Arxiu de la categoria 'Mitjans de Comunicació'

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon al Palau de la Música Catalana varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014

 

El dit i la lluna

Thursday, 22/05/2014 (07:21)

Els dies passen, i no obstant això hi ha qüestions que semblen condemnades a aparèixer periòdicament damunt la taula del debat públic sense que per això mai no acabin de ser tractar-des convenientment. Una d’aquestes qüestions és entorn els continguts a internet com a canal en general, i de les xarxes socials en particular, i que per mor d’unes declaracions del ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz la setmana passada, ha tornat a ser notícia. I és que el ministre, qui sap si traït per les ganes d’emprendre una creuada contra alguns internautes, va anunciar que s’hauria d’estudiar l’adopció de més mesures legislatives per penalitzar les opinions publicades a la xarxa susceptibles d’“incitar l’odi o de fer apologia del delicte”. Les paraules de Jorge Fernández-Díaz van ser dites, encara que posteriorment matisades per la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría, arran el mai justificable assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, i de la publicació a la xarxa de comentaris inadequats que, en tot cas, parlen i qualifiquen la qualitat democràtica, i sobretot humana dels seus autors.

Ho he escrit diverses vegades: internet és l’altra gran ciutat en la qual ens toca viure i conviure. Una ciutat global, sense fronteres, en la que com s’esdevé en la ciutat física, hi podem trobar de tot i força. Des de persones –la majoria–  que en fan un ús responsable, fins a d’altres que emparades en un anonimat cada vegada més impossible, se senten amb força per vulnerar les més elementals normes de respecte que haurien de presidir la convivència en una societat que se suposa plenament democràtica. No escapa a ningú que la ciutat física i la ciutat virtual tenen, però, un mateix factor determinant: el factor humà. És a dir les persones que en elles hi viuen i es mouen. Persones que al seu torn s’associen d’acord amb els seus interessos, les seves preferències, les seves maneres de fer i d’actuar.

Clar que entre la ciutat física i la ciutat virtual hi ha diferències… I una d’aquestes és que les persones i les associacions que s’estableixen en la ciutat virtual –les xarxes socials en el cas d’Internet—  tenen al seu abast una molt més alta capacitat d’arribar a més persones per difondre missatges. Malgrat això, quan hom vulnera lleis o atempta contra l’honor de les institucions i/o les persones a través de la xarxa, n’hi ha d’haver prou amb l’actual legislació per perseguir les males pràctiques. Que no s’escarrassin els polítics de torn, i que no ens amenacin amb més lleis restrictives per a les llibertats, amb la d’expressió al capdavant. En tot cas, i amb això hi podem estar d’acord, allò que correspon quan des de les xarxes socials es comet un delicte, és identificar als seus autors i aplicar-los la llei, de la mateixa manera que s’identifiquen i es persegueixen els autors dels delictes que es cometen en la ciutat física.

Una altra cosa, i aquesta pertany més al fons que no pas a la forma de la qüestió, és la d’apel·lar al saber fer, al respecte i al civisme com a valors que haurien de presidir l’actuació de les persones, també en la xarxa. Però assenyalat això, la pregunta sorgeix immediatament: ¿com podem apel·lar a les bones pràctiques en la xarxa, quan en la societat física les males pràctiques imperen, i massa sovint no són reprovades socialment, no ja pels mateixos governants i polítics, sinó que tampoc ho són pels mitjans de comunicació? Penso que és sobrer posar exemples. I en aquesta apel·lació al civisme, al respecte a l’honor de les persones i de les institucions, els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular hi tenim molt a dir, i més a fer. En especial quan es tracta d’evitar que el soroll de la xarxa –de la ciutat virtual–  ens despisti en relació als que són els problemes de fons que més ens haurien de preocupar per garantir la nostra bona salut social i democràtica. Però aquestes són figues d’un altre paner. Potser ens passa massa, que com en el cas del neci, ignorem la lluna per fixar-nos només en el dit que l’assenyala.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de maig de 2014

‘Operación Palace’, el mirall

Tuesday, 25/02/2014 (21:11)

 

