Arxiu de la categoria 'Tribunals'

Setembre

Thursday, 04/09/2014 (11:16)

Pensava que després d’un agost tant dens políticament, especulativament i informativament parlant, tot s’hauria dit i escrit. Però no. Només ha calgut que encetéssim un setembre que se’ns presenta curull de fets i d’esdeveniments transcendents, i que els mitjans de comunicació recuperessin els seus opinadors habituals, i que els polítics tanquessin el seu cicle estiuenc, perquè s’intensifiquin els posicionaments quant al futur més immediat del nostre país, i quant als possibles escenaris polítics, econòmics i socials que tenim a tombar de la cantonada.

Del soroll –més que no pas del debat rigorós– que acompanya la rentrée, em quedo amb tres reflexions, necessàriament urgents i ràpides. La primera: l’obvietat de que les relacions entre Espanya i Catalunya han arribat a un punt tal que fa que res no pugui tornar a ser com fins ara havia estat. I això per moltes raons, però sobretot per les actituds irreconciliables que s’han evidenciat entre els presidents dels governs central i autonòmic que argumenten els seus posicionaments més d’acord amb les seves conveniències que no pas d’acord amb allò que la ciutadania clama i reclama. D’aquí que passi el què passi, un nou estatus és el que haurà de presidir les relacions entre Espanya i Catalunya en el futur immediat; un nou estatus que sens dubte condicionarà la vida política –i també econòmica i social– d’aquestes dues entitats territorials. Potser és això el què explica en part les dades que es desprenen de l’estudi demoscòpic que El País donava a conèixer aquest darrer cap de setmana, i que apuntaven que el 82% dels ciutadans enquestats (el 85 % dels enquestats a Catalunya) són favorables a acarar una reforma constitucional que adeqüi l’organització territorial de l’Estat a les actuals circumstàncies i exigències polítiques. Si es té en compte que aquesta no era una opinió generalitzada només fa uns mesos, aquestes dades poden ser interpretades com a un signe més de la creixent opinió entre la ciutadania de tot l’Estat de que cal redefinir les relacions entre Espanya i Catalunya. Clar que per acarar una reforma constitucional ara, possiblement s’hagi fet ja tard per la manca de voluntat política del govern central, i per la desconfiança que genera l’incompliment permanent dels compromisos de l’Estat envers Catalunya.

La segona. Precisament per la trajectòria seguida per les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya, en una cosa pràcticament tothom hi està d’acord, i que és que la única forma de desencallar la situació per la qual transitem, passa per conèixer la voluntat de la ciutadania quant al nostre futur polític, i quant al model de país pel qual hem d’apostar.

La tercera. La confessió escrita de Jordi Pujol que a finals del mes de juliol va lliurar sense explicacions als mitjans de comunicació, ha sacsejat la vida i els sentiments de la gent i del país. Del cas n’hauria de quedar en un segon pla –i per la hisenda pública– el gruix i les conseqüències tributàries i penals que del frau tributari se’n puguin derivar. Per contra, allò que hauria de centrar el debat polític és, d’una banda, el compromís inajornable de les formacions polítiques i del Parlament d’acabar amb qualsevol mala pràctica política, i molt especialment amb la corrupció; de l’altra, en depurar les responsabilitats i el seu abast polític que es deriven del cinisme i de la immoralitat comesa i autoconfesada per la persona que va tenir la responsabilitat de presidir Catalunya durant 23 anys, i que en cap moment es va estar d’impartir lliçons d’ètica i de patriotisme.

Però cal tenir-ho també clar: no és bo barrejar les coses i tractar aquestes i altres qüestions com un totum revolutum que només contribueix a confondre encara més a una ciutadania perplexa que això no obstant reclama el dret a fer net, i a construir un país nou que sigui socialment i tributàriament equitatiu, just i solidari, i en el que cap mena de corrupció hi pugui tenir ni justificació ni cabuda.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de setembre de 2014

Qui la fa, la paga?

