Arxiu de la categoria 'Esports'

Valor de marca

Thursday, 17/04/2014 (12:55)

L’equip femení de waterpolo del C.N. Sabadell es proclamava dissabte passat, per tercera vegada en la seva trajectòria esportiva, campió d’Europa. Aquest èxit de les waterpolistes sabadellenques es fonamenta en la cohesió interna entre equip i tècnics, però especialment en la motivació i en el bon fer d’un entrenador –Nani Guiu– que sap treure profit de les capacitats que posseeixen cadascuna de les seves jugadores.

Com a entitat social i esportiva que és, el C. N. Sabadell no ha quedat al marge de tensions ni de retallades pressupostàries. De fet, la primera entitat esportiva local per prestigi esportiu i per massa social, ha tingut de fer front a moltes dificultats, i s’ha vist obligada a prioritzar i prendre mesures per poder ajustar i equilibrar el seu pressupost. D’aquesta manera el govern de l’entitat que lidera Miquel Torres ha sabut estar en el seu lloc, assumir les responsabilitats que li pertocaven, i prendre les decisions que s’estimaven més adients per tal de poder preservar el prestigi social i esportiu que l’entitat sabadellenca ha anat consolidat al llarg dels pràcticament cent anys de la seva història. Sabem que el prestigi és un valor que costa molt d’assolir i que això no obstant es pot malbaratar fàcilment. El temps serà l’encarregat de dictaminar si les decisions adoptades hauran estat les addients. Però mentre la història no dicti sentència, els resultats esportius avalen l’aposta feta. I és d’aquesta manera com el valor de marca del Club continua intacte, liderat ara per un equip de waterpolistes excepcionals.

La nostra és una ciutat amb un pòsit d’entitats i d’institucions que ens han d’enorgullir, i que marquen la diferència. El C. N. Sabadell és una d’aquestes entitats en l’àmbit esportiu. Però no pas la única. I sense que el fet de citar-ne ara algunes com a exemple comporti menystenir-ne a cap d’altra, en una primera línia d’entitats culturals ciutadanes hi trobem els Amics de l’Òpera, l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, o en l’àmbit de l’assistència a les persones a Avant i a Êthos… També equipaments que per ser únics a tot l’Estat contribueixen a marcar la diferència, tals com l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont o el Museu del Gas. I la relació podria continuar… Però el què substantiu i comú d’aquestes i d’altres entitats sabadellenques rellevants és que en el seu origen, i ara darrera el seu dia a dia, hi havia i hi ha persones que van saber i saben imaginar i donar continuïtat al projecte pel qual treballen, treure profit de les oportunitats que se’ls presenten, i teixir complicitats quan es tracta de superar qualsevol dificultat.

El caràcter de les ciutats es forja d’acord amb el tarannà de les persones que les habiten. I un dels trets característics del caràcter sabadellenc és sens dubte la capacitat d’emprendre a partir de comptar amb ben poc. Un valor que no sempre valorem convenientment. Passa, però, que al costat d’aquesta virtut posseïm un defecte que ens afebleix: el d’anar cadascú per ell, com resa la dita popular. Sabadell es troba avui davant una nova cruïlla de camins. No és la primera, ni tampoc serà la darrera. Encertar el camí que ens cal emprendre depèn de molts factors. Alguns d’ells aliens a nosaltres. Però fonamentalment depèn de la nostra capacitat de saber estar i de saber posar en valor allò que tenim, que és molt, i de jugar cadascú des del lloc que li pertoca, d’acord amb les seves possibilitats per aconseguir un objectiu que ens és comú: el del progrés de la ciutat en tots els ordres i sentits.

En aquest context, la trajectòria de les waterpolistes del Club és metàfora d’allò que cal fer quan els factors ambientals no ens són propicis, però es disposa d’un capital humà i social que quan s’ho proposa és capaç de superar qualsevol repte. I com deia aquell: ‘Això, senyora, sí que ho tenim’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2014

A punt?

Thursday, 23/08/2012 (06:10)

 

Els Jocs Olímpics de Londres passaran a la història per haver estat, després dels de Barcelona, els que ha comptat amb un major suport d’una ciutadania, amb unes cerimònies d’obertura i de cloenda en la línia de les que varen singularitzar la cita olímpica barcelonina del 92. Una anàlisi esportiva dels fets més rellevants que els jocs han tingut a escala estatal i local, fa que en sobresurti el fet que els de Londres hagin estat els jocs en què el protagonisme ha recaigut, d’una banda, sobre les components de l’equip estatal que mai abans havien obtingut tantes medalles olímpiques com en aquesta ocasió; i de l’altra sobre el C. N. Sabadell –el nostre Club–  pel seu caràcter d’entitat esportiva que més membres ha aportat a una selecció estatal i per la seva contribució en la conquesta de medalles. No endebades l’equip de les waterpolistes que va fer-se amb la medalla de plata davant els EUA, estava format per 6 de les nadadores que defensen habitualment els colors del Club en competicions estatals i internacionals. Gràcies, doncs, a la trajectòria de les waterpolistes estatals en la competició olímpica i de la nadadora Mireia Belmonte, mai no havíem llegit ni escoltat citar tantes vegades al Club i a la ciutat en les cròniques i retransmissions olímpiques. Entre les unes i l’altra i el treball eficient del Club s’ha reblat de nou el clau de la vinculació de Sabadell amb l’esport en general i amb la natació en particular.

