Arxiu del February del 2007

MareNostrum

Thursday, 22/02/2007 (08:57)

Qui ho havia de dir, només fa uns anys, que Barcelona seria una ciutat capdavantera en l’àmbir de la supercomputació. I això gràcies al Barcelona Supercomputing Center (BSC), una iniciativa conjunta del Ministerio de Educación y Ciencia, de la Generalitat de Catalunya i de la Universitat Politècnica de Catalunya que a més d’acollir la instal•lació, hi aporta una part important del seu capital humà i de coneixement, encapçalat pel catedràtic de la UPC i director del BSC, Mateo Valero. Com se sap, el BSC gestiona el superordinador MareNostrum que, malgrat la seva encara curta vida d’un parell d’anys, continua ostentant un lloc de privilegi en el rànquing mundial dels superordinadors civils. A més el MareNostrum no solament està contribuint al progrés de transcendents projectes de recerca, sinó que, en paral•lel, s’està plantejant també el seu creixement amb l’objectiu de convertir-se en un “nou” supercomputador 100 vegades més potent que l’actual.

La pregunta sorgeix immediatament: de què serveix un superordinador de les característiques del MareNostrum, amb una potència de càlcul de 40 teraflops (una capacitat per efectuar 40 bilions d’operacions en un segon)? La resposta és que el supercomputador és d’un gran ajut per a grups de treball científics que desenvolupen projectes de recerca que precisen de càlculs complexos i ràpids; uns càlculs que sense el MareNostrum tardarien anys i panys en poder-se fer i enlentirien  els projectes. D’aquesta manera, per exemple, amb l’ajut del MareNostrum, el grup de Ciències de la Terra del BSC pot treballar en el pronòstic de l’evolució de la qualitat de l’aire a la Península Ibèrica i a Europa. Es tracta d’un projecte subvencionat pel Ministeri de Medi Ambient que, al seu torn, s’emmarca en un projecte superior, anomenat CALIOPE

 (http://www.bsc.es/projects/earthscience/aqforecast-en)

Aquest mateix grup treballa en la modelització del transport de pols mineral natural des del Sàhara i des d’Àsia i en un sistema operacional de transport de pols mineral en les regions Nord d’Àfrica-Mediterrani-Europa i Àsia

(http://www.bsc.es/projects/earthscience/DREAM)

Ambdós projectes –que poden ser seguits a través de la xarxa connectant-se a les adreces indicades– han de permetre saber més pel què fa a qüestions relacionades amb els nostres entorns climàtics, tant a nivell atmosfèric i hidrològic com oceanogràfic que, al seu torn, ens han d’apropar a l’establiment de models de simulació i de predicció d’escenaris futurs, aplicables a la difusió de contaminants en l’atmosfera i en el mar. Tot plegat per preveure els efectes de futurs desastres naturals –com ara tsunamis i inundacions– que el canvi climàtic pugui comportar. Com ja sabem, els científics disposen, ara com ara, de dades fiables del que pot representar el canvi climàtic a escala global; no obstant això no en disposen de la incidència que aquests canvis poden tenir en una escala més regional o local que, d’altra banda, és on es poden produir canvis dràstics que poden afectar els sectors econòmics i a l’àmbit energètic amb conseqüències per al conjunt de la societat. En aquest context, el superordinador és una eina que ha d’ajudar a l’establiment d’aquests models regionals i/o locals.

Un altre exemple de treball que s’està desenvolupant amb l’ajut del supercomputador, és el d’un simulador cardíac. Es tracta d’una eina informàtica que ha de simular el mecanisme del moviment cardíac d’una persona, la qual cosa serà d’una gran utilitat a l’hora de planificar qualsevol intervenció quirúrgica i de disminuir-ne els riscos. Aquest projecte s’està desenvolupant des del departament Computer Applications in Science & Engineering del BSC, conjuntament amb un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l’hospital de San Pau de Barcelona. Per tot plegat, el MareNostrum i l’equip de científics que treu profit de les seves possibilitats, està situant a Barcelona i a Catalunya no només com a punt de referència en recerca avançada a través de la supercomputació, sinó que també en l’evolució d’aquesta especialitat. Un àmbit que des de fa uns anys està revolucionant el món i mitjançant el qual, des del BSC s’està contribuint a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Són, sens dubte, bones notícies.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de febrer de 2007

