Arxiu del April del 2007

Somni d’un migdia d’abril

Thursday, 26/04/2007 (13:22)

cu.jpg

El dia era radiant i, sobretot, molt calorós. Feia tres dies des que havíem celebrat la Diada de Sant Jordi. Entre notícia i notícia del Telenotícies –unes notícies que, per cert, em semblava haver vist i sentit ja moltes vegades– em vaig endormiscar deixant-me portar per la nyona que habitualment ens envaeix després d’un bon dinar. De sobte, el reportatge que ara s’emetia per televisió, va fer-me fixar la vista i afinar l’oïda en el televisor. La presentadora-introductora del reportatge s’estava referint al balanç que presentava les vendes de llibres en ocasió de Sant Jordi. Ara explicava el greu problema que des d’aquell dia patien els llibreters pel fet que no eren capaços d’atendre les sol•licituds de llibres que els clients encara els feien, a despit que Sant Jordi quedava una mica lluny. El reportatge afegia que no només s’havien esgotat les existències de llibres de les quals els llibreters disposaven en ocasió de Sant Jordi, sinó que la febre per adquirir-ne continuava ben alta després de la Diada. El reportatge mostrava imatges de prestatgeries buides i de llargues cues formades davant les llibreries. També explicava com les persones que es trobaven a les ordenades cues, comentaven què els havia semblat el darrer llibre que havien llegit mentre el recomanaven entusiàsticament. Mai no s’havia viscut una situació semblant i les editorials treballaven dia i nit per tal d’enllestir noves edicions de llibres per satisfer les comandes que els arribaven sense parar. Els llibreters, per la seva banda, per poder atendre l’allau de sol•licituds que dels seus clients els arribaven, havien optat per lliurar-los un número amb el qual, al cap d’uns dies, podrien recollir el llibre desitjat. D’aquesta manera s’havia anat fent una llista d’espera que a hores d’ara era de tres o quatre dies; això no obstant, els experts asseguraven que ben aviat passarien a ser d’una setmana si la febre compradora no cessava.

Ningú no es podia explicar què estava passant. Però el cert era que des de la Diada de Sant Jordi, arreu podien veure’s ciutadanes i ciutadans devorant –més que no pas llegint– les pàgines d’un llibre. Fins i tot, hi havia qui una vegada acabava de llegir un llibre, s’afanyava a intercanviar-lo amb algú altre que, al seu torn, hagués acabat de llegir el seu. Així, a l’autobús, al cafè de la cantonada, a la fleca de sempre, es veien persones –com s’explicava en el reportatge de televisió– disposades a compartir l’experiència de la lectura acabada de fer. El resultat de tot plegat havia fet que la gent s’hagués tornat més cívica, més tolerant, més justa, solidària, més sàvia… Tothom debatia entorn les qüestions d’actualitat sense aspreses de cap mena i amb un respecte exquisit vers les opinions dels altres. La periodista que conduïa el reportatge entrevistava a lectors i lectores que, amb gran lucidesa, narraven el contingut dels volums que acabaven de llegir. La febre lectora, segons es deia, s’havia desencadenat arreu i també arreu s’havia observat un canvi radical en el comportament de les persones. Sociòlegs de tot el món intentaven explicar el fenomen sense massa èxit…

De sobte, va sonar el meu mòbil amb el seu to estrident característic. D’un bot em vaig refer de la meva somnolència mentre comprovava que la pantalla del meu televisor era ocupada per una pel•lícula plena de violències sense sentit… El somni fugaç d’una migdiada d’un dia d’abril havia acabat. Havia estat un somni bell. Vaig atendre la trucada del mòbil. El meu interlocutor em va anunciar l’imminent tancament de dues llibreries prestigioses: una a la meva ciutat; l’altra a una ciutat veïna. Ambdues havien de cessar en el negoci pel fet que no podien fer front per més temps a unes despeses que en cap cas eren compensades pels escassos ingressos que de la venda de llibres n’obtenien. La cultura continuava essent la parenta pobre d’una societat que hem convingut en anomenar del benestar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’abril de 2007