Thursday, 21/11/2013 (07:09)

Deia la meva àvia que “qui la fa, la paga!”, convençuda com estava que aquest principi popular s’havia de complir sempre. Però potser perquè els temps no passen en va, i perquè tot canvia tan acceleradament, haurem de començar a pensar en com posar al dia les dites populars, ja que ateses les circumstàncies, aquestes dites es veuen desautoritzades per uns fets i per una realitat que per injusta, cada vegada ens agrada menys. I és que darrerament sovinteja entre la ciutadania la percepció que no tothom –i menys encara quan hi ha poder i poderosos entre mig— acaba pagant pels neulers que ha trencat. El darrer exemple el tenim en la sentència que la setmana passada dictava el Tribunal Superior de Justícia de Galícia en relació a les responsabilitats (civils i penals) que es podien derivar del cas Prestige, el vaixell cisterna que ara fa just onze anys va naufragar davant les costes gallegues, i que va ocasionar una marea negra de dimensions poc vistes,  amb uns danys que superaven els 4 mil milions d’euros. Ho titulava explícitament “La Voz de Galicia” en la seva edició de diumenge quan a primera exhibia un titular així de contundent: “Crece la sensación de impunidad ante el crimen sin castigo del ‘Prestige’”, i afegia que “La ejemplaridad que se buscaba con la sentencia quedó reducida a una sensación de impunidad que puede influir en la seguridad marítima”. I és que en efecte, el Tribunal Superior de Galícia, després de mirar-s’ho pel dret i pel revés, després de repassar documents i papers, després de buscar en la legislació, després de passar tant de temps, va concloure que del cas Prestige no se’n derivava cap responsabilitat atribuïble a persona, empresa o institució, llevat de la única de carácter penal que s’adjudicava al capità del buc per desobediència amb una condemna de nou mesos de pena de presó que no haurà de complir per raó d’edat.

Costa d’entendre que després del què vàrem veure i viure –en directe o per la televisió–, com després d’escoltar els disbarats colossals que vàrem sentir, i de prendre’s les decisions que es van prendre, un Tribunal –que ha de tenir cura de fer prevaler la justícia–, a partir d’uns legalismes de difícil comprensió, sentenciï com ho ha fet el Tribunal Superior de Justícia gallec. És d’aquesta manera, com una de les taques negres del govern d’Aznar (per allò del ‘xapapote’ i dels ‘hilillos negros de plastilina’ dels quals parlava el llavors ministre Rajoy) amb resultat d’un greu desastre ecològic, acaben per no tenir formalment cap responsable llevat d’un capità titllat de desobedient. En conseqüència, com que no hi ha responsable civil, serem els contribuents els que acabarem pagant pels danys ocasionats arran la mala gestió de la crisi del Prestige. ¿Com pot ser, ens preguntem, que els desencerts acumulats aquells dies per la naviliera consignatària del buc, pels polítics de torn i pels tècnics, no tinguin a hores d’ara cap responsable civil i penal pels danys ecològics i econòmics causats per l’enfonsament del buc cisterna?

Però el més fumut del cas, és que el Prestige no és l’únic plet que arriba a la seva conclusió sense discernir responsabilitats. La llista d’aquests casos ens resulta tediosa. Recorden?: cas dels vestits del president Camps al País Valencià (afer vinculat al cas Gürtel), cas Madrid Arena, cas Metro de València, cas Bankia, cas finançament il·legal dels partits polítics, cas Millet i Palau de la Música Catalana, cas Urdangarín, cas…

I el cas més greu és que aquí continua sense passar mai res. Ningú té la culpa de res… Es pot mentir, es poden tergiversar els fets, tant li fa… Només cal resistir i saber –i poder– treure partit de les escletxes legals perquè els tribunals sentenciïn que malgrat les evidències, no ha passat res… I tal dia farà un any… Mentre, però, la indignació creix, la desconfiança s’accelera, i la paciència s’esgota…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de noviembre de 2013

RTVValenciana

Thursday, 14/11/2013 (07:30)

La crisi social, i sobretot política i democràtica que al meu entendre s’ha obert al País Valencià arran la decisió adoptada pel govern d’Alberto Fabra de tancar Canal 9, em mou a un parell de reflexions urgents.

Primera. Que un govern prengui una mesura com la que ha adoptat el Consell Valencià de tancar un canal públic de comunicació constitueix en la pràctica una vulneració de les normes democràtiques més elementals. I això perquè una mesura com aquesta no hauria de poder ser adoptada mai passant per sobre del parlament atès que afecta a un ens de servei públic. Menys encara es poden canviar les regles de joc a conveniència, en un intent de maquillar una decisió tan dràstica com la de tancar un mitjà públic de comunicació que per definició ha d’estar al servei de la democràcia i de la ciutadania, i no pas del govern de torn. La missió de qualsevol ens públic de comunicació és la de garantir el dret que assisteix a la ciutadana a disposar d’una informació plural, puntual i veraç; un dret que per la seva naturalesa no pot ser conculcat per una simple decisió adoptada en un despatx presidencial com a resposta a una sentència judicial desestimatòria d’un ERO que, com reconeix el jutge mateix en la seva sentència, vulnerava “drets fonamentals i llibertats publiques”.

