Arxiu de la categoria 'Sabadell'

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014

 

Oportunitats

Thursday, 10/07/2014 (06:28)

Resa una dita popular que mai no n’hi ha dos sense tres. Deu ser veritat, ja que enguany he tingut l’oportunitat d’absentar-me de casa tres vegades en un molt curt espai de temps, i sempre per gaudi personal. La primera de les oportunitats va ser en ocasió de poder recórrer el tram gallec del Camí francès de Sant Jaume acompanyat d’uns bons amics. La segona em va permetre viatjar fins a un país alhora proper i llunyà al nostre com ho és Albània. I per completar la trilogia d’oportunitats, aquest darrer cap de setmana participava en la VIII edició del Festival Coral de Verona Garda Estate en la meva condició de cantaire d’una formació coral sabadellenca. He de dir que en el decurs d’aquesta trobada vaig sentir una enveja sana per l’èxit d’una trobada que simplement es val de l’anomenada i de l’encant que Verona desperta per atreure corals d’arreu d’Europa fins un petit llogarret a 20 qms. de la ciutat en la que William Shakespeare va situar l’acció d’una de les seves tragèdies més populars: ‘Romeu i Julieta’. El nivell musical de les corals participants no és homogeni. Però com que tampoc no es tracta d’establir cap mena de competició entre elles, aquesta circumstància no és rellevant pel fet que l’objectiu de la trobada és oferir a les corals, directores i directors, i cantaires, l’oportunitat de compartir experiències i cançons durant quatre intensos dies. I això s’aconsegueix amb escreix. Ah! I abans que em passi per alt m’afanyaré a deixar escrit que en aquesta trobada internacional, Catalunya hi estava representada per dues corals sabadellenques, i a més creualtenques: Catasons de l’Escola de Música Creu Alta, i Cants al Vent resident a l’Estruch.

I mentre compartíem cants per contrades del Véneto, des de Catalunya ens arribaven males vibracions polítiques per a la salut i la qualitat de la nostra democràcia. Com sabem, el Consell de Ministres va aprovar la setmana passada noves mesures econòmiques que si més no pel seu contingut no poden considerar-se oportunes. Mesures que justifiquen plenament el clima d’enuig instal·lat en la ciutadania contra del govern espanyol per la seva manera particular d’entendre la democràcia i de practicar la política. I és que en la reunió ministerial de divendres, i com aquell qui diu per la porta del darrera, s’aprovaven canvis legislatius de molt abast que afectaven –modificant-les–  a una vintena llarga de lleis ordinàries, i a les competències de les Comunitats Autònomes. Per evitar-se contratemps, l’executiu es va valdre novament de la figura del decret-llei de la qual ve abusant des que es va encetar aquesta legislatura, en un intent d’evitar sotmetre’s al perceptiu debat parlamentari. Aquesta vegada, però, la maniobra no li ha sortit bé, i abans d’ahir el govern tenia de fer una certa marxa enrere. En qualsevol cas, l’actitud sectària dels populars continua essent el millor viver de simpatitzants amb el que l’independentisme compta.

Ho he escrit en d’altres ocasions: la ciutadania està farta d’imposicions, de retallades socials i de llibertats, de no diàleg… Per contra clama perquè els partits polítics facin front a les seves responsabilitats i cerquin solucions als problemes que ens afecten i que per les seves actituds no sembla que els preocupin amb excés. Els problemes més sobresortints, encara que no únics, la fractura creixent en les relacions Catalunya-Espanya, i els casos de corrupció que planen damunt la política i d’alguns significats personatges públics. I si no hi ha justificació possible que avali el no diàleg entre Rajoy i Mas, tampoc no n’hi ha per ‘l’oblit’ que els partits fan dels casos de corrupció que a ells els afecten. L’oportunitat de recuperar la confiança vers la política i de regenerar la democràcia passa per acarar aquestes qüestions en una primera instància. Mentre, la desafecció polítics-ciutadania tendirà a créixer perillosament.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juliol de 2014

Êthos

Thursday, 03/07/2014 (07:02)

Si sovint paréssim més atenció al nostre entorn que no pas ho fem normalment, i si no ens deixéssim portar per la dinàmica i les agendes que se’ns marquen, probablement ens adonaríem que vivim instal·lats en una mena de sínia que no fas més que girar i girar, fressant una i mil vegades el mateix camí sense possibilitats d’avançar ni sortir-se ni un sol mil·límetre d’allà on som. L’experiència ens demostra que el girar i girar ens priva alhora d’acarar –per resoldre’ls– els dubtes i qüestions que ens interpel·len.

