Temps complicats els que estem vivint. Temps d’incerteses i de perplexitats. Se’ns deia que els temporals arribaríem, però ningú no s’ho acabava de creure. Segurament perquè estàvem falsament convençuts que ens havíem fet invencibles i no ens adonàvem que la nostra condició humana ens mantenia tant vulnerables com sempre. Fatalment, els mals auguris s’han acomplert i, de cop i volta, ens hem sentit desvalguts. Davant els efectes de la tempesta, només ens queda saber jugar amb intel•ligència les poques cartes que encara tenim al davant. Una cosa és certa: quan el temporal amaini i la calma retorni, res ja no serà com abans. Hem d’acceptar que els temps han canviat… i no precisament ho han fet en la direcció que anhelàvem quan Bob Dylan ho cantava. Hora és que deixem de queixar-nos per la nostra dissort i que posem mans a la feina. A fer la feina que no havíem fet i a fer-la amb l’esforç que potser havíem estalviat quant –ingenus com som– ens creiem rics i amos de l’univers i malbaratàvem esforços i oportunitats.

L’exdirector d’Innobasque, Pedro Luis Uriarte, explicava que no entenia com davant la situació en la qual ens trobem “la societat civil no s’hagués posat a caminar per oferir alternatives”. Un caminar i un oferir alternatives que segons Uriarte, s’havien de bastir a partir de la transformació de l’actual model educatiu en tots els seus nivells, i en una major inversió en formació, recerca i innovació. I té raó. Perquè sense formació i recerca, sense innovació i foment dels valors de l’emprenedoria ja des de l’educació obligatòria, no hi ha empreses tecnològicament avançades ni canvi de model del teixit productiu que, al cap i a la fi, és el que genera riquesa. Un model, l’actual, que a casa nostra es veu agreujat per la baixa productivitat i l’escassa competitivitat. Una dada: som, segons diuen, la novena potencia econòmica del món, però ocupem la posició 28na quant en el rànquing de la competitivitat. Quelcom fem malament. Com canviar la tendència? Només hi ha una recepta que alhora reclama molts sacrificis. Una recepta que a més de contenir mesures relatives a l’estructura del mercat de treball, ha de comportar, d’una banda, la transformació del model educatiu amb un objectiu clar: que els alumnes vulguin romandre en el sistema com a mínim fins els 18 anys i en un entorn d’èxit acadèmic. De l’altra, la potenciació de recerca i la seva valorització mitjançant la transferència de coneixements i de tecnologia a la societat. La cimera de Lisboa de l’any 2000 va concloure que si es volia que Europa no perdés passada, calia invertir en la millora de la competitivitat i destinar a R+D el 3% del PIB. En el cas d’Espanya, això volia dir que per ser competitius, havíem de doblar amb escreix els recursos destinats a R+D (llavors l’1,35% del PIB). Deu anys més tard Espanya no ha fet els deures. Europa tampoc. D’aquells incompliments aquests resultats que avui patim.

Així les coses, les mesures a prendre s’amunteguen ara damunt la taula. Algunes només tindran incidència en el curt i mig termini i encara amb unes conseqüències que desconeixem. Per assolir resultats més consolidats i més a llarg termini, hem d’apostar en valors de futur. Hem d’incentivar les inversions en formació i recerca i fomentar des de l’escola primària els valors associats a la cultura de l’esforç. Clar que per aplicar les mesures que els temps reclamen, és necessari comptar amb un lideratge, en les idees i en els fets. I això no només en l’àmbit de la política. Ens falta, a més, confiança; una confiança que no ens acaben de traslladar els partits polítics tant obcecats en el curt termini i instal•lats en les ànsies de poder, sigui com sigui i a costa de què sigui… No anem bé!

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de maig de 2010

Els creualtencs tenim la sort, la immensa sort, de viure en un barri tranquil que disposa, a hores d’ara, d’un nivell d’equipaments i de serveis notable. Això fa també que la vida al barri sigui còmoda i que se’n pugui gaudir més plenament. I és que al barri –o a tocar mateix dels seus límits físics–, els creualtencs troben al seu abast equipaments i serveis força variats com mai no havien tingut ni segurament tampoc somniat. D’entre aquests equipaments i serveis cal destacar-ne els de caràcter municipal que van des d’una biblioteca a un centre de creació cultural (l’Estruch), passant per dues escoles (bressol i primària), el poliesportiu, el Centre Cívic, el Casal d’Avis, el Mercat, el Centre d’Assistència Primària… A aquests caldria afegir els serveis i equipaments d’altra tipologia com són els comerços, els centres comercials, els cinemes, els restaurants… Clar que aquest conjunt de serveis i equipaments s’ha anat conformant a mesura que els anys han anat passant i que la “gent creualtenca” ha anat reclamant. Sigui com sigui, el cert és que la transformació i la modernització de la Creu Alta els darrers anys, és evident.

