Arxiu de la categoria 'Sabadell'

Els Güell i Sabadell

Wednesday, 18/05/2016 (18:16)

Al barceloní barri de Sarrià, en un dels vèrtexs d’un hipotètic triangle format amb les estacions dels FGC de Reina Elisenda i de Sarrià com als dos vèrtexs restants, s’obre un carrer d’uns escassos 50 metres que porta el nom de Josep Sol i Padrís. A Badalona, a tocar mateix del centre, un altre carrer notablement més llarg que no pas l’anterior, fa memòria de Joan Güell i Ferrer. No em consta que hi hagi cap més ciutat o població catalana amb un carrer o amb una plaça dedicats a aquests dos personatges històrics que, a Sabadell, disposen, l’un, d’un carrer ampli i d’una plaça, i l’altre, d’un carrer. Tanmateix es dóna la circumstància que ambdues vies sabadellenques s’ubiquen al barri de Sant Oleguer i que el carrer de Güell i Ferrer arrenca perpendicularment del carrer Marqués de Comillas.

Després d’aquesta passada urgent per damunt del nomenclàtor sabadellenc, el lector s’estarà preguntant a tomb de què venen les referències que acabo de fer a tres persones que hi tenen una entrada però que poc varen tenir a veure amb Sabadell, malgrat que entre elles existís una molt estreta relació, no només per ser coetànies, sinó per formar part, directament o indirecta, d’una de les sagues catalanes –que no pas la única– que més ha incidit en la vida política, social i econòmica de Catalunya els darrers dos-cents anys. I és precisament donar a conèixer aquesta part de la història del nostre país a través de les vivències d’una saga, l’objecte del minuciós, amè i ben documentat treball que ens ofereix el periodista i historiador Andreu Farràs a través de l’obra que acaba de publicar sota el simple però no gens menys explícit títol d’”Els Güell”; obra que ja en el seu primer capítol, deixa ben clar qui i com eren Joan Güell i Ferrer (‘patriarca’ de la saga dels Güell), Josep Sol i Padrís i el Marquès de Comillas (Antonio López y López).

I ja que hem arribat fins aquí, bo serà afegir algunes dades biogràfiques d’aquests tres personatges per descobrir els ‘mèrits’ contrets a l’hora de formar part del nomenclàtor sabadellenc. Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 1800 – Barcelona, 1872), economista i fabricant i figura central del “proteccionisme”, va residir a Cuba on va fer-hi una considerable fortuna. Al seu retorn a Barcelona fundà El Vapor Vell de Sants del que el polifacètic Josep Sol i Padrís (Barcelona, 1816 – Sants, 1855) en va ser director fins que, el juliol de 1855, morí assassinat en ocasió de la vaga general convocada a Catalunya en defensa del dret d’associació obrera. Va ser El Vapor Vell, l’empresa escollida per muntar la segona màquina de vapor que s’instal·lava a Sabadell. Pel què fa al comerciant, navilier, banquer i consogre de Güell i Ferrer, Antonio López y López (Comillas, Santander, 1817 – Barcelona, 1883), fer notar que després d’haver fet també fortuna a Cuba, fundà i participà en diverses companyies catalanes i espanyoles, i d’entre aquestes, en la ferroviària Companyia del Nord que, quan López n’era el president, va construir el Baixador de la Rambla, el popular i ja desaparegut “apeadero”.

Al marge, doncs, del debat –sempre oportú, encara que certament complex– sobre el contingut del nomenclàtor sabadellenc, la més que recomanable lectura de l’obra de Farràs sobre “Els Güell” ens il·lustra perfectament en relació a les llums i les ombres (intrigues de palau, espionatge, festes aristocràtiques, tràfic d’esclaus, clientelisme, caciquisme, persecucions polítiques i racials, assassinats, conspiracions colpistes, traïcions, evasió de divises, revenges, fires de vanitats, conxorxes, sacrificis…) d’una saga familiar altament influent en la història de Catalunya –i en ocasions en la d’Espanya–, i a través d’ella ens apropa a la millor comprensió d’alguns dels passatges de la història recent del nostre país.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de maig de 2016

La ciutat

Thursday, 12/05/2016 (06:33)

La creixent conscienciació quant a l’aplicació en la nostra vida diària de criteris de sostenibilitat, ha comportat, d’entre moltes d’altres iniciatives individuals i col·lectives, la recuperació i popularització de l’ús de la bicicleta com a mitjà ideal de transport urbà. De fet, mesures com els serveis de bicing implantats en moltes ciutats així com la creació de carrils bicis en la majoria d’elles, han contribuït a la popularització de l’ús de la bicicleta i d’altres enginys propers a ella de tipologia diversa. Clar que al costat de les indubtables avantatges que en tots els sentits la bicicleta ens aporta, també se’n deriven alguns inconvenients que solament poden ser resolts a partir del respecte que els ciclistes han de tenir envers les normes de circulació, però també envers els vianants que, en moltes ocasions i amb raó, se senten agredits per usuaris incívics de la bicicleta i/o derivats, que es mouen sense escrúpols ni mesura per allà on millor els sembla i els convé.

