Arxiu del May del 2007

Reflexió post-electoral

Thursday, 31/05/2007 (13:30)

 el-pensador.jpg

La participació ciutadana en les eleccions municipals de diumenge passat va ser, com tothom ja sap a hores d’ara, la més baixa que mai no s’havia donat en unes eleccions locals. I, allò que encara és pitjor, l’abstenció va créixer a Catalunya deu punts en relació a la mitjana de la resta de l’Estat. Res no van poder els intents de darrera hora per mobilitzar la ciutadana; res no van poder tampoc els altíssims pressupostos esmerçats per les formacions polítiques amb la voluntat d’atraure electors i electores cap a les seves posicions. Potser perquè la campanya electoral va estar massa mancada de propostes que acabessin interessant a la ciutadania. Malgrat això, el capvespre de diumenge passat, com si d’un guió pre-escrit es tractés, els portaveus dels partits i les formacions polítiques es felicitaven per l’èxit que havien assolit (?). Un guió amb un mínim de dues parts: la primera en què tothom es mostrava satisfet pels resultats; un discurs fet de cara a la galeria, de cara als incondicionals per donar moral a “la tropa”. Una segona part del guió establia que calia lamentar-se pels nivells d’abstenció produïts. En conseqüència va tornar a aparèixer el clam unànime dels polítics en el sentit que calia fer alguna cosa per motivar la ciutadania. Això sí, abans d’insistir en aquesta necessitat, ningú no es va estar de culpar al seu contrari o contraris per la baixa participació quan aquest és un problema que té una arrel coral.

Comptat i debatut: seria un cas per destacar, que un partit o una formació política admetés després d’un procés electoral, que els resultats no els han estat gens favorables i entonés el mea culpa pel fracàs assolit. I és que allò que és clar per a molts no ho sembla per alguns: en qualsevol comtessa electoral, sempre n’hi ha uns que guanyen i uns altres que perden, malgrat que amb això dels vots i de les cartes que no lliguen, sempre es pot fer de més i de menys quan es tracta de portar l’aigua al teu molí. Només cal preparar un discurs, manegar algunes dades, fer bona cara i comparèixer amb un somriure ampli davant els incondicionals per justificar-ho tot. Viure per a veure! I com que les coses són així i no pas d’una altra manera, un cop cadascú coneix els vots que ha assolit i els escons que li corresponen, no trigarà a empassar-se un possible gripau d’un mal resultat per començar una altra batalla: la d’avaluar les possibilitats de fer-se un lloc en el govern. Sobretot en el cas que el partit o la força guanyadora no disposi de majoria absoluta i li calgui trobar suports que li permetin governar amb una certa comoditat.

Arribats a aquest punt, serà bo deixar ben clar que en això de les polítiques d’aliances, n’hi ha que són més naturals i explicables que no pas d’altres. Així cal distingir entre aquelles aliances que s’estableixen entre formacions polítiques ideològicament properes d’aquelles altres que es poden articular entre formacions polítiques que tenen en comú ben poques coincidències ideològiques i programàtiques. Aquestes darreres aliances només busquen com poder arrabassar el poder a aquell que fins ara l’havia ostentat. Serà d’aquesta manera que a partir d’ara assistirem a una mena d’estira i arronsa per arribar a pactes de govern que, en alguns casos, poden arribar a ser contraris a la voluntat ciutadana que les urnes han recollit i proclamat. Però l’ambició política no té aturador i la conquesta del poder també pot fer-se d’esquena a la ciutadania; una ciutadania que, impertorbable, assistirà a l’espectacle. No ha d’estranyar que davant aquest panorama, hi hagi electores i electors que s’acabin prometen a ells mateixos que no aniran a votar més. Tot plegat perquè tenen la impressió, i segurament no van massa errats, que s’està jugant amb la seva voluntat i es pregunten sobre la importància del seu vot si després és administrat de manera contrària als seus interessos. Sigui com sigui sempre quedarà l’opció del vot en blanc; un vot que diumenge passat va ser el preferit per 90 mil persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de maig de 2007

