Arxiu del November del 2006

Dret a governar en coalició

Thursday, 23/11/2006 (15:51)

S’anuncien temps complexos per la política catalana. Hi ha qui fins i tot assegura que aquell hipotètic oasi català del qual tant s’havia parlat, ha tocat a la seva fi. Els resultats electorals i els pactes que han seguit a les eleccions del primer de novembre no han agradat a CiU. I malgrat que aquesta coalició assegura respectar la voluntat popular reflectida a través de les urnes, no deixa passar “passada” per insistir en què el pacte establert entre PSC-ERC i IC-EUiA per governar, afebleix la democràcia. A això CiU afegeix que per evitar que situacions semblants es repeteixin en el futur, promourà una reforma de l’actual llei per tal de garantir que sigui la força política amb més escons al Parlament la que tingui responsabilitats de govern, encara que no disposi de la majoria suficient per a fer-ho.

Potser cal recordar a CiU que la llei electoral de la qual ara es queixa, és exactament la mateixa que ha regit en totes les eleccions autonòmiques a Catalunya i que durant més de 23 anys de govern convergent no es va voler tocar, a despit de les peticions que en aquest sentit s’havien formulat per part d’altres partits. Una llei que, dit sigui de passada, si a algú beneficia és a CiU, tal com es va evidenciar en les eleccions autonòmiques dels anys 1999 i del 2003; unes eleccions en les què malgrat CiU no va guanyar en vots populars sí que ho va fer amb escons. D’aquesta manera, amb l’actual discurs de CiU, hom té la sensació que mentre la llei electoral els anava a favor, res no deien. Per contra, ara que s’adonen que l’acord entre diversos partits acaba situant a la coalició nacionalista a l’oposició, és quan comencen a reclamar la necessitat d’introduir canvis en la llei electoral. Com diria un vell meu amic: senzillament lleig!

CiU acusa a les forces que s’han unit en l’Entesa Nacional de Progrés d’enganyar a la ciutadania i d’haver-ho fet especialment durant la campanya electoral. Basen aquesta acusació en la circumstància què només una de les tres forces polítiques de l’Entesa –IC-EUiA– apostaven obertament per reeditar el govern tripartit cas que ells amb socialistes i republicans, disposessin d’una majoria suficient al Parlament per a fer-ho possible. Doncs bé, si CiU acusa d’enganyar a la ciutadania, que miri de no fer-ho ella també. Tot plegat perquè la vigent llei electoral deixa en mans dels partits la possibilitat d’establir pactes entre ells per governar quan cap força política no ha assolit una majoria suficient per a fer-ho en solitari. I aquest és el cas en el qual ens trobem: cap de les forces polítiques que han obtingut escons al Parlament de Catalunya, no gaudeix d’una majoria suficient que li permeti governar. La lògica imposa, doncs, que els partits es moguin per articular majories i governar amb un suport parlamentari clar. No s’ha oblidar que si CiU hagués arribat a un acord amb PSC o amb ERC, serien ells els que ara estarien en condicions de formar govern. Com que l’acord entre CiU i PSC o ERC no va ser possible, han estat aquests darrers dos partits juntament a IU-EUiA els que s’han unit i han posat en marxa l’Entesa Nacional de Progrés que donarà suport a un govern presidit pel socialista José Montilla.

I això, en cap cas, és trair a res ni a ningú. CiU disposa de 48 escons al Parlament. L’Entesa Nacional de Progrés en disposa de 70. D’aquí que els partits que formen l’Entesa disposen d’una majoria absoluta d’escons al Parlament i, també, d’una majoria absoluta de vots populars. Davant això, bé faria CiU preguntar-se perquè no ha pogut arribar a acords amb alguna altra força política que li atorgués la majoria per tornar al govern com, per exemple, va passar l’any 1980 quan va pactar amb ERC. La resposta correcta a aquesta pregunta hauria de fer pensar a la coalició. Qualsevol altra justificació sona, com vulgarment es diu,  a excuses de mal pagador.

