Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Armènia

Thursday, 23/04/2015 (07:41)

Va ser Joan Pau II (1920-2005) a l’inici del seu papat el 1978, qui des de l’església catòlica va fer-hi una primera i lleugera referència. Ha estat, però, l’actual papa Francesc qui amb contundència i aprofitant que demà, 24 d’abril, en farà cent anys, ens recordava el que segons ell havia estat el ‘primer gran genocidi del segle XX’ perpetrat en aquest cas sobre el poble armeni. Un genocidi que troba les seves arrels en la Gran Guerra quan les autoritats otomanes aliades dels alemanys, varen prendre la decisió d’iniciar la deportació del poble armeni al considerar-lo sospitós de col·laborar amb els exèrcits aliats (Rússia, França i Gran Bretanya). D’aquella decisió en varen resultar, d’una banda, més d’un milió i mig de víctimes mortals per inanició arran les llargues marxes a les quals el poble armeni va ser sotmès; de l’altra l’exili –la diàspora— d’un altre milió d’armenis més. El posicionament del papa Francesc fa quinze dies en fer record d’aquells fets, va provocar una dura resposta del govern de Turquia –país hereu de l’imperi otomà– que si bé havia reconegut en el passat els assassinats massius d’armenis, en cap cas, a diferència del que va fer l’Estat alemany en el sentit de condemnar l’holocaust jueu, mai no ha volgut admetre que les deportacions d’armenis cap a l’Anatòlia Oriental ordenades pel govern dels Joves Turcs, fossin sinònim de genocidi; és a dir que les deportacions responguessin a un pla premeditat per tractar d’eliminar físicament el poble armeni que habitava en territori turc. El record del papa Francesc a aquell dissortat passatge de la història, ha posat sobre la taula la mirada del món sobre el vell país caucàsic territorialment esquinçament en acabar la Gran Guerra i del que el Mont Ararat (símbol d’identificació nacional armeni avui en territori turc) n’és un símbol.

Vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Armènia i de conèixer-lo fa un parell d’anys. D’aquella experiència me’n han quedat fixades en el record algunes imatges. Una, la percepció que vaig tenir-ne de país complex, just en trepitjar sòl armeni i endinsar-me en la procel·losa història d’un país d’arrels i tradició cristianes amb un entorn de països de cultura i tradició musulmana. No ha de ser sobrer recordar que els actuals veïns d’Armènia són Geòrgia al nord, Arzebaidjan a l’est, Turquia al sud-oest i Iran al sud-est; uns veïns que donen dimensió de les dificultats en les quals es troba un Estat que geogràficament pertany a Àsia, però que per raons històriques i culturals se sent molt més lligat a Europa.

Un altre imatge d’aquella meva estada a Armènia és l’hospitalitat dels seus habitants i la riquesa monumental del país que fonamentalment es concentra en el conjunt de monestirs construïts a partir del segle V (9 han estat declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO), que per la creixent pressió turística corren el risc de degradar-se atès que l’Estat no disposa dels recursos necessaris per a la seva protecció i conservació. La passió per la música és un dels trets que caracteritza als armenis; passió que es percep en els parcs, carrers i places de la populosa Erevan, i al llarg i ample d’un país que avui no és més gran que Galícia. I encara una tercera imatge, en aquest cas de caràcter emocional: la memòria que arreu del país es fa de la deportació i de la que el Museu del genocidi a Erevan n’és l’exponent.

Va fer bé Bergoglio, un dels líders internacionals més valorats, de fer-nos memòria d’aquells fets de fa cent anys, de la mateixa manera que va fer bé de recordar-nos allò que està passant a la Mediterrània on des de començaments d’any hi han trobat la mort “homes i dones famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de la guerra, que busquen una vida millor”. Mentre, des d’Europa, sembla que no acabem d’adonar-nos que les tres causes fonamentals d’aquest èxode humà, més que l’existència de màfies que en treuen profit, són les guerres, la fam i el terrorisme… Sense acarar aquestes causes, el drama no tindrà fi.

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada de Sant Jordi de 2015

Mediterrània

Thursday, 16/04/2015 (06:48)

