Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Cartes que no lliguen…

Thursday, 05/03/2015 (07:00)

‘La feina ben feta no té fronteres’ va ser un dels eslògans utilitzats fa anys pel govern de la Generalitat que llavors presidia Jordi Pujol per fomentar i projectar l’excel·lència de Catalunya. Clar que amb el pas del temps i a la vista de com ens han anat tot plegat, la feina ben feta no ha estat precisament una de les virtuts que més ens han abellit els darrers anys, en especial des d’un punt de vista estrictament polític. I és que si ens haguéssim aplicat i haguéssim fet bé la feina ben feta i quan tocava, segur que no hauríem arribat al punt on ens trobem en el que el desencontre entre ciutadania i política és evident i preocupant.

Escoltava dissabte passat la tertúlia del ‘Suplement’ de Catalunya Ràdio en la que, d’entre d’altres convidats, hi participava el secretari general adjunt d’ERC, Lluís Salvadó. En ser preguntat per la valoració que ell en feia del revés que des del Consell de Garanties Estatutàries (CGE) s’havia rebut per avançar cap a la creació d’estructures d’estat al dictaminar per unanimitat -i amb l’exdirigent d’ERC Joan Ridao com a ponent- que les esmenes instades per ERC i assumides per CiU a la llei d’acompanyament dels pressupostos no encaixaven ni en la Constitució espanyola ni en l’Estatut d’Autonomia vigents, Salvadó assegurava que aquest havia estat un dictamen que no els havia sorprès perquè ja l’esperaven (?). A això va afegir que el fet rellevant no era la resolució del CGE en sí, sinó que una vegada coneguda, ERC i CiU s’havien posat ràpidament d’acord per introduir les esmenes necessàries a la llei d’acompanyament de pressupostos i poder aprovar ahir els pressupostos corresponents al 2015 sense més contratemps. Arribats fins aquí, la pregunta sembla òbvia: si se sabia que la proposta continguda en la llei d’acompanyament dels pressupostos que contemplava la creació d’estructures d’estat -proposta que el desembre havien pactat ERC i CiU per superar el desencontre en el qual es trobaven i pel qual varen demanar excuses- no havia de merèixer el vist-i-plau del CGE, per què esperar que el PP la impugnés i amb això retardar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya? Clar que Lluís Salvadó aclaria en la mateixa entrevista que “ni ERC, i estem intentant que CiU tampoc, volem complir la Constitució; sinó que volem fer un Estat i la independència”.

Aquestes declaracions de Salvadó es produïen just un parell de dies després que al Parlament de Madrid CiU s’abstingués en la votació d’una proposta de resolució que havia presentat ERC en la que es demanava a l’Estat espanyol que respectés el resultat de les eleccions del 27S, talment com si d’un plebiscit per a la independència de Catalunya es tractés. Un posicionament, el de CiU a Madrid, que contrastava d’una banda amb el discurs que el president Artur Mas adreçava diumenge a les joventuts del seu partit, en el que insistia en el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S afirmant que “com més gent anés a votar més plebiscit serà”; de l’altra, amb les paraules del secretari general d’UDC i conseller del govern de Catalunya Ramon Espadaler, també diumenge, ressaltant que ells no veien “una altra sortida a la situació que tenim a Catalunya que no sigui dialogada, parlada amb les institucions del govern central”.

Cert és que l’Estat ha tancat massa portes i que ens ha negat el poder exercir el dret a decidir. En aquest context, les eleccions del 27S han de permetre saber què i com pensa la ciutadania catalana i al costat de qui està. Només cal que els partits i les coalicions que es presentin a elecció exposin en el seu programa, nítidament i sense ambages, quin és el projecte de país pel qual aposten, i quin és el full de ruta a seguir. Ni més, ni tampoc menys…

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de març de 2015

Desigualtats

Thursday, 26/02/2015 (07:13)

No és la primera vegada que faig referència als resultats obtinguts per un estudi elaborat per la Fundació Jaume Bofill. Una Fundació, aquesta, que té com a principal focus d’actuació “el conjunt d’activitats, actituds i problemes que hi ha al voltant de l’educació i el seu context social, en el qual el fet migratori esdevé un dels eixos centrals”, i que treballa per “la millora i el desenvolupament de l’educació amb l’objectiu d’assolir al nostre país una societat cohesionada i equitativa”. De fet, la Fundació Jaume Bofill és com la veu de la consciència del país pel què fa a les desigualtats socials en general i a les del sistema educatiu del país en particular.

