Arxiu de la categoria 'Mitjans de Comunicació'

Oportunitats

Thursday, 02/10/2014 (09:57)

No ens hauríem de queixar, dit sigui de ‘bon rotllo’, però amb una bona dosi d’ironia. I és que portem uns mesos en què Sabadell no ha deixat de ser notícia en els mitjans de comunicació. Clar que malgrat que la meva àvia assegurés que és ‘important que parlin de tu, encara que sigui per bé!’ –donant per entès que el més ‘normal’ és que es parli de tu malament–, a mi no em satisfà gens ni mica que es parli de nosaltres com a col•lectivitat, i que no es faci precisament a fi de bé. Els casos Mercuri i les seves ombres allargades, i ara el bacteri de la legionel•la i les seves dissortades conseqüències per la salut de les persones afectades, han fet que l’edifici dels Jutjats, la plaça de l’Ajuntament, les instal•lacions d’aire condicionat de l’Eix Macià, i la façana de l’Hospital de Sabadell del Parc Taulí, siguin com una mena d’icones sabadellenques als ulls dels telespectadors, així com les imatges més difoses a través dels periòdics i de les revistes.

No es pot amagar que Sabadell també és això… Però no per això hem de deixar de reivindicar que Sabadell n’és, sortosament, moltes d’altres, a despit que aquestes altres no mereixin l’atenció mediàtica que haurien de merèixer (i valguin totes les redundàncies expressament aquí utilitzades!). Qui sap si tot plegat és una més de les tradicionals conseqüències del centralisme barceloní que exerceixen els mitjans de comunicació que solen recordar-se de Santa Barbarà quan trona. És a dir que només s’adonen que a l’altra banda de Collserola hi ha vida quan en l’horitzó hi apareixen núvols de tempesta en forma de successos singulars capaços d’atreure l’atenció dels focus mediàtics. I aquí no s’hi valdria a adduir allò tan repetit de que és notícia que una persona mossegui a un gos (l’excepcionalitat), i no pas a l’inrevés (la normalitat).

Mentre es dilucida judicialment i políticament el cas Mercuri, i mentre s’acaba amb la soca originària del brot de legionel.la, el cert és que la ciutat continua fent la seva vida. Potser lentament. Potser enmig de massa silenci, aclaparada pels esdeveniments. Potser amb una autoestima col•lectiva que està en les seves hores més baixes. És així com tot allò que ens podria lluir acaba per quedar injustament relegat a un segon o a un tercer terme, com si no existís. Sabadell, amb casos Mercuri, de legionel•la o sense, continua essent una ciutat viva, que fa moltes coses i que les fa bé. Com qualsevol altra ciutat, Sabadell és el resultat de la suma de l’activitat que generen el seu comerç (per cert de força qualitat), el seu teixit empresarial (que segons acabem de saber es troba entre els que disposen de millor salut de Catalunya), o de les més de 400 entitats (entre institucions científiques, cíviques, i culturals) amb les quals la ciutat compta. Activitats, però, que no acabem de trobar la manera de ser posades en valor ni internament, ni externament. Des d’aquest punt de vista, haurem d’admetre que aquella altra vella dita popular que resa allò de que ‘A Sabadell, cadascú va per ell!’ continua essent vigent. I quan això és així, quan ignorem –per desconeixement o voluntàriament– la tasca que fan els altres i ens limitem a anar a la nostra, és també quan correm el risc de dividir esforços en perjudici de tots.

