M’ha costat decidir-me. Feia temps que volia escriure sobre la manera que en ocasions es té d’entendre la tasca d’oposició política, en aquest cas al govern local. Però em resistia. Estava convençut que el pas del temps temperaria els ànims i posaria les coses en el seu lloc. Tanmateix, si ens atenem a l’actualitat, està clar que això no és així i que les acusacions contra l’equip de govern se succeeixen sense treva. D’aquesta manera no s’evita que la ciutadania, a voltes perplexa i d’altres desorientada, no acaba entenent massa res i s’instal•la en el tant-se-me’n-fotisme que és preludi del distanciament creixent entre política i ciutadania. Els fets esdevinguts en ocasió del procés d’adjudicació dels pisos socials de lloguer de Sant Oleguer, m’han acabat de convèncer que per una vegada i sense que això serveixi de precedent, escrigui reclamant una altra manera de fer política d’oposició.

Amb crispació, “acoso y derribo” res no s’aconsegueix. Potser que l’anècdota esdevingui part substantiva, mentre que la part substantiva passi a ser pura anècdota. Sóc dels que defensen que quan es formulen acusacions en relació a uns fets i/o per l’actuació d’unes persones, mai no es pot confondre fons i forma. En aquesta tessitura, si no es disposa de totes les proves (cosa certament difícil d’aconseguir) i això no obstant es vol treure profit d’una situació per un lògic interès de posicionar-se políticament, millor és aplicar-se i no barrejar política i honorabilitat. Fer les coses d’una altre manera és córrer el risc de no tenir en compte l’honor de les persones i de les institucions –mentre i tant no es demostri el contrari–, i deixar la porta oberta a interpretacions que seran difícilment reparables en el cas que es demostri que no hi havia motiu en la denuncia formulada. I és que quan s’han posat noms damunt la taula, si el desenllaç és que no hi havia motiu de denúncia, el dubte continuarà planant sobre les persones prèviament acusades, sense que qui va acusar-les no en pagui cap mena de peatge.

El lector comprendrà que tot plegat ve a tomb arran les acusacions que la portaveu d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Sabadell va fer fa un temps, a l’assegurar que una regidora i una funcionària municipal havien prevaricat i tingut tracte de favor envers determinades persones en ocasió del procés d’adjudicació d’uns pisos socials al barri de Sant Oleguer. Al formular públicament i mediàticament aquesta acusació, Garcia, reclamava la immediata destitució tant de la regidora com de la funcionària municipal i anunciava que el seu grup posaria el cas a mans de la fiscalia, com així va fer quinze dies després que ho també ho hagués fet l’alcalde Bustos en nom de l’equip de govern. Doncs bé, la fiscalia finalment s’ha pronunciat. Ho va fer fa uns dies mitjançant un decret d’arxiu de les diligències processals per no ser “els fets denunciats [per ICV-EUiA] constitutius de delicte”. Cal recordar que les denúncies presentades davant la fiscalia, eren de tracte de favor, de prevaricació i de suposada trama urbanística. Davant el contingut del decret dictat per la fiscalia, la pregunta és senzilla: ¿assumirà algú les responsabilitats inherents que s’haurien de derivar per haver formulat acusacions que posaven en qüestió l’honorabilitat política i professional d’algunes persones o es demanaran, com a mínim, excuses? Pel què estem veient això no passarà.

Caldria acabar amb la pràctica –per cert massa estesa arreu– de disparar contra qui sigui amb l’objectiu de desgastar un govern, sigui local, nacional o estatal. No ens adonem que per aquest camí els desgastats acaben essent els ciutadans i les ciutadanes, cansats d’assistir a situacions en què és més important fer soroll i aparèixer en els mitjans de comunicació que no pas presentar alternatives comprensibles per la ciutadania.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’abril de 2010

La cosa no pinta bé. Fa temps que no pinta bé. Cada dia que passa, el Tribunal Constitucional s’està mostrant més incapaç de “resoldre” una qüestió –la dels recursos d’inconstitucionalitat contra alguns articles de l’Estatut de Catalunya– que ben mirat ni tant sols no haurien d’haver estat acceptats a tràmit. És difícil entendre com un acord establert entre dos Parlaments sobirans i referendat per la ciutadania, pot acabar a mans de l’arbitratge d’un Tribunal Constitucional (TC) en què 4 dels seus membres han esgotat mandat, un altre ha mort i encara un altre està recusat i no pot prendre part en els debats. Si hi afegim que fins ara han estat votades sense èxit quatre propostes de resolució i que es porten pràcticament quatre anys d’intents, no ha de ser cap quimera el concloure que amb l’actual composició del TC, emetre una resolució sobre aquesta qüestió esdevé un repte impossible.

