M’hi he referit diverses vegades, però no per això ha de ser sobrer insistir-hi novament. Sabadell presenta indubtables singularitats que la fan diferent a altres municipis similars al nostre, i que en determinen la nostra personalitat col·lectiva. Segur que no podem exhibir un patrimoni arquitectònic capaç d’atreure la mirada encuriosida de les persones que ens visiten, però sí que podem exhibir un bon muscle en quant a la vida cultural que atresorem, i que malgrat que a nosaltres no ens impressioni, causa força admiració entre estranys i forasters. Una d’aquestes singularitats és l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Una formació musical que va néixer el 1987 de la mà de la Fundació dels Amics de l’Òpera i de la tossuderia de Mirna Lacambra. Amb el pas dels anys, l’OSV s’ha anat consolidant com a una orquestra de qualitat, tal com queda palès en el fet que la Simfònica, a banda de la temporada estable que desenvolupa al Principal i a La Faràndula, és la protagonista d’un ambiciós programa simfònic que des de fa 18 temporades té com a marc l’incomparable  Palau de la Música Catalana. Amb aquests dos cicles simfònics i amb la resta d’activitats i de projectes que desplega, l’OSV posa a l’abast de tots els públics l’anomenada música culta.

Just acabada la temporada 2012-13, l’OSV s’està preparant per la que serà la seva 27na temporada de Música Simfònica a Sabadell. Ho està fent amb la il·lusió de sempre i amb els ànims renovats que han de permetre que la formació orquestral continuï treballant en la innovadora línia que va imposar el valencià Rubén Gimeno quan es feu càrrec de la direcció de l’orquestra l’any 2010; una direcció que li acaba de ser renovada per decisió unànime dels seus músics. No és gens habitual, com apuntava el president i instrumentista de l’OSV Jordi Cos dilluns passat durant la presentació de la temporada de la Simfònica a El Principal, que els components d’una orquestra apostin de manera unànime per la continuïtat del seu director. Una bona prova de que la feina innovadora que aporta mereix la confiança dels seus músics.

En qualsevol cas, la continuïtat de Gimeno en la direcció de l’OSV és garantia de continuar potenciant els valors que conflueixen en l’organització orquestral que dirigeix, i de mica en mica anar trencant possibles rigideses interpretatives que formen part del passat. Gimeno concep les actuacions de l’OSV no pas només com un moment interpretatiu estàtic, sinó com un espectacle al servei de la música i dels que l’escolten. S’atribueix a Gustav Malher la cita que resa que “en la partitura hi és tot menys allò que és el més cabdal” en al·lusió a la importància de l’instrumentista, dels instrumentistes, en l’execució de qualsevol obra. Rubén Gimeno, amb la complicitat dels sues músics, no dubta en explorar tots els registres musicals i expressius dels instrumentistes amb la finalitat de treure’n el màxim partit i posar-los al servei de les oportunitats comunicatives que de qualsevol concert se’n deriven, tant des del punt de vista musical com des del punt de vista del llenguatge visual i corporal. La col·laboració que la Simfònica manté amb Els Comediants i la complicitat que estableix amb actors externs a la formació, fan que l’OSV es pugui endinsar per viaranys complexos amb solvència i que utilitzi tècniques i recursos escènics al seu abast per establir una millor comunicació entre intèrprets i públic.

Si ens atenem al programa que conforma cadascun dels sis Concerts Simfònics que l’OSV ha programat per ser presentats a Sabadell i a les associacions que al llarg de la temporada s’establiran amb la dansa, l’expressió corporal, la literatura i el cinema, no hi ha d’haver cap mena de dubte que el públic podrà gaudir de sis espectacles musicals de primer nivell producte del maridatge entre la bona música i l’expressivitat dels músics que l’interpreten.

Publicat a Diari de Sabadell el 13 de juny de 2013

Quan parlem tant i tant de regeneració democràtica s’imposa -tal com resa aquell vell aforisme africà que diu que quan no sabem cap on anem potser cal mirar enrere per saber d’on venim-, que girem la mirada cap el passat per identificar els factors que han coadjuvat a aflorar el dèficit democràtic que patim, i que per mor de la crisi se’ns està mostrant amb tota la seva contundència. De ben segur que d’entre aquests factors, a banda de les urgents  reformes de les lleis electorals, no hi trigarem a descobrir també una de les velles assignatures democràtiques que no hem aprovat: la d’imaginar vies complementàries de participació que enriqueixin la participació representativa que s’exerceix a través dels partits polítics, per detectar l’evolució dels diferents estats d’opinió que es donen entre la ciutadania.