És el cas que la Fundació Bofill feia públiques fa pocs dies les conclusions de l‘estudi ‘Equitat i resultats educatius a Catalunya’ a partir del qual s’ha avaluat l’estat de la formació al nostre país. Conclusions que no conviden a l’optimisme, atès que d’entre d’altres qüestions, posen de relleu l’augment de les desigualtats educatives que es donen entre els diversos estatus socials i culturals del país. Tot un toc d’alerta pel què de negatiu aquestes dades comporten, així com per l’evolució del programa ‘Ofensiva de país a favor de l’èxit escolar’ impulsat des de la Generalitat de Catalunya i que al saber-se les dades de l’informe de la Fundació Bofill, des del departament d’Ensenyament s’han afanyar a defensar amb un seguit de consideracions i amb poques concrecions.

Les conclusions a les quals la Fundació Bofill arriba –a partir del treball portat a terme per l’equip de persones encarregades de l’estudi dirigides pel sociòleg Xavier Bonal–, s’han obtingut amb el creuament de dades de l’informe del Programa Internacional per a l’Evaluació d’Estudiants (PISA) de l’any 2012, i indicadors que avaluen les desigualtats socials a Catalunya. En el rerefons, una constatació sagnant: el percentatge d’alumnes en risc de fracàs escolar és avui sis vegades més alta entre nois i noies d’un nivell socioeconòmic baix que no pas entre noies i nois provinents de famílies més acomodades. Segons els autors de l’estudi, una prova que el sistema “no aconsegueix neutralitzar les diferències socials durant el procés educatiu”.

Malgrat tot, l’informe de la Fundació Bofill està passant de puntetes entre nosaltres i el ressò mediàtic i fins i tot polític que n’ha obtingut ha estat escàs. I això en un any de conteses i de reptes electorals en el que escoltarem discursos polítics que ens diran que si els votem a ells, a canvi n’obtindrem bones noves a dojo. Sabem que prometre, també en política, és un exercici molt fàcil de fer però més difícil encara de complir. Més quant en la cultura política s’ha imposat el principi de que quan les coses van bé el mèrit és nostre i que quan pinten bastos la culpa és dels altres. Sigui com sigui, entre retallades imposades des de Brussel·les, des de Madrid o des de Barcelona, entre fraus i evasions fiscals i manca de polítiques socials adequades, la bretxa de la descohesió social s’ha anat engrandint els darrers anys.

Les xifres macroeconòmiques –o millor aquells que les proclamen– s’entesten en fer-nos creure que els temps difícils han passat, però les dades de cada dia ens fan avinent que els anys de crisi hauran servit perquè el benestar de les famílies i de les persones més desafavorides s’hagi vist fortament sacsejat a la baixa. I aquesta és la ‘magnitud de la tragèdia’ a la qual no acabem de donar encara la transcendència que indubtablement té. Clar que arran les campanyes electorals que se’ns acosten, els governs ara s’afanyen en anunciar-nos l’adopció de mesures de contingut social que precisament per la situació de crisi que estem travessant, mai no s’haurien d’haver deixat d’aplicar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de febrer de 2015

Aprender de la crisis

Tuesday, 24/02/2015 (11:20)

Una pregunta es recurrente cuando, según dicen los expertos y los indicadores macroeconómicos, en el horizonte se atisban los primeros síntomas que apuntan a una recuperación económica que a su vez debe conducirnos a la superación de esta crisis que desde hace tiempo nos tiene tan atenazados. Y la pregunta recurrente es ¿habremos aprendido algo de la crisis? O quizá sería mejor ¿habrán servido de algo los muchos sacrificios –de los unos más que de los otros–  que la crisis nos ha exigido? Mucho me temo que si observamos la realidad desde un prisma fundamentalmente social, la respuesta a ambas cuestiones deberá ser la de un NO rotundo.

