Arxiu de la categoria 'Sabadell'

‘Vallesos’

Thursday, 20/11/2014 (08:23)

Se’n parla poc, qui sap perquè és un fet que potser ens passa desapercebut: els vallesans (entès com el conjunt de persones que habitem al Vallès Oriental i al Vallès Oriental) sentim orgull de pertinença a la comarca que ens acull. Un exemple: si ens hi fixem, ens adonarem que són catorze de la seixantena llarga de municipis ubicats als ‘vallesos’, els que afegeixen al seu topònim primer el descriptiu comarcal ‘del Vallès’. Cert, que com passa amb Castellar del Vallès, o amb Sant Quirze del Vallès o amb Barberà del Vallès, això pot obeir al fet de diferenciar-se d’altres indrets de Catalunya –o de fora– amb els quals comparteixen topònim. Però no és menys cert que no trobarem cap més comarca catalana que en la seva nòmina de poblacions presenti tants municipis que a l’hora de diferenciar-se toponímicament d’altres, hagin optat per l’opció d’afegir al nom del municipi el de la comarca. Sigui com sigui hem de concloure que ser del Vallès confereix caràcter. En tenim un altre exemple en els versos de dos significats poetes i escriptors vallesans coetanis –l’un de Sabadell, i l’altra de Terrassa (nascut per cert a la Creu Alta quan aquest barri avui sabadellenc encara pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa)–, que des de l’exili imposat per la dictadura del general Franco, cantaven les excel·lències de la seva comarca d’origen. Em refereixo, d’una banda, a Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1996) que en les seves ‘Corrandes d’exili’ descriu al Vallès com la terra en la que ‘tres turons fan una serra / quatre pins un bosc espès / cinc quarteres massa terra’, i que remata amb un sonor ‘com el Vallès no hi ha res’; i de l’altra, a Ferran Canyameres (1898-1964), que en la seva ‘Oda al Vallès’ sintetitza allò que la nostra comarca és físicament i humanament a través d’aquests breus versos prenyats de sentiment: ‘Terra fèrtil, roca viva / farga i fàbrica, taller, / bosc d’estampa, gent activa, / blat en sitja i vi al celler’, que també culmina més endavant amb un no menys expressiu ‘no hi ha res com el Vallès’.

Més enllà, però, d’aquesta visió poètica, el cert és que el Vallès (els ‘vallesos’) avui està format per una munió de municipis dinàmics que són encapçalats per les seves tres ciutats capitals: Granollers, Terrassa i Sabadell. En el conjunt d’aquests municipis vallesans, hi vivim 1,5 milions de persones que d’entre d’altres aspectes, tenim en comú un territori divers i ric, amb una potencialitat econòmica i social fora de qualsevol dubte. La millor mostra la tenim en la B-30, autèntic carrer major del Vallès, on s’hi concentra una potent indústria que fa d’aquesta zona la més industrial i competitiva de Catalunya, i molt possiblement també del sud d’Europa. Un carrer major que també és via de comunicació per excel·lència entre vallesans, i que sense haver de passar per Barcelona, ens uneix a les comarques del Maresme i del Baix Llobregat. La B-30 és de fet una infraestructura que precisament pel paper que juga en el territori, s’ha de veure reforçada en molts sentits. També quant a una altra infraestructura cabdal, la ferroviària, a partir de posar en valor la línia per la qual circulen les mercaderies que no tenen la seva destinació a Barcelona, i des de fa uns pocs anys també combois de rodalies –l’R8– que enllacen Martorell amb Granollers passant per la UAB. Una característica gens menor d’aquesta línia és que en el seu recorregut es creua amb les línies R1 (Maçanet – Molins de Rei per Barcelona), l’R3 (L’Hospitalet de Llobregat – Vic – Puigcerdà), i l’R4 (Barcelona – Sabadell – Manresa) que són operades per Renfe, i l’S1 (Barcelona – Terrassa) i l’S2 (Barcelona – Sabadell) que ho són pels FGC, malgrat que no en tots els casos s’hi acabi interconnectant. D’aquesta manera es perd l’oportunitat d’avançar cap a una necessària estructura de xarxa de transport ferroviari metropolità, talment com molt sovint s’ha destacat des de l’entitat Via Vallès.

