Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

París 2015, propera estació

Thursday, 18/09/2014 (09:00)

Un estiu ben estrany és el que és a punt de deixar-nos diumenge. I no. No em refereixo a un estiu estrany políticament parlant –que també– sinó climàticament. I és que malgrat els efectes del canvi climàtic els comencen a percebre, les ‘autoritats’ continuen ‘passant’, i no s’acaben de decidir a prendre les mesures que caldria per protegir el medi ambient i per frenar el canvi climàtic. Mentre, la consciència de la ciutadania de què quelcom possiblement greu està passant, i de què quelcom ens cal fer, creix, tal com es reflecteix nítidament en el darrer Eurobaròmetre que recull els resultats obtinguts per l’enquesta sobre medi ambient que simultàniament es va fer en els 28 països membres de la Unió Europea (UE) els mesos d’abril i maig, i de la qual es desprèn que el 95% de les persones enquestades (sobre un univers de 28 mil) consideren és prioritari augmentar els recursos i les actuacions governamentals tendents a preservar el medi ambient.

Dels resultats continguts en l’Eurobaròmetre sorprèn positivament que una gran majoria dels enquestats considerin que l’aposta per fer un ús més eficient dels recursos naturals i per protegir el medi ambient, són dues actuacions que poden contribuir a impulsar el creixement econòmic que Europa tant necessita. La majoria de persones enquestades opinen que, certament, l’economia és un factor destacat a l’hora d’avaluar el grau de  qualitat de vida de la qual gaudim, però afegeixen que el medi ambient no n’és un factor menys rellevant. En qualsevol cas, allò que més amoïna als enquestats és la contaminació en general, i la de l’aire, i la de l’aigua en particular. També la generació continuada de residus i l’esgotament dels recursos naturals.

Altres aspectes destacables del resultat de l’enquesta els trobem, d’una banda, en el creixement que experimenta el nombre de persones que consideren que els factors ambientals i socials han de merèixer la mateixa atenció que els criteris d’ordre econòmica quan es tracta de mesurar el nivell de vida d’un país. De l’altra, en el creixement del nombre de ciutadans i ciutadanes que diuen estar disposats a adquirir productes que siguin respectuosos amb el medi ambient, encara que el seu cost pugui ser una mica més elevat.

Una altra dada que val la pena destacar: pràcticament totes les persones enquestades (el 93%) creuen que són els grans contaminadors els que han de pagar pels danys ambientals que causen. Però això no treu que els europeus enquestats pensin que no podem defugir les nostres responsabilitats. Així, la majoria opina que a nosaltres ens pertoca aportar el nostre gra d’arena amb petits gestos que per suma esdevenen grans, tals com la tria selectiva de residus domèstics, la reducció en el consum d’energia, o en el de l’aigua. Però qui sap si la conclusió més rellevant de l’enquesta, la trobem en el fet que el 77 % dels ciutadans de la UE creu que ens cal una legislació ambiental europea que obligui als governs a millorar la protecció del medi ambient en cadascun dels països membres.

Fins aquí què pensa i opina la ciutadania en matèria de protecció del medi ambient. A partir d’aquí l’exigència que cal fer als governs –de la UE i dels països membres en primera instància—  que escoltin a la ciutadania. En això ens hi va molt. I ens hi va també  l’herència medio-ambiental que deixarem a les generacions futures. El nou govern europeu ha d’entrar de ple en aquesta qüestió, i sobretot ha de contribuir a que la Conferència París 2015 que té com a objectiu assolir un acord vinculant i universal sobre la protecció del medi ambient, es vegi culminada per l’èxit. La qüestió és saber, però, si els nostres governants sabran estar a l’alçada d’allò que la ciutadania els reclama i la protecció del medi ambient exigeix. Segur que ens caldrà continuar empenyent en aquesta direcció. El proper diumenge, arran el Dia Internacional contra el canvi climàtic, tindrem una nova oportunitat de fer-ho!