D’’Operación Palace’ de Jordi Évole, s’ha dit i escrit pràcticament tot. Com sempre en aquests casos, ningú que veiés ‘Salvados’ diumenge passat, no haurà quedat indiferent davant el producte televisiu que el periodista català va sotmetre a la consideració dels seus seguidors telespectadors que, dit sigui de passada, són molts i diversos. A Évole li hem d’agrair moltes coses. Fonamentalment que amb ‘Salvados’ demostri  que pot fer-se un producte televisiu de contingut rigorós amb reportatges i entrevistes d’actualitat tractats sempre des d’una visió crítica i fins i tot irònica, sense que això impedeixi disposar d’una audiència suficient i fidel per a mantenir el programa en un primeríssim pla d’actualitat i de referència.

Acabo d’escriure que els productes d’Évole no deixen mai indiferent a ningú. I aquest és un aspecte altament positiu i necessàriament bo de ‘Salvados’, atès que el seu contingut obliga a l’espectador a un exercici gens habitual: el de pensar i reflexionar sobre el què està veient o acaba de veure, per posicionar-se, sigui a favor, en contra, o d’un sí però no en relació al què acaba de veure… I és en aquest context que m’interessa situar ‘Operación Palace’ en general, ja que al marge del què cadascú en pugui opinar, no hi ha dubte que acostuma a posar el dit en  la nafra dels temes que aborda. També ‘Operación Palace’ que no feia més –certament de manera exagerada– que posar en evidència la facilitat de poder tergiversar fets esdevinguts quan es disposa d’un bon guió…

L’experiment/denúncia proposat per Évole no era nou del tot. Des de la mítica “Guerra de los Mundos” del no menys mític Orson Welles l’any 1938 fins avui s’han generat diferents productes radiofònics i televisius que posaven en evidència la fragilitat de la informació quan s’elabora un bon guió. A Catalunya, a TVE2, el 1991, tinguérem un altre exemple similar al de ‘Salvados’ amb aquell Informatiu fals que es va emetre en el context del programa ‘Camaleó’ que ens informava, amb riquesa de detalls, de l’assassinat del llavors president de la Unió Soviètica Mijail Gorvachov.

Però no ha estat suficient. Continuem quedant-nos en la forma d’allò que se’ns diu i explica per oblidar-nos del fons. Preferim perdre’ns en les nostres opinions a l’entorn de sí és més o menys lícit valer-se d’un determinat format contrastat i acceptat –televisiu en el cas de ‘Camaleó’ o de ‘Salvados’–  que no pas adonar-nos amb horror, com darrera una informació hi cap la possibilitat d’haver-hi  –més o menys volgudament– un bon guió escrit des de qualsevol despatx. En els temps que vivim estem sotmesos a un allau d’informacions que ens arriben a través de formats ben dispars. I ben poques vegades ens acabem preguntant si allò que ens arriba es correspon o no amb la veritat que dit sigui de passada i com molt bé també sabem, mai no és absoluta.

Per tot plegat, a partir de la provocació de ‘Salvados’ amb ‘Operación Palace’ em quedo amb la necessitat imperiosa de reclamar un periodisme lliure, ètic, i responsable, no sotmès a dictamens ni a relats interessats de cap mena. Però escrit això he de confessar immediatament que sóc plenament conscient que a hores d’ara, vista com està la titularitat i les dependències més o menys confessades dels mitjans de comunicació públics o privats, aquest meu desig s’apropa excessivament a la utopia.

Publicat a Paios, el 25 de febrer de 2014

Reflexió

Thursday, 16/01/2014 (06:34)

Una de les interpel·lacions més recurrents que se’ns fan als periodistes persones normalment no coneixedores del funcionament del món dels mitjans de comunicació, és per interessar-se pels criteris pels quals ens regim els periodistes i els mitjans a l’hora d’optar per divulgar unes o altres notícies. I això per la percepció que aquestes persones tenen que les seves respectives ciutats o àmbits geogràfics solament apareixen en els grans mitjans de comunicació quan són focus de fets excepcionals vinculats al què habitualment coneixem com a fets de crònica de successos. Per expressar-ho en unes altres paraules: són molts i moltes els ciutadans i les ciutadanes de més enllà de Collserola que pensen que els seus respectius àmbits geogràfics són notícia només quan s’hi produeixen fets amb un rerefons negatiu.

