Arxiu de la categoria '>> PERSONES'

Xavier Vinader, in memoriam

Friday, 10/04/2015 (17:08)

Just quan acabava de publicar el meu darrer post ‘Periodisme i ètica’ m’arribava la notícia de la mort de Xavier Vinader. D’ell podria escriure’n d’una manera molt extensa, atès que ens vàrem conèixer quan ambdós iniciàvem les nostres respectives trajectòries professionals a la ciutat de Sabadell. Radio Juventud de Sabadell, Radio Sabadell, i la revista ‘Can Oriach’ van ser alguns dels escenaris comuns. Molt especialment ho van ser els ara llunyans mesos de la transició política i d’efervescència opositora ciutadana a la conquesta d’espais de llibertat i de la democràcia, en els que ell i jo desenvolupàvem part de la nostra activitat professional com a corresponsals de diaris barcelonins. Però en aquests moments a vessar d’emocions i de records d’un temps, d’una ciutat, d’un país, prefereixo que del Xavier i de la seva manera de ser i de fer en parli el ric llegat que ens deixa en forma d’articles, reportatges, pròlegs a llibres i llibre. El Xavier ha estat, és i serà un referent obligat d’una manera d’entendre i de concebre el periodisme i per això mateix de ser i de fer de periodista…

Altres referències al Xavier en aquest meu blog les trobareu a 

Jo vinc d’un silenci

Xavier Vinader: d’un temps, d’un país…   

Margarita Rivière

Thursday, 26/03/2015 (18:55)

Assegurava Margarita Rivière que la vida no tenia sentit si no en sabíem extreure i gaudir els bons moments… He de confessar doncs, que un dels bons moments de la meva vida va ser quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la a l’Associació de la Premsa de Barcelona. Amb ella he compartit amistat, complicitats i sobretot reflexions en relació a la professió. No estàvem sempre d’acord. Però del respecte pels punts de vista que cadascú defensava en resultava, almenys per a mi, un enriquiment personal… A ella el meu record, i als seus el meu condol i la meva solidaritat.

August Puncernau i ‘La Veu de la Ciutat’

Friday, 27/02/2015 (11:53)

Quan t’assabentes del traspàs de persones amb les quals han compartit moments de la teva vida, els records que s’amunteguen en les prestatgeries de la memòria i de cop-i-volta es despleguen i rememores anys i moments pretèrits que semblaven oblidats. Això és allò que m’ha passat al conèixer avui la mort de l’August Puncernau Folch. Amb ell vaig compartir l’aventura de la posada en marxa d’un projecte de mitjà de comunicació escrit sabadellenc que dissortadament va tenir una vida molt curta: ‘La Veu de la Ciutat’. L’August en va ser el seu primer i únic director. Jo, llavors, treballava a l’Ajuntament de Sabadell on dirigia els Serveis d’Informació i de Publicacions que, malgrat aquest nom ampulós, en la seva nòmina solament hi tenia, a més de mi mateix, a una altra persona. Va ser l’August qui em va demanar si estava disposat a escriure una columna diària pel diari. Vaig acceptar, a despit que vaig posar com a condició signar-la amb el pseudònim de Cesc Negre. No recordo amb precisió quan temps va durar l’aventura de ‘La Veu de la Ciutat’ ni quantes columnes vaig arribar a escriure-hi. Sí que recordo, però, les converses que en ocasió del model de diari a bastir, vàrem tenir. ‘La Veu de la Ciutat’ va desaparèixer a finals de 1981. Després, l’August i jo vàrem coincidir en alguns actes i taules rodones. No sabria dir quan va ser la darrera ocasió en què vàrem parlar. D’aquí que avui, al tenir notícia del seu traspàs, se’m hagin fet presents aquells dies intensos de ‘La Veu de la Ciutat’… De l’August en conservaré el record d’una persona tossuda, però amable i assequible, dialogant i comprensiva… Descansi en pau!

A les meves altres dues ‘mares’

Tuesday, 06/01/2015 (12:34)

Les dues del mig són les meves dues altes ‘mares’ Pilar i Angeleta.

En la vida de cadascú, més enllà dels nostres pares i germans, hi ha persones que ens són i les sentim més properes que no pas altres. Són aquelles amb les quals ens lliga un afecte i una relació emocional que possiblement començà a forjar-se durant els primers anys de la nostra existència. És a dir en aquella etapa de la vida en la qual més ens convé sentir-nos acomboiats i estimats no només pels nostres pares, sinó també per altres persones que contribueixen a enriquir-nos en el nostre procés educatiu. A aquestes persones jo les anomeno els nostres altres ‘pares’ o altres ‘mares’…

L’atzar o el destí ha volgut que dues de les persones que han estat per a mi dues de les meves altres ‘mares’ –la tieta Angeleta, i la tieta Pilar– se’ns fessin invisibles en el curt temps d’una sola setmana. I en aquests moments en què elles ens han deixat físicament, i que els records i les emocions se’ns amunteguen en la memòria, vull retre’ls el meu petit homenatge en forma de record, per haver estat com elles han estat, per haver-les tingut tant a prop en moments de la meva infantesa quan més falta em feien… I sobretot per haver-me estimat tant!

