Arxiu de la categoria 'Sabadell'

Plaça Major, llibres i roses

Thursday, 28/04/2016 (06:48)

1. Deu ser l’enèsima vegada que escric quelcom relacionat amb aquest espai central de la nostra ciutat que amb el pas del temps sembla ha quedat ancorat, sense solució de continuïtat, en el conflicte i en el dubte urbanístic permanent. Com és obvi, em refereixo a l’espai –únic i singular— que arrenca de la plaça de l’Àngel i que arriba fins el començament de la Rambla. Els que em coneixen saben molt bé que de sempre he estat en contra de la denominació que actualment rep la part més rellevant d’aquest espai que popularment coneixem com ‘el passeig’, que troba els seus antecedents en l’enderroc dels edificis que, pel sud, tancaven el què havia estat la plaça Major i que donà pas a un nou espai que el franquisme batejà amb el nom del general que encapçalà la dictadura espanyola entre els anys 1923 i 1930. De la barreja de la denominació popular del nou espai i dels que foren els seus antecedents, se’n derivà, quan la democràcia arribà als ajuntaments, l’actual i estranya denominació de passeig de la Plaça Major que, com a mínim, és enganyosa, atès que el passeig ni arrenca ni desemboca en cap Plaça Major pel simple fet que, en tot cas, la conté.

2. Dissabte passat celebràvem la Diada de Sant Jordi. Una festa entranyable i espontània que projecta arreu una imatge de país que, almenys culturalment parlant, no es correspon dissortadament amb la realitat. M’explicaré. De ben segur que en cap més indret del món deu produir-se la simbiosi que a Catalunya es dóna cada 23 d’abril arran la conjunció i fusió de dos símbols en un gest de forta significació: el de lliurar una rosa (símbol per excel·lència de l’amor) a la persona o persones estimades per, a canvi, rebre un llibre (símbol, també per excel·lència, de la cultura). Però que això sigui així no vol dir que els catalans siguem persones especialment sensibles ni tampoc excepcionalment cultes. Una dada a tenir en compte: el Dia de Sant Jordi es venen a Catalunya el 20% dels llibres que es vendran durant l’any. La dada no és menyspreable sinó fos perquè, en xifres absolutes, això vol dir que per Sant Jordi es venen 1,6 milions dels 8 milions de llibres que es vendran en un any. I si per ser fidels a un dels estereotips que als catalans se’ns atribueixen fem comptes, veurem que en un país que habitem 7,5 milions de persones, el consum per càpita de llibres supera en poc la xifra d’un exemplar per habitant i any. I molt em temo que amb aquesta dada –que certament no té en compte la venda de llibres en format digital–, no n’hi ha per llançar massa coets. Però que això sigui així, no ha de treure valor a l’atractiu i a la màgia que la Diada de Sant Jordi desperta, capaç de mobilitzar a centenars de milers de persones que surten al carrer i se’l fan seu per complir amb el què la tradició mana.

3. De la mateixa manera que a Barcelona la Diada de Sant Jordi troba la seva màxima expressió en espais urbans tan emblemàtics i cèntrics com el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya i sobretot les Rambles, a Sabadell la festa hauria de tenir com a marc de referència aquest espai central de la ciutat que ha estat tan maltractat municipalment parlant, durant més de 20 llargs i tediosos anys i del que l’eix principal n’és sens dubte la Plaça Major. Al cap i a la fi, la plaça Major –qualsevol plaça Major de qualsevol població–  és un espai ciutadà que no només vertebra el seu entorn, sinó que ha de bategar al ritme mateix que la ciutat ho fa.

Ah! I posats a la feina, afegir que seria bo que féssim de Sant Jordi la festa de tot l’any. És a dir, que el costum de comprar i de regalar llibres, s’estengués a la resta de l’any. Però, per damunt de tot, estaria més bé encara que no ens limitéssim a comprar llibres sinó que tanmateix també els llegíssim i els compartíssim…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’abril de 2016
____________

P. S. Després d’un cap de setmana que ha estat espectacular per l’esport sabadellenc, no puc deixar de felicitar a les waterpolistes del CN Sabadell que han conquerit la seva quarta Copa Europea de l’especialitat, ni tampoc a les noies de la secció de futbol del C. d’E. Sabadell que han assolit l’ascens a la Segona Divisió i al juvenils de la mateixa secció i club que han aconseguit l’ascens a la Divisió d’Honor. I malgrat la ciutat no sàpiga reconèixer aquests èxits, hi ha molts sabadellencs i sabadellenques que ens en sentim altament honorats.