Des de fa anys sóc usuari habitual de la bicicleta, encara que l’ús que d’aquest mitjà jo en faig estigui vinculat pràcticament només al lleure. És a dir que utilitzo la bicicleta per recórrer els rodals de la nostra ciutat, acompanyat d’amics amb els que comparteixo aquesta afició. Clar també que des de fa molts més anys, sóc un vianant més que es mou per la ciutat a peu, al que li plau sortir a caminar i/o a practicar el senderisme. Així és que amb aquesta meva doble condició d’usuari de la bicicleta i de vianant i senderista, penso estar en bones condicions per comprendre les reivindicacions dels uns i dels altres. És des d’aquest punt de vista que crec que el conflicte principal que es dóna entre ciclistes i vianants es deriva del fet que quan utilitzem la bicicleta no ens recordem massa de quan exercim de vianants o de senderistes i a l’inrevés. Clar que aquesta mena de conflicte no és aliè al què es dóna, per exemple, entre conductors, ciclistes i vianants o, si molt m’apureu, entre propietaris de gossos i no propietaris d’aquests animals domèstics.

El cas és que a ningú no li plau que quan camina o passeja tranquil·lament per les places, pels carrers de la ciutat o pels camins del seus entorn immers en les seves cabòries i pensaments, topar-se sobtadament, amb un o diversos ciclistes que consideren que ells són els primers i que fan cas omís a les que haurien de ser les seves obligacions com a conductors de vehicles en espais compartits. D’aquesta manera, sovintegen els ciclistes (els biciclistes, com en dèiem a Sabadell) que es valen de la força que els dóna la màquina per damunt del vianant o del passejant que davant la seva presència se sent desprotegit. Una situació que de manera semblant es dóna tanmateix en el cas dels gossos sense fermar, amb el pretext habitual dels seus propietaris si els crides l’atenció, de que l’animal no és perillós…

No es tracta de reportar casos de conflictes viscuts entre vianants i ciclistes o entre ciclistes i gossos desfermats. Qui més qui menys els haurà patit en pròpia pell. Més aviat es tracta de prendre consciència del fet que les ciutats han estat pensades pels vehicles i poc pels vianants. Cert és que, com escrivia al començar, que s’han anat implantant carrils bici en l’àmbit urbà malgrat que, a voltes, aquests carrils no tenen la continuïtat que haurien de tenir. O que, com també passa, els carrils bici no són respectats per aquells mateixos vianants que es queixen quan un ciclista no circula per on ho hauria de fer, potser perquè tampoc no li queda cap més remei si no vol jugar-se el físic.

La solució en aquest conflicte d’interessos només pot venir a partir d’entendre que els anomenats espais d’ús compartit (siguin carrers, places o camins), la preferència l’ha de tenir sempre el vianant…

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de maig de 2016

40 anys són només 40 anys

Wednesday, 11/05/2016 (15:39)

Dibuix del que n’és autor Josep Ubia, una creualtenc de soca-rel i ‘Talleret d’Honor’ d’enguany

Fa quatre dècades, la Creu Alta, era un barri substancialment diferent a com ara és. La Riereta era una claveguera a cel obert que baixava des de la plaça de la Concòrdia i transcorria per l’actual Eix Macià. La única escola pública del barri es trobava al carrer Major cantonada amb Dinarès on ara hi ha precisament la seu de l’Associació de Veïns. La plaça de la Creu Alta era un dibuix sobre un plànol sense que s’hagués urbanitzat encara. L’actual Parc de Catalunya un bell somni. Can Balsach una indústria tèxtil en hores baixes… I així podríem continuar descrivint les moltes situacions que es donaven als ‘tallerets’ així com els dèficits que el barri patia com, per a ser justos, també els patien altres sectors de la ciutat que quan el franquisme tocava  a la seva fi, continuaven deixats a la mà de Déu.

És justament quan el franquisme periclitava definitivament i en l’horitzó s’albirava la democràcia, que la Creu Alta pren consciència d’allò que és i d’allò que vol ser, i a partir de l’empenta d’uns llavors pocs creualtencs, es crea l’Associació de Veïns amb uns primers objectius ben definits: recuperar l’orgull de ser creualtencs,  reclamar la urgent cobertura de La Riereta en el tram que fluïa a cel obert i que era justament el del seu pas pels límits del barri i, finalment, sota el crit de ‘Volem el Parc Catalunya’, promoure i encapçalar la campanya ciutadana de reivindicació d’un parc imaginat en uns terrenys que esperaven que amb el pas del temps incrementessin el seu valor per ser posteriorment urbanitzats i edificats.

