Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014

 

Oportunitats

Thursday, 10/07/2014 (06:28)

Resa una dita popular que mai no n’hi ha dos sense tres. Deu ser veritat, ja que enguany he tingut l’oportunitat d’absentar-me de casa tres vegades en un molt curt espai de temps, i sempre per gaudi personal. La primera de les oportunitats va ser en ocasió de poder recórrer el tram gallec del Camí francès de Sant Jaume acompanyat d’uns bons amics. La segona em va permetre viatjar fins a un país alhora proper i llunyà al nostre com ho és Albània. I per completar la trilogia d’oportunitats, aquest darrer cap de setmana participava en la VIII edició del Festival Coral de Verona Garda Estate en la meva condició de cantaire d’una formació coral sabadellenca. He de dir que en el decurs d’aquesta trobada vaig sentir una enveja sana per l’èxit d’una trobada que simplement es val de l’anomenada i de l’encant que Verona desperta per atreure corals d’arreu d’Europa fins un petit llogarret a 20 qms. de la ciutat en la que William Shakespeare va situar l’acció d’una de les seves tragèdies més populars: ‘Romeu i Julieta’. El nivell musical de les corals participants no és homogeni. Però com que tampoc no es tracta d’establir cap mena de competició entre elles, aquesta circumstància no és rellevant pel fet que l’objectiu de la trobada és oferir a les corals, directores i directors, i cantaires, l’oportunitat de compartir experiències i cançons durant quatre intensos dies. I això s’aconsegueix amb escreix. Ah! I abans que em passi per alt m’afanyaré a deixar escrit que en aquesta trobada internacional, Catalunya hi estava representada per dues corals sabadellenques, i a més creualtenques: Catasons de l’Escola de Música Creu Alta, i Cants al Vent resident a l’Estruch.

I mentre compartíem cants per contrades del Véneto, des de Catalunya ens arribaven males vibracions polítiques per a la salut i la qualitat de la nostra democràcia. Com sabem, el Consell de Ministres va aprovar la setmana passada noves mesures econòmiques que si més no pel seu contingut no poden considerar-se oportunes. Mesures que justifiquen plenament el clima d’enuig instal·lat en la ciutadania contra del govern espanyol per la seva manera particular d’entendre la democràcia i de practicar la política. I és que en la reunió ministerial de divendres, i com aquell qui diu per la porta del darrera, s’aprovaven canvis legislatius de molt abast que afectaven –modificant-les–  a una vintena llarga de lleis ordinàries, i a les competències de les Comunitats Autònomes. Per evitar-se contratemps, l’executiu es va valdre novament de la figura del decret-llei de la qual ve abusant des que es va encetar aquesta legislatura, en un intent d’evitar sotmetre’s al perceptiu debat parlamentari. Aquesta vegada, però, la maniobra no li ha sortit bé, i abans d’ahir el govern tenia de fer una certa marxa enrere. En qualsevol cas, l’actitud sectària dels populars continua essent el millor viver de simpatitzants amb el que l’independentisme compta.

Ho he escrit en d’altres ocasions: la ciutadania està farta d’imposicions, de retallades socials i de llibertats, de no diàleg… Per contra clama perquè els partits polítics facin front a les seves responsabilitats i cerquin solucions als problemes que ens afecten i que per les seves actituds no sembla que els preocupin amb excés. Els problemes més sobresortints, encara que no únics, la fractura creixent en les relacions Catalunya-Espanya, i els casos de corrupció que planen damunt la política i d’alguns significats personatges públics. I si no hi ha justificació possible que avali el no diàleg entre Rajoy i Mas, tampoc no n’hi ha per ‘l’oblit’ que els partits fan dels casos de corrupció que a ells els afecten. L’oportunitat de recuperar la confiança vers la política i de regenerar la democràcia passa per acarar aquestes qüestions en una primera instància. Mentre, la desafecció polítics-ciutadania tendirà a créixer perillosament.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juliol de 2014

Êthos

Thursday, 03/07/2014 (07:02)

Si sovint paréssim més atenció al nostre entorn que no pas ho fem normalment, i si no ens deixéssim portar per la dinàmica i les agendes que se’ns marquen, probablement ens adonaríem que vivim instal·lats en una mena de sínia que no fas més que girar i girar, fressant una i mil vegades el mateix camí sense possibilitats d’avançar ni sortir-se ni un sol mil·límetre d’allà on som. L’experiència ens demostra que el girar i girar ens priva alhora d’acarar –per resoldre’ls– els dubtes i qüestions que ens interpel·len.

