Arxiu de la categoria 'Fet divers'

Plaça Major, llibres i roses

Thursday, 28/04/2016 (06:48)

1. Deu ser l’enèsima vegada que escric quelcom relacionat amb aquest espai central de la nostra ciutat que amb el pas del temps sembla ha quedat ancorat, sense solució de continuïtat, en el conflicte i en el dubte urbanístic permanent. Com és obvi, em refereixo a l’espai –únic i singular— que arrenca de la plaça de l’Àngel i que arriba fins el començament de la Rambla. Els que em coneixen saben molt bé que de sempre he estat en contra de la denominació que actualment rep la part més rellevant d’aquest espai que popularment coneixem com ‘el passeig’, que troba els seus antecedents en l’enderroc dels edificis que, pel sud, tancaven el què havia estat la plaça Major i que donà pas a un nou espai que el franquisme batejà amb el nom del general que encapçalà la dictadura espanyola entre els anys 1923 i 1930. De la barreja de la denominació popular del nou espai i dels que foren els seus antecedents, se’n derivà, quan la democràcia arribà als ajuntaments, l’actual i estranya denominació de passeig de la Plaça Major que, com a mínim, és enganyosa, atès que el passeig ni arrenca ni desemboca en cap Plaça Major pel simple fet que, en tot cas, la conté.

2. Dissabte passat celebràvem la Diada de Sant Jordi. Una festa entranyable i espontània que projecta arreu una imatge de país que, almenys culturalment parlant, no es correspon dissortadament amb la realitat. M’explicaré. De ben segur que en cap més indret del món deu produir-se la simbiosi que a Catalunya es dóna cada 23 d’abril arran la conjunció i fusió de dos símbols en un gest de forta significació: el de lliurar una rosa (símbol per excel·lència de l’amor) a la persona o persones estimades per, a canvi, rebre un llibre (símbol, també per excel·lència, de la cultura). Però que això sigui així no vol dir que els catalans siguem persones especialment sensibles ni tampoc excepcionalment cultes. Una dada a tenir en compte: el Dia de Sant Jordi es venen a Catalunya el 20% dels llibres que es vendran durant l’any. La dada no és menyspreable sinó fos perquè, en xifres absolutes, això vol dir que per Sant Jordi es venen 1,6 milions dels 8 milions de llibres que es vendran en un any. I si per ser fidels a un dels estereotips que als catalans se’ns atribueixen fem comptes, veurem que en un país que habitem 7,5 milions de persones, el consum per càpita de llibres supera en poc la xifra d’un exemplar per habitant i any. I molt em temo que amb aquesta dada –que certament no té en compte la venda de llibres en format digital–, no n’hi ha per llançar massa coets. Però que això sigui així, no ha de treure valor a l’atractiu i a la màgia que la Diada de Sant Jordi desperta, capaç de mobilitzar a centenars de milers de persones que surten al carrer i se’l fan seu per complir amb el què la tradició mana.

3. De la mateixa manera que a Barcelona la Diada de Sant Jordi troba la seva màxima expressió en espais urbans tan emblemàtics i cèntrics com el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya i sobretot les Rambles, a Sabadell la festa hauria de tenir com a marc de referència aquest espai central de la ciutat que ha estat tan maltractat municipalment parlant, durant més de 20 llargs i tediosos anys i del que l’eix principal n’és sens dubte la Plaça Major. Al cap i a la fi, la plaça Major –qualsevol plaça Major de qualsevol població–  és un espai ciutadà que no només vertebra el seu entorn, sinó que ha de bategar al ritme mateix que la ciutat ho fa.

Ah! I posats a la feina, afegir que seria bo que féssim de Sant Jordi la festa de tot l’any. És a dir, que el costum de comprar i de regalar llibres, s’estengués a la resta de l’any. Però, per damunt de tot, estaria més bé encara que no ens limitéssim a comprar llibres sinó que tanmateix també els llegíssim i els compartíssim…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’abril de 2016
____________

P. S. Després d’un cap de setmana que ha estat espectacular per l’esport sabadellenc, no puc deixar de felicitar a les waterpolistes del CN Sabadell que han conquerit la seva quarta Copa Europea de l’especialitat, ni tampoc a les noies de la secció de futbol del C. d’E. Sabadell que han assolit l’ascens a la Segona Divisió i al juvenils de la mateixa secció i club que han aconseguit l’ascens a la Divisió d’Honor. I malgrat la ciutat no sàpiga reconèixer aquests èxits, hi ha molts sabadellencs i sabadellenques que ens en sentim altament honorats.

Notes de Festa Major

Thursday, 10/09/2015 (06:11)

Del meu bloc alguns apunts dels dies de Festa Major.

