Arxiu de la categoria 'Sabadell'

Clima

Thursday, 18/12/2014 (08:27)

Les persones que habitualment em llegeixen saben de la tendència que tinc a posar en valor  l’interès que el patrimoni natural del rodal sabadellenc presenta. D’aquí que no pugui estar-me en aquesta ocasió de referir-me als efectes devastadors que sobre el rodal va tenir el temporal de vent de la setmana passada, i que, dissortadament, va fer tres víctimes mortals a la veïna ciutat de Terrassa, alguns ferits a Sabadell, i que alhora obria una ferida profunda en paratges propers i estimats per nosaltres que trigarà anys i anys a ser sanada. El bosc de Can Deu, un dels indrets més concorreguts pels sabadellencs per les múltiples possibilitats d’esbargiment que fins ara oferia, és exponent dels molts danys que la ventada va causar, i dels esforços que caldrà esmerçar per tal que el bosc es recuperi de la desfeta que ha patit. Caldrà, però, que passin algunes dècades abans no poder gaudir de nou del valor paisatgístic del nostre rodal amb la mateixa plenitud que se’ns mostrava fins fa uns dies. No estem acostumats a viure fenòmens atmosfèrics tan violents com els que vàrem viure la setmana passada. No hi estem nosaltres, ni tampoc hi estaven els boscos del nostre entorn que s’han vist més afectats.

Sabem sobradament que les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I allò que no imaginàvem pogués passar mai, acaba passant en un segon, en un minut, o en unes hores… I és que la naturalesa res no entén d’experiències viscudes o no, i només li calen la coincidència de certes condicions climàtiques per transformar la seva cara habitual d’amabilitat, i desfermar la seva força damunt un territori que precisament per no estar-hi habituat, n’acaba pagant un peatge molt elevat. Al Vallès no es coneixien precedents de ventades tan extremes. Clar que tampoc res no en sabíem d’altres fenòmens meteorològics excepcionals que s’han esdevingut en les darreres dècades, com és el cas de les pluges torrencials i de la nevada fora mida que al Vallès vàrem viure el 1962. Tanmateix ens haurem d’anar acostumant a fenòmens climàtics poc habituals que no deixen de ser un avis en relació a les conseqüències d’un canvi climàtic que no ens acabem de prendre seriosament.

Els danys de la ventada han estat ja avaluats econòmicament, però els danys paisatgístics operats en la nostra memòria són incalculables. Sigui com sigui s’imposa passar pàgina amb celeritat per posar-nos mans a la feina, i garantir que amb l’esforç conjunt de tothom puguem assentar unes bases fermes que possibilitin la recuperació dels espais naturals malbaratats.

L’episodi climatològic viscut a casa nostra, coincidia en el temps amb les primeres sessions de la cimera mundial del clima clausurada diumenge passat a Lima. Una cimera que semblava abocada a un nou fracàs, però que al darrer moment fou capaç d’assolir un acord històric que obre l’esperança a poder acarar la cimera de totes les cimeres sobre el canvi climàtic que tindrà lloc a París el proper any, en unes millors perspectives. El caràcter històric de l’acord assolit a Lima pels 196 països representats, parteix del compromís que assumiren tots els països participants, de quantificar i anunciar quines seran les actuacions que pensen desplegar en el seu territori l’any 2015 encaminades a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per primera vegada, els països participants en una cimera sobre canvi climàtic, s’hauran mostrat disposats a fer quelcom per a fer-hi front. Es podrà adduir que el compromís assolit a Lima no obliga a una reducció immediata d’emissions de gasos com reclamaven les organitzacions ecologistes participants en la cimera. Però que això sigui així no treu que de facto, l’acord signifiqui un primer gran pas per aconseguir que a la Conferència París 2015 es fixi i es ratifiqui l’objectiu d’un nou protocol, vinculant i universal, sobre la protecció del medi ambient.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de desembre de 2014

Dues ànimes

Wednesday, 17/12/2014 (20:00)

