Són necessaris molts grans d’arena per fer una platja, de la mateixa manera que calen bones iniciatives per remuntar situacions complicades. Sabem, però, que no només amb bones iniciatives n’hi ha prou per acabar amb la crisi i que calen alguns ingredients més per a poder-ho fer. Sigui com sigui una cosa és certa: a l’hora de fer front a adversitats no s’hi val només a rondinar. Millor serà que ens mirem nosaltres mateixos i posem en valor les potencialitats que indubtablement tenim i anotem les oportunitats que segur disposem. Si ho fem, descobrirem que som capaços d’identificar més potencialitats i oportunitats que no pas suposàvem, tant a escala local com comarcal. I és que Sabadell i la seva comarca presenten una bona estructura empresarial a partir de la qual i en funció de les oportunitats que vagin apareixent, poder refer si cal trajectòries i posar-les en la senda de valors de futur.

La setmana passada, al Vapor Llonch, es presentava el Clúster Salut de la Conca del Ripoll i Terrassa que es perfila com a una “nova” màquina tractora de l’economia local i comarcal si ens atenem als resultats obtinguts de l’anàlisi que ajuntaments i ACC1Ó han fet durant els darrers mesos. Un clúster que s’ha de sustentar, desenvolupar i consolidar a partir de les potencialitats que la comarca presenta en aquest àmbit. D’una banda, pel treball i la qualitat dels centres hospitalaris terrassencs i sabadellencs i dels grups de recerca que des d’aquests mateixos centres i des de les universitats investiguen. De l’altra, per l’activitat d’empreses rellevants del sector, unes 160, que operen en el territori definit pel clúster. A això s’ha de sumar la decisió dels governs autonòmic i locals d’afavorir el desenvolupament i la consolidació del clúster en el procés encaminat a l’establiment d’un nou model productiu basat en una major competitivitat. En aquest context cal remarcar com una oportunitat més el naixement del Parc Empresarial de Sabadell que posarà a disposició de les empreses uns espais privilegiats de relació i de comunicacions en tots els ordres i sentits.

Hem d’aplicar-nos i no perdre l’oportunitat d’aquest Clúster Salut per consolidar sinèrgies i  dinamitzar aquest sector empresarial i productiu potent del qual disposem. Un sector, el de la salut, que reclama alt valor afegit i que per això mateix proporciona renovades oportunitats tant a empreses existents com a persones emprenedores suficientment formades, motivades i disposades a crear-ne de noves. Clar que per tal que tot plegat funcioni cal garantir-nos el més essencial: tenir confiança en les nostres possibilitats i establir un diàleg franc i obert entre els agents (centres de recerca, empreses, administració…) per identificar projectes, especialment a l’entorn de les especialitats mèdiques i de salut en les quals, segons els experts, som referents: diagnosi mèdica a través de la imatge, monitorització d’hospitals i cosmètica-farmàcia per al tractament de pells sensibles.

Per sortir de la crisi no podem esperar ni solucions màgiques ni que aquestes ens vinguin donades des de fora. Ho sabem de sobres. Sabem també, perquè així ho reflecteixin els estudis econòmics i empresarials, que el Vallès Occidental és la comarca catalana amb un índex més elevat d’empreses de base tecnològica que per les seves característiques demanden persones altament formades. Un capital triple –el de les persones, les empreses i la formació— absolutament fonamental per enfortir i desplegar una “nova” indústria capaç d’identificar i desenvolupar projectes basats en la recerca i en la transferència de coneixement i de resultats d’aquesta recerca a la societat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juny de 2010

