Arxiu del January del 2008

Efectes col·laterals

Thursday, 31/01/2008 (08:37)

s.jpg

Tant parlar de què venia el llop que finalment ha acabat arribant. Tant parlar de la bombolla immobiliària i dels seus possibles efectes si aquesta es desinflava –cosa que sabíem que tard o d’hora acabaria passant– que quan la crisi de la construcció es fa present entre nosaltres, sembla que ens hagi agafat amb el pas canviat. I és que els humans no n’acabarem d’aprendre mai. Sabem que les coses poden passar però fem poc per evitar-les o per preparar-nos per si es produeixin. I després tots són corredisses. D’aquesta manera, quan la bombolla immobiliària s’ha desinflat descobrim la magnitud de la tragèdia en forma de crisi de la construcció; una crisi que, al seu torn, està comportant una frenada de l’economia. No endebades la construcció ha estat sempre –però especialment durant els darrers anys–, motor econòmic generador d’ocupació, de mà d’obra directa i indirecta i de negoci. Les agències immobiliàries que com bolets havien sorgit arreu, ara, quan és l’hora de les vaques flaques, comencen a tenir problemes. Això no obstant, a qui més afecta la crisi de la construcció és, d’una banda, als promotors i als constructors que veuen com, de la nit al dia, es redueixen notablement les seves possibilitats de continuar treballant com fins ara ho havien fet. I les coses no acaben aquí. De l’altra, les persones que treballen en el sector. Els experts asseguren que cada habitatge en construcció dóna feina directa a un mínim de 2 persones. Si, com s’assegura, la disminució del ritme de construcció de nous habitatges es reduirà enguany en 200 mil unitats menys que l’any passat, i si les matemàtiques no enganyen, això vol dir que l’atur del sector de la construcció podria augmentar en unes 400 mil persones.

El panorama no és per quedar-nos amb els braços plegats. Sabem que amb les coses de menjar no s’hi juga, però, com diuen els castellans “no hay mal que por bien no venga” i, des d’aquest punt de vista, la crisi de la construcció pot tenir alguns efectes col•laterals no necessàriament negatius. I és que al costat de la contundència de les dades que ens han estat donades en relació al que ha de representar per l’economia la desacceleració del ritme constructiu i l’augment del parc d’habitatges que no trobaran –que no troben ja– sortida al mercat, els promotors es veuen precisats a prendre mesures urgents si no volen deixar de complir amb els deures que han contret amb entitats financeres. D’aquí que alguns promotors ja han manifestat la seva decisió de posar al mercat de lloguer habitatges acabats de construir que no podran vendre. Es calcula que per aquesta via, enguany podrien posar-se al mercat de lloguer a l’entorn de 600 mil habitatges a tot Espanya. No cal dir que la conseqüència immediata si això passa, és la contenció o la baixa dels preus de lloguer que anaven marcadament a l’alça I encara podria desencadenar-se un altre factor: si es construeix menys vol dir també que hi ha sòl programat per a la construcció d’habitatges que no tindrà sortida al mercat a curt termini. El resultat: que promotores i immobiliàries comencin a moure’s per treure rendiment d’uns actius que ara els són difícils de rendibilitzar. I s’apropen a les administracions públiques per arribar a un acord que pot acabar provocant que es construeixin més habitatges socials.

Ho escrivia més amunt. La crisi de la construcció, els efectes de la qual encara desconeixem en tot el seu abast, podria actuar de regulador d’un mercat –el de la venda i el de lloguer d’habitatges– fins fa poc disparat a l’alça. El problema més preocupant és, en qualsevol cas, el nombre de persones que quedaran a l’atur i la urgència que altres sectors econòmics creixin per tal de, com a mínim, apaivaguin els efectes d’aquesta brusca frenada d’un sector que es preveia però que no semblava que a ningú preocupés. Les orelles del llop anunciadores de la pluja han donat pas a una tempesta que anuncia temps difícils.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de gener de 2008