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de setembre de 2014

Xoc de trens

Thursday, 11/09/2014 (08:25)


Pels sabadellencs i per les sabadellenques la Festa Major és l’avantsala d’una altra festa cabdal: la Diada Nacional de Catalunya. Enguany, la Festa Major s’ha mostrat més participativa i participada que mai. I això malgrat els moments de pluja, i les dificultats imposades per les quasi eternes obres que afecten el centre de la ciutat, i que han de finalitzar abans d’acabar l’any. Fem vots perquè sigui així, i perquè no afectin a la campanya nadalenca d’uns establiments que se senten justament penalitzats, que a la tornada de vacances van decidir-se a fer públic el seu cansament pel què consideren una manca d’agilitat per acabar-les. Haurem d’esperar, però, que les obres finalitzin, que les tanques, màquines i obrers abandonin l’espai més cèntric de Sabadell definit per  l’eix Plaça de l’Àngel, Passeig de Manresa, actual Passeig de la Plaça Major (que esperem ben aviat es quedi només com a Plaça Major), Racó del Campanar, i places del Dr. Robert i de Sant Roc, per saber més quant a la bondat del projecte finalment executat. I no només això, sinó que caldrà veure i viure com, d’una banda, el centre recupera el pols de la normalitat com a punt de trobada ciutadana que és; i de l’altra, com ens adaptem als ‘nous’ espais ciutadans, i es combina una convivència gens fàcil entre persones i vehicles de transport públic, de serveis ciutadans, i de càrrega i descàrrega en una zona en què les persones seran preferents.

Mentre les obres no acaben, la Diada Nacional de Catalunya que avui celebrem, i el 9 de novembre, marquen dues dates singulars en el calendari del país. De la Diada poques coses a afegir que no s’hagin dit i escrit. Si l’11 de setembre ha estat sempre una data de reivindicació nacional, des de fa tres anys és punt àlgid on coincideixen clam i reclam conseqüència de diversos factors, però especialment de la insensibilitat que els governs espanyols han mostrat reiteradament envers allò que des de Catalunya s’ha vingut reclamant des de la recuperació de la democràcia: el respecte i la consideració deguts al nostre fet diferencial com a col·lectivitat i com a país.

No és agosarat assegurar que qui més ha contribuït al creixement del sentiment d’identitat nacional a Catalunya ha estat el PP que, tant des de l’oposició com des del govern de l’Estat, ha preferit alimentar la catalanofòbia abans que haver de recórrer camins de trobada entre Catalunya i Espanya. I quan els populars s’han adonat que aquesta seva actitud  augmentava rèdits electorals, no han dubtat en promoure campanyes contra Catalunya, com la que van muntar arran l’aprovació de l’Estatut de 2006, i que de fet va significar l’inici d’una escalada d’actuacions contràries als nostres interessos, amb un PSOE incapaç de presentar alternatives a les polítiques territorials i recentralitzadores encapçalades pels populars des de l’oposició primer, i des de l’actual govern Rajoy després, i amb uns ministres –com Montoro, García-Margallo o Wert– disposats a afegir llenya al foc sempre que ha calgut. Des de Madrid no veuen que cada vegada que aquests ministres obren la boca, o que el govern pren determinades decisions, la nòmina d’independentistes augmenta. El PSOE per la seva banda, només ha començat a moure fitxa quan s’ha adonat que malgrat els avisos que els havien fet els presidents estats Pasqual Maragall i José Montilla, el desafecte de Catalunya envers Espanya no era resultat de cap eufòria nacionalista sinó del sentiment àmpliament compartit contrari a aquesta Espanya uniforme i uniformitzadora que no creu en el caràcter plurinacional de l’Estat que en la Constitució s’estableix. El resultat és que la ciutadania a Catalunya empeny amb força per canviar i pojectar-se cap un futur nou, mentre des de la política es continua mostrant incapacitat a l’hora de trobar solucions a aquest estat de coses. Així, el xoc de trens abans que el 9N no arribi, està més que servit…

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada Nacional de Catalunya de 2014

Setembre

Thursday, 04/09/2014 (11:16)

Pensava que després d’un agost tant dens políticament, especulativament i informativament parlant, tot s’hauria dit i escrit. Però no. Només ha calgut que encetéssim un setembre que se’ns presenta curull de fets i d’esdeveniments transcendents, i que els mitjans de comunicació recuperessin els seus opinadors habituals, i que els polítics tanquessin el seu cicle estiuenc, perquè s’intensifiquin els posicionaments quant al futur més immediat del nostre país, i quant als possibles escenaris polítics, econòmics i socials que tenim a tombar de la cantonada.

