Arxiu del June del 2011

Radicalització

Thursday, 30/06/2011 (06:18)

radicalitzacio.jpg

He de reconèixer la meva obsessió. I és que fa unes setmanes que el meu comentari setmanal gira, d’una o altra manera i sense solució de continuïtat, a l’entorn de l’estat de la política al nostre país i del què el moviment del 15-M o dels Indignats pot aportar en aquest complex escenari pel qual estem travessant que té, com a rerefons, el rol que juguen mitjans de comunicació i periodistes en quant a la retransmissió del què està passant en temps de revolta en la seva accepció de “provocar un sentiment viu d’indignació”. Per si de cas i per si mai no hi havíem parat compte suficient, els mitjans de comunicació –que no ho oblidem defensen posicions legítimes de les empreses de les quals depenen–  es troben condicionats sovint per les tendències ideològiques de les seves propietats. En aquest context, els periodistes i les periodistes, conscientment o inconscient, veuen condicionada la seva activitat professional. I no ens enganyem, quan això passa, en un segon terme poden quedar les reivindicacions deontològiques i professionals dels informadors i informadores. Qui sap si precisament en això rau una part de l’explicació al perquè un dels àmbits que més s’ha radicalitzat els darrers anys a Espanya ha estat el dels mitjans de comunicació, i molt especialment els que la seva titularitat és a mans de propietaris que se senten atrets per aquella dreta política que viu també dies de radicalització i de “com més malament millor”. Una dreta que tal com s’ha posat de relleu en el debat de l’Estat de la nació, té un únic objectiu: fer-se amb la victòria electoral que les enquestes li auguren per retornar a La Moncloa el més aviat millor. Res més no coneixem de les polítiques que una vegada en el govern desplegaran i de les que en tenim, però, alguns exemples a partir del què està passant en els governs autonòmics en els quals la dreta està governant des de fa temps.

Enmig del totum revolutum en el que ens hem instal•lat, observem que els mitjans de comunicació no semblen massa interessats en deixar clar qui ara com ara comanda la política econòmica i social a Espanya però també a Europa, i quines les polítiques que sota la tutela d’aquest comandament es poden portar a terme. Fa temps que ens servim de l’eufemisme mercats per anomenar els causants dels nostres mals. Res no sabem, o ben poc, en relació als noms i cognoms de les persones i de les organitzacions que darrera el genèric dels mercats s’amaguen i que no fan res més que especular amb les nostres misèries per enriquir-se més encara. La paradoxa està servida: els mateixos mitjans de comunicació que amb la seva visió radicalitzada ens parlen insistentment d’actors polítics estatals causants dels nostres mals, res no diuen dels que ens han portat fis on ara som i ens olen fer pagar a tots nosaltres les conseqüències d’un desastre que no vàrem provocar. D’aquesta manera es barreja causa amb efecte i es vol fer passar bou per bèstia grossa. No ens acabem d’adonar que mentre les coses estiguin tal com estan, els mercats continuaran dominant a la política i no pas a l’inrevés com hauria de ser. Si ens apliquem el conte a nosaltres, mentre la política econòmica europea sigui inexistent i els interessos del país de cada membre de la Unió Europea aflorin en detriment dels generals, no serà fàcil que la política s’imposi i condicioni l’acció dels eufemístics mercats. Més aviat hem de constatar dissortadament, que ens trobem lluny de què això pugui passar, a menys que la ciutadania es revolti i se sumi al moviment de protesta pacífica que els Indignats encapçalen. Hora és d’obligar als partits polítics a escoltar allò que al carrer es viu i es reclama, d’oblidar-nos del què diuen i expliquen determinats mitjans de comunicació que per defensar legítimament una opció política concreta, no dubten en deslegitimar la veu del carrer, la veu dels Indignats… Fins quan?

