Arxiu de la categoria 'Mitjans de Comunicació'

Periodisme i ètica

Thursday, 09/04/2015 (08:14)

Un bon amic i company de professió m’escriu. Ho fa arran el meu article de la setmana passada en el qual reflexionava sobre els valors vinculats als conceptes civisme i respecte que tan poc predicament tenen en la nostra societat. Ell, el meu amic, em fa notar que als valors que citava hauria d’haver-hi afegit els que tenen a veure amb l’ètica periodística. Té raó, atès que si bé jo feia referència en el meu article als periodistes i als mitjans de comunicació com a actors que juguen un paper destacat quant a valors inherents al civisme i al respecte a l’altre, no en feia cap d’explícita a l’ètica periodística que, per cert, sembla que també és un valor que cotitza a la baixa. M’hi he referit en altres ocasions i ho torno a fer ara a despit que sóc conscient que corro el risc de ser mal interpretat: el periodisme d’avui queda lluny d’aquell periodisme en el que l’ètica i les bones pràctiques professionals ocupen un lloc preeminent. Va ser l’any 1992 quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya –que llavors presidia el degà Josep Pernau– proclamava el codi deontològic de la professió com a instrument per contribuir “a la defensa d’uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d’una societat plural i democràtica”. Anys més tard, el 1997, naixia el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per vetllar per l’acompliment dels principis d’ètica professional continguts en el codi i arbitrar i resoldre els casos de queixa que li poguessin arribar per possibles vulneracions dels principis deontològics de la professió.

Però les coses són com són i la realitat continua essent molt tossuda. I el cert és que el codi ètic del qual els periodistes ens vàrem dotar està ple de recomanacions que en la pràctica professional de cada dia sovint acabem oblidant. Segurament perquè els periodistes, en part arran la triple crisi que ens afecta (l’econòmica, però també l’empresarial i la tecnològica) estem excessivament pressionats per mantenir l’audiència i ‘informar’ de tot abans que no ho faci ningú sense disposar del temps necessari per pensar en calma i sobretot verificar la veracitat de les informacions que ens disposem a difondre. I com diuen els castellans ‘aquellos polvos estos lodos’, o el què és el mateix els biaixos i paranys en què caiem periodistes i mitjans de comunicació i dels que no sempre en som –o no en volem ser– suficientment conscients. Sabem que d’humans és equivocar-se. Però també que d’humans i de savis és reconèixer l’error i rectificar. Perquè la qüestió a hores d’ara ja no rau en sí els periodistes i els mitjans de comunicació ens equivoquem o no, sinó més aviat si ens preguntem en relació a si complim amb el dret que assisteix a la ciutadania de tenir accés a una informació veraç.

Un dels handicaps que patim periodistes i mitjans de comunicació és que hem deixat de ser en gran part referents informatius i en ocasions fins i tot hem passat a ser sense adonar-nos-en una balda més de les xarxes socials. Ens hem oblidat –certament uns més que no pas d’altres– que el nostre deure és difondre, tal com resa l’article 2n del Codi deontològic, “informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”.

Però tampoc no cal que ens flagel·lem més del què toca perquè no tota la ‘culpa’ és atribuïble als periodistes i als mitjans de comunicació. L’article 52 de l’Estatut de Catalunya estableix que els poders públics han de “promoure les condicions per garantir el dret a la informació i rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”. Calen més comentaris?

Publicat a Diari de Sabadell i a Paios, el 9 d’abril de 2015

Xarxa i llibertat d’expressió

Thursday, 22/01/2015 (12:12)

El debat entorn la llibertat d’expressió, dels seus possibles límits, i per extensió l’anonimat a l’hora d’emetre missatges des de la xarxa, ha reviscolat arran els atemptats terroristes fets fa quinze dies a París, contra Charlie Hebdo. L’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 diu que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. Així és que la llibertat d’expressió és un dret que cal defensar i que cal garantir per damunt de tot.