És amb aquest bon regust que els jocs londinencs ens deixen als sabadellencs i a les sabadellenques que ens disposem a afrontar un nou i complex curs polític, econòmic i social. I això després d’un estiu marcat per la sequera i pels grans incendis que han destruït part del patrimoni natural de Catalunya, i de la resta de l’Estat. Incendis físics i també metafòrics. Deia la meva àvia que amb les coses de menjar no s’hi juga. Per extensió podríem afegir ara que amb les coses de l’economia no s’hi ha de jugar. Si no fos per aquesta premissa podria fer-se paròdia fàcil entorn la circumstància que les dues setmanes en què el govern espanyol, amb el seu president Rajoy al capdavant, han estat absents de la vida política espanyola, han coincidit amb els quinze dies en què l’índex borsari i la prima de risc han deixat d’empitjorar.

En quant a la política catalana, l’agost ha alimentat debats pertinents que això no obstant posen de relleu el grau de desencontres que es donen entre les forces polítiques catalanes; un fet que dit sigui de passada en afebleix davant Madrid. Carles Duarte obria la caixa dels trons amb la seva proposta gens baladí de defensar que autors catalans que tenen la seva obra literària en castellà optin al Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. Ens hem de preguntar si a les alçades que ens trobem, té sentit encara posar en qüestió la catalanitat de tota la cultura que es crea i es genera a Catalunya, amb el rerefons que aquest debat comporta de sumes i de restes. Les visions dispars es donen també en relació al caràcter reivindicatiu que ha de tenir la Diada Nacional de Catalunya d’enguany. Visions que en ocasions són instrumentalitzades com a pretext, excusa i fins i tot exclusió dels uns i dels altres per amagar problemes molt més de fons que tenen a veure amb la coherència en la defensa d’un model de país o en la pràctica política del dia a dia. Benvingut el debat entorn el futur polític de Catalunya i el nostre indiscutible dret a l’autodeterminació. Però millor treballar per sumar a tothom en una reivindicació comuna no exempta de pluralitat. I sobretot treballar per denunciar les polítiques neoliberals que els governs d’aquí, d’allà i de més enllà imposen i que no fan més que continuar afeblint a les classes socials menys afavorides, però també a la democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’agost de 2012

Olimpisme

Thursday, 19/07/2012 (06:36)

De tot comença a fer una pila d’anys. I que això sigui així no és ni necessàriament bo, ni tampoc dolent. Precisament, d’aquí una setmana, farà 20 anys que, des de l’Estadi Olímpic de Montjuïc ple a vessar, i sota la mirada atenta de prop de tres mil milions de televidents de tot el món, es llançaven als quatre vents aquells tres “holes” emocionats i emocionants amb els quals s’encetaven els que havien de ser proclamats com els “millors jocs olímpics de l’època moderna”. Barcelona, en paraules del llavors alcalde i artífex dels Jocs Pasqual Maragall, havia de quedar fixada per sempre més en el mapa al mostrar arreu la seva personalitat, la seva capacitat organitzativa i el seu atractiu indiscutible. Durant quinze dies màgics, Barcelona i el país sencer van bategar al so brivant del ritme que marcaven les proves olímpiques. El carrer bullia d’il•lusió i d’animació i esdevenia el marc d’una festa inigualable i irrepetible. Amb la capital de Catalunya, les ciutats subseus de la cita olímpica, rebien els atletes i els animaven en les competicions en les quals concorrien a la cerca de la glòria d’una medalla olímpica que els immortalitzés.

Sabadell, que llavors liderava l’alcalde Antoni Farrés, va cometre l’error de no sumar-se a l’onada olímpica i els sabadellencs perdérem l’ocasió de ser subseu olímpica i acollir una part important de les proves i de les competicions relacionades amb el que llavors era i avui continua essent l’esport local per excel•lència: la natació. L’actitud indomable de Farrés ens va relegar a un paper secundari durant els Jocs; paper que no es corresponia amb el tarannà esportiu que és segell i marca de la nostra ciutat. Ens vàrem haver de conformar en poder veure a l’Estadi Municipal de la Creu Alta cinc partits de futbol de menor entitat corresponents a la fase classificatòria.