Hom té la sensació que a causa de discutir –més que no pas debatre— a l’entorn d’unes mateixes qüestions possiblement transcendents, però no per això úniques, correm el risc de deixar passar oportunitats per avançar en el procés de construcció d’una societat més justa i solidària. D’aquesta manera no ens pot estranyar que passin per alt algunes bones notícies que s’esdevenen ben a prop nostre, i que això no obstant no acaben de trobar massa ressò perquè són ‘tapades’ per les notícies recurrents de cada dia. Clar que ben mirat, qui sap si millor que sigui així, atès que ‘a la chita callando’ tal com diuen els castellans, determinats projectes poden avançar sense fer soroll gràcies a la constància de persones disposades a fer feina, a no deixar-se portar per les adversitats, interessades en sumar i en buscar  complicitats per aconseguir allò que es proposen.

A Sabadell, a casa nostra, aquest darrer cap de setmana ‘saltava’ a la palestra una d’aquestes bones notícies que no mereixerà dissortadament massa atenció mediàtica malgrat la seva indubtable transcendència social i ciutadana. A la Serra d’en Cameró s’inaugurava oficialment les noves instal·lacions de l’Associació Êthos; una entitat sense ànim de lucre que des de fa set anys treballa i fa costat a les persones que precisen dels coneixements i de l’experiència de professionals especialitzats per superar una drogodependència. I aquesta tasca, Êthos, la fa mitjançant programes de rehabilitació integral i de reinserció social que s’estan demostrant altament eficients. Fins aquí el titular de la notícia. A partir d’aquí potser val la pena refer part del camí que des d’Êthos s’ha tingut de recórrer per assolir l’objectiu de disposar d’unes instal·lacions des de les quals poder desenvolupar la tasca social amb millors condicions. Un camí que ha estat ple d’obstacles, incomprensions i de malentesos que finalment i sortosament s’han demostrat que no tenien cap raó de ser.

En aquest cas la col·laboració establerta entre l’administració local i la iniciativa d’un grup de professionals i de ciutadanes i ciutadans disposats a aportar el seu gra d’arena per contribuir a la solució d’un problema que a voltes amaguem massa com ho és les drogodependències, ha tingut un bon final. Êthos, aquella entitat que va néixer amb la voluntat de servir a la societat, disposa avui d’unes instal·lacions des de les quals prestar un millor servei, al bell mig d’un barri sabadellenc que inicialment no veia amb bons ulls donar acollida a aquesta entitat assistencial. Unes instal·lacions, les d’Êthos, que s’han ubicat en una part de l’edifici La Torre que els ha cedit l’Ajuntament de Sabadell, i que els membres de l’Associació Êthos han tingut cura de rehabilitar-lo i adaptar-lo a les necessitats assistencials al servei de les persones que cerquen ajut per sortir de la roda a la que una drogodependència els té lligats.

Llarga vida a aquesta institució sabadellenca que compleix amb la seves finalitats gràcies també a les aportacions dels seus socis, usuaris, i col·laboradors externs. I és que com s’ha demostrat, el gran capital del qual Êthos disposa no rau tant en l’ordre monetari, sinó en la dedicació de l’equip de professionals responsable del centre, i de les persones que voluntàriament i desinteressadament contribueixen a la consecució dels objectius que s’han marcat al servei de la societat i de la dignitat de les persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2014

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon al Palau de la Música Catalana varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014

 

I ara?