La mort del pare…

Friday, 25/05/2007 (12:25)

001-la-gleva.jpg

El meu pare i la meva mare el dia de les seves noces celebrades el 6 de setembre de l’any 1945 al Santuari de La Gleva

Pràcticament només en un any de diferència m’he quedat –ens hem quedat els meus germans i jo– orfes de pare i de mare. Ahir, després d’una agonia innecessàriament llarga i lenta, ens deixava el pare. La mare ho havia fet, sobtadament, la Diada de la Mare de Déu de Montserrat de l’any passat. Potser pel fet que el pare va sobreviure a la mare i, atès que el seu estat requeria l’atenció i estima de tots plegats, no m’he adonat fins avui mateix del què vol dir quedar-se orfe, quedar-se sense els referents familiars més immediats. Trobaré a faltar el pare, però, especialment, ara trobo a faltar més a la mare. No endebades era ella qui havia portat sempre el pes de la casa i de la família. Però, com em va fer avinent una bona amiga arran la mort de la mare, “les persones estimades no moren mai…, només se’ns fan invisibles”… Us portarem per sempre més al cor. Que descanseu en pau. 

Cal fer canvis

Thursday, 24/05/2007 (13:29)

so.jpg

He tingut un somni. Ha estat un somni que m’ha fet creure que un futur millor encara era possible. He somniat amb un país, amb una ciutat, en què l’objectiu dels que l’habitaven era viure en pau, en solidaritat, en llibertat, en ple respecte envers els altres. Un país, una ciutat, en què la ciutadania era amatent i responsable i es preocupava del seu futur. Un país, una ciutat, en què la demagògia havia deixat de ser i havia donat pas a la veritat, a la defensa de les idees de cadascú formulades sempre des del més precís respecte a la diversitat de pensament. Un país, una ciutat, compromès que treballava per trobar les millors solucions als problemes que preocupaven a la ciutadania. Un país, una ciutat, on les persones es comportaven com a persones i el respecte era un valor altament preuat; on el debat entorn les idees se situava per damunt de qualsevol calúmnia, qualsevol acusació sense sentit, qualsevol desqualificació no fonamentada.

Però, dissortadament, tot això ha estat només un somni. Perquè els mitjans de comunicació reprodueixen, dia rere dia, absurdes trifulgues entre candidats a una alcaldia o a una responsabilitat política i treuen profit d’aquestes desavinences per aconseguir més audiència. Poc es preocupen en general, de fer evidents les contradiccions en què els polítics cauen i fer-nos memòria que enmig de tant soroll ben poc arriben a saber del què de veritat els polítics defensen o proposen. Per la seva banda, els polítics, lluny d’esforçar-se en explicar-nos què pensen fer davant el creixent incivisme, davant la descohesió social o per integrar a les persones que aquí arriben a la cerca d’allò que en els seus països d’origen no tenen, prefereixen parlar-nos de preteses qüestions d’estat i, des de la dreta més rancia, alimentar discursos que ratllen la xenofòbia i la marginació. No s’adonen molts polítics, o no es volen adonar, que mentre així actuen no fan més que allunyar-se de la ciutadania. No s’adonen molts polítics que fàcilment cauen en el parany d’una dreta a la que només li interessa la desmobilització mentre apel•la a valors “nacionals” que ens haurien d’acabar fen més por que no pas gràcia. I la ciutadania, en comptes d’adonar-nos de què va la cosa i de comprometre’s decididament amb la democràcia i els amb seus valors del diàleg, la llibertat i la justícia, passen i desconnecten de tanta fanfàrria inútil.

Encara som a temps de recuperar la confiança que, ara com ara, la ciutadania està negant a la política. Només cal que els polítics vocacionals reaccionin i s’adonin que amb la seva actuació acusadora i inquisidora envers els altres ben poc contribuiran a trobar solucions als problemes que tenim plantejats. Cal també que els mitjans de comunicació –i amb ells nosaltres els periodistes– no ens deixem portar més per l’allau de declaracions i de contradeclaracions que a enlloc no porten. I cal que la ciutadania es mobilitzi per reclamar que els polítics deixin d’anar sempre a la seva bola i baixin a la terra dels problemes de cada dia.