La segona. Confesso que de l’evolució del cas i de les notícies que se’n han derivat, em preocupa una altra vessant que he vist escassament tractada des dels mitjans de comunicació. Em refereixo al fet que arran la decisió del govern d’Alberto Fabra, alguns i algunes periodistes de Canal 9 han decidit deixar-se anar, i treure els drapets al sol en quant a la denúncia de les pressions i de les manipulacions que des del Consell els arribaven. D’aquesta manera hem tingut testimoni fefaent d’allò que tots sabíem sobradament que estava passant a Canal 9, però que ningú des de dins no s’atrevia a dir, i que possibilitava que des dels canals de comunicació de titularitat pública valenciana es fes de tot menys allò el que els corresponia fer, això és informar de manera veraç a la ciutadania. Però el testimoni d’aquestes ingerències i de les pressions rebudes pels periodistes ens situa davant l’evidència de males pràctiques professionals que es donaven a Canal 9 que ben poc diuen a favor de l’ètica i de la deontologia professional que ha de ser exigible a qualsevol periodista, treballi o no en un mitjà de titularitat pública.

Sabem que un plat de mongetes pot explicar, a voltes, els comportaments d’algunes persones. Més en temps de dificultats en què un lloc de treball és precisament això, un preuat lloc de treball. La qüestió rau en si a canvi d’assegurar-se un lloc de treball s’ha d’estar disposat a acceptar qualsevol imposició, i en conseqüència a fer renúncia a l’aplicació de criteris ajustats a l’ètica i a la deontologia professional en les tasques informatives. Contràriament, tal com apuntava fa unes setmanes en un altre meu comentari publicat aquí mateix, millor serà que ens deixem de proclamar principis ètics i codis deontològics que després no som capaços de complir.

D’altra banda, davant els testimonis que hem conegut en quant als constrenyiments informatius soferts pels professionals de Canal 9, ingènuament em pregunto què pot o podria estar passant en d’altres ens públics de comunicació damunt els quals ens consta que els governs de torn hi tenen posada quelcom més que la seva mirada… I potser haurem de concloure que a les alçades que som, continuen estant en joc drets tant fonamentals com els relacionats a l’accés de la ciutadania a una informació lliure, contrastada i solvent, que al cap i a la fi és el que s’espera dels mitjans de comunicació en general, i dels de titularitat pública en particular.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de noviembre de 2013

Corrupció

Thursday, 18/07/2013 (06:33)

Dibuix de Ferreres publicat a El Periódico, el 16 de juliol de 2013

Fa uns anys, quan s’apropaven les vacances estiuenques, l’activitat política es relaxava i els mitjans de comunicació recorrien als serpents d’estiu (notícies irrellevants, o fins i tot increïbles) per complir amb el seu deure d’informar. Les coses, però, ja no són com abans. I això no només pels canvis produïts en l’àmbit de la comunicació, sinó que també pels de la corrupció política que planen sobre partits de l’Estat i de Catalunya, i que com les tempestes d’estiu tendeixen a expandir-se cada minut que passa.

Així la ciutadania assisteix perplexa a l’espectacle que ofereixen els partits implicats en presumptes casos de corrupció que abans d’acarar la situació miren de treure’s el mort de sobre com poden. No s’adonen que si no s’assumeixen responsabilitats es contribueix a què el fangar s’estengui amb la col·laboració, d’una banda, d’una administració de justícia que és ràpida a l’hora d’imputar però lenta a l’hora de jutjar i sentenciar sovint amb resolucions que permeten que culpables confessos entrin -si és que finalment hi entren- i surtin de la presó amb estratagemes legals només a l’abast dels poderosos. De l’altra, amb la col·laboració hipòcrita d’opinadors i opinadores de tota mena que segons el cas del qual es tracti, carreguen més o menys els neulers amb el bast pretext de que no tots els casos de corrupció són iguals ni s’han de tractar de la mateixa manera.

Cal proclamar-ho sense embuts: amb la corrupció política no es pot ser parcial, i menys encara caure en el parany de suposar, per exemple, que el cas Bárcenas és més greu que no pas el cas dels ERO’s a Andalusia, o que el cas Palau de la Música Catalana a casa nostra. El cas Bàrcenas no és cap atac al PP ni a Espanya, de la mateixa manera que el cas dels ERO’s no és cap atac al PSOE ni a la democràcia. Tampoc el cas Palau de la Música és un atac a CiU ni a Catalunya. Tots els casos de corrupció política tenen un mateix rerefons: el d’uns comportaments malèvols a partir dels quals persones corruptes es lucren  emparades per les estructures del partit de torn. Si amb la corrupció política s’ha arribat fins aquí és també pel cinisme de les formacions polítiques, tant capaces d’identificar la palla en l’ull aliè com de negar l’existència de la biga en l’ull propi. I mentre no dubten a condemnar al contrari i exigir-ne dimissions, res no fan per acarar la corrupció que a casa seva tenen. Recorden el cas Filesa? Va ser el primer cas de finançament irregular d’un partit (el PSC) posat al descobert per un assalariat de Filesa al qual no se li va renovar el contracte de treball. Tots els partits van aprofitar el cas per desacreditar al PSC. Res no van fer però per posar fil a l’agulla a la llei de finançament dels partits polítics que fos garantia de transparència plena de les finances de les organitzacions polítiques. Diuen els castellans “de aquellos polvos esos lodos”.