Declarava fa poc el líder de l’oposició Mariano Rajoy que demanar ara la renovació dels membres del TC “caducats” és “posar un torpedo a la línia de flotació del Tribunal”. I afegia Rajoy –amb qui en aquesta nova apreciació havia de coincidir José Blanco del PSOE— que no “es poden canviar les regles del joc quan ja s’ha jugat mig partit”. No deu recordar Rajoy que qui primer va posar un torpedo en la línia de flotació del TC va ser el seu propi partit en presentar els recursos. No es deuen adonar –ni Rajoy, ni en aquest cas tampoc Blanco— que les regles de joc, de fet, ja han estat canviades. I això des del moment en què els seus respectius partits no s’han posat d’acord ni per renovar els membres “caducats” ni per substituir el magistrat que va morir. Tot plegat contribueix a la deslegitimació de l’Alt Tribunal a la qual Rajoy i Blanco fan referència. És d’aquesta manera com pràcticament sense adonar-nos, el TC ha passat de ser un Tribunal garantista dels drets constitucionals i interpretador de la Constitució en positiu, a un Tribunal tutelador i restrictiu en la interpretació d’aquesta norma fonamental.

Algú va escriure que quan es parla de Catalunya, la persona que es troba més a prop d’un espanyol de dretes és sempre un espanyol d’esquerres. S’ho poden mirar com més el plagui els senyors Rajoy i Blanco, però sàpiguen que el mal ja està fet i que el Tribunal Constitucional, almenys en la seva actual composició, ha malbaratat la seva credibilitat gràcies, en gran part, també a la incompetència mostrada pels seus respectius partits polítics a l’hora de renovar-ne els membres “caducats”. I si ells creuen que després de quatre intents de resolució en relació a l’Estatut de Catalunya, el TC disposa d’alguna oportunitat més, que s’ho facin mirar. ¿O és que haurem de pensar que l’estratègia que apliquen es fonamenta en allargar i allargar les coses fins el moment –ben hipotètic per cert— en què l’un o l’altre (PSOE o PP) guanyin les eleccions per majoria absoluta i puguin imposar la “seva idea” quant a la renovació dels membres del Tribunal Constitucional?

L’Estat social de Dret es fonamenta en la divisió de poders i en el principi que la sobirania recau en la ciutadania. Un parell de característiques que, per dir-ho en paraules amables, han estat distorsionades. Almenys en aquest cas del TC de recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’abril de 2010

Ni és fàcil ni tampoc no és senzill prologar la que ja és la novena edició d’una obra com la que ara teniu a les vostres mans. Ni és fàcil ni tampoc no és senzill d’entre d’altres raons per la qualitat dels prologuistes que m’han precedit en aquest afer i de les persones a les quals tindreu l’oportunitat de conèixer una mica més a través de les pàgines que ara segueixen. Unes persones que en aquest nou volum es venen a afegir a les que formaven part dels vuit compendis d’entrevistats editats fins ara sota el genèric i ben significatiu títol de Casa meva és casa vostra. De ben segur que a través del repàs de tots aquests compendis editats i dels que anys a venir segur que encara en seguiran, els sabadellencs i les sabadellenques d’avui i de les generacions futures, tindrem l’oportunitat de saber més en relació als trets que presenten els nostres conciutadans i conciutadanes que han passat per la mirada i pel sedàs de l’entrevista de Josep Gamell i que han estat publicades prèviament i per separat a les pàgines de la Gaseta de Sabadell. A l’hora d’escollir persones, Gamell no es deixa portar mai per res més que no sigui pel seu olfacte i per la seva natural curiositat de saber què s’hi amaga darrera cada personatge i quins són els trets que presenten aquestes persones vinculades a la nostra ciutat. Això sí. Cal deixar-ho ben clar, les persones que Gamell escull confereixen caràcter i contribueixen a fixar l’estat d’allò que n’hem convingut en anomenar sabadellenquisme; una condició que ens informa de la manera de ser i de comportar-nos tant personalment com col•lectivament. Perquè una cosa queda fora de qualsevol dubte: els orígens –siguin els de naixement o els d’adopció– marquen a les persones. I això perquè cada ciutat, cada poble, presenta unes característiques determinades que la fan diferent de la resta; unes característiques –un ADN– que al seu torn, són conseqüència del tarannà que han desplegat les persones que al llarg dels temps ens han precedit.