Som en ple segle XXI, i això no obstant la nostra democràcia continua funcionant amb les mateixes estructures participatives que regien el segle XIX. I que ningú no em mal interpreti. Apostar per nous canals de participació política més d’acord amb els temps actuals, no vol dir minusvalorar la tasca que correspon als partits polítics. Ben al contrari. Es tracta només de potenciar aquesta tasca aprofundint en la democràcia interna dels partits per tal de fer-los més sensibles a les demandes de la ciutadania. Les actuals vies de participació política són poc permeables quan es tracta de recollir les reivindicacions que nien en la societat. Possiblement és per això que els estudis demoscòpics apunten a què són les grans formacions polítiques les que es troben més a la baixa, qui sap si perquè els partits amb un major pes electoral continuen més preocupats de poder garantir-se l’accés o la continuïtat en l’exercici del poder que no pas de servir a la ciutadania. Per contra són els partits polítics amb menys presència parlamentària els que tendeixen a créixer, potser perquè s’han dotat d’un discurs que sintonitza millor amb la ciutadania.

La desafecció política és segurament una de les causes que provoca que almenys aparentment no es doni tota la rellevància que requeriria el fenomen de frau democràtic en forma d’incompliment de compromisos electorals amb qualsevol excusa; o de govern a cops de decrets-llei, detraient a les Corts el debat i la tasca legislativa que li correspon; o de cimeres que enlloc no acondueixen abans d’apostar perquè sigui en seu parlamentària on s’acarin els problemes i es cerquin consensos i solucions. Per la via de l’incompliment de compromisos electorals, de decrets-llei o de cimeres s’aconsegueixen titulars ampul·losos, però també es fomenten histrionismes que dissimulen -o fins i tot tapen- altres problemes de la nostra democràcia, tals com la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals, o l’assetjament de les polítiques socials. Sabem que els temps són difícils. Sabem que per la via de l’enfrontament l’acord mai no és possible, i que a l’acció imposada indefectiblement s’hi contraposa la reacció furibunda. Ho acabem de comprovar per enèsima vegada amb la imposició d’una LOMCE que ens retorna a temps que suposàvem definitivament superats, i que està provocant les lògiques reaccions en contra, tant des de l’oposició com de les comunitats autònomes que altra volta veuen vulnerades les seves competències. Sabem també que quan no s’escolta a la veu de la ciutadania, la democràcia es debilita i la força dels partits polítics s’afebleix…

Potser per tot això, actes com el de diumenge passat a Sabadell amb Teresa Forcades o iniciatives de plataformes ciutadanes no vinculades a formacions polítiques, mereixen un suport alt per part dels ciutadans i ciutadanes que només ambicionen ser escoltats i tinguts en compte. I és que al cap i a la fi, Forcades o les plataformes cíviques populars, no fan més que fer-se ressò dels estats d’opinió que els partits i les formacions polítiques no saben canalitzar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de maig de 2013

No fa massa escrivia aquí mateix sobre la meva percepció de baixa autoestima que les sabadellenques i els sabadellencs tenim en quant a les nostres potencialitats com a ciutat. En gran part, jo atribuïa aquesta baixa autoestima ciutadana al desconeixement que tenim del nostre patrimoni ciutadà, entès tant des d’un punt de vista físic com psíquic. O allò que és el mateix, al desconeixement que tenim del patrimoni que és la resultant de la nostra manera de ser i de fer que, com deia aquell, no és ni millor ni pitjor sinó que simplement és diferent.

Em va sorprendre positivament que a partir d’aquella meva reflexió sobre la baixa autoestima sabadellenca, diverses persones se’m van adreçar per fer-me arribar les seves opinions, la qual cosa va contribuir a matisar la meva reflexió inicial. En qualsevol cas, de seguida vaig adonar-me que els meus interlocutors i jo coincidíem en quant a la diagnosi de les causes que es trobaven en l’origen del nostre desconeixement de les potencialitats col·lectives que atresorem; causes que fonamentalment rauen en l’actitud personal i grupal que no és massa propicia a valorar a allò que de bo tenim. És així com després d’escoltar als meus interlocutors i d’intercanviar punts de vista amb ells sobre les iniciatives que a Sabadell existeixen per millorar el coneixement de la ciutat, vaig concloure que hi havia encara un altre factor que contribuïa a no trobar la manera més idònia de superar aquesta assignatura de coneixement de la ciutat: la nostra incapacitat de coordinar, per sumar, iniciatives i esforços que persegueixen fins semblants. Una actitud que justificaria plenament la dita popular que resa que “A Sabadell, cadascú va per ell”.

