Sabadell és un miler de coses i per això mateix és possible descobrir-hi també un milió d’històries. Ho podem comprovar fàcilment. Només cal que ens connectem a internet per adonar-nos, a través dels seus cercadors, xarxes socials, “You Tube” que això és així. I és que avui a internet s’hi pot trobar de tot i força, talment com si d’un gran aparador obert al món es tractés. No fa massa, el Diari de Sabadell dedicava el seu tema del dia a fer notar l’augment que es venia experimentant quant a l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport urbà, malgrat que, segons també s’afirmava, aquest ús no superava encara l’1% dels desplaçaments que d’un punt a l’altre de la ciutat es fan, sigui a peu, en bicicleta o en transport públic o privat.

Coincidint amb la publicació d’aquest reportatge i navegant pel canal “You Tube” vaig trobar-me amb un video que em va cridar l’atenció i que no vaig dubtar visionar immediatament. Es tractava d’una producció, d’uns quatre minuts de durada, sota el títol “Sabadell en bicicleta elèctrica” que, en la seva banda sonora reproduïa aquella bella composició de “Les copains d’abord” cantada pel seu mateix autor, Georges Brassens. A través del video s’oferia a l’espectador un recull de fotografies d’espais sabadellencs que podien visitar-se cavalcant damunt d’una bicicleta, en aquest cas  d’una bicicleta de pedaleig assistit que, de fet, era l’objecte del muntatge i el tipus de vehicle que promocionava un determinat comerç local.

A partir de la coincidència del reportatge del Diari i del video que acabava de visionar a “You Tube”, em vaig interessar per conèixer quelcom més en relació a aquesta “nova” eina mecànico-elèctrica que a mi em va semblar una versió actualitzada, tecnològicament avançada i sobretot ecològica d’aquelles històriques “mosquitos” de fa molts anys, barreja de bicicleta i motocicleta. I això gràcies a un petit motor que anava col•locat damunt la roda davantera i que, a voluntat del conductor, es connectar o desconnectava el contacte que contribuïa a fer el pedaleig menys fatigós. Clar que la bicicleta de pedaleig assistit d’ara res no té a veure amb aquell giny que, a més, requeria d’una certa habilitat del ciclista a l’hora de connectar-lo i de desconnectar-lo de la roda.

En aquesta meva cerca ben poc científica a l’entorn de la bicicleta elèctrica, vaig descobrir que aquest vehicle tenia una forta acceptació i implantació en els països centreeuropeus en els quals la bicicleta convencional n’és un dels seus senyals d’identitat, com és el cas, per exemple, d’Holanda. I que tan alta era aquesta acceptació així com les perspectives de creixement de vendes, que només a Europa hi havia més de dos-cents fabricants que produïen aquest vehicle innovador resultat de col•locar un petit motor elèctric a l’eix de la roda o en el pedalier d’una bicicleta. Un motor que és alimentat per una bateria que asegura a l’usuari recorreguts de més d’una cinquantena de quilòmetres sense massa problemes ni tampoc cansament excessiu.

Davant això no em vaig poder estar de preguntar-me com era que a casa nostra, amb una climatologia molt més benigne que no pas la centreeuropea per moure’s per la ciutat en bicicleta, no disposàvem de polítiques més actives que afavorissin l’ús de vehicles com la bicicleta o com la motocicleta elèctrica. Clar que també pot ser que encara no ens haguem adonat dels molts avantatges que aquests vehicles elèctrics de dimensions reduïdes i de nivells sonors imperceptibles ens poden aportar a l’hora de pacificar trànsit i soroll en els nostres carrers i avingudes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 d’agost de 2010