Veamos. Cuando salgamos de la crisis, y se proceda al balance de pros y contras, de ‘daños colaterales’ ocasionados, caeremos en la cuenta de que se han aplicado medidas económicas que han comportado resultados contrarios a los que se perseguían, y que como una de sus consecuencias, habrán castigado especialmente a las clases medias. Y ello por mor de los muchos recortes salariales que a lo largo de estos años se han producido amparados en el discutible argumento de la necesidad de mejorar la  competitividad. Pero no sólo eso. Es que además, ante la falta de una política tributaria justa y equitativa, habremos asistido a un aumento indirecto de la carga impositiva que también, mayoritariamente, está recayendo fundamentalmente sobre las clases medias, a pesar de que desde las instancias gubernamentales de turno se nos quiera hacer creer lo contrario.

En fin, es el cuento de siempre. Cuando la economía funciona, mejor será no tocar nada no fuese que estropeáramos el buen momento económico. Y cuando las cosas marchan mal, quien debe apretarse el cinturón somos los de siempre. Y esta crisis no está siendo la excepción. Muy al contrario. Está confirmando esta tendencia, puesto que la crisis está resultando ser beneficiosa para aquellos que más tenían, y que ahora tienen aún más, y perjudicial para aquellos que menos tenían, y que ahora tienen menos. Pero si lo hasta aquí apuntado debería ser motivo suficiente de preocupación por parte de nuestros políticos, aún lo debe ser mucho más que durante los años que llevamos de crisis las diferencias sociales se hayan agravado, y que el número de personas y de familias en riesgo de exclusión social presente cifras sonrojantes. Nunca, como ahora, los servicios sociales de carácter asistencial (Cáritas, Cruz Roja, Ayuntamientos…) se habrán visto tan precisados a atender a tantas y tantas personas y familias como ahora lo están haciendo. Personas y familias que, en muchos casos, antes de la crisis disponían de un puesto trabajo que les proporcionaban rentas suficientes para poder vivir.

¿De qué habrán servido, pues, los muchos sacrificios que en aras a la superación de la crisis se nos han exigido? Desde un punto de vista estrictamente social deberemos convenir que de bien poco, puesto que la crisis nos dejará como herencia unas cifras de paro insostenibles, así como una creciente descohesión social e importantes mermas en el Estado del bienestar, con la sanidad y la educación al frente. Claro también que desde un punto de vista político, la crisis habrá servido para remover las entrañas de una sociedad que está evidenciando su desafección con el actual sistema de partidos políticos por el que nos venimos rigiendo, lo que a su vez explicaría en parte el resurgimiento de movimientos sociales y políticos que hasta hace bien poco eran prácticamente desconocidos, y que cómo acabamos de ver en Grecia, se hallan en pleno auge.

Publicat a Tecnonews, el 24 de febrer de 2015

Dels escenaris i de la política

Thursday, 19/02/2015 (08:28)

Opto per tractar en aquesta ocasió de dues qüestions dispars i que no per això no tenen necessàriament res a veure l’una amb l’altra…

1. De les representacions teatrals que he tingut ocasió de veure darrerament, la que més m’ha impactat ha estat sens dubte L’orfe del clan dels Zaho, atribuïda al dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang. La posada en escena que en fa l’Oriol Broggi, així com la interpretació i el text sobre el qual l’obra se suporta, mereixen el qualificatiu d’excel·lents. La venjança és el motor que mou els personatges en una història que és plena de suïcidis que ens aproximen a la comprensió de la filosofia dels orientals quant a les qüestions d’honor. La història -basada en fets esdevinguts en el regne de Jin durant el període convuls i de canvis dels Regnes Combatents (475-221 a. C.)-, parteix de l’exterminació d’un dels clans (el dels Zaho), del que n’ha quedat un únic supervivent (l’orfe), al qual un metge, fidel servidor dels Zhao, salvarà. L’orfe creixerà amagat darrera una identitat falsa i tutelat per dos pares que no ho són. Quan l’orfe complirà vint anys, coneixerà la seva vertadera història. Serà llavors quan venjarà la mort dels seus avantpassats. Malgrat que la trama de l’obra és aparentment senzilla, la força del text li confereix una dimensió singular. Un text que en ocasions se’ns fa especialment proper com, per exemple, quan assistim als diàlegs entorn el bé i el mal, o de la corrupció que acompanya al poder. En resum: una obra que no hauríem de perdre’ns i que ens és presentada com si d’un conte poètic es tractés amb un muntatge escènic simple, però evocador. La suggestiva música i actuació en directa del capdavanter de La Troba Kung-Fu, Joan Garriga, no fa més que arrodonir l’espectacle.

