Arxiu de la categoria 'Fet divers'

Els 14′s

Thursday, 12/06/2014 (05:31)

Al mirar enrere per saber més quant a la nostra història, constatem que els anys dels darrers segles acabats en 14 estan impregnats tots ells d’un alt significat nacional. Així, el 22 de juliol de 1614, Ramon d’Olmera i d’Alemany era nomenat el 84è. president de la Generalitat de Catalunya. Durant el seu mandat de tres anys, van produir-se incidents amb els bandolers que com Joan de Serrallonga i Perot Rocaguinarda actuaven empesos pel seu desacord amb les institucions arran la situació social que a Catalunya es vivia. Un segle més tard, el 1714, un fet decisiu sobradament conegut de la nostra història: el setge de Barcelona, una de les darreres operacions militars de la Guerra de Successió Espanyola que enfrontava els defensors de Barcelona (que donaven suport a Carles III) amb els exèrcits de Felip V. El setge va acabar amb la derrota dels defensors de Barcelona, sobrepassats en nombre i envoltats pels soldats borbònics. D’aquella desfeta, una duríssima repressió, la crema d’algunes ciutats, la derogació de lleis i furs, i els Decrets de Nova Planta (1716).

Si avancem i canviem de segle, a finals del mes de maig del 1814 es retiraven de Barcelona les tropes franceses que havien ocupat la ciutat des del 1808. D’aquesta manera es posava punt i final a la Guerra del Francès (tal com se la coneix a Catalunya), o a la Guerra de la Independència (tal com se l’anomena a la resta d’Espanya). Una guerra que tantes víctimes va causar entre la població, i que tanta fam va deixar darrera seu. La guerra acabà amb l’expulsió dels francesos, i també amb la derogació per Ferran VII de la que havia estat la primera constitució espanyola, la Constitució de Càdis (1812), una de les més liberals de l’època. Va ser així com Espanya i Catalunya retornaven a l’absolutisme monàrquic que les Corts de Càdis havien abolit. Va ser així com els habitants de Catalunya tornàvem a ser súbdits de la monarquia absolutista de Ferran VII, després d’uns anys d’haver estat ciutadans.

Amb l’arribada del segle XX, un altre any acabat en 14 prou singular. L’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya que fins a la seva mort (el 1917) presidiria Enric Prat de la Riba. Ell va ser, a partir que Eduardo Dato promulgués el reial-decret que havia d’obrir les portes a què les diputacions provincials espanyoles es poguessin mancomunar per millorar la seva capacitat administrativa, qui va saber edificar una institució cabdal que aniria més enllà d’una simple ‘millora administrativa’. La Mancomunitat va ser una experiència política i social del catalanisme que quedaria frustrada per la dictadura de Primo de Rivera que l’abolí l’any 1925. No obstant i això, la Mancomunitat va deixar darrera seu un pòsit d’avenços i d’estructures modernitzadores per al país, especialment en l’àmbit de l’agricultura. Com recordava el president Artur Mas fa uns mesos arran la commemoració oficial del centenari de la Mancomunitat, “mai tant pocs, en tants pocs anys, i amb tan poc havien fer tant”. Però l’any 1914 no va ser només transcendent per Catalunya. Ho va ser també per Europa i pel món. El juny d’aquell mateix any, a Sarajevo, queia assassinat l’hereu de la corona austrohongaresa; un fet que va ser l’espurna que va desencadenar la Primera Guerra Mundial.

De cadascun d’aquests anys 14’s se’n poden extreure conclusions diverses segons s’observin i es valorin els fets esdevinguts. En qualsevol sorprèn que les celebracions entorn el tricentenari de l’Onze de Setembre de 1714, comportin passar pràcticament de puntetes pel centenari de la Mancomunitat de Catalunya, i sobretot amagar el 1814 com a any final d’un període en el que el país va viure dividit entre els patriotes i els afrancesats que es debatien enmig de conceptes gens fàcils de compaginar com el patriotisme, la nació i la modernitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de juny de 2014

La Plaça de la Creu Alta

Monday, 26/05/2014 (22:50)

La plaça de la Creu Alta, tal com era els anys 60′s del segle passat

Se suposa que ara disposo de més temps que no pas fa uns mesos quan encara em trobava laboralment plenament actiu. Si més no és ben cert que a hores d’ara em plau més que abans passejar tranquil·lament pels carrers del barri. M’agrada fer-ho, i m’agrada aturar-me a badar en qualsevol indret i amb qualsevol excusa, per remoure els prestatges de la meva memòria i rememorar –no pas per nostàlgia– com era el barri quan jo era petit. M’agrada també observar a les persones que van i venen qui-sap-des-d’on-i-cap-a-on, i constato els molts canvis que en el barri s’han produït en les darreres dècades; canvis en positiu que tenen a veure amb la seva fisonomia física i amb la de les persones que hi convivim.