Tanmateix, de tot plegat sembla que fos ahir i ja han passat 40 anys d’Associació. 40 anys  que han estat també anys de lluita i de reivindicació constant per la millora del barri. Cert és que d’aquella Creu Alta de fa 40 anys a l’actual hi ha un abisme. El camí recorregut des de llavors queda perfectament escrit i documentat a través de les successives edicions del ‘Diari de la Creu Alta’ i per tant no hi insistirem ara i aquí. Però malgrat que el barri ha guanyat amb força i amb muscle, no ens podem deixar portar per la satisfacció de la feina feta. Hem de continuar amatents i al peu del canó per aconseguir noves fites. L’Associació de Veïns és avui i sense discussió el pal de paller entorn la qual s’han anat vertebrant les diverses entitats del barri que sens dubte són alhora la base de la força que tenim dins la ciutat i dels reptes que anem assolint.

El fet que aquest 40è aniversari de l’Associació coincideixi amb la consolidació de Can Balsach al servei del barri i dels seus estadants, no deixa de ser una metàfora perfecte que ens parla del treball que al llarg de quatre dècades s’ha anat portant a terme. I així és com avui, la Creu Alta és un sector de la ciutat que com passa amb el bon vi, ha millorat amb el pas del temps. I si això ha estat possible, no en tingueu cap dubte, l’Associació de Veïns hi té una gran responsabilitat. Gràcies doncs a ella i sobretot gràcies a les persones que al llarg d’aquesta petita història de 40 anys han contribuït a fer realitat projectes que fa 40 anys eren pura utopia.

Així és que llarga vida a l’Associació de Veïns. 40 anys són en efecte força anys en la història personal de cadascú. Però 40 anys són solament un instant quan es tracta d’escriure la història d’un barri amb personalitat que com el nostre, no només ha estat, sinó que és i que serà!

Bona Festa Major!

Publicat al número 29 del Diari de la Creu Alta, corresponent a la Festa Major de 2016. 

Plaça Major, llibres i roses

Thursday, 28/04/2016 (06:48)

1. Deu ser l’enèsima vegada que escric quelcom relacionat amb aquest espai central de la nostra ciutat que amb el pas del temps sembla ha quedat ancorat, sense solució de continuïtat, en el conflicte i en el dubte urbanístic permanent. Com és obvi, em refereixo a l’espai –únic i singular— que arrenca de la plaça de l’Àngel i que arriba fins el començament de la Rambla. Els que em coneixen saben molt bé que de sempre he estat en contra de la denominació que actualment rep la part més rellevant d’aquest espai que popularment coneixem com ‘el passeig’, que troba els seus antecedents en l’enderroc dels edificis que, pel sud, tancaven el què havia estat la plaça Major i que donà pas a un nou espai que el franquisme batejà amb el nom del general que encapçalà la dictadura espanyola entre els anys 1923 i 1930. De la barreja de la denominació popular del nou espai i dels que foren els seus antecedents, se’n derivà, quan la democràcia arribà als ajuntaments, l’actual i estranya denominació de passeig de la Plaça Major que, com a mínim, és enganyosa, atès que el passeig ni arrenca ni desemboca en cap Plaça Major pel simple fet que, en tot cas, la conté.

2. Dissabte passat celebràvem la Diada de Sant Jordi. Una festa entranyable i espontània que projecta arreu una imatge de país que, almenys culturalment parlant, no es correspon dissortadament amb la realitat. M’explicaré. De ben segur que en cap més indret del món deu produir-se la simbiosi que a Catalunya es dóna cada 23 d’abril arran la conjunció i fusió de dos símbols en un gest de forta significació: el de lliurar una rosa (símbol per excel·lència de l’amor) a la persona o persones estimades per, a canvi, rebre un llibre (símbol, també per excel·lència, de la cultura). Però que això sigui així no vol dir que els catalans siguem persones especialment sensibles ni tampoc excepcionalment cultes. Una dada a tenir en compte: el Dia de Sant Jordi es venen a Catalunya el 20% dels llibres que es vendran durant l’any. La dada no és menyspreable sinó fos perquè, en xifres absolutes, això vol dir que per Sant Jordi es venen 1,6 milions dels 8 milions de llibres que es vendran en un any. I si per ser fidels a un dels estereotips que als catalans se’ns atribueixen fem comptes, veurem que en un país que habitem 7,5 milions de persones, el consum per càpita de llibres supera en poc la xifra d’un exemplar per habitant i any. I molt em temo que amb aquesta dada –que certament no té en compte la venda de llibres en format digital–, no n’hi ha per llançar massa coets. Però que això sigui així, no ha de treure valor a l’atractiu i a la màgia que la Diada de Sant Jordi desperta, capaç de mobilitzar a centenars de milers de persones que surten al carrer i se’l fan seu per complir amb el què la tradició mana.

3. De la mateixa manera que a Barcelona la Diada de Sant Jordi troba la seva màxima expressió en espais urbans tan emblemàtics i cèntrics com el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya i sobretot les Rambles, a Sabadell la festa hauria de tenir com a marc de referència aquest espai central de la ciutat que ha estat tan maltractat municipalment parlant, durant més de 20 llargs i tediosos anys i del que l’eix principal n’és sens dubte la Plaça Major. Al cap i a la fi, la plaça Major –qualsevol plaça Major de qualsevol població–  és un espai ciutadà que no només vertebra el seu entorn, sinó que ha de bategar al ritme mateix que la ciutat ho fa.