Sabadell disposa de singularitats que ens fan diferents a ciutats veïnes i que no sabem ‘capitalitzar’ en el doble sentit de valor i de lideratge en el territori. I quines són aquestes singularitats? Doncs si gratem una mica en descobrirem fàcilment algunes com ho són uns equipaments que són únics a Catalunya i a Espanya (Museu del Gas, o l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont), amb centres de formació i recerca (com el Parc Taulí), una programació cultural que conté una temporada de Música de Cambra, d’Òpera, de concerts simfònics, de teatre, de conferències, d’exposicions…, Unes entitats esportives que, a banda dels clàssics C. E. Sabadell o del C. N. Sabadell, passegen amb èxit i arreu el nom de la ciutat. I la llista podria continuar…

Ens convé que d’una vegada ens traiem la son de les orelles, i potenciem i donem valor a aquestes nostres singularitats, i activitats definidores del nostre caràcter…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’octubre de 2014

Valor de marca (*)

Thursday, 31/07/2014 (08:10)

En la meva llunyana etapa escolar a ‘Can Culapi’, mai no em vaig poder comptar entre els alumnes que destacaven per l’excel·lència de les seves qualificacions, i/o pel seu bon comportament. Més aviat vaig ser un alumne del pilot. Un estudiant d’aquells que no destaquen ni per massa…, ni per massa poc. És a dir que van fent la viu-viu, i que superen els cursos…, encara que en ocasions ho facin a empentes i rodolons. Potser sigui per això que recordo que quan les notes per damunt de l’aprovat m’acompanyaven, lluïa aquell meu èxit momentani assegurant que JO havia aprovat l’assignatura de torn. Per contra, quan ‘no tocava’ fer esment de les meves males notes, cas d’haver-ne de donar explicacions, la meva resposta era contundent: “és que M’HAN suspès”. 

Rememorava aquest passatge de la meva etapa escolar en ocasió de la tendència creixent que vinc observant que consisteix en apuntar-se els èxits com a propis, i per contra fer que la responsabilitat dels fracassos recaigui sempre sobre altres espatlles com més allunyades millor. Deu ser per reafirmar la sentència popular que assegura que als èxits els sobren els pares que als fracassos els falten. Quelcom semblant està passant aquests dies quan un personatge de la magnitud del president Jordi Pujol s’ha vist obligat a fer públic que ens ha estat defraudant (econòmicament però també moralment) els darrers 34 anys. No ha calgut que passessin ni 24 hores des de la seva confessió perquè els seus, políticament parlant, s’afanyessin a aixecar tallafocs que els protegissin del Pujol i dels seus gens recomanables afers familiars.

Però no era per aquí per on volia anar. Més aviat volia referir-me a una més de les anècdotes que es donen en els mitjans de comunicació, i que també il·lustren perfectament que als èxits els sobren els padrins que als fracassos els fan falta. M’explicaré. Com vostès saben, l’estiu és pròdig en competicions esportives internacionals. Enguany no n’ha estat l’excepció, i d’entre les competicions europees estades, en sobresurten les de hoquei sobre patins, i de waterpolo en les seves categories masculina i femenina. Unes disciplines en les que la presència d’esportistes que militen en equips catalans és notable. I d’entre aquestes disciplines, cal ressaltar-ne la del waterpolo femení, esport en el que el pes de jugadores sabadellenques en el seleccionat estatal encara és molt més destacable.

L’anècdota mediàtica que els volia fer notar rau en què els i les comentaristes de la majoria d’emissores radiofòniques i televisives catalanes, quan els resultats del seleccionat estatal de torn eren favorables, no s’estaven de recordar-nos que l’equip guanyador estava format per un elevat nombre d’esportistes catalans. Però cas que la victòria no hagués afavorit al combinat estatal, es ‘passava’ de fer notar la presència catalana en la formació perdedora, i simplement es parlava del combinat espanyol. Però com que la derrota no ha estat la norma del seleccionat femení de waterpolo, els i les comentaristes de les emissores més nostrades, han tingut cura de recordar-nos abastament que la base de l’equip estava format per nadadores que militaven en equips catalans. Clar també que ha estat en ben comptades ocasions en les que hem pogut escoltar que de les 8 jugadores catalanes, 6 –amb Maica Garcia al capdavant– defensaven els colors del nostre ‘Club’ local més emblemàtic: el Club Natació Sabadell.