Precisament fa pocs dies, en un d’aquests meus badar i transitar per places, carrers, i carrerons del barri, vaig aturar-me en l’espai que per a mi és més emblemàtic: la plaça de la Creu Alta. I m’hi vaig aturar perquè en passar-hi em vaig sentir atret pel brogit que a aquella hora mitjana de la tarda omplia l’atmosfera de tota la plaça. Vaig asseure’m en un banc i vaig començar a mirar aquí i allà. No va passar ni un minut abans no se’m van fer presents unes imatges en blanc i negre d’aquella mateixa plaça quan jo comptava només amb uns pocs anys d’edat. Una plaça, llavors, potser en consonància amb la resta del barri, era de dimensions tant escasses que gairebé no hauria merescut ostentar-ne el títol de plaça. Qui sap si per això, una de les dues úniques línies urbanes d’autobusos del Martí que recorrien de nord a sud i de sud a nord una part de la ciutat –la que anava des de la Creu Alta fins al baixador de la Renfe al final de la Rambla–, resava en els rètols que informaven de l’inici i del final del trajecte, i això sí en castellà per imposició del franquisme, simplement ‘Cruz Alta – Apeadero’.

Però temps era temps, i amb el pas dels anys, aquell espai tan escàs cruïlla històrica de camins, havia de fer-se gran per merèixer el títol de Plaça en majúscules. I és així com avui la Plaça de la Creu Alta compleix amb escreix el paper que a qualsevol plaça li pertoca de ser punt de trobada, lloc de celebracions i de jocs, de relació i de convivència. Però a més, la nostra Plaça de la Creu Alta és l’eix vertebrador d’un entorn de barri potent amb equipaments que li confereixen identitat pròpia com l’església i el Centre parroquial de Sant Vicenç, o el Centre Cívic i el Poliesportiu de Can Balsach, o l’escola de la Creu Alta, o l’Estruch…

Mentre en tot això anava pensant, el batall de la campana del rellotge de la parròquia em feu adonar que era hora de tornar a casa. I ho vaig fer plenament convençut que avui la Plaça de la Creu Alta és per història, trajectòria, i funció, la nostra particular plaça Major i alhora espai idoni on poder celebrar un any més la nostra Festa Major. Gaudim-ne!

Publicat al número 27 de Diari de la Creu Alta. 

 

Plaça Major

Thursday, 01/05/2014 (07:31)

L’actual denominació de Passeig de la Plaça Major per identificar un dels espais més cèntrics de la ciutat és una de les peculiaritats que es poden trobar en el nomenclàtor sabadellenc de carrers. I això pel fet de tractar-se d’un espai que en part havia estat plaça Major, i que ha estat passeig encara que a hores d’ara no acabi de ser ben bé ni una cosa ni tampoc l’altra. Hi ha qui defensa que l’actual denominació que rep aquest espai, és única i encertada. Els que això pensen tenen com a mínim i des del meu punt de vista una part de raó, ja que la denominació Passeig de la Plaça Major difícilment la trobarem repetida enlloc més utilitzada per donar nom a una via urbana. Per contra no puc estar d’acord amb les persones que consideren que l’actual denominació és la precisa. I això per la senzilla raó que la denominació Passeig de la Plaça Major no m’ha semblat mai que tingués massa sentit, atès que si bé és cert que es pot parlar d’un espai urbà que per la seva estructura és susceptible de ser entès com un passeig, també està clar que en el nostre aquest cas es tracta d’un passeig que no acondueix a cap Plaça Major tal com el seu nom fa suposar.

Cal recordar que l’espai urbà que avui coneixem com ‘el passeig’ va prendre entitat a resultes de la desconstrucció a la qual van ser sotmesos dos espais urbans prèviament existents: d’una banda, l’espai que ocupava la Plaça Major, i de l’altra l’espai que ocupaven els edificis i carrerons de l’Alt Pedregar que de fet separaven la desapareguda vella Plaça Major de l’actual Plaça del Doctor Robert. D’aquestes remodelacions urbanes en sorgia, a començaments de la dècada dels anys 50 del segle passat, el passeig que d’acord amb les circumstàncies que imperaven en els temps de la dictadura, va ser dedicat a un dels militars del franquisme: el general Primo de Rivera. Això no obstant, el cert és que el passeig ha estat sempre conegut popularment com simplement ‘el passeig’, o com ‘el passeig dels samalers’ pels xiprers que el flanquejaven…

Amb l’arribada de la democràcia municipal, l’Ajuntament va proposar-se recuperar en allò que fos possible el nomenclàtor de carrers que havia estat vigent abans de la Guerra Civil. Davant el dubte que es va suscitar de com calia denominar el passeig, dues van ser les propostes que van aparèixer damunt la taaula: l’una, mantenir el nom de passeig sense més afegits; l’altra, recuperar el nom de Plaça Major ara aplicat a tot l’espai del passeig. Davant la dificultat d’arribar a un acord, es va optar per tirar pel carrer del mig. D’aquesta manera es va preferir fer una mena de ‘poti-poti’ que a tothom acontentés a l’associar les denominacions passeig i Plaça Major, amb el resultat que coneixem de Passeig de la Plaça Major. No es tracta de discernir si la decisió va ser adient o no. Però temps era temps, i d’acord amb la filosofia que se suposa plana damunt l’actual projecte de rehabilitació d’aquest espai cèntric que ha estat tan maltractat les darreres dècades, deu ser hora de reivindicar que cal retornar a l’espai la denominació de Plaça Major que mai no hauria d’haver perdut i que per la seva centralitat és també la que millor li escau.

