Arxiu del June del 2009

El rodamón…

Tuesday, 30/06/2009 (20:57)

rodamon_by_duques.jpg

En un racó de món, al vell mig d’una plana extensa, s’aixecava, fa molts i molts anys, una vila que vivia dels productes del camp i del què els seus habitants en treien del bestiar. Els vilatans, malgrat recollien blat i civada, cols i tomàquets i obtenien carn i llet del bestiar, maleïen la seva sort perquè eren moltes les boques a alimentar i pocs els fruits que acabaven donant camps, pastures i bestiar. Per això, els vilatans, estaven tristos i tenien poca confiança en el futur…

Però vet aquí que un dia va arribar a la vila una personatge estrany. Un rodamón. D’entrada, els vilatans se’l miraven amb malfiança. D’aquí que quan el nouvingut s’atansà cap un grup de vilatans que es lamentaven de la seva sort, aquests es van fer enrere. Tots, menys un infant que preguntà al rodamón què volia. El rodamón li digué que solament volia un tros de pa, una mica d’aigua i una pallissa on poder passar la nit. L’infant parlà amb la seva mare i la va convèncer per acollir-lo a casa seva. Li donaren sopar i li prepararen una habitació. La millor de la casa va ser pel rodamón.

L’endemà al matí, el rodamón es llevà just quan l’infant es disposava a sortir de casa camí de l’escola. El rodamón li donà les gràcies i com a mostra d’agraïment per la seva hospitalitat, lliurà a l’infant un present: un petit instrument semblant a una flauta. “Guarda’l amb cura i fes-lo sonar només quan vegis que les coses van molt maldades”, va dir-li mentre li lliurava amb molta cura. L’infant guardà el present. El rodamón marxa i les coses tornaren a ser com el dia abans a aquella la vila.

Passats uns anys, una forta tempesta d’estiu com mai no se n’havia vist cap d’altra, arrasà camps i aniquilà bestiar. Els vilatans no se’n sabien avenir i si les coses havien estat difícils fins llavors, a partir d’aquell moment encara ho serien molt més… Va ser just quan la tempesta amainava que l’infant –ara ja un home–, es va recordar de l’instrument que el rodamón un dia li havia lliurat amb l’encàrrec de fer-lo sonar només quan les coses anessin maldades. El buscà, el trobà i el feu sonar. Una dolça melodia sorgida de l’instrument començà a escampar-se arreu. Els vilatans, en sentir aquella música, es concentraren a la plaça i deixant-se portar per la melodia entonaren cants, saltaren i ballaren una llarga estona. De fet, feia tant de temps que els vilatans no reien, ni tampoc no ballaven, i encara en feia molt més que no tenien ocasió de sentir-se joiosos…!

Quan l’instrument deixà de sonar i els vilatans es disposaven a tornar a les seves cases, descobriren que l’alegria encomanadissa d’aquella música havia superat els estrets límits de la vila i s’havia estès a camps i a bestiar. Així, aquells camps que hores abans havien estat arrasats per la força del vent i de l’aigua, lluïen ara ufanosos: I els prats, secs només feia unes hores, es mostraven ara tots coberts d’una gespa verda i tendre… I el bestiar tornava a recórrer pastures, talment com si res no hagués passat…

Des de llavors, els vilatans celebren cada any la festa de la música. I la vila –ara ciutat— s’omple de nou d’alegria i de sons encomanadissos que s’estenen arreu. I des que això passa, la vila –ara ciutat— és esplendorosa i atractiva i convida a quedar-s’hi a tot aquell que la visita. Per això han estat moltes les persones que des de fora hi han arribat i entre els habitants de sempre i els nouvinguts han fet de la vila –ara ciutat— la col•lectivitat amb més empenta que hom coneix en tota la contrada. Una col•lectivitat plena d’il•lusions i d’esperances en un futur prometedor…

Publicat a Ressò de Cants al Vent, el juny de 2007

Som-hi altra volta!

Friday, 26/06/2009 (08:03)

Ja hi tornem a ser. Des de fa un temps, encara no acabem de sortir-ne d’una que ja ens trobem immersos de ple en una altra. Així, quan els ressons dels discursos presidencials pronunciats en ocasió de la inauguració de la barcelonina T1 encara no s’han apagat, nous núvols de tempesta es fan presents en l’horitzó. I és que José Luis Rodríguez Zapatero, qui sap si amb la voluntat de calmar les aigües catalanes que darrerament baixen mogudes i potser deixant-se portar per les eufòries del moment inaugural, va afirmar que amb el nou sistema de finançament previst es faria justícia a Catalunya que se situaria, en matèria de finançament provinent de l’Estat, per sobre de la mitjana del conjunt de comunitats autònomes.

