Arxiu de la categoria 'Tribunals'

Què fer?

Thursday, 19/11/2015 (07:42)

Nit de divendres a dissabte de la setmana. Torno a casa després d’una dura jornada. El mòbil m’alerta de l’arribada d’un missatge urgent. M’aturo, i després de prémer el botó corresponent, l’obro i el llegeixo. Quedo aterrit. París acaba de ser escenari d’un nou atemptat terrorista. El nombre de víctimes es desconeix. Hi ha molta confusió. Trec de la butxaca la meva petita ràdio i sintonitzo una emissora. L’allau d’informacions que rebo no em deixa gens tranquil. “Ens han declarat la guerra!”, diu una veu amb contundència. Unes poques hores després rebo un whatsapp. El llegeixo i tinc la sensació que el seu autor situa els tràgics fets en un context que no em sembla sigui el més idoni. El comunicant em parla de bons i de dolents i conclou amb un dur ‘o ells o nosaltres’. Arribo a casa cansat. Em tanco al meu estudi. Poso música. Vull estar tranquil, amb la ment desperta per poder analitzar els fets esdevinguts a París que de fet són la continuació dels atacs terroristes fets en d’altres escenaris com París mateix, però també a Londres, a Tunísia, a Beirut, a Ankara, a Madrid… Tots ells amb un segell comú: el d’aquells que estan disposats a fer víctimes innocents on sigui i com sigui pel sol fet que hi ha qui no creu o no sent allò que ells creuen i senten. Em pregunto sobre les causes que han fet que el terrorisme internacional hagi tingut el creixement que ha tingut, en especial des d’aquell no tan llunyà 11S de 2001 en el que dos avions pilotats per membres suïcides d’Al-Qaeda s’estavellaren contra les Torres Bessones. Això passava just un any després que Osama Bin Laden declarés al diari londinenc Al Quds Al Arabi la imminència d’un atac ‘molt, molt gran, sense precedents’ que commouria al món.

Deixo la ràdio i poso TV3. Em torno a preguntar sobre el perquè de tot plegat. El perquè d’aquesta ‘guerra’ entre orient i occident de la que en sabem molt però no pas tot. Sabem qui és l’enemic però no acabem de posar-nos d’acord de com combatre’l. Sabem qui mou els fils de les accions terroristes però només intuïm quins són els interessos que els animen i qui i com es financen. Sabem d’on provenen els soldats d’un exèrcit format per persones disposades a immolar-se fanàtiques com són de la seva causa, però ben poc fem per evitar que milers de joves musulmans europeus se sentin més atrets pel Daeix que no pas pels valors inherents a la llibertat i a la democràcia. El resultat és que el Daeix ha pogut estendre en ben pocs anys els seus tentacles a l’Iraq i a Síria i també en el món occidental. L’objectiu: constituir-se com a autoritat religiosa de tots els musulmans del món (el califat) i unir les regions habitades per musulmans per posar-les sota el seu control.

Sense que Daeix continuï captant adeptes, el creixement i el règim de terror que l’Estat Islàmic pretén instaurar no es deturarà i les víctimes es continuaran comptant no només a partir d’actes terroristes com els de París sinó que també entre els grups rebels d’inspiració democràtica sirians i iraquians que inútilment, per manca d’ajut exterior, s’oposen al terror de Daeix. També en forma dels milers de persones de l’Iraq i de Síria fonamentalment que es veuen empeses a emprendre un èxode incert; persones que fugen dels seus llocs d’origen, que fugen de l’opressió i de la persecució amb l’esperança d’arribar a un món que ara més que mai se’ls mira de reüll i fins i tot els estigmatitza.

Potser sí que ens han declarat la guerra. Però potser també nosaltres continuem mirant cap allà on no correspon. La solució no passa per acabar, que també, amb l’Estat Islàmic. S’imposa l’adopció de moltes altres mesures i sobretot la unitat d’acció. I és que també en aquest cas, el pretès axioma de que ‘mort el gos, morta la ràbia’ ni s’acompleix ni s’acomplirà.

Publicat a Diari de Sabadell el 19 de novembre de 2015

‘D’aquelles noces, aquests confits’

Thursday, 03/09/2015 (06:22)

Una dita catalana em ve com anell al dit per il·lustrar la peça d’avui. És la dita que l’encapçala que estableix relació entre els confits amb els que s’acostuma a obsequiar a familiars i amics arran el naixement d’un infant i les noces que mesos abans han celebrat els seus pares. Algú em pot fer avinent que avui això ja no és ben bé així… I a qui ho faci no li mancarà raó perquè certament avui són moltes les parelles que sense haver passat per la vicària o pel registre civil són pares i mares de nadons… I és que els temps estan canviant!

