Arxiu del March del 2006

Reflexió primaveral

Thursday, 30/03/2006 (17:15)

Diu una dita popular que la primavera la sang altera. Qui sap si és per això que després de mesos i mesos de donar voltes i voltes entorn un mateix tema no ens deixa de sorprendre que és quan precisament s’ha de votar l’Estatut de Catalunya al Congrés de Diputats, quan l’actualitat mediàtica gira la seva mirada cap a una altra banda, conseqüència de la treva permanent que ETA va anunciar justament ahir va fer una setmana. És evident que en un país normal i en una situació normal no hauria d’estranyar que això fos així atès que la majoria de les ciutadanes i dels ciutadans esperàvem feia molt de temps que la banda terrorista ETA anunciés la fi de les seves hostilitats i que un alto el foc obrís les portes a la pacificació d’Euskadi. A partir d’ara seran les paraules les que s’imposaran per damunt d’unes armes que haurien d’haver estat silenciades fa anys. A partir d’ara encetem un camí llarg i costerut que haurem de recórrer amb prudència abans no s’assoleixi la pau que el País Basc i nosaltres mateixos desitgem. A partir d’ara, no hi pot haver excuses per tal que govern i oposició treballin colze amb colze, sense fissures, per abastar l’horitzó en el que es dibuixa l’oportunitat única de trobar un encaix que acabi amb el terrorisme i amb la violència etarra. I mentre s’avança en el procés de pacificació del País Basc, qui sap si descobrirem entre tots plegats que un model d’Estat és possible; un nou model que estigui en consonància amb els signes dels temps.

Qui sap també si en ocasió del procés de diàleg que ara s’inicia, govern i oposició s’adonaran que més enllà de la crispació sense sentit, hi ha problemes i situacions que preocupen a la ciutadania i que, per contra, no semblen treure massa la son dels polítics. Està clar que el terrorisme és un d’aquests problemes, de la mateixa manera que està clar que el terrorisme no és l’única preocupació que la ciutadania té. De fet, el soroll polític i mediàtic de declaracions i contradeclaracions que des de fa mesos suportem, fa que no parem atenció suficient al clam que ens arriba de molt a prop i que ens anuncia situacions socials conflictives a les quals cal posar remei. No acabem de prendre consciència, per exemple, de l’abast que tenen els esdeveniments que s’estan succeint en un país proper al nostre –França–  que es troba immers en una crisi social de conseqüències encara imprevisibles. Un país que només fa uns mesos va veure com un moviment violent sorgia des dels barris més suburbialitzats de les grans ciutats i sacsejava totes les essències de la “grandeur”, obligant al govern francès a prendre mesures urgents per tal de frenar-lo. Un país que des de fa unes setmanes veu com els seus joves diuen prou i es decideixen a sortir al carrer per proclamar als quatre vents que no estan d’acord amb l’anomenat contracte de la primera feina que fa més precari el primer lloc de treball al qual poden accedir. La conflictiva situació que viu França és, d’altra banda, un nou avís que posa negre sobre blanc les profundes contradiccions que es donen en països com els nostres, on cada vegada es fa més palès la dificultat que determinats sectors socials tenen a l’hora de mantenir unes condicions de vida suficientment dignes. Així, joves i persones grans són els col•lectius més perjudicats per un augment constant del cost de la vida mentre que, per contra, accedeixen a uns ingressos cada vegada més precaris i, en qualsevol cas insuficients per viure en un món d’aparent riquesa. D’aquesta manera és com les situacions de mobbing a persones grans que viuen en pisos de lloguer i l’exèrcit de treballadors milieuristes (aquells que no cobren més de mil euros al mes) es multipliquen dia rera dia sense que des dels poders públics se sàpiga com fer front a la situació i prendre mesures efectives que evitin aquests i altres abusos.