Corria l’any 1995. Barcelona, i amb ella Catalunya i Espanya, començaven a recuperar-se de la crisi econòmica que s’havia desfermat just després de la celebració dels Jocs Olímpics i dels Jocs Paralímpics de Barcelona. Uns jocs que, en paraules de Pasqual Maragall, havien servit per ‘situar Barcelona en el mapa’. Malgrat la crisi d’aquells anys, la capital de Catalunya continuava captivant i atraient les mirades del món sencer que, efectivament, amb els Jocs Olímpics, havia ‘descobert’ la situació privilegiada de la ciutat tant des d’un punt de vista geogràfic i climàtic com cultural, econòmic, social i polític. Segur que en part per això, però sobretot per la insistència –la gota malaia– de Maragall davant el govern de Madrid reclamant un major protagonisme de Barcelona en la vida política espanyola, la Ciutat Comtal acolliria la que havia de ser la Primera Conferència Euromediterrània de caps de govern i de ministres dels països riberencs de la Mediterrània; una conferència que arribava en un moment d’un gran voluntarisme polític i enmig d’un clima benèvol quant a la situació de l’Orient Mitjà i de les possibilitats que la Mediterrània oferia com a lloc d’encontre de les cultures. Com a complement d’aquesta conferència ministerial, la Generalitat de Catalunya va promoure la celebració d’una trobada civil que va organitzat l’Institut Català per la Mediterrània (IeMed), en la que hi van prendre part un miler llarg de representants del què en podríem anomenar la societat civil de les ribes nord, sud i est de la Mediterrània. D’aquesta manera naixia el Fòrum Civil Euromed i allò que els observadors del moment van coincidir en denominar-ne l’”esperit de Barcelona”.

Del Fòrum Civil Euromed, que es va estructurar en 11 foros paral·lels (comerç, inversions, turisme, tecnologia, transports, universitats, cultura, dona, mitjans de comunicació, immigració i reptes mediambientals) en varen sorgir 400 projectes possibles susceptibles d’afavorir els intercanvis nord-sud-est, la consolidació de les xarxes relacionals que en el Fòrum s’havien començat a dibuixar i la institucionalització del diàleg entre les societats civils dels països riberencs. L’èxit assolit per les conferències ministerials i civil va ser la llavor que anys més tard havia de germinar i fer de Barcelona la seu permanent del Secretariat per la Unió de la Mediterrània (UdM); un ens que va ser oficialment constituït durant la cimera ministerial de París per a la Mediterrània de 2008.

S’acompleixen (s’acompliran la propera tardor) 20 anys d’aquella primera i doble trobada governamental i civil a Barcelona i la Mediterrània no només pateix els problemes d’incomunicació de llavors sinó que aquests s’han incrementat arran les actituds i els canvis polítics operats en la zona, sense que des d’Europa –i malgrat les molt bones intencions de sempre–  s’hagi sabut treure partit i profit de la dinàmica de diàleg i de voluntat de cooperació que es va endegar a Barcelona i que feia pensar podia incidir favorablement a l’hora d’acarar els conflictes existents en la zona. Però de sobres sabem que els conflictes entre veïns tendeixen a créixer quan no hi ha voluntat d’acarar-los quan correspon. I és des d’aquest punt de vista que les relacions més difícils que avui es donen a la Mediterrània no són entre països del nord i del sud sinó entre països de la riba sud. Així, als dissortadament vells conflictes arabe-isralians o les tensions Marroc-Alger, cal sumar-hi ara nous escenaris de violència extrema com és el cas de la situació que es pateix a Libia i a Siria amb el rerefons que possiblement està despertant més consciències i més preocupació: el terrorisme.

En aquest context arribava la Conferència de Barcelona de dilluns que va acabar amb un altre grapat de bones intencions. Però una cosa és certa: el diàleg reiniciat ara a la Ciutat Comtal no es pot aturar i en cap cas pot limitar-se a la cooperació en matèria de seguretat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’abril de 2015

Periodisme i ètica

Thursday, 09/04/2015 (08:14)

Un bon amic i company de professió m’escriu. Ho fa arran el meu article de la setmana passada en el qual reflexionava sobre els valors vinculats als conceptes civisme i respecte que tan poc predicament tenen en la nostra societat. Ell, el meu amic, em fa notar que als valors que citava hauria d’haver-hi afegit els que tenen a veure amb l’ètica periodística. Té raó, atès que si bé jo feia referència en el meu article als periodistes i als mitjans de comunicació com a actors que juguen un paper destacat quant a valors inherents al civisme i al respecte a l’altre, no en feia cap d’explícita a l’ètica periodística que, per cert, sembla que també és un valor que cotitza a la baixa. M’hi he referit en altres ocasions i ho torno a fer ara a despit que sóc conscient que corro el risc de ser mal interpretat: el periodisme d’avui queda lluny d’aquell periodisme en el que l’ètica i les bones pràctiques professionals ocupen un lloc preeminent. Va ser l’any 1992 quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya –que llavors presidia el degà Josep Pernau– proclamava el codi deontològic de la professió com a instrument per contribuir “a la defensa d’uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d’una societat plural i democràtica”. Anys més tard, el 1997, naixia el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per vetllar per l’acompliment dels principis d’ètica professional continguts en el codi i arbitrar i resoldre els casos de queixa que li poguessin arribar per possibles vulneracions dels principis deontològics de la professió.

