No havien passat encara 36 hores des que vàrem conèixer el dictamen emès per les urnes confirmant que Catalunya és un país plural i políticament divers, que esclatava un presumpte nou cas de corrupció que implicava a càrrecs polítics i a funcionaris municipals, i a empresaris locals. El secret del sumari establert pel jutge impedeix conèixer detalls precisos que va portar a la Fiscalia Anticorrupció a posar en marxa l’operació Mercuri. No cal dir que tan bon punt saltà la notícia de l’escorcoll a instal•lacions municipals pels Mossos d’Esquadra ordenat pel jutge, la plaça de l’Ajuntament es convertí en punt de cita  per als mitjans de comunicació a la cerca de més informació.

No és ara el moment de fer judicis de valor en quant a les conseqüències que de l’escorcoll i de la cerca de documentació en edificis municipals i en d’altres institucions sabadellenques se’n poden derivar. Sí que és el moment d’exigir que se’n depurin totes les responsabilitats que es derivin del cas. De moment se sap que han estat imputats un bon nombre de càrrecs polítics locals, amb l’alcalde Manuel Bustos al capdavant, i que han estat detingudes diverses persones. Davant la gravetat del cas i de la situació política creada, el què convé és que la justícia actuï amb tota celeritat i que les persones imputades puguin conèixer la raó d’aquesta seva imputació per prendre les decisions que correspongui. Mentre, el ressò de les presumptes irregularitats político-urbanístiques comeses que es recollien en el comunicat a la premsa emès per la Fiscalia, no farà més que créixer alimentat per rumors i per informacions impossibles de comprovar i de contrastar mentre es mantingui el caràcter de secret sumarial.

No hi ha d’haver dubte de que si la Fiscalia Anticorrupció va decidir actuar de la forma que ho va fer, és perquè disposa d’evidències suficients per suposar que des del consistori local es varen cometre irregularitats. Cal saber quines i amb quin abast, i cal esperar la màxima diligència judicial que permeti esclarir els fets. Aquest cas no és el primer en els que els indicis d’un presumpte enriquiment personal i/o finançament il•legal d’un partit polític aflora. Tampoc seria el primer cas en què els tràmits judicials s’eternitzessin d’allò més. Els casos Pretòria i Palau són en la memòria de tothom, i malgrat han passat tres anys des que es varen desencadenar, la lentitud en les actuacions judicials ha contribuït a estendre ombres de sospita i a augmentar l’efecte de descrèdit de la ciutadania envers els polítics i la política, però també envers la justícia; descrèdit que sovint es veu avalat mitjançant els judicis paral•lels i sense escrúpols que espectacularment promouen determinats mitjans de comunicació. Per cert, algú recorda el moment processal en què es troba el cas Pretòria que va imputar al que havia estat alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet i a rellevants personalitats vinculades a CiU? O el moment processal del cas Palau, susceptible de connectar amb el finançament il•legal de CiU? 

Amb l’operació Mercuri hem tingut notícia d’un nou cas judicial de presumpta corrupció. Des d’ara i fins que se’n conegui el desenllaç passarà possiblement temps. En qualsevol cas serà massa temps per evitar que l’ombra de la sospita quedi fixada sobre les persones i les institucions que poguessin quedar alliberades de qualsevol responsabilitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de novembre de 2012

L’exconseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Antoni Castells, en una recent intervenció televisiva sobre el dèficit fiscal estructural català, apuntava que era hora de fer un front comú de les forces polítiques catalanes a Madrid, basat en el que sumava i no pas en el que restava. En unes altres paraules, l’exconseller apostava per vertebrar un front polític que partís d’un principi que ningú no qüestiona: que Catalunya pateix un dèficit estructural en les seves relacions fiscals amb Espanya. Un front, per tant, que no havia de perdre’s en disquisicions sobre la magnitud del dèficit, sinó que n’havia de reclamar la seva reconducció immediata. Tot plegat perquè fer un càlcul del dèficit fiscal no és senzill, almenys per dues raons: la primera perquè el govern de Madrid no dóna a conèixer les dades fiscals tal com està obligat per una resolució del Congrés de Diputats; la segona, perquè una part de la despesa susceptible de ser imputada com a retorn a Catalunya, és gestionada des de Madrid (pensions, subsidi d’atur, inversions en infraestructures estatals, defensa…), circumstància que complica enormement els càlculs de la despesa territorial de l’Estat a Catalunya.