Si res no canvia, quan es tanquin els col•legis electorals diumenge, constatarem una massa alta abstenció. Minuts més tard escoltarem els habituals comentaris dels polítics mostrant la seva preocupació per la baixa participació ciutadana i afegiran que cal prendre mesures. Paraules. I així fins que els partits no es decideixin a parlar dels problemes de veritat i, sobretot, s’obrin a la societat. En definitiva: fins que els partits no decideixen introduir reformes en el nostre sistema electoral que garanteixin que més enllà de la seva estructura, sovint massa hermètica, els ciutadans i les ciutadanes disposin de l’oportunitat de fer sentir la seva veu i, fins i tot, de presentar-se a elecció en representació de sectors o de barris concrets i al marge de la disciplina directa, estricta i estreta dels partits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de maig de 2007

Votar i votar bé

Thursday, 17/05/2007 (13:27)

vo.jpg

Som ja en plena campanya electoral i les ofertes dels partits i de les coalicions són múltiples i diverses. Tothom s’esforça en prometre el bo i millor per resoldre els problemes amb els quals la ciutadania hem de bregar cada dia. Aquells que han ostentat el poder municipal durant els darrers quatre anys presenten, com el seu millor aval de futur, l’obra feta. Els que han estat a l’oposició, imploren la necessitat d’un canvi. Finalment, els partits i les coalicions que no han disposat, ara com ara, de representació municipal, es presenten com a una alternativa, diuen, plena de possibilitats… Així, els missatges electorals reclamen la nostra atenció. El cert és, però, que la ciutadania no acaba d’interessar-se per unes eleccions que atès el seu caràcter de municipals l’haurien d’interessar i molt.

Què és el què passa? Anem-ho a veure. D’una banda, a nivell estatal, les eleccions municipals –i allà on correspon, les autonòmiques–, són presentades com una mena d’eleccions primàries a través de les quals el PP vol consolidar i, si això és possible, millorar les seves posicions. S’obliden, que les eleccions són municipals i que en aquests casos allò que és més important, és elegir el millor alcalde o alcaldesa per governar els municipis. No es tracta de validar o de castigar el govern de l’Estat. Es tracta de garantir la millor gestió des dels municipis, al servei de la ciutadania. D’una altra banda, la crispació política que, sobretot, es viu intensament a Madrid i que tendeix a contaminar l’ambient. Una vegada més es posa en evidència que allò que passa i es viu a Madrid no necessàriament passa i es viu a la resta de l’Estat.

I la crispació no és una bona consellera. Molt al contrari, enrareix l’ambient. Però el PP sap molt bé que si manté els nivells de crispació pot tapar les misèries dels nombrosos casos de corrupció municipal que majoritàriament l’afecten. I precisament és la corrupció una de les qüestions que caldria tenir en compte en aquestes eleccions municipals per tal de no votar a aquells que s’aprofiten dels seus càrrecs per enriquir-se a costa de la resta de la ciutadania i amb la complicitat dels seus dirigents. Hi ha massa exemple d’alcaldes –encara que sortosament no en coneguem casos prop de casa nostra– que amb l’excusa de fer créixer els seus respectius municipis, han avalat actuacions urbanístiques escandaloses en una carrera desesperada per treure profit de la política del totxo que tant ha primat a casa nostra. Però no perquè la corrupció sigui una qüestió que afecta a massa alcaldes i ajuntaments, no s’ha de generalitzar. I no ho és pel fet que els corruptes i els corruptors són pocs malgrat el mal que han causat sigui important. La majoria de persones que es dediquen a la política són honestos i actuen amb voluntat de servir a la comunitat.