Fa un munt d’anys, el 1991, va destapar-se l’afer Filesa. Era el primer cas declarat de finançament irregular d’un partit polític (el PSOE) que afectà de ple al PSC ja que els  encausats eren militants d’aquesta formació. Arran el cas, la majoria de partits aprofitaren l’avinentesa per abraonar-se sobre el PSC. Els socialistes eren hegemònics en els governs de la majoria d’ajuntaments de les grans ciutats catalanes i es tractava de treure’n profit polític a la seva contra. Tanmateix, quan el cas Filesa esclatà, hi havia ja força indicis que pràcticament tots els partits polítics tenien obertes vies de finançament que escapaven de tot control. Era aquell el moment en què si no es volia que afers relacionats amb el finançament dels partits i/o de corrupció i d’enriquiment personal associats a aquells assolissin entitat pròpia, havia d’apostar-se per una llei de finançament que establís mecanismes de control suficients i sobretot transparents. No n’hi havia prou amb la llei del 1990 ni tampoc amb les modificacions –escasses– que s’hi van introduir posteriorment. Però era evident que llavors ningú no estava per aquesta labor…

Els anys, amics, passen volant. I des d’aquell primer cas, les causes que tenen a veure amb el finançament irregular de partits polítics i amb la corrupció política no han deixat malauradament de créixer. Malaya, Púnica, Pretòria, Mercuri, Gürtel, ERO’s d’Andalusia, Bárcenas, Rato, Treball, Palau de la Música, Innova…, són noms, d’entre de molts d’altres, de casos que deixen clar que gairebé ningú no pot llençar la primera pedra contra la corrupció de l’altra per no estar net de culpa. Això no obstant, quan es produeix alguna novetat judicial (amb intervencions policials i penes de ‘telediario’ incloses), la resposta dels més afectats pel cas des d’un punt de vista polític, és sempre coincident: no hi tenim res a veure, les actuacions judicials són desproporcionades, darrera d’aquestes actuacions hi ha una mà negra… S’intenta així donar major notorietat mediàtica a la forma i al moment processal del cas que no pas al fons que no és altra que la corrupció i/o el finançament irregular d’un partit.

Dels escorcolls judicials de divendres passat a la seu de la Fundació Catdem i a la de CDC arran un possible finançament irregular, sol·licitats per la fiscalia anticorrupció, ordenats pel jutge d’El Vendrell i portats a terme per la Guàrdia Civil, ens en queda la paradoxa de que els escorcolls fossin conseqüència de l’operació Petrum que al seu torn es posà en marxa arran les denúncies que ERC presentà el 2102 contra el llavors alcalde de Torredembarra, Daniel Massagué, per possibles adjudicacions irregulars d’obra pública.

No m’agrada (més aviat em preocupa i molt) el què, el com i el quan dels escorcolls de divendres. Escrit això m’afanyo a afegir que encara m’agrada menys que arran els casos de corrupció i de finançament irregular de partits, els tràmits judicials es demorin tan, i que no s’assumeixin les responsabilitats polítiques que se’n puguin derivar. No ens equivoquem: no hi ha corruptes bons (els meus) ni corruptes dolents (els teus). Simplement hi ha corruptors i corruptes. Aquest, i no pas cap altra, és, o hauria de ser, el quid de la qüestió… I és que ‘d’aquelles noces, aquests confits’…

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de setembre de 2015

ITV’s

Thursday, 05/02/2015 (08:40)

Estem acostumats a què els cotxes, quan assoleixen una certa edat, exhibeixin una enganxina de colors col•locada en el parabrises. Enganxina que, d’una banda, ens diu que el vehicle en qüestió ha passat com a mínim una revisió mecànica -la ITV- des que va sortir de fàbrica, i de l’altra, quant l’haurà de tornar a passar si vol continuar circulant sense riscos innecessaris de poder patir anomalies mecàniques que al seu torn podrien ser causa d’hipotètics accidents. Ara també les cases i els pisos han de passar la seva ITV per garantir les condicions necessàries per ser habitades.

Però no només són els vehicles a motor i les edificacions els que s’han de sotmetre a controls periòdics. Els avenços operats en el camp de la medicina i de l’atenció sanitària, fa que cadascú de nosaltres, d’acord amb les seves circumstàncies personals, passem les nostres particulars ITV’s, ja sigui per un all, per una ceba, o per un vés-a-saber-què. I això en el millor dels casos. Perquè hi ha vegades que arran alguna d’aquestes revisions pot ser que ens retirin de la circulació durant uns dies o potser unes setmanes per tal de resoldre alguna de les moltes anomalies amb les quals ens podem trobar. I és només quan ens toca passar pel ‘taller’ de la salut, com de fet això és un centre d’atenció sanitària, quan més valorem els coneixements i la qualitat humana de les persones que vetllen per la nostra salut i a les quals fem confiança, simplement pel fet que estem convençuts que en les seves està que podem recuperar la normalitat perduda. Són aquestes persones també les que amb la seva dedicació i professionalitat minimitzen els efectes que les retallades que han estat practicades sobre el sistema sanitari tenen sobre nosaltres.

