Arxiu de la categoria '>> PERSONES'

Guillem

Monday, 03/08/2015 (19:28)

Avui ha nascut el nostre tercer nét, el Guillem. Una bona excusa a l’hora de deixar constància d’aquest important esdeveniment familiar en aquest meu blog, per manifestar la nostra alegria com a avis, felicitar als seus pares Anaïs (la nostra filla) i Nico, i desitjar al nou-nat una molt llarga vida plena d’encerts… Sigues molt benvingut!

Xavi Badia i Comadran

Saturday, 01/08/2015 (15:43)


La promoció dels alumnes dels Maristes de Mataró que finalitzaren els seus estudis l’any 1963. El Xavi és el tercer de la darrera fila començant per la dreta.

Hi ha persones que se’ns fan invisibles sense fer més soroll que el que desencadena el dolor que afligeix als seus éssers més propers i estimats. Hi ha persones que se’n van sense que el seu mutis pel foro comporti cap desplegament especial. Són persones a les que això no obstant serà impossible poder oblidar per aquells i aquelles que han i que hem tingut la sort de tractar-les… Són persones, bones persones… Obertes al diàleg i a la comprensió… Persones que fugen de dogmatismes i que prefereixen arrecerar-se en la conversa distesa i amable. Persones anònimes per a una gran majoria, però molt estimades pel seu entorn… Doncs bé, una d’aquestes moltes persones que ens acaba de deixar, i a la que avui, a l’hora dels adéus, li hem retut homenatge emocionat, és el Xavi Badia i Comadran. A les alforges de la seva bicicleta, hi portarà el record i l’estima d’aquells i d’aquelles que mai no l’oblidarem… Pau i serenitat a la Maria, a la Sílvia i al Xavi…

Xavier Vinader, in memoriam

Friday, 10/04/2015 (17:08)

Just quan acabava de publicar el meu darrer post ‘Periodisme i ètica’ m’arribava la notícia de la mort de Xavier Vinader. D’ell podria escriure’n d’una manera molt extensa, atès que ens vàrem conèixer quan ambdós iniciàvem les nostres respectives trajectòries professionals a la ciutat de Sabadell. Radio Juventud de Sabadell, Radio Sabadell, i la revista ‘Can Oriach’ van ser alguns dels escenaris comuns. Molt especialment ho van ser els ara llunyans mesos de la transició política i d’efervescència opositora ciutadana a la conquesta d’espais de llibertat i de la democràcia, en els que ell i jo desenvolupàvem part de la nostra activitat professional com a corresponsals de diaris barcelonins. Però en aquests moments a vessar d’emocions i de records d’un temps, d’una ciutat, d’un país, prefereixo que del Xavier i de la seva manera de ser i de fer en parli el ric llegat que ens deixa en forma d’articles, reportatges, pròlegs a llibres i llibre. El Xavier ha estat, és i serà un referent obligat d’una manera d’entendre i de concebre el periodisme i per això mateix de ser i de fer de periodista…

Altres referències al Xavier en aquest meu blog les trobareu a 

Jo vinc d’un silenci

Xavier Vinader: d’un temps, d’un país…   

Margarita Rivière

Thursday, 26/03/2015 (18:55)

Assegurava Margarita Rivière que la vida no tenia sentit si no en sabíem extreure i gaudir els bons moments… He de confessar doncs, que un dels bons moments de la meva vida va ser quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la a l’Associació de la Premsa de Barcelona. Amb ella he compartit amistat, complicitats i sobretot reflexions en relació a la professió. No estàvem sempre d’acord. Però del respecte pels punts de vista que cadascú defensava en resultava, almenys per a mi, un enriquiment personal… A ella el meu record, i als seus el meu condol i la meva solidaritat.