Busco al diccionari les accepcions del substantiu portada. De les quatre que hi figuren, em fixo en dues: la que el vincula amb les “obres d’ornamentació que es fan per realçar la façana principal de certs edificis, prenent com a motiu el seu portal d’entrada”, i la que es refereix a la primera plana d’un diari o d’una revista. I si m’he fixat en aquestes dues accepcions és perquè són també les que tenen a veure amb la ciutat que avui acull aquesta mostra de l’ARA. A Sabadell –als sabadellencs– ens urgeix realçar la nostra façana col·lectiva, certament una mica deteriorada. Ens cal posar la portada de la ciutat en valor, hem de treure partit de les oportunitats de què disposem, que són moltes i molt bones. Els darrers temps, per ben diverses causes, aquell sabadellenquisme que ens caracteritzava ha deixat pas a un cert pessimisme que crec que no ha estat mai suficientment justificat. Potser sí empès en part pel fet que Sabadell ha estat sovint notícia més per allò que no ens plau que no pas per allò que tenim i que ens abelleix. I ja que parlem de notícies i de portades, bo serà escriure que Sabadell disposa d’ingredients suficients (humans, paisatgístics, econòmics, associatius, culturals…) que ens capaciten per ser portada en qualsevol mitjà i en qualsevol moment. Ens passa, però, que al nostre ADN encara domina més el “a Sabadell cadascú va per ell” que no l’aposta per posar en valor el capital humà, i el coneixement del qual disposem, que també us puc assegurar no és pas poc.

Diu la saviesa popular que la cara és l’expressió nítida de l’ànima. Per extensió, la portada –sigui d’una ciutat o d’un mitjà de comunicació– és també la millor expressió possible per conèixer l’estat d’ànim d’allò que nia al seu interior. L’ARA, en la seva curta però fructífera trajectòria, ha fet de les seves portades peça i senyal per mostrar-se tal com és, sense ambigüitats i amb molta il·lusió. A través de les seves portades hem pogut deduir l’estat d’ànim de la publicació –dels que la fan possible– en cada moment i circumstància. Aquesta ha estat, sens dubte, la base del seu èxit editorial: sempre s’ha presentat davant els seus públics lectors amb honradesa, coherència, i nitidesa, que al cap i a la fi són les millors virtuts que voldríem poder identificar fàcilment en qualsevol mitjà de comunicació… I, per extensió, també en qualsevol col·lectivitat.

Publicat al catàleg de l’exposició de portades del diari ARA al Casal Pere Quart. 17 de desembre de 2014 – 18 de gener de 2015

A voltes amb la Plaça Major

Thursday, 27/11/2014 (11:48)

Així es veia a vol d’ocell el centre de Sabadell un dia de mercat l’any 1927 quan les Burrianes separaven la plaça Major de la ‘moderna’ plaça del Dr. Robert, i de la plaça de Sant Roc. El Mercat central, del que a la part superior esquerra de la fotografia en podem veure els primers treballs de construcció, no s’inauguraria fins el 1930. 

Molt s’ha dit i escrit en relació al resultat que avui podem percebre de la pretesa culminació del projecte urbanístic que coneixem com del Passeig de la Plaça Major; un projecte que, per cert, respon a una denominació que molts voldríem veure substituïda per la de Plaça Major. No es tracta ara i aquí de fer d’aquest projecte inacabat una defensa, simplement perquè si se’m pregunta al respecte, hauré de convenir que a hores d’ara tampoc a mi em convenç del tot. Però assenyalats aquests extrems, m’hauré d’afanyar a escriure que abans d’exercitar-nos en el sa exercici de la crítica, potser també val la pena que ens fem algunes reflexions. En suggereixo aquestes que segueixen.

La primera, entorn un fet que no admet discussió: el projecte Plaça Major no està acabat, i dissortadament, tampoc ho estarà fins que d’una banda, els pàrquings de la plaça del Dr. Robert i de la plaça Major s’uneixin i funcionin com un de sol, i de l’altra, que l’estació central dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a Sabadell funcioni a ple rendiment. Fins llavors, i fins que es col·loquin els elements singulars que estan projectats per ser ubicats a la plaça –la pèrgola dissenyada per l’Alfons Borrell, i l’element d’aigua, a punta i punta de la plaça–, no podrem parlar de projecte acabat.

La segona reflexió que proposo té a veure amb els ‘pecats originals’ que condicionen el resultat final del projecte. El primer pecat comés, fa anys, quan a algú se li va ocórrer construir un pàrquing subterrani a la plaça del doctor Robert a tocar mateix de l’Ajuntament; una decisió que havia de condicionar per sempre més l’evolució de la mobilitat al centre de la ciutat. El segon comés, fa menys anys, quan s’adoptà la decisió d’ubicar l’estació central dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya al subsòl de la plaça Major. La suma d’ambdós ‘pecats’ fa que avui, des de la Rambla i fins a la plaça de l’Àngel, sota els nostres peus s’estengui una immensa caixa de formigó, principal causant que en superfície dels espais més cèntrics de la ciutat (plaça del Dr. Robert, Plaça Major, i Passeig Manresa), no s’hi puguin plantar els arbres que molts hi voldríem veure.

