Arxiu de la categoria '>> PERSONES'

In memoriam

Tuesday, 15/03/2016 (10:03)

Manuel Foraster (a l’esquerra) en l’acte que vaig tenir l’honor de moderar en ocasió de la presentació d’Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut al CCCB el juliol de 2012. La resta de components de la taula són, d’esquerra a dreta, Joaquim Nadal, Jordi Pujol, Roc Fuentes i jo mateix.

No està essent aquest un bon any per la meva promoció de ‘Can Colapi’ de Sabadell. Si fa uns pocs mesos perdíem el company Joan Argemí i Renom, ahir va ser Manuel Foraster i Giravent qui ens deixava. El meu homenatge d’amistat i reconeixement a ambdós, i en especial al Manuel amb qui vàrem coincidir de nou en diverses ocasions i trobades per ser ell vice-president i animador de la Fundació La Mirada i per haver estat, alhora, editor de la publicació ‘Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut’ promoguda pels Amics del Toni Farrés. Però millor que no pas jo, que sigui en Josep Casamartina i Parassols qui ens parli del Manuel a través d’aquest article que ha publicat avui a ‘El País’:

“Manuel Foraster, al final de la escapada

Muere a los 67 años el escritor de Sabadell justo cuando estaba fraguando su tercera novela

Josep Casamartina i Parassols

Justo cuando estaba fraguando su tercera novela y se estaba convirtiendo en un interesante escritor, moría el pasado domingo Manuel Foraster Giravent (Sabadell, 1949-Barcelona, 2016). Su perfil de Facebook sigue abierto, aunque las últimas entradas son del 3 de julio de 2015, con las felicitaciones de cumpleaños que le mandaron, entonces, sus amigos. Hacía tiempo que un cáncer le devoraba la existencia, pero él seguía adelante, con su mirada socarrona al mundo, ladeado siempre un poco hacia atrás, observando su entorno con una invariable y peculiar sonrisa, hierática y permanente.

“No es que no entendamos nada, es que no hay nada que entender” decía, parafraseando al cantautor Quimi Portet hace cuatro años, en una entrevista realizada cuando apareció su primera novela, Factures pagades (Tusquets, 2012). Con este relato en el que campaba el humor sabadellense, rayando lo absurdo, de Pere Quart o Francesc Trabal, irrumpió en la escena literaria catalana. Una novela en la que el desorden y el vaivén de sensaciones y situaciones, descritas con detalle y en las que la música tenía un papel destacado, construían un universo propio, el de los hijos de la pequeña burguesía industrial de finales de los años sesenta que abandonaban el caparazón local para conocer mundo.

A veces parece planteada como un film, con indicaciones de la música que debe acompañar algunas escenas. No en vano el cine y los viajes eran una de sus pasiones. Le siguió Lisboa direcció París que consolidó el camino iniciado. Con un cierto carácter autobiográfico se sirvió de sus vivencias como lector en la Université Michel de Montaigne, de Burdeos, y la Università degli Studi-L’Orientale, de Nápoles, después de licenciarse en Filología Hispánica en la Universitat Autònoma de Barcelona. Una combinación de lo culto y lo de estar por casa, muy made in Sabadell. De lo tierno a lo cínico, de lo fluido a lo inconexo. Su tercera novela, en la que estaba trabajando, apunta en esa misma dirección.

El primer libro que publicó fue un encargo y estuvo dedicado al primer alcalde democrático de Sabadell después del franquismo, Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut, y quizás ello le animó a dedicarse de lleno a la literatura. Como escritor se consolidó una vez dejó su cargo como jefe de gabinete de prensa en La Pedrera, Fundació Caixa Catalunya advirtiendo, entonces, del peligro de banalización cultural que estaba invadiendo la entidad. Mientras estuvo en La Pedrera dirigió la revista Nexus. También había sido el responsable de comunicación y prensa del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, y de la Olimpíada Cultural del COOB’92. Así mismo fue subdirector de El Món, y ha colaborado en revistas y publicaciones como Bonart, o Núvol, entre otras. Era, además, vicepresidente de la Fundació La Mirada, dedicada a la ediciones de la obra de la Colla de Sabadell, formada por los escritores Joan Oliver (Pere Quart), Francesc Trabal y Armand Obiols. Como activista cultural organizó con la Galeria Fidel Balaguer una serie de encuentros memorables entre intelectuales y políticos, faceta que pudo continuar, justo hasta ahora, desde el Cercle de Cultura del Cercle d’Economia, al que pertenecía.