Hom té la sensació que a causa de discutir –més que no pas debatre— a l’entorn d’unes mateixes qüestions possiblement transcendents, però no per això úniques, correm el risc de deixar passar oportunitats per avançar en el procés de construcció d’una societat més justa i solidària. D’aquesta manera no ens pot estranyar que passin per alt algunes bones notícies que s’esdevenen ben a prop nostre, i que això no obstant no acaben de trobar massa ressò perquè són ‘tapades’ per les notícies recurrents de cada dia. Clar que ben mirat, qui sap si millor que sigui així, atès que ‘a la chita callando’ tal com diuen els castellans, determinats projectes poden avançar sense fer soroll gràcies a la constància de persones disposades a fer feina, a no deixar-se portar per les adversitats, interessades en sumar i en buscar  complicitats per aconseguir allò que es proposen.

A Sabadell, a casa nostra, aquest darrer cap de setmana ‘saltava’ a la palestra una d’aquestes bones notícies que no mereixerà dissortadament massa atenció mediàtica malgrat la seva indubtable transcendència social i ciutadana. A la Serra d’en Cameró s’inaugurava oficialment les noves instal·lacions de l’Associació Êthos; una entitat sense ànim de lucre que des de fa set anys treballa i fa costat a les persones que precisen dels coneixements i de l’experiència de professionals especialitzats per superar una drogodependència. I aquesta tasca, Êthos, la fa mitjançant programes de rehabilitació integral i de reinserció social que s’estan demostrant altament eficients. Fins aquí el titular de la notícia. A partir d’aquí potser val la pena refer part del camí que des d’Êthos s’ha tingut de recórrer per assolir l’objectiu de disposar d’unes instal·lacions des de les quals poder desenvolupar la tasca social amb millors condicions. Un camí que ha estat ple d’obstacles, incomprensions i de malentesos que finalment i sortosament s’han demostrat que no tenien cap raó de ser.

En aquest cas la col·laboració establerta entre l’administració local i la iniciativa d’un grup de professionals i de ciutadanes i ciutadans disposats a aportar el seu gra d’arena per contribuir a la solució d’un problema que a voltes amaguem massa com ho és les drogodependències, ha tingut un bon final. Êthos, aquella entitat que va néixer amb la voluntat de servir a la societat, disposa avui d’unes instal·lacions des de les quals prestar un millor servei, al bell mig d’un barri sabadellenc que inicialment no veia amb bons ulls donar acollida a aquesta entitat assistencial. Unes instal·lacions, les d’Êthos, que s’han ubicat en una part de l’edifici La Torre que els ha cedit l’Ajuntament de Sabadell, i que els membres de l’Associació Êthos han tingut cura de rehabilitar-lo i adaptar-lo a les necessitats assistencials al servei de les persones que cerquen ajut per sortir de la roda a la que una drogodependència els té lligats.