Gràcies tietes, gràcies a aquestes meves dues ‘altres mares’… Us recordaré, us recordarem per sempre més!

Que tingueu un bon viatge!

Joan Barril i Cuxart

Saturday, 13/12/2014 (07:46)

Avui dissabte. Primeríssima hora del matí. El ‘tintineix’ del mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge. L’obro. Simplement diu això: ‘El Joan [Barril] acaba de morir’. Se’m fa un nus a la gola, i el record em vola fins a finals de l’estiu de 1981, quan ens disposàvem a obrir la mostra ‘Sabadell proposa’ al vell Vapor de Can Borràs (on avui s’aixeca l’Escola Creu Alta). És migdia. El dia és una mica tapat i molt xafogós. Em trobo al pati del Vapor amb un jove periodista de 27 anys. Jo no en tenia tampoc llavors gaires més. Ens presenten. Parlem una estona, i quedem per veure’ns amb més calma l’endemà. Compartim una llarga conversa. Fins i tot ens confessem l’un a l’altre. Tampoc llavors no eren temps fàcils. Abans de donar per acabada la nostra conversa, a partir d’una reflexió que ell em fa, descobreixo la vessant humana –la professional ja l’havia descobert- d’aquell jove periodista que es deia Joan Barril.

A partir d’aquells dies, ell i jo manteníem una bona relació que es feia més o menys propera físicament, segons les circumstàncies professionals de cadascú i de cada moment. Barril va ser, encara que per pocs mesos, responsable de Premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Jo ho era de l’Ajuntament de Sabadell. Conservo i acabo de repassar la lletra que em va adreçar per explicar-me els motius que el portaven a deixar la tasca de Cap de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, alhora que ens citàvem per una propera trobada es clar, davant una bona taula… Vàrem complir amb aquesta cita, i amb moltes més…

Professionalment ens retrobarem més tard a la revista ‘El Món’, a la tertúlia el ‘Cafè’ de Ràdio 4, a ‘La R-pública’ de la COMRàdio, i a l’espai ‘Entrevista’ de Barcelona TV, mitjans i espais que el Joan va dirigir, i als quals m’havia convidat a participar. També coincidirem com a socis en un projecte empresarial vinculat amb la comunicació que, dissortadament, no va acabar de reeixir.

Des d’aquell ‘Sabadell proposa’ que serví per reflexionar sobre el futur de la ciutat immersa, també llavors, en una profunda crisi, Barril havia estat en diverses ocasions més a la nostra ciutat, fos per compartir taula d’amics (com sempre ben triada, parada, i regada), o per recollir guardons literaris als quals s’havia fet mereixedor. Cal recordar que ell guanyà el Premi de sàtira Pere Quart (1988) de l’Ajuntament de Sabadell i Edicions La Campana, amb ‘Un submarí a les estovalles’, i posteriorment el Premi Sant Joan (2010) de Caixa Sabadell, amb ‘Les terres promeses’.

Altres, amb més encert que no pas jo ho faig ara, en moments de profunda emoció i sentiment, escriuran i opinaran sobre ell, i la seva obra.

Però avui dissabte, de matinada, el Joan ens ha dit adéu. I jo, empès pel batibull de records, no vull –no puc– deixar d’escriure unes ratlles com aquestes de testimoniatge. Els que l’estimàvem ens hem quedat una mica més orfes que no pas ahir mateix érem. El temps imposa la seva raó, i aquells que ens han precedit i ens han acompanyat al llarg de la nostra vida se’ns van fent de mica en mica invisibles…

Del Joan trobaré –trobarem– a faltar moltes coses. Però sobretot trobarem a faltar la serenor, la saviesa, la precisió en els mots que a través de les seves reflexions ens traslladava.

Descansi en pau.

Publicat a PAIOS, el 13 de desembre de 2014

Narcís

Tuesday, 12/08/2014 (16:53)

Avui ha nascut el nostre segon nét, el Narcís. Un bon motiu per manifestar la nostra alegria per aquest esdeveniment i per felicitar als seus pares, Xavi i Laura (la nostra filla), i al seu germà Adrià, alhora que desitjem una molt llarga vida al Narcís. Sigues molt benvingut!

