Enmig de tantes notícies desesperançades que diàriament ens arriben, de tant en tant en floreix alguna de positiva que ens fa pensar que hi ha quelcom que comença a canviar per tal d’assentar les bases d’un futur creixement econòmic durable i sobretot socialment equitable. Fa pocs dies, la comissaria europea d’Investigació i Ciència, Márie Geoghegan-Quinn, anunciava que la Unió Europea (UE) destinaria 6.400 milions d’euros del pressupost comunitari corresponent a l’exercici del 2011, al finançament de projectes i programes de recerca i desenvolupament del Setè Programa Marc Europeu de Recerca. Mai fins ara la UE havia fet una aposta com aquesta; una aposta que en la pràctica suposarà un increment de més del 12% en relació al pressupost comunitari que fins ara es destinava a R+D.

Aquesta era i és una bona noticia que marca el camí que s’hauria de seguir per tots els governs comunitaris. Una notícia que, d’una banda, posa de relleu que els Programes Marc de Recerca Europeus s’estan mostrant positius a l’hora de contribuir al desenvolupament de la recerca europea. De l’altra, perquè l’increment de la dotació econòmica anunciada per a projectes de recerca, a més de comportar la participació activa d’uns 16 mil recercadors que treballen en centres científics, universitats i empreses, crearà llocs de treball –es calcula que a l’entorn de 165 mil en el conjunt de la UE–, la majoria de molt alta qualificació professional. En unes altres paraules, que aquests nous llocs els hauran d’ocupar persones altament formades, amb la qual cosa s’envia un missatge a la societat en relció a la importància de la formació i, especialment, d’aquella que requereix més esforç i dedicació.

Com assegurava la comissària Geoghegan-Quinn a l’anunciar la decisió de la Comissió Eurpea: “invertir en recerca i innovació és l’única manera intel•ligent i perenne de sortir de la crisi” i “el finançament europeu a la recerca ha de contribuir a la creació de productes i serveis de millor qualitat, així com una Europa més competitiva, respectuosa amb el medi ambient treballant per una societat que disposi d’una qualitat de vida millor”. Així doncs, la Unió Europea ha fet el què en moments de crisi correspon: fer una aposta per un creixement econòmic durable i ser conseqüent, a més, amb el què es recollia en la Declaració de Lisboa del 2000 –i que es va refrendar en la Declaració de Barcelona del 2002–, quant a consolidar Europa com un pol de recerca i innovació, i crear l’Espai Europeu d’Investigació per reforçar l’excel•lència científica. També es fixava l’objectiu d’assolir, l’any 2010, una inversió en recerca i innovació de l’ordre del 3% del PIB. Un repte, aquest darrer, que  estem lluny de conquerir.

Es podrà dir que l’aposta que la comissària anunciava que la UE farà arribà molt més tard del què hauria estat desitjable. És del tot cert. Però no és menys cert que l’anunci tamnmbé es produeix en un moment molt delicat en el qual no es podem permetre que els efectes de la crisi facin que Europa perdi encara més oportunitats. Cal ara, això sí, que els governs dels Estats de la Unió apostin en la mateixa direcció que ho fa la Unió i que entenguin que la mesura més eficaç per fer front a la crisi és la d’invertir en talent. És a dir, invertir en formació, en recerca i en innovació; en el foment d’aquells valors que gairebé han estat del tot oblidats en aquesta societat nostra en la qual l’economia especulativa s’havia imposat a la productiva. Són els valors basats en la cultura de l’esforç, en la formació, en la innovació, en la feina ben feta, i en definitiva, en la competitivitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de juliol de 2010

Cada any, quan la canícula s’instal•la entre nosaltres, el calendari ens recorda l’aniversari d’una de les dates més tràgiques de la història d’Espanya. Un aniversari en el qual les persones que tenim més edat no podem deixar de rememorar els mals somnis que van impregnar la llarga nit de la dictadura franquista sorgida de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 contra la República. Al refer records es reviuen les conseqüències que la dictadura va tenir per a les persones que com a únic mal comés, tenien el d’haver lluitat en defensa del règim constitucionalment i democràticament establert i contra el qual el general Franco es va aixecar en armes. Unes conseqüències que amb més o menys intensitat s’havien de deixar sentir al llarg dels 40 anys de la dictadura. La mort del general Franco, farà 35 anys, tancava aquell període obscur de la nostra història i obria les portes a una transició cap a la democràcia que havia de ser posada com a exemple de transició pacífica. Això sí, aquella teòrica placidesa de la transició a la democràcia, es va bastir damunt molts oblits, no fos cas que es despertessin els vells dimonis de les dues Espanyes que Machado descrivia a “Probervios y Cantares” quan assegurava: “Españolito que vienes al mundo / te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”. Aquell oblit històric, però, suposava també un greuge notable i un fort cop moral per a les persones i per a les famílies que quan el dictador va morir, tenien ben obertes encara les ferides que la guerra civil i la dictadura els havia causat en forma de persecució, de judicis militars, d’empresonament o, simplement i especialment durant els primers anys de dictadura, de desaparició d’éssers estimats.