Mussols

Thursday, 14/04/2016 (06:49)

Sant Quirze del Vallès acollia aquest darrera cap de setmana els actes corresponents a la XXIVna edició de l’Aplec del Mussol. Un esdeveniment que any rere any i amb un èxit creixent organitza l’entitat santquirzenca de L’Ateneu. En ocasió de l’Aplec, dissabte al vespre a La Patronal, es feia lliurament dels ‘Mussols’ amb els quals es reconeix la tasca desenvolupada per aquelles entitats i/o persones que el jurat considera han excel·lit, sigui per la seva trajectòria institucional, professional o mediàtica. La nòmina de ‘Mussols’ atorgats fins ara l’encapçala Johan Cruyff, malauradament traspassat fa unes poques setmanes. Ell va ser la primera persona que va rebre la distinció creada l’any 1996. També l’han rebut Pasqual Maragall (alcalde de Barcelona, el 1997), Antoni Farrés i Sabater (alcalde de Sabadell, el 1998, traspassat ara fa set anys), Emma Bonino (Comissària Europea, el 1999), i els malaguanyats Manuel Vázquez Montalbán i Miguel Gila (l’any 2000). Com es pot observar, ens trobem davant una nòmina de ‘Mussols’ que per si sola prestigia encara més la distinció.

Els guardonats amb els ‘Mussols’ aquest any han estat la ciutat de Sabadell (com a ciutat ‘mussola’) i el C. N. Sabadell i l’Institut Guttmann (com a ‘Mussols de l’Any’). Tal com es va destacar en la cerimònia de lliurament, en els ‘Mussols’ corresponents a aquesta edició es dóna una molt feliç coincidència, atesos els lligams de pertinença, relació i de col·laboració que s’estableix entre tots els guardonats. D’una banda, la més òbvia que uneix el C. N. Sabadell amb la ciutat que és seu d’aquesta centenària institució de referència obligada en l’àmbit de l’esport sabadellenc, català, estatal i internacional. De l’altra, la relació possiblement menys coneguda entre l’Institut Guttmann i el C. N. Sabadell que, com van ressaltar els seus respectius dirigents, el Dr. Josep M. Ramirez Ribas i el senyor Miquel Torres, contribueix a la integració social de les persones amb una lesió medul·lar, dany cerebral adquirit o qualsevol altra discapacitat d’origen neurològic a través de l’esport.

I ja que parlem de Sabadell i d’una de les entitats senyeres de la ciutat com ho és el C. N. Sabadell –per a molts simplement el Club, sense més qualificatius–, bo serà posar en valor la tasca que des d’aquesta institució esportiva es porta a terme des de fa justament 100 anys, fonamentalment en l’àmbit esportiu però també en la vessant social. I tanmateix cal valorar els molts èxits esportius assolits pel Club que són els que, al cap i a la fi, li han atorgat el prestigi del qual disposa i que han contribuït a difondre el nom de Sabadell arreu del món. Cal reblar el clau de la importància de la dimensió esportiva del Club precisament en una setmana en la que les waterpolistes sabadellenques acaben de perdre el ceptre que venien ostentant des de l‘any 2000 com a campiones de la Copa de la Reina, amb dues úniques excepcions les temporades 2002-03 i 2007-08. En cap cas, però, la derrota de diumenge passat a mans del C. N. Mataró, pot qüestionar gens ni mica la magnífica tasca i trajectòria de les ondines sabadellenques que, com aquell qui diu, ho venen guanyant tot els darrers anys i que d’aquí deu dies tindran ocasió de revalidar el títol de campiones d’Europa per Clubs en la final four de l’Euroleague que es disputarà a les instal·lacions de Can Llong.

D’aquesta guisa, llarga vida als ‘Mussols’ i al Club i el desig ferm de que –com va recordar Manel Sabés, president de L’Ateneu durant el lliurament de guardons–, enguany es repeteixi allò que va passar el  2011 quan la distinció de ‘Mussol’ va recaure en les waterpolistes sabadellenques pocs dies abans que es fessin amb que havia de ser la seva primera copa d’Europa de Clubs. Des de llavors, les sabadellenques, n’han conquerit dues més. Ara toca la quarta! Apa noies!

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’abril de 2016

Nosaltres i el temps

Thursday, 24/03/2016 (05:42)

És un tòpic. Però que ho sigui no vol dir que no sigui cert: el temps passa rabent. I si, com aquell qui diu, era ahir quan encetàvem l’any, avui ens trobem en plena Setmana Santa, davant una nova primavera que, com totes, promet ser esplendorosa i que voldríem que així fos, en tots els ordres i sentits, metafòrics i/o reals. S’han acabat els dies desavinents d’un llarg hivern que convidaven a quedar-se a casa. Arriben els jorns clars que fan del carrer i de les places de la ciutat el punt de trobada i de celebració ideal. D’aquí que les manifestacions festives, tan escasses durant l’hivern, comencen a multiplicar-se i les agendes s’omplen d’actes i d’activitats que es despleguen aquí i arreu del territori amb l’objectiu d’atreure l’interès del major nombre de persones possible. És el cas, per exemple i d’entre molts altres esdeveniments, de Temps de Flors a Girona, del Festival Internacional del Circ de Figueres, de l’Aplec del Mússol a la veïna Sant Quirze del Vallès (que, per cert, l’any que ve assolirà la fita del seu primer quart de segle en cartellera), del Mercat de la Música en Viu de Vic o de FiraTàrrega. I això, i per allò de la proximitat i de la rivalitat, sense referir-me a la Fira Modernista o a l’encara recent Festival de Jazz de la veïna Terrassa que diumenge passat tancava el cartell de la seva 34na. edició.

