Les persones admirades no moren mai…, només se’ns fan invisibles.

Le temps de vivre

Nous prendrons le temps de vivre,

d’être libres mon amour,

sans projets et sans habitudes,

nous pourrons rêver notre vie.

Viens, je suis là, je n’attends que toi

tout est possible, tout est permis.

Viens, écoute, les mots qui vibrent

sur les murs du mois de mai.

Ils te disent la certitude

que tout peut changer un jour.

Nous prendrons le temps de vivre,

d’être libres mon amour…

Quan parlem tant i tant de regeneració democràtica s’imposa -tal com resa aquell vell aforisme africà que diu que quan no sabem cap on anem potser cal mirar enrere per saber d’on venim-, que girem la mirada cap el passat per identificar els factors que han coadjuvat a aflorar el dèficit democràtic que patim, i que per mor de la crisi se’ns està mostrant amb tota la seva contundència. De ben segur que d’entre aquests factors, a banda de les urgents  reformes de les lleis electorals, no hi trigarem a descobrir també una de les velles assignatures democràtiques que no hem aprovat: la d’imaginar vies complementàries de participació que enriqueixin la participació representativa que s’exerceix a través dels partits polítics, per detectar l’evolució dels diferents estats d’opinió que es donen entre la ciutadania.

Som en ple segle XXI, i això no obstant la nostra democràcia continua funcionant amb les mateixes estructures participatives que regien el segle XIX. I que ningú no em mal interpreti. Apostar per nous canals de participació política més d’acord amb els temps actuals, no vol dir minusvalorar la tasca que correspon als partits polítics. Ben al contrari. Es tracta només de potenciar aquesta tasca aprofundint en la democràcia interna dels partits per tal de fer-los més sensibles a les demandes de la ciutadania. Les actuals vies de participació política són poc permeables quan es tracta de recollir les reivindicacions que nien en la societat. Possiblement és per això que els estudis demoscòpics apunten a què són les grans formacions polítiques les que es troben més a la baixa, qui sap si perquè els partits amb un major pes electoral continuen més preocupats de poder garantir-se l’accés o la continuïtat en l’exercici del poder que no pas de servir a la ciutadania. Per contra són els partits polítics amb menys presència parlamentària els que tendeixen a créixer, potser perquè s’han dotat d’un discurs que sintonitza millor amb la ciutadania.

La desafecció política és segurament una de les causes que provoca que almenys aparentment no es doni tota la rellevància que requeriria el fenomen de frau democràtic en forma d’incompliment de compromisos electorals amb qualsevol excusa; o de govern a cops de decrets-llei, detraient a les Corts el debat i la tasca legislativa que li correspon; o de cimeres que enlloc no acondueixen abans d’apostar perquè sigui en seu parlamentària on s’acarin els problemes i es cerquin consensos i solucions. Per la via de l’incompliment de compromisos electorals, de decrets-llei o de cimeres s’aconsegueixen titulars ampul·losos, però també es fomenten histrionismes que dissimulen -o fins i tot tapen- altres problemes de la nostra democràcia, tals com la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals, o l’assetjament de les polítiques socials. Sabem que els temps són difícils. Sabem que per la via de l’enfrontament l’acord mai no és possible, i que a l’acció imposada indefectiblement s’hi contraposa la reacció furibunda. Ho acabem de comprovar per enèsima vegada amb la imposició d’una LOMCE que ens retorna a temps que suposàvem definitivament superats, i que està provocant les lògiques reaccions en contra, tant des de l’oposició com de les comunitats autònomes que altra volta veuen vulnerades les seves competències. Sabem també que quan no s’escolta a la veu de la ciutadania, la democràcia es debilita i la força dels partits polítics s’afebleix…

Potser per tot això, actes com el de diumenge passat a Sabadell amb Teresa Forcades o iniciatives de plataformes ciutadanes no vinculades a formacions polítiques, mereixen un suport alt per part dels ciutadans i ciutadanes que només ambicionen ser escoltats i tinguts en compte. I és que al cap i a la fi, Forcades o les plataformes cíviques populars, no fan més que fer-se ressò dels estats d’opinió que els partits i les formacions polítiques no saben canalitzar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de maig de 2013