Transcorreguts els anys i consolidada la democràcia, quan els protagonistes de la repressió, persecució i morts del franquisme han desaparegut físicament, costa molt d’entendre com encara hi ha tantes resistències i dificultats per fer possible la recuperació de la memòria històrica d’aquells anys tan sinistres. Si més no per fer justícia a unes persones, a uns dies, a uns fets i per retornar, mal parafrasejant al poeta, el nom a cada cosa. Si més no perquè no es poden enterrar els dimonis del passat sense saber què va passar, com i per quines causes. I mentre la democràcia s’ha anat enfortint i les condicions per endegar el procés de recuperació de la memòria històrica es començaven a donar, el pensament ultraconservador espanyol que encara domina un ampli espectre de la societat, no perdia pistonada i elaborava el seu particular discurs de memòria històrica. Un discurs pervers que parteix de l’afirmació que el franquisme va ser una etapa necessària. Els que això propugnen, tot i que reconeixen que durant la dictadura es va cometre algun excés (?), no s’estan d’assegurar que el franquisme va ser una etapa útil per resoldre el caos que la Segona República havia generat.

Els suports d’aquesta línia argumental són potents i prova que l’Espanya ultramuntana compta encara amb molts adeptes. Tants que fins i tot el jutge espanyol més compromès amb la recuperació de la memòria històrica, el jutge Baltasar Garzón, ha estat sotmès a un assetjament judicial que l’ha portat a ser “desterrat”, encara que sigui provisionalment, de l’Audiència Nacional. Ens trobem així davant la paradoxa que és aquell mateix jutge i és aquell mateix país que han liderat revisions històriques de països estrangers que havien estat sotmesos a dictadures, els que aquí no poden ni els deixen buscar la veritat entorn el què va succeir durant la dictadura franquista i poder retornar, com a mínim, l’honorabilitat i l’honor a les persones que mai no l’haurien d’haver perdut.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de juliol de 2010

“Espanya té un problema”, assegurava Miquel Roca Junyent la setmana passada, just abans que més d’un milió de persones ocupessin durant unes hores, els carrers de Barcelona trencant qualsevol consigna política preestablerta. A les paraules de Roca jo hi introduiria  un matís en el sentit d’assenyalar que el problema no és d’Espanya sinó d’una part. De l’Espanya vetusta i ancorada en el passat, que no vol acceptar que Catalunya mostri la seva personalitat, cultura i llengua arreu. Uns trets característics que no haurien de separar sinó engrandir el patrimoni dels pobles de l’Estat. A la vista està, però, que més enllà de l’Ebre les coses no es veuen així. A més, cal constatar que la manca d’una visió oberta de l’Estat ve de lluny. És la part del problema que mai no ha estat resolt i que és la causa de què les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre Catalunya i Madrid, presentin alts i baixos segons siguin les circumstàncies i les conveniències polítiques de cada moment. Que el problema no és nou ho podem comprovar llegint els versos que Joan Maragall va escriure a “Oda a Espanya”; uns versos que avui recobren tota la seva vigència després dels fets esdevinguts els darrers dies. “Escolta, Espanya la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana; / parlo en la llengua / que m’ha donat la terra aspra: / en aquesta llengua pocs t’han parlat; / en l’altra, massa”. Uns versos que tanmateix tal com ara ho fem, s’acaben preguntant: “On ets, Espanya? / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills?”, per rematar amb un sonor “Adéu Espanya!”.