Va ser precisament arran un telenotícies de cap de setmana de la ‘tevetrés’ que es feia  ressò de l’èxit de participació popular en el tradicional Picnic Jazz al Parc de Vallparadís, i d’observar com tota la ciutat veïna girava a l’entorn d’aquest esdeveniment musical de caràcter internacional promogut per Jazz Terrassa i Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, que de mi es va apoderar una sensació estranya seguida d’un pessigolleig nerviós. Tot plegat era el resultat de la suma entre una enveja sana pel fet que Terrassa disposa d’un Festival de Jazz que és tot un referent i d’una impotència extrema. ¿Com podia ser, vaig fer-me jo, que no només Terrassa sinó que també moltes altres ciutats catalanes transcendeixen els seus límits amb apostes que les fan referents en algun dels bastos àmbits de la cultura? I ¿com pot ser que a Sabadell, on tenim de tot i força, no haguem estat capaços d’identificar allò que en aquest cas ens fa singulars culturalment parlant, per posar-ho en valor?

Voldria pensar que aquella sensació d’aquell migdia de diumenge assegut davant el televisor, no va ser l’únic sabadellenc que la va viure. I per això mateix suposo que sensacions semblants les devien tenir altres persones implicades en la trajectòria de les entitats sabadellenques que des de diversos àmbits treballen per dotar de més contingut cultural la nostra ciutat. ¿Com pot ser –vull imaginar que es devien preguntar aquestes persones tal com jo mateix vaig fer–, que tenint per exemple unes escoles de teatre tan actives com el Centre Sant Vicenç, La Faràndula, el Teatre del Sol, El Ciervo…, i que en el seu conjunt garanteixen una bona programació teatral estable al llarg de tota la temporada, o disposant d’un equipament tan singular com la Fàbrica de Creació d’Arts en Viu l’Estruch, o d’una Agrupació Astronòmica que col·labora amb organismes internacionals, o d’uns Amics de l’Òpera i d’una Orquestra Simfònica i d’unes Joventuts Musicals que garanteixen temporades estables d’òpera, de concerts simfònics, de música de cambra, o d’un Embassa’t, o d’un Museu del Gas, o d’un Institut Paleontològic…, no haguem estat capaços de fer-ho lluir com caldria? I la llista d’entitats, d’equipaments i d’iniciatives sabadellenques mereixedores d’una major projecció podria continuar fins l’infinit.

Davant tot això, potser haurem de concloure que la dita a ‘Sabadell cadascú va per ell’ va més enllà del simple i fàcil rodolí… En mans de tots deu estar el canviar-ho, no us sembla?

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de març de 2016

A voltes amb la B-40

Thursday, 18/02/2016 (06:46)

Un informe de l’Institut Cerdà finançat per la CECOT i per la Diputació de Barcelona quantifica els beneficis econòmics immediats que suposaria la posada en marxa del tram de la B-40 entre Abrera (A-2) i Terrassa. Segons l’informe, aquests beneficis recaurien fonamentalment en “l’activitat logística​”​ (per l’efecte estalvi en hores de transport i quilometratge) i en ​l​a ​”millora en la competitivitat del teixit productiu​” (pel creixement i la potenciació de l’activitat empresarial que se’n derivaria) sense oblidar, també segons l’informe, disposar “​d’una xarxa viària més sostenible​”​.

No seré pas jo qui posi aigua al vi a aquestes asseveracions​. I això, d’entre d’altres moltes raons, perquè ni sóc expert en qüestió de mobilitat ni tampoc en comunicacions viàries de les que, en tot cas, en sóc simplement un usuari més. Sigui com sigui, mentre llegia el detall del què s’havia dit en la sessió de presentació d’aquest informe a la seu de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat durant la qual ​es ​va reclamar el retorn de la inversió ministerial a la Ronda del Vallès (B-40), em preguntava sobre el sentit que tenia exigir la finalització del tram Abrera – Terrassa de la via orbital que ha d’unir el Baix Llobregat nord amb el Maresme a través dels vallesos (occidental i oriental), quan la solució a prendre pel tram Terrassa – Granollers no només no s’entreveu, sinó que ningú, a hores ara sap quan i com s’assolirà.

Tothom que conegui una mica la nostra comarca, s’adonarà ben aviat que una de les mancances infraestructurals més peremptòries que patim al Vallès Occidental és el d’unes comunicacions ferroviàries i viàries ​suficients per garantir una mobilitat intermunicipal, intercomarcal i amb la resta del país eficaç i eficient​. Posaré un exemple: entre Sabadell i Terrassa (dues ciutats que sumen més de 400 mil habitants amb els seus respectius nuclis urbans separats per uns molt pocs quilòmetres, existeix un únic enllaç viari directe​ (la “nacional​ 150”) amb unn sol carril tant d’anada i com de tornada. Això fa que bona part de​ la mobilitat entre ambdues ciutats passi per l’autopista (la C-58), malgrat això comporti un augment de quilometratge en els desplaçaments.