Ah! I posats a la feina, afegir que seria bo que féssim de Sant Jordi la festa de tot l’any. És a dir, que el costum de comprar i de regalar llibres, s’estengués a la resta de l’any. Però, per damunt de tot, estaria més bé encara que no ens limitéssim a comprar llibres sinó que tanmateix també els llegíssim i els compartíssim…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’abril de 2016
____________

P. S. Després d’un cap de setmana que ha estat espectacular per l’esport sabadellenc, no puc deixar de felicitar a les waterpolistes del CN Sabadell que han conquerit la seva quarta Copa Europea de l’especialitat, ni tampoc a les noies de la secció de futbol del C. d’E. Sabadell que han assolit l’ascens a la Segona Divisió i al juvenils de la mateixa secció i club que han aconseguit l’ascens a la Divisió d’Honor. I malgrat la ciutat no sàpiga reconèixer aquests èxits, hi ha molts sabadellencs i sabadellenques que ens en sentim altament honorats.

Mussols

Thursday, 14/04/2016 (06:49)

Sant Quirze del Vallès acollia aquest darrera cap de setmana els actes corresponents a la XXIVna edició de l’Aplec del Mussol. Un esdeveniment que any rere any i amb un èxit creixent organitza l’entitat santquirzenca de L’Ateneu. En ocasió de l’Aplec, dissabte al vespre a La Patronal, es feia lliurament dels ‘Mussols’ amb els quals es reconeix la tasca desenvolupada per aquelles entitats i/o persones que el jurat considera han excel·lit, sigui per la seva trajectòria institucional, professional o mediàtica. La nòmina de ‘Mussols’ atorgats fins ara l’encapçala Johan Cruyff, malauradament traspassat fa unes poques setmanes. Ell va ser la primera persona que va rebre la distinció creada l’any 1996. També l’han rebut Pasqual Maragall (alcalde de Barcelona, el 1997), Antoni Farrés i Sabater (alcalde de Sabadell, el 1998, traspassat ara fa set anys), Emma Bonino (Comissària Europea, el 1999), i els malaguanyats Manuel Vázquez Montalbán i Miguel Gila (l’any 2000). Com es pot observar, ens trobem davant una nòmina de ‘Mussols’ que per si sola prestigia encara més la distinció.

Els guardonats amb els ‘Mussols’ aquest any han estat la ciutat de Sabadell (com a ciutat ‘mussola’) i el C. N. Sabadell i l’Institut Guttmann (com a ‘Mussols de l’Any’). Tal com es va destacar en la cerimònia de lliurament, en els ‘Mussols’ corresponents a aquesta edició es dóna una molt feliç coincidència, atesos els lligams de pertinença, relació i de col·laboració que s’estableix entre tots els guardonats. D’una banda, la més òbvia que uneix el C. N. Sabadell amb la ciutat que és seu d’aquesta centenària institució de referència obligada en l’àmbit de l’esport sabadellenc, català, estatal i internacional. De l’altra, la relació possiblement menys coneguda entre l’Institut Guttmann i el C. N. Sabadell que, com van ressaltar els seus respectius dirigents, el Dr. Josep M. Ramirez Ribas i el senyor Miquel Torres, contribueix a la integració social de les persones amb una lesió medul·lar, dany cerebral adquirit o qualsevol altra discapacitat d’origen neurològic a través de l’esport.

I ja que parlem de Sabadell i d’una de les entitats senyeres de la ciutat com ho és el C. N. Sabadell –per a molts simplement el Club, sense més qualificatius–, bo serà posar en valor la tasca que des d’aquesta institució esportiva es porta a terme des de fa justament 100 anys, fonamentalment en l’àmbit esportiu però també en la vessant social. I tanmateix cal valorar els molts èxits esportius assolits pel Club que són els que, al cap i a la fi, li han atorgat el prestigi del qual disposa i que han contribuït a difondre el nom de Sabadell arreu del món. Cal reblar el clau de la importància de la dimensió esportiva del Club precisament en una setmana en la que les waterpolistes sabadellenques acaben de perdre el ceptre que venien ostentant des de l‘any 2000 com a campiones de la Copa de la Reina, amb dues úniques excepcions les temporades 2002-03 i 2007-08. En cap cas, però, la derrota de diumenge passat a mans del C. N. Mataró, pot qüestionar gens ni mica la magnífica tasca i trajectòria de les ondines sabadellenques que, com aquell qui diu, ho venen guanyant tot els darrers anys i que d’aquí deu dies tindran ocasió de revalidar el títol de campiones d’Europa per Clubs en la final four de l’Euroleague que es disputarà a les instal·lacions de Can Llong.

D’aquesta guisa, llarga vida als ‘Mussols’ i al Club i el desig ferm de que –com va recordar Manel Sabés, president de L’Ateneu durant el lliurament de guardons–, enguany es repeteixi allò que va passar el  2011 quan la distinció de ‘Mussol’ va recaure en les waterpolistes sabadellenques pocs dies abans que es fessin amb que havia de ser la seva primera copa d’Europa de Clubs. Des de llavors, les sabadellenques, n’han conquerit dues més. Ara toca la quarta! Apa noies!

