Arxiu de la categoria 'Esports'

Valor de marca (*)

Thursday, 31/07/2014 (08:10)

En la meva llunyana etapa escolar a ‘Can Culapi’, mai no em vaig poder comptar entre els alumnes que destacaven per l’excel·lència de les seves qualificacions, i/o pel seu bon comportament. Més aviat vaig ser un alumne del pilot. Un estudiant d’aquells que no destaquen ni per massa…, ni per massa poc. És a dir que van fent la viu-viu, i que superen els cursos…, encara que en ocasions ho facin a empentes i rodolons. Potser sigui per això que recordo que quan les notes per damunt de l’aprovat m’acompanyaven, lluïa aquell meu èxit momentani assegurant que JO havia aprovat l’assignatura de torn. Per contra, quan ‘no tocava’ fer esment de les meves males notes, cas d’haver-ne de donar explicacions, la meva resposta era contundent: “és que M’HAN suspès”. 

Rememorava aquest passatge de la meva etapa escolar en ocasió de la tendència creixent que vinc observant que consisteix en apuntar-se els èxits com a propis, i per contra fer que la responsabilitat dels fracassos recaigui sempre sobre altres espatlles com més allunyades millor. Deu ser per reafirmar la sentència popular que assegura que als èxits els sobren els pares que als fracassos els falten. Quelcom semblant està passant aquests dies quan un personatge de la magnitud del president Jordi Pujol s’ha vist obligat a fer públic que ens ha estat defraudant (econòmicament però també moralment) els darrers 34 anys. No ha calgut que passessin ni 24 hores des de la seva confessió perquè els seus, políticament parlant, s’afanyessin a aixecar tallafocs que els protegissin del Pujol i dels seus gens recomanables afers familiars.

Però no era per aquí per on volia anar. Més aviat volia referir-me a una més de les anècdotes que es donen en els mitjans de comunicació, i que també il·lustren perfectament que als èxits els sobren els padrins que als fracassos els fan falta. M’explicaré. Com vostès saben, l’estiu és pròdig en competicions esportives internacionals. Enguany no n’ha estat l’excepció, i d’entre les competicions europees estades, en sobresurten les de hoquei sobre patins, i de waterpolo en les seves categories masculina i femenina. Unes disciplines en les que la presència d’esportistes que militen en equips catalans és notable. I d’entre aquestes disciplines, cal ressaltar-ne la del waterpolo femení, esport en el que el pes de jugadores sabadellenques en el seleccionat estatal encara és molt més destacable.

L’anècdota mediàtica que els volia fer notar rau en què els i les comentaristes de la majoria d’emissores radiofòniques i televisives catalanes, quan els resultats del seleccionat estatal de torn eren favorables, no s’estaven de recordar-nos que l’equip guanyador estava format per un elevat nombre d’esportistes catalans. Però cas que la victòria no hagués afavorit al combinat estatal, es ‘passava’ de fer notar la presència catalana en la formació perdedora, i simplement es parlava del combinat espanyol. Però com que la derrota no ha estat la norma del seleccionat femení de waterpolo, els i les comentaristes de les emissores més nostrades, han tingut cura de recordar-nos abastament que la base de l’equip estava format per nadadores que militaven en equips catalans. Clar també que ha estat en ben comptades ocasions en les que hem pogut escoltar que de les 8 jugadores catalanes, 6 –amb Maica Garcia al capdavant– defensaven els colors del nostre ‘Club’ local més emblemàtic: el Club Natació Sabadell.

Hora deu ser que decidim posar en valor l’èxit de les ‘nostres’ waterpolistes capaces de guanyar totes les competicions en les quals participen. A més, el darrer dels seus èxits esportius a la Copa d’Europa, ha coincidit amb uns campionats d’Espanya de natació en els quals el Club s’ha classificat en segon i primer lloc respectivament en les categories absolutes masculina i femenina.

Quan ens adonarem del valor de marca que el C.N. Sabadell aporta a la nostra ciutat?

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2014

* El 17 d’abril de 2014, publicava un post amb aquest mateix títol, ressaltant alguns dels punts forts dels quals Sabadell disposa, i dels que no n’acabem de treure’n tot el profit. Podeu llegir-lo clicant aquí mateix.    

Valor de marca

Thursday, 17/04/2014 (12:55)

L’equip femení de waterpolo del C.N. Sabadell es proclamava dissabte passat, per tercera vegada en la seva trajectòria esportiva, campió d’Europa. Aquest èxit de les waterpolistes sabadellenques es fonamenta en la cohesió interna entre equip i tècnics, però especialment en la motivació i en el bon fer d’un entrenador –Nani Guiu– que sap treure profit de les capacitats que posseeixen cadascuna de les seves jugadores.

