Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Apunt post-electoral…

Thursday, 28/05/2015 (06:01)

Els resultats obtinguts per les diverses formacions polítiques sabadellenques diumenge passat a partir dels quals s’haurà de configurar el nou consistori que tindrà la responsabilitat de governar la ciutat els propers quatre anys, donen i donaran molt joc als analistes i als observadors polítics i en conseqüència se’n podran extreure tantes reflexions i conclusions com punts d’observació s’estableixin. En qualsevol cas, al fer una primera i urgent aproximació a aquests resultats i si es pren com a referència l’eix tradicional dreta-esquerra, s’observarà que a Sabadell es manté la tendència d’anteriors conteses municipals en les que els electors han vingut atorgant majoritàriament la seva confiança a forces polítiques de caràcter progressista. Corrobora aquesta asseveració el fet que des de les primeres eleccions municipals després del franquisme l’any 1979, la ciutat ha disposat sempre de governs de progrés amb tots els matisos que hom vulgui objectar-hi.

Clar que a aquesta primera constatació que ens parla del caràcter progressista que en el camp municipal ofereix la ciutat no ha de ser suficient a l’hora d’explicar els resultats de diumenge que a diferència d’anteriors conteses electorals municipals, el partit o la força més votada –en aquest cas el PSC– no només no obté uns resultats que li garanteixin la formació de govern sense massa problemes, sinó que pateix una forta davallada quant al número de vots obtinguts en relació a les anteriors eleccions municipals. Davallada que al seu torn solament pot explicar-se quan s’analitzen els factors tant locals com nacionals que l’han propiciat. I d’entre tots els possibles, el que té un pes més determinant a l’hora de ‘llegir’ els resultats aconseguits pels socialistes diumenge passat és el cas Mercuri, i les conseqüències que en forma de divisió interna del PSC ha comportat, i que com a primer dany colateral va deixar fora de qualsevol possibilitat de reelecció al que ha estat alcalde de la ciutat els darrers catorze mesos, en Joan Carles Sánchez. Una divisió que a més ha quedat reflectida en la composició mateixa de la candidatura presentada pel PSC i encapçalada per en Josep Ayuso, en la que no hi figuraven alguns dels regidors i regidores més populars de l’equip de govern que acaba el seu mandat. Sobre el PSC hi ha pesat un segon factor a considerar que es conseqüència de la crisi que plana sobre el socialisme català arran el procés sobiranista i que ha portat divisions i desercions en un partit que històricament ha jugat un paper cabdal en la vertebració social de Catalunya.

I encara un tercer factor que, en aquest cas, plana no només sobre el PSC sinó que també sobre el conjunt de partits tradicionals i que marcarà –que ha començat a marcar ja– la política catalana com ho és l’eix entre la nova i la vella política que sorgeix del moviment del 15M i que es consolida amb formacions i moviments polítics que saben recollir el cansament social que ve provocat per la incapacitat de la vella política que opta per les retallades abans de decidir-se a acarar una necessària regeneració de la democràcia, fer front a la corrupció en qualsevol de les seves formes, i sobretot cercar solucions per als problemes que es deriven d’una escletxa social que tendeix a créixer dia rere dia.

És també la suma d’aquests factors que explica, almenys en part, l’augment en la fragmentació del vot que si bé ja es donava a Sabadell, s’ha vist potenciat en aquesta darrera contesa electoral i que ha donat pas a un mapa polític local que sembla abocar-nos a un govern municipal feble precisament en uns moments en els que a la ciutat li convé tot el contrari. D’aquí que de les forces polítiques més votades cal esperar-ne un exercici de responsabilitat com a pas previ al de conformar un govern municipal estable, capaç de transmetre confiança i de liderar un projecte de ciutat que sigui il·lusionant i engrescador, i al que necessàriament s’hauran de sumar el major nombre d’actors polítics, econòmics, culturals, esportius i socials de la ciutat. Que així sigui ens hi va molt a tots plegats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de maig de 2015

Can Balsach al servei del barri

Friday, 22/05/2015 (06:48)