La setmana passada s’encetava el programa municipal “Viu la primavera”. Ho feia amb diverses activitats que prenent com a excusa l’estació de l’any per la qual transitem, i que per allò de l’explosió de la natura és la més espectacular. L’objectiu del programa és oferir als sabadellencs i a les sabadellenques l’oportunitat de conèixer vessants i àmbits que ens passen desapercebuts a partir de propostes absolutament recomanables que poden portar-se a terme durant el bon temps, quan els dies són llargs i la invitació a la passejada pren tot el seu sentit. D’entre les propostes que “Viu la primavera” formula en sobresurten dues: d’una banda la promoció que el programa fa dels nostres parcs i jardins com a punts de trobada, i de descoberta de les espècies florals i arbòries que els poblen. De l’altra, els tres itineraris que han estat pensats per poder-los fer a peu o en bicicleta, i a partir dels quals adonar-nos de l’existència de racons i aspectes singulars de la nostra geografia urbana que degut a les presses de cada dia, possiblement no han merescut cap mena d’atenció per part nostra.

No hi ha d’haver dubte de que el programa municipal “Viu la primavera” contribueix a la descoberta de la ciutat, i qui sap si també podria o hauria de ser l’embrió d’un programa ciutadà més ambiciós per ser desenvolupat al llarg de l’any coincidint amb cadascuna de les quatre estacions climatològiques. Un programa, però, que hauria de tenir en compte les iniciatives que en relació a la descoberta de la ciutat urbana i dels rodals, promouen entitats i altres col·lectius. I és que allò que sovint ens fa falta per potenciar els valors patrimonials dels quals disposem –i d’aquesta manera augmentar la nostra autoestima col·lectiva– és, simplement, que ens proposem unir esforços. És només qüestió de voluntats, si més no per poder acabar desmentint que “A Sabadell cadascú va per ell”.

Ermita preromànica de Sant Nicolau

La majoria de persones que conec, que treballen a Sabadell però que habiten en una altra ciutat, coincideixen en fer-me notar la vitalitat, varietat i riquesa cultural que com a col•lectivitat atresorem. Segons ells, aquesta vitalitat, varietat i riquesa cultural no és dóna en d’altres ciutats comparables amb la nostra. Aquestes mateixes persones destaquen a més, la nostra facilitat d’acolliment, la qual cosa fa que ningú no se senti estrany a casa nostra. Està clar que aquestes percepcions comunes recollides entre amics i coneguts no sabadellencs, tampoc no són el resultat fiable de cap treball o estudi acadèmic. Són, simplement, el resultat d’escoltar a persones que desenvolupen la seva activitat professional entre nosaltres, i que per això mateix, possiblement siguin les persones amb major criteri quan es tracta de “fer-nos” descobrir quins són els nostres punts forts; uns punts als que nosaltres no hi donem valor, potser perquè tampoc no disposem de la perspectiva suficient per a poder-ho fer. D’altra banda, hem de reconèixer que els sabadellencs i les sabadellenques, malgrat estimem molt la nostra ciutat, ens caracteritzem per tenir un baix nivell d’autoestima en quant al possible interès per les nostres coses per part de la gent que ens visita. Comptat i debatut, els sabadellencs i les sabadellenques considerem que la nostra és una ciutat amb un interès escàs. I això, segons els de fora, no és pas així.

Diuen els castellans que “obres són amores y no muy buenas razones”. Així que millor serà posar fil a l’agulla per “descobrir-nos” a nosaltres mateixos aspectes que sobresurten als ulls dels nostres estadants laborals. Comencem. Per exemple, sabíem que en el nostre terme municipal hi ha sis construccions que remunten els seus orígens al període preromànic i romànic? Davant aquesta afirmació noto perfectament la cara d’astorament dels meus lectors i lectores. Comprovem-ho. Fem un recorregut imaginari en ziga-zaga i de nord a sud de la ciutat i descobrirem aquestes construccions d’origen preromànic i /o romànic: l’ermita de Sant Vicenç de Verders (s. XI), l’església de Sant Vicenç de Jonqueres (s. XII-XVII), l’ermita de Togores i masia de Can Pagès Vell (s. XII), l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria (s. X-XIII), la capella de Sant Nicolau (s. X), i l’ermita de Sant Pau de Riu-sec (s. XI). Hi haurà qui s’afanyarà a fer-me notar que faig trampa a l’incloure l’ermita de Sant Vicenç de Verders en el llistat, atès que originàriament aquesta construcció s’aixecava on ara hi ha les aigües del pantà de Sau. És cert, però avui, l’ermita és plenament sabadellenca pel fet que s’aixeca enmig d’un paratge meravellós com ho és el bosc de Can Deu. I ja que parlem de paisatges, què n’hem de dir dels nostres rodals, amb el parc fluvial del Ripoll a l’est i el parc Agrari a l’oest, que ens proporcionen possibilitats immenses per a la descoberta de la natura i pera unes tranquil•les passejades. En aquesta relació gens exhaustiva de patrimoni físic, hi podríem afegir la trentena d’edificis d’origen modernista, o la xarxa de museus locals amb l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i Museu del Gas al capdavant per ser unes instal•lacions úniques en tot l’Estat en les seves especialitats. I podríem continuar amb el patrimoni dels intangibles que conformen les nostres temporades estables de música clàssica (simfònica i de cambra), d’òpera, de teatre, de cinema, d’exposicions…