El distanciament que existeix entre el món dels polítics i el de la ciutadania és el pitjor escenari possible quan es tracta d’avançar en polítiques socials actives que trenquin el  procés de deteriorament i marginació de sectors socials sensibles. L’apropament de la política als problemes dels ciutadans de base és l’únic remei possible per evitar que situacions com les que avui viu França es puguin generalitzar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de març de 2006

Estatut de Catalunya

Thursday, 23/03/2006 (17:17)

Cert és que amb el nou Estatut de Catalunya ens hi va molt a les ciutadanes i els ciutadans i a les institucions d’aquest nostre país. Cert és que l’Estatut no és, en cap cas, una qüestió de menor importància atesa la seva transcendència política, econòmica i social. Cert és també que per consolidar la nostra personalitat com a poble, ens cal un instrument polític que posi negre sobre blanc allò que som i allò que volem ser. Expressades, però, aquestes certeses, no podem deixar de referir-nos a algunes incerteses i a alguns danys col•laterals que el debat entorn el nou Estatut ens està deixant, aquí i allà. D’aquesta manera cal deixar constància de l’elevat nivell de “pasotisme” existent entre la ciutadania en relació al nou Estatut de Catalunya. Una ciutadania que possiblement no acaba d’explicar-se el perquè de tan i tan soroll entorn l’Estatut si al final s’ha arribat a un redactat que ha de ser assumible des de Catalunya, però també des de les institucions de l’Estat que l’han d’aprovar d’aquí a uns dies. Estic convençut que l’excessiu soroll que s’ha generat entorn el nou Estatut, ben poc ha afavorit al seu redactat final. M’explicaré. En tot el procés d’elaboració del nou Estatut s’han teatratalitzat desencontres i, per contra, hem oblidat que calia fer molta pedagogia fora de Catalunya en relació a la significat que l’Estatut de Catalunya tindria per a la resta de pobles de l’Estat. I això era del tot necessari per fer front als missatges catastrofistes que han estat difosos fonamentalment per la dreta espanyola; uns missatges que –en no haver-n’hi d’altres– han acabat calant a la resta d’Espanya i que en res no han facilitat que es pogués entendre què és avui Catalunya i quina és la proposta que des de Catalunya es fa per al progrés de l’Estat. La premissa de què si Catalunya va bé, Espanya també va bé, ha estat la gran oblidada en tot el procés estatutari que, això no obstant, ha afavorit la resurrecció de vells dimonis que semblaven havíem enterrat per sempre; uns dimonis que, a més, han enrarit el clima de les relacions entre comunitats autònomes i ha fomentat odis i crispacions sense sentit.

En el món global en què ens movem, no és bo alimentar batalles que només troben sentit en el context d’espuris interessos polítics. Els pobles, les nacions i els estats han de veure-hi més enllà d’un pam per davant del nas si volen assegurar-se un lloc en el futur. I aquest mirar més enllà vol dir disposar de la capacitat de dissenyar estratègies que siguin garants del progrés comú. Si més no perquè és en la suma que hi ha oportunitats i no pas en la resta. D’aquí que apostar, des de dintre i des de fóra, per una Catalunya pròspera i amb una personalitat definida és apostar per una Espanya i per una Unió Europea pròsperes, capaces de desenvolupar-se a partir de complementar-se amb les economies emergents que es donen en d’altres indrets del planeta. No entendre això és fer vots per quedar-se arraconats en el furgó de cua del tren de les oportunitats que si no troben espai a casa nostra la trobaran en un altre indret lluny de nosaltres.

Catalunya necessita de la resta d’Espanya. La resta d’Espanya precisa d’una Catalunya pròspera i capdavantera. I si Catalunya no funciona, de retruc hi haurà menys oportunitats pel desenvolupament d’altres indrets d’Espanya que troben en la solidaritat fiscal i econòmica, una part del motor de la seva economia. En unes altres paraules, en un món global, malgrat les indubtables diferències que encara es donen, ens hem d’adonar que Madrid és important com també ho és Barcelona. Només si sabem potenciar allò que cadascú disposa es podrà acarar el futur amb possibilitats. Si, per contra, posem pals a les rodes a les potencialitats de cadascú, si ens posen i ens posem pals a la roda al nou Estatut de Catalunya, s’està dificultant el nostre progrés, el del conjunt de l’Estat i, de retruc, el de la Unió Europea. I sembla estrany i és altament sospitós que a les alçades que ens trobem, encara hi hagi qui juga a la contra de Catalunya, dels seus ciutadans i ciutadanes, de les seves institucions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de març de 2006