El potencial formatiu, tecnològic, empresarial i humà de la B-30 –com a zona industrial de Barcelona per excel·lència, però també com a comarca que disposa d’un pes destacat en l’economia del país–, reclama no ser menystinguda per més temps. D’aquí que ha de ser necessàriament bo que entre les ciutats capitals del Vallès siguem capaços d’identificar objectius comuns, la consecució dels quals només beneficis ha de reportar a la comarca.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de novembre de 2014

 

‘Què fort!’

Thursday, 30/10/2014 (09:00)

L’expressió que dóna títol a aquest post és una de les més populars usades a l’hora de manifestar perplexitat davant una determinada manera de fer per part d’una persona o d’un col•lectiu (polític, econòmic, social o cultural) que des del nostre punt de vista vulneri flagrantment les normes de coherència i de respecte que sempre haurien de presidir els comportaments tant personals com col•lectius. Davant la que ens està caient al damunt en matèria de corrupció, és segur que aquesta expressió la podríem repetir una i mil vegades cada dia.

Aquesta setmana l’encetàvem amb el ressò mediàtic d’unes declaracions de la ínclita Dolores de Cospedal, i de la no menys sagaç Esperança Aguirre, seguides d’unes altres del president Rajoy. Declaracions que per suma i a modus de síntesi urgent, venien a dir que el PP també se sentia aclaparat pels casos de corrupció que afloraven un dia sí i un altre també. Davant això algú encara es preguntarà si aquests nous casos tampoc no tenen res a veure amb els populars com es pretenia amb els casos Gürtel, Fabra, i Palma Arena. Per si no n’hi havia prou, Esperança Aguirre –oportuna i disposada a disparar la primera— al comparèixer davant els mitjans de comunicació per espolsar-se de qualsevol possible esquitx que li pogués arribar, demanava perdó per les confiances que havien estat dipositades en persones que ara s’havia demostrat eren corruptes. L’actitud d’Aguirre obligà a Rajoy a canviar el seu discurs habitual, i demanar també perdó a la ciutadania aprofitant la compareixença al Senat d’abans d’ahir. Per cert, no seria aquesta una manera clara de reconèixer responsabilitats?

Coincidint amb aquesta moguda, un diari madrileny s’afanyava a escampar la notícia que atribuïa la titularitat d’uns comptes bancaris a Suïssa i a Andorra a Xavier Trias, alcalde de Barcelona. Unes hores més tard, el govern espanyol decidia posar en marxa la maquinària de l’Estat per ‘prohibir’ el nou 9N. Ja vaig escriure fa un parell de setmanes que si el govern espanyol es comportava amb intel•ligència, res no faria per evitar que el procés participatiu substitutori de la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional que alhora substituïa el referèndum sobre el futur de Catalunya es pugues portar a terme. Però no ha estat així, i el govern espanyol ha preferit deixar la intel•ligència a una banda, i actuar amb l’objectiu de ‘prohibir’ també el procés participatiu, i contribuir d’aquesta manera a engruixir una mica més la nòmina d’independentistes a Catalunya.

I mentre tota aquesta escenografia se’ns fa present de manera interessada des dels mitjans de comunicació, hi ha ‘coses’ (Rajoy dixit) que el país (el d’aquí i el d’allà) ha de continuar patint perquè no troben forat en les ‘atapeïdes’ agendes dels nostres representants polítics (?). Seria el cas per exemple, de les possibles responsabilitats que caldria depurar quant als brots de legionel•la de Sabadell i de Ripollet que varen fer 6 i 4 víctimes mortals respectivament. Fins avui, malgrat la gravetat del cas i del temps transcorregut des que es va produir el primer brot, cap explicació ni cap compareixença per explicar amb detall què va passar, i per què. Ni tant sols s’han demanat excuses per haver ‘adjudicat’ l’origen del brot de Sabadell a una empresa radicada en el barri de Gràcies, que les anàlisis efectuades han demostrat que no hi tenia res a veure.