1. Un bon amic casteller que no és de Sabadell, m’etziba diumenge matí en plena i exitosa diada castellera a la plaça de Sant Roc que la nostra és una ciutat molt peculiar. Me’l miro amb sorpresa i m’interesso per saber-ne el per què d’aquesta seva constatació. Ell em retorna la mirada i em diu: “¿a tu et sembla normal una ciutat que per establir la data en la que han de ‘caure’ les seves dues festes locals s’ha de recórrer a fórmules complexes?”. I abans que jo pugui dir res, afegeix: “Fixa’t-hi bé: teniu l’Aplec de La Salut que el celebreu ‘el primer dilluns després del segon diumenge de maig’, i la Festa Major que la fixeu tenint en compte que ha de ‘caure’ precisament en ‘el cap de setmana que segueix al primer divendres del mes setembre’. Et sembla això normal?”, conclou. He de reconèixer que no vaig saber que contestar…

2. De la Festa Major ens en queden els records i els debats sobre la idoneïtat dels actes i de les activitats programades. Però sobretot ens en resta l’oportunitat de visitar un mínim de cinc exposicions que en cap cas ens han de deixar indiferents. Sense que l’ordre comporti cap preferència, són aquestes: ‘Francesc Casañas Riera. El retrat d’una ciutat (Sabadell 1909-1936)’ al Museu d’Història; una exposició a través de la qual se’ns fa memòria gràfica de la ciutat el primer terç del segle passat des de l’òptica d’un sabadellenc que va publicar fotografies en destacades publicacions nacionals i estatals. I si Casañas contribuïa a la projecció de Sabadell el segle passat, Ramon Puig (Werens) ho fa ara com a artista referent que és d’una manifestació artística que amb el pas del temps ha anat guanyant adeptes: el grafitti. L’exposició la podeu veure al Museu d’Art sota el títol d’“Art Urbà”. Si gràcies també a Casañas tenim testimoni visual de com era Sabadell fa prop de 100 anys, Francesc Ventura i Albert Roig, des de l’espai FOC, ens ‘descobreixen’ els canvis urbanístics a pitjor que el centre de la ciutat ha sofert durant el darrer segle. El títol de l’exposició no pot ser menys definidor ni provocador: ‘Cent anys destruint el Centre’. Per arrodonir el circuit d’exposicions recomanables, haurem de passar d’una banda per l’Acadèmia de Belles Arts i esplaiar-nos davant les 36 obres d’artistes sabadellencs que han estat presentades a la II Bienal d’Art Jove; de l’altra, haurem de visitar l’Espai Cultura de la Fundació Antiga Caixa de Sabadell 1859 al carrer d’en Font, per conèixer quelcom més d’un personatge mític i d’un país somniat. El personatge, Tintín; els país, el Tibet; i l’exposició “L’aventura d’aquell jove reporter belga al Tibet”.

3. La campanya electoral del 27S s’enceta demà divendres, a despit que informalment fa dies que està en daina. D’aquesta guisa la presència de polítics forasters durant els dies de festa passats ha estat notable. El 27S és una d’aquelles dates que cal marcar i ressaltar en vermell en el calendari personal de cadascú. No endebades ens hi juguem molt i per això mateix ningú no hauria de quedar-se a casa i ‘passar’ d’anar a votar. Cert és que les del 27S són formalment unes eleccions autonòmiques que tenen lloc, això sí, sota l’aixopluc d’una llei electoral de caràcter estatal com a conseqüència de la ‘incapacitat’ del Parlament de Catalunya d’aprovar en 35 anys una llei pròpia. Entre els uns i els altres han convertit les del 27S en unes eleccions políticament  plebiscitàries (que no jurídicament) en les que, paradoxalment, alguns volen que es contin escons i no pas vots fent oblit interessat que a casa nostra els vots no valen el mateix segons la circumscripció des de la que siguin emesos.

4. La fotografia del cos d’un infant –l’Aylan– ofegat i estirat damunt la sorra d’una platja desperta i desferma emocions i solidaritat. Moltes més emocions i solidaritats que no pas les que havien despertat centenars d’imatges anteriors on podíem veure milers de persones anònimes vagant obligades a fugir dels seus països respectius a causa de patir unes condicions de vida inhumanes, o perquè hi regna l’opressió, la persecució, el terror… Un símptoma evident que alguna o algunes coses no les estem fent bé…

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de setembre de 2015

La màquina

Thursday, 23/07/2015 (07:48)

Una de les qüestions més recurrents que ens plantegem els humans a mesura que observem com ‘les ciències avancen que és una barbaritat’ (tal com es diu en una de les cançons que obren la popular sarsuela ‘La verbena de la Paloma’), és si arribarà un dia en el que les màquines tindran la capacitat de poder pensar per elles mateixes i si en aquest cas, tal com ens passa a nosaltres, aplicaran els sentiments a l’hora de prendre les ‘seves’ decisions.

Fins ara sabíem, perquè així ho hem constatat, que les màquines són més ràpides i precises que no pas nosaltres en el càlcul, en les feines mecàniques, en respondre adequadament a situacions més o menys complicades d’acord amb les ordres i les dades que li han estat facilitades per resoldre-les. De fet ho podem comprovar diàriament en l’àmbit domèstic a través, per exemple, dels jocs que tenim instal·lats en els nostres ordinadors personals encarregats de proporcionar-nos distracció i entreteniment. He de confessar que és precisament en un d’aquests jocs –els dels escacs més concretament–  que l’ordinador aconsegueix treure’m de polleguera. I això perquè després d’haver estat estudiant llargament un moviment precís que estimo guanyador, la resposta de la màquina és insultantment ràpida i a voltes fins i tot desconcertant. Quan això passa, quan la màquina fa una jugada no prevista, és quan m’adono que estic a punt de perdre la partida i que res no puc fer per evitar l’escac i mat. Davant aquesta situació de domini tecnològic de la màquina, ¿quantes vegades no he pensat que si més no per allò d’animar-me una mica, l’ordinador hauria de ser ‘capaç’ de cometre un error pietós, a partir del qual jo pogués guanyar la partida? Però no. La màquina, no té sentiments…, i a més està programada per fer amb pulcritud i rapidesa la seva feina… I a fe de Déu que en aquest cas la fa!