La història s’escriu d’aquesta manera i Sabadell no podrà lluir mai l’etiqueta d’haver estat ciutat olímpica. Però això no ens priva que, paradoxalment, sigui la nostra ciutat la que, cada quatre anys, continuï aportant un gran nombre d’esportistes a les competicions olímpiques. I això gràcies en gran part, al treball eficient que ve desplegant el Club de Natació Sabadell que, de fet i pel nombre de socis i sòcies, continua essent el primer club esportiu de la ciutat. A aquesta condició caldrà afegir ara la de ser també el club esportiu de tot el continent que més olímpics aporta a la selecció estatal d’esportistes que competiran a Londres. Sabadell, a banda de la natació, disposa d’una molt alta tradició esportiva en diverses disciplines. I sense voler caure en el parany fàcil de repetir-nos aquell eslògan presumptuós que exhibíem a finals dels anys 60 del segle passat del “Sabadell Ciudad piloto del deporte espanyol”, el cert és que les entitats esportives locals en el seu conjunt, ocupen llocs preeminents i de referència en les més diverses modalitats i competicions esportives. La natació, el futbol i l’atletisme són sens dubte les disciplines esportives amb major rellevància. Tanmateix, però, no ens podem ni ens hem d’oblidar d’altres especialitats –motociclisme, ciclisme, automovilisme, excursionisme, aviació, bàsquet,  handbol, tennis…–  que ens han donat i ens donen hores de glòria a la ciutat.

L’esport sabadellenc manté el lloc de privilegi i de referència en el món de l’esport com queda ben palès en la Festa anyal de l’Esport sabadellenc, en la que els i les atletes que opten a la nominació de millor esportista local presenten currículums envejables. És d’aquesta manera que Sabadell, malgrat no ser una ciutat olímpica, està íntimament associada a l’olimpisme gràcies als seus esportistes. Que els èxits els acompanyin a Londres i que el nom de Sabadell i del Club de Natació continuïn repetint-se arreu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juliol de 2012

 

De tornada…

Thursday, 08/09/2011 (06:26)

pinya.jpg

La Festa Major ha quedat enrere. D’aquí un parell de setmanes començarà la tardor que promet ser complexa… Abans d’endinsar-nos en circumstàncies menys pròdigues, i per allò del bon rotllo, bo serà fixar en el nostre record alguns dels molts aspectes remarcables que ens ha deixat la Festa Major. Una festa low cost que ha comptat amb una molt alta participació ciutadana com s’ha pogut veure en la majoria dels actes programata. Més enllà d’aquesta constatació que ha estat la tònica general de la Festa Major, haurem de posar l’accent en alguns moments excepcionals com, per exemple, el pregó que va obrir els dies de festa o alguns concerts. Especialment la diada castellera de diumenge en què la colla local dels Castellers de Sabadell escalava un altra graó tècnic en la seva trajectòria al carregar la torre de vuit amb folre, ingressant d’aquesta manera en la categoria de les colles amb castells folrats. I, si se’m permet, malgrat no sigui un fet directament vinculat amb la Festa Major, haurem de recordar-nos també de la victòria que el C. d’E. Sabadell al camp del Vila-real i que ha situat a l’equip arlequinat al capdamunt de la taula classificatòria de la Segona A. Mai el C. d’E. Sabadell no havia fet una arrencada de lliga com aquesta, la qual cosa ens fa pensar que tenim equip per a garantir l’estabilitat de l’entitat esportiva a la Segona A, categoria que enguany hem reestrenat després de 18 anys. I com que per somniar encara no fan pagar res, per què no deixem volar la imaginació i ens fem il•lusions de retornar a la Primera Divisió? Llàstima que dimarts no es rematés la jugada al camp de l’Alarcón en partit corresponent a la Copa del Rei…

Aquestes satisfaccions ens endolcien les hores prèvies a la represa del ritme de tot l’any. Una represa que es va encetar amb un dilluns d’infart per raó de l’evolució negativa dels indicadors econòmics i de les perspectives de futur. Ho escrivia abans. Ens espera una tardor difícil, amb unes eleccions generals a tocar i de les quals tindrem ocasió de parlar-ne a bastament. De moment una cosa comença a ser clara: les del 20-N seran unes eleccions força especials pel fet que serem cridats a les urnes enmig d’una crisi econòmica que està portant molts mals de cap. A nosaltres primer. Però també a la Unió Europea i a l’euro especialment. A casa nostra els efectes de la crisi es veuen agreujats pels nivells d’atur i per la lògica disminució de la producció i del consum; també per la dificultat de compaginar aquesta situació amb mesures susceptibles de fomentar la recuperació de l’economia. D’aquí que a hores d’ara la ciutadania reclami claredat per conèixer l’abast de tot plegat. Vol saber què ens espera, quins són els sacrificis que caldrà encara fer, i sobretot qui i com es pagaran les factures i els deutes que tenim contrets… Ningú no es creu allò tan fàcil i recurrent en períodes electorals de prometre més serveis a canvi de menys impostos. Hem vist les orelles del llop i el llop sencer, i sabem, perquè ho estem patint, de què va tot plegat. La ciutadania, preocupada per l’evolució de la crisi, vol saber quines solucions se’ns proposen per capejar el temporal i per preparar-nos per sortir de la crisi. La ciutadania vol que els dos candidats principals a ser inquilins de La Moncloa s’expliquin amb claredat com ho pensen fer per garantir la qualitat de la sanitat i de l’educació, puntals de l’estat del benestar. Sabem que una cosa és fer front al dèficit simplement a partir de retallar la despesa com sigui i on sigui i com s’ha començat a fer des de la Generalitat de Catalunya. Aquesta és una solució que porta a pitjor. L’altra és acarar la situació amb mesures per millorar la gestió i reduir la despesa, però sobretot introduir reformes fiscals que portin a reduir el frau existent i que gravin a qui més té.