Estic segur de no errar si escric que el nostre és a hores d’ara el barri sabadellenc amb una nòmina més alta quant a moviments associatius, especialment de gent jove. És aquesta una altra mostra de la vitalitat que atresora la Creu Alta. De fet, si repassem la història dels Tallarets, ens adonarem que un dels trets característics del barri és l’haver estat bressol i punt d’acolliment i de projecció d’entitats i iniciatives sabadellenques tant d’ordre cultural com esportiu o estrictament associatiu. Un tret que amb el pas del temps no ha minvat, si no molt al contrari…

Per això no ha d’estranyar que des de les entitats del barri es vingués reclamant a l’Ajuntament la cessió d’un espai municipal capaç de donar-los aixopluc com ho era i ho és la part nord fins ara en desús de l’antiga fàbrica Balsach, a tocar del Centre Cívic i del pavelló municipal del mateix nom. Diuen, i és cert, que la unió fa la força. I ha estat precisament la unió de les entitats del barri la que ha fet que amb paciència i treball es fes realitat l’anhel perseguit, que es va concretar en el Ple municipal del mes de gener d’enguany quan, per unanimitat, s’acordava la cessió dels espais de l’antiga fàbrica Balsach a l’Associació Casal El Tallaret, entitat que reuneix a totes les existents en el barri quen’haurà de tenir cura de la seva adequació i gestió.

Els creualtencs i les creualtenques estem n’enhorabona a l’haver conquerit un nou espai d’ús públic que ha de servir de punt trobada d’entitats i de veïns i de dinamització social del barri. Al seu torn, la ciutat de Sabadell ha de veure com un dels edificis municipals amb risc d’anar-se degradant a mesura que el temps passava, disposarà en breu d’una nova funcionalitat. La fórmula escollida per la cessió –fórmula que ja es venia utilitzant per a la cessió d’espais a entitats ciutadanes de caràcter assistencial–, hauria d’obrir les portes a la recuperació d’espais municipals en desús per a ser utilitzats per associacions i/o entitats ciutadanes a canvi de garantir-ne la seva gestió i conservació.

Felicitem-nos doncs d’aquest èxit, i felicitem als que l’han fet possible. I sobretot, fem vots de llarga vida tant pel nou equipament de barri com per les entitats i activitats que s’hi aixoplugaran…

Publicat al número 28 del Diari de la Creu Alta, corresponent a la Festa Major de 2015. 

L’endemà…

Thursday, 21/05/2015 (06:37)

Hauria desitjat que acabessin de passar aquestes dues setmanes de campanya electoral abans de posar-me a escriure quelcom en relació al procés que diumenge tocarà a la seva fi i que culminarà amb l’elecció dels nostres representants a l’Ajuntament de Sabadell. Finalment, però, no he pogut vèncer la creixent temptació de traslladar als meus lectors algunes de les moltes preguntes/reflexions que he anat anotant aquests darrers dies en el meu bloc de notes.

1. Calen tants dies de campanya per haver d’assistir a l’espectacle al qual estem assistint? Penso, segur que ingènuament, que un dels principis que hauria de presidir qualsevol campanya electoral hauria de ser el de la pedagogia. Tota una utopia atesos els temps convulsos pels quals travessem i els ‘objectius’ que en qualsevol campanya electoral es persegueixen i que no ​són alt​res que ​c​apturar com més vots millor. Així és com els candidats esmercen més temps en desqualificar a l’adversari i a donar ànims als seus, que no pas en explicar la bondat/viabilitat del programa que diuen defensar. Tanmateix, a hores d’ara sabem perfectament amb qui els diversos candidats ​diuen que no pactaran, però per contra ben poc sabem del perquè i del com de les mesures que cada formació política considera ​que són ​necessàries prendre per tractar de recuperar el pols de la ciutat i per treure profit de les oportunitats de les quals disposem.