Dues cares d’una mateixa moneda

Thursday, 16/03/2006 (17:20)

La setmana passada, el bisbe emèrit de Sao Félix d’Araguaya Pere Casaldàliga rebia, de mans del president de la Generalitat de Catalunya, el premi Internacional de Catalunya en la seva divuitena edició. Les cròniques expliquen que aquesta ha estat la primera vegada en què el premi és atorgat a un català i que Casadàliga atresora una trajectòria de més de quatre dècades lluitant a favor dels sectors més pobres i oprimits de la societat brasilera, els indígenes i els “sin tierra”. A això, les cròniques afegeixen també que Casaldàliga milita en el moviment de la teologia de l’alliberament; un moviment progressista i anticapitalista resultat d’una reflexió teològica que va començar a Llatinoamèrica després del Concili Vaticà II i la Conferència de Medellín (Colòmbia, 1968). Els seus ideòlegs més destacats són el sacerdot peruà Gustavo Rodríguez Gutiérrez, qui el 1973 editaria el primer llibre sobre aquesta qüestió –Historia, Política y Salvación de una Teología de la Liberación– i el bisbe brasiler Leonardo Boff. La teologia de l’alliberament va ser resultat de la reacció de part de l’església catòlica d’Amèrica Llatina davant de la situació d’opressió i subdesenvolupament de la majoria de la seva població.

La trajectòria i el compromís de Pere Casaldàliga amb els més febles dóna dimensió d’una església compromesa que troba en la teologia de l’alliberament la presa de consciència davant d’una realitat socioeconòmica –en aquest cas de llatinoamerica–, i que promou una reflexió constant de l’ésser humà i la seva relació amb la societat. Entorn aquestes i altres idees que conformen la teologia de l’alliberament, Casaldàliga no ha fet més que comprometre la seva vida a treballar amb i per les persones més desafavorides. El testimoni de Casaldàliga posa de relleu una manera compromesa de viure i d’entendre la missió de l’església catòlica; manera que –dissortadament– no és massa coincident amb la forma que es mostra l’església catòlica en d’altres punts del planeta, com és el cas, sense anar més lluny, de casa nostra, on l’església opta, en general, per situar-se al costat dels poderosos.

És així com, contraposats a la manera d’entendre l’església del bisbe Casaldàliga, descobrim bisbes que si ens atenem al seu comportament, ben poc tenen a veure amb el missatge de servei, de testimoniatge i de compromís social que ell predica i practica. Segur que Casaldàliga està plenament d’acord amb una església que tingui com a full de ruta el “deure de treballar per la promoció humana, social i cultural de la societat en general” i que estigui “al servei de la veritat amb esperit de convivència i criteri independent” i per la promoció “dels valors de l’humanisme cristià”. Passa, però, que el paper ho aguanta tot i que massa sovint les paraules són paraules i se les emporta el vent. D’aquí que no hauria de sorprendre del tot, que els darrers enunciats entrecomillats formin part dels valors que la Conferència Episcopal Espanyola assegura que han de regir per l’emissora de la seva propietat i que la pràctica d’alguns professionals de la COPE vulnerin constantment i sense cap mena de mania. No hauria de poder ser que una emissora de valors cristians, en la que hi treballen professionals d’alt nivell i altament competents, es veiés desprestigiada per la incontinència verbal d’algun dels seus professionals que res no entenen d’idearis ni de respecte envers les persones i les institucions.