Arran doncs aquesta precarietat viària que al Vallès es dóna i que promet quedar-se entre nosaltres anys i panys si ens atenem a les directrius que emanen dels plans d​e mobilitat dels quals disposem, la pregunta que em feia sobre on aniran a parar els vehicles que des del Baix Llobregat arribin al Vallès i que no tinguin com a punt de destinació final Terrassa, és més que pertinent. Clar també que la resposta és senzilla perquè senzilles són les possibilitats que el trànsit tindrà que es limiten a prendre la C-58 (una via que ja avui és incapaç d’absorbir el volum de trànsit que li arriba), o optar per la C-16 que, en direcció a Barcelona, és una via gravada amb un doble peatge (autopista i túnels de Vallvidrera). No cal tampoc ser expert en la matèria per saber per experiència què passa quan una via ràpida desemboca en una altra que com la C-58 es troba ja avui al límit de la seva capacitat.

Des de la veïna Terrassa segur que tot es veu i s’analitza d’una altra manera. Però hora deu ser aprendre d’errors passats per imposar el criteri de que en qualsevol procés de planificació d’infrastructures i d’obra pública -sigui d’àmbit nacional, comarcal o local- s’avaluï primer tots els pros i tots els contres tant econòmics com socials, i a partir d’aquest exercici tan necessari, es prioritzin les actuacions. No fos cas que, com ens ha passat en tantes i tantes ocasions, el farciment ens acabi costant més que l’indiot, o allò que encara és molt pitjor: que els estalvis se’ns acabin per menjar les ​estovalles.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de febrer de 2016

De la pobresa

Thursday, 28/01/2016 (07:20)

La capacitat de sorprendre’ns de la política no té aturador. Si fa unes setmanes assistíem a casa nostra a un serial amb desenllaç inesperat, ara és el torn de l’altre país –el d’allà–  que pel què veiem no es vol quedar enrere… És així com l’embolica que fa fort i el com més difícil millor, sembla haver esdevingut una constant de la vida política, mentre la ciutadania es veu obligada a assistir a una mena d’espectacle que s’engrandeix i s’expandeix gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Curiós és que aquells que defensaven i justificaven la tardança en poder formar govern a casa nostra fa unes setmanes, siguin els que ara més critiquen allò que està passant a Madrid. I a l’inrevés. Deu ser, com s’explica en la cita evangèlica del sermó de la muntanya (Mateu 5:1; 7:28), que mentre som capaços de veure la palla en ull aliè no ens adonem de la biga que tenim en ull propi. Clar que bé faríem tots plegats, que en comptes de parar tanta atenció en les formes, en els discursos, ens fixéssim molt més en el seu fons…, si és que n’hi ha! És a dir, que en comptes de fixar-nos en el dit, millor descobrir cap on el dit assenyala, si és que assenyala cap algun lloc. Però és inútil. Preferim seguir assistint impertèrrits al trist espectacle que se’ns ofereix, mentre continuem ‘passant’ de tantes i tantes situacions que tendeixen a agreujar-se.

No fa massa dies, l’oenagé Oxfam donava a conèixer un informe sobre com es repartia la riquesa al món; informe que posava de relleu que 62 persones milmilionàries (és a dir que posseeixen més de mil milions de dòlars) atresoraven la mateixa riquesa que hipotèticament sumarien els 3.500 milions de persones més pobres del planeta. La desigualtat que evidencia aquesta dada adquireix més contundència si tenim en compte que només fa 6 anys, les persones més riques del món sumaven un col·lectiu de prop de 400 persones… És a dir que els rics cada vegada són més rics i que mentre la riquesa mundial ha augmentat en el seu conjunt, la pobresa s’ha socialitzat.

Per si de cas, i per si algú pogués arribar a pensar que aquesta situació només es dona fora de les nostres fronteres, bo serà fer-nos memòria de que segons dades del Ministeri d’Hisenda, Catalunya continua essent una de les ‘comunitats’ de l’Estat amb una major desigualtat quant al repartiment interior de la seva riquesa. Segons aquestes dades, el 20 per cent dels contribuents catalans més rics acaparen prop del 45 per cent dels ingressos totals que a Catalunya es declaren. I perquè no sigui dit, és l’Idescat (l’Institut d’Estadística de Catalunya) qui ens diu que la pobresa continua creixent a Catalunya i que a hores d’ara ja és més d’un 22% de la població la que aquí viu per sota el llindar del risc de pobresa. Per la seva banda, Caritas, en el seu informe corresponent al mes d’octubre de l’any passat, apuntava que “la millora de les xifres macroeconòmiques amaguen el creixement i la cronificació  de les desigualtats” que “generen injustícia i pobresa”, afirmava que “lluitar per eradicar la pobresa, vol dir treballar per tal d’aconseguir la implementació de sistemes i de mesures de protecció social adequades: vivenda digna, sanitat, igualtat d’oportunitats en educació i recursos bàsics garantits”.

