Arxiu del October del 2005

Benestar i la cultura del “no”

Thursday, 27/10/2005 (17:57)

Ens hem arribat a creure tant i tant això de l’estat del benestar que l’hem acabat mal interpretant de tal manera que ens hem acabat instal•lant en la cultura de la reivindicació sense límit i del “no”. És a dir, després de tant predicar-nos les bondats de l’estat del benestar ens hem cregut que ha de ser l’Estat –ara en majúscula– qui ens ha de resoldre tots els “problemes”, siguin quins siguin, que per això –diuen– “paguem religiosament els nostres impostos”. D’aquesta manera no ha d’estranyar-nos que quan intuïm que una possible millora per a la col•lectivitat pot acabar afectant “interessos nostres” no tardem en mostrar-nos crítics contra la millora i busquem raons de qualsevol mena per evitar-nos possibles i hipotètiques molèsties posteriors. Per dir-ho més clarament: si ens diuen que des de l’administració es vol resoldre els problemes derivats de la no disponibilitat d’abocadors de brossa, res no tindrem a dir a menys que el lloc escollit per col•locar un nou abocador sigui prop de casa nostra. Si ens informen de la voluntat del govern de bastir noves presons per descongestionar les existents, res no passarà ni res no direm si els terrenys elegits no són prop d’on nosaltres tenim fixada la nostra residència, sigui la primera o sigui la segona. Quan es projecta una nova infrastructura elèctrica per satisfer la creixent demanda de consum, pensem que ja era hora que s’abordés la millora, llevat que la nova línia passi prop de la nostra casa. Si s’anuncia un projecte destinat a soterrar una via de tren o previ a la construcció d’un túnel ferroviari, no ens queixarem a menys que a algú li passi pel seu mal cap que la infraestructura hagi de passar per sota dels nostres domicilis. Si reclamem més policia i més seguretat i per això cal fer noves casernes, tot anirà com una seda a no ser que s’hagi pensat en ubicar-les al nostre barri… I així podríem continuar fins l’infinit. I és que hem après que podem reclamar-ho tot i, per contra, no volem acceptar que qualsevol millora comporta sempre servituds.

I així continuem reivindicant més i millor seguretat, una policia més eficaç, unes ciutats més netes, més i millors escoles i centres culturals, més presons, més sistemes de transport públic, més carreteres, més autovies, més espais naturals protegits… sense que a canvi no estiguem disposats a fer cap mena d’esforç més. Menys encara estem disposats a acceptar que les millores que reivindiquem un dia sí i a l’altre també, es vegin acompanyades d’un hipotètic augment de la pressió fiscal sigui en forma de taxes, de peatges o d’augment de tarifes per l’ús.

L’estat del benestar comporta indubtables avantatges per la ciutadania però, alhora, ens obliga a “entendre” que hem de ser més solidaris amb la resta de la col•lectivitat i que no tenim dret a reivindicar res si no estem disposats a acceptar la part que ens correspongui dels possibles costos que les “noves” avantatges poden comportar. L’Estat no és infinit, de la mateixa manera que el territori és escàs i els recursos econòmics tenen límit. Només amb la contribució de tothom ha de ser possible continuar consolidant millores que, en el seu conjunt, han de revertir en el progrés de la nostra qualitat de vida. Però que ningú no oblidi que de la mateixa manera que tots tenim dret a aquest progrés i a millors serveis, ens correspon el deure de no desentendre’ns dels “costos” que qualsevol millora comporta. I això, si més no, pel més elemental i estricte sentit de solidaritat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 d’octubre de 2005