Arxiu de la categoria '>> PERSONES'

El xulisme de l’Aguirre…

Monday, 07/04/2014 (19:45)

“Si no passen més coses, és ben bé perquè Déu no vol!” exclamava sovint la meva àvia en veure què passava al seu entorn. Aquesta dita la recordava jo dijous passat quan vaig tenir notícia de ‘l’incident’ que va protagonitzar la ínclita senyora Esperança Aguirre amb els agents de mobilitat de Madrid. Clar que el meu astorament inicial va quedar immediatament superat per l’enuig que vaig sentir hores després a l’escoltar com la senyora Aguirre explicava els fets esdevinguts a la Gran Via madrilenya per ella protagonizats; en especial quan va rematar l’explicació amb aquella sentència de que havia merescut un tracte masclista per part dels agents de la Policia Municipal de la capital ‘del Reino’. La senyora Aguirre, per ser ella qui és, vol creure que és normal i suficient encendre els intermitents de perill d’un vehicle per poder-lo aturar en ple carril bus mentre es va a treue diners d’un caixer automàtic. Deu creure la senyora Aguirre que aquesta seva actitud no és motiu suficient perquè apareguin un parell de municipals disposats a multar-la. Per això que el municipal col·loqui la moto davant mateix del cotxe de la senyora Aguirre no deixa de ser un signe clar de la prepotència amb què actuen els agents de mobilitat madrilenys. Per a més ‘inri’, la senyora Aguirre creu que l’agent intervinent és curt de gambals pel fet que esmerça massa temps en omplir la butlleta de denúncia, raó per la qual, decideix tocar el dos. Ah! I que la moto de l’agent caigués a terra va ser per estar mal aparcada. Ella ‘només la va fregar una miqueta’. I com a cirereta del pastís, la senyora Aguirre va haver d’aguantar a sobre que una patrulla la perseguís fins el seu domicili…

He de confessar que quan la senyora Aguirre va acabar la seva explicació, vaig sentir la temptació d’agafar el cotxe, i fer el mateix que ells havia fet, només per comprovar científicament què em passava a mi a l’actuar com ella. Però no em vaig atrevir. El meu sentit comú, em feu notar que acabaria passant com a mínim la nit al ‘cuartelillo’ amb un munt de càrrecs al damunt.

En un país normal una actitud com la de la senyora Aguirre per una persona amb projecció pública, a banda que seria castigada de manera immediata, obligaria a dimissió de qualsevol càrrec que ostentés. Passa però, que aquí encara hi ha persones que davant una situació enutjosa, se senten amb el valor i amb la xuleria suficient per recordar a l’autoritat de torn, o a qui correspongui, allò de que “no sabe usted con quién està hablando”, o de “no sap vostè amb qui està parlant”. Perquè posats a comentar actituds xulesques, també a casa nostra hi ha persones que en fan ús. Com la senyora Pilar Rahola quan militava a ERC l’any 1996, que també davant els agents de la Policia Municipal de la seva ciutat, els va fer notar que no sabien amb qui se les tenien, i es va negar pagar la multa que li havia estat imposada pel fet que la grua municipal li havia retirat el seu vehicle d’allà on es trobava mal aparcat.

Però allò que més ens hauria de preocupar és que com a conseqüència d’aquests comportaments xulescos per part de persones que precisament per sé qui són haurien de donar especial exemple de comportament cívic, no acaba succeint mai res. Com passarà ara amb el cas de la senyora Aguirre. El fet ha omplert i omplirà pàgines i comentaris, però l’Aguirre, talment com si d’una torera d’èxit es tractés, sabrà sortir-se’n sense ni tan sols despentinar-se. Ningú no li reclamarà que pagui pel seu mal exemple, per l’incompliment de les normes de trànsit, per la seva actitud davant l’autoritat de trànsit. Que pagui políticament la seva prepotència, i que pagui també socialment com ho ha de fer qualsevol ciutadà o ciutadana en situacions semblants. Però que ningú no pateixi. La senyora Aguirre sobreviurà políticament, i la justícia es mostrarà com sempre més igual per a uns que no pas per a uns altres. I de tot plegat, d’aquí tants dies, en farà un any… Viure per a veure!