I és quan entrem en el ‘taller’ de les persones, que no tardem en adonar-nos que el rellotge frena de cop i volta el seu ritme trepidant. Fins i tot, si el nostre pas per l’hospital es veu perllongat amb una estada de massa hores i fins i tot de dies, arribarà un moment en el que ens oblidarem del món. Tot plegat perquè aquell món obert i immens enmig del qual ens movem cada dia, i que ens creiem dominar, quan entrem en un hospital, ens queda reduït a un minúscul univers format per una estança, una habitació o un box, i la suma de persones que s’hi mouen encarregades de vetllar pels malalts. I si se’ns acut mirar des d’una finestra qualsevol cap a l’exterior, observarem que mentre nosaltres ‘vivim’ entre les parets d’un centre sanitari, no per això el món ha deixat de girar… Al carrer les persones continuen anant amunt i avall, els cotxes van i venen sense més impediments que aquells que els embussos els imposen, i des de la política es continuen prenent decisions que no acabem d’entendre. Però tant se val. Més enllà dels límits de l’hospital, la vida continua…!

I no serà fins que en sortim que el món recuperarà la dimensió que tenia quan vàrem entrar-hi. I ben aviat oblidarem les lentes hores transcorregudes en l’espera d’una diagnosi o d’una solució pels nostres problemes de salut o pels dels éssers més propers. Tanmateix en el record quedaran les reflexions i les bones promeses que mentre hi érem ens vàrem formular. I quan recuperem la normalitat, encara que només sigui per un sol segon, potser ens preguntarem sobre el perquè de tot plegat. I és que ben mirat costa d’entendre, per exemple, què s’amaga darrera una notícia o d’un titular com el que ens assabenta que mentre un jutge condemna a una persona a gairebé quatre anys de presó per l’injustificable fet d’haver llançat una ampolla contra un Mosso d’Esquadra, una altra jutge s’avé a inhabilitar professionalment durant dos anys i a condemnar amb pena de presó per la mateixa durada als tècnics responsables de la posada en marxa i del manteniment d’una instal•lació d’oci del Parc Tibidabo que arran el seu mal estat va causar, ara fa quatre anys, una víctima mortal, i tres persones més en varen resultar ferides, una d’elles de gravetat… Però la vida continua…!

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de febrer de 2015

Setembre

Thursday, 04/09/2014 (11:16)

Pensava que després d’un agost tant dens políticament, especulativament i informativament parlant, tot s’hauria dit i escrit. Però no. Només ha calgut que encetéssim un setembre que se’ns presenta curull de fets i d’esdeveniments transcendents, i que els mitjans de comunicació recuperessin els seus opinadors habituals, i que els polítics tanquessin el seu cicle estiuenc, perquè s’intensifiquin els posicionaments quant al futur més immediat del nostre país, i quant als possibles escenaris polítics, econòmics i socials que tenim a tombar de la cantonada.

Del soroll –més que no pas del debat rigorós– que acompanya la rentrée, em quedo amb tres reflexions, necessàriament urgents i ràpides. La primera: l’obvietat de que les relacions entre Espanya i Catalunya han arribat a un punt tal que fa que res no pugui tornar a ser com fins ara havia estat. I això per moltes raons, però sobretot per les actituds irreconciliables que s’han evidenciat entre els presidents dels governs central i autonòmic que argumenten els seus posicionaments més d’acord amb les seves conveniències que no pas d’acord amb allò que la ciutadania clama i reclama. D’aquí que passi el què passi, un nou estatus és el que haurà de presidir les relacions entre Espanya i Catalunya en el futur immediat; un nou estatus que sens dubte condicionarà la vida política –i també econòmica i social– d’aquestes dues entitats territorials. Potser és això el què explica en part les dades que es desprenen de l’estudi demoscòpic que El País donava a conèixer aquest darrer cap de setmana, i que apuntaven que el 82% dels ciutadans enquestats (el 85 % dels enquestats a Catalunya) són favorables a acarar una reforma constitucional que adeqüi l’organització territorial de l’Estat a les actuals circumstàncies i exigències polítiques. Si es té en compte que aquesta no era una opinió generalitzada només fa uns mesos, aquestes dades poden ser interpretades com a un signe més de la creixent opinió entre la ciutadania de tot l’Estat de que cal redefinir les relacions entre Espanya i Catalunya. Clar que per acarar una reforma constitucional ara, possiblement s’hagi fet ja tard per la manca de voluntat política del govern central, i per la desconfiança que genera l’incompliment permanent dels compromisos de l’Estat envers Catalunya.