Potser sí que la globalització haurà reportat alguns efectes positius sobre l’economia de molts països. Sense voler discutir que això pugui ser o no cert, haurem de convenir en qualsevol cas que els efectes perniciosos de la globalització i de la desregulació de l’economia hauran estat –són– superiors als seus hipotètics beneficis. La proliferació de paradisos fiscals en podria ser un exemple, encara que no pas l’únic. Paradisos que fan possible una elusió d’impostos que els experts xifren en uns 100 mil milions de dòlars que, al seu torn, els governs dels Estats deixen d’ingressar… Cal afegir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de gener de 2016

Nit de la Ciència i del Coneixement

Thursday, 05/11/2015 (08:18)

Sabíeu que a Sabadell es titulen cada any una quarantena de metges de la UAB i que cada curs es graduen nous dissenyadors formats a les aules de l’ESDI procedents de tots els punts de l’Estat? Sabíeu que la nostra és la ciutat seu d’un centre pioner i de referència mundial quant als antecedents i a l’evolució de l’espècie humana com ho és l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont? Sabíeu que aquí es desenvolupa una recerca d’alt nivell en l’àmbit de la salut? Sabíeu que amb la recerca que es porta a terme des de l’ESDIColor_LAB es contribueix a fixar les tendències de color pels propers anys mitjançant la seva condició de ser membres i únics representants de tot l’Estat en l’associació internacional Intercolor en la que es defineixen els colors que veurem aplicats als nostres productes amb dos anys d’antelació? De ben segur que el sol plantejament d’alguna o de totes aquestes preguntes que acabo de formular poden sorprendre a molts pel fet que no hi ha massa sabadellencs i sabadellenques que sàpiguen que el Parc Taulí és a més d’un centre d’atenció sanitària que res no té a envejar a d’altres, un hospital universitari de referència en el qual es formen metges i recercadors, i que des de la seva Fundació es fomenta la innovació i la recerca en l’àmbit de la salut i en el de l’atenció sanitària així com la transferència de resultats d’aquesta recerca a la societat. Comptat i debatut: que la nostra és una ciutat en la que la recerca de qualitat ocupa un lloc preeminent malgrat això ens passi tant i tant desapercebut per a la majoria.

Qui sap si per això, i en qualsevol cas amb la voluntat de posar en valor aquesta recerca de nivell, de donar a conèixer els projectes que neixen i es desenvolupen a Sabadell i de contribuir al foment de vocacions científiques, la Fundació Parc Taulí, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Bosch i Cardellach i l’Ajuntament de Sabadell es varen complicitar per treballar en la programació d’un espectacle/manifestació d’àmbit ciutadà que servís de suport i de difusió de la ciència i del coneixement que des de la nostra ciutat es genera; treballs que s’han concretat en la que serà la primera i molt festiva Nit de la Ciència i del Coneixement que conduirà el periodista Pere Renom (del ‘Quèquicom’) i que comptarà amb les actuacions del Quartet vocal Mèlt (de l’‘Oh, Happy Day’ de TV3) i del Quintet de Vent i Fusta de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Aquest espectacle/manifestació tindrà lloc el proper 18 de novembre a les 8 de la tarda al teatre municipal La Faràndula.

Aquesta I Nit de la Ciència i el Coneixement compta amb l’adhesió i la col·laboració de diversos ens i organitzacions ciutadanes i alhora presenta una vessant solidària atès que els ingressos que s’obtinguin de la venda d’entrades i de les aportacions que s’estan rebent aniran destinats a un dels projectes desenvolupats des dels centres de recerca universitaris que tenim a Sabadell. Enguany, el projecte elegit, ha estat el que s’impulsa des del Parc Taulí per tal de millorar la prevenció dels trastorns mentals en infants i joves que afecten a un 20% de persones d’aquests dos col·lectius.

El Parc Taulí és un centre capdavanter en la prevenció i atenció de la Salut Mental, en el que hi treballen professionals d’aquest àmbit i de pediatria juntament amb investigadors del Parc Taulí mateix i de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya.

Tot plegat –Nit i suport a un projecte– fa que ens trobem davant una bona causa i una bona oportunitat per donar a conèixer una faceta més d’allò que a Sabadell i des de Sabadell es fa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de novembre de 2015

Notes de Festa Major

Thursday, 10/09/2015 (06:11)

Del meu bloc alguns apunts dels dies de Festa Major.