Tot plegat ve a tomb arran un incident entre dos vehicles conduïts per ordinador esdevingut en el decurs d’unes proves de circulació a Palo Alto (Califòrnia) quan es tractava d’avaluar-ne el seu comportament en condicions de trànsit real. Podem convenir que un vehicle comandat per un ordinador pot estar en millors condicions que no pas els humans a l’hora de mantenir una conducció segura, per la seva rapidesa en processar dades i variables que incideixen en la fluïdesa del trànsit viari. Tanmateix estarem d’acord que quan es produeix un accident és perquè en un punt i en un moment determinat hi conflueixen fatalment diverses circumstàncies que cas de no haver-se donat, l’haurien evitat. L’incident al qual feia referència fa un moment va tenir el seu origen en ‘l’actitud’ adoptada per un dels vehicles participants en la prova quan va tractar d’impedir que un altre vehicle canviés de carril… hi ho fes davant seu! El més curiós del cas és que el vehicle que intentava canviar de carril també estava pilotat per un ordinador.

Els experts tindran feina per esbrinar les causes que van fer que un dels vehicles ‘decidís’ impedir a l’altre que canviés de carril. Per cert, per si serveix, un era un Lexus i l’altre un Audi. Aventuro que els científics podrien concloure que totes les situacions possibles de conducció havien estat previstes. Totes, menys aquella que és tan pròpia dels humans a l’hora de prendre una decisió com ho són els sentiments. Arribats a aquest punt potser haurem de pensar que les màquines ‘aprenen’ també dels comportaments humans basats en el dubtós principi del jo primer… i que els demés es fotin. Sigui com sigui ningú no ha estat capaç de saber fins ara si arran la trifulga entre els dos vehicles de marques diferents, les seves respectives màquines conductores també d’empreses competidores, van acabar per adreçar-se insults i improperis de tota mena. Això sí, si ho van fer, segur que va ser en forma d’algorismes i de bits…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de juliol de 2015

‘Al César allò que és del César…’

Thursday, 07/05/2015 (07:46)

No sabria dir-ne la causa, però és el cas que darrerament vinc observant una tendència a atribuir l’autoria de declaracions i de fets a actors que poc o res no hi tenen a veure. Hi deu contribuir la celeritat amb què els fets s’esdevenen i la quantitat d’informació que tenim a l’abast, i que dit sigui de passada no ens parem a comprovar-ne la fiabilitat. Però que aquestes constatacions hi contribueixin no vol dir que n’expliquin del tot el perquè.

Per posar algun exemple –tot i ser conscient que no està gens bé parlar d’un mateix– em referiré a una recent carta al director que es publicava a Diari de Sabadell, en la que la signant donava les gràcies a la Fundació Bosch i Cardellach –que, com vostès segurament saben, tinc l’honor de dirigir des de fa un any i mig– pel seu ‘treball i per la seva ràpida resposta a problemes de la ciutadania’. No hi hauria res a dir, i sí molt a celebrar, si no fos que el motiu d’aquest agraïment es derivava del fet d’atribuir-nos una actuació diligent que segons la comunicant hauria culminat amb la substitució d’uns arbres que ocasionaven molèsties a uns veïns. Una actuació que en tot cas ha estat obra d’una operació municipal encaminada a substituir 1.500 arbres causants de molèsties o malalts. Els elogis afalaguen i fan de molt bon escoltar, especialment en els temps actuals ‘en què tot són crítiques’` tal com encertadament escrivia la comunicant en la seva missiva al director…

Així doncs que per evitar qualsevol malentès millor serà deixar ben clar que la Fundació Bosch i Cardellach res no ha tingut a veure amb aquest canvi d’arbres que se’ns atribuïa. En conseqüència, i això sí després d’agrair els elogis que a la institució que dirigeixo se’ns puguin dedicar, aprofitaré l’avinentesa per recordar que la missió de la Fundació Bosch i Cardellach és la d’aportar coneixement, expertesa i opinió en relació a temes de ciutat i de comarca, tant si li és sol·licitada com si creu que ho ha de fer; i quan escau, coresponsabilitzar-se amb les conclusions que se’n puguin derivar. I aquesta és la tasca que sustenta la base del treball que venim desplegant des de fa uns anys i que hem intensificat notablement els darrers mesos. N’és una bona prova la participació de la Fundació Bosch i Cardellach en comissions ciutadanes ad hoc per tractar qüestions d’interès ciutadà, tal com ha estat el cas de la comissió tècnica del projecte del Passeig de la Plaça Major o de les comissions tècniques de seguiment de les obres de prolongació dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya pel subsòl sabadellenc i del soterrament de les vies del mateix ferrocarril al seu pas pel barri de Gràcia. Clar que participar en aquestes comissions, o en d’altres de semblants per aportar coneixement i expertesa, no és sinònim d’assumpció total del resultat d’aquests projectes simplement perquè la presa de decisions finals, en els exemples suara citats correspon a l’administració local o autonòmica segons sigui el cas.