Ahir i avui

Thursday, 27/03/2014 (08:13)

Amb Adolfo Suárez desapareixia diumenge el polític espanyol que va tenir el coratge de comandar la nau de l’Estat en la difícil singladura de la dictadura a la democràcia. També de facilitar el retorn del president Tarradellas com a pas previ per a la restauració de la Generalitat en un acte d’audàcia i de reconeixement a Catalunya. Ningú, cal recordar-ho als més desmemoriats, no en donava ni cinc de calaix per Suárez quan poc abans de les vacances estiuenques de 1975 era nomenat president del govern pel Rei Joan Carles I. Qui més qui menys pensava que es tractava d’un president pont per poder passar l’estiu, en l’espera que el Rei trobés una altra persona amb una talla política superior a la que Suárez se suposava tenia per comandar la transició. Però anàvem errats. Suárez va saber prendre les regnes del govern, va dialogar pràcticament amb tothom, va apostar per acarar els grans canvis que el país reclamava amb fermesa.

Suárez va ser el polític tenaç, audaç i dialogant que el país precisava en aquells moments en què el país es debatia entre ruptura o transició política a la democràcia. Va ser un home d’Estat que va assumir les responsabilitats de president del govern amb generositat. Ara, com sempre passa en moments semblants als que estem vivim, tot són elogis a la seva figura, a la seva trajectòria política, a la seva manera d’entendre el servei al país. I els que tan n’elogien avui, possiblement no s’adonen que a través de les seves paraules d’elogi no fan més que posar de manifest la seva incapacitat per seguir l’estela de Suárez quant a entendre la política com a servei. La història jutjarà a Adolfo Suárez amb benvolença. Hi ajudarà que Espanya estigui transitant per viaranys costeruts en els quals per trobar solucions als problemes que patim es troba a faltar el diàleg i el saber fer de Suárez que tan decisius van ser per desmuntar l’Espanya franquista des del règim mateix, i bastir la ‘nova’ Espanya democràtica fonamentada en el reconeixement i en el respecte a la pluralitat i a la diversitat del seu territori. Des de la mirada enrere d’avui, pot haver-hi qui pensa que llavors es va fer poc. Però qui així pensi va errat. Perquè a despit de la capacitat que Suárez va mostrar per dirigir el país en moments difícils, no s’ha de menystenir el fet que al seu costat va trobar-se amb polítics convençuts que només amb diàleg, negociació, i voluntat d’entesa, la transició cap a la democràcia podia ser possible.

Valentia, coratge, generositat, i diàleg són els valors que millor defineixen la personalitat política de Suárez. La valentia, el coratge, la generositat, i el diàleg que avui fa falta per fer front als efectes d’una crisi econòmica que està soscavant lentament l’Estat del benestar que és el garant de la cohesió social, i a la crisi política desencadenada arran el centralisme i l’immobilisme espanyol que ara nega el dret a ser, el dret a decidir el seu futur d’una part dels seus actuals habitants. La Constitució, per definició està al servei de la ciutadania i no pas a l’inrevés. Els temps han canviat, però els principis pels quals es regeix la democràcia no ho han fet. I si la valentia, el coratge, la generositat, i el diàleg que Suárez va aplicar per governar haguessin estat la tònica habitual aplicada pels governs espanyols, i molt especialment pel que presideix Mariano Rajoy, de ben segur que les relacions entre Catalunya i Espanya presentarien un balanç notablement diferent al que ara presenten.

Quan tothom magnifica la figura d’Adolfo Suárez arran la seva desaparició física, el millor homenatge que se li podria retre per part de l’actual classe política, és actuar políticament tal com ell ho feia, avantposant els interessos generals als estrictament personals i de partit. I això, vist com ens van les coses en l’estat de la política actual, deu ser com demanar peres a l’om.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de març de 2014

Pete Seeger

Wednesday, 29/01/2014 (10:03)