Sabadell, la nostra estimada ciutat, no escapa a aquesta evidència. I tant els sabadellencs com les sabadellenques –d’origen o d’adopció– acabem per presentar uns trets que ens caracteritzen i que ens fan diferents als membres d’altres comunitats per properes que es trobin a nosaltres. És el lògic resultat de la dinàmica d’una vila, d’una ciutat que malgrat no atresora una llarga, dilatada i esplendorosa història, ha demostrat a bastament la seva voluntat i el seu legítim orgull de ser, de progressar, de millorar en tots els ordres i sentits. En temps de dificultats com els actuals, bo serà recordar que les moltes crisis per les quals ha transitat la nostra ciutat ens han fet més avesats a saber  com trampejar vents poc favorables i temporals de tota mena. I davant d’aquesta constatació haurem de concloure que la nostra és una ciutat formada per persones inconformistes, emprenedores i lluitadores, en ocasions arrauxades que anhelen fer grans coses i que en molts casos aconsegueixen allò que es proposen. Sigui aquí o lluny d’aquí. Tant li fa. Persones a les quals si les coses no els acaben de sortir bé del tot, saben com espavilar-se i donar-hi la volta. Creieu-me: si això no hagués estat així, si la ciutat no hagués disposat de personatges innovadors,  emprenedors, lluitadors i fins i tot visionaris, no podria entendre’s com avui és la nostra ciutat i com és la seva estructura socio-econòmica.

Per tot plegat conèixer com són i com pensen algunes d’aquestes persones conciutadans i conciutadanes nostres i que fan que Sabadell no s’aturi i progressi, sigui sempre oportú. Josep Gamell, gràcies a la seva mirada i a la seva ploma personal i intimista ens hi acaba ajudant i fins i tot fa que amb les persones entrevistades ens hi acabem sentint en ocasions reflectits ja sigui a través de les inquietuds, temors, il•lusions, afeccions, desficis, senys, rauxes, maneres de ser que cadascuna d’aquestes persones posen de manifest…

Comptat i debatut. Paga la pena llegir pausadament aquestes entrevistes i descobrir-nos una mica més com a membres que som d’aquesta comunitat ciutadana de la qual, segur, ens sentim tan orgullosos de pertànyer. 

Pròleg del novè llibre Casa meva és casa vostre de Josep Gamell

El temps passa. I sovint notem que ho fa més despresa que no pas voldríem. I en aquest ràpid transcórrer dels dies, setmanes, mesos i anys, les persones neixen, creixen i, finalment, arriba un dia en què desapareixen. És llei de vida. En qualsevol cas, darrera el seu pas, les persones acaben per deixar sempre petjada del seu trànsit per la vida. Una petjada que serà més o menys profunda segons quina hagi estat la trajectòria vital de cadascú; una petjada que indubtablement es deixarà sentir amb més força damunt les persones que hauran tingut un tracte més directe amb ella i que per això mateix sentiran més l’absència de l’ésser estimat. Que això sigui així no ha de treure que hi hagi persones amb una dimensió tal que la seva desaparició es deixi notar més enllà del que ha estat el seu cercle familiar i afectiu més immediat. Són persones que amb la seva desaparició marquen una fita, un final d’etapa, en el camí d’altres. Com és el cas d’aquelles que acaben per ser un referent en persones que en algun moment o altra de les seves vides les han tractat directament o indirecta. Com és el cas de les persones que s’han significat pel seu testimoniatge, pel seu compromís amb la societat en la qual els ha tocat viure, per la seva voluntat de servei al país. Com és el cas de les persones que han contribuït a la formació d’altres atès que han dedicat una part fonamental de la seva vida a la docència i a través d’aquesta activitat professional han contribuït al progrés i creixement personal i intel•lectual de centenars o qui sap si milers de ciutadanes i de ciutadans que, per això mateix, es poden sentir legítimament hereus del seu mestratge.

Sense haver d’anar més lluny, la setmana passada perdíem per sempre més a una d’aquestes persones. Una persona que malgrat la seva modèstia ha estat un referent en diversos àmbits de l’activitat ciutadana sabadellenca i, especialment, en el de la formació de conciutadanes i de conciutadans nostres. Fa uns dies ens deixava una persona compromesa amb el seu país, amb la societat, amb la seva ciutat… Una persona que com moltes altres –o, millor encara, al costat de moltes altres— va estar fortament compromesa amb la lluita contra el franquisme per la recuperació de les llibertats i la democràcia. Una persona que a través de la seva bonhomia transmetia als que l’envoltaven valors que dissortadament semblen massa oblidats per aquesta nostra societat que entre tots hem anat fent tant competitiva i en ocasions deshumanitzada.