En About de souffle (Al final de la escapada) de Jean Luc Godard, con guion de François Truffaut, un film mítico que Foraster adoraba, en la penúltima escena, Jean Seberg pone un disco, el concierto para clarinete y orquesta de Mozart; mientras suena la música, melancólica, el plano se detiene fijo en su rostro hermoso y ella le dice a Jean Paul Belmondo “Vamos a dormir?”, “Sí” le dice él fuera de plano, y ella continúa “Es triste dormir. Al dormir estamos forzados a separarnos. Se habla de dormir juntos, pero no es verdad…” baja los ojos y gira la cabeza mirando hacia la cámara mientras se funde en negro.

Muriel Casals i Couturier

Sunday, 14/02/2016 (10:42)

Avui ens ha deixat la Muriel, una persona que del diàleg i del respecte n’havia fet els seus valors primers i més preuats. La trobarem a faltar. Tant a ella com a tot el què ella ha estat. Descansi en pau! 

Guillem

Monday, 03/08/2015 (19:28)

Avui ha nascut el nostre tercer nét, el Guillem. Una bona excusa a l’hora de deixar constància d’aquest important esdeveniment familiar en aquest meu blog, per manifestar la nostra alegria com a avis, felicitar als seus pares Anaïs (la nostra filla) i Nico, i desitjar al nou-nat una molt llarga vida plena d’encerts… Sigues molt benvingut!

Xavi Badia i Comadran

Saturday, 01/08/2015 (15:43)


La promoció dels alumnes dels Maristes de Mataró que finalitzaren els seus estudis l’any 1963. El Xavi és el tercer de la darrera fila començant per la dreta.

Hi ha persones que se’ns fan invisibles sense fer més soroll que el que desencadena el dolor que afligeix als seus éssers més propers i estimats. Hi ha persones que se’n van sense que el seu mutis pel foro comporti cap desplegament especial. Són persones a les que això no obstant serà impossible poder oblidar per aquells i aquelles que han i que hem tingut la sort de tractar-les… Són persones, bones persones… Obertes al diàleg i a la comprensió… Persones que fugen de dogmatismes i que prefereixen arrecerar-se en la conversa distesa i amable. Persones anònimes per a una gran majoria, però molt estimades pel seu entorn… Doncs bé, una d’aquestes moltes persones que ens acaba de deixar, i a la que avui, a l’hora dels adéus, li hem retut homenatge emocionat, és el Xavi Badia i Comadran. A les alforges de la seva bicicleta, hi portarà el record i l’estima d’aquells i d’aquelles que mai no l’oblidarem… Pau i serenitat a la Maria, a la Sílvia i al Xavi…

Xavier Vinader, in memoriam

Friday, 10/04/2015 (17:08)

Just quan acabava de publicar el meu darrer post ‘Periodisme i ètica’ m’arribava la notícia de la mort de Xavier Vinader. D’ell podria escriure’n d’una manera molt extensa, atès que ens vàrem conèixer quan ambdós iniciàvem les nostres respectives trajectòries professionals a la ciutat de Sabadell. Radio Juventud de Sabadell, Radio Sabadell, i la revista ‘Can Oriach’ van ser alguns dels escenaris comuns. Molt especialment ho van ser els ara llunyans mesos de la transició política i d’efervescència opositora ciutadana a la conquesta d’espais de llibertat i de la democràcia, en els que ell i jo desenvolupàvem part de la nostra activitat professional com a corresponsals de diaris barcelonins. Però en aquests moments a vessar d’emocions i de records d’un temps, d’una ciutat, d’un país, prefereixo que del Xavier i de la seva manera de ser i de fer en parli el ric llegat que ens deixa en forma d’articles, reportatges, pròlegs a llibres i llibre. El Xavier ha estat, és i serà un referent obligat d’una manera d’entendre i de concebre el periodisme i per això mateix de ser i de fer de periodista…

