Arxiu de la categoria 'Sabadell'

Valor de marca

Thursday, 17/04/2014 (12:55)

L’equip femení de waterpolo del C.N. Sabadell es proclamava dissabte passat, per tercera vegada en la seva trajectòria esportiva, campió d’Europa. Aquest èxit de les waterpolistes sabadellenques es fonamenta en la cohesió interna entre equip i tècnics, però especialment en la motivació i en el bon fer d’un entrenador –Nani Guiu– que sap treure profit de les capacitats que posseeixen cadascuna de les seves jugadores.

Com a entitat social i esportiva que és, el C. N. Sabadell no ha quedat al marge de tensions ni de retallades pressupostàries. De fet, la primera entitat esportiva local per prestigi esportiu i per massa social, ha tingut de fer front a moltes dificultats, i s’ha vist obligada a prioritzar i prendre mesures per poder ajustar i equilibrar el seu pressupost. D’aquesta manera el govern de l’entitat que lidera Miquel Torres ha sabut estar en el seu lloc, assumir les responsabilitats que li pertocaven, i prendre les decisions que s’estimaven més adients per tal de poder preservar el prestigi social i esportiu que l’entitat sabadellenca ha anat consolidat al llarg dels pràcticament cent anys de la seva història. Sabem que el prestigi és un valor que costa molt d’assolir i que això no obstant es pot malbaratar fàcilment. El temps serà l’encarregat de dictaminar si les decisions adoptades hauran estat les addients. Però mentre la història no dicti sentència, els resultats esportius avalen l’aposta feta. I és d’aquesta manera com el valor de marca del Club continua intacte, liderat ara per un equip de waterpolistes excepcionals.

La nostra és una ciutat amb un pòsit d’entitats i d’institucions que ens han d’enorgullir, i que marquen la diferència. El C. N. Sabadell és una d’aquestes entitats en l’àmbit esportiu. Però no pas la única. I sense que el fet de citar-ne ara algunes com a exemple comporti menystenir-ne a cap d’altra, en una primera línia d’entitats culturals ciutadanes hi trobem els Amics de l’Òpera, l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, o en l’àmbit de l’assistència a les persones a Avant i a Êthos… També equipaments que per ser únics a tot l’Estat contribueixen a marcar la diferència, tals com l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont o el Museu del Gas. I la relació podria continuar… Però el què substantiu i comú d’aquestes i d’altres entitats sabadellenques rellevants és que en el seu origen, i ara darrera el seu dia a dia, hi havia i hi ha persones que van saber i saben imaginar i donar continuïtat al projecte pel qual treballen, treure profit de les oportunitats que se’ls presenten, i teixir complicitats quan es tracta de superar qualsevol dificultat.

El caràcter de les ciutats es forja d’acord amb el tarannà de les persones que les habiten. I un dels trets característics del caràcter sabadellenc és sens dubte la capacitat d’emprendre a partir de comptar amb ben poc. Un valor que no sempre valorem convenientment. Passa, però, que al costat d’aquesta virtut posseïm un defecte que ens afebleix: el d’anar cadascú per ell, com resa la dita popular. Sabadell es troba avui davant una nova cruïlla de camins. No és la primera, ni tampoc serà la darrera. Encertar el camí que ens cal emprendre depèn de molts factors. Alguns d’ells aliens a nosaltres. Però fonamentalment depèn de la nostra capacitat de saber estar i de saber posar en valor allò que tenim, que és molt, i de jugar cadascú des del lloc que li pertoca, d’acord amb les seves possibilitats per aconseguir un objectiu que ens és comú: el del progrés de la ciutat en tots els ordres i sentits.

En aquest context, la trajectòria de les waterpolistes del Club és metàfora d’allò que cal fer quan els factors ambientals no ens són propicis, però es disposa d’un capital humà i social que quan s’ho proposa és capaç de superar qualsevol repte. I com deia aquell: ‘Això, senyora, sí que ho tenim’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2014

Comerç i indústria

Thursday, 27/02/2014 (07:05)

El comerç es queixa. I quan ho fa és perquè deu tenir raons per a fer-ho. A l’entorn de Barcelona hi ha una elevada oferta de centres comercials que brinden als seus visitants de tot i força, oci inclòs. Pel què es veu no n’estem saturats encara, atès que com a mínim n’hi ha dos que esperen torn de concretar-se ben a prop de nosaltres. L’un, en el terme municipal de Viladecans; l’altre, en el de Cerdanyola del Vallès. En ambdós casos es tracta de terrenys que havien de destinar-se a acollir empreses de base tecnològica, i que ara, per mor de la crisi, són requalificats amb la finalitat d’admetre un altre tipus d’activitat empresarial, no estrictament industrial. Així, en els terrenys de Viladecans es volia ubicar-hi un clúster d’indústries aeronàutiques a rebuf de la seva proximitat a l’aeroport internacional d’El Prat. Al seu torn, en els de Cerdanyola del Vallès, es creia eren idonis per a empreses amb ganes de treure partit de la proximitat amb el sincrotró Alba. Però és el cas que si res no ho impedeix, Viladecans i Cerdanyola del Vallès s’hauran de conformar respectivament amb un outlet, i amb un macrocentre comercial de prop de 200 mil metres quadrats. No serà, malauradament, el primer cas en què les previsions inicials canvien, i que terrenys destinats a usos industrials acaben per acollir macro instal·lacions de comerç i oci. El Parc Empresarial de Sant Pau de Riu-sec seria un exemple ben proper a nosaltres d’uns terrenys que havien d’afavorir l’atracció i implantació de noves indústries, i que de moment només s’hi ha implantat iniciatives empresarials comercials.