Del soroll –més que no pas del debat rigorós– que acompanya la rentrée, em quedo amb tres reflexions, necessàriament urgents i ràpides. La primera: l’obvietat de que les relacions entre Espanya i Catalunya han arribat a un punt tal que fa que res no pugui tornar a ser com fins ara havia estat. I això per moltes raons, però sobretot per les actituds irreconciliables que s’han evidenciat entre els presidents dels governs central i autonòmic que argumenten els seus posicionaments més d’acord amb les seves conveniències que no pas d’acord amb allò que la ciutadania clama i reclama. D’aquí que passi el què passi, un nou estatus és el que haurà de presidir les relacions entre Espanya i Catalunya en el futur immediat; un nou estatus que sens dubte condicionarà la vida política –i també econòmica i social– d’aquestes dues entitats territorials. Potser és això el què explica en part les dades que es desprenen de l’estudi demoscòpic que El País donava a conèixer aquest darrer cap de setmana, i que apuntaven que el 82% dels ciutadans enquestats (el 85 % dels enquestats a Catalunya) són favorables a acarar una reforma constitucional que adeqüi l’organització territorial de l’Estat a les actuals circumstàncies i exigències polítiques. Si es té en compte que aquesta no era una opinió generalitzada només fa uns mesos, aquestes dades poden ser interpretades com a un signe més de la creixent opinió entre la ciutadania de tot l’Estat de que cal redefinir les relacions entre Espanya i Catalunya. Clar que per acarar una reforma constitucional ara, possiblement s’hagi fet ja tard per la manca de voluntat política del govern central, i per la desconfiança que genera l’incompliment permanent dels compromisos de l’Estat envers Catalunya.

La segona. Precisament per la trajectòria seguida per les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya, en una cosa pràcticament tothom hi està d’acord, i que és que la única forma de desencallar la situació per la qual transitem, passa per conèixer la voluntat de la ciutadania quant al nostre futur polític, i quant al model de país pel qual hem d’apostar.

La tercera. La confessió escrita de Jordi Pujol que a finals del mes de juliol va lliurar sense explicacions als mitjans de comunicació, ha sacsejat la vida i els sentiments de la gent i del país. Del cas n’hauria de quedar en un segon pla –i per la hisenda pública– el gruix i les conseqüències tributàries i penals que del frau tributari se’n puguin derivar. Per contra, allò que hauria de centrar el debat polític és, d’una banda, el compromís inajornable de les formacions polítiques i del Parlament d’acabar amb qualsevol mala pràctica política, i molt especialment amb la corrupció; de l’altra, en depurar les responsabilitats i el seu abast polític que es deriven del cinisme i de la immoralitat comesa i autoconfesada per la persona que va tenir la responsabilitat de presidir Catalunya durant 23 anys, i que en cap moment es va estar d’impartir lliçons d’ètica i de patriotisme.

Però cal tenir-ho també clar: no és bo barrejar les coses i tractar aquestes i altres qüestions com un totum revolutum que només contribueix a confondre encara més a una ciutadania perplexa que això no obstant reclama el dret a fer net, i a construir un país nou que sigui socialment i tributàriament equitatiu, just i solidari, i en el que cap mena de corrupció hi pugui tenir ni justificació ni cabuda.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de setembre de 2014

La Barceloneta

Thursday, 28/08/2014 (07:25)

El barri de La Barceloneta s’ha revelat i ha posat el dit a la nafra quant a un tipus creixent de turisme incívic que provoca i s’aprofita d’ofertes low cost. Les característiques i la personalitat del barri barceloní, juntament amb la seva proximitat a unes platges magnífiques, li confereixen un atractiu suficient perquè pisos que no estan declarats com a turístics, i per tan no paguen impostos ni estan sotmesos a cap control de qualitat, tinguin una ràpida acceptació. El resultat és que a hores d’ara, a La Barceloneta s’hi concentra un tipus de turisme amb un peculiar sentit de la diversió basat en actes incívics de tota mena, i sobretot en la manca de respecte pels estadants del barri. És així com aquells comportaments que no s’ajusten a les més elementals regles del civisme que es donen en determinades àrees turístiques del nostre litoral, comencen a percebre’s en el mateix Cap i Casal.