El debat està servit. Haurem d’estar al cas… Ens hi va molt!

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de setembre de 2011

Metàfora

Thursday, 18/08/2011 (13:11)

guardiola-mourinho.jpg

Anit es jugava la tornada de la supercopa entre els eterns rivals Barça i Madrid. Dos equips, el Barça i el Madrid, que a hores no els separa pas la qualitat dels seus respectius jugadors sinó la manera d’entendre i de concebre tot el què té a veure amb l’espectacle futbolístic. L’un, el Barça, aposta per un joc d’equip capaç d’engrescar als afeccionats, i sobretot, als seus jugadors, en una actitud de conjunt que milita en el principi de l’esforç constant, en el treball, i el respecte al contrari. L’altre, el Madrid, prefereix apostar per una concepció de futbol que exalti la individualitat i que per a triomfar, a manca de més valors i qualitats, fonamenta la seva estratègia en la pràctica d’un joc que ratlla, quan no els supera, els límits establerts pel reglament. L’un, el Barça, el dirigeix un personatge, el Pep Guardiola, que té el mèrit de saber gestionar un vestuari carregat de figures i de fer-los entendre que els convé jugar per l’equip i que sense equip res no són com; un Pep Guardiola que gestiona amb cura l’entorn, procurant que les aigües no surtin mai de mare. L’altre, el Madrid, el lidera un personatge, el José Mourinho, que prefereix potenciar l’orgull dels seus jugadors per damunt dels valors i del treball col•lectiu. A manca de més recursos, Mourinho centra la pressió sobre ell mateix i escalfa l’ambient, dins i fora de l’estadi, a cada moment. Aplica una concepció del futbol full contact; és a dir  de portar les coses a l’extrem per tal d’atemorir al contrari i de pressionar a qui sigui i com sigui. D’aquesta manera, quan no s’obtenen els objectius que es persegueixen –situació en la qual el Madrid de Mourinho es troba–, la culpa és sempre dels altres. He d’aclarir que aquest concepte-adjectiu de full contact relatiu a l’estil que practica el Madrid no és meu. L’he manllevat d’una reflexió que sobre el partit Madrid-Barça jugat diumenge passat a l’Estadi Bernabeu feia al “facebook” un bon terrassenc i això no obstant excel•lent amic meu.

Sigui com sigui, a uns els plau el què fa el Barça i res del Madrid no els sembla bé. Als altres, a l’inrevés, troben perfecte la política i l’estil del club madrileny, i com a aspirants a guanyar que són i potser conscients, com la guineu, que no les poden, opten per blasmar sense to ni so contra el joc del Barça, el àrbitres, o qui sigui… Res d’anormal fins aquí. Tant els uns com els altres, compten amb l’esperonament dels seus respectius aparells mediàtics que ben poc interès tenen en reconèixer res que afavoreixi al contrari. Els supporters –els seguidors més radicalitzats– volen canya per damunt de tot, i no s’adonen que el futbol és només un joc que es practica –o s’hauria de practicar–  als estadis i que més enllà d’aquests estadis hi ha milers i milers d’espectadors als quals només els interessa gaudir del joc. Passa, però, que fora dels estadis també hi ha massa interessos que se sostenen en la mateixa mesura que es manté viva i s’alimenta l’animadversió visceral pel contrari. La conseqüència més immediata és la dificultat que es pugui mantenir l’entesa institucional que hauria de ser garant del fair play per damunt de les circumstàncies estrictament esportives. Com que això no passa arriben les radicalitzacions, les desqualificacions, els insults com a mostra palpable de la incapacitat per poder/saber guanyar al contrari per mèrits propis i no pas per la pràctica d’un futbol full contact que tot ho contamina. Fins que arriba un dia en què acaba passant el què anit va passar al Camp Nou. Uns fets lamentables que no voldríem veure mai repetits a cap estadi.

Transformem l’escenari i passem del futbol a la política. Ens sona totplegat? I és que el futbol i els interessos que l’envolten esdevé sovint metàfora de la vida i de les situacions per les quals travessem cada dia…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’agost de 2011.

Bicicletes assistides

Thursday, 05/08/2010 (08:04)

bici.jpg

Sabadell és un miler de coses i per això mateix és possible descobrir-hi també un milió d’històries. Ho podem comprovar fàcilment. Només cal que ens connectem a internet per adonar-nos, a través dels seus cercadors, xarxes socials, “You Tube” que això és així. I és que avui a internet s’hi pot trobar de tot i força, talment com si d’un gran aparador obert al món es tractés. No fa massa, el Diari de Sabadell dedicava el seu tema del dia a fer notar l’augment que es venia experimentant quant a l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport urbà, malgrat que, segons també s’afirmava, aquest ús no superava encara l’1% dels desplaçaments que d’un punt a l’altre de la ciutat es fan, sigui a peu, en bicicleta o en transport públic o privat.