August Puncernau i ‘La Veu de la Ciutat’

Friday, 27/02/2015 (11:53)

Quan t’assabentes del traspàs de persones amb les quals han compartit moments de la teva vida, els records que s’amunteguen en les prestatgeries de la memòria i de cop-i-volta es despleguen i rememores anys i moments pretèrits que semblaven oblidats. Això és allò que m’ha passat al conèixer avui la mort de l’August Puncernau Folch. Amb ell vaig compartir l’aventura de la posada en marxa d’un projecte de mitjà de comunicació escrit sabadellenc que dissortadament va tenir una vida molt curta: ‘La Veu de la Ciutat’. L’August en va ser el seu primer i únic director. Jo, llavors, treballava a l’Ajuntament de Sabadell on dirigia els Serveis d’Informació i de Publicacions que, malgrat aquest nom ampulós, en la seva nòmina solament hi tenia, a més de mi mateix, a una altra persona. Va ser l’August qui em va demanar si estava disposat a escriure una columna diària pel diari. Vaig acceptar, a despit que vaig posar com a condició signar-la amb el pseudònim de Cesc Negre. No recordo amb precisió quan temps va durar l’aventura de ‘La Veu de la Ciutat’ ni quantes columnes vaig arribar a escriure-hi. Sí que recordo, però, les converses que en ocasió del model de diari a bastir, vàrem tenir. ‘La Veu de la Ciutat’ va desaparèixer a finals de 1981. Després, l’August i jo vàrem coincidir en alguns actes i taules rodones. No sabria dir quan va ser la darrera ocasió en què vàrem parlar. D’aquí que avui, al tenir notícia del seu traspàs, se’m hagin fet presents aquells dies intensos de ‘La Veu de la Ciutat’… De l’August en conservaré el record d’una persona tossuda, però amable i assequible, dialogant i comprensiva…

Descansi en pau!

A les meves altres dues ‘mares’

Tuesday, 06/01/2015 (12:34)

Les dues del mig són les meves dues altes ‘mares’ Pilar i Angeleta.

En la vida de cadascú, més enllà dels nostres pares i germans, hi ha persones que ens són i les sentim més properes que no pas altres. Són aquelles amb les quals ens lliga un afecte i una relació emocional que possiblement començà a forjar-se durant els primers anys de la nostra existència. És a dir en aquella etapa de la vida en la qual més ens convé sentir-nos acomboiats i estimats no només pels nostres pares, sinó també per altres persones que contribueixen a enriquir-nos en el nostre procés educatiu. A aquestes persones jo les anomeno els nostres altres ‘pares’ o altres ‘mares’…

L’atzar o el destí ha volgut que dues de les persones que han estat per a mi dues de les meves altres ‘mares’ –la tieta Angeleta, i la tieta Pilar– se’ns fessin invisibles en el curt temps d’una sola setmana. I en aquests moments en què elles ens han deixat físicament, i que els records i les emocions se’ns amunteguen en la memòria, vull retre’ls el meu petit homenatge en forma de record, per haver estat com elles han estat, per haver-les tingut tant a prop en moments de la meva infantesa quan més falta em feien… I sobretot per haver-me estimat tant!

Gràcies tietes, gràcies a aquestes meves dues ‘altres mares’… Us recordaré, us recordarem per sempre més!

Que tingueu un bon viatge!

Joan Barril i Cuxart

Saturday, 13/12/2014 (07:46)

Avui dissabte. Primeríssima hora del matí. El ‘tintineix’ del mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge. L’obro. Simplement diu això: ‘El Joan [Barril] acaba de morir’. Se’m fa un nus a la gola, i el record em vola fins a finals de l’estiu de 1981, quan ens disposàvem a obrir la mostra ‘Sabadell proposa’ al vell Vapor de Can Borràs (on avui s’aixeca l’Escola Creu Alta). És migdia. El dia és una mica tapat i molt xafogós. Em trobo al pati del Vapor amb un jove periodista de 27 anys. Jo no en tenia tampoc llavors gaires més. Ens presenten. Parlem una estona, i quedem per veure’ns amb més calma l’endemà. Compartim una llarga conversa. Fins i tot ens confessem l’un a l’altre. Tampoc llavors no eren temps fàcils. Abans de donar per acabada la nostra conversa, a partir d’una reflexió que ell em fa, descobreixo la vessant humana –la professional ja l’havia descobert- d’aquell jove periodista que es deia Joan Barril.