Una de les aportacions més rellevants que la xarxa –internet- ha fet a la nostra societat és sens dubte la d’obrir oportunitats per a l’exercici del dret a la llibertat d’expressió. I això precisament en uns moments en els que els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) han perdut el monopoli que ostentaven pel què fa a l’emissió d’informació i d’opinió, i per tant a l’exercici de control d’aquesta informació i opinió. Ha estat el de la xarxa, també en aquest sentit un canvi transcendent. Però assenyalat això cal afegir que hem d’anar molt en compte amb aquells que s’aprofiten d’aquesta oportunitat d’expressar-se lliurament que la xarxa els brinda per llençar la pedra i amagar la mà. Hem d’anar en compte amb l’absència de reflexió que l’exigència de respostes ràpides la xarxa imposa. Hem d’anar en compte amb els interessos que hi ha darrera alguns missatges i/o opinions que es difonen a través de la xarxa. Ho he escrit en d’altres ocasions: internet –la xarxa– facilita la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials donen ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal que disposi d’un ordinador –o d’un estri semblant (smartphone, tauleta…)–, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als indubtables avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma el de l’ús ètic de la xarxa. I aquí rau la clau de volta d’un debat en el qual ens convindria aprofundir.

Tothom és lliure de dir el que pensa. Ho garanteix la llibertat d’expressió. Però alhora tothom té dret a saber l’autoria d’allò que des de la xarxa li arriba. Perquè mentre hi ha qui exerceix el dret a la llibertat d’expressió amb plena responsabilitat, també hi ha qui es val d’aquest dret per difamar des de l’anonimat. Són aquests darrers els mateixos que probablement no donen la cara perquè no respecten la llibertat de pensament dels altres. Per això cada dia que passa tendeixo més a pensar que els que fan un mal ús de la llibertat d’expressió són a la vegada els mateixos que es trobarien molt més còmodes en una societat de pensament únic.

S’ha escrit que una societat en la que els seus individus ho poden dir tot sense que ningú no assumeixi l’autoria d’allò que es diu o escriuen, és una societat malaltissa. Probablement. Però encara que això fos així no podem caure en un altre equívoc: l’exercici de la llibertat d’expressió –encara que s’exerceixi des de l’anonimat–  de cap manera pot justificar l’ús de la violència en qualsevol de les seves formes. Cert és que evitar l’anonimat a la xarxa és una tasca tècnicament impossible, però en cap cas pot servir d’excusa per defensar un altre dret del qual a voltes ens oblidem: el dret que assisteix a la ciutadania a disposar d’una informació i opinió lliure de la qual se’n conegui la procedència o l’autoria.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de gener de 2015

No tocava? (*)

Tuesday, 23/12/2014 (14:08)

Ningú no pot dubtar a hores d’ara que l’actitud de Jordi Pujol envers els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular durant la seva etapa al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya, ha acabat per incidir en la qualitat (forma i fons) de la informació política catalana. L’”ara no toca” és i serà com una llosa que pesarà sobre el sistema comunicatiu català, i de la qual només el temps i els observadors polítics, econòmics, i socials, n’acabaran per discernir la seva dimensió i efectes tant sobre la ciutadania com sobre la manera de concebre la política. Fonamento aquesta meva asseveració en les conseqüències ja vistes d’aquella tolerància en la que periodistes -i també editors/propietaris de mitjans de comunicació- vàrem caure, i que, de facto, va comportar que acceptéssim l’”‘ara no toca” com a argument suficient per no tractar les qüestions que des de la presidència del govern de Catalunya es consideraven no era el ‘moment adient’ de fer-ho. Dit d’una altra manera: amb la tolerància a l’”ara no toca”, periodistes i mitjans de comunicació deixàvem a mans de Jordi Pujol la gestió de l’agenda político-informativa catalana en detriment –i això és el més greu– dels drets de la ciutadania a la informació pública i a la transparència. Assenyalada aquesta qüestió, cal constatar immediatament que d’excepcions a aquella acceptació tàcita de l’”ara no toca” n’hi va haver, a despit que no és menys cert que es podien comptar amb els dits d’una sola mà. Excepcions que per haver comés el pecat de no plegar-se als desitjos ni a la concepció de país que Pujol encarnava i proclamava, eren desqualificades per poc patriotes.