I avui, a despit de la magnitud dels escàndols que tenim damunt la taula amb el cas Bárcenas al capdavant, continuem instal·lats en l’espera que els partits decideixin fer net. Prefereixen deixar passar el temps i que les estratagemes judicials els acabin resolent la papereta, com va passar amb els vestits del cas Gürtel. Rajoy es refia d’una recuperació econòmica per tapar el seu calvari particular del cas Bárcenas, i Mas s’empara en el procés sobiranista i en el maltracta fiscal en el que Madrid ens té, per desplaçar el cas Palau de l’òrbita de CiU. Però als uns i als altres el temps se’ls acaba, i la ciutadania està farta de tanta martingala. Pel bé de la democràcia, cal que a les responsabilitats penals que dels casos Bárcenas, ERO’s i Palau se’n puguin derivar s’hi uneixin les d’ordre polític que per conveniència o per incompetència, per acció o per omissió, no es poden justificar ni amagar darrera cap bandera…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de juliol de 2013

L’entrellat

Thursday, 29/11/2012 (09:00)

No havien passat encara 36 hores des que vàrem conèixer el dictamen emès per les urnes confirmant que Catalunya és un país plural i políticament divers, que esclatava un presumpte nou cas de corrupció que implicava a càrrecs polítics i a funcionaris municipals, i a empresaris locals. El secret del sumari establert pel jutge impedeix conèixer detalls precisos que va portar a la Fiscalia Anticorrupció a posar en marxa l’operació Mercuri. No cal dir que tan bon punt saltà la notícia de l’escorcoll a instal•lacions municipals pels Mossos d’Esquadra ordenat pel jutge, la plaça de l’Ajuntament es convertí en punt de cita  per als mitjans de comunicació a la cerca de més informació.

No és ara el moment de fer judicis de valor en quant a les conseqüències que de l’escorcoll i de la cerca de documentació en edificis municipals i en d’altres institucions sabadellenques se’n poden derivar. Sí que és el moment d’exigir que se’n depurin totes les responsabilitats que es derivin del cas. De moment se sap que han estat imputats un bon nombre de càrrecs polítics locals, amb l’alcalde Manuel Bustos al capdavant, i que han estat detingudes diverses persones. Davant la gravetat del cas i de la situació política creada, el què convé és que la justícia actuï amb tota celeritat i que les persones imputades puguin conèixer la raó d’aquesta seva imputació per prendre les decisions que correspongui. Mentre, el ressò de les presumptes irregularitats político-urbanístiques comeses que es recollien en el comunicat a la premsa emès per la Fiscalia, no farà més que créixer alimentat per rumors i per informacions impossibles de comprovar i de contrastar mentre es mantingui el caràcter de secret sumarial.

No hi ha d’haver dubte de que si la Fiscalia Anticorrupció va decidir actuar de la forma que ho va fer, és perquè disposa d’evidències suficients per suposar que des del consistori local es varen cometre irregularitats. Cal saber quines i amb quin abast, i cal esperar la màxima diligència judicial que permeti esclarir els fets. Aquest cas no és el primer en els que els indicis d’un presumpte enriquiment personal i/o finançament il•legal d’un partit polític aflora. Tampoc seria el primer cas en què els tràmits judicials s’eternitzessin d’allò més. Els casos Pretòria i Palau són en la memòria de tothom, i malgrat han passat tres anys des que es varen desencadenar, la lentitud en les actuacions judicials ha contribuït a estendre ombres de sospita i a augmentar l’efecte de descrèdit de la ciutadania envers els polítics i la política, però també envers la justícia; descrèdit que sovint es veu avalat mitjançant els judicis paral•lels i sense escrúpols que espectacularment promouen determinats mitjans de comunicació. Per cert, algú recorda el moment processal en què es troba el cas Pretòria que va imputar al que havia estat alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet i a rellevants personalitats vinculades a CiU? O el moment processal del cas Palau, susceptible de connectar amb el finançament il•legal de CiU? 