La llei de barris: la gran desconeguda

Tuesday, 14/11/2006 (15:53)

Fa uns dies teníem notícia de la posada en funcionament d’unes escales mecàniques a Torre-romeu i que a partir d’ara facilitaran la comunicació entre les parts baixa i alta del barri. El fet, tot i ser rellevant pel barri, haurà passat possiblement massa desapercebut per la resta de la ciutadania. I segurament és normal que això sigui així, de la mateixa manera que és normal que qualsevol millora ciutadana sigui percebuda com a tal solament per les persones, sectors o col•lectius als quals beneficia. No obstant i això, m’hauran de permetre que posi l’accent en el projecte, ara culminat, d’aquestes escales mecàniques instal•lades al barri de Torre-romeu, el qual no hauria estat possible si el Parlament de Catalunya no hagués aprovat, l’any 2004, la llei popularment anomenada de barris (Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial).

Precisament aquesta llei va representar un dels avenços més destacats en matèria de polítiques socials i de benestar assolits durant la darrera legislatura del Parlament i del govern de Catalunya. I és que mitjançant aquesta llei es creava un fons destinat a finançar al 50% del cost de projectes destinats a millorar barris o àrees urbanes catalanes en risc de degradació i que, en base a això, reclamen intervencions que sovint ultrapassen les possibilitats inversores de les administracions locals, dels ajuntaments. En definitiva, la llei era i continua essent una clara aposta per possibilitar la millora de les condicions de vida de les persones que habiten en àrees urbanes que encara pateixen alguns dèficits insfrastructurals. D’aquesta manera, la llei de barris s’ha convertit en només dos anys, en un instrument cabdal a l’hora de prevenir els riscos socials que l’abandó d’àrees urbanes podria comportar i que, a la curta o a la llarga, esdevindria un cultiu adobat per l’aparició de conflictes de convivència entre persones del mateix barri i, fins i tot, entre una determinada àrea urbana i el municipi del qual en forma part. D’exemples en sobren. Ara fa poc més d’un any, a França, es desencadenava una revolta social que va tenir els seus orígens en barris marginals i marginats de les grans ciutats. Uns barris desestructurats, mancats de tota mena de serveis públics, fins i tot dels més fonamentals. Uns barris històricament oblidats per part de les administracions franceses, en els quals, lentament però de manera continuada, s’anaven gestant tota mena de conflictes socials sense que ningú no prengués cap mena de mesura per evitar-los.

Sortosament, la situació dels barris sabadellencs i de la resta de ciutats catalanes no és, ni de bon tros, la que es donava –i que encara es dóna a França. D’entre d’altres raons per les inversions que els ajuntaments hi han esmerçat els darrers 37 anys i que han donat com a resultat la resolució, primer, dels problemes infrastructurals més elementals (urbanització de carrers i places) i, després, dotant-los dels equipaments socials necessaris per cobrir les necessitats dels seus habitants. El resultat ha estat que els barris perifèrics de les grans ciutats disposen, ara com ara i general, d’un nivell acceptable de serveis bàsics que, això no obstant, cal millorar dia rere dia. La llei de barris és, en aquest context, l’instrument adient per fer front a projectes de rehabilitació que contribueixin a la millor dels nostres barris, tant a nivell social com econòmic i, com a conseqüència, comportin una millora també en el benestar de les persones que els habiten.

Comptat i debatut, la llei de barris és un exemple de les polítiques de benestar socials que es poden desplegar des del govern i que contribueixen al progrés de la societat i de les persones. Cal esperar que el nou govern de la Generalitat de Catalunya continuï també per aquesta línia de treball i de servei a la ciutadania.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de novembre de 2006

Esquinçar-se les vestidures?

