Arxiu de la categoria 'Sabadell'

Gestos i estiu

Thursday, 25/06/2015 (06:28)

No sóc ni profeta ni tampoc disposo de cap bola de vidre a través de la qual poder ‘endevinar’ que ens depararà l’esdevenidor després que noves persones, decidides a aplicar noves maneres de fer i d’actuar, hagin entrat per la porta gran de les eleccions i de la democràcia als nostres Ajuntaments. De moment observem nombrosos gestos, que com molt bé sabem són importants en política, que apunten a canvis no només en la forma de governar sinó que també d’entendre la relació que cal establir entre governants i ciutadans. Així hem vist com nous alcaldes i alcaldesses, per anar als seus respectius despatxos consistorials, s’han oblidat dels vehicles oficials i prefereixen utilitzar els mitjans de transport que ja usaven, tals com el metro, l’autobús, la bicicleta, o senzillament anar a peu. Aquesta és una bona pràctica i una bona manera de conèixer què pensa la gent. També hem vist, com en alguns casos s’apostava per rebaixar els sous dels membres del consistori. I com ha estat el cas de Sabadell, hi ha alcaldes que el primer que van decidir va ser obrir de bat a bat les portes de les Cases Consistorials, talment com si amb aquest gest volguessin indicar que cal que l’aire fresc entri amb força en les dependències municipals com a pas primer necessari, encara que no suficient, per a retornar la plena confiança de la ciutadania envers les institucions locals. Tots els gestos dels nous alcaldes i edils són signes de que les coses es volen fer de manera diferent a com s’havien fet fins ara, però sobretot de la voluntat de mantenir-se molts propers a la gent.

Al costat d’aquests gestos dels uns que apunten a noves maneres d’exercir el govern des dels ajuntaments i fer-ho d’una manera més participativa, estem assistint a una continuada pluja ‘fina’ de crítiques i de retrets que provenen d’altres que no estan disposats a tenir ni tan sols en compte la cortesia d’atorgar els cent dies de rigor i de gràcia que la tradició democràtica estableix s’han de donar als governants quan inicien legislatura. En qualsevol cas no deixa d’estranyar que les crítiques més àcides provinguin dels mateixos sectors que les varen estalviar quan anteriors governs municipals erraven en els seus plantejaments o la marraven en les seves prioritats. Potser és convenient fer memòria per recordar que han estat precisament aquelles actuacions maldestres les que han afavorit el canvi de cares i de maneres de vestir que s’ha produït en els nostres ajuntaments.

Sort en tenen, però, els nous alcaldes i alcaldesses amb l’arribada de l’estiu i amb ell el bàlsam que, encara que sigui per unes setmanes, de ben segur que calmarà molts ànims. I és que pels efectes del calor i de la proximitat de les vacances per aquelles i aquells que les podran gaudir, la pressió mediàtica i la de les elits que creuen que els nous equips municipals els han pres quelcom que els pertanyia, cedirà i això donarà temps i tranquil·litat als nous càrrecs electes per a fer-se la composició final de lloc abans de començar a treballar a la cerca de solucions per als problemes més peremptoris que les nostres ciutats pateixen.

La tasca que els espera no serà en qualsevol cas gens fàcil. Tampoc ho serà mantenir la frescor i la proximitat que ara tenen amb la ciutadania, menys quan en l’horitzó es dibuixen dues conteses electorals que han de ser cabdals per definir el ‘nou’ mapa polític per a Catalunya i per a Espanya a partir del qual s’haurà d’establir la relació entre ambdues realitats territorials.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juny de 2015

Apunt postelectoral (i 2)

Thursday, 04/06/2015 (06:12)

Una de les qüestions més recurrents aquests dies en els mitjans de comunicació són els posicionaments que actors diversos de la vida pública prenen en relació als resultats electorals que el 24M es varen donar a Madrid i molt especialment, per allò de la proximitat, a Barcelona. Posicionaments que en alguns casos posen en dubte la capacitat de les formacions polítiques emergents per gestionar amb eficàcia i eficiència els ajuntaments dels municipis en els que han resultat vencedores o en els que la correlació de forces els acabarà atorgant la responsabilitat de governar. Aquesta, però, no és una actitud nova i  que amb tots els matisos que es vulguin, m’ha retornat al moment d’ara fa 36 anys quant partits d’esquerra guanyaven les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme en un gran nombre de ciutats i poblacions de Catalunya. També llavors com ara, foren diverses les veus que posaven en qüestió la capacitat dels ‘nouvinguts’ de ‘saber’ com es governava una ciutat atesa la procedència social dels seus membres i la inexperiència que tenien en tasques de gestió col·lectiva. Sense anar més lluny, a Sabadell mateix, la victòria d’Antoni Farrés al capdavant del PSUC va significar un cop dur per a la burgesia local a despit que ell en fos un dels seus fills. Ho explicava gràficament l’any 1999 el llavors conseller del Banc de Sabadell Tomàs Casañas, just quan Farrés acabava d’anunciar la seva retirada de la política municipal amb aquestes paraules: “Tu –referint-se a Farrés–  hauràs donat dos disgusts a la dreta local: el primer, el dia que vas guanyar l’alcaldia, i el segon el dia que vas decidir deixar l’Ajuntament”. El cas d’Antoni Farrés no va ser l’excepció que havia de confirmar la regla. Una gran majoria de ciutats catalanes foren governades per joves alcaldes ‘inexperts’ que tenien en comú el procedir de la lluita social i de la reivindicació política.