Si haguéssim d’establir un espai emblemàtic a través del qual poder observar aquests canvis produïts en la fisonomia creualtenca, talment com si d’una mena d’”evolucionòmetre” del barri es tractés, aquest espai sense cap mena de dubte la plaça de la Creu Alta. Una plaça que enguany es reestrena com a espai central de relació dels creualtencs i ideal per a la celebració dels actes de la Festa Major. Un “nou” espai que, d’altra banda, ha de marcar l’assoliment d’una nova fita pel barri: l’entrada en servei, d’aquí un parell d’anys, de l’estació de la Creu Alta dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Una mica de record…   
I com que hem arribat fins aquí i per tal de fer evident que la plaça de la Creu Alta i la seva evolució ha marcat també el progrés del barri, bo serà fer una mica al passat i recordar que la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres  a la qual pertanyia i pertany la Creu Alta, havia estat una de les set parròquies amb les quals comptava el municipi de Sant Pere de Terrassa. Un municipi que amb poc més d’una cinquantena d’anys havia d’anar-se esmicolant de mica en mica fins a desaparèixer l’any 1904, en benefici de les ciutats de Terrassa i de Sabadell que es repartien el seu territori i que veien ampliats així els seus respectius termes municipals tal com avui els coneixem. Sant Pere de Terrassa –hereva al seu torn de la històrica Egara— havia un terme municipal molt extens del qual en formaven part les parròquies de Sant Pere de Terrassa, Sant Quirze de Terrassa (que se segregà el 1847 per donar origen a l’actual terme de Sant Quirze del Vallès), Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell (tres parròquies que el 1848 havien de formar l’actual terme municipal de Viladecavalls) i Sant Vicenç de Jonqueres i Sant Julià d’Altura que s’integrarien al terme municipal de Sabadell el primer de juliol de 1904 mentre que la parròquia de Sant Pere de Terrassa passava a integrar-se al municipi egarenc.

L’evolució d’una plaça
Després d’aquest breu recordatori tornem allà on érem en començar. Aquell 1904 en què la parròquia de Sant Vicens de Jonqueres passà a dependre de Sabadell, la Creu Alta era un petit nucli habitat per unes 3.000 persones i que al néixer durant el segle XVIII havia adoptat el nom amb el qual es coneixia una creu de terme preexistent del segle XVII. Una creu que va ser batejada com a Alta pel fet quan tenia una alçada de 5,5 metres i que superava l’alçada de les altres creus de terme que hi havia escampades aquí i allà. Des del nucli de la Creu Alta fins la veïna Sabadell (que començava on avui hi ha les ravals de fora i de dins), s’hi estenien camps de conreu que, amb posterioritat al 1904 anirien desapareixent, engolits per les construccions que s’aixecaven a banda i banda de la via que actualment porta el nom d’avinguda de l’Onze de Setembre. Els creualtencs i creualtenques més grans, recorden encara els límits habitats que el nucli de la Creu Alta presentava a finals de la dècada dels 50’s del segle passat que estaven establerts per la carretera de Prats, la Riereta (una claveguera a cel obert) i l’actual barri de La Concòrdia que encara no existia i on també hi havia camps enmig dels quals transcorria la carretera que conduïa a Ca n’Oriac, Sant Julià d’Altura, Matadepera i Terrassa.

