Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Els Güell i Sabadell

Wednesday, 18/05/2016 (18:16)

Al barceloní barri de Sarrià, en un dels vèrtexs d’un hipotètic triangle format amb les estacions dels FGC de Reina Elisenda i de Sarrià com als dos vèrtexs restants, s’obre un carrer d’uns escassos 50 metres que porta el nom de Josep Sol i Padrís. A Badalona, a tocar mateix del centre, un altre carrer notablement més llarg que no pas l’anterior, fa memòria de Joan Güell i Ferrer. No em consta que hi hagi cap més ciutat o població catalana amb un carrer o amb una plaça dedicats a aquests dos personatges històrics que, a Sabadell, disposen, l’un, d’un carrer ampli i d’una plaça, i l’altre, d’un carrer. Tanmateix es dóna la circumstància que ambdues vies sabadellenques s’ubiquen al barri de Sant Oleguer i que el carrer de Güell i Ferrer arrenca perpendicularment del carrer Marqués de Comillas.

Després d’aquesta passada urgent per damunt del nomenclàtor sabadellenc, el lector s’estarà preguntant a tomb de què venen les referències que acabo de fer a tres persones que hi tenen una entrada però que poc varen tenir a veure amb Sabadell, malgrat que entre elles existís una molt estreta relació, no només per ser coetànies, sinó per formar part, directament o indirecta, d’una de les sagues catalanes –que no pas la única– que més ha incidit en la vida política, social i econòmica de Catalunya els darrers dos-cents anys. I és precisament donar a conèixer aquesta part de la història del nostre país a través de les vivències d’una saga, l’objecte del minuciós, amè i ben documentat treball que ens ofereix el periodista i historiador Andreu Farràs a través de l’obra que acaba de publicar sota el simple però no gens menys explícit títol d’”Els Güell”; obra que ja en el seu primer capítol, deixa ben clar qui i com eren Joan Güell i Ferrer (‘patriarca’ de la saga dels Güell), Josep Sol i Padrís i el Marquès de Comillas (Antonio López y López).

I ja que hem arribat fins aquí, bo serà afegir algunes dades biogràfiques d’aquests tres personatges per descobrir els ‘mèrits’ contrets a l’hora de formar part del nomenclàtor sabadellenc. Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 1800 – Barcelona, 1872), economista i fabricant i figura central del “proteccionisme”, va residir a Cuba on va fer-hi una considerable fortuna. Al seu retorn a Barcelona fundà El Vapor Vell de Sants del que el polifacètic Josep Sol i Padrís (Barcelona, 1816 – Sants, 1855) en va ser director fins que, el juliol de 1855, morí assassinat en ocasió de la vaga general convocada a Catalunya en defensa del dret d’associació obrera. Va ser El Vapor Vell, l’empresa escollida per muntar la segona màquina de vapor que s’instal·lava a Sabadell. Pel què fa al comerciant, navilier, banquer i consogre de Güell i Ferrer, Antonio López y López (Comillas, Santander, 1817 – Barcelona, 1883), fer notar que després d’haver fet també fortuna a Cuba, fundà i participà en diverses companyies catalanes i espanyoles, i d’entre aquestes, en la ferroviària Companyia del Nord que, quan López n’era el president, va construir el Baixador de la Rambla, el popular i ja desaparegut “apeadero”.

Al marge, doncs, del debat –sempre oportú, encara que certament complex– sobre el contingut del nomenclàtor sabadellenc, la més que recomanable lectura de l’obra de Farràs sobre “Els Güell” ens il·lustra perfectament en relació a les llums i les ombres (intrigues de palau, espionatge, festes aristocràtiques, tràfic d’esclaus, clientelisme, caciquisme, persecucions polítiques i racials, assassinats, conspiracions colpistes, traïcions, evasió de divises, revenges, fires de vanitats, conxorxes, sacrificis…) d’una saga familiar altament influent en la història de Catalunya –i en ocasions en la d’Espanya–, i a través d’ella ens apropa a la millor comprensió d’alguns dels passatges de la història recent del nostre país.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de maig de 2016

La ciutat

Thursday, 12/05/2016 (06:33)

La creixent conscienciació quant a l’aplicació en la nostra vida diària de criteris de sostenibilitat, ha comportat, d’entre moltes d’altres iniciatives individuals i col·lectives, la recuperació i popularització de l’ús de la bicicleta com a mitjà ideal de transport urbà. De fet, mesures com els serveis de bicing implantats en moltes ciutats així com la creació de carrils bicis en la majoria d’elles, han contribuït a la popularització de l’ús de la bicicleta i d’altres enginys propers a ella de tipologia diversa. Clar que al costat de les indubtables avantatges que en tots els sentits la bicicleta ens aporta, també se’n deriven alguns inconvenients que solament poden ser resolts a partir del respecte que els ciclistes han de tenir envers les normes de circulació, però també envers els vianants que, en moltes ocasions i amb raó, se senten agredits per usuaris incívics de la bicicleta i/o derivats, que es mouen sense escrúpols ni mesura per allà on millor els sembla i els convé.