Així els dies van passant, i entre una cosa i una altra, aviat pràcticament ningú no es recordarà dels brots ni de les seves conseqüències. I tanmateix tampoc ningú n’haurà d’assumir cap responsabilitat…

‘Què fort!’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de novembre de 2014

Oportunitats

Thursday, 02/10/2014 (09:57)

No ens hauríem de queixar, dit sigui de ‘bon rotllo’, però amb una bona dosi d’ironia. I és que portem uns mesos en què Sabadell no ha deixat de ser notícia en els mitjans de comunicació. Clar que malgrat que la meva àvia assegurés que és ‘important que parlin de tu, encara que sigui per bé!’ –donant per entès que el més ‘normal’ és que es parli de tu malament–, a mi no em satisfà gens ni mica que es parli de nosaltres com a col•lectivitat, i que no es faci precisament a fi de bé. Els casos Mercuri i les seves ombres allargades, i ara el bacteri de la legionel•la i les seves dissortades conseqüències per la salut de les persones afectades, han fet que l’edifici dels Jutjats, la plaça de l’Ajuntament, les instal•lacions d’aire condicionat de l’Eix Macià, i la façana de l’Hospital de Sabadell del Parc Taulí, siguin com una mena d’icones sabadellenques als ulls dels telespectadors, així com les imatges més difoses a través dels periòdics i de les revistes.

No es pot amagar que Sabadell també és això… Però no per això hem de deixar de reivindicar que Sabadell n’és, sortosament, moltes d’altres, a despit que aquestes altres no mereixin l’atenció mediàtica que haurien de merèixer (i valguin totes les redundàncies expressament aquí utilitzades!). Qui sap si tot plegat és una més de les tradicionals conseqüències del centralisme barceloní que exerceixen els mitjans de comunicació que solen recordar-se de Santa Barbarà quan trona. És a dir que només s’adonen que a l’altra banda de Collserola hi ha vida quan en l’horitzó hi apareixen núvols de tempesta en forma de successos singulars capaços d’atreure l’atenció dels focus mediàtics. I aquí no s’hi valdria a adduir allò tan repetit de que és notícia que una persona mossegui a un gos (l’excepcionalitat), i no pas a l’inrevés (la normalitat).

Mentre es dilucida judicialment i políticament el cas Mercuri, i mentre s’acaba amb la soca originària del brot de legionel.la, el cert és que la ciutat continua fent la seva vida. Potser lentament. Potser enmig de massa silenci, aclaparada pels esdeveniments. Potser amb una autoestima col•lectiva que està en les seves hores més baixes. És així com tot allò que ens podria lluir acaba per quedar injustament relegat a un segon o a un tercer terme, com si no existís. Sabadell, amb casos Mercuri, de legionel•la o sense, continua essent una ciutat viva, que fa moltes coses i que les fa bé. Com qualsevol altra ciutat, Sabadell és el resultat de la suma de l’activitat que generen el seu comerç (per cert de força qualitat), el seu teixit empresarial (que segons acabem de saber es troba entre els que disposen de millor salut de Catalunya), o de les més de 400 entitats (entre institucions científiques, cíviques, i culturals) amb les quals la ciutat compta. Activitats, però, que no acabem de trobar la manera de ser posades en valor ni internament, ni externament. Des d’aquest punt de vista, haurem d’admetre que aquella altra vella dita popular que resa allò de que ‘A Sabadell, cadascú va per ell!’ continua essent vigent. I quan això és així, quan ignorem –per desconeixement o voluntàriament– la tasca que fan els altres i ens limitem a anar a la nostra, és també quan correm el risc de dividir esforços en perjudici de tots.

Sabadell disposa de singularitats que ens fan diferents a ciutats veïnes i que no sabem ‘capitalitzar’ en el doble sentit de valor i de lideratge en el territori. I quines són aquestes singularitats? Doncs si gratem una mica en descobrirem fàcilment algunes com ho són uns equipaments que són únics a Catalunya i a Espanya (Museu del Gas, o l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont), amb centres de formació i recerca (com el Parc Taulí), una programació cultural que conté una temporada de Música de Cambra, d’Òpera, de concerts simfònics, de teatre, de conferències, d’exposicions…, Unes entitats esportives que, a banda dels clàssics C. E. Sabadell o del C. N. Sabadell, passegen amb èxit i arreu el nom de la ciutat. I la llista podria continuar…