Una tercera reflexió apuntaria vers la certesa que qualsevol espai ciutadà només adquireix el seu més ple sentit quan la ciutadania l’adopta, l’adapta i l’ocupa. El projecte inacabat de la plaça Major presenta, malgrat tots els contres que es vulgui fer notar, unes característiques que el singularitzen, i que permetran que al centre de la ciutat hi tinguin cabuda esdeveniments de la més diversa tipologia i format. Un bon exemple d’usos diversos que la plaça Major pot acollir el tenim aquests dies amb la pista de gel, instal·lació a la qual s’unirà la tradicional Fira nadalenca de Santa Llúcia. Per extensió, durant la resta de l’any, la plaça Major podrà i haurà d’acollir altres esdeveniments per ser com és un espai privilegiat de centralitat i d’encontre ciutadà. Que així sigui depèn en gran part de la ciutadania mateixa. I serà a partir d’aquestes experiències, i de l’obligada espera que les circumstàncies imposen abans no es pugui donar per acabat el projecte, que disposarem de temps suficient per observar, proposar, i portar a terme les adaptacions que s’estimin oportunes.

I encara una darrera observació, més que no pas una reflexió: els espais ciutadans són, per definició, espais dinàmics que amb el pas del temps evolucionen. La plaça Major i els seus entorns conformen un conjunt d’aquests espais de ciutat que amb el pas dels anys han evolucionat, tot i haver de reconèixer que no sempre ho han fet amb l’encert que hauria estat desitjable. Així, bo serà recordar als defensors d’un preexistent i mitificat ‘passeig de tota la vida’, que ara fa 100 anys, el centre de la ciutat ben poc tenia a veure amb el què avui és… En el camí hauran quedat la ‘vella’ plaça Major, les peixateries, o els edificis i estrets carrerons de les Burrianes… Per cert, totes elles, peces urbanístiques i arquitectòniques que en algun moment havien estat característiques de la nostra ciutat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de noviembre de 2014

La plaça de l’Ajuntament un dia de Festa Major (que se celebrava a primers del mes d’agost coincidint amb la festivitat de Sant Félix, l’1 d’agost), i la plaça Major vista des del llavors estret carrer de Manresa, amb les Peixateries al fons, i darrera seu les Burrianes. Ambdues imatges daten de la dècada dels anys vint del segle passat. 

‘Vallesos’

Thursday, 20/11/2014 (08:23)

Se’n parla poc, qui sap perquè és un fet que potser ens passa desapercebut: els vallesans (entès com el conjunt de persones que habitem al Vallès Oriental i al Vallès Oriental) sentim orgull de pertinença a la comarca que ens acull. Un exemple: si ens hi fixem, ens adonarem que són catorze de la seixantena llarga de municipis ubicats als ‘vallesos’, els que afegeixen al seu topònim primer el descriptiu comarcal ‘del Vallès’. Cert, que com passa amb Castellar del Vallès, o amb Sant Quirze del Vallès o amb Barberà del Vallès, això pot obeir al fet de diferenciar-se d’altres indrets de Catalunya –o de fora– amb els quals comparteixen topònim. Però no és menys cert que no trobarem cap més comarca catalana que en la seva nòmina de poblacions presenti tants municipis que a l’hora de diferenciar-se toponímicament d’altres, hagin optat per l’opció d’afegir al nom del municipi el de la comarca. Sigui com sigui hem de concloure que ser del Vallès confereix caràcter. En tenim un altre exemple en els versos de dos significats poetes i escriptors vallesans coetanis –l’un de Sabadell, i l’altra de Terrassa (nascut per cert a la Creu Alta quan aquest barri avui sabadellenc encara pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa)–, que des de l’exili imposat per la dictadura del general Franco, cantaven les excel·lències de la seva comarca d’origen. Em refereixo, d’una banda, a Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1996) que en les seves ‘Corrandes d’exili’ descriu al Vallès com la terra en la que ‘tres turons fan una serra / quatre pins un bosc espès / cinc quarteres massa terra’, i que remata amb un sonor ‘com el Vallès no hi ha res’; i de l’altra, a Ferran Canyameres (1898-1964), que en la seva ‘Oda al Vallès’ sintetitza allò que la nostra comarca és físicament i humanament a través d’aquests breus versos prenyats de sentiment: ‘Terra fèrtil, roca viva / farga i fàbrica, taller, / bosc d’estampa, gent activa, / blat en sitja i vi al celler’, que també culmina més endavant amb un no menys expressiu ‘no hi ha res com el Vallès’.