Imaginem per un moment què passaria si fóssim capaços, com ho saben fer molt bé els francesos, de promocionar-ho tot en el seu conjunt, proposant rutes, itineraris i activitats encaminades a facilitar la descoberta de la varietat patrimonial d’una ciutat que va ser bressol de la revolució industrial a Catalunya i Espanya. D’altres ciutats, amb molt menys, n’han tret major partit. Qüestió d’autoestima!

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de març de 2013 

Fa més o menys un any em va caure a les meves mans un fulletó volant que reclamava que “viure al centre ha de ser un privilegi”. A això, el fulletó afegia que “els seus carrers, els seus edificis, els seus equipaments han de permetre que els seus veïns hi visquin bé, i aquell que hi treballa, el que hi té un negoci, el que hi és de pas o el que el visita, s’hi trobi a gust”. D’aquesta manera, l’opuscle en qüestió, ressaltava que “el redisseny i la redefinició del centre, procés en el qual els veïns han tingut un paper rellevant, ha de comportar la consolidació d’aspectes fonamentals: la rehabilitació dels habitatges degradats; la convivència dels vianants i dels vehicles, amb unes prioritats clares; la millora dels carrers i places; el redreçament del sector comercial; la dotació adequada i suficient d’espais públics d’aparcament; la implantació de programes d’inclusió social; els serveis d’atenció a la gent gran; la universalització de les noves tecnologies…”. Que ningú no s’esveri en llegir tot això, i abans de continuar deixaré ben clar que el fulletó al qual m’estic referint  no havia sortit de cap despatx de l’Ajuntament de Sabadell.

La qualitat de vida és una condició que s’ha de reivindicar per al conjunt d’una ciutat, i no pas només per una part. Des d’aquest punt de vista, el centre no ha de merèixer un tracte més singular del que li correspon per raó de la seva centralitat. Sense, però, que el fet de viure al centre de Sabadell comporti privilegis com reclamava l’opuscle al qual m’he referit en començar, tampoc no ens hem de passar de frenada i convertir el fet de viure al centre de la ciutat com un viacrucis continuat, especialment ara, quan el bon temps arriba i el carrer recupera tota la seva dimensió de lloc de trobada preferent de la ciutadania. Sabem que viure al centre de qualsevol ciutat comporta inconvenients inherents, precisament, a la seva funció de centralitat; inconvenients que en qualsevol cas han de quedar compensats pels avantatges que aquesta centralitat mateixa comporta. Però viure al centre de la nostra ciutat, o tenir-hi el negoci, no s’ha demostrat darrerament com una opció recomanable si ens atenem a com li han anat les coses al centre. I no només, que també, per la construcció del Metro de Sabadell i les conseqüències col•laterals sobrevingudes arran la paralització de les obres, sinó també perquè abans, el centre havia acollit les instal•lacions provisionals del mercat central, i patit les obres de construcció del pàrquing de la plaça de doctor Robert. Si a tots aquests factors temporals hi sumem que les més manifestacions i celebracions ciutadanes continuen trobant en el centre el seu lògic marc d’expressió, copsarem la magnitud de la tragèdia que els darrers temps ha significat viure o tenir un negoci al centre, sense que les contrapartides n’hagin, com a mínim, apaivagat els efectes.