Amb l’operació Mercuri hem tingut notícia d’un nou cas judicial de presumpta corrupció. Des d’ara i fins que se’n conegui el desenllaç passarà possiblement temps. En qualsevol cas serà massa temps per evitar que l’ombra de la sospita quedi fixada sobre les persones i les institucions que poguessin quedar alliberades de qualsevol responsabilitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de novembre de 2012

Dèficit

Thursday, 22/03/2012 (06:35)

 castells-mas-colell.png

L’exconseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Antoni Castells, en una recent intervenció televisiva sobre el dèficit fiscal estructural català, apuntava que era hora de fer un front comú de les forces polítiques catalanes a Madrid, basat en el que sumava i no pas en el que restava. En unes altres paraules, l’exconseller apostava per vertebrar un front polític que partís d’un principi que ningú no qüestiona: que Catalunya pateix un dèficit estructural en les seves relacions fiscals amb Espanya. Un front, per tant, que no havia de perdre’s en disquisicions sobre la magnitud del dèficit, sinó que n’havia de reclamar la seva reconducció immediata. Tot plegat perquè fer un càlcul del dèficit fiscal no és senzill, almenys per dues raons: la primera perquè el govern de Madrid no dóna a conèixer les dades fiscals tal com està obligat per una resolució del Congrés de Diputats; la segona, perquè una part de la despesa susceptible de ser imputada com a retorn a Catalunya, és gestionada des de Madrid (pensions, subsidi d’atur, inversions en infraestructures estatals, defensa…), circumstància que complica enormement els càlculs de la despesa territorial de l’Estat a Catalunya.

Les declaracions d’Antoni Castells ens arribaven poques hores després que s’hagués donat publicitat a xifres força dispars en quant a l’abast del dèficit fiscal. El conseller Andreu Mas-Colell l’havia establert en el 8’4% del PIB mentre que el PSC, per boca de la seva diputada Rocío Martínez-Sampere, el situava en el 0,4% i denunciava que el mètode de càlcul utilitzat pel conseller no es corresponia amb el que des del govern de la Generalitat de Catalunya s’havia usat fins ara. La resposta des de les files del govern i de CiU arran aquesta discrepància va ser immediata: qui no coincideixi amb les xifres del govern no és un bon patriota… Tanmateix el més possible és que cap de les dues xifres s‘ajusti a la realitat pel fet que hi ha quatre possibles models a aplicar per fer el càlcul del dèficit, i cada model dóna un resultat diferent.

Però mentre discutim si el dèficit és de tant o de quant, mentre ho posem tot al mateix sac i barregem conceptes com la llei de consultes i el pacte fiscal, mentre carreguem els neulers afirmant que la responsabilitat de la situació actual es deu únicament als governs anteriors que ens han deixat una herència que no esperàvem…, passen coses que mai no haurien de passar. Com, per exemple, que evidenciem la nostra incapacitat de vertebrar un front polític ampli per presentar-nos a Madrid amb una sola veu i reclamar un règim econòmic per Catalunya equitatiu, així com el compliment del què havia estat ja pactat. Com que el govern bipartit de CiU, en un exercici de patriotisme ben peculiar, prefereixi pactar pressupostos, lleis i composició de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) amb el PP que –recordem-ho als més desmemoriats— és aquell mateix partit que va portar l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional (TC), i aquell mateix partit que va recórrer el model d’immersió lingüística davant el Tribunal Suprem espanyol…

Les paraules de Pep Guardiola continuen ressonant encara dins l’edifici del Parlament. Les recorden?: “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora…, no hi ha retrets…, no hi ha excuses…, i ens posem a pencar, som un país imparable”. N’hi farem cas?

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de març de 2012

Veredictes

Thursday, 23/02/2012 (06:47)

451px-j_accuse.jpg

L’any 1894, en plena Tercera República francesa, l’estat major del país veí descobria una carta anònima en la que es prometia traspàs d’informació militar secreta als alemanys. Alfred Dreyfus, oficial jueu de l’exèrcit francès, va ser acusat falsament de ser-ne l’autor, i de traïció. Va ser condemnat. Naixia l’affaire Dreyfus, un assumpte que amagava l’antisemitisme que dominava el pensament de determinats sectors de la societat francesa que en el cas veieren una oportunitat per desencadenar una campanya contra els jueus. La tossuderia del germà de Dreyfus per saber la veritat, va portar-lo a descobrir que un tinent coronel –Picquart– havia tingut coneixement de l’existència d’una altra carta, escrita el maig de 1896, amb la mateixa cal•ligrafia que la que havia estat atribuïda al seu germà. L’autor d’aquesta missiva era un oficial hongarès –Esterházy–, que va ser jutjat i absolt el gener de 1898. Davant les evidències del cas, l’escriptor Émile Zola va publicar a L’Aurore, una carta oberta al president de la república –el famós J’Accuse…!— en defensa de Dreyfus, tot reclamant la revisió del procés. Per aquesta carta, Zola va ser processat.