La segona. Precisament per la trajectòria seguida per les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya, en una cosa pràcticament tothom hi està d’acord, i que és que la única forma de desencallar la situació per la qual transitem, passa per conèixer la voluntat de la ciutadania quant al nostre futur polític, i quant al model de país pel qual hem d’apostar.

La tercera. La confessió escrita de Jordi Pujol que a finals del mes de juliol va lliurar sense explicacions als mitjans de comunicació, ha sacsejat la vida i els sentiments de la gent i del país. Del cas n’hauria de quedar en un segon pla –i per la hisenda pública– el gruix i les conseqüències tributàries i penals que del frau tributari se’n puguin derivar. Per contra, allò que hauria de centrar el debat polític és, d’una banda, el compromís inajornable de les formacions polítiques i del Parlament d’acabar amb qualsevol mala pràctica política, i molt especialment amb la corrupció; de l’altra, en depurar les responsabilitats i el seu abast polític que es deriven del cinisme i de la immoralitat comesa i autoconfesada per la persona que va tenir la responsabilitat de presidir Catalunya durant 23 anys, i que en cap moment es va estar d’impartir lliçons d’ètica i de patriotisme.

Però cal tenir-ho també clar: no és bo barrejar les coses i tractar aquestes i altres qüestions com un totum revolutum que només contribueix a confondre encara més a una ciutadania perplexa que això no obstant reclama el dret a fer net, i a construir un país nou que sigui socialment i tributàriament equitatiu, just i solidari, i en el que cap mena de corrupció hi pugui tenir ni justificació ni cabuda.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de setembre de 2014

Qui la fa, la paga?

Thursday, 21/11/2013 (07:09)

Deia la meva àvia que “qui la fa, la paga!”, convençuda com estava que aquest principi popular s’havia de complir sempre. Però potser perquè els temps no passen en va, i perquè tot canvia tan acceleradament, haurem de començar a pensar en com posar al dia les dites populars, ja que ateses les circumstàncies, aquestes dites es veuen desautoritzades per uns fets i per una realitat que per injusta, cada vegada ens agrada menys. I és que darrerament sovinteja entre la ciutadania la percepció que no tothom –i menys encara quan hi ha poder i poderosos entre mig— acaba pagant pels neulers que ha trencat. El darrer exemple el tenim en la sentència que la setmana passada dictava el Tribunal Superior de Justícia de Galícia en relació a les responsabilitats (civils i penals) que es podien derivar del cas Prestige, el vaixell cisterna que ara fa just onze anys va naufragar davant les costes gallegues, i que va ocasionar una marea negra de dimensions poc vistes,  amb uns danys que superaven els 4 mil milions d’euros. Ho titulava explícitament “La Voz de Galicia” en la seva edició de diumenge quan a primera exhibia un titular així de contundent: “Crece la sensación de impunidad ante el crimen sin castigo del ‘Prestige’”, i afegia que “La ejemplaridad que se buscaba con la sentencia quedó reducida a una sensación de impunidad que puede influir en la seguridad marítima”. I és que en efecte, el Tribunal Superior de Galícia, després de mirar-s’ho pel dret i pel revés, després de repassar documents i papers, després de buscar en la legislació, després de passar tant de temps, va concloure que del cas Prestige no se’n derivava cap responsabilitat atribuïble a persona, empresa o institució, llevat de la única de carácter penal que s’adjudicava al capità del buc per desobediència amb una condemna de nou mesos de pena de presó que no haurà de complir per raó d’edat.

Costa d’entendre que després del què vàrem veure i viure –en directe o per la televisió–, com després d’escoltar els disbarats colossals que vàrem sentir, i de prendre’s les decisions que es van prendre, un Tribunal –que ha de tenir cura de fer prevaler la justícia–, a partir d’uns legalismes de difícil comprensió, sentenciï com ho ha fet el Tribunal Superior de Justícia gallec. És d’aquesta manera, com una de les taques negres del govern d’Aznar (per allò del ‘xapapote’ i dels ‘hilillos negros de plastilina’ dels quals parlava el llavors ministre Rajoy) amb resultat d’un greu desastre ecològic, acaben per no tenir formalment cap responsable llevat d’un capità titllat de desobedient. En conseqüència, com que no hi ha responsable civil, serem els contribuents els que acabarem pagant pels danys ocasionats arran la mala gestió de la crisi del Prestige. ¿Com pot ser, ens preguntem, que els desencerts acumulats aquells dies per la naviliera consignatària del buc, pels polítics de torn i pels tècnics, no tinguin a hores d’ara cap responsable civil i penal pels danys ecològics i econòmics causats per l’enfonsament del buc cisterna?