Hora deu ser que decidim posar en valor l’èxit de les ‘nostres’ waterpolistes capaces de guanyar totes les competicions en les quals participen. A més, el darrer dels seus èxits esportius a la Copa d’Europa, ha coincidit amb uns campionats d’Espanya de natació en els quals el Club s’ha classificat en segon i primer lloc respectivament en les categories absolutes masculina i femenina.

Quan ens adonarem del valor de marca que el C.N. Sabadell aporta a la nostra ciutat?

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2014

* El 17 d’abril de 2014, publicava un post amb aquest mateix títol, ressaltant alguns dels punts forts dels quals Sabadell disposa, i dels que no n’acabem de treure’n tot el profit. Podeu llegir-lo clicant aquí mateix.    

Qüestió només de coherència…?

Thursday, 24/07/2014 (07:30)

Que els temps estan remoguts ho sabem sobradament. Però que això sigui així no pot servir d’excusa per no mostrar la nostra perplexitat davant situacions que se’ns fan difícils  de comprendre. Segur que sorprèn, per exemple, que Lionel Messi sigui a hores d’ara el primer aportador privat a la hisenda pública espanyola. Però al marge de les consideracions que entorn el cas puguin fer-se, quan les coses no es fan com s’han de fer, és obvi que s’assumeix el risc de que t’enganxin. Clar que també és cert que mentre a uns els enganxen, a d’altres no els enganxen mai… D’aquí que és oportú preguntar-se entorn el per què a Messi se l’atrapa, i per contra no s’atrapen a tantes d’altres persones que en aquest país (entès com el d’allà, però també com el d’aquí) es valen de subterfugis de tota mena per evadir o per minimitzar els seus compromisos tributaris.

En qualsevol cas hem de reconèixer que sovint ens deixem portar per justificar allò que nosaltres fem, però que en cap cas acceptem cas que ho facin altres. Deu ser una més de les conseqüències del sectarisme que de mica en mica s’ha anat instal·lant en la nostra societat, i que a voltes actua a modus d’una vena posada als ulls que només ens deixa percebre blancs i negres. I sabem que les coses no són ni blanques ni tampoc negres, i que per contra, la gama de grisos és immensa. Només així pot explicar-se la benignitat que  políticament parlant continuen mereixent els protagonistes del cas Palau de la Música (Félix Millet i Jordi Montull), mentre hem assistit durant mesos a la duresa de tracte també polític i en ocasions fins i tot mediàtic, envers persones que havien estat acusades de tràfic d’influències en una de les peces separades del cas (l’hotel Palau), i que finalment ha quedat demostrat havien actuat correctament, com és en el cas de Ramon García-Bragado

És la mateixa benignitat que mereixen determinades actuacions polítiques davant la mirada hipòcrita de molts i la ignorància d’altres. Un exemple recent el trobem en els acords adoptats pel Parlament de Catalunya en la seva sessió plenària del 10 de juliol quan amb els vots favorables del PP i de CiU, la cambra es pronunciava contra el dret a l’autodeterminació dels pobles palestins i kurds, i contra un referèndum vinculant per al poble sahrauí. Segur que més d’un i més d’una dels meus lectors i lectores al llegir això haurà posat cara d’astorament. Però el cert és que, curiosament o casualment, d’aquella sessió parlamentària i del seu contingut se’n ha parlat ben poc –o gens–  des de la majoria dels mitjans de comunicació. Tampoc des de les tertúlies monotemàtiques que inunden les ones de les emissores de ràdio i de televisió del país (en aquest cas el d’aquí). I bo seria que ens preguntéssim el per què d’aquest ‘oblit’. I en aquest cas la resposta, amics meus, no cal buscar-la en el vent. Més aviat cal buscar-la en interessos potser inexplicables, però per damunt de tot en la manca de coherència que està impregnant la vida política del país i que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu i que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci perillosament evident. I si a algú li queden dubtes sobre la votació de la cambra catalana a la qual acabo de fer referència, només cal que vagi a internet, cerqui el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya corresponent al plenari 10 de juliol, i a partir de la pàgina 50 hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA preguntant sobre aspectes de la política exterior del govern de Catalunya.