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de juny de 2011

Indignats

Thursday, 23/06/2011 (06:42)

indignats1.jpg

El moviment dels Indignats o del 15-M comença a fer història des del moment que monopolitza el debat públic a partir del clam legítim que adrecen fonamentalment a líders i partits polítics pels quals no se senten representats. Diumenge passat, després d’uns dies atzarosos arran els dissortats fets esdevinguts al Parc de la Ciutadella, el moviment  mobilitzava un nombre important de persones que són les que van prendre part en les manifestacions que van recórrer els carrers de Barcelona i els d’altres ciutats catalanes i de la resta de l’Estat. Les cròniques mediàtiques de la jornada destacaven el to festiu i la manca d’incidents de la marxa, després que s’haguessin expressat temors a què no fos així i que els Indignats prenguessin també mesures per evitar-los. He escrit que pràcticament totes les cròniques de la jornada varen coincidir amb aquesta percepció, ja que des dels mitjans de comunicació més dretans i conservadors de l’Estat es continuava apostant per la desacreditació del moviment en un exercici continuat d’hipocresia política. Com que a aquests mitjans de comunicació els varen fallar els arguments d’un pretès incivisme i comportament violent dels Indignats, a la vista de l’evolució dels fets ara opten per posar en dubte la seva representativitat sota el precari i discutible argument de que el nombre de manifestants al carrer el cap de setmana passat va ser molt inferior al nombre de votants que varen acudir a les urnes el 22-M.

Sigui com sigui, el moviment 15-M o dels Indignats que es va desencadenar fa cinc setmanes a Madrid i a Barcelona, està demostrant a bastament el seu caràcter pacífic, la seva capacitat de mobilització i d’organització. I això segurament pel fet que es tracta d’un moviment que ha connectat fàcilment amb el clam de protesta silenciosa que nia a la societat i de descontentament envers els partits polítics i els seus líders. Consideren que no fan tot el què haurien de fer, que s’han acomodat a la situació de crisi fins el punt d’haver cedit al furor dels mercats. Un clam que ara com ara s’ha demostrat és el mínim comú denominador que uneix les moltes sensibilitats i posicionaments ideològics que es troben en el sí i a fora del moviment del 15-M. Tanmateix, el risc amb el qual els Indignats s’enfronten, és el de no ser capaços de donar contingut al seu moviment per passar de l’”indigneu-vos” d’Stéphane Hessel que va inspirar el moviment, al “comprometeu-vos” del mateix autor que hauria d’inspirar el seu futur. Amb “Comprometeu-vos” Hessel –que als seus 93 anys s’ha convertit en un oracle per al canvi— no fa altra cosa que emplaçar als indignats perquè donin un pas endavant i fixin les seves idees en missatges i propostes concretes per ser defensades democràticament. Va ser Albert Eisntein qui va dir també que “si vols obtenir resultats diferents, has de fer coses diferents”. En unes altres paraules, per tal que el moviment dels Indignats no s’esgoti en ell mateix, ha de dotar-se d’una estratègia i d’una mínima organització que sigui capaç d’estructurar i canalitzar el debat que de servir per posar damunt la taula propostes de canvi i de transformació que al seu torn interpel•lin a la societat, als partits i als líders polítics.

El repte no és fàcil perquè no s’hauria de posar mai en un mateix sac la crítica als partits polítics, i a les institucions democràtiques que ens representen. Tampoc els mecanismes pels quals aquestes institucions es regeixen. I si les lleis, les normes, i els reglaments no ens satisfan, caldrà canviar-les. Però abans calen propostes i cal que la ciutadania empenyi. És responsabilitat de tots fer-nos amb més democràcia, amb més proximitat entre ciutadania i política. I molt bé està que el 15-M lideri aquest objectiu que en cap cas no ha de ser exclusiu d’ells mateixos sinó que s’ha d’obrir a la participació.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de juny de 2011

Apunts

Thursday, 16/06/2011 (06:30)