La manera de fer església que defensen el bisbe Casaldàliga i els rectors de la COPE ben poc tenen en comú si ens atenem al testimoniatge que ens arriba a través de les seves respectives pràctiques. No cal dir que jo em quedo amb l’actitud, el rigor i el compromís del premi Internacional de Catalunya d’enguany, el bisbe Pere Casaldàliga.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de març de 2006

Després de la “Convención popular”

Saturday, 11/03/2006 (17:21)

Aquest cap de setmana, el Partit Popular ha celebrat la seva convenció; una convenció que no és altra cosa que el congrés del partit, això sí, dit més a l’americana. Des de fa anys, els congressos dels partits, tenen més d’espectacle que no pas de continguts. De fet els congressos de formacions polítiques són plataformes mitjançant les quals es vol visualitzar davant la societat les idees que es defensen i convèncer el màxim número de persones per tal d’aconseguir el seu suport davant noves comtesses electorals. La convenció del PP no ha estat una excepció a la norma. D’aquí també el lema que els organitzadors populars varen elegir per encapçalar la convenció fos la de “hay futuro”. Ben cert, però, que l’eslògan escollit suggereix, com a mínim, dues idees no necessàriament complementàries. Una: que, malgrat els missatges catastrofistes que el PP ve traslladant a la societat, sortosament els populars pensen que encara hi ha futur. L’altra: que els populars volen deixar enrera el passat per avançar cap al futur. Com sovint passa, però, les bones intencions se’n poden anar en orris per culpa de les paraules. I quan les principals veus que es varen poder escoltar en la convenció –deixant a banda les forànies– foren les d’Aznar –amb la seva insistència en negar l’evidència (en aquest cas en forma de negociacions amb ETA)–, de Fraga –parlant de la “bona fe” que animava els militars colpistes del 23-F–, de Zaplana –insistint en què encara no està clara l’autoria dels atemptats de l’11-M– i d’Acebes –reclamant que el govern no menteixi i que es deixi de sectarismes…–, acaben essent les paraules les que prenen importància per damunt d’eslògans i voluntats. Només va faltar el discurs de cloenda d’un Rajoy que –segons diuen les cròniques– no va estar a l’alçada de les circumstàncies per acabar d’arrodonir les coses. Una llàstima, ja que Mariano Rajoy prometia molt quan només era un aspirant a la successió d’Aznar i quan li ha arribat l’hora de la veritat s’està mostrant massa presoner d’un passat que ja hauria de ser història.

És d’aquesta manera, que la idea de futur que el PP volia traslladar a la societat a través de la convenció, va quedar ubicada més en l’àmbit de les bones intencions que no pas en el dels compromisos. D’aquí que allò que havia de ser un congrés de rellançament del líder i del partit quedés en poc més que un llarg míting mediàtic de cap de setmana. Així les coses, no ha d’estranyar que acabada la convenció del PP, es tornin a escoltar veus discrepants en relació a la l’estratègia política adoptada a l’hora de fer front a l’opositor. I és que no tots els populars estan d’acord amb la política del ”acoso y derribo” sense mesura; un “acoso y derribo” que si tenim en compte les enquestes, no reporta tampoc els resultats que s’esperaven. En resum: si quelcom ha quedat clar amb la convenció popular, és que només amb els missatges i amb les idees els serà molt difícil guanyar les properes eleccions. I cas que les guanyessin, atesa la política de terra cremada que venen practicant, ho tindrien molt magre per fer-se amb els suports parlamentaris necessaris que precisarien per governar si no assolissin la majoria absoluta i això ja és del tot impossible a les alçades de la pel•lícula en què ens trobem.

Cada vegada és més difícil entendre la rigidesa, tossuderia i insistència enmig de la qual es mouen els populars. Potser ells també són víctima de la tendència que es ve donant en la vida política, social, cultural o econòmica espanyola de creure que allò que es pensa i/o passa a Madrid és còpia exacte del què es pensa i/o passa al llarg i ample de l’Estat. I no cal ser massa espavilat per adonar-se que més enllà de Madrid hi ha vida intel•ligent. I mentre els populars no es decideixin a donar un cop de timó i a enfocar la singladura del seu vaixell cap a aigües més calmades, no aconseguiran que una gran part de la ciutadania es reconegui en l’ideari del PP i els acabi donant el suport que per governar precisen.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de març de 2006