La creu de terme s’aixecava originalment a escassos metres de l’actual , just en la cruïlla mateixa dels camins rals que des de Barcelona anaven a Terrassa (passant per l’actual carrer Major) i a Castellar i a Prats de Lluçanès (passant per l’actual carretera del mateix nom). Va ser amb l’enderrocament d’unes primeres cases que es trobaven a tocar la creu, que l’any 1954 es va començar a dibuixar una petita plaça que, amb el pas dels anys i arran noves planificacions urbanístiques, havia d’ampliar els seus límits cap el nord i obrir-se cap el què havia de ser l’Eix Macià a través de l’actual carrer Pi i Margall. Els límits actuals de la plaça quedaren finalment establerts en ocasió de la construcció de l’edifici de la companyia Telefónica cantonada amb el carrer de Castellar. Però malgrat que aquest edifici entrà en servei a mitjans dels anys 70’s, la urbanització de la nova plaça va haver d’esperar alguns anys. No va ser fins a començaments dels anys 80 que gràcies, en gran part, als ajuts provinents dels fons d’ocupació comunitària –que l’alcalde Farrés  havia negociat i obtingut de Madrid per apaivagar els efectes de la forta crisi que la ciutat patia arran la desfeta de la indústria tèxtil sabadellenca— que la plaça de la Creu Alta era urbanitzada. Certament aquella urbanització no va acabar d’agradar a ningú i ja durant l’execució de les obres van haver-se d’introduir alguns canvis arran la pressió dels veïns. Una evidència de la pressió dels veïns va quedar immortalitzada en aquella mena d’ala delta inacabada que coronava l’escenari que s’aixecava a la part nord de plaça, ja que els veïns es van oposar que fos coberta del tot tal com estava previst. De fet, malgrat aquests petits desencontres, la  urbanització de la plaça va permetre consolidar-la com a punt d’encontre i de celebracions i per això mateix, com a centre de les activitats de Festa Major i d’altres manifestacions populars i festes al llarg de l’any. 

La “nova” plaça
Si va ser mitjançant els ajuts de l’ocupació comunitària que la plaça de la Creu Alta es va urbanitzar per primera vegada, havien de ser uns altres ajuts semblants –creats també per a fer front a l’actual crisi, el FEIL — els que havien de fer possible la darrera modificació arquitectònica de la plaça que ara podem veure. Una modificació que es va iniciar el mes d’abril de 2009 i que per això mateix va impedir que els actes centrals de la Festa Major es poguessin fer com sempre a la plaça. Finalitzada la reurbanització de la plaça el darrer mes de desembre, la d’enguany serà la primera Festa Major barri que gaudirà del “nou” espai. A aquesta circumstància cal afegir-hi que, després de dos anys, es podrà tornar a circular –a peu i amb vehicles– de la plaça a l’Eix Macià pel carrer de Pi i Margall, una vegada finalitzades una part de les obres de construcció de l’estació de la Creu Alta del metro de Sabadell. D’aquesta manera la plaça recupera plenament el seu rol de punt d’enllaç entre la carretera de Prats i l’Eix Macià.

Sigui com sigui, cal convenir que la “nova” imatge de la plaça de la Creu Alta agrada a tothom i ha estat molt ben rebuda pel barri. Les crítiques i debats inicials entorn l’oportunitat o no de refer plaça, a la vista del resultat, s’han anat apaivagant. I és que l’espai de la plaça resultant amb la reforma es mostra molt més amable i accessible que no pas l’anterior. També més integrat amb l’entorn i més permeable a l’hora de travessar-la en una o altra direcció. La “prova del nou” quant a l’acceptació que la reforma ha merescut al barri la trobem sens dubte en la gran quantitat de persones que la visiten i que fan ús de les seves  instal•lacions. A destacar, d’altra banda, que gràcies a l’actuació arquitectònica portada a terme, l’espai interior de la plaça ha vist ampliats els seu límits cap el sud, la qual cosa ha permès poder desplaçar la Creu uns metres des d’on abans es trobada amb l’objectiu de situar-la gairebé damunt mateix de l’eix de l’Avinguda de l’11 de setembre. A aquesta “petita” modificació de la plaça ha possibilitat que la Creu que dóna nom al barri guanyés en visibilitat.

Després d’aquest recorregut pels canvis operats a la plaça de la Creu Alta podem adonar-nos com, tal com apuntàvem en començar, a través de la seva evolució podem reconèixer també els canvis que el barri ha anat fent al llarg dels anys. Uns canvis que en breu termini han de consolidar-se amb la posada en marxa del Metro de Sabadell i amb l’entrada en servei de l’estació de la Creu Alta que es troba a tocar mateix de la plaça que, d’aquesta manera, jugarà encara més el seu rol de centralitat de la vida social, cultural i econòmica del barri que ara ja té.

Que per molts anys puguem continuar gaudint del progrés del barri i, sobretot, bona Festa Major per a tothom!

Publicat al número 23 de Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal el fet d’aparèixer una sola vegada a l’any i sempre en motiu de la Festa Major del barri (20-23 de maig de 2010).
 