Un macrocentre comercial és sens dubte una alternativa possible per a terrenys urbanitzats que a causa de la crisi no acaben de captar l’interès d’indústries punteres que de la productivitat, la innovació, i la internacionalització, en fan el seu nord. Conceptes que al cap i a la fi són els garants de progrés econòmic i de generació de riquesa.

Però està vist que els humans ens comportem massa sovint com a aus de curta volada. Dit d’una altra manera: que preferim el peix al cove d’uns macrocentres impersonals i de rendiments econòmics, més o menys immediats per a les arques dels titulars dels terrenys i municipals, abans d’apostar per polítiques capaces d’atreure la implantació de noves indústries. Clar que aquesta aposta del peix al cove també fa que el comerç local, el comerç de tota la vida, se’n ressenti, i amb ell la vida i la vitalitat dels centres de les nostres ciutats. Tanmateix, però, no seríem justos si atribuíssim la desaparició lenta del comerç de proximitat només a la proliferació de macrocentres. I això perquè ningú no ha de dubtar que els millors centres comercials els tenim ben a prop de casa, en les nostres ciutats. ¿Què són sinó la suma de comerços i d’establiments de tota mena que poblen dels eixos comercials urbans? La qüestió és en tot cas que el comerç local entengui que si cadascú continua anant per ell, tard o d’hora li arribarà una mort segura, més inanició que no pas per la competència dels centres comercials de fora ciutat.

Sabadell, i Catalunya, continuen essent una ciutat i un país d’àmplia base industrial. Sense teixit productiu capaç de generar ocupació i riquesa, el comerç en general ho tindrà complicat, i el de proximitat encara més. D’aquí que indústria i comerç siguin dues activitats que es necessiten mútuament, i que per això mateix precisen d’atenció per part dels governs que s’obliden d’abordar una planificació estratègica per evitar desequilibris entre ambdues activitats empresarials. En qualsevol cas, el comerç de proximitat s’ha de convèncer de que les solucions no li han de venir de fora, i que per això mateix ha d’apostar per organitzar-se millor, per reinventar-se, i per innovar, en un procés constant d’adaptació a la nova realitat que un entorn més global i competitiu imposa. Com diuen els castellans “a Dios rogando y con el mazo dando”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de febrer de 2014

Reflexió

Thursday, 16/01/2014 (06:34)

Una de les interpel·lacions més recurrents que se’ns fan als periodistes persones normalment no coneixedores del funcionament del món dels mitjans de comunicació, és per interessar-se pels criteris pels quals ens regim els periodistes i els mitjans a l’hora d’optar per divulgar unes o altres notícies. I això per la percepció que aquestes persones tenen que les seves respectives ciutats o àmbits geogràfics solament apareixen en els grans mitjans de comunicació quan són focus de fets excepcionals vinculats al què habitualment coneixem com a fets de crònica de successos. Per expressar-ho en unes altres paraules: són molts i moltes els ciutadans i les ciutadanes de més enllà de Collserola que pensen que els seus respectius àmbits geogràfics són notícia només quan s’hi produeixen fets amb un rerefons negatiu.

Malgrat que aquesta percepció sigui més o menys ajustada a la realitat, a les persones que consideren que els grans mitjans de comunicació es fixen fonamentalment en allò que s’esdevé a la capital no els falta part de raó, ja que no hi ha dubte que els periodistes posem major atenció al territori i a les persones que ens són més propers. D’aquesta manera, i també per la centralitat que exerceix sobre el conjunt de Catalunya, el què passa a Barcelona acaba essent sempre mediàticament més rellevant que no pas altres fets d’una possible magnitud o transcendència similar que tenen el seu origen en un punt geogràfic situat més enllà dels estrets límits de la gran ciutat.

Clar que aquesta mateixa percepció que nosaltres podem tenir en relació al tractament que en el nostre cas fan els grans mitjans de comunicació nacionals i estatals de l’actualitat sabadellenca, és equiparable a la que poden sentir els habitants dels nostres barris quant a  l’atenció que se’ls presta des dels mitjans de comunicació locals. També en aquest cas deu passar que els periodistes tenim el nostre particular ‘zoom’ excessivament tancat, la qual cosa ens impedeix que ens adonem del què s’esdevé a la perifèria de la nostra ciutat.