Thursday, 29/05/2014 (08:34)

No es poden analitzar els resultats de les eleccions europees de diumenge sense tenir en compte dos factors que estan propiciant canvis estructurals profunds en el comportament de la societat europea. També de l’espanyola, de la catalana i de la sabadellenca. Canvis dels quals, utilitzant terminologia de Dolores de Cospedal quan tractava d’explicar-se en relació al cas Bárcenas, els seus efectes ens estan arribant ‘en diferit’. La crisi financera que va iniciar-se l’agost del 2007 als Estats Units (EUA) i que readaptada a crisi econòmica va aterrar a Europa un any més tard, va posar en marxa una dinàmica social regressiva al ser dictades des de Brussel·les dures mesures restrictives amb les quals acarar el dèficit. Mesures que al seu torn varen comptar amb la complicitat dels governs europeus de torn, i que són les que han acabat per desencadenar un tsunami que està desbordant qualsevol previsió, i sobretot està passant factura als partits polítics tradicionals que fins ara havien gaudit d’una certa hegemonia que no s’acaben d’adonar –o que no es volen adonar– que els temps estan canviant…, i molt!

En les eleccions de diumenge passat no es dirimia només –que també— quin havia de ser el color del govern europeu pel qual s’havia d’apostar, i en conseqüència per quines polítiques, sinó que en el joc electoral hi entraven altres factors de caràcter ‘regional’, usant en aquest cas terminologia plenament europea. Factors que en el nostre cas presentaven una dimensió i projecció estatal, però també nacional, i fins i tot local. Veiem-ho. Des d’un punt de vista estrictament europeu –que és el que tocava discernir diumenge passat– es tractava que el cos electoral dels 28 països membres de la Unió es manifestés en relació a l’acceptació o no de les polítiques d’austeritat imposades des de Brussel·les sota el dictat dels mercats i amb la complicitat de la Merkel. Escrit això, en el nostre cas i en clau espanyola, diumenge es dirimia l’abast del desgast dels dos partits fins ara hegemònics a nivell d’Estat: el PP i el PSOE. Per acabar-ho d’adobar, des d’un punt de vista català, les eleccions es presentaven en clau sobiranista, mentre que a nivell sabadellenc, es tractava d’avaluar l’estat de polític de la ciutat després de més d’un any llarg de trifulgues en la política municipal.

Però les coses són com són, i els resultats són els que han estat. I de qualsevol anàlisi se’n poden extreure algunes conclusions que poden ser perfectament vàlides tant a escala europea, com estatal, nacional, o local. La primera: la molt preocupant baixa participació de l’electorat. Unes eleccions en les que no hi prenen part més de la meitat dels electors es converteixen de facto en una denúncia quant a l’interès que per part de la ciutadania mereixen les propostes polítiques que des dels partits i coalicions es formulen. La política, també l’europea, continua excessivament allunyada d’una ciutadania que no percep la importància de les decisions, de les polítiques que des de Brussel·les s’impulsen. La segona de les conclusions ens parla de que les persones que han anat a votar ho han fet posicionant-se globalment en contra dels partits fins ara hegemònics. Els electors han preferit donar suport a moviments polítics emergents que una part de la ciutadania perceben com a alternatius a unes polítiques europees en les quals no confien. Deixant a banda què ha passat a la resta d’Europa amb l’eclosió de forces polítiques de contingut populista, euroescèptic i/o d’extrema dreta, a Espanya apareixen amb força formacions polítiques per les quals ningú no en donava ni cinc de calaix fins fa quatre dies. Un fet a tenir molt en compte. Una tercera conclusió: a Catalunya, el suport al dret a decidir n’ha sortit clarament reforçat. I això de la mateixa manera que fonamentalment el PSC –però també altres forces polítiques– s’ha vist castigat per les seves actituds i indefinicions quant al dret a decidir. Qui es beneficia clarament d’aquest estat de coses és sens dubte ERC, que també a Sabadell aconsegueix uns excel·lents resultats.