Fa unes setmanes començaven les obres de remodelació de la Plaça de l’Àngel després d’un llarg procés de debat. Es donava el primer pas d’actuació física del procés que haurà de culminar amb la recuperació urbanística dels espais centrals de la ciutat. Per la propera setmana s’anuncia l’inici dels treballs que canviaran la fisonomia de l’actual passeig de Manresa. Les previsions municipals apunten a què en un mes i mig aquests dos espais presentaran una nova i definitiva cara que, alhora, els farà més afables i agradables. Consolidades aquestes dues actuacions, cal esperar que les obres no s’aturin i continuïn amb la recuperació del vell passeig (amb el racó del campanar i la plaça del doctor Robert inclosos). D’aquesta manera es tancaria definitivament una massa dilatada etapa de la ciutat en què viure o disposar d’un negoci al centre ho era tot menys un privilegi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de març de 2013

En les nostres vides es donen situacions susceptibles de ser “vistes” per la resta dels mortals d’una manera diferent a com realment són. ¿Quantes vegades no ens han enxampat en una situació casual que això no obstant poden aparèixer als ulls d’un hipotètic observador com allò que no és? Deu ser per això que un meu vell amic de professió no es cansa mai de repetir que qualsevol situació, per compromesa que aquesta sigui, té sempre una justificació. Serveixi el què acabo d’escriure per il•lustrar no només situacions de les quals pràcticament tothom n’ha estat protagonista, sinó que també com a metàfora d’allò que està succeint en l’àmbit de la política, on els protagonistes de fets reprovables ens volen fer creure que el què veiem no es correspon amb què de veritat és. I podria ser que en ocasions així fos. D’aquí que sigui aconsellable –en política i també en altres ordres de la vida–, anar en compte amb el que fem, com ho fem, i per què ho fem. Dit d’una altra manera: que a l’ètica de les actuacions s’afegeixi l’estètica dels comportaments, la transparència. S’evitaran d’aquesta manera lectures malèvoles que, intencionadament o no, d’un fet determinat se’n pugui fer.

Sabadell és a punt d’encetar una nova etapa política. Una etapa que s’obrirà a partir d’un passat i d’uns fets recents del quals en seran els historiadors i les historiadores els que des de la perspectiva que solament el temps atorga, n’expliquin les causes i el rerafons. Tanmateix, immersos com estem ara en el bell mig d’una batalla política complexa, és impossible que sense apriorismes, pugui destriar-se gra i palla en quant als fets que han derivat en la crisi de govern per la qual la ciutat travessa. D’aquí també que sense fer oblit de res del què ens està afectant com a col•lectivitat des del 27 de novembre de 2012 –quan un contingent de 300 mossos d’esquadra desembarcava a casa nostra sota la mirada d’un altre desplegament, en aquest cas mediàtic, i es destapava el cas Mercuri–, ens hauríem de proposar recuperar el batec normal de la ciutat el més aviat possible. És sens dubte un repte difícil d’assolir, tant per les ferides polítiques obertes darrerament com pels danys col•laterals que han quedat pel camí.

D’aquí uns dies, les sabadellenques i els sabadellencs coneixerem la persona que ocuparà l’alcaldia de la ciutat. Per la història quedaran dos períodes de 20 i de 14 anys regits, respectivament, pels alcaldes Farrés i Bustos que, encara que amb dos estils ben diferents, en ambdós casos han projectat ombres allargades. La ciutadana o el ciutadà a la qual la majoria del plenari municipal li confereixi la responsabilitat de liderar la ciutat els propers dos anys no ho tindrà fàcil per recuperar la confiança. Tampoc no ho tindran fàcil els diferents grups municipals que des del govern o des de l’oposició haurien de fixar la seva prioritat en superar els efectes dels fets viscuts, en l’espera i en convenciment que han de ser les properes eleccions municipals i la judicatura on s’hauran de dilucidar les responsabilitats polítiques i judicials que corresponguin. Del govern, del nou govern de la ciutat, del seu alcalde o alcaldessa, i de l’oposició, la ciutadania n’espera que sense fer renuncia a cap de les aspiracions legítimes que cada formació política pugui tenir, es treballi  amb l’objectiu de gestionar el dia a dia, però sobretot de preparar la ciutat per quan sortim de la crisi. En qualsevol cas, la ciutadania també espera dels seus dels representants electes, que a l’ètica i a la responsabilitat d’accions al servei de la ciutadania, hi afegeixen l’estètica i el respecte en les formes. Tot plegat per evitar que les coses puguin acabar semblant allò que no són, però que a vegades sí aparenten ser.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de febrer de 2013

Vivim temps convulsos. Temps d’incoherències polítiques entre allò que es diu que es farà i allò que s’acaba fent. Ha tingut de ser per efecte de la crisi que poséssim negre sobre blanc algunes de les mancances democràtiques que patim. En aquest context de dubtes, d’incerteses, i de desconfiances generalitzades acabem adonant-nos com unes mateixes paraules, uns mateixos conceptes són usades des del món de la política per a justificar posicions i punts de vista divergents davant d’uns fets semblants. Per a mostra dos botons.