Tot plegat bé a tomb pel fet que una bona amiga que des de fa temps desenvolupa treball social en el sabadellenc barri de Can Puiggener, em va traslladar la seva preocupació arran l’escàs interès mediàtic que la vida del seu barri d’adopció mereixia per part dels mitjans de comunicació locals, i que per contra, quan el barri era notícia no ho era precisament a fi de bé. Per il·lustrar-me aquesta seva percepció em va posar com a exemple alguns dels  programes socials que a Can Puiggener es venen desenvolupant i que coadjuven al foment d’un bon clima socio-cultural entre els seus habitants. Programes que la meva interlocutora qualificava de ‘petits èxits’ precisament perquè contribuïen a mantenir la convivència entre persones i col·lectius de molt diversa procedència i cultures.

En qualsevol cas, als que tenen la percepció que des dels mitjans de comunicació no es valoren convenientment els esdeveniments de les perifèries, o als que es lamenten del fet que les bones notícies no es reflecteixin amb normalitat en els diaris, ràdios i televisions, els he d’advertir que als periodistes també se’ns escapen les bones notícies, simplement perquè les desconeixem, o perquè el periodisme cívic i social constitueix avui una rara avis.

Davant la complexitat dels dies que vivim, no hauria de ser menyspreable que periodistes i mitjans de comunicació ens decidíssim a donar valor a aquelles iniciatives i programes que coadjuven a la millora de la convivència. Qui sap si d’aquesta manera contribuiríem també a reflectir amb major nitidesa que no pas ho fem habitualment, l’estat de salut cívica, cultural i social de la nostra societat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de gener de 2014

Aeroport

Thursday, 31/10/2013 (06:11)

Recorden el ‘sidral’ que es va muntar arran l’accident del 24 d’octubre de 2005 quan una avioneta, a l’envolar-se des de l’aeroport de Sabadell i no poder guanyar alçada suficient, va estavellar-se contra una grua amb el resultat de 4 víctimes mortals? Recorden que aquest accident es produïa només un més després que una altra avioneta hagués fet un aterratge d’emergència a Badia del Vallès? Recorden que els municipis veïns a Sabadell (Barberà del Vallès i Badia del Vallès, amb el de Sant Quirze del Vallès al capdavant) varen aprofitar l’avinentesa de la coincidència en el temps d’ambdós accidents per exigir el tancament immediat de la instal·lació aeroportuària, adduint el risc que comportava per la ciutadania que les aeronaus sobrevolessin a baixa alçada els habitatges que es troben situats en les sendes d’apropament a l’aeroport? Recorden que a la vista d’aquestes reaccions, el Ministeri de Foment va prendre la decisió de clausurar l’aeroport només unes poques hores després de produir-se l’accident, en l’espera dels dictàmens i peritatges corresponents, sense que ningú, o pràcticament ningú es preguntés a l’entorn de les causes de fons que per suma propiciaren l’accident, això és la pressió especulativa sobre el sòl i la bombolla immobiliària que conduiren a què es construís allà on possiblement no s’hauria d’haver construït atès que l’aeroport sabadellenc era allà on avui és des de l’any 1934? Recorden que arran el  tancament de l’aeroport, cinc de les empreses amb base logística a l’aeroport adduïren pèrdues de l’ordre de 2 milions d’euros?

Doncs bé, han calgut que passessin vuit anys perquè es produís la sentència judicial que estableix les responsabilitats penals que fan al cas. Responsabilitats que el jutge reparteix entre l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès, l’empresa promotora de l’obra on s’havia instal·lat la grua, i la propietària de la grua amb la que l’avioneta topà. La sentència és clara: la grua és la primera responsable de l’accident, de les víctimes i dels danys causats, i per extensió ho són els representants de l’administració que havia d’autoritzar i vigilar el compliment de la normativa vigent. Cal recordar que quan l’accident es va produir, el llavors delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, va avançar que la grua causant de l’accident no disposava dels permisos d’Aviació Civil.

Sigui com sigui, entre els fets i la sentència judicial ha passat massa temps. I és precisament pel pas inexorable del temps que avui pràcticament ningú no recorda aquells fets. Fins i tot ens hem oblidat de les tensions viscudes i de la campanya contra l’aeroport sabadellenc encapçalada per l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès i secundada pels ajuntaments de Badia del Vallès i de Barberà del Vallès, i diverses entitats veïnals. Uns municipis que varen treure profit de les circumstàncies immobiliàries del moment per créixer a partir d’atorgar permisos per edificar en terrenys subjectes a les servituds de tota mena que una instal·lació aeroportuària imposa. I això perquè estaven convençuts que tard o d’hora l’aeroport de Sabadell havia de ser clausurat, i així ho proclamaven. Però és evident que no ha estat així.