Ens convé que d’una vegada ens traiem la son de les orelles, i potenciem i donem valor a aquestes nostres singularitats, i activitats definidores del nostre caràcter…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’octubre de 2014

Xoc de trens

Thursday, 11/09/2014 (08:25)


Pels sabadellencs i per les sabadellenques la Festa Major és l’avantsala d’una altra festa cabdal: la Diada Nacional de Catalunya. Enguany, la Festa Major s’ha mostrat més participativa i participada que mai. I això malgrat els moments de pluja, i les dificultats imposades per les quasi eternes obres que afecten el centre de la ciutat, i que han de finalitzar abans d’acabar l’any. Fem vots perquè sigui així, i perquè no afectin a la campanya nadalenca d’uns establiments que se senten justament penalitzats, que a la tornada de vacances van decidir-se a fer públic el seu cansament pel què consideren una manca d’agilitat per acabar-les. Haurem d’esperar, però, que les obres finalitzin, que les tanques, màquines i obrers abandonin l’espai més cèntric de Sabadell definit per  l’eix Plaça de l’Àngel, Passeig de Manresa, actual Passeig de la Plaça Major (que esperem ben aviat es quedi només com a Plaça Major), Racó del Campanar, i places del Dr. Robert i de Sant Roc, per saber més quant a la bondat del projecte finalment executat. I no només això, sinó que caldrà veure i viure com, d’una banda, el centre recupera el pols de la normalitat com a punt de trobada ciutadana que és; i de l’altra, com ens adaptem als ‘nous’ espais ciutadans, i es combina una convivència gens fàcil entre persones i vehicles de transport públic, de serveis ciutadans, i de càrrega i descàrrega en una zona en què les persones seran preferents.

Mentre les obres no acaben, la Diada Nacional de Catalunya que avui celebrem, i el 9 de novembre, marquen dues dates singulars en el calendari del país. De la Diada poques coses a afegir que no s’hagin dit i escrit. Si l’11 de setembre ha estat sempre una data de reivindicació nacional, des de fa tres anys és punt àlgid on coincideixen clam i reclam conseqüència de diversos factors, però especialment de la insensibilitat que els governs espanyols han mostrat reiteradament envers allò que des de Catalunya s’ha vingut reclamant des de la recuperació de la democràcia: el respecte i la consideració deguts al nostre fet diferencial com a col·lectivitat i com a país.

No és agosarat assegurar que qui més ha contribuït al creixement del sentiment d’identitat nacional a Catalunya ha estat el PP que, tant des de l’oposició com des del govern de l’Estat, ha preferit alimentar la catalanofòbia abans que haver de recórrer camins de trobada entre Catalunya i Espanya. I quan els populars s’han adonat que aquesta seva actitud  augmentava rèdits electorals, no han dubtat en promoure campanyes contra Catalunya, com la que van muntar arran l’aprovació de l’Estatut de 2006, i que de fet va significar l’inici d’una escalada d’actuacions contràries als nostres interessos, amb un PSOE incapaç de presentar alternatives a les polítiques territorials i recentralitzadores encapçalades pels populars des de l’oposició primer, i des de l’actual govern Rajoy després, i amb uns ministres –com Montoro, García-Margallo o Wert– disposats a afegir llenya al foc sempre que ha calgut. Des de Madrid no veuen que cada vegada que aquests ministres obren la boca, o que el govern pren determinades decisions, la nòmina d’independentistes augmenta. El PSOE per la seva banda, només ha començat a moure fitxa quan s’ha adonat que malgrat els avisos que els havien fet els presidents estats Pasqual Maragall i José Montilla, el desafecte de Catalunya envers Espanya no era resultat de cap eufòria nacionalista sinó del sentiment àmpliament compartit contrari a aquesta Espanya uniforme i uniformitzadora que no creu en el caràcter plurinacional de l’Estat que en la Constitució s’estableix. El resultat és que la ciutadania a Catalunya empeny amb força per canviar i pojectar-se cap un futur nou, mentre des de la política es continua mostrant incapacitat a l’hora de trobar solucions a aquest estat de coses. Així, el xoc de trens abans que el 9N no arribi, està més que servit…