2. Medito sobre els pros i els contres que la irrupció de ‘noves’ formacions polítiques comporten. Una irrupció que no deixa de ser una ​més de les ​conseqüènci​es de la creixent desafecció de la ciutadania cap a una manera ​caduca ​d’entendre la política i de la consciència ​cada vegada més ​generalitzada que cal revertir el deteriorament d’un sistema polític que no ha estat capaç d’adaptar-se als signes dels temps. Els partits polítics tradicionals no s’adonen, o no es volen adonar, dels ràpids canvis socials que s’estan produint i de com aquests canvis els afecten​ de ple​. Prefereixen tancar els ulls davant l’evidència i creure​’s la teoria del suflé que assegura que allò que puja sempre acaba sempre per baixar i convençuts com estan que el temps els juga a favor… La resposta a aquest estat de coses es posa de relleu amb l’eclosió d’aquestes ‘noves’ formacions polítiques aparentment disposades a canviar-ho tot, però que no acabem d’esbrinar si ​també ​aporten els aires de canvi que tan​t​ ens calen. Tot plegat fa que una certa desorientació ​sobre què i a qui votar ​s’hagi acabat instal·la​n​t en una part de l’electorat que encara no ha decidit a qui votarà o si anirà a votar​. Això explica la volatilitat del vot que sens dubte és una de les novetats ​a tenir en compte d’aquesta campanya electoral​; volatilitat àmpliament reflectida en els sondejos demoscòpics que avui diuen una cosa per demà dir-ne una altra…

3. I l’endemà? Aquesta és la clau. Què ​estem disposats a fer tots plegats –què faran els càrrecs electes— l’endemà mateix de les eleccions? Són moltes les persones que es formulen aquesta pregunta i que voldrien percebre que des del ‘nou’ Ajuntament ​s’establirà com a prioritat treballar amb tots els actors ciutadans per recuperar el pols i el tremp que mai ​no ​hauríem d’haver perdut. La ciutat, a despit de tots els contres que es vulguin, disposa de recursos i d’oportunitats. La qüestió és saber si a partir dels resultats de les eleccions de diumenge, els interessos de ciutat prevaldran ​als de partit.

Que tinguem un bon final de campanya, i sobretot que ningú no deixi de complir amb el seu dret i amb l’obligació democràtica que tenim d’exercir el vot per després controlar-ne l’ús que se’n fa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de maig de 2015

El ‘senyor’ Google

Thursday, 14/05/2015 (06:19)

A les alçades que ens trobem ningú no en pot tenir ja cap mena de dubte. El ‘senyor’ Google disposa, sense que potser en siguem del tot conscients, d’un ampli coneixement sobre les nostres vides respectives. D’aquesta manera s’està demostrant que el big broder de la novel.la ‘1984’ de George Orwell publicada l’any 1949, no era de tanta ficció com llavors podia semblar. ¿Que com s’ho ha fet el ‘senyor’ Google per aconseguir que qui més qui menys posés a les seves mans tanta informació com la que disposa sense que pràcticament ens n’adonéssim? Doncs senzillament aplicant el principi de la pastanaga; d’aquella pastanaga que ens posen davant del nas i que mai no acabem d’atrapar perquè ocupats com estem en perseguir-la, no ens adonem que ens l’han col·locat de tal manera que mentre nosaltres avancem ella també ho fa al nostre mateix ritme. I així és impossible d’aconseguir-la mai. En el cas que ens ocupa, la pastanaga és la suma d’uns recursos informàtics gratuïts que certament ens faciliten les coses, però que més certament encara afinen el nostre perfil cibernètic a mesura que els usem. Primer va ser amb un cercador que el ‘senyor’ Google va captar la nostra atenció. Amb el seu ajut, en pocs segons podíem -i podem- localitzar informacions i documents als quals fa només uns anys no podíem accedir i possiblement en desconeixíem també la seva existència. Van venir després altres eines amb un seguit de prestacions interconnectades (calendari, agenda, contactes, cercles d’amics, correu electrònic…) amb les que el ‘senyor’ Google aconseguia que li facilitéssim més dades i preferències sobre nosaltres que al seu torn eren col·locades al ‘nuvol’ al qual podíem -podem- accedir des de qualsevol punt del planeta, sempre que disposéssim d’un giny adient (ordinador, tablet, smartprhone…) i d’una via a través de la qual connectar-nos a internet.