I ara, deixant a banda que la sentència judicial pugui ser valorada com més o menys benèvola envers les quatre persones condemnades, el cert és que ni de lluny ha tingut el ressò mediàtic que l’accident i les mobilitzacions contra l’aeroport varen tenir. I si ens atenem a les declaracions que arran l’accident es van produir per part d’alguns personatges públics algú, a la vista de la sentència, hauria d’afanyar-se a demanar disculpes. Però sabem que rectificar és cosa de savis, i potser per això mateix no sigui una pràctica habitual en aquestes nostres latituds. Menys encara quan les sentències judicials arriben massa tard, desvirtuades, i la nostra és una memòria molt curta.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 d’octubre de 2013

Sense ànim d’ofendre…

Thursday, 22/08/2013 (06:24)

         

No sé si faig bé al posar al descobert un petit detall ciutadà del qual segur que ben pocs i poques sabadellencs i sabadellenques en tenen notícia, malgrat es troba a l’abast visual de qualsevol. Es tracta de la retolació d’un carrer, que data del període republicà del segle passat i que ha sobreviscut fins ara, donant el nom de Francesc Macià al que avui és el carrer de Gràcia. La retolació en qüestió, pot veure’s a la cantonada dels carrers de Gràcia amb el de l’Escola Pia, banda La Riereta o Ronda Ponent, venint des de la plaça d’Enric Granados. Per a ser precisos: es tracta d’una retolació sobre un petit espai amb fons blau de dimensions semblants a les plaques que serveixen per identificar els nostres carrers; un espai que forma part de la façana de l’edifici cantoner, en el qual amb lletres blanques s’intueix, més que no pas es llegeix, “Carrer de Francesc Macià”.

He començat escrivint que no sé si feia bé en donar detalls de l’existència d’aquesta petita curiositat ciutadana, testimoni d’un temps i d’un país que va ser, que algú va protegir en el seu moment de les inclemències atmosfèriques col·locant-hi a sobre un metacrilat que amb el pas del temps s’ha omplert de pols de tal manera que a hores d’ara dificulta la lectura del seu contingut. I no sé si he fet bé, no fos el cas que l’Ajuntament de Sabadell decidís ‘traslladar-la’ amb l’argument gens peregrí –si ens atenem al què ha passat recentment a Barcelona-, que pot comportar dubtes en quant al nom vertader de l’actual carrer de Gràcia.

Suposo la cara d’astorament per part dels meus lectors i lectores davant el què acabo d’escriure que només és conseqüència de la perplexitat que em va provocar la decisió de l’Ajuntament del Cap i Casal de “traslladar” a un museu el baix relleu de la façana de l’edifici consistorial de la barcelonina plaça de Sant Jaume, que resava ‘Plaza de la Constitución’. Un nom que la cèntrica plaça barcelonina ha ostentat en més d’una ocasió des que fou batejada així per primera vegada ara fa 173 anys. Segons fonts municipals –plenament confirmades per l’alcalde Trias-, el trasllat de la placa responia d’una banda, a una sol·licitud del grup municipal Unitat per Catalunya (Jordi Portabella i Joan Laporta); de l’altra al fet d’“evitar possibles confusions” en quant a l’actual denominació de la plaça (?).

A hom, que és mal pensat de mena, se li fan estranyes moltes coses en relació a aquest cas. D’una banda, que la decisió de treure la històrica placa de la façana de l’edifici consistorial s’hagi portat a terme en ple mes d’agost… De l’altra si aquesta actuació és una simple conseqüència de la casualitat, atès que la placa portava en el mateix indret des del 1840 sense qui ningú l’hagués qüestionada, o respon a raons més de fons en temps que això de la Constitució espanyola no gaudeix de massa bon predicament… Per si de cas i per als desmemoriats, bo serà recordar que la Constitució Espanyola del 1837 reformava la de Càdis de 1812, que havia estat derogada per l’Estatut Reial de 1834. La del 1837 és una Constitució progressista que incorporava en el seu text una declaració sistemàtica dels drets de la ciutadania (llibertat personal, inviolabilitat del domicili, llibertat d’expressió, garanties penals i processals, dret a la igualtat en quant a l’accés de ciutadans a càrrecs públics). Aquesta Constitució seria al seu torn derogada vuit anys més tard, quant el Partit Moderat va promoure un altre text constitucional que fou promulgat el 1845, i que restringiria els drets dels ciutadans que la Constitució de 1837 havia consolidat.

De tot plegat, que cadascú n’extregui les seves conclusions i opinions… Però qui perd els orígens…

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’agost de 2013

Dels records gens inútils

Thursday, 08/08/2013 (06:58)

Qui sap si deixat portar per la calma que presideix aquests primers dies del mes d’agost a ciutat, o qui sap si potser per la lectura de l’article de Joan Alberich Barnusell, “Cent anys de les primeres colònies”, publicat a aquestes mateixes pàgines fa uns dies, que m’he sentit transportat als estius de la meva infantesa, allà pels anys 50 del segle passat, i molt especialment als jorns en què tenia lloc una de les activitats més esperades de tot l’any: els 10 dies de colònies a Gallifa. A la vella rectoria de Gallifa per a ser més precisos, on s’hi arribava després d’un sinuós trajecte amb una ‘vallesana’, que era el nom genèric que a Sabadell rebien tota mena d’autocars i de ‘cotxes de línia’ pel simple fet –habitual en  l’època– de convertir en genèric el nom d’una empresa o d’una marca determinada. I com que “La Vallesana” era el nom de l’empresa concessionària del servei de transport de viatgers entre Sabadell i Castellar i Sant Llorenç Savall, els sabadellencs i les sabadellenques –suposo que també els castellarencs i castellarenques— usàvem el mot ‘vallesana’ per denominar qualsevol mena d’autoòmnibus que se’ns plantés al davant. Però tornem a aquelles meves colònies d’infant que, de fet, començaven quan preparàvem la maleta en la qual hi havíem d’encabir, a més de la roba necessària, els estris que es relacionaven en una llista ciclostilada que els monitors –els caps responsables de la colònia– feien arribar als nostres pares. Amb la mare comprovàvem que no ens faltés res. Tanmateix, però, sempre acabàvem havent de comprar o bé unes ‘bambes’ o potser un ‘meyba’ o una ‘lot’, peces que no formaven part de l’equipament personal habitual. Calia complir amb els requisits que figuraven en la llista de coses a portar. Llista que d’amagat jo repassava una i mil vegades, no fos cas que m’oblidés de res, talment com si de la preparació d’una expedició a l’altra punta del món es tractés.