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’abril de 2016

Nosaltres i el temps

Thursday, 24/03/2016 (05:42)

És un tòpic. Però que ho sigui no vol dir que no sigui cert: el temps passa rabent. I si, com aquell qui diu, era ahir quan encetàvem l’any, avui ens trobem en plena Setmana Santa, davant una nova primavera que, com totes, promet ser esplendorosa i que voldríem que així fos, en tots els ordres i sentits, metafòrics i/o reals. S’han acabat els dies desavinents d’un llarg hivern que convidaven a quedar-se a casa. Arriben els jorns clars que fan del carrer i de les places de la ciutat el punt de trobada i de celebració ideal. D’aquí que les manifestacions festives, tan escasses durant l’hivern, comencen a multiplicar-se i les agendes s’omplen d’actes i d’activitats que es despleguen aquí i arreu del territori amb l’objectiu d’atreure l’interès del major nombre de persones possible. És el cas, per exemple i d’entre molts altres esdeveniments, de Temps de Flors a Girona, del Festival Internacional del Circ de Figueres, de l’Aplec del Mússol a la veïna Sant Quirze del Vallès (que, per cert, l’any que ve assolirà la fita del seu primer quart de segle en cartellera), del Mercat de la Música en Viu de Vic o de FiraTàrrega. I això, i per allò de la proximitat i de la rivalitat, sense referir-me a la Fira Modernista o a l’encara recent Festival de Jazz de la veïna Terrassa que diumenge passat tancava el cartell de la seva 34na. edició.

Va ser precisament arran un telenotícies de cap de setmana de la ‘tevetrés’ que es feia  ressò de l’èxit de participació popular en el tradicional Picnic Jazz al Parc de Vallparadís, i d’observar com tota la ciutat veïna girava a l’entorn d’aquest esdeveniment musical de caràcter internacional promogut per Jazz Terrassa i Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, que de mi es va apoderar una sensació estranya seguida d’un pessigolleig nerviós. Tot plegat era el resultat de la suma entre una enveja sana pel fet que Terrassa disposa d’un Festival de Jazz que és tot un referent i d’una impotència extrema. ¿Com podia ser, vaig fer-me jo, que no només Terrassa sinó que també moltes altres ciutats catalanes transcendeixen els seus límits amb apostes que les fan referents en algun dels bastos àmbits de la cultura? I ¿com pot ser que a Sabadell, on tenim de tot i força, no haguem estat capaços d’identificar allò que en aquest cas ens fa singulars culturalment parlant, per posar-ho en valor?

Voldria pensar que aquella sensació d’aquell migdia de diumenge assegut davant el televisor, no va ser l’únic sabadellenc que la va viure. I per això mateix suposo que sensacions semblants les devien tenir altres persones implicades en la trajectòria de les entitats sabadellenques que des de diversos àmbits treballen per dotar de més contingut cultural la nostra ciutat. ¿Com pot ser –vull imaginar que es devien preguntar aquestes persones tal com jo mateix vaig fer–, que tenint per exemple unes escoles de teatre tan actives com el Centre Sant Vicenç, La Faràndula, el Teatre del Sol, El Ciervo…, i que en el seu conjunt garanteixen una bona programació teatral estable al llarg de tota la temporada, o disposant d’un equipament tan singular com la Fàbrica de Creació d’Arts en Viu l’Estruch, o d’una Agrupació Astronòmica que col·labora amb organismes internacionals, o d’uns Amics de l’Òpera i d’una Orquestra Simfònica i d’unes Joventuts Musicals que garanteixen temporades estables d’òpera, de concerts simfònics, de música de cambra, o d’un Embassa’t, o d’un Museu del Gas, o d’un Institut Paleontològic…, no haguem estat capaços de fer-ho lluir com caldria? I la llista d’entitats, d’equipaments i d’iniciatives sabadellenques mereixedores d’una major projecció podria continuar fins l’infinit.

Davant tot això, potser haurem de concloure que la dita a ‘Sabadell cadascú va per ell’ va més enllà del simple i fàcil rodolí… En mans de tots deu estar el canviar-ho, no us sembla?

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de març de 2016

A voltes amb la B-40

Thursday, 18/02/2016 (06:46)

Un informe de l’Institut Cerdà finançat per la CECOT i per la Diputació de Barcelona quantifica els beneficis econòmics immediats que suposaria la posada en marxa del tram de la B-40 entre Abrera (A-2) i Terrassa. Segons l’informe, aquests beneficis recaurien fonamentalment en “l’activitat logística​”​ (per l’efecte estalvi en hores de transport i quilometratge) i en ​l​a ​”millora en la competitivitat del teixit productiu​” (pel creixement i la potenciació de l’activitat empresarial que se’n derivaria) sense oblidar, també segons l’informe, disposar “​d’una xarxa viària més sostenible​”​.