No va caldre que passessin massa hores des que Rodríguez Zapatero parlés a El Prat perquè comencessin a sentir-se les primeres veus contràries als interessos de Catalunya i, òbviament, al contingut del discurs presidencial. S’encetava una nova ofensiva contra les legítimes aspiracions catalanes en matèria d’un finançament que sigui just. Les veus crítiques a les quals faig referència –a les que després se’n han afegit d’altres–, consideraven que no pot ser que Catalunya es vegi afavorida pel nou sistema de finançament i afegeixen que aquesta circumstància, si es donés, no faria més que desencadenar un greuge comparatiu amb la resta de comunitats autònomes. Afegeixen que de cap de les maneres Catalunya pot situar-se per damunt de la mitjana del finançament que rebin el conjunt de les comunitats autònomes i que per un “principi elemental d’igualtat entre espanyols” els catalans han de rebre el mateix tracte que els habitants de la resta de l’Estat. I quan algú els fa notar que, per exemple, Catalunya contribueix als ingressos de l’Estat amb aportacions que se situen per sobre de la mitjana de les que es fan pel conjunt de les comunitats autònomes, els crítics argumenten que això res no té a veure amb el fet que Catalunya pugui rebre retorns per sobre de la mitjana (?). Viure per a veure.

Arribats a aquest punt hem de preguntar-nos altra volta en relació a si s’està fent malament quelcom des de Catalunya. I és que cada vegada que es parla de nosaltres des de la resta de l’Estat, especialment en relació amb la necessària millora del nostre finançament autonòmic, no és, precisament, per a bé. ¿On eren, on són ens preguntem, aquestes mateixes veus tan crítiques mentre i tant Catalunya està disposant encara d’un sistema de finançament, com a mínim desajustat i a la baixa en relació al que reben altres comunitats autònomes? Ens haurem d’acostumar a aquests dobles rasers utilitzats a l’hora de mesurar les coses, en funció de si Catalunya hi està o no implicada. I això, evidentment, no és gens bo per a ningú. Ni per a Catalunya ni per a la resta d’Espanya.

Amb actituds com aquestes, sovint viscerals i farisaiques, disposades a observar amb lupa tot allò que passa a Catalunya mentre es deixa de banda possibles tractes preferents, especialment en matèria d’infraestructures, que han rebut altres comunitats, no es fa més que caure en el parany que la dreta espanyola ha vingut escampant arreu des de fa temps: presentar la relació entre Espanya i Catalunya com una confrontació amb l’objectiu d’obtenir rèdits electorals arreu de l’Estat llevat, és clar, de a Catalunya mateix. Un parany en el que, per qüestions d’oportunitat, cauen també polítics destacats de comunitats autònomes governades pel PSOE. I d’aquesta manera no pot estranyar que els desafectes a Catalunya creixin i es multipliquin. Tampoc que les topades dialèctiques entre govern de l’Estat i de Catalunya sovintegin d’allò més.

¿Haurem de recordar novament que el finançament de Catalunya està establert per una llei orgànica com ho és l’Estatut de Catalunya? No donar compliment al què està previst en aquesta llei és, de fet, vulnerar-la. Clar que hi ha qui recordarà que alguns dels articles de l’Estatut de Catalunya estan recorreguts davant el Tribunal Constitucional. 

Continuem tenint un problema i en comptes de trobar-hi solucions, es complica dia rere dia. I això, com escrivia més amunt, no beneficia a ningú. Ni a polítics ni a la ciutadania. Menys encara a Catalunya que continua immersa en la perplexitat de trobar-se amb una Espanya que no la comprèn o que, interessadament o d’una manera partidista, no la vol comprendre.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 2009

Les contres de la T1

Thursday, 18/06/2009 (07:31)