Segons l’Eurostat (l’oficina d’estadístiques de la Comissió Europea) Espanya pateix una molt alta pressió fiscal per tipus impositius; pressió que només es veu superada a Bèlgica, França i Suècia. Per contra, els ingressos de l’Estat via fiscal signifiquen el 32,4% del PIB, 7,5 punts per sota de la mitjana europea. Els ingressos fiscals espanyols són menors que els que s’obtenen a Grècia i a Portugal i només superen als obtinguts a Romania, Lituània, Bulgària i Estònia. Davant el contrast d’aquestes dades estadístiques, des de la ignorància solament es pot arribar a la ratificació d’una percepció que ja teníem: que l’alta pressió fiscal per tipus impositiu que l’Eurostat atribueix a Espanya només és aplicable a una part de la ciutadania, precisament aquella part que coincideix amb la que està fiscalment més controlada. Per contra, l’altra part -formada fonamentalment pels agents econòmics- pot escapolir-se de l’alta pressió mitjançant deduccions, desgravacions, i demés figures legals al seu abast. D’aquesta manera s’explica que mentre els tipus impositius nominals són tant alts, els tipus reals resultants de la recaptació tributària obtinguda siguin més baixos del que pertocaria si tothom complís tributàriament. Si a això hi afegim l’estimació que VISA feia en relació al pes de l’economia submergida espanyola que calculava entre un 20 i un 25 % del PIB, començarem a tenir pistes suficients pel què fa a les causes reals de la tragèdia que plana sobre nosaltres.

El frau fiscal, l’evasió de capitals, i l’economia submergida espanyola són de tal magnitud  que alguns experts asseguren que si de cop i volta aflorés tota l’activitat econòmica que escapa als controls legals, i tots els agents complissin amb les obligacions tributàries que els corresponen, la recaptació addicional resultant que s’obtindria seria suficient per acabar amb el dèficit que venim arrossegant. Un dèficit que com és sabut, és implorat i utilitzat des dels governs a l’hora de justificar les retallades que afecten sobretot a polítiques bàsiques com la sanitat, l’educació i les vinculades a la cohesió social. I no només això, atès que si tenim en compte que l’economia submergida, per la seva pròpia naturalesa no reconeix ni legalitza llocs de treball, l’atur teòric que reflecteixen les estadístiques tampoc no s’ajustaria a la realitat; una circumstància que explicaria el per què amb les elevades xifres d’atur que l’EPA (estadística de població activa) detecta, es mantingui el clima de pau social.

No ens enganyem i que tampoc no ens confonguin: el primer problema que socialment continuem patint és el que es deriva de la corrupció i del frau fiscal en totes les seves formes i variants possibles. Corrupció i frau que comporta que allò que uns no paguen, siguin uns altres els que ho hagin de pagar per ells. Dit en unes altres paraules: les úniques persones que si-us-plau-per-força compleixen escrupolosament amb les seves obligacions tributàries són les que tots els seus ingressos provenen d’una nòmina. Venim d’un passat en el que la picaresca s’imposava a qualsevol norma al posar en pràctica aquella vella sentència que resa que “feta la llei, feta la trampa”. Venim d’un temps en el que qui complia amb Hisenda era assenyalat com si d’un espècimen estrany es tractés. Venim d’un temps en el que malgrat les greus anomalies vinculades a la corrupció i al frau fiscal eren i continuen essent conegudes per tothom, cap dels governs de torn ha estat capaç de posar-hi remei amb mesures antifrau efectives i amb l’establiment d’una estructura tributària que garanteixi el principi de que qui més té més paga. Ara com ara hi estem lluny. Per contra estem més a prop de continuar immersos en una escalada injusta d’augments d’impostos que no farà altra cosa que contribuir a desequilibrar encara més la balança de la justícia tributària a favor dels més poderosos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de maig de 2013

Una de les expressions que en política estan fent més fortuna és la del “sí o sí!” quan es tracta  de discernir en relació a la celebració de la consulta pel dret a decidir. Llàstima, però, que per visualitzar que passi el què passi la consulta s’ha de fer, hi ha qui es valgui d’una expressió castellana quan en disposem d’una altra de catalana que com a mínim amb la mateixa contundència, rebla el clau en el sentit que a hores d’ara no hi ha cap més sortida que fer la consulta sobre el futur que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya volem pel nostre país. Em refereixo a l’expressió “tant si com no” que hauria de ser el substitut del “sí o sí!“ tan incorrectament utilitzat.