Com a entitat social i esportiva que és, el C. N. Sabadell no ha quedat al marge de tensions ni de retallades pressupostàries. De fet, la primera entitat esportiva local per prestigi esportiu i per massa social, ha tingut de fer front a moltes dificultats, i s’ha vist obligada a prioritzar i prendre mesures per poder ajustar i equilibrar el seu pressupost. D’aquesta manera el govern de l’entitat que lidera Miquel Torres ha sabut estar en el seu lloc, assumir les responsabilitats que li pertocaven, i prendre les decisions que s’estimaven més adients per tal de poder preservar el prestigi social i esportiu que l’entitat sabadellenca ha anat consolidat al llarg dels pràcticament cent anys de la seva història. Sabem que el prestigi és un valor que costa molt d’assolir i que això no obstant es pot malbaratar fàcilment. El temps serà l’encarregat de dictaminar si les decisions adoptades hauran estat les addients. Però mentre la història no dicti sentència, els resultats esportius avalen l’aposta feta. I és d’aquesta manera com el valor de marca del Club continua intacte, liderat ara per un equip de waterpolistes excepcionals.

La nostra és una ciutat amb un pòsit d’entitats i d’institucions que ens han d’enorgullir, i que marquen la diferència. El C. N. Sabadell és una d’aquestes entitats en l’àmbit esportiu. Però no pas la única. I sense que el fet de citar-ne ara algunes com a exemple comporti menystenir-ne a cap d’altra, en una primera línia d’entitats culturals ciutadanes hi trobem els Amics de l’Òpera, l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, o en l’àmbit de l’assistència a les persones a Avant i a Êthos… També equipaments que per ser únics a tot l’Estat contribueixen a marcar la diferència, tals com l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont o el Museu del Gas. I la relació podria continuar… Però el què substantiu i comú d’aquestes i d’altres entitats sabadellenques rellevants és que en el seu origen, i ara darrera el seu dia a dia, hi havia i hi ha persones que van saber i saben imaginar i donar continuïtat al projecte pel qual treballen, treure profit de les oportunitats que se’ls presenten, i teixir complicitats quan es tracta de superar qualsevol dificultat.

El caràcter de les ciutats es forja d’acord amb el tarannà de les persones que les habiten. I un dels trets característics del caràcter sabadellenc és sens dubte la capacitat d’emprendre a partir de comptar amb ben poc. Un valor que no sempre valorem convenientment. Passa, però, que al costat d’aquesta virtut posseïm un defecte que ens afebleix: el d’anar cadascú per ell, com resa la dita popular. Sabadell es troba avui davant una nova cruïlla de camins. No és la primera, ni tampoc serà la darrera. Encertar el camí que ens cal emprendre depèn de molts factors. Alguns d’ells aliens a nosaltres. Però fonamentalment depèn de la nostra capacitat de saber estar i de saber posar en valor allò que tenim, que és molt, i de jugar cadascú des del lloc que li pertoca, d’acord amb les seves possibilitats per aconseguir un objectiu que ens és comú: el del progrés de la ciutat en tots els ordres i sentits.

En aquest context, la trajectòria de les waterpolistes del Club és metàfora d’allò que cal fer quan els factors ambientals no ens són propicis, però es disposa d’un capital humà i social que quan s’ho proposa és capaç de superar qualsevol repte. I com deia aquell: ‘Això, senyora, sí que ho tenim’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2014

A punt?

Thursday, 23/08/2012 (06:10)

 

Els Jocs Olímpics de Londres passaran a la història per haver estat, després dels de Barcelona, els que ha comptat amb un major suport d’una ciutadania, amb unes cerimònies d’obertura i de cloenda en la línia de les que varen singularitzar la cita olímpica barcelonina del 92. Una anàlisi esportiva dels fets més rellevants que els jocs han tingut a escala estatal i local, fa que en sobresurti el fet que els de Londres hagin estat els jocs en què el protagonisme ha recaigut, d’una banda, sobre les components de l’equip estatal que mai abans havien obtingut tantes medalles olímpiques com en aquesta ocasió; i de l’altra sobre el C. N. Sabadell –el nostre Club–  pel seu caràcter d’entitat esportiva que més membres ha aportat a una selecció estatal i per la seva contribució en la conquesta de medalles. No endebades l’equip de les waterpolistes que va fer-se amb la medalla de plata davant els EUA, estava format per 6 de les nadadores que defensen habitualment els colors del Club en competicions estatals i internacionals. Gràcies, doncs, a la trajectòria de les waterpolistes estatals en la competició olímpica i de la nadadora Mireia Belmonte, mai no havíem llegit ni escoltat citar tantes vegades al Club i a la ciutat en les cròniques i retransmissions olímpiques. Entre les unes i l’altra i el treball eficient del Club s’ha reblat de nou el clau de la vinculació de Sabadell amb l’esport en general i amb la natació en particular.