Les declaracions d’Antoni Castells ens arribaven poques hores després que s’hagués donat publicitat a xifres força dispars en quant a l’abast del dèficit fiscal. El conseller Andreu Mas-Colell l’havia establert en el 8’4% del PIB mentre que el PSC, per boca de la seva diputada Rocío Martínez-Sampere, el situava en el 0,4% i denunciava que el mètode de càlcul utilitzat pel conseller no es corresponia amb el que des del govern de la Generalitat de Catalunya s’havia usat fins ara. La resposta des de les files del govern i de CiU arran aquesta discrepància va ser immediata: qui no coincideixi amb les xifres del govern no és un bon patriota… Tanmateix el més possible és que cap de les dues xifres s‘ajusti a la realitat pel fet que hi ha quatre possibles models a aplicar per fer el càlcul del dèficit, i cada model dóna un resultat diferent.

Però mentre discutim si el dèficit és de tant o de quant, mentre ho posem tot al mateix sac i barregem conceptes com la llei de consultes i el pacte fiscal, mentre carreguem els neulers afirmant que la responsabilitat de la situació actual es deu únicament als governs anteriors que ens han deixat una herència que no esperàvem…, passen coses que mai no haurien de passar. Com, per exemple, que evidenciem la nostra incapacitat de vertebrar un front polític ampli per presentar-nos a Madrid amb una sola veu i reclamar un règim econòmic per Catalunya equitatiu, així com el compliment del què havia estat ja pactat. Com que el govern bipartit de CiU, en un exercici de patriotisme ben peculiar, prefereixi pactar pressupostos, lleis i composició de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) amb el PP que –recordem-ho als més desmemoriats— és aquell mateix partit que va portar l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional (TC), i aquell mateix partit que va recórrer el model d’immersió lingüística davant el Tribunal Suprem espanyol…

Les paraules de Pep Guardiola continuen ressonant encara dins l’edifici del Parlament. Les recorden?: “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora…, no hi ha retrets…, no hi ha excuses…, i ens posem a pencar, som un país imparable”. N’hi farem cas?

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de març de 2012

L’any 1894, en plena Tercera República francesa, l’estat major del país veí descobria una carta anònima en la que es prometia traspàs d’informació militar secreta als alemanys. Alfred Dreyfus, oficial jueu de l’exèrcit francès, va ser acusat falsament de ser-ne l’autor, i de traïció. Va ser condemnat. Naixia l’affaire Dreyfus, un assumpte que amagava l’antisemitisme que dominava el pensament de determinats sectors de la societat francesa que en el cas veieren una oportunitat per desencadenar una campanya contra els jueus. La tossuderia del germà de Dreyfus per saber la veritat, va portar-lo a descobrir que un tinent coronel –Picquart– havia tingut coneixement de l’existència d’una altra carta, escrita el maig de 1896, amb la mateixa cal•ligrafia que la que havia estat atribuïda al seu germà. L’autor d’aquesta missiva era un oficial hongarès –Esterházy–, que va ser jutjat i absolt el gener de 1898. Davant les evidències del cas, l’escriptor Émile Zola va publicar a L’Aurore, una carta oberta al president de la república –el famós J’Accuse…!— en defensa de Dreyfus, tot reclamant la revisió del procés. Per aquesta carta, Zola va ser processat.

A partir d’aquests fets, l’acarament entre dretes i esquerres a França pel cas va ser una constant fins que la revisió del procés va resultar inevitable pel fet que un tinent coronel francès –Henry— es va suïcidar després de confessar que ell havia estat l’autor de la falsificació de proves contra Dreyfus. El setembre de 1899 s’obria un nou procés que rebaixaria la condemna, però que no reconeixeria en cap cas la innocència de Dreyfus. Amb el triomf electoral dels radicals-socialistes el 1906, l’affaire començà a tocar a la seva fi. Dreyfus era rehabilitat i Esterházy condemnat. Dreyfus va retornar a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant en acabar la Primera Guerra Mundial. La darrera pàgina del cas es va escriure el 1930, quan l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París entre els anys 1894-97, el coronel Schwartzkoppen, ratificava que l’autor de la carta que serví de base per acusar a Dreyfus havia estat l’oficial hongarès Esterházy.