Quelcom similar en la forma acaba de succeir a partir dels resultats de les darreres eleccions municipals en les que el cos electoral ha preferit apostar per un canvi, convençut de que vist com anava tot plegat, només actors nous serien capaços d’acarar el procés de regeneració que la democràcia exigeix i de plantar cara a pràctiques polítiques maldestres que al cap i a la fi són les que han alimentat la desafecció que s’està donant entre ciutadania i política; desafecció que al seu torn és la conseqüència d’un sistema de partits dominats pels seus aparells respectius, incapaços de renovar-se i d’adaptar-se als reptes que la societat reclama i sobretot de fer front a les situacions que es deriven d’una escletxa social que amb la crisi econòmica s’ha anat eixamplant dia rere dia. El moviment del 15M fou el primer gran avís: calia canviar el rumb de la política per fer-la molt més propera a la ciutadania. Ben pocs varen fer cas d’aquell avís i ara en paguen, electoralment parlant, les conseqüències.

La paciència de la ciutadania no és infinita, de la mateixa manera que no és cert que passi de política com alguns volen fer-nos creure. En tot cas aquesta ciutadania s’ha anat distanciant de la política i dels polítics que no escolten, que no semblen disposats a acabar amb la corrupció i que no tenen en l’equitat social un dels seus objectius principals. I amb aquests ingredients alimentats pels efectes d’una crisi econòmica amb retallades incloses, no ha d’estranyar que una part d’aquesta ciutadania s’hagi decidit finalment a dir prou, i ho ha fet com calia fer-ho, a través de les urnes i donant suport a les formacions polítiques que han posat en primer pla l’eix social, és a dir l’eix de les persones.

És en aquest context que posar en qüestió la capacitat de govern dels nous actors polítics, ha de ser interpretat com una actitud reactiva dels que creien que malgrat els avisos que els arribaven, mai no perdrien les regnes del poder perquè pensaven tenir-ho tot controlat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2015

Apunt postelectoral (1)

Thursday, 28/05/2015 (06:01)

Els resultats obtinguts per les diverses formacions polítiques sabadellenques diumenge passat a partir dels quals s’haurà de configurar el nou consistori que tindrà la responsabilitat de governar la ciutat els propers quatre anys, donen i donaran molt joc als analistes i als observadors polítics i en conseqüència se’n podran extreure tantes reflexions i conclusions com punts d’observació s’estableixin. En qualsevol cas, al fer una primera i urgent aproximació a aquests resultats i si es pren com a referència l’eix tradicional dreta-esquerra, s’observarà que a Sabadell es manté la tendència d’anteriors conteses municipals en les que els electors han vingut atorgant majoritàriament la seva confiança a forces polítiques de caràcter progressista. Corrobora aquesta asseveració el fet que des de les primeres eleccions municipals després del franquisme l’any 1979, la ciutat ha disposat sempre de governs de progrés amb tots els matisos que hom vulgui objectar-hi.

Clar que a aquesta primera constatació que ens parla del caràcter progressista que en el camp municipal ofereix la ciutat no ha de ser suficient a l’hora d’explicar els resultats de diumenge que a diferència d’anteriors conteses electorals municipals, el partit o la força més votada –en aquest cas el PSC– no només no obté uns resultats que li garanteixin la formació de govern sense massa problemes, sinó que pateix una forta davallada quant al número de vots obtinguts en relació a les anteriors eleccions municipals. Davallada que al seu torn solament pot explicar-se quan s’analitzen els factors tant locals com nacionals que l’han propiciat. I d’entre tots els possibles, el que té un pes més determinant a l’hora de ‘llegir’ els resultats aconseguits pels socialistes diumenge passat és el cas Mercuri, i les conseqüències que en forma de divisió interna del PSC ha comportat, i que com a primer dany colateral va deixar fora de qualsevol possibilitat de reelecció al que ha estat alcalde de la ciutat els darrers catorze mesos, en Joan Carles Sánchez. Una divisió que a més ha quedat reflectida en la composició mateixa de la candidatura presentada pel PSC i encapçalada per en Josep Ayuso, en la que no hi figuraven alguns dels regidors i regidores més populars de l’equip de govern que acaba el seu mandat. Sobre el PSC hi ha pesat un segon factor a considerar que es conseqüència de la crisi que plana sobre el socialisme català arran el procés sobiranista i que ha portat divisions i desercions en un partit que històricament ha jugat un paper cabdal en la vertebració social de Catalunya.