Però el més fumut del cas, és que el Prestige no és l’únic plet que arriba a la seva conclusió sense discernir responsabilitats. La llista d’aquests casos ens resulta tediosa. Recorden?: cas dels vestits del president Camps al País Valencià (afer vinculat al cas Gürtel), cas Madrid Arena, cas Metro de València, cas Bankia, cas finançament il·legal dels partits polítics, cas Millet i Palau de la Música Catalana, cas Urdangarín, cas…

I el cas més greu és que aquí continua sense passar mai res. Ningú té la culpa de res… Es pot mentir, es poden tergiversar els fets, tant li fa… Només cal resistir i saber –i poder– treure partit de les escletxes legals perquè els tribunals sentenciïn que malgrat les evidències, no ha passat res… I tal dia farà un any… Mentre, però, la indignació creix, la desconfiança s’accelera, i la paciència s’esgota…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de noviembre de 2013

RTVValenciana

Thursday, 14/11/2013 (07:30)

La crisi social, i sobretot política i democràtica que al meu entendre s’ha obert al País Valencià arran la decisió adoptada pel govern d’Alberto Fabra de tancar Canal 9, em mou a un parell de reflexions urgents.

Primera. Que un govern prengui una mesura com la que ha adoptat el Consell Valencià de tancar un canal públic de comunicació constitueix en la pràctica una vulneració de les normes democràtiques més elementals. I això perquè una mesura com aquesta no hauria de poder ser adoptada mai passant per sobre del parlament atès que afecta a un ens de servei públic. Menys encara es poden canviar les regles de joc a conveniència, en un intent de maquillar una decisió tan dràstica com la de tancar un mitjà públic de comunicació que per definició ha d’estar al servei de la democràcia i de la ciutadania, i no pas del govern de torn. La missió de qualsevol ens públic de comunicació és la de garantir el dret que assisteix a la ciutadana a disposar d’una informació plural, puntual i veraç; un dret que per la seva naturalesa no pot ser conculcat per una simple decisió adoptada en un despatx presidencial com a resposta a una sentència judicial desestimatòria d’un ERO que, com reconeix el jutge mateix en la seva sentència, vulnerava “drets fonamentals i llibertats publiques”.

La segona. Confesso que de l’evolució del cas i de les notícies que se’n han derivat, em preocupa una altra vessant que he vist escassament tractada des dels mitjans de comunicació. Em refereixo al fet que arran la decisió del govern d’Alberto Fabra, alguns i algunes periodistes de Canal 9 han decidit deixar-se anar, i treure els drapets al sol en quant a la denúncia de les pressions i de les manipulacions que des del Consell els arribaven. D’aquesta manera hem tingut testimoni fefaent d’allò que tots sabíem sobradament que estava passant a Canal 9, però que ningú des de dins no s’atrevia a dir, i que possibilitava que des dels canals de comunicació de titularitat pública valenciana es fes de tot menys allò el que els corresponia fer, això és informar de manera veraç a la ciutadania. Però el testimoni d’aquestes ingerències i de les pressions rebudes pels periodistes ens situa davant l’evidència de males pràctiques professionals que es donaven a Canal 9 que ben poc diuen a favor de l’ètica i de la deontologia professional que ha de ser exigible a qualsevol periodista, treballi o no en un mitjà de titularitat pública.

Sabem que un plat de mongetes pot explicar, a voltes, els comportaments d’algunes persones. Més en temps de dificultats en què un lloc de treball és precisament això, un preuat lloc de treball. La qüestió rau en si a canvi d’assegurar-se un lloc de treball s’ha d’estar disposat a acceptar qualsevol imposició, i en conseqüència a fer renúncia a l’aplicació de criteris ajustats a l’ètica i a la deontologia professional en les tasques informatives. Contràriament, tal com apuntava fa unes setmanes en un altre meu comentari publicat aquí mateix, millor serà que ens deixem de proclamar principis ètics i codis deontològics que després no som capaços de complir.

D’altra banda, davant els testimonis que hem conegut en quant als constrenyiments informatius soferts pels professionals de Canal 9, ingènuament em pregunto què pot o podria estar passant en d’altres ens públics de comunicació damunt els quals ens consta que els governs de torn hi tenen posada quelcom més que la seva mirada… I potser haurem de concloure que a les alçades que som, continuen estant en joc drets tant fonamentals com els relacionats a l’accés de la ciutadania a una informació lliure, contrastada i solvent, que al cap i a la fi és el que s’espera dels mitjans de comunicació en general, i dels de titularitat pública en particular.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de noviembre de 2013

Corrupció

Thursday, 18/07/2013 (06:33)

Dibuix de Ferreres publicat a El Periódico, el 16 de juliol de 2013

Fa uns anys, quan s’apropaven les vacances estiuenques, l’activitat política es relaxava i els mitjans de comunicació recorrien als serpents d’estiu (notícies irrellevants, o fins i tot increïbles) per complir amb el seu deure d’informar. Les coses, però, ja no són com abans. I això no només pels canvis produïts en l’àmbit de la comunicació, sinó que també pels de la corrupció política que planen sobre partits de l’Estat i de Catalunya, i que com les tempestes d’estiu tendeixen a expandir-se cada minut que passa.

