Les persones admirades no moren mai…, només se’ns fan invisibles.

Le temps de vivre

Nous prendrons le temps de vivre,

d’être libres mon amour,

sans projets et sans habitudes,

nous pourrons rêver notre vie.

Viens, je suis là, je n’attends que toi

tout est possible, tout est permis.

Viens, écoute, les mots qui vibrent

sur les murs du mois de mai.

Ils te disent la certitude

que tout peut changer un jour.

Nous prendrons le temps de vivre,

d’être libres mon amour…

“Flama sempre encesa,
d’amistat i de fe,
testimoni fidel i amic sincer.
Reposa en pau que és hora de calma.

Vida intensa d’espòs i pare,
néts que creixen i neguits d’avi amatent.
Dorm tranquil, company, que arriben
dies de consol plaent”.

Poc podia imaginar el Jaume quan fa justament tretze anys escrivia aquests versos arran la mort del seu sogre, que al seu torn aquest poema seria la millor manera d’il•lustrar, a través dels sentiments reflectits en les paraules, allò que ha estat la constant de seva vida. Ens hem quedat orfes d’un home bo. D’una persona prudent, comprensiva, d’ànim ferm. D’una persona disposada a aportar el seu gra d’arena a qualsevol causa per la qual se’l reclamés o per la qual ell valorés calia advocar. Una actitud de servei que el Jaume ha mantingut fins al darrer instant de la seva vida, en tots els ordres i en tots sentits. El seu exemple, la seva bonhomia, la seva constància, el seu record perduraran per sempre més entre les persones que hem tingut la sort de conèixe’l i de compartir amb ell projectes, complicitats, il·lusions, amistat…

Gràcies Jaume! I ara descansa tu també en pau “que és hora de calma”…!

Hi ha entrades que mai no voldria que haguessin d’haver estat escrites al meu blog. Com és en aquest cas en què he de fer memòria de tres grans persones que formaven part del meu entorn d’amistat i que ens han deixat en el curt espai d’una setmana. Són Vicente López (vicepresident de Barcelona Media) amb qui vaig mantenir una estreta relació, especialment quan ell va arribar a Barcelona per integrar-se al projecte acadèmic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i jo era Cap de Gabinet del rector Enric Argullol; Lluís Ma. de Puig, amb qui compartia moltes coses, però especialment la passió per la construcció d’una Europa més justa i solidària; i Xavier Batalla, vell professor i millor conseller i amic en les tasques del periodisme. Les tres persones tenien en comú saviesa, honestedat, decència i capacitat pel diàleg, per la reflexió i pel treball eficaç. Unes virtuts, uns valors, i unes competències que dissortadament no són massa habituals en els temps que corren. La meva solidaritat i el meu condol a les seves respectives famílies.

Avui hem estat avis per primera vegada. L’Adrià, fill de la nostra filla Laura i del Xavi, ha arribat feliçment aquesta matinada a aquest nostre món tan revoltat. En aquests moments d’emocions intenses, d’il·lusions infinites i d’esperances inesgotables, només tinc paraules de felicitació per als seus pares, i per a desitjar a l’Adrià una llarga i fructífera trajectòria vital. Nosaltres l’ajudarem a què això sigui possible!

De moment sigues molt benvingut!

Un amic m’assabenta de la mort d’Enric Giralt. De sobte records, moments i complicitats se’m fan ben presents… En especial rememoro el darrer dia que ens vàrem veure. Va ser al Teatre Principal de Sabadell (el 2 de novembre de 2011), en ocasió del lliurament de la Medalla de la Ciutat al periodista sabadellenc Xavier Vinader. Com en totes les ocasions en què ens trobàvem o ens trucàvem, vàrem parlar de moltes coses. També de la malaltia que feia temps ell patia, i que finalment ens l’havia de prendre. Les nostres converses s’iniciaven pràcticament sempre parlant de la professió i fàcilment prenien una dimensió social i política. No endebades, ell a Badalona i jo a Sabadell, teníem començaments i trajectòries força similars que ens havien fet coincidir en d’altres àmbits més enllà dels periodístics. No sé ben bé quan ens vàrem conèixer, però sí que sé que de sempre va existir entre nosaltres un corrent de complicitat i de confiança sobre el qual es va fonamentar la nostra relació de la qual en queda constància en aquest mateix blog (veure l’apartat Aportacions)  a través de la selecció de les fotografies de les que ell periòdicament em feia arribar. 