I encara un tercer factor que, en aquest cas, plana no només sobre el PSC sinó que també sobre el conjunt de partits tradicionals i que marcarà –que ha començat a marcar ja– la política catalana com ho és l’eix entre la nova i la vella política que sorgeix del moviment del 15M i que es consolida amb formacions i moviments polítics que saben recollir el cansament social que ve provocat per la incapacitat de la vella política que opta per les retallades abans de decidir-se a acarar una necessària regeneració de la democràcia, fer front a la corrupció en qualsevol de les seves formes, i sobretot cercar solucions per als problemes que es deriven d’una escletxa social que tendeix a créixer dia rere dia.

És també la suma d’aquests factors que explica, almenys en part, l’augment en la fragmentació del vot que si bé ja es donava a Sabadell, s’ha vist potenciat en aquesta darrera contesa electoral i que ha donat pas a un mapa polític local que sembla abocar-nos a un govern municipal feble precisament en uns moments en els que a la ciutat li convé tot el contrari. D’aquí que de les forces polítiques més votades cal esperar-ne un exercici de responsabilitat com a pas previ al de conformar un govern municipal estable, capaç de transmetre confiança i de liderar un projecte de ciutat que sigui il·lusionant i engrescador, i al que necessàriament s’hauran de sumar el major nombre d’actors polítics, econòmics, culturals, esportius i socials de la ciutat. Que així sigui ens hi va molt a tots plegats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de maig de 2015

Can Balsach al servei del barri

Friday, 22/05/2015 (06:48)

Estic segur de no errar si escric que el nostre és a hores d’ara el barri sabadellenc amb una nòmina més alta quant a moviments associatius, especialment de gent jove. És aquesta una altra mostra de la vitalitat que atresora la Creu Alta. De fet, si repassem la història dels Tallarets, ens adonarem que un dels trets característics del barri és l’haver estat bressol i punt d’acolliment i de projecció d’entitats i iniciatives sabadellenques tant d’ordre cultural com esportiu o estrictament associatiu. Un tret que amb el pas del temps no ha minvat, si no molt al contrari…

Per això no ha d’estranyar que des de les entitats del barri es vingués reclamant a l’Ajuntament la cessió d’un espai municipal capaç de donar-los aixopluc com ho era i ho és la part nord fins ara en desús de l’antiga fàbrica Balsach, a tocar del Centre Cívic i del pavelló municipal del mateix nom. Diuen, i és cert, que la unió fa la força. I ha estat precisament la unió de les entitats del barri la que ha fet que amb paciència i treball es fes realitat l’anhel perseguit, que es va concretar en el Ple municipal del mes de gener d’enguany quan, per unanimitat, s’acordava la cessió dels espais de l’antiga fàbrica Balsach a l’Associació Casal El Tallaret, entitat que reuneix a totes les existents en el barri quen’haurà de tenir cura de la seva adequació i gestió.

Els creualtencs i les creualtenques estem n’enhorabona a l’haver conquerit un nou espai d’ús públic que ha de servir de punt trobada d’entitats i de veïns i de dinamització social del barri. Al seu torn, la ciutat de Sabadell ha de veure com un dels edificis municipals amb risc d’anar-se degradant a mesura que el temps passava, disposarà en breu d’una nova funcionalitat. La fórmula escollida per la cessió –fórmula que ja es venia utilitzant per a la cessió d’espais a entitats ciutadanes de caràcter assistencial–, hauria d’obrir les portes a la recuperació d’espais municipals en desús per a ser utilitzats per associacions i/o entitats ciutadanes a canvi de garantir-ne la seva gestió i conservació.

Felicitem-nos doncs d’aquest èxit, i felicitem als que l’han fet possible. I sobretot, fem vots de llarga vida tant pel nou equipament de barri com per les entitats i activitats que s’hi aixoplugaran…

Publicat al número 28 del Diari de la Creu Alta, corresponent a la Festa Major de 2015. 

‘Al César allò que és del César…’

Thursday, 07/05/2015 (07:46)

No sabria dir-ne la causa, però és el cas que darrerament vinc observant una tendència a atribuir l’autoria de declaracions i de fets a actors que poc o res no hi tenen a veure. Hi deu contribuir la celeritat amb què els fets s’esdevenen i la quantitat d’informació que tenim a l’abast, i que dit sigui de passada no ens parem a comprovar-ne la fiabilitat. Però que aquestes constatacions hi contribueixin no vol dir que n’expliquin del tot el perquè.