Des de fa anys sóc usuari habitual de la bicicleta, encara que l’ús que d’aquest mitjà jo en faig estigui vinculat pràcticament només al lleure. És a dir que utilitzo la bicicleta per recórrer els rodals de la nostra ciutat, acompanyat d’amics amb els que comparteixo aquesta afició. Clar també que des de fa molts més anys, sóc un vianant més que es mou per la ciutat a peu, al que li plau sortir a caminar i/o a practicar el senderisme. Així és que amb aquesta meva doble condició d’usuari de la bicicleta i de vianant i senderista, penso estar en bones condicions per comprendre les reivindicacions dels uns i dels altres. És des d’aquest punt de vista que crec que el conflicte principal que es dóna entre ciclistes i vianants es deriva del fet que quan utilitzem la bicicleta no ens recordem massa de quan exercim de vianants o de senderistes i a l’inrevés. Clar que aquesta mena de conflicte no és aliè al què es dóna, per exemple, entre conductors, ciclistes i vianants o, si molt m’apureu, entre propietaris de gossos i no propietaris d’aquests animals domèstics.

El cas és que a ningú no li plau que quan camina o passeja tranquil·lament per les places, pels carrers de la ciutat o pels camins del seus entorn immers en les seves cabòries i pensaments, topar-se sobtadament, amb un o diversos ciclistes que consideren que ells són els primers i que fan cas omís a les que haurien de ser les seves obligacions com a conductors de vehicles en espais compartits. D’aquesta manera, sovintegen els ciclistes (els biciclistes, com en dèiem a Sabadell) que es valen de la força que els dóna la màquina per damunt del vianant o del passejant que davant la seva presència se sent desprotegit. Una situació que de manera semblant es dóna tanmateix en el cas dels gossos sense fermar, amb el pretext habitual dels seus propietaris si els crides l’atenció, de que l’animal no és perillós…

No es tracta de reportar casos de conflictes viscuts entre vianants i ciclistes o entre ciclistes i gossos desfermats. Qui més qui menys els haurà patit en pròpia pell. Més aviat es tracta de prendre consciència del fet que les ciutats han estat pensades pels vehicles i poc pels vianants. Cert és que, com escrivia al començar, que s’han anat implantant carrils bici en l’àmbit urbà malgrat que, a voltes, aquests carrils no tenen la continuïtat que haurien de tenir. O que, com també passa, els carrils bici no són respectats per aquells mateixos vianants que es queixen quan un ciclista no circula per on ho hauria de fer, potser perquè tampoc no li queda cap més remei si no vol jugar-se el físic.

La solució en aquest conflicte d’interessos només pot venir a partir d’entendre que els anomenats espais d’ús compartit (siguin carrers, places o camins), la preferència l’ha de tenir sempre el vianant…

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de maig de 2016

40 anys són només 40 anys

Wednesday, 11/05/2016 (15:39)

Dibuix del que n’és autor Josep Ubia, una creualtenc de soca-rel i ‘Talleret d’Honor’ d’enguany

Fa quatre dècades, la Creu Alta, era un barri substancialment diferent a com ara és. La Riereta era una claveguera a cel obert que baixava des de la plaça de la Concòrdia i transcorria per l’actual Eix Macià. La única escola pública del barri es trobava al carrer Major cantonada amb Dinarès on ara hi ha precisament la seu de l’Associació de Veïns. La plaça de la Creu Alta era un dibuix sobre un plànol sense que s’hagués urbanitzat encara. L’actual Parc de Catalunya un bell somni. Can Balsach una indústria tèxtil en hores baixes… I així podríem continuar descrivint les moltes situacions que es donaven als ‘tallerets’ així com els dèficits que el barri patia com, per a ser justos, també els patien altres sectors de la ciutat que quan el franquisme tocava  a la seva fi, continuaven deixats a la mà de Déu.

És justament quan el franquisme periclitava definitivament i en l’horitzó s’albirava la democràcia, que la Creu Alta pren consciència d’allò que és i d’allò que vol ser, i a partir de l’empenta d’uns llavors pocs creualtencs, es crea l’Associació de Veïns amb uns primers objectius ben definits: recuperar l’orgull de ser creualtencs,  reclamar la urgent cobertura de La Riereta en el tram que fluïa a cel obert i que era justament el del seu pas pels límits del barri i, finalment, sota el crit de ‘Volem el Parc Catalunya’, promoure i encapçalar la campanya ciutadana de reivindicació d’un parc imaginat en uns terrenys que esperaven que amb el pas del temps incrementessin el seu valor per ser posteriorment urbanitzats i edificats.