Ton Creus i Virgili tancava la setmana passada el seu trànsit entre nosaltres i feia mutis pel foro d’una manera discreta. Amb la mateixa discreció que havia estat nord i norma de comportament i filosofia de la seva vida: les coses cal fer-les, sense massa soroll i el més bé possible. En tot cas, el soroll ens quedarà ara a nosaltres, els que vàrem tenir la sort de compartir moments i complicitats amb ell. Amb nosaltres que amb la desaparició del Ton ens haurem quedat una mica més orfes que no pas ho érem abans que ell ens deixés. Ens haurem d’anar acostumant a la seva absència i al sentiment i sensació de creixent d’orfandat. I és que en el nostre trànsit per la vida, arriba un dia en què ens comencem a convèncer que de mica en mica ens anem quedant més orfes. Simplement com a conseqüència de la inexorable pèrdua de referents que anirem patint. Davant aquesta realitat i abans de deixar-nos portar pel desànim, haurem de fer allò que el Ton sempre feia: no deixar de mirar endavant, conservar el sentit crític i continuar, com també ell ho feia, essent exemple de comportament i de servei.

A reveure Tonet!

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 d’abril de 2010

La Setmana Santa ha quedat enrere i amb ella les imatges de processons i de manifestacions de caràcter més o menys religiós que l’acompanyen. També les minivacances d’aquells que les hauran pogut fer. Uns dies, els de Setmana Santa, que encomanen la seva pau i tranquil•litat arreu. Especialment això passa en aquells punts de la geografia que es troben situats al marge dels interessos turístics propis d’aquests dies, com és el cas de Sabadell. Deu ser per això que és en temps de vacances quan la ciutat i els seus entorns se’ns mostren més amables i quan més val la pena gaudir-ne sense presses. Clar que també correm el risc de descobrir altres ‘estampes’ de la Setmana Santa que res no tenen a veure amb les tradicionals i més característiques dels dies sants.

Permeteu-me, doncs, que us presenti un parell d’aquestes altres ‘estampes’ que es poden viure aquests dies i que, malauradament, tendeixen a estendre’s com si d’una taca d’oli es tractés. Primera estampa. Divendres Sant. Un dia clar i serè ideal per anar a caminar i gaudir d’algun dels molts rodals de Sabadell. Més ara que la primavera comença a mostrar tot el seu esclat en forma de colors, tonalitats, sentors… L’indret escollit, tot un clàssic: el Torrent de Colobrers. Un curt, però ric i bell camí, que va des del Riu Ripoll a l’alçada del pont de Castellar fins el camí que de Can Moragues porta a Togores. Un recorregut en el qual la vegetació de ribera n’és la senyora i majora i que permet “viure” perfectament els canvis que en la vegetació es produeixen en cadascuna de les estacions climatològiques de l’any. L’Ajuntament de Sabadell fa poc n’ha recuperat altra volta el sender. Això fa més fàcil el trànsit de visitants i més agradable i recomanable la visita a aquest indret privilegiat que tenim a tocar. Especialment enguany que la Font de La Tosca es mostra més esplendorosa que mai. Passejar, doncs, pel Torrent de Colobrers és sempre tot un plaer, si no fos… I és que malauradament, en tot sempre hi ha d’haver un “si no fos”. En aquest cas, el “si no fos” té un caràcter marcadament incívic pel fet que hi ha qui sense manies vulnera l’explícita prohibició de circulació de vehicles i de bicicletes que es fa a l’entrada i a la sortida del camí que recorre una part del Torrent. I no només això, si ens atenem a les petjades que hom pot observar a terra, fins i tot hi ha qui es deu atrevir a circular-hi amb moto. L’incivisme d’uns pocs acaba causant dany a tothom i, en aquest cas a més, un dany irreparable a un espai natural únic que és visitat cada vegada per més persones.