Sigui com sigui, a mesura que els dies i les setmanes passen, les actituds i les percepcions en relació a la consulta evolucionen, tant pel què fa a la forma com al fons. Ho podem comprovar si seguim l’evolució dels missatges que els líders de les diverses formacions polítiques s’intercanvien per constatar allò que dissortadament sabíem: que cadascú –que cada formació política– entén d’una manera diferent com ha de ser el nostre futur com a poble. D’aquesta manera, conceptes com sobiranisme, independentisme, federalisme, catalanisme es barregen i acaben per confondre a una ciutadania que té la seva mirada posada en la crisi i en la destrucció de les bases sobre les quals se sustenta l’estat del benestar que tan ha costat conquerir.

Tanmateix no ens adonem –o no ens volem adonar– que per avançar cap a una Catalunya que sigui un Estat dins la Unió Europea, calen tres condicions que indefectiblement s’han de complir, l’una darrera l’altra. La primera, que una gran majoria dels catalans i de les catalanes ens posem d’acord en el model de país que volem, i en les relacions a mantenir amb els països veïns. La segona, que a partir del posicionament majoritari de la ciutadania assolir un acord amb l’Estat del qual a hores d’ara encara formem part. En cas contrari, no serà possible que es doni la tercera de les condicions necessàries pel futur de Catalunya com a Estat, i que no és altra que la de garantir que Catalunya continuarà pertanyent a la Unió Europea.

Publicat al butlletí núm. 18 (maig de 2013) de la Coral Cants al Vent.

Els llamps i els trons són signes meteorològics evidents d’una situació tempestuosa. “Mil milions de llamps i trons” és l’expressió preferida del capità Haddock, quan ha de mostrar la seva ira. Llamps i trons és, alhora, una manera ben gràfica de donar raó de com ha transcorregut una conversa o una reunió que no ha anat massa bé o que ha sortit de mare. Prenguem el sentit que preferim per l’expressió llamps i trons, està clar que com més llamps es produeixen en qualsevol tempesta –real o metafòrica–, major serà també l’estrèpit que en forma de tro ens arribarà a les nostres oïdes. I si la tempesta ens és propera, no cal que passi massa temps perquè l’espetec sec i dur del tro just es produeixi quan encara la resplendor del llamp ens enlluerna.

De tothom és sabut, però, que l’excepció confirma sempre la regla. I és d’aquesta manera com a la nostra Creu Alta, parlar dels llamps i dels trons és parlar de la bona salut que presenta el moviment associatiu juvenil del barri. I és que a l’entorn dels llamps i dels trons creualtencs s’hi mouen joves i entitats que s’han posat d’acord per compartir les seves inquietuds amb l’objectiu de desplegar projectes en favor d’un barri que cada vegada sigui més habitable i digne. Els llamps i els trons creualtencs varen néixer no pas en la tempesta, sinó que ho varen fer en la festa, en la gresca i en la competició. Es tractava que llamps i trons mostressin les seves destreses i talent en la preparació de la vessant festivo-competitiva de la Festa Major. De fet, la lluita entre els llamps i els trons és a hores d’ara un clàssic de la nostra Festa Major. Un clàssic de competició imaginativa que no requereix de més ingredients que les ganes de participar i de passar-s’ho bé. Un any són els llamps els que s’imposen als trons, i en d’altres succeeix a l’inrevés i són els trons els que s’acaben imposant als llamps. Però amb la festa els llamps i els trons no en tenien prou. Així és que aquest darrer any, els nostres particulars llamps i trons s’han decidit ampliar horitzons i posar-se al davant de la reivindicació de propostes per millorar el barri, i a través d’aquestes propostes esperonar la participació dels veïns en la definició del barri que volem. D’aquí que els trons i els llamps creualtencs, abans de fer més soroll del què toca, es troben, debaten, s’escolten i passen a l’acció activa i imaginativa, però també tranquil·la. Aquest és el camí que han escollit a l’hora d’acarar el projecte l’Escarola, hort cooperatiu, o de reivindicar el solar del vell Vapor Cusidó al servei del barri, o de reclamar que la part de Cal Balsach pendent de rehabilitació pugui destinar-se a casal per als joves.