Així la ciutadania assisteix perplexa a l’espectacle que ofereixen els partits implicats en presumptes casos de corrupció que abans d’acarar la situació miren de treure’s el mort de sobre com poden. No s’adonen que si no s’assumeixen responsabilitats es contribueix a què el fangar s’estengui amb la col·laboració, d’una banda, d’una administració de justícia que és ràpida a l’hora d’imputar però lenta a l’hora de jutjar i sentenciar sovint amb resolucions que permeten que culpables confessos entrin -si és que finalment hi entren- i surtin de la presó amb estratagemes legals només a l’abast dels poderosos. De l’altra, amb la col·laboració hipòcrita d’opinadors i opinadores de tota mena que segons el cas del qual es tracti, carreguen més o menys els neulers amb el bast pretext de que no tots els casos de corrupció són iguals ni s’han de tractar de la mateixa manera.

Cal proclamar-ho sense embuts: amb la corrupció política no es pot ser parcial, i menys encara caure en el parany de suposar, per exemple, que el cas Bárcenas és més greu que no pas el cas dels ERO’s a Andalusia, o que el cas Palau de la Música Catalana a casa nostra. El cas Bàrcenas no és cap atac al PP ni a Espanya, de la mateixa manera que el cas dels ERO’s no és cap atac al PSOE ni a la democràcia. Tampoc el cas Palau de la Música és un atac a CiU ni a Catalunya. Tots els casos de corrupció política tenen un mateix rerefons: el d’uns comportaments malèvols a partir dels quals persones corruptes es lucren  emparades per les estructures del partit de torn. Si amb la corrupció política s’ha arribat fins aquí és també pel cinisme de les formacions polítiques, tant capaces d’identificar la palla en l’ull aliè com de negar l’existència de la biga en l’ull propi. I mentre no dubten a condemnar al contrari i exigir-ne dimissions, res no fan per acarar la corrupció que a casa seva tenen. Recorden el cas Filesa? Va ser el primer cas de finançament irregular d’un partit (el PSC) posat al descobert per un assalariat de Filesa al qual no se li va renovar el contracte de treball. Tots els partits van aprofitar el cas per desacreditar al PSC. Res no van fer però per posar fil a l’agulla a la llei de finançament dels partits polítics que fos garantia de transparència plena de les finances de les organitzacions polítiques. Diuen els castellans “de aquellos polvos esos lodos”.

I avui, a despit de la magnitud dels escàndols que tenim damunt la taula amb el cas Bárcenas al capdavant, continuem instal·lats en l’espera que els partits decideixin fer net. Prefereixen deixar passar el temps i que les estratagemes judicials els acabin resolent la papereta, com va passar amb els vestits del cas Gürtel. Rajoy es refia d’una recuperació econòmica per tapar el seu calvari particular del cas Bárcenas, i Mas s’empara en el procés sobiranista i en el maltracta fiscal en el que Madrid ens té, per desplaçar el cas Palau de l’òrbita de CiU. Però als uns i als altres el temps se’ls acaba, i la ciutadania està farta de tanta martingala. Pel bé de la democràcia, cal que a les responsabilitats penals que dels casos Bárcenas, ERO’s i Palau se’n puguin derivar s’hi uneixin les d’ordre polític que per conveniència o per incompetència, per acció o per omissió, no es poden justificar ni amagar darrera cap bandera…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de juliol de 2013

L’entrellat

Thursday, 29/11/2012 (09:00)

No havien passat encara 36 hores des que vàrem conèixer el dictamen emès per les urnes confirmant que Catalunya és un país plural i políticament divers, que esclatava un presumpte nou cas de corrupció que implicava a càrrecs polítics i a funcionaris municipals, i a empresaris locals. El secret del sumari establert pel jutge impedeix conèixer detalls precisos que va portar a la Fiscalia Anticorrupció a posar en marxa l’operació Mercuri. No cal dir que tan bon punt saltà la notícia de l’escorcoll a instal•lacions municipals pels Mossos d’Esquadra ordenat pel jutge, la plaça de l’Ajuntament es convertí en punt de cita  per als mitjans de comunicació a la cerca de més informació.