2. Amb un bon amic encetem diumenge al matí, una tranquil·la conversa. Ens endinsem en les circumstàncies que es donen avui tant en la política espanyola com en la catalana i que ens han conduit fins als desencontres en els quals estem instal·lats. No triguem en centrar la nostra atenció en la poca credibilitat i confiança que, en general, ens mereixen els polítics, i que considerem són factors que eixamplen el distanciament que es dóna entre ells i la ciutadania. Una ciutadania que possiblement ‘passa’ de les pràctiques polítiques que avui sovintegen, no per això ‘passa’ de la política. Coincidim en què no hi ha remeis màgics per donar el tomb a aquesta situació. Tanmateix pensem que, d’una banda, s’imposa emprendre un procés urgent de regeneració de la democràcia que indefectiblement ha de passar pel fet que des de les instàncies de govern, i des dels partits polítics, es sigui permeable quan es tracta d’escoltar i donar resposta a les demandes que des de la ciutadania s’expressen. De l’altra, que per part dels dirigents de les institucions i dels partits polítics cal aplicar un exercici d’honestedat extrema, que els hauria de portar a assumir també les responsabilitats que de l’exercici dels seus càrrecs se’n poguessin derivar.

Arribats a aquest punt, el meu contertulià em fa notar que l’esperança que hi hagi polítics disposats a assumir responsabilitats per actes o actuacions per ells adoptats o coneguts és pura utopia. I em planteja una doble pregunta: ¿què ha de fer, per exemple, el president del govern espanyol Mariano Rajoy pel què fa als casos de corrupció que afecten de ple al seu partit? La resposta és evident: continuar com vulgarment es diu, traient-se el mort de sobre, perquè en el moment que acceptés algun tipus de vinculació personal o de partit amb aquests casos, no li quedaria cap més alternativa que la de dimitir, o allò que és el mateix, la de suïcidar-se políticament parlant. I aquest és un peatge que cap polític –ni d’allà, ni d’aquí— no sembla disposat a pagar, amb l’esperança que el temps passi i que el soroll mediàtic es calmi. No s’adonen, però, que tard o d’hora, d’una o altra manera, algú els n’acabarà passant la factura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de febrer de 2015

Projectes

Thursday, 12/02/2015 (06:13)

Anem sobrats de moltes coses. Per contra n’estem mancats de bastant altres. Anem sobrats, per exemple, de pronòstics demoscòpics electorals que, segons qui els faci, com es facin, o per encàrrec de qui es facin, tenen cura, segons correspongui, de ressaltar la pujada dels uns o de significar la davallada dels altres. Clar que millor seria escriure que allò en què totes les enquestes coincideixen és que els dies de les majories i/o dels partits dominants en les institucions, han periclitat. Unes majories que a Espanya es concretaven –es concreten encara- en el duet PP – PSOE, i que a Catalunya ho feien fins fa poc en el duet CiU – PSC. Perquè si quelcom hi ha de comú en totes les enquestes que es fan i es desfan és, d’una banda, que el panorama polític continua revoltat i que en conseqüència, l’opinió de la ciutadania varia cada dia que passa segons allò que en cada moment ens diuen que passa. De l’altra, que els parlaments –tant a Madrid com a Catalunya– i els ajuntaments presentaran, abans no acabi l’any, una distribució d’escons que ben poc tindrà a veure molt possiblement amb la que avui es dóna en els hemicicles. Dit d’una altra manera: ens trobem a les portes d’un canvi polític les dimensions del qual potser comencem a intuir, però del que encara està per veure’n tot el seu l’abast.

Però no ens enganyem. Aquests aires de canvi que es dibuixen en el nostre horitzó no ens són exclusius, com ho corroboren els resultats que es van derivar de les eleccions gregues d’ara fa quinze dies, amb la victòria d’una coalició jove com Syriza que encapçalava l’ara ja primer ministre hel•lènic, Alexis Tsipras. Un personatge, aquest, que a més res no tenia ni té a veure amb les famílies polítiques entorn les quals s’establia l’estatus quo que dominava el país hel•lè des de feia anys. No sabem, tampoc en aquest cas, l’abast que aquest canvi tindrà per a Grècia, ni si tindrà cap efecte contagi en properes conteses electorals d’altres països. Tampoc sabem si el canvi operat a Grècia acabarà per incidir sobre les dures polítiques d’austeritat que als grecs els van ser imposades des de la Unió Europea (UE), amb el BCE, i el FMI (la famosa troika) al capdavant. Però una cosa sí que sabem: a Europa calen reformes profundes si de veritat es vol donar el tomb a una situació com l’actual que no fa més que agreujar tota mena de problemes, fonamentalment els d’ordre social.