 indignats-1.jpg

Primer. Se’m fa difícil esbrinar què tenen a veure entre sí la normativa d’accés de vehicles motoritzats a espais naturals amb les mesures de seguretat dels correbous, la prohibició d’exercir la prostitució en carreteres, les normes que han de regir a l’hora d’autoritzar una farmàcia en un poble de muntanya, els passos a seguir per reconèixer una nova federació esportiva, la rehabilitació de barris degradats… A la vista d’aquesta enumeració urgent, hauran de convenir amb mi que ben poc. Però això no és pas així des del punt de vista del govern bipartit de CiU, atès que totes aquestes actuacions –i algunes més– formen part d’un projecte de llei que neix, segons es diu en el seu article primer, amb la voluntat de reduir la burocràcia i de reactivar l’economia (?). Un projecte de llei que acompanya a la llei de pressupostos del 2011 i que, per això mateix, serà debatuda de manera conjunta amb la llei dels pressupostos. Es tracta d’una llei que ha merescut les crítiques no només de l’oposició política, sinó que també d’entitats i associacions de diversa tipologia. Tot plegat perquè al llarg del seu extens articulat, modifica d’una tacada, una vuitantena llarga de lleis  aprovades pel Parlament de Catalunya en les dues darreres legislatures quan el tripartit governava.

Segon. Algú m’haurà d’explicar com s’ha d’interpretar que la mateixa coalició política que fa uns anys va arribar fins i tot a fer el gest d’anar al notari per elevar a públic el seu compromís de no establir cap acord de col•laboració amb el PP, s’oblidi ara d’anteriors promeses, de sobiranismes i de drets a decidir per garantir-se una majoria suficient al Parlament de Catalunya amb la qual aprovar els pressupostos pel 2011 i la llei que els acompanya. L’excusa fàcil de que els socialistes no estaven per la feina quant al suport als pressupostos, no ha de ser raó suficient per justificar que CiU s’aliï amb un partit que s’ha distingit per desenvolupar una política clarament contrària als interessos de Catalunya, que ha presentat recursos d’inconstitucionalitat a tort i a dret, i que no s’ha estat d’alimentar la catalanofòbia arreu d’Espanya. Ressuscita i retorna l’esperit del Majestic?

Tercer. Els socialistes no estan nets de culpa. Les polítiques que els ha tocat fer es troben en la base mateixa de la pèrdua de confiança d’amplis sectors de la ciutadania. Una culpa, però, que en tot cas han pagat amb escreix davant les urnes i que ha d’obligar als socialistes, però també a l’esquerra, a renovar-se si volen que la travessia del desert que els espera no sigui ni excessivament llarga ni massa traumàtica. Renovar el PSC i renovar l’esquerra. Aquest és el repte. Uns i altres, no es troben ara com ara en les millors condicions per recuperar el terreny perdut. Bé farien, a partir d’escoltar la ciutadania i d’explicar les polítiques que defensen, establir aliances per treballar associadament abans que els forts vents neoliberals que bufen acabin com a mínim amb algunes conquestes socials…

Quart. Les places continuen ocupades pels indignats que no troben cap on han d’anar ni com fer-se escoltar en quant als legítims plantejaments que formulen. Els partits polítics, en especial els que tenen teòriques coincidències amb punts del manifest dels indignats, tancats a casa seva busquen com poder capejar el temporal que els ha caigut a sobre i que feia temps es venia venir. Els costa adonar-se que quelcom transcendent està passant quan els nivells d’abstenció a les eleccions municipals són els que han estat i els vots en blanc pràcticament s’han doblat. Renovar idees, formes de fer política, i per damunt de tot renovar persones deuen ser algunes de les primeres claus a tenir en compte per sortir de l’atzucac.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de juny de 2011

PS. Just quan aquest article havia estat lliurat per ser publicat, van produir-se els fets indignants contra diputats i diputades quan arribaven al Parlament de Catalunya per assistir al debat dels pressupostos. Uns fets greus que això no obstant no han de fer-nos mirar cap a una altra banda ni tampoc portar-nos a conclusions fàcils que no són (*). El Moviment dels Indignats és la punta de l’iceberg d’un sentiment i d’una preocupació que s’estan estenent entre la ciutadania. Un iceberg que se sustenta en la desafecció creixent que es dóna entre política i ciutadania i que és alimentat pel sectarisme que encapçalen sectors intransigents de la societat que veuen, en aquest estat de coses, l’ocasió de tornar a fer prevaler els seus interessos en detriment de drets socials que ha costat anys aconseguir…  

(*) En aquest sentit és recomenable llegir el reportatge “Eclipses democráticos” escrit per Andreu Farràs i publicat a “El Periódico” el dissabte, 18 de juny de 2011. També l’article d’opinió “Algú ho havia de dir” de Jordi Garcia-Soler al mateix mitjà i dia. Ambdós els podeu llegir clicant sobre el títol de l’article mateix.