Però les coses són com són i la realitat continua essent molt tossuda. I el cert és que el codi ètic del qual els periodistes ens vàrem dotar està ple de recomanacions que en la pràctica professional de cada dia sovint acabem oblidant. Segurament perquè els periodistes, en part arran la triple crisi que ens afecta (l’econòmica, però també l’empresarial i la tecnològica) estem excessivament pressionats per mantenir l’audiència i ‘informar’ de tot abans que no ho faci ningú sense disposar del temps necessari per pensar en calma i sobretot verificar la veracitat de les informacions que ens disposem a difondre. I com diuen els castellans ‘aquellos polvos estos lodos’, o el què és el mateix els biaixos i paranys en què caiem periodistes i mitjans de comunicació i dels que no sempre en som –o no en volem ser– suficientment conscients. Sabem que d’humans és equivocar-se. Però també que d’humans i de savis és reconèixer l’error i rectificar. Perquè la qüestió a hores d’ara ja no rau en sí els periodistes i els mitjans de comunicació ens equivoquem o no, sinó més aviat si ens preguntem en relació a si complim amb el dret que assisteix a la ciutadania de tenir accés a una informació veraç.

Un dels handicaps que patim periodistes i mitjans de comunicació és que hem deixat de ser en gran part referents informatius i en ocasions fins i tot hem passat a ser sense adonar-nos-en una balda més de les xarxes socials. Ens hem oblidat –certament uns més que no pas d’altres– que el nostre deure és difondre, tal com resa l’article 2n del Codi deontològic, “informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”.

Però tampoc no cal que ens flagel·lem més del què toca perquè no tota la ‘culpa’ és atribuïble als periodistes i als mitjans de comunicació. L’article 52 de l’Estatut de Catalunya estableix que els poders públics han de “promoure les condicions per garantir el dret a la informació i rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”. Calen més comentaris?

Publicat a Diari de Sabadell i a Paios, el 9 d’abril de 2015

Del civisme i del respecte

Wednesday, 01/04/2015 (07:55)

Segur que influït per l’esperit de la Setmana Santa, però també perplex per fets recents, he evocat els trets humans que van fer gran a l’escriptor, dramaturg i polític txec Václav Havel (1936-2011) fonamentats en els valors inherents al civisme i al respecte. Va ser en ocasió dels prolegòmens dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 que Havel va visitar de nou la Ciutat Comtal convidat pel llavors alcalde del Cap i Casal Pasqual Maragall. A l’agrair la deferència per la invitació en el decurs d’un acte protocol·lari que va tenir lloc al Palau de Pedralbes, Havel no es va estar d’insistir que d’entre tots els conceptes possibles que acabaven en ‘isme’, el ‘civisme’ n’era el més determinant. Quan això passava feia poc més d’un any que el mur de Berlín havia caigut i que l’esperança d’un món nou s’obria davant nostre… Amb els pas del temps –però sobretot per l’acció dels homes–  d’aquella alenada d’aire fresc que amb la caiguda del mur ens va envair no se’n van derivar tots els bons resultats que haurien estat desitjables…

El civisme i el respecte pels quals Havel clamava formaven part del seu ADN polític i humà com havia demostrat a bastament i haurien de trobar-se en la base de qualsevol relació entre éssers racionals. Però és evident que essent condescendents, haurem de convenir que això no és sempre així. D’entre d’altres raons perquè els valors vinculats al civisme i al respecte als altres no cotitzen a l’alça i per això mateix no es conreen en la nostra societat com convindria. Ens sorprèn –i és ben lògic– que a les xarxes socials sovintegin desqualificacions sense sentit i que insults que per la seva gravetat haurien de merèixer la més enèrgica repulsa, no acabin de trobar la condemna exemplar que haurien de tenir. És cert que tant de comentaris aberrants que fan fàstic com de cafres disposats a fer-los n’hi ha hagut i n’hi ha arreu. Però això no és excusa per no deixar d’afegir que actuacions d’aquesta mena en les que la part més animal de la persona sobresurt són la punta d’un iceberg que entre tots hem deixat anés creixent.

Vivim en un món dominat per una baixesa moral i ètica notables. També en la política, en la que lluny de donar exemple, el ‘i tu més’ s’usa per amagar les misèries pròpies. Ens volem o ens volen fer creure que tot és blanc o negre, quan sabem que en l’espectre es donen gradacions infinites entre aquests dos colors. Ens volem o ens volen fer creure que som posseïdors de la veritat, quan sabem que els fets són uns i que les veritats diverses. Tot depèn del punt d’observació de cadascú. En definitiva, vivim uns dies en els que malparafrasejnt a Raimon, el que no pensa com jo penso, o no diu allò que jo vull que digui no és merexeidor de la meva consideració i/o respecte.

