Arxiu del November del 2010

Mai tant

Thursday, 25/11/2010 (07:21)

bbartomeu-cruells-no-hay-para-tanto-flamma.jpg

He de reconèixer que va ser d’una manera casual –gràcies a l’obsequi que em va fer un bon amic– que vaig tenir l’oportunitat de llegir un llibre la lectura del qual m’havia de captivar des del primer moment. Em trobava davant un text elaborat a partir d’una estructura epistolar de deu cartes separades cadascuna d’elles per una cadència de deu anys, redactades per persones diferents i enviades també a persones diferents entre els anys 1909, la primera, i 1999, la darrera. El resultat: una novel•la d’intriga, però que no només era això. I és que si bé l’eix sobre el qual gira és un assassinat comès l’any 1929, aquest crim esdevé gairebé una excusa que ha de permetre a l’autor de la novel•la fer un retrat acurat de la vida a muntanya. De la vida de les persones que viuen a muntanya. Dels seus dimonis i dels seus silencis. Uns silencis que a voltes amaguen històries que mai no han estat del tot contades i que això no obstant, o precisament per això, incideixen de ple en la vida d’una petita col•lectivitat i es projecten més enllà de les generacions que n’han estat protagonistes. Si a això hi afegim que en el rerefons de la novel•la s’hi dibuixen els esdeveniments polítics i socials més sobresortints de la vida del nostre país durant el segle passat, ens trobarem davant la recepta d’èxit damunt la qual creix i es desenvolupa una obra recomanable que al ser escrita es titulava “Mai tant!” i que al ser editada per l’Editorial Cruïlla prendria l’explícit títol d’“Els silencis de Derrís”.

Arribats a aquest punt moment deu ser de desvetllar la identitat de l’autor d’aquest treball novel•lesc d’intriga i de crònica social que tant em va captivar. El seu nom és el de Bartomeu Cruells, nascut a Sabadell i prematurament traspassat l’any 2003. Va ser amb aquesta novel•la –la primera que escrivia–, que Cruells guanyaria el Premi Gran Angular de llibres per a joves en la seva convocatòria de l’any 1999. Malgrat el premi, però, la novel•la no acabaria de tenir el ressò que per la seva qualitat literària mereixia. Qui sap si potser la mateixa tipologia del premi va ser alhora la cotilla que va restringir-ne la seva difusió. Tampoc els mitjans de comunicació no li van prestar atenció i així la novel•la havia de passar desapercebuda fins que pocs anys després de ser publicada fos descatalogada. Només en quedaren alguns uns pocs exemplars aquí i allà, un dels quals vaig tenir la immensa sort que acabés arribant a les meves mans fa poc més d’un parell de mesos.

Ara Flamma Editorial ha rescatat el text de Cruells per fer-ne una reedició. En aquest cas traduïda a la llengua castellana i publicada dins la col•lecció “Volviendo al lugar del Crimen”. L’edició presenta la novetat d’haver respectat el títol que Bartomeu Cruells va preveure de “Mai tant!”. Una expressió, aquesta, manllevada de la parla col•loquial a muntanya, amb la qual arrenca la novel•la i que va apareixent, sempre de manera enigmàtica, al llarg del text. Una expressió que traduïda al castellà pren la forma de “¡No hay para tanto!” i que és el títol que porta l’edició. Sigui com sigui la publicació de la novel•la és bona prova de la qualitat que el text escrit per Cruells té i que Flamma Editorial ha reconegut al publicar-la. Una edició que qui sap si casualment o talment com si s’hagués volgut fer coincidir amb la cadència epistolar en què l’obra s’estructura, apareix justament deu anys després que ho hagués fet l’edició en català. Amb “No hay para tanto” tenim l’oportunitat de fer justícia a un text i al seu polifacètic autor de qui ben pocs sabien de la vessant literària que atresorava.

Una recomanació: no us perdeu la lectura de “¡No hay para tanto!”. Us sorprendrà…

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de novembre de 2010

La ciutat amagada

Thursday, 18/11/2010 (07:23)

coves-sant-oleguer-2.jpg

Podria ser el títol d’un llibre o potser d’un film. Però no. No és aquest el cas. La ciutat amagada a la qual em vull referir té a veure amb una part de la nostra ciutat de Sabadell volgudament oblidada durant uns anys. D’una ciutat amagada que, això no obstant, bategava entre les timbes del Ripoll a resguard de mirades oficials que volien ignorar-la. Una ciutat que això no obstant, els sabadellencs i les sabadellenques de més edat recordem i que havíem vist o visitat. Els uns per curiositat, per adonar-se que aquella altra ciutat de barraques, estades i coves existia. Els altres, per mostrar la seva solidaritat i prestar ajut a unes famílies que no disposaven de res més que d’un forat excavat als talussos del riu i que era el seu únic recer.