Les orelles i el llop sencer

Friday, 16/02/2007 (08:55)

Tant avisar que venia el llop del canvi climàtic sense que ningú no s’ho acabés de creure, que quan el llop se’ns ha fer present entre nosaltres, ningú no s’ho s’ha arribat a pensar que fos cert que la bèstia hagués arribat. Tant advertir-nos els entesos que calia prendre mesures per aturar l’abocament desmesurat de CO2 a l’atmòsfera i, com a mínim, retardar els efectes de l’inevitable procés del canvi climàtic amb unes conseqüències que encara desconegudes, que quan els símptomes evidents de què l’escalfament del planeta començava a ser irreversible, no ens havíem posat d’acord entorn les mesures a prendre mesures per frenar-ne els seus efectes i guanyar temps. Sigui com sigui, en ben pocs mesos diversos estudis científics ens han confirmat el què els científics venien anunciant des de fa anys. I no només els estudis. També el temps atmosfèric ens està demostrant que l’efecte hivernacle ens està canviant la vida. D’aquesta manera, els fenòmens de la naturalesa, en forma, en alguns indrets, de pluges torrencials, d’huracans, de ciclons o, en d’altres, de sequera persistent, s’han desfermat amb contundència. A casa nostra, en tenim bona prova en forma d’alteració dels règims pluviomètrics que estem patint i en els ritmes estacionals que fins fa uns anys havien estat habituals. Així, a uns estius anormalment calorosos els segueixen unes tardors diferents i uns hiverns que tenen més de primaveres avançades que no pas de mesos on regna el fred rigorós.

Sabem –perquè així també ens ho han anunciat els científics– que, en el conjunt del globus, la temperatura augmentarà un promig de 6 graus centígrads en només els 90 anys que resten del segle XXI. Però si amb això ja se’ns haurien de posar els pels de punta, encara ens ha de preocupar més que a la península ibèrica, l’augment serà entorn els 8 graus centígrads, també des d’ara i fins que acabi l’actual segle. De confirmar-se aquests pronòstics, i res no sembla que no serà així, les condicions de vida –animals i vegetals– es veuran profundament modificades i, segurament, força alterades. I mentre el nostre país es veurà sotmès a una sequera creixent, el nivell del mar pujarà conseqüència del procés de fusió dels gels àrtics i antàrtics. En aquests moments són ja molts els glaciars que disminueixen acceleradament el seu volum de gel que havien atresorat al llarg de molts segles i són bastants els glaciars que en ben pocs anys seran un record. I quan ens hem adonat que el llop existia, quan ens hem adonat que el canvi climàtic habita entre nosaltres i ens amenaça, és quan ens hem començat a plantejar com havíem d’acarar la situació i fer front a la bèstia. Però el mal ja està fet i qualsevol iniciativa que ara emprenguem servirà de ben poc per canviar l’estat de les coses a curt termini. No obstant i això, és ben clar que no ens hem de quedar amb els braços creuats i que ens hem de posar a fer feina. La qüestió és com fer aquesta feina i com conscienciejar a la ciutadania després d’haver propiciat la cultura d’un consumisme desmesurat, d’un creixement edificatori sense mesura, absolutament insostenible.

Ens hem fet un fart de parlar de la necessitat de dotar-nos d’una nova cultura de l’aigua, una cultura del consum energètic sostenible sense que, en la pràctica, sapiguem massa que vol dir tot això. Només cal adonar-nos del malbaratament que continuem fent de l’aigua i de l’energia tot pensant, egoísticament, que el problema no és nostre; que el problema és dels altres. En qualsevol cas, ho mirem com volguem, el llop, la bèstia, ja no ens deixarà. I acabarà passant que, en comptes de lluitar contra ella i atemperar les seves escomeses, preferirem acostumar-nos a la seva presència mentre esperem que algú ens resolgui el problema, deixats portar per allò de qui dia passa, any empeny. Així seran les generacions futures les que hauran de pagar els nostres plats trencats… Viure per a veure!