Tanmateix, de tot plegat sembla que fos ahir i ja han passat 40 anys d’Associació. 40 anys  que han estat també anys de lluita i de reivindicació constant per la millora del barri. Cert és que d’aquella Creu Alta de fa 40 anys a l’actual hi ha un abisme. El camí recorregut des de llavors queda perfectament escrit i documentat a través de les successives edicions del ‘Diari de la Creu Alta’ i per tant no hi insistirem ara i aquí. Però malgrat que el barri ha guanyat amb força i amb muscle, no ens podem deixar portar per la satisfacció de la feina feta. Hem de continuar amatents i al peu del canó per aconseguir noves fites. L’Associació de Veïns és avui i sense discussió el pal de paller entorn la qual s’han anat vertebrant les diverses entitats del barri que sens dubte són alhora la base de la força que tenim dins la ciutat i dels reptes que anem assolint.

El fet que aquest 40è aniversari de l’Associació coincideixi amb la consolidació de Can Balsach al servei del barri i dels seus estadants, no deixa de ser una metàfora perfecte que ens parla del treball que al llarg de quatre dècades s’ha anat portant a terme. I així és com avui, la Creu Alta és un sector de la ciutat que com passa amb el bon vi, ha millorat amb el pas del temps. I si això ha estat possible, no en tingueu cap dubte, l’Associació de Veïns hi té una gran responsabilitat. Gràcies doncs a ella i sobretot gràcies a les persones que al llarg d’aquesta petita història de 40 anys han contribuït a fer realitat projectes que fa 40 anys eren pura utopia.

Així és que llarga vida a l’Associació de Veïns. 40 anys són en efecte força anys en la història personal de cadascú. Però 40 anys són solament un instant quan es tracta d’escriure la història d’un barri amb personalitat que com el nostre, no només ha estat, sinó que és i que serà!

Bona Festa Major!

Publicat al número 29 del Diari de la Creu Alta, corresponent a la Festa Major de 2016. 

Del “sabadellès”

Thursday, 05/05/2016 (06:39)

Fa unes setmanes ens deixava Manuel Foraster. Sense cap mena de dubte que ell haurà estat un d’aquells sabadellencs que com abans ens havia passat amb Bartomeu Cruells, hom té la sensació que van marxar prematurament, just quan els acabàvem de descobrir una més de les habilitats que atresoraven i que quedaren plasmades en les seves respectives i curtes trajectòries literàries que havien amagat zelosament darrera les seves activitats professionals vinculades, en ambdós casos, al món de la comunicació. Caldrà fer justícia algun dia a aquests dos sabadellencs, pertanyents a una mateixa generació, als que a més de les seves capacitats literàries, els unia el fet de ser amics i practicants d’un sabadellenquisme d’alta volada que exercien des d’on en cada moment es trobaven, atès que la major part de les seves vides transcorregueren fora de la ciutat que els havia vist néixer i créixer i que tan estimaven.

De Bartomeu Cruells vaig parlar-ne aquí el 25 de novembre de 2010 al fer referència a la que havia estat la seva única i molt prometedora novel.la, ‘Els silencis de Derris’, escrita pocs anys abans del seu traspàs. De la vessant de Manuel Foraster com a escriptor, se n’ha parlat una mica més. Qui sap si per haver estat vicepresident de la sabadellenca Fundació La Mirada i haver editat l’obra ‘Antoni Farrés, tal com l’hem conegut’. Però sobretot perquè la mort el va sorprendre quan enllestia el que havia de ser -i que serà- el darrer volum de la trilogia que ens el donà a conèixer com a escriptor i de la que se’n han publicat ‘Factures pagades’ i ‘París direcció Lisboa’. Segur que la que serà l’obra pòstuma de Foraster seguirà la mateixa senda dels volums anteriors. De moment en coneixem el títol, suficientment suggestiu i revelador: ‘Sabadell Gran Central, Nova York Rambla’.

Destacava el poeta sabadellenc Antoni Clapés en ocasió del traspàs de Foraster, que una de les seves peculiaritats com a escriptor és que escrivia en sabadellès, en al·lusió a les sovintejades referències que en les seves novel·les Foraster feia a persones, situacions i expressions sabadellenques que conformaven la variant lingüística que aquí es parlava i que per allò de la globalització s’ha anat perdent. Així, bo serà recordar que encara no fa massa dècades, era fàcil descobrir que algú era de Sabadell només fixant-se en la seva forma de parlar (o de cridar, vés a saber!) i en els modismes i recursos lingüístics dels que es valia per expressar-se. Sobradament són coneguts aquelles variants que ens feien singulars com del fuet dir-ne ‘patadó’, del coet ‘fuet’, dels Quicos ‘xurruques’, de la pegadolça ‘estrep’, de les patates xips simplement ‘xips’, de les patates fregides ‘patates rosses’, del trepant ‘potro’, d’una persona o cosa bruta ‘xono/a’, d’una persona feliç ‘xeret/a’, als que podríem afegir-ne molts d’altres, gestats en el Sabadell-fàbrica en el que la ciutat es va moure fins després de la meitat del segle passat. D’aquesta guisa, només un parell d’exemples: ‘tenir mala peça al taler’ que usàvem per expressar que una persona patia una malaltia difícil de sanar o que ‘se li veu el plegador’ per descriure a algú amb tendència a la calvície. Clar que a Sabadell, llavors, també tancàvem a algú ‘sota l’escala’ i no pas a la garjola i les senyores anaven a la ‘pentinadora’ i no pas a la perruqueria, a ‘plaça’ i no pas al mercat; i això mentre menjàvem ‘tall’ i ‘vianda’ i no pas carn o peix i verdura. Per acabar-ho d’arrodonir agafàvem el ‘trenc’ (els de l’elèctric o els del nord), escoltàvem l’’arràdio’, anàvem al ‘teiatru’, a la ‘caixa d’oros’ i a la ‘comparativa’ i moltes nenes eren alumnes de les ‘escarmelites’…