Els temps són difícils i no estem per massa alegries. Però que això sigui així no ha de servir d’excusa per quedar-se a casa i no fer res. Quan massa sovint sentim a dir que els joves no participen ni es mouen per res, ha de ser més motiu de satisfacció i d’orgull encara que a la nostra Creu Alta, els joves s’organitzin a la cerca de propostes imaginatives que els permetin acarar els problemes que els preocupen, per implicar-se en la construcció i progrés del barri. I tot plegat sense oblidar-se de la Festa Major, que en gran part gràcies a ells, continua ben viva i és punt de referència obligada d’entre les altres Festes Majors que es fan i es desfan en el conjunt de la ciutat.

Els joves de la Creu Alta són punta de llança del treball responsable per servir a la comunitat i a la ciutat sense esperar res a canvi… Un valor, per cert aquest del servei, que dissortadament es cotitza massa a la baixa en els temps que corren…

Que tinguem una bona Festa Major i que els llamps i els trons creualtencs ens foragitin al seu torn els llamps i els trons tempestuosos que res de positiu no aporten.

Publicat al número 26 de Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal el fet d’aparèixer una sola vegada a l’any i sempre coincidint amb la Festa Major del meu barri (16-19 de maig de 2013).

Només un any després que François Hollande hagués merescut la confiança majoritària de la ciutadania francesa, la seva popularitat s’ha enfonsat fins al punt que si ara se celebressin noves eleccions al país veí, lluny quedaria de renovar-la. Per sortir de l’atzucac en el qual Hollande es troba, el president de la República francesa s’ha proposat obrir-se per estrènyer  llaços polítics amb el recentment nomenat primer ministre italià, el progressista Enrico Letta. L’objectiu: avançar cap a l’establiment d’una possible aliança estratègico-política a partir de la qual articular un front progressista opositor des del sud d’Europa en contra de les  polítiques rigor mortis que la Merkel ve imposant als socis de la UE que requereixen ajuts. Mariano Rajoy, que havia cantat les excel•lències de la cancellera alemanya, intenta ara sortir a la foto en un intent d’aprofitar-se d’aquest moviment per resoldre alguns dels molts problemes interns –de país i de partit– que Espanya té com a conseqüència de les polítiques d’austeritat aplicades fins ara. Amb aquesta aproximació, Rajoy reconeix a Hollande i a Letta allò que una i mil vegades nega a Rubalcaba…

L’aposta d’Hollande, però, no deixa de ser metàfora de com haurien d’articular-se les estratègies polítiques per tal d’imposar-se als mals auguris dels temps que corren. I és que en el context d’una Unió Europea (UE) que a hores d’ara serveix per ben poc més enllà de servir d’ase dels cops de tots els mals que ens afecten, les polítiques que es poden aplicar des d’un sol dels països membres de la Unió no tenen futur; i cas que el tinguessin no seria precisament “a fi de bé”, com deia la meva àvia. Passa, però, que cada país membre de la UE està capficat en ell mateix, en els seus problemes, i això impedeix poder-se obrir per actuar com a una part més de l’ens superior del qual formem part. Més quant la majoria dels països amb problemes tenim en comú una moneda que està sotmesa a condicions i tractaments diferenciats segons països arran la manca d’una política econòmico-fiscal única per al conjunt dels països “euro”. La UE –la zona euro– no pot continuar per aquest camí, i s’imposa que tots els països membres reconeguin que en el sí de la Unió hi ha pros i contres, però sobretot també hi ha l’oportunitat de ressorgir de les cendres de la recessió econòmica. Solament depèn de saber rectificar per abandonar les polítiques exageradament restrictives que s’han aplicat fins ara i que s’han mostrat inútils a l’hora d’afavorir la creació de teixit productiu, base i fortalesa de qualsevol economia. Però tornem allà on érem. En un món interdependent, és una entelèquia imaginar que els mals de cadascú podran trobar solució abordats aïlladament. En un món interdependent, les polítiques a aplicar per superar les dificultats han de passar per obrir-se cap a l’exterior amb la finalitat de construir fronts comuns amb altres països i governs. Hollande va ser per als francesos i per a molts dels ciutadans i ciutadanes europeus, l’esperança de que una altra manera de fer i d’entendre la política i l’economia era possible. Un any després, aquella esperança s’ha diluït, fonamentalment perquè França –la política francesa–  no s’ha adonat que malgrat “la grandeur”, ben poc podien fer a l’hora d’articular alternatives per fer front a les polítiques de la Merkel i dels seus coreligionaris; polítiques a les quals tan afeccionat estava el seu antecessor Sarkozy.

