Arxiu de la categoria '>> PERSONES'

Jordi Pujol, cau el mite…

Friday, 25/07/2014 (20:59)

Els que em coneixen saben del meu respecte, sobretot institucional, que sempre fins ara mateix havia professat al president Pujol. Al marge de qualsevol altra consideració o discrepància ideològica, sempre havia considerat el president Pujol com una persona honesta en el sentit més ampli de la paraula i del concepte. I ara, simplement han calgut unes poques ratlles escrites damunt d’un paper, perquè tot aquell meu sentiment de respecte s’hagi transformat d’una revolada en una sensació de traïció. Tant haver impartit lliçons sobre ètica i valors, tant denunciar Pujol complots a la seva contra (que hàbilment reorientava com si d’atacs a Catalunya fossin), tant embolcallar-se amb la bandera per justificar-ho tot, tant proclamar que tot allò que feia ho feia per Catalunya…, perquè arribi un dia en què ha de confessar que després d’haver-ho negat una i mil vegades, disposava d’almenys un compte bancari a l’estranger, i que havia amagat dades a la hisenda que –diuen– som tots, i això durant més de trenta anys…  Amb la confessió de Jordi Pujol cau un dels mites de Catalunya forjat en mil batalles. Cau el mite i s’obren un reguitzell de preguntes que precisaran resposta, i resposta urgent… Amb la caiguda del mite Pujol cau també la imatge idíl·lica d’una Catalunya que no és com alguns diuen i volen que sigui…

No n’hi ha prou en confessar i demanar perdó, perquè el discurs dominant del pujolisme –i a voltes fins i tot excloent– ha estat que només Pujol i el partit que ell va fundar estaven al servei de Catalunya… A la resta, segons ells, només els movia l’interès de desprestigiar-los, única manera –consideraven– de desbancar-los políticament parlant…

Ho escrivia aquí mateix fa només 48 hores: uns dels problemes que patim és la manca de coherència en matèria de valors que impregna la vida política del país que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu, allò que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci cada vegada més perillosament evident.

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014

 

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon al Palau de la Música Catalana varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014

 

Lluís Subirana i Rebolloso

Sunday, 25/05/2014 (12:56)

Aquest cap de setmana ens ha deixat un home excepcional. Un lluitador. Un conreuador de la cultura en els seus més diversos àmbits. El meu millor record i homenatge avui que se’m acut, és reproduir els mots que es contenen en la peça que com explica Manel Camps al ‘facebook’, serà publicada al Diari de la Creu Alta d’enguany, signada pel Lluís. Un diari -el de la Creu Alta- que té com a característica peculiar que es publica una sola vegada l’any, sempre en ocasió de la Festa Major del que ha estat el barri del Lluís, i del que també és el meu barri…

Gràcies Lluís per haver estat com has estat! Gràcies per la feina feta al servei del barri, de la ciutat, del país!

Engrunes d’un temps 
El vers i la prosa tot fent camí junts

Lluís Subirana i Rebolloso

No escric per guanyar premis sinó per no perdre paraules. Escric i llegeixo per guanyar vida.

Un llibre de poemes i una copa de vi em fan molt bona companyia. Assaboreixo els dos, el vi i el poema, i no sé quin dels dos em dóna més vida.

Exigent li vaig dir al mirall: “Mira’m!” I, obedient, ell es va quedar mirant-me.

No és que no vulgui lligar-me a algú. El fet és que no em puc deslligar de tu.

Un bloc, un llapis, un llibre: tot un món. Mentre els números fan fallida les lletres ens omplen de vida.

La nit s’havia declarat en vaga i s’havien apagat tots els llums del cel però la llum radiant dels teus ulls il•luminava els camins del meu viure.

Espera’m. He de fer un llarg camí tot ple d’obstacles i de paranys però finalment arribaré a temps de lliurar-me, ja per sempre, a tu.

Al forn es cou tot l’argument. A la taula s’exposa el discurs. Durant l’àpat s’assumeix el missatge. El rentaplats neteja els mots sobrants.