D’ell s’ha dit i escrit ja pràcticament tot. Seeger haurà estat el trobador del segle XX per excel·lència, alhora referent en la lluita contra tota mena d’opressions. Amb la seva desaparició se’ns en va un home que ha estat sempre al costat dels més febles en la defensa dels seus drets, en la denúncia de la inutilitat de les guerres. La seva memòria continuarà ben viva entre aquelles i aquells que una i mil vegades hem cantat i continuarem cantant les cançons que d’ell vàrem aprendre.  Aquí teniu els enllaços a algunes d’elles com a meu petit homenatge a la seva memòria…

We shall overcame

Down by the riverside

This land is your land

Freight train

Forever young

If I had a hammer

Viva la quince brigada

Rajoy

Thursday, 23/01/2014 (06:46)

Quan un president de govern es resisteix insistentment a comparèixer davant la ciutadania, s’espera quelcom més del què va donar de sí la presència de Rajoy la nit del dimarts als estudis d’Antena 3. El moment polític, econòmic, i social pel qual travessa l’Estat espanyol és complicat. D’aquí que dels governants, i en especial del president de l’executiu central, se’n esperin concrecions quant a les polítiques que s’estan portant a la pràctica, i de les que es pensen desenvolupar. I sobretot se’n esperin propostes clares per treure el país de l’atzucac, polític sobretot, en el qual es troba. Però pel què vàrem comprovar la nit de dimarts, Mariano Rajoy, no és d’aquesta mateixa opinió. I coherent com ell és amb la seva trajectòria política de baixa volada, es va limitar a insistir en què ens trobàvem a les portes de la sortida de la crisi gràcies, òbviament, a la tasca que ell i els seus ministres estaven portant a terme al capdavant de l’executiu, i a costa –això no ho va dir ell!–  de les  retallades socials que aprofundeixen l’escletxa social d’aquest país, i que ens retrocedeixen a anys pretèrits. Cap reflexió sobre la corrupció en general (més enllà de mostrar el seu convenciment de la innocència de la infanta Cristina en el cas Noos), i en particular cap referència als casos de males pràctiques polítiques que impliquen a membres del seu entorn i partit.

En definitiva, la compareixença de Rajoy no va aportar que no sabéssim sobradament. Tant en una anterior entrevista a la mateixa cadena com en la de dimarts, del president només va aflorar la buidor d’idees i la limitació discursiva de sempre, alhora que com si d’un mantra oriental es tractés, es refugiava constantment en la seva particular teoria d’una recuperació econòmica que trigarà a estendre els seus efectes sobre la població, fonamentalment quant a la reducció de l’atur. La solució dels problemes que patim –va a dir Rajoy–  està en el respecte a la llei. “Tinc un pla per frenar la independència de Catalunya. I aquest pla és el de complir la llei”, va reblar quan l’entrevistadora va insistir en preguntar-li en relació al procés endegat a Catalunya.

Vista l’entrevista, ja em diran què en vàrem treure d’esmerçar part del nostre temps en escoltar a un president que assegura tenir plans per tot sense que en cap moment sapiguem com són aquests plans, més enllà d’assegurar-nos que tot s’ha de fer d’acord amb la llei. I jo afegeixo que només faltaria que en democràcia, les coses no es fessin d’acord amb la llei! En tot cas, el senyor president del govern s’oblida que la qüestió no rau en fer les coses d’acord amb la llei, que també, sinó en admetre que les lleis s’han fet per ser canviades quan convé per adequar-les a les demandes de la ciutadania. Governar no és fer tot el contrari a allò que s’havia promès es faria, amb el pretext que les circumstàncies són diferents a com s’esperava fossin. En coherència, atès que Rajoy admet que les circumstàncies econòmiques han canviat, ha d’admetre que també ho han fet –i molt–  les circumstàncies polítiques i socials. I en aquest cas, la ciutadania no és escoltada com ho foren els factòtums econòmics que ens han acabat per condicionar les nostres vides. Mentre, la ciutadania es mostra cada vegada més cansada i indignada per la ineficiència d’uns polítics incapaços de fer front a la corrupció, de frenar el frau fiscal, d’afavorir la reindustrialització del país, de vetllar per l’equitat social, d’acarar el nou encaix entre Catalunya i Espanya…