Tanmateix, com a complement d’aquestes remarques necessàriament breus, m’he d’afanyar a afegir-ne encara una altra que des del meu punt de vista dóna tot el seu sentit a la concepció tan personal de país i de govern que Pujol encarnava. I és que l’”ara no toca” no pot dissociar-se en cap cas ni en cap moment dels silencis inherents a aquell oasi català en el qual se’ns volia fer creure que estàvem ‘feliçment’ instal·lats…

__________________________

(*) Aquesta peça, publicada en el núm. 166 de la revista ‘Capçalera’ del Col·legi de Periodistes de Catalunya del mes de desembre de 2014, forma part d’un conjunt d’articles que sota el mateix títol de ‘No tocava?’ estan signats per degans estats de la institució col·legial (Salvador Alsius, Montserrat Minobis, Josep Carles Rius, Josep Ma. Martí i jo mateix), en els que es reflexiona sobre el paper dels periodistes i dels mitjans de comunicació durant els 23 anys de govern Pujol.  

Dues ànimes

Wednesday, 17/12/2014 (20:00)

Busco al diccionari les accepcions del substantiu portada. De les quatre que hi figuren, em fixo en dues: la que el vincula amb les “obres d’ornamentació que es fan per realçar la façana principal de certs edificis, prenent com a motiu el seu portal d’entrada”, i la que es refereix a la primera plana d’un diari o d’una revista. I si m’he fixat en aquestes dues accepcions és perquè són també les que tenen a veure amb la ciutat que avui acull aquesta mostra de l’ARA. A Sabadell –als sabadellencs– ens urgeix realçar la nostra façana col·lectiva, certament una mica deteriorada. Ens cal posar la portada de la ciutat en valor, hem de treure partit de les oportunitats de què disposem, que són moltes i molt bones. Els darrers temps, per ben diverses causes, aquell sabadellenquisme que ens caracteritzava ha deixat pas a un cert pessimisme que crec que no ha estat mai suficientment justificat. Potser sí empès en part pel fet que Sabadell ha estat sovint notícia més per allò que no ens plau que no pas per allò que tenim i que ens abelleix. I ja que parlem de notícies i de portades, bo serà escriure que Sabadell disposa d’ingredients suficients (humans, paisatgístics, econòmics, associatius, culturals…) que ens capaciten per ser portada en qualsevol mitjà i en qualsevol moment. Ens passa, però, que al nostre ADN encara domina més el “a Sabadell cadascú va per ell” que no l’aposta per posar en valor el capital humà, i el coneixement del qual disposem, que també us puc assegurar no és pas poc.

Diu la saviesa popular que la cara és l’expressió nítida de l’ànima. Per extensió, la portada –sigui d’una ciutat o d’un mitjà de comunicació– és també la millor expressió possible per conèixer l’estat d’ànim d’allò que nia al seu interior. L’ARA, en la seva curta però fructífera trajectòria, ha fet de les seves portades peça i senyal per mostrar-se tal com és, sense ambigüitats i amb molta il·lusió. A través de les seves portades hem pogut deduir l’estat d’ànim de la publicació –dels que la fan possible– en cada moment i circumstància. Aquesta ha estat, sens dubte, la base del seu èxit editorial: sempre s’ha presentat davant els seus públics lectors amb honradesa, coherència, i nitidesa, que al cap i a la fi són les millors virtuts que voldríem poder identificar fàcilment en qualsevol mitjà de comunicació… I, per extensió, també en qualsevol col·lectivitat.

Publicat al catàleg de l’exposició de portades del diari ARA al Casal Pere Quart. 17 de desembre de 2014 – 18 de gener de 2015

Oportunitats

Thursday, 02/10/2014 (09:57)

No ens hauríem de queixar, dit sigui de ‘bon rotllo’, però amb una bona dosi d’ironia. I és que portem uns mesos en què Sabadell no ha deixat de ser notícia en els mitjans de comunicació. Clar que malgrat que la meva àvia assegurés que és ‘important que parlin de tu, encara que sigui per bé!’ –donant per entès que el més ‘normal’ és que es parli de tu malament–, a mi no em satisfà gens ni mica que es parli de nosaltres com a col•lectivitat, i que no es faci precisament a fi de bé. Els casos Mercuri i les seves ombres allargades, i ara el bacteri de la legionel•la i les seves dissortades conseqüències per la salut de les persones afectades, han fet que l’edifici dels Jutjats, la plaça de l’Ajuntament, les instal•lacions d’aire condicionat de l’Eix Macià, i la façana de l’Hospital de Sabadell del Parc Taulí, siguin com una mena d’icones sabadellenques als ulls dels telespectadors, així com les imatges més difoses a través dels periòdics i de les revistes.