Deia la meva àvia que senyalar amb el dit és una pràctica lletja. Així que no cauré en el parany d’evocar fets concrets en els que els insults i les desqualificacions més desafortunades i fastigoses han recorregut les xarxes socials. Són, en qualsevol cas, maneres incíviques de comportar-se que en gran part tenen el seu origen en situacions a les quals no donem importància i que amb el pas del temps poden ser la llavor que germini en males pràctiques quant al respecte a les persones i quant a actituds sobrades d’odi, de racisme, de xenofòbia… Arribats aquí sí que posaré alguns exemples. El primer, quan còmodament instal·lats en el silló de casa assistim impertèrrits al lamentable espectacle que es deriva dels retrets i dels insults que algunes tertúlies mostren amb la finalitat de captar audiència sigui com sigui, i res no fem per evitar-ho. El segon, quan alguns mal denominats comentaristes, periodistes i fins i tot alguns mitjans de comunicació,  menystenen a col·lectius de persones pel fet que no són, no fan o no pensen com ells voldrien, sense que no passi res. El tercer quan els polítics menteixen alimentant les pulsions més primitives entre els seus. El quart quan riem les gràcies d’un infant que acaba d’aprendre a dir allò que algú li ha ensenyat contra la pertinença, manera de ser o de comportar-se d’alguna persona que no és sant de la nostra devoció… Cal seguir?

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’abril de 2015

Projectes

Thursday, 26/03/2015 (07:58)

Encara que sigui a contracor ens anem mal acomodant dins la roda de retrets i de promeses inherent a qualsevol etapa preelectoral i/o electoral. Atès que enguany serem convocats a les urnes en diverses ocasions, els ‘oblits’ d’allò que se’ns havia promès, el ‘tu encara més’ i els bons propòsits d’esmena abunden i abundaran. Un any electoral que tant a Catalunya com a la resta de l’Estat està marcat per dos grans eixos: l’eix de les polítiques socials, resultat de l’herència de les mobilitzacions d’aquell 15M del qual fa uns dies s’acomplien quatre anys, i l’eix del procés sobiranista que té repercussions a casa nostra però que indubtablement també les té a la resta de l’Estat.

És així com l’escenari en el qual s’emmarquen les eleccions municipals –i per extensió les del Parlament de Catalunya i al Parlament de l’Estat–, poc té a veure amb el que es donava en ocasió de les conteses electorals d’ara farà quatre i tres anys. Els canvis operats en la vida política, econòmica i social del país –canvis que tenen a veure amb les conseqüències de la crisi econòmica desencadenada el 2008, però també amb les retallades en polítiques socials i amb la pèrdua de confiança política pels casos de corrupció– han contribuït, d’una banda, a què la ciutadania hagi despertat de la letargia en la que estava còmodament instal·lada, i de l’altra, i com a resposta a l’estat general d’insatisfacció en el que viu la societat, que hàgim assistit a l’eclosió de moviments socials de signe divers.

La suma d’aquests i d’altres factors dóna com a resultat una vessant a tenir molt en compte: la del retorn de l’interès de la ciutadania per la política. Un interès que en gran part explica el per què les formacions polítiques tradicionals, en veure’s superades per les circumstàncies, s’han afanyat a posar-se les piles a l’adonar-se que ningú no els garantia que els èxits electorals que havien assolit en el passat els poguessin renovar sense més esforç en el futur. Les enquestes demoscòpiques s’encarreguen d’alertar-nos que ens trobem davant un fenomen que es caracteritza per la gran volatilitat de les preferències polítiques de la ciutadania que ara es decanten cap a una banda, que ara ho fan cap a una altra…

És en aquest context que regeneració democràtica i refundació apareixen com a dos conceptes recurrents en qualsevol debat polític. Per a alguns es tracta només d’un recurs discursiu en un intent de passar ràpidament pàgina als ‘oblits’ de promeses electorals en matèria de polítiques socials i d’assumpció de responsabilitats pels casos de corrupció. Però aquest girar pàgina no serà fàcil ni necessàriament creïble als ulls de la ciutadania. Menys quan són partits amb responsabilitats de govern els que més s’afanyen a amagar com poden els casos de corrupció que de prop o de lluny els afecten i a tornar a posar l’accent social en els seus programes. I quan això passa, les preguntes són fàcils, com per exemple, quina fiabilitat ens ha de merèixer la promesa d’una major atenció a les polítiques socials si aquesta prové de partits que des de les instàncies de govern han estat aplicant dures retallades socials?