És per això, que davant la crispació atiada pel PP a partir de voler donar lliçons de democràcia que per a ell no aplica, de manipular els fets mentre diuen que són altres els que menteixen, de voler tapar les misèries pròpies a partir de barrejar perversament immigració amb delinqüència, només ens queda una possibilitat: manifestar el nostre suport al sistema democràtic i a les seves regles. I això anant a votar. Votar per l’opció que considerem que millor pot defensar els nostres interessos i que creguem que està més disposada a treballar per la convivència, per acabar amb el terrorisme a través del diàleg, per desterrar el nepotisme i la mentida. Exercint el nostre dret al vot és la única manera de posar de relleu el nostre suport al sistema democràtic i evitar que els que tenen tendències totalitàries puguin aconseguir el què persegueixen. I cas que no hi hagi cap opció política que ens acabi mereixent confiança, pagarà la pena anar a les urnes i dipositar-hi un vot en blanc.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de maig de 2007

França com a exemple

Thursday, 10/05/2007 (13:25)

fr.jpg

Quan la nit del diumenge veiem i escoltàvem per televisió les primeres declaracions de Nicolas Sarkozy i de Ségolène Royal, just quan feia pocs minuts que s’havien tancat els col•legis electorals francesos, una sana enveja es despertava en nosaltres. No n’hi havia per menys. I és que no és gens fàcil poder veure com els candidats a la presidència de la República Francesa es comportaven i es respectaven una vegada tancats els col•legis electorals i mentre esperaven el veredicte oficial de les urnes. L’oficiós –el dels sondatges– ja es coneixia i semblava, tal com després va ser, inamovible. Al marge de les simpaties polítiques que a cadascú de nosaltres puguin generar-nos els candidats Sarkozy o Royal, haurem de convenir que l’elegància política va imperar al llarg de tota la nit electoral amb nombroses referències i reconeixement a la feina feta i a la campanya del  candidat opositor. Royal va reconèixer immediatament que havia perdut la segona volta de les eleccions i es va avançar a felicitar a Sarkozy per l’èxit obtingut i per haver estat elegit nou hoste del Palau presidencial de l’Elisi durant els propers cinc anys.

Tot plegat, vist des de la nostra òptica, semblava formar part d’una estudiada posta en escena. Però no! No es tractava de fer teatre. Es tractava de mantenir la confiança dels electors de l’un i de l’altre, que s’havien mobilitzat per fer sentir la seva veu i per pronunciar-se davant els dos models de regir els destins de la V República que se’ls posaven davant i que defensaven el conservador Sarkozy i la socialista Royal. I va ser Sarkozy, representant i líder d’una dreta que ja voldríem per a nosaltres, qui va fer-se amb la major confiança de la ciutadania i, a més, enmig d’una ben alta participació d’electores i electors. Mai, en unes eleccions presidencials franceses, s’havia aconseguit una tan alta participació que, pràcticament arribava a un 85% del cens amb dret a votar.

Escrivia més amunt entorn la sana enveja que ens produïa observar, d’una banda, el comportament de la societat francesa durant tot el procés electoral; de l’altra, el comportament dels candidats a la presidència de la República sense oblidar-nos de valorar com cal el comportament elegant i exquisit dels candidats tan bon punt es varen començar a conèixer els primers sondatges que ben aviat van ser corroborats per les dades que s’anaven coneixent mentre l’escrutini avançava. I si ens sobta encara més aquest comportament és perquè a casa nostra fa temps que el joc net sembla haver abandonat la política. I amb ell també els electors han optat per abandonar les urnes. Haurem de prendre exemple dels francesos que saben el què es jugaven, van anar a votar d’una manera massiva. Haurem de prendre exemple dels francesos que, contra el què havia passat en anteriors campanyes electorals, varen deixar de mirar-se França com si fos el mèlic del món i ambdós candidats defensaren una França plenament inserida en la Unió Europea a la cerca de solucions pels problemes més importants amb els quals la societat francesa s’enfronta. Uns problemes que, per qüestions òbvies, són pràcticament els mateixos amb els quals ens enfrontem nosaltres. A banda havien deixat els francesos, les opcions més catastrofistes com les que anunciava l’ultradretà Lapin que, finalment, sembla ha estat descavalcat del seu setial pel bé dels francesos mateixos i de la resta d’europeus.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de maig de 2007