I així, de mica en mica, i com aquell qui no fa la cosa, el ‘senyot’ Google, a canvi de posar al nostre abast i disposició eines que indubtablement ens faciliten la feina i que contribueixen a ordenar-nos una mica més les nostres atribolades vides, aconsegueix informació sobre nosaltres, sobre els nostres gustos, sobre les nostres preferències… Informació que es va ampliant a mesura que fem ús de les ‘nostres/seves’ funcionalitats. Fins i tot, atesa la ‘bondat’ infinita del ‘senyor’ Google, ell té cura d’avisar-nos d’aniversaris i d’efemèrides significades amb la finalitat que no perdem ocasió de quedar bé envers les nostres amistats que el ‘senyor’ Google coneix perfectament atès que les hi hem anat presentant a mesura que anàvem ampliant la nostra llista de contactes. Paradoxalment, ell està disposat a defensar-nos i a protegir-nos d’agents externs que intenten accedir als nostres ordinadors i als nostres estris tecnològics per apropiar-se de les nostres dades o de destruir-nos arxius i documents. Així, el ‘senyor’ Google, ens avisa quan estem en risc de que la nostra intimitat cibernètica ens sigui envaïda… per uns altres ‘senyors’! En fi. Que hem de ser conscients de que les coses són com són, especialment en temps i en dies en els que tan ens afanem -i fem bé!- d’exigir que la nostra intimitat i llibertat siguin preservades sempre i en tot moment…

Per cert, ara que me’n adono!… Aquesta peça l’estic escrivint des del cim d’una muntanya, en una tauleta ‘Nexus’ que, per cert, ha estat creada i dissenyada també pel ‘senyor’ Google. Quan l’acabi, premeré la tecla corresponent i la peça quedarà dipositada automàticament en una aplicació del núvol que ell mateix ha posat ‘gentilment’ a la meva disposició… Ho escric no pas per fer-ne publicitat, sinó perquè és de ben nascuts ser agraït, i no voldria  deixar passar l’avinentesa d’aquestes ratlles sense donar-li les gràcies pel seu ‘interès tan desinteressat’, i per posar a la meva/nostra disposició tants i tants recursos que fan que les coses ens siguin més fàcils a costa, es clar, de fer-nos cada vegada més transparents…

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de maig de 2015

‘Al César allò que és del César…’

Thursday, 07/05/2015 (07:46)

No sabria dir-ne la causa, però és el cas que darrerament vinc observant una tendència a atribuir l’autoria de declaracions i de fets a actors que poc o res no hi tenen a veure. Hi deu contribuir la celeritat amb què els fets s’esdevenen i la quantitat d’informació que tenim a l’abast, i que dit sigui de passada no ens parem a comprovar-ne la fiabilitat. Però que aquestes constatacions hi contribueixin no vol dir que n’expliquin del tot el perquè.

Per posar algun exemple –tot i ser conscient que no està gens bé parlar d’un mateix– em referiré a una recent carta al director que es publicava a Diari de Sabadell, en la que la signant donava les gràcies a la Fundació Bosch i Cardellach –que, com vostès segurament saben, tinc l’honor de dirigir des de fa un any i mig– pel seu ‘treball i per la seva ràpida resposta a problemes de la ciutadania’. No hi hauria res a dir, i sí molt a celebrar, si no fos que el motiu d’aquest agraïment es derivava del fet d’atribuir-nos una actuació diligent que segons la comunicant hauria culminat amb la substitució d’uns arbres que ocasionaven molèsties a uns veïns. Una actuació que en tot cas ha estat obra d’una operació municipal encaminada a substituir 1.500 arbres causants de molèsties o malalts. Els elogis afalaguen i fan de molt bon escoltar, especialment en els temps actuals ‘en què tot són crítiques’` tal com encertadament escrivia la comunicant en la seva missiva al director…