Que una qüestió com aquesta hagi passat tan ‘desapercebuda’ mediàticament i políticament, deu ser prova que quelcom no acaba de funcionar bé, i que les informacions esbiaixades –per acció o per omissió– potser sovintegen més del que no pas pressuposem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2014

Per què allò que reclamem per a nosaltres, hi ha qui se sent amb força per negar-ho a altres?

Friday, 11/07/2014 (20:43)

Repassant correus i diaris electrònics em trobo amb aquesta notícia publicada a Crónica Global informant que el Parlament de Catalunya ha rebutjat el dret a l’autodeterminació de palestins i kurds, i a un referèndum vinculant als sahrauís. Una notícia de la que per cert no n’he sabut veure cap ressò especial en els mitjans de comunicació catalans llevat de l’Ara i de Regió 7… No puc entendre -ni que m’ho expliquin mil-i-una vegades- que els mateixos que lícitament reclamen poder exercir el dret a l’autodeterminació, el neguin a d’altres pobles i col·lectivitats. Viure per a veure!

Algú m’ho pot explicar? La incoherència en les idees, les actituds i els posicionaments continua essent un mal endèmic de la nostra classe política… i així anem, i així ens van les coses! 

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon al Palau de la Música Catalana varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014

El dit i la lluna

Thursday, 22/05/2014 (07:21)

Els dies passen, i no obstant això hi ha qüestions que semblen condemnades a aparèixer periòdicament damunt la taula del debat públic sense que per això mai no acabin de ser tractar-des convenientment. Una d’aquestes qüestions és entorn els continguts a internet com a canal en general, i de les xarxes socials en particular, i que per mor d’unes declaracions del ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz la setmana passada, ha tornat a ser notícia. I és que el ministre, qui sap si traït per les ganes d’emprendre una creuada contra alguns internautes, va anunciar que s’hauria d’estudiar l’adopció de més mesures legislatives per penalitzar les opinions publicades a la xarxa susceptibles d’“incitar l’odi o de fer apologia del delicte”. Les paraules de Jorge Fernández-Díaz van ser dites, encara que posteriorment matisades per la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría, arran el mai justificable assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, i de la publicació a la xarxa de comentaris inadequats que, en tot cas, parlen i qualifiquen la qualitat democràtica, i sobretot humana dels seus autors.

Ho he escrit diverses vegades: internet és l’altra gran ciutat en la qual ens toca viure i conviure. Una ciutat global, sense fronteres, en la que com s’esdevé en la ciutat física, hi podem trobar de tot i força. Des de persones –la majoria–  que en fan un ús responsable, fins a d’altres que emparades en un anonimat cada vegada més impossible, se senten amb força per vulnerar les més elementals normes de respecte que haurien de presidir la convivència en una societat que se suposa plenament democràtica. No escapa a ningú que la ciutat física i la ciutat virtual tenen, però, un mateix factor determinant: el factor humà. És a dir les persones que en elles hi viuen i es mouen. Persones que al seu torn s’associen d’acord amb els seus interessos, les seves preferències, les seves maneres de fer i d’actuar.

Clar que entre la ciutat física i la ciutat virtual hi ha diferències… I una d’aquestes és que les persones i les associacions que s’estableixen en la ciutat virtual –les xarxes socials en el cas d’Internet—  tenen al seu abast una molt més alta capacitat d’arribar a més persones per difondre missatges. Malgrat això, quan hom vulnera lleis o atempta contra l’honor de les institucions i/o les persones a través de la xarxa, n’hi ha d’haver prou amb l’actual legislació per perseguir les males pràctiques. Que no s’escarrassin els polítics de torn, i que no ens amenacin amb més lleis restrictives per a les llibertats, amb la d’expressió al capdavant. En tot cas, i amb això hi podem estar d’acord, allò que correspon quan des de les xarxes socials es comet un delicte, és identificar als seus autors i aplicar-los la llei, de la mateixa manera que s’identifiquen i es persegueixen els autors dels delictes que es cometen en la ciutat física.