Per cert que aquesta denominació de Plaça Major, és precisament la que figura grafiada en els plànols d’orientació al visitant que els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) tenen habilitats a l’estació de Sabadell-Rambla per identificar tot l’espai que ocupa el vell passeig.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de maig de 2014

El xulisme de l’Aguirre…

Monday, 07/04/2014 (19:45)

“Si no passen més coses, és ben bé perquè Déu no vol!” exclamava sovint la meva àvia en veure què passava al seu entorn. Aquesta dita la recordava jo dijous passat quan vaig tenir notícia de ‘l’incident’ que va protagonitzar la ínclita senyora Esperança Aguirre amb els agents de mobilitat de Madrid. Clar que el meu astorament inicial va quedar immediatament superat per l’enuig que vaig sentir hores després a l’escoltar com la senyora Aguirre explicava els fets esdevinguts a la Gran Via madrilenya per ella protagonizats; en especial quan va rematar l’explicació amb aquella sentència de que havia merescut un tracte masclista per part dels agents de la Policia Municipal de la capital ‘del Reino’. La senyora Aguirre, per ser ella qui és, vol creure que és normal i suficient encendre els intermitents de perill d’un vehicle per poder-lo aturar en ple carril bus mentre es va a treue diners d’un caixer automàtic. Deu creure la senyora Aguirre que aquesta seva actitud no és motiu suficient perquè apareguin un parell de municipals disposats a multar-la. Per això que el municipal col·loqui la moto davant mateix del cotxe de la senyora Aguirre no deixa de ser un signe clar de la prepotència amb què actuen els agents de mobilitat madrilenys. Per a més ‘inri’, la senyora Aguirre creu que l’agent intervinent és curt de gambals pel fet que esmerça massa temps en omplir la butlleta de denúncia, raó per la qual, decideix tocar el dos. Ah! I que la moto de l’agent caigués a terra va ser per estar mal aparcada. Ella ‘només la va fregar una miqueta’. I com a cirereta del pastís, la senyora Aguirre va haver d’aguantar a sobre que una patrulla la perseguís fins el seu domicili…

He de confessar que quan la senyora Aguirre va acabar la seva explicació, vaig sentir la temptació d’agafar el cotxe, i fer el mateix que ells havia fet, només per comprovar científicament què em passava a mi a l’actuar com ella. Però no em vaig atrevir. El meu sentit comú, em feu notar que acabaria passant com a mínim la nit al ‘cuartelillo’ amb un munt de càrrecs al damunt.

En un país normal una actitud com la de la senyora Aguirre per una persona amb projecció pública, a banda que seria castigada de manera immediata, obligaria a dimissió de qualsevol càrrec que ostentés. Passa però, que aquí encara hi ha persones que davant una situació enutjosa, se senten amb el valor i amb la xuleria suficient per recordar a l’autoritat de torn, o a qui correspongui, allò de que “no sabe usted con quién està hablando”, o de “no sap vostè amb qui està parlant”. Perquè posats a comentar actituds xulesques, també a casa nostra hi ha persones que en fan ús. Com la senyora Pilar Rahola quan militava a ERC l’any 1996, que també davant els agents de la Policia Municipal de la seva ciutat, els va fer notar que no sabien amb qui se les tenien, i es va negar pagar la multa que li havia estat imposada pel fet que la grua municipal li havia retirat el seu vehicle d’allà on es trobava mal aparcat.

Però allò que més ens hauria de preocupar és que com a conseqüència d’aquests comportaments xulescos per part de persones que precisament per sé qui són haurien de donar especial exemple de comportament cívic, no acaba succeint mai res. Com passarà ara amb el cas de la senyora Aguirre. El fet ha omplert i omplirà pàgines i comentaris, però l’Aguirre, talment com si d’una torera d’èxit es tractés, sabrà sortir-se’n sense ni tan sols despentinar-se. Ningú no li reclamarà que pagui pel seu mal exemple, per l’incompliment de les normes de trànsit, per la seva actitud davant l’autoritat de trànsit. Que pagui políticament la seva prepotència, i que pagui també socialment com ho ha de fer qualsevol ciutadà o ciutadana en situacions semblants. Però que ningú no pateixi. La senyora Aguirre sobreviurà políticament, i la justícia es mostrarà com sempre més igual per a uns que no pas per a uns altres. I de tot plegat, d’aquí tants dies, en farà un any… Viure per a veure!