Ves a saber si el punt del llibre ens diu fins on ja hem llegit o ens avisa del què encara ens queda.

En apagar-se el foc de la seva mirada van quedar congelades totes les meves il•lusions.

Una riuada s’ha endut el poema. Alguns dels versos han arribat a mar. Els altres s’han perdut per les clavegueres.

Hi ha poemes tardorals que com fulles caigudes de l’arbre se’ls endú, indiferent, l’escombriaire.

Si esmerço molt temps en escriure el poema corro el risc que es marceixi abans d’acabar-lo.

Si escolto música mentre escric versos, totes les lletres es posen a saltar i és impossible acabar el poema.

La imaginació és un miracle perquè et permet volar sense tenir ales.

Era tant i tant dens el silenci que ningú gosava trencar-lo. Tant i tant va durar que, pel desús, s’extingiren les paraules.

Es fa de nit, tanco el llibre i poso el punt en un poema per tornar-lo a llegir l’endemà i m’emporto els versos al llit per somniar que jo sóc el poeta.

Aprendre a viure és una assignatura d’estudi permanent. La nota resultant te la donen al final i tu mai la sabràs.

Només escric poemes de tant en tant perquè, si ho fes sovint, no hi haurien papereres prou grans per encabir-los.

A la meva particular sala d’espera s’hi acumulen, neguitosos i impacients, multitud de projectes que tenen por de no ser atesos a temps.

Poemes de foc i cendra encesos per la passió i apagats per la fredor d’un solitari i llarg hivern.

El torrent va a morir als braços del riu i aquest agonitza ofegat a la mar.

M’és igual l’extensió del poema perquè el que realment m’importa és arribar airós al darrer vers.

Hi ha nits d’insomni per oblidar i nits de somni per recordar.

Possiblement que un sol vers no et canviarà la vida però un bon poema et pot ajudar a ser més feliç.

Hi ha somnis que són com espurnes de foc en la negra nit i que s’apaguen tot just al despertat el dia.

Si alguna cosa trenca el silenci és la teva mirada. Els teus ulls ja parlen sense necessitat que cap mot flueixi pels teus llavis.

Tanco els ulls. No et veig però sé que ets aquí, al meu costat. La teva olor et fa present. Queda’t sempre prop de mi perquè si te’n vas ja no em caldrà respirar.

Recorro camins d’anada i d’incerta tornada deixant un rastre de records perquè si em perdo i algú em busca em pugui retrobar.

Records que fan niu a l’arbre de la vida. Fins que un dia emprendran el vol camí d’un univers desconegut.

 

El xulisme de l’Aguirre…

Monday, 07/04/2014 (19:45)

“Si no passen més coses, és ben bé perquè Déu no vol!” exclamava sovint la meva àvia en veure què passava al seu entorn. Aquesta dita la recordava jo dijous passat quan vaig tenir notícia de ‘l’incident’ que va protagonitzar la ínclita senyora Esperança Aguirre amb els agents de mobilitat de Madrid. Clar que el meu astorament inicial va quedar immediatament superat per l’enuig que vaig sentir hores després a l’escoltar com la senyora Aguirre explicava els fets esdevinguts a la Gran Via madrilenya per ella protagonizats; en especial quan va rematar l’explicació amb aquella sentència de que havia merescut un tracte masclista per part dels agents de la Policia Municipal de la capital ‘del Reino’. La senyora Aguirre, per ser ella qui és, vol creure que és normal i suficient encendre els intermitents de perill d’un vehicle per poder-lo aturar en ple carril bus mentre es va a treue diners d’un caixer automàtic. Deu creure la senyora Aguirre que aquesta seva actitud no és motiu suficient perquè apareguin un parell de municipals disposats a multar-la. Per això que el municipal col·loqui la moto davant mateix del cotxe de la senyora Aguirre no deixa de ser un signe clar de la prepotència amb què actuen els agents de mobilitat madrilenys. Per a més ‘inri’, la senyora Aguirre creu que l’agent intervinent és curt de gambals pel fet que esmerça massa temps en omplir la butlleta de denúncia, raó per la qual, decideix tocar el dos. Ah! I que la moto de l’agent caigués a terra va ser per estar mal aparcada. Ella ‘només la va fregar una miqueta’. I com a cirereta del pastís, la senyora Aguirre va haver d’aguantar a sobre que una patrulla la perseguís fins el seu domicili…