Per posar algun exemple –tot i ser conscient que no està gens bé parlar d’un mateix– em referiré a una recent carta al director que es publicava a Diari de Sabadell, en la que la signant donava les gràcies a la Fundació Bosch i Cardellach –que, com vostès segurament saben, tinc l’honor de dirigir des de fa un any i mig– pel seu ‘treball i per la seva ràpida resposta a problemes de la ciutadania’. No hi hauria res a dir, i sí molt a celebrar, si no fos que el motiu d’aquest agraïment es derivava del fet d’atribuir-nos una actuació diligent que segons la comunicant hauria culminat amb la substitució d’uns arbres que ocasionaven molèsties a uns veïns. Una actuació que en tot cas ha estat obra d’una operació municipal encaminada a substituir 1.500 arbres causants de molèsties o malalts. Els elogis afalaguen i fan de molt bon escoltar, especialment en els temps actuals ‘en què tot són crítiques’` tal com encertadament escrivia la comunicant en la seva missiva al director…

Així doncs que per evitar qualsevol malentès millor serà deixar ben clar que la Fundació Bosch i Cardellach res no ha tingut a veure amb aquest canvi d’arbres que se’ns atribuïa. En conseqüència, i això sí després d’agrair els elogis que a la institució que dirigeixo se’ns puguin dedicar, aprofitaré l’avinentesa per recordar que la missió de la Fundació Bosch i Cardellach és la d’aportar coneixement, expertesa i opinió en relació a temes de ciutat i de comarca, tant si li és sol·licitada com si creu que ho ha de fer; i quan escau, coresponsabilitzar-se amb les conclusions que se’n puguin derivar. I aquesta és la tasca que sustenta la base del treball que venim desplegant des de fa uns anys i que hem intensificat notablement els darrers mesos. N’és una bona prova la participació de la Fundació Bosch i Cardellach en comissions ciutadanes ad hoc per tractar qüestions d’interès ciutadà, tal com ha estat el cas de la comissió tècnica del projecte del Passeig de la Plaça Major o de les comissions tècniques de seguiment de les obres de prolongació dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya pel subsòl sabadellenc i del soterrament de les vies del mateix ferrocarril al seu pas pel barri de Gràcia. Clar que participar en aquestes comissions, o en d’altres de semblants per aportar coneixement i expertesa, no és sinònim d’assumpció total del resultat d’aquests projectes simplement perquè la presa de decisions finals, en els exemples suara citats correspon a l’administració local o autonòmica segons sigui el cas.

És en aquesta mateixa línia de compromís amb la ciutat que la Fundació Bosch i Cardellach ha culminat fa poc la primera fase del seu projecte ‘Sabadell a debat’, a partir del qual hem posat damunt la taula un seguit de reflexions, d’aportacions i de propostes que considerem han de ser tingudes en compte per treballar en un projecte de ciutat compartit i il·lusionant que obri les portes a sortir de l’atonia en la qual ens trobem instal·lats.

Potser és per aquesta aposta i compromís de la Fundació envers la ciutat que en ocasions se’ns adjudica l’autoria d’iniciatives o de decisions que no ens corresponen. Altra cosa és insistir en què són desitjables processos participatius amplis en aquelles decisions municipals susceptibles de tenir impacte sobre la ciutat. Si les decisions municipals s’adoptessin després d’escoltar i dialogar amb entitats i amb veïns i no obeïssin, com a voltes passa, a l’oportunitat del moment o a la proximitat d’unes eleccions, de ben segur ens estalviaríem temps i debats…

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de maig de 2015

Del civisme i del respecte

Wednesday, 01/04/2015 (07:55)

Segur que influït per l’esperit de la Setmana Santa, però també perplex per fets recents, he evocat els trets humans que van fer gran a l’escriptor, dramaturg i polític txec Václav Havel (1936-2011) fonamentats en els valors inherents al civisme i al respecte. Va ser en ocasió dels prolegòmens dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 que Havel va visitar de nou la Ciutat Comtal convidat pel llavors alcalde del Cap i Casal Pasqual Maragall. A l’agrair la deferència per la invitació en el decurs d’un acte protocol·lari que va tenir lloc al Palau de Pedralbes, Havel no es va estar d’insistir que d’entre tots els conceptes possibles que acabaven en ‘isme’, el ‘civisme’ n’era el més determinant. Quan això passava feia poc més d’un any que el mur de Berlín havia caigut i que l’esperança d’un món nou s’obria davant nostre… Amb els pas del temps –però sobretot per l’acció dels homes–  d’aquella alenada d’aire fresc que amb la caiguda del mur ens va envair no se’n van derivar tots els bons resultats que haurien estat desitjables…