Malgrat que aquesta percepció sigui més o menys ajustada a la realitat, a les persones que consideren que els grans mitjans de comunicació es fixen fonamentalment en allò que s’esdevé a la capital no els falta part de raó, ja que no hi ha dubte que els periodistes posem major atenció al territori i a les persones que ens són més propers. D’aquesta manera, i també per la centralitat que exerceix sobre el conjunt de Catalunya, el què passa a Barcelona acaba essent sempre mediàticament més rellevant que no pas altres fets d’una possible magnitud o transcendència similar que tenen el seu origen en un punt geogràfic situat més enllà dels estrets límits de la gran ciutat.

Clar que aquesta mateixa percepció que nosaltres podem tenir en relació al tractament que en el nostre cas fan els grans mitjans de comunicació nacionals i estatals de l’actualitat sabadellenca, és equiparable a la que poden sentir els habitants dels nostres barris quant a  l’atenció que se’ls presta des dels mitjans de comunicació locals. També en aquest cas deu passar que els periodistes tenim el nostre particular ‘zoom’ excessivament tancat, la qual cosa ens impedeix que ens adonem del què s’esdevé a la perifèria de la nostra ciutat.

Tot plegat bé a tomb pel fet que una bona amiga que des de fa temps desenvolupa treball social en el sabadellenc barri de Can Puiggener, em va traslladar la seva preocupació arran l’escàs interès mediàtic que la vida del seu barri d’adopció mereixia per part dels mitjans de comunicació locals, i que per contra, quan el barri era notícia no ho era precisament a fi de bé. Per il·lustrar-me aquesta seva percepció em va posar com a exemple alguns dels  programes socials que a Can Puiggener es venen desenvolupant i que coadjuven al foment d’un bon clima socio-cultural entre els seus habitants. Programes que la meva interlocutora qualificava de ‘petits èxits’ precisament perquè contribuïen a mantenir la convivència entre persones i col·lectius de molt diversa procedència i cultures.

En qualsevol cas, als que tenen la percepció que des dels mitjans de comunicació no es valoren convenientment els esdeveniments de les perifèries, o als que es lamenten del fet que les bones notícies no es reflecteixin amb normalitat en els diaris, ràdios i televisions, els he d’advertir que als periodistes també se’ns escapen les bones notícies, simplement perquè les desconeixem, o perquè el periodisme cívic i social constitueix avui una rara avis.

Davant la complexitat dels dies que vivim, no hauria de ser menyspreable que periodistes i mitjans de comunicació ens decidíssim a donar valor a aquelles iniciatives i programes que coadjuven a la millora de la convivència. Qui sap si d’aquesta manera contribuiríem també a reflectir amb major nitidesa que no pas ho fem habitualment, l’estat de salut cívica, cultural i social de la nostra societat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de gener de 2014

RTVValenciana

Thursday, 14/11/2013 (07:30)

La crisi social, i sobretot política i democràtica que al meu entendre s’ha obert al País Valencià arran la decisió adoptada pel govern d’Alberto Fabra de tancar Canal 9, em mou a un parell de reflexions urgents.

Primera. Que un govern prengui una mesura com la que ha adoptat el Consell Valencià de tancar un canal públic de comunicació constitueix en la pràctica una vulneració de les normes democràtiques més elementals. I això perquè una mesura com aquesta no hauria de poder ser adoptada mai passant per sobre del parlament atès que afecta a un ens de servei públic. Menys encara es poden canviar les regles de joc a conveniència, en un intent de maquillar una decisió tan dràstica com la de tancar un mitjà públic de comunicació que per definició ha d’estar al servei de la democràcia i de la ciutadania, i no pas del govern de torn. La missió de qualsevol ens públic de comunicació és la de garantir el dret que assisteix a la ciutadana a disposar d’una informació plural, puntual i veraç; un dret que per la seva naturalesa no pot ser conculcat per una simple decisió adoptada en un despatx presidencial com a resposta a una sentència judicial desestimatòria d’un ERO que, com reconeix el jutge mateix en la seva sentència, vulnerava “drets fonamentals i llibertats publiques”.