A partir d’aquells dies, ell i jo manteníem una bona relació que es feia més o menys propera físicament, segons les circumstàncies professionals de cadascú i de cada moment. Barril va ser, encara que per pocs mesos, responsable de Premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Jo ho era de l’Ajuntament de Sabadell. Conservo i acabo de repassar la lletra que em va adreçar per explicar-me els motius que el portaven a deixar la tasca de Cap de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, alhora que ens citàvem per una propera trobada es clar, davant una bona taula… Vàrem complir amb aquesta cita, i amb moltes més…

Professionalment ens retrobarem més tard a la revista ‘El Món’, a la tertúlia el ‘Cafè’ de Ràdio 4, a ‘La R-pública’ de la COMRàdio, i a l’espai ‘Entrevista’ de Barcelona TV, mitjans i espais que el Joan va dirigir, i als quals m’havia convidat a participar. També coincidirem com a socis en un projecte empresarial vinculat amb la comunicació que, dissortadament, no va acabar de reeixir.

Des d’aquell ‘Sabadell proposa’ que serví per reflexionar sobre el futur de la ciutat immersa, també llavors, en una profunda crisi, Barril havia estat en diverses ocasions més a la nostra ciutat, fos per compartir taula d’amics (com sempre ben triada, parada, i regada), o per recollir guardons literaris als quals s’havia fet mereixedor. Cal recordar que ell guanyà el Premi de sàtira Pere Quart (1988) de l’Ajuntament de Sabadell i Edicions La Campana, amb ‘Un submarí a les estovalles’, i posteriorment el Premi Sant Joan (2010) de Caixa Sabadell, amb ‘Les terres promeses’.

Altres, amb més encert que no pas jo ho faig ara, en moments de profunda emoció i sentiment, escriuran i opinaran sobre ell, i la seva obra.

Però avui dissabte, de matinada, el Joan ens ha dit adéu. I jo, empès pel batibull de records, no vull –no puc– deixar d’escriure unes ratlles com aquestes de testimoniatge. Els que l’estimàvem ens hem quedat una mica més orfes que no pas ahir mateix érem. El temps imposa la seva raó, i aquells que ens han precedit i ens han acompanyat al llarg de la nostra vida se’ns van fent de mica en mica invisibles…

Del Joan trobaré –trobarem– a faltar moltes coses. Però sobretot trobarem a faltar la serenor, la saviesa, la precisió en els mots que a través de les seves reflexions ens traslladava.

Descansi en pau.

Publicat a PAIOS, el 13 de desembre de 2014

Narcís

Tuesday, 12/08/2014 (16:53)

Avui ha nascut el nostre segon nét, el Narcís. Un bon motiu per manifestar la nostra alegria per aquest esdeveniment i per felicitar als seus pares, Xavi i Laura (la nostra filla), i al seu germà Adrià, alhora que desitjem una molt llarga vida al Narcís. Sigues molt benvingut!

No fer llenya de l’arbre caigut…

Thursday, 07/08/2014 (08:00)