“Espanya té un problema”, assegurava Miquel Roca Junyent la setmana passada, just abans que més d’un milió de persones ocupessin durant unes hores, els carrers de Barcelona trencant qualsevol consigna política preestablerta. A les paraules de Roca jo hi introduiria  un matís en el sentit d’assenyalar que el problema no és d’Espanya sinó d’una part. De l’Espanya vetusta i ancorada en el passat, que no vol acceptar que Catalunya mostri la seva personalitat, cultura i llengua arreu. Uns trets característics que no haurien de separar sinó engrandir el patrimoni dels pobles de l’Estat. A la vista està, però, que més enllà de l’Ebre les coses no es veuen així. A més, cal constatar que la manca d’una visió oberta de l’Estat ve de lluny. És la part del problema que mai no ha estat resolt i que és la causa de què les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre Catalunya i Madrid, presentin alts i baixos segons siguin les circumstàncies i les conveniències polítiques de cada moment. Que el problema no és nou ho podem comprovar llegint els versos que Joan Maragall va escriure a “Oda a Espanya”; uns versos que avui recobren tota la seva vigència després dels fets esdevinguts els darrers dies. “Escolta, Espanya la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana; / parlo en la llengua / que m’ha donat la terra aspra: / en aquesta llengua pocs t’han parlat; / en l’altra, massa”. Uns versos que tanmateix tal com ara ho fem, s’acaben preguntant: “On ets, Espanya? / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills?”, per rematar amb un sonor “Adéu Espanya!”.

Fets diversos coincidents en el temps esdevenen avui metàfora de que només en l’entesa, la col•laboració, la feina conjunta, el compromís i la suma de valors es pot trobar la solució al vell conflicte d’una Espanya que no escolta els seus fills. La selecció espanyola de futbol s’ha proclamat campiona del món. Ho ha fet amb una alta aportació catalana ja que més de la meitat dels jugadors que en el camp van assolit l’èxit, són nascuts a Catalunya o “viuen i treballen” a ca’n Barça, a Catalunya. Davant una victòria, ningú no s’entreté a discernir d’on provenen les persones que l’han fet possible. Ho veiem en un diari madrileny de “rancio abolengo”, quan no va dubtar en obrir edició amb un “Visca España” (sic), un crit que després ha estat repetit i reproduït mitjans i comentaristes espanyols. A Catalunya, l’èxit de “la roja” ha fet que s’enarboressin banderes espanyoles com mai i han estat molts els catalans que dissabte es manifestaven a Barcelona en contra de la sentència del Tribunal Constitucional i en defensa dels drets de Catalunya i que l’endemà celebraven la victòria de la selecció espanyola. I és que Espanya, com Catalunya, és plural i diversa; i tant a Espanya com a Catalunya, cal que siguin respectades totes les personalitats territorials mentre i tant cap d’elles vulgui imposar-se per damunt de les altres.

Però quan algú s’erigeix en “salvador de la pàtria” i en aquesta condició es considera autoritzat a “passar” per damunt de la voluntat de la ciutadania manifestada a través de seu parlamentària i ratificada en referèndum, està clar que en comptes d’avançar cap a la solució caminem cap a la consolidació del problema i el distanciament entre Catalunya i la resta d’Espanya augmenta. Llavors és quan l’”Adéu Espanya” que cantava Joan Maragall, esdevé clam d’un poble, d’una col•lectivitat que reclama el seu dret a ser i a decidir com vol ser. De la mateixa manera que Catalunya ha d’escoltar la diversitat de pensament de les persones que viuen a casa nostra. La imposició i la prepotència mai no han estat ni seran instruments per a resoldre res. I si la democràcia ens fa lliures, el respecte als que no pensen com nosaltres ens enforteix en l’exercici de la llibertat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juliol de 2009.

Fa temps que no ho feia i, finalment, crec que ha arribat el moment de tornar-hi. Fa temps que no escrivia sobre esports ni tampoc feia cap de referència al meu equip de sempre. Fa temps, en definitiva, que en aquesta meva col•laboració setmanal no hi apareixia res relacionat amb el C. d’E. Sabadell. Però, com si de l’atzar es tractés, aquests darrers dies s’han donat un seguit de coincidències o de casualitats en l’espai i en el temps, que em permeten relacionar el Centre d’Esports amb temes d’actualitat. Així, entre això i deixat portar pel ressò dels èxits futbolístics d’un Barça triomfant, he pensat que estaria bé parlar del Sabadell. Per cert, i dit sigui de passada, els culés sabadellencs celebren les conquestes del Barça a l’Eix Macià, una cèntrica avinguda que transcorre pel barri de la Creu Alta. I és precisament amb el barri de la Creu Alta que tenen a veure moltes de les coincidències a les quals em referiré.