No fer llenya de l’arbre caigut…

Thursday, 07/08/2014 (08:00)

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, a despit que a hores d’ara ningú no tingui cap dubte quant a què aquest país que és Catalunya ha entrat, dissortadament, en la ‘normalitat’ pel què fa també a qüestions relacionades amb el frau fiscal, l’evasió de capitals i la corrupció política. S’ha enfonsat el mite d’un oasi català on res –o potser de tot!— hi passava. Per arribar fins aquí hem tingut de pagar un peatge elevat en forma de personatges que, políticament parlant, han estat marginats al no ser considerats suficientment patriotes pel simple fet d’haver-se atrevit a assenyalar amb el dit la punta d’un iceberg que sota seu amagava una profunditat de corrupció inaudita.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però hem de preguntar-nos què hauria passat si l’afer Banca Catalana –quatre anys més tard que Pujol tingués diners dipositats fora del país– no s’hagués convertit per obra i gràcia del pujolisme en un nou atemptat del govern de Madrid contra Catalunya. ¿Recorden la manifestació en suport a Jordi Pujol pocs dies després d’unes eleccions autonòmiques que ell havia guanyat, i de les paraules que van adreçar-nos des del balcó del Palau de la Generalitat assegurant que “el govern de Madrid ha fet una jugada indigna” i “que a partir d’ara els únics que podrem parlar d’ètica i moral serem nosaltres”? I mentre, Raimon Obiols i Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, eren titllats de ‘botiflers’ per aquells que es consideraven amb autoritat suficient per repartir patents de catalanitat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, malgrat sigui oportú recordar la reacció enfurismada d’Artur Mas davant la dura acusació continguda en la sentència “vostès tenen un problema que es diu 3 per cent” que Pasqual Maragall li va etzibar en seu parlamentària; paraules que des de les files convergents van ser interpretades com una nova infàmia i indignitat contra Catalunya i contra la gestió del govern Pujol en la que l’actual president de la Generalitat havia participat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però ¿que hauria estat de Catalunya si els casos de corrupció política –amb el finançament irregular dels partits polítics al capdavant–  s’haguessin acarat amb fermesa des del primer moment? Com a mínim hauríem evitat que el mal s’estengués i ho convertís tot en un fangar. El primer indici de que no anàvem bé va ser, juntament amb l’afer Banca Catalana, amb el cas Filesa que posava damunt la taula el finançament irregular dels partits, en aquest cas del PSC. Hipòcritament, la resta de partits varen obviar que allò que als socialistes els passava amb Filesa també podia passar-los a ells en qualsevol moment, tal com dissortadament hem pogut comprovar amb el pas dels anys.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, encara que la ‘normalitat’ en la qual Catalunya ha ingressat, obliga a què el principi que en justícia és elemental de que qui la fa l’ha de pagar s’apliqui, sense excepcions ni excuses de cap mena. I no s’hi val que a partir de l’incompliment de les obligacions que com a ciutadans a cadascú corresponen, s’estableixin rangs de majors o de menors defraudadors públics. El ‘tu encara més’ que ha estat norma en la política catalana, i sobretot en l’espanyola, ha fet massa mal.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut. D’aquí que és el moment de retornar a Catalunya la dignitat que mai no hauria d’haver-li estat qüestionada. Cert és que Jordi Pujol no és ni ha estat mai Catalunya, simplement perquè Catalunya és molt més plural i diversa que no pas el què el pensament d’alguns volen establir. Però quan el país es troba en estat de xoc pel desenllaç d’una trajectòria personal única, és també quan més cal reconèixer els errors comesos. I sobretot en matèria de victimisme que potser serveixen per justificar mancances governamentals, però que en cap són útils per recuperar confiances perdudes, i construir un país nou sobre bases suficientment sòlides.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’agost de 2014

Jordi Pujol, cau el mite…

Friday, 25/07/2014 (20:59)

Els que em coneixen saben del meu respecte, sobretot institucional, que sempre fins ara mateix havia professat al president Pujol. Al marge de qualsevol altra consideració o discrepància ideològica, sempre havia considerat el president Pujol com una persona honesta en el sentit més ampli de la paraula i del concepte. I ara, simplement han calgut unes poques ratlles escrites damunt d’un paper, perquè tot aquell meu sentiment de respecte s’hagi transformat d’una revolada en una sensació de traïció. Tant haver impartit lliçons sobre ètica i valors, tant denunciar Pujol complots a la seva contra (que hàbilment reorientava com si d’atacs a Catalunya fossin), tant embolcallar-se amb la bandera per justificar-ho tot, tant proclamar que tot allò que feia ho feia per Catalunya…, perquè arribi un dia en què ha de confessar que després d’haver-ho negat una i mil vegades, disposava d’almenys un compte bancari a l’estranger, i que havia amagat dades a la hisenda que –diuen– som tots, i això durant més de trenta anys…  

Amb la confessió de Jordi Pujol cau un dels mites de Catalunya forjat en mil batalles. Cau el mite i s’obren un reguitzell de preguntes que precisaran resposta, i resposta urgent… Amb la caiguda del mite Pujol cau també la imatge idíl·lica d’una Catalunya que no és com alguns diuen i volen que sigui…

No n’hi ha prou en confessar i demanar perdó, perquè el discurs dominant del pujolisme –i a voltes fins i tot excloent– ha estat que només Pujol i el partit que ell va fundar estaven al servei de Catalunya… A la resta, segons ells, només els movia l’interès de desprestigiar-los, única manera –consideraven– de desbancar-los políticament parlant…

Ho escrivia aquí mateix fa només 48 hores: uns dels problemes que patim és la manca de coherència en matèria de valors que impregna la vida política del país que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu, allò que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci cada vegada més perillosament evident.

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon al Palau de la Música Catalana varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014