L’Enric ens haurà deixat després de lliurar una dura batalla que en aquesta ocasió, a diferència d’altres, no ha pogut guanyar. Ell sabia que l’enemic que tenia davant seu era poderós. Però en comptes de lamentar-se per la seva sort, preferia aixecar la vista, mirar endavant i fixar-se en allò que el feia més feliç i que li donava més força i optimisme: la seva família, i molt especialment els seus dos néts que quan siguin més grans descobriran que el seu avi va ser una persona compromesa i conseqüent amb les causes que ell considerava eren justes. Una persona molt estimada per la seva bonhomia, pel seu compromís i pel seu ser i estar…

Et trobarem a faltar, Enric. Et trobarem a faltar com es troben a faltar els amics i les amigues que un dia decideixen marxar lluny de nosaltres. Però pots estar ben segur que les persones que hem tingut l’oportunitat de tractar-te no t’oblidarem mai…

Feia temps que no en sabia res. La darrera vegada que ens vàrem veure va ser a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) quan l’encapçalava Vicenç Villatoro i ella lluitava contra el càncer, la malaltia que ahir ens la va prendre. En aquella ocasió ens vàrem posar al corrent de les nostres respectives trifulgues –com ho havíem fet esporàdicament telefònicament–, i vàrem quedar que ens tornaríem a veure amb més calma. Dissortadament ja no serà possible. La notícia de la seva mort em va desencadenar un allau de records que, desordenats, tenia amuntegats en un dels recons de les prestatgeries de la meva memòria. Ens vàrem conèixer quan ella treballava a Catalunya Ràdio i jo ho feia a l’Ajuntament de Sabadell. Llavors no podíem imaginar que només uns pocs mesos després, coincidiríem en un espai comú de treball, malgrat que ella i jo treballéssim per a dues institucions diferents. Ella s’acabava d’incorporar al Servei de Premsa de la Generalitat de Catalunya a les ordres de l’Eva Algarra –també prematurament desapareguda fa ja un munt d’anys–, i jo m’incorporava a la Diputació de Barcelona amb la responsabilitat de dirigir-ne el seu Servei de Premsa. Eren anys en què ambdues institucions compartien seu al Palau de la Generalitat de Catalunya de la plaça de Sant Jaume. Per allò de la manca d’espais, els nostres respectius serveis de premsa s’havien repartit els despatxos que hi havia en una de les plantes del palau situada a tocar del Saló de Sant Jordi i que donava a la galeria gòtica. La convivència entre algunes persones d’ambdós serveis no era la millor, i els petits conflictes –fonamentalment derivats de l’ús dels equipaments que compartíem–, sovintejaven. Van ser precisament aquests petits conflictes els que van fer que entre la Núria i jo s’establís una complicitat creixent que ens va permetre anar resolen els desencontres sense més conseqüències; una complicitat que es va mantenir intacte mentre la Diputació de Barcelona continuà compartint seu amb la Generalitat de Catalunya. Després, a partir del 23 d’abril de 1986 en què la Diputació es traslladà a la seva actual ubicació a la Rambla de Catalunya cantonada Diagonal, els nostres encontres es van espaiar, i pràcticament es limitaven a algunes trucades telefòniques i a encontres puntuals en ocasió d’actes en els que ella i jo assistíem.

La Núria era una persona de tracte fàcil i lleial. I la lleialtat és una de les virtuts que més he valorat. I encara més en moments com als que acabo de referir-me, en què dues institucions d’abast i de color polític diferent cohabitaven en una mateixa seu. Ahir la Núria ens va deixar. Ho va fer tal com havia estat norma en la seva vida: lluitant sense defallir… I ara que ella se’ns ha fet invisible, els que vàrem tenir la sort de tractar-la, continuarem mantenint-la viva en el nostre record…  Gràcies Núria per tot el què ens vas donar i ensenyar. A reveure! 

Josep Ma. Lladó, Josep Pernau i jo mateix en un moment de descans durant el 2on. Congrès de Periodistes Catalans, el 30 d’octubre de 1992 en què es va proclamar el Codi Deontològic de la professió. 