Com se sap, la Creu Alta celebrava el darrer cap de setmana la seva Festa Major. Coincidint amb aquesta celebració, el diumenge a la tarda el C. d’E. Sabadell jugava un decisiu partit a l’Estadi municipal batejat com la Nova Creu Alta. Més enllà d’aquest fet, la veritat és que Creu Alta i C. d’E. Sabadell són dues realitats històriques, socials i esportives estretament unides. No endebades, les seccions més emblemàtiques del Centre d’Esports –les del futbol i de handbol–, van néixer i créixer a la Creu Alta. El futbol en especial, atès que el primer camp de joc amb un mínim de condicions amb què va comptar el C. d’E. Sabadell es trobava a la Creu Alta a tocar mateix del què avui és la plaça del Mestre Olivella. I tant estret va arribar a ser aquest lligam Creu Alta – C. d’E. Sabadell que, quan es va construir el nou estadi municipal a la Plaça Olímpia, ningú no va discutir que la instal•lació portés el nom de la Creu Alta, a despit que es trobés ubicada a uns pocs centenars de metres dels límits del barri creualtenc. Per la seva banda, l’altra secció més emblemàtica del C. d’E. Sabadell, la de handbol, va jugar durant bastant anys en la històrica i ja desapareguda pista del Cervantes. De fet va ser en aquesta pista on l’entitat va viure jornades de gran esplendor i d’èxits esportius.

A aquestes coincidències de caràcter espaial a les quals m’acabo de referir, se’n poden afegir d’altres potser més sentimentals. Per a mostra un botó: durant la Festa Major de la Creu Alta d’enguany, es va presentar la nova colla de geganters del barri. Gràcies a això, el Nuvis –els gegants de la Creu Alta–, van poder tornar a sortir al carrer al costat d’un altre gegant nascut al barri ara fa anys, el Vicentó, que posteriorment es va integrar a la colla de gegants de Sabadell. Doncs bé, es dóna la circumstància que el Vicentó havia estat batejat en el decurs d’una festa popular celebrada al vell camp de la Creu Alta una tarda –també de Festa Major– de finals dels anys 50 del segle passat. Poc després, arran diversos problemes econòmics, la Festa Major de la Creu Alta desapareixia d’entre les tradicions sabadellenques i només l’activisme i la il•lusió de la Comissió de Festes de l’Associació de Veïns de la Creu Alta feia possible, ara fa un quart de segle, recuperar-la.

I per si encara no hi haguessin prou coincidències, heus aquí una altra. Pel camp de la vella Creu Alta hi van desfilar equips punters com Barça i Real Madrid, Atlhètic i Betis, Saragossa i Espanyol… Això passava quan el Centre d’Esports militava a la Primera Divisió del futbol estatal. Però també, quan el Sabadell jugava al grup Nord de la Segona Divisió, hi van desfilar altres clubs històrics com la Cultural Leonesa o la Real Unión de Irún… Ens sonen aquests noms? En efecte, es tracta dels mateixos clubs esportius amb els quals el Centre d’Esports ha competit o ho està fent per guanyar-se de nou un lloc a la Segona Divisió estatal. Només cal desitjar ara que C. d’E. Sabadell doni un altre pas demà passat, en el camí del seu ascens a la categoria de plata del futbol estatal. Ho té molt difícil, però no impossible i en moments com aquests cal apel•lar fins i tot a l’èpica per aconseguir-ho.

Una darrera coincidència. Els afeccionats sabadellencs amb més edat recordaran que la temporada 1969-70 el Centre d’Esports va jugar una competició europea: la Copa de Ciudades en Feria. Malgrat no va poder passar de la primera eliminatòria, per uns dies ens vàrem sentir membres d’aquella Europa que envejàvem, malgrat tinguéssim massa allunyada. Era i és la mateixa Europa de la qual avui en formem part. Així bo serà que ens atansem a les urnes i exercíssim el nostre deure de votar com a ciutadans i ciutadanes europeus que som…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2009