És en aquesta mateixa línia de compromís amb la ciutat que la Fundació Bosch i Cardellach ha culminat fa poc la primera fase del seu projecte ‘Sabadell a debat’, a partir del qual hem posat damunt la taula un seguit de reflexions, d’aportacions i de propostes que considerem han de ser tingudes en compte per treballar en un projecte de ciutat compartit i il·lusionant que obri les portes a sortir de l’atonia en la qual ens trobem instal·lats.

Potser és per aquesta aposta i compromís de la Fundació envers la ciutat que en ocasions se’ns adjudica l’autoria d’iniciatives o de decisions que no ens corresponen. Altra cosa és insistir en què són desitjables processos participatius amplis en aquelles decisions municipals susceptibles de tenir impacte sobre la ciutat. Si les decisions municipals s’adoptessin després d’escoltar i dialogar amb entitats i amb veïns i no obeïssin, com a voltes passa, a l’oportunitat del moment o a la proximitat d’unes eleccions, de ben segur ens estalviaríem temps i debats…

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de maig de 2015

Diuen, diuen, diuen…

Thursday, 30/04/2015 (07:24)

‘L’ara no toca’ de Jordi Pujol –confesso que prefereixo no avantposar a aquest nom i cognom, tal com jo mateix feia abans del juliol de l’any passat, el títol que li correspondria per haver estat president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys– va fer fortuna llarga, popular i sobretot mediàtica. I no necessàriament  a fi de bé tal com la meva sàvia àvia deia quan es tractava de justificar actuacions i/o mentides ‘pietoses’. El ‘diuen, diuen, diuen…’, expressió que el mateix Pujol immortalitzà davant la Comissió parlamentària d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció (CIFEF), està disposada a seguir els passos de l”ara no toca’ per esdevenir una renovada icona-metàfora de la manera de fer i d’actuar en matèria de política a casa nostra. Clar que aquestes dues expressions no són tampoc, ni de bon tros, les que dels nostres polítics que comptarien amb més possibilitats si es tractés d’iniciar un procés encaminat a decidir el contingut d’un hipotètic hit parade de sentències polítiques en el qual obligatòriament hi haurien de figurar el ‘manda huevos’ del que fou ministre i avui ambaixador del govern espanyol a Londres, Federico Trillo, o el no menys clamorós ‘cero patatero’ que José Ma. Aznar li etzivà, sempre en seu parlamentària, a José Luis Rodriguez Zapatero quan el primer era president del govern espanyol i el segon aspirava a ocupar La Moncloa; o el més recent de la ‘repera patatera’ amb la que el director de l’Agencia Tributaria espanyola, Santiago Menéndez, va despatxar-se a gust –també en seu parlamentària i en relació a un assumpte que tant de mal pot acabar causant políticament parlant als populars–, per qualificar el contingut de la llista de noms dels 715 majors defraudadors de l’Estat fins ara investigats per la hisenda espanyola.

No sé si en aquest hipotètic rànquing o hit parade de frases cèlebres hi hauríem d’encabir altres declaracions de polítics que contenen expressions –diguem-ne eufemístiques– que com les assenyalades abans són un atemptat contra la intel·ligència de la ciutadania. D’aquestes darreres en serien els millors exemples aquella famosa ‘desaceleración económica’ de Rodríguez Zapatero per explicar on ens trobàvem davant la crisi que li queia al damunt i que es negava a acceptar, així com el ‘crecimiento negativo’ del qual feia gala Mariano Rajoy per no haver d’acceptar que les coses anaven maldades. Altres sentències a tenir en compte tenen a veure amb declaracions que acaben per dir tot el contrari del què es pretenia, que són resultat d’un lapsus linguae o qui sap si d’una traïció subtil del subconscient del personatge que les formula. En aquest cas les estrelles serien el recent ‘hemos luchado hasta la saciedad para saquear este país’ de la Maria Dolores de Cospedal, o el ‘se trata de una amnistia fiscal’ de la Soraya Saenz de Santamaría per referir-se a la darrera anomenada ‘regularització fiscal’ promoguda pel govern espanyol; una regularització, per cert, que va ser feta a mida perquè s’hi poguessin acollir determinats personatges populars, o, per ser més exactes, personatges ara vilipendiats pels populars que havien estat membres destacats d’aquesta formació política i que havien ocupat càrrecs en el sí del partit o en institucions públiques i/o privades. Els noms de Bárcenas i de Rodrigo Rato formarien part, sense anar més lluny, d’aquesta nòmina…

En aquest totum revolutum, és més que evident que res ja no és ni serà mai més com abans havia estat. Almenys fins que saba nova s’incorpori al capdavant dels partits polítics disposada a acabar amb l’evasió d’impostos i de capitals, amb la corrupció fiscal, amb el tràfic d’influències… Contràriament continuarem atrapats en la teranyina de les paraules buides de contingut i en les promeses que mai no s’acompliran. És a dir en el ‘diuen, diuen, diuen…’ amb el què es pretén amagar la realitat davant la incapacitat de ‘fer, fer, fer’ capaç de donar resposta als problemes que afecten a la majoria.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’abril de 2015

A voltes amb la Plaça Major

Thursday, 27/11/2014 (11:48)

Així es veia a vol d’ocell el centre de Sabadell un dia de mercat l’any 1927 quan les Burrianes separaven la plaça Major de la ‘moderna’ plaça del Dr. Robert, i de la plaça de Sant Roc. El Mercat central, del que a la part superior esquerra de la fotografia en podem veure els primers treballs de construcció, no s’inauguraria fins el 1930. 