Escrivia en començar que estem sobrats de moltes coses, i també mancats de moltes altres com, per exemple, de projectes polítics fiables. Hi deu tenir quelcom a veure el fet que vivim aclaparats per una situació política, econòmica i social que només fa uns pocs anys ningú no podia imaginar es donés. Situació que si bé és conseqüència de la suma de molts factors, té la particularitat de presentar un fet que la fa diferent a situacions similars anteriors. I és que la ciutadania, indignada com mai, no està disposada a deixar passar l’oportunitat que té davant per recuperar el protagonisme que li correspon. Una ciutadania que potser sí que ‘passa’ dels polítics actuals, però que en cap cas no ‘passa’ de la política. El temps, també en aquest cas, s’encarregarà de dir-nos si aquesta mobilització social té data de caducitat. Vull creure que no la tindrà. Simplement perquè la ciutadania està farta de mantenir-se al marge de tot, i vol deixar de comportar-se talment com si fóssim senzillament ‘súbdits’ d’instàncies polítiques superiors.

D’aquí que quan la ciutadania és preguntada en ocasió d’un estudi demoscòpic, no s’està de manifestar les seves preferències vers aquells polítics i aquells projectes que els prometen treballar per l’assoliment d’una societat més justa, més equitativa, més solidària…

Clar que la confrontació política basada només en la desqualificació del contrari que sembla ser la tònica que més priva, és possiblement també la manera d’amagar que no es disposa d’un bon projecte…

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de febrer de 2015

ITV’s

Thursday, 05/02/2015 (08:40)

Estem acostumats a què els cotxes, quan assoleixen una certa edat, exhibeixin una enganxina de colors col•locada en el parabrises. Enganxina que, d’una banda, ens diu que el vehicle en qüestió ha passat com a mínim una revisió mecànica -la ITV- des que va sortir de fàbrica, i de l’altra, quant l’haurà de tornar a passar si vol continuar circulant sense riscos innecessaris de poder patir anomalies mecàniques que al seu torn podrien ser causa d’hipotètics accidents. Ara també les cases i els pisos han de passar la seva ITV per garantir les condicions necessàries per ser habitades.

Però no només són els vehicles a motor i les edificacions els que s’han de sotmetre a controls periòdics. Els avenços operats en el camp de la medicina i de l’atenció sanitària, fa que cadascú de nosaltres, d’acord amb les seves circumstàncies personals, passem les nostres particulars ITV’s, ja sigui per un all, per una ceba, o per un vés-a-saber-què. I això en el millor dels casos. Perquè hi ha vegades que arran alguna d’aquestes revisions pot ser que ens retirin de la circulació durant uns dies o potser unes setmanes per tal de resoldre alguna de les moltes anomalies amb les quals ens podem trobar. I és només quan ens toca passar pel ‘taller’ de la salut, com de fet això és un centre d’atenció sanitària, quan més valorem els coneixements i la qualitat humana de les persones que vetllen per la nostra salut i a les quals fem confiança, simplement pel fet que estem convençuts que en les seves està que podem recuperar la normalitat perduda. Són aquestes persones també les que amb la seva dedicació i professionalitat minimitzen els efectes que les retallades que han estat practicades sobre el sistema sanitari tenen sobre nosaltres.

I és quan entrem en el ‘taller’ de les persones, que no tardem en adonar-nos que el rellotge frena de cop i volta el seu ritme trepidant. Fins i tot, si el nostre pas per l’hospital es veu perllongat amb una estada de massa hores i fins i tot de dies, arribarà un moment en el que ens oblidarem del món. Tot plegat perquè aquell món obert i immens enmig del qual ens movem cada dia, i que ens creiem dominar, quan entrem en un hospital, ens queda reduït a un minúscul univers format per una estança, una habitació o un box, i la suma de persones que s’hi mouen encarregades de vetllar pels malalts. I si se’ns acut mirar des d’una finestra qualsevol cap a l’exterior, observarem que mentre nosaltres ‘vivim’ entre les parets d’un centre sanitari, no per això el món ha deixat de girar… Al carrer les persones continuen anant amunt i avall, els cotxes van i venen sense més impediments que aquells que els embussos els imposen, i des de la política es continuen prenent decisions que no acabem d’entendre. Però tant se val. Més enllà dels límits de l’hospital, la vida continua…!