Més enllà, però, d’aquesta visió poètica, el cert és que el Vallès (els ‘vallesos’) avui està format per una munió de municipis dinàmics que són encapçalats per les seves tres ciutats capitals: Granollers, Terrassa i Sabadell. En el conjunt d’aquests municipis vallesans, hi vivim 1,5 milions de persones que d’entre d’altres aspectes, tenim en comú un territori divers i ric, amb una potencialitat econòmica i social fora de qualsevol dubte. La millor mostra la tenim en la B-30, autèntic carrer major del Vallès, on s’hi concentra una potent indústria que fa d’aquesta zona la més industrial i competitiva de Catalunya, i molt possiblement també del sud d’Europa. Un carrer major que també és via de comunicació per excel·lència entre vallesans, i que sense haver de passar per Barcelona, ens uneix a les comarques del Maresme i del Baix Llobregat. La B-30 és de fet una infraestructura que precisament pel paper que juga en el territori, s’ha de veure reforçada en molts sentits. També quant a una altra infraestructura cabdal, la ferroviària, a partir de posar en valor la línia per la qual circulen les mercaderies que no tenen la seva destinació a Barcelona, i des de fa uns pocs anys també combois de rodalies –l’R8– que enllacen Martorell amb Granollers passant per la UAB. Una característica gens menor d’aquesta línia és que en el seu recorregut es creua amb les línies R1 (Maçanet – Molins de Rei per Barcelona), l’R3 (L’Hospitalet de Llobregat – Vic – Puigcerdà), i l’R4 (Barcelona – Sabadell – Manresa) que són operades per Renfe, i l’S1 (Barcelona – Terrassa) i l’S2 (Barcelona – Sabadell) que ho són pels FGC, malgrat que no en tots els casos s’hi acabi interconnectant. D’aquesta manera es perd l’oportunitat d’avançar cap a una necessària estructura de xarxa de transport ferroviari metropolità, talment com molt sovint s’ha destacat des de l’entitat Via Vallès.

El potencial formatiu, tecnològic, empresarial i humà de la B-30 –com a zona industrial de Barcelona per excel·lència, però també com a comarca que disposa d’un pes destacat en l’economia del país–, reclama no ser menystinguda per més temps. D’aquí que ha de ser necessàriament bo que entre les ciutats capitals del Vallès siguem capaços d’identificar objectius comuns, la consecució dels quals només beneficis ha de reportar a la comarca.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de novembre de 2014

 

‘Què fort!’

Thursday, 30/10/2014 (09:00)

L’expressió que dóna títol a aquest post és una de les més populars usades a l’hora de manifestar perplexitat davant una determinada manera de fer per part d’una persona o d’un col•lectiu (polític, econòmic, social o cultural) que des del nostre punt de vista vulneri flagrantment les normes de coherència i de respecte que sempre haurien de presidir els comportaments tant personals com col•lectius. Davant la que ens està caient al damunt en matèria de corrupció, és segur que aquesta expressió la podríem repetir una i mil vegades cada dia.

Aquesta setmana l’encetàvem amb el ressò mediàtic d’unes declaracions de la ínclita Dolores de Cospedal, i de la no menys sagaç Esperança Aguirre, seguides d’unes altres del president Rajoy. Declaracions que per suma i a modus de síntesi urgent, venien a dir que el PP també se sentia aclaparat pels casos de corrupció que afloraven un dia sí i un altre també. Davant això algú encara es preguntarà si aquests nous casos tampoc no tenen res a veure amb els populars com es pretenia amb els casos Gürtel, Fabra, i Palma Arena. Per si no n’hi havia prou, Esperança Aguirre –oportuna i disposada a disparar la primera— al comparèixer davant els mitjans de comunicació per espolsar-se de qualsevol possible esquitx que li pogués arribar, demanava perdó per les confiances que havien estat dipositades en persones que ara s’havia demostrat eren corruptes. L’actitud d’Aguirre obligà a Rajoy a canviar el seu discurs habitual, i demanar també perdó a la ciutadania aprofitant la compareixença al Senat d’abans d’ahir. Per cert, no seria aquesta una manera clara de reconèixer responsabilitats?

Coincidint amb aquesta moguda, un diari madrileny s’afanyava a escampar la notícia que atribuïa la titularitat d’uns comptes bancaris a Suïssa i a Andorra a Xavier Trias, alcalde de Barcelona. Unes hores més tard, el govern espanyol decidia posar en marxa la maquinària de l’Estat per ‘prohibir’ el nou 9N. Ja vaig escriure fa un parell de setmanes que si el govern espanyol es comportava amb intel•ligència, res no faria per evitar que el procés participatiu substitutori de la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional que alhora substituïa el referèndum sobre el futur de Catalunya es pugues portar a terme. Però no ha estat així, i el govern espanyol ha preferit deixar la intel•ligència a una banda, i actuar amb l’objectiu de ‘prohibir’ també el procés participatiu, i contribuir d’aquesta manera a engruixir una mica més la nòmina d’independentistes a Catalunya.