Sabadell des de fora vila

Friday, 25/01/2008 (08:55)

sobre.jpg

Sóc dels sabadellencs que dormen a Sabadell però que, això no obstant, “vivim” fora ciutat. És a dir, que formem part del col•lectiu de sabadellencs i sabadellenques que treballem més enllàdels límits del nostre terme municipal. Aquesta circumstància ens comporta contratemps –sobretot els que es deriven de la nostra necessàriaàmobilitat diària—, però, també, notables avantatges. En els contratemps no cal insistir-hi massa. El 2007 s’hauràdistingit, precisament i dissortadament, per l’any de la gran crisi del transport públic ferroviari de rodalies de RENFE en general i, en el cas de Sabadell, per l’any del debat entorn la prolongació del traçat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya pel nostre subsòl, camí de Castellar del Vallès.

Quedem-nos, doncs, en els avantatges que comporta ser un sabadellenc fora vila. La primera és, sens dubte, l’oportunitat de descobrir la gran quantitat de sabadellencs i sabadellenques que ocupen llocs rellevants en empreses i en institucions d’arreu del nostre país. La segona, la qualitat de la militància que tenim els sabadellencs a favor del nostre origen. D’aquesta manera, et trobis on trobis, si coincideixes amb algú de Sabadell no trigaràs en descobrir-ho; bé perquè tu mateix proclames el teu lloc de naixement o perquè ho fa algú altra. Aquesta militància és una característica nostre que només he pogut veure repetida en igualadins i reusencs; tres col•lectius, en definitiva, que fan/fem ostentació i orgull dels nostres respectius llocs de procedència. I això és necessàriament positiu.

Deixant a banda aquestes qüestions més o menys anecdòtiques, val la pena afegir que la nostra ciutat estàben considerada arreu. Tothom la sap situar propera a Barcelona i qui més qui menys la recorda com la ciutat amb un equip de futbol que vesteix una samarreta curiosa o en la que la natació n’és l’esport ciutadàper excel•lència. Per contra són ben pocs els que la defineixen avui com una ciutat industrial en la que el sector tèxtil n’havia estat majora i senyora i motor de desenvolupament. I és que quan algú es refereix als aspectes de la vida econòmica sabadellenca, evoca immediatament el nom de les dues entitats financeres locals per excel•lència (Banc i Caixa). També el d’algunes empreses de serveis que han sobresortit els darrers anys i que, amb el pas del temps, han passat a dependre d’altres centres de decisió, per allò de la globalització. Si això és així en els àmbits de l’esport i de l’economia, pel què fa al comerç Sabadell disposa d’una molt bona imatge i són bastants les persones de fora que reconeixen haver visitat la nostra ciutat en diverses ocasions, atrets per la qualitat i per la diversitat del nostre comerç.

En un altre ordre de coses, la cultura ocupa també un punt de referència positiu. És el resultat de l’esforç que diverses entitats i institucions publiques i privades fan per consolidar iniciatives tant destacades com les temporades de música (simfònica i de cambra), d’òpera o per la convocatòria de dos premis literaris d’un reconegut prestigi (Sant Joan i Pere Quart). També per moltes altres iniciatives culturals d’ordre divers que es troben arrelades a Sabadell. Del què ja no en sortim tan ben parats els sabadellencs, és del nostre patrimoni arquitectònic i són ben pocs són els que ens coneixen per les mostres –escasses certament—de modernisme o romànic.

Sigui com sigui, Sabadell continua essent no obstant, punt de referència, encara que haurem d’aplicar-nos per tal d’aconseguir ser-ho també en matèria de civisme, de respecte, de convivència, àmbits en els que presentem encara alguns dèficits. I això sense oblidar-nos d’una altra qüestió que estàportant i ha de portar força cua i cues: les inexistents vies de circumval•lació de la ciutat que hauran de fer possible humanitzar-la una mica més ja que la ciutat, la nostra ciutat és, al cap i a la fi, resultat de les aportacions de les persones que hi viuen –que hi vivim–; persones que amb les seves vivències, treball i creativitat, ajuden a fer créixer el prestigi d’una ciutat, en aquest cas Sabadell, la qual tothom identifica, això sí, com a molt dinàmica i treballadora.