He de confessar que quan la senyora Aguirre va acabar la seva explicació, vaig sentir la temptació d’agafar el cotxe, i fer el mateix que ells havia fet, només per comprovar científicament què em passava a mi a l’actuar com ella. Però no em vaig atrevir. El meu sentit comú, em feu notar que acabaria passant com a mínim la nit al ‘cuartelillo’ amb un munt de càrrecs al damunt.

En un país normal una actitud com la de la senyora Aguirre per una persona amb projecció pública, a banda que seria castigada de manera immediata, obligaria a dimissió de qualsevol càrrec que ostentés. Passa però, que aquí encara hi ha persones que davant una situació enutjosa, se senten amb el valor i amb la xuleria suficient per recordar a l’autoritat de torn, o a qui correspongui, allò de que “no sabe usted con quién està hablando”, o de “no sap vostè amb qui està parlant”. Perquè posats a comentar actituds xulesques, també a casa nostra hi ha persones que en fan ús. Com la senyora Pilar Rahola quan militava a ERC l’any 1996, que també davant els agents de la Policia Municipal de la seva ciutat, els va fer notar que no sabien amb qui se les tenien, i es va negar pagar la multa que li havia estat imposada pel fet que la grua municipal li havia retirat el seu vehicle d’allà on es trobava mal aparcat.

Però allò que més ens hauria de preocupar és que com a conseqüència d’aquests comportaments xulescos per part de persones que precisament per sé qui són haurien de donar especial exemple de comportament cívic, no acaba succeint mai res. Com passarà ara amb el cas de la senyora Aguirre. El fet ha omplert i omplirà pàgines i comentaris, però l’Aguirre, talment com si d’una torera d’èxit es tractés, sabrà sortir-se’n sense ni tan sols despentinar-se. Ningú no li reclamarà que pagui pel seu mal exemple, per l’incompliment de les normes de trànsit, per la seva actitud davant l’autoritat de trànsit. Que pagui políticament la seva prepotència, i que pagui també socialment com ho ha de fer qualsevol ciutadà o ciutadana en situacions semblants. Però que ningú no pateixi. La senyora Aguirre sobreviurà políticament, i la justícia es mostrarà com sempre més igual per a uns que no pas per a uns altres. I de tot plegat, d’aquí tants dies, en farà un any… Viure per a veure!

Ahir i avui

Thursday, 27/03/2014 (08:13)

Amb Adolfo Suárez desapareixia diumenge el polític espanyol que va tenir el coratge de comandar la nau de l’Estat en la difícil singladura de la dictadura a la democràcia. També de facilitar el retorn del president Tarradellas com a pas previ per a la restauració de la Generalitat en un acte d’audàcia i de reconeixement a Catalunya. Ningú, cal recordar-ho als més desmemoriats, no en donava ni cinc de calaix per Suárez quan poc abans de les vacances estiuenques de 1975 era nomenat president del govern pel Rei Joan Carles I. Qui més qui menys pensava que es tractava d’un president pont per poder passar l’estiu, en l’espera que el Rei trobés una altra persona amb una talla política superior a la que Suárez se suposava tenia per comandar la transició. Però anàvem errats. Suárez va saber prendre les regnes del govern, va dialogar pràcticament amb tothom, va apostar per acarar els grans canvis que el país reclamava amb fermesa.