La situació que es viu a La Barceloneta, i que els seus veïns han posat de manifest aquestes darreres setmanes, no és, malauradament, exclusiva d’aquest barri barceloní. De mica en mica i com si d’una taca d’oli es tractés, comença a estendre’s per la ciutat, amb el risc que Barcelona pugui ser víctima del seu propi model d’èxit com a destinació turística de primera divisió que és. Des dels Jocs Olímpics del 92 –que en paraules de Pasqual Maragall varen servir per posar Barcelona al mapa–, el nombre de visitants que arriba a la capital catalana no ha deixat de créixer any rere any. És evident que això és una molt bona notícia, i prova dels molt atractius culturals, patrimonials i climàtics que la ciutat ofereix. El problema sorgeix quan les ànsies per treure profit fàcil d’aquesta creixent arribada de visitants acaba per promocionar la cobdícia d’alguns, i per fomentar les males pràctiques turístiques d’altres. Aquest és el cas dels que busquen guanys fàcils amb ofertes d’estades en pisos que al no estar declarats, sovint tampoc no compten amb els serveis inherents, ni estan sotmesos a cap mena de control. Per això poden aplicar preus més baixos que no pas els que regeixen en el mercat, que al seu torn són els que atreuen a una tipologia de turistes que fonamentalment busquen la diversió, el sol i l’alcohol que als seus respectius països els són vedats. Hom calcula que a Barcelona hi ha uns 10 mil apartaments legals que complementen les places hoteleres de les que la ciutat disposa. En paral•lel a aquesta oferta declarada, en funciona una altra d’il•legal impossible de ser calculada, que incideix negativament en la qualitat turística de Barcelona.

El turisme és una font d’ingressos gens baladí. Ho és per a Barcelona, i ho és per a Catalunya. Però precisament perquè això és així s’imposa que es posi aturador a les males pràctiques que atempten contra la qualitat de serveis en el sector. Per la rellevància econòmica que el turisme té s’ha de ser especialment curós, no fos cas que l’èxit d’avui fos preàmbul de la desfeta de demà. El turisme és un negoci molt sensible que es mou per paràmetres difícils de controlar com, per exemple, l’evolució i ubicació dels conflictes internacionals, o les imposicions que dicten els grans operadors turístics. D’aquí que vetllar per la qualitat del turisme és apostar per la seva major estabilitat.

Però no ens enganyem. Allò que ara s’esdevé a La Barceloneta passava –i passa– a Lloret de Mar, a Calella de la Costa, o a Salou…, sense que ningú més enllà dels propis municipis, aixequés la veu per aturar comportaments fora mida. A La Barceloneta, des de Barcelona, s’acaben de veure de prop les orelles del llop. S’imposa que els governants posin fil a l’agulla per preservar el model turístic d’èxit fins ara imperant, flexibilitzant i posant al dia normativa i fiscalitat. I s’imposa que no s’oblidin d’assentar les bases perquè altres sectors econòmics com l’industrial, garants de llocs de treball més estables i menys precaris que els que es donen en el sector serveis, puguin desenvolupar-se.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de setembre de 2014

Vacances a ciutat

Thursday, 21/08/2014 (07:18)

Són pocs els mesos d’agost que els he passat sense moure’m de casa. Però sempre que ha estat així, l’experiència de passar el mes de les vacances a ciutat m’ha estat agradosa, si més no per haver tingut ocasió de conèixer quelcom més quant a l’espai que ens és comú a les persones que aquí vivim. El cas és que si per una ceba o per all ens hem de quedar ‘de vacances’ a ciutat, podem treure profit del sojorn agostenc amb un pla de sortides que ens permetrà visitar cada dia un paratge ciutadà diferent. I és que malgrat costi creure-ho, tenim al nostre abast indrets d’interès suficient que ens poden ajudar a apaivagar els rigors dels calorosos dies del mes d’agost, a despit que aquesta no hagi estat la norma d’enguany. Els boscos de La Salut (amb el santuari i capella de Sant Iscle i Santa Victòria), de Can Deu (amb l’ermita de Sant Vicenç de Verders del s. XI), de Togores (amb l’esglesiola i masia del s. XII), de Sant Nicolau (amb l’ermita romànica del s. X), o de Torrebonica són alguns d’aquests indrets dels nostres rodals garants d’història, placidesa i bellesa paisatgística.

I cas que preferíssim viure i veure el riu, només caldrà que baixem al Ripoll per un qualsevol dels diversos accessos que ens hi porten, i que resseguim –amunt o avall- el curs del riu. Descobrirem ben aviat alguna font o raconada que convida al descans, a badar, o a continuar plàcidament la lectura d’aquell llibre que teníem oblidat… I si encara no en tinguéssim prou, podem des del riu endinsar-nos en un dels paratges més frondosos i singulars del nostre rodal: el Torrent de Colobrers. Per a fer-ho passarem per sobre del Ripoll a través del pont de vianants que és a tocar del pont de la carretera de Castellar del Vallès una mica més amunt de l’ermita de Sant Vicenç de Jonqueres (s. XII-XVII), superarem la masia de Can Pagès, i per darrera mateix d’aquesta edificació entrarem en el sempre sorprenent congost del torrent.