Així doncs que per evitar qualsevol malentès millor serà deixar ben clar que la Fundació Bosch i Cardellach res no ha tingut a veure amb aquest canvi d’arbres que se’ns atribuïa. En conseqüència, i això sí després d’agrair els elogis que a la institució que dirigeixo se’ns puguin dedicar, aprofitaré l’avinentesa per recordar que la missió de la Fundació Bosch i Cardellach és la d’aportar coneixement, expertesa i opinió en relació a temes de ciutat i de comarca, tant si li és sol·licitada com si creu que ho ha de fer; i quan escau, coresponsabilitzar-se amb les conclusions que se’n puguin derivar. I aquesta és la tasca que sustenta la base del treball que venim desplegant des de fa uns anys i que hem intensificat notablement els darrers mesos. N’és una bona prova la participació de la Fundació Bosch i Cardellach en comissions ciutadanes ad hoc per tractar qüestions d’interès ciutadà, tal com ha estat el cas de la comissió tècnica del projecte del Passeig de la Plaça Major o de les comissions tècniques de seguiment de les obres de prolongació dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya pel subsòl sabadellenc i del soterrament de les vies del mateix ferrocarril al seu pas pel barri de Gràcia. Clar que participar en aquestes comissions, o en d’altres de semblants per aportar coneixement i expertesa, no és sinònim d’assumpció total del resultat d’aquests projectes simplement perquè la presa de decisions finals, en els exemples suara citats correspon a l’administració local o autonòmica segons sigui el cas.

És en aquesta mateixa línia de compromís amb la ciutat que la Fundació Bosch i Cardellach ha culminat fa poc la primera fase del seu projecte ‘Sabadell a debat’, a partir del qual hem posat damunt la taula un seguit de reflexions, d’aportacions i de propostes que considerem han de ser tingudes en compte per treballar en un projecte de ciutat compartit i il·lusionant que obri les portes a sortir de l’atonia en la qual ens trobem instal·lats.

Potser és per aquesta aposta i compromís de la Fundació envers la ciutat que en ocasions se’ns adjudica l’autoria d’iniciatives o de decisions que no ens corresponen. Altra cosa és insistir en què són desitjables processos participatius amplis en aquelles decisions municipals susceptibles de tenir impacte sobre la ciutat. Si les decisions municipals s’adoptessin després d’escoltar i dialogar amb entitats i amb veïns i no obeïssin, com a voltes passa, a l’oportunitat del moment o a la proximitat d’unes eleccions, de ben segur ens estalviaríem temps i debats…

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de maig de 2015

Diuen, diuen, diuen…

Thursday, 30/04/2015 (07:24)

‘L’ara no toca’ de Jordi Pujol –confesso que prefereixo no avantposar a aquest nom i cognom, tal com jo mateix feia abans del juliol de l’any passat, el títol que li correspondria per haver estat president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys– va fer fortuna llarga, popular i sobretot mediàtica. I no necessàriament  a fi de bé tal com la meva sàvia àvia deia quan es tractava de justificar actuacions i/o mentides ‘pietoses’. El ‘diuen, diuen, diuen…’, expressió que el mateix Pujol immortalitzà davant la Comissió parlamentària d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció (CIFEF), està disposada a seguir els passos de l”ara no toca’ per esdevenir una renovada icona-metàfora de la manera de fer i d’actuar en matèria de política a casa nostra. Clar que aquestes dues expressions no són tampoc, ni de bon tros, les que dels nostres polítics que comptarien amb més possibilitats si es tractés d’iniciar un procés encaminat a decidir el contingut d’un hipotètic hit parade de sentències polítiques en el qual obligatòriament hi haurien de figurar el ‘manda huevos’ del que fou ministre i avui ambaixador del govern espanyol a Londres, Federico Trillo, o el no menys clamorós ‘cero patatero’ que José Ma. Aznar li etzivà, sempre en seu parlamentària, a José Luis Rodriguez Zapatero quan el primer era president del govern espanyol i el segon aspirava a ocupar La Moncloa; o el més recent de la ‘repera patatera’ amb la que el director de l’Agencia Tributaria espanyola, Santiago Menéndez, va despatxar-se a gust –també en seu parlamentària i en relació a un assumpte que tant de mal pot acabar causant políticament parlant als populars–, per qualificar el contingut de la llista de noms dels 715 majors defraudadors de l’Estat fins ara investigats per la hisenda espanyola.