Solidaritat

Thursday, 13/02/2014 (07:11)

Un dels valors a tenir més en compte en els moments pels quals transitem és el de la solidaritat; valor que sovint es posa de manifest amb la participació de la ciutadania en iniciatives de diversa tipologia promogudes per entitats i organitzacions de voluntariat amb la finalitat de prestar suport a col·lectius i a persones que tenen menys del que nosaltres tenim. Dissabte passat tenia lloc una més d’aquestes iniciatives a través de la jornada promoguda per l’ONG Banc Farmacèutic per recollir medicaments per a persones que els precisen, però que no els poden adquirir. Ningú no pot dubtar de la bondat d’iniciatives com aquesta a través de les quals es sensibilitza a la ciutadana quant a una realitat creixent, com ho és la de l’escletxa social que no ha deixat d’accentuar-se els darrers arran la crisi econòmica, i de l’atur que la destrucció de llocs de treball deixa darrera seu. Tampoc no hem de tenir cap dubte pel què fa a la seva oportunitat, atesa la condició de pobresa extrema que plana damunt d’una part de la ciutadania. Però que això sigui així, no hauria d’evitar el preguntar-nos en relació al perquè, a les raons de fons que incideixen en la lenta i gradual destrucció de l’estat del benestar que tants esforços va costar conquerir i consolidar.

Impertèrrits, assistim a retallades pressupostàries que afecten als que són els pilars fonamentals de l’estat del benestar com són l’educació, la sanitat, i l’habitatge. Retallades decidides pels governs de torn en aplicació d’unes determinades i legítimes opcions ideològiques que no hauríem mai d’oblidar, i que aposten per donar prioritat a la reducció del dèficit acumulat, en detriment de l’atenció a les persones i als seus drets. I això sense que aquests mateixos governs decideixin promoure altres mesures –com les de transparència, la reforma fiscal i tributària, d’entre d’altres– amb les que lluitar contra la corrupció i obtenir més recursos per a les arques públiques. D’aquesta manera no només s’afavoreix als que més tenen, sinó que des dels governs es contribueix a què tota la pressió en matèria d’atenció social a les persones i a les famílies en risc d’exclusió social recaigui directament sobre els ajuntaments per la seva condició d’instància administrativa més propera als ciutadans. Uns ajuntaments que es veuen obligats a assumir responsabilitats que no els pertoquen, i a retocar els seus pressupostos per a fer front a les necessitats socials, en detriment d’altres polítiques d’àmbit i de responsabilitat local menys peremptòries.

A hores d’ara hauria de ser objecte de debat polític i social que allà on per mor d’una opció política governamental l’administració no arriba o no vol arribar, ho hagi de fer la ciutadania que compleix amb les seves obligacions tributàries, mitjançant iniciatives de format divers que, cal repetir-ho una i mil vegades, són absolutament plausibles, però que haurien de ser també excepcionals. Si més no per evitar el risc de convertir-se en habitud arran l’oblit governamental.

Correspon als governs distribuir els recursos dels quals disposa d’una manera justa, d’acord amb les necessitats socials de cada moment i circumstància. Correspon als governs acarar els problemes d’una hipotètica manca de finançament a partir de promoure una fiscalitat justa i equitativa que eviti que els que més tenen siguin alhora els que fiscalment i proporcionalment menys aporten. I correspon als governs promoure vies complementàries que amb estímuls fiscals, facilitin que la ciutadania exerceixi la seva solidaritat atorgant el seu suport a iniciatives i a projectes promoguts per entitats i institucions d’interès social. En cap cas, però, ha de traslladar-se a la ciutadania la responsabilitat de fer front a les desigualtats socials… A cadascú allò que li pertoca.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de febrer de 2014

La guspira de Gamonal

Thursday, 06/02/2014 (06:00)

Mentre continuem instal·lats enmig d’un discurs polític monocromàtic que ens ocupa dia i nit, la vida no es detura. Tampoc ho fa l’evolució de les circumstàncies, i de les polítiques econòmiques i socials que condicionen, i que ens continuaran condicionant un futur que ara com ara no es presenta excessivament afalagador. Qui sap si pel distanciament creixent amb la política, la ciutadania se sent sovint massa orfe de referents, i per això mateix  comença a mostrar-se farta d’un estat de coses que no acaba de comprendre. I és que qui més qui menys s’adona que les decisions i els posicionaments que els polítics adopten en el seu nom, no estan massa en sintonia amb els que són els interessos i preocupacions més generalitzats entre la ciutadania. Potser això és el que en part explica el perquè de la baixa nota que els habitants d’aquest país (el d’aquí i el d’allà) atorguem als partits polítics (també els d’aquí i els d’allà), tal com es reflecteix en els resultats de la darrera Enquesta Social Europea, presentats a Barcelona fa un parell de setmanes.

Si parem atenció en els resultats d’aquesta enquesta, no trigarem a adonar-nos que com a mínim en sobresurten un parell de dades que inicialment poden semblar contradictòries, però que no ho són gens. La primera ens informa que els partits polítics són les institucions amb un prestigi menor entre els catalans i entre els espanyols. La segona ens fa adonar que això no obstant, l’interès de la ciutadania per influir en les decisions polítiques no disminueix. Molt al contrari. Tal com es posa de manifest si ens atenem a la creixent mobilització ciutadana a la qual estem assistint. Podria al·legar-se que la situació de crisi econòmica incideix sobre l’opinió que els enquestats manifesten a l’hora de valorar la tasca dels partits polítics en general. Cert. Però ben mirat tampoc podria ser d’una altra manera, atès que la ciutadania percep que els partits viuen enmig d’una realitat política, econòmica i social que no coincideix amb la seva. Tanmateix això s’explicaria pel fet que les qüestions que més preocupen a la societat en general, no s’acaben de veure reflectides en les iniciatives dels partits polítics, més preocupats de guanyar les properes eleccions de torn que no pas d’acarar les causes dels problemes que patim, i que es troben en l’origen dels nostres mals de cap com, per exemple, les desigualtats socials, la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals…