La cara. La victòria del Barça diumenge passat a l’estadi i la consecució del títol de campió de la lliga corresponent a la temporada 2010-2011. Una trajectòria, la de l’equip de futbol del Barça aquesta temporada, de la qual se’n poden extreure conclusions que alhora podrien ser metàfora de com caldria que en ocasions actuéssim en d’altres ordres de la vida. Més quan la lliga que diumenge acabava havia estat complexa i per aconseguir l’èxit, va haver-se de lluitar contra tot. Contra les crítiques que des d’aquí mateix es van disparar els dies en què les coses no rutllaven i els blaugranes eren eliminats en dues de les tres competicions en les quals participava. Contra els “elements” desfermats des de més enllà de l’Ebre que davant la impotència de poder aturar al Barça, l’acusaven de rebre favors arbitrals a dojo. Contra el sentiment que destil•laven els mitjans de comunicació amb seu a Madrid quan explicaven una visió de la realitat que distava molt de com la lliga marxava, amb un Barça líder seguit d’un Madrid que anava a remolc i no pas a l’inrevés com en ocasions podia desprendre’s de les informacions que de Madrid ens arribaven. En qualsevol cas el Barça, gràcies a la tasca desenvolupada per un equip de persones perfectament conjuntat i a la bona gestió de fracassos anteriors, ha estat capaç de capejar el temporal i contra vent i marejol fer una bona singladura enmig de l’admiració d’uns i les enveges d’altres.

La creu: El mateix diumenge que el Barça conqueria el títol de campió de lliga, l’alcalde barceloní Jordi Hereu encaixava un cop dur per a la seva trajectòria política. La causa: el desenllaç final de la consulta sobre el futur de la Diagonal, el plantejament que d’aquesta consulta se’n va fer i, molt especialment, el moment en el qual es va portar a terme. Així, mentre el Barça celebrava un triomf bastit en gran part gràcies a la bona planificació, l’administració municipal de la ciutat Comtal patia els efectes d’un revés democràtic causat fonamentalment per la manca de sensibilitat i d’oportunitat política suficients. Un revés del que sens dubte se’n ressentirà l’equip de govern barceloní format pel PSC i ICV i pe que en podrien acabar pagant un elevat preu. En el rerefons quedaran els costos que el suport d’ERC haurà costat a l’equip de govern i fonamentalment als socialistes. En qualsevol cas cal reconèixer que a l’error estratègic de planificar una consulta i presentar-la com un referent per a una nova manera d’entendre la relació entre ciutadania i administració, en va seguir la immediatesa i la lucidesa d’una resposta política poc habitual quan l’alcalde Hereu admetia el fracàs i reconeixia haver fet “la pregunta equivocada en el moment equivocat”.

Els èxits es basteixen sovint a partir de la correcta gestió de fracassos anteriors. Per això mateix, que la consulta sobre la Diagonal acabés de la manera que va acabar, no n’hauria d’invalidar l’experiència. Molt al contrari, després d’analitzar-ne les causes, treballar amb l’objectiu de potenciar efectivament aquestes noves formes de relació entre administració i administrats. I és evident que en aquest procés, escoltar a la ciutadania hauria de ser un repte fonamental. Més encara quan a hores d’ara, la participació de la ciutadania ens els afers públics continua essent una assignatura pendent, també per part de les administracions locals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de maig de 2010

Diumenge passat, cert és que amb més pena que no pas glòria, celebràvem el Dia d’Europa. Si no hagués estat per les banderetes blaves amb els 12 estels que els autobusos lluïen, pràcticament ningú no hauria parat atenció en l’efemèride. Menys encara a la nostra ciutat en què el Dia d’Europa coincidia enguany amb el llarg cap de setmana de l’Aplec de La Salut. I és que Europa –la Unió Europea– no està transitant per les seves millors hores, no ja des que l’euro va entrar en joc, sinó fins i tot des que a Roma es va signar l’any 1957 el Tractat que encetava el camí que ens havia d’aconduir fins on ara som: a la Unió Europea de la qual en formem part nosaltres i 26 estats més.

Passa, però, que és en temps de crisi i de recessió quan més es deixa sentir el sentiment de retornar cap a àmbits més locals, més segurs per familiars i coneguts. Pensem que d’aquesta manera ens defensarem millor de les amenaces que planen sobre nosaltres. No obstant això, res no és més lluny de la realitat. Els japonesos, quan han de plasmar gràficament en un paper el concepte crisi, ho fan a partir de plasmar la suma de dos altres dels seus símbols ideogràfics: els que identifiquen perill i oportunitat. Sens dubte aquesta és la manera més lògica d’interpretar el què la crisi és i de descriure-la com una situació complexa de la qual se’n deriven unes oportunitats que cal saber identificar. I aquest és un dels nostres problemes; més quan ens hem instal•lat en una societat no acostumada a resoldre situacions de crisi; una societat que en temps de dificultats li costa reaccionar i que astorada queda en l’espera que algú acabi per trobar solucions màgiques que, evidentment, no existeixen.