Comptat i debatut, malgrat la compareixença de Rajoy a Antena 3, el president de l’executiu espanyol continua amagat i amagant-se. Molt al contrari de les pràctiques que són norma en països del nostre entorn, en què els seus presidents donen la cara i compareixen davant el mitjans de comunicació per sotmetre’s a totes les preguntes que calgui durant el temps que sigui necessari. Espanya continua essent diferent. I així ens van les coses.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de gener de 2014

El Tinell

Thursday, 26/12/2013 (02:16)

En aquests meus comentaris setmanals m’he referit en ocasions a la visió de país que Pasqual Maragall propugnava sobretot en la seva etapa d’alcalde de Barcelona; visió que això no obstant no abandonà quan va ostentar la presidència de la Generalitat de Catalunya. Per aquestes i altres raons Maragall va ser vilipendiat des de les files contràries al seu pensament polític, però també des del que llavors era el seu partit, el PSC. Va ser precisament en l’etapa d’alcalde de Barcelona que per la visió d’estadista que Maragall projectava arreu en ocasió de la preparació dels Jocs Olímpics, i pels molts recels que el seu tarannà i protagonisme polític despertava a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, quan algú va escriure que mentre Pasqual Maragall feia i exercia de president de Barcelona, Jordi Pujol actuava d’alcalde de Catalunya. Aquesta descripció irònica del repartiment del protagonisme polític d’aquells dies de glòria, no amagava de fet un rerefons indiscutible: Pasqual Maragall ambicionava projectar Barcelona com a punta de llança d’un país modern, d’una societat avançada, i d’una ciutat-capital preparada per liderar l’empenta d’una àmplia i potent regió del sud d’Europa que s’havia de coordinar a través de la xarxa transfronterera de ciutats anomenada C-6, formada per Tolosa de Llenguadoc, Montpellier, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona. Per Maragall Europa era, i continua essent el nord. I no només el nord metafòric. A Europa i a projectes transfronterers Maragall dedicava una part important del seu temps, convençut que l’Europa de les ciutats i de les regions seria la peça clau per tancar el puzle de la Unió, i per dissoldre les fronteres mentals que els governs dels Estats de la Unió es negaven a derruir arran l’allau de canvis que els venien damunt, i de la pèrdua de poders que tradicionalment els havien estat reservats, tals com el control de les fronteres, l’emissió de moneda, i la defensa del territori.

L’actitud política de fer i d’actuar de Maragall incomodava als seus opositors polítics, incapaços com eren d’entendre l’abast i la transcendència del seu pensament. Però també incomodava als crítics que des de les files del PSC veien en Maragall al militant díscol que ‘passava’ de consignes de partit. No s’adonaven que es trobaven davant un líder en el qual calia confiar. Als uns i als altres el unia el seu sentiment contrari a que Maragall els superés al disposar d’aquella mirada política de llarga distància que volava per damunt dels curts terminis imposats pel la contesa electoral de torn.

El dilluns 16 de desembre, feia just 10 anys de l’estrena del govern progressista i catalanista que presidiria Maragall, resultat de l’acord establert entre ERC, ICV-EUiA, i el PSC, conegut com el Pacte del Tinell. El temps i els historiadors explicaran què va succeir perquè aquell govern de progrés acabés trobant tantes pedres en el seu camí. Segur, però, que una de les principals contres que el govern que encapçalava Pasqual Maragall patia, venia de la imposició que cadascuna de les formacions polítiques signants del Pacte exerciren per assegurar-se les teòriques quotes de poder en el govern que els corresponien, i per designar les persones que assumirien càrrecs d’acord amb aquestes quotes. D’aquesta tessitura Maragall quedà amb les mans lligades per nomenar l’equip de persones que pensava podien servir millor els interessos de Catalunya. El placatge que les tres forces polítiques exerciren sobre el govern en qüestionaren la seva autonomia i durabilitat. En aquest context el govern de Maragall no es trobava en les millors condicions per defensar, com ho havia fet des de l’alcaldia, el seu projecte de país en una Europa en la que les ciutats i les regions havien de jugar un paper cabdal.