L’aeroport

Thursday, 19/04/2007 (13:20)

 aer.jpg

L’aeroport sabadellenc, juntament amb els de Reus i Girona, està de màxima actualitat. Tot plegat perquè, abans d’ahir, es va reunir la comissió bilateral de traspassos Estat-Generalitat de Catalunya –que presideixen el ministre Sevilla i el conseller Saura–, la qual va acordar la creació de la ponència que haurà d’estudiar les condicions de traspàs de la titularitat d’aquests tres aeroports catalans a la Generalitat de Catalunya. El cert és que el traspàs de la titularitat dels tres aeroports no és una qüestió que estigui contemplada de manera expressa en el nou Estatut de Catalunya. Això no obstant, amb la decisió de la comissió bilateral de posar en marxa el procés encaminat a traspassar la titularitat de les instal•lacions aeroportuàries de Girona, Reus i Sabadell a la Generalitat, no es fa més que atendre una vella petició que des de Catalunya es venia formulant fa força temps. Per ser més precisos, des de Catalunya es ve reclamant el traspàs de tots els aeroports catalans, El Prat inclós, per tal d’aconseguir que el sistema aeroportuari de Catalunya pugui ser gestionat de manera coherent des de la Generalitat de Catalunya. De moment, però, l’aeroport d’El Prat no té cabuda en el paquets inicial de traspassos i continuarà essent gestionat per AENA. Tot sembla indicar, però, que la més important instal•lació aeroportuària de Catalunya difícilment serà traspassada a la Generalitat de Catalunya en el futur. Com a molt, la gestió d’El Prat podria passar a mans d’un consorci que, en qualsevol cas, seria depenent d’AENA.

Sigui com sigui, el fet que el nostre aeroport pugui passar aviat a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya, ha de ser una bona notícia; una notícia que ha de reportar-nos força avantatges. Si més no perquè l’aeroport de Sabadell, malgrat les restriccions de les quals disposa pel seu tamany i per la zona densament poblada en la qual s’ubica, veurà definit definitivament el seu futur i el seu paper en el context del conjunt de la resta d’instal•lacions aeroportuàries catalanes. Està clar que l’aeroport sabadellenc no només hauria de mantenir les seves actuals prestacions i funcions com a instal•lació de serveis aeroportuaris i de formació de pilots que ara és, sinó que les hauria de veure ampliades cap a altres serveis com ho seria el d’acollir operacions de petits aparells comercials o privats que, tal com estan les coses, cada vegada ho tindran més difícil per operar a l’aeroport d’El Prat.

Però més enllà d’aquestes consideracions de futur, amb el traspàs de la seva titularitat a la Generalitat de Catalunya, l’aeroport de Sabadell hauria de veure consolidat el seu paper indiscutible d’instal•lació capdavantera de l’aeronàutica a Catalunya i, en aquesta condició, poder acollir instal•lacions que permetessin als seus visitants l’aproprar-se al coneixement de la història de l’aviació a Catalunya. L’aeroport, a més, ha de jugar un paper destacat com a eix vertebrador d’indústries relacionades amb l’aeronàutica. De fet, des d’aquest punt de vista, la ja anunciada Fira de l’Aeronàutica que servirà per inaugurar el Palau de Congressos de Sabadell la propera tardor, haurà de contribuir a reforçar el caràcter de la nostra ciutat com a referent de l’aeronàutica, no només a Catalunya sinó que també a la resta d’Espanya. I al costat d’aquestes oportunitats que s’obren per al nostre històric camp de l’aviació, caldrà continuar treballant per tal de dotar-lo de les més avançades i efectives mesures de seguretat que han de convertir la instal•lació en un equipament segur i fiable.