Res més lluny de la meva intenció de barrejar les coses ni d’establir cap mena de relació i/o comparació entre el cas Dreyfus, i allò que s’està esdevenint a Espanya amb el jutge Garzón. Un jutge –ex-jutge per a ser més precisos– que segons els sondejos demoscòpics, més d’un 60% d’enquestats consideren està sotmès a una persecució judicial. La coincidència de tres judicis per tres causes diferents i amb càrrecs diversos contra Garzón, dóna peu a moltes especulacions, tant aquí com més enllà de les nostres fronteres. Al marge en qualsevol cas de les consideracions i de les percepcions que cadascú pugui tenir en relació a la feina i al protagonisme adquirit per Baltasar Garzón, caldrà convenir que sense entraren les raons estrictament jurídiques que es contenen en les dues primeres sentències que s’han conegut corresponents als casos Gürtel i cursos a Nova York –condemnatòria la primera, i absolutòria per prescripció la segona–, hom tingui la impressió d’un acarnissament judicial contra Garzón, amb el propòsit de desprestigiar l’ex-jutge. No hi ha res més pervers, per exemple, que voler acabar amb el prestigi d’una persona en el mateix acte en què se l’absolt.

Cal esperar, però, que les conseqüències dels casos Garzón no obrin cap porta a la possibilitat que els protagonistes de la trama Gürtel puguin ser absolts o que la llosa de silenci que encara hi ha sobre el franquisme continuï essent inamovible pels descendents dels represaliats durant la dictadura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de febrer de 2012

La cosa no pinta bé. Fa temps que no pinta bé. Cada dia que passa, el Tribunal Constitucional s’està mostrant més incapaç de “resoldre” una qüestió –la dels recursos d’inconstitucionalitat contra alguns articles de l’Estatut de Catalunya– que ben mirat ni tant sols no haurien d’haver estat acceptats a tràmit. És difícil entendre com un acord establert entre dos Parlaments sobirans i referendat per la ciutadania, pot acabar a mans de l’arbitratge d’un Tribunal Constitucional (TC) en què 4 dels seus membres han esgotat mandat, un altre ha mort i encara un altre està recusat i no pot prendre part en els debats. Si hi afegim que fins ara han estat votades sense èxit quatre propostes de resolució i que es porten pràcticament quatre anys d’intents, no ha de ser cap quimera el concloure que amb l’actual composició del TC, emetre una resolució sobre aquesta qüestió esdevé un repte impossible.

Declarava fa poc el líder de l’oposició Mariano Rajoy que demanar ara la renovació dels membres del TC “caducats” és “posar un torpedo a la línia de flotació del Tribunal”. I afegia Rajoy –amb qui en aquesta nova apreciació havia de coincidir José Blanco del PSOE— que no “es poden canviar les regles del joc quan ja s’ha jugat mig partit”. No deu recordar Rajoy que qui primer va posar un torpedo en la línia de flotació del TC va ser el seu propi partit en presentar els recursos. No es deuen adonar –ni Rajoy, ni en aquest cas tampoc Blanco— que les regles de joc, de fet, ja han estat canviades. I això des del moment en què els seus respectius partits no s’han posat d’acord ni per renovar els membres “caducats” ni per substituir el magistrat que va morir. Tot plegat contribueix a la deslegitimació de l’Alt Tribunal a la qual Rajoy i Blanco fan referència. És d’aquesta manera com pràcticament sense adonar-nos, el TC ha passat de ser un Tribunal garantista dels drets constitucionals i interpretador de la Constitució en positiu, a un Tribunal tutelador i restrictiu en la interpretació d’aquesta norma fonamental.

Algú va escriure que quan es parla de Catalunya, la persona que es troba més a prop d’un espanyol de dretes és sempre un espanyol d’esquerres. S’ho poden mirar com més el plagui els senyors Rajoy i Blanco, però sàpiguen que el mal ja està fet i que el Tribunal Constitucional, almenys en la seva actual composició, ha malbaratat la seva credibilitat gràcies, en gran part, també a la incompetència mostrada pels seus respectius partits polítics a l’hora de renovar-ne els membres “caducats”. I si ells creuen que després de quatre intents de resolució en relació a l’Estatut de Catalunya, el TC disposa d’alguna oportunitat més, que s’ho facin mirar. ¿O és que haurem de pensar que l’estratègia que apliquen es fonamenta en allargar i allargar les coses fins el moment –ben hipotètic per cert— en què l’un o l’altre (PSOE o PP) guanyin les eleccions per majoria absoluta i puguin imposar la “seva idea” quant a la renovació dels membres del Tribunal Constitucional?