Però que ningú extrapoli els resultats de les urnes diumenge passat cap a futures conteses electorals. Si més no perquè a l’hora de prendre en consideració els resultats d’aquestes eleccions europees, no es poden menystenir dues circumstàncies més que a Catalunya hi han influït: d’una banda, la mobilització del vot sobiranista que es posa de relleu en l’augment de la participació popular en prop de 10 punts en relació a les eleccions al Parlament europeu d’ara fa 4 anys; de l’altra, la voluntat –ara ja absolutament comprovable– del poble de Catalunya d’apostar per poder exercir el dret a decidir. Però tampoc no es pot confondre aquest suport majoritari al dret a decidir que explícitament reclamen cinc formacions polítiques (ERC, CiU, ICV, CUP i indirectament ‘Podemos’), amb el suport a la independència de Catalunya que sense fissures reclamen ERC, CDC i la CUP…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de maig de 2014

 

La Salut

Thursday, 08/05/2014 (13:12)

Capella de Sant Iscle i de Santa Victòria a la Serra de la Salut

La serra de Sant Iscle o de la Salut on s’aixequen l’ermita de Sant Nicolau, i el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu patrona de Sabadell i de la diòcesi de Terrassa, ha estat des de temps ancestrals punt de trobada, Ho posen de relleu les restes arqueològiques que allí hi ha estat trobades. El que fou eminent paleontòleg sabadellenc Miquel Crusafont i Pairó, va fer-hi excavacions, i arran les troballes va concloure que feia més de 9 milions d’anys, molt abans que l’home aparegués damunt la terra, “els terrenys de la serra de la Salut foren la llar d’estranyes faunes”. El també eminent filòsof i historiador sabadellenc Miquel Carreras, a “Elements d’història de Sabadell” ens recorda que a la serra de la Salut hi va haver una vila romana, de la qual se’n ha rescatat un paviment de mosaic amb la representació del déu Neptú que es conserva al Museu d’Història de la Ciutat. Carreras explica a més que aquesta vila romana s’edificà damunt les runes d’un anterior establiment ibèric que va ser el que possiblement havia adoptat el nom d’Arraona, topònim que amb l’arribada dels romans es transformà en l’Arragonem que figura grafiat en un dels vasos Apol•linars (segle I o II) que relacionen les estacions (indrets poblats) que es podien trobar al llarg de la Via Aurèlia que des de Roma conduïa fins a Càdis. Més tard, en el primer quart del segle XIV apareix documentada l’existència de l’ermita de Sant Iscle i de Santa Victòria que amb el pas dels anys havia d’esdevenir lloc de pelegrinatge i també morberia on s’hi acollien malalts. Va ser a finals del segle XVII que el Consell de la Vila de Sabadell es decidia a instaurar una festa de caràcter religiós sota el nom d’Aplec de la Mare de Déu de La Salut de Sant Iscle; festa que girava entorn una processó que no devia fer més que consolidar el pelegrinatge que des de la vila es feia a La Salut. El metge i cronista sabadellenc, Antoni Bosch i Cardellach, en els annals de la Vila corresponents a les darreries del segle XVIIIè hi fa diverses referències. Amb tots aquests antecedents és fàcil concloure que la serra de la Salut ha tingut al llarg dels segles una alta activitat.

I de la mateixa manera que la serra de la Salut ha estat punt d’atracció i de trobada en funció de cada moment històric, des que es té notícia documentada de l’Aplec, aquesta manifestació popular ha anat evolucionant, adaptant-se en cada circumstància als signes dels temps. D’aquesta manera la festa, al llarg dels més de tres segles d’història que ja té al darrera, ha anat presentant diferents vessants i tradicions en les quals el sentit religiós originari de l’Aplec s’ha anat barrejant amb el sentiment popular i profà.
Tot això s’explica en l’exposició que en motiu de l’Aplec de La Salut d’enguany s’ha obert i s’exhibeix des de fa una setmana a la seu de la Fundació Bosch i Cardellach. Exposició que aprofita l’avinentesa de donar a conèixer una part dels fons dipositats en aquesta institució sabadellenca relacionats amb el Santuari i amb l’Aplec de La Salut, per donar més detalls quant a l’evolució que aquest indret sabadellenc tan singular ha sofert al llarg del temps. La mostra, que ha estat coordinada i comissariada per Maria Marín, es veu enriquida a més amb documents i peces estat cedides per entitats i institucions sabadellenques, tals com –d’entre altres– l’Arxiu Històric, el Museu d’Història, el Museu del Gas, l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, i el Santuari de la Mare de Déu de La Salut.