1. Un bon amic casteller que no és de Sabadell, m’etziba diumenge matí en plena i exitosa diada castellera a la plaça de Sant Roc que la nostra és una ciutat molt peculiar. Me’l miro amb sorpresa i m’interesso per saber-ne el per què d’aquesta seva constatació. Ell em retorna la mirada i em diu: “¿a tu et sembla normal una ciutat que per establir la data en la que han de ‘caure’ les seves dues festes locals s’ha de recórrer a fórmules complexes?”. I abans que jo pugui dir res, afegeix: “Fixa’t-hi bé: teniu l’Aplec de La Salut que el celebreu ‘el primer dilluns després del segon diumenge de maig’, i la Festa Major que la fixeu tenint en compte que ha de ‘caure’ precisament en ‘el cap de setmana que segueix al primer divendres del mes setembre’. Et sembla això normal?”, conclou. He de reconèixer que no vaig saber que contestar…

2. De la Festa Major ens en queden els records i els debats sobre la idoneïtat dels actes i de les activitats programades. Però sobretot ens en resta l’oportunitat de visitar un mínim de cinc exposicions que en cap cas ens han de deixar indiferents. Sense que l’ordre comporti cap preferència, són aquestes: ‘Francesc Casañas Riera. El retrat d’una ciutat (Sabadell 1909-1936)’ al Museu d’Història; una exposició a través de la qual se’ns fa memòria gràfica de la ciutat el primer terç del segle passat des de l’òptica d’un sabadellenc que va publicar fotografies en destacades publicacions nacionals i estatals. I si Casañas contribuïa a la projecció de Sabadell el segle passat, Ramon Puig (Werens) ho fa ara com a artista referent que és d’una manifestació artística que amb el pas del temps ha anat guanyant adeptes: el grafitti. L’exposició la podeu veure al Museu d’Art sota el títol d’“Art Urbà”. Si gràcies també a Casañas tenim testimoni visual de com era Sabadell fa prop de 100 anys, Francesc Ventura i Albert Roig, des de l’espai FOC, ens ‘descobreixen’ els canvis urbanístics a pitjor que el centre de la ciutat ha sofert durant el darrer segle. El títol de l’exposició no pot ser menys definidor ni provocador: ‘Cent anys destruint el Centre’. Per arrodonir el circuit d’exposicions recomanables, haurem de passar d’una banda per l’Acadèmia de Belles Arts i esplaiar-nos davant les 36 obres d’artistes sabadellencs que han estat presentades a la II Bienal d’Art Jove; de l’altra, haurem de visitar l’Espai Cultura de la Fundació Antiga Caixa de Sabadell 1859 al carrer d’en Font, per conèixer quelcom més d’un personatge mític i d’un país somniat. El personatge, Tintín; els país, el Tibet; i l’exposició “L’aventura d’aquell jove reporter belga al Tibet”.

3. La campanya electoral del 27S s’enceta demà divendres, a despit que informalment fa dies que està en daina. D’aquesta guisa la presència de polítics forasters durant els dies de festa passats ha estat notable. El 27S és una d’aquelles dates que cal marcar i ressaltar en vermell en el calendari personal de cadascú. No endebades ens hi juguem molt i per això mateix ningú no hauria de quedar-se a casa i ‘passar’ d’anar a votar. Cert és que les del 27S són formalment unes eleccions autonòmiques que tenen lloc, això sí, sota l’aixopluc d’una llei electoral de caràcter estatal com a conseqüència de la ‘incapacitat’ del Parlament de Catalunya d’aprovar en 35 anys una llei pròpia. Entre els uns i els altres han convertit les del 27S en unes eleccions políticament  plebiscitàries (que no jurídicament) en les que, paradoxalment, alguns volen que es contin escons i no pas vots fent oblit interessat que a casa nostra els vots no valen el mateix segons la circumscripció des de la que siguin emesos.

4. La fotografia del cos d’un infant –l’Aylan– ofegat i estirat damunt la sorra d’una platja desperta i desferma emocions i solidaritat. Moltes més emocions i solidaritats que no pas les que havien despertat centenars d’imatges anteriors on podíem veure milers de persones anònimes vagant obligades a fugir dels seus països respectius a causa de patir unes condicions de vida inhumanes, o perquè hi regna l’opressió, la persecució, el terror… Un símptoma evident que alguna o algunes coses no les estem fent bé…

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de setembre de 2015

Gestos i estiu

Thursday, 25/06/2015 (06:28)

No sóc ni profeta ni tampoc disposo de cap bola de vidre a través de la qual poder ‘endevinar’ que ens depararà l’esdevenidor després que noves persones, decidides a aplicar noves maneres de fer i d’actuar, hagin entrat per la porta gran de les eleccions i de la democràcia als nostres Ajuntaments. De moment observem nombrosos gestos, que com molt bé sabem són importants en política, que apunten a canvis no només en la forma de governar sinó que també d’entendre la relació que cal establir entre governants i ciutadans. Així hem vist com nous alcaldes i alcaldesses, per anar als seus respectius despatxos consistorials, s’han oblidat dels vehicles oficials i prefereixen utilitzar els mitjans de transport que ja usaven, tals com el metro, l’autobús, la bicicleta, o senzillament anar a peu. Aquesta és una bona pràctica i una bona manera de conèixer què pensa la gent. També hem vist, com en alguns casos s’apostava per rebaixar els sous dels membres del consistori. I com ha estat el cas de Sabadell, hi ha alcaldes que el primer que van decidir va ser obrir de bat a bat les portes de les Cases Consistorials, talment com si amb aquest gest volguessin indicar que cal que l’aire fresc entri amb força en les dependències municipals com a pas primer necessari, encara que no suficient, per a retornar la plena confiança de la ciutadania envers les institucions locals. Tots els gestos dels nous alcaldes i edils són signes de que les coses es volen fer de manera diferent a com s’havien fet fins ara, però sobretot de la voluntat de mantenir-se molts propers a la gent.