Altres referències al Xavier en aquest meu blog les trobareu a 

Jo vinc d’un silenci

Xavier Vinader: d’un temps, d’un país…   

Margarita Rivière

Thursday, 26/03/2015 (18:55)

Assegurava Margarita Rivière que la vida no tenia sentit si no en sabíem extreure i gaudir els bons moments… He de confessar doncs, que un dels bons moments de la meva vida va ser quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la a l’Associació de la Premsa de Barcelona. Amb ella he compartit amistat, complicitats i sobretot reflexions en relació a la professió. No estàvem sempre d’acord. Però del respecte pels punts de vista que cadascú defensava en resultava, almenys per a mi, un enriquiment personal… A ella el meu record, i als seus el meu condol i la meva solidaritat.

August Puncernau i ‘La Veu de la Ciutat’

Friday, 27/02/2015 (11:53)

Quan t’assabentes del traspàs de persones amb les quals han compartit moments de la teva vida, els records que s’amunteguen en les prestatgeries de la memòria i de cop-i-volta es despleguen i rememores anys i moments pretèrits que semblaven oblidats. Això és allò que m’ha passat al conèixer avui la mort de l’August Puncernau Folch. Amb ell vaig compartir l’aventura de la posada en marxa d’un projecte de mitjà de comunicació escrit sabadellenc que dissortadament va tenir una vida molt curta: ‘La Veu de la Ciutat’. L’August en va ser el seu primer i únic director. Jo, llavors, treballava a l’Ajuntament de Sabadell on dirigia els Serveis d’Informació i de Publicacions que, malgrat aquest nom ampulós, en la seva nòmina solament hi tenia, a més de mi mateix, a una altra persona. Va ser l’August qui em va demanar si estava disposat a escriure una columna diària pel diari. Vaig acceptar, a despit que vaig posar com a condició signar-la amb el pseudònim de Cesc Negre. No recordo amb precisió quan temps va durar l’aventura de ‘La Veu de la Ciutat’ ni quantes columnes vaig arribar a escriure-hi. Sí que recordo, però, les converses que en ocasió del model de diari a bastir, vàrem tenir. ‘La Veu de la Ciutat’ va desaparèixer a finals de 1981. Després, l’August i jo vàrem coincidir en alguns actes i taules rodones. No sabria dir quan va ser la darrera ocasió en què vàrem parlar. D’aquí que avui, al tenir notícia del seu traspàs, se’m hagin fet presents aquells dies intensos de ‘La Veu de la Ciutat’… De l’August en conservaré el record d’una persona tossuda, però amable i assequible, dialogant i comprensiva…

Descansi en pau!

A les meves altres dues ‘mares’

Tuesday, 06/01/2015 (12:34)

Les dues del mig són les meves dues altes ‘mares’ Pilar i Angeleta.

En la vida de cadascú, més enllà dels nostres pares i germans, hi ha persones que ens són i les sentim més properes que no pas altres. Són aquelles amb les quals ens lliga un afecte i una relació emocional que possiblement començà a forjar-se durant els primers anys de la nostra existència. És a dir en aquella etapa de la vida en la qual més ens convé sentir-nos acomboiats i estimats no només pels nostres pares, sinó també per altres persones que contribueixen a enriquir-nos en el nostre procés educatiu. A aquestes persones jo les anomeno els nostres altres ‘pares’ o altres ‘mares’…

L’atzar o el destí ha volgut que dues de les persones que han estat per a mi dues de les meves altres ‘mares’ –la tieta Angeleta, i la tieta Pilar– se’ns fessin invisibles en el curt temps d’una sola setmana. I en aquests moments en què elles ens han deixat físicament, i que els records i les emocions se’ns amunteguen en la memòria, vull retre’ls el meu petit homenatge en forma de record, per haver estat com elles han estat, per haver-les tingut tant a prop en moments de la meva infantesa quan més falta em feien… I sobretot per haver-me estimat tant!