Llarga vida a aquesta institució sabadellenca que compleix amb la seves finalitats gràcies també a les aportacions dels seus socis, usuaris, i col·laboradors externs. I és que com s’ha demostrat, el gran capital del qual Êthos disposa no rau tant en l’ordre monetari, sinó en la dedicació de l’equip de professionals responsable del centre, i de les persones que voluntàriament i desinteressadament contribueixen a la consecució dels objectius que s’han marcat al servei de la societat i de la dignitat de les persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2014

Un mes després…

Thursday, 26/06/2014 (07:08)

Qui ho havia de dir fa just un mes, quan es varen conèixer els resultats assolits pels partits i les coalicions espanyoles i catalanes en les eleccions al Parlament Europeu que el panorama polític estatal i nacional canviaria com ho està fent, atesos els discursos que aquella nit electoral vàrem poder escoltar per part dels líders polítics. Però una cosa són les paraules i l’altra ben diferent els fets. I en política sabem que el mai és el pas immediat que cal donar abans del sí sense condicions. Amb les eleccions europees començaven a germinar les llavors de l’herència d’aquell 15-M d’ara fa tres anys que va ser el primer gran avís de què res no seria en política com fins llavors havia estat. La crisi econòmica, el desencís i el progressiu allunyament de la ciutadania dels partits polítics clàssics, que no de la política,  han començat a reflectir-se en les urnes en forma d’una molt alta abstenció, i sobretot de suport a moviments polítics de nou encuny, amb ‘Podemos’ al capdavant.

Les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. Així els efectes de les darreres eleccions han acabat per agreujar les crisis internes –en alguns casos latents— que es donaven en el sí de les formacions que fins fa poc lideraven el mapa polític. La dimissió, en el cas dels socialistes, dels seus màxims responsables a Espanya i a Catalunya, n’és un bon exemple. I malgrat que no s’hagin produït encara més dimissions en d’altres formacions polítiques, el cert és que aquestes trampegen el temporal com poden aixoplugats pels efectes de la crisi dels socialistes. És el cas del PP, i també de CiU amb un Duran i Lleida més crític que mai quant als posicionaments independentistes del partit dominant en la coalició que governa Catalunya. El gran beneficiat a casa nostra de la situació per la qual travessen PSC i CiU és ERC que a hores d’ara s’ha erigit en la primera força política catalana. I això per mèrits propis, però també per la pèrdua de suports que han patit els seus competidors polítics més immediats.

Tot i que les dimissions de Pérez Rubalcaba i de Pere Navarro són rellevants, i sens dubte tindran conseqüències en el futur dels socialisme espanyol i català, la notícia que més ha revolucionat la política espanyola els darrers 30 dies haurà estat l’abdicació del Rei Joan Carles I a favor del seu fill Felip VI. En aquest cas, possiblement pugui establir-se relació causa-efecte amb el resultat de les eleccions europees. Però que això sigui així no evita pensar que precisament han estat aquests resultats, juntament amb les desafeccions i desencontres en les relacions entre Estat i Catalunya, així com la imminència del desenllaç dels casos judicials que planen sobre la filla i gendre de Joan Carles, la suma perfecte de factors que han aconsellat accelerar un relleu en la Corona de l’Estat que, de fet, estava sobradament anunciat.

I si en un mes hem assistit a tants i a tan transcendents canvis, no és difícil pronosticar que abans no arribi la tardor calenta que ens anuncien, haurem de passar per un estiu que se’ns presenta especialment calorós. D’aquí que moltes coses estan encara per succeir en un país en el qual continuen sense abordar-se els problemes més punyents que es deriven de la crisi econòmica i social –i fins i tot política–  que patim amb l’atur, la corrupció, i el frau i l’evasió fiscal en molt primeríssim lloc. Per contra, el govern Rajoy, sense encomanar-se a ningú (llegeixi’s Brussel·les) frivolitza amb una rebaixa d’impostos que no resolt absolutament res, més enllà d’intentar evitar encara més la caiguda del PP. Però com escrivia abans, res ja no serà com fins ara havia estat, i tots els moviments que s’estan produint –Corona inclosa– no poden amagar el rerefons d’una societat que clama per canvis estructurals profunds. Una societat farta d’operacions de maquillatge. I això que és vàlid per l’Espanya immobilista, també ho és per la Catalunya que vol decidir com volem que sigui el nostre futur en tots els ordres, i en tots els sentits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 2014

 

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon al Palau de la Música Catalana varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014

 