Mentre practicava l’esport que segurament disposa de més adeptes aquests dies –com ho és el d’escarxofar-se davant del televisor per seguir l’esforç que a Pequín estan fent esportistes d’elit–, i també mentre en directe transmetien la contrarellotge en què finalment s’havia d’esfumar una nova possibilitat de medalla per l’equip de ciclisme espanyol, estava donant jo voltes a l’auto imposició que tinc de confegir l’article que avui –ahir per a mi— poden llegir les persones que tenen la paciència de seguir-me a través de les meves col•laboracions setmanals. Per una ben fàcil concatenació d’idees, vaig associar el què estava veient per la petita pantalla amb els records de la Barcelona d’ara fa 16 anys que acabava de celebrar uns Jocs Olímpics de “pel•lícula”, amb el record de les meves recents vacances ja pràcticament oblidades; unes vacances en el decurs de les quals he tingut l’oportunitat de trepitjar la costa jònica i conèixer l’escenari on es van celebrar els primers Jocs Olímpics de la història ara fa una bona colla de segles. Uns Jocs que troben en el seu origen en la voluntat d’almenys disposar d’una setmana de treva per als conflictes que assolaven la Grècia de 1730 anys abans de Crist. De fet, durant la setmana olímpica, els pobles de la Grècia antiga feien seva la treva sagrada de l’Echenkeria  que prohibia que les ciutats es poguessin declarar la guerra durant la celebració dels Jocs. Dit sigui de passada, en els jocs de l’antiga Grècia les dones no hi participaven encara que les sacerdotesses tinguessin reservat un lloc d’honor entre els jutges i en la presidència de l’estadi olímpic. Uns jocs que van subsistir fins l’any 393 d. de C. en què van ser considerats immorals i ateus i, per això mateix, Teodosi I els va suspendre. Havien de passar bastant segles fins que el 1896 es disputés a Atenes la primera edició dels Jocs Olímpics de l’era moderna impulsats pel baró Pierre de Coubertin; un aristòcrata francès que durant anys havia treballat amb el propòsit de restaurar els Jocs i, molt especialment, amb la utopia de recuperar l’esperit olímpic: fer dels Jocs moderns un esdeveniment d’agermanament, solidaritat i amistat entre els pobles de tot el món.

Fàcil deu ser comprendre com –després del què acabo d’escriure i en lògica continuïtat amb l’associació d’idees a la qual feia referència en començar, a la realitat que vivim aquests dies i en consonància també del pretès esperit olímpic–, no deixi passar l’oportunitat d’evocar la contradicció que es deriva del fet que mentre a Pequín es feia una fastuosa i impressionant cerimònia d’inauguració de la vint-i-novena olímpiada, a Geòrgia hi entressin tropes russes com a conseqüència del fet el president georgià, Mijail Saakhashvili, hagués llançat un atac contra Osetia del Sud al considerar que els independentistes osetians no són més que uns satèl•lits dels russos. És cert que a hores d’ara la guerra formalment ha acabat. Això no vol dir que el problema de fons del conflicte estigui resolt. Al cap i a la fi Geòrgia buscarà la revenja ja que Rússia no deixarà mai de defensar els seus interessos en aquella zona del Caucas i el potencial rus és bastant superior al georgià. Sigui com sigui, aquesta nova crisi desencadenada en dies de Jocs Olímpics, no haurà fet més que aflorar altra volta les moltes contradiccions que l’actual ordre internacional presenta. Així mentre els EUA i la majoria d’estats europeus no varen tenir cap mena de problema a l’hora d’acceptar la separació de Kosovo de Sèrbia, són aquests mateixos actors els que no estan disposats a aprovar la possible separació d’Osetia i d’Abkhàzia de Geòrgia, malgrat les similituds que entre ambdós casos hi ha. Tot plegat acabarà comportant un empitjorament de les relacions entre Rússia i Europa, la qual cosa ja li va bé als EUA pel fet que no endebades Europa comparteix interessos econòmics i estratègics amb Rússia. I menys mal que en aquesta ocasió, possiblement encara que només sigui de cara a la galeria, la Unió Europea haurà jugat un cert paper en l’alto al foc i en l’establiment d’un pla de pau a la zona pel protagonisme de Sarkozy que a més de la presidència francesa ostenta avui la de torn de la UE.