Coincidint amb la publicació d’aquest reportatge i navegant pel canal “You Tube” vaig trobar-me amb un video que em va cridar l’atenció i que no vaig dubtar visionar immediatament. Es tractava d’una producció, d’uns quatre minuts de durada, sota el títol “Sabadell en bicicleta elèctrica” que, en la seva banda sonora reproduïa aquella bella composició de “Les copains d’abord” cantada pel seu mateix autor, Georges Brassens. A través del video s’oferia a l’espectador un recull de fotografies d’espais sabadellencs que podien visitar-se cavalcant damunt d’una bicicleta, en aquest cas  d’una bicicleta de pedaleig assistit que, de fet, era l’objecte del muntatge i el tipus de vehicle que promocionava un determinat comerç local.

A partir de la coincidència del reportatge del Diari i del video que acabava de visionar a “You Tube”, em vaig interessar per conèixer quelcom més en relació a aquesta “nova” eina mecànico-elèctrica que a mi em va semblar una versió actualitzada, tecnològicament avançada i sobretot ecològica d’aquelles històriques “mosquitos” de fa molts anys, barreja de bicicleta i motocicleta. I això gràcies a un petit motor que anava col•locat damunt la roda davantera i que, a voluntat del conductor, es connectar o desconnectava el contacte que contribuïa a fer el pedaleig menys fatigós. Clar que la bicicleta de pedaleig assistit d’ara res no té a veure amb aquell giny que, a més, requeria d’una certa habilitat del ciclista a l’hora de connectar-lo i de desconnectar-lo de la roda.

En aquesta meva cerca ben poc científica a l’entorn de la bicicleta elèctrica, vaig descobrir que aquest vehicle tenia una forta acceptació i implantació en els països centreeuropeus en els quals la bicicleta convencional n’és un dels seus senyals d’identitat, com és el cas, per exemple, d’Holanda. I que tan alta era aquesta acceptació així com les perspectives de creixement de vendes, que només a Europa hi havia més de dos-cents fabricants que produïen aquest vehicle innovador resultat de col•locar un petit motor elèctric a l’eix de la roda o en el pedalier d’una bicicleta. Un motor que és alimentat per una bateria que asegura a l’usuari recorreguts de més d’una cinquantena de quilòmetres sense massa problemes ni tampoc cansament excessiu.

Davant això no em vaig poder estar de preguntar-me com era que a casa nostra, amb una climatologia molt més benigne que no pas la centreeuropea per moure’s per la ciutat en bicicleta, no disposàvem de polítiques més actives que afavorissin l’ús de vehicles com la bicicleta o com la motocicleta elèctrica. Clar que també pot ser que encara no ens haguem adonat dels molts avantatges que aquests vehicles elèctrics de dimensions reduïdes i de nivells sonors imperceptibles ens poden aportar a l’hora de pacificar trànsit i soroll en els nostres carrers i avingudes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 d’agost de 2010

Espanya té un problema…

Thursday, 15/07/2010 (07:03)

 sn.jpg

“Espanya té un problema”, assegurava Miquel Roca Junyent la setmana passada, just abans que més d’un milió de persones ocupessin durant unes hores, els carrers de Barcelona trencant qualsevol consigna política preestablerta. A les paraules de Roca jo hi introduiria  un matís en el sentit d’assenyalar que el problema no és d’Espanya sinó d’una part. De l’Espanya vetusta i ancorada en el passat, que no vol acceptar que Catalunya mostri la seva personalitat, cultura i llengua arreu. Uns trets característics que no haurien de separar sinó engrandir el patrimoni dels pobles de l’Estat. A la vista està, però, que més enllà de l’Ebre les coses no es veuen així. A més, cal constatar que la manca d’una visió oberta de l’Estat ve de lluny. És la part del problema que mai no ha estat resolt i que és la causa de què les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre Catalunya i Madrid, presentin alts i baixos segons siguin les circumstàncies i les conveniències polítiques de cada moment. Que el problema no és nou ho podem comprovar llegint els versos que Joan Maragall va escriure a “Oda a Espanya”; uns versos que avui recobren tota la seva vigència després dels fets esdevinguts els darrers dies. “Escolta, Espanya la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana; / parlo en la llengua / que m’ha donat la terra aspra: / en aquesta llengua pocs t’han parlat; / en l’altra, massa”. Uns versos que tanmateix tal com ara ho fem, s’acaben preguntant: “On ets, Espanya? / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills?”, per rematar amb un sonor “Adéu Espanya!”.

Fets diversos coincidents en el temps esdevenen avui metàfora de que només en l’entesa, la col•laboració, la feina conjunta, el compromís i la suma de valors es pot trobar la solució al vell conflicte d’una Espanya que no escolta els seus fills. La selecció espanyola de futbol s’ha proclamat campiona del món. Ho ha fet amb una alta aportació catalana ja que més de la meitat dels jugadors que en el camp van assolit l’èxit, són nascuts a Catalunya o “viuen i treballen” a ca’n Barça, a Catalunya. Davant una victòria, ningú no s’entreté a discernir d’on provenen les persones que l’han fet possible. Ho veiem en un diari madrileny de “rancio abolengo”, quan no va dubtar en obrir edició amb un “Visca España” (sic), un crit que després ha estat repetit i reproduït mitjans i comentaristes espanyols. A Catalunya, l’èxit de “la roja” ha fet que s’enarboressin banderes espanyoles com mai i han estat molts els catalans que dissabte es manifestaven a Barcelona en contra de la sentència del Tribunal Constitucional i en defensa dels drets de Catalunya i que l’endemà celebraven la victòria de la selecció espanyola. I és que Espanya, com Catalunya, és plural i diversa; i tant a Espanya com a Catalunya, cal que siguin respectades totes les personalitats territorials mentre i tant cap d’elles vulgui imposar-se per damunt de les altres.