I no serà fins que en sortim que el món recuperarà la dimensió que tenia quan vàrem entrar-hi. I ben aviat oblidarem les lentes hores transcorregudes en l’espera d’una diagnosi o d’una solució pels nostres problemes de salut o pels dels éssers més propers. Tanmateix en el record quedaran les reflexions i les bones promeses que mentre hi érem ens vàrem formular. I quan recuperem la normalitat, encara que només sigui per un sol segon, potser ens preguntarem sobre el perquè de tot plegat. I és que ben mirat costa d’entendre, per exemple, què s’amaga darrera una notícia o d’un titular com el que ens assabenta que mentre un jutge condemna a una persona a gairebé quatre anys de presó per l’injustificable fet d’haver llançat una ampolla contra un Mosso d’Esquadra, una altra jutge s’avé a inhabilitar professionalment durant dos anys i a condemnar amb pena de presó per la mateixa durada als tècnics responsables de la posada en marxa i del manteniment d’una instal•lació d’oci del Parc Tibidabo que arran el seu mal estat va causar, ara fa quatre anys, una víctima mortal, i tres persones més en varen resultar ferides, una d’elles de gravetat… Però la vida continua…!

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de febrer de 2015

Oportunitats

Thursday, 29/01/2015 (06:15)

No escapa a ningú que els fets polítics i socials -sobretot els polítics- als quals estem assistint darrerament estan generant una catarsi d’abast desconegut, i de la que els resultats assolits en les eleccions gregues de diumenge en comencen a donar alguna primeríssima pista. De moment, a casa nostra, haurem d’esperar a què ens puguem apropar a les urnes per intuir-ne quin en serà l’abast a casa nostra. Fa dues setmanes, el fiscal encarregat del cas Gürtel presentava davant l’Audiència Nacional el seu escrit d’acusacions que incloïa la relació de persones a processar, seguida de les penes que des del ministeri públic es sol·licitaven. Pocs dies després, l’extresorer del PP Luis Bárcenas accedia a la llibertat provisional, i només en sortir de la presó confirmava que al PP funcionava una caixa b. No obstant i això, la reacció del partit polític en el govern de l’Estat, directament afectat per les seqüeles que darrera aquest cas de corrupció nien, preferia continuar mirant cap a una altra banda i mantenir-se immers en l’enfadós discurs de negar l’evidència. I no només això, sinó que els populars s’atrevien a treure pit, i proclamar que gràcies a ells s’està acabant amb la corrupció política. Viure per a veure! Mentre, a casa nostra, CDC anunciava la refundació del seu partit a partir de tres premisses. Una d’elles emparada per una idea-força potent com ho és la de ‘corrupció zero’. Però els casos Palau i els de la família Pujol pesen i pesaran com una llosa damunt CDC que tampoc no pot continuar mirant cap a una altra banda. Com tampoc no ho pot fer el PSC amb el cas Mercuri.

Deia la meva àvia que de bones intencions l’infern n’està ple. I deu ser així. ¿Quantes vegades, des de les més diverses instàncies polítiques i des dels mateixos partits polítics se’ns ha promès acabar amb la corrupció? I això no obstant, ¿quantes oportunitats han estat malversades per a fer-ho, tant per via parlamentària com a partir de l’adopció de mesures internes exemplars per parts dels partits afectats? Mentre això no passi, tots els discursos que se’ns puguin fer amb promeses d’acabar amb la corrupció, ens sonaran a molt bones paraules buides de contingut. I és que ja ho diuen els castellans: ‘A Dios rogando y con el mazo dando”.