Un dels fenòmens socials més singulars dels nostres dies és sens dubte l’elevat número de persones que viuen la seva etapa de jubilació; una jubilació a la qual, en general, aquestes persones hi han arribat en unes excel•lents condicions, tant físiques com de salut  i amb unes bones capacitats i habilitats que han adquirit al llarg de la seva vida personal i professional i que, per això mateix, reclamen poder continuar manifestant-les i potenciant-les. D’aquí que ha de continuar essent motiu d’atenció preferent l’activació de polítiques socials encaminades a presentar i potenciar la jubilació com una etapa més de la vida en què desenvolupar activitats i evitar d’aquesta manera que la jubilació sigui percebuda per la persona que hi arriba, com un període de la vida mancat de la possibilitat de nous incentius i interessos personals. I és evident que la jubilació avui ja no és això. Tot plegat perquè a les persones jubilades se’ls obren cada vegada més nous horitzons i oportunitats de divers ordre i de voluntariat que poden desenvolupar perfectament al llarg d’aquest període de la vida en què han assolit el merescut descans laboral. En paraules de l’expresident del Parlament de Catalunya Joan Rigol, “quan hom es jubila té l’ocasió irrepetible de poder retornar a la societat allò que la societat li ha donat”. I el cert és que tampoc la societat es pot permetre el luxe de renunciar al potencial que les persones grans són capaces de desplegar. Molt al contrari, l’ha de potenciar i fer créixer en benefici de les mateixes persones jubilades que d’aquesta manera es continuen sentint útils i de la societat que ha de saber treure profit de la seva experiència.  

De fet, en els darrers anys, des dels ajuntaments, des de les diputacions i des del govern de la Generalitat es venen desplegant aquest tipus de polítiques socials. Així, resultat d’aquestes actuacions, només a la nostra ciutat, més d’un miler de persones grans prenen part en les activitats de les Aules de Gent Gran; unes Aules que en el conjunt de Catalunya acullen ja a prop de 20 mil persones que, setmanalment i durant el curs, participen en els cursos que s’organitzen i en les activitats culturals que d’aquests cursos se’n deriven. Enguany, les Aules de la Gent Gran han complert els seus 25 anys d’existència amb un èxit creixent.

Però si aquestes activitats que s’emmarquen en una programació més o menys estable ja són altament útils i contribueixen a millorar la qualitat de vida a les persones que hi participen, es continua fent necessari innovar i buscar noves fórmules que ajudin a mantenir actives les persones grans que ja han culminat la seva etapa de vida laboral. Es tracta, en definitiva, de proporcionar bones raons a les persones grans perquè es mantinguin actives i continuïn desenvolupant les seves habilitats i capacitats. I és precisament des d’aquest punt de vista que pagarà la pena seguir de prop l’experiència que s’acaba d’estrenar a Sabadell amb la posada en marxa del projecte El Mercat que és una instal•lació pensada per tal que la gent gran pugui ser protagonista de les seves pròpies propostes. El nom que s’ha donat a la instal•lació té un motiu doble: d’una banda recordar que allí hi havia abans el Mercat de Sant Joan encarregat de proveir als habitants de la zona. De l’altra, fer evident que l’espai actual d’El Mercat té les mateixes funcions del vell equipament: és a dir proveir de propostes a les persones que s’hi acostin que, al seu torn poden ser proveïdors d’altres propostes que a uns altres els poden interessar. Només cal esperar que l’èxit acompanyi aquesta iniciativa municipal i que a través d’El Mercat, siguin moltes les persones grans que trobin allò que busquen o aportin allò que ells tenen i poden oferir a altres. En continuarem parlant…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de maig de 2008