Publicat a l’Anuari de Sabadell corresponent a l’any 2007

A voltes amb l’educació

Thursday, 24/01/2008 (08:00)

temp13.jpg

Una qüestió tan delicada com ho és l’educació obligatòria s’estàsituant al bell mig del debat en ocasió de la comtessa electoral que tindràel seu desenllaç el proper diumenge dia 9 de març amb la sentència de la ciutadania davant les urnes. D’una banda, Rajoy torna a treure pit apel•lant a les essències pàtries més ràncies en relació a una qüestió tan sensible a casa nostra com ho és l’ús del catalàcom a llengua vehicular de l’educació que s’hi imparteix. De l’altra, després dels darrers informes dels quals hem tingut coneixement en relació a l’estat de l’educació a Catalunya, des del departament d’Educació de la Generalitat s’estan estudiant mesures per canviar la tendència a la baixa dels resultats de l’educació obligatòria a casa nostra; mesures que, això no obstant, només insinuar-se, ja han topat amb la resistència dels sindicats del sector que no semblen massa disposats a que s’introdueixin canvis en el sistema. I malgrat algú pugui pensar que barrejo pomes amb peres, entre unes coses i les altres, no resulta fàcil posar fil a l’agulla per millorar l’estat de coses en el nostre actual model educatiu.

Si volem col•locar les bases per a donar un tomb als resultats que es desprenien del darrer informe espanyol del programa PISA per a l’avaluació internacional de l’alumnat de l’OCDE, només hi ha una solució possible: que s’assoleixi un pacte polític d’ampli abast i recorregut que permeti implementar mesures a curt i a mig termini amb l’objectiu de millorar l’estat de l’educació obligatòria. El punt de partida hauria de ser, tal com pretén el departament d’Educació, l’aplicació a Catalunya de models contrastats d’èxit aplicats en d’altres països. Models que incideixen sobre l’autonomia escolar, el reforçament de la figura dels directors i directores de centre i l’avaluació de la docència que s’imparteix a cada centre. Contra la posada en marxa d’aquestes mesures, els sindicats del sector i els experts que mai no han trepitjat les aules, ja s’han començat a pronunciar sense ni tan sols conèixer el seu abast. Així, per si de cas, ja han convocat una vaga per mitjans de febrer. Sobta molt aquesta actitud resistencial dels sindicats i d’alguns experts, sobretot perquè desconeixem quins són els vertaders interessos que amb la seva actitud numantina defensen. I és que precisament haurien de ser els sindicats i els experts els primers que haurien d’estar interessats en la introducció de canvis en el sistema de l’educació obligatòria que, a més de millorar-ne la qualitat, recuperessin també la il•lusió del professorat per la seva feina. Cal dir-ho ben clarament: l’actitud dels sindicats no fa més que contribuir al debilitament de l’actual model que s’ha mostrat altament ineficient.

No ens podem permetre el luxe que Catalunya continuï baixant posicions en els rànquings de referència com ho estàfent en molts àmbits i, especialment, en els que ordenen la qualitat de l’ensenyament obligatori a Catalunya i a Espanya i a la resta de països de l’OCDE. D’entre moltes raons possibles, per les conseqüències que se’n deriven en quant al grau de coneixements dels quals disposen els nostres estudiants i les estudiantes a l’hora d’accedir a nivells superiors de formació. Sense una base educativa de qualitat no és possible bastir un país modern, preparat per a fer front als canvis que s’estan produint. Davant aquest estat de coses s’ha d’imposar aquell seny tant esmentat i, en ocasions, tan oblidat, per donar un tomb als resultats que l’alumnat obté a Catalunya en la seva etapa de l’educació obligatòria. I en el procés conduent a la presa de decisions per aconseguir-ho, és indispensable que el govern de la Generalitat de Catalunya no es trobi sol i compti amb el suport de la major part de la ciutadania i dels partits i de les organitzacions socials que la representen. O això o ens deixem portar per actituds resistencials que no s’entenen i que, en qualsevol cas, a res de bo acondueixen.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de gener de 2008