L’Estat social de Dret es fonamenta en la divisió de poders i en el principi que la sobirania recau en la ciutadania. Un parell de característiques que, per dir-ho en paraules amables, han estat distorsionades. Almenys en aquest cas del TC de recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’abril de 2010

Espectacular i digne de ser estudiat pels que ho puguin entendre. ¿Com pot ser que a Itàlia, Silvio Berlusconi, malgrat el seu comportament desafiant i grotesc i fer-les de cavall estant, no acaba –ara com ara– pagant cap mena de cost davant les urnes? ¿Com és que aquí, el PP se n’està sortint de totes les “anomalies” amb les quals s’enfronta i amb els casos de corrupció que li van apareixent l’un darrera l’altra com si res no passés? Si donem per bones les tendències de les enquestes, als populars no els ha de preocupar els possibles efectes que es puguin derivar dels casos de corrupció en els quals militants del seu partit es troben immersos a l’hora d’anar a votar. Més aviat el contrari. Les enquestes s’entesten en testimoniar que s’està produint una alça en el vot popular i, per contra, una baixa en el vot socialista. I per si amb això no n’hi hagués prou, les “anomalies” dels populars assoleixen  nivells de més difícil comprensió i major paradoxa quan és Baltasar Garzón –el jutge que s’està mostrant força actiu en perseguir casos de corrupció que afecten al Partit Popular— qui corre el risc ara de ser processat per, d’entre d’altres possibles “raons”, haver comés la “gosadia” d’obrir una investigació a una suposada i àmplia trama de corrupció –que operava a Madrid, València i la Costa del Sol—, de blanqueig de capitals, de frau fiscal, de suborn i de trànsit d’influències. És a dir, per haver fet front a la trama coneguda com el cas Gürtel i encapçalada pel singular Francisco Correa, en la que hi estan imputades més d’una setantena de persones vinculades al Partit Popular.

La circumstància que el jutge Garzón no sigui ben vist pels seus companys de l’Audiència Nacional ha acabat, en definitiva, per ser una bona notícia més per als interessos dels encausats en el cas Gürtel, atès que gràcies a aquesta animadversió podria ajornar-se la resolució del cas. Tot per art i gràcia d’haver-se denegat com a proves de càrrec unes gravacions telefòniques amb el pretext d’haver estat obtingudes de manera il•legal. El primer efecte d’aquesta paradoxal situació és sens dubte que el president de la Comunitat valenciana, Francisco Camps, se’n podria anar de “rositas” i que tots els seus clamorosos “xanxullos” podrien quedar, almenys momentàniament, dissimulats. Vist “l’èxit” de la maniobra, l’advocat de l’ex-president de les Illes Balears i ex-ministre del govern Aznar, Jaume Matas, assegurava que fonamentaria la defensa del seu client en demanar que no fossin admeses a prova de càrrec les escoltes telefòniques de les quals la fiscalia disposava. Per si de cas, però, Mariano Rajoy es desmarcava dilluns del cas Palma Arena i possibles esquitxos, desitjant molta sort a Matas i que “si podia” (sic) fes prevaler la seva innocència. Talment com si Rajoy i Matas no s’haguessin tractat mai, ni tampoc no en coneguessin de res…! 

Són diversos els cassos de corrupció que tenen a militants del PP en el seu mateix centre de l’operació i que això no obstant han estat saldats sense més danys que els estrictament necessaris a l’hora de merèixer titulars i portades de diaris, revistes i informatius… Potser per això, tal i com li van les coses judicialment parlant, el PP no estigui preocupat per l’estat i la imatge que la justícia projecta…. Sigui com sigui, el problema principal rau en el fet que davant situacions de corrupció com aquestes i com s’acaben resolent, pugui fer pensar a més d’un i a més de dos, que també quan es tracta d’investigar la corrupció, acaben per aparèixer “obstacles insalvables” que posen de relleu “que la justícia és més igual per a uns que no pas per a uns altres”, com assegurava el recordat Perich. I això, evidentment, no pot ser bo ni per a la justícia ni tampoc per a la democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r d’abril de 2010

En ocasions, el destí ens depara situacions inversemblants. Algunes d’aquestes situacions estan se’ns fan presents fins i tot carregades d’ironia. Quelcom d’això passa amb el jutge Batasar Garzón que, al pas que anem, podria arribar a ser la única persona que podria acabar pagant arran la seva gosadia per esbrinar responsabilitats derivades de les desaparicions i dels crims polítics que van ser comesos després de la Guerra Civil i durant la dictadura del general Franco. D’aquesta manera ens trobaríem davant la paradoxa que mentre és el jutge Garzón qui va promoure, enmig d’una generalitzada simpatia internacional, l’ordre d’arrest contra l’exdictador xilè Augusto Pinochet per assassinat i tortura de ciutadans espanyols durant el seu mandat, a Espanya sigui ell qui s’hagi d’asseure al banc dels acusats per una raó semblant. I que ho hagi de fer arran la causa instruïda pel magistrat del Tribunal Suprem, Luciano Varela, on s’acusa a Garzón de prevaricació a l’hora d’investigar les desaparicions i crims que varen seguir a la Guerra Civil. En unes altres paraules, aquells mateix jutge que busca fer justícia per crims que en altres latituds han estat qualificats contra la humanitat, aquí pugui acabar pagant per aquesta seva gosadia. Viure per a veure. Deu ser que la sentència que resa que Espanya és diferent, continua essent plenament vigent.