És així com “L’Aplec de La Salut en els fons de la Fundació Bosch i Cardellach” és una exposició de la qual se’n fa recomanable la visita per part de tothom, però molt especialment per part d’aquelles persones interessades en saber quelcom més en relació a un indret tan nostre com ho és la Salut, i una de les festes locals que compten amb més anys d’història i tradició.

Publicat a Diari de Sabadell. el 8 de maig de 2014

Plaça Major

Thursday, 01/05/2014 (07:31)

L’actual denominació de Passeig de la Plaça Major per identificar un dels espais més cèntrics de la ciutat és una de les peculiaritats que es poden trobar en el nomenclàtor sabadellenc de carrers. I això pel fet de tractar-se d’un espai que en part havia estat plaça Major, i que ha estat passeig encara que a hores d’ara no acabi de ser ben bé ni una cosa ni tampoc l’altra. Hi ha qui defensa que l’actual denominació que rep aquest espai, és única i encertada. Els que això pensen tenen com a mínim i des del meu punt de vista una part de raó, ja que la denominació Passeig de la Plaça Major difícilment la trobarem repetida enlloc més utilitzada per donar nom a una via urbana. Per contra no puc estar d’acord amb les persones que consideren que l’actual denominació és la precisa. I això per la senzilla raó que la denominació Passeig de la Plaça Major no m’ha semblat mai que tingués massa sentit, atès que si bé és cert que es pot parlar d’un espai urbà que per la seva estructura és susceptible de ser entès com un passeig, també està clar que en el nostre aquest cas es tracta d’un passeig que no acondueix a cap Plaça Major tal com el seu nom fa suposar.

Cal recordar que l’espai urbà que avui coneixem com ‘el passeig’ va prendre entitat a resultes de la desconstrucció a la qual van ser sotmesos dos espais urbans prèviament existents: d’una banda, l’espai que ocupava la Plaça Major, i de l’altra l’espai que ocupaven els edificis i carrerons de l’Alt Pedregar que de fet separaven la desapareguda vella Plaça Major de l’actual Plaça del Doctor Robert. D’aquestes remodelacions urbanes en sorgia, a començaments de la dècada dels anys 50 del segle passat, el passeig que d’acord amb les circumstàncies que imperaven en els temps de la dictadura, va ser dedicat a un dels militars del franquisme: el general Primo de Rivera. Això no obstant, el cert és que el passeig ha estat sempre conegut popularment com simplement ‘el passeig’, o com ‘el passeig dels samalers’ pels xiprers que el flanquejaven…

Amb l’arribada de la democràcia municipal, l’Ajuntament va proposar-se recuperar en allò que fos possible el nomenclàtor de carrers que havia estat vigent abans de la Guerra Civil. Davant el dubte que es va suscitar de com calia denominar el passeig, dues van ser les propostes que van aparèixer damunt la taaula: l’una, mantenir el nom de passeig sense més afegits; l’altra, recuperar el nom de Plaça Major ara aplicat a tot l’espai del passeig. Davant la dificultat d’arribar a un acord, es va optar per tirar pel carrer del mig. D’aquesta manera es va preferir fer una mena de ‘poti-poti’ que a tothom acontentés a l’associar les denominacions passeig i Plaça Major, amb el resultat que coneixem de Passeig de la Plaça Major. No es tracta de discernir si la decisió va ser adient o no. Però temps era temps, i d’acord amb la filosofia que se suposa plana damunt l’actual projecte de rehabilitació d’aquest espai cèntric que ha estat tan maltractat les darreres dècades, deu ser hora de reivindicar que cal retornar a l’espai la denominació de Plaça Major que mai no hauria d’haver perdut i que per la seva centralitat és també la que millor li escau.