Deu anys després, ben poques referències al govern progressista i catalanista de Maragall hem vist en els mitjans de comunicació, i hem sentit en els discursos dels partits que el varen protagonitzar… La nostra memòria és curta…, i injusta…, i sovint volgudament oblidosa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de desembre de 2013

Nelson Mandela

Friday, 06/12/2013 (14:56)

El que fou president de Sudàfrica i Premi Nobel de la Pau ha mort a Johannesburg als 95 anys d’edat. Amb ell despareix un símbol de la lluita contra l’apartheid, i un gran defensor dels drets humans, exemple de diàleg, de lideratge, de tenacitat, de confiança… Principis i valors que sovint trobem tan a faltar… Descansi en pau.

Jaume Arias Zimerman

Sunday, 13/10/2013 (09:08)

Dissabte ens deixava una gran persona i millor professional: el mestre de periodistes Jaume Arias. El meu homenatge i record a ell mitjançant l’excel·lent entrevista que Andreu Farràs li va fer per a la revista ‘Capçalera’ del Col·legi de Periodistes de Catalunya, publicada el juny de 1999. La podeu llegar clicant aquí mateix. Tot un luxe haver tingut l’oportunitat de tractar-lo, i d’aprendre al seu costat.

Àngel Llobet i Díez

Wednesday, 28/08/2013 (00:40)

El temps passa rabent, i en el seu ràpid transitar les persones neixen, creixen i un dia desapareixen. És llei de vida. En qualsevol cas, darrera el seu pas, sempre deixaran petjada del seu trànsit entre nosaltres. La deixen entre les persones del seu entorn familiar, que per això sentiran molt més la seva absència. Però que sigui així no priva que hi hagi persones, que per la seva dimensió i per la seva projecció humana, la seva absència es deixi notar més enllà del seu cercle afectiu estricte. Són persones la desaparició de les quals marquen un final d’etapa pel seu testimoniatge, per les seves conviccions, pel seu esperit de servei i de compromís amb la societat, per la seva passió al servei del país…

Ahir ens deixava una d’aquestes persones que els que hem tingut la sort de tractar-lo mai més no podrem oblidar: l’Àngel Llobet i Díez. La notícia de la seva mort m’arribava tard, molt tard anit, a través d’una trucada telefònica d’aquelles que quan es produeix a hores poc habituals ja imagines que no és portadora de bones notícies… Dissortadament, aquella trucada no n’havia de ser l’excepció, i després d’un lacònic “l’Àngel ha mort”, les imatges i els records començaren a amuntegar-se i a desfilar desordenadament davant meu, talment com si d’una accelerada projecció es tractés.

No recordo en quin moment vaig conèixer a l’Àngel. Això sí, fa molts anys. Des de llavors les nostres vides havien de tenir molts punts de trobada, tant en l’àmbit personal com en el social, polític i professional. En qualsevol cas, a l’Àngel el devia conèixer en la nostra etapa comuna a l’escoltisme, encara que no n’estic segur que fos així… Sí que sé, però, que d’ell n’he tingut sempre una mateixa i nítida percepció com la persona tenaç i perseverant que ha estat. I m’adono, quan això escric, que són precisament aquests dos adjectius els que segurament defineixen millor el seu carácter, la seva manera de ser. Tenacitat i perseverança que li han permès transitar pels més difícils viaranys de la vida, i assolir les fites que ell es proposava, sense defallir mai, a despit de les incomprensions contra les quals va haver de lluitar.

Sentirem la seva absència. Ens costarà acostumar-nos a no tenir-lo a prop ni a sentir el seu escalf, ni la seva empenta i entusiasme a l’hora de treballar en qualsevol nou projecte, també ara quan s’acabava de jubilar professionalment parlant, i al cap hi tenia nous reptes. Trobarem a faltar el seu consell savi i oportú, la seva comprensió, el seu cop a l’espatlla d’ànim, la seva bonhomía i generositat, i perquè amagar-ho, també els seus cops de geni i de sortides que a vegades no acabàvem de comprendre del tot…

Gràcies, Àngel, per haver estat com has estat, i gràcies per haver-nos deixat compartir amb tu projectes i il·lusions pels quals continuarem treballant.