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada Nacional de Catalunya de 2014

Vacances a ciutat

Thursday, 21/08/2014 (07:18)

Són pocs els mesos d’agost que els he passat sense moure’m de casa. Però sempre que ha estat així, l’experiència de passar el mes de les vacances a ciutat m’ha estat agradosa, si més no per haver tingut ocasió de conèixer quelcom més quant a l’espai que ens és comú a les persones que aquí vivim. El cas és que si per una ceba o per all ens hem de quedar ‘de vacances’ a ciutat, podem treure profit del sojorn agostenc amb un pla de sortides que ens permetrà visitar cada dia un paratge ciutadà diferent. I és que malgrat costi creure-ho, tenim al nostre abast indrets d’interès suficient que ens poden ajudar a apaivagar els rigors dels calorosos dies del mes d’agost, a despit que aquesta no hagi estat la norma d’enguany. Els boscos de La Salut (amb el santuari i capella de Sant Iscle i Santa Victòria), de Can Deu (amb l’ermita de Sant Vicenç de Verders del s. XI), de Togores (amb l’esglesiola i masia del s. XII), de Sant Nicolau (amb l’ermita romànica del s. X), o de Torrebonica són alguns d’aquests indrets dels nostres rodals garants d’història, placidesa i bellesa paisatgística.

I cas que preferíssim viure i veure el riu, només caldrà que baixem al Ripoll per un qualsevol dels diversos accessos que ens hi porten, i que resseguim –amunt o avall- el curs del riu. Descobrirem ben aviat alguna font o raconada que convida al descans, a badar, o a continuar plàcidament la lectura d’aquell llibre que teníem oblidat… I si encara no en tinguéssim prou, podem des del riu endinsar-nos en un dels paratges més frondosos i singulars del nostre rodal: el Torrent de Colobrers. Per a fer-ho passarem per sobre del Ripoll a través del pont de vianants que és a tocar del pont de la carretera de Castellar del Vallès una mica més amunt de l’ermita de Sant Vicenç de Jonqueres (s. XII-XVII), superarem la masia de Can Pagès, i per darrera mateix d’aquesta edificació entrarem en el sempre sorprenent congost del torrent.

I no acaba aquí el ventall de possibilitats d’aquesta particular agenda de sortides agostenques a ciutat. I com aquell que diu a peu pla, sense moure’ns de la trama urbana que conformem places i carrers, podem acostar-nos també a d’altres espais com, per exemple, la Font de Can Rull a tocar del Parc Catalunya, o el Parc de Can Gambús, o el Parc Central que compartim amb la ciutat veïna de Barberà del Vallès. A prop d’aquest parc s’hi troba una de les joies arquitectòniques sabadellenques: l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec (s. XI).

Però com que la ciutat és molt més que tot això, els sabadellencs i les sabadellenques disposem d’uns equipaments excepcionals que ben poques són les persones que els coneixen. En aquest apartat no exhaustiu d’oportunitats estiuenques, hi hem d’anotar el Museu del Gas i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (únics en la seva especialitat en tot l’Estat), o el Museu d’Eines del Camp que, a banda dels Museus d’Art i d’Història de la Ciutat –que si bé ja tenen un horari reduït d’obertura durant l’any, el mes d’agost encara el redueixen més–, conformen l’oferta museística local que ens permet saber més dels nostres orígens. Ens queda com a mínim, un altre equipament que ha de fer les delícies de grans i petits: l’aeroport de Sabadell. Des de la privilegiada terrassa del restaurant-bar d’aquesta instal•lació aeroportuària, podem passar una bona estona observant els moviments i les evolucions de les aeronaus.

I si res de tot això ens plau de manera suficient, sempre ens quedarà l’oportunitat d’aturar-nos davant qualsevol de la cinquantena llarga d’edificis ciutadans singulars. Mitjançant les explicacions que es proporcionen en la senyalística que els acompanya a peu de façana, podrem imaginar millor com era el Sabadell ciutat-fàbrica de fa unes poques dècades; aquell Sabadell que no parava ni un sol instant, i en el que en el rítmic catric-catrec dels telers tenia la seva banda sonora. Una ciutat que solament s’aturava uns dies, arran les ‘vacances col•lectives’ de la segona quinzena del mes de juliol de cada any.