Una altra cosa, i aquesta pertany més al fons que no pas a la forma de la qüestió, és la d’apel·lar al saber fer, al respecte i al civisme com a valors que haurien de presidir l’actuació de les persones, també en la xarxa. Però assenyalat això, la pregunta sorgeix immediatament: ¿com podem apel·lar a les bones pràctiques en la xarxa, quan en la societat física les males pràctiques imperen, i massa sovint no són reprovades socialment, no ja pels mateixos governants i polítics, sinó que tampoc ho són pels mitjans de comunicació? Penso que és sobrer posar exemples. I en aquesta apel·lació al civisme, al respecte a l’honor de les persones i de les institucions, els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular hi tenim molt a dir, i més a fer. En especial quan es tracta d’evitar que el soroll de la xarxa –de la ciutat virtual–  ens despisti en relació als que són els problemes de fons que més ens haurien de preocupar per garantir la nostra bona salut social i democràtica. Però aquestes són figues d’un altre paner. Potser ens passa massa, que com en el cas del neci, ignorem la lluna per fixar-nos només en el dit que l’assenyala.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de maig de 2014

‘Operación Palace’, el mirall

Tuesday, 25/02/2014 (21:11)

 

D’’Operación Palace’ de Jordi Évole, s’ha dit i escrit pràcticament tot. Com sempre en aquests casos, ningú que veiés ‘Salvados’ diumenge passat, no haurà quedat indiferent davant el producte televisiu que el periodista català va sotmetre a la consideració dels seus seguidors telespectadors que, dit sigui de passada, són molts i diversos. A Évole li hem d’agrair moltes coses. Fonamentalment que amb ‘Salvados’ demostri  que pot fer-se un producte televisiu de contingut rigorós amb reportatges i entrevistes d’actualitat tractats sempre des d’una visió crítica i fins i tot irònica, sense que això impedeixi disposar d’una audiència suficient i fidel per a mantenir el programa en un primeríssim pla d’actualitat i de referència.

Acabo d’escriure que els productes d’Évole no deixen mai indiferent a ningú. I aquest és un aspecte altament positiu i necessàriament bo de ‘Salvados’, atès que el seu contingut obliga a l’espectador a un exercici gens habitual: el de pensar i reflexionar sobre el què està veient o acaba de veure, per posicionar-se, sigui a favor, en contra, o d’un sí però no en relació al què acaba de veure… I és en aquest context que m’interessa situar ‘Operación Palace’ en general, ja que al marge del què cadascú en pugui opinar, no hi ha dubte que acostuma a posar el dit en  la nafra dels temes que aborda. També ‘Operación Palace’ que no feia més –certament de manera exagerada– que posar en evidència la facilitat de poder tergiversar fets esdevinguts quan es disposa d’un bon guió…

L’experiment/denúncia proposat per Évole no era nou del tot. Des de la mítica “Guerra de los Mundos” del no menys mític Orson Welles l’any 1938 fins avui s’han generat diferents productes radiofònics i televisius que posaven en evidència la fragilitat de la informació quan s’elabora un bon guió. A Catalunya, a TVE2, el 1991, tinguérem un altre exemple similar al de ‘Salvados’ amb aquell Informatiu fals que es va emetre en el context del programa ‘Camaleó’ que ens informava, amb riquesa de detalls, de l’assassinat del llavors president de la Unió Soviètica Mijail Gorvachov.

Però no ha estat suficient. Continuem quedant-nos en la forma d’allò que se’ns diu i explica per oblidar-nos del fons. Preferim perdre’ns en les nostres opinions a l’entorn de sí és més o menys lícit valer-se d’un determinat format contrastat i acceptat –televisiu en el cas de ‘Camaleó’ o de ‘Salvados’–  que no pas adonar-nos amb horror, com darrera una informació hi cap la possibilitat d’haver-hi  –més o menys volgudament– un bon guió escrit des de qualsevol despatx. En els temps que vivim estem sotmesos a un allau d’informacions que ens arriben a través de formats ben dispars. I ben poques vegades ens acabem preguntant si allò que ens arriba es correspon o no amb la veritat que dit sigui de passada i com molt bé també sabem, mai no és absoluta.