Segona estampa. Dijous Sant a mitja tarda. Un conductor d’un vehicle negre amb vidres enfosquits decideix aturar el seu vehicle. Ho fa damunt mateix d’un pas de vianants degudament senyalitzat. Un parell de persones l’avisen –no caldria– que amb el seu comportament està impedint el pas de vianants. Ni cas! El conductor respon als seus interlocutors amb un gest lleig: el mateix gest que José Ma. Aznar va fer amb el dit fa unes setmanes adreçat a uns estudiants que l’escridassaven. Només quan algú treu el seu telèfon mòbil i es disposa a fotografiar cotxe i matrícula, l’incívic conductor repensa la seva actitud, retorna al vehicle i entre paraules, per sort inaudibles, surt disparat cap a qui-sap-on…  

Estampes com aquestes són cada vegada més habituals. Per combatre-les, la solució no és  més policia. És incentivar el sentit i esperit cívic i cridar l’atenció a qui sigui quan això cal. Passa, però, que quan algú s’atreveix a fer-ho, corre el risc de com a mínim ser insultat, mentre la resta de persones que observen l’escena s’ho miren com si allò no anés amb ells. No fos cas…! I després ens queixem de com ens van les coses!

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’abril de 2010

Espectacular i digne de ser estudiat pels que ho puguin entendre. ¿Com pot ser que a Itàlia, Silvio Berlusconi, malgrat el seu comportament desafiant i grotesc i fer-les de cavall estant, no acaba –ara com ara– pagant cap mena de cost davant les urnes? ¿Com és que aquí, el PP se n’està sortint de totes les “anomalies” amb les quals s’enfronta i amb els casos de corrupció que li van apareixent l’un darrera l’altra com si res no passés? Si donem per bones les tendències de les enquestes, als populars no els ha de preocupar els possibles efectes que es puguin derivar dels casos de corrupció en els quals militants del seu partit es troben immersos a l’hora d’anar a votar. Més aviat el contrari. Les enquestes s’entesten en testimoniar que s’està produint una alça en el vot popular i, per contra, una baixa en el vot socialista. I per si amb això no n’hi hagués prou, les “anomalies” dels populars assoleixen  nivells de més difícil comprensió i major paradoxa quan és Baltasar Garzón –el jutge que s’està mostrant força actiu en perseguir casos de corrupció que afecten al Partit Popular— qui corre el risc ara de ser processat per, d’entre d’altres possibles “raons”, haver comés la “gosadia” d’obrir una investigació a una suposada i àmplia trama de corrupció –que operava a Madrid, València i la Costa del Sol—, de blanqueig de capitals, de frau fiscal, de suborn i de trànsit d’influències. És a dir, per haver fet front a la trama coneguda com el cas Gürtel i encapçalada pel singular Francisco Correa, en la que hi estan imputades més d’una setantena de persones vinculades al Partit Popular.

La circumstància que el jutge Garzón no sigui ben vist pels seus companys de l’Audiència Nacional ha acabat, en definitiva, per ser una bona notícia més per als interessos dels encausats en el cas Gürtel, atès que gràcies a aquesta animadversió podria ajornar-se la resolució del cas. Tot per art i gràcia d’haver-se denegat com a proves de càrrec unes gravacions telefòniques amb el pretext d’haver estat obtingudes de manera il•legal. El primer efecte d’aquesta paradoxal situació és sens dubte que el president de la Comunitat valenciana, Francisco Camps, se’n podria anar de “rositas” i que tots els seus clamorosos “xanxullos” podrien quedar, almenys momentàniament, dissimulats. Vist “l’èxit” de la maniobra, l’advocat de l’ex-president de les Illes Balears i ex-ministre del govern Aznar, Jaume Matas, assegurava que fonamentaria la defensa del seu client en demanar que no fossin admeses a prova de càrrec les escoltes telefòniques de les quals la fiscalia disposava. Per si de cas, però, Mariano Rajoy es desmarcava dilluns del cas Palma Arena i possibles esquitxos, desitjant molta sort a Matas i que “si podia” (sic) fes prevaler la seva innocència. Talment com si Rajoy i Matas no s’haguessin tractat mai, ni tampoc no en coneguessin de res…! 

Són diversos els cassos de corrupció que tenen a militants del PP en el seu mateix centre de l’operació i que això no obstant han estat saldats sense més danys que els estrictament necessaris a l’hora de merèixer titulars i portades de diaris, revistes i informatius… Potser per això, tal i com li van les coses judicialment parlant, el PP no estigui preocupat per l’estat i la imatge que la justícia projecta…. Sigui com sigui, el problema principal rau en el fet que davant situacions de corrupció com aquestes i com s’acaben resolent, pugui fer pensar a més d’un i a més de dos, que també quan es tracta d’investigar la corrupció, acaben per aparèixer “obstacles insalvables” que posen de relleu “que la justícia és més igual per a uns que no pas per a uns altres”, com assegurava el recordat Perich. I això, evidentment, no pot ser bo ni per a la justícia ni tampoc per a la democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r d’abril de 2010