El pont

Thursday, 03/05/2007 (13:23)

pon.jpg

De ponts n’hi ha de moltes tipologies. Des dels més físics que ens permeten salvar una depressió o obstacle en el terreny als altres que ens serveixen per solucionar problemes dentals als més metafòrics que fan referència a la possibilitat d’establir relacions entre  persones (ponts de diàleg) o a la unió de dues ciutats mitjançant un avió (ponts aeris). De fet, el Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana –que per cert ha estrenat recentment edició– reserva al mot pont fins un total de deu accepcions diferents. En aquest meu comentari setmanal vull referir-me, però, a l’accepció que, segons resa el Gran diccionari de la Llengua Catalana, defineix pont com el “dia o dies entre setmana que hom sol considerar festius pel fet d’escaure’s entre dues festes”. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana, han estat moltes les persones que han aprofitat l’anomenat pont del primer de maig per allargar el cap de setmana i gaudir en la pràctica, d’una mena de mini-vacances. I encara n’hi ha de més privilegiats que, com és el cas dels madrilenys, han pogut prolongar el pont fins ahir, atès que en la capital del regne celebraven la festivitat de la seva patrona, la Virgen de Almudena.

Els ponts que uneixen dos dies de festa i que passen per damunt d’un dia laborable presenten notables avantatges per a aquells que en poden gaudir. Alhora, però, aquests dies de pont deixen sentir també algunes conseqüències damunt les persones que, malgrat disposen de festa laboral, opten per no moure’s de la ciutat i per poder fer gestions que normalment no poden fer per incompatibilitats horàries dels serveis als que volen acudir amb les obligacions que es deriven dels seus respectius horaris laborals. Així, hi ha persones que en ocasió d’un pont es programen el temps per acudir a dependències i/o serveis als quals no poden accedir durant la resta de la setmana. També hi ha persones que aprofitant el pont pensen gaudir de determinats serveis als que normalment no tenen accés de dilluns a divendres per incompatibilitat horària.

No seré jo qui negui l’oportunitat de fer pont i de disposar d’un dia extra de festa a ningú. De fet, els calendaris laborals de les empreses i els convenis laborals ja preveuen aquesta eventualitat i estableixen els dies en què això podrà fer-se. Però no és menys cert que el dret a poder fer un pont mai no hauria d’estar renyit amb el dret de la ciutadania de poder accedir als serveis habituals en les mateixes condicions horàries establertes per a la resta dels dies laborables de l’any. Especialment això hauria de ser així en el cas dels serveis que es presten des de l’administració; una administració que, cal recordar-ho, paguem entre tots amb la finalitat que ens presti els serveis comunitaris corresponents ja sigui des del municipi, des de la Diputació, des del govern autònom o des de l’Estat. Tot això bé a col•lació pel fet que en més d’una ocasió hem pogut observar com en dies de pont –i també en períodes en què s’acostuma a fer torns de vacances (com en el cas del període nadalenc)–, hi ha alguns serveis de l’administració que, sigui en la seva totalitat o sigui en part, es deixen de prestar.

Sigui com sigui, caldria que des de l’administració es tingués en compte aquestes circumstàncies i sense vulnerar el dret a fer vacances o a fer pont, s’adoptessin les mesures adients per tal que cap servei quedi interromput en dies de pont o en períodes quasi vacacionals. Tothom pot arribar a entendre que en dies de pont, determinats serveis puguin ser atesos per menys persones que les habituals. Però certament es més difícil d’acceptar que quan t’adreces a un determinat servei en un dia de pont et trobis, en el millor dels casos, amb un cartellet a la porta que informa del fet que aquell dia per tu elegit, no es presta aquell servei.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de maig de 2007