La segona. Confesso que de l’evolució del cas i de les notícies que se’n han derivat, em preocupa una altra vessant que he vist escassament tractada des dels mitjans de comunicació. Em refereixo al fet que arran la decisió del govern d’Alberto Fabra, alguns i algunes periodistes de Canal 9 han decidit deixar-se anar, i treure els drapets al sol en quant a la denúncia de les pressions i de les manipulacions que des del Consell els arribaven. D’aquesta manera hem tingut testimoni fefaent d’allò que tots sabíem sobradament que estava passant a Canal 9, però que ningú des de dins no s’atrevia a dir, i que possibilitava que des dels canals de comunicació de titularitat pública valenciana es fes de tot menys allò el que els corresponia fer, això és informar de manera veraç a la ciutadania. Però el testimoni d’aquestes ingerències i de les pressions rebudes pels periodistes ens situa davant l’evidència de males pràctiques professionals que es donaven a Canal 9 que ben poc diuen a favor de l’ètica i de la deontologia professional que ha de ser exigible a qualsevol periodista, treballi o no en un mitjà de titularitat pública.

Sabem que un plat de mongetes pot explicar, a voltes, els comportaments d’algunes persones. Més en temps de dificultats en què un lloc de treball és precisament això, un preuat lloc de treball. La qüestió rau en si a canvi d’assegurar-se un lloc de treball s’ha d’estar disposat a acceptar qualsevol imposició, i en conseqüència a fer renúncia a l’aplicació de criteris ajustats a l’ètica i a la deontologia professional en les tasques informatives. Contràriament, tal com apuntava fa unes setmanes en un altre meu comentari publicat aquí mateix, millor serà que ens deixem de proclamar principis ètics i codis deontològics que després no som capaços de complir.

D’altra banda, davant els testimonis que hem conegut en quant als constrenyiments informatius soferts pels professionals de Canal 9, ingènuament em pregunto què pot o podria estar passant en d’altres ens públics de comunicació damunt els quals ens consta que els governs de torn hi tenen posada quelcom més que la seva mirada… I potser haurem de concloure que a les alçades que som, continuen estant en joc drets tant fonamentals com els relacionats a l’accés de la ciutadania a una informació lliure, contrastada i solvent, que al cap i a la fi és el que s’espera dels mitjans de comunicació en general, i dels de titularitat pública en particular.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de noviembre de 2013

EGM

Thursday, 11/07/2013 (06:21)

Fa just una setmana es coneixien les dades corresponents a la segona onada d’enguany del Baròmetre de l’Estudi General de Mitjans (EGM) que elabora l’Associación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC), i que dictamina pel què fa a les audiències de les quals disposen els mitjans de comunicació. Mitjançant les dades del Baròmetre es coneix també el perfil sociodemogràfic del públic que té cada mitjà, perfil que al seu torn serveix a les agències publicitàries per planificar les campanyes publicitàries dels seus clients. L’endemà que es fessin públiques les dades del Baròmetre, em vaig entretenir a fer un exercici que feia temps volia fer, consistent en “veure” com els mitjans de comunicació “llegien” les dades del Baròmetre de l’EGM que malgrat ser iguals per a tothom, tenien interpretacions diverses segons quin fos el mitjà que les difonia i el grup empresarial al qual pertanyia. Heus aquí una breu mostra dels titulars que van aparèixer l’endemà mateix de la publicació dels resultats del Baròmetre, que reprodueixo seguits d’un parèntesi que indica el mitjà en el qual van ser publicats: “La cadena SER cierra la temporada como líder absoluto de la radio” (El País); “Onda Cero, una cadena de récord” (La Razón); “El grupo COPE gana medio millón de oyentes” (ABC); “El País amplia su ventaja” (El País); “Unidad Editorial, líder de la prensa” (El Mundo)… I ara fem el mateix amb alguns dels mitjans escrits i editats a Catalunya: “RAC 1 tanca temporada eixamplant el marge” (La Vanguardia); “El Periódico encadena tres pujades d’audiència en un any” (El Periódico); “La Vanguardia referma el lideratge indiscutible de la premsa a Catalunya” (La Vanguardia); “El Punt-Avui 146 mil lectors” (El Punt-Avui); “Mundo Deportivo es consolida com a líder” (Mundo Deportivo); “8tv segueix guanyant audiència al juny” (La Vanguardia); “TV3 perd el liderat a l’EGM-Baròmetre en favor d’Antena 3” (Ara).