No és ara el moment de fer judicis de valor en quant a les conseqüències que de l’escorcoll i de la cerca de documentació en edificis municipals i en d’altres institucions sabadellenques se’n poden derivar. Sí que és el moment d’exigir que se’n depurin totes les responsabilitats que es derivin del cas. De moment se sap que han estat imputats un bon nombre de càrrecs polítics locals, amb l’alcalde Manuel Bustos al capdavant, i que han estat detingudes diverses persones. Davant la gravetat del cas i de la situació política creada, el què convé és que la justícia actuï amb tota celeritat i que les persones imputades puguin conèixer la raó d’aquesta seva imputació per prendre les decisions que correspongui. Mentre, el ressò de les presumptes irregularitats político-urbanístiques comeses que es recollien en el comunicat a la premsa emès per la Fiscalia, no farà més que créixer alimentat per rumors i per informacions impossibles de comprovar i de contrastar mentre es mantingui el caràcter de secret sumarial.

No hi ha d’haver dubte de que si la Fiscalia Anticorrupció va decidir actuar de la forma que ho va fer, és perquè disposa d’evidències suficients per suposar que des del consistori local es varen cometre irregularitats. Cal saber quines i amb quin abast, i cal esperar la màxima diligència judicial que permeti esclarir els fets. Aquest cas no és el primer en els que els indicis d’un presumpte enriquiment personal i/o finançament il•legal d’un partit polític aflora. Tampoc seria el primer cas en què els tràmits judicials s’eternitzessin d’allò més. Els casos Pretòria i Palau són en la memòria de tothom, i malgrat han passat tres anys des que es varen desencadenar, la lentitud en les actuacions judicials ha contribuït a estendre ombres de sospita i a augmentar l’efecte de descrèdit de la ciutadania envers els polítics i la política, però també envers la justícia; descrèdit que sovint es veu avalat mitjançant els judicis paral•lels i sense escrúpols que espectacularment promouen determinats mitjans de comunicació. Per cert, algú recorda el moment processal en què es troba el cas Pretòria que va imputar al que havia estat alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet i a rellevants personalitats vinculades a CiU? O el moment processal del cas Palau, susceptible de connectar amb el finançament il•legal de CiU? 

Amb l’operació Mercuri hem tingut notícia d’un nou cas judicial de presumpta corrupció. Des d’ara i fins que se’n conegui el desenllaç passarà possiblement temps. En qualsevol cas serà massa temps per evitar que l’ombra de la sospita quedi fixada sobre les persones i les institucions que poguessin quedar alliberades de qualsevol responsabilitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de novembre de 2012

Dèficit

Thursday, 22/03/2012 (06:35)

 castells-mas-colell.png

L’exconseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Antoni Castells, en una recent intervenció televisiva sobre el dèficit fiscal estructural català, apuntava que era hora de fer un front comú de les forces polítiques catalanes a Madrid, basat en el que sumava i no pas en el que restava. En unes altres paraules, l’exconseller apostava per vertebrar un front polític que partís d’un principi que ningú no qüestiona: que Catalunya pateix un dèficit estructural en les seves relacions fiscals amb Espanya. Un front, per tant, que no havia de perdre’s en disquisicions sobre la magnitud del dèficit, sinó que n’havia de reclamar la seva reconducció immediata. Tot plegat perquè fer un càlcul del dèficit fiscal no és senzill, almenys per dues raons: la primera perquè el govern de Madrid no dóna a conèixer les dades fiscals tal com està obligat per una resolució del Congrés de Diputats; la segona, perquè una part de la despesa susceptible de ser imputada com a retorn a Catalunya, és gestionada des de Madrid (pensions, subsidi d’atur, inversions en infraestructures estatals, defensa…), circumstància que complica enormement els càlculs de la despesa territorial de l’Estat a Catalunya.

Les declaracions d’Antoni Castells ens arribaven poques hores després que s’hagués donat publicitat a xifres força dispars en quant a l’abast del dèficit fiscal. El conseller Andreu Mas-Colell l’havia establert en el 8’4% del PIB mentre que el PSC, per boca de la seva diputada Rocío Martínez-Sampere, el situava en el 0,4% i denunciava que el mètode de càlcul utilitzat pel conseller no es corresponia amb el que des del govern de la Generalitat de Catalunya s’havia usat fins ara. La resposta des de les files del govern i de CiU arran aquesta discrepància va ser immediata: qui no coincideixi amb les xifres del govern no és un bon patriota… Tanmateix el més possible és que cap de les dues xifres s‘ajusti a la realitat pel fet que hi ha quatre possibles models a aplicar per fer el càlcul del dèficit, i cada model dóna un resultat diferent.