És així com en temps de crisi acabem per desconfiar de tot i per extensió també d’Europa. No ens adonem, però, que Europa forma part de la solució i no pas del problema. Clar que perquè les coses puguin funcionar, s’han de fer els deures que els Estats i Europa tenim pendents. ¿I quins són aquests deures que han anat quedant enrere per mor a les alegries viscudes que ens amagaven la realitat? Precisament aquests dies, l’anomenat ‘Comitè de Savis’ europeus que presideix Felipe González, donava a conèixer el resultat de l’informe Projecte Europa 2030.

Asseguraven els savis que per superar les actuals incerteses calia apostar per la refundació de la Unió i per consolidar els seus fonaments, massa febles i debilitats els darrers anys. Més concretament, deien que calia resoldre algunes qüestions urgents que només la miopia dels governants europeus havia anat dilatant en el temps, en una més que evident crítica dels savis a la manca de lideratge que la Unió està patint des de fa temps. I relacionaven algunes d’aquestes qüestions al citar la necessitat d’aplicar tot el rigor en l’aplicació del Pacte d’Estabilitat i Creixement en la zona euro; la urgència de disminuir la dependència energètica d’Europa; els avantatges de promoure una immigració ordenada que vagi acompanyada de polítiques d’integració eficients; la transcendència de reformar l’educació per evitar que Europa quedi enrere en els àmbits educatius, científics i tecnològics… Però, per damunt de tot, els savis aconsellen treballar per recuperar l’esperit europeu que s’havia començat a dibuixar en el fallit projecte de Constitució que el Tractat de Lisboa va liquidar, arran les reticències i poc entusiasme mostrat per la majoria de governants. En definitiva, els savis europeus asseguren que els nostres mals actuals es deuen en part al fet de no haver resolt qüestions cabdals quan tocava i la seva solució passa, també en part, identificar oportunitats que malgrat tot tenim. Comptat i debatut: ens cal més Europa que mai si volem sortir de la crisi enfortits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de maig de 2010

Ara fa just tres anys, gràcies a l’interès i ajut tècnic de l’Ana Esteban, vaig decidir-me posar en marxa aquest meu  blog. Ho vaig fer, fonamentalment per dues raons: l’una, perquè l’ofici d’escriure i d’opinar comporta que no tothom estigui d’acord amb el que escric i per tant vaig pensar que seria bo que qui volgués pogués opinar, rebatre’m les meves idees, dir-hi la seva i d’aquesta manera contribuir a la formació d’opinió per part de les persones que em llegeixen o segueixen. L’altra raó: posar en valor l’estima que sento pel meu barri, per la meva ciutat i pel meu país, i en aquest cas, fer-ho a través dels meus escrits, de les meves vivències personals i professionals. 

Certament, l’ofici d’escriure i d’opinar té força avantatges. Com a mínim les que es deriven de la discrepància lògica i natural que sempre es pot tenir envers qui emet una opinió i, com apuntava fa un moment, contribuir al  debat entorn les idees i/o els fets. Només cal perquè això sigui així, que tant l’exercici d’opinar com el de discrepar es facin des del respecte a qualsevol posicionament sempre que aquest no vulneri cap de les regles que han de regir el comportament democràtic i el respecte a l’honor de les persones i de les institucions. D’aquí que el meu blog, des del primer dia, estigui obert a qualsevol aportació –fins avui més de 400–, siguin o no favorables a les tesis que jo pugui defensar. De fet he de confessar que m’he vist obligat a rebutjar alguns –ben pocs sortosament–  comentaris que he rebut. Ho he fet perquè bé no tenien en compte el respecte que devem a les persones, bé perquè havien estat enviats de manera anònima. Una pràctica, aquesta darrera d’opinar des de l’anonimat, massa exercitada des de qualsevol punt de la xarxa i, especialment, des de pàgines i/o blogs que “autoritzen” la publicació de comentaris anònims que es caracteritzen per recrear-se en l’insult fàcil i en les afirmacions taxatives que no tenen cap més fonament que algun comentari intencionat que pugui haver estat fet per alguna persona en un moment i en un context determinat.