Ciutat, bicicletes… i persones

Thursday, 02/03/2006 (17:26)

La peça que vaig escriure dijous passat, que va ser publicada en aquest mateix espai, ha mogut alguns comentaris. O, per ser més exactes, algunes de les persones que m’honoren amb la lectura de les meves col•laboracions, m’han fet arribar notes entorn el què vaig escriure en relació a les ciutats i a les bicicletes. És d’aquesta manera que he considerat oportú avui ampliar aquell meu comentari de la setmana passada i fer-lo extensiu als vianants. Com sigui que darrerament m’he trobat amb lectors que s’han pres la molèstia de fer-me arribar comentaris en relació als meus escrits, he pensat que era arribada l’hora de publicitar la meva adreça de correu electrònic. D’aquesta manera, les persones que ho desitgin, disposaran d’una via ràpida per fer-me arribar els seus comentaris, suggeriments, crítiques o observacions. Serà també una bona experiència que tindrem ocasió de comentar d’aquí uns mesos.

Però anem al gra. Els comentaris rebuts en relació al meu darrer article als quals m’he referit en començar, anaven en dues direccions: l’una, de les persones que tot i reconeixent que la bicicleta és un vehicle excel•lent com a mitjà de transport, em traslladen la queixa de què hi ha una certa manca de respecte dels i de les ciclistes envers les normes de circulació i, el què encara és pitjor, envers els vianants; l’altra, de les persones que em diuen que bé està incentivar l’ús de la bicicleta i reclamar més carrils bici, però que això res no té a veure a l’oblit que vaig tenir en relació als drets que assisteixen a les persones discapacitades i/o amb mobilitat reduïda que sovint han de fer front a massa obstacles a l’hora de circular per les places i carrers de les nostres ciutats. Es tracta de situacions que també pateixen les persones que utilitzen cotxets, carrets de la compra o artilugis semblants i que es veuen obligades a sortejar obstacles de tota mena. En qualsevol cas, la conclusió d’ambdues línies argumentals aquí exposades, no pot ser cap altre que la de manifestar-m’hi plenament i fer-les també meves. No endebades, no fa massa dies, a Barcelona es donava a conèixer un estudi a través del qual es denunciava l’existència de més d’un parell de milers de punts viaris no adaptats a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda. No sé si a Sabadell disposem d’un estudi similar. Sigui com sigui la situació a casa nostra no deu ser massa distant de la que es dona a Barcelona i això que la Ciutat Comtal és reconeguda com una de les ciutats europees més adaptades…

No voldria concloure la peça d’avui, sense referir-me a l’actitud, a vegades gens cívica, en la qual cauen algunes persones que condueixen bicicletes i que, segons els convingui, trastoquen al seu gust la condició de vehicles per la de vianants sense solució de continuïtat. S’imposa, com fan la majoria de ciclistes, respectar les normes més elementals de convivència i del codi de la circulació circulació. Tot plegat en benefici del conjunt d’usuaris de la via pública. No em cansaré mai de repetir que els drets que assisteixen a qualsevol col•lectiu, en aquest cas al col•lectiu ciclista, troben la seva contrapartida en els deures que la condició d’aquest col•lectiu comporta. En unes altres paraules: els límits de qualsevol dret i/o llibertat queda establert pel que imposa el respecte als drets i a les llibertats dels altres. A més, hauria de quedar clar que la potenciació de l’ús de la bicicleta mai no s’ha de fer en perjudici dels vianants que, al cap i a la fi, són la part més feble en un sistema massa dominat per vehicles.

Defensem, doncs, l’ús de les bicicletes. Defensem el transport públic. Però això no ha de disminuir gens ni mica la responsabilitat que ateny als ciclistes de respectar els senyals de trànsit. I això de la mateixa manera que l’aposta per un transport més ecològic no ens ha de fer descuidar el treballar per fer de les ciutats espais de relació i de convivència adaptats a les necessitats de totes persones… Només d’aquesta manera aconseguirem que les ciutats siguin, per damunt de tot, per a les persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de març de 2006