Els 14′s

Thursday, 12/06/2014 (05:31)

Al mirar enrere per saber més quant a la nostra història, constatem que els anys dels darrers segles acabats en 14 estan impregnats tots ells d’un alt significat nacional. Així, el 22 de juliol de 1614, Ramon d’Olmera i d’Alemany era nomenat el 84è. president de la Generalitat de Catalunya. Durant el seu mandat de tres anys, van produir-se incidents amb els bandolers que com Joan de Serrallonga i Perot Rocaguinarda actuaven empesos pel seu desacord amb les institucions arran la situació social que a Catalunya es vivia. Un segle més tard, el 1714, un fet decisiu sobradament conegut de la nostra història: el setge de Barcelona, una de les darreres operacions militars de la Guerra de Successió Espanyola que enfrontava els defensors de Barcelona (que donaven suport a Carles III) amb els exèrcits de Felip V. El setge va acabar amb la derrota dels defensors de Barcelona, sobrepassats en nombre i envoltats pels soldats borbònics. D’aquella desfeta, una duríssima repressió, la crema d’algunes ciutats, la derogació de lleis i furs, i els Decrets de Nova Planta (1716).

Si avancem i canviem de segle, a finals del mes de maig del 1814 es retiraven de Barcelona les tropes franceses que havien ocupat la ciutat des del 1808. D’aquesta manera es posava punt i final a la Guerra del Francès (tal com se la coneix a Catalunya), o a la Guerra de la Independència (tal com se l’anomena a la resta d’Espanya). Una guerra que tantes víctimes va causar entre la població, i que tanta fam va deixar darrera seu. La guerra acabà amb l’expulsió dels francesos, i també amb la derogació per Ferran VII de la que havia estat la primera constitució espanyola, la Constitució de Càdis (1812), una de les més liberals de l’època. Va ser així com Espanya i Catalunya retornaven a l’absolutisme monàrquic que les Corts de Càdis havien abolit. Va ser així com els habitants de Catalunya tornàvem a ser súbdits de la monarquia absolutista de Ferran VII, després d’uns anys d’haver estat ciutadans.

Amb l’arribada del segle XX, un altre any acabat en 14 prou singular. L’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya que fins a la seva mort (el 1917) presidiria Enric Prat de la Riba. Ell va ser, a partir que Eduardo Dato promulgués el reial-decret que havia d’obrir les portes a què les diputacions provincials espanyoles es poguessin mancomunar per millorar la seva capacitat administrativa, qui va saber edificar una institució cabdal que aniria més enllà d’una simple ‘millora administrativa’. La Mancomunitat va ser una experiència política i social del catalanisme que quedaria frustrada per la dictadura de Primo de Rivera que l’abolí l’any 1925. No obstant i això, la Mancomunitat va deixar darrera seu un pòsit d’avenços i d’estructures modernitzadores per al país, especialment en l’àmbit de l’agricultura. Com recordava el president Artur Mas fa uns mesos arran la commemoració oficial del centenari de la Mancomunitat, “mai tant pocs, en tants pocs anys, i amb tan poc havien fer tant”. Però l’any 1914 no va ser només transcendent per Catalunya. Ho va ser també per Europa i pel món. El juny d’aquell mateix any, a Sarajevo, queia assassinat l’hereu de la corona austrohongaresa; un fet que va ser l’espurna que va desencadenar la Primera Guerra Mundial.