Molt s’ha dit i escrit en relació al resultat que avui podem percebre de la pretesa culminació del projecte urbanístic que coneixem com del Passeig de la Plaça Major; un projecte que, per cert, respon a una denominació que molts voldríem veure substituïda per la de Plaça Major. No es tracta ara i aquí de fer d’aquest projecte inacabat una defensa, simplement perquè si se’m pregunta al respecte, hauré de convenir que a hores d’ara tampoc a mi em convenç del tot. Però assenyalats aquests extrems, m’hauré d’afanyar a escriure que abans d’exercitar-nos en el sa exercici de la crítica, potser també val la pena que ens fem algunes reflexions. En suggereixo aquestes que segueixen.

La primera, entorn un fet que no admet discussió: el projecte Plaça Major no està acabat, i dissortadament, tampoc ho estarà fins que d’una banda, els pàrquings de la plaça del Dr. Robert i de la plaça Major s’uneixin i funcionin com un de sol, i de l’altra, que l’estació central dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a Sabadell funcioni a ple rendiment. Fins llavors, i fins que es col·loquin els elements singulars que estan projectats per ser ubicats a la plaça –la pèrgola dissenyada per l’Alfons Borrell, i l’element d’aigua, a punta i punta de la plaça–, no podrem parlar de projecte acabat.

La segona reflexió que proposo té a veure amb els ‘pecats originals’ que condicionen el resultat final del projecte. El primer pecat comés, fa anys, quan a algú se li va ocórrer construir un pàrquing subterrani a la plaça del doctor Robert a tocar mateix de l’Ajuntament; una decisió que havia de condicionar per sempre més l’evolució de la mobilitat al centre de la ciutat. El segon comés, fa menys anys, quan s’adoptà la decisió d’ubicar l’estació central dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya al subsòl de la plaça Major. La suma d’ambdós ‘pecats’ fa que avui, des de la Rambla i fins a la plaça de l’Àngel, sota els nostres peus s’estengui una immensa caixa de formigó, principal causant que en superfície dels espais més cèntrics de la ciutat (plaça del Dr. Robert, Plaça Major, i Passeig Manresa), no s’hi puguin plantar els arbres que molts hi voldríem veure.

Una tercera reflexió apuntaria vers la certesa que qualsevol espai ciutadà només adquireix el seu més ple sentit quan la ciutadania l’adopta, l’adapta i l’ocupa. El projecte inacabat de la plaça Major presenta, malgrat tots els contres que es vulgui fer notar, unes característiques que el singularitzen, i que permetran que al centre de la ciutat hi tinguin cabuda esdeveniments de la més diversa tipologia i format. Un bon exemple d’usos diversos que la plaça Major pot acollir el tenim aquests dies amb la pista de gel, instal·lació a la qual s’unirà la tradicional Fira nadalenca de Santa Llúcia. Per extensió, durant la resta de l’any, la plaça Major podrà i haurà d’acollir altres esdeveniments per ser com és un espai privilegiat de centralitat i d’encontre ciutadà. Que així sigui depèn en gran part de la ciutadania mateixa. I serà a partir d’aquestes experiències, i de l’obligada espera que les circumstàncies imposen abans no es pugui donar per acabat el projecte, que disposarem de temps suficient per observar, proposar, i portar a terme les adaptacions que s’estimin oportunes.

I encara una darrera observació, més que no pas una reflexió: els espais ciutadans són, per definició, espais dinàmics que amb el pas del temps evolucionen. La plaça Major i els seus entorns conformen un conjunt d’aquests espais de ciutat que amb el pas dels anys han evolucionat, tot i haver de reconèixer que no sempre ho han fet amb l’encert que hauria estat desitjable. Així, bo serà recordar als defensors d’un preexistent i mitificat ‘passeig de tota la vida’, que ara fa 100 anys, el centre de la ciutat ben poc tenia a veure amb el què avui és… En el camí hauran quedat la ‘vella’ plaça Major, les peixateries, o els edificis i estrets carrerons de les Burrianes… Per cert, totes elles, peces urbanístiques i arquitectòniques que en algun moment havien estat característiques de la nostra ciutat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de noviembre de 2014

La plaça de l’Ajuntament un dia de Festa Major (que se celebrava a primers del mes d’agost coincidint amb la festivitat de Sant Félix, l’1 d’agost), i la plaça Major vista des del llavors estret carrer de Manresa, amb les Peixateries al fons, i darrera seu les Burrianes. Ambdues imatges daten de la dècada dels anys vint del segle passat. 

Notes esparses…

Thursday, 09/10/2014 (08:00)

L’observació, sempre parcial, personal i intransferible del moment pel qual políticament i socialment estem travessant, em porta a escriure aquestes notes esparses que com el mateix adjectiu indica, són notes soltes que no necessàriament han de formar part d’un conjunt.