Suárez va ser el polític tenaç, audaç i dialogant que el país precisava en aquells moments en què el país es debatia entre ruptura o transició política a la democràcia. Va ser un home d’Estat que va assumir les responsabilitats de president del govern amb generositat. Ara, com sempre passa en moments semblants als que estem vivim, tot són elogis a la seva figura, a la seva trajectòria política, a la seva manera d’entendre el servei al país. I els que tan n’elogien avui, possiblement no s’adonen que a través de les seves paraules d’elogi no fan més que posar de manifest la seva incapacitat per seguir l’estela de Suárez quant a entendre la política com a servei. La història jutjarà a Adolfo Suárez amb benvolença. Hi ajudarà que Espanya estigui transitant per viaranys costeruts en els quals per trobar solucions als problemes que patim es troba a faltar el diàleg i el saber fer de Suárez que tan decisius van ser per desmuntar l’Espanya franquista des del règim mateix, i bastir la ‘nova’ Espanya democràtica fonamentada en el reconeixement i en el respecte a la pluralitat i a la diversitat del seu territori. Des de la mirada enrere d’avui, pot haver-hi qui pensa que llavors es va fer poc. Però qui així pensi va errat. Perquè a despit de la capacitat que Suárez va mostrar per dirigir el país en moments difícils, no s’ha de menystenir el fet que al seu costat va trobar-se amb polítics convençuts que només amb diàleg, negociació, i voluntat d’entesa, la transició cap a la democràcia podia ser possible.

Valentia, coratge, generositat, i diàleg són els valors que millor defineixen la personalitat política de Suárez. La valentia, el coratge, la generositat, i el diàleg que avui fa falta per fer front als efectes d’una crisi econòmica que està soscavant lentament l’Estat del benestar que és el garant de la cohesió social, i a la crisi política desencadenada arran el centralisme i l’immobilisme espanyol que ara nega el dret a ser, el dret a decidir el seu futur d’una part dels seus actuals habitants. La Constitució, per definició està al servei de la ciutadania i no pas a l’inrevés. Els temps han canviat, però els principis pels quals es regeix la democràcia no ho han fet. I si la valentia, el coratge, la generositat, i el diàleg que Suárez va aplicar per governar haguessin estat la tònica habitual aplicada pels governs espanyols, i molt especialment pel que presideix Mariano Rajoy, de ben segur que les relacions entre Catalunya i Espanya presentarien un balanç notablement diferent al que ara presenten.

Quan tothom magnifica la figura d’Adolfo Suárez arran la seva desaparició física, el millor homenatge que se li podria retre per part de l’actual classe política, és actuar políticament tal com ell ho feia, avantposant els interessos generals als estrictament personals i de partit. I això, vist com ens van les coses en l’estat de la política actual, deu ser com demanar peres a l’om.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de març de 2014

Pete Seeger

Wednesday, 29/01/2014 (10:03)

D’ell s’ha dit i escrit ja pràcticament tot. Seeger haurà estat el trobador del segle XX per excel·lència, alhora referent en la lluita contra tota mena d’opressions. Amb la seva desaparició se’ns en va un home que ha estat sempre al costat dels més febles en la defensa dels seus drets, en la denúncia de la inutilitat de les guerres. La seva memòria continuarà ben viva entre aquelles i aquells que una i mil vegades hem cantat i continuarem cantant les cançons que d’ell vàrem aprendre.  Aquí teniu els enllaços a algunes d’elles com a meu petit homenatge a la seva memòria…

We shall overcame

Down by the riverside

This land is your land

Freight train

Forever young

If I had a hammer

Viva la quince brigada

Rajoy

Thursday, 23/01/2014 (06:46)