 

Podeu llegir també el record de l’Àngel que l’escriptor i amic comú Vicenç Villatoro va plasmar a les pàgines de ’La Torre’ en l’edició corresponent al mes de setembre de 2013, clicant aquí mateix.

Josep Ma. Núñez i Valls

Friday, 09/08/2013 (20:18)

Josep Ma. Núñez i Valls, pocs dies abans del seu traspàs, amb el seu besnét l’Adrià Recaj i Brunet

Aquesta semana que ara acaba moria, als 95 anys, el meu sogre. Ho feia amb la mateixa placidesa que ell havia intentat transmetre als que l’envoltaven al llarg de la seva vida. El meu millor record i homenatge en les paraules que el seu nét Adrià Claramunt i Núñez, va llegir en l’acte d’acomiadament.

“Hola avi,

Sóc l’Adrià, l’Adrià gran, el teu primer nét. El nét net, com acostumaves a dir tot fent broma. Ja fa temps que no parlem. Que no m’expliques les teves ‘aventures’ de la mili a A Coruña (d’aquí venim); que no em recordes aquells viatges de feina pel nord d’Espanya i els tiberis que et foties a les diferents fondes i pensions que segur ja coneixien el teu bon tarannà i el teu bon estómac.

Ets, has estat, una persona que malgrat els problemes que hagis pogut tenir, crec que has gaudit de la vida i al final del camí, quan repasses l’itinerari vital que has fet, és el més important. Que hagis sabut viure amb un somriure els petits detalls quotidians com poden ser un passeig pel centre, una cerveseta al bar, un dia d’excursió, uns dies a Sant Carles de la Ràpita (te’n recordes?), un bon rostit, un esmorzar de forquilla…

Com pots veure, torno al menjar, com la ‘cabra tira al monte’. Els que ens coneixen a tots dos saben de la nostra afició compartida. Jo m’he frenat una mica els darrers anys (intento conservar la línia), però quan em prenc uns canelons o alguna cosa una mica contundent sovint penso que t’ho passaries bé compartint taula amb nosaltres. A partir d’ara, no crec que mengi una carn al forn sense aixecar una mica la vista cap al cel, perquè tots dos ens somriguem l’un a l’altre i compartim d’aquesta manera la taula.

Començant pel principi, vaja, per l’inici de la vida dels teus tres nets grans (la Laura, l’Anaïs i jo mateix), sempre t’associarem com l’Avi de l’Hort. Tot i que fa anys que ja no t’anomenàvem d’aquesta manera, quan érem petits, per distingir-te de l’avi Brunet i de l’avi Claramunt. Saps que per nosaltres erets, i seràs sempre, l’Avi de l’Hort. Una de les imatges que recordo de més petit era veure’t feinejar a l’hortet de Sant Feliu del Racó, sota un sol de mil dimonis, amb uns pantalons curts i una samarreta ‘imperi’. I aquells àpats familiars que fèiem després de remullar-nos amb la mànega en aquell terreny tant costerut.

Al final de la vida, quan tot s’ha acabat, (o no), se sol fer balanç i el que crec que ens queda a nosaltres és aquella sensació que marxa una persona bona, que s’estimava els seus i que va viure intentant ser feliç sense trepitjar els altres però sense deixar-se trepitjar tampoc.

Deixes molta estimació i, darrerament, moltes mirades tendres i allà on vagis t’endus l’amor i l’afecte dels teus. No t’oblidarem papà, no t’oblidarem Josep Maria, ‘no te olvidaremos José María’, no t’oblidarem avi!

Un petó i una abraçada molt forta.

Sempre teus, sempre amb tu”.

George Moustaki (1934-2013)

Thursday, 23/05/2013 (21:56)

Les persones admirades no moren mai…, només se’ns fan invisibles.

Le temps de vivre

Nous prendrons le temps de vivre,

d’être libres mon amour,

sans projets et sans habitudes,

nous pourrons rêver notre vie.

Viens, je suis là, je n’attends que toi

tout est possible, tout est permis.

Viens, écoute, les mots qui vibrent

sur les murs du mois de mai.

Ils te disent la certitude

que tout peut changer un jour.

Nous prendrons le temps de vivre,

d’être libres mon amour…