Fets diversos coincidents en el temps esdevenen avui metàfora de que només en l’entesa, la col•laboració, la feina conjunta, el compromís i la suma de valors es pot trobar la solució al vell conflicte d’una Espanya que no escolta els seus fills. La selecció espanyola de futbol s’ha proclamat campiona del món. Ho ha fet amb una alta aportació catalana ja que més de la meitat dels jugadors que en el camp van assolit l’èxit, són nascuts a Catalunya o “viuen i treballen” a ca’n Barça, a Catalunya. Davant una victòria, ningú no s’entreté a discernir d’on provenen les persones que l’han fet possible. Ho veiem en un diari madrileny de “rancio abolengo”, quan no va dubtar en obrir edició amb un “Visca España” (sic), un crit que després ha estat repetit i reproduït mitjans i comentaristes espanyols. A Catalunya, l’èxit de “la roja” ha fet que s’enarboressin banderes espanyoles com mai i han estat molts els catalans que dissabte es manifestaven a Barcelona en contra de la sentència del Tribunal Constitucional i en defensa dels drets de Catalunya i que l’endemà celebraven la victòria de la selecció espanyola. I és que Espanya, com Catalunya, és plural i diversa; i tant a Espanya com a Catalunya, cal que siguin respectades totes les personalitats territorials mentre i tant cap d’elles vulgui imposar-se per damunt de les altres.

Però quan algú s’erigeix en “salvador de la pàtria” i en aquesta condició es considera autoritzat a “passar” per damunt de la voluntat de la ciutadania manifestada a través de seu parlamentària i ratificada en referèndum, està clar que en comptes d’avançar cap a la solució caminem cap a la consolidació del problema i el distanciament entre Catalunya i la resta d’Espanya augmenta. Llavors és quan l’”Adéu Espanya” que cantava Joan Maragall, esdevé clam d’un poble, d’una col•lectivitat que reclama el seu dret a ser i a decidir com vol ser. De la mateixa manera que Catalunya ha d’escoltar la diversitat de pensament de les persones que viuen a casa nostra. La imposició i la prepotència mai no han estat ni seran instruments per a resoldre res. I si la democràcia ens fa lliures, el respecte als que no pensen com nosaltres ens enforteix en l’exercici de la llibertat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juliol de 2009.

S’acosten contesses electorals i això es comença a notar en l’ambient. El líder del PP Mariano Rajoy ha donat instruccions als seus per tal que evitin el debat públic a l’entorn de la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya del 2006 que, com se sap, no ha afavorit les tesis que ells abonaven quan presentaren els recursos d’inconstitucionalitat fa quatre anys. Pensaven que guanyarien en el Tribunal Constitucional allò que no havien pogut guanyar ni al Parlament ni davant la ciutadania de Catalunya. Rajoy, coneguda la sentència, té pressa en passar pàgina per aconseguir que la pressió sobre Alícia Sánchez-Camacho, el seu referent a Catalunya, s’apaivagui el més aviat possible. Vol centrar la mirada cap els casos Palau i Pretoria susceptibles de salpicar a CiU i al PSC. Rajoy i Sánchez-Camacho amb això no fan més que aplicar el vell i savi principi que sovint deia la meva àvia de “receptes tinc que per a mi no vull”. I és que els casos de corrupció política afecten molt més al PP i les responsabilitats recauen sobre alguns dels seu membres més destacats sense que res no passi, almenys de moment. Parem compte sinó en els casos Fabra, Gürtel o Palma Arena. Sigui com sigui, el PP es posar la pell de bé i es disposa a recuperar la confiança perduda de sectors socials i econòmics teòricament propers a les tesis populars. L’objectiu: ser clau de volta a l’hora que el parlament del Parc de la Ciutadella hagi d’elegir la persona que haurà d’encapçalar el govern de la Generalitat de Catalunya durant la propera legislatura.

En democràcia tots els acords són possibles. Només depèn del joc de les majories i de les minories i de les aliances que entre partits s’estableixin en un moment determinat. Sabem que en política, els estranys companys de viatge sovintegen. I com a mostra dos botons. El primer, el pacte del Majestic del 1996, pel qual Aznar i Pujol solemnitzaven l’aliança que havia de permetre que governés a Madrid amb el suport dels nacionalistes catalans. El segon, més recent, al País Basc amb un pacte establert entre PP i PSOE que va permetre acabar, de fet, amb la tradició de governs nacionalistes que havia estat la norma des que es va formar el primer govern autonòmic, l’any 1980. A partir d’aquesta experiència, el PP es deleix per poder fer ara el mateix a Catalunya encara que amb l’objectiu de donar el govern a CiU i posar punt i final a dos mandats seguits de govern tripartit.