Però quan algú s’erigeix en “salvador de la pàtria” i en aquesta condició es considera autoritzat a “passar” per damunt de la voluntat de la ciutadania manifestada a través de seu parlamentària i ratificada en referèndum, està clar que en comptes d’avançar cap a la solució caminem cap a la consolidació del problema i el distanciament entre Catalunya i la resta d’Espanya augmenta. Llavors és quan l’”Adéu Espanya” que cantava Joan Maragall, esdevé clam d’un poble, d’una col•lectivitat que reclama el seu dret a ser i a decidir com vol ser. De la mateixa manera que Catalunya ha d’escoltar la diversitat de pensament de les persones que viuen a casa nostra. La imposició i la prepotència mai no han estat ni seran instruments per a resoldre res. I si la democràcia ens fa lliures, el respecte als que no pensen com nosaltres ens enforteix en l’exercici de la llibertat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juliol de 2009.

Del Sabadell i de la Creu Alta

Thursday, 04/06/2009 (08:00)

 estadio_nova_creu_alta.jpg

Fa temps que no ho feia i, finalment, crec que ha arribat el moment de tornar-hi. Fa temps que no escrivia sobre esports ni tampoc feia cap de referència al meu equip de sempre. Fa temps, en definitiva, que en aquesta meva col•laboració setmanal no hi apareixia res relacionat amb el C. d’E. Sabadell. Però, com si de l’atzar es tractés, aquests darrers dies s’han donat un seguit de coincidències o de casualitats en l’espai i en el temps, que em permeten relacionar el Centre d’Esports amb temes d’actualitat. Així, entre això i deixat portar pel ressò dels èxits futbolístics d’un Barça triomfant, he pensat que estaria bé parlar del Sabadell. Per cert, i dit sigui de passada, els culés sabadellencs celebren les conquestes del Barça a l’Eix Macià, una cèntrica avinguda que transcorre pel barri de la Creu Alta. I és precisament amb el barri de la Creu Alta que tenen a veure moltes de les coincidències a les quals em referiré.

Com se sap, la Creu Alta celebrava el darrer cap de setmana la seva Festa Major. Coincidint amb aquesta celebració, el diumenge a la tarda el C. d’E. Sabadell jugava un decisiu partit a l’Estadi municipal batejat com la Nova Creu Alta. Més enllà d’aquest fet, la veritat és que Creu Alta i C. d’E. Sabadell són dues realitats històriques, socials i esportives estretament unides. No endebades, les seccions més emblemàtiques del Centre d’Esports –les del futbol i de handbol–, van néixer i créixer a la Creu Alta. El futbol en especial, atès que el primer camp de joc amb un mínim de condicions amb què va comptar el C. d’E. Sabadell es trobava a la Creu Alta a tocar mateix del què avui és la plaça del Mestre Olivella. I tant estret va arribar a ser aquest lligam Creu Alta – C. d’E. Sabadell que, quan es va construir el nou estadi municipal a la Plaça Olímpia, ningú no va discutir que la instal•lació portés el nom de la Creu Alta, a despit que es trobés ubicada a uns pocs centenars de metres dels límits del barri creualtenc. Per la seva banda, l’altra secció més emblemàtica del C. d’E. Sabadell, la de handbol, va jugar durant bastant anys en la històrica i ja desapareguda pista del Cervantes. De fet va ser en aquesta pista on l’entitat va viure jornades de gran esplendor i d’èxits esportius.

A aquestes coincidències de caràcter espaial a les quals m’acabo de referir, se’n poden afegir d’altres potser més sentimentals. Per a mostra un botó: durant la Festa Major de la Creu Alta d’enguany, es va presentar la nova colla de geganters del barri. Gràcies a això, el Nuvis –els gegants de la Creu Alta–, van poder tornar a sortir al carrer al costat d’un altre gegant nascut al barri ara fa anys, el Vicentó, que posteriorment es va integrar a la colla de gegants de Sabadell. Doncs bé, es dóna la circumstància que el Vicentó havia estat batejat en el decurs d’una festa popular celebrada al vell camp de la Creu Alta una tarda –també de Festa Major– de finals dels anys 50 del segle passat. Poc després, arran diversos problemes econòmics, la Festa Major de la Creu Alta desapareixia d’entre les tradicions sabadellenques i només l’activisme i la il•lusió de la Comissió de Festes de l’Associació de Veïns de la Creu Alta feia possible, ara fa un quart de segle, recuperar-la.