No faré cap defensa d’un jutge, com Baltasar Garzón. D’entre d’altres raons perquè ell sempre ha estat una persona que ha buscat la notorietat, la fama i l’estrellat, deixant-se portar per les seves ambicions personals i professionals i perquè ell mateix es considera com una mena de “justiciero universal” cridat als més alts designis. De fet, la seva trajectòria professional i personal és ben significativa en aquest sentit i de ben segur  mereixeria l’atenció de pàgines i pàgines d’un hipotètic llibre sobre la judicatura espanyola i els seus membres. Sigui com sigui, les ànsies de protagonisme del jutge Garzón no poden restar cap mena de mèrit en fet d’haver emprés actuacions judicials que buscaven esclarir uns fets històrics ben determinats i contribuir d’aquest manera a la recuperació de la memòria històrica d’aquest país. Tampoc no li ha de treure cap mèrit les controvertides i mediàtiques iniciatives empreses contra els GAL o ETA o els narcotraficants… Clar que si a això hi afegim que les actuacions d’aquest jutge no han merescut les simpaties d’alguns dels seus companys de l’Audiència Nacional, tampoc no ens ha d’estranyar que aquests mateixos magistrats siguin els que, a partir de l’acusació presentada per entitats, associacions i partits vinculades i vinculats a l’extrema dreta, amb el suport de determinades cohorts mediàtiques, aprofitin l’avinentesa per fer-li passar comptes.

Les coses són com són i el resultat és que el jutge Baltasar Garzón pot acabar caient arran querelles d’entitats i associacions d’ideologia reaccionària, d’extrema dreta. Les mateixes entitats i associacions que, com a mínim, mai no han abdicat de les seva proximitat ideològica amb el franquisme ni tampoc de les pràctiques repressores que aquell règim va practicar. Una paradoxa que ens hauria de preocupar, com també el fet que el Tribunal Suprem acabi per admetre a tràmit la querella en la que s’imputava al jutge Garzón un delicte de prevaricació qualificat de “palmario, premeditado, consciente y creyéndose impune”. Si davant de tot plegat hi ha qui té dubtes de com van les coses en l’àmbit de la judicatura, que baixi Déu i que ho vegi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de febrer de 2010

La sentència del Tribunal Constitucional en relació als recursos d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya, ha estat anunciada com a imminent una i mil vegades. Al final passarà com amb el llop: que després de tant anunciar que venia, ningú no es va creure que ho fes el dia que va arribar. Potser per això, de tant en tant, des de casa nostra, se senten veus que reclamen una decisió urgent; decisió que, en bona lògica democràtica, no hauria de ser mai contrària a allò que dos parlaments (l’espanyol i el català) varen acordar i que la ciutadania catalana va ratificar en Referèndum.

Quan això passa, quan la societat civil catalana a través dels mitjans de comunicació, d’agents socials o del president de la Generalitat de Catalunya es formulen reflexions quant a les conseqüències d’una hipotètica sentència que retallés l’Estatut, des de la resta de l’Estat no triguen en sorgir veus disposades a negar la legitimitat de les veus catalanes que, asseguren, no fan més que pressionar al Tribunal Constitucional. Les darreres veus espanyoles que en aquest sentit s’han pronunciat, han estat casualment les de dos hipotètics antagonistes polítics –Alfonso Guerra i Javier Arenas–, que han posat de relleu que a l’hora d’anar contra els drets nacionals de Catalunya, des de la resta de les Espanyes costa ben poc posar-se d’acord i titllar-nos de no respectar el joc democràtic. Curiosa circumstància i encara més curiosa coincidència d’argumentació. Més quan si des d’algun recó de les Espanyes hi ha qui aixeca el dit per qüestionar si Catalunya és o no és una nació i si l’Estatut és o no és constitucional, no hi ha ningú que digui que això és pressionar al Tribunal Constitucional. En aquest cas s’afirma, simplement, que els que així opinen l’únic que estan fent és exercir el dret a la llibertat d’expressió. 