1. Bé està, i només faltaria que no fos així, que reclamem i que reivindiquem el dret a decidir el nostre futur com a país. Bé està que ho fem, i que tinguem per sempre més en compte que aquest dret –el de decidir– ens ha d’assistir en tot moment. No hauria de poder ser que un Estat que com l’espanyol es diu democràtic, negui l’exercici d’un dret tan bàsic com ho és el de pronunciar-nos quant al futur que volem pel nostre país. Escric això perquè així ho crec i així ho he defensat i ho continuaré defensant. Però també ho escric per deixar constància que els drets que reclamem per a nosaltres, mai no els podem negar a altres. Menys encara a cap poble que els reclami, per lluny de nosaltres que aquest es trobi. És en aquest sentit que he de recordar que el Parlament de Catalunya, en sessió plenària del darrer 10 de juliol, votava en contra del dret a l’autodeterminació pels pobles palestí i kurd, i en contra també del dret a un referèndum vinculant pels sahrauís (*). Cal tenir-ho ben present en aquests moments d’efervescència, per ser com a mínim conseqüents i coherents amb el què nosaltres reclamem. I és que a la vida res no és d’un blanc impol•lut ni tampoc d’un negre absolut com a voltes se’ns vol fer creure…

2. Llegeixo a la revista ‘Capçalera’ del Col•legi de Periodistes de Catalunya un article signat pel professor Enric Castelló del Grup de Recerca en Comunicació Asterisc de la Universitat Rovira i Virgili, on sota el títol ‘El periodisme davant el conflicte’ s’escriu que avui, a Espanya i a Catalunya, “es prima un periodisme categòric, contundent i alineat, i es troba a faltar la figura del periodisme distanciat, amb criteri propi, que fuig de la classificació, reputat per la independència”. Fa justament una setmana m’arribava una nota del Consell Professional de TV3 en la que es denunciava que la televisió pública catalana sobredimensionava en alguns casos determinades informacions, mentre que en d’altres hi passava per sobre de puntetes. Com a exemple citava el cas Pujol que no havia merescut “cap mena de programa especial”. La nota del Consell Professional continuava reclamant a la direcció de l’emissora una actuació més ajustada a “criteris periodístics a l’hora de decidir els programes especials”, i demanava la utilització dels “mateixos arguments per a tots els fets que interessen els ciutadans” ja que si “una majoria social vol votar” també hi havia “una majoria social que vol la veritat sobre el cas Pujol”, reblava el comunicat. Aquesta nota del Consell Professional de TV3 es feia pública un més després que el Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV3 hagués reflexionat a l’entorn de la possibilitat “que com passa a la societat, hi hagi una majoria pro consulta o pro independència a la Redacció de TVC”, però que aquesta circumstància no podia justificar que com a professionals s’enganyés als ciutadans “donant-los propaganda enlloc d’informació”.

3. A Madrid estant descol•locats. Rajoy ni sap ni vol sortir del jardí en el qual s’endinsà convençut que el ‘procés’ català era com una mena de suflé. No s’ha adonat encara que ell i el seu govern augmenten la nòmina d’independentistes a cada pas que fan, i a cada paraula que diuen. Així ha estat com les oportunitats d’asseure’s a negociar han anat passant, l’una darrera l’altra. I ara com abans, el no a tot continua essent la única estratagema que els del PP apliquen. Però Madrid no ens pot prohibir que votem… Que votem si més no un nou Parlament de Catalunya. I a les alçades que som, aquesta deu ser la sortida ‘legal’ que ells no ens poden negar. Clar que unes eleccions obligarà a què cada partit i coalició es defineixi quant a la proposta de país que defensa. Clar, també, que aquesta seria la manera que coneguéssim quin és el model d’Estat que des de cada formació política es proposa per la nova Catalunya. Al cap i a la fi, la ciutadania té tot el dret a decidir a partir de saber què se’ns proposa per quan siguem més grans…

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 d’octubre de 2014

(*) Veure ‘Diari de Sessions del Parlament de Catalunya’ corresponent al plenari 10 de juliol (que podeu consultar clicant aquí mateix). A partir de la pàgina 50 el lector hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA sobre la política exterior del govern de Catalunya.

Vacances a ciutat

Thursday, 21/08/2014 (07:18)

Són pocs els mesos d’agost que els he passat sense moure’m de casa. Però sempre que ha estat així, l’experiència de passar el mes de les vacances a ciutat m’ha estat agradosa, si més no per haver tingut ocasió de conèixer quelcom més quant a l’espai que ens és comú a les persones que aquí vivim. El cas és que si per una ceba o per all ens hem de quedar ‘de vacances’ a ciutat, podem treure profit del sojorn agostenc amb un pla de sortides que ens permetrà visitar cada dia un paratge ciutadà diferent. I és que malgrat costi creure-ho, tenim al nostre abast indrets d’interès suficient que ens poden ajudar a apaivagar els rigors dels calorosos dies del mes d’agost, a despit que aquesta no hagi estat la norma d’enguany. Els boscos de La Salut (amb el santuari i capella de Sant Iscle i Santa Victòria), de Can Deu (amb l’ermita de Sant Vicenç de Verders del s. XI), de Togores (amb l’esglesiola i masia del s. XII), de Sant Nicolau (amb l’ermita romànica del s. X), o de Torrebonica són alguns d’aquests indrets dels nostres rodals garants d’història, placidesa i bellesa paisatgística.