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de febrer de 2007

Més claus a la carretera

Thursday, 08/02/2007 (08:52)

El darrer episodi de la visceral oposició del PP a l’Estatut de Catalunya està servit. Allò que els populars no van aconseguir ni per la via de les signatures populars, ni de l’agitació mediàtica, ni del debat parlamentari, ni del referèndum a Catalunya, ara s’han proposat assoli-ho per la via del Tribunal Constitucional. D’aquesta manera, aquells mateixos que parlen de manipulació des del govern quan les sentències judicials no els són favorables, no s’han estat ni un moment de fer mans i mànigues per aconseguir que el Tribunal Constitucional recusés a un dels seus magistrats. Un fet, d’altra banda, que no tenia cap precedent des que l’alta instància judicial va entrar en funcionament. L’origen de la història cal buscar-la quan el PP va presentar una recusació contra el magistrat Pablo Pérez Tremps davant el Tribunal Constitucional per entendre que no podia prendre part en els debats i dictàmens de l’alta instància judicial en relació als recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya. L’argument: que Pérez Tremps havia emès un informe en relació a aspectes competencials de Catalunya abans que fos elegit membre del Tribubal Constitucional i en la seva condició de catedràtic. El resultat: el magistrat Pérez Tremps no podrà –com ja hem escrit– prendre part en els debats del Tribunal constitucional entorn els recursos d’anticonstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya presentats pel PP, pel Defensor del Pueblo i per cinc comunitats autònomes.

Fem un petit parèntesi per recordar que aquest mateix PP tan beligerant contra l’Estatut de Catalunya, és el mateix que no ha presentat cap mena d’objecció davant el Tribunal Constitucional en relació a una quarentena d’articles de l’Estatut d’Andalusia que, pràcticament, coincideixen en la seva redacció amb articles de l’Estatut de Catalunya sobre els quals es basen alguns recursos presentats. I així, mentre el PP considera que hi ha articles que són anticonstitucionals en l’Estatut de Catalunya, no opina el mateix quan es tracta del d’Andalusia. Haurem de començar a pensar que el PP té quelcom personal contra Catalunya. Haurem de començar a pensar que a els populars no els agrada una Catalunya capdavantera que lideri una Espanya moderna. Haurem de començar a pensar que el PP està decidit a continuar posant claus a la carretera per tal que reventin les rodes dels principis democràtics basats en la sobirania popular. Haurem de començar a imaginar com aconseguir derrotar per golejada al PP en les properes consultes electorals. Potser d’aquesta manera s’adonaran que amb la seva actitud contra Catalunya estan fent un escàs favor al país i complicant les relacions entre Catalunya i Espanya.

Amb la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps, el PP se sent ara plenament satisfet i no se’n amaga. Entén que la relació de forces en el sí del Tribunal Constitucional li és favorable i que així aconseguirà fer prevaler els seus recursos d’anticonstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya. Ha estat la primera vegada que l’alt tribunal ha recusat un dels seus membres i això obre una perillosa escletxa en l’alta instància judicial. El Tribunal Constitucional, els seus membres, no s’haurien de deixar portar per pressions de cap mena. I és quelcom deu haver passat en el sí del Tribunal quan, ara fa sis mesos, el PP ja va intentar recusar al mateix magistrat sense èxit. Tot plegat no ajuda al prestigi del Tribunal Constitucional que havia conquerit dia rere dia.