Algun dia, algú –algun ‘escrividor’–  s’hauria de decidir també a recollir i a ordenar totes les expressions d’aquell parlar castissament sabadellenc que ha quedat diluït en la parla estàndard i impersonal; un sabadellès del que n’eren les seves estrelles aquell ‘donar pel seguit’ substitutori de seguir el corrent a algú (que arreu els sonava tan malament), o el ‘coi’ substitutori del ‘vés per on!’ o, perquè no dir-ho, de ‘cony’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de maig de 2016

Plaça Major, llibres i roses

Thursday, 28/04/2016 (06:48)

1. Deu ser l’enèsima vegada que escric quelcom relacionat amb aquest espai central de la nostra ciutat que amb el pas del temps sembla ha quedat ancorat, sense solució de continuïtat, en el conflicte i en el dubte urbanístic permanent. Com és obvi, em refereixo a l’espai –únic i singular— que arrenca de la plaça de l’Àngel i que arriba fins el començament de la Rambla. Els que em coneixen saben molt bé que de sempre he estat en contra de la denominació que actualment rep la part més rellevant d’aquest espai que popularment coneixem com ‘el passeig’, que troba els seus antecedents en l’enderroc dels edificis que, pel sud, tancaven el què havia estat la plaça Major i que donà pas a un nou espai que el franquisme batejà amb el nom del general que encapçalà la dictadura espanyola entre els anys 1923 i 1930. De la barreja de la denominació popular del nou espai i dels que foren els seus antecedents, se’n derivà, quan la democràcia arribà als ajuntaments, l’actual i estranya denominació de passeig de la Plaça Major que, com a mínim, és enganyosa, atès que el passeig ni arrenca ni desemboca en cap Plaça Major pel simple fet que, en tot cas, la conté.

2. Dissabte passat celebràvem la Diada de Sant Jordi. Una festa entranyable i espontània que projecta arreu una imatge de país que, almenys culturalment parlant, no es correspon dissortadament amb la realitat. M’explicaré. De ben segur que en cap més indret del món deu produir-se la simbiosi que a Catalunya es dóna cada 23 d’abril arran la conjunció i fusió de dos símbols en un gest de forta significació: el de lliurar una rosa (símbol per excel·lència de l’amor) a la persona o persones estimades per, a canvi, rebre un llibre (símbol, també per excel·lència, de la cultura). Però que això sigui així no vol dir que els catalans siguem persones especialment sensibles ni tampoc excepcionalment cultes. Una dada a tenir en compte: el Dia de Sant Jordi es venen a Catalunya el 20% dels llibres que es vendran durant l’any. La dada no és menyspreable sinó fos perquè, en xifres absolutes, això vol dir que per Sant Jordi es venen 1,6 milions dels 8 milions de llibres que es vendran en un any. I si per ser fidels a un dels estereotips que als catalans se’ns atribueixen fem comptes, veurem que en un país que habitem 7,5 milions de persones, el consum per càpita de llibres supera en poc la xifra d’un exemplar per habitant i any. I molt em temo que amb aquesta dada –que certament no té en compte la venda de llibres en format digital–, no n’hi ha per llançar massa coets. Però que això sigui així, no ha de treure valor a l’atractiu i a la màgia que la Diada de Sant Jordi desperta, capaç de mobilitzar a centenars de milers de persones que surten al carrer i se’l fan seu per complir amb el què la tradició mana.

3. De la mateixa manera que a Barcelona la Diada de Sant Jordi troba la seva màxima expressió en espais urbans tan emblemàtics i cèntrics com el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya i sobretot les Rambles, a Sabadell la festa hauria de tenir com a marc de referència aquest espai central de la ciutat que ha estat tan maltractat municipalment parlant, durant més de 20 llargs i tediosos anys i del que l’eix principal n’és sens dubte la Plaça Major. Al cap i a la fi, la plaça Major –qualsevol plaça Major de qualsevol població–  és un espai ciutadà que no només vertebra el seu entorn, sinó que ha de bategar al ritme mateix que la ciutat ho fa.

Ah! I posats a la feina, afegir que seria bo que féssim de Sant Jordi la festa de tot l’any. És a dir, que el costum de comprar i de regalar llibres, s’estengués a la resta de l’any. Però, per damunt de tot, estaria més bé encara que no ens limitéssim a comprar llibres sinó que tanmateix també els llegíssim i els compartíssim…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’abril de 2016
____________

P. S. Després d’un cap de setmana que ha estat espectacular per l’esport sabadellenc, no puc deixar de felicitar a les waterpolistes del CN Sabadell que han conquerit la seva quarta Copa Europea de l’especialitat, ni tampoc a les noies de la secció de futbol del C. d’E. Sabadell que han assolit l’ascens a la Segona Divisió i al juvenils de la mateixa secció i club que han aconseguit l’ascens a la Divisió d’Honor. I malgrat la ciutat no sàpiga reconèixer aquests èxits, hi ha molts sabadellencs i sabadellenques que ens en sentim altament honorats.