De cadascun d’aquests anys 14’s se’n poden extreure conclusions diverses segons s’observin i es valorin els fets esdevinguts. En qualsevol sorprèn que les celebracions entorn el tricentenari de l’Onze de Setembre de 1714, comportin passar pràcticament de puntetes pel centenari de la Mancomunitat de Catalunya, i sobretot amagar el 1814 com a any final d’un període en el que el país va viure dividit entre els patriotes i els afrancesats que es debatien enmig de conceptes gens fàcils de compaginar com el patriotisme, la nació i la modernitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de juny de 2014

Apunts

Thursday, 05/06/2014 (07:41)

De les eleccions europees d’ara fa una desena de dies, cinc apunts/reflexions anotats en el meu dietari de campanya amb el rerefons de l’abdicació del Rei:

1. Insisteixo. La baixa participació ciutadana –menys del 50% del cos electoral– és la pitjor denúncia contra les maneres d’entendre i de fer política que es practiquen. No obstant observo que els  partits ‘passen olímpicament’ de fer de l’abstenció una lectura precisa, de preguntar-se’n les causes, i en conseqüència d’assumir-ne responsabilitats que de ben segur els pertoquen.

2. L’esquerra, cada vegada més dividida, dona ales a una dreta que es presenta unida. El desastre electoral del PP només queda ‘edulcorat’ pels pitjors resultats obtinguts pel PSOE els darrers anys. Una dada a tenir molt en compte: el PP obtenia en les darreres europees poc més del 26% dels vots emesos, mentre que els vots dels partits que s’autodenominen d’esquerres sumaven pràcticament el 45% dels vots escrutats. Haurem de convenir que aquell crit dels anys 70’s del segle passat que proclamava que la “izquierda unida jamás será vencida” continua essent vàlid…, això sí, si canviem esquerra per dreta…

3. ‘Podemos’ és la gran sorpresa de les eleccions a Espanya a l’obtenir cinc escons a l’europarlament. A Catalunya aquesta jove formació política haurà estat la setena en nombre de vots. Tanmateix, però, el percentatge de vots obtinguts a Catalunya (4,66%) no es correspon amb els que ‘Podemos’ obtenia en el conjunt de l’Estat (7,97%). Una de les explicacions possibles rau en que mentre a la resta de l’Estat el moviment liderat per Pablo Iglesias gaudia d’una certa presència mediàtica gràcies a alguns canals de ràdio i televisió privats, a Catalunya, la presència del seu homònim ‘Podem’ no disposava de les mateixes oportunitats, atès que tant els mitjans públics com els privats que operen des de Catalunya, no varen donar veu a aquesta formació política, a despit que des del moviment ‘Procés Constituent’ que lideren Teresa Forcades i Arcadi Oliveras, es demanés el suport per a aquesta joveníssima formació política estatal que també deu el seu èxit electoral a les xarxes socials i a l’assumpció dels principals punts defensats pel moviment 15-M; punts que les formacions polítiques clàssiques de l’esquerra no han estat capaces de fer seus.  

4. A Catalunya, ERC treu rèdit a la claredat del seu missatge republicà i independentista, i es fa amb prop del 24% dels vots. Fa uns anys ERC era la única força que defensava la independència, i no obstant això, en els seus millors moments electorals (eleccions autonòmiques del 2003), no va arribar a assolir més del 17% dels vots emesos. Avui, la històrica formació republicana lidera el mapa polític a Catalunya en detriment de les formacions que fins ara havien estat hegemòniques al país: CiU i PSC. Malgrat que els resultats de les eleccions europees no poden traslladar-se a cap altra contesa electoral sigui d’àmbit estatal, nacional o local, la tendència d’ERC a créixer és evident. I possiblement continuarà mentre l’estratègia de la formació republicana sigui la d’influir decisivament en el govern de Catalunya sense haver-ne de formar part. És a dir, l’estratègia d’un sí però d’un no, ni com a govern ni com a oposició…

5. Mentre les xarxes socials es dinamitzen, la majoria dels partits polítics continuen ancorats en els vells sistemes d’elecció, de representació, i de debat intern del passat que res no tenen a veure amb les exigències participatives que la ciutadania reclama pels temps actuals. Dit d’una altra manera: mentre ens trobem en ple segle XXI, les normes que regeixen el funcionament de la democràcia i dels partits polítics continuen essent les mateixes que imperaven en un molt llunyà segle XIX.   

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de juny de 2014

I ara?