Però les coses són com són. I les hemeroteques i les fonoteques posen en evidència que si hi ha algú que des del primer moment en què l’Estatut fou proclamat està pressionant el Tribunal Constitucional no és ningú més que aquells que en van presentar recurs d’inconstitucionalitat: és a dir el Partit Popular i la seva cohort de seguidors. Per si de cas, fem memòria als desmemoriats: va ser el PP qui va endegar el procés de recusacions a magistrats del Tribunal Constitucional que estimaven podien ser contraris a les seves tesis- Ha estat el PP el partit qui una i altre vegada ha impedit la renovació de l’alt Tribunal que encara presenta una composició que respon a l’equilibri entre forces polítiques existent quan els populars disposaven de majoria absoluta en el govern. Dit d’una altra manera: impedint la renovació del Tribunal Constitucional, els populars no fan més que voler imposar per via judicial allò que no van aconseguir per via parlamentària. Si d’això Javier Arenas en diu respecte al joc democràtic, que baixi Déu i ho vegi… 

Així les coses, mentre les veus que defensen els interessos de Catalunya són titllades de pressionants a l’alt Tribunal, qualsevol altra que s’hi manifesti en contra pertany al terreny de la llibertat d’expressió. Una manera peculiar d’entendre el joc democràtic i, en qualsevol cas, d’augmentar les desafeccions que des de Catalunya es donen envers Espanya. No s’adonen –o no es volen adonar— les veus contràries als interessos de Catalunya que, tal com asseguren Santiago Carrillo i Javier Pérez Royo (per allò de no citar veus d’obediència catalanes), cas que no es trobi l’encaix de Catalunya amb Espanya s’estaran malbaratant els esforços d’entesa i de modernitzar de l’Estat que van ser recollits en la vigent Constitució Espanyola l’any 1978.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de gener de 2010

Tots els indicis apunten cap una propera sentència del Tribunal Constitucional quant als recursos d’inconstitucionalitat presentats ara fa pràcticament tres anys pel Partit Popular i pel Defensor del Poble fonamentalment. No cal abundar en el contingut de les declaracions de preocupació que aquests dies s’estan escoltant cas que es produís una sentència que revoqués articles de l’Estatut de Catalunya. Si val la pena, en qualsevol cas, posar l’accent en l’actitud ferma del president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, avisant de les conseqüències d’una possible resolució de l’alt tribunal que no respecti l’articulat de l’Estatut de 2006. Una actitud, la del president, que sigui dit de passada és de les més bel•ligerants que políticament s’han donat des del govern de Catalunya en defensa dels nostres drets nacionals.

No em repetiré amb arguments que de sobres coneixem. En tot cas insistiré en el fet que després de tres anys d’Estatut res d’allò que els agorers havien pronosticat s’ha esdevingut. Ni Espanya s’ha trencat ni a Catalunya s’atempta contra els drets de ningú ni s’obliga a ningú parlar un idioma concret. La normalitat és més que evident en tots els ordres i sentits, malgrat pesi a algú. I ho és tant que fins i tot allò que s’havia profetitzat era impossible, és avui una realitat inqüestionable: que el president del govern de la Generalitat de Catalunya sigui un ciutadà català no nascut a Catalunya. Sigui com sigui val la pena insistir en les conseqüències que comportaria la revocació d’articles de l’Estatut. I això perquè de la sentència se’n podrien derivar efectes que, pretesament, es volien combatre amb la presentació dels recursos d’inconstitucionalitat. Com apuntaven fa pocs dies Santiago Carrillo i Javier Pérez Royo, la no acceptació per part del Tribunal Constitucional del contingut de l’Estatut, del pacte establert entre els representants legítims de la sobirania popular –els parlaments de l’Estat i de Catalunya–, conduiria a una radicalització de la societat catalana al no entendre com el què es va acordar pels parlaments i es va refrendar per la ciutadania, és menystingut per un Tribunal Constitucional que està més que amortitzat. No endebades, la seva actual composició respon al mapa polític que es donava fa uns anys, quan el PP disposava de majoria absoluta. Per contra, el pacte que amb l’aprovació de l’Estatut del 2006 s’establia entre Catalunya i la resta d’Espanya, ho va ser amb una composició parlamentària marcadament progressista.