Deixo per la sagacitat dels lectors i de les lectores discernir en relació al per què de cadascun d’aquests titulars a partir d’unes mateixes dades per a tothom. Adverteixo, per si de cas, que cap dels titulars que he reproduït menteix en sentit estricte… Però que no menteixi tampoc no vol dir que reflecteixi tota la veritat. En unes altres paraules: els titulars seleccionats es basen en una part de la certitud d’allò que en el Baròmetre es conté, i que no fa més que magnificar l’esbiaixament interpretatiu que de les dades cada mitjà en fa en un intent de treure’n benefici propi. Sigui com sigui, de les conclusions que d’aquest exercici n’he extret, a banda de constatar una vegada més el caràcter no objectiu de la informació, vull destacar-ne la tendència a la baixa de les audiències dels mitjans de comunicació de titularitat pública, com és el cas de TV3 i de Catalunya Ràdio que a hores d’ara no són ni els més vistos ni els més escoltats a Catalunya. Concretament, si ens cenyim als informatius, TV3 ha perdut el darrer any un 5% de la l’audiència, i un 3,2 % si prenem com a referència la que tenia el darrer mes de febrer (dades corresponents a la segona onada d’enguany del Centre d’Estudis de l’Opinió de la Generalitat de Catalunya).

Serà bo analitzar les causes d’aquesta pèrdua d’audiència i d’ascendència dels mitjans públics a Catalunya (en el cas d’Espanya les pèrdues per part de TVE1 i de RNE són espectaculars), i en particular dels informatius de TV3, precisament en uns moments en els que els mitjans de comunicació públics haurien de ser els referents obligats d’una informació el més imparcial possible. Més quan estem debatent el futur del país, i els partits polítics –com ERC i els socialistes ho han fet aquest darrer cap de setmana- prenen posicions i posen damunt la taula els models d’Estat que per a Catalunya els uns, i per a Espanya els altres, defensen i defensaran.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de juliol de 2013

Mitjans de comunicació

Thursday, 11/04/2013 (06:55)

Algú va escriure que sense periodisme no hi podia haver democràcia plena. Cert. Això no obstant, jo matisaria aquesta afirmació afegint que no hi pot haver democràcia sense un periodisme presidit per l’ètica i les bones pràctiques professionals, de la mateixa manera que tampoc no hi pot haver democràcia sense unes polítiques i uns polítics que estiguin al servei de la ciutadania, i no pas que se’n serveixin. I heus aquí el desideràtum, atès que si hem de ser sincers, ni periodisme ni política no estan sobrats a hores d’ara d’exemples de bones pràctiques professionals. Fa just una setmana érem testimonis de dues compareixences que se suposava eren cabdals per a Catalunya i per a Espanya, protagonitzades pels presidents respectius dels seus governs, Mas i Rajoy. Les formes d’ambdues compareixences van ser radicalment diferents. Mentre Mas compareixia davant els periodistes, Rajoy optava per fer-ho davant la plana major del PP, a esquenes dels periodistes segrestats en una sala annexa, sense possibilitats de preguntar; una situació que ens porta a formular-nos una primera pregunta retòrica: què hi feien, doncs, els periodistes asseguts a la seu del PP escoltant un discurs que podien seguir des de casa estnt, i al que no podien atorgar el valor afegit de les preguntes? Tanmateix, però, si les formes de les compareixences van ser radicalment diferents, el missatge de fons del discurs d’ambdós presidents força coincident ja que ni Mas ni Rajoy assumiren cap mena de responsabilitat en quant a la situació crítica per la qual estem travessant. Segons ells, l’origen de les retallades que els tocava aplicar i que afectaven especialment a les polítiques socials calia buscar-lo, d’una banda, a factors aliens al país (el d’aquí i el d’allà) que obligaven a prendre les mesures fins ara adoptades; i de l’altra, a l’herència –la famosa i recurrent herència– de governs anteriors.