Thursday, 09/11/2006 (15:58)

El pacte establert entre PSC, ERC i IC-Els Verds per reeditar un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya ha atiat passions: unes contràries al pacte i altres favorables. Fins aquí res que no sigui normal com, fins i tot ho podrien ser –encara que, potser, no ens agradin del tot– les ostentoses mostres de desacord que aquests darrers dies s’han deixat sentir. Una vegada més, però, s’hauria d’imposar la ponderació, deixar les vísceres a banda per analitzar la situació amb el màxim distanciament possible.

Diu la dita que mai no plou a gust de tothom. Diu la sensatesa política que cal respectar els principis democràtics pels quals ens regim. D’aquesta manera, una primera aproximació als fets ens adonem que amb el sistema electoral del qual ens hem dotat a les mans, no necessàriament ha de governar qui té més escons, sinó que ho pot fer qui obté suports parlamentaris suficients. De la mateixa manera que no guanya les eleccions qui té més vots populars sinó qui disposa de més escons. Tampoc no té el mateix pes decisori un vot emès per qualsevol sabadellenc o sabadellenca que, per exemple, l’emès per un ciutadà o ciutadana de Lleida… I podríem continuar… La nostra democràcia és un sistema perfectible i, per això mateix, imperfecte.

La reedició del tripartit –ara sota el nom d’Entesa nacional de progrés–, genera amors i desamors segons el punt polític d’observació que cadascú tingui. Que ningú no s’enganyi. Si hi ha Entesa és, d’entre moltes altres possibles raons, resultat també de l’actitud mostrada per CiU durant la campanya que pot resumir-se en aquella afirmació de “o nosaltres o tripartit”. De què s’estranya doncs CiU quan Mas i Duran i Lleida no es van cansar d’insistir que l’1 de novembre s’havia de decidir si governarien ells o ho faria el tripartit? Ho vaig escriure la setmana passada i ho torno a fer ara: la darrera campanya electoral ha deixat molt malmesa la vaixella de la política catalana. Costarà temps i ajuts abans no es pugui refer. Que cadascú assumeixi la responsabilitat que en la trencadissa li correspon…

El tripartit o l’Entesa espanta. No pas a tothom! Certament el tripartit va cometre molts errors. Però no és menys cert que dels errors també se’n aprèn. De moment, el nou pacte de govern s’ha gestat discretament i, de moment, cap dels pactants no s’ha sortit de mare. Qui sap si amb Montilla ens passarà com amb Rodríguez Zapatero al qual –ho recorden?– l’anomenaven despectivament “sosoman”. L’eficàcia d’un govern es demostra amb el desplegament de polítiques. I ningú no pot qüestionar els avenços socials que durant els darrers tres anys de govern tripartit a Catalunya es van produir.

La reedició del tripartit comportarà més “pasotisme” electoral. Més abstenció. Hora comença a ser de ser més curosos amb afirmacions com aquesta. Tot plegat perquè l’abstenció és la conseqüència de molts factors. I un d’ells, i potser el primer, ho és la desmobilització que en la ciutadania està provocant l’espectacle en què hem convertit la política, amb desqualificacions sense límits, mentides a dojo, veritats a mitges, promeses incomplertes… Reduir les causes de l’abstenció a comportaments polítics puntuals es voler-se treure el “mort de sobre” i defugir les pròpies responsabilitats.

Cal tranquil•litzar la ciutadania. Cal calmar les aigües de la vida política i cal recuperar el debat de les idees. Passa, però, que el món gira molt de presa i, dissortadament, estem massa mancats de propostes i de respostes a les qüestions que reclamen urgent solució per part de la ciutadania. Aquesta, però, és tota una altra qüestió…

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de novembre de 2006

L’endemà del dia D

Friday, 03/11/2006 (16:00)