No sé si en aquest hipotètic rànquing o hit parade de frases cèlebres hi hauríem d’encabir altres declaracions de polítics que contenen expressions –diguem-ne eufemístiques– que com les assenyalades abans són un atemptat contra la intel·ligència de la ciutadania. D’aquestes darreres en serien els millors exemples aquella famosa ‘desaceleración económica’ de Rodríguez Zapatero per explicar on ens trobàvem davant la crisi que li queia al damunt i que es negava a acceptar, així com el ‘crecimiento negativo’ del qual feia gala Mariano Rajoy per no haver d’acceptar que les coses anaven maldades. Altres sentències a tenir en compte tenen a veure amb declaracions que acaben per dir tot el contrari del què es pretenia, que són resultat d’un lapsus linguae o qui sap si d’una traïció subtil del subconscient del personatge que les formula. En aquest cas les estrelles serien el recent ‘hemos luchado hasta la saciedad para saquear este país’ de la Maria Dolores de Cospedal, o el ‘se trata de una amnistia fiscal’ de la Soraya Saenz de Santamaría per referir-se a la darrera anomenada ‘regularització fiscal’ promoguda pel govern espanyol; una regularització, per cert, que va ser feta a mida perquè s’hi poguessin acollir determinats personatges populars, o, per ser més exactes, personatges ara vilipendiats pels populars que havien estat membres destacats d’aquesta formació política i que havien ocupat càrrecs en el sí del partit o en institucions públiques i/o privades. Els noms de Bárcenas i de Rodrigo Rato formarien part, sense anar més lluny, d’aquesta nòmina…

En aquest totum revolutum, és més que evident que res ja no és ni serà mai més com abans havia estat. Almenys fins que saba nova s’incorpori al capdavant dels partits polítics disposada a acabar amb l’evasió d’impostos i de capitals, amb la corrupció fiscal, amb el tràfic d’influències… Contràriament continuarem atrapats en la teranyina de les paraules buides de contingut i en les promeses que mai no s’acompliran. És a dir en el ‘diuen, diuen, diuen…’ amb el què es pretén amagar la realitat davant la incapacitat de ‘fer, fer, fer’ capaç de donar resposta als problemes que afecten a la majoria.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’abril de 2015

Armènia

Thursday, 23/04/2015 (07:41)

Va ser Joan Pau II (1920-2005) a l’inici del seu papat el 1978, qui des de l’església catòlica va fer-hi una primera i lleugera referència. Ha estat, però, l’actual papa Francesc qui amb contundència i aprofitant que demà, 24 d’abril, en farà cent anys, ens recordava el que segons ell havia estat el ‘primer gran genocidi del segle XX’ perpetrat en aquest cas sobre el poble armeni. Un genocidi que troba les seves arrels en la Gran Guerra quan les autoritats otomanes aliades dels alemanys, varen prendre la decisió d’iniciar la deportació del poble armeni al considerar-lo sospitós de col·laborar amb els exèrcits aliats (Rússia, França i Gran Bretanya). D’aquella decisió en varen resultar, d’una banda, més d’un milió i mig de víctimes mortals per inanició arran les llargues marxes a les quals el poble armeni va ser sotmès; de l’altra l’exili –la diàspora— d’un altre milió d’armenis més. El posicionament del papa Francesc fa quinze dies en fer record d’aquells fets, va provocar una dura resposta del govern de Turquia –país hereu de l’imperi otomà– que si bé havia reconegut en el passat els assassinats massius d’armenis, en cap cas, a diferència del que va fer l’Estat alemany en el sentit de condemnar l’holocaust jueu, mai no ha volgut admetre que les deportacions d’armenis cap a l’Anatòlia Oriental ordenades pel govern dels Joves Turcs, fossin sinònim de genocidi; és a dir que les deportacions responguessin a un pla premeditat per tractar d’eliminar físicament el poble armeni que habitava en territori turc. El record del papa Francesc a aquell dissortat passatge de la història, ha posat sobre la taula la mirada del món sobre el vell país caucàsic territorialment esquinçament en acabar la Gran Guerra i del que el Mont Ararat (símbol d’identificació nacional armeni avui en territori turc) n’és un símbol.

Vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Armènia i de conèixer-lo fa un parell d’anys. D’aquella experiència me’n han quedat fixades en el record algunes imatges. Una, la percepció que vaig tenir-ne de país complex, just en trepitjar sòl armeni i endinsar-me en la procel·losa història d’un país d’arrels i tradició cristianes amb un entorn de països de cultura i tradició musulmana. No ha de ser sobrer recordar que els actuals veïns d’Armènia són Geòrgia al nord, Arzebaidjan a l’est, Turquia al sud-oest i Iran al sud-est; uns veïns que donen dimensió de les dificultats en les quals es troba un Estat que geogràficament pertany a Àsia, però que per raons històriques i culturals se sent molt més lligat a Europa.

Un altre imatge d’aquella meva estada a Armènia és l’hospitalitat dels seus habitants i la riquesa monumental del país que fonamentalment es concentra en el conjunt de monestirs construïts a partir del segle V (9 han estat declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO), que per la creixent pressió turística corren el risc de degradar-se atès que l’Estat no disposa dels recursos necessaris per a la seva protecció i conservació. La passió per la música és un dels trets que caracteritza als armenis; passió que es percep en els parcs, carrers i places de la populosa Erevan, i al llarg i ample d’un país que avui no és més gran que Galícia. I encara una tercera imatge, en aquest cas de caràcter emocional: la memòria que arreu del país es fa de la deportació i de la que el Museu del genocidi a Erevan n’és l’exponent.

Va fer bé Bergoglio, un dels líders internacionals més valorats, de fer-nos memòria d’aquells fets de fa cent anys, de la mateixa manera que va fer bé de recordar-nos allò que està passant a la Mediterrània on des de començaments d’any hi han trobat la mort “homes i dones famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de la guerra, que busquen una vida millor”. Mentre, des d’Europa, sembla que no acabem d’adonar-nos que les tres causes fonamentals d’aquest èxode humà, més que l’existència de màfies que en treuen profit, són les guerres, la fam i el terrorisme… Sense acarar aquestes causes, el drama no tindrà fi.

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada de Sant Jordi de 2015

Mediterrània

Thursday, 16/04/2015 (06:48)

Corria l’any 1995. Barcelona, i amb ella Catalunya i Espanya, començaven a recuperar-se de la crisi econòmica que s’havia desfermat just després de la celebració dels Jocs Olímpics i dels Jocs Paralímpics de Barcelona. Uns jocs que, en paraules de Pasqual Maragall, havien servit per ‘situar Barcelona en el mapa’. Malgrat la crisi d’aquells anys, la capital de Catalunya continuava captivant i atraient les mirades del món sencer que, efectivament, amb els Jocs Olímpics, havia ‘descobert’ la situació privilegiada de la ciutat tant des d’un punt de vista geogràfic i climàtic com cultural, econòmic, social i polític. Segur que en part per això, però sobretot per la insistència –la gota malaia– de Maragall davant el govern de Madrid reclamant un major protagonisme de Barcelona en la vida política espanyola, la Ciutat Comtal acolliria la que havia de ser la Primera Conferència Euromediterrània de caps de govern i de ministres dels països riberencs de la Mediterrània; una conferència que arribava en un moment d’un gran voluntarisme polític i enmig d’un clima benèvol quant a la situació de l’Orient Mitjà i de les possibilitats que la Mediterrània oferia com a lloc d’encontre de les cultures. Com a complement d’aquesta conferència ministerial, la Generalitat de Catalunya va promoure la celebració d’una trobada civil que va organitzat l’Institut Català per la Mediterrània (IeMed), en la que hi van prendre part un miler llarg de representants del què en podríem anomenar la societat civil de les ribes nord, sud i est de la Mediterrània. D’aquesta manera naixia el Fòrum Civil Euromed i allò que els observadors del moment van coincidir en denominar-ne l’”esperit de Barcelona”.