És en aquest context, que m’atreveixo a escriure que les paraules de l’alcalde de Burgos, Javier Lacalle, quan afirmava que l’arrel de les mobilitzacions dels veïns del barri de Gamonal no estava en el projecte de bulevard, eren del tot encertades. I és que el projecte de bulevard –amb els interessos especulatius que darrera seu hi niaven—  va ser només l’espurna que calia per prendre la metxa de la indignació davant la possible pèrdua d’una guarderia municipal que l’ajuntament burgalès es negava a rehabilitar, adduint no disposar dels 13 mil euros que calien. Per contra es mostrava disposat a assumir els costos d’un projecte urbanístic de 13 milions d’euros prenyat, això sí, d’interessos ben poc socials.

No ens enganyem. Gamonal haurà protagonitzat el primer episodi capaç d’encendre el foc de la indignació popular per unes actituds polítiques que no només no escolten, sinó que menyspreen als més febles. Gamonal haurà estat la mostra del primer esclat social que té a veure amb una altra crisi latent que es deriva de l’escletxa que existeix entre els que més i els que menys tenen. És en aquest sentit que l’insistent discurs governamental de que ens trobem al final de la crisi, podria ésser percebut com una provocació per les persones que després de tants sacrificis sense retorns ho han perdut pràcticament tot, i que a hores d’ara ja no els queda ni el més petit bri d’esperança. Fa unes setmanes, la revista britànica The Economist, avisava del risc d’esclat d’aquesta crisi social a l’assenyalar Espanya com un dels països amb més probabilitats de patir una alta conflictivitat durant el 2014.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de febrer de 2014

L’any que acaba, l’any que comença

Thursday, 02/01/2014 (07:36)

Acabem d’encetar un any que se’ns presenta prenyat de reptes. D’acord amb la tradició hora és de fer balanç de l’any que deixem enrere, i de formular propòsits pel que acaba de començar. Si fem una llambregada als titulars dels mitjans de comunicació d’ara fa un any podríem acabar pensant que poques coses han canviat des de llavors. I és que al repassar les hemeroteques descobrim que just ara fa un any els temes que mereixien titulars mediàtics eren pràcticament els mateixos que avui els mereixen: retallades als funcionaris, retallades en polítiques socials, rècord de processos de desnonament d’habitatges, augments de les tarifes de subministraments energètics i de transport públic per sobre de l’IPC, salari mínim interprofessional sota mínims, negativa del govern central d’entendre que cal consultar als catalans i a les catalanes sobre el futur que pel nostre país volem. Però quan ens apropem als fets esdevinguts durant l’any que acaba, ens adonem que malgrat les aparences són moltes les coses que han canviat…, i no pas a fi de bé. I és que en només 12 mesos el país –el d’allà i el d’aquí-  ha sofert una regressió en el temps que ens ha retornat a dies pretèrits que suposàvem superats. I és aquesta la lectura que ‘toca’ fer a l’hora d’avaluar les decisions adoptades sobretot pel govern Rajoy en ocasions –no cal oblidar-ho– amb el suport d’altres formacions polítiques teòricament allunyades de les posicions intransigents que defensa el PP. Han estat decisions de caire econòmic i social del govern de l’Estat les que han marcat la diferència entre l’ahir d’ara fa un any i l’avui. La llei Wert (d’educació), la Fernández-Díaz (de seguretat ciutadana), i la Ruiz-Gallardón (avortament) donen en aquest sentit justa mesura del retrocés operat quant a polítiques socials i a minva de llibertats individuals i col·lectives.

Comença un nou any. I el millor que podria passar-nos d’aquí dotze mesos quan fem balanç dels 365 dies passats, és que haguéssim de concloure que no hem continuat retrocedint en el túnel del temps. Sabem que el futur està per escriure, i que per això mateix se’ns presenta obert, curull d’incerteses i d’oportunitats. Com passa cada any, també en aquest cas del 2014 tenim dipositades il·lusions i esperances, tant personals com col·lectives. Però sabem que les il·lusions, il·lusions són, i que perquè les il·lusions es facin realitat cal empènyer amb força en una mateixa direcció. Només així és possible assolir objectius comuns. Uns objectius que al meu entendre es sintetitzen en aquests dos: exigir als nostres governs polítiques actives per frenar la fractura social que s’està produint en la nostra societat, i exigir també el respecte al dret que ens pertany de poder-nos pronunciar sobre el futur del nostre país. La consecució d’ambdós objectius requereix d’un diàleg que fins ara dissortadament no ha estat. Rajoy entén la Constitució com un límit i no pas com un punt de trobada. Mas opta per amagar-se darrera el sobiranisme a l’hora de tapar l’evidència de les seves mancances i oblits a l’hora de governar el país.