I cas que preferíssim viure i veure el riu, només caldrà que baixem al Ripoll per un qualsevol dels diversos accessos que ens hi porten, i que resseguim –amunt o avall- el curs del riu. Descobrirem ben aviat alguna font o raconada que convida al descans, a badar, o a continuar plàcidament la lectura d’aquell llibre que teníem oblidat… I si encara no en tinguéssim prou, podem des del riu endinsar-nos en un dels paratges més frondosos i singulars del nostre rodal: el Torrent de Colobrers. Per a fer-ho passarem per sobre del Ripoll a través del pont de vianants que és a tocar del pont de la carretera de Castellar del Vallès una mica més amunt de l’ermita de Sant Vicenç de Jonqueres (s. XII-XVII), superarem la masia de Can Pagès, i per darrera mateix d’aquesta edificació entrarem en el sempre sorprenent congost del torrent.

I no acaba aquí el ventall de possibilitats d’aquesta particular agenda de sortides agostenques a ciutat. I com aquell que diu a peu pla, sense moure’ns de la trama urbana que conformem places i carrers, podem acostar-nos també a d’altres espais com, per exemple, la Font de Can Rull a tocar del Parc Catalunya, o el Parc de Can Gambús, o el Parc Central que compartim amb la ciutat veïna de Barberà del Vallès. A prop d’aquest parc s’hi troba una de les joies arquitectòniques sabadellenques: l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec (s. XI).

Però com que la ciutat és molt més que tot això, els sabadellencs i les sabadellenques disposem d’uns equipaments excepcionals que ben poques són les persones que els coneixen. En aquest apartat no exhaustiu d’oportunitats estiuenques, hi hem d’anotar el Museu del Gas i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (únics en la seva especialitat en tot l’Estat), o el Museu d’Eines del Camp que, a banda dels Museus d’Art i d’Història de la Ciutat –que si bé ja tenen un horari reduït d’obertura durant l’any, el mes d’agost encara el redueixen més–, conformen l’oferta museística local que ens permet saber més dels nostres orígens. Ens queda com a mínim, un altre equipament que ha de fer les delícies de grans i petits: l’aeroport de Sabadell. Des de la privilegiada terrassa del restaurant-bar d’aquesta instal•lació aeroportuària, podem passar una bona estona observant els moviments i les evolucions de les aeronaus.

I si res de tot això ens plau de manera suficient, sempre ens quedarà l’oportunitat d’aturar-nos davant qualsevol de la cinquantena llarga d’edificis ciutadans singulars. Mitjançant les explicacions que es proporcionen en la senyalística que els acompanya a peu de façana, podrem imaginar millor com era el Sabadell ciutat-fàbrica de fa unes poques dècades; aquell Sabadell que no parava ni un sol instant, i en el que en el rítmic catric-catrec dels telers tenia la seva banda sonora. Una ciutat que solament s’aturava uns dies, arran les ‘vacances col•lectives’ de la segona quinzena del mes de juliol de cada any.

Comptat i debatut, passar l’agost a ciutat pot ser una opció tranquil•la, i profitosa…, perfectament traslladable alhora traslladable a la resta de l’any…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’agost de 2014

Els 14′s

Thursday, 12/06/2014 (05:31)

Al mirar enrere per saber més quant a la nostra història, constatem que els anys dels darrers segles acabats en 14 estan impregnats tots ells d’un alt significat nacional. Així, el 22 de juliol de 1614, Ramon d’Olmera i d’Alemany era nomenat el 84è. president de la Generalitat de Catalunya. Durant el seu mandat de tres anys, van produir-se incidents amb els bandolers que com Joan de Serrallonga i Perot Rocaguinarda actuaven empesos pel seu desacord amb les institucions arran la situació social que a Catalunya es vivia. Un segle més tard, el 1714, un fet decisiu sobradament conegut de la nostra història: el setge de Barcelona, una de les darreres operacions militars de la Guerra de Successió Espanyola que enfrontava els defensors de Barcelona (que donaven suport a Carles III) amb els exèrcits de Felip V. El setge va acabar amb la derrota dels defensors de Barcelona, sobrepassats en nombre i envoltats pels soldats borbònics. D’aquella desfeta, una duríssima repressió, la crema d’algunes ciutats, la derogació de lleis i furs, i els Decrets de Nova Planta (1716).

Si avancem i canviem de segle, a finals del mes de maig del 1814 es retiraven de Barcelona les tropes franceses que havien ocupat la ciutat des del 1808. D’aquesta manera es posava punt i final a la Guerra del Francès (tal com se la coneix a Catalunya), o a la Guerra de la Independència (tal com se l’anomena a la resta d’Espanya). Una guerra que tantes víctimes va causar entre la població, i que tanta fam va deixar darrera seu. La guerra acabà amb l’expulsió dels francesos, i també amb la derogació per Ferran VII de la que havia estat la primera constitució espanyola, la Constitució de Càdis (1812), una de les més liberals de l’època. Va ser així com Espanya i Catalunya retornaven a l’absolutisme monàrquic que les Corts de Càdis havien abolit. Va ser així com els habitants de Catalunya tornàvem a ser súbdits de la monarquia absolutista de Ferran VII, després d’uns anys d’haver estat ciutadans.