De la política i de les línies vermelles

Thursday, 21/04/2016 (07:18)

Sentim molt a parlar de línies vermelles, en especial quan es tracta d’establir els límits hipotètics que les diverses opcions polítiques diuen no estar disposades a traspassar de cap de les maneres en ocasió de processos de negociació entre partits. Sabem que en política, qualsevol límit preestablert pot ser vulnerat sense massa problemes, de la mateixa manera que, també en política, el no absolut acostuma a ser el pas immediat que cal donar abans d’un ‘si’ sense massa condicions. L’experiència ens demostra que la permeabilitat de les línies vermelles és més que evident. Vàrem constatar-ho, per exemple, quan Junts pel Si (JxS) i la CUP varen arribar a un acord en el darrer segon del darrer minut de la negociació, a partir del qual es garantia el suport parlamentari suficient que havia de permetre investir a Carles Puigdemont com a president de la Generalitat de Catalunya. Un acord que evitava haver de concórrer de nou a les urnes i que es produïa després que Artur Mas fes aquell famós ‘pas al costat’ amb el qual, de fet, es traspassava una de les línies vermelles que des de JxS s’havia traçat a l’assegurar, per activa i per passiva, que o bé Mas era de nou president del govern, o bé unes noves eleccions serien inevitables. Al final, ni una cosa ni l’altra: ni Mas va ser president, ni tampoc les eleccions varen haver-se de repetir.

El cas és que a despit que en qualsevol negociació política es continuen posant damunt la taula condicions que es diu són innegociables, les úniques línies vermelles que en política haurien de prevaler sense possibilitat de ser vulnerades mai, haurien de ser les que separen la concepció de la política entesa com a acte de servei de la societat i del debat a l’entorn de les normes que en cada moment n’han de regular el seu comportament, del de la política vista com a una oportunitat per a servir-se’n i com a mitjà per aconseguir uns objectius que poc tenen a veure amb el què les bones pràctiques polítiques obliguen. A la vista dels fets que embruten –i força– el panorama polític darrerament, hem de concloure que la línia vermella que separa ambdues maneres de concebre la política ha estat vulnerada en massa ocasions al prevaldre els interessos personals i/o de partit als generals de la ciutadania.

Sabem sobradament, que una cosa és com voldríem que les coses fossin i una altra ben diferent tal com les coses acaben essent. Ha estat arran les filtracions dels documents coneguts com els ‘papers de Panamà’ –també pels comportaments de robinhoods de baixa estopa d’algunes entitats de moralitat dubtosa–, les que per si no ens n’havíem adonat, han posat al descobert que la corrupció, en qualsevol de les seves manifestacions imaginables i possibles, no és un fenomen que pugui ser localitzat en un punt determinat, sinó que es reparteix àmpliament en un món cada vegada més global. Un fenomen davant el qual els governs i les institucions dels països han fet i fan ben poc per a lluitar-hi. Tampoc en els Estats on la democràcia és o hauria de ser dogma. Qui sap si perquè la política –la d’aquí, la d’allà i la de més enllà–  ha anat fent desistiment del que hauria de ser el seu objectiu primer de ‘servir a la ciutadania’ per damunt de tot, sense deixar-se portar al paire dels vents que bufen provinents de poders i d’interessos econòmics offshore que ben poc saben d’ètica i de moral.

La política només recuperarà la dignitat del seu nom que mai no hauria d’haver perdut, si és capaç de posar punt-i-final a comportaments que vulneren les línies vermelles que, repetim-ho, haurien de ser absolutament infranquejables en democràcia: els límits que estableixen l’ètica i les bones pràctiques polítiques. En unes altres paraules: cal recuperar el poder de la política per posar-la al servei de la ciutadania i dels seus interessos. Al cap i a la fi aquest és i ha de ser el seu sentit i objectiu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’abril de 2016

Mussols

Thursday, 14/04/2016 (06:49)

Sant Quirze del Vallès acollia aquest darrera cap de setmana els actes corresponents a la XXIVna edició de l’Aplec del Mussol. Un esdeveniment que any rere any i amb un èxit creixent organitza l’entitat santquirzenca de L’Ateneu. En ocasió de l’Aplec, dissabte al vespre a La Patronal, es feia lliurament dels ‘Mussols’ amb els quals es reconeix la tasca desenvolupada per aquelles entitats i/o persones que el jurat considera han excel·lit, sigui per la seva trajectòria institucional, professional o mediàtica. La nòmina de ‘Mussols’ atorgats fins ara l’encapçala Johan Cruyff, malauradament traspassat fa unes poques setmanes. Ell va ser la primera persona que va rebre la distinció creada l’any 1996. També l’han rebut Pasqual Maragall (alcalde de Barcelona, el 1997), Antoni Farrés i Sabater (alcalde de Sabadell, el 1998, traspassat ara fa set anys), Emma Bonino (Comissària Europea, el 1999), i els malaguanyats Manuel Vázquez Montalbán i Miguel Gila (l’any 2000). Com es pot observar, ens trobem davant una nòmina de ‘Mussols’ que per si sola prestigia encara més la distinció.