En aquest context, el meu anhel pel 2014 no pot ser altra que voler que sense necessitat d’haver de recórrer repetidament i reiteradament a efemèrides mítiques que ens queden lluny fent oblit exprés d’altres que ens són més properes, els nostres governants s’adonin que la seva missió és estar al servei de la ciutadania, i no pas servir-se d’ella per als seus interessos de partit. Que els nostres governants assumeixin les seves responsabilitats en tots els ordres i en tots els sentits per retornar a la política la confiança que mai no hauria d’haver perdut. Certament els ciutadans i les ciutadanes volem governar-nos i volem decidir. També quant a polítiques econòmiques i socials presidides per l’equitat i per la justícia. Equitat i justícia que ara com ara no sabem veure per enlloc més enllà d’ampul·loses i buides paraules que només serveixen per florir discursos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de gener de 2014

Deriva xenòfoba?

Thursday, 10/10/2013 (06:02)

Lampedusa és una illa italiana situada davant de la costa de Tunísia. Té una superfície de 20 qm², i una població de 5.500 habitants. Diuen els que la coneixen que és la Formentera siciliana. Ens havíem acostumat a associar el nom d’aquesta illa amb el d’un dels punts crítics per on intenten entrar a Europa persones que, a bord de pasteres o d’altres embarcacions inadequades, comparteixen un únic somni: allunyar-se de la guerra, de l’opressió, de la misèria, per arribar al ‘paradís’ que suposen que Europa és. En només dues dècades, unes 8 mil persones han trobat la mort en aquest intent desesperat. Fa just una setmana Lampedusa adquiria una dissortada notorietat quan un vaixell sense cap mena de condició per a la navegació i amb 500 persones a bord, naufragava a tocar de la illa italiana. El balanç de la tragèdia el coneixem sobradament: quatre centenars de persones entre morts i desapareguts. Fins aquí un fet més del drama que envolta a unes persones que empeses per la necessitat, un dia varen fiar la seva sort a alguna xarxa de traficants. A partir d’aquí massa preguntes de difícil resposta per les moltes contradiccions que en matèria d’immigració afloren en una societat com la nostra, suposadament moderna i solidària, que ben poc fa per acabar amb la xacra de veure com milers de persones fan de la mar el camí de la seva darrera esperança per canviar el rumb de les seves vides.

I és només quan es produeixen tragèdies com la de dijous passat, que s’escolten tímides veus que reclamen fer quelcom més que posar barreres a la immigració, i combatre les màfies que trafiquen amb persones. Són les veus que des de la impotència evidencien la nostra incapacitat per trobar la manera d’acarar el fenomen de la anomenada immigració clandestina. I és llavors quan es torna a parlar de la necessitat d’establir polítiques de cooperació que són carregades de bones intencions però amb contingut escàs. Per contra, des dels governs comunitaris es prefereix reforçar les mesures encaminades a barrar el pas dels immigrants sobretot quan aquests ja han iniciat la seva desesperada travessia. Mesures que, com en el cas de la llei Bossi-Fini a Itàlia -que considera la immigració clandestina com un delicte, i a les persones que prestin ajut als immigrants els seus còmplices-, es mouen de ple en l’obscur terreny de la xenofòbia. Per reblar el clau de les contradiccions que patim, mentre el primer ministre italià Enrico Letta decideix atorgar la nacionalitat italiana als morts en la tragèdia de Lampedusa, la fiscalia siciliana d’Agrigento acusa als immigrants que han salvat les seves vides del delicte d’immigració clandestina, condemnar-los ja des d’ara a un nou calvari…

En aquest context de deriva xenòfoba s’inscriuen, d’una banda, les declaracions del ministre de l’Interior francès, el socialista Manuel Valls, que afirmava no fa massa que s’havien d’expulsar de França les 20 mil persones d’ètnia gitana -romanesos i búlgars fonamentalment- que vivien en assentaments il·legals. De l’altra, a la totpoderosa Alemanya de Merkel que obliga als treballadors dels seus serveis sanitaris a denunciar a les persones sense papers que acudeixen als centres de salut. Tampoc Espanya és un país aliè a aquestes derives xenòfobes. Solament cal recordar que des de fa uns mesos es neguen les targes sanitàries a les persones sense papers.

Voler resoldre el complex fenomen de la immigració clandestina amb disposicions que vulneren els drets humans sense anar al fons de la qüestió, no fa res més que donar ales a una extrema dreta que sap com treure profit d’aquestes situacions. No ens errem. La tragèdia de Lampedsusa no és una història mediàtica més. És en tot cas el mirall que ens retorna la imatge de les moltes anomalies per les quals estem travessant com a conseqüència de l’obsessió de cercar els majors beneficis econòmics possibles en detriment dels ciutadans i de les ciutadanes i dels seus drets.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 d’octubre de 2013

Dels records gens inútils

Thursday, 08/08/2013 (06:58)