Com ja sabíem, per moltes vacances plenes de bons desitjos i per molts Jocs Olímpics plens de bona voluntat, els més poderosos ens continuen imposant la dura i complexa realitat de cada dia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’agost de 2008

No en tinguem cap dubte. La notícia que aquests darrers dies ha escampat més tinta i despertat més passions, ha estat la trajectòria de la selecció espanyola de futbol en la darrera edició de l’Eurocopa; trajectòria que ha portat a l’equip de l’anomenada “roja” a l’assoliment del títol enmig de l’admiració de gairebé tothom. Per la història quedaran comentaris, afirmacions, constatacions més o menys afortunades i/o desafortunades, de persones i personalitats de la més diversa procedència: polítics, comentaristes ocasionals, periodistes, mitjans de comunicació… Sigui com sigui, la victòria de la “roja” no haurà deixat indiferent a ningú. Potser perquè això del futbol, es tracti de l’equip que es tracti, no és mai vist ni percebut de la mateixa manera per tothom.

Més enllà, però, de les mil i una referències que s’han dit i escrit, que es diuen i s’escriuen i que es diran i s’escriuran sobre aquesta Eurocopa, més enllà també de les apreciacions que se n’han fet i que es faran, haurem de reivindicar novament l’evidència: l’esport és simplement això, esport. I com passa en qualsevol disciplina esportiva, els seus practicants només pensen en guanyar, de la mateixa manera que a tots ens agrada estar amb els guanyadors. Si els números no em fallen, Espanya haurà trigat 24 anys en obtenir un títol en l’àmbit del futbol sènior. Però resulta que fa 24 anys, en feia uns altres 20 que la selecció espanyola de futbol no aconseguia un guardó de relleu internacional. No és estrany, doncs, que davant aquesta notable migradesa d’èxits, quan se’n produeix un, les persones es deixin portar per la rauxa i acabin per sentir com a propis uns colors que algú o alguns s’atreveixen a discutir si ho han de ser. Però els fets s’imposen i diumenge veiérem com, a Sabadell mateix, es desfermava una gran marea humana a l’Eix Macià i a l’esplanada del Parc Catalunya cridant a favor d’Espanya o, per ser més curosos i precisos, a favor de l’equip de futbol que a Viena representava Espanya. No era la primera vegada que això passava a casa nostra. Per als desmemoriats caldrà recordar que en ocasió dels Jocs Olímpics del 92, en la final olímpica que la selecció espanyola va jugar al Camp Nou, el crit unànime d’Espanya va ressonar una i mil vegades en el mateix estadi-temple del barcelonisme.

Posem les coses al seu lloc i deixem que l’esport quedi just allà on li correspon. Barrejar permanentment esport i política, és una manera com una altra de voler fer bullir l’olla sense que a dins hi haguem posat res més que aigua de coloraines. Els que “passem” del futbol i de la seva simbologia exagerada, estem força astorats per l’explosió ciutadana d’aquests dies a favor d’uns colors guanyadors; uns ciutadans i ciutadanes que en una gran majoria eren els mateixos que s’alegren dels èxits del Barça o dels de Rafa Nadal o, fins i tot, dels de Fernando Alonso.. I no per “ser” del Barça, fer costat a Nadal o a l’Alonso se’n han d’extreure més conclusions. Cadascú pensa com millor li plau i no per això s’és dels uns o dels altres. Al cap i a la fi, com és notori observar, en el Barça també hi conviuen sensibilitats notablement diferents com també diferents són els esportistes que formen part del seu equip professional i que sovint es mouen més per la cartera que no pas pel cor.

L’equip de jugadors que s’ha acabat emportant l’Eurocopa –i d’entre els quals hi ha, per cert, quatre que són nascuts a Catalunya i un cinquè que sense ser-ho juga a Can Barça­–, es van platejar aquesta Eurocopa com una possibilitat d’assolir la glòria esportiva i passar als anals de la història. La resta són ganes de distreure el personal en relació a altres qüestions que haurien de ser més transcendents com, per exemple, quin futur espera a aquest nostre país que és Catalunya, davant la creixent pèrdua de lideratge que en tants ordres i sentits estem patint.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2008