Primer botó. Diumenge passat, el conseller de la presidència Francesc Homs, en una entrevista a El Periódico, al ser preguntat en relació a si el secretari general de CDC Oriol Pujol hauria de replantejar-se els seus càrrecs i responsabilitats en el partit o en el Parlament si era imputat en l’anomenat cas de les ITV, responia: “Això ho ha de decidir ell [Oriol Pujol], però jo crec que no, perquè sóc conscient del què significa la paraula imputat” (?). L’endemà, el president Mas, en referència al cas Lloret de Mar (operació Clotilde), afirmava que “els casos de corrupció no existeixen fins que no es demostren”. En una setmana en la que s’ha conegut la sentència judicial del cas Pallerols, així com un nou cas de possible corrupció a Lloret de Mar, en una setmana en la que el jutge ha aixecat parcialment el secret del sumari del cas Mercuri, les opinions en relació a cadascun d’aquests afers continuen essent diametralment divergents en funció de qui les expressi.

Segon botó. Reivindiquem el dret a decidir com a col•lectivitat, com a poble. Un dret que en democràcia no hauria de merèixer la més mínima discussió pel sol fet que el dret a decidir és en ell mateix consubstancial amb el bon funcionament del sistema democràtic. Escoltar el què la ciutadania reclama per donar-hi resposta és només una bona mostra d’una pràctica política al servei de la ciutadania. A partir de la defensa del dret a decidir en relació al nostre futur, hem de reivindicar també l’exercici d’aquest mateix dret en d’altres  moments en les que l’opinió de la ciutadania és cabdal. Si reivindiquem el dret a decidir sobre el futur com a país, per què no l’hem de reivindicar quan toca decidir sobre d’altres  iniciatives polítiques que ens afecten molt directament? Per què no hem d’exigir, per exemple, el dret a ser consultats quan des dels governs es prenen decisions que comporten canvis substancials en quant a polítiques socials, canvis que no havien estat ni anunciats ni tampoc formaven part dels programes electorals? O per què no exigir-lo també quan es plantegen grans projectes infraestructurals amb un fort impacte mediambiental? O per què no reclamar-lo en forma d’exigència de llistes electorals obertes que permetin elegir aquelles persones que cada elector o electora consideri que són més idònies per defensar els seus interessos? Una manera de profunditzar en la democràcia i de regenerar-la és, d’entre moltes d’altres possibles mesures, canviar l’actual llei electoral amb la finalitat d’adaptar-la als temps actuals. Una llei electoral que tanmateix tingui en compte la limitació de permanència en l’exercici d’un càrrec electe, així com l’elecció directa dels nostres representants, encara que només sigui en part.

Si avui, a l’estil de com ho feia fa anys el setmanari humorístic “Hermano Lobo”, tinguéssim de formular preguntes d’actualitat al llop, les d’aquesta setmana podrien ser ben bé aquestes: ¿Quant deixaran d’aparèixer nous casos de possible corrupció? ¿Quant convindrem que quan es reivindica l’exercici d’un dret, l’exercici aquest dret s’ha de fer extensiu a d’altres possibles supòsits? Clar que també en aquest cas, un escèptic udol del llop seria la resposta comuna per a ambdues preguntes…

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de gener de 2013

La ciutat física és una suma de places, de carrers, de parcs, d’edificis, d’equipaments… Però només amb això, no es fa una ciutat, atès que places, carrers, parcs, equipaments, res no són si no tenen vida, si no hi ha persones que les doten i omplen de contingut… I és que les ciutats les acaben fent les persones, i de la mateixa manera que no totes les persones són iguals, les ciutats –per semblants o properes que puguin semblar– tampoc mai no són iguals i cada ciutat disposa d’una personalitat i d’unes especificitats en funció de quina ha estat la seva trajectòria vital. Que Sabadell no és una ciutat especialment dotada de centres d’interès turístic a l’ús, és un fet al que no cal donar més transcendència. Que la nostra és una ciutat amb una història més aviat curta, és una obvietat que no admet discussió. Però malgrat aquests condicionants, els sabadellencs tenim la característica de mostrar el nostre orgull d’origen arreu. Possiblement perquè la nostra, és una ciutat avesada a fer-se a ella mateixa; a no esperar què ningú li regali res. Sabadell és una ciutat que sempre ha avançat gràcies a l’esforç de les generacions i de persones que en cada moment l’han habitat i que li han conferit la personalitat que avui exhibeix. I això perquè la ciutat, les seves persones, han treballat de manera convenient i han sabut trobar sempre la manera de progressar a despit de les adversitats. Són molts els moments crítics als quals ens podríem referir, i que han estat superats gràcies a la tenacitat ciutadana. De cada moment històric n’ha quedat petjada visible al llarg i ample de la nostra trama urbana. És així com deixant a banda les estructures socials i  econòmiques, els sabadellencs i les sabadellenques podem gaudir avui d’uns equipaments i d’una oferta cultural que poc té a envejar a la que ofereixen altres ciutats de dimensió semblant a la nostra. Una oferta que abasta des de temporades estables de teatre de petit i de gran format, fins a temporades de concerts simfònics, a cicles de música de cambra i d’òpera, passant per instal•lacions museístiques de rellevància diversa. I tot sense desmerèixer la frenètica activitat que despleguen les entitats culturals, i l’empenta de moltes persones que des d’àmbits i disciplines ben diverses contribueixen a generar i a dotar de contingut i de vida cultural a la ciutat.