No seré pas jo qui posi aigua al vi a aquestes asseveracions​. I això, d’entre d’altres moltes raons, perquè ni sóc expert en qüestió de mobilitat ni tampoc en comunicacions viàries de les que, en tot cas, en sóc simplement un usuari més. Sigui com sigui, mentre llegia el detall del què s’havia dit en la sessió de presentació d’aquest informe a la seu de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat durant la qual ​es ​va reclamar el retorn de la inversió ministerial a la Ronda del Vallès (B-40), em preguntava sobre el sentit que tenia exigir la finalització del tram Abrera – Terrassa de la via orbital que ha d’unir el Baix Llobregat nord amb el Maresme a través dels vallesos (occidental i oriental), quan la solució a prendre pel tram Terrassa – Granollers no només no s’entreveu, sinó que ningú, a hores ara sap quan i com s’assolirà.

Tothom que conegui una mica la nostra comarca, s’adonarà ben aviat que una de les mancances infraestructurals més peremptòries que patim al Vallès Occidental és el d’unes comunicacions ferroviàries i viàries ​suficients per garantir una mobilitat intermunicipal, intercomarcal i amb la resta del país eficaç i eficient​. Posaré un exemple: entre Sabadell i Terrassa (dues ciutats que sumen més de 400 mil habitants amb els seus respectius nuclis urbans separats per uns molt pocs quilòmetres, existeix un únic enllaç viari directe​ (la “nacional​ 150”) amb unn sol carril tant d’anada i com de tornada. Això fa que bona part de​ la mobilitat entre ambdues ciutats passi per l’autopista (la C-58), malgrat això comporti un augment de quilometratge en els desplaçaments.

Arran doncs aquesta precarietat viària que al Vallès es dóna i que promet quedar-se entre nosaltres anys i panys si ens atenem a les directrius que emanen dels plans d​e mobilitat dels quals disposem, la pregunta que em feia sobre on aniran a parar els vehicles que des del Baix Llobregat arribin al Vallès i que no tinguin com a punt de destinació final Terrassa, és més que pertinent. Clar també que la resposta és senzilla perquè senzilles són les possibilitats que el trànsit tindrà que es limiten a prendre la C-58 (una via que ja avui és incapaç d’absorbir el volum de trànsit que li arriba), o optar per la C-16 que, en direcció a Barcelona, és una via gravada amb un doble peatge (autopista i túnels de Vallvidrera). No cal tampoc ser expert en la matèria per saber per experiència què passa quan una via ràpida desemboca en una altra que com la C-58 es troba ja avui al límit de la seva capacitat.

Des de la veïna Terrassa segur que tot es veu i s’analitza d’una altra manera. Però hora deu ser aprendre d’errors passats per imposar el criteri de que en qualsevol procés de planificació d’infrastructures i d’obra pública -sigui d’àmbit nacional, comarcal o local- s’avaluï primer tots els pros i tots els contres tant econòmics com socials, i a partir d’aquest exercici tan necessari, es prioritzin les actuacions. No fos cas que, com ens ha passat en tantes i tantes ocasions, el farciment ens acabi costant més que l’indiot, o allò que encara és molt pitjor: que els estalvis se’ns acabin per menjar les ​estovalles.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de febrer de 2016

De la pobresa

Thursday, 28/01/2016 (07:20)

La capacitat de sorprendre’ns de la política no té aturador. Si fa unes setmanes assistíem a casa nostra a un serial amb desenllaç inesperat, ara és el torn de l’altre país –el d’allà–  que pel què veiem no es vol quedar enrere… És així com l’embolica que fa fort i el com més difícil millor, sembla haver esdevingut una constant de la vida política, mentre la ciutadania es veu obligada a assistir a una mena d’espectacle que s’engrandeix i s’expandeix gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Curiós és que aquells que defensaven i justificaven la tardança en poder formar govern a casa nostra fa unes setmanes, siguin els que ara més critiquen allò que està passant a Madrid. I a l’inrevés. Deu ser, com s’explica en la cita evangèlica del sermó de la muntanya (Mateu 5:1; 7:28), que mentre som capaços de veure la palla en ull aliè no ens adonem de la biga que tenim en ull propi. Clar que bé faríem tots plegats, que en comptes de parar tanta atenció en les formes, en els discursos, ens fixéssim molt més en el seu fons…, si és que n’hi ha! És a dir, que en comptes de fixar-nos en el dit, millor descobrir cap on el dit assenyala, si és que assenyala cap algun lloc. Però és inútil. Preferim seguir assistint impertèrrits al trist espectacle que se’ns ofereix, mentre continuem ‘passant’ de tantes i tantes situacions que tendeixen a agreujar-se.

No fa massa dies, l’oenagé Oxfam donava a conèixer un informe sobre com es repartia la riquesa al món; informe que posava de relleu que 62 persones milmilionàries (és a dir que posseeixen més de mil milions de dòlars) atresoraven la mateixa riquesa que hipotèticament sumarien els 3.500 milions de persones més pobres del planeta. La desigualtat que evidencia aquesta dada adquireix més contundència si tenim en compte que només fa 6 anys, les persones més riques del món sumaven un col·lectiu de prop de 400 persones… És a dir que els rics cada vegada són més rics i que mentre la riquesa mundial ha augmentat en el seu conjunt, la pobresa s’ha socialitzat.