Per cert que aquesta denominació de Plaça Major, és precisament la que figura grafiada en els plànols d’orientació al visitant que els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) tenen habilitats a l’estació de Sabadell-Rambla per identificar tot l’espai que ocupa el vell passeig.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de maig de 2014

Valor de marca

Thursday, 17/04/2014 (12:55)

L’equip femení de waterpolo del C.N. Sabadell es proclamava dissabte passat, per tercera vegada en la seva trajectòria esportiva, campió d’Europa. Aquest èxit de les waterpolistes sabadellenques es fonamenta en la cohesió interna entre equip i tècnics, però especialment en la motivació i en el bon fer d’un entrenador –Nani Guiu– que sap treure profit de les capacitats que posseeixen cadascuna de les seves jugadores.

Com a entitat social i esportiva que és, el C. N. Sabadell no ha quedat al marge de tensions ni de retallades pressupostàries. De fet, la primera entitat esportiva local per prestigi esportiu i per massa social, ha tingut de fer front a moltes dificultats, i s’ha vist obligada a prioritzar i prendre mesures per poder ajustar i equilibrar el seu pressupost. D’aquesta manera el govern de l’entitat que lidera Miquel Torres ha sabut estar en el seu lloc, assumir les responsabilitats que li pertocaven, i prendre les decisions que s’estimaven més adients per tal de poder preservar el prestigi social i esportiu que l’entitat sabadellenca ha anat consolidat al llarg dels pràcticament cent anys de la seva història. Sabem que el prestigi és un valor que costa molt d’assolir i que això no obstant es pot malbaratar fàcilment. El temps serà l’encarregat de dictaminar si les decisions adoptades hauran estat les addients. Però mentre la història no dicti sentència, els resultats esportius avalen l’aposta feta. I és d’aquesta manera com el valor de marca del Club continua intacte, liderat ara per un equip de waterpolistes excepcionals.

La nostra és una ciutat amb un pòsit d’entitats i d’institucions que ens han d’enorgullir, i que marquen la diferència. El C. N. Sabadell és una d’aquestes entitats en l’àmbit esportiu. Però no pas la única. I sense que el fet de citar-ne ara algunes com a exemple comporti menystenir-ne a cap d’altra, en una primera línia d’entitats culturals ciutadanes hi trobem els Amics de l’Òpera, l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, o en l’àmbit de l’assistència a les persones a Avant i a Êthos… També equipaments que per ser únics a tot l’Estat contribueixen a marcar la diferència, tals com l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont o el Museu del Gas. I la relació podria continuar… Però el què substantiu i comú d’aquestes i d’altres entitats sabadellenques rellevants és que en el seu origen, i ara darrera el seu dia a dia, hi havia i hi ha persones que van saber i saben imaginar i donar continuïtat al projecte pel qual treballen, treure profit de les oportunitats que se’ls presenten, i teixir complicitats quan es tracta de superar qualsevol dificultat.

El caràcter de les ciutats es forja d’acord amb el tarannà de les persones que les habiten. I un dels trets característics del caràcter sabadellenc és sens dubte la capacitat d’emprendre a partir de comptar amb ben poc. Un valor que no sempre valorem convenientment. Passa, però, que al costat d’aquesta virtut posseïm un defecte que ens afebleix: el d’anar cadascú per ell, com resa la dita popular. Sabadell es troba avui davant una nova cruïlla de camins. No és la primera, ni tampoc serà la darrera. Encertar el camí que ens cal emprendre depèn de molts factors. Alguns d’ells aliens a nosaltres. Però fonamentalment depèn de la nostra capacitat de saber estar i de saber posar en valor allò que tenim, que és molt, i de jugar cadascú des del lloc que li pertoca, d’acord amb les seves possibilitats per aconseguir un objectiu que ens és comú: el del progrés de la ciutat en tots els ordres i sentits.