Amb aquella ciutat amagada i en les persones que la van habitar pensava dissabte passat en ocasió de l’acte institucional, senzill però emotiu, en què es va formalitzar l’adhesió de la nostra ciutat a la Xarxa d’Espais de Memòria. Acte que encertadament va tenir per marc les restes del què havien estat les coves-estades que en un nombre d’unes quatre-centes s’estengueren al llarg de la timba del Ripoll, des de Sant Oleguer fins a La Llanera. Les estades avui parcialment recuperades constitueixen un testimoni excepcional a partir del qual explicar i entendre els processos d’immigració a Catalunya els primers anys del franquisme, just quan Sabadell també rebia el degoteig constant de nous habitants. La majoria dels immigrants arribaven amb l’esperança de trobar feina i sobreviure una mica millor que no pas ho podien fer en els seus punts de procedència. D’altres buscaven també feina però sobretot anhelaven trobar aquí un lloc que els resguardés de la repressió social i política que estaven patint en els seus respectius pobles d’origen, només pel fet de ser familiars directes de persones que havien fet costat al govern constitucional de la República i s’havien mostrat en contra de l’aixecament del general Franco.

Una part d’aquesta immigració va instal•lar-se en barris aixecats “clandestinament” a les nits i els caps de setmana, mancats de qualsevol servei bàsic com l’aigua corrent o l’electricitat. Ca N’Oriac mateix, que va ser un d’aquests barris nascuts de l’autoconstrucció, no va disposar d’aigua corrent fins a començaments dels anys 60 ni tampoc de clavegueram fins a finals d’aquella mateixa dècada. Altres nouvinguts no tingueren “tanta sort” i es van veure obligats a aixoplugar-se en alguna de les cavitats excavades als talussos del marge oest del Riu Ripoll. Va ser així com durant una dècada llarga (des de mitjans dels anys 40 a finals dels 50), les coves van estar habitades per no menys de dues mil persones. Només un accident esdevingut arran l’enfonsament del sostre d’una de les estades amb dues víctimes mortals infantils, va obligar al govern de l’època a treure’s la bena dels ulls, promoure un pla d’accés a l’habitatge i tancar les coves d’una manera definitiva.
 
Qui perd els orígens per la identitat canta Raimon a “Jo vinc d’un silenci” que el cantautor de Xàtiva qualifica de no resignat. Com tampoc no ha de ser resignat el record d’aquella ciutat amagada que va conviure amb l’altra ciutat –l’oficial– que s’estenia per damunt d’ella a la plana; una ciutat –l’amagada– en la que generacions de sabadellencs i sabadellenques d’avui hi tenen els seus arrels familiars més immediats. Amb les coves recuperades, hem refet una part de la nostra memòria col•lectiva. La història s’escriu dia rere dia entre tots: les persones que aquí vàrem néixer però també l’escriuen les que un dia van haver de prendre la decisió d’instal•lar-se entre nosaltres, fugint de la misèria o de la repressió. Bo és recordar-ho precisament ara en temps de dificultats i de noves migracions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de novembre de 2010 

La visita de Benet XVI

Thursday, 11/11/2010 (07:00)

La meva àvia, quan jo era petit, em recordava sovint que no era signe de bona educació anar de convidat a casa d’algun familiar, amic o conegut i oblidar-se de donar les gràcies per la invitació rebuda o queixar-se per quelcom que no t’acabés de plaure en relació a la casa que es visitava. Que en conseqüència, era mostra de bona educació, i sobretot de respecte, comportar-se com corresponia i no vulnerar les normes més elementals de convivència i de bons costums… Pensava en aquests sempre savis consells de la meva àvia quan dissabte passat escoltava –he de confessar que amb un cert astorament– les declaracions que Benet XVI va fer durant el vol que des de Roma el traslladava a Galícia per complir amb el ritus, com a pelegrí, de visitar la tomba de l’apòstol Sant Jaume, i com a pas previ al seu posterior desplaçament a Barcelona per dedicar el temple de Sagrada Família. Unes declaracions, les de Benet XVI, en les que es mostrava crític envers Espanya, un país que després de qualificar-lo d’“originari de la fe” assegurava es veia envaït darrerament per un “un laïcisme, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu” que al pontífex li rememoraven els corrents anticlericals que en anys pretèrits (referint-se a temps de la II República) havien recorregut Espanya de nord a sud i d’est a oest. Just en acabar d’escoltar aquestes declaracions de Benet XVI, també em va venir a la memòria un dels lemes escollits pel pontífex a l’inici del seu papat, Cooperatores Veritatis (és a dir el de col•laboradors de la veritat), elegit per entendre que veritat, llibertat i justícia es troben en la base mateixa del sentit que havia de tenir l’Església catòlica avui.