Torna a ser l’hora de la política, i amb Letta al capdavant del govern italià s’obre una porta que hauria de permetre que des del sud d’Europa es convencés a Alemanya i a Brussel•les que anem per camí equivocat. No serà fàcil. Però només així recuperarem l’autoestima perduda i la confiança envers l’Europa justa i solidària en la qual havíem dipositat tantes il•lusions. La UE pateix la crisi democràtica, econòmica i institucional més severa des la seva fundació. Capgirar aquesta dinàmica ha de ser l’objectiu immediat a assolir. El camí encetat per Hollande i Letta hi pot contribuir.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de maig de 2013, Dia d’Europa. 

Sembla que ha passat una eternitat, però només fa poc més d’un any i mig que Rajoy va arribar a la presidència del govern de l’Estat. Es tracta d’aquell mateix Rajoy que en campanya electoral, quan acabàvem de superar la barrera dels 5 milions de persones sense feina, assegurava que amb ell al capdavant del govern, l’atur baixaria…  De fet, aquesta va ser una més de les moltes promeses electorals que des del PP es van formular per destronar al PSOE electoralment. També aquesta era una promesa més de les s’han acabat estavellant en el mur de la realitat de cada dia. Com a complement, l’ínclit Esteban Fernández Pons gosava afirmar que el PP tenia una fórmula per crear d’immediat tres milions de llocs de treball a partir del foment de l’emprenedoria… Que lluny estem d’aquelles promeses electorals, i que prop de l’abisme solcat per la xacra de 6,2 milions de persones sense feina al conjunt de l’Estat i de més de 900 mil a Catalunya.

A banda de constatar a cada moment que d’incompliments electorals els darrers anys n’estan plens –fet que contribueix a l’augment del descrèdit de la política i dels polítics–, allò que a hores d’ara hauria d’ocupar i preocupar a governs i partits és que per molt que busquem no es percep el més lleu indici de claror al final del túnel que faci suposar que la fi de la crisi és a prop, i que l’atur deixarà de créixer. Més aviat tot al contrari. Les previsions diuen que l’atur continuarà a l’alça; un fet que sense cap mena de rubor ha admès el mateix president Rajoy. I l’atur i les seves conseqüències és el pitjor drama que socialment i econòmicament estem patint, malgrat que per contrarestar les nefastes previsions, des del govern de l’Estat se’ns digui que la tendència està canviant i que “si bé l’atur creix, ho està fent a un ritme menor que no pas ho feia fins ara” (?). Viure per a veure!

Però tot i ser dramàtic l’atur, tampoc no és aquest el factor el que ens situa en el pitjor dels escenaris possibles. Més aviat ho és la “normalitat” enmig de la qual s’assumeix des del govern cada nou increment de l’índex d’atur o cada nou empitjorament d’indicadors econòmics. Els governants –els d’aquí i els d’allà— no semblen fer massa res per capgirar aquesta tendència perversa. Mentre, la ciutadania es mobilitza i les xarxes socials treuen foc pels queixals de la indignació, ni parlaments ni governs tracten sobre l’estat de l’economia amb l’objectiu de canviar el rumb de la nau el més aviat possible mitjançant pactes i mesures que reactivin l’economia. Per molt que busquem no veiem capacitat ni ganes de plantar cara als governants que des de més enllà de les nostres fronteres ens imposen unes polítiques que no fan més que empitjorar el panorama. Un dels dèficits democràtics que en temps de tantes complicacions se’ns fan més evidents és que mentre elegim governants que no ens governen, no podem elegir als governants que sí que ens governen…