A partir d’aquests fets, l’acarament entre dretes i esquerres a França pel cas va ser una constant fins que la revisió del procés va resultar inevitable pel fet que un tinent coronel francès –Henry— es va suïcidar després de confessar que ell havia estat l’autor de la falsificació de proves contra Dreyfus. El setembre de 1899 s’obria un nou procés que rebaixaria la condemna, però que no reconeixeria en cap cas la innocència de Dreyfus. Amb el triomf electoral dels radicals-socialistes el 1906, l’affaire començà a tocar a la seva fi. Dreyfus era rehabilitat i Esterházy condemnat. Dreyfus va retornar a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant en acabar la Primera Guerra Mundial. La darrera pàgina del cas es va escriure el 1930, quan l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París entre els anys 1894-97, el coronel Schwartzkoppen, ratificava que l’autor de la carta que serví de base per acusar a Dreyfus havia estat l’oficial hongarès Esterházy.

Res més lluny de la meva intenció de barrejar les coses ni d’establir cap mena de relació i/o comparació entre el cas Dreyfus, i allò que s’està esdevenint a Espanya amb el jutge Garzón. Un jutge –ex-jutge per a ser més precisos– que segons els sondejos demoscòpics, més d’un 60% d’enquestats consideren està sotmès a una persecució judicial. La coincidència de tres judicis per tres causes diferents i amb càrrecs diversos contra Garzón, dóna peu a moltes especulacions, tant aquí com més enllà de les nostres fronteres. Al marge en qualsevol cas de les consideracions i de les percepcions que cadascú pugui tenir en relació a la feina i al protagonisme adquirit per Baltasar Garzón, caldrà convenir que sense entraren les raons estrictament jurídiques que es contenen en les dues primeres sentències que s’han conegut corresponents als casos Gürtel i cursos a Nova York –condemnatòria la primera, i absolutòria per prescripció la segona–, hom tingui la impressió d’un acarnissament judicial contra Garzón, amb el propòsit de desprestigiar l’ex-jutge. No hi ha res més pervers, per exemple, que voler acabar amb el prestigi d’una persona en el mateix acte en què se l’absolt.

Cal esperar, però, que les conseqüències dels casos Garzón no obrin cap porta a la possibilitat que els protagonistes de la trama Gürtel puguin ser absolts o que la llosa de silenci que encara hi ha sobre el franquisme continuï essent inamovible pels descendents dels represaliats durant la dictadura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de febrer de 2012

I ara què?

Thursday, 22/04/2010 (07:41)

images-2.jpg             images.jpg    

La cosa no pinta bé. Fa temps que no pinta bé. Cada dia que passa, el Tribunal Constitucional s’està mostrant més incapaç de “resoldre” una qüestió –la dels recursos d’inconstitucionalitat contra alguns articles de l’Estatut de Catalunya– que ben mirat ni tant sols no haurien d’haver estat acceptats a tràmit. És difícil entendre com un acord establert entre dos Parlaments sobirans i referendat per la ciutadania, pot acabar a mans de l’arbitratge d’un Tribunal Constitucional (TC) en què 4 dels seus membres han esgotat mandat, un altre ha mort i encara un altre està recusat i no pot prendre part en els debats. Si hi afegim que fins ara han estat votades sense èxit quatre propostes de resolució i que es porten pràcticament quatre anys d’intents, no ha de ser cap quimera el concloure que amb l’actual composició del TC, emetre una resolució sobre aquesta qüestió esdevé un repte impossible.

Declarava fa poc el líder de l’oposició Mariano Rajoy que demanar ara la renovació dels membres del TC “caducats” és “posar un torpedo a la línia de flotació del Tribunal”. I afegia Rajoy –amb qui en aquesta nova apreciació havia de coincidir José Blanco del PSOE— que no “es poden canviar les regles del joc quan ja s’ha jugat mig partit”. No deu recordar Rajoy que qui primer va posar un torpedo en la línia de flotació del TC va ser el seu propi partit en presentar els recursos. No es deuen adonar –ni Rajoy, ni en aquest cas tampoc Blanco— que les regles de joc, de fet, ja han estat canviades. I això des del moment en què els seus respectius partits no s’han posat d’acord ni per renovar els membres “caducats” ni per substituir el magistrat que va morir. Tot plegat contribueix a la deslegitimació de l’Alt Tribunal a la qual Rajoy i Blanco fan referència. És d’aquesta manera com pràcticament sense adonar-nos, el TC ha passat de ser un Tribunal garantista dels drets constitucionals i interpretador de la Constitució en positiu, a un Tribunal tutelador i restrictiu en la interpretació d’aquesta norma fonamental.