Al marge del què cadascú pugui opinar en relació a la visita de Benet XVI, les declaracions del Papa davant els periodistes han de qualificar-se necessàriament de poc oportunes. Si més no perquè aquesta no era la millor manera de presentar-se davant un país en el qual la constitució estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, i malgrat això, l’Església catòlica continua gaudint aquí d’un alt favoritisme. No és, només faltaria, el mateix favoritisme que es dispensava a l’Església durant els anys del nacional-catolicisme, però favoritisme al cap i a la fi. Precisament per això caldria recordar a Benet XVI que l’Església dels anys als quals ell feia referència en les seves declaracions, estava alineada al costat dels règims totalitaris existents a Europa i que a Espanya vàrem haver de patir durant quaranta anys sense que l’Església catòlica oficial denunciés cap dels excessos que la dictadura del general Franco va comportar. De sobres sabem que, sortosament, ni l’Església catòlica és avui com la de llavors, ni tampoc aquest país no és el que llavors era…

La fe i la modernitat poden conviure sempre i quan el respecte, la veritat, la llibertat i la justícia prevalguin per damunt de qualsevol altra consideració. I perquè això sigui possible, avui més que mai, recobra renovada importància el principi recollit pels evangelis que parla de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Sota aquesta premissa i també la d’interpretar els signes dels temps s’ha d’articular la relació  entre Església i Estat i deixar que l’Estat faci la seva feina –d’acord amb la voluntat majoritària de la ciutadania–, i que l’església compleixi amb la seva missió espiritual i evangelitzadora. Mentre no sigui així i l’Església catòlica oficial consideri que té dret a intervenir en qüestions que només tenen a veure amb el desenvolupament de l’Estat Social de Dret del qual ens hem dotat, el conflicte continuarà. Més quan una organització jeràrquica com l’Església, no és donada a acceptar precisament cap de les crítiques que des dels seus sectors més progressistes se li adrecen. Possiblement sigui aquesta també la causa que la visita de Benet XVI a Galícia i a Catalunya no mobilitzés a la quantitat de persones que s’esperava. I aquest fet deu respondre a alguna raó que també algú hauria de valorar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 11 de novembre de 2010

Dret a decidir

Thursday, 04/11/2010 (07:51)

dret-a-decidir.jpg

El 12 de novembre, partits polítics i coalicions posaran a treballar tot el seu potencial amb l’objectiu d’aconseguir fer-se amb la confiança de l’electorat el proper diumenge 28 de novembre. Malgrat serà aquest dia quan la campanya, formalment, començarà, el dia a dia ens diu que fa temps que ja hi estem immersos. Com a mínim des d’abans de l’estiu. I que això sigui així ni és necessàriament positiu ni tampoc ajuda a res, com ho prova el fet que a hores d’ara, la mobilització de l’electorat continua essent molt baixa i la cita del diumenge 28 de novembre encara no figura com una data assenyalada en les agendes de la majoria de ciutadanes i de ciutadans de Catalunya. Almenys aquesta és la fotografia que es desprèn de les enquestes electorals publicades fins ara i que coincideixen en assenyalar una marcada tendència cap a una alta abstenció. Per evitar-la, o millor per contrarestar aquesta tendència, benvinguda sigui la campanya institucional que promoguda per la Generalitat de Catalunya s’està portant a terme aquests dies a través de tots els mitjans de comunicació cridant a la participació. Hem de reconèixer, però, que per moltes campanyes que es puguin fer, la participació de la ciutadania depèn també de molts altres factors.

I quins són aquests factors? Són molts i ben diversos, però n’hi ha tres que com a mínim hi tenen molt a veure. El primer: la crisi per la qual estem travessant i les seves conseqüències sobre l’economia, el mercat de treball i l’estat d’ànim de les persones; unes conseqüències que acaben per traslladar a la ciutadania la percepció errònia que des de la política no s’està fent tot allò que caldria fer per combatre-la eficaçment. De sobres sabem que contra les percepcions és difícil lluitar i que, per contra, les percepcions negatives obren les portes a l’entrada fàcil de missatges populistes i demagògics que acaben fent forat allà on sense crisi possiblement no n’hi farien. Sigui com sigui d’aquestes percepcions els més perjudicats en són els governs de torn i els partits que els hi donen suport. Ho estem veient cada dia. Només cal observar processos electorals de més enllà de les nostres fronteres. Ho hem vist recentment a Suècia i a França i ahir mateix ho tornàvem a veure als EUA. Els governs en exercici, siguin del color ideològic que siguin, acaben pagant un peatge electoral que és imputable a la crisi. Peatge que paradoxalment té un cost més elevat pels governs que més aposten pel manteniment i la millora de les polítiques socials. Un segon factor que ben poc serveix per animar a votar són les sovintejades pica-baralles entre partits que no fan res més que introduir soroll en el sistema; un soroll que dificulta poder escoltar amb claredat quines són les propostes que des de cada ubicació política es formulen a la ciutadania. En el cas de Catalunya aquest factor adquireix més rellevància pel debat entorn el model de país que cada formació política propugna. Encara hi ha un tercer factor que dificulta la mobilització ciutadana: el nombre d’opcions polítiques que es presenten a elecció i que en aquesta ocasió serà la més alta que mai no s’hagi produït des de la recuperació de la democràcia. Seran trenta-nou les candidatures que al seu torn poden acabar donant com a resultat un Parlament amb la composició més fragmentada de la seva història.

El panorama no és afalagador. Però no per això podem deixar d’anar a votar. Si més no perquè quan no s’exerceix el dret al vot, de facto es renuncia a la part de sobirania que a cadascú li correspon. Renunciem al dret a decidir en relació a com volem ser governats i amb quines polítiques. No votar és deixar en mans dels altres la decisió final quant al govern que volem i quant a les polítiques que defensem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de novembre de 2010