Del Fòrum Civil Euromed, que es va estructurar en 11 foros paral·lels (comerç, inversions, turisme, tecnologia, transports, universitats, cultura, dona, mitjans de comunicació, immigració i reptes mediambientals) en varen sorgir 400 projectes possibles susceptibles d’afavorir els intercanvis nord-sud-est, la consolidació de les xarxes relacionals que en el Fòrum s’havien començat a dibuixar i la institucionalització del diàleg entre les societats civils dels països riberencs. L’èxit assolit per les conferències ministerials i civil va ser la llavor que anys més tard havia de germinar i fer de Barcelona la seu permanent del Secretariat per la Unió de la Mediterrània (UdM); un ens que va ser oficialment constituït durant la cimera ministerial de París per a la Mediterrània de 2008.

S’acompleixen (s’acompliran la propera tardor) 20 anys d’aquella primera i doble trobada governamental i civil a Barcelona i la Mediterrània no només pateix els problemes d’incomunicació de llavors sinó que aquests s’han incrementat arran les actituds i els canvis polítics operats en la zona, sense que des d’Europa –i malgrat les molt bones intencions de sempre–  s’hagi sabut treure partit i profit de la dinàmica de diàleg i de voluntat de cooperació que es va endegar a Barcelona i que feia pensar podia incidir favorablement a l’hora d’acarar els conflictes existents en la zona. Però de sobres sabem que els conflictes entre veïns tendeixen a créixer quan no hi ha voluntat d’acarar-los quan correspon. I és des d’aquest punt de vista que les relacions més difícils que avui es donen a la Mediterrània no són entre països del nord i del sud sinó entre països de la riba sud. Així, als dissortadament vells conflictes arabe-isralians o les tensions Marroc-Alger, cal sumar-hi ara nous escenaris de violència extrema com és el cas de la situació que es pateix a Libia i a Siria amb el rerefons que possiblement està despertant més consciències i més preocupació: el terrorisme.

En aquest context arribava la Conferència de Barcelona de dilluns que va acabar amb un altre grapat de bones intencions. Però una cosa és certa: el diàleg reiniciat ara a la Ciutat Comtal no es pot aturar i en cap cas pot limitar-se a la cooperació en matèria de seguretat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’abril de 2015

Periodisme i ètica

Thursday, 09/04/2015 (08:14)

Un bon amic i company de professió m’escriu. Ho fa arran el meu article de la setmana passada en el qual reflexionava sobre els valors vinculats als conceptes civisme i respecte que tan poc predicament tenen en la nostra societat. Ell, el meu amic, em fa notar que als valors que citava hauria d’haver-hi afegit els que tenen a veure amb l’ètica periodística. Té raó, atès que si bé jo feia referència en el meu article als periodistes i als mitjans de comunicació com a actors que juguen un paper destacat quant a valors inherents al civisme i al respecte a l’altre, no en feia cap d’explícita a l’ètica periodística que, per cert, sembla que també és un valor que cotitza a la baixa. M’hi he referit en altres ocasions i ho torno a fer ara a despit que sóc conscient que corro el risc de ser mal interpretat: el periodisme d’avui queda lluny d’aquell periodisme en el que l’ètica i les bones pràctiques professionals ocupen un lloc preeminent. Va ser l’any 1992 quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya –que llavors presidia el degà Josep Pernau– proclamava el codi deontològic de la professió com a instrument per contribuir “a la defensa d’uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d’una societat plural i