Les paradoxes de la situació són diverses: d’una banda, que el què el PP no va aconseguir per via parlamentària (parar l’Estatut de Catalunya per evitar que, segons ells, Espanya es trenqués) ho assolís ara per la via d’un Tribunal Constitucional que fa temps hauria d’haver estat renovat. De l’altra, que aquells articles de l’Estatut de Catalunya que poguessin ser revocats per l’Alt Tribunal, afectarien també a altres Estatuts que foren aprovats posteriorment amb el suport del PP i amb articles pràcticament calcats als que els populars van recórrer de l’Estatut de Catalunya. Viure per a veure!

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de novembre de 2009

Les filtracions d’informacions als mitjans de comunicació continua essent una pràctica general de funcionament d’aquest nostre país i, sens dubte, també una estratègia de comunicació que els uns i els altres utilitzen i/o denuncien segons els convé. Per aquell principi elemental del periodisme de no revelar les fonts informatives, mai no acabem de saber del tot qui filtra i perquè ho fa, ja que no cal dubtar-ne: darrera una filtració, hi ha un interès ben determinat. Bé és un interès basat en conèixer l’abast de la reacció de la ciutadania davant la possible adopció d’una mesura i, en aquest cas, la filtració actua de globus sonda. Pot ser un interès per fer públiques actuacions susceptibles de perjudicar a algú i beneficiar a algú altre i, en aquest cas, la filtració troba la seva raó de ser en el combat polític entre partits o entre faccions d’un mateix partit. D’aquí que les filtracions no es facin sempre als mateixos mitjans. El filtrador o filtradora busca aquell mitjà de comunicació amb el que pot tenir més afinitats o a través del qual es pot obtenir més ressò de la filtració. Dit d’una altra manera: no hi ha filtració que no tingui una “justificació” en la consecució d’una finalitat concreta. Per aquesta mateixa raó, la filtració mai no és ni neta ni tampoc del tot transparent. I malgrat en ocasions sigui gràcies a les filtracions que es posa negre sobre blanc en alguna qüestió, no és normal que la filtració continuï essent el modus preferit per difondre o defensar quelcom, abans, fins i tot de recórrer als tribunals de justícia. Quan això passa és senyal que hi ha “coses” que no acaben de funcionar com seria desitjable. En qualsevol cas, les filtracions –com s’ha demostrat a bastament—donen, a casa nostre, molt de si, alimenten tertúlies i desperten rancúnies.

Una de les darreres filtracions a les quals estem assistint fa referència a la divisió manifesta que es dona entre els membres del Tribunal Constitucional pel què fa a la sentència que ha de dictar resolució en relació als recursos presentats contra determinats articles de l’Estatut de Catalunya. El fet que transcendeixi que hi ha tensions polítiques en el sí del Tribunal Constitucional no és nou i això fa que en la pràctica, tingui en una situació d’atzucac a l’alt tribunal que, per cert, no ha pogut procedir encara i després de més de dos anys, a la renovació d’una part dels seus membres, atesa l’actitud obstruccionista del PP i la manca de mà esquerra del PSOE. I això no ajuda gens a mantenir la credibilitat de l’alt tribunal. Més quan, en el cas dels recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya, es fa difícil comprendre –malgrat estigui previst d’aquesta manera en el nostre ordenament jurídic– com un Tribunal, per molt constitucional que sigui, pugui acabar dictaminant en relació a una llei orgànica que ha estat debatuda i aprovada per dos parlaments i refrendada per consulta popular. Qualsevol resolució contrària a determinats continguts de l’Estatut de Catalunya podria acabar per assentar un precedent i el què és més perillós encara: qüestionar el treball dels parlaments  que, a partir d’ara, hauran de comptar que les seves decisions corren el risc de ser matisades o revocades per un Tribunal que, ara com ara, és massa depenent políticament parlant. Una sentència rebaixant l’Estatut de Catalunya obriria la caixa dels trons i, que ningú no ho dubti, complicaria més encara la vida política. I això, es miri per on es miri, no és bo per a ningú. ¿Què passaria, per exemple, amb altres estatuts aprovats posteriorment al de Catalunya i que varen beure de les fonts del seu articulat i, malgrat això, no van ser recorreguts? Es fa difícil trobar una resposta lògica a la qüestió i, encara es fa més difícil en un context polític en el qual qüestions relacionades amb la llengua i amb els drets nacionals de Catalunya mereixen, per part de la resta d’Espanya, una atenció desmesurada que el Partit Popular no ha fet més que alimentar i que ha fet que les desafeccions entre Catalunya i la resta d’Espanya o entre la resta d’Espanya i Catalunya augmentessin considerablement.

Per tot això i per ser positius i superar aquest estat complex de coses, la reflexió que el Conseller Ernest Maragall feia dimarts passat a El País en el seu article “Construir Catalunya”, és absolutament pertinent i encertada. Recomano la seva lectura.     