Ara només cal esperar que el procés de traspàs de la titularitat dels aeroports de Reus, Girona i Sabadell a la Generalitat de Catalunya no s’allargui més del què sigui estrictament necessari i que el nostre aeroport recuperi el dinamisme que tenia ara fa un parell d’anys, abans que dos dissortats accidents fossin aprofitats per qüestionar-ne el seu futur.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 d’abril de 2007

Reflexió postvacacional

Thursday, 12/04/2007 (13:19)

Resta poc més d’un mes perquè els ciutadans i ciutadanes siguem cridats altra volta per comparèixer davant les urnes i dipositar el nostre vot. En aquesta ocasió –el proper diumenge 27 de maig– ens tocarà elegir a les persones que, des dels ajuntaments, ens hauran de governar els propers quatre anys. El repte d’aquesta nova convocatòria electoral serà el d’aconseguir una bona afluència d’electores i d’electors a les urnes. Un repte que, sigui dit de passada, no sembla sigui fàcil d’assolir si tenim en compte la tendència que darrerament es ve observant quan als nivells de participació ciutadana en les últimes consultes electorals realitzades. I és que ens ho mirem des d’on vulguem, haurem de convenir que quelcom deu estar passant amb el nostre sistema electoral que no acaba de rutllar prou finament i que no aconsegueix uns nivells de participació semblants, com a mínim, als assolits fa només uns anys.

No tots els mals de la baixa participació són, que també, només atribuïbles al desencantament de la ciutadania envers la política arran l’excessiu soroll que l’envolta. I si a la ciutadania li costa apropar-se a les urnes, possiblement quelcom hi tingui a veure també el fet que les persones que formen part de les llistes electorals no siguin suficientment conegudes pel conjunt de l’electorat. D’aquesta manera, a banda de les possibles simpaties o afinitats polítiques que cadascú pugui tenir envers una o altre opció política, el desconeixement de les persones que conformen la llista dels “seus”, juntament amb altres factors, acaba tenint un efecte desmobilitzador. M’explicaré. Una cosa és, en les llistes electorals, la marca que dóna un partit o coalició a una llista electoral; l’altra, ben diferent, és la relació de persones que formen part de cadascuna de les llistes electorals, la seva trajectòria personal i política. Unes llistes, que cal dir-ho sense embuts, massa sovint són confeccionades lluny dels interessos de la ciutadania o, el què és el mateix, sense que es tinguin en compte de manera suficient aquests interessos. En unes altres paraules: els partits i les coalicions polítiques elaboren les seves llistes pensant més en interessos interns de partit que no pas en trobar les persones que més poden connectar amb sectors de ciutadanes i ciutadans concrets. I quan això passa, no ens ha de sorprendre que també, massa sovint, els components de les llistes de cadascun dels partits i coalicions estiguin més preocupats per agradar al partit que no pas per acostar-se als neguits i preocupacions dels seus hipotètics electors i electores. D’aquesta manera, com apuntava abans, la ciutadania s’acaba sentint escassament vinculada i motivada per les persones que formen part de les llistes electorals. És evident, doncs, que quelcom haurem de fer si volem acostar la política a la ciutadania i coresponsabilitzar-la en la gestió de la cosa pública; si volem trencar l’actual dinàmica de creixent distanciament entre polítics i ciutadania. I això és especial necessari pel què fa a l’àmbit municipal que al cap i a la fi és la instància de govern i de gestió més propera a les ciutadanes i als ciutadans.

Ningú no pot negar que són els aparells dels partits els que n’asseguren el seu normal funcionament. Però amb la mateixa fermesa cal afegir immediatament que són també els aparells dels partits els que en massa ocasions s’imposen a qualsevol moviment intern que busqui innovar a l’hora de confeccionar unes llistes electorals. Va ser l’expresident del govern i exsecretari general del PSOE Felipe González, qui va dir i escriure que calia trobar fórmules imaginatives per tal que els simpatitzants dels partits participessin en el procés d’elaboració de les llistes electorals de la seva opció. Altres polítics s’han pronunciat en un sentit similar. Però, a l’hora de la veritat, les paraules queden només en paraules. I serà així com, l’endemà de les eleccions municipals del proper 27 de maig, segurament ens haurem de lamentar altra volta de la baixa participació ciutadana en les eleccions municipals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 d’abril de 2007

Setmana Santa

Thursday, 05/04/2007 (08:16)