Caldrà estar doncs vigilants tant pel què fa al contingut, com a la credibilitat i fiabilitat de les propostes que des de les diverses formacions polítiques ens arribin. En especial haurem de parar atenció als projectes (de ciutat, de país, d’Estat, segons correspongui) que es sotmetin a la nostra consideració. I això més que no pas deixar-nos portar per l’anunci de mesures més carregades de populisme que d’altra cosa. I és que no és el mateix, per exemple, apostar per un projecte de país en el qual l’economia productiva i la creació de llocs de treball de qualitat n’hauria de ser una de les prioritats, que fer-ho per un país que ho fiï pràcticament tot a la seva capacitat d’oferta d’oci i d’atracció turística.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de març de 2015

Territori i governança

Thursday, 19/03/2015 (07:21)

Lluís Llach, a ‘País petit’ canta que ‘El meu país és tan petit / que des de dalt d’un campanar / sempre es pot veure el campanar veí. / Diuen que els poblets tenen por / tenen por de sentir-se sols / tenen por de ser massa grans’. Cert. El nostre és un país gran –molt gran– quant a la voluntat de ser-ho, però petit –molt petit– territorialment parlant. Això no obstant, Catalunya s’estructura en 947 municipis que s’agrupen en 41 comarques que al seu torn l’administració de l’Estat integra en quatre ‘províncies’ governades per sengles Diputacions. Tot plegat fa que damunt el ciutadà recaiguin massa nivells d’administració que exerceixen, i sovint burocratitzen en excés, les competències que tenen assignades. D’aquesta manera, el que hauria de ser el principi lògic basat en què allò que pot resoldre l’administració més propera al ciutadà no ho de fer una de superior, continua essent pura entelèquia.

Des de fa un temps, estem assistim al Vallès a un interessant debat que té com a objectiu la unió dels dos actuals vallesos (l’Occidental i l’Oriental) en un de sol. Els que defensen aquesta opció exhibeixen entre els seus arguments que amb la unió, ambdues actuals comarques guanyarien en governança i planificació, en eficiència i en eficàcia, alhora que es potenciaria molt més la personalitat de cadascuna de les ciutats capitals amb les que els dos vallesos compten encapçalades per Granollers, Sabadell i Terrassa, però seguides de molt a prop per altres potents nuclis poblacionals com ho són Mollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès o Barberà del Vallès…  Al Vallès hi vivim 1,3 milions de persones que representem el 17,3% de la població catalana. Les indústries vallesanes aporten al PIB català el 16,7% del total. Els dos vallesos conformen avui l’àrea més industrialitzada de Catalunya, amb un potencial de creixement que es veu ofegat per unes infraestructures que no es corresponen amb el pes econòmic, industrial i social d’aquestes dues comarques que tenen en la B-30 el seu carrer Major, o millor encara, la nova ‘Diagonal’ que les uneix amb Barcelona i amb el seu entorn metropolità, i les enllaça amb altres dues comarques altament dinàmiques: El Maresme i El Baix Llobregat.

I mentre al Vallès es debat sobre els pros i contres de la seva unificació amb la mirada posada en la necessitat de millorar-ne la governança per promoure iniciatives i negociar amb força amb administracions superiors, en d’altres indrets del país es promouen processos participatius que apunten en la direcció contrària en què es vol avançar des del Vallès. Així, 10 municipis que ara pertanyen al Vallès Oriental, El Berguedà i l’Osona aspiren a ser una nova comarca sota la denominació d’El Moianès, mentre que 12 municipis més d’Osona, El Bages i El Berguedà aspiren a fer-ho també sota la denominació d’El Lluçanés.

Ho escrivia més amunt: el nostre, és un país territorialment petit, sotmès a una divisió territorial i municipal ancorada als segles XIX i XX, molt lluny de l’agilitat administrativa que el segle XXI reclama. Quan Pau Vila va proposar l’actual divisió comarcal va establir com a criteri que des de la capital de comarca es pogués anar i tornar en carro i en una sola jornada a qualsevol punt de la comarca i a l’inrevés. Un criteri que avui no té cap mena de sentit. Molt al contrari, el bon fer aconsellaria endegar un procés conduent a repensar la reordenació territorial (municipal i comarcal) del nostre país amb l’objectiu de millorar-ne la governança. Sigui com sigui, mantenir les coses tal com ara estan o continuar el procés de desmembració que amb la creació de noves comarques i/o municipis s’apunta, és perdre l’oportunitat d’avançar cap a la modernització del país per d’adequar-lo, també organitzativament parlant, als temps actuals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de març de 2015

Fets que abelleixen, però que no llueixen

Thursday, 12/03/2015 (06:24)

Que a Sabadell tenim de tot i força és una evidència que no admet discussió. Que som una ciutat que destaquem en diverses facetes de la vida, tampoc no presenta gaire dubtes. Que fins i tot som capdavanters i referents en algunes activitats i iniciatives ciutadanes, és una realitat de la que pocs haurien de dubtar. I si aquests són alguns dels ‘pros’ que ens abelleixen i que haurien de servir per estimular la nostra a vegades massa baixa autoestima, comptem amb massa ‘contres’ que ens priven que aquesta força i dinamisme que la ciutat atresora, suri i llueixi amb tota la dimensió que correspondria. I el principal dels ‘contres’ que hem de saber superar és que no acabem de saber com ens ho hem de fer per capitalitzar, per posar en valor, les potencialitats que atresorem, i fer-ho tant internament com externament. D’altres ciutats, amb molt menys que nosaltres, saben treure profit de les seves oportunitats. Tot això ve a tomb pel fet que en el decurs dels darrers dies han coincidit dos fets suficientment rellevants que acaben per posar de manifest que quelcom no acabem de fer bé a l’hora de projectar iniciatives i èxits ciutadans.