La voluntat de servir al meu barri, a la meva ciutat i al meu país ha estat, és i serà, un dels meus nords personals, com també ho saben les persones que més em coneixen. D’aquí que especialment quan des de la Creu Alta o des de Sabadell se’m ha demanat col•laborar en una causa o en alguna iniciativa, la meva resposta ha estat sempre positiva. És el mínim que puc fer pel “tros” que em va veure néixer i en el qual continuo movent-me cada dia. Que ningú no en dubti: en aquestes meves aportacions a la comunitat m’he pogut expressar sempre amb total llibertat. I això perquè, en qualsevol cas, aquesta és la única condició que poso quan se’m convida a participar en qualsevol inicitiva o projecte. I si algú pensa, diu, escriu o assegura que en aquestes meves col•laboracions hi ha d’altres interessos, sàpiga que està en el cert: hi ha l’interès i la satisfacció personal de poder retornar a la “meva societat” una part del què ella ha invertit fins ara en mi… Ni més, ni tampoc menys…

A voltes, uns simples cognoms poden portar-nos a equívocs curiosos. És el cas, per exemple, d’uns cognoms ben familiars per a nosaltres –com ho són els de Ribot i Serra– que a la majoria ens evoquen l’insigne animador i creador cultural sabadellenc, de nom Manuel, nascut l’any 1859 i traspassat el 1925. Un escriptor i un poeta altament compromès amb la ciutat, que va exercir de cronista, va reorganitzar l’arxiu municipal i va fundar la Revista de Sabadell que també va dirigir. I per si encara algú no sabés massa en relació a Ribot i Serra, aquests cognoms li resultaran familiars, encara que només sigui pel fet de vincular-los a un carrer de la Creu Alta o a l’Institut d’Ensenyament Secundari que els exhibeix. Sigui com sigui, per als sabadellencs i les sabadellenques els cognoms Ribot i Serra són una part de la nostra història i ens fan memòria d’un dels nostres avantpassats.

És evident, però, que aquestes evocacions no són pas les mateixes per a tothom. Menys encara pels desconeixedors de la nostra trajectòria com a comunitat. Una anècdota que no fa pas massa dies em relatava una exprofessora de l’IES Ribot i Serra, il•lustra perfectament aquesta diferent apreciació que sobre una mateixa qüestió poden tenir dos o més observadors. En una ocasió, m’explicava l’exprofessora de l’Institut, va haver d’atendre una trucada telefònica arribada de fora de Sabadell. L’interlocutor preguntà a la llavors professora si aquell era un centre d’arts i oficis. La professora, després de refer-se del seu astorament inicial li va respondre que no, que es tractava d’un centre de batxillerat i de cicles formatius i s’interessà en relació al perquè de la conclusió. La resposta del seu interlocutor va ser directa: havia arribat a aquesta conclusió davant “l’evidència reflectida en el nom del centre que feia referència a dues eines bàsiques del treball artesanal: el ribot i la serra…”. Més clar, l’aigua…

També podia haver passat que a la persona protagonista involuntària de l’anècdota se li haguessin creuat les idees i tal com estan les coses, hagués pensat que hora devia ser d’aplicar ribot i serra per acabar amb tantes situacions increïbles i inconcebibles com les que estem vivim, especialment en els àmbits de la política i també de la judicatura. Situacions fins i tot estrambòtiques que sovint són avalades pels mateixos polítics. Un exemple: no fa massa dies, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, qualificava un acte celebrat al paranimf d’una universitat madrilenya per donar suport al jutge Garzón, com a “aquelarre de carcamales resentidos” (sic). I per si algú tenia dubtes que hagués dit exactament això, diumenge passat, davant els micròfons de la Cadena SER, la ínclita presidenta madrilenya es ratificava en l’expressió. I potser no satisfeta encara, en la mateixa entrevista en deixava anar una altra: “La corrupción es consustancial a las instituciones”. Evidentment, amb polítics d’aquesta mena, que Déu ens continuï agafant a tots confessats!

Caldrà sens dubte començar a aplicar ribot i serra per posar ordre i botar (amb b alta!) als polítics impresentables que fan impresentables les seves polítiques. I això en detriment dels molts altres polítics als quals només els guia la voluntat de servei a la societat i a la democràcia malgrat que, com afirmava un personatge malauradament desaparegut només fa uns dies, el professor Joan Prats i Català, “hi ha pocs polítics que quan governen pensin que representen els interessos del poble”. Davant aquesta constatació tenim un repte i una responsabilitat: fer que siguin aquests pocs polítics en qui deleguem la nostra representació en les properes eleccions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de maig de 2010