Quan aquestes ratlles vegin la llum, farà vint-i-quatre hores que les terminals de l’aeroport del Prat hauran canviat la seva nomenclatura i la instal•lació aeroportuària barcelonina iniciat el què hauria de ser un tomb radical en relació al seu futur. Així ahir deixaven d’existir les tradicionals terminals A, B i C, que ara s’han integrat en una de sola, sota la denominació de T2 gràcies a l’entrada en servei de la nova terminal, la T1, que assumeix la responsabilitat de posar negre sobre blanc la voluntat de ser del “nou” aeroport de Barcelona. D’aquesta manera també haurà culminat el procés més ambiciós i costós de tots els temps pel què fa al redimensionament de l’aeroport del Prat. Un procés que es va encetar fa una pila d’anys i que es va començar a concretar amb la construcció i posada en servei de la tercera pista i que avui es complementa amb la nova terminal. Això no obstant, són moltes les persones –i jo entre elles– que pensen que el conjunt de reformes del Prat han arribat tard i que en el camí s’han perdut oportunitats. Tard i qui sap si també malament, atès que la nova terminal ha entrat en servei sense disposar de totes les infraestructures que haurien estat desitjables, com és el cas de les de metro i ferrocarril. De fet, aquesta sensació que s’ha arribat tard quan es culmina una gran obra d’infraestructura a Catalunya és recurrent els darrers anys i prova també del retard que portem. Només cal recordar, per exemple, l’arribada de l’AVE o el desdoblament complet de la N-II entre Barcelona i Lleida, obres que com es obvi no van complir, ni de molt lluny, els calendaris establerts.

D’altra banda, la T1 s’haurà posat en marxa sense haver avançat ni un pèl pel què fa a com ha de ser la gestió de l’aeroport del Prat que, ara com ara, continuarà a mans d’AENA. I no serà fins la tardor que el govern de Madrid presenti una proposta per a la gestió descentralitzada del Prat i la participació en aquesta gestió de les institucions més representatives de la societat civil catalana. Cal aconseguir amb rapidesa la màxima autonomia per a la primera instal•lació aeroportuària de Catalunya i per poder donar resposta adequada als interessos i necessitats d’un teixit productiu i d’una població massa a remolc encara de les decisions que es prenen a Madrid. En unes altres paraules: el Prat ha de poder-se desplegar com al hub aeroportuari del sud d’Europa i negociar vols intercontinentals que uneixin Barcelona amb destinacions a les quals no es pot volar sense passar per Madrid, Paris, Frankfurt o Londres… El fet que Barcelona sigui la seu de l’Oficina per al desenvolupament de la Mediterrània ha de coadjuvar a l’assoliment d’aquest objectiu. De la mateixa manera que hi ha de contribuir el fet que Spanair sigui una companyia de titularitat catalana. Més encara després de la “deserció” que Iberia va fer del Prat tan bon punt Clickair va iniciar les seves activitats.

Però més enllà de les instal•lacions de referència del Prat a les que m’estic referint, el mapa aeroportuari de Catalunya es completa amb d’altres equipaments, la gestió dels quals reclama també el govern de Catalunya. Es tracta dels aeroports de Reus, Girona i Sabadell que han de ser traspassats a la Generalitat de Catalunya i unir-se al de Lleida-Alguaire –que obrirà les seves pistes el mes de novembre—i que ja depèn del govern autonòmic. Això sense tenir en compte la imminent construcció d’un altre aeroport destinat a acollir vols corporatius o d’empresa, possiblement a Òdena. En el context d’aquesta estructura aeroportuària, a la que cal afegir l’aeroport de la Seu d’Urgell, el de Sabadell ha de començar a veure el seu futur més nítidament. Un  futur centrat, fonamentalment, en l’atenció i manteniment de material i de vols dels serveis d’emergència i de protecció civil. Es tracta de mantenir oberta i al servei de la societat una instal•lació aeroportuària que, a més de donar feina directament a unes 400 persones, és susceptible de generar nous serveis vinculats a l’activitat aeroportuària i que en el futur en pot generar més llocs de treball a l’entorn de projectes com el d’un possible parc temàtic a l’entorn de la història de l’aviació a Catalunya.

Donem la benvinguda a la T1 i esperem que les promeses que es formularen abans d’ahir en l’acte oficial de la seva inauguració. quant a la gestió dels aeroports catalans i quant a la recurrent qüestió del finançament de Catalunya, es compleixin sense cap més dilació. Serien sens dubte –i malgrat el retard amb el qual també arribarien– les millors i més bones notícies d’aquest estiu que es disposa a començar i de la tardor que el seguirà.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de juny de 2009

L’Europa que no ens acabem de creure

Thursday, 11/06/2009 (08:06)

Com moltes vegades passa, no podríem pas dir que no ens ho veiéssim a venir… Ningú no pot haver quedat massa sorprès davant la baixa participació que es va produir arran les eleccions de diputades i diputats al Parlament europeu de diumenge passat. Una baixa participació que segurament va acabar per causar una certa distorsió en la distribució final d’escons en el Parlament europeu que, en els propers cinc anys, es mourà més cap a la dreta que en l’anterior legislatura.  I és que mentre l’esquerra, abans d’anar a votar, s’ho pensa i s’ho mira i s’ho remira molt, la dreta, més pragmàtica, acaba per mobilitzar-se sense massa problemes. Es veia a venir, doncs, que en el context del creixent passotisme polític que s’està donant fonamentalment entre els sectors més progressistes de la ciutadania, la tònica que imperaria en les darreres eleccions seria la d’una baixa participació.