Les “lectures” que d’ambdues compareixences se’n va fer des dels mitjans de comunicació, també van ser radicalment diferents segons es tractés d’un mitjà de comunicació o d’un altre. Davant això, s’imposa formular-nos una segona pregunta retòrica: com és que d’uns mateixos discursos, se’n fan mediàticament interpretacions tan distants? Serà per què els mitjans de comunicació ni són tant lliures ni tampoc tant independents com asseguren que són? I si els mitjans de comunicació no són del tot lliures ni independents, la seva línia editorial i la seva tasca informativa possiblement estan mediatitzades pels interessos –legítims, però que cal conèixer–  vinculats a la titularitat del mitjà.

Hi podem donar moltes voltes, però, malauradament, haurem de convenir que estem lluny de disposar d’un periodisme plenament lliure i independent, no condicionat pels interessos econòmics i/o polítics que planen sobre els mitjans de comunicació, més enllà de les bones pràctiques professionals i d’algunes de les capçaleres digitals que de les xarxes emergeixen. I és que especialment en temps de crisi, els mitjans de comunicació deuen part de la seva supervivència a la publicitat, als ajuts i a les subvencions. El periodisme, com la política, té la seva raó de ser en servir a la ciutadania amb honradesa. El periodisme, com la política, no és  independent ni potser cal que ho arribi a ser. Els fets són els fets i les interpretacions diverses en funció del punt d’observació que cadascú pugui tenir. La democràcia, per ser rica i plena, requereix el contrast continuat de punts de vista. D’aquesta manera es contribueix a la configuració dels estats d’opinió que en un moment determinat es donen entre la ciutadania. Però tant en democràcia com en política, no s’ha d’amagar mai ni l’autoria de les idees ni tampoc la dels interessos que es defensen. Menys encara amb posicionaments ambigus que no fan més que embolicar una troca que per ella mateixa ja està prou embolicada…

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 d’abril de 2013

La Marató

Thursday, 20/12/2012 (06:03)

La Marató de TV3 de diumenge passat va ser un gran èxit. Novament, la ciutadania va  respondre a la crida i es va bolcar a favor d’una bona causa com ho és el combat de la ciència contra una de les malalties que ha d’afectar o que afecta a un alt nombre de persones. Fins aquí la rellevància i la transcendència d’una iniciativa que persegueix no només captar recursos per ser destinats a la recerca, sinó que també sensibilitzar a la ciutadania davant una malaltia, en aquest cas el càncer. A destacar, d’altra banda, l’excel•lent posada en escena de la Marató de TV3 i el bon paper dels professionals que hi van intervenir. A partir d’aquí, però, s’imposen algunes reflexions a l’entorn d’aquesta tradició de la televisió pública catalana que compta ja amb una trajectòria de 20 anys, i a través de la que es convida a la ciutadania a aportar el seu gra d’arena en favor d’una causa justa. De fet, enguany, s’hauran fet dues maratons: la primera, només fa uns mesos per combatre la pobresa; la segona diumenge passat.

No cal dir que sempre, i molt especialment en els temps que corren, ha de ser molt benvinguda qualsevol iniciativa destinada a fomentar la solidaritat ciutadana per a fer front a una situació o circumstància excepcional que afecti o que pugui afectar al conjunt, o a una part destacada de la societat. Però que això sigui així no ha de privar de situar les coses en el seu just punt. Som en temps de retallades que afecten de ple als pilars bàsics sobre els quals hem bastit l’estat del benestar: l’educació, la sanitat, i com ens recordava Carme Trillas en una excel•lent intervenció ara fa una setmana al Casal Pere Quart en un acte organitzat pel Síndic Municipal de Greuges de Sabadell, l’habitatge. Unes retallades que han estat decidides des del govern en aplicació d’unes determinades polítiques i/o prioritats adoptades per a fer front al dèficit sense que aquesta actuació comporti complementàriament l’obtenció de nous recursos, bàsicament per la via de la imposició fiscal. Polítiques i prioritats que en la pràctica fan que siguin precisament les classes socials més desvalgudes les que es veuen sotmeses a una pitjor situació i condicions per a fer front a les conseqüències de la crisi en forma, d’entre d’altres, d’atur, de disposició de menys recursos, de regressió en quant a polítiques socials… És una més de la no voluntat del govern –dels governs— d’apostar per a la instauració d’una fiscalitat equitativa, justa i solidària a partir del principi elemental de que qui més té més ha de pagar, o el què és el mateix, d’una fiscalitat que gravi a cadascú en funció de la seva riquesa com a base per al sosteniment dels serveis públics i de la seva qualitat.