Però mentre discutim si el dèficit és de tant o de quant, mentre ho posem tot al mateix sac i barregem conceptes com la llei de consultes i el pacte fiscal, mentre carreguem els neulers afirmant que la responsabilitat de la situació actual es deu únicament als governs anteriors que ens han deixat una herència que no esperàvem…, passen coses que mai no haurien de passar. Com, per exemple, que evidenciem la nostra incapacitat de vertebrar un front polític ampli per presentar-nos a Madrid amb una sola veu i reclamar un règim econòmic per Catalunya equitatiu, així com el compliment del què havia estat ja pactat. Com que el govern bipartit de CiU, en un exercici de patriotisme ben peculiar, prefereixi pactar pressupostos, lleis i composició de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) amb el PP que –recordem-ho als més desmemoriats— és aquell mateix partit que va portar l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional (TC), i aquell mateix partit que va recórrer el model d’immersió lingüística davant el Tribunal Suprem espanyol…

Les paraules de Pep Guardiola continuen ressonant encara dins l’edifici del Parlament. Les recorden?: “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora…, no hi ha retrets…, no hi ha excuses…, i ens posem a pencar, som un país imparable”. N’hi farem cas?

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de març de 2012

Veredictes

Thursday, 23/02/2012 (06:47)

451px-j_accuse.jpg

L’any 1894, en plena Tercera República francesa, l’estat major del país veí descobria una carta anònima en la que es prometia traspàs d’informació militar secreta als alemanys. Alfred Dreyfus, oficial jueu de l’exèrcit francès, va ser acusat falsament de ser-ne l’autor, i de traïció. Va ser condemnat. Naixia l’affaire Dreyfus, un assumpte que amagava l’antisemitisme que dominava el pensament de determinats sectors de la societat francesa que en el cas veieren una oportunitat per desencadenar una campanya contra els jueus. La tossuderia del germà de Dreyfus per saber la veritat, va portar-lo a descobrir que un tinent coronel –Picquart– havia tingut coneixement de l’existència d’una altra carta, escrita el maig de 1896, amb la mateixa cal•ligrafia que la que havia estat atribuïda al seu germà. L’autor d’aquesta missiva era un oficial hongarès –Esterházy–, que va ser jutjat i absolt el gener de 1898. Davant les evidències del cas, l’escriptor Émile Zola va publicar a L’Aurore, una carta oberta al president de la república –el famós J’Accuse…!— en defensa de Dreyfus, tot reclamant la revisió del procés. Per aquesta carta, Zola va ser processat.

A partir d’aquests fets, l’acarament entre dretes i esquerres a França pel cas va ser una constant fins que la revisió del procés va resultar inevitable pel fet que un tinent coronel francès –Henry— es va suïcidar després de confessar que ell havia estat l’autor de la falsificació de proves contra Dreyfus. El setembre de 1899 s’obria un nou procés que rebaixaria la condemna, però que no reconeixeria en cap cas la innocència de Dreyfus. Amb el triomf electoral dels radicals-socialistes el 1906, l’affaire començà a tocar a la seva fi. Dreyfus era rehabilitat i Esterházy condemnat. Dreyfus va retornar a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant en acabar la Primera Guerra Mundial. La darrera pàgina del cas es va escriure el 1930, quan l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París entre els anys 1894-97, el coronel Schwartzkoppen, ratificava que l’autor de la carta que serví de base per acusar a Dreyfus havia estat l’oficial hongarès Esterházy.

Res més lluny de la meva intenció de barrejar les coses ni d’establir cap mena de relació i/o comparació entre el cas Dreyfus, i allò que s’està esdevenint a Espanya amb el jutge Garzón. Un jutge –ex-jutge per a ser més precisos– que segons els sondejos demoscòpics, més d’un 60% d’enquestats consideren està sotmès a una persecució judicial. La coincidència de tres judicis per tres causes diferents i amb càrrecs diversos contra Garzón, dóna peu a moltes especulacions, tant aquí com més enllà de les nostres fronteres. Al marge en qualsevol cas de les consideracions i de les percepcions que cadascú pugui tenir en relació a la feina i al protagonisme adquirit per Baltasar Garzón, caldrà convenir que sense entraren les raons estrictament jurídiques que es contenen en les dues primeres sentències que s’han conegut corresponents als casos Gürtel i cursos a Nova York –condemnatòria la primera, i absolutòria per prescripció la segona–, hom tingui la impressió d’un acarnissament judicial contra Garzón, amb el propòsit de desprestigiar l’ex-jutge. No hi ha res més pervers, per exemple, que voler acabar amb el prestigi d’una persona en el mateix acte en què se l’absolt.

Cal esperar, però, que les conseqüències dels casos Garzón no obrin cap porta a la possibilitat que els protagonistes de la trama Gürtel puguin ser absolts o que la llosa de silenci que encara hi ha sobre el franquisme continuï essent inamovible pels descendents dels represaliats durant la dictadura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de febrer de 2012