Una trucada de bon matí de COMràdio em dóna la notícia: Josep Pernau ha mort. Els records i les vivències s’acumulen. Les emocions flueixen a flor de pell i no és fàcil dir o escriure res. Ens quedem una mica més orfes que no pas ja érem. En especial les persones que un dia vàrem decidir dedicar-nos a aquest difícil ofici de ser periodistes que, al seu torn, vàrem aprendre d’uns mestres que mai no podrem oblidar i que per sempre restaran vius en el nostre record. Gràcies Josep pel teu exemple, pel teu compromís, pel teu mestratge…

Una curiosa fotografia de Lluís Brunet i Palou. I això perquè, d’una banda, no és habitual que ell aparegui (en primer pla i a l’esquerra) en una de les imatges per ell mateix captades. De l’altra, perquè encara és menys fàcil poder veure en una mateixa instantània a dos Brunet’s més (el Lluís Brunet Berch i jo mateix) discutint la jugada amb el Xavier Vinader.

El company i amic periodista Xavier Vinader, a proposta de la Fundació Bosch i Cardellach i amb l’adhesió de nombroses entitats i persones, ha rebut el dimecres dia 2 de novembre de 2011, la Medalla de la Ciutat de Sabadell al Mèrit Periodístic que li ha estat atorgada per l’Ajuntament de Sabadell. El compromís del Xavier amb la democràcia i la seva lluita pel ple exercici del dret a la llibertat d’expressió, justifiquen a bastament la distinció. L’acte celebrat al Teatre Principal ha estat senzill però ple d’emocions. Gràcies a l’exquisit treball professional de Lluís Brunet i Palou podreu, a través dels enllaços que us proposo, “veure” com es va desenvolupar l’acte i tindreu accés també a l’audiovisual que ell mateix ha produït amb guió de Jaume Busqué i Barceló.

L’acte de lliurament de la Medalla en imatges

L’audiovisual

 Carles Sentís amb el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall i amb mi mateix. Fotografia feta en ocasió de la inauguració del Barcelona Press Service el 1r de juliol de 1992 per atendre a periodistes estrangers en ocasió dels Jocs Olímpics

Em trobava de viatge, lluny de casa, quan la notícia em va arribar a través d’una de les meves filles amb aquestes paraules: “Em sap greu haver-te de dir que Carles Sentís ha mort”. Perquè ella sabia que el Carles era per a mi un mestre, però per damunt de tot també un gran amic. En uns pocs segons els records se’m van apilar. Els records i les vivències dels vuit llargs anys que vàrem treballar plegats al Centre Internacional de Premsa (CIPB). Ell com a president de la Fundació i jo com a director del Centre. Amb ell les coses van ser sempre fàcils.  D’entre d’altres raons perquè ell les posava fàcils i les feia còmodes. Amb ell i amb les persones que treballavem al CIPB vàrem vertebrar un equip excel·lent amb el qual vàrem poder fer front a l’atenció dels periodistes estrangers que des del 1988 començaven a venir a Barcelona atrets per la imminència d’uns Jocs Olímpics que van ser meravellosos. Recordo les llargues xerrades, el debat entorn els projectes i les il·lusions que atresoràvem, i per damunt de tot recordaré per sempre més la seguretat que transmetia a l’hora d’abordar-los. Amb el Carles Sentís ens ha deixat un home franc i obert. Un home que sabia estar. Que disposava d’una ment privilegiada i d’una experiència poc habitual. Un home que ha viscut la història del segle XX d’una manera intensa perquè ell estava en cada moment on calia estar. Un home que, com tothom, presentava els seus clars i obscurs, malgrat que en aquest cas, els clars dominàven clarament als obscurs.

El Carles Sentís ens ha deixat. Ens queda, però, el seu mestratge, la seva manera de fer i de comportar-se, la seva personalitat… Ens queden també els molts serveis que en Carles va prestar no només a la professió periodística sinó que també al país… 

Descansi en pau el mestre, l’amic…  

Foto: Lluís Brunet i Palou (podeu veure’n el reportatge fotogràfic del qual n’és autor clicant aquí mateix)

Avui ha estat presentat i lliurat a la ciutat l’Espai Antoni Farrés i Sabater. Es tracta de la suma resultant de la intervenció en una hectàrea del Parc Catalunya i d’un conjunt escultòric bellíssim, del qual n’és autor l’artista Agustí Puig, que fa memòria de qui fou el primer alcalde democràtic de la ciutat després de la dictadura del general Franco. L’acte ha estat senzill però emotiu i m’ha correspost a mi l’honor de conduir-lo. Hi han intervingut Josep Ma. Farrés i Sabater, el director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Llobet, i l’alcalde, Manuel Bustos.