I no acaba aquí el ventall de possibilitats d’aquesta particular agenda de sortides agostenques a ciutat. I com aquell que diu a peu pla, sense moure’ns de la trama urbana que conformem places i carrers, podem acostar-nos també a d’altres espais com, per exemple, la Font de Can Rull a tocar del Parc Catalunya, o el Parc de Can Gambús, o el Parc Central que compartim amb la ciutat veïna de Barberà del Vallès. A prop d’aquest parc s’hi troba una de les joies arquitectòniques sabadellenques: l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec (s. XI).

Però com que la ciutat és molt més que tot això, els sabadellencs i les sabadellenques disposem d’uns equipaments excepcionals que ben poques són les persones que els coneixen. En aquest apartat no exhaustiu d’oportunitats estiuenques, hi hem d’anotar el Museu del Gas i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (únics en la seva especialitat en tot l’Estat), o el Museu d’Eines del Camp que, a banda dels Museus d’Art i d’Història de la Ciutat –que si bé ja tenen un horari reduït d’obertura durant l’any, el mes d’agost encara el redueixen més–, conformen l’oferta museística local que ens permet saber més dels nostres orígens. Ens queda com a mínim, un altre equipament que ha de fer les delícies de grans i petits: l’aeroport de Sabadell. Des de la privilegiada terrassa del restaurant-bar d’aquesta instal•lació aeroportuària, podem passar una bona estona observant els moviments i les evolucions de les aeronaus.

I si res de tot això ens plau de manera suficient, sempre ens quedarà l’oportunitat d’aturar-nos davant qualsevol de la cinquantena llarga d’edificis ciutadans singulars. Mitjançant les explicacions que es proporcionen en la senyalística que els acompanya a peu de façana, podrem imaginar millor com era el Sabadell ciutat-fàbrica de fa unes poques dècades; aquell Sabadell que no parava ni un sol instant, i en el que en el rítmic catric-catrec dels telers tenia la seva banda sonora. Una ciutat que solament s’aturava uns dies, arran les ‘vacances col•lectives’ de la segona quinzena del mes de juliol de cada any.

Comptat i debatut, passar l’agost a ciutat pot ser una opció tranquil•la, i profitosa…, perfectament traslladable alhora traslladable a la resta de l’any…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’agost de 2014

Agost

Thursday, 14/08/2014 (10:31)

Mes d’agost peculiar el que estem vivint. Peculiar –per no escriure estrany- en molts ordres i més sentits. Veiem-ho. No és habitual, per exemple, que el mes d’agost ens sigui tan plujós i fresc com aquest any ens està resultant. Cert és que malgrat algunes persones agraïm aquesta ‘anormalitat’ agostina, d’altres, i amb tota justícia, troben a faltar que la canícula (“període d’unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l’agost, durant el qual sol fer molta calor”, segons resa el Diccionari general de la Llengua catalana) es deixi de punyetes per fer honor al seu nom amb comportaments plenament caniculars. En contrast, mentre aquí ‘patim’ un agost atípic, no manquen punts del planeta en els quals la sequera és més greu que mai.

Tampoc és habitual que en un període curt de temps es produeixin els accidents i incidents aeris que s’han esdevingut darrerament per causes certament ben diverses. I això quan ningú no ha de dubtar que la seguretat aèria és cada dia que passa més elevada. Com tampoc és comú que en un mes qualsevol de l’any coincideixin desaparicions de personatges populars com les que s’han produït enguany; desaparicions que per la popularitat dels personatges tenen un impacte major sobre la ciutadania, i particular en les persones -que com és en el meu cas-, les havíem incorporat en la banda visual de les nostres vides. És el cas, per exemple, de la Lauren Bacall que a despit de la seva vàlua artística indubtable que es posava de relleu a Cayo largo, Com casar-se amb un milionari, o Assessinat a l’Orient Express, mai no podrem deixar d’associar a una altre figura mítica del cinema: Humphrey Bogart. Però sobretot és el cas també de Robin Williams que recordarem com a actor amb una gran multiplicitat de cares, i sobretot pels seus papers brillants a la Senyora Doubtfire, a Good Morning Vietnam, a El club dels poetes morts o a El Rei pescador. Bacall i Williams ens deixen en qualsevol cas un llegat cinematogràfic de primer ordre, i una empremta personal que ha de quedar fixada amb lletres d’or en la història de la filmografia.