Qui sap si deixat portar per la calma que presideix aquests primers dies del mes d’agost a ciutat, o qui sap si potser per la lectura de l’article de Joan Alberich Barnusell, “Cent anys de les primeres colònies”, publicat a aquestes mateixes pàgines fa uns dies, que m’he sentit transportat als estius de la meva infantesa, allà pels anys 50 del segle passat, i molt especialment als jorns en què tenia lloc una de les activitats més esperades de tot l’any: els 10 dies de colònies a Gallifa. A la vella rectoria de Gallifa per a ser més precisos, on s’hi arribava després d’un sinuós trajecte amb una ‘vallesana’, que era el nom genèric que a Sabadell rebien tota mena d’autocars i de ‘cotxes de línia’ pel simple fet –habitual en  l’època– de convertir en genèric el nom d’una empresa o d’una marca determinada. I com que “La Vallesana” era el nom de l’empresa concessionària del servei de transport de viatgers entre Sabadell i Castellar i Sant Llorenç Savall, els sabadellencs i les sabadellenques –suposo que també els castellarencs i castellarenques— usàvem el mot ‘vallesana’ per denominar qualsevol mena d’autoòmnibus que se’ns plantés al davant. Però tornem a aquelles meves colònies d’infant que, de fet, començaven quan preparàvem la maleta en la qual hi havíem d’encabir, a més de la roba necessària, els estris que es relacionaven en una llista ciclostilada que els monitors –els caps responsables de la colònia– feien arribar als nostres pares. Amb la mare comprovàvem que no ens faltés res. Tanmateix, però, sempre acabàvem havent de comprar o bé unes ‘bambes’ o potser un ‘meyba’ o una ‘lot’, peces que no formaven part de l’equipament personal habitual. Calia complir amb els requisits que figuraven en la llista de coses a portar. Llista que d’amagat jo repassava una i mil vegades, no fos cas que m’oblidés de res, talment com si de la preparació d’una expedició a l’altra punta del món es tractés.

De fet, per a la majoria de nosaltres, aquelles colònies a Gallifa eren l’oportunitat única de  gaudir de la meva gran aventura de l’any; l’ocasió per deixar enrere l’entorn familiar i veïnal, per compartir experiències amb altres companys diferents dels de durant la resta de l’any. Així, les colònies d’estiu les vivíem amb intensitat, i fins i tot amb una emoció que es desfermava justament quan la ‘vallesana’ de torn ens recollia davant el local que hostatjava el Centre Parroquial de La Puríssima –conegut popularment com “L’Americana”–, i ens transportava fins Gallifa per deixar-nos dalt la carretera, sobre mateix de la rectoria a la qual el bus no hi podia arribar. Des d’on la ‘vallesana’ ens deixava baixàvem carregats per un corriol que menava a la casa que havia de ser la nostra durant deu dies. Per cert que amb ulls d’avui costa d’imaginar com la vella casa-rectoria que des de feia poc regentava Mn. Josep Dalmau, podia acollir a la vintena d’infants i als seus monitors, atesa la precarietat de les seves instal·lacions. Però segur que a nosaltres, aquesta precarietat mateixa conferia encara un major caràcter d’aventura als deu dies en què el torrent i la Font de les Maioles, els cingles de Sant Sadurní, La Ferreria, el Castell de Gallifa, l’església parroquial romànica de Sant Pere i Sant Feliu o la casa-taller del ceramista i crític d’art Llorenç Artigas esdevenien els indrets idonis per acollir les nostres sortides i jocs.

Les condicions de la rectoria de Gallifa aconsellaren aviat un canvi d’ubicació. La casa de Penyafort al municipi de Pontons, construïda l’any 1958 per la parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, en va prendre el relleu. Vingueren després les rehabilitacions de les cases de Castellterçol i de Ca La Pona (Maçaners), així com la construcció de la Casa de Mas Silvestre a Canyamars. Totes aquestes obres havien de comptar amb el suport de l’avui desapareguda Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Avui, força anys després, una cosa és segura: els vàrem viure les colònies a Gallifa, en conservem records gens inútils, i sobretot amistats que s’han anat enfortint amb el pas del temps…

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’agost de 2013

PS. En data 22 d’agost de 2013, com a complement d’aquest meu article, a Diari de Sabadell se’n publicava un altre signat pel que va ser uns dels Caps de Colònia a Gallifa i a Penyafort, Joan Montllor i Melé. Pel seu indutable interés, per les aportacions que hi fa, i pel record que d’ell en tinc, l’afegeixo amb entusiasme a aquest meu blog. Podeu llegar l’article clicant aquí mateix.

També podeu trobar més informació/documentació a Colònies de vacances de Sabadell (1912-1983). Mn. Joan Aran i Suriol. Sabadell, desembre de 1984 (290 pp.).