Thursday, 29/05/2014 (08:34)

No es poden analitzar els resultats de les eleccions europees de diumenge sense tenir en compte dos factors que estan propiciant canvis estructurals profunds en el comportament de la societat europea. També de l’espanyola, de la catalana i de la sabadellenca. Canvis dels quals, utilitzant terminologia de Dolores de Cospedal quan tractava d’explicar-se en relació al cas Bárcenas, els seus efectes ens estan arribant ‘en diferit’. La crisi financera que va iniciar-se l’agost del 2007 als Estats Units (EUA) i que readaptada a crisi econòmica va aterrar a Europa un any més tard, va posar en marxa una dinàmica social regressiva al ser dictades des de Brussel·les dures mesures restrictives amb les quals acarar el dèficit. Mesures que al seu torn varen comptar amb la complicitat dels governs europeus de torn, i que són les que han acabat per desencadenar un tsunami que està desbordant qualsevol previsió, i sobretot està passant factura als partits polítics tradicionals que fins ara havien gaudit d’una certa hegemonia que no s’acaben d’adonar –o que no es volen adonar– que els temps estan canviant…, i molt!

En les eleccions de diumenge passat no es dirimia només –que també— quin havia de ser el color del govern europeu pel qual s’havia d’apostar, i en conseqüència per quines polítiques, sinó que en el joc electoral hi entraven altres factors de caràcter ‘regional’, usant en aquest cas terminologia plenament europea. Factors que en el nostre cas presentaven una dimensió i projecció estatal, però també nacional, i fins i tot local. Veiem-ho. Des d’un punt de vista estrictament europeu –que és el que tocava discernir diumenge passat– es tractava que el cos electoral dels 28 països membres de la Unió es manifestés en relació a l’acceptació o no de les polítiques d’austeritat imposades des de Brussel·les sota el dictat dels mercats i amb la complicitat de la Merkel. Escrit això, en el nostre cas i en clau espanyola, diumenge es dirimia l’abast del desgast dels dos partits fins ara hegemònics a nivell d’Estat: el PP i el PSOE. Per acabar-ho d’adobar, des d’un punt de vista català, les eleccions es presentaven en clau sobiranista, mentre que a nivell sabadellenc, es tractava d’avaluar l’estat de polític de la ciutat després de més d’un any llarg de trifulgues en la política municipal.

Però les coses són com són, i els resultats són els que han estat. I de qualsevol anàlisi se’n poden extreure algunes conclusions que poden ser perfectament vàlides tant a escala europea, com estatal, nacional, o local. La primera: la molt preocupant baixa participació de l’electorat. Unes eleccions en les que no hi prenen part més de la meitat dels electors es converteixen de facto en una denúncia quant a l’interès que per part de la ciutadania mereixen les propostes polítiques que des dels partits i coalicions es formulen. La política, també l’europea, continua excessivament allunyada d’una ciutadania que no percep la importància de les decisions, de les polítiques que des de Brussel·les s’impulsen. La segona de les conclusions ens parla de que les persones que han anat a votar ho han fet posicionant-se globalment en contra dels partits fins ara hegemònics. Els electors han preferit donar suport a moviments polítics emergents que una part de la ciutadania perceben com a alternatius a unes polítiques europees en les quals no confien. Deixant a banda què ha passat a la resta d’Europa amb l’eclosió de forces polítiques de contingut populista, euroescèptic i/o d’extrema dreta, a Espanya apareixen amb força formacions polítiques per les quals ningú no en donava ni cinc de calaix fins fa quatre dies. Un fet a tenir molt en compte. Una tercera conclusió: a Catalunya, el suport al dret a decidir n’ha sortit clarament reforçat. I això de la mateixa manera que fonamentalment el PSC –però també altres forces polítiques– s’ha vist castigat per les seves actituds i indefinicions quant al dret a decidir. Qui es beneficia clarament d’aquest estat de coses és sens dubte ERC, que també a Sabadell aconsegueix uns excel·lents resultats.