Entorn aquestes qüestions reflexionava fa uns dies quan travessava la plaça del Gas on l’Ambaixador dels Reis Mags havia instal•lat el seu campament. Una llarga cua d’infants acompanyats dels seus familiars guardava torn per lliurar la carta a l’Ambaixador; cua que abans d’arribar al recinte de l’egregi personatge, s’endinsava en el Museu del Gas. La idea de facilitar l’entrada al Museu em va semblar doblement interessant: d’una banda perquè feia més lleugera l’espera i evitava que els més petits passessin massa fred; de l’altra, perquè s’accedia a una instal•lació museística singular, única a tot l’Estat, que contribueix a difondre una part de les claus del desenvolupament industrial de la nostra ciutat i del país, alhora que ens interpel•la en quant al futur de l’energia des d’un punt de vista de la sostenibilitat i del respecte al planeta.

Qui sap si per una simple qüestió de mimetisme o de proximitat, em va venir al cap una altra instal•lació difusora de coneixement que es troba a a escassos metres del Museu del Gas: l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. En sortir de la Plaça del Gas, vaig concloure que Museu i Institut són dos exemples més de tenacitat. Dues instal•lacions sovint massa desconegudes, que hauríem de saber capitalitzar al costat d’altres singularitats sabadellenques, com, per exemple, les velles instal•lacions industrials avui recuperades per altres usos o, en un altre ordre de coses, els nostres rodals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de gener de 2013

No havien passat encara 36 hores des que vàrem conèixer el dictamen emès per les urnes confirmant que Catalunya és un país plural i políticament divers, que esclatava un presumpte nou cas de corrupció que implicava a càrrecs polítics i a funcionaris municipals, i a empresaris locals. El secret del sumari establert pel jutge impedeix conèixer detalls precisos que va portar a la Fiscalia Anticorrupció a posar en marxa l’operació Mercuri. No cal dir que tan bon punt saltà la notícia de l’escorcoll a instal•lacions municipals pels Mossos d’Esquadra ordenat pel jutge, la plaça de l’Ajuntament es convertí en punt de cita  per als mitjans de comunicació a la cerca de més informació.

No és ara el moment de fer judicis de valor en quant a les conseqüències que de l’escorcoll i de la cerca de documentació en edificis municipals i en d’altres institucions sabadellenques se’n poden derivar. Sí que és el moment d’exigir que se’n depurin totes les responsabilitats que es derivin del cas. De moment se sap que han estat imputats un bon nombre de càrrecs polítics locals, amb l’alcalde Manuel Bustos al capdavant, i que han estat detingudes diverses persones. Davant la gravetat del cas i de la situació política creada, el què convé és que la justícia actuï amb tota celeritat i que les persones imputades puguin conèixer la raó d’aquesta seva imputació per prendre les decisions que correspongui. Mentre, el ressò de les presumptes irregularitats político-urbanístiques comeses que es recollien en el comunicat a la premsa emès per la Fiscalia, no farà més que créixer alimentat per rumors i per informacions impossibles de comprovar i de contrastar mentre es mantingui el caràcter de secret sumarial.

No hi ha d’haver dubte de que si la Fiscalia Anticorrupció va decidir actuar de la forma que ho va fer, és perquè disposa d’evidències suficients per suposar que des del consistori local es varen cometre irregularitats. Cal saber quines i amb quin abast, i cal esperar la màxima diligència judicial que permeti esclarir els fets. Aquest cas no és el primer en els que els indicis d’un presumpte enriquiment personal i/o finançament il•legal d’un partit polític aflora. Tampoc seria el primer cas en què els tràmits judicials s’eternitzessin d’allò més. Els casos Pretòria i Palau són en la memòria de tothom, i malgrat han passat tres anys des que es varen desencadenar, la lentitud en les actuacions judicials ha contribuït a estendre ombres de sospita i a augmentar l’efecte de descrèdit de la ciutadania envers els polítics i la política, però també envers la justícia; descrèdit que sovint es veu avalat mitjançant els judicis paral•lels i sense escrúpols que espectacularment promouen determinats mitjans de comunicació. Per cert, algú recorda el moment processal en què es troba el cas Pretòria que va imputar al que havia estat alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet i a rellevants personalitats vinculades a CiU? O el moment processal del cas Palau, susceptible de connectar amb el finançament il•legal de CiU? 