Amb l’arribada del segle XX, un altre any acabat en 14 prou singular. L’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya que fins a la seva mort (el 1917) presidiria Enric Prat de la Riba. Ell va ser, a partir que Eduardo Dato promulgués el reial-decret que havia d’obrir les portes a què les diputacions provincials espanyoles es poguessin mancomunar per millorar la seva capacitat administrativa, qui va saber edificar una institució cabdal que aniria més enllà d’una simple ‘millora administrativa’. La Mancomunitat va ser una experiència política i social del catalanisme que quedaria frustrada per la dictadura de Primo de Rivera que l’abolí l’any 1925. No obstant i això, la Mancomunitat va deixar darrera seu un pòsit d’avenços i d’estructures modernitzadores per al país, especialment en l’àmbit de l’agricultura. Com recordava el president Artur Mas fa uns mesos arran la commemoració oficial del centenari de la Mancomunitat, “mai tant pocs, en tants pocs anys, i amb tan poc havien fer tant”. Però l’any 1914 no va ser només transcendent per Catalunya. Ho va ser també per Europa i pel món. El juny d’aquell mateix any, a Sarajevo, queia assassinat l’hereu de la corona austrohongaresa; un fet que va ser l’espurna que va desencadenar la Primera Guerra Mundial.

De cadascun d’aquests anys 14’s se’n poden extreure conclusions diverses segons s’observin i es valorin els fets esdevinguts. En qualsevol sorprèn que les celebracions entorn el tricentenari de l’Onze de Setembre de 1714, comportin passar pràcticament de puntetes pel centenari de la Mancomunitat de Catalunya, i sobretot amagar el 1814 com a any final d’un període en el que el país va viure dividit entre els patriotes i els afrancesats que es debatien enmig de conceptes gens fàcils de compaginar com el patriotisme, la nació i la modernitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de juny de 2014

La Plaça de la Creu Alta

Monday, 26/05/2014 (22:50)

La plaça de la Creu Alta, tal com era els anys 60′s del segle passat

Se suposa que ara disposo de més temps que no pas fa uns mesos quan encara em trobava laboralment plenament actiu. Si més no és ben cert que a hores d’ara em plau més que abans passejar tranquil·lament pels carrers del barri. M’agrada fer-ho, i m’agrada aturar-me a badar en qualsevol indret i amb qualsevol excusa, per remoure els prestatges de la meva memòria i rememorar –no pas per nostàlgia– com era el barri quan jo era petit. M’agrada també observar a les persones que van i venen qui-sap-des-d’on-i-cap-a-on, i constato els molts canvis que en el barri s’han produït en les darreres dècades; canvis en positiu que tenen a veure amb la seva fisonomia física i amb la de les persones que hi convivim.

Precisament fa pocs dies, en un d’aquests meus badar i transitar per places, carrers, i carrerons del barri, vaig aturar-me en l’espai que per a mi és més emblemàtic: la plaça de la Creu Alta. I m’hi vaig aturar perquè en passar-hi em vaig sentir atret pel brogit que a aquella hora mitjana de la tarda omplia l’atmosfera de tota la plaça. Vaig asseure’m en un banc i vaig començar a mirar aquí i allà. No va passar ni un minut abans no se’m van fer presents unes imatges en blanc i negre d’aquella mateixa plaça quan jo comptava només amb uns pocs anys d’edat. Una plaça, llavors, potser en consonància amb la resta del barri, era de dimensions tant escasses que gairebé no hauria merescut ostentar-ne el títol de plaça. Qui sap si per això, una de les dues úniques línies urbanes d’autobusos del Martí que recorrien de nord a sud i de sud a nord una part de la ciutat –la que anava des de la Creu Alta fins al baixador de la Renfe al final de la Rambla–, resava en els rètols que informaven de l’inici i del final del trajecte, i això sí en castellà per imposició del franquisme, simplement ‘Cruz Alta – Apeadero’.

Però temps era temps, i amb el pas dels anys, aquell espai tan escàs cruïlla històrica de camins, havia de fer-se gran per merèixer el títol de Plaça en majúscules. I és així com avui la Plaça de la Creu Alta compleix amb escreix el paper que a qualsevol plaça li pertoca de ser punt de trobada, lloc de celebracions i de jocs, de relació i de convivència. Però a més, la nostra Plaça de la Creu Alta és l’eix vertebrador d’un entorn de barri potent amb equipaments que li confereixen identitat pròpia com l’església i el Centre parroquial de Sant Vicenç, o el Centre Cívic i el Poliesportiu de Can Balsach, o l’escola de la Creu Alta, o l’Estruch…

Mentre en tot això anava pensant, el batall de la campana del rellotge de la parròquia em feu adonar que era hora de tornar a casa. I ho vaig fer plenament convençut que avui la Plaça de la Creu Alta és per història, trajectòria, i funció, la nostra particular plaça Major i alhora espai idoni on poder celebrar un any més la nostra Festa Major. Gaudim-ne!

Publicat al número 27 de Diari de la Creu Alta, corresponent a la Festa Major de 2014