Des d’aquest punt de vista hauria de ser com a mínim discutible que allà on per una decisió  política no arriba l’administració, ho hagi de fer la ciutadania  a través d’iniciatives de gran format com ho és la Marató de TV3. Unes iniciatives que si bé són plausibles també haurien de ser excepcionals. Només caldria que els recursos dels quals disposem es distribuïssin d’una manera justa, d’acord amb les necessitats de la majoria i que paral•lelament es desenvolupessin altres vies a través de les quals la ciutadania pogués exercir la seva solidaritat cap a projectes d’interès social. Com, per exemple a través del mecenatge i del patrocini. Unes vies certament poc explorades a casa nostra i que a canvi de bonificacions fiscals estimularien el suport a projectes científics, o a d’altres causes. Passa, però, que tampoc en aquest cas l’Estat, els seus governs, no estan per la feina d’animar una llei del mecenatge i del patrocini que li comportaria renunciar a uns ingressos a canvi d’afavorir causes socials…

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de desembre de 2012

Nosaltres

Thursday, 22/11/2012 (06:46)

Quan queden ben pocs dies per a posar punt-i-final a la campanya electoral, els meus lectors m’hauran de permetre que em miri el mèlic de la professió de la qual formo part per preguntar-me què ens està passant quan cada vegada és més habitual assistir a la pràctica d’un tipus de periodisme basat en l’opinió i en les declaracions, i no pas en els fets. De mica en mica, sembla que els periodistes ens anem deixant portar empesos pel corrent de les xarxes socials i per una pràctica periodística gens desitjable que tendeix a donar la mateixa rellevància tant a la veritat com al rumor i a la mentida. Per dir-ho en unes altres paraules: estem assistint al creixement d’una pràctica periodística massa decantada cap a interessos polítics i/o empresarials.

El periodisme pateix com tothom els efectes de la crisi. D’una crisi que en el cas dels mitjans de comunicació, s’ha vist sobredimensionada conseqüència de la més que notable disminució dels ingressos que s’obtenien via publicitat així com per la davallada del nombre de persones que abans s’acostaven al quiosc per fer-se amb el seu exemplar de premsa escrita i que ara no ho fan. Per contra, cada dia són més els lectors que es connecten a la xarxa amb la pretensió d’informar-se i fer-ho gratuïtament sense parar atenció en esbrinar qui és l’emissor de la informació a la qual accedeixen, i en base a això la credibilitat que aquesta informació ha de merèixer. Pagar per disposar d’informació contrastada no és a hores d’ara una pràctica habitual. Possiblement no som del tot conscients que si volem accedir a una informació veraç i independent, una informació que estigui clarament identificada, ens calen persones degudament capacitades que amb criteris professionals i amb independència l’elaborin. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I dissortadament, els mitjans de comunicació i els professionals que en ells hi treballen, pels efectes potenciats de la crisi, es veuen sotmesos a pressions a voltes explícites, i en d’altres no tant; pressions  que mai no s’haurien de donar i que en qualsevol cas són susceptibles de desvirtuar i condicionar el treball dels periodistes. Paradoxalment, són les direccions d’aquests mateixos mitjans de comunicació els que reclamen  transparència a l’administració i a les empreses, les que es mostren més opaques a l’hora de saber quins són els interessos que darrera seu s’hi amaguen. Assenyalar amb el dit és de mala educació, com molt bé deia i em recordava sovint la meva àvia, per tant no seré jo qui ara senyali a ningú. Segur, però, que al lector li serà fàcil posar noms i cognoms a aquests mitjans.