El primer fet al qual m’he de referir són les III Jornades d’Escacs Infantils ‘Ciutat de Sabadell’ que organitzades i promogudes per la Societat Coral Colon i pel Consell Esportiu, van desenvolupar-se al Casal Pere Quart i entorns aquest darrer cap de setmana. Va ser un dels ponents convidats a les Jornades, el periodista i investigador d’escacs Leontxo Garcia, qui en el decurs de la seva intervenció va destacar el treball que a la nostra ciutat es fa pel què fa al foment i promoció entre escolars del joc d’escacs; una importància que ningú discuteix però que de ben segur som també els primers en desconèixer. Fins i tot Garcia va assegurar que Sabadell és avui un referent en el món dels escacs tant en la seva vessant estrictament esportiva com en la vessant pedagògica i social no només a nivell d’Estat sinó que també més enllà de les nostres fronteres. Aquestes III Jornades d’Escacs Infantils coincidien pràcticament amb la recent aprovació al Congrés dels Diputats d’una proposició no de llei que demana la implantació i el foment dels escacs a les escoles; una circumstància que va contribuir a atreure encara a més participants arribats d’arreu. I ja que parlem d’escacs, val la pena fer notar que un estudi elaborat a partir del programa ‘Escacs a l’escola’ promogut per la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb les universitats de Girona i Lleida, apunta que els alumnes que reben classes d’escacs, milloren el seu rendiment en matemàtiques i en comprensió lectora, dues disciplines en les que precisament els escolars del nostre país treuen uns dels pitjors resultats en les proves PISA.

El segon fet el vàrem viure en ocasió del merescut encara que sobri acte de descoberta d’un monòlit al Parc Catalunya que ens fa memòria de les gestes fins ara assolides per l’equip de waterpolo femení del CNS. Un equip que sens dubte és el millor que en qualsevol disciplina esportiva ha tingut la ciutat com ho confirmen les 3 Copes d’Europa, les 2 Supercopes d’Europa, les 12 Copes de la Reina, les 12 Lligues estatals i les 7 Supercopes d’Espanya que concreten el palmarès de les ondines locals. A això cal sumar que sobre les nadadores locals recau la base de la selecció estatal de waterpolo que avui ostenta els títols de campiona d’Europa i del món, i de sotscampiona olímpica. Malgrat la rellevància d’aquests èxits, el cert és que des de la ciutat mateixa no acabem de donar valor a la feina que fan aquestes noies fora de sèrie que passegen el nom de la ciutat i del Club arreu del món. És per això, que sense voler treure la més mínima rellevància a la descoberta del monòlit d’homenatge que s’aixeca al costat del llac del Parc Catalunya, hauria estat desitjable haver apostat per un acte capaç de congregar un gran nombre de ciutadans i de ciutadanes i demostrat d’aquesta manera l’orgull que sentim per aquestes waterpolistes i pel Club que tants dies de glòria han donat, estan donant i segur que donaran a la ciutat. Un Club que el proper any complirà els seus primers 100 anys de vida.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de març de 2015

Cartes que no lliguen…

Thursday, 05/03/2015 (07:00)

‘La feina ben feta no té fronteres’ va ser un dels eslògans utilitzats fa anys pel govern de la Generalitat que llavors presidia Jordi Pujol per fomentar i projectar l’excel·lència de Catalunya. Clar que amb el pas del temps i a la vista de com ens han anat tot plegat, la feina ben feta no ha estat precisament una de les virtuts que més ens han abellit els darrers anys, en especial des d’un punt de vista estrictament polític. I és que si ens haguéssim aplicat i haguéssim fet bé la feina ben feta i quan tocava, segur que no hauríem arribat al punt on ens trobem en el que el desencontre entre ciutadania i política és evident i preocupant.