Comptat i debatut, passar l’agost a ciutat pot ser una opció tranquil•la, i profitosa…, perfectament traslladable alhora traslladable a la resta de l’any…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’agost de 2014

Valor de marca (*)

Thursday, 31/07/2014 (08:10)

En la meva llunyana etapa escolar a ‘Can Culapi’, mai no em vaig poder comptar entre els alumnes que destacaven per l’excel·lència de les seves qualificacions, i/o pel seu bon comportament. Més aviat vaig ser un alumne del pilot. Un estudiant d’aquells que no destaquen ni per massa…, ni per massa poc. És a dir que van fent la viu-viu, i que superen els cursos…, encara que en ocasions ho facin a empentes i rodolons. Potser sigui per això que recordo que quan les notes per damunt de l’aprovat m’acompanyaven, lluïa aquell meu èxit momentani assegurant que JO havia aprovat l’assignatura de torn. Per contra, quan ‘no tocava’ fer esment de les meves males notes, cas d’haver-ne de donar explicacions, la meva resposta era contundent: “és que M’HAN suspès”. 

Rememorava aquest passatge de la meva etapa escolar en ocasió de la tendència creixent que vinc observant que consisteix en apuntar-se els èxits com a propis, i per contra fer que la responsabilitat dels fracassos recaigui sempre sobre altres espatlles com més allunyades millor. Deu ser per reafirmar la sentència popular que assegura que als èxits els sobren els pares que als fracassos els falten. Quelcom semblant està passant aquests dies quan un personatge de la magnitud del president Jordi Pujol s’ha vist obligat a fer públic que ens ha estat defraudant (econòmicament però també moralment) els darrers 34 anys. No ha calgut que passessin ni 24 hores des de la seva confessió perquè els seus, políticament parlant, s’afanyessin a aixecar tallafocs que els protegissin del Pujol i dels seus gens recomanables afers familiars.

Però no era per aquí per on volia anar. Més aviat volia referir-me a una més de les anècdotes que es donen en els mitjans de comunicació, i que també il·lustren perfectament que als èxits els sobren els padrins que als fracassos els fan falta. M’explicaré. Com vostès saben, l’estiu és pròdig en competicions esportives internacionals. Enguany no n’ha estat l’excepció, i d’entre les competicions europees estades, en sobresurten les de hoquei sobre patins, i de waterpolo en les seves categories masculina i femenina. Unes disciplines en les que la presència d’esportistes que militen en equips catalans és notable. I d’entre aquestes disciplines, cal ressaltar-ne la del waterpolo femení, esport en el que el pes de jugadores sabadellenques en el seleccionat estatal encara és molt més destacable.

L’anècdota mediàtica que els volia fer notar rau en què els i les comentaristes de la majoria d’emissores radiofòniques i televisives catalanes, quan els resultats del seleccionat estatal de torn eren favorables, no s’estaven de recordar-nos que l’equip guanyador estava format per un elevat nombre d’esportistes catalans. Però cas que la victòria no hagués afavorit al combinat estatal, es ‘passava’ de fer notar la presència catalana en la formació perdedora, i simplement es parlava del combinat espanyol. Però com que la derrota no ha estat la norma del seleccionat femení de waterpolo, els i les comentaristes de les emissores més nostrades, han tingut cura de recordar-nos abastament que la base de l’equip estava format per nadadores que militaven en equips catalans. Clar també que ha estat en ben comptades ocasions en les que hem pogut escoltar que de les 8 jugadores catalanes, 6 –amb Maica Garcia al capdavant– defensaven els colors del nostre ‘Club’ local més emblemàtic: el Club Natació Sabadell.

Hora deu ser que decidim posar en valor l’èxit de les ‘nostres’ waterpolistes capaces de guanyar totes les competicions en les quals participen. A més, el darrer dels seus èxits esportius a la Copa d’Europa, ha coincidit amb uns campionats d’Espanya de natació en els quals el Club s’ha classificat en segon i primer lloc respectivament en les categories absolutes masculina i femenina.