Al costat d’aquests gestos dels uns que apunten a noves maneres d’exercir el govern des dels ajuntaments i fer-ho d’una manera més participativa, estem assistint a una continuada pluja ‘fina’ de crítiques i de retrets que provenen d’altres que no estan disposats a tenir ni tan sols en compte la cortesia d’atorgar els cent dies de rigor i de gràcia que la tradició democràtica estableix s’han de donar als governants quan inicien legislatura. En qualsevol cas no deixa d’estranyar que les crítiques més àcides provinguin dels mateixos sectors que les varen estalviar quan anteriors governs municipals erraven en els seus plantejaments o la marraven en les seves prioritats. Potser és convenient fer memòria per recordar que han estat precisament aquelles actuacions maldestres les que han afavorit el canvi de cares i de maneres de vestir que s’ha produït en els nostres ajuntaments.

Sort en tenen, però, els nous alcaldes i alcaldesses amb l’arribada de l’estiu i amb ell el bàlsam que, encara que sigui per unes setmanes, de ben segur que calmarà molts ànims. I és que pels efectes del calor i de la proximitat de les vacances per aquelles i aquells que les podran gaudir, la pressió mediàtica i la de les elits que creuen que els nous equips municipals els han pres quelcom que els pertanyia, cedirà i això donarà temps i tranquil·litat als nous càrrecs electes per a fer-se la composició final de lloc abans de començar a treballar a la cerca de solucions per als problemes més peremptoris que les nostres ciutats pateixen.

La tasca que els espera no serà en qualsevol cas gens fàcil. Tampoc ho serà mantenir la frescor i la proximitat que ara tenen amb la ciutadania, menys quan en l’horitzó es dibuixen dues conteses electorals que han de ser cabdals per definir el ‘nou’ mapa polític per a Catalunya i per a Espanya a partir del qual s’haurà d’establir la relació entre ambdues realitats territorials.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juny de 2015

Apunt postelectoral (i 2)

Thursday, 04/06/2015 (06:12)

Una de les qüestions més recurrents aquests dies en els mitjans de comunicació són els posicionaments que actors diversos de la vida pública prenen en relació als resultats electorals que el 24M es varen donar a Madrid i molt especialment, per allò de la proximitat, a Barcelona. Posicionaments que en alguns casos posen en dubte la capacitat de les formacions polítiques emergents per gestionar amb eficàcia i eficiència els ajuntaments dels municipis en els que han resultat vencedores o en els que la correlació de forces els acabarà atorgant la responsabilitat de governar. Aquesta, però, no és una actitud nova i  que amb tots els matisos que es vulguin, m’ha retornat al moment d’ara fa 36 anys quant partits d’esquerra guanyaven les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme en un gran nombre de ciutats i poblacions de Catalunya. També llavors com ara, foren diverses les veus que posaven en qüestió la capacitat dels ‘nouvinguts’ de ‘saber’ com es governava una ciutat atesa la procedència social dels seus membres i la inexperiència que tenien en tasques de gestió col·lectiva. Sense anar més lluny, a Sabadell mateix, la victòria d’Antoni Farrés al capdavant del PSUC va significar un cop dur per a la burgesia local a despit que ell en fos un dels seus fills. Ho explicava gràficament l’any 1999 el llavors conseller del Banc de Sabadell Tomàs Casañas, just quan Farrés acabava d’anunciar la seva retirada de la política municipal amb aquestes paraules: “Tu –referint-se a Farrés–  hauràs donat dos disgusts a la dreta local: el primer, el dia que vas guanyar l’alcaldia, i el segon el dia que vas decidir deixar l’Ajuntament”. El cas d’Antoni Farrés no va ser l’excepció que havia de confirmar la regla. Una gran majoria de ciutats catalanes foren governades per joves alcaldes ‘inexperts’ que tenien en comú el procedir de la lluita social i de la reivindicació política.

Quelcom similar en la forma acaba de succeir a partir dels resultats de les darreres eleccions municipals en les que el cos electoral ha preferit apostar per un canvi, convençut de que vist com anava tot plegat, només actors nous serien capaços d’acarar el procés de regeneració que la democràcia exigeix i de plantar cara a pràctiques polítiques maldestres que al cap i a la fi són les que han alimentat la desafecció que s’està donant entre ciutadania i política; desafecció que al seu torn és la conseqüència d’un sistema de partits dominats pels seus aparells respectius, incapaços de renovar-se i d’adaptar-se als reptes que la societat reclama i sobretot de fer front a les situacions que es deriven d’una escletxa social que amb la crisi econòmica s’ha anat eixamplant dia rere dia. El moviment del 15M fou el primer gran avís: calia canviar el rumb de la política per fer-la molt més propera a la ciutadania. Ben pocs varen fer cas d’aquell avís i ara en paguen, electoralment parlant, les conseqüències.