 José Luis Rodríguez Zapatero no serà fins demà investit president del govern. Una investidura que es produirà després que en la votació d’ahir al Congrés, el president en funcions no aconseguís fer-se amb el suport de la majoria absoluta de la Cambra, possiblement per no haver accedit a acceptar compromisos que el lliguessin amb escreix. S’encetarà d’aquesta manera la que serà la segona legislatura que tindrà en la persona de José Luis Rodríguez Zapatero la figura del president del govern; una legislatura en què se les haurà de veure amb qüestions que, a priori, es presenten complexes. L’una, ja recurrent, acabar amb el terrorisme d’ETA. Una altra, aquesta sobrevinguda fa poc, la crisi econòmica arran la caiguda en picat de la “indústria del totxo”, és a dir la construcció. No hi ha receptes màgiques per fer front al terrorisme ni tampoc a la crisi econòmica. En tot cas, per fer front a ETA cal la unitat de tots els demòcrates i el suport incondicional al govern en aquesta actuació. Quant a la crisi econòmica, al marge d’altres iniciatives, l’aposta per la inversió pública anunciada per Zapatero és una bona mesura a l’hora d’apaivagar els efectes de la recessió econòmica, però no n’hi ha prou. No li serà fàcil al govern Zapatero trobar el desllorigador per acabar amb ETA ni tampoc per fer front als efectes de la crisi que ens afecta a nosaltres però que també pesa com una llosa sobre la UE.

I si ambdues qüestions han de ser tingudes centraran l’atenció governamental, el govern Zapatero se les haurà, a més,  amb altres “històries” com, per exemple, millorar les relacions entre el govern central i els governs autonòmics i, especialment, amb el govern de Catalunya. El desplegament de l’Estatut ja no pot esperar més i Catalunya precisa d’un major marge de maniobra política. De fet, Rodríguez Zapatero, anunciava dimarts la publicació de les balances fiscals en un gest que perseguia satisfer legítimes aspiracions manifestades des de Catalunya. Les balances fiscals permetran conèixer què és el què aporta cada autonomia a la borsa comú de l’Estat i què és allò que d’aquesta borsa en rep. No és aventurat avançar que tampoc en aquest capítol ho tindrà fàcil el govern.

En qualsevol cas caldrà veure també allò que, malgrat el to del discurs de Rajoy en el debat d’investidura, continua essent el gran secret: quina serà la política que pensa desplegar el PP durant la legislatura. Si optarà per continuar fent ús i abús de l’”acoso y derribo” o, per contra, definirà i executarà una política que els permeti presentar-se davant l’electorat com una formació amb voluntat de govern o, el què és el mateix, si els populars estan disposats a abandonar l’estratègia de la crispació per recuperar la via del diàleg i de la centralitat política que havien abandonat. Clar que en aquest recorregut del PP cap el centre obligarà la formulació d’un discurs sensiblement diferent al que fins ara havien fet. Un discurs pensat en global i no pas en local i que haurà de buscar la recuperació d’expectatives de vot en autonomies on ara com ara ho tenen molt magre. Tanmateix cal tenir en compte que un discurs dels populars més obert podria acabar perjudicant-los, especialment allà on sota el crit d’”España se rompe” havien recollit excel•lents resultats davant les urnes. Les respostes a aquestes qüestions no arribaran fins que no se celebri el congrés que el PP a començaments de l’estiu. Serà llavors quan veurem cap on apunten les coses i també si Rajoy disposarà d’una altra oportunitat. I certament tampoc no ho té fàcil Rajoy per temperar les coses a casa seva i poder repetir lideratge. Les ombres d’Aznar, d’Aguirre, de Zaplana, d’Acebes i d’altres ad-lateres són massa allargades per renunciar sense més al protagonisme que encara tenen en el Partit Popular. Per contra hi ha altres persones que esperen torn per canviar la singladura del PP portant-lo a ports més centrats i més acostats a la concepció d’una Espanya que, ja fa molts anys, ha deixat de ser una “unidad de destino en lo universal”.    