Quan ens adonarem del valor de marca que el C.N. Sabadell aporta a la nostra ciutat?

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2014

* El 17 d’abril de 2014, publicava un post amb aquest mateix títol, ressaltant alguns dels punts forts dels quals Sabadell disposa, i dels que no n’acabem de treure’n tot el profit. Podeu llegir-lo clicant aquí mateix.    

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014

Oportunitats

Thursday, 10/07/2014 (06:28)

Resa una dita popular que mai no n’hi ha dos sense tres. Deu ser veritat, ja que enguany he tingut l’oportunitat d’absentar-me de casa tres vegades en un molt curt espai de temps, i sempre per gaudi personal. La primera de les oportunitats va ser en ocasió de poder recórrer el tram gallec del Camí francès de Sant Jaume acompanyat d’uns bons amics. La segona em va permetre viatjar fins a un país alhora proper i llunyà al nostre com ho és Albània. I per completar la trilogia d’oportunitats, aquest darrer cap de setmana participava en la VIII edició del Festival Coral de Verona Garda Estate en la meva condició de cantaire d’una formació coral sabadellenca. He de dir que en el decurs d’aquesta trobada vaig sentir una enveja sana per l’èxit d’una trobada que simplement es val de l’anomenada i de l’encant que Verona desperta per atreure corals d’arreu d’Europa fins un petit llogarret a 20 qms. de la ciutat en la que William Shakespeare va situar l’acció d’una de les seves tragèdies més populars: ‘Romeu i Julieta’. El nivell musical de les corals participants no és homogeni. Però com que tampoc no es tracta d’establir cap mena de competició entre elles, aquesta circumstància no és rellevant pel fet que l’objectiu de la trobada és oferir a les corals, directores i directors, i cantaires, l’oportunitat de compartir experiències i cançons durant quatre intensos dies. I això s’aconsegueix amb escreix. Ah! I abans que em passi per alt m’afanyaré a deixar escrit que en aquesta trobada internacional, Catalunya hi estava representada per dues corals sabadellenques, i a més creualtenques: Catasons de l’Escola de Música Creu Alta, i Cants al Vent resident a l’Estruch.

I mentre compartíem cants per contrades del Véneto, des de Catalunya ens arribaven males vibracions polítiques per a la salut i la qualitat de la nostra democràcia. Com sabem, el Consell de Ministres va aprovar la setmana passada noves mesures econòmiques que si més no pel seu contingut no poden considerar-se oportunes. Mesures que justifiquen plenament el clima d’enuig instal·lat en la ciutadania contra del govern espanyol per la seva manera particular d’entendre la democràcia i de practicar la política. I és que en la reunió ministerial de divendres, i com aquell qui diu per la porta del darrera, s’aprovaven canvis legislatius de molt abast que afectaven –modificant-les–  a una vintena llarga de lleis ordinàries, i a les competències de les Comunitats Autònomes. Per evitar-se contratemps, l’executiu es va valdre novament de la figura del decret-llei de la qual ve abusant des que es va encetar aquesta legislatura, en un intent d’evitar sotmetre’s al perceptiu debat parlamentari. Aquesta vegada, però, la maniobra no li ha sortit bé, i abans d’ahir el govern tenia de fer una certa marxa enrere. En qualsevol cas, l’actitud sectària dels populars continua essent el millor viver de simpatitzants amb el que l’independentisme compta.

Ho he escrit en d’altres ocasions: la ciutadania està farta d’imposicions, de retallades socials i de llibertats, de no diàleg… Per contra clama perquè els partits polítics facin front a les seves responsabilitats i cerquin solucions als problemes que ens afecten i que per les seves actituds no sembla que els preocupin amb excés. Els problemes més sobresortints, encara que no únics, la fractura creixent en les relacions Catalunya-Espanya, i els casos de corrupció que planen damunt la política i d’alguns significats personatges públics. I si no hi ha justificació possible que avali el no diàleg entre Rajoy i Mas, tampoc no n’hi ha per ‘l’oblit’ que els partits fan dels casos de corrupció que a ells els afecten. L’oportunitat de recuperar la confiança vers la política i de regenerar la democràcia passa per acarar aquestes qüestions en una primera instància. Mentre, la desafecció polítics-ciutadania tendirà a créixer perillosament.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juliol de 2014