Clar que si hi ha passotisme electoral és perquè hi ha raons que l’alimenten i el justifiquen com, per exemple, el dèficit democràtic que patim pel què fa a informació, comunicació i transparència de gestió. Conseqüència d’aquest dèficit, augmenta gradualment el distanciament entre política i ciutadania; una ciutadania que en la seva majoria i especialment els seus sectors menys conservadors, no acaba de sentir-se representada per cap de les opcions polítiques que se sotmeten a la seva elecció. D’aquí al desencís i a la no participació hi va un petit pas. Segurament, els abstencionistes no s’acaben d’adonar que seria més positiu que el seu desacord els fessin palès anant a votar en blanc, tal com ja comencen a fer força ciutadans i ciutadanes. Si el vot en blanc adquirís una dimensió notable, les coses possiblement canviarien pel fet que el vot en blanc és un vot a favor de la democràcia i de denúncia de les que consideren que els partits que es presenten a elecció són escassament representatius de la seva voluntat política. Amb un vot en blanc en creixement, els partits s’haurien d’obrir més cap a la societat i buscar solucions participatives que motivessin de nou a la ciutadania. I, sobretot, haurien de decidir-se a fer una necessària reforma de les lleis electorals, única manera d’acabar amb el tant-se-me’n-fotisme que sembla imperar en la societat.

Si en les comtesses electorals que han de ser més properes a la ciutadania –com les eleccions municipals, les autonòmiques o les estatals–, l’abstenció és cada vegada més alta, què no ha de passar en unes eleccions europees en què desconeixem una gran part del què a la capital de la Unió Europea es cuina. Desconeixem encara el pes que Europa té en les nostres vides i en la dels països membres. Desconeixem la transcendència de les decisions que són adoptades pel Parlament europeu, per la Comissió i en les cimeres de primers ministres i caps de govern. En qualsevol cas, per moltes decisions que es prenguin a Brussel·les, per transcendents que aquestes siguin, mentre la distància entre institucions europees i ciutadania no disminueixi, els baixos nivells de votació es mantindran. A això encara podríem afegir algunes ítems més que alimenten també l’abstenció, com l’obsessió dels partits per desvirtuar el sentit d’unes eleccions europees i presentar-les talment com si d’unes primàries es tractés. Un vell vici de la nostra democràcia. I així, paradoxalment, Europa ha estat la gran absent dels darrers debats electorals. Els partits –tots sense excepció– han preferit fer una campanya local, centrada en els problemes domèstics de cada dia… Ningú no ens ha explicat quin és el model d’Europa que es defensa.

I una darrera acotació: Catalunya, un país que sempre havíem considerat capdavanter en europeisme, ha encapçalat –juntament amb les Illes Balears– el rànquing dels abstencionistes de tot l’Estat. Segur que pel què a Catalunya fa referència, la creixent desafecció que sentim envers Espanya s’ha deixat notar. Com també la desafecció envers amb Europa. I això no és bo. Però així continuarem, com a mínim fins que el govern de Madrid compleixi amb els compromisos i no faci cas omís a allò que està establert per una llei orgànica estatal: l’Estatut de Catalunya. Faria bé Rodríguez Zapatero de prendre nota de la deserció de votants que el PSC ha patit en les darreres eleccions europees i que no oblidés que gràcies als vots dels PSC, presideix el govern de l’Estat.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de juny de 2009

Del Sabadell i de la Creu Alta

Thursday, 04/06/2009 (08:00)

Fa temps que no ho feia i, finalment, crec que ha arribat el moment de tornar-hi. Fa temps que no escrivia sobre esports ni tampoc feia cap de referència al meu equip de sempre. Fa temps, en definitiva, que en aquesta meva col•laboració setmanal no hi apareixia res relacionat amb el C. d’E. Sabadell. Però, com si de l’atzar es tractés, aquests darrers dies s’han donat un seguit de coincidències o de casualitats en l’espai i en el temps, que em permeten relacionar el Centre d’Esports amb temes d’actualitat. Així, entre això i deixat portar pel ressò dels èxits futbolístics d’un Barça triomfant, he pensat que estaria bé parlar del Sabadell. Per cert, i dit sigui de passada, els culés sabadellencs celebren les conquestes del Barça a l’Eix Macià, una cèntrica avinguda que transcorre pel barri de la Creu Alta. I és precisament amb el barri de la Creu Alta que tenen a veure moltes de les coincidències a les quals em referiré.