D’altra banda, el Francesc Ventura i Torres -que va ser primer participant a Corbera de Dalt i a Gallifa en tandes de la Puríssima, i després monitor a Gallifa per la Santíssima Trinitat, ha tingut la gentilesa de fer-me arribar un seguit de fotografíes, acompanyades del comentari següent: ”

“Adjunto la primera entrega de fotografies de colònies d’estiu. És un grup de la Santíssima Trinitat. Com a monitors de Sabadell tan sols érem el Jesús Carnicer (pediatra) i jo. Els altres dos, més un que va venir més tard com a reforç, eren seminaristes. I no eren de Sabadell. No recordo el nom del vicari. Era un capellà jove amb el que ens vàrem entendre molt bé, per això em va enganxar per anar-hi. La fotografia del grup en la que hi surto jo, ens la va fer el mossèn en arribar a Gallifa el primer dia, per això tothom va tan net i polit. Entre els “nens” que varen assistir a aquestes colònies hi havia el Jepi Roig, que amb els anys va formar part de la junta de Belles Arts i actor de l’Aula de teatre. L’Antoni Garcia, advocat de la Rambla, el Toni Sempere, ex- cunyat meu (va estar casat amb la meva germana Concepció). De la resta n’he perdut la pista i d’alguns m’ha estat impossible de saber-ne el nom. Ara em queden per escannejar negatius i fotos de les colònies del 1955 a Corbera de Dalt i del 1956 a Gallifa. Tots dos grups són de la Puríssima”.

Veiem-ne aquestes fotografies

- 1955. Corbera de Dalt

- 1956. Gallifa

- 1961. Gallifa

Moltes gràcies, Francesc!

‘Slow’ i ‘Fast’

Thursday, 25/07/2013 (06:47)

No recordo exactament quan va ser ni tampoc on vaig llegir o escoltar l’argument que apuntava que la gent de la meva generació (la de finals de la primera meitat del segle passat) formàvem part d’un col·lectiu de persones que podria denominar-se genèricament dels “slow’s”. És a dir del col·lectiu de persones que ens vàrem formar i educar bàsicament amb l’ajut de materials impresos sobre paper, o, el que és el mateix, amb l’ajut inestimable de l’enciclopèdia Espasa que va ser el nostre referent principal quan tractàvem d’ampliar els coneixements que rebíem en les aules escolars. Els de la meva quinta formem part d’una generació que alhora vàrem fer de la desapareguda biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, punt de trobada privilegiat i indiscutible tant quan es tractava d’abordar un treball escolar pel qual no disposàvem de bibliografia suficient a casa, com a l’hora de fer una premuda abans dels exàmens de final de curs. D’aquesta manera, l’enciclopèdia i la biblioteca van ser el nostre particular “motor de cerca”, talment com si d’un “google” de l’època es tractés. Aquesta dinàmica d’aprenentatge tenia l’avantatge que cada nou procés de cerca ens ocupava un temps que ens comportava un contrast d’opinions i de fonts superior al que ara se’ns fa necessari a l’hora de localitzar una informació i/o documentació. Qui sap si per això els coneixements que a partir de cada cerca la nostra generació adquiria ens quedaven més fermament fixats que no pas ara.

No es tracta en cap cas de fer cap mena d’exercici de melangia ni de pros i contres en relació a les vivències i a les experiències estudiantils de la meva generació que, dit sigui també de passada, també era “slow” en moltes altres coses com, per exemple i d’entre molts altres, quan es tractava de contractar un viatge o de passar treballs escolars o universitaris en net amb l’ajut d’un artefacte anomenat màquina d’escriure que incorporava la seva peculiar impressora, això sí, amb limitació d’un màxim de 6 o 7 còpies en funció del paper (de ceba i de carbó) que utilitzéssim. Com escrivia fa un moment, no es tracta de fer cap exercici de melangia, però si de contraposar aquella nostra manera de fer i d’actuar “slow” amb la cultura del “fast” que ara tot vol impregnar-ho.

Deia la meva àvia que totes les masses piquen, jugant amb les dues entrades que el mot ‘massa’ té com a substantiu i com adverbi i adjectiu en el Diccionari general de la Llengua catalana. L’una, tenint en compte ‘massa’ com a component elèctric, i l’altra com a excés d’una cosa. I és cert. L’excés de qualsevol cosa pot ocasionar perjudici. I la cultura “slow” característica de la meva generació patia de ‘massa’ problemes que es derivaven de l’escassa actualització de conceptes i de la precarietat de fonts de coneixement a les quals teníem accés, fet que comportava al seu torn que els resultats obtinguts en una recerca no tinguessin tota la garantia en quant a la seva actualització. Però la cultura “slow” tenia un gran avantatge: sempre podíem fer referència precisa a la font de la qual havíem extret la informació. Per la seva banda, la cultura del “fast” (del tot ara mateix), fa que ‘massa’ sovint donem per bo el primer resultat que en una cerca obtenim i que no parem compte ni en la font ni en la seva fiabilitat. Fins i tot, conseqüència d’aquest “fast” que avui tot ho impregna, correm el risc d’acabar bevent a galet -si no és que ho fem a raig- en quant a donar com a bona qualsevol informació a la qual accedim a través de les xarxes socials, i de la qual se’n desconeix o se’ns menteix en relació a l’origen. D’aquí que de la cultura del “fast” se’n ressentin ‘massa’ coses i fonamentalment la capacitat de pensar, de dialogar, de debatre i d’estructurar la nostre manera de pensar i d’argumentar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juliol de 2013