La informació local en risc

Thursday, 09/06/2011 (06:34)

 mitjans-locals-comarcals.jpg

No descobreixo res de nou si afirmo que no corren bons temps per a gairebé ningú. Ho sabem, i dissortadament cada dia en tenim proves més que sobrades. No corren bons temps tampoc pels mitjans de comunicació, immersos com estan en una doble crisi de complicada resolució. D’una banda la crisi tecnològica i de canvi de cicle; de l’altra l’econòmica que de retruc ha paralitzat el mercat de la publicitat; o el què és el mateix, una de les fonts de finançament en la qual els mitjans de comunicació més confien. La primera d’aquestes crisis, la tecnològica, es pateix des d’abans que l’altra crisi, l’econòmica, esclatés. Té les seves arrels en els avenços tecnològics operats en el sector que han facilitat el naixement de nous canals i de nous mitjans. D’aquesta manera, aquella informació que només fa unes dècades era patrimoni exclusiu de la premsa escrita –i que després també ho va ser de la ràdio–, circula ara lliurament per altres canals i mitjans amb avantatges indiscutibles, però també amb inconvenients importants. Sobretot pel què fa a la fiabilitat i qualitat de la informació que circula per la xarxa.

De la suma d’ambdues crisis se’n deriven diversos efectes. Avui ens n’interessen dos. Un, la concentració dels grans mitjans de comunicació per fer-los multimèdia que ha obligat, de passada, a fer més global la informació i com a conseqüència, a augmentar la sensació de desarrelament dels mitjans en relació a les seves audiències locals. L’altre, com que el compte de resultats ha esdevingut l’element dominant, els mitjans de comunicació han entrat en un procés de precarietització dels llocs de treball i de la professió de periodista. I és que, en general, els mitjans han preferit apostar per un periodisme-espectacle que els doni bones audiències, abans de fer-ho per un periodisme d’anàlisi i de proximitat que econòmicament parlant és més costós i requereix de professionals consolidats.

A Catalunya, on la comunicació local i comarcal està avalada per una trajectòria envejable, la informació de proximitat l’han garantit els mitjans locals i comarcals que compten amb una bona audiència i acceptació. La premsa local i comarcal va ser la pionera d’aquesta informació de proximitat, a la qual, a l’arribar la democràcia, s’hi van afegir les ràdios municipals, a finals de la dècada dels 70’s, i les televisions locals, a partir de la dècada dels 80’s. El conjunt d’aquests mitjans, des de les seves òptiques i des de punts d’observació diferents, omplen un espai d’informació que els grans mitjans han abandonat, i alhora, presten un servei públic d’indubtable interès a vegades no massa valorat.

Les coses, però, tendeixen a canviar. Cada vegada són més els mitjans locals i comarcals que es senten pressionats per les circumstàncies i als quals se’ls posa molt difícil continuar la seva singladura per un mar procel•lós dominat pels vents que la conjuntura imposa. Si fa unes setmanes ens referíem aquí mateix a les pressions que l’Associació Catalana de Ràdio –la patronal de les ràdios privades a Catalunya– exercia sobre la Generalitat de Catalunya perquè tanqués un projecte de ràdio de proximitat i de servei (el Consorci de Comunicació Local i COMRàdio), fa només uns dies s’anunciava el tancament imminent de les instal•lacions de Canal Català Vallès a Sabadell. Si això acaba passant, una de les ciutats pioneres de les televisions locals a Catalunya –amb aquella mítica TVS– perdrà una veu pròpia. Una mala notícia per a la ciutat, per a la comarca, i sobretot per a la informació de proximitat feta i produïda des de Sabadell… Mal temps per a la lírica!

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de juny de 2011

Dimecres…

Wednesday, 08/06/2011 (09:32)

 dimecres.jpg

Escolto tertúlies de ràdio i llegeixo diaris. Els polítics, en funció del què els convé, interpreten lliurament la voluntat dels votants. La majoria de tertulians –que dit sigui de passada els paguen bé–, també. Poc es recorden els uns i els altres, del què coherència vol dir… Del que es deia, només fa unes setmanes, en plena campanya electoral de les municipals… Ara, sense manies, canvien el discurs. L’adapten i el justifiquen a mida. 