Per si de cas, i per si algú pogués arribar a pensar que aquesta situació només es dona fora de les nostres fronteres, bo serà fer-nos memòria de que segons dades del Ministeri d’Hisenda, Catalunya continua essent una de les ‘comunitats’ de l’Estat amb una major desigualtat quant al repartiment interior de la seva riquesa. Segons aquestes dades, el 20 per cent dels contribuents catalans més rics acaparen prop del 45 per cent dels ingressos totals que a Catalunya es declaren. I perquè no sigui dit, és l’Idescat (l’Institut d’Estadística de Catalunya) qui ens diu que la pobresa continua creixent a Catalunya i que a hores d’ara ja és més d’un 22% de la població la que aquí viu per sota el llindar del risc de pobresa. Per la seva banda, Caritas, en el seu informe corresponent al mes d’octubre de l’any passat, apuntava que “la millora de les xifres macroeconòmiques amaguen el creixement i la cronificació  de les desigualtats” que “generen injustícia i pobresa”, afirmava que “lluitar per eradicar la pobresa, vol dir treballar per tal d’aconseguir la implementació de sistemes i de mesures de protecció social adequades: vivenda digna, sanitat, igualtat d’oportunitats en educació i recursos bàsics garantits”.

Potser sí que la globalització haurà reportat alguns efectes positius sobre l’economia de molts països. Sense voler discutir que això pugui ser o no cert, haurem de convenir en qualsevol cas que els efectes perniciosos de la globalització i de la desregulació de l’economia hauran estat –són– superiors als seus hipotètics beneficis. La proliferació de paradisos fiscals en podria ser un exemple, encara que no pas l’únic. Paradisos que fan possible una elusió d’impostos que els experts xifren en uns 100 mil milions de dòlars que, al seu torn, els governs dels Estats deixen d’ingressar… Cal afegir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de gener de 2016

Nit de la Ciència i del Coneixement

Thursday, 05/11/2015 (08:18)

Sabíeu que a Sabadell es titulen cada any una quarantena de metges de la UAB i que cada curs es graduen nous dissenyadors formats a les aules de l’ESDI procedents de tots els punts de l’Estat? Sabíeu que la nostra és la ciutat seu d’un centre pioner i de referència mundial quant als antecedents i a l’evolució de l’espècie humana com ho és l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont? Sabíeu que aquí es desenvolupa una recerca d’alt nivell en l’àmbit de la salut? Sabíeu que amb la recerca que es porta a terme des de l’ESDIColor_LAB es contribueix a fixar les tendències de color pels propers anys mitjançant la seva condició de ser membres i únics representants de tot l’Estat en l’associació internacional Intercolor en la que es defineixen els colors que veurem aplicats als nostres productes amb dos anys d’antelació? De ben segur que el sol plantejament d’alguna o de totes aquestes preguntes que acabo de formular poden sorprendre a molts pel fet que no hi ha massa sabadellencs i sabadellenques que sàpiguen que el Parc Taulí és a més d’un centre d’atenció sanitària que res no té a envejar a d’altres, un hospital universitari de referència en el qual es formen metges i recercadors, i que des de la seva Fundació es fomenta la innovació i la recerca en l’àmbit de la salut i en el de l’atenció sanitària així com la transferència de resultats d’aquesta recerca a la societat. Comptat i debatut: que la nostra és una ciutat en la que la recerca de qualitat ocupa un lloc preeminent malgrat això ens passi tant i tant desapercebut per a la majoria.

Qui sap si per això, i en qualsevol cas amb la voluntat de posar en valor aquesta recerca de nivell, de donar a conèixer els projectes que neixen i es desenvolupen a Sabadell i de contribuir al foment de vocacions científiques, la Fundació Parc Taulí, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Bosch i Cardellach i l’Ajuntament de Sabadell es varen complicitar per treballar en la programació d’un espectacle/manifestació d’àmbit ciutadà que servís de suport i de difusió de la ciència i del coneixement que des de la nostra ciutat es genera; treballs que s’han concretat en la que serà la primera i molt festiva Nit de la Ciència i del Coneixement que conduirà el periodista Pere Renom (del ‘Quèquicom’) i que comptarà amb les actuacions del Quartet vocal Mèlt (de l’‘Oh, Happy Day’ de TV3) i del Quintet de Vent i Fusta de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Aquest espectacle/manifestació tindrà lloc el proper 18 de novembre a les 8 de la tarda al teatre municipal La Faràndula.

Aquesta I Nit de la Ciència i el Coneixement compta amb l’adhesió i la col·laboració de diversos ens i organitzacions ciutadanes i alhora presenta una vessant solidària atès que els ingressos que s’obtinguin de la venda d’entrades i de les aportacions que s’estan rebent aniran destinats a un dels projectes desenvolupats des dels centres de recerca universitaris que tenim a Sabadell. Enguany, el projecte elegit, ha estat el que s’impulsa des del Parc Taulí per tal de millorar la prevenció dels trastorns mentals en infants i joves que afecten a un 20% de persones d’aquests dos col·lectius.