Amb l’operació Mercuri hem tingut notícia d’un nou cas judicial de presumpta corrupció. Des d’ara i fins que se’n conegui el desenllaç passarà possiblement temps. En qualsevol cas serà massa temps per evitar que l’ombra de la sospita quedi fixada sobre les persones i les institucions que poguessin quedar alliberades de qualsevol responsabilitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de novembre de 2012

Els esdeveniments en l’àmbit de la política es precipiten. Això fa que sigui complexa no solament estar al dia del què està passant tant políticament, com econòmicament i socialment parlant, sinó que fins i tot disposar d’una percepció de la realitat suficientment rigorosa i contrastada. Potser és per això que les desqualificacions, les opinions i les veus més estridents són les que s’acaben imposant i les que més condicionen la conformació dels estats d’opinió. Sempre havíem cregut que els polítics i la política havien d’estar al servei de la ciutadania, dels seus posicionaments, de les seves demandes. I ara ens adonem que això no és així. Que la política i els polítics no acaben de sintonitzar amb els desitjos i amb els sentiments de la ciutadania; uns sentiments que, a més, interpreten a la seva conveniència. En aquesta tessitura no pot sorprendre a ningú que la desafecció entre ciutadania i política cotitzi a l’alça, i que el diàleg entre Catalunya i Espanya sigui una entelèquia o, si ho preferiu, una quimera. Espanya va a la seva i no està disposada a escoltar. O, per ser més precisos, és una part d’Espanya la que no vol escoltar a una part, també, de la ciutadania. Em refereixo a aquella part de l’Espanya més políticament inamovible, més sibil•linament casposa i centralista. La conseqüència és que el debat polític, a Catalunya i a Espanya, s’ha radicalitzat i mediatitzat. I mentre això passa, el dèficit democràtic no ha deixat de créixer… En aquestes condicions és impossible poder destriar el gra de la palla a l’hora de trobar solucions a uns “desencontres” que per resoldre’ls ja no són suficients ni les bones paraules ni tampoc els gestos…

Tanmateix deu ser perquè els temps són complicats, que a voltes no donem valor a les bones notícies que, malgrat sigui en compta-gotes, ens arriben. Sense anar més lluny, aquesta darrera setmana han estat com a mínim dues les bones notícies que tenen a veure amb Sabadell. D’una banda, la referida a la represa de les obres de prolongació del traçat del Ferrocarrils de la Generalitat pel subsòl sabadellenc. De l’altra, i de signe ben diferent, l’èxit assolit pels Castellers de Sabadell en ocasió de la jornada castellera de diumenge passat a Tarragona, on es van classificar en novena posició en el concurs que servia de teòrica cloenda a la que haurà estat la millor temporada de la colla sabadellenca des la seva fundació l’any 1994. Poques coses a afegir a la magnífica trajectòria dels Castellers de Sabadell els darrers anys. En tot cas animar al saballuts a continuar per aquest camí a major glòria i honor de la colla mateixa i de la ciutat que l’acull.

Pel què fa a la represa de les obres constructives del Metro de Sabadell assenyalar que apart de la circumstància gens baladí de la recuperació d’uns llocs de treball que s’havien perdut, permetran culminar un projecte decisiu per a la millora del transport urbà i metropolità, així com de la mobilitat ciutadana. La represa coincideix amb l’inici d’unes altres obres: les de la rehabilitació d’un espai central i vital de la ciutat a partir d’un projecte que inicialment ha  aprovat l’Ajuntament de Sabadell i que no ha estat exempt ni de polèmica ni de debat; un projecte entorn el qual la Fundació Bosch i Cardellach ha anunciat que es pronunciarà en ben pocs dies. Falta saber fins a quin punt l’Ajuntament estarà disposat a recollir les propostes que des d’aquesta entitat li puguin arribar i també si la represa de les obres de prolongació del ferrocarril repercutirà en els treballs de superfície. Sigui com sigui tot apunta que el 2016 podrem estrenar ampliació del traçat ferroviari, i que en conseqüència disposarem de l’oportunitat de millorar l’actual estructura del transport públic urbà, comarcal i metropolità.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 d’octubre de 2012