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 d’abril de 2007

 Sóc del col•lectiu de mortals que vàrem néixer poc temps després que acabés la II Guerra Mundial i d’això fa una bona pila d’anys. Més concretament, sóc de les persones nascudes el 1948, és a dir fa justament una seixantena d’anys. Això, òbviament, no té res d’especial més enllà del fet personal “traumàtic” d’haver de canviar el primer dígit de l’edat que podem lluir. No fa massa dies llegia en un mitjà diari que un grup de persones que els unia el fet que enguany complien quaranta anys, preparaven una trobada massiva dels seus coetanis que en feien quaranta el 2008, per intentar reunir-ne a molts i entrar a formar part del Llibre de rècords Guiness. Tot s’hi val a l’hora de festejar un canvi de dècada en l’edat de cadascú i sobretot per fer evident que són molts i moltes els que es troben en el mateix tràngol d’haver de canviar el primer dígit de la seva edat; en aquest cas, passar del 3 al 4. Tornem però, als que –com sovint explica un bon amic– enguany posarem una nova joventut de vint anys a les nostres vides que serà la tercera. I això, no ens enganyem, imposa… Si més no perquè amb la seixantena s’obre la porta a canvis importants en les nostres vides. No endebades és durant aquesta dècada quan, normalment, les persones es jubilen. És també en el decurs de la seixantena que, gràcies precisament a la jubilació laboral, hom pot cultivar afeccions per les quals mai no s’havia disposat de temps. ¿Quantes persones han fet evidents habilitats que desconeixíem, precisament a partir d’haver deixat enrere les seves obligacions laborals?

Però tampoc no és d’això del què avui vull parlar. Més aviat em vull referir a l’impacte “emocional” que produeix saber que has entrat a la seixantena, no pas perquè tu mateix en tinguis consciència, sinó perquè siguin altres aquells que et recordin l’edat que indubtablement atresores. Els ésser humans som capaços d’assumir-ho pràcticament tot i autoconvènce’ns del què calgui; però –ai las!– una cosa és aquesta capacitat d’autoconvenciment i una altre ben diferent, que algú et posi davant el mirall per delatar l’edat que tens davant dels altres. Dit d’una altra manera, res no passa quan el secret de l’edat et pertany. Ara bé, que des de fora te’n facin memòria, això ja és una altra cosa! És, guardant les distàncies, com aquell que frueix d’un cotxe flamant que passats uns anys deixarà de ser nou i haurà de lluir una enganxina al parabrises que delatarà que té una edat, malgrat presenti un molt bon aspecte. Segur que aquesta no deu ser la imatge més adient per simbolitzar l’edat. Però confesso que jo mateix em sento aquests dies, amb els meus gairebé seixanta anys, com aquest cotxe al qual li acaben de col•locar l’enganxina de l’ITV, senyal irrefutable d’haver superat una determinada edat.

Escric tot això perquè acabo de viure un parell d’experiències que vull comentar, si més no, com a exercici de teràpia personal. La primera d’aquestes experiències té a veure amb les moltes aplicacions de la informàtica que conxorxada amb el cens de la població, ha estat la “responsable” directa de la carta que vaig rebre de l’alcalde posant-me al corrent de les activitats d’oci “exclussives” per la gent gran; una etapa que, pel què he pogut comprovar, comença justament quan es compleixen 60 anys. No ha estat, però, fins un recent viatge a Brussel•les, al cor mateix d’Europa, que m’he adonat que em tractaven com a una persona gran. En fer visites culturals, inexorablement em preguntaven l’edat i m’informaven que per tenir l’edat que tinc, gaudia d’un descompte, per cert, gens menyspreable. D’aquesta manera he descobert la paradoxa que comporta, d’una banda, haver de patir el “trauma” de què em descobreixin l’edat i, de l’altra, que jo hagi descobert que per tenir l’edat que tinc, disposo de molts avantatges.

Així que, ben pensat, m’he convençut finalment de què això de ser considerat “persona gran”, tampoc no està gens malament…!