Gràcies tietes, gràcies a aquestes meves dues ‘altres mares’… Us recordaré, us recordarem per sempre més!

Que tingueu un bon viatge!

Joan Barril i Cuxart

Saturday, 13/12/2014 (07:46)

Avui dissabte. Primeríssima hora del matí. El ‘tintineix’ del mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge. L’obro. Simplement diu això: ‘El Joan [Barril] acaba de morir’. Se’m fa un nus a la gola, i el record em vola fins a finals de l’estiu de 1981, quan ens disposàvem a obrir la mostra ‘Sabadell proposa’ al vell Vapor de Can Borràs (on avui s’aixeca l’Escola Creu Alta). És migdia. El dia és una mica tapat i molt xafogós. Em trobo al pati del Vapor amb un jove periodista de 27 anys. Jo no en tenia tampoc llavors gaires més. Ens presenten. Parlem una estona, i quedem per veure’ns amb més calma l’endemà. Compartim una llarga conversa. Fins i tot ens confessem l’un a l’altre. Tampoc llavors no eren temps fàcils. Abans de donar per acabada la nostra conversa, a partir d’una reflexió que ell em fa, descobreixo la vessant humana –la professional ja l’havia descobert- d’aquell jove periodista que es deia Joan Barril.

A partir d’aquells dies, ell i jo manteníem una bona relació que es feia més o menys propera físicament, segons les circumstàncies professionals de cadascú i de cada moment. Barril va ser, encara que per pocs mesos, responsable de Premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Jo ho era de l’Ajuntament de Sabadell. Conservo i acabo de repassar la lletra que em va adreçar per explicar-me els motius que el portaven a deixar la tasca de Cap de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, alhora que ens citàvem per una propera trobada es clar, davant una bona taula… Vàrem complir amb aquesta cita, i amb moltes més…

Professionalment ens retrobarem més tard a la revista ‘El Món’, a la tertúlia el ‘Cafè’ de Ràdio 4, a ‘La R-pública’ de la COMRàdio, i a l’espai ‘Entrevista’ de Barcelona TV, mitjans i espais que el Joan va dirigir, i als quals m’havia convidat a participar. També coincidirem com a socis en un projecte empresarial vinculat amb la comunicació que, dissortadament, no va acabar de reeixir.

Des d’aquell ‘Sabadell proposa’ que serví per reflexionar sobre el futur de la ciutat immersa, també llavors, en una profunda crisi, Barril havia estat en diverses ocasions més a la nostra ciutat, fos per compartir taula d’amics (com sempre ben triada, parada, i regada), o per recollir guardons literaris als quals s’havia fet mereixedor. Cal recordar que ell guanyà el Premi de sàtira Pere Quart (1988) de l’Ajuntament de Sabadell i Edicions La Campana, amb ‘Un submarí a les estovalles’, i posteriorment el Premi Sant Joan (2010) de Caixa Sabadell, amb ‘Les terres promeses’.

Altres, amb més encert que no pas jo ho faig ara, en moments de profunda emoció i sentiment, escriuran i opinaran sobre ell, i la seva obra.

Però avui dissabte, de matinada, el Joan ens ha dit adéu. I jo, empès pel batibull de records, no vull –no puc– deixar d’escriure unes ratlles com aquestes de testimoniatge. Els que l’estimàvem ens hem quedat una mica més orfes que no pas ahir mateix érem. El temps imposa la seva raó, i aquells que ens han precedit i ens han acompanyat al llarg de la nostra vida se’ns van fent de mica en mica invisibles…

Del Joan trobaré –trobarem– a faltar moltes coses. Però sobretot trobarem a faltar la serenor, la saviesa, la precisió en els mots que a través de les seves reflexions ens traslladava.

Descansi en pau.

Publicat a PAIOS, el 13 de desembre de 2014

Narcís

Tuesday, 12/08/2014 (16:53)

Avui ha nascut el nostre segon nét, el Narcís. Un bon motiu per manifestar la nostra alegria per aquest esdeveniment i per felicitar als seus pares, Xavi i Laura (la nostra filla), i al seu germà Adrià, alhora que desitjem una molt llarga vida al Narcís. Sigues molt benvingut!