En política dos més dos no sempre sumen quatre. Mariano Rajoy i Alicia Sánchez-Camacho potser no tenen en compte que la memòria col•lectiva, per curta que aquesta sigui, no oblida que a banda del recurs d’inconstitucionalitat que van presentar davant el TC, va ser també el Partit Popular qui mentint va atiar la campanya de recollida de signatures per evitar, segons ells asseguraven, que “Espanya es trenqués”. Era el mateix PP qui va promoure a Andalusia unes falques radiofòniques que feien demagògia en relació a una pretesa insolidaritat fiscal de Catalunya amb la resta de l’Estat. Clar que el PP, per la seva banda, podria treure profit de la divisió que la sentència del Tribunal Constitucional ha acabat provocant entre els partits polítics catalans que no s’acaben de posar d’acord quan a l’estratègia que cal seguir. Per això els populars es volen presentar com la veu serena que mai no han estat. Que ningú no caigui en el parany.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de juliol de 2010

L’accident de la nit de Sant Joan al baixador de Castelldefels ha estat, malauradament, metàfora quant al nostre comportament com a persones i quant al paper que esperem dels mitjans de comunicació en ocasió d’uns fets excepcionals en els que les emocions del moment es van acabar imposant a la raó. Una raó que ens obliga a no oblidar mai que el risc zero no existeix i que la seguretat absoluta és una condició impossible d’assolir, si més no per la variable que significa el comportament del factor humà.

Fa una setmana escrivia aquí mateix sobre la deriva que es ve observant al ‘The Times’ quan ha de fer petites concessions al sensacionalisme. Un fet que em portava a concloure que quelcom devia estar passant en l’àmbit mediàtic britànic quan un periòdic de la tradició, rigor i seriositat del ‘The Times’ actuava d’aquesta manera. Els mitjans de comunicació, davant situacions excepcionals i tràgiques com la viscuda la revetlla de Sant Joan, es deixen portar per l’emoció dels fets; una circumstància, aquesta, que deriva cap a una informació sovint esbiaixada i cap a un espectacle mediàtic de titular fàcil. El resultat: a l’aire queden flotant força dubtes, especialment quant a les responsabilitats, personals o no, que poden haver contribuït al desencadenament d’uns fets amb unes conseqüències tant dramàtiques en aquest cas per les persones que els varen viure de prop, per les famílies de les víctimes i per una altra víctima involuntària gairebé oblidada de tothom: el maquinista que conduïa el comboi que va segar de cop la vida a tretze persones i en va ferir una desena més.

És dur dir-ho així, però en l’origen del malaurat i segur que evitable accident de la revetlla de Sant Joan al baixador de Castelldefels, hi ha la responsabilitat de cadascuna de les persones que van prendre lliurament una decisió que això no obstant vulnerava les prohibicions més explícites. I quan es fa ús de la llibertat personal –més quan en el seu exercici es vulneren regles–, correspon a les persones que fan ús d’aquesta llibertat assumir-ne les conseqüències que se’n puguin derivar. És humà i fins i tot comprensible que en uns fets tant tràgics com els de la revetlla de Sant Joan, es busquin altres responsables si més no per fer més digerible el dolor que comporta la pèrdua violenta de sers estimats. D’aquí, però, a traslladar la responsabilitat d’una decisió personal i/o col·lectiva a possibles mancances per l’actuació d’instàncies públiques i/o administratives hi va un abisme. Una cosa ben diferent és que a partir de l’accident, se’n analitzin les causes i si és possible, s’adoptin més mesures encaminades a evitar-ne la seva repetició.

Sigui com sigui hi ha un factor que no hem vist gens reflectit en els mitjans de comunicació i que és el que es deriva del concepte de la responsabilitat social compartida. És a dir, la responsabilitat que com a societat hem d’assumir davant circumstàncies com les que comentem, per haver errat en la generació d’una consciència cívica que es porti a exercir la nostra llibertat personal i/o col·lectiva amb plena responsabilitat. Deia el recentment desaparegut Nobel de Literatura, el lusità José Saramago, que l’educació correspon a la família mentre que la formació correspon a l’escola, a la societat. Ens costa d’acceptar que el nostre comportament estigui subjecte en tot moment a les més elementals normes de convivència i de civisme democràticament establertes i acceptades. Unes normes que, això sí, no ens falta temps d’exigir dels altres però que reinterpretem al nostre gust quan ens toca aplicar-les a nosaltres mateixos. Des d’aquest punt de vista els mitjans de comunicació han/hem perdut una nova oportunitat de posar la societat davant el mirall per veure’ns-hi reflectits. Amb tots els pros i també amb tots els contres.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de juliol de 2010