Els guardonats amb els ‘Mussols’ aquest any han estat la ciutat de Sabadell (com a ciutat ‘mussola’) i el C. N. Sabadell i l’Institut Guttmann (com a ‘Mussols de l’Any’). Tal com es va destacar en la cerimònia de lliurament, en els ‘Mussols’ corresponents a aquesta edició es dóna una molt feliç coincidència, atesos els lligams de pertinença, relació i de col·laboració que s’estableix entre tots els guardonats. D’una banda, la més òbvia que uneix el C. N. Sabadell amb la ciutat que és seu d’aquesta centenària institució de referència obligada en l’àmbit de l’esport sabadellenc, català, estatal i internacional. De l’altra, la relació possiblement menys coneguda entre l’Institut Guttmann i el C. N. Sabadell que, com van ressaltar els seus respectius dirigents, el Dr. Josep M. Ramirez Ribas i el senyor Miquel Torres, contribueix a la integració social de les persones amb una lesió medul·lar, dany cerebral adquirit o qualsevol altra discapacitat d’origen neurològic a través de l’esport.

I ja que parlem de Sabadell i d’una de les entitats senyeres de la ciutat com ho és el C. N. Sabadell –per a molts simplement el Club, sense més qualificatius–, bo serà posar en valor la tasca que des d’aquesta institució esportiva es porta a terme des de fa justament 100 anys, fonamentalment en l’àmbit esportiu però també en la vessant social. I tanmateix cal valorar els molts èxits esportius assolits pel Club que són els que, al cap i a la fi, li han atorgat el prestigi del qual disposa i que han contribuït a difondre el nom de Sabadell arreu del món. Cal reblar el clau de la importància de la dimensió esportiva del Club precisament en una setmana en la que les waterpolistes sabadellenques acaben de perdre el ceptre que venien ostentant des de l‘any 2000 com a campiones de la Copa de la Reina, amb dues úniques excepcions les temporades 2002-03 i 2007-08. En cap cas, però, la derrota de diumenge passat a mans del C. N. Mataró, pot qüestionar gens ni mica la magnífica tasca i trajectòria de les ondines sabadellenques que, com aquell qui diu, ho venen guanyant tot els darrers anys i que d’aquí deu dies tindran ocasió de revalidar el títol de campiones d’Europa per Clubs en la final four de l’Euroleague que es disputarà a les instal·lacions de Can Llong.

D’aquesta guisa, llarga vida als ‘Mussols’ i al Club i el desig ferm de que –com va recordar Manel Sabés, president de L’Ateneu durant el lliurament de guardons–, enguany es repeteixi allò que va passar el  2011 quan la distinció de ‘Mussol’ va recaure en les waterpolistes sabadellenques pocs dies abans que es fessin amb que havia de ser la seva primera copa d’Europa de Clubs. Des de llavors, les sabadellenques, n’han conquerit dues més. Ara toca la quarta! Apa noies!

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’abril de 2016

16 mil milions…

Thursday, 07/04/2016 (07:51)

A hores d’ara ningú no pot negar que el tracte que des del govern de Madrid es dispensa a Catalunya no ha estat com a mínim, i per dir-ho d’una manera prudent, just. Només cal tenir en compte el pes polític, econòmic i social que Catalunya manté en relació a la resta de l’Estat i com aquest fet és valorat i interpretat des d’un govern central obsessionat només per la ‘unitat d’Espanya’ i no pas en l’enfortiment d’un Estat que capitalitzi les oportunitats que la diversitat dels seus territoris proporciona. Dels desafectes entre Catalunya i Espanya, el polític i l’econòmic en són els més rellevants, a despit que no pas els únics. I si ens cenyim a l’econòmic, que al cap i a la fi és la punta de llança dels molts desencontres polítics, el menysteniment que des de La Moncloa es té per Catalunya ha estat avaluat en uns 16 mil milions d’euros/any; una quantitat que és la resultant entre allò que Catalunya aporta a les arques de l’Estat, el què correspondria que se li retornés i el què realment  li acaba arribant. Ha estat en base a aquesta xifra –vàlida per a uns i injuriada per altres– que el ‘Madrid ens roba’ ha adquirit carta d’identitat, sobretot davant la negativa del govern de l’Estat a aplicar en el tracte econòmic envers Catalunya el principi d’equitat basat en l’ordinarietat: és a dir en la garantia que qui més recursos aporta a l’Estat ha de ser alhora qui més retorns n’ha de rebre.