Però per raó de proximitat i per la transcendència que el cas tindrà, el què possiblement sobresurt més d’aquest inestable agost són les conseqüències polítiques –però també ètiques- de la confessió que Jordi Pujol ens feia el divendres 25 de juliol, i que al marge de les consideracions interessades que es puguin i es vulguin fer, va posar de manifest el comportament hipòcrita de la societat catalana en el seu conjunt, a l’haver desviat durant tan de temps la mirada davant indicis clars de comportaments polítics pocs ètics (per utilitzar paraules suaus) que al seu torn posaven al descobert trames de mentides i de complicitats que d’una manera o d’una altra, per acció o per omissió, planaven -i possiblement encara planen-  damunt la vida política del país. Els casos Filesa i Palau de la Música Catalana, per citar només una de les primeres trames i una de les darreres, en serien uns bons exponents. Sigui com sigui, el cas Pujol no hauria d’impedir ara que el país continuï el seu camí que l’ha de portar a decidir quin és el futur que volem. Perquè una cosa són els comportaments personals o col·lectius no ajustats a bones pràctiques polítiques i a la corrupció en les seves més diverses formes, i l’altra el dret que assisteix a qualsevol col·lectivitat a poder-se expressar lliurament quant al seu futur. Clar també que sobre qui recau –o hauria de recaure-  la major responsabilitat que aquest objectiu pugui assolir-se són els partits polítics mateixos que massa sovint es mostren més preocupats per mantenir i/o augmentar les seves quotes de poder al preu que sigui, que no pas per escoltar i interpretar correctament les demandes que des de la societat els arriben.

Ho hem escrit en més ocasions: la política troba el seu ple sentit en la voluntat de poder servir a la ciutadania. No pas en servir-se de la ciutadania per mantenir poder i honors…

No fer llenya de l’arbre caigut…

Thursday, 07/08/2014 (08:00)

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, a despit que a hores d’ara ningú no tingui cap dubte quant a què aquest país que és Catalunya ha entrat, dissortadament, en la ‘normalitat’ pel què fa també a qüestions relacionades amb el frau fiscal, l’evasió de capitals i la corrupció política. S’ha enfonsat el mite d’un oasi català on res –o potser de tot!— hi passava. Per arribar fins aquí hem tingut de pagar un peatge elevat en forma de personatges que, políticament parlant, han estat marginats al no ser considerats suficientment patriotes pel simple fet d’haver-se atrevit a assenyalar amb el dit la punta d’un iceberg que sota seu amagava una profunditat de corrupció inaudita.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però hem de preguntar-nos què hauria passat si l’afer Banca Catalana –quatre anys més tard que Pujol tingués diners dipositats fora del país– no s’hagués convertit per obra i gràcia del pujolisme en un nou atemptat del govern de Madrid contra Catalunya. ¿Recorden la manifestació en suport a Jordi Pujol pocs dies després d’unes eleccions autonòmiques que ell havia guanyat, i de les paraules que van adreçar-nos des del balcó del Palau de la Generalitat assegurant que “el govern de Madrid ha fet una jugada indigna” i “que a partir d’ara els únics que podrem parlar d’ètica i moral serem nosaltres”? I mentre, Raimon Obiols i Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, eren titllats de ‘botiflers’ per aquells que es consideraven amb autoritat suficient per repartir patents de catalanitat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, malgrat sigui oportú recordar la reacció enfurismada d’Artur Mas davant la dura acusació continguda en la sentència “vostès tenen un problema que es diu 3 per cent” que Pasqual Maragall li va etzibar en seu parlamentària; paraules que des de les files convergents van ser interpretades com una nova infàmia i indignitat contra Catalunya i contra la gestió del govern Pujol en la que l’actual president de la Generalitat havia participat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però ¿que hauria estat de Catalunya si els casos de corrupció política –amb el finançament irregular dels partits polítics al capdavant–  s’haguessin acarat amb fermesa des del primer moment? Com a mínim hauríem evitat que el mal s’estengués i ho convertís tot en un fangar. El primer indici de que no anàvem bé va ser, juntament amb l’afer Banca Catalana, amb el cas Filesa que posava damunt la taula el finançament irregular dels partits, en aquest cas del PSC. Hipòcritament, la resta de partits varen obviar que allò que als socialistes els passava amb Filesa també podia passar-los a ells en qualsevol moment, tal com dissortadament hem pogut comprovar amb el pas dels anys.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, encara que la ‘normalitat’ en la qual Catalunya ha ingressat, obliga a què el principi que en justícia és elemental de que qui la fa l’ha de pagar s’apliqui, sense excepcions ni excuses de cap mena. I no s’hi val que a partir de l’incompliment de les obligacions que com a ciutadans a cadascú corresponen, s’estableixin rangs de majors o de menors defraudadors públics. El ‘tu encara més’ que ha estat norma en la política catalana, i sobretot en l’espanyola, ha fet massa mal.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut. D’aquí que és el moment de retornar a Catalunya la dignitat que mai no hauria d’haver-li estat qüestionada. Cert és que Jordi Pujol no és ni ha estat mai Catalunya, simplement perquè Catalunya és molt més plural i diversa que no pas el què el pensament d’alguns volen establir. Però quan el país es troba en estat de xoc pel desenllaç d’una trajectòria personal única, és també quan més cal reconèixer els errors comesos. I sobretot en matèria de victimisme que potser serveixen per justificar mancances governamentals, però que en cap són útils per recuperar confiances perdudes, i construir un país nou sobre bases suficientment sòlides.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’agost de 2014