És amb aquest bon regust que els jocs londinencs ens deixen als sabadellencs i a les sabadellenques que ens disposem a afrontar un nou i complex curs polític, econòmic i social. I això després d’un estiu marcat per la sequera i pels grans incendis que han destruït part del patrimoni natural de Catalunya, i de la resta de l’Estat. Incendis físics i també metafòrics. Deia la meva àvia que amb les coses de menjar no s’hi juga. Per extensió podríem afegir ara que amb les coses de l’economia no s’hi ha de jugar. Si no fos per aquesta premissa podria fer-se paròdia fàcil entorn la circumstància que les dues setmanes en què el govern espanyol, amb el seu president Rajoy al capdavant, han estat absents de la vida política espanyola, han coincidit amb els quinze dies en què l’índex borsari i la prima de risc han deixat d’empitjorar.

En quant a la política catalana, l’agost ha alimentat debats pertinents que això no obstant posen de relleu el grau de desencontres que es donen entre les forces polítiques catalanes; un fet que dit sigui de passada en afebleix davant Madrid. Carles Duarte obria la caixa dels trons amb la seva proposta gens baladí de defensar que autors catalans que tenen la seva obra literària en castellà optin al Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. Ens hem de preguntar si a les alçades que ens trobem, té sentit encara posar en qüestió la catalanitat de tota la cultura que es crea i es genera a Catalunya, amb el rerefons que aquest debat comporta de sumes i de restes. Les visions dispars es donen també en relació al caràcter reivindicatiu que ha de tenir la Diada Nacional de Catalunya d’enguany. Visions que en ocasions són instrumentalitzades com a pretext, excusa i fins i tot exclusió dels uns i dels altres per amagar problemes molt més de fons que tenen a veure amb la coherència en la defensa d’un model de país o en la pràctica política del dia a dia. Benvingut el debat entorn el futur polític de Catalunya i el nostre indiscutible dret a l’autodeterminació. Però millor treballar per sumar a tothom en una reivindicació comuna no exempta de pluralitat. I sobretot treballar per denunciar les polítiques neoliberals que els governs d’aquí, d’allà i de més enllà imposen i que no fan més que continuar afeblint a les classes socials menys afavorides, però també a la democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’agost de 2012

Olimpisme

Thursday, 19/07/2012 (06:36)

De tot comença a fer una pila d’anys. I que això sigui així no és ni necessàriament bo, ni tampoc dolent. Precisament, d’aquí una setmana, farà 20 anys que, des de l’Estadi Olímpic de Montjuïc ple a vessar, i sota la mirada atenta de prop de tres mil milions de televidents de tot el món, es llançaven als quatre vents aquells tres “holes” emocionats i emocionants amb els quals s’encetaven els que havien de ser proclamats com els “millors jocs olímpics de l’època moderna”. Barcelona, en paraules del llavors alcalde i artífex dels Jocs Pasqual Maragall, havia de quedar fixada per sempre més en el mapa al mostrar arreu la seva personalitat, la seva capacitat organitzativa i el seu atractiu indiscutible. Durant quinze dies màgics, Barcelona i el país sencer van bategar al so brivant del ritme que marcaven les proves olímpiques. El carrer bullia d’il•lusió i d’animació i esdevenia el marc d’una festa inigualable i irrepetible. Amb la capital de Catalunya, les ciutats subseus de la cita olímpica, rebien els atletes i els animaven en les competicions en les quals concorrien a la cerca de la glòria d’una medalla olímpica que els immortalitzés.

Sabadell, que llavors liderava l’alcalde Antoni Farrés, va cometre l’error de no sumar-se a l’onada olímpica i els sabadellencs perdérem l’ocasió de ser subseu olímpica i acollir una part important de les proves i de les competicions relacionades amb el que llavors era i avui continua essent l’esport local per excel•lència: la natació. L’actitud indomable de Farrés ens va relegar a un paper secundari durant els Jocs; paper que no es corresponia amb el tarannà esportiu que és segell i marca de la nostra ciutat. Ens vàrem haver de conformar en poder veure a l’Estadi Municipal de la Creu Alta cinc partits de futbol de menor entitat corresponents a la fase classificatòria.

La història s’escriu d’aquesta manera i Sabadell no podrà lluir mai l’etiqueta d’haver estat ciutat olímpica. Però això no ens priva que, paradoxalment, sigui la nostra ciutat la que, cada quatre anys, continuï aportant un gran nombre d’esportistes a les competicions olímpiques. I això gràcies en gran part, al treball eficient que ve desplegant el Club de Natació Sabadell que, de fet i pel nombre de socis i sòcies, continua essent el primer club esportiu de la ciutat. A aquesta condició caldrà afegir ara la de ser també el club esportiu de tot el continent que més olímpics aporta a la selecció estatal d’esportistes que competiran a Londres. Sabadell, a banda de la natació, disposa d’una molt alta tradició esportiva en diverses disciplines. I sense voler caure en el parany fàcil de repetir-nos aquell eslògan presumptuós que exhibíem a finals dels anys 60 del segle passat del “Sabadell Ciudad piloto del deporte espanyol”, el cert és que les entitats esportives locals en el seu conjunt, ocupen llocs preeminents i de referència en les més diverses modalitats i competicions esportives. La natació, el futbol i l’atletisme són sens dubte les disciplines esportives amb major rellevància. Tanmateix, però, no ens podem ni ens hem d’oblidar d’altres especialitats –motociclisme, ciclisme, automovilisme, excursionisme, aviació, bàsquet,  handbol, tennis…–  que ens han donat i ens donen hores de glòria a la ciutat.