El Principal

Thursday, 17/01/2008 (08:00)

teatreprincipal.jpg

Just aquests dies es commemora el primer aniversari des que el Teatre Principal va reobrir les seves portes, una vegada acabats els treballs de rehabilitació que durant tres llargs anys s’hi varen portar a terme. Amb la reobertura de la instal•lació, Sabadell recuperava no només un escenari emblemàtic, sinó que també un espai escènic cridat a ser complement perfecte dels pre-existents; un espai, d’altra banda, especialment interessant, ateses les seves característiques i possibilitats, a l’hora d’acollir determinades propostes culturals que fins ara no comptaven d’un espai tant idoni com el del Principal per ser presentades. Des de fa un any, el teatre torna a mostrar tot l’esplendor que ja va tenir en el passat al viure força jornades de glòria des que va començar el seu caminar, l’any 1839. I és que l’actual Principal s’aixeca sobre part del terreny que havia ocupat un primer teatre que va tenir una vida molt curta pel fet que el 1866, aquella primera edificació donava pas, després de ser enderrocada, al teatre Principal tal com ara el coneixem. La burgesia local de l’època volia disposar d’un espai en el qual acollir espectacles de primer nivell i competir amb d’altres teatres veïns.

Cal recordar que per l’escenari del Principal varen passar i actuar –tal com té cura de fer-nos memòria alguns dels programes facsímil editats per l’Ajuntament–, el violoncel•lista Pau Casals o el pianista Arthur Rubinstein d’entre d’altres. El teatre que fou dissenyat per Francesc Daniel Molina i construït per Josep Antoni Obradors, és també la darrera mostra que resta dels diversos teatres amb els quals comptà la ciutat a finals del segle XIX i d’entre els que cal citar els Camps de Recreo, els populars “Campos”, o l’Euterpe. Més enllà, però, d’aquestes referències que avalen l’interès històric i cultural de l’equipament, el Principal és la peça que faltava per completar la gama d’equipaments escènics i aforaments amb els quals la ciutat compta. Una peça que ha de contribuir –que de fet ja està contribuint– a prestigiar programacions que fins ara no comptaven, malgrat la seva qualitat innegable, amb un favor de públic suficient. I és que el Principal, per ser el tipus d’equipament que és, incorpora per ell mateix un valor afegit a qualsevol actuació que s’hi porti a terme. És el cas, per exemple, del Cicle de música de cambra que organitza i programa Joventuts Musicals, les sessions dels qual estant gaudint d’una més bona acceptació per part del públic sabadellenc des que es fan al Principal. D’aquesta manera tampoc ha de ser estrany que la mitjana d’ocupació del Principal al llarg dels darrers dotze mesos s’hagi situat entorn el 77% que és una xifra gens menyspreable.

Bo és reconèixer que gràcies al Principal i a la tasca que des de l’Ajuntament de Sabadell s’està desenvolupant en l’àmbit de les polítiques culturals i la col•laboració de les entitats i grups culturals locals –alguns dels quals amb instal•lacions i programació pròpies–, la nostra ciutat està aconseguint un nivell de programació i continguts culturals força acceptable. Des d’aquest punt de vista és que haurem de concloure que en els darrers anys Sabadell ha vist créixer la seva oferta cultural quantitativament però també qualitativament, sense oblidar-se de manifestacions amb continguts més avançats i innovadors que també disposen d’espais des d’on projectar-se. D’aquesta manera els sabadellencs tenim l’oportunitat d’assistir a espectacles i actuacions de nivell sense necessitat d’haver-nos de desplaçar necessàriament a altres ciutats per a fer-ho. Segur –i aquest és el repte– que si la producció i l’oferta cultural es manté com a mínim al nivell actual, s’anirà creant nou públic i nova afecció i, al seu torn, sorgiran noves iniciatives que potenciaran i prestigiaran el nostre panorama cultural.