No es pot amagar que Sabadell també és això… Però no per això hem de deixar de reivindicar que Sabadell n’és, sortosament, moltes d’altres, a despit que aquestes altres no mereixin l’atenció mediàtica que haurien de merèixer (i valguin totes les redundàncies expressament aquí utilitzades!). Qui sap si tot plegat és una més de les tradicionals conseqüències del centralisme barceloní que exerceixen els mitjans de comunicació que solen recordar-se de Santa Barbarà quan trona. És a dir que només s’adonen que a l’altra banda de Collserola hi ha vida quan en l’horitzó hi apareixen núvols de tempesta en forma de successos singulars capaços d’atreure l’atenció dels focus mediàtics. I aquí no s’hi valdria a adduir allò tan repetit de que és notícia que una persona mossegui a un gos (l’excepcionalitat), i no pas a l’inrevés (la normalitat).

Mentre es dilucida judicialment i políticament el cas Mercuri, i mentre s’acaba amb la soca originària del brot de legionel.la, el cert és que la ciutat continua fent la seva vida. Potser lentament. Potser enmig de massa silenci, aclaparada pels esdeveniments. Potser amb una autoestima col•lectiva que està en les seves hores més baixes. És així com tot allò que ens podria lluir acaba per quedar injustament relegat a un segon o a un tercer terme, com si no existís. Sabadell, amb casos Mercuri, de legionel•la o sense, continua essent una ciutat viva, que fa moltes coses i que les fa bé. Com qualsevol altra ciutat, Sabadell és el resultat de la suma de l’activitat que generen el seu comerç (per cert de força qualitat), el seu teixit empresarial (que segons acabem de saber es troba entre els que disposen de millor salut de Catalunya), o de les més de 400 entitats (entre institucions científiques, cíviques, i culturals) amb les quals la ciutat compta. Activitats, però, que no acabem de trobar la manera de ser posades en valor ni internament, ni externament. Des d’aquest punt de vista, haurem d’admetre que aquella altra vella dita popular que resa allò de que ‘A Sabadell, cadascú va per ell!’ continua essent vigent. I quan això és així, quan ignorem –per desconeixement o voluntàriament– la tasca que fan els altres i ens limitem a anar a la nostra, és també quan correm el risc de dividir esforços en perjudici de tots.

Sabadell disposa de singularitats que ens fan diferents a ciutats veïnes i que no sabem ‘capitalitzar’ en el doble sentit de valor i de lideratge en el territori. I quines són aquestes singularitats? Doncs si gratem una mica en descobrirem fàcilment algunes com ho són uns equipaments que són únics a Catalunya i a Espanya (Museu del Gas, o l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont), amb centres de formació i recerca (com el Parc Taulí), una programació cultural que conté una temporada de Música de Cambra, d’Òpera, de concerts simfònics, de teatre, de conferències, d’exposicions…, Unes entitats esportives que, a banda dels clàssics C. E. Sabadell o del C. N. Sabadell, passegen amb èxit i arreu el nom de la ciutat. I la llista podria continuar…

Ens convé que d’una vegada ens traiem la son de les orelles, i potenciem i donem valor a aquestes nostres singularitats, i activitats definidores del nostre caràcter…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’octubre de 2014

Valor de marca (*)

Thursday, 31/07/2014 (08:10)

En la meva llunyana etapa escolar a ‘Can Culapi’, mai no em vaig poder comptar entre els alumnes que destacaven per l’excel·lència de les seves qualificacions, i/o pel seu bon comportament. Més aviat vaig ser un alumne del pilot. Un estudiant d’aquells que no destaquen ni per massa…, ni per massa poc. És a dir que van fent la viu-viu, i que superen els cursos…, encara que en ocasions ho facin a empentes i rodolons. Potser sigui per això que recordo que quan les notes per damunt de l’aprovat m’acompanyaven, lluïa aquell meu èxit momentani assegurant que JO havia aprovat l’assignatura de torn. Per contra, quan ‘no tocava’ fer esment de les meves males notes, cas d’haver-ne de donar explicacions, la meva resposta era contundent: “és que M’HAN suspès”. 