Algú va escriure que quan es parla de Catalunya, la persona que es troba més a prop d’un espanyol de dretes és sempre un espanyol d’esquerres. S’ho poden mirar com més el plagui els senyors Rajoy i Blanco, però sàpiguen que el mal ja està fet i que el Tribunal Constitucional, almenys en la seva actual composició, ha malbaratat la seva credibilitat gràcies, en gran part, també a la incompetència mostrada pels seus respectius partits polítics a l’hora de renovar-ne els membres “caducats”. I si ells creuen que després de quatre intents de resolució en relació a l’Estatut de Catalunya, el TC disposa d’alguna oportunitat més, que s’ho facin mirar. ¿O és que haurem de pensar que l’estratègia que apliquen es fonamenta en allargar i allargar les coses fins el moment –ben hipotètic per cert— en què l’un o l’altre (PSOE o PP) guanyin les eleccions per majoria absoluta i puguin imposar la “seva idea” quant a la renovació dels membres del Tribunal Constitucional?

L’Estat social de Dret es fonamenta en la divisió de poders i en el principi que la sobirania recau en la ciutadania. Un parell de característiques que, per dir-ho en paraules amables, han estat distorsionades. Almenys en aquest cas del TC de recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’abril de 2010

Coses difícils d’entendre

Thursday, 01/04/2010 (08:00)

Espectacular i digne de ser estudiat pels que ho puguin entendre. ¿Com pot ser que a Itàlia, Silvio Berlusconi, malgrat el seu comportament desafiant i grotesc i fer-les de cavall estant, no acaba –ara com ara– pagant cap mena de cost davant les urnes? ¿Com és que aquí, el PP se n’està sortint de totes les “anomalies” amb les quals s’enfronta i amb els casos de corrupció que li van apareixent l’un darrera l’altra com si res no passés? Si donem per bones les tendències de les enquestes, als populars no els ha de preocupar els possibles efectes que es puguin derivar dels casos de corrupció en els quals militants del seu partit es troben immersos a l’hora d’anar a votar. Més aviat el contrari. Les enquestes s’entesten en testimoniar que s’està produint una alça en el vot popular i, per contra, una baixa en el vot socialista. I per si amb això no n’hi hagués prou, les “anomalies” dels populars assoleixen  nivells de més difícil comprensió i major paradoxa quan és Baltasar Garzón –el jutge que s’està mostrant força actiu en perseguir casos de corrupció que afecten al Partit Popular— qui corre el risc ara de ser processat per, d’entre d’altres possibles “raons”, haver comés la “gosadia” d’obrir una investigació a una suposada i àmplia trama de corrupció –que operava a Madrid, València i la Costa del Sol—, de blanqueig de capitals, de frau fiscal, de suborn i de trànsit d’influències. És a dir, per haver fet front a la trama coneguda com el cas Gürtel i encapçalada pel singular Francisco Correa, en la que hi estan imputades més d’una setantena de persones vinculades al Partit Popular.

La circumstància que el jutge Garzón no sigui ben vist pels seus companys de l’Audiència Nacional ha acabat, en definitiva, per ser una bona notícia més per als interessos dels encausats en el cas Gürtel, atès que gràcies a aquesta animadversió podria ajornar-se la resolució del cas. Tot per art i gràcia d’haver-se denegat com a proves de càrrec unes gravacions telefòniques amb el pretext d’haver estat obtingudes de manera il•legal. El primer efecte d’aquesta paradoxal situació és sens dubte que el president de la Comunitat valenciana, Francisco Camps, se’n podria anar de “rositas” i que tots els seus clamorosos “xanxullos” podrien quedar, almenys momentàniament, dissimulats. Vist “l’èxit” de la maniobra, l’advocat de l’ex-president de les Illes Balears i ex-ministre del govern Aznar, Jaume Matas, assegurava que fonamentaria la defensa del seu client en demanar que no fossin admeses a prova de càrrec les escoltes telefòniques de les quals la fiscalia disposava. Per si de cas, però, Mariano Rajoy es desmarcava dilluns del cas Palma Arena i possibles esquitxos, desitjant molta sort a Matas i que “si podia” (sic) fes prevaler la seva innocència. Talment com si Rajoy i Matas no s’haguessin tractat mai, ni tampoc no en coneguessin de res…! 