Hi podem donar les voltes que vulguem, però el cert és que el moment pel qual transitem està presidit per un alt autisme dels polítics. La ciutadania, farta de promeses incomplertes; de retallades que soscaven l’estat del benestar i que dinamiten il·lusions i esperances surt al carrer. Una ciutadania farta de corruptes que s’escapoleixen de l’acció de la justícia mentre hi ha ciutadanes i ciutadans que ho perden tot simplement perquè no tenen feina i no poden fer front ni tan sols a les depeses més peremptòries. I mentre Rajoy mira només pels seus interessos de partit i es mostra com un deixeble de la Merkel, la ciutadania pateix els efectes de la inanició governamental. Tampoc l’oposició no troba el bon rumb per recollir el clam que del carrer emana. Tot plegat dibuixa un camp adobat perquè els populismes hi creixin i la democràcia es debiliti…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de maig de 2013

No fa massa escrivia aquí mateix sobre la meva percepció de baixa autoestima que les sabadellenques i els sabadellencs tenim en quant a les nostres potencialitats com a ciutat. En gran part, jo atribuïa aquesta baixa autoestima ciutadana al desconeixement que tenim del nostre patrimoni ciutadà, entès tant des d’un punt de vista físic com psíquic. O allò que és el mateix, al desconeixement que tenim del patrimoni que és la resultant de la nostra manera de ser i de fer que, com deia aquell, no és ni millor ni pitjor sinó que simplement és diferent.

Em va sorprendre positivament que a partir d’aquella meva reflexió sobre la baixa autoestima sabadellenca, diverses persones se’m van adreçar per fer-me arribar les seves opinions, la qual cosa va contribuir a matisar la meva reflexió inicial. En qualsevol cas, de seguida vaig adonar-me que els meus interlocutors i jo coincidíem en quant a la diagnosi de les causes que es trobaven en l’origen del nostre desconeixement de les potencialitats col·lectives que atresorem; causes que fonamentalment rauen en l’actitud personal i grupal que no és massa propicia a valorar a allò que de bo tenim. És així com després d’escoltar als meus interlocutors i d’intercanviar punts de vista amb ells sobre les iniciatives que a Sabadell existeixen per millorar el coneixement de la ciutat, vaig concloure que hi havia encara un altre factor que contribuïa a no trobar la manera més idònia de superar aquesta assignatura de coneixement de la ciutat: la nostra incapacitat de coordinar, per sumar, iniciatives i esforços que persegueixen fins semblants. Una actitud que justificaria plenament la dita popular que resa que “A Sabadell, cadascú va per ell”.

La setmana passada s’encetava el programa municipal “Viu la primavera”. Ho feia amb diverses activitats que prenent com a excusa l’estació de l’any per la qual transitem, i que per allò de l’explosió de la natura és la més espectacular. L’objectiu del programa és oferir als sabadellencs i a les sabadellenques l’oportunitat de conèixer vessants i àmbits que ens passen desapercebuts a partir de propostes absolutament recomanables que poden portar-se a terme durant el bon temps, quan els dies són llargs i la invitació a la passejada pren tot el seu sentit. D’entre les propostes que “Viu la primavera” formula en sobresurten dues: d’una banda la promoció que el programa fa dels nostres parcs i jardins com a punts de trobada, i de descoberta de les espècies florals i arbòries que els poblen. De l’altra, els tres itineraris que han estat pensats per poder-los fer a peu o en bicicleta, i a partir dels quals adonar-nos de l’existència de racons i aspectes singulars de la nostra geografia urbana que degut a les presses de cada dia, possiblement no han merescut cap mena d’atenció per part nostra.