En un altre ordre de coses, l’aparició de fenòmens i de moviments socials perfectament desconeguts fins fa poc, ha fet que la sensibilitat social torni a aflorar ara en el discurs i en les agendes dels partits tradicionals. Dit d’una altra manera, tothom es recorda de Santa Bàrbara quan trona. Ha estat la pressió de la ciutadania la que ha fet que l’accent social tornés a prendre entitat en els discursos polítics, posant en evidència que quan la ciutadania diu prou perquè no se sent escoltada en les seves reivindicacions, és també quan la  ciutadania es rebota, s’aparta dels partits que fins llavors li havien merescut confiança, i s’alinea amb propostes polítiques que, de moment, tenen la virtualitat de semblar molt més connectades al món real.

És també per aquesta situació plena d’incerteses que estem vivint, que comença a fer fortuna un altre debat fins ara escamotejat. És el debat entorn el model de país que, amb independència o sense, hem de construir. Perquè una cosa ningú ja no discuteix: passi el què passi, les relacions entre Catalunya i Espanya mai més no seran com fins ara havien estat. Però immediatament cal afegir que a mesura que s’avança en el ‘procés’, i que nous desencontres obliguen a refer pactes, i que a cada bugada es perdi un llençol, és també quan apareixen nítidament les sensibilitats i l’accent social dels uns i dels altres quant al model de país que volem construir. La campanya electoral que ens portarà al 27 de setembre acaba de començar. Els nou mesos de campanya que se’ns obren davant nostre, a despit que sigui massa temps, han de servir per clarificar actituds i posicions en relació al model de país (polític, econòmic i social) pel qual estem disposats a treballar. ¿Ho sabrem fer?

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de gener de 2015

Xarxa i llibertat d’expressió

Thursday, 22/01/2015 (12:12)

El debat entorn la llibertat d’expressió, dels seus possibles límits, i per extensió l’anonimat a l’hora d’emetre missatges des de la xarxa, ha reviscolat arran els atemptats terroristes fets fa quinze dies a París, contra Charlie Hebdo. L’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 diu que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. Així és que la llibertat d’expressió és un dret que cal defensar i que cal garantir per damunt de tot.

Una de les aportacions més rellevants que la xarxa –internet- ha fet a la nostra societat és sens dubte la d’obrir oportunitats per a l’exercici del dret a la llibertat d’expressió. I això precisament en uns moments en els que els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) han perdut el monopoli que ostentaven pel què fa a l’emissió d’informació i d’opinió, i per tant a l’exercici de control d’aquesta informació i opinió. Ha estat el de la xarxa, també en aquest sentit un canvi transcendent. Però assenyalat això cal afegir que hem d’anar molt en compte amb aquells que s’aprofiten d’aquesta oportunitat d’expressar-se lliurament que la xarxa els brinda per llençar la pedra i amagar la mà. Hem d’anar en compte amb l’absència de reflexió que l’exigència de respostes ràpides la xarxa imposa. Hem d’anar en compte amb els interessos que hi ha darrera alguns missatges i/o opinions que es difonen a través de la xarxa. Ho he escrit en d’altres ocasions: internet –la xarxa– facilita la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials donen ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal que disposi d’un ordinador –o d’un estri semblant (smartphone, tauleta…)–, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als indubtables avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma el de l’ús ètic de la xarxa. I aquí rau la clau de volta d’un debat en el qual ens convindria aprofundir.

Tothom és lliure de dir el que pensa. Ho garanteix la llibertat d’expressió. Però alhora tothom té dret a saber l’autoria d’allò que des de la xarxa li arriba. Perquè mentre hi ha qui exerceix el dret a la llibertat d’expressió amb plena responsabilitat, també hi ha qui es val d’aquest dret per difamar des de l’anonimat. Són aquests darrers els mateixos que probablement no donen la cara perquè no respecten la llibertat de pensament dels altres. Per això cada dia que passa tendeixo més a pensar que els que fan un mal ús de la llibertat d’expressió són a la vegada els mateixos que es trobarien molt més còmodes en una societat de pensament únic.