L’enhorabona a tots els que ho estan fent possible, mentre nosaltres continuem gaudint de l’espectacle.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de gener de 2008

Oblits que no poden ser

Thursday, 10/01/2008 (09:02)

via_en_l_oblit_al_tema19991.jpg

Carlos Berzosa, rector de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), reflexionava no fa pas massa entorn el desconeixement que la joventut espanyola té del franquisme i, més concretament, de la crueltat amb què el règim dictatorial del general Franco va actuar a l’hora de sotmetre voluntats d’aquest nostre país durant, pràcticament, quaranta anys. Diverses, segons Berzosa, són les causes d’aquest oblit. En destaca, d’una banda, el nivell de curiositat intel•lectual i d’inquietud política entre la gent jove que Berzosa assegura és més baix que no pas el que es donava els anys setanta en plena dictadura. Una manca de curiositat intel•lectual que es manifestaria, sobretot, en els baixos nivells de lectura que es donen a Espanya i també a Catalunya. D’altra banda, el resultat d’una transició política que, en gran part, va ser possible perquè llavors tothom va “entendre” que calia mirar endavant si es volia normalitzar el país. I encara una tercera causa podria trobar-se en què els mitjans de comunicació no sempre reflecteixen amb claredat suficient allò que el franquisme va ser. D’aquesta manera no ha d’estranyar que entre una cosa i una altre s’hagi anat bastint entorn el franquisme, un distanciament i una deformació a la baixa altament preocupant. De la mateixa manera ha anat prenent cos un cert oblit generalitzat dels estralls que el franquisme va causar. I sort en tenim d’algunes produccions cinematogràfiques i documentals de televisions públiques que han ajudat a què la gent jove “descobrís” una part de la nostra historia recent; una història que desconeixien perquè pràcticament els havia estat amagada.

D’aquí que s’imposa cada vegada més treballar per la recuperació de la memòria històrica. De fet aquesta és la nostra gran assignatura pendent des de la transició política. I recuperar la memòria històrica recent del nostre país, no vol dir voler passar llista a res ni tampoc a ningú. Més aviat, tal com canta el poeta, vol dir que cal “retornar el nom a cada cosa” per fer que les generacions joves tinguin consciència de què la democràcia de la qual gaudim no ens va ser regalada. Varem haver de conquerir-la. No podem oblidar que varen ser centenars de milers de persones les que van haver de patir les conseqüències de la llarga i fosca nit a la qual ens va sotmetre la repressió franquista. I precisament per això sorprèn que hi hagi encara avui, qui s’atreveix a dir sense posar-se vermell, que en temps de Franco tampoc “no es vivia tan malament”. Quina manca de respecte a la història i a les víctimes de tota mena que va fer aquell règim de terror! Cal, doncs, que expliquem les coses com són, com van ser i que no rebaixem esforços a l’hora de facilitar l’accés de les persones joves a la memòria de la nostra història més recent. Tot plegat perquè la democràcia és un bé pel qual cal treballar cada dia; pel qual cal lluitar. I no és des d’actituds radicals que es defensa l’estat social de dret. És així com moviments polítics que podien tenir una certa raó de ser quan el país estava sotmès a la dictadura franquista, han d’acceptar d’una vegada per totes, que la única arma per defensar les idees de cadascú no és la força bruta de les armes sinó la força dels arguments, de les paraules, del debat. I que són les urnes –la voluntat popular– les úniques que poden acabar dictant sentència quan es tracta de decidir quin país volem.

Quan s’apropen unes eleccions que es presenten mogudes, amb missatges i discursos esbiaixats, tergiversadors i radicals –alguns, per cert, provenen de sectors que durant el franquisme van gaudir de grans privilegis–, és quan s’imposa la reflexió i l’assumpció de la responsabilitat democràtica i cívica que ens correspon a cadascú. Es tracta, al cap i a la fi, d’evitar que l’Espanya anquilosada i enyorada del passat, s’acabi imposant a la concepció d’una Espanya oberta, plural, plenament democràtica, en la que el futur el decideixen els seus ciutadans i ciutadanes cada dia. I perquè això sigui possible no podem oblidar mai el passat. Hi ha massa coses en joc per què no ens adonem de la transcendència dels moments que estem vivint.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de gener de 2008