Valor de marca (*)

Thursday, 31/07/2014 (08:10)

En la meva llunyana etapa escolar a ‘Can Culapi’, mai no em vaig poder comptar entre els alumnes que destacaven per l’excel·lència de les seves qualificacions, i/o pel seu bon comportament. Més aviat vaig ser un alumne del pilot. Un estudiant d’aquells que no destaquen ni per massa…, ni per massa poc. És a dir que van fent la viu-viu, i que superen els cursos…, encara que en ocasions ho facin a empentes i rodolons. Potser sigui per això que recordo que quan les notes per damunt de l’aprovat m’acompanyaven, lluïa aquell meu èxit momentani assegurant que JO havia aprovat l’assignatura de torn. Per contra, quan ‘no tocava’ fer esment de les meves males notes, cas d’haver-ne de donar explicacions, la meva resposta era contundent: “és que M’HAN suspès”. 

Rememorava aquest passatge de la meva etapa escolar en ocasió de la tendència creixent que vinc observant que consisteix en apuntar-se els èxits com a propis, i per contra fer que la responsabilitat dels fracassos recaigui sempre sobre altres espatlles com més allunyades millor. Deu ser per reafirmar la sentència popular que assegura que als èxits els sobren els pares que als fracassos els falten. Quelcom semblant està passant aquests dies quan un personatge de la magnitud del president Jordi Pujol s’ha vist obligat a fer públic que ens ha estat defraudant (econòmicament però també moralment) els darrers 34 anys. No ha calgut que passessin ni 24 hores des de la seva confessió perquè els seus, políticament parlant, s’afanyessin a aixecar tallafocs que els protegissin del Pujol i dels seus gens recomanables afers familiars.

Però no era per aquí per on volia anar. Més aviat volia referir-me a una més de les anècdotes que es donen en els mitjans de comunicació, i que també il·lustren perfectament que als èxits els sobren els padrins que als fracassos els fan falta. M’explicaré. Com vostès saben, l’estiu és pròdig en competicions esportives internacionals. Enguany no n’ha estat l’excepció, i d’entre les competicions europees estades, en sobresurten les de hoquei sobre patins, i de waterpolo en les seves categories masculina i femenina. Unes disciplines en les que la presència d’esportistes que militen en equips catalans és notable. I d’entre aquestes disciplines, cal ressaltar-ne la del waterpolo femení, esport en el que el pes de jugadores sabadellenques en el seleccionat estatal encara és molt més destacable.

L’anècdota mediàtica que els volia fer notar rau en què els i les comentaristes de la majoria d’emissores radiofòniques i televisives catalanes, quan els resultats del seleccionat estatal de torn eren favorables, no s’estaven de recordar-nos que l’equip guanyador estava format per un elevat nombre d’esportistes catalans. Però cas que la victòria no hagués afavorit al combinat estatal, es ‘passava’ de fer notar la presència catalana en la formació perdedora, i simplement es parlava del combinat espanyol. Però com que la derrota no ha estat la norma del seleccionat femení de waterpolo, els i les comentaristes de les emissores més nostrades, han tingut cura de recordar-nos abastament que la base de l’equip estava format per nadadores que militaven en equips catalans. Clar també que ha estat en ben comptades ocasions en les que hem pogut escoltar que de les 8 jugadores catalanes, 6 –amb Maica Garcia al capdavant– defensaven els colors del nostre ‘Club’ local més emblemàtic: el Club Natació Sabadell.