Són diversos els cassos de corrupció que tenen a militants del PP en el seu mateix centre de l’operació i que això no obstant han estat saldats sense més danys que els estrictament necessaris a l’hora de merèixer titulars i portades de diaris, revistes i informatius… Potser per això, tal i com li van les coses judicialment parlant, el PP no estigui preocupat per l’estat i la imatge que la justícia projecta…. Sigui com sigui, el problema principal rau en el fet que davant situacions de corrupció com aquestes i com s’acaben resolent, pugui fer pensar a més d’un i a més de dos, que també quan es tracta d’investigar la corrupció, acaben per aparèixer “obstacles insalvables” que posen de relleu “que la justícia és més igual per a uns que no pas per a uns altres”, com assegurava el recordat Perich. I això, evidentment, no pot ser bo ni per a la justícia ni tampoc per a la democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r d’abril de 2010

El jutge Garzón

Thursday, 18/02/2010 (07:45)

En ocasions, el destí ens depara situacions inversemblants. Algunes d’aquestes situacions estan se’ns fan presents fins i tot carregades d’ironia. Quelcom d’això passa amb el jutge Baltasar Garzón que, al pas que anem, podria arribar a ser la única persona que podria acabar pagant arran la seva gosadia per esbrinar responsabilitats derivades de les desaparicions i dels crims polítics que van ser comesos després de la Guerra Civil i durant la dictadura del general Franco. D’aquesta manera ens trobaríem davant la paradoxa que mentre és el jutge Garzón qui va promoure, enmig d’una generalitzada simpatia internacional, l’ordre d’arrest contra l’exdictador xilè Augusto Pinochet per assassinat i tortura de ciutadans espanyols durant el seu mandat, a Espanya sigui ell qui s’hagi d’asseure al banc dels acusats per una raó semblant. I que ho hagi de fer arran la causa instruïda pel magistrat del Tribunal Suprem, Luciano Varela, on s’acusa a Garzón de prevaricació a l’hora d’investigar les desaparicions i crims que varen seguir a la Guerra Civil. En unes altres paraules, aquells mateix jutge que busca fer justícia per crims que en altres latituds han estat qualificats contra la humanitat, aquí pugui acabar pagant per aquesta seva gosadia. Viure per a veure. Deu ser que la sentència que resa que Espanya és diferent, continua essent plenament vigent.

No faré cap defensa d’un jutge, com Baltasar Garzón. D’entre d’altres raons perquè ell sempre ha estat una persona que ha buscat la notorietat, la fama i l’estrellat, deixant-se portar per les seves ambicions personals i professionals i perquè ell mateix es considera com una mena de “justiciero universal” cridat als més alts designis. De fet, la seva trajectòria professional i personal és ben significativa en aquest sentit i de ben segur  mereixeria l’atenció de pàgines i pàgines d’un hipotètic llibre sobre la judicatura espanyola i els seus membres. Sigui com sigui, les ànsies de protagonisme del jutge Garzón no poden restar cap mena de mèrit en fet d’haver emprés actuacions judicials que buscaven esclarir uns fets històrics ben determinats i contribuir d’aquest manera a la recuperació de la memòria històrica d’aquest país. Tampoc no li ha de treure cap mèrit les controvertides i mediàtiques iniciatives empreses contra els GAL o ETA o els narcotraficants… Clar que si a això hi afegim que les actuacions d’aquest jutge no han merescut les simpaties d’alguns dels seus companys de l’Audiència Nacional, tampoc no ens ha d’estranyar que aquests mateixos magistrats siguin els que, a partir de l’acusació presentada per entitats, associacions i partits vinculades i vinculats a l’extrema dreta, amb el suport de determinades cohorts mediàtiques, aprofitin l’avinentesa per fer-li passar comptes.

Les coses són com són i el resultat és que el jutge Baltasar Garzón pot acabar caient arran querelles d’entitats i associacions d’ideologia reaccionària, d’extrema dreta. Les mateixes entitats i associacions que, com a mínim, mai no han abdicat de les seva proximitat ideològica amb el franquisme ni tampoc de les pràctiques repressores que aquell règim va practicar. Una paradoxa que ens hauria de preocupar, com també el fet que el Tribunal Suprem acabi per admetre a tràmit la querella en la que s’imputava al jutge Garzón un delicte de prevaricació qualificat de “palmario, premeditado, consciente y creyéndose impune”. Si davant de tot plegat hi ha qui té dubtes de com van les coses en l’àmbit de la judicatura, que baixi Déu i que ho vegi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de febrer de 2010