Els Pastorets i el Polònia

Thursday, 03/01/2008 (08:51)

marcha_frape_2.jpg

Un dels programes estrelles de TV3 és el Polònia. D’aquesta manera són molts els que esperen la nit del dijous per observar en clau d’humor, l’estat de l’actualitat de la vida catalana i espanyola. Des d’aquesta punt de vista, una de les grans aportacions que el Polònia ens fa és desdramatitzar els fets de cada dia i interpretar-los en clau d’ironia. Els personatges que apareixen al Polònia són encertats i malgrat que en ocasions els podem trobar un pèl exagerats, en general mereixen una bona nota. El Polònia troba els seus arrels en el gènere de la reflexió-caricaturesca que molts han experimentat amb èxit a través de diversos formats. Però, a favor del Polònia s’ha de dir que el seu equip ha superat els seus precedents al confegir uns guions atrevits que no vulneren allò que és fonamental: tractar a les persones i a les institucions amb respecte.

El Polònia no agrada a tothom. I això és normal. Així, de tant en tant, se senten veus en contra del programa i dels seus continguts. La darrera contra el Polònia ha estat la del cardenal arquebisbe de Barcelona, en ocasió de la versió que d’Els Pastorets va fer la setmana passada. Hem de recordar que Els Pastorets és una representació que s’adapta, any rere any, per fer-se actual i que des d’aquest punt de vista, les adaptacions del guió de Josep Ma. Folch i Torres sovintegen arreu. Dubto que ningú, més enllà d’algunes instàncies de l’església catòlica, s’escandalitzés massa pel contingut político-irònic d’Els Pastorets recreats pel Polònia. En qualsevol cas no voldria deixar passar l’ocasió per deixar escrit que, des del meu punt de vista, estem assistint a un esbiaixament de l’actitud oficial de l’església catòlica preocupant. Pensàvem que aquesta línia d’actuació tan conservadora es donava majoritàriament en la jerarquia de l’església espanyola sense que, sortosament, el corrent acabés de quallar a Catalunya. Després de la nota que va fer pública el cardenal Lluís Martínez Sistach, haurem de pensar que els aires neo-conservadors de l’església catòlica espanyola estan arribant a casa nostra.

Tornem, però, allà on érem. Que una institució com l’església catòlica catalana pugui criticar al Polònia i mostri el seu desacord amb determinats continguts de les seves emissions, entra dins la normalitat. Com també hi hauria d’entrar que la mateixa església apliqués criteris semblants a l’hora de criticar posicionaments extrems d’alguns dels seus jerarques com és el cas, sense anar més lluny, de les recents opinions del bisbe de Tenerife, Bernardo Alvarez, en relació a l’homosexualitat. O les del cardenal de València, Agustín García-Gascó, quan assegurava sense ambages a Madrid que pel “camí de l’abortament, del divorci exprés i de la manipulació de l’educació ens dirigim a la dissolució de la democràcia”. Les preguntes que ens podríem fer són més que evidents. Però ho deixarem per una altre moment. Sigui com sigui voldríem veure també com l’església catòlica és crítica amb els continguts de determinats mitjans de comunicació que no s’estan de blasmar diàriament contra Catalunya i la seva ciutadania; mitjans de comunicació que, en algun cas, són propietat de la Conferència Espiscopal Espanyola. Però és evident que això no passa i que el silenci de la jerarquia eclesiàstica acaba essent més eloqüent que no pas ho poden ser mil paraules.

Els catòlics –col•lectiu al qual pertanyo des que els meus pares decidiren batejar-me–, voldríem veure i viure en una església clarament compromesa amb els pobres i amb els marginats, solidària amb els oprimits, àmpliament comprensiva i adaptada a la concepció social del món en el qual vivim, més justa, denunciadora de privilegis i que, per damunt de tot, prediqués sempre amb l’exemple. Per dissort, aquesta església catòlica que voldríem es troba cada vegada més allunyada dels sentiments i dels plantejaments progressistes que l’haurien d’inspirar i molt aferrada a uns privilegis i prerrogatives de les quals va gaudir amb escreix al llarg del règim que va precedir a l’etapa política democràtica a la que avui estem instal•lats; una etapa de la qual sortosament ens trobem instal·lats des de la mort del dictador.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de gener de 2008