En aquest context no és estrany que una part rellevant del periodisme que s’està fent al nostre país es trobi en hores baixes, sotmès a una pràctica periodística amb resultats esbiaixats en funció deels interessos ideològics, polítics i/o econòmics –declarats o no–  que conflueixen en la titularitat d’un mitjà de comunicació determinat. Malauradament, aquesta mala pràctica no es limita només als mitjans de comunicació de titularitat privada… I és en aquesta tessitura i en les precàries condicions en les quals els periodistes es mouen que es fa difícil garantir que les informacions estiguin sempre fonamentades en fets comprovats, i que no continguin afirmacions i/o dades imprecises per evitar que es pugui lesionar la dignitat de les persones, o causar dany o descrèdit a institucions, i a entitats públiques i privades.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de novembre de 2012

 

Temps era temps…

Thursday, 09/08/2012 (06:25)

Hi hagué un temps en què quan la canícula arribava i les grans ciutats occidentals on s’ubiquen els principals centres decisoris es buidaven, el món entrava en una mena de parèntesi mentre el ritme de fluència de les notícies baixava la seva intensitat. S’establia, de facto, una mena de llarg pont que des del mes de juliol ens portava fins el mes de setembre talment com si l’agost fos un conjunt de dies prèviament marcats en el calendari amb el vermell de la festa. Feina tenien els diaris i els noticiaris de ràdio i de televisió per omplir pàgines i minuts d’informatius. Això no obstant, els mitjans de comunicació s’adaptaven fàcilment a les circumstàncies i trobaven una bona font “noticiable” seguint només les petjades estiuenques de polítics i de famosos, en l’espera que saltés algun “serpent d’estiu” que garantís tema per uns quants dies. És a dir, que aparegués alguna d’aquelles notícies que no mereixerien el més mínim interès mediàtic durant la resta de l’any, però que durant la canícula servien per alimentar tertúlies i mantenir viva l’atenció dels afeccionats a estar al dia en matèria de famosos. De fet, els “serpents d’estiu” –com les “canciones del verano”–,  formaven part del nostre paisatge i paisanatge agostenc i tenien en comú la condició de tractar temes banals, que això no obstant feien furor i forat en els rànquings estiuencs.

Els temps han canviat, i com si d’un efecte més de la crisi en la qual estem instal•lats es tractés, aquella tradició estiuenca d’un mes d’agost sense més ensurts que algun incendi metafòric o real, ha tocat a la seva fi des de fa uns estius. Com a mínim des d’aquell estiu del 2009 –dos després que se’ns comencessin a saber de conceptes econòmics fins llavors desconeguts com les “surpimes” o les primes de risc–, en què els “serpents d’estiu” deixaren de sortir a prendre el sol, i els mitjans de comunicació tingueren de canviar els seus hàbits per seguir una actualitat i activitat política i econòmica convulsa que ja no ens hauria d’abandonar i que encara avui no ens deixa viure tranquils ni de dia ni de nit.

I aquells “serpents d’estiu” que ara es mouen per les xarxes socials, han estat rellevats en els mitjans de comunicació clàssics pel nou serpent de tot l’any en què l’economia i els mercats s’han convertit. Un serpent que ens té atrapats, atents i vigilants pel fet que ens ha acabat imposant les seves regles al servei d’unes determinades concepcions polítiques que s’imposen per damunt dels governs, en una escalada en la que les classes més populars n’acaben essent la gran perjudicada. Entre els uns i els altres ens van soscavant la democràcia sense que no ens n’adonem o no ens en vulguem adonar. Sabem que en democràcia tot és possible. Però també hem de saber que en nom de la democràcia no tot és admissible. Ni ètica, ni estèticament parlant. Com, per exemple, que es canviïn les normes de joc quan convé, apel•lant simplement a un interès superior que decideixen persones que no hem elegit ni votat. Com, per exemple, que es segresti la veu dels mitjans de comunicació públics per posar-los al servei dels interessos dels governs de torn…

En aquest estat de coses no és estrany que la ciutadania mostri símptomes evidents de fadiga. Ho deixava clar el darrer anàlisi demoscòpic del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) al posar negre sobre blanc la baixa credibilitat que ens mereixen els nostres polítics i la poca confiança que genera el govern de l’Estat. I això quan la política ens és cabdal i la confiança absolutament vital per evitar riscos innecessaris. Com la proliferació de missatges equívocs i demagògics emesos per pretesos “salvadors de la pàtria” disposats a pescar en riu revoltat. Anem en compte!

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 d’agost de 2012