Per tot plegat, a partir de la provocació de ‘Salvados’ amb ‘Operación Palace’ em quedo amb la necessitat imperiosa de reclamar un periodisme lliure, ètic, i responsable, no sotmès a dictamens ni a relats interessats de cap mena. Però escrit això he de confessar immediatament que sóc plenament conscient que a hores d’ara, vista com està la titularitat i les dependències més o menys confessades dels mitjans de comunicació públics o privats, aquest meu desig s’apropa excessivament a la utopia.

Publicat a Paios, el 25 de febrer de 2014

Rajoy

Thursday, 23/01/2014 (06:46)

Quan un president de govern es resisteix insistentment a comparèixer davant la ciutadania, s’espera quelcom més del què va donar de sí la presència de Rajoy la nit del dimarts als estudis d’Antena 3. El moment polític, econòmic, i social pel qual travessa l’Estat espanyol és complicat. D’aquí que dels governants, i en especial del president de l’executiu central, se’n esperin concrecions quant a les polítiques que s’estan portant a la pràctica, i de les que es pensen desenvolupar. I sobretot se’n esperin propostes clares per treure el país de l’atzucac, polític sobretot, en el qual es troba. Però pel què vàrem comprovar la nit de dimarts, Mariano Rajoy, no és d’aquesta mateixa opinió. I coherent com ell és amb la seva trajectòria política de baixa volada, es va limitar a insistir en què ens trobàvem a les portes de la sortida de la crisi gràcies, òbviament, a la tasca que ell i els seus ministres estaven portant a terme al capdavant de l’executiu, i a costa –això no ho va dir ell!–  de les  retallades socials que aprofundeixen l’escletxa social d’aquest país, i que ens retrocedeixen a anys pretèrits. Cap reflexió sobre la corrupció en general (més enllà de mostrar el seu convenciment de la innocència de la infanta Cristina en el cas Noos), i en particular cap referència als casos de males pràctiques polítiques que impliquen a membres del seu entorn i partit.

En definitiva, la compareixença de Rajoy no va aportar que no sabéssim sobradament. Tant en una anterior entrevista a la mateixa cadena com en la de dimarts, del president només va aflorar la buidor d’idees i la limitació discursiva de sempre, alhora que com si d’un mantra oriental es tractés, es refugiava constantment en la seva particular teoria d’una recuperació econòmica que trigarà a estendre els seus efectes sobre la població, fonamentalment quant a la reducció de l’atur. La solució dels problemes que patim –va a dir Rajoy–  està en el respecte a la llei. “Tinc un pla per frenar la independència de Catalunya. I aquest pla és el de complir la llei”, va reblar quan l’entrevistadora va insistir en preguntar-li en relació al procés endegat a Catalunya.

Vista l’entrevista, ja em diran què en vàrem treure d’esmerçar part del nostre temps en escoltar a un president que assegura tenir plans per tot sense que en cap moment sapiguem com són aquests plans, més enllà d’assegurar-nos que tot s’ha de fer d’acord amb la llei. I jo afegeixo que només faltaria que en democràcia, les coses no es fessin d’acord amb la llei! En tot cas, el senyor president del govern s’oblida que la qüestió no rau en fer les coses d’acord amb la llei, que també, sinó en admetre que les lleis s’han fet per ser canviades quan convé per adequar-les a les demandes de la ciutadania. Governar no és fer tot el contrari a allò que s’havia promès es faria, amb el pretext que les circumstàncies són diferents a com s’esperava fossin. En coherència, atès que Rajoy admet que les circumstàncies econòmiques han canviat, ha d’admetre que també ho han fet –i molt–  les circumstàncies polítiques i socials. I en aquest cas, la ciutadania no és escoltada com ho foren els factòtums econòmics que ens han acabat per condicionar les nostres vides. Mentre, la ciutadania es mostra cada vegada més cansada i indignada per la ineficiència d’uns polítics incapaços de fer front a la corrupció, de frenar el frau fiscal, d’afavorir la reindustrialització del país, de vetllar per l’equitat social, d’acarar el nou encaix entre Catalunya i Espanya…