Hora deu ser que decidim posar en valor l’èxit de les ‘nostres’ waterpolistes capaces de guanyar totes les competicions en les quals participen. A més, el darrer dels seus èxits esportius a la Copa d’Europa, ha coincidit amb uns campionats d’Espanya de natació en els quals el Club s’ha classificat en segon i primer lloc respectivament en les categories absolutes masculina i femenina.

Quan ens adonarem del valor de marca que el C.N. Sabadell aporta a la nostra ciutat?

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2014

* El 17 d’abril de 2014, publicava un post amb aquest mateix títol, ressaltant alguns dels punts forts dels quals Sabadell disposa, i dels que no n’acabem de treure’n tot el profit. Podeu llegir-lo clicant aquí mateix.    

Qüestió només de coherència…?

Thursday, 24/07/2014 (07:30)

Que els temps estan remoguts ho sabem sobradament. Però que això sigui així no pot servir d’excusa per no mostrar la nostra perplexitat davant situacions que se’ns fan difícils  de comprendre. Segur que sorprèn, per exemple, que Lionel Messi sigui a hores d’ara el primer aportador privat a la hisenda pública espanyola. Però al marge de les consideracions que entorn el cas puguin fer-se, quan les coses no es fan com s’han de fer, és obvi que s’assumeix el risc de que t’enganxin. Clar que també és cert que mentre a uns els enganxen, a d’altres no els enganxen mai… D’aquí que és oportú preguntar-se entorn el per què a Messi se l’atrapa, i per contra no s’atrapen a tantes d’altres persones que en aquest país (entès com el d’allà, però també com el d’aquí) es valen de subterfugis de tota mena per evadir o per minimitzar els seus compromisos tributaris.

En qualsevol cas hem de reconèixer que sovint ens deixem portar per justificar allò que nosaltres fem, però que en cap cas acceptem cas que ho facin altres. Deu ser una més de les conseqüències del sectarisme que de mica en mica s’ha anat instal·lant en la nostra societat, i que a voltes actua a modus d’una vena posada als ulls que només ens deixa percebre blancs i negres. I sabem que les coses no són ni blanques ni tampoc negres, i que per contra, la gama de grisos és immensa. Només així pot explicar-se la benignitat que  políticament parlant continuen mereixent els protagonistes del cas Palau de la Música (Félix Millet i Jordi Montull), mentre hem assistit durant mesos a la duresa de tracte també polític i en ocasions fins i tot mediàtic, envers persones que havien estat acusades de tràfic d’influències en una de les peces separades del cas (l’hotel Palau), i que finalment ha quedat demostrat havien actuat correctament, com és en el cas de Ramon García-Bragado

És la mateixa benignitat que mereixen determinades actuacions polítiques davant la mirada hipòcrita de molts i la ignorància d’altres. Un exemple recent el trobem en els acords adoptats pel Parlament de Catalunya en la seva sessió plenària del 10 de juliol quan amb els vots favorables del PP i de CiU, la cambra es pronunciava contra el dret a l’autodeterminació dels pobles palestins i kurds, i contra un referèndum vinculant per al poble sahrauí. Segur que més d’un i més d’una dels meus lectors i lectores al llegir això haurà posat cara d’astorament. Però el cert és que, curiosament o casualment, d’aquella sessió parlamentària i del seu contingut se’n ha parlat ben poc –o gens–  des de la majoria dels mitjans de comunicació. Tampoc des de les tertúlies monotemàtiques que inunden les ones de les emissores de ràdio i de televisió del país (en aquest cas el d’aquí). I bo seria que ens preguntéssim el per què d’aquest ‘oblit’. I en aquest cas la resposta, amics meus, no cal buscar-la en el vent. Més aviat cal buscar-la en interessos potser inexplicables, però per damunt de tot en la manca de coherència que està impregnant la vida política del país i que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu i que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci perillosament evident. I si a algú li queden dubtes sobre la votació de la cambra catalana a la qual acabo de fer referència, només cal que vagi a internet, cerqui el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya corresponent al plenari 10 de juliol, i a partir de la pàgina 50 hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA preguntant sobre aspectes de la política exterior del govern de Catalunya.

Que una qüestió com aquesta hagi passat tan ‘desapercebuda’ mediàticament i políticament, deu ser prova que quelcom no acaba de funcionar bé, i que les informacions esbiaixades –per acció o per omissió– potser sovintegen més del que no pas pressuposem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2014

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014