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de febrer de 2008

Passejo per les àmplies avingudes d’un Pequín marcat per impressionants canvis urbanístics i arquitectònics produïts els darrers anys i per una alta concentració de contaminació atmosfèrica, perfectament perceptible a tota hora des de qualsevol punt de la gran ciutat. Pequín es troba en plena transformació i preparant-se amb les millors gales per enlluernar al món en ocasió dels Jocs Olímpics del 2008. Arribo ara al bell mig de la històrica i mítica plaça de Tian’anmen, davant mateix –encara que a una certa distància atesa la magnitud de la plaça– de la porta que dóna accés directe a la Ciutat Prohibida. Darrera meu queda l’edifici que acull les restes mortals del qui fou el carismàtic líder de la revolució xinesa, Mao Zedong. Escombro amb la mirada tot allò que m’envolta, talment com si cerqués quelcom que no acabo de trobar. De sobte el meu mòbil emet el so que m’anuncia l’arribada d’un missatge SMS. Penso que ja el llegiré més tard quan arribi a l’hotel i continuo observant tot el què a la plaça de Tian’anmen passa. Uns metres més enllà, però fora ja del recinte estricte de la plaça, un rellotge digital descompta els segons, minuts, dies, setmanes i mesos que encara falten per a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de la capital xinesa. M’adono també de la gran quantitat de banderes que onegen arreu, totes elles roges. És el tribut que cal pagar en ocasió de les sessions del 17è congrés del Comitè Central del Partit Comunista que s’estava celebrant a ben pocs metres d’on dissabte passat jo em trobava. Novament, l’inconfundible so de l’entrada d’un SMS es deixa sentir. No és massa normal, penso per a mi, que m’arribin SMS en tan poca diferència de temps. Serà qüestió d’obrir-los per esbrinar què passa. Endreço la càmera digital de fotografia i agafo el mòbil. Obro el primer missatge i no em puc creure el que estic llegint: “Pasqual Maragall acaba d’anunciar que pateix Alzheimer”. Em frego els ulls i obro el segon missatge; un missatge que no fas més que confirmar-me la notícia del primer.

El món em cau a sobre, però reacciono immediatament possiblement empès pel coratge que Pasqual Maragall ha estat capaç d’evidenciar al decidir-se a fer pública la malaltia que pateix. No puc evitar que determinades imatges passin davant meu. Especialment rememoro aquell 17 d’octubre d’ara fa justament 21 anys, quan el llavors alcalde de Barcelona saltava d’alegria en tornar de Lausanne, on unes hores abans Samaranch havia proclamat la decisió del Comitè Olímpic Internacional de designar Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. Tampoc l’etapa de Maragall com a president de la Generalitat de Catalunya, càrrec des del qual serví al nostre país amb la mateixa dedicació –i a voltes incomprensió– que anys abans ho havia fet amb la seva ciutat. Recordo algunes de les dures batalles polítiques que Maragall ha tingut de lliurar al llarg de la seva vida. Ara, però, s’haurà d’enfrontar a un enemic nou que res no té a veure amb la política. Maragall se les haurà amb un enemic que ha guanyat, malgrat els avenços de la medecina i de la recerca, massa batalles personals. Però que la malaltia hagi guanyat tantes batalles no vol dir pas que hagi guanyat la guerra.

Sobre la Pequín a punt de ser olímpica cau la fosca, preludi de la nit que s’apropa. A la Barcelona, la Barcelona que fa quinze anys va precedir a la capital xinesa en l’organització d’uns jocs olímpics, Pasqual Maragall acaba de donar mostra renovada de la seva tossuderia; aquella tossuderia que en tantes ocasions el va portar fins a l’assoliment de fites inimaginables en les que només ell creia; la mateixa tossuderia que, recordem-ho, va obligar al llavors president del govern espanyol Felipe González, qualificar a Maragall com una “gota malaia”.

Pasqual, sàpigues que ens acabes de donar una nova gran lliçó d’humanitat. Una lliçó que no hauríem d’oblidar mai i que ens hauria de fer reflexionar sobre les nostres febleses i sobre el respecte que cal envers la intimitat de les persones. Sàpigues que estem i estarem amb tu i que estem i estarem amb les persones que com tu a partir d’ara, lluiten contra els embats d’aquesta destructora malaltia del nostre temps que l’Alzheimer és.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’octubre de 2007