I per si encara no hi haguessin prou coincidències, heus aquí una altra. Pel camp de la vella Creu Alta hi van desfilar equips punters com Barça i Real Madrid, Atlhètic i Betis, Saragossa i Espanyol… Això passava quan el Centre d’Esports militava a la Primera Divisió del futbol estatal. Però també, quan el Sabadell jugava al grup Nord de la Segona Divisió, hi van desfilar altres clubs històrics com la Cultural Leonesa o la Real Unión de Irún… Ens sonen aquests noms? En efecte, es tracta dels mateixos clubs esportius amb els quals el Centre d’Esports ha competit o ho està fent per guanyar-se de nou un lloc a la Segona Divisió estatal. Només cal desitjar ara que C. d’E. Sabadell doni un altre pas demà passat, en el camí del seu ascens a la categoria de plata del futbol estatal. Ho té molt difícil, però no impossible i en moments com aquests cal apel•lar fins i tot a l’èpica per aconseguir-ho.

Una darrera coincidència. Els afeccionats sabadellencs amb més edat recordaran que la temporada 1969-70 el Centre d’Esports va jugar una competició europea: la Copa de Ciudades en Feria. Malgrat no va poder passar de la primera eliminatòria, per uns dies ens vàrem sentir membres d’aquella Europa que envejàvem, malgrat tinguéssim massa allunyada. Era i és la mateixa Europa de la qual avui en formem part. Així bo serà que ens atansem a les urnes i exercíssim el nostre deure de votar com a ciutadans i ciutadanes europeus que som…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2009

A voltes amb els Jocs Olímpics

Thursday, 14/08/2008 (08:04)

creuer-estiu-2008-101.JPG

Mentre practicava l’esport que segurament disposa de més adeptes aquests dies –com ho és el d’escarxofar-se davant del televisor per seguir l’esforç que a Pequín estan fent esportistes d’elit–, i també mentre en directe transmetien la contrarellotge en què finalment s’havia d’esfumar una nova possibilitat de medalla per l’equip de ciclisme espanyol, estava donant jo voltes a l’auto imposició que tinc de confegir l’article que avui –ahir per a mi— poden llegir les persones que tenen la paciència de seguir-me a través de les meves col•laboracions setmanals. Per una ben fàcil concatenació d’idees, vaig associar el què estava veient per la petita pantalla amb els records de la Barcelona d’ara fa 16 anys que acabava de celebrar uns Jocs Olímpics de “pel•lícula”, amb el record de les meves recents vacances ja pràcticament oblidades; unes vacances en el decurs de les quals he tingut l’oportunitat de trepitjar la costa jònica i conèixer l’escenari on es van celebrar els primers Jocs Olímpics de la història ara fa una bona colla de segles. Uns Jocs que troben en el seu origen en la voluntat d’almenys disposar d’una setmana de treva per als conflictes que assolaven la Grècia de 1730 anys abans de Crist. De fet, durant la setmana olímpica, els pobles de la Grècia antiga feien seva la treva sagrada de l’Echenkeria  que prohibia que les ciutats es poguessin declarar la guerra durant la celebració dels Jocs. Dit sigui de passada, en els jocs de l’antiga Grècia les dones no hi participaven encara que les sacerdotesses tinguessin reservat un lloc d’honor entre els jutges i en la presidència de l’estadi olímpic. Uns jocs que van subsistir fins l’any 393 d. de C. en què van ser considerats immorals i ateus i, per això mateix, Teodosi I els va suspendre. Havien de passar bastant segles fins que el 1896 es disputés a Atenes la primera edició dels Jocs Olímpics de l’era moderna impulsats pel baró Pierre de Coubertin; un aristòcrata francès que durant anys havia treballat amb el propòsit de restaurar els Jocs i, molt especialment, amb la utopia de recuperar l’esperit olímpic: fer dels Jocs moderns un esdeveniment d’agermanament, solidaritat i amistat entre els pobles de tot el món.

Fàcil deu ser comprendre com –després del què acabo d’escriure i en lògica continuïtat amb l’associació d’idees a la qual feia referència en començar, a la realitat que vivim aquests dies i en consonància també del pretès esperit olímpic–, no deixi passar l’oportunitat d’evocar la contradicció que es deriva del fet que mentre a Pequín es feia una fastuosa i impressionant cerimònia d’inauguració de la vint-i-novena olímpiada, a Geòrgia hi entressin tropes russes com a conseqüència del fet el president georgià, Mijail Saakhashvili, hagués llançat un atac contra Osetia del Sud al considerar que els independentistes osetians no són més que uns satèl•lits dels russos. És cert que a hores d’ara la guerra formalment ha acabat. Això no vol dir que el problema de fons del conflicte estigui resolt. Al cap i a la fi Geòrgia buscarà la revenja ja que Rússia no deixarà mai de defensar els seus interessos en aquella zona del Caucas i el potencial rus és bastant superior al georgià. Sigui com sigui, aquesta nova crisi desencadenada en dies de Jocs Olímpics, no haurà fet més que aflorar altra volta les moltes contradiccions que l’actual ordre internacional presenta. Així mentre els EUA i la majoria d’estats europeus no varen tenir cap mena de problema a l’hora d’acceptar la separació de Kosovo de Sèrbia, són aquests mateixos actors els que no estan disposats a aprovar la possible separació d’Osetia i d’Abkhàzia de Geòrgia, malgrat les similituds que entre ambdós casos hi ha. Tot plegat acabarà comportant un empitjorament de les relacions entre Rússia i Europa, la qual cosa ja li va bé als EUA pel fet que no endebades Europa comparteix interessos econòmics i estratègics amb Rússia. I menys mal que en aquesta ocasió, possiblement encara que només sigui de cara a la galeria, la Unió Europea haurà jugat un cert paper en l’alto al foc i en l’establiment d’un pla de pau a la zona pel protagonisme de Sarkozy que a més de la presidència francesa ostenta avui la de torn de la UE.