El civisme i el respecte pels quals Havel clamava formaven part del seu ADN polític i humà com havia demostrat a bastament i haurien de trobar-se en la base de qualsevol relació entre éssers racionals. Però és evident que essent condescendents, haurem de convenir que això no és sempre així. D’entre d’altres raons perquè els valors vinculats al civisme i al respecte als altres no cotitzen a l’alça i per això mateix no es conreen en la nostra societat com convindria. Ens sorprèn –i és ben lògic– que a les xarxes socials sovintegin desqualificacions sense sentit i que insults que per la seva gravetat haurien de merèixer la més enèrgica repulsa, no acabin de trobar la condemna exemplar que haurien de tenir. És cert que tant de comentaris aberrants que fan fàstic com de cafres disposats a fer-los n’hi ha hagut i n’hi ha arreu. Però això no és excusa per no deixar d’afegir que actuacions d’aquesta mena en les que la part més animal de la persona sobresurt són la punta d’un iceberg que entre tots hem deixat anés creixent.

Vivim en un món dominat per una baixesa moral i ètica notables. També en la política, en la que lluny de donar exemple, el ‘i tu més’ s’usa per amagar les misèries pròpies. Ens volem o ens volen fer creure que tot és blanc o negre, quan sabem que en l’espectre es donen gradacions infinites entre aquests dos colors. Ens volem o ens volen fer creure que som posseïdors de la veritat, quan sabem que els fets són uns i que les veritats diverses. Tot depèn del punt d’observació de cadascú. En definitiva, vivim uns dies en els que malparafrasejnt a Raimon, el que no pensa com jo penso, o no diu allò que jo vull que digui no és merexeidor de la meva consideració i/o respecte.

Deia la meva àvia que senyalar amb el dit és una pràctica lletja. Així que no cauré en el parany d’evocar fets concrets en els que els insults i les desqualificacions més desafortunades i fastigoses han recorregut les xarxes socials. Són, en qualsevol cas, maneres incíviques de comportar-se que en gran part tenen el seu origen en situacions a les quals no donem importància i que amb el pas del temps poden ser la llavor que germini en males pràctiques quant al respecte a les persones i quant a actituds sobrades d’odi, de racisme, de xenofòbia… Arribats aquí sí que posaré alguns exemples. El primer, quan còmodament instal·lats en el silló de casa assistim impertèrrits al lamentable espectacle que es deriva dels retrets i dels insults que algunes tertúlies mostren amb la finalitat de captar audiència sigui com sigui, i res no fem per evitar-ho. El segon, quan alguns mal denominats comentaristes, periodistes i fins i tot alguns mitjans de comunicació,  menystenen a col·lectius de persones pel fet que no són, no fan o no pensen com ells voldrien, sense que no passi res. El tercer quan els polítics menteixen alimentant les pulsions més primitives entre els seus. El quart quan riem les gràcies d’un infant que acaba d’aprendre a dir allò que algú li ha ensenyat contra la pertinença, manera de ser o de comportar-se d’alguna persona que no és sant de la nostra devoció… Cal seguir?

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’abril de 2015

Projectes

Thursday, 26/03/2015 (07:58)

Encara que sigui a contracor ens anem mal acomodant dins la roda de retrets i de promeses inherent a qualsevol etapa preelectoral i/o electoral. Atès que enguany serem convocats a les urnes en diverses ocasions, els ‘oblits’ d’allò que se’ns havia promès, el ‘tu encara més’ i els bons propòsits d’esmena abunden i abundaran. Un any electoral que tant a Catalunya com a la resta de l’Estat està marcat per dos grans eixos: l’eix de les polítiques socials, resultat de l’herència de les mobilitzacions d’aquell 15M del qual fa uns dies s’acomplien quatre anys, i l’eix del procés sobiranista que té repercussions a casa nostra però que indubtablement també les té a la resta de l’Estat.

És així com l’escenari en el qual s’emmarquen les eleccions municipals –i per extensió les del Parlament de Catalunya i al Parlament de l’Estat–, poc té a veure amb el que es donava en ocasió de les conteses electorals d’ara farà quatre i tres anys. Els canvis operats en la vida política, econòmica i social del país –canvis que tenen a veure amb les conseqüències de la crisi econòmica desencadenada el 2008, però també amb les retallades en polítiques socials i amb la pèrdua de confiança política pels casos de corrupció– han contribuït, d’una banda, a què la ciutadania hagi despertat de la letargia en la que estava còmodament instal·lada, i de l’altra, i com a resposta a l’estat general d’insatisfacció en el que viu la societat, que hàgim assistit a l’eclosió de moviments socials de signe divers.