S’ha escrit que una societat en la que els seus individus ho poden dir tot sense que ningú no assumeixi l’autoria d’allò que es diu o escriuen, és una societat malaltissa. Probablement. Però encara que això fos així no podem caure en un altre equívoc: l’exercici de la llibertat d’expressió –encara que s’exerceixi des de l’anonimat–  de cap manera pot justificar l’ús de la violència en qualsevol de les seves formes. Cert és que evitar l’anonimat a la xarxa és una tasca tècnicament impossible, però en cap cas pot servir d’excusa per defensar un altre dret del qual a voltes ens oblidem: el dret que assisteix a la ciutadania a disposar d’una informació i opinió lliure de la qual se’n conegui la procedència o l’autoria.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de gener de 2015

Apunts

Thursday, 15/01/2015 (06:07)

Els fets esdevinguts a París fa una setmana arran l’atemptat terrorista fet a la redacció de Charlie Hebdo, han mogut riuades de tinta i d’opinions. No seré jo qui aporti més elements per a la reflexió entorn els molts aspectes que des de diversos angles han estat apuntats per articulistes i opinadors. Sí que m’interessa, però, fer algunes observacions, rases i curtes, entorn qüestions que en el fragor dels comentaris que he llegit i he escoltat he anotat en el meu blog de notes.

La primera apunta a l’associació que fàcilment s’estableix entre religió i terrorisme. Cert és que en nom de la religió s’han fet grans disbarats. Però aquesta premissa no ens pot fer caure en el parany de responsabilitzar a una determinada religió, i als seus seguidors, dels actes terroristes i dels assassinats que en el seu nom es puguin cometre. I si no hem de caure en el parany de confondre religió amb terrorisme, tampoc ho podem fer a l’establir equivalència entre ser àrab, i ser musulmà. De la mateixa manera que no podem equiparar el fet de pertànyer a un partit polític islàmic, amb ser islamista. Tot plegat perquè cadascun d’aquestes conceptes (àrab, musulmà, islàmic, islamista) defineix col·lectius de persones que tenen en comú unes característiques determinades. Així, és àrab la persona que habita o que ha nascut en qualsevol dels països africans i del sud-oest asiàtic que tenen l’àrab com a idioma comú, mentre que és musulmà qui fa de l’islam la seva opció religiosa, sigui o no àrab. Per la seva banda, un partit polític islàmic és el que pren la religió basada en l’Alcorà com a fonament ideològic, mentre que el genèric islamista ens remet a aquells polítics i/o a aquelles polítiques de caràcter fonamentalista que es valen de l’islam per tractar de justificar els seus actes per ignominiosos i aberrants que puguin arribar a ser. I encara que qualsevulla de les combinacions a establir entre aquests quatre col·lectius genèrics és possible, equiparar terrorisme amb religió és en qualsevol absolutament inadequat.

El terrorisme té a veure amb pràctiques polítiques totalitàries nascudes amb l’objectiu d’exercir dominació política sobre les persones i/o sobre el territori que s’ambiciona, i que per aconseguir-ho es valen de la utilització de la violència i de qualsevol situació que els sigui favorable per afegir adeptes a la seva causa, i sobretot per estendre el seu domini basat en la por i en el terror. En aquest context cal incloure a organitzacions com Al-Qaida i el Califat o Estat islàmic, però no pas únicament. I és que una de les paradoxes que estem vivint avui, és que mentre un atemptat com el de París -que a Europa s’està traduint en una crida unànime a salvaguardar la llibertat d’expressió-, en el món àrab pot servir per donar cobertura a governs totalitaris en la seva estratègia de negació continuada de qualsevol llibertat per als seus governats.

La segona anotació té a veure amb el binomi tolerància / respecte. Crec, i així ho he defensat repetidament, que no es tracta de ser tolerants. Més aviat es tracta de ser respectuosos envers els altres, i d’educar en aquest valor del respecte, i de que la llibertat de cadascú té com a límit la llibertat de l’altra. Respectar a l’altre vol dir, d’entre moltes consideracions possibles, evitar que situacions de marginació i d’exclusió social s’enquistin tal com està passant a la nostra societat. Al cap i a la fi són situacions com aquestes que afecten fonamentalment a persones immigrants joves o descendents d’immigrants, les que abonen actituds fonamentalistes, susceptibles de coincidir amb els interessos d’organitzacions terroristes que busquen la negació de la democràcia, i la imposició d’un règim basat en el terror. I, per cert, que d’això ben poc en sentim a parlar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de gener de 2014

Thursday, 08/01/2015 (12:00)

En record, solidaritat i homenatge als periodistes ahir assassinats a París. La llibertat d’expressió és un dret fonamental en la defensa del qual ningú no se’n pot sentir exclòs…