La paciència de la ciutadania no és infinita, de la mateixa manera que no és cert que passi de política com alguns volen fer-nos creure. En tot cas aquesta ciutadania s’ha anat distanciant de la política i dels polítics que no escolten, que no semblen disposats a acabar amb la corrupció i que no tenen en l’equitat social un dels seus objectius principals. I amb aquests ingredients alimentats pels efectes d’una crisi econòmica amb retallades incloses, no ha d’estranyar que una part d’aquesta ciutadania s’hagi decidit finalment a dir prou, i ho ha fet com calia fer-ho, a través de les urnes i donant suport a les formacions polítiques que han posat en primer pla l’eix social, és a dir l’eix de les persones.

És en aquest context que posar en qüestió la capacitat de govern dels nous actors polítics, ha de ser interpretat com una actitud reactiva dels que creien que malgrat els avisos que els arribaven, mai no perdrien les regnes del poder perquè pensaven tenir-ho tot controlat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2015

Apunt postelectoral (1)

Thursday, 28/05/2015 (06:01)

Els resultats obtinguts per les diverses formacions polítiques sabadellenques diumenge passat a partir dels quals s’haurà de configurar el nou consistori que tindrà la responsabilitat de governar la ciutat els propers quatre anys, donen i donaran molt joc als analistes i als observadors polítics i en conseqüència se’n podran extreure tantes reflexions i conclusions com punts d’observació s’estableixin. En qualsevol cas, al fer una primera i urgent aproximació a aquests resultats i si es pren com a referència l’eix tradicional dreta-esquerra, s’observarà que a Sabadell es manté la tendència d’anteriors conteses municipals en les que els electors han vingut atorgant majoritàriament la seva confiança a forces polítiques de caràcter progressista. Corrobora aquesta asseveració el fet que des de les primeres eleccions municipals després del franquisme l’any 1979, la ciutat ha disposat sempre de governs de progrés amb tots els matisos que hom vulgui objectar-hi.

Clar que a aquesta primera constatació que ens parla del caràcter progressista que en el camp municipal ofereix la ciutat no ha de ser suficient a l’hora d’explicar els resultats de diumenge que a diferència d’anteriors conteses electorals municipals, el partit o la força més votada –en aquest cas el PSC– no només no obté uns resultats que li garanteixin la formació de govern sense massa problemes, sinó que pateix una forta davallada quant al número de vots obtinguts en relació a les anteriors eleccions municipals. Davallada que al seu torn solament pot explicar-se quan s’analitzen els factors tant locals com nacionals que l’han propiciat. I d’entre tots els possibles, el que té un pes més determinant a l’hora de ‘llegir’ els resultats aconseguits pels socialistes diumenge passat és el cas Mercuri, i les conseqüències que en forma de divisió interna del PSC ha comportat, i que com a primer dany colateral va deixar fora de qualsevol possibilitat de reelecció al que ha estat alcalde de la ciutat els darrers catorze mesos, en Joan Carles Sánchez. Una divisió que a més ha quedat reflectida en la composició mateixa de la candidatura presentada pel PSC i encapçalada per en Josep Ayuso, en la que no hi figuraven alguns dels regidors i regidores més populars de l’equip de govern que acaba el seu mandat. Sobre el PSC hi ha pesat un segon factor a considerar que es conseqüència de la crisi que plana sobre el socialisme català arran el procés sobiranista i que ha portat divisions i desercions en un partit que històricament ha jugat un paper cabdal en la vertebració social de Catalunya.

I encara un tercer factor que, en aquest cas, plana no només sobre el PSC sinó que també sobre el conjunt de partits tradicionals i que marcarà –que ha començat a marcar ja– la política catalana com ho és l’eix entre la nova i la vella política que sorgeix del moviment del 15M i que es consolida amb formacions i moviments polítics que saben recollir el cansament social que ve provocat per la incapacitat de la vella política que opta per les retallades abans de decidir-se a acarar una necessària regeneració de la democràcia, fer front a la corrupció en qualsevol de les seves formes, i sobretot cercar solucions per als problemes que es deriven d’una escletxa social que tendeix a créixer dia rere dia.

És també la suma d’aquests factors que explica, almenys en part, l’augment en la fragmentació del vot que si bé ja es donava a Sabadell, s’ha vist potenciat en aquesta darrera contesa electoral i que ha donat pas a un mapa polític local que sembla abocar-nos a un govern municipal feble precisament en uns moments en els que a la ciutat li convé tot el contrari. D’aquí que de les forces polítiques més votades cal esperar-ne un exercici de responsabilitat com a pas previ al de conformar un govern municipal estable, capaç de transmetre confiança i de liderar un projecte de ciutat que sigui il·lusionant i engrescador, i al que necessàriament s’hauran de sumar el major nombre d’actors polítics, econòmics, culturals, esportius i socials de la ciutat. Que així sigui ens hi va molt a tots plegats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de maig de 2015