No hi ha d’haver dubte de que el programa municipal “Viu la primavera” contribueix a la descoberta de la ciutat, i qui sap si també podria o hauria de ser l’embrió d’un programa ciutadà més ambiciós per ser desenvolupat al llarg de l’any coincidint amb cadascuna de les quatre estacions climatològiques. Un programa, però, que hauria de tenir en compte les iniciatives que en relació a la descoberta de la ciutat urbana i dels rodals, promouen entitats i altres col·lectius. I és que allò que sovint ens fa falta per potenciar els valors patrimonials dels quals disposem –i d’aquesta manera augmentar la nostra autoestima col·lectiva– és, simplement, que ens proposem unir esforços. És només qüestió de voluntats, si més no per poder acabar desmentint que “A Sabadell cadascú va per ell”.

Va ser l’estiu de l’any 2007 quan als EUA va desfermar-se la crisi financera a partir de la desconfiança creditícia envers les hipoteques surprimes. Europa es va mirar l’esclat d’aquella crisi de reüll, talment com si aquí no tinguéssim res a veure amb hipoteques escombraria. A Espanya, llavors en plena efervescència de la bombolla immobiliària, se’ns assegurava que la crisi financera americana no ens afectaria massa. Però només va caldre que passés un any perquè la crisi de les surprimes traspassés l’Atlàntic i caigués sobre Europa reconvertida en una crisi econòmica que va posar al descobert els grans dèficits econòmics acumulats a la Unió Europea (UE), especialment pels seus països perifèrics. Tampoc llavors –finals de 2008–  es va voler reconèixer els riscos que la crisi havia de comportar, ni es va avaluar el dany que podia ocasionar-nos atès que el nostre model de creixement econòmic ‘d’èxit’ s’havia edificat –i mai més ben usada aquesta expressió– damunt la feble i especulativa indústria del totxo. Els mercats i la Merkel van creure que la forma més eficient d’acarar la crisi era amb la contenció del dèficit fos com fos, la qual cosa volia dir imposar mesures molt dures als països que requerissin ser rescatats. Els experts no van perdre massa temps en analitzar si el remei podia acabar essent pitjor que la malaltia a combatre. Els fets han demostrat que amb l’aplicació de mesures només d’austeritat, no s’ha fet més que aprofundir en la crisi. I només això, sinó que de retruc ha provocat que la crisi prengués una preocupant dimensió social com a conseqüència, d’una banda, de l’empobriment d’una part important de la ciutadania que veu com els seus ingressos i recursos econòmics van disminuint dia rere dia; i de l’altra, per la pèrdua de credibilitat de la ciutadania envers els polítics i les institucions arran els casos de corrupció que afecten a tots nivells.

La suma de tot plegat fa que entre la ciutadania s’estengui la convicció de que amb el pretext d’haver de sortir de la crisi com sigui, s’erosionen els pilars bàsics de l’estat del benestar, amb la sanitat i l’educació al capdavant. El més greu és que malgrat l’abast i les dimensions d’aquesta crisi social, els partits polítics i els sindicats no semblen disposar de massa respostes i alternatives. El resultat es reflecteix en el procés continuat de pèrdua de credibilitat que els sondejos d’opinió reflecteixen en quant als partits polítics i als sindicats. I mentre la desafecció entre ciutadania i política creix, els drets socials i laborals es deterioren. En aquest context, no hauria d’estranyar a ningú l’eclosió de moviments i plataformes de ciutadanes i de ciutadans disposats a fer-se sentir, fins i tot utilitzant formes que fins ara no s’havien vist.

El panorama és delicat. Els governs i els partits polítics, atrapats en la teranyina de la pèrdua de credibilitat, no semblen massa disposats a admetre els seus errors. Prefereixen treure’s el mort de sobre com poden i responsabilitzar a altres dels mals que ens afecten. No s’adonen que a les alçades que som els discursos són sovint sobrers, i allò que manquen són acords i actuacions immediates per regenerar la democràcia, per acabar amb la corrupció, per garantir els drets laborals i socials, per recuperar la confiança en les institucions. Mentre, el carrer serà cada vegada més l’escenari des del qual la ciutadania reclamarà ser escoltada. Que ningú no s’enganyi. No es tracta, com des del govern se’ns vol fer creure, de quatre eixelebrats antisistema. Es tracta de persones i de col·lectius farts d’aquesta peculiar manera d’entendre una justícia social que és condescendent amb els corruptes i defraudadors, i inflexible amb els que els falta pràcticament tot. A l’inrevés, com a mínim, de com hauria de ser…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’abril de 2013