El Parc Taulí és un centre capdavanter en la prevenció i atenció de la Salut Mental, en el que hi treballen professionals d’aquest àmbit i de pediatria juntament amb investigadors del Parc Taulí mateix i de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya.

Tot plegat –Nit i suport a un projecte– fa que ens trobem davant una bona causa i una bona oportunitat per donar a conèixer una faceta més d’allò que a Sabadell i des de Sabadell es fa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de novembre de 2015

Notes de Festa Major

Thursday, 10/09/2015 (06:11)

Del meu bloc alguns apunts dels dies de Festa Major.

1. Un bon amic casteller que no és de Sabadell, m’etziba diumenge matí en plena i exitosa diada castellera a la plaça de Sant Roc que la nostra és una ciutat molt peculiar. Me’l miro amb sorpresa i m’interesso per saber-ne el per què d’aquesta seva constatació. Ell em retorna la mirada i em diu: “¿a tu et sembla normal una ciutat que per establir la data en la que han de ‘caure’ les seves dues festes locals s’ha de recórrer a fórmules complexes?”. I abans que jo pugui dir res, afegeix: “Fixa’t-hi bé: teniu l’Aplec de La Salut que el celebreu ‘el primer dilluns després del segon diumenge de maig’, i la Festa Major que la fixeu tenint en compte que ha de ‘caure’ precisament en ‘el cap de setmana que segueix al primer divendres del mes setembre’. Et sembla això normal?”, conclou. He de reconèixer que no vaig saber que contestar…

2. De la Festa Major ens en queden els records i els debats sobre la idoneïtat dels actes i de les activitats programades. Però sobretot ens en resta l’oportunitat de visitar un mínim de cinc exposicions que en cap cas ens han de deixar indiferents. Sense que l’ordre comporti cap preferència, són aquestes: ‘Francesc Casañas Riera. El retrat d’una ciutat (Sabadell 1909-1936)’ al Museu d’Història; una exposició a través de la qual se’ns fa memòria gràfica de la ciutat el primer terç del segle passat des de l’òptica d’un sabadellenc que va publicar fotografies en destacades publicacions nacionals i estatals. I si Casañas contribuïa a la projecció de Sabadell el segle passat, Ramon Puig (Werens) ho fa ara com a artista referent que és d’una manifestació artística que amb el pas del temps ha anat guanyant adeptes: el grafitti. L’exposició la podeu veure al Museu d’Art sota el títol d’“Art Urbà”. Si gràcies també a Casañas tenim testimoni visual de com era Sabadell fa prop de 100 anys, Francesc Ventura i Albert Roig, des de l’espai FOC, ens ‘descobreixen’ els canvis urbanístics a pitjor que el centre de la ciutat ha sofert durant el darrer segle. El títol de l’exposició no pot ser menys definidor ni provocador: ‘Cent anys destruint el Centre’. Per arrodonir el circuit d’exposicions recomanables, haurem de passar d’una banda per l’Acadèmia de Belles Arts i esplaiar-nos davant les 36 obres d’artistes sabadellencs que han estat presentades a la II Bienal d’Art Jove; de l’altra, haurem de visitar l’Espai Cultura de la Fundació Antiga Caixa de Sabadell 1859 al carrer d’en Font, per conèixer quelcom més d’un personatge mític i d’un país somniat. El personatge, Tintín; els país, el Tibet; i l’exposició “L’aventura d’aquell jove reporter belga al Tibet”.

3. La campanya electoral del 27S s’enceta demà divendres, a despit que informalment fa dies que està en daina. D’aquesta guisa la presència de polítics forasters durant els dies de festa passats ha estat notable. El 27S és una d’aquelles dates que cal marcar i ressaltar en vermell en el calendari personal de cadascú. No endebades ens hi juguem molt i per això mateix ningú no hauria de quedar-se a casa i ‘passar’ d’anar a votar. Cert és que les del 27S són formalment unes eleccions autonòmiques que tenen lloc, això sí, sota l’aixopluc d’una llei electoral de caràcter estatal com a conseqüència de la ‘incapacitat’ del Parlament de Catalunya d’aprovar en 35 anys una llei pròpia. Entre els uns i els altres han convertit les del 27S en unes eleccions políticament  plebiscitàries (que no jurídicament) en les que, paradoxalment, alguns volen que es contin escons i no pas vots fent oblit interessat que a casa nostra els vots no valen el mateix segons la circumscripció des de la que siguin emesos.

4. La fotografia del cos d’un infant –l’Aylan– ofegat i estirat damunt la sorra d’una platja desperta i desferma emocions i solidaritat. Moltes més emocions i solidaritats que no pas les que havien despertat centenars d’imatges anteriors on podíem veure milers de persones anònimes vagant obligades a fugir dels seus països respectius a causa de patir unes condicions de vida inhumanes, o perquè hi regna l’opressió, la persecució, el terror… Un símptoma evident que alguna o algunes coses no les estem fent bé…

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de setembre de 2015