Observo què passa al carrer i què passa a les places, i paro atenció a l’evolució d’un moviment que prometia molt, el dels Indignats. Escolto les converses entre ciutadanes i ciutadans al tren, a l’autobús, a la botiga, a la feina…

Una primera conclusió em neguiteja:  que la desafecció entre política i ciutadania sigui, a hores d’ara, l’únic valor que està en alça…    

Final de curs

Thursday, 02/06/2011 (16:40)

 2010-15e-aniversari-de-cants-al-vent.jpg

Hem arribat a la fi d’un altre curs. Un curs, en aquest cas, que per la nostra Coral ha estat especialment interessant i actiu. D’una banda perquè el darrer desembre culminàvem els actes commemoratius del 15è aniversari des que la nostra associació va iniciar el seu caminar. De l’altra perquè, a més dels concerts que hem protagonitzat, perquè disposem  d’un himne a despit que encara estiguem en l’espera de fer-ne l’estrena. Un himne que, recordem-ho, és el resultat del treball i de la inspiració de l’Anna Cruells (lletra) i de l’Ivan Capillas (música). Només cal ara, abans d’estrenar-lo amb tota la solemnitat que reclama, que n’acabem d’ajustar la seva interpretació, i d’aquesta manera el puguem incorporar al nostre bagatge de cançons.

Mentre, entre cantada i cantada, la Coral ens va reafirmant pels camins de la música i pels de l’amistat i de la bona companyonia gràcies a l’ambient que existeix entre tots els seus components. Mentre, entre assaig i assaig, la Coral va creixent en nombre de cantaires, cosa que no és gens fàcil en els temps que correm.

Un curs acaba i un altre espera pacientment el seu torn per estrenar-se. En l’interí del curs que se’n va i del que ha d’arribar, hora és de gaudir de l’estiu i de les vacances sempre merescudes. De passar més temps amb la família i els amics, i treure tot el profit possible del bon temps i dels dies llargs que ens conviden a esprémer al màxim totes les oportunitats d’oci que se’ns brinden. Segur que alguns i algunes dels cantaires aprofitaran i aprofitarem aquests dies per fer una escapada cap a terres més o menys llunyanes, més o menys exòtiques. D’altres preferiran o hauran de quedar-se més a prop per haver elegit la platja o a la muntanya per practicar el “dolce far niente”. I encara hi haurà qui per les raons que siguin, acabarà per no moure’s de casa. Als uns, als altres i als que aquí es quedaran, ens hem de desitjar unes bones vacances…

I, de tant en tant, mentre gaudim de les vacances i passegem o visitem indrets desconeguts o coneguts, o badem davant l’espectacle de la natura o d’un esdeveniment, al deixar volar la nostra imaginació, rememorem alguna de les melodies que hem treballat conjuntament. Serà una excel•lent manera de no oblidar-nos dels amics i de les amigues de la nostra Coral i de preparar-nos per acarar la nova temporada que ja des d’ara mateix fem vots perquè, com a mínim, ens sigui tant profitosa com la que ara acaba…

Bon estiu i fins la tornada!

Publicat al butlletí informatiu de la Coral Cants al Vent número 15, corresponent al mes de juny de 2011

Polítiques de progrés

Thursday, 02/06/2011 (06:51)

 europa-desinflada.jpg

La discrepància és sempre ben rebuda pel fet que és a través de la dialèctica i del debat lliure i democràtic que pot avançar-se en la conformació de les idees i en la definició dels projectes. El meu darrer article, va moure a algunes persones a mostrar-me els seus punts de vista discrepants amb els meus. M’afanyo a escriure que agraeixo sempre les aportacions que m’arriben, i que en moltes ocasions comparteixo, encara que sigui solament en part, com ha estat en aquest cas. No es tracta ara de discernir qui té més raó en els seus plantejaments, atès que tant els arguments aportats pels meus interlocutors com els plantejats per mi mateix són legítims per haver estat formulats des del respecte i des dels posicionaments ideològics de cadascú.