Quan un president de govern es resisteix insistentment a comparèixer davant la ciutadania, s’espera quelcom més del què va donar de sí la presència de Rajoy la nit del dimarts als estudis d’Antena 3. El moment polític, econòmic, i social pel qual travessa l’Estat espanyol és complicat. D’aquí que dels governants, i en especial del president de l’executiu central, se’n esperin concrecions quant a les polítiques que s’estan portant a la pràctica, i de les que es pensen desenvolupar. I sobretot se’n esperin propostes clares per treure el país de l’atzucac, polític sobretot, en el qual es troba. Però pel què vàrem comprovar la nit de dimarts, Mariano Rajoy, no és d’aquesta mateixa opinió. I coherent com ell és amb la seva trajectòria política de baixa volada, es va limitar a insistir en què ens trobàvem a les portes de la sortida de la crisi gràcies, òbviament, a la tasca que ell i els seus ministres estaven portant a terme al capdavant de l’executiu, i a costa –això no ho va dir ell!–  de les  retallades socials que aprofundeixen l’escletxa social d’aquest país, i que ens retrocedeixen a anys pretèrits. Cap reflexió sobre la corrupció en general (més enllà de mostrar el seu convenciment de la innocència de la infanta Cristina en el cas Noos), i en particular cap referència als casos de males pràctiques polítiques que impliquen a membres del seu entorn i partit.

En definitiva, la compareixença de Rajoy no va aportar que no sabéssim sobradament. Tant en una anterior entrevista a la mateixa cadena com en la de dimarts, del president només va aflorar la buidor d’idees i la limitació discursiva de sempre, alhora que com si d’un mantra oriental es tractés, es refugiava constantment en la seva particular teoria d’una recuperació econòmica que trigarà a estendre els seus efectes sobre la població, fonamentalment quant a la reducció de l’atur. La solució dels problemes que patim –va a dir Rajoy–  està en el respecte a la llei. “Tinc un pla per frenar la independència de Catalunya. I aquest pla és el de complir la llei”, va reblar quan l’entrevistadora va insistir en preguntar-li en relació al procés endegat a Catalunya.

Vista l’entrevista, ja em diran què en vàrem treure d’esmerçar part del nostre temps en escoltar a un president que assegura tenir plans per tot sense que en cap moment sapiguem com són aquests plans, més enllà d’assegurar-nos que tot s’ha de fer d’acord amb la llei. I jo afegeixo que només faltaria que en democràcia, les coses no es fessin d’acord amb la llei! En tot cas, el senyor president del govern s’oblida que la qüestió no rau en fer les coses d’acord amb la llei, que també, sinó en admetre que les lleis s’han fet per ser canviades quan convé per adequar-les a les demandes de la ciutadania. Governar no és fer tot el contrari a allò que s’havia promès es faria, amb el pretext que les circumstàncies són diferents a com s’esperava fossin. En coherència, atès que Rajoy admet que les circumstàncies econòmiques han canviat, ha d’admetre que també ho han fet –i molt–  les circumstàncies polítiques i socials. I en aquest cas, la ciutadania no és escoltada com ho foren els factòtums econòmics que ens han acabat per condicionar les nostres vides. Mentre, la ciutadania es mostra cada vegada més cansada i indignada per la ineficiència d’uns polítics incapaços de fer front a la corrupció, de frenar el frau fiscal, d’afavorir la reindustrialització del país, de vetllar per l’equitat social, d’acarar el nou encaix entre Catalunya i Espanya…

Comptat i debatut, malgrat la compareixença de Rajoy a Antena 3, el president de l’executiu espanyol continua amagat i amagant-se. Molt al contrari de les pràctiques que són norma en països del nostre entorn, en què els seus presidents donen la cara i compareixen davant el mitjans de comunicació per sotmetre’s a totes les preguntes que calgui durant el temps que sigui necessari. Espanya continua essent diferent. I així ens van les coses.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de gener de 2014

El Tinell

Thursday, 26/12/2013 (02:16)