Com ja sabíem, per moltes vacances plenes de bons desitjos i per molts Jocs Olímpics plens de bona voluntat, els més poderosos ens continuen imposant la dura i complexa realitat de cada dia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’agost de 2008

Política i futbol: cartes que no lliguen

Thursday, 03/07/2008 (08:00)

politica-futbol.gif

No en tinguem cap dubte. La notícia que aquests darrers dies ha escampat més tinta i despertat més passions, ha estat la trajectòria de la selecció espanyola de futbol en la darrera edició de l’Eurocopa; trajectòria que ha portat a l’equip de l’anomenada “roja” a l’assoliment del títol enmig de l’admiració de gairebé tothom. Per la història quedaran comentaris, afirmacions, constatacions més o menys afortunades i/o desafortunades, de persones i personalitats de la més diversa procedència: polítics, comentaristes ocasionals, periodistes, mitjans de comunicació… Sigui com sigui, la victòria de la “roja” no haurà deixat indiferent a ningú. Potser perquè això del futbol, es tracti de l’equip que es tracti, no és mai vist ni percebut de la mateixa manera per tothom.

Més enllà, però, de les mil i una referències que s’han dit i escrit, que es diuen i s’escriuen i que es diran i s’escriuran sobre aquesta Eurocopa, més enllà també de les apreciacions que se n’han fet i que es faran, haurem de reivindicar novament l’evidència: l’esport és simplement això, esport. I com passa en qualsevol disciplina esportiva, els seus practicants només pensen en guanyar, de la mateixa manera que a tots ens agrada estar amb els guanyadors. Si els números no em fallen, Espanya haurà trigat 24 anys en obtenir un títol en l’àmbit del futbol sènior. Però resulta que fa 24 anys, en feia uns altres 20 que la selecció espanyola de futbol no aconseguia un guardó de relleu internacional. No és estrany, doncs, que davant aquesta notable migradesa d’èxits, quan se’n produeix un, les persones es deixin portar per la rauxa i acabin per sentir com a propis uns colors que algú o alguns s’atreveixen a discutir si ho han de ser. Però els fets s’imposen i diumenge veiérem com, a Sabadell mateix, es desfermava una gran marea humana a l’Eix Macià i a l’esplanada del Parc Catalunya cridant a favor d’Espanya o, per ser més curosos i precisos, a favor de l’equip de futbol que a Viena representava Espanya. No era la primera vegada que això passava a casa nostra. Per als desmemoriats caldrà recordar que en ocasió dels Jocs Olímpics del 92, en la final olímpica que la selecció espanyola va jugar al Camp Nou, el crit unànime d’Espanya va ressonar una i mil vegades en el mateix estadi-temple del barcelonisme.

Posem les coses al seu lloc i deixem que l’esport quedi just allà on li correspon. Barrejar permanentment esport i política, és una manera com una altra de voler fer bullir l’olla sense que a dins hi haguem posat res més que aigua de coloraines. Els que “passem” del futbol i de la seva simbologia exagerada, estem força astorats per l’explosió ciutadana d’aquests dies a favor d’uns colors guanyadors; uns ciutadans i ciutadanes que en una gran majoria eren els mateixos que s’alegren dels èxits del Barça o dels de Rafa Nadal o, fins i tot, dels de Fernando Alonso.. I no per “ser” del Barça, fer costat a Nadal o a l’Alonso se’n han d’extreure més conclusions. Cadascú pensa com millor li plau i no per això s’és dels uns o dels altres. Al cap i a la fi, com és notori observar, en el Barça també hi conviuen sensibilitats notablement diferents com també diferents són els esportistes que formen part del seu equip professional i que sovint es mouen més per la cartera que no pas pel cor.

L’equip de jugadors que s’ha acabat emportant l’Eurocopa –i d’entre els quals hi ha, per cert, quatre que són nascuts a Catalunya i un cinquè que sense ser-ho juga a Can Barça­–, es van platejar aquesta Eurocopa com una possibilitat d’assolir la glòria esportiva i passar als anals de la història. La resta són ganes de distreure el personal en relació a altres qüestions que haurien de ser més transcendents com, per exemple, quin futur espera a aquest nostre país que és Catalunya, davant la creixent pèrdua de lideratge que en tants ordres i sentits estem patint.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2008