Les aigües de la política i de la judicatura espanyola baixen massa remogudes. Les seves onades han arribat ara fins al Tribunal Constitucional. La credibilitat en els poders de l’Estat es va debilitant. I això només beneficia als que s’han proposat que les coses vagin com més malament pitjor. Suposen que això beneficia els seus interessos. Una manera ben estranya, altament perillosa, d’entendre com s’ha de servir a un país.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de febrer de 2007

L’AVE: objecte electoral

Friday, 02/02/2007 (08:50)

Com si es tractés de la cançó de l’enfadós, l’AVE Madrid-Barcelona continua ocupant titulars en els diaris i minuts en les emissores de ràdio i televisió. Tot plegat perquè encara estem immersos en el debat de si l’AVE ha de passar per aquí o ho ha de fer per allà en el seu pas per Barcelona. De fet, aquesta qüestió –la del traçat– s’ha convertit a hores d’ara en argument electoral de cara a les eleccions municipals del proper mes de maig. I mentre l’Ajuntament de Barcelona defensa el recorregut que, quan s’escaigué, va ser acordat, la coalició de CiU es decanta ara per defensar que la millor opció seria que l’AVE no entrés a Barcelona i que s’aturés només al Vallès… En més d’una ocasió he escrit aquí mateix que jo era de l’opinió que l’AVE no hauria d’haver entrat mai a Barcelona i que hauria estat preferible construir l’estació central a l’altra banda de Collserola, assegurant –això sí– un enllaç eficient i ràpid entre l’estació central del Vallès i el centre de Barcelona. Una opinió que, val a dir-ho, era compartida per força persones i per algunes entitats.

Si s’hagués adoptat aquesta decisió s’hauria contribuït a disminuir l’excessiva concentració de serveis en una Barcelona que presenta una xarxa urbana excessivament carregada, a punt de col•lapsar-se. Quan això es defensava per part d’alguns, CiU apostava per un AVE que entrés a Barcelona i, des del govern de la Generalitat de Catalunya no es volia sentir a parlar de cap altra possibilitat. I aquesta actitud va ser inalterable mentre CiU va tenir responsabilitats de govern. Hom recordarà les cabrioles que es van fer amb Madrid a l’hora d’aconseguir que l’AVE arribés a El Prat i que també ho fes al centre de Barcelona. Van ser els llavors presidents Jordi Pujol i José Ma. Aznar els que van tancar la polèmica establint que l’AVE arribaria a El Prat i també al centre de Barcelona. D’aquí que sorprengui molt que sigui aquella mateixa CiU que va apostar per un AVE pel subsòl barceloní, sigui la que abanderi ara la proposta de què l’AVE no entri a Barcelona i que basi el seu canvi de posicionament en què no hi haurà finalment estació al Psseig de Gràcia. Un argument que no s’aguanta per enlloc, atès que si l’AVE és un ferrocarril d’alta velocitat no pot fer parades a La Sagrera, al Passeig de Gràcia i a Sants, sota el risc de convertir aquest transport en un d’aquells trens correu d’abans que mai no acabaven d’arribar a la seva destinació. Cal novament reclamar coherència als polítics i als seus respectius partits. I és que la visió de les coses hauria de ser la mateixa o, com a mínim similar, tant si s’està al govern com si s’està a l’oposició. No s’hi val defensar tesis diferents en relació a una mateixa qüestió en funció de si es tenen o no responsabilitats de govern. Més que res perquè la ciutadania té tot el dret a saber què és allò que cadascú defensa i no se la pot despistar.

D’aquí que tampoc no ens ha d’estranyar que els ciutadans i les ciutadanes “passin” d’anar a les urnes quan se’ls convoca perquè no tenen clar que defensa cadascú. Les obres infrastructurals són massa transcendents per canviar d’opinió en funció de com bufi el vent. A més, mentre discutim si són llebrers o perdiguers, es perden oportunitats de noves inversions. Tothom deu recordar el retard que van patir les obres de desdoblament de la N-II arran disquisicions relacionades per on havia de passar el nou traçat. L’AVE mateix arribarà a Barcelona amb retard considerable; un retard que res no té a veure amb el caràcter de preferent que s’havia atorgat a aquesta infrastructura. Per si no n’hi hagués prou, amb les obres de l’AVE assistim a la constant degradació del servei de rodalies que RENFE hauria de prestar amb eficàcia i més eficiència. L’excusa és fàcil: la culpa és de les obres de l’AVE. Però tampoc aquí ens podem deixar enredar: el retard de l’arribada de l’AVE incideix en les poques inversions fetes a la xarxa de rodalies els darrers anys.

Publicat a Diari de Sabadell, el primer de febrer de 2007