Escoltava dissabte passat la tertúlia del ‘Suplement’ de Catalunya Ràdio en la que, d’entre d’altres convidats, hi participava el secretari general adjunt d’ERC, Lluís Salvadó. En ser preguntat per la valoració que ell en feia del revés que des del Consell de Garanties Estatutàries (CGE) s’havia rebut per avançar cap a la creació d’estructures d’estat al dictaminar per unanimitat -i amb l’exdirigent d’ERC Joan Ridao com a ponent- que les esmenes instades per ERC i assumides per CiU a la llei d’acompanyament dels pressupostos no encaixaven ni en la Constitució espanyola ni en l’Estatut d’Autonomia vigents, Salvadó assegurava que aquest havia estat un dictamen que no els havia sorprès perquè ja l’esperaven (?). A això va afegir que el fet rellevant no era la resolució del CGE en sí, sinó que una vegada coneguda, ERC i CiU s’havien posat ràpidament d’acord per introduir les esmenes necessàries a la llei d’acompanyament de pressupostos i poder aprovar ahir els pressupostos corresponents al 2015 sense més contratemps. Arribats fins aquí, la pregunta sembla òbvia: si se sabia que la proposta continguda en la llei d’acompanyament dels pressupostos que contemplava la creació d’estructures d’estat -proposta que el desembre havien pactat ERC i CiU per superar el desencontre en el qual es trobaven i pel qual varen demanar excuses- no havia de merèixer el vist-i-plau del CGE, per què esperar que el PP la impugnés i amb això retardar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya? Clar que Lluís Salvadó aclaria en la mateixa entrevista que “ni ERC, i estem intentant que CiU tampoc, volem complir la Constitució; sinó que volem fer un Estat i la independència”.

Aquestes declaracions de Salvadó es produïen just un parell de dies després que al Parlament de Madrid CiU s’abstingués en la votació d’una proposta de resolució que havia presentat ERC en la que es demanava a l’Estat espanyol que respectés el resultat de les eleccions del 27S, talment com si d’un plebiscit per a la independència de Catalunya es tractés. Un posicionament, el de CiU a Madrid, que contrastava d’una banda amb el discurs que el president Artur Mas adreçava diumenge a les joventuts del seu partit, en el que insistia en el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S afirmant que “com més gent anés a votar més plebiscit serà”; de l’altra, amb les paraules del secretari general d’UDC i conseller del govern de Catalunya Ramon Espadaler, també diumenge, ressaltant que ells no veien “una altra sortida a la situació que tenim a Catalunya que no sigui dialogada, parlada amb les institucions del govern central”.

Cert és que l’Estat ha tancat massa portes i que ens ha negat el poder exercir el dret a decidir. En aquest context, les eleccions del 27S han de permetre saber què i com pensa la ciutadania catalana i al costat de qui està. Només cal que els partits i les coalicions que es presentin a elecció exposin en el seu programa, nítidament i sense ambages, quin és el projecte de país pel qual aposten, i quin és el full de ruta a seguir. Ni més, ni tampoc menys…

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de març de 2015

Desigualtats

Thursday, 26/02/2015 (07:13)

No és la primera vegada que faig referència als resultats obtinguts per un estudi elaborat per la Fundació Jaume Bofill. Una Fundació, aquesta, que té com a principal focus d’actuació “el conjunt d’activitats, actituds i problemes que hi ha al voltant de l’educació i el seu context social, en el qual el fet migratori esdevé un dels eixos centrals”, i que treballa per “la millora i el desenvolupament de l’educació amb l’objectiu d’assolir al nostre país una societat cohesionada i equitativa”. De fet, la Fundació Jaume Bofill és com la veu de la consciència del país pel què fa a les desigualtats socials en general i a les del sistema educatiu del país en particular.

És el cas que la Fundació Bofill feia públiques fa pocs dies les conclusions de l‘estudi ‘Equitat i resultats educatius a Catalunya’ a partir del qual s’ha avaluat l’estat de la formació al nostre país. Conclusions que no conviden a l’optimisme, atès que d’entre d’altres qüestions, posen de relleu l’augment de les desigualtats educatives que es donen entre els diversos estatus socials i culturals del país. Tot un toc d’alerta pel què de negatiu aquestes dades comporten, així com per l’evolució del programa ‘Ofensiva de país a favor de l’èxit escolar’ impulsat des de la Generalitat de Catalunya i que al saber-se les dades de l’informe de la Fundació Bofill, des del departament d’Ensenyament s’han afanyar a defensar amb un seguit de consideracions i amb poques concrecions.

Les conclusions a les quals la Fundació Bofill arriba –a partir del treball portat a terme per l’equip de persones encarregades de l’estudi dirigides pel sociòleg Xavier Bonal–, s’han obtingut amb el creuament de dades de l’informe del Programa Internacional per a l’Evaluació d’Estudiants (PISA) de l’any 2012, i indicadors que avaluen les desigualtats socials a Catalunya. En el rerefons, una constatació sagnant: el percentatge d’alumnes en risc de fracàs escolar és avui sis vegades més alta entre nois i noies d’un nivell socioeconòmic baix que no pas entre noies i nois provinents de famílies més acomodades. Segons els autors de l’estudi, una prova que el sistema “no aconsegueix neutralitzar les diferències socials durant el procés educatiu”.