Per posar damunt la taula alguns elements més i per fer aportacions al debat entorn a les tesis que apuntava fa una setmana i fugint intencionadament del marc de referència estrictament local, vull fixar la mirada en la crisi ideològica que té encotillada a l’esquerra política. Una crisi que en part ha estat la causa de la pèrdua de quotes de govern i de poder –de confiança de la ciutadania— de les que l’esquerra havia gaudit, també en els governs locals. Una crisi ideològica que no és local, nacional i/o estatal, sinó que plana sobre totes les opcions polítiques de caràcter progressista d’Europa, que s’han vist desbordades pels esdeveniments dels darrers anys. D’aquella Europa que governada sota l’ègida de la socialdemocràcia i del progressisme va ser la propulsora de l’Estat del Benestar. Una Europa que ara pels efectes de la crisi econòmica, però no només per això, ha vist com els governs progressistes eren apartats de l’exercici del poder per decisió de la ciutadana que bé no els ha votat o bé ha decidit no ha anar a votar.

Podrà dir-se més fort, però no pas d’una manera més clara: l’esquerra europea, l’esquerra estatal, nacional i local, diversa i variada, marcada per etiquetes que no han fet més que alimentar sectarismes, ha estat incapaç d’establir un diàleg franc i obert a partir del qual posar en comú noves idees per renovar les polítiques socials en les que segur la majoria d’opcions polítiques progressistes coincideixen. Si llegim el manifest elaborat pel moviment Indignats o del 15 M, ens adonarem que la major part dels punts que s’hi reivindiquen formen part de l’ideari i del programa que els partits d’esquerres defensen. ¿Què passa, doncs, quan són els dirigents de les mateixes forces progressistes els que es mostren incapaços d’entendre un moviment social que els ha desbordat malgrat, almenys en la teoria, hi tinguin notables coincidències programàtiques? Si des del progressisme, si des de l’esquerra es vol recuperar l’ascendència perduda sobre la societat, només hi ha un camí: escoltar, i sobretot comprendre a la ciutadania, per iniciar amb ella el necessari procés de renovació de les idees i de les polítiques d’acord amb els signes dels temps i d’acord amb les expressions que emanen dels moviments socials. Renovació d’idees per canviar polítiques i maneres de fer la política. Al cap i a la fi, les formes i l’honradesa són, també en política, d’una importància capital per fer creïbles els missatges. Un procés de renovació d’idees i de polítiques que al seu torn ha de comportar la renovació de les persones. Però no hi haurà renovació mentre i tant l’esquerra no s’equivoqui en quant a qui és l’enemic polític a batre. Mentre, la dreta podrà continuar distorsionant la realitat al seu favor, tal i com ho està fent ara. En definitiva, cal que l’esquerra, en el seu conjunt, pensi i actuï per ser alternativa a una dreta que posa en risc conquestes socials que ha costat molt aconseguir.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juny de 2011

Propera parada, Creu Alta

Wednesday, 01/06/2011 (00:27)

 estacions-metro-sabadell.gif

Falta ja menys perquè aquest avís pugui escoltar-se des de l’interior de qualsevol desl vagons del Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya quan, des de Ca N’Oriac o des del centre de Sabadell s’apropi a l’estació de la Creu Alta. De moment, la tuneladora que porta el nom de la ciutat, ja hi ha arribat fa només unes setmanes i a hores d’ara deu ser camí de l’estació de la Plaça Major que haurà de substituir a l’actual de Sabadell Rambla. Amb l’arribada de la tuneladora a la Creu Alta es completa una etapa més en el procés que ha de culminar, d’aquí un parell o tres d’anys, amb la inauguració del nou recorregut dels Ferrocarrils pel subsòl de la ciutat, la qual cosa comportarà que el nostre barri passi a estar molt ben comunicat amb la resta de la ciutat, així com també amb Barcelona i amb la seva àrea d’influència a través d’un medi de transport públic i eficient, que de retruc ens comportarà que puguem fer un ús més racional i sostenible del nostre vehicle privat. I és que en els temps pels quals transitem, tenir fàcil accés a una xarxa de transport públic qaue estigui ben connectada amb altres sistemes de transport és fonamental des de qualsevol . Ningú no podia imaginar que la llegenda forjada per la voluntat en el sentit que els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya arribessin fins a Castellar del Vallès, podria acabar-se fent realitat abans que no ens penséssim. El primer pas ja s’ha donat i la Creu Alta és al bell mig d’aquest trajecte.