Rememorava aquest passatge de la meva etapa escolar en ocasió de la tendència creixent que vinc observant que consisteix en apuntar-se els èxits com a propis, i per contra fer que la responsabilitat dels fracassos recaigui sempre sobre altres espatlles com més allunyades millor. Deu ser per reafirmar la sentència popular que assegura que als èxits els sobren els pares que als fracassos els falten. Quelcom semblant està passant aquests dies quan un personatge de la magnitud del president Jordi Pujol s’ha vist obligat a fer públic que ens ha estat defraudant (econòmicament però també moralment) els darrers 34 anys. No ha calgut que passessin ni 24 hores des de la seva confessió perquè els seus, políticament parlant, s’afanyessin a aixecar tallafocs que els protegissin del Pujol i dels seus gens recomanables afers familiars.

Però no era per aquí per on volia anar. Més aviat volia referir-me a una més de les anècdotes que es donen en els mitjans de comunicació, i que també il·lustren perfectament que als èxits els sobren els padrins que als fracassos els fan falta. M’explicaré. Com vostès saben, l’estiu és pròdig en competicions esportives internacionals. Enguany no n’ha estat l’excepció, i d’entre les competicions europees estades, en sobresurten les de hoquei sobre patins, i de waterpolo en les seves categories masculina i femenina. Unes disciplines en les que la presència d’esportistes que militen en equips catalans és notable. I d’entre aquestes disciplines, cal ressaltar-ne la del waterpolo femení, esport en el que el pes de jugadores sabadellenques en el seleccionat estatal encara és molt més destacable.

L’anècdota mediàtica que els volia fer notar rau en què els i les comentaristes de la majoria d’emissores radiofòniques i televisives catalanes, quan els resultats del seleccionat estatal de torn eren favorables, no s’estaven de recordar-nos que l’equip guanyador estava format per un elevat nombre d’esportistes catalans. Però cas que la victòria no hagués afavorit al combinat estatal, es ‘passava’ de fer notar la presència catalana en la formació perdedora, i simplement es parlava del combinat espanyol. Però com que la derrota no ha estat la norma del seleccionat femení de waterpolo, els i les comentaristes de les emissores més nostrades, han tingut cura de recordar-nos abastament que la base de l’equip estava format per nadadores que militaven en equips catalans. Clar també que ha estat en ben comptades ocasions en les que hem pogut escoltar que de les 8 jugadores catalanes, 6 –amb Maica Garcia al capdavant– defensaven els colors del nostre ‘Club’ local més emblemàtic: el Club Natació Sabadell.

Hora deu ser que decidim posar en valor l’èxit de les ‘nostres’ waterpolistes capaces de guanyar totes les competicions en les quals participen. A més, el darrer dels seus èxits esportius a la Copa d’Europa, ha coincidit amb uns campionats d’Espanya de natació en els quals el Club s’ha classificat en segon i primer lloc respectivament en les categories absolutes masculina i femenina.

Quan ens adonarem del valor de marca que el C.N. Sabadell aporta a la nostra ciutat?

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2014

* El 17 d’abril de 2014, publicava un post amb aquest mateix títol, ressaltant alguns dels punts forts dels quals Sabadell disposa, i dels que no n’acabem de treure’n tot el profit. Podeu llegir-lo clicant aquí mateix.    

Qüestió només de coherència…?