Paral·lelament a aquest estat de coses, caldria recordar que l’abast del frau (delicte) i de l’elusió fiscal (treure profit d’unes normes per eludir tributar per la renda que hom té) que es comet a Catalunya i des de Catalunya assoleix la xifra de 16 mil milions d’euros per any, segons es desprenia de l’informe elaborat i donat a conèixer per Oxfam-Intermón fa un parell d’anys “Tant tens, ¿tant pagues?”.

Curiosa coincidència de xifres! Resulta que ‘Madrid ens roba’ exactament la mateixa quantitat de diners que des de Catalunya es deixen d’ingressar a les arques públiques per part d’aquelles persones i empreses que cometen frau o que s’aprofiten de les oportunitats que els posen davant per escapolir-se de les seves obligacions tributàries. I es clar, tots aquells impostos que uns deixen de pagar, els hem d’acabar pagant la resta de ciutadans i de ciutadanes que no disposem de la possibilitat d’utilitzar vies que tot i que poden ser legals, èticament són reprovables ja que inverteixen aquell principi tributari d’equitat que resa que “qui més té, més ha de pagar”. Potser, aquells mateixos que dediquen temps a fer impresentables i injustificables llistats de “catalans menyspreables” a partir de discernir qui ha donat suport als “opressors del nostre poble”, haurien d’afegir a la llista als ‘altres catalans’ comprovadament corruptes, o que han comés frau, o que no compleixen amb les seves obligacions tributàries o que treuen partit dels mecanismes fiscals que tenen a l’abast per no complir amb els seus deures contributius envers el país que tant diuen estimar i defensar.

Només ens faltava que un parell de dies després de ser presentat l’informe d’Oxfam-Intermón (que, per cert, va gaudir d’un ressò mediàtic escàs), es destapés el cas dels anomenats ‘Papers de Panamà’ (que de ben segur donaran molt a parlar), i que descobríssim –per si no ens n’havíem adonat–  quin són els principis polítics, ètics i morals que abelleixen al president del govern espanyol, gràcies a l’excel·lent entrevista que Jordi Évole li va fer diumenge a la “Sexta”. Com deia aquell: Cal afegir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’abril de 2016

D’una Setmana Santa que no oblidarem

Thursday, 31/03/2016 (06:28)

Aquesta que acabem de passar no haurà estat precisament una Setmana Santa de la que ens en podrem oblidar fàcilment ja que si s’encetava amb la notícia d’un fatídic accident d’autopista esdevingut al terme municipal de Fraginals que s’emportava per endavant la vida d’una tretzena de joves estudiants estrangeres que tornaven de les Falles de València, la setmana ens havia de portar dos nous atemptats terroristes: l’un, fet el dimecres, van tenir com a marc l’aeroport i el metro brussel·lencs; l’altra, fet el diumenge de Pasqua, un parc de la ciutat pakistanesa de Lahore.

Mai no trobarem paraules suficients per a definir ni per a qualificar la barbàrie, el fanatisme que es cova en la ment d’uns pocs individus que encegats per unes idees i per unes promeses que mai no s’acompliran, estan disposats a tot. Davant actituds fanàtiques poc es pot fer, simplement perquè són irracionals. D’aquí que no és gens senzill canviar de soca-rel el pensament i el comportament d’uns individus als quals se’ls ha fomentat el sentiment d’odi i que han pres la decisió de fer de la defensa d’una creença excloent de qualsevol altra, la seva raó de ser i d’actuar. Però tampoc no ens enganyem: el fanatisme no és un fenomen nou i de fet es troba en la base mateixa de totes les barbaritats comeses al llarg de la història de la humanitat. Al fanatisme només se’l pot combatre prevenint-ne les causes que l’engendren.

Reconèixer això no ha de ser raó suficient per no aprofundir en els interessos que nien en cada moment històric amagats darrera la punta de l’iceberg del qual els fanàtics disposats a morir i a matar per una pretesa causa en són només la punta. Res no justifica ni justificarà mai la violència. Menys encara res pot justificar la mort d’un ésser humà a mans d’un altre ésser humà. D’aquí, que quan assistim a un nou acte terrorista de brutals conseqüències, les preguntes superen sempre les respostes. Possiblement perquè les causes que alimenten els fanatismes són massa complexes per poder ser raonades i explicades. Sigui com sigui, el cert és que davant el monstre del terrorisme que ens amenaça, faríem bé de no quedar-nos amb el dit dels executors sinó descobrir cap on aquest dit assenyala.

Bé està que quan es produeix un acte terrorista vulguem descobrir totes les connexions possibles per tractar d’evitar-ne la repetició. Bé està que vulguem explicar-nos com i per què els terroristes es poden moure tan impunement. Però això no ha d’evitar dedicar temps i esforços a combatre els obscurs interessos que alimenten a aquells que mouen els fils dels grups i dels fanàtics que executen actes terroristes tant prop de casa nostra com en països on hi regna l’opressió i que atempten contra milers de persones que davant la barbàrie que els envolta, per salvar les seves vides, no els queda més remei que fugir a la cerca d’una vida digna que quan aquí arriben els acabem dificultant.