De fet, per a la majoria de nosaltres, aquelles colònies a Gallifa eren l’oportunitat única de  gaudir de la meva gran aventura de l’any; l’ocasió per deixar enrere l’entorn familiar i veïnal, per compartir experiències amb altres companys diferents dels de durant la resta de l’any. Així, les colònies d’estiu les vivíem amb intensitat, i fins i tot amb una emoció que es desfermava justament quan la ‘vallesana’ de torn ens recollia davant el local que hostatjava el Centre Parroquial de La Puríssima –conegut popularment com “L’Americana”–, i ens transportava fins Gallifa per deixar-nos dalt la carretera, sobre mateix de la rectoria a la qual el bus no hi podia arribar. Des d’on la ‘vallesana’ ens deixava baixàvem carregats per un corriol que menava a la casa que havia de ser la nostra durant deu dies. Per cert que amb ulls d’avui costa d’imaginar com la vella casa-rectoria que des de feia poc regentava Mn. Josep Dalmau, podia acollir a la vintena d’infants i als seus monitors, atesa la precarietat de les seves instal·lacions. Però segur que a nosaltres, aquesta precarietat mateixa conferia encara un major caràcter d’aventura als deu dies en què el torrent i la Font de les Maioles, els cingles de Sant Sadurní, La Ferreria, el Castell de Gallifa, l’església parroquial romànica de Sant Pere i Sant Feliu o la casa-taller del ceramista i crític d’art Llorenç Artigas esdevenien els indrets idonis per acollir les nostres sortides i jocs.

Les condicions de la rectoria de Gallifa aconsellaren aviat un canvi d’ubicació. La casa de Penyafort al municipi de Pontons, construïda l’any 1958 per la parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, en va prendre el relleu. Vingueren després les rehabilitacions de les cases de Castellterçol i de Ca La Pona (Maçaners), així com la construcció de la Casa de Mas Silvestre a Canyamars. Totes aquestes obres havien de comptar amb el suport de l’avui desapareguda Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Avui, força anys després, una cosa és segura: els vàrem viure les colònies a Gallifa, en conservem records gens inútils, i sobretot amistats que s’han anat enfortint amb el pas del temps…

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’agost de 2013

PS. En data 22 d’agost de 2013, com a complement d’aquest meu article, a Diari de Sabadell se’n publicava un altre signat pel que va ser uns dels Caps de Colònia a Gallifa i a Penyafort, Joan Montllor i Melé. Pel seu indutable interés, per les aportacions que hi fa, i pel record que d’ell en tinc, l’afegeixo amb entusiasme a aquest meu blog. Podeu llegar l’article clicant aquí mateix.

També podeu trobar més informació/documentació a Colònies de vacances de Sabadell (1912-1983). Mn. Joan Aran i Suriol. Sabadell, desembre de 1984 (290 pp.).

D’altra banda, el Francesc Ventura i Torres -que va ser primer participant a Corbera de Dalt i a Gallifa en tandes de la Puríssima, i després monitor a Gallifa per la Santíssima Trinitat, ha tingut la gentilesa de fer-me arribar un seguit de fotografíes, acompanyades del comentari següent: ”

“Adjunto la primera entrega de fotografies de colònies d’estiu. És un grup de la Santíssima Trinitat. Com a monitors de Sabadell tan sols érem el Jesús Carnicer (pediatra) i jo. Els altres dos, més un que va venir més tard com a reforç, eren seminaristes. I no eren de Sabadell. No recordo el nom del vicari. Era un capellà jove amb el que ens vàrem entendre molt bé, per això em va enganxar per anar-hi. La fotografia del grup en la que hi surto jo, ens la va fer el mossèn en arribar a Gallifa el primer dia, per això tothom va tan net i polit. Entre els “nens” que varen assistir a aquestes colònies hi havia el Jepi Roig, que amb els anys va formar part de la junta de Belles Arts i actor de l’Aula de teatre. L’Antoni Garcia, advocat de la Rambla, el Toni Sempere, ex- cunyat meu (va estar casat amb la meva germana Concepció). De la resta n’he perdut la pista i d’alguns m’ha estat impossible de saber-ne el nom. Ara em queden per escannejar negatius i fotos de les colònies del 1955 a Corbera de Dalt i del 1956 a Gallifa. Tots dos grups són de la Puríssima”.

Veiem-ne aquestes fotografies

- 1955. Corbera de Dalt

- 1956. Gallifa

- 1961. Gallifa

Moltes gràcies, Francesc!