Malgrat tot, l’informe de la Fundació Bofill està passant de puntetes entre nosaltres i el ressò mediàtic i fins i tot polític que n’ha obtingut ha estat escàs. I això en un any de conteses i de reptes electorals en el que escoltarem discursos polítics que ens diran que si els votem a ells, a canvi n’obtindrem bones noves a dojo. Sabem que prometre, també en política, és un exercici molt fàcil de fer però més difícil encara de complir. Més quant en la cultura política s’ha imposat el principi de que quan les coses van bé el mèrit és nostre i que quan pinten bastos la culpa és dels altres. Sigui com sigui, entre retallades imposades des de Brussel·les, des de Madrid o des de Barcelona, entre fraus i evasions fiscals i manca de polítiques socials adequades, la bretxa de la descohesió social s’ha anat engrandint els darrers anys.

Les xifres macroeconòmiques –o millor aquells que les proclamen– s’entesten en fer-nos creure que els temps difícils han passat, però les dades de cada dia ens fan avinent que els anys de crisi hauran servit perquè el benestar de les famílies i de les persones més desafavorides s’hagi vist fortament sacsejat a la baixa. I aquesta és la ‘magnitud de la tragèdia’ a la qual no acabem de donar encara la transcendència que indubtablement té. Clar que arran les campanyes electorals que se’ns acosten, els governs ara s’afanyen en anunciar-nos l’adopció de mesures de contingut social que precisament per la situació de crisi que estem travessant, mai no s’haurien d’haver deixat d’aplicar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de febrer de 2015

Aprender de la crisis

Tuesday, 24/02/2015 (11:20)

Una pregunta es recurrente cuando, según dicen los expertos y los indicadores macroeconómicos, en el horizonte se atisban los primeros síntomas que apuntan a una recuperación económica que a su vez debe conducirnos a la superación de esta crisis que desde hace tiempo nos tiene tan atenazados. Y la pregunta recurrente es ¿habremos aprendido algo de la crisis? O quizá sería mejor ¿habrán servido de algo los muchos sacrificios –de los unos más que de los otros–  que la crisis nos ha exigido? Mucho me temo que si observamos la realidad desde un prisma fundamentalmente social, la respuesta a ambas cuestiones deberá ser la de un NO rotundo.

Veamos. Cuando salgamos de la crisis, y se proceda al balance de pros y contras, de ‘daños colaterales’ ocasionados, caeremos en la cuenta de que se han aplicado medidas económicas que han comportado resultados contrarios a los que se perseguían, y que como una de sus consecuencias, habrán castigado especialmente a las clases medias. Y ello por mor de los muchos recortes salariales que a lo largo de estos años se han producido amparados en el discutible argumento de la necesidad de mejorar la  competitividad. Pero no sólo eso. Es que además, ante la falta de una política tributaria justa y equitativa, habremos asistido a un aumento indirecto de la carga impositiva que también, mayoritariamente, está recayendo fundamentalmente sobre las clases medias, a pesar de que desde las instancias gubernamentales de turno se nos quiera hacer creer lo contrario.

En fin, es el cuento de siempre. Cuando la economía funciona, mejor será no tocar nada no fuese que estropeáramos el buen momento económico. Y cuando las cosas marchan mal, quien debe apretarse el cinturón somos los de siempre. Y esta crisis no está siendo la excepción. Muy al contrario. Está confirmando esta tendencia, puesto que la crisis está resultando ser beneficiosa para aquellos que más tenían, y que ahora tienen aún más, y perjudicial para aquellos que menos tenían, y que ahora tienen menos. Pero si lo hasta aquí apuntado debería ser motivo suficiente de preocupación por parte de nuestros políticos, aún lo debe ser mucho más que durante los años que llevamos de crisis las diferencias sociales se hayan agravado, y que el número de personas y de familias en riesgo de exclusión social presente cifras sonrojantes. Nunca, como ahora, los servicios sociales de carácter asistencial (Cáritas, Cruz Roja, Ayuntamientos…) se habrán visto tan precisados a atender a tantas y tantas personas y familias como ahora lo están haciendo. Personas y familias que, en muchos casos, antes de la crisis disponían de un puesto trabajo que les proporcionaban rentas suficientes para poder vivir.

¿De qué habrán servido, pues, los muchos sacrificios que en aras a la superación de la crisis se nos han exigido? Desde un punto de vista estrictamente social deberemos convenir que de bien poco, puesto que la crisis nos dejará como herencia unas cifras de paro insostenibles, así como una creciente descohesión social e importantes mermas en el Estado del bienestar, con la sanidad y la educación al frente. Claro también que desde un punto de vista político, la crisis habrá servido para remover las entrañas de una sociedad que está evidenciando su desafección con el actual sistema de partidos políticos por el que nos venimos rigiendo, lo que a su vez explicaría en parte el resurgimiento de movimientos sociales y políticos que hasta hace bien poco eran prácticamente desconocidos, y que cómo acabamos de ver en Grecia, se hallan en pleno auge.

Publicat a Tecnonews, el 24 de febrer de 2015