Thursday, 24/07/2014 (07:30)

Que els temps estan remoguts ho sabem sobradament. Però que això sigui així no pot servir d’excusa per no mostrar la nostra perplexitat davant situacions que se’ns fan difícils  de comprendre. Segur que sorprèn, per exemple, que Lionel Messi sigui a hores d’ara el primer aportador privat a la hisenda pública espanyola. Però al marge de les consideracions que entorn el cas puguin fer-se, quan les coses no es fan com s’han de fer, és obvi que s’assumeix el risc de que t’enganxin. Clar que també és cert que mentre a uns els enganxen, a d’altres no els enganxen mai… D’aquí que és oportú preguntar-se entorn el per què a Messi se l’atrapa, i per contra no s’atrapen a tantes d’altres persones que en aquest país (entès com el d’allà, però també com el d’aquí) es valen de subterfugis de tota mena per evadir o per minimitzar els seus compromisos tributaris.

En qualsevol cas hem de reconèixer que sovint ens deixem portar per justificar allò que nosaltres fem, però que en cap cas acceptem cas que ho facin altres. Deu ser una més de les conseqüències del sectarisme que de mica en mica s’ha anat instal·lant en la nostra societat, i que a voltes actua a modus d’una vena posada als ulls que només ens deixa percebre blancs i negres. I sabem que les coses no són ni blanques ni tampoc negres, i que per contra, la gama de grisos és immensa. Només així pot explicar-se la benignitat que  políticament parlant continuen mereixent els protagonistes del cas Palau de la Música (Félix Millet i Jordi Montull), mentre hem assistit durant mesos a la duresa de tracte també polític i en ocasions fins i tot mediàtic, envers persones que havien estat acusades de tràfic d’influències en una de les peces separades del cas (l’hotel Palau), i que finalment ha quedat demostrat havien actuat correctament, com és en el cas de Ramon García-Bragado

És la mateixa benignitat que mereixen determinades actuacions polítiques davant la mirada hipòcrita de molts i la ignorància d’altres. Un exemple recent el trobem en els acords adoptats pel Parlament de Catalunya en la seva sessió plenària del 10 de juliol quan amb els vots favorables del PP i de CiU, la cambra es pronunciava contra el dret a l’autodeterminació dels pobles palestins i kurds, i contra un referèndum vinculant per al poble sahrauí. Segur que més d’un i més d’una dels meus lectors i lectores al llegir això haurà posat cara d’astorament. Però el cert és que, curiosament o casualment, d’aquella sessió parlamentària i del seu contingut se’n ha parlat ben poc –o gens–  des de la majoria dels mitjans de comunicació. Tampoc des de les tertúlies monotemàtiques que inunden les ones de les emissores de ràdio i de televisió del país (en aquest cas el d’aquí). I bo seria que ens preguntéssim el per què d’aquest ‘oblit’. I en aquest cas la resposta, amics meus, no cal buscar-la en el vent. Més aviat cal buscar-la en interessos potser inexplicables, però per damunt de tot en la manca de coherència que està impregnant la vida política del país i que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu i que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci perillosament evident. I si a algú li queden dubtes sobre la votació de la cambra catalana a la qual acabo de fer referència, només cal que vagi a internet, cerqui el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya corresponent al plenari 10 de juliol, i a partir de la pàgina 50 hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA preguntant sobre aspectes de la política exterior del govern de Catalunya.

Que una qüestió com aquesta hagi passat tan ‘desapercebuda’ mediàticament i políticament, deu ser prova que quelcom no acaba de funcionar bé, i que les informacions esbiaixades –per acció o per omissió– potser sovintegen més del que no pas pressuposem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2014

Per què allò que reclamem per a nosaltres, hi ha qui se sent amb força per negar-ho a altres?

Friday, 11/07/2014 (20:43)

Repassant correus i diaris electrònics em trobo amb aquesta notícia publicada a Crónica Global informant que el Parlament de Catalunya ha rebutjat el dret a l’autodeterminació de palestins i kurds, i a un referèndum vinculant als sahrauís. Una notícia de la que per cert no n’he sabut veure cap ressò especial en els mitjans de comunicació catalans llevat de l’Ara i de Regió 7… No puc entendre -ni que m’ho expliquin mil-i-una vegades- que els mateixos que lícitament reclamen poder exercir el dret a l’autodeterminació, el neguin a d’altres pobles i col·lectivitats. Viure per a veure!