En aquest context, la trajectòria de les waterpolistes del Club és metàfora d’allò que cal fer quan els factors ambientals no ens són propicis, però es disposa d’un capital humà i social que quan s’ho proposa és capaç de superar qualsevol repte. I com deia aquell: ‘Això, senyora, sí que ho tenim’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2014

Comerç i indústria

Thursday, 27/02/2014 (07:05)

El comerç es queixa. I quan ho fa és perquè deu tenir raons per a fer-ho. A l’entorn de Barcelona hi ha una elevada oferta de centres comercials que brinden als seus visitants de tot i força, oci inclòs. Pel què es veu no n’estem saturats encara, atès que com a mínim n’hi ha dos que esperen torn de concretar-se ben a prop de nosaltres. L’un, en el terme municipal de Viladecans; l’altre, en el de Cerdanyola del Vallès. En ambdós casos es tracta de terrenys que havien de destinar-se a acollir empreses de base tecnològica, i que ara, per mor de la crisi, són requalificats amb la finalitat d’admetre un altre tipus d’activitat empresarial, no estrictament industrial. Així, en els terrenys de Viladecans es volia ubicar-hi un clúster d’indústries aeronàutiques a rebuf de la seva proximitat a l’aeroport internacional d’El Prat. Al seu torn, en els de Cerdanyola del Vallès, es creia eren idonis per a empreses amb ganes de treure partit de la proximitat amb el sincrotró Alba. Però és el cas que si res no ho impedeix, Viladecans i Cerdanyola del Vallès s’hauran de conformar respectivament amb un outlet, i amb un macrocentre comercial de prop de 200 mil metres quadrats. No serà, malauradament, el primer cas en què les previsions inicials canvien, i que terrenys destinats a usos industrials acaben per acollir macro instal·lacions de comerç i oci. El Parc Empresarial de Sant Pau de Riu-sec seria un exemple ben proper a nosaltres d’uns terrenys que havien d’afavorir l’atracció i implantació de noves indústries, i que de moment només s’hi ha implantat iniciatives empresarials comercials.

Un macrocentre comercial és sens dubte una alternativa possible per a terrenys urbanitzats que a causa de la crisi no acaben de captar l’interès d’indústries punteres que de la productivitat, la innovació, i la internacionalització, en fan el seu nord. Conceptes que al cap i a la fi són els garants de progrés econòmic i de generació de riquesa.

Però està vist que els humans ens comportem massa sovint com a aus de curta volada. Dit d’una altra manera: que preferim el peix al cove d’uns macrocentres impersonals i de rendiments econòmics, més o menys immediats per a les arques dels titulars dels terrenys i municipals, abans d’apostar per polítiques capaces d’atreure la implantació de noves indústries. Clar que aquesta aposta del peix al cove també fa que el comerç local, el comerç de tota la vida, se’n ressenti, i amb ell la vida i la vitalitat dels centres de les nostres ciutats. Tanmateix, però, no seríem justos si atribuíssim la desaparició lenta del comerç de proximitat només a la proliferació de macrocentres. I això perquè ningú no ha de dubtar que els millors centres comercials els tenim ben a prop de casa, en les nostres ciutats. ¿Què són sinó la suma de comerços i d’establiments de tota mena que poblen dels eixos comercials urbans? La qüestió és en tot cas que el comerç local entengui que si cadascú continua anant per ell, tard o d’hora li arribarà una mort segura, més inanició que no pas per la competència dels centres comercials de fora ciutat.