La suma d’aquests i d’altres factors dóna com a resultat una vessant a tenir molt en compte: la del retorn de l’interès de la ciutadania per la política. Un interès que en gran part explica el per què les formacions polítiques tradicionals, en veure’s superades per les circumstàncies, s’han afanyat a posar-se les piles a l’adonar-se que ningú no els garantia que els èxits electorals que havien assolit en el passat els poguessin renovar sense més esforç en el futur. Les enquestes demoscòpiques s’encarreguen d’alertar-nos que ens trobem davant un fenomen que es caracteritza per la gran volatilitat de les preferències polítiques de la ciutadania que ara es decanten cap a una banda, que ara ho fan cap a una altra…

És en aquest context que regeneració democràtica i refundació apareixen com a dos conceptes recurrents en qualsevol debat polític. Per a alguns es tracta només d’un recurs discursiu en un intent de passar ràpidament pàgina als ‘oblits’ de promeses electorals en matèria de polítiques socials i d’assumpció de responsabilitats pels casos de corrupció. Però aquest girar pàgina no serà fàcil ni necessàriament creïble als ulls de la ciutadania. Menys quan són partits amb responsabilitats de govern els que més s’afanyen a amagar com poden els casos de corrupció que de prop o de lluny els afecten i a tornar a posar l’accent social en els seus programes. I quan això passa, les preguntes són fàcils, com per exemple, quina fiabilitat ens ha de merèixer la promesa d’una major atenció a les polítiques socials si aquesta prové de partits que des de les instàncies de govern han estat aplicant dures retallades socials?

Caldrà estar doncs vigilants tant pel què fa al contingut, com a la credibilitat i fiabilitat de les propostes que des de les diverses formacions polítiques ens arribin. En especial haurem de parar atenció als projectes (de ciutat, de país, d’Estat, segons correspongui) que es sotmetin a la nostra consideració. I això més que no pas deixar-nos portar per l’anunci de mesures més carregades de populisme que d’altra cosa. I és que no és el mateix, per exemple, apostar per un projecte de país en el qual l’economia productiva i la creació de llocs de treball de qualitat n’hauria de ser una de les prioritats, que fer-ho per un país que ho fiï pràcticament tot a la seva capacitat d’oferta d’oci i d’atracció turística.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de març de 2015

Territori i governança

Thursday, 19/03/2015 (07:21)

Lluís Llach, a ‘País petit’ canta que ‘El meu país és tan petit / que des de dalt d’un campanar / sempre es pot veure el campanar veí. / Diuen que els poblets tenen por / tenen por de sentir-se sols / tenen por de ser massa grans’. Cert. El nostre és un país gran –molt gran– quant a la voluntat de ser-ho, però petit –molt petit– territorialment parlant. Això no obstant, Catalunya s’estructura en 947 municipis que s’agrupen en 41 comarques que al seu torn l’administració de l’Estat integra en quatre ‘províncies’ governades per sengles Diputacions. Tot plegat fa que damunt el ciutadà recaiguin massa nivells d’administració que exerceixen, i sovint burocratitzen en excés, les competències que tenen assignades. D’aquesta manera, el que hauria de ser el principi lògic basat en què allò que pot resoldre l’administració més propera al ciutadà no ho de fer una de superior, continua essent pura entelèquia.

Des de fa un temps, estem assistim al Vallès a un interessant debat que té com a objectiu la unió dels dos actuals vallesos (l’Occidental i l’Oriental) en un de sol. Els que defensen aquesta opció exhibeixen entre els seus arguments que amb la unió, ambdues actuals comarques guanyarien en governança i planificació, en eficiència i en eficàcia, alhora que es potenciaria molt més la personalitat de cadascuna de les ciutats capitals amb les que els dos vallesos compten encapçalades per Granollers, Sabadell i Terrassa, però seguides de molt a prop per altres potents nuclis poblacionals com ho són Mollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès o Barberà del Vallès…  Al Vallès hi vivim 1,3 milions de persones que representem el 17,3% de la població catalana. Les indústries vallesanes aporten al PIB català el 16,7% del total. Els dos vallesos conformen avui l’àrea més industrialitzada de Catalunya, amb un potencial de creixement que es veu ofegat per unes infraestructures que no es corresponen amb el pes econòmic, industrial i social d’aquestes dues comarques que tenen en la B-30 el seu carrer Major, o millor encara, la nova ‘Diagonal’ que les uneix amb Barcelona i amb el seu entorn metropolità, i les enllaça amb altres dues comarques altament dinàmiques: El Maresme i El Baix Llobregat.

I mentre al Vallès es debat sobre els pros i contres de la seva unificació amb la mirada posada en la necessitat de millorar-ne la governança per promoure iniciatives i negociar amb força amb administracions superiors, en d’altres indrets del país es promouen processos participatius que apunten en la direcció contrària en què es vol avançar des del Vallès. Així, 10 municipis que ara pertanyen al Vallès Oriental, El Berguedà i l’Osona aspiren a ser una nova comarca sota la denominació d’El Moianès, mentre que 12 municipis més d’Osona, El Bages i El Berguedà aspiren a fer-ho també sota la denominació d’El Lluçanés.