L’esport sabadellenc manté el lloc de privilegi i de referència en el món de l’esport com queda ben palès en la Festa anyal de l’Esport sabadellenc, en la que els i les atletes que opten a la nominació de millor esportista local presenten currículums envejables. És d’aquesta manera que Sabadell, malgrat no ser una ciutat olímpica, està íntimament associada a l’olimpisme gràcies als seus esportistes. Que els èxits els acompanyin a Londres i que el nom de Sabadell i del Club de Natació continuïn repetint-se arreu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juliol de 2012

El Sabadell com a metàfora

Thursday, 07/06/2012 (06:09)

La vella Creu Alta, una tarda dels darrers partits que s’hi van jugar l’any 1968

Un meu amic futbolero, fanàtic del Sabadell, es reconciliarà avui amb mi. I és que malgrat la passió que ambdós sentim pel Centre d’Esports Sabadell, és cert que ha passat temps sense que m’hagi referit en aquest meu comentari setmanal a la trajectòria dels arlequinats aquesta temporada. Però comprendran que a hores d’ara, parlar de futbol –de la pilota, com deien els nostres avantpassats–, pot ser vist com un intent d’esquivar les situacions de dificultats per les quals estem travessant. Malgrat tot trencaré avui el meu silenci futbolero per felicitar-nos de l’èxit assolit pel primer equip local de futbol al mantenir-se a la categoria a la qual havia retornat per mèrits propis just ara fa un any. Ens n’hem de felicitar tot i que hem de reconèixer que per continuar a la Segona Divisió A, el Sabadell ha precisat d’una mena de conjunció astral en forma de caramboles que ha evitat que l’equip es veiés fatalment abocat de nou al pou de la Segona Divisió B. Al Vila-real li devem en part, doncs, aquesta nostra precària alegria futbolera.

Recordo que la darrera vegada que vaig referir-me al Centre d’Esports va ser a inicis de temporada, just quan l’equip marxava líder de la competició. Llavors, irònicament, vaig aventurar que d’aquell lideratge dels sabadellencs se’n podien fer dues lectures –l’optimista i la pessimista–, lectures que a despit de ser antagòniques acabaven en aquest cas essent favorables als interessos de l’afecció local. La lectura optimista dibuixava un escenari fantàstic que alimentava l’esperança de poder repetir la fulgurant trajectòria d’aquell Sabadell que només en tres temporades (1963-64, 1964-65 i 1965-66) va sortir del pou de la Tercera Divisió (l’actual Segona Divisió B), i es va plantar a la Primera Divisió després de passar una sola temporada a Segona. La lectura pessimista dibuixava un escenari ben  galdós que, en qualsevol cas, deixava somniar que amb els punts que s’anaven sumant jornada rere jornada, cada vegada seria més difícil que l’equip arribés a perdre la categoria per malament que li anessin les coses. Malauradament la lectura pessimista es va imposar, i només els èxits de les primeres jornades –i el Vila-real— han contribuït a què el descens no es consumés.

Comptat i debatut aquesta haurà estat una temporada de patiment pel C. d’E. Sabadell. Tanmateix, haurà estat una temporada que això no obstant haurà culminat amb la satisfacció de continuar a la Segona Divisió A sense que això vulgui dir que els problemes de l’equip s’hagin resolt… El què li ha passat al C. d’E. Sabadell aquesta temporada pot ser també metàfora dels dies que vivim… M’explicaré: Vàrem passar uns anys d’alegries excessives sense que ningú, a despit dels anuncis de malastrugances que alguns feien, s’acabés de creure que vindrien temps difícils. Fins que les tornes van canviar i les urgències se’ns anaven acumulant, tot exigint-nos el pagament de factures derivades d’uns excessos comesos als quals en havien abocat; factures que han acabat per afectar l’essència mateixa de l’Estat del benestar i que ens han provocat un estat de tensió permanent en el que tot són males notícies. És per això que qualsevol petita espurna de llum pot fer-nos suposar que vindran temps millor… Però no. Que s’albirin minúscules llumetes no és sinònim de que els problemes acabin. De fet no acabaran fins que els nostres governants s’adonin que la culpa no és dels altres sinó que fonamentalment és nostra. Que les solucions no han de venir de fora, i si hi venen que nos seran “de gratis”. Que ja n’hi ha prou de tapar-se les vergonyes i les incoherències els uns i els altres. I que per damunt de tot, la ciutadania espera que s’exigissin responsabilitats als que ens defrauden i ens enganyen. Als que ens han portat fins aquí… I això, a hores d’ara és dissortadament pura entelèquia…!