En aquests meus comentaris setmanals m’he referit en ocasions a la visió de país que Pasqual Maragall propugnava sobretot en la seva etapa d’alcalde de Barcelona; visió que això no obstant no abandonà quan va ostentar la presidència de la Generalitat de Catalunya. Per aquestes i altres raons Maragall va ser vilipendiat des de les files contràries al seu pensament polític, però també des del que llavors era el seu partit, el PSC. Va ser precisament en l’etapa d’alcalde de Barcelona que per la visió d’estadista que Maragall projectava arreu en ocasió de la preparació dels Jocs Olímpics, i pels molts recels que el seu tarannà i protagonisme polític despertava a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, quan algú va escriure que mentre Pasqual Maragall feia i exercia de president de Barcelona, Jordi Pujol actuava d’alcalde de Catalunya. Aquesta descripció irònica del repartiment del protagonisme polític d’aquells dies de glòria, no amagava de fet un rerefons indiscutible: Pasqual Maragall ambicionava projectar Barcelona com a punta de llança d’un país modern, d’una societat avançada, i d’una ciutat-capital preparada per liderar l’empenta d’una àmplia i potent regió del sud d’Europa que s’havia de coordinar a través de la xarxa transfronterera de ciutats anomenada C-6, formada per Tolosa de Llenguadoc, Montpellier, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona. Per Maragall Europa era, i continua essent el nord. I no només el nord metafòric. A Europa i a projectes transfronterers Maragall dedicava una part important del seu temps, convençut que l’Europa de les ciutats i de les regions seria la peça clau per tancar el puzle de la Unió, i per dissoldre les fronteres mentals que els governs dels Estats de la Unió es negaven a derruir arran l’allau de canvis que els venien damunt, i de la pèrdua de poders que tradicionalment els havien estat reservats, tals com el control de les fronteres, l’emissió de moneda, i la defensa del territori.

L’actitud política de fer i d’actuar de Maragall incomodava als seus opositors polítics, incapaços com eren d’entendre l’abast i la transcendència del seu pensament. Però també incomodava als crítics que des de les files del PSC veien en Maragall al militant díscol que ‘passava’ de consignes de partit. No s’adonaven que es trobaven davant un líder en el qual calia confiar. Als uns i als altres el unia el seu sentiment contrari a que Maragall els superés al disposar d’aquella mirada política de llarga distància que volava per damunt dels curts terminis imposats pel la contesa electoral de torn.

El dilluns 16 de desembre, feia just 10 anys de l’estrena del govern progressista i catalanista que presidiria Maragall, resultat de l’acord establert entre ERC, ICV-EUiA, i el PSC, conegut com el Pacte del Tinell. El temps i els historiadors explicaran què va succeir perquè aquell govern de progrés acabés trobant tantes pedres en el seu camí. Segur, però, que una de les principals contres que el govern que encapçalava Pasqual Maragall patia, venia de la imposició que cadascuna de les formacions polítiques signants del Pacte exerciren per assegurar-se les teòriques quotes de poder en el govern que els corresponien, i per designar les persones que assumirien càrrecs d’acord amb aquestes quotes. D’aquesta tessitura Maragall quedà amb les mans lligades per nomenar l’equip de persones que pensava podien servir millor els interessos de Catalunya. El placatge que les tres forces polítiques exerciren sobre el govern en qüestionaren la seva autonomia i durabilitat. En aquest context el govern de Maragall no es trobava en les millors condicions per defensar, com ho havia fet des de l’alcaldia, el seu projecte de país en una Europa en la que les ciutats i les regions havien de jugar un paper cabdal.

Deu anys després, ben poques referències al govern progressista i catalanista de Maragall hem vist en els mitjans de comunicació, i hem sentit en els discursos dels partits que el varen protagonitzar… La nostra memòria és curta…, i injusta…, i sovint volgudament oblidosa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de desembre de 2013

Nelson Mandela

Friday, 06/12/2013 (14:56)

El que fou president de Sudàfrica i Premi Nobel de la Pau ha mort a Johannesburg als 95 anys d’edat. Amb ell despareix un símbol de la lluita contra l’apartheid, i un gran defensor dels drets humans, exemple de diàleg, de lideratge, de tenacitat, de confiança… Principis i valors que sovint trobem tan a faltar… Descansi en pau.