Prevenir millor que no pas curar…

Thursday, 27/06/2013 (07:38)

Fa una setmana, la força de la natura es desfermava a la Vall d’Aran en forma de pluges torrencials. Ho va fer de manera semblant a com feia poc més de 50 anys ho havia fet al Vallès Occidental, a despit que en aquella ocasió la tempesta i la riuada que les pluges van desencadenar s’endugués la vida de prop d’un miler de persones. En l’origen d’ambdós fenòmens una mateixa circumstància: unes fortes pluges caigudes en poc temps a les que, en el cas de la Vall d’Aran, s’hi sumava els efectes d’un desglaç excepcional arran les intenses, tardanes i gens habituals nevades hivernals i primaverals. També en ambdós casos, a les circumstàncies inhabituals desencadenats de la riuada –que no vol dir que no hi haguessin precedents-, s’hi ha d’afegir un doble factor estrictament humà: la intervenció sobre la llera del riu que en molts casos en constreny el seu curs i n’augmenta la força en cas d’una avinguda, i l’insuficient manteniment dels cursos fluvials que acumulen a les seves ribes materials diversos susceptibles de potenciar-ne l’efecte devastador de l’aigua en cas de riuada.

No s’ha de ser un expert per saber que per les lleres de La Garona a la Vall d’Aran o del Ripoll a casa nostra hi flueix aigua des de molt abans que l’home volgués domesticar el riu per treure’n profit. De fet la missió òbvia d’un curs fluvial és la de conduir l’aigua fins a la seva desembocadura. Sabem que segons les característiques de cada conca fluvial, el cabal d’aigua de rius i rieres es comporta d’una manera diferent segons l’època de l’any i les condicions climàtiques de la zona. Sabem també que una de les característiques del clima mediterrani –encara que no del clima l’atlàntic propi de la Vall d’Aran-, són els extrems climàtics que afavoreixen poder passar de la sequera més severa a les pluges torrencials més intenses que, al cap i a la fi, són les que es troben en l’origen de les crescudes sobtades de rius i rieres.

Són poques les vegades en què la natura desferma la seva capacitat destructiva damunt un mateix territori. Qui sap si és per això que perdem ràpidament la memòria en relació a riuades pretèrites i als límits que l’aigua havia imposat i que mai no s’haurien d’haver vulnerat. I és que estem falsament convençuts que amb els coneixements i tècniques de les quals disposem som capaços de dominar la natura. Però és evident que això no és pas així. I encara que passin força anys, tard o d’hora la natura reclama el seu espai, allò que a ella li pertany. Dues dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) a tenir molt en compte. La primera: la meitat dels municipis de Catalunya -488 per ser més exactes- es troben en situació de risc entre mitjà i alt de patir inundacions. La segona: els darrers 30 anys s’han comptabilitzat a Catalunya, una mitjana de tres creixements inhabituals a l’any del cabal de rius i rieres. I les previsions apunten a què el fenomen va a l’alça per mor del canvi climàtic.

A la Vall d’Aran es refaran carreteres i infraestructures, com es van refer al Vallès després d’aquell 1962 climatològicament estrany en què vàrem patir tres crescudes consecutives i excepcionals del Ripoll. Tres crescudes de les quals només la primera va ocasionar la riuada que es va cobrar un alt tribut en víctimes humanes. I és que amb la tempesta del setembre de 1962, la riuada es va veure potenciada pels obstacles que dificultaven el lliure pas de les aigües, mentre que en les dues crescudes posteriors del Ripoll (3 i 7 de novembre del mateix any) no se’n derivaren més danys atès que les aigües havien recuperat l’espai que els era propi i no trobaren entrebancs en el seu transcórrer. Una vegada més, la mateixa natura que causa devastació ens dóna la lliçó de que millor és preveure i planificar d’acord amb les regles que ella imposa, que no pas haver de fer front als danys ocasionats per no haver-les respectat com ara s’ha esdevingut a la Vall d’Aran, i demà qui sap a on…

Però ja deia la meva àvia que “no hi ha pitjor sord que aquell qui no vol escoltar” o “pitjor cec que aquell que no hi vol veure”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de juny de 2013.

L’OSV

Thursday, 13/06/2013 (06:06)

M’hi he referit diverses vegades, però no per això ha de ser sobrer insistir-hi novament. Sabadell presenta indubtables singularitats que la fan diferent a altres municipis similars al nostre, i que en determinen la nostra personalitat col·lectiva. Segur que no podem exhibir un patrimoni arquitectònic capaç d’atreure la mirada encuriosida de les persones que ens visiten, però sí que podem exhibir un bon muscle en quant a la vida cultural que atresorem, i que malgrat que a nosaltres no ens impressioni, causa força admiració entre estranys i forasters. Una d’aquestes singularitats és l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Una formació musical que va néixer el 1987 de la mà de la Fundació dels Amics de l’Òpera i de la tossuderia de Mirna Lacambra. Amb el pas dels anys, l’OSV s’ha anat consolidant com a una orquestra de qualitat, tal com queda palès en el fet que la Simfònica, a banda de la temporada estable que desenvolupa al Principal i a La Faràndula, és la protagonista d’un ambiciós programa simfònic que des de fa 18 temporades té com a marc l’incomparable  Palau de la Música Catalana. Amb aquests dos cicles simfònics i amb la resta d’activitats i de projectes que desplega, l’OSV posa a l’abast de tots els públics l’anomenada música culta.