I mentre tota aquesta escenografia se’ns fa present de manera interessada des dels mitjans de comunicació, hi ha ‘coses’ (Rajoy dixit) que el país (el d’aquí i el d’allà) ha de continuar patint perquè no troben forat en les ‘atapeïdes’ agendes dels nostres representants polítics (?). Seria el cas per exemple, de les possibles responsabilitats que caldria depurar quant als brots de legionel•la de Sabadell i de Ripollet que varen fer 6 i 4 víctimes mortals respectivament. Fins avui, malgrat la gravetat del cas i del temps transcorregut des que es va produir el primer brot, cap explicació ni cap compareixença per explicar amb detall què va passar, i per què. Ni tant sols s’han demanat excuses per haver ‘adjudicat’ l’origen del brot de Sabadell a una empresa radicada en el barri de Gràcies, que les anàlisis efectuades han demostrat que no hi tenia res a veure.

Així els dies van passant, i entre una cosa i una altra, aviat pràcticament ningú no es recordarà dels brots ni de les seves conseqüències. I tanmateix tampoc ningú n’haurà d’assumir cap responsabilitat…

‘Què fort!’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de novembre de 2014

Oportunitats

Thursday, 02/10/2014 (09:57)

No ens hauríem de queixar, dit sigui de ‘bon rotllo’, però amb una bona dosi d’ironia. I és que portem uns mesos en què Sabadell no ha deixat de ser notícia en els mitjans de comunicació. Clar que malgrat que la meva àvia assegurés que és ‘important que parlin de tu, encara que sigui per bé!’ –donant per entès que el més ‘normal’ és que es parli de tu malament–, a mi no em satisfà gens ni mica que es parli de nosaltres com a col•lectivitat, i que no es faci precisament a fi de bé. Els casos Mercuri i les seves ombres allargades, i ara el bacteri de la legionel•la i les seves dissortades conseqüències per la salut de les persones afectades, han fet que l’edifici dels Jutjats, la plaça de l’Ajuntament, les instal•lacions d’aire condicionat de l’Eix Macià, i la façana de l’Hospital de Sabadell del Parc Taulí, siguin com una mena d’icones sabadellenques als ulls dels telespectadors, així com les imatges més difoses a través dels periòdics i de les revistes.

No es pot amagar que Sabadell també és això… Però no per això hem de deixar de reivindicar que Sabadell n’és, sortosament, moltes d’altres, a despit que aquestes altres no mereixin l’atenció mediàtica que haurien de merèixer (i valguin totes les redundàncies expressament aquí utilitzades!). Qui sap si tot plegat és una més de les tradicionals conseqüències del centralisme barceloní que exerceixen els mitjans de comunicació que solen recordar-se de Santa Barbarà quan trona. És a dir que només s’adonen que a l’altra banda de Collserola hi ha vida quan en l’horitzó hi apareixen núvols de tempesta en forma de successos singulars capaços d’atreure l’atenció dels focus mediàtics. I aquí no s’hi valdria a adduir allò tan repetit de que és notícia que una persona mossegui a un gos (l’excepcionalitat), i no pas a l’inrevés (la normalitat).

Mentre es dilucida judicialment i políticament el cas Mercuri, i mentre s’acaba amb la soca originària del brot de legionel.la, el cert és que la ciutat continua fent la seva vida. Potser lentament. Potser enmig de massa silenci, aclaparada pels esdeveniments. Potser amb una autoestima col•lectiva que està en les seves hores més baixes. És així com tot allò que ens podria lluir acaba per quedar injustament relegat a un segon o a un tercer terme, com si no existís. Sabadell, amb casos Mercuri, de legionel•la o sense, continua essent una ciutat viva, que fa moltes coses i que les fa bé. Com qualsevol altra ciutat, Sabadell és el resultat de la suma de l’activitat que generen el seu comerç (per cert de força qualitat), el seu teixit empresarial (que segons acabem de saber es troba entre els que disposen de millor salut de Catalunya), o de les més de 400 entitats (entre institucions científiques, cíviques, i culturals) amb les quals la ciutat compta. Activitats, però, que no acabem de trobar la manera de ser posades en valor ni internament, ni externament. Des d’aquest punt de vista, haurem d’admetre que aquella altra vella dita popular que resa allò de que ‘A Sabadell, cadascú va per ell!’ continua essent vigent. I quan això és així, quan ignorem –per desconeixement o voluntàriament– la tasca que fan els altres i ens limitem a anar a la nostra, és també quan correm el risc de dividir esforços en perjudici de tots.