No siguem hipòcrites i acarem les coses tal com són. No és possible mantenir una organització i un exèrcit com la de l’Estat Islàmic sense finançament, ni tampoc sense armament que algú o altra els ven. L’ISIS es finança a través de la venda del petroli que algú els compra en el mercat negre. També mitjançant l’extorsió i les donacions que a l’Estat islàmic fan potentats àrabs instal·lats còmodament en països del golf Pèrsic. Durant massa temps, des del món occidental, hem deixat de mirar cap on devíem, talment com si allò que s’esdevenia més enllà de les nostres fronteres sempre etèries, res no tingués a veure ni amb nosaltres, ni amb els drets de les persones… D’aquesta manera ha estat possible que la bèstia del fanatisme jigadista anés creixent. Hora deu ser ja de combatre el monstre, però sobretot hora és de combatre als països que ja sigui per acció o per omissió contribueixen a alimentar-lo.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de març de 2016

Nosaltres i el temps

Thursday, 24/03/2016 (05:42)

És un tòpic. Però que ho sigui no vol dir que no sigui cert: el temps passa rabent. I si, com aquell qui diu, era ahir quan encetàvem l’any, avui ens trobem en plena Setmana Santa, davant una nova primavera que, com totes, promet ser esplendorosa i que voldríem que així fos, en tots els ordres i sentits, metafòrics i/o reals. S’han acabat els dies desavinents d’un llarg hivern que convidaven a quedar-se a casa. Arriben els jorns clars que fan del carrer i de les places de la ciutat el punt de trobada i de celebració ideal. D’aquí que les manifestacions festives, tan escasses durant l’hivern, comencen a multiplicar-se i les agendes s’omplen d’actes i d’activitats que es despleguen aquí i arreu del territori amb l’objectiu d’atreure l’interès del major nombre de persones possible. És el cas, per exemple i d’entre molts altres esdeveniments, de Temps de Flors a Girona, del Festival Internacional del Circ de Figueres, de l’Aplec del Mússol a la veïna Sant Quirze del Vallès (que, per cert, l’any que ve assolirà la fita del seu primer quart de segle en cartellera), del Mercat de la Música en Viu de Vic o de FiraTàrrega. I això, i per allò de la proximitat i de la rivalitat, sense referir-me a la Fira Modernista o a l’encara recent Festival de Jazz de la veïna Terrassa que diumenge passat tancava el cartell de la seva 34na. edició.

Va ser precisament arran un telenotícies de cap de setmana de la ‘tevetrés’ que es feia  ressò de l’èxit de participació popular en el tradicional Picnic Jazz al Parc de Vallparadís, i d’observar com tota la ciutat veïna girava a l’entorn d’aquest esdeveniment musical de caràcter internacional promogut per Jazz Terrassa i Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, que de mi es va apoderar una sensació estranya seguida d’un pessigolleig nerviós. Tot plegat era el resultat de la suma entre una enveja sana pel fet que Terrassa disposa d’un Festival de Jazz que és tot un referent i d’una impotència extrema. ¿Com podia ser, vaig fer-me jo, que no només Terrassa sinó que també moltes altres ciutats catalanes transcendeixen els seus límits amb apostes que les fan referents en algun dels bastos àmbits de la cultura? I ¿com pot ser que a Sabadell, on tenim de tot i força, no haguem estat capaços d’identificar allò que en aquest cas ens fa singulars culturalment parlant, per posar-ho en valor?

Voldria pensar que aquella sensació d’aquell migdia de diumenge assegut davant el televisor, no va ser l’únic sabadellenc que la va viure. I per això mateix suposo que sensacions semblants les devien tenir altres persones implicades en la trajectòria de les entitats sabadellenques que des de diversos àmbits treballen per dotar de més contingut cultural la nostra ciutat. ¿Com pot ser –vull imaginar que es devien preguntar aquestes persones tal com jo mateix vaig fer–, que tenint per exemple unes escoles de teatre tan actives com el Centre Sant Vicenç, La Faràndula, el Teatre del Sol, El Ciervo…, i que en el seu conjunt garanteixen una bona programació teatral estable al llarg de tota la temporada, o disposant d’un equipament tan singular com la Fàbrica de Creació d’Arts en Viu l’Estruch, o d’una Agrupació Astronòmica que col·labora amb organismes internacionals, o d’uns Amics de l’Òpera i d’una Orquestra Simfònica i d’unes Joventuts Musicals que garanteixen temporades estables d’òpera, de concerts simfònics, de música de cambra, o d’un Embassa’t, o d’un Museu del Gas, o d’un Institut Paleontològic…, no haguem estat capaços de fer-ho lluir com caldria? I la llista d’entitats, d’equipaments i d’iniciatives sabadellenques mereixedores d’una major projecció podria continuar fins l’infinit.

Davant tot això, potser haurem de concloure que la dita a ‘Sabadell cadascú va per ell’ va més enllà del simple i fàcil rodolí… En mans de tots deu estar el canviar-ho, no us sembla?

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de març de 2016