Just acabada la temporada 2012-13, l’OSV s’està preparant per la que serà la seva 27na temporada de Música Simfònica a Sabadell. Ho està fent amb la il·lusió de sempre i amb els ànims renovats que han de permetre que la formació orquestral continuï treballant en la innovadora línia que va imposar el valencià Rubén Gimeno quan es feu càrrec de la direcció de l’orquestra l’any 2010; una direcció que li acaba de ser renovada per decisió unànime dels seus músics. No és gens habitual, com apuntava el president i instrumentista de l’OSV Jordi Cos dilluns passat durant la presentació de la temporada de la Simfònica a El Principal, que els components d’una orquestra apostin de manera unànime per la continuïtat del seu director. Una bona prova de que la feina innovadora que aporta mereix la confiança dels seus músics.

En qualsevol cas, la continuïtat de Gimeno en la direcció de l’OSV és garantia de continuar potenciant els valors que conflueixen en l’organització orquestral que dirigeix, i de mica en mica anar trencant possibles rigideses interpretatives que formen part del passat. Gimeno concep les actuacions de l’OSV no pas només com un moment interpretatiu estàtic, sinó com un espectacle al servei de la música i dels que l’escolten. S’atribueix a Gustav Malher la cita que resa que “en la partitura hi és tot menys allò que és el més cabdal” en al·lusió a la importància de l’instrumentista, dels instrumentistes, en l’execució de qualsevol obra. Rubén Gimeno, amb la complicitat dels sues músics, no dubta en explorar tots els registres musicals i expressius dels instrumentistes amb la finalitat de treure’n el màxim partit i posar-los al servei de les oportunitats comunicatives que de qualsevol concert se’n deriven, tant des del punt de vista musical com des del punt de vista del llenguatge visual i corporal. La col·laboració que la Simfònica manté amb Els Comediants i la complicitat que estableix amb actors externs a la formació, fan que l’OSV es pugui endinsar per viaranys complexos amb solvència i que utilitzi tècniques i recursos escènics al seu abast per establir una millor comunicació entre intèrprets i públic.

Si ens atenem al programa que conforma cadascun dels sis Concerts Simfònics que l’OSV ha programat per ser presentats a Sabadell i a les associacions que al llarg de la temporada s’establiran amb la dansa, l’expressió corporal, la literatura i el cinema, no hi ha d’haver cap mena de dubte que el públic podrà gaudir de sis espectacles musicals de primer nivell producte del maridatge entre la bona música i l’expressivitat dels músics que l’interpreten.

Publicat a Diari de Sabadell el 13 de juny de 2013

Escoltar

Thursday, 23/05/2013 (07:05)

Quan parlem tant i tant de regeneració democràtica s’imposa -tal com resa aquell vell aforisme africà que diu que quan no sabem cap on anem potser cal mirar enrere per saber d’on venim-, que girem la mirada cap el passat per identificar els factors que han coadjuvat a aflorar el dèficit democràtic que patim, i que per mor de la crisi se’ns està mostrant amb tota la seva contundència. De ben segur que d’entre aquests factors, a banda de les urgents  reformes de les lleis electorals, no hi trigarem a descobrir també una de les velles assignatures democràtiques que no hem aprovat: la d’imaginar vies complementàries de participació que enriqueixin la participació representativa que s’exerceix a través dels partits polítics, per detectar l’evolució dels diferents estats d’opinió que es donen entre la ciutadania.

Som en ple segle XXI, i això no obstant la nostra democràcia continua funcionant amb les mateixes estructures participatives que regien el segle XIX. I que ningú no em mal interpreti. Apostar per nous canals de participació política més d’acord amb els temps actuals, no vol dir minusvalorar la tasca que correspon als partits polítics. Ben al contrari. Es tracta només de potenciar aquesta tasca aprofundint en la democràcia interna dels partits per tal de fer-los més sensibles a les demandes de la ciutadania. Les actuals vies de participació política són poc permeables quan es tracta de recollir les reivindicacions que nien en la societat. Possiblement és per això que els estudis demoscòpics apunten a què són les grans formacions polítiques les que es troben més a la baixa, qui sap si perquè els partits amb un major pes electoral continuen més preocupats de poder garantir-se l’accés o la continuïtat en l’exercici del poder que no pas de servir a la ciutadania. Per contra són els partits polítics amb menys presència parlamentària els que tendeixen a créixer, potser perquè s’han dotat d’un discurs que sintonitza millor amb la ciutadania.