Algú m’ho pot explicar? La incoherència en les idees, les actituds i els posicionaments continua essent un mal endèmic de la nostra classe política… i així anem, i així ens van les coses! 

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014

El dit i la lluna

Thursday, 22/05/2014 (07:21)

Els dies passen, i no obstant això hi ha qüestions que semblen condemnades a aparèixer periòdicament damunt la taula del debat públic sense que per això mai no acabin de ser tractar-des convenientment. Una d’aquestes qüestions és entorn els continguts a internet com a canal en general, i de les xarxes socials en particular, i que per mor d’unes declaracions del ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz la setmana passada, ha tornat a ser notícia. I és que el ministre, qui sap si traït per les ganes d’emprendre una creuada contra alguns internautes, va anunciar que s’hauria d’estudiar l’adopció de més mesures legislatives per penalitzar les opinions publicades a la xarxa susceptibles d’“incitar l’odi o de fer apologia del delicte”. Les paraules de Jorge Fernández-Díaz van ser dites, encara que posteriorment matisades per la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría, arran el mai justificable assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, i de la publicació a la xarxa de comentaris inadequats que, en tot cas, parlen i qualifiquen la qualitat democràtica, i sobretot humana dels seus autors.

Ho he escrit diverses vegades: internet és l’altra gran ciutat en la qual ens toca viure i conviure. Una ciutat global, sense fronteres, en la que com s’esdevé en la ciutat física, hi podem trobar de tot i força. Des de persones –la majoria–  que en fan un ús responsable, fins a d’altres que emparades en un anonimat cada vegada més impossible, se senten amb força per vulnerar les més elementals normes de respecte que haurien de presidir la convivència en una societat que se suposa plenament democràtica. No escapa a ningú que la ciutat física i la ciutat virtual tenen, però, un mateix factor determinant: el factor humà. És a dir les persones que en elles hi viuen i es mouen. Persones que al seu torn s’associen d’acord amb els seus interessos, les seves preferències, les seves maneres de fer i d’actuar.

Clar que entre la ciutat física i la ciutat virtual hi ha diferències… I una d’aquestes és que les persones i les associacions que s’estableixen en la ciutat virtual –les xarxes socials en el cas d’Internet—  tenen al seu abast una molt més alta capacitat d’arribar a més persones per difondre missatges. Malgrat això, quan hom vulnera lleis o atempta contra l’honor de les institucions i/o les persones a través de la xarxa, n’hi ha d’haver prou amb l’actual legislació per perseguir les males pràctiques. Que no s’escarrassin els polítics de torn, i que no ens amenacin amb més lleis restrictives per a les llibertats, amb la d’expressió al capdavant. En tot cas, i amb això hi podem estar d’acord, allò que correspon quan des de les xarxes socials es comet un delicte, és identificar als seus autors i aplicar-los la llei, de la mateixa manera que s’identifiquen i es persegueixen els autors dels delictes que es cometen en la ciutat física.

Una altra cosa, i aquesta pertany més al fons que no pas a la forma de la qüestió, és la d’apel·lar al saber fer, al respecte i al civisme com a valors que haurien de presidir l’actuació de les persones, també en la xarxa. Però assenyalat això, la pregunta sorgeix immediatament: ¿com podem apel·lar a les bones pràctiques en la xarxa, quan en la societat física les males pràctiques imperen, i massa sovint no són reprovades socialment, no ja pels mateixos governants i polítics, sinó que tampoc ho són pels mitjans de comunicació? Penso que és sobrer posar exemples. I en aquesta apel·lació al civisme, al respecte a l’honor de les persones i de les institucions, els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular hi tenim molt a dir, i més a fer. En especial quan es tracta d’evitar que el soroll de la xarxa –de la ciutat virtual–  ens despisti en relació als que són els problemes de fons que més ens haurien de preocupar per garantir la nostra bona salut social i democràtica. Però aquestes són figues d’un altre paner. Potser ens passa massa, que com en el cas del neci, ignorem la lluna per fixar-nos només en el dit que l’assenyala.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de maig de 2014