Comptat i debatut, malgrat la compareixença de Rajoy a Antena 3, el president de l’executiu espanyol continua amagat i amagant-se. Molt al contrari de les pràctiques que són norma en països del nostre entorn, en què els seus presidents donen la cara i compareixen davant el mitjans de comunicació per sotmetre’s a totes les preguntes que calgui durant el temps que sigui necessari. Espanya continua essent diferent. I així ens van les coses.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de gener de 2014

Reflexió

Thursday, 16/01/2014 (06:34)

Una de les interpel·lacions més recurrents que se’ns fan als periodistes persones normalment no coneixedores del funcionament del món dels mitjans de comunicació, és per interessar-se pels criteris pels quals ens regim els periodistes i els mitjans a l’hora d’optar per divulgar unes o altres notícies. I això per la percepció que aquestes persones tenen que les seves respectives ciutats o àmbits geogràfics solament apareixen en els grans mitjans de comunicació quan són focus de fets excepcionals vinculats al què habitualment coneixem com a fets de crònica de successos. Per expressar-ho en unes altres paraules: són molts i moltes els ciutadans i les ciutadanes de més enllà de Collserola que pensen que els seus respectius àmbits geogràfics són notícia només quan s’hi produeixen fets amb un rerefons negatiu.

Malgrat que aquesta percepció sigui més o menys ajustada a la realitat, a les persones que consideren que els grans mitjans de comunicació es fixen fonamentalment en allò que s’esdevé a la capital no els falta part de raó, ja que no hi ha dubte que els periodistes posem major atenció al territori i a les persones que ens són més propers. D’aquesta manera, i també per la centralitat que exerceix sobre el conjunt de Catalunya, el què passa a Barcelona acaba essent sempre mediàticament més rellevant que no pas altres fets d’una possible magnitud o transcendència similar que tenen el seu origen en un punt geogràfic situat més enllà dels estrets límits de la gran ciutat.

Clar que aquesta mateixa percepció que nosaltres podem tenir en relació al tractament que en el nostre cas fan els grans mitjans de comunicació nacionals i estatals de l’actualitat sabadellenca, és equiparable a la que poden sentir els habitants dels nostres barris quant a  l’atenció que se’ls presta des dels mitjans de comunicació locals. També en aquest cas deu passar que els periodistes tenim el nostre particular ‘zoom’ excessivament tancat, la qual cosa ens impedeix que ens adonem del què s’esdevé a la perifèria de la nostra ciutat.

Tot plegat bé a tomb pel fet que una bona amiga que des de fa temps desenvolupa treball social en el sabadellenc barri de Can Puiggener, em va traslladar la seva preocupació arran l’escàs interès mediàtic que la vida del seu barri d’adopció mereixia per part dels mitjans de comunicació locals, i que per contra, quan el barri era notícia no ho era precisament a fi de bé. Per il·lustrar-me aquesta seva percepció em va posar com a exemple alguns dels  programes socials que a Can Puiggener es venen desenvolupant i que coadjuven al foment d’un bon clima socio-cultural entre els seus habitants. Programes que la meva interlocutora qualificava de ‘petits èxits’ precisament perquè contribuïen a mantenir la convivència entre persones i col·lectius de molt diversa procedència i cultures.

En qualsevol cas, als que tenen la percepció que des dels mitjans de comunicació no es valoren convenientment els esdeveniments de les perifèries, o als que es lamenten del fet que les bones notícies no es reflecteixin amb normalitat en els diaris, ràdios i televisions, els he d’advertir que als periodistes també se’ns escapen les bones notícies, simplement perquè les desconeixem, o perquè el periodisme cívic i social constitueix avui una rara avis.