Sabadell disposa de singularitats que ens fan diferents a ciutats veïnes i que no sabem ‘capitalitzar’ en el doble sentit de valor i de lideratge en el territori. I quines són aquestes singularitats? Doncs si gratem una mica en descobrirem fàcilment algunes com ho són uns equipaments que són únics a Catalunya i a Espanya (Museu del Gas, o l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont), amb centres de formació i recerca (com el Parc Taulí), una programació cultural que conté una temporada de Música de Cambra, d’Òpera, de concerts simfònics, de teatre, de conferències, d’exposicions…, Unes entitats esportives que, a banda dels clàssics C. E. Sabadell o del C. N. Sabadell, passegen amb èxit i arreu el nom de la ciutat. I la llista podria continuar…

Ens convé que d’una vegada ens traiem la son de les orelles, i potenciem i donem valor a aquestes nostres singularitats, i activitats definidores del nostre caràcter…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’octubre de 2014

Xoc de trens

Thursday, 11/09/2014 (08:25)


Pels sabadellencs i per les sabadellenques la Festa Major és l’avantsala d’una altra festa cabdal: la Diada Nacional de Catalunya. Enguany, la Festa Major s’ha mostrat més participativa i participada que mai. I això malgrat els moments de pluja, i les dificultats imposades per les quasi eternes obres que afecten el centre de la ciutat, i que han de finalitzar abans d’acabar l’any. Fem vots perquè sigui així, i perquè no afectin a la campanya nadalenca d’uns establiments que se senten justament penalitzats, que a la tornada de vacances van decidir-se a fer públic el seu cansament pel què consideren una manca d’agilitat per acabar-les. Haurem d’esperar, però, que les obres finalitzin, que les tanques, màquines i obrers abandonin l’espai més cèntric de Sabadell definit per  l’eix Plaça de l’Àngel, Passeig de Manresa, actual Passeig de la Plaça Major (que esperem ben aviat es quedi només com a Plaça Major), Racó del Campanar, i places del Dr. Robert i de Sant Roc, per saber més quant a la bondat del projecte finalment executat. I no només això, sinó que caldrà veure i viure com, d’una banda, el centre recupera el pols de la normalitat com a punt de trobada ciutadana que és; i de l’altra, com ens adaptem als ‘nous’ espais ciutadans, i es combina una convivència gens fàcil entre persones i vehicles de transport públic, de serveis ciutadans, i de càrrega i descàrrega en una zona en què les persones seran preferents.

Mentre les obres no acaben, la Diada Nacional de Catalunya que avui celebrem, i el 9 de novembre, marquen dues dates singulars en el calendari del país. De la Diada poques coses a afegir que no s’hagin dit i escrit. Si l’11 de setembre ha estat sempre una data de reivindicació nacional, des de fa tres anys és punt àlgid on coincideixen clam i reclam conseqüència de diversos factors, però especialment de la insensibilitat que els governs espanyols han mostrat reiteradament envers allò que des de Catalunya s’ha vingut reclamant des de la recuperació de la democràcia: el respecte i la consideració deguts al nostre fet diferencial com a col·lectivitat i com a país.

No és agosarat assegurar que qui més ha contribuït al creixement del sentiment d’identitat nacional a Catalunya ha estat el PP que, tant des de l’oposició com des del govern de l’Estat, ha preferit alimentar la catalanofòbia abans que haver de recórrer camins de trobada entre Catalunya i Espanya. I quan els populars s’han adonat que aquesta seva actitud  augmentava rèdits electorals, no han dubtat en promoure campanyes contra Catalunya, com la que van muntar arran l’aprovació de l’Estatut de 2006, i que de fet va significar l’inici d’una escalada d’actuacions contràries als nostres interessos, amb un PSOE incapaç de presentar alternatives a les polítiques territorials i recentralitzadores encapçalades pels populars des de l’oposició primer, i des de l’actual govern Rajoy després, i amb uns ministres –com Montoro, García-Margallo o Wert– disposats a afegir llenya al foc sempre que ha calgut. Des de Madrid no veuen que cada vegada que aquests ministres obren la boca, o que el govern pren determinades decisions, la nòmina d’independentistes augmenta. El PSOE per la seva banda, només ha començat a moure fitxa quan s’ha adonat que malgrat els avisos que els havien fet els presidents estats Pasqual Maragall i José Montilla, el desafecte de Catalunya envers Espanya no era resultat de cap eufòria nacionalista sinó del sentiment àmpliament compartit contrari a aquesta Espanya uniforme i uniformitzadora que no creu en el caràcter plurinacional de l’Estat que en la Constitució s’estableix. El resultat és que la ciutadania a Catalunya empeny amb força per canviar i pojectar-se cap un futur nou, mentre des de la política es continua mostrant incapacitat a l’hora de trobar solucions a aquest estat de coses. Així, el xoc de trens abans que el 9N no arribi, està més que servit…