Sabadell, i Catalunya, continuen essent una ciutat i un país d’àmplia base industrial. Sense teixit productiu capaç de generar ocupació i riquesa, el comerç en general ho tindrà complicat, i el de proximitat encara més. D’aquí que indústria i comerç siguin dues activitats que es necessiten mútuament, i que per això mateix precisen d’atenció per part dels governs que s’obliden d’abordar una planificació estratègica per evitar desequilibris entre ambdues activitats empresarials. En qualsevol cas, el comerç de proximitat s’ha de convèncer de que les solucions no li han de venir de fora, i que per això mateix ha d’apostar per organitzar-se millor, per reinventar-se, i per innovar, en un procés constant d’adaptació a la nova realitat que un entorn més global i competitiu imposa. Com diuen els castellans “a Dios rogando y con el mazo dando”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de febrer de 2014

Reflexió

Thursday, 16/01/2014 (06:34)

Una de les interpel·lacions més recurrents que se’ns fan als periodistes persones normalment no coneixedores del funcionament del món dels mitjans de comunicació, és per interessar-se pels criteris pels quals ens regim els periodistes i els mitjans a l’hora d’optar per divulgar unes o altres notícies. I això per la percepció que aquestes persones tenen que les seves respectives ciutats o àmbits geogràfics solament apareixen en els grans mitjans de comunicació quan són focus de fets excepcionals vinculats al què habitualment coneixem com a fets de crònica de successos. Per expressar-ho en unes altres paraules: són molts i moltes els ciutadans i les ciutadanes de més enllà de Collserola que pensen que els seus respectius àmbits geogràfics són notícia només quan s’hi produeixen fets amb un rerefons negatiu.

Malgrat que aquesta percepció sigui més o menys ajustada a la realitat, a les persones que consideren que els grans mitjans de comunicació es fixen fonamentalment en allò que s’esdevé a la capital no els falta part de raó, ja que no hi ha dubte que els periodistes posem major atenció al territori i a les persones que ens són més propers. D’aquesta manera, i també per la centralitat que exerceix sobre el conjunt de Catalunya, el què passa a Barcelona acaba essent sempre mediàticament més rellevant que no pas altres fets d’una possible magnitud o transcendència similar que tenen el seu origen en un punt geogràfic situat més enllà dels estrets límits de la gran ciutat.

Clar que aquesta mateixa percepció que nosaltres podem tenir en relació al tractament que en el nostre cas fan els grans mitjans de comunicació nacionals i estatals de l’actualitat sabadellenca, és equiparable a la que poden sentir els habitants dels nostres barris quant a  l’atenció que se’ls presta des dels mitjans de comunicació locals. També en aquest cas deu passar que els periodistes tenim el nostre particular ‘zoom’ excessivament tancat, la qual cosa ens impedeix que ens adonem del què s’esdevé a la perifèria de la nostra ciutat.

Tot plegat bé a tomb pel fet que una bona amiga que des de fa temps desenvolupa treball social en el sabadellenc barri de Can Puiggener, em va traslladar la seva preocupació arran l’escàs interès mediàtic que la vida del seu barri d’adopció mereixia per part dels mitjans de comunicació locals, i que per contra, quan el barri era notícia no ho era precisament a fi de bé. Per il·lustrar-me aquesta seva percepció em va posar com a exemple alguns dels  programes socials que a Can Puiggener es venen desenvolupant i que coadjuven al foment d’un bon clima socio-cultural entre els seus habitants. Programes que la meva interlocutora qualificava de ‘petits èxits’ precisament perquè contribuïen a mantenir la convivència entre persones i col·lectius de molt diversa procedència i cultures.

En qualsevol cas, als que tenen la percepció que des dels mitjans de comunicació no es valoren convenientment els esdeveniments de les perifèries, o als que es lamenten del fet que les bones notícies no es reflecteixin amb normalitat en els diaris, ràdios i televisions, els he d’advertir que als periodistes també se’ns escapen les bones notícies, simplement perquè les desconeixem, o perquè el periodisme cívic i social constitueix avui una rara avis.

Davant la complexitat dels dies que vivim, no hauria de ser menyspreable que periodistes i mitjans de comunicació ens decidíssim a donar valor a aquelles iniciatives i programes que coadjuven a la millora de la convivència. Qui sap si d’aquesta manera contribuiríem també a reflectir amb major nitidesa que no pas ho fem habitualment, l’estat de salut cívica, cultural i social de la nostra societat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de gener de 2014