Êthos

Thursday, 03/07/2014 (07:02)

Si sovint paréssim més atenció al nostre entorn que no pas ho fem normalment, i si no ens deixéssim portar per la dinàmica i les agendes que se’ns marquen, probablement ens adonaríem que vivim instal·lats en una mena de sínia que no fas més que girar i girar, fressant una i mil vegades el mateix camí sense possibilitats d’avançar ni sortir-se ni un sol mil·límetre d’allà on som. L’experiència ens demostra que el girar i girar ens priva alhora d’acarar –per resoldre’ls– els dubtes i qüestions que ens interpel·len.

Hom té la sensació que a causa de discutir –més que no pas debatre— a l’entorn d’unes mateixes qüestions possiblement transcendents, però no per això úniques, correm el risc de deixar passar oportunitats per avançar en el procés de construcció d’una societat més justa i solidària. D’aquesta manera no ens pot estranyar que passin per alt algunes bones notícies que s’esdevenen ben a prop nostre, i que això no obstant no acaben de trobar massa ressò perquè són ‘tapades’ per les notícies recurrents de cada dia. Clar que ben mirat, qui sap si millor que sigui així, atès que ‘a la chita callando’ tal com diuen els castellans, determinats projectes poden avançar sense fer soroll gràcies a la constància de persones disposades a fer feina, a no deixar-se portar per les adversitats, interessades en sumar i en buscar  complicitats per aconseguir allò que es proposen.

A Sabadell, a casa nostra, aquest darrer cap de setmana ‘saltava’ a la palestra una d’aquestes bones notícies que no mereixerà dissortadament massa atenció mediàtica malgrat la seva indubtable transcendència social i ciutadana. A la Serra d’en Cameró s’inaugurava oficialment les noves instal·lacions de l’Associació Êthos; una entitat sense ànim de lucre que des de fa set anys treballa i fa costat a les persones que precisen dels coneixements i de l’experiència de professionals especialitzats per superar una drogodependència. I aquesta tasca, Êthos, la fa mitjançant programes de rehabilitació integral i de reinserció social que s’estan demostrant altament eficients. Fins aquí el titular de la notícia. A partir d’aquí potser val la pena refer part del camí que des d’Êthos s’ha tingut de recórrer per assolir l’objectiu de disposar d’unes instal·lacions des de les quals poder desenvolupar la tasca social amb millors condicions. Un camí que ha estat ple d’obstacles, incomprensions i de malentesos que finalment i sortosament s’han demostrat que no tenien cap raó de ser.

En aquest cas la col·laboració establerta entre l’administració local i la iniciativa d’un grup de professionals i de ciutadanes i ciutadans disposats a aportar el seu gra d’arena per contribuir a la solució d’un problema que a voltes amaguem massa com ho és les drogodependències, ha tingut un bon final. Êthos, aquella entitat que va néixer amb la voluntat de servir a la societat, disposa avui d’unes instal·lacions des de les quals prestar un millor servei, al bell mig d’un barri sabadellenc que inicialment no veia amb bons ulls donar acollida a aquesta entitat assistencial. Unes instal·lacions, les d’Êthos, que s’han ubicat en una part de l’edifici La Torre que els ha cedit l’Ajuntament de Sabadell, i que els membres de l’Associació Êthos han tingut cura de rehabilitar-lo i adaptar-lo a les necessitats assistencials al servei de les persones que cerquen ajut per sortir de la roda a la que una drogodependència els té lligats.

Llarga vida a aquesta institució sabadellenca que compleix amb la seves finalitats gràcies també a les aportacions dels seus socis, usuaris, i col·laboradors externs. I és que com s’ha demostrat, el gran capital del qual Êthos disposa no rau tant en l’ordre monetari, sinó en la dedicació de l’equip de professionals responsable del centre, i de les persones que voluntàriament i desinteressadament contribueixen a la consecució dels objectius que s’han marcat al servei de la societat i de la dignitat de les persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2014

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon al Palau de la Música Catalana varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014