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 d’agost de 2009

Caldrà preguntar-se novament, si no comença a ser hora de procedir a la renovació parcial del Tribunal Constitucional i d’aquesta manera poder deixar enrere l’espectacle, certament lamentable, que entorn aquesta alta magistratura s’està oferint des de fa ja massa temps. Caldrà preguntar-se si no comença a ser hora de portar a terme aquesta renovació, fins i tot abans que amb l’actual composició es dicti cap mena de sentència en relació a l’Estatut de Catalunya que va ser ratificat per la ciutadania ara farà justament dos anys. Abans, però, d’entrar en el perquè de la necessitat d’aquesta urgent renovació parcial del Tribunal Constitucional, valdrà la pena fer memòria d’algunes assenyades consideracions aportades pel catedràtic sevillà de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, a través d’un article escrit per ell mateix fa uns mesos. Es preguntava Pérez Royo en l’esmentat article per si tenia “sentit que una norma aprovada [per referèndum] fos sotmesa al control de constitucionalitat d’un òrgan jurisdiccional”. Per tal d’argumentar el seu posicionament contrari a què això pogués ser d’aquesta manera, el catedràtic sevillà esgrimia que els Estatuts d’Autonomia són Lleis d’Estat resultat d’un pacte entre un Parlament autonòmic i les Corts generals; un pacte que, a més, “ha de ser ratificat per referèndum pel cos electoral de la comunitat autònoma afectada”. Com que el resultat d’aquest pacte, en aquest cas en forma d’Estatut de Catalunya, s’acaba publicant en el BOE amb rang de Llei Orgànica, segons Pérez Royo no té cap mena sentit que l’Estat –que les Corts Generals– el puguin modificar sense que abans s’estableixi un altre pacte entre el Parlament de la Comunitat Autònoma i el de l’Estat i, en conseqüència, una nova intervenció –via referèndum– de la ciutadania de l’autonomia corresponent. L’argument sembla força sòlid i la conclusió clara: el Tribunal Constitucional no seria ningú per poder resoldre entorn una norma com l’Estatut de Catalunya, que ha estat el resultat d’un pacte establerts entre dos Parlaments i que, després, ha estat ratificat a més per referèndum.

Tot això sense entrar a valorar el moment pel qual transita el Tribunal Constitucional, amb una pèrdua evident de prestigi davant la ciutadania que assisteix, astorada, a les recusacions continuades que entre els seus membres. En unes altres paraules: la ciutadania no mpot respectar un Tribunal que no és capaç de respectar-se a ell mateix. D’aquí que la credibilitat del Tribunal Constitucional espanyol estigui, ara com ara, sota dubte. Especialment des que els recursos contra l’articulat de l’Estatut de Catalunya varen entrar a la seu d’aquesta alta magistratura i la politització dels seus membres es va començar a fer més evident. Val a dir, a més, que l’actitud intransigent del Partit Popular que s’ha negat sempre i en tot moment a tractar de la renovació parcial reglamentària dels seus membres, ha contribuït a visualitzar un Tribunal Constitucional que es mostra dividit entre magistrats progressistes i magistrats conservadors. Els primers, pretesament orbitarien entorn posicions del PSOE mentre que els segons ho farien entorn les posicions del PP. La mort sobtada, però, d’un dels membres de l’alt Tribunal diumenge passat, podria ser la gota d’aigua que fes vessar el got i que posés en evidència la urgència de no mantenir per més temps la situació actual del Tribunal Constitucional i procedir, per tant, a la seva renovació parcial i la del Consell General del Poder Judicial. I això abans, fins i tot, que el Tribunal dicti sentència en relació a l’Estatut de Catalunya. Com amb molt encert deia Miquel Roca divendres passat a Barcelona, els actuals membres del Tribunal Constitucional haurien de dimitir, si més no, per “dignitat”. I és que a les alçades de la pel•lícula en què ens trobem, qualsevol resolució que pugui sortir del Tribunal Constitucional, serà necessàriament interpretada en clau de la politització que pateix l’ens; una politització que ens res no l’afavoreix a l’hora de vetllar pel compliment del què es diu en la Constitució i de garantir que mai no es vulnerarà el dret de la ciutadania, representada pels seus parlaments autonòmics i estatals, d’establir els pactes que en cada moment considerin oportuns i que siguin ratificats per la ciutadania. O això, o haurem de recordar als alts magistrats que la sobirania popular resideix en la ciutadania i no pas en la judicatura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de maig de 2008