Algú va escriure que sense periodisme no hi podia haver democràcia plena. Cert. Això no obstant, jo matisaria aquesta afirmació afegint que no hi pot haver democràcia sense un periodisme presidit per l’ètica i les bones pràctiques professionals, de la mateixa manera que tampoc no hi pot haver democràcia sense unes polítiques i uns polítics que estiguin al servei de la ciutadania, i no pas que se’n serveixin. I heus aquí el desideràtum, atès que si hem de ser sincers, ni periodisme ni política no estan sobrats a hores d’ara d’exemples de bones pràctiques professionals. Fa just una setmana érem testimonis de dues compareixences que se suposava eren cabdals per a Catalunya i per a Espanya, protagonitzades pels presidents respectius dels seus governs, Mas i Rajoy. Les formes d’ambdues compareixences van ser radicalment diferents. Mentre Mas compareixia davant els periodistes, Rajoy optava per fer-ho davant la plana major del PP, a esquenes dels periodistes segrestats en una sala annexa, sense possibilitats de preguntar; una situació que ens porta a formular-nos una primera pregunta retòrica: què hi feien, doncs, els periodistes asseguts a la seu del PP escoltant un discurs que podien seguir des de casa estnt, i al que no podien atorgar el valor afegit de les preguntes? Tanmateix, però, si les formes de les compareixences van ser radicalment diferents, el missatge de fons del discurs d’ambdós presidents força coincident ja que ni Mas ni Rajoy assumiren cap mena de responsabilitat en quant a la situació crítica per la qual estem travessant. Segons ells, l’origen de les retallades que els tocava aplicar i que afectaven especialment a les polítiques socials calia buscar-lo, d’una banda, a factors aliens al país (el d’aquí i el d’allà) que obligaven a prendre les mesures fins ara adoptades; i de l’altra, a l’herència –la famosa i recurrent herència– de governs anteriors.

Les “lectures” que d’ambdues compareixences se’n va fer des dels mitjans de comunicació, també van ser radicalment diferents segons es tractés d’un mitjà de comunicació o d’un altre. Davant això, s’imposa formular-nos una segona pregunta retòrica: com és que d’uns mateixos discursos, se’n fan mediàticament interpretacions tan distants? Serà per què els mitjans de comunicació ni són tant lliures ni tampoc tant independents com asseguren que són? I si els mitjans de comunicació no són del tot lliures ni independents, la seva línia editorial i la seva tasca informativa possiblement estan mediatitzades pels interessos –legítims, però que cal conèixer–  vinculats a la titularitat del mitjà.

Hi podem donar moltes voltes, però, malauradament, haurem de convenir que estem lluny de disposar d’un periodisme plenament lliure i independent, no condicionat pels interessos econòmics i/o polítics que planen sobre els mitjans de comunicació, més enllà de les bones pràctiques professionals i d’algunes de les capçaleres digitals que de les xarxes emergeixen. I és que especialment en temps de crisi, els mitjans de comunicació deuen part de la seva supervivència a la publicitat, als ajuts i a les subvencions. El periodisme, com la política, té la seva raó de ser en servir a la ciutadania amb honradesa. El periodisme, com la política, no és  independent ni potser cal que ho arribi a ser. Els fets són els fets i les interpretacions diverses en funció del punt d’observació que cadascú pugui tenir. La democràcia, per ser rica i plena, requereix el contrast continuat de punts de vista. D’aquesta manera es contribueix a la configuració dels estats d’opinió que en un moment determinat es donen entre la ciutadania. Però tant en democràcia com en política, no s’ha d’amagar mai ni l’autoria de les idees ni tampoc la dels interessos que es defensen. Menys encara amb posicionaments ambigus que no fan més que embolicar una troca que per ella mateixa ja està prou embolicada…

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 d’abril de 2013