Com se sap, la Creu Alta celebrava el darrer cap de setmana la seva Festa Major. Coincidint amb aquesta celebració, el diumenge a la tarda el C. d’E. Sabadell jugava un decisiu partit a l’Estadi municipal batejat com la Nova Creu Alta. Més enllà d’aquest fet, la veritat és que Creu Alta i C. d’E. Sabadell són dues realitats històriques, socials i esportives estretament unides. No endebades, les seccions més emblemàtiques del Centre d’Esports –les del futbol i de handbol–, van néixer i créixer a la Creu Alta. El futbol en especial, atès que el primer camp de joc amb un mínim de condicions amb què va comptar el C. d’E. Sabadell es trobava a la Creu Alta a tocar mateix del què avui és la plaça del Mestre Olivella. I tant estret va arribar a ser aquest lligam Creu Alta – C. d’E. Sabadell que, quan es va construir el nou estadi municipal a la Plaça Olímpia, ningú no va discutir que la instal•lació portés el nom de la Creu Alta, a despit que es trobés ubicada a uns pocs centenars de metres dels límits del barri creualtenc. Per la seva banda, l’altra secció més emblemàtica del C. d’E. Sabadell, la de handbol, va jugar durant bastant anys en la històrica i ja desapareguda pista del Cervantes. De fet va ser en aquesta pista on l’entitat va viure jornades de gran esplendor i d’èxits esportius.

A aquestes coincidències de caràcter espaial a les quals m’acabo de referir, se’n poden afegir d’altres potser més sentimentals. Per a mostra un botó: durant la Festa Major de la Creu Alta d’enguany, es va presentar la nova colla de geganters del barri. Gràcies a això, el Nuvis –els gegants de la Creu Alta–, van poder tornar a sortir al carrer al costat d’un altre gegant nascut al barri ara fa anys, el Vicentó, que posteriorment es va integrar a la colla de gegants de Sabadell. Doncs bé, es dóna la circumstància que el Vicentó havia estat batejat en el decurs d’una festa popular celebrada al vell camp de la Creu Alta una tarda –també de Festa Major– de finals dels anys 50 del segle passat. Poc després, arran diversos problemes econòmics, la Festa Major de la Creu Alta desapareixia d’entre les tradicions sabadellenques i només l’activisme i la il•lusió de la Comissió de Festes de l’Associació de Veïns de la Creu Alta feia possible, ara fa un quart de segle, recuperar-la.

I per si encara no hi haguessin prou coincidències, heus aquí una altra. Pel camp de la vella Creu Alta hi van desfilar equips punters com Barça i Real Madrid, Atlhètic i Betis, Saragossa i Espanyol… Això passava quan el Centre d’Esports militava a la Primera Divisió del futbol estatal. Però també, quan el Sabadell jugava al grup Nord de la Segona Divisió, hi van desfilar altres clubs històrics com la Cultural Leonesa o la Real Unión de Irún… Ens sonen aquests noms? En efecte, es tracta dels mateixos clubs esportius amb els quals el Centre d’Esports ha competit o ho està fent per guanyar-se de nou un lloc a la Segona Divisió estatal. Només cal desitjar ara que C. d’E. Sabadell doni un altre pas demà passat, en el camí del seu ascens a la categoria de plata del futbol estatal. Ho té molt difícil, però no impossible i en moments com aquests cal apel•lar fins i tot a l’èpica per aconseguir-ho.

Una darrera coincidència. Els afeccionats sabadellencs amb més edat recordaran que la temporada 1969-70 el Centre d’Esports va jugar una competició europea: la Copa de Ciudades en Feria. Malgrat no va poder passar de la primera eliminatòria, per uns dies ens vàrem sentir membres d’aquella Europa que envejàvem, malgrat tinguéssim massa allunyada. Era i és la mateixa Europa de la qual avui en formem part. Així bo serà que ens atansem a les urnes i exercíssim el nostre deure de votar com a ciutadans i ciutadanes europeus que som…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2009