Històricament, l’arribada del ferrocarril a qualsevol punt ha estat sinònim de modernitat i de desenvolupament. També de centralitat. El somni que un dia el ferrocarril arribés a la Creu Alta era una entelèquia malgrat haguéssim disposat, fa uns anys, del nostre particular trenet de superfície anomenat “Els Tallarets”, que en jornades festives feia les delícies de tothom contribuint a descobrir el nostre barri per part d’aquells que hi pujaven. El vell trenet ja és història i ben aviat aquell vell estri quedarà substituït per un de veritat i subterrani que tindrà la seva estació a tocar mateix d’on el trenet tenia el seu punt d’origen i final de trajecte i que contribuirà a projectar el nom de la Creu Alta més enllà dels límits de la nostra ciutat, tal com també ho fa l’estadi municipal de futbol en el qual juga el C. d’E. Sabadell que, per cert, enguany ha fet una excel•lent temporada que ha culminat amb l’ascens a Segona A després de 18 anys d’estar a Segona B.

El pas dels anys
Els anys, amics, passen volant i d’aquell barri que la Creu Alta era a mitjans del segle passat mig abandonat a la seva sort, a la realitat que avui és hi va tot un abisme. Certament el barri s’ha transformat des de llavors d’una manera força radical tot i mantenir, això si, el nucli urbà format pels carrers Major i Riera Villaret entorn els quals la Creu Alta s’havia anat estructurant. Els moments més àlgids de la transformació del barri s’han produït primer durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat amb un desenvolupament una mica anàrquic, i posteriorment, a partir de finals de la dècada dels anys 70 del darrer segle coincidint amb l’arribada dels governs municipals democràtics als Ajuntaments. Però no hi ha cap dubte que la transformació més transcendent del barri començarà just quan el ferrocarril comenci a circular pel subsòl de la Creu Alta camí de Barcelona o de Ca N’Oriac ara i de Castellar del Vallès en un futur proper. I és que gràcies a aquest fet, la Creu Alta passarà a ser centre de comunicacions ràpides i directes mitjançant el transport públic amb sectors de la ciutat i de l’entorn que fins ara no ens quedaven massa a l’abast. La correspondència que s’establirà a la Plaça d’Espanya entre línies de ferrocarril contribuirà decisivament a aquest canvi que tenim a les portes.

Els creualtencs, doncs, estem d’enhorabona i ens hem d’enorgullir d’aquestes i d’altres millores que s’han anat produint en el nostre barri i que ens donen moltes oportunitats de cara al futur i que hauríem de saber aprofitar de manera convenient. Un futur que precisament perquè és incert precisa del treball constant, de l’esforç i de la imaginació de tothom. Hem de ser capaços de treure partit d’aquesta nova centralitat que els creualtencs adquirirem sense que això comporti, ans el contrari, la pèrdua de cap dels valors que la Creu Alta té i atresora com a nucli amb identitat pròpia que es va incorporat a la ciutat de Sabadell l’any 1904. Com a nucli que acull entitats que disposen d’una llarga trajectòria i d’altres de més recents que han decidit fer de la Creu Alta el seu centre d’actuació i de creació. Com a nucli compromès amb el progrés i amb el benestar de les persones que sempre hem estat.

És en aquest context, que l’arribada del ferrocarril a la Creu Alta ha de ser una fita més de la nostra història personal i col•lectiva i del desenvolupament del barri que, ara sí, disposarà de pràcticament tots els serveis i de totes les condicions que són necessàries per fer del nostre barri un punt de la ciutat amable, acollidor, dinàmic i creatiu.

Que tinguem i que passem una molt bona Festa Major.

Publicat al número 24 de Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal el fet d’aparèixer una sola vegada a l’any i sempre en motiu de la Festa Major del barri (9-12 de juny de 2011).