Òbviament escric aquest meu comentari quan encara res no se sap entorn de quins han estat els resultats electorals corresponents a la jornada d’ahir. Com que tampoc no sóc vident, m’és impossible per tant, saber qui va guanyar les eleccions (per escons i per vots) i qui serà el proper president de la Generalitat de Catalunya que substituirà a Pasqual Maragall. En qualsevol cas, superats els ressons de la música de l’enfadós d’anit en què cada partit i coalició deia haver guanyat (i per vaticinar això no cal ser vident!), deu ser prudent ara fer una primera reflexió que –ironies del destí– l’hem de fer en la jornada en què l’Església Catòlica commemora el “Dia dels fidels difunts”… No tinc cap mena de dubte que quan els meus amables lectors llegeixin aquest meu comentari –malgrat, previsiblement,  ningú no va assolir una majoria suficient per governar sol–,  disposaran ja d’algunes pistes en relació a com poden anar les coses i qui podria ser el nou president de la Generalitat de Catalunya: si el socialista Montilla o el convergent Mas. I això, evidentment, en funció de l’aritmètica que els resultats electorals i els escons assolits per cadascú acabaran imposant. En unes altres paraules: avui podrem avaluar si les possibilitats de repetir el tripartit són altes o caldrà anar pensant que un altre color polític pot dominar el nou govern de la Generalitat (la socio-convergència o, malgrat notaris, el pacte entre CiU-PP). Sigui com sigui i sigui qui sigui el futur president de la Generalitat, hora comença a ser d’analitzar el moment que viu Catalunya i, en especial, la seva vida política. Ens ho podem mirar com a cadascú més li plagui, però al final haurem de convenir que aquesta campanya electoral ha deixat bastant malmesa la vaixella de la cuina política del nostre país. I és que durant la campanya s’han trencat alguns plats que mai no s’haurien d’haver trencat. La campanya ha estat complexa i en joc hi han entrat factors que ben poc tenien a veure amb les propostes que, almenys teòricament, els partits i coalicions havien de sotmetre a la nostra consideració i per les quals ens demanaven el nostre vot. Una vegada més, l’interès per fer soroll ha privat poder fer balanç del passat i propostes de futur.

No ens ha d’estranyar, doncs, que els que ahir vàrem anar a votar ho féssim, per exemple, pel candidat marit d’alguna de les senyores que, en aquesta ocasió, van disposar dels seus minuts de glòria mediàtica per parlar-nos de les “habilitats” dels seus respectius companys, en tots els ordres i en tots els sentits. Durant la campanya hem sabut quina marca de rellotge llueix cada candidat, quin cotxe condueix o quina és la saviesa culinària que atresora. Deu ser que aquesta mena d’informació –i jo sense saber-ho!–, és fonamental a l’hora de decantar-se cap a una o altra opció… (?), A més, haurem votat, per un candidat que malgrat ens anunciava una i mil vegades, que explicaria el seu programa, mai no ho va acabar de fer. Això sí: haurem votat per un candidat que al capdavant del seu partit o coalició apostava per la importància, per exemple, dels fets i no de les paraules, o de governar bé, o d’aplicar el sentit comú, o de ser gent com nosaltres, o…; candidat disposat a fer de Catalunya un país modern i capdavanter al servei dels catalans… ¿És que algú ha pensat mai que ningú disposat a ser president del nostre país, es presenti a unes eleccions sense la decisió de servir el seu país i la seva gent de la millor manera possible…?

Potser per tot això, avui només puc demanar i demano al que serà el nou president de la Generalitat de Catalunya que, per damunt de tot, ell i el seu govern treballin per resoldre els problemes que ens afecten i que no són pocs. Que apliqui el nou Estatut i que retorni a la política el seu ple sentit. Que ningú no ho dubti, Catalunya només progressarà si cadascú aporta el millor. D’altra manera no resoldrem mai qüestions que han estat massa absents de la campanya electoral, com, sense anar més lluny, la immigració i la manera d’aconseguir la plena integració de les persones que des de fora han arribat al nostre país. Que tinguem molt bona sort!

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de novembre de 2006