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada Nacional de Catalunya de 2014

Vacances a ciutat

Thursday, 21/08/2014 (07:18)

Són pocs els mesos d’agost que els he passat sense moure’m de casa. Però sempre que ha estat així, l’experiència de passar el mes de les vacances a ciutat m’ha estat agradosa, si més no per haver tingut ocasió de conèixer quelcom més quant a l’espai que ens és comú a les persones que aquí vivim. El cas és que si per una ceba o per all ens hem de quedar ‘de vacances’ a ciutat, podem treure profit del sojorn agostenc amb un pla de sortides que ens permetrà visitar cada dia un paratge ciutadà diferent. I és que malgrat costi creure-ho, tenim al nostre abast indrets d’interès suficient que ens poden ajudar a apaivagar els rigors dels calorosos dies del mes d’agost, a despit que aquesta no hagi estat la norma d’enguany. Els boscos de La Salut (amb el santuari i capella de Sant Iscle i Santa Victòria), de Can Deu (amb l’ermita de Sant Vicenç de Verders del s. XI), de Togores (amb l’esglesiola i masia del s. XII), de Sant Nicolau (amb l’ermita romànica del s. X), o de Torrebonica són alguns d’aquests indrets dels nostres rodals garants d’història, placidesa i bellesa paisatgística.

I cas que preferíssim viure i veure el riu, només caldrà que baixem al Ripoll per un qualsevol dels diversos accessos que ens hi porten, i que resseguim –amunt o avall- el curs del riu. Descobrirem ben aviat alguna font o raconada que convida al descans, a badar, o a continuar plàcidament la lectura d’aquell llibre que teníem oblidat… I si encara no en tinguéssim prou, podem des del riu endinsar-nos en un dels paratges més frondosos i singulars del nostre rodal: el Torrent de Colobrers. Per a fer-ho passarem per sobre del Ripoll a través del pont de vianants que és a tocar del pont de la carretera de Castellar del Vallès una mica més amunt de l’ermita de Sant Vicenç de Jonqueres (s. XII-XVII), superarem la masia de Can Pagès, i per darrera mateix d’aquesta edificació entrarem en el sempre sorprenent congost del torrent.

I no acaba aquí el ventall de possibilitats d’aquesta particular agenda de sortides agostenques a ciutat. I com aquell que diu a peu pla, sense moure’ns de la trama urbana que conformem places i carrers, podem acostar-nos també a d’altres espais com, per exemple, la Font de Can Rull a tocar del Parc Catalunya, o el Parc de Can Gambús, o el Parc Central que compartim amb la ciutat veïna de Barberà del Vallès. A prop d’aquest parc s’hi troba una de les joies arquitectòniques sabadellenques: l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec (s. XI).

Però com que la ciutat és molt més que tot això, els sabadellencs i les sabadellenques disposem d’uns equipaments excepcionals que ben poques són les persones que els coneixen. En aquest apartat no exhaustiu d’oportunitats estiuenques, hi hem d’anotar el Museu del Gas i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (únics en la seva especialitat en tot l’Estat), o el Museu d’Eines del Camp que, a banda dels Museus d’Art i d’Història de la Ciutat –que si bé ja tenen un horari reduït d’obertura durant l’any, el mes d’agost encara el redueixen més–, conformen l’oferta museística local que ens permet saber més dels nostres orígens. Ens queda com a mínim, un altre equipament que ha de fer les delícies de grans i petits: l’aeroport de Sabadell. Des de la privilegiada terrassa del restaurant-bar d’aquesta instal•lació aeroportuària, podem passar una bona estona observant els moviments i les evolucions de les aeronaus.

I si res de tot això ens plau de manera suficient, sempre ens quedarà l’oportunitat d’aturar-nos davant qualsevol de la cinquantena llarga d’edificis ciutadans singulars. Mitjançant les explicacions que es proporcionen en la senyalística que els acompanya a peu de façana, podrem imaginar millor com era el Sabadell ciutat-fàbrica de fa unes poques dècades; aquell Sabadell que no parava ni un sol instant, i en el que en el rítmic catric-catrec dels telers tenia la seva banda sonora. Una ciutat que solament s’aturava uns dies, arran les ‘vacances col•lectives’ de la segona quinzena del mes de juliol de cada any.