De ben segur que avui seran menys de les habituals les persones llegiran aquesta meva col•laboració el mateix dia de la seva publicació. I és que són moltes les persones que aprofiten els dies de Setmana Santa per agafar-se uns dies de descans merescut i d’aquesta manera poder esbargir una mica la boira. Algunes d’aquestes persones que tenen la sort de poder agafar vacances es troben, possiblement, lluny de les seves respectives cases, potser visitant països més o menys propers, més o menys exòtics. D’altres fan turisme més a prop i viatgen per Espanya o per Catalunya mateix. I encara uns altres dels que fan vacances, han optat per quedar-se a casa i, com a molt, faran petites escapades o sortides d’un dia. Sigui com sigui, el cert és les persones que per les raons que siguin romanen a la gran ciutat, tindran ocasió de gaudir-ne amb una tranquil•litat inusitada, només comparable a la que es dona a mitjans del mes d’agost.

Aquells que atresorem més anys de vida recordem encara aquelles Setmanes Santes de la nostra infantesa en què la ciutat també quedava endormiscada i només era molestada pel soroll de les matraques i els tambors de les processons; unes processons en les quals fins i tot hi desfilaven “els armats” a semblança de les processons que encara es conserven en diversos indrets de Catalunya. Les processons de Sabadell reunien molta gent al seu pas i, fins i tot eren moltes les famílies que treien cadires al carrer per esperar el pas de la comitiva. Era tot el què es podia fer aquells anys durant el Dijous Sant a la tarda, el Divendres Sant i el Dissabte de Glòria que eren dies festius. I és coincidint amb aquestes diades, els cinemes tancaven les seves portes i només les esglésies s’omplien de feligresos per assistir als oficis solemnes del Dijous Sant, del Divendres Sant i de la Vetlla Pasqual del dissabte. Això sense oblidar-nos de les visites que es feien als monuments des del dijous al vespre i fins divendres al migdia, amb aquells inoblidables sermons de “les 7 paraules” que es podien sentir en la majoria de parròquies. A més, malgrat el parc automobilístic de la ciutat era més aviat escàs, hi havia prohibició expressa per circular el Divendres Sant si no era per una urgència o per una causa ben justificada. Era així com la ciutat sencera entrava, durant els dies sants, en una mena de catarsi col•lectiva que transmetia, almenys als més xic, una certa tristesa i melangia, atès que tampoc no ens deixaven jugar al carrer. Per acabar-ho d’adobar, les poques emissores de ràdio que llavors emetien –entre elles la nostra EAJ-20 Ràdio Sabadell– radiaven música clàssica o sacra durant tots els dies. Eren temps de l’Espanya catòlica, apostòlica i romana en què la religió era única i aquells que s’atrevien a confessar que no la professaven o que eren “protestants”, eren considerats una raresa.

Sortosament les coses avui han canviat i les tradicions d’aquelles Setmanes Santes amb processons i litúrgies inacabables, es viuen només en determinades ciutats i/o poblacions i s’han vist incorporades, majoritàriament, als atractius turístics que ofereixen aquestes ciutats. Per a ser més correctes, és cert que hi ha determinats barris de les nostres ciutats en els que les processons de Setmana Santa ocupen un lloc destacat, com és el cas del nostre barri de Can Puigjaner. Però no per això deixa de ser menys cert que aquestes processons es mantenen més com a la continuació d’una tradició heretada dels punts de procedència dels habitants d’aquests barris, que no pas perquè la fe religiosa impregni aquests barris que no pas a d’altres.

Sigui benvinguda la Setmana Santa a la cadascú acabarà donant el significat que consideri més adient. I així ha de ser i així haurà de continuar essent. Les tradicions val la pena conservar-les. I que és a través d’aquestes tradicions que retrobem els nostres senyals d’identitat. En qualsevol cas, serà la nostra mona de Pasqua la que tancarà la Setmana Santa per a tothom. I abans i també ara, els fillols esperen amb delit aquest dia i aquest dolç present.

Publicat a Diaari de Sabadell, el 5 d’abril de 2007