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, a despit que a hores d’ara ningú no tingui cap dubte quant a què aquest país que és Catalunya ha entrat, dissortadament, en la ‘normalitat’ pel què fa també a qüestions relacionades amb el frau fiscal, l’evasió de capitals i la corrupció política. S’ha enfonsat el mite d’un oasi català on res –o potser de tot!— hi passava. Per arribar fins aquí hem tingut de pagar un peatge elevat en forma de personatges que, políticament parlant, han estat marginats al no ser considerats suficientment patriotes pel simple fet d’haver-se atrevit a assenyalar amb el dit la punta d’un iceberg que sota seu amagava una profunditat de corrupció inaudita.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però hem de preguntar-nos què hauria passat si l’afer Banca Catalana –quatre anys més tard que Pujol tingués diners dipositats fora del país– no s’hagués convertit per obra i gràcia del pujolisme en un nou atemptat del govern de Madrid contra Catalunya. ¿Recorden la manifestació en suport a Jordi Pujol pocs dies després d’unes eleccions autonòmiques que ell havia guanyat, i de les paraules que van adreçar-nos des del balcó del Palau de la Generalitat assegurant que “el govern de Madrid ha fet una jugada indigna” i “que a partir d’ara els únics que podrem parlar d’ètica i moral serem nosaltres”? I mentre, Raimon Obiols i Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, eren titllats de ‘botiflers’ per aquells que es consideraven amb autoritat suficient per repartir patents de catalanitat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, malgrat sigui oportú recordar la reacció enfurismada d’Artur Mas davant la dura acusació continguda en la sentència “vostès tenen un problema que es diu 3 per cent” que Pasqual Maragall li va etzibar en seu parlamentària; paraules que des de les files convergents van ser interpretades com una nova infàmia i indignitat contra Catalunya i contra la gestió del govern Pujol en la que l’actual president de la Generalitat havia participat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però ¿que hauria estat de Catalunya si els casos de corrupció política –amb el finançament irregular dels partits polítics al capdavant–  s’haguessin acarat amb fermesa des del primer moment? Com a mínim hauríem evitat que el mal s’estengués i ho convertís tot en un fangar. El primer indici de que no anàvem bé va ser, juntament amb l’afer Banca Catalana, amb el cas Filesa que posava damunt la taula el finançament irregular dels partits, en aquest cas del PSC. Hipòcritament, la resta de partits varen obviar que allò que als socialistes els passava amb Filesa també podia passar-los a ells en qualsevol moment, tal com dissortadament hem pogut comprovar amb el pas dels anys.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, encara que la ‘normalitat’ en la qual Catalunya ha ingressat, obliga a què el principi que en justícia és elemental de que qui la fa l’ha de pagar s’apliqui, sense excepcions ni excuses de cap mena. I no s’hi val que a partir de l’incompliment de les obligacions que com a ciutadans a cadascú corresponen, s’estableixin rangs de majors o de menors defraudadors públics. El ‘tu encara més’ que ha estat norma en la política catalana, i sobretot en l’espanyola, ha fet massa mal.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut. D’aquí que és el moment de retornar a Catalunya la dignitat que mai no hauria d’haver-li estat qüestionada. Cert és que Jordi Pujol no és ni ha estat mai Catalunya, simplement perquè Catalunya és molt més plural i diversa que no pas el què el pensament d’alguns volen establir. Però quan el país es troba en estat de xoc pel desenllaç d’una trajectòria personal única, és també quan més cal reconèixer els errors comesos. I sobretot en matèria de victimisme que potser serveixen per justificar mancances governamentals, però que en cap són útils per recuperar confiances perdudes, i construir un país nou sobre bases suficientment sòlides.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’agost de 2014

Jordi Pujol, cau el mite…

Friday, 25/07/2014 (20:59)

Els que em coneixen saben del meu respecte, sobretot institucional, que sempre fins ara mateix havia professat al president Pujol. Al marge de qualsevol altra consideració o discrepància ideològica, sempre havia considerat el president Pujol com una persona honesta en el sentit més ampli de la paraula i del concepte. I ara, simplement han calgut unes poques ratlles escrites damunt d’un paper, perquè tot aquell meu sentiment de respecte s’hagi transformat d’una revolada en una sensació de traïció. Tant haver impartit lliçons sobre ètica i valors, tant denunciar Pujol complots a la seva contra (que hàbilment reorientava com si d’atacs a Catalunya fossin), tant embolcallar-se amb la bandera per justificar-ho tot, tant proclamar que tot allò que feia ho feia per Catalunya…, perquè arribi un dia en què ha de confessar que després d’haver-ho negat una i mil vegades, disposava d’almenys un compte bancari a l’estranger, i que havia amagat dades a la hisenda que –diuen– som tots, i això durant més de trenta anys…  

Amb la confessió de Jordi Pujol cau un dels mites de Catalunya forjat en mil batalles. Cau el mite i s’obren un reguitzell de preguntes que precisaran resposta, i resposta urgent… Amb la caiguda del mite Pujol cau també la imatge idíl·lica d’una Catalunya que no és com alguns diuen i volen que sigui…

No n’hi ha prou en confessar i demanar perdó, perquè el discurs dominant del pujolisme –i a voltes fins i tot excloent– ha estat que només Pujol i el partit que ell va fundar estaven al servei de Catalunya… A la resta, segons ells, només els movia l’interès de desprestigiar-los, única manera –consideraven– de desbancar-los políticament parlant…

Ho escrivia aquí mateix fa només 48 hores: uns dels problemes que patim és la manca de coherència en matèria de valors que impregna la vida política del país que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu, allò que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci cada vegada més perillosament evident.