Però que ningú extrapoli els resultats de les urnes diumenge passat cap a futures conteses electorals. Si més no perquè a l’hora de prendre en consideració els resultats d’aquestes eleccions europees, no es poden menystenir dues circumstàncies més que a Catalunya hi han influït: d’una banda, la mobilització del vot sobiranista que es posa de relleu en l’augment de la participació popular en prop de 10 punts en relació a les eleccions al Parlament europeu d’ara fa 4 anys; de l’altra, la voluntat –ara ja absolutament comprovable– del poble de Catalunya d’apostar per poder exercir el dret a decidir. Però tampoc no es pot confondre aquest suport majoritari al dret a decidir que explícitament reclamen cinc formacions polítiques (ERC, CiU, ICV, CUP i indirectament ‘Podemos’), amb el suport a la independència de Catalunya que sense fissures reclamen ERC, CDC i la CUP…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de maig de 2014

 

La Plaça de la Creu Alta

Monday, 26/05/2014 (22:50)

La plaça de la Creu Alta, tal com era els anys 60′s del segle passat

Se suposa que ara disposo de més temps que no pas fa uns mesos quan encara em trobava laboralment plenament actiu. Si més no és ben cert que a hores d’ara em plau més que abans passejar tranquil·lament pels carrers del barri. M’agrada fer-ho, i m’agrada aturar-me a badar en qualsevol indret i amb qualsevol excusa, per remoure els prestatges de la meva memòria i rememorar –no pas per nostàlgia– com era el barri quan jo era petit. M’agrada també observar a les persones que van i venen qui-sap-des-d’on-i-cap-a-on, i constato els molts canvis que en el barri s’han produït en les darreres dècades; canvis en positiu que tenen a veure amb la seva fisonomia física i amb la de les persones que hi convivim.

Precisament fa pocs dies, en un d’aquests meus badar i transitar per places, carrers, i carrerons del barri, vaig aturar-me en l’espai que per a mi és més emblemàtic: la plaça de la Creu Alta. I m’hi vaig aturar perquè en passar-hi em vaig sentir atret pel brogit que a aquella hora mitjana de la tarda omplia l’atmosfera de tota la plaça. Vaig asseure’m en un banc i vaig començar a mirar aquí i allà. No va passar ni un minut abans no se’m van fer presents unes imatges en blanc i negre d’aquella mateixa plaça quan jo comptava només amb uns pocs anys d’edat. Una plaça, llavors, potser en consonància amb la resta del barri, era de dimensions tant escasses que gairebé no hauria merescut ostentar-ne el títol de plaça. Qui sap si per això, una de les dues úniques línies urbanes d’autobusos del Martí que recorrien de nord a sud i de sud a nord una part de la ciutat –la que anava des de la Creu Alta fins al baixador de la Renfe al final de la Rambla–, resava en els rètols que informaven de l’inici i del final del trajecte, i això sí en castellà per imposició del franquisme, simplement ‘Cruz Alta – Apeadero’.

Però temps era temps, i amb el pas dels anys, aquell espai tan escàs cruïlla històrica de camins, havia de fer-se gran per merèixer el títol de Plaça en majúscules. I és així com avui la Plaça de la Creu Alta compleix amb escreix el paper que a qualsevol plaça li pertoca de ser punt de trobada, lloc de celebracions i de jocs, de relació i de convivència. Però a més, la nostra Plaça de la Creu Alta és l’eix vertebrador d’un entorn de barri potent amb equipaments que li confereixen identitat pròpia com l’església i el Centre parroquial de Sant Vicenç, o el Centre Cívic i el Poliesportiu de Can Balsach, o l’escola de la Creu Alta, o l’Estruch…

Mentre en tot això anava pensant, el batall de la campana del rellotge de la parròquia em feu adonar que era hora de tornar a casa. I ho vaig fer plenament convençut que avui la Plaça de la Creu Alta és per història, trajectòria, i funció, la nostra particular plaça Major i alhora espai idoni on poder celebrar un any més la nostra Festa Major. Gaudim-ne!