La desafecció política és segurament una de les causes que provoca que almenys aparentment no es doni tota la rellevància que requeriria el fenomen de frau democràtic en forma d’incompliment de compromisos electorals amb qualsevol excusa; o de govern a cops de decrets-llei, detraient a les Corts el debat i la tasca legislativa que li correspon; o de cimeres que enlloc no acondueixen abans d’apostar perquè sigui en seu parlamentària on s’acarin els problemes i es cerquin consensos i solucions. Per la via de l’incompliment de compromisos electorals, de decrets-llei o de cimeres s’aconsegueixen titulars ampul·losos, però també es fomenten histrionismes que dissimulen -o fins i tot tapen- altres problemes de la nostra democràcia, tals com la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals, o l’assetjament de les polítiques socials. Sabem que els temps són difícils. Sabem que per la via de l’enfrontament l’acord mai no és possible, i que a l’acció imposada indefectiblement s’hi contraposa la reacció furibunda. Ho acabem de comprovar per enèsima vegada amb la imposició d’una LOMCE que ens retorna a temps que suposàvem definitivament superats, i que està provocant les lògiques reaccions en contra, tant des de l’oposició com de les comunitats autònomes que altra volta veuen vulnerades les seves competències. Sabem també que quan no s’escolta a la veu de la ciutadania, la democràcia es debilita i la força dels partits polítics s’afebleix…

Potser per tot això, actes com el de diumenge passat a Sabadell amb Teresa Forcades o iniciatives de plataformes ciutadanes no vinculades a formacions polítiques, mereixen un suport alt per part dels ciutadans i ciutadanes que només ambicionen ser escoltats i tinguts en compte. I és que al cap i a la fi, Forcades o les plataformes cíviques populars, no fan més que fer-se ressò dels estats d’opinió que els partits i les formacions polítiques no saben canalitzar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de maig de 2013

Viure la ciutat

Thursday, 25/04/2013 (06:22)

No fa massa escrivia aquí mateix sobre la meva percepció de baixa autoestima que les sabadellenques i els sabadellencs tenim en quant a les nostres potencialitats com a ciutat. En gran part, jo atribuïa aquesta baixa autoestima ciutadana al desconeixement que tenim del nostre patrimoni ciutadà, entès tant des d’un punt de vista físic com psíquic. O allò que és el mateix, al desconeixement que tenim del patrimoni que és la resultant de la nostra manera de ser i de fer que, com deia aquell, no és ni millor ni pitjor sinó que simplement és diferent.

Em va sorprendre positivament que a partir d’aquella meva reflexió sobre la baixa autoestima sabadellenca, diverses persones se’m van adreçar per fer-me arribar les seves opinions, la qual cosa va contribuir a matisar la meva reflexió inicial. En qualsevol cas, de seguida vaig adonar-me que els meus interlocutors i jo coincidíem en quant a la diagnosi de les causes que es trobaven en l’origen del nostre desconeixement de les potencialitats col·lectives que atresorem; causes que fonamentalment rauen en l’actitud personal i grupal que no és massa propicia a valorar a allò que de bo tenim. És així com després d’escoltar als meus interlocutors i d’intercanviar punts de vista amb ells sobre les iniciatives que a Sabadell existeixen per millorar el coneixement de la ciutat, vaig concloure que hi havia encara un altre factor que contribuïa a no trobar la manera més idònia de superar aquesta assignatura de coneixement de la ciutat: la nostra incapacitat de coordinar, per sumar, iniciatives i esforços que persegueixen fins semblants. Una actitud que justificaria plenament la dita popular que resa que “A Sabadell, cadascú va per ell”.

La setmana passada s’encetava el programa municipal “Viu la primavera”. Ho feia amb diverses activitats que prenent com a excusa l’estació de l’any per la qual transitem, i que per allò de l’explosió de la natura és la més espectacular. L’objectiu del programa és oferir als sabadellencs i a les sabadellenques l’oportunitat de conèixer vessants i àmbits que ens passen desapercebuts a partir de propostes absolutament recomanables que poden portar-se a terme durant el bon temps, quan els dies són llargs i la invitació a la passejada pren tot el seu sentit. D’entre les propostes que “Viu la primavera” formula en sobresurten dues: d’una banda la promoció que el programa fa dels nostres parcs i jardins com a punts de trobada, i de descoberta de les espècies florals i arbòries que els poblen. De l’altra, els tres itineraris que han estat pensats per poder-los fer a peu o en bicicleta, i a partir dels quals adonar-nos de l’existència de racons i aspectes singulars de la nostra geografia urbana que degut a les presses de cada dia, possiblement no han merescut cap mena d’atenció per part nostra.

No hi ha d’haver dubte de que el programa municipal “Viu la primavera” contribueix a la descoberta de la ciutat, i qui sap si també podria o hauria de ser l’embrió d’un programa ciutadà més ambiciós per ser desenvolupat al llarg de l’any coincidint amb cadascuna de les quatre estacions climatològiques. Un programa, però, que hauria de tenir en compte les iniciatives que en relació a la descoberta de la ciutat urbana i dels rodals, promouen entitats i altres col·lectius. I és que allò que sovint ens fa falta per potenciar els valors patrimonials dels quals disposem –i d’aquesta manera augmentar la nostra autoestima col·lectiva– és, simplement, que ens proposem unir esforços. És només qüestió de voluntats, si més no per poder acabar desmentint que “A Sabadell cadascú va per ell”.