Aquesta ha estat la meva intervenció inicial:

Siguem totes i tots benvinguts al Parc Catalunya i especialment siguem benvinguts a aquest Espai que des d’avui ens evocarà i ens recordarà la figura –llarga, austera, tossuda, visionària–  del que fou alcalde de la nostra ciutat entre els anys 1979 i 1999: l’Antoni Farrés i Sabater. Un alcalde que amb el seu equip va saber imaginar no només aquest Parc on ara ens trobem –que per cert sovint mostrava orgullós des d’aquest mateix punt als visitants quan el parc encara no era res–, sinó que també va saber imaginar la ciutat com a ens cohesionador d’una col•lectivitat amb voluntat de ser i de projectar-se més enllà dels nostres estrets límits territorials.

…

L’Espai on ens trobem és el resultat de la tasca desenvolupada per la Comissió Espai Antoni Farrés i Sabater, creada el mes de maig de 2009 en el sí de la Fundació Bosch i Cardellach. I serà precisament aquesta Fundació qui, d’aquí uns instants, a través del seu director, lliurarà a la ciutat el conjunt escultòric que aquí s’aixeca i de l’espai que a l’entorn d’aquest magnífic conjunt escultòric s’estén en aquest punt privilegiat del Parc Catalunya on ara som. Com haureu vist, es tracta d’un conjunt i d’un espai que ha pres entitat i dimensió gràcies a la tenacitat de l’artista Agustí Puig i de l’arquitecte Manuel Larrosa; un espai que honora la memòria de l’Antoni Farrés i Sabater però que també honora a la ciutat de Sabadell.

…

“La idea de ciutat no era independent de la visió que el Toni tenia i anava madurant sobre Catalunya i que es corresponia amb la reflexió que s’anà desenvolupant dins de l’Ajuntament. El paper de Sabadell en l’organització del país era, o hauria de ser, cabdal per a l’equilibri territorial i per evitar que el pes de Barcelona impedís la consecució d’una Catalunya territorialment compensada i socialment articulada des de la xarxa de ciutats. Al rerefons hi podríem trobar un paral•lelisme entre el convenciment que calia aconseguir que Sabadell fos una sola ciutat, un espai igualitari per als seus habitants de manera que s’hi poguessin reconèixer ciutadans, i que Catalunya fos un país per a un únic poble.

Com se sintetitzava en el frontispici d’una conferència que dictà  a la Societat Catalana de Geografia “… seran les zones del cinturó barceloní les que hauran de servir, per raons econòmiques i demogràfiques, de factors fonamentals de contrapès, fent de corredors d’enllaç en uns casos i de plataforma de reequilibri en uns altres, entre Barcelona i la resta de Catalunya”.

…

Són, aquestes que acabo de llegir, unes paraules que no he escrit pas jo, però que al compartir-les plenament he manllevat per aquesta ocasió, ja que considero que resumeixen perfectament –i molt millor que no pas ho podria fer jo mateix–, una part essencial del pensament de Farrés en relació al paper de la ciutat i per extensió de la xarxa de ciutats en la construcció del país. Del nostre país. Són unes paraules que he extret de la introducció de l’opuscle que aviat veurà la llum pública, promogut i editat pels Amics del Toni Farrés. Paraules que han estat escrites per l’Antoni Garriga i Miralles, amic personal i col•laborador de l’Antoni Farrés. De ben segur que, en qualsevol cas, aquestes són unes paraules absolutament pertinents i de plena actualitat. També m’han semblat una bona manera de començar aquest acte senzill, però no per això exempt d’emoció, en què fem memòria de qui fou el primer alcalde democràtic de la ciutat després de la llarga i fosca nit de la dictadura.

Parc Catalunya, 11 de febrer de 2010

(more…)