Ho escrivia més amunt: el nostre, és un país territorialment petit, sotmès a una divisió territorial i municipal ancorada als segles XIX i XX, molt lluny de l’agilitat administrativa que el segle XXI reclama. Quan Pau Vila va proposar l’actual divisió comarcal va establir com a criteri que des de la capital de comarca es pogués anar i tornar en carro i en una sola jornada a qualsevol punt de la comarca i a l’inrevés. Un criteri que avui no té cap mena de sentit. Molt al contrari, el bon fer aconsellaria endegar un procés conduent a repensar la reordenació territorial (municipal i comarcal) del nostre país amb l’objectiu de millorar-ne la governança. Sigui com sigui, mantenir les coses tal com ara estan o continuar el procés de desmembració que amb la creació de noves comarques i/o municipis s’apunta, és perdre l’oportunitat d’avançar cap a la modernització del país per d’adequar-lo, també organitzativament parlant, als temps actuals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de març de 2015

Fets que abelleixen, però que no llueixen

Thursday, 12/03/2015 (06:24)

Que a Sabadell tenim de tot i força és una evidència que no admet discussió. Que som una ciutat que destaquem en diverses facetes de la vida, tampoc no presenta gaire dubtes. Que fins i tot som capdavanters i referents en algunes activitats i iniciatives ciutadanes, és una realitat de la que pocs haurien de dubtar. I si aquests són alguns dels ‘pros’ que ens abelleixen i que haurien de servir per estimular la nostra a vegades massa baixa autoestima, comptem amb massa ‘contres’ que ens priven que aquesta força i dinamisme que la ciutat atresora, suri i llueixi amb tota la dimensió que correspondria. I el principal dels ‘contres’ que hem de saber superar és que no acabem de saber com ens ho hem de fer per capitalitzar, per posar en valor, les potencialitats que atresorem, i fer-ho tant internament com externament. D’altres ciutats, amb molt menys que nosaltres, saben treure profit de les seves oportunitats. Tot això ve a tomb pel fet que en el decurs dels darrers dies han coincidit dos fets suficientment rellevants que acaben per posar de manifest que quelcom no acabem de fer bé a l’hora de projectar iniciatives i èxits ciutadans.

El primer fet al qual m’he de referir són les III Jornades d’Escacs Infantils ‘Ciutat de Sabadell’ que organitzades i promogudes per la Societat Coral Colon i pel Consell Esportiu, van desenvolupar-se al Casal Pere Quart i entorns aquest darrer cap de setmana. Va ser un dels ponents convidats a les Jornades, el periodista i investigador d’escacs Leontxo Garcia, qui en el decurs de la seva intervenció va destacar el treball que a la nostra ciutat es fa pel què fa al foment i promoció entre escolars del joc d’escacs; una importància que ningú discuteix però que de ben segur som també els primers en desconèixer. Fins i tot Garcia va assegurar que Sabadell és avui un referent en el món dels escacs tant en la seva vessant estrictament esportiva com en la vessant pedagògica i social no només a nivell d’Estat sinó que també més enllà de les nostres fronteres. Aquestes III Jornades d’Escacs Infantils coincidien pràcticament amb la recent aprovació al Congrés dels Diputats d’una proposició no de llei que demana la implantació i el foment dels escacs a les escoles; una circumstància que va contribuir a atreure encara a més participants arribats d’arreu. I ja que parlem d’escacs, val la pena fer notar que un estudi elaborat a partir del programa ‘Escacs a l’escola’ promogut per la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb les universitats de Girona i Lleida, apunta que els alumnes que reben classes d’escacs, milloren el seu rendiment en matemàtiques i en comprensió lectora, dues disciplines en les que precisament els escolars del nostre país treuen uns dels pitjors resultats en les proves PISA.

El segon fet el vàrem viure en ocasió del merescut encara que sobri acte de descoberta d’un monòlit al Parc Catalunya que ens fa memòria de les gestes fins ara assolides per l’equip de waterpolo femení del CNS. Un equip que sens dubte és el millor que en qualsevol disciplina esportiva ha tingut la ciutat com ho confirmen les 3 Copes d’Europa, les 2 Supercopes d’Europa, les 12 Copes de la Reina, les 12 Lligues estatals i les 7 Supercopes d’Espanya que concreten el palmarès de les ondines locals. A això cal sumar que sobre les nadadores locals recau la base de la selecció estatal de waterpolo que avui ostenta els títols de campiona d’Europa i del món, i de sotscampiona olímpica. Malgrat la rellevància d’aquests èxits, el cert és que des de la ciutat mateixa no acabem de donar valor a la feina que fan aquestes noies fora de sèrie que passegen el nom de la ciutat i del Club arreu del món. És per això, que sense voler treure la més mínima rellevància a la descoberta del monòlit d’homenatge que s’aixeca al costat del llac del Parc Catalunya, hauria estat desitjable haver apostat per un acte capaç de congregar un gran nombre de ciutadans i de ciutadanes i demostrat d’aquesta manera l’orgull que sentim per aquestes waterpolistes i pel Club que tants dies de glòria han donat, estan donant i segur que donaran a la ciutat. Un Club que el proper any complirà els seus primers 100 anys de vida.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de març de 2015

Oportunitats

Thursday, 29/01/2015 (06:15)

No escapa a ningú que els fets polítics i socials -sobretot els polítics- als quals estem assistint darrerament estan generant una catarsi d’abast desconegut, i de la que els resultats assolits en les eleccions gregues de diumenge en comencen a donar alguna primeríssima pista. De moment, a casa nostra, haurem d’esperar a què ens puguem apropar a les urnes per intuir-ne quin en serà l’abast a casa nostra. Fa dues setmanes, el fiscal encarregat del cas Gürtel presentava davant l’Audiència Nacional el seu escrit d’acusacions que incloïa la relació de persones a processar, seguida de les penes que des del ministeri públic es sol·licitaven. Pocs dies després, l’extresorer del PP Luis Bárcenas accedia a la llibertat provisional, i només en sortir de la presó confirmava que al PP funcionava una caixa b. No obstant i això, la reacció del partit polític en el govern de l’Estat, directament afectat per les seqüeles que darrera aquest cas de corrupció nien, preferia continuar mirant cap a una altra banda i mantenir-se immers en l’enfadós discurs de negar l’evidència. I no només això, sinó que els populars s’atrevien a treure pit, i proclamar que gràcies a ells s’està acabant amb la corrupció política. Viure per a veure! Mentre, a casa nostra, CDC anunciava la refundació del seu partit a partir de tres premisses. Una d’elles emparada per una idea-força potent com ho és la de ‘corrupció zero’. Però els casos Palau i els de la família Pujol pesen i pesaran com una llosa damunt CDC que tampoc no pot continuar mirant cap a una altra banda. Com tampoc no ho pot fer el PSC amb el cas Mercuri.

Deia la meva àvia que de bones intencions l’infern n’està ple. I deu ser així. ¿Quantes vegades, des de les més diverses instàncies polítiques i des dels mateixos partits polítics se’ns ha promès acabar amb la corrupció? I això no obstant, ¿quantes oportunitats han estat malversades per a fer-ho, tant per via parlamentària com a partir de l’adopció de mesures internes exemplars per parts dels partits afectats? Mentre això no passi, tots els discursos que se’ns puguin fer amb promeses d’acabar amb la corrupció, ens sonaran a molt bones paraules buides de contingut. I és que ja ho diuen els castellans: ‘A Dios rogando y con el mazo dando”.

En un altre ordre de coses, l’aparició de fenòmens i de moviments socials perfectament desconeguts fins fa poc, ha fet que la sensibilitat social torni a aflorar ara en el discurs i en les agendes dels partits tradicionals. Dit d’una altra manera, tothom es recorda de Santa Bàrbara quan trona. Ha estat la pressió de la ciutadania la que ha fet que l’accent social tornés a prendre entitat en els discursos polítics, posant en evidència que quan la ciutadania diu prou perquè no se sent escoltada en les seves reivindicacions, és també quan la  ciutadania es rebota, s’aparta dels partits que fins llavors li havien merescut confiança, i s’alinea amb propostes polítiques que, de moment, tenen la virtualitat de semblar molt més connectades al món real.

És també per aquesta situació plena d’incerteses que estem vivint, que comença a fer fortuna un altre debat fins ara escamotejat. És el debat entorn el model de país que, amb independència o sense, hem de construir. Perquè una cosa ningú ja no discuteix: passi el què passi, les relacions entre Catalunya i Espanya mai més no seran com fins ara havien estat. Però immediatament cal afegir que a mesura que s’avança en el ‘procés’, i que nous desencontres obliguen a refer pactes, i que a cada bugada es perdi un llençol, és també quan apareixen nítidament les sensibilitats i l’accent social dels uns i dels altres quant al model de país que volem construir. La campanya electoral que ens portarà al 27 de setembre acaba de començar. Els nou mesos de campanya que se’ns obren davant nostre, a despit que sigui massa temps, han de servir per clarificar actituds i posicions en relació al model de país (polític, econòmic i social) pel qual estem disposats a treballar. ¿Ho sabrem fer?

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de gener de 2015