Comptat i debatut, passar l’agost a ciutat pot ser una opció tranquil•la, i profitosa…, perfectament traslladable alhora traslladable a la resta de l’any…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’agost de 2014

Valor de marca (*)

Thursday, 31/07/2014 (08:10)

En la meva llunyana etapa escolar a ‘Can Culapi’, mai no em vaig poder comptar entre els alumnes que destacaven per l’excel·lència de les seves qualificacions, i/o pel seu bon comportament. Més aviat vaig ser un alumne del pilot. Un estudiant d’aquells que no destaquen ni per massa…, ni per massa poc. És a dir que van fent la viu-viu, i que superen els cursos…, encara que en ocasions ho facin a empentes i rodolons. Potser sigui per això que recordo que quan les notes per damunt de l’aprovat m’acompanyaven, lluïa aquell meu èxit momentani assegurant que JO havia aprovat l’assignatura de torn. Per contra, quan ‘no tocava’ fer esment de les meves males notes, cas d’haver-ne de donar explicacions, la meva resposta era contundent: “és que M’HAN suspès”. 

Rememorava aquest passatge de la meva etapa escolar en ocasió de la tendència creixent que vinc observant que consisteix en apuntar-se els èxits com a propis, i per contra fer que la responsabilitat dels fracassos recaigui sempre sobre altres espatlles com més allunyades millor. Deu ser per reafirmar la sentència popular que assegura que als èxits els sobren els pares que als fracassos els falten. Quelcom semblant està passant aquests dies quan un personatge de la magnitud del president Jordi Pujol s’ha vist obligat a fer públic que ens ha estat defraudant (econòmicament però també moralment) els darrers 34 anys. No ha calgut que passessin ni 24 hores des de la seva confessió perquè els seus, políticament parlant, s’afanyessin a aixecar tallafocs que els protegissin del Pujol i dels seus gens recomanables afers familiars.

Però no era per aquí per on volia anar. Més aviat volia referir-me a una més de les anècdotes que es donen en els mitjans de comunicació, i que també il·lustren perfectament que als èxits els sobren els padrins que als fracassos els fan falta. M’explicaré. Com vostès saben, l’estiu és pròdig en competicions esportives internacionals. Enguany no n’ha estat l’excepció, i d’entre les competicions europees estades, en sobresurten les de hoquei sobre patins, i de waterpolo en les seves categories masculina i femenina. Unes disciplines en les que la presència d’esportistes que militen en equips catalans és notable. I d’entre aquestes disciplines, cal ressaltar-ne la del waterpolo femení, esport en el que el pes de jugadores sabadellenques en el seleccionat estatal encara és molt més destacable.

L’anècdota mediàtica que els volia fer notar rau en què els i les comentaristes de la majoria d’emissores radiofòniques i televisives catalanes, quan els resultats del seleccionat estatal de torn eren favorables, no s’estaven de recordar-nos que l’equip guanyador estava format per un elevat nombre d’esportistes catalans. Però cas que la victòria no hagués afavorit al combinat estatal, es ‘passava’ de fer notar la presència catalana en la formació perdedora, i simplement es parlava del combinat espanyol. Però com que la derrota no ha estat la norma del seleccionat femení de waterpolo, els i les comentaristes de les emissores més nostrades, han tingut cura de recordar-nos abastament que la base de l’equip estava format per nadadores que militaven en equips catalans. Clar també que ha estat en ben comptades ocasions en les que hem pogut escoltar que de les 8 jugadores catalanes, 6 –amb Maica Garcia al capdavant– defensaven els colors del nostre ‘Club’ local més emblemàtic: el Club Natació Sabadell.

Hora deu ser que decidim posar en valor l’èxit de les ‘nostres’ waterpolistes capaces de guanyar totes les competicions en les quals participen. A més, el darrer dels seus èxits esportius a la Copa d’Europa, ha coincidit amb uns campionats d’Espanya de natació en els quals el Club s’ha classificat en segon i primer lloc respectivament en les categories absolutes masculina i femenina.

Quan ens adonarem del valor de marca que el C.N. Sabadell aporta a la nostra ciutat?

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2014

* El 17 d’abril de 2014, publicava un post amb aquest mateix títol, ressaltant alguns dels punts forts dels quals Sabadell disposa, i dels que no n’acabem de treure’n tot el profit. Podeu llegir-lo clicant aquí mateix.    

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014