Davant la complexitat dels dies que vivim, no hauria de ser menyspreable que periodistes i mitjans de comunicació ens decidíssim a donar valor a aquelles iniciatives i programes que coadjuven a la millora de la convivència. Qui sap si d’aquesta manera contribuiríem també a reflectir amb major nitidesa que no pas ho fem habitualment, l’estat de salut cívica, cultural i social de la nostra societat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de gener de 2014

RTVValenciana

Thursday, 14/11/2013 (07:30)

La crisi social, i sobretot política i democràtica que al meu entendre s’ha obert al País Valencià arran la decisió adoptada pel govern d’Alberto Fabra de tancar Canal 9, em mou a un parell de reflexions urgents.

Primera. Que un govern prengui una mesura com la que ha adoptat el Consell Valencià de tancar un canal públic de comunicació constitueix en la pràctica una vulneració de les normes democràtiques més elementals. I això perquè una mesura com aquesta no hauria de poder ser adoptada mai passant per sobre del parlament atès que afecta a un ens de servei públic. Menys encara es poden canviar les regles de joc a conveniència, en un intent de maquillar una decisió tan dràstica com la de tancar un mitjà públic de comunicació que per definició ha d’estar al servei de la democràcia i de la ciutadania, i no pas del govern de torn. La missió de qualsevol ens públic de comunicació és la de garantir el dret que assisteix a la ciutadana a disposar d’una informació plural, puntual i veraç; un dret que per la seva naturalesa no pot ser conculcat per una simple decisió adoptada en un despatx presidencial com a resposta a una sentència judicial desestimatòria d’un ERO que, com reconeix el jutge mateix en la seva sentència, vulnerava “drets fonamentals i llibertats publiques”.

La segona. Confesso que de l’evolució del cas i de les notícies que se’n han derivat, em preocupa una altra vessant que he vist escassament tractada des dels mitjans de comunicació. Em refereixo al fet que arran la decisió del govern d’Alberto Fabra, alguns i algunes periodistes de Canal 9 han decidit deixar-se anar, i treure els drapets al sol en quant a la denúncia de les pressions i de les manipulacions que des del Consell els arribaven. D’aquesta manera hem tingut testimoni fefaent d’allò que tots sabíem sobradament que estava passant a Canal 9, però que ningú des de dins no s’atrevia a dir, i que possibilitava que des dels canals de comunicació de titularitat pública valenciana es fes de tot menys allò el que els corresponia fer, això és informar de manera veraç a la ciutadania. Però el testimoni d’aquestes ingerències i de les pressions rebudes pels periodistes ens situa davant l’evidència de males pràctiques professionals que es donaven a Canal 9 que ben poc diuen a favor de l’ètica i de la deontologia professional que ha de ser exigible a qualsevol periodista, treballi o no en un mitjà de titularitat pública.

Sabem que un plat de mongetes pot explicar, a voltes, els comportaments d’algunes persones. Més en temps de dificultats en què un lloc de treball és precisament això, un preuat lloc de treball. La qüestió rau en si a canvi d’assegurar-se un lloc de treball s’ha d’estar disposat a acceptar qualsevol imposició, i en conseqüència a fer renúncia a l’aplicació de criteris ajustats a l’ètica i a la deontologia professional en les tasques informatives. Contràriament, tal com apuntava fa unes setmanes en un altre meu comentari publicat aquí mateix, millor serà que ens deixem de proclamar principis ètics i codis deontològics que després no som capaços de complir.

D’altra banda, davant els testimonis que hem conegut en quant als constrenyiments informatius soferts pels professionals de Canal 9, ingènuament em pregunto què pot o podria estar passant en d’altres ens públics de comunicació damunt els quals ens consta que els governs de torn hi tenen posada quelcom més que la seva mirada… I potser haurem de concloure que a les alçades que som, continuen estant en joc drets tant fonamentals com els relacionats a l’accés de la ciutadania a una informació lliure, contrastada i solvent, que al cap i a la fi és el que s’espera dels mitjans de comunicació en general, i dels de titularitat pública en particular.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de noviembre de 2013