Publicat al número 27 de Diari de la Creu Alta. 

 

El dit i la lluna

Thursday, 22/05/2014 (07:21)

Els dies passen, i no obstant això hi ha qüestions que semblen condemnades a aparèixer periòdicament damunt la taula del debat públic sense que per això mai no acabin de ser tractar-des convenientment. Una d’aquestes qüestions és entorn els continguts a internet com a canal en general, i de les xarxes socials en particular, i que per mor d’unes declaracions del ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz la setmana passada, ha tornat a ser notícia. I és que el ministre, qui sap si traït per les ganes d’emprendre una creuada contra alguns internautes, va anunciar que s’hauria d’estudiar l’adopció de més mesures legislatives per penalitzar les opinions publicades a la xarxa susceptibles d’“incitar l’odi o de fer apologia del delicte”. Les paraules de Jorge Fernández-Díaz van ser dites, encara que posteriorment matisades per la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría, arran el mai justificable assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, i de la publicació a la xarxa de comentaris inadequats que, en tot cas, parlen i qualifiquen la qualitat democràtica, i sobretot humana dels seus autors.

Ho he escrit diverses vegades: internet és l’altra gran ciutat en la qual ens toca viure i conviure. Una ciutat global, sense fronteres, en la que com s’esdevé en la ciutat física, hi podem trobar de tot i força. Des de persones –la majoria–  que en fan un ús responsable, fins a d’altres que emparades en un anonimat cada vegada més impossible, se senten amb força per vulnerar les més elementals normes de respecte que haurien de presidir la convivència en una societat que se suposa plenament democràtica. No escapa a ningú que la ciutat física i la ciutat virtual tenen, però, un mateix factor determinant: el factor humà. És a dir les persones que en elles hi viuen i es mouen. Persones que al seu torn s’associen d’acord amb els seus interessos, les seves preferències, les seves maneres de fer i d’actuar.

Clar que entre la ciutat física i la ciutat virtual hi ha diferències… I una d’aquestes és que les persones i les associacions que s’estableixen en la ciutat virtual –les xarxes socials en el cas d’Internet—  tenen al seu abast una molt més alta capacitat d’arribar a més persones per difondre missatges. Malgrat això, quan hom vulnera lleis o atempta contra l’honor de les institucions i/o les persones a través de la xarxa, n’hi ha d’haver prou amb l’actual legislació per perseguir les males pràctiques. Que no s’escarrassin els polítics de torn, i que no ens amenacin amb més lleis restrictives per a les llibertats, amb la d’expressió al capdavant. En tot cas, i amb això hi podem estar d’acord, allò que correspon quan des de les xarxes socials es comet un delicte, és identificar als seus autors i aplicar-los la llei, de la mateixa manera que s’identifiquen i es persegueixen els autors dels delictes que es cometen en la ciutat física.

Una altra cosa, i aquesta pertany més al fons que no pas a la forma de la qüestió, és la d’apel·lar al saber fer, al respecte i al civisme com a valors que haurien de presidir l’actuació de les persones, també en la xarxa. Però assenyalat això, la pregunta sorgeix immediatament: ¿com podem apel·lar a les bones pràctiques en la xarxa, quan en la societat física les males pràctiques imperen, i massa sovint no són reprovades socialment, no ja pels mateixos governants i polítics, sinó que tampoc ho són pels mitjans de comunicació? Penso que és sobrer posar exemples. I en aquesta apel·lació al civisme, al respecte a l’honor de les persones i de les institucions, els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular hi tenim molt a dir, i més a fer. En especial quan es tracta d’evitar que el soroll de la xarxa –de la ciutat virtual–  ens despisti en relació als que són els problemes de fons que més ens haurien de preocupar per garantir la nostra bona salut social i democràtica. Però aquestes són figues d’un altre paner. Potser ens passa massa, que com en el cas del neci, ignorem la lluna per fixar-nos només en el dit que l’assenyala.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de maig de 2014