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de juny de 2012

Dies bons, dies dolents…

Thursday, 06/10/2011 (07:29)

imagescabl631o.jpg

Hi ha dies que tenim la sensació que tot ens va a favor. Dies en els que fins i tot diríem que tothom fa i ens fa bona cara. Es tracta d’uns dies en els que encara que ens arribi alguna notícia poc favorable, difícilment arribarem a suposar que res estigui contra nosaltres. Tanmateix, però, hi ha dies que sense cap motiu aparent, asseguraríem que el món ha decidit girar-se definitivament a la nostra contra i que qualsevol cosa que fem o ens proposem no ens acaba de sortir ni de funcionar com convindria. Són precisament aquests dies que estem girats i que ens deixem portar pels aires de derrota, quan ens sentim menys capaços de saber com donar valor positiu a qualsevol fet o oportunitat que se’ns presenti. Quan patim un dia d’aquests per oblidar, abans de donar-hi més voltes, optem per atribuir-ne les causes als elements, o potser al fet d’haver-nos llevat amb el peu que no tocava per concloure que millor hauria estat que aquell dia no haguéssim sortit de casa… Però si hi parem atenció, tant els dies que els déus i els vents ens són favorables com en els que no ho són tant, ens adonarem que les causes que ens acaben portant cap a tenir percepcions més positives o menys, troben el seu origen en el nostre estat d’ànim general; un estat d’ànim que, al seu torn, és el resultat d’una concatenació de fets i/o de circumstàncies diverses que són les que acabaran establint el nostre to vital del dia.

Dissabte passat va ser per a mi un dels dies positius. Un d’aquells dies que t’adones que estàs de més bon humor. Tant favorable va ser el meu estat d’ànim durant tot el dia, que aquell vespre vaig poder conciliar el són amb més rapidesa que no pas és habitual en mi. ¿Què havia passat que no passés en d’altres dies? Simplement que en una mateixa data havien confluït uns fets per a mi positius i que al cap i a la fi varen estar els responsables de tenir una percepció positiva de la jornada. ¿Que quins van ser aquests fets? Res que fos especialment transcendent. Només un parell d’aniversaris i una victòria esportiva significada, almenys per als que tenim una certa debilitat pel C. d’E. Sabadell. ¿Que de quins aniversaris es tractava? Molt fàcil: d’una banda del 10è de la “nova” Ràdio Sabadell, amb una destacada tasca i dedicació professional de moltes persones al darrera que ha fet que l’emissora sigui avui un referent en l’àmbit mediàtic local; de l’altra un aniversari –en aquest cas d’una derrota–, però que va tenir la virtut de traslladar-me a temps pretèrits, just quan el C. d’E. Sabadell militava a la Primera divisió estatal de futbol i que pel fet d’haver quedat classificat en quart lloc en la lliga 1968-69, va tenir l’opció de jugar per primera i única vegada fins avui, una competició internacional. I és que dissabte passat feia 42 anys que el C. d’E. Sabadell havia estat eliminat de la llavors anomenada Copa de Ciudades en Feria (actualment copa de la UEFA) a mans –o millor a peus— de l’equip belga del Bruges. Un Sabadell que ara a la Segona divisió, ens havia de donar –també dissabte– una nova alegria aquesta temporada al derrotar al Barça B en el seu propi feu del Miniestadi.

Ja veieu com n’és de senzill, a partir de la suma d’uns fets determinats, extreure’n un conjunt de sensacions positives susceptibles d’aixecar-nos el nostre to vital… Clar que per aquesta mateixa regla de tres, atès els temps de sovintejades males notícies que patim, correm el risc d’acabar-nos instal•lant en un estat on l’optimisme i el bon rotllo no hi tinguin cabuda… En qualsevol cas haurem de confiar que vindran temps millors.

Mentre haurem d’aprofitar petites alegries i bones notícies per intentar posar bona cara al mal temps, tot i que sabem que ara com ara això no és precisament fàcil…

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 d’octubre de 2011

Guardiola

Thursday, 15/09/2011 (06:33)

guardiola.jpg

Deia la meva àvia que “ja pots xiular si l’ase no es vol moure”. Una sentència popular, aquesta, que no fa més que recollir l’experiència secular de moltes generacions en relació a la dificultat de posar-nos d’acord davant un conflicte en el qual les actituds de cadascú es troben enfrontades. Una dificultat que en moments complexos com els actuals augmenta exponencialment, tal com podem comprovar darrerament amb posicionaments personals i col•lectius que apunten cap a la radicalització. Quan això passa, és “normal” que cadascú opti per tancar-se en els seus respectius posicionaments, i que per contra no es mostri massa interessat en escoltar, comprendre i valorar els posicionaments discrepants malgrat sabem –o hauríem de saber– que la raó mai no està d’una sola part i que la veritat sempre està repartida. I és que els fets són els fets, però les interpretacions diverses i lliures. Tant diverses i tant lliures com punts d’observació diferents es puguin establir davant una determinada situació o greuge.

Fa pocs dies, el Parlament de Catalunya lliurava la Medalla d’Or de la institució a una persona en la qual hi convergeixen molts mèrits i valors, i sobretot una gran notorietat mediàtica per ser qui és i per dedicar-se professionalment al què es dedica. Com és fàcil suposar, m’estic referint a l’actual entrenador del Barça, Josep Guardiola. Al marge de les opinions que cadascú pugui mantenir en quant a la decisió del Parlament de Catalunya de concedir-li la Medalla d’Or de la institució, no ha de ser sobrer fer notar que en aquest nostre país hi ha moltes persones amb una llarga trajectòria vital, professional i de valors, amb mèrits més que sobrats per ser mereixedores d’una distinció institucional tan significada com ho és la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya. Unes persones que això no obstant no obtindran mai ni aquesta ni cap altra distinció pel fet que fan la seva feina d’una manera anònima i sense esperar res a canvi.

Si acabo d’escriure el què fins aquí he escrit, no ha estat a la babalà, ni tampoc amb la voluntat d’encetar cap mena de debat entorn les Medalles del Parlament que “ara no toca”. Ho he fet senzillament per emfatitzar encara més l’abast i la transcendència de les paraules que en el parlament d’agraïment per la distinció Guardiola va adreçar als assistents a l’acte del lliurament. I això per ser unes paraules pronunciades en el marc del Parlament de Catalunya mateix, davant les persones més significades del país que, en el seu conjunt, són les que conformen l’equip en el qual la ciutadania ha delegat les responsabilitats de governar. Per si de cas, recordaré les paraules de Pep Guardiola que casualment o curiosament van ser reproduïdes només en part per la majoria dels mitjans de comunicació. Va dir literalment Guardiola: “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora…, no hi ha retrets…, no hi ha excuses…, i ens posem a pencar, som un país imparable”. Parem atenció en això dels retrets i de les excuses, que són les expressions ignorades per la majoria dels mitjans de comunicació i que Guardiola devia col•locar al final del seu parlament d’una manera intencionada, talment com si es tractés de donar un consell-recomanació-imposició d’un entrenador cap el seu equip quan s’està a punt de sortir a jugar un partit decisiu…

Per cert que la meva àvia també repetia sovint que “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar!”…

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de setembre de 2011

De tornada…

Thursday, 08/09/2011 (06:26)

pinya.jpg

La Festa Major ha quedat enrere. D’aquí un parell de setmanes començarà la tardor que promet ser complexa… Abans d’endinsar-nos en circumstàncies menys pròdigues, i per allò del bon rotllo, bo serà fixar en el nostre record alguns dels molts aspectes remarcables que ens ha deixat la Festa Major. Una festa low cost que ha comptat amb una molt alta participació ciutadana com s’ha pogut veure en la majoria dels actes programata. Més enllà d’aquesta constatació que ha estat la tònica general de la Festa Major, haurem de posar l’accent en alguns moments excepcionals com, per exemple, el pregó que va obrir els dies de festa o alguns concerts. Especialment la diada castellera de diumenge en què la colla local dels Castellers de Sabadell escalava un altra graó tècnic en la seva trajectòria al carregar la torre de vuit amb folre, ingressant d’aquesta manera en la categoria de les colles amb castells folrats. I, si se’m permet, malgrat no sigui un fet directament vinculat amb la Festa Major, haurem de recordar-nos també de la victòria que el C. d’E. Sabadell al camp del Vila-real i que ha situat a l’equip arlequinat al capdamunt de la taula classificatòria de la Segona A. Mai el C. d’E. Sabadell no havia fet una arrencada de lliga com aquesta, la qual cosa ens fa pensar que tenim equip per a garantir l’estabilitat de l’entitat esportiva a la Segona A, categoria que enguany hem reestrenat després de 18 anys. I com que per somniar encara no fan pagar res, per què no deixem volar la imaginació i ens fem il•lusions de retornar a la Primera Divisió? Llàstima que dimarts no es rematés la jugada al camp de l’Alarcón en partit corresponent a la Copa del Rei…

Aquestes satisfaccions ens endolcien les hores prèvies a la represa del ritme de tot l’any. Una represa que es va encetar amb un dilluns d’infart per raó de l’evolució negativa dels indicadors econòmics i de les perspectives de futur. Ho escrivia abans. Ens espera una tardor difícil, amb unes eleccions generals a tocar i de les quals tindrem ocasió de parlar-ne a bastament. De moment una cosa comença a ser clara: les del 20-N seran unes eleccions força especials pel fet que serem cridats a les urnes enmig d’una crisi econòmica que està portant molts mals de cap. A nosaltres primer. Però també a la Unió Europea i a l’euro especialment. A casa nostra els efectes de la crisi es veuen agreujats pels nivells d’atur i per la lògica disminució de la producció i del consum; també per la dificultat de compaginar aquesta situació amb mesures susceptibles de fomentar la recuperació de l’economia. D’aquí que a hores d’ara la ciutadania reclami claredat per conèixer l’abast de tot plegat. Vol saber què ens espera, quins són els sacrificis que caldrà encara fer, i sobretot qui i com es pagaran les factures i els deutes que tenim contrets… Ningú no es creu allò tan fàcil i recurrent en períodes electorals de prometre més serveis a canvi de menys impostos. Hem vist les orelles del llop i el llop sencer, i sabem, perquè ho estem patint, de què va tot plegat. La ciutadania, preocupada per l’evolució de la crisi, vol saber quines solucions se’ns proposen per capejar el temporal i per preparar-nos per sortir de la crisi. La ciutadania vol que els dos candidats principals a ser inquilins de La Moncloa s’expliquin amb claredat com ho pensen fer per garantir la qualitat de la sanitat i de l’educació, puntals de l’estat del benestar. Sabem que una cosa és fer front al dèficit simplement a partir de retallar la despesa com sigui i on sigui i com s’ha començat a fer des de la Generalitat de Catalunya. Aquesta és una solució que porta a pitjor. L’altra és acarar la situació amb mesures per millorar la gestió i reduir la despesa, però sobretot introduir reformes fiscals que portin a reduir el frau existent i que gravin a qui més té.

El debat està servit. Haurem d’estar al cas… Ens hi va molt!

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de setembre de 2011

Metàfora

Thursday, 18/08/2011 (13:11)

guardiola-mourinho.jpg

Anit es jugava la tornada de la supercopa entre els eterns rivals Barça i Madrid. Dos equips, el Barça i el Madrid, que a hores no els separa pas la qualitat dels seus respectius jugadors sinó la manera d’entendre i de concebre tot el què té a veure amb l’espectacle futbolístic. L’un, el Barça, aposta per un joc d’equip capaç d’engrescar als afeccionats, i sobretot, als seus jugadors, en una actitud de conjunt que milita en el principi de l’esforç constant, en el treball, i el respecte al contrari. L’altre, el Madrid, prefereix apostar per una concepció de futbol que exalti la individualitat i que per a triomfar, a manca de més valors i qualitats, fonamenta la seva estratègia en la pràctica d’un joc que ratlla, quan no els supera, els límits establerts pel reglament. L’un, el Barça, el dirigeix un personatge, el Pep Guardiola, que té el mèrit de saber gestionar un vestuari carregat de figures i de fer-los entendre que els convé jugar per l’equip i que sense equip res no són com; un Pep Guardiola que gestiona amb cura l’entorn, procurant que les aigües no surtin mai de mare. L’altre, el Madrid, el lidera un personatge, el José Mourinho, que prefereix potenciar l’orgull dels seus jugadors per damunt dels valors i del treball col•lectiu. A manca de més recursos, Mourinho centra la pressió sobre ell mateix i escalfa l’ambient, dins i fora de l’estadi, a cada moment. Aplica una concepció del futbol full contact; és a dir  de portar les coses a l’extrem per tal d’atemorir al contrari i de pressionar a qui sigui i com sigui. D’aquesta manera, quan no s’obtenen els objectius que es persegueixen –situació en la qual el Madrid de Mourinho es troba–, la culpa és sempre dels altres. He d’aclarir que aquest concepte-adjectiu de full contact relatiu a l’estil que practica el Madrid no és meu. L’he manllevat d’una reflexió que sobre el partit Madrid-Barça jugat diumenge passat a l’Estadi Bernabeu feia al “facebook” un bon terrassenc i això no obstant excel•lent amic meu.

Sigui com sigui, a uns els plau el què fa el Barça i res del Madrid no els sembla bé. Als altres, a l’inrevés, troben perfecte la política i l’estil del club madrileny, i com a aspirants a guanyar que són i potser conscients, com la guineu, que no les poden, opten per blasmar sense to ni so contra el joc del Barça, el àrbitres, o qui sigui… Res d’anormal fins aquí. Tant els uns com els altres, compten amb l’esperonament dels seus respectius aparells mediàtics que ben poc interès tenen en reconèixer res que afavoreixi al contrari. Els supporters –els seguidors més radicalitzats– volen canya per damunt de tot, i no s’adonen que el futbol és només un joc que es practica –o s’hauria de practicar–  als estadis i que més enllà d’aquests estadis hi ha milers i milers d’espectadors als quals només els interessa gaudir del joc. Passa, però, que fora dels estadis també hi ha massa interessos que se sostenen en la mateixa mesura que es manté viva i s’alimenta l’animadversió visceral pel contrari. La conseqüència més immediata és la dificultat que es pugui mantenir l’entesa institucional que hauria de ser garant del fair play per damunt de les circumstàncies estrictament esportives. Com que això no passa arriben les radicalitzacions, les desqualificacions, els insults com a mostra palpable de la incapacitat per poder/saber guanyar al contrari per mèrits propis i no pas per la pràctica d’un futbol full contact que tot ho contamina. Fins que arriba un dia en què acaba passant el què anit va passar al Camp Nou. Uns fets lamentables que no voldríem veure mai repetits a cap estadi.

Transformem l’escenari i passem del futbol a la política. Ens sona totplegat? I és que el futbol i els interessos que l’envolten esdevé sovint metàfora de la vida i de les situacions per les quals travessem cada dia…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’agost de 2011.

Bicicletes assistides

Thursday, 05/08/2010 (08:04)

bici.jpg

Sabadell és un miler de coses i per això mateix és possible descobrir-hi també un milió d’històries. Ho podem comprovar fàcilment. Només cal que ens connectem a internet per adonar-nos, a través dels seus cercadors, xarxes socials, “You Tube” que això és així. I és que avui a internet s’hi pot trobar de tot i força, talment com si d’un gran aparador obert al món es tractés. No fa massa, el Diari de Sabadell dedicava el seu tema del dia a fer notar l’augment que es venia experimentant quant a l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport urbà, malgrat que, segons també s’afirmava, aquest ús no superava encara l’1% dels desplaçaments que d’un punt a l’altre de la ciutat es fan, sigui a peu, en bicicleta o en transport públic o privat.

Coincidint amb la publicació d’aquest reportatge i navegant pel canal “You Tube” vaig trobar-me amb un video que em va cridar l’atenció i que no vaig dubtar visionar immediatament. Es tractava d’una producció, d’uns quatre minuts de durada, sota el títol “Sabadell en bicicleta elèctrica” que, en la seva banda sonora reproduïa aquella bella composició de “Les copains d’abord” cantada pel seu mateix autor, Georges Brassens. A través del video s’oferia a l’espectador un recull de fotografies d’espais sabadellencs que podien visitar-se cavalcant damunt d’una bicicleta, en aquest cas  d’una bicicleta de pedaleig assistit que, de fet, era l’objecte del muntatge i el tipus de vehicle que promocionava un determinat comerç local.

A partir de la coincidència del reportatge del Diari i del video que acabava de visionar a “You Tube”, em vaig interessar per conèixer quelcom més en relació a aquesta “nova” eina mecànico-elèctrica que a mi em va semblar una versió actualitzada, tecnològicament avançada i sobretot ecològica d’aquelles històriques “mosquitos” de fa molts anys, barreja de bicicleta i motocicleta. I això gràcies a un petit motor que anava col•locat damunt la roda davantera i que, a voluntat del conductor, es connectar o desconnectava el contacte que contribuïa a fer el pedaleig menys fatigós. Clar que la bicicleta de pedaleig assistit d’ara res no té a veure amb aquell giny que, a més, requeria d’una certa habilitat del ciclista a l’hora de connectar-lo i de desconnectar-lo de la roda.

En aquesta meva cerca ben poc científica a l’entorn de la bicicleta elèctrica, vaig descobrir que aquest vehicle tenia una forta acceptació i implantació en els països centreeuropeus en els quals la bicicleta convencional n’és un dels seus senyals d’identitat, com és el cas, per exemple, d’Holanda. I que tan alta era aquesta acceptació així com les perspectives de creixement de vendes, que només a Europa hi havia més de dos-cents fabricants que produïen aquest vehicle innovador resultat de col•locar un petit motor elèctric a l’eix de la roda o en el pedalier d’una bicicleta. Un motor que és alimentat per una bateria que asegura a l’usuari recorreguts de més d’una cinquantena de quilòmetres sense massa problemes ni tampoc cansament excessiu.

Davant això no em vaig poder estar de preguntar-me com era que a casa nostra, amb una climatologia molt més benigne que no pas la centreeuropea per moure’s per la ciutat en bicicleta, no disposàvem de polítiques més actives que afavorissin l’ús de vehicles com la bicicleta o com la motocicleta elèctrica. Clar que també pot ser que encara no ens haguem adonat dels molts avantatges que aquests vehicles elèctrics de dimensions reduïdes i de nivells sonors imperceptibles ens poden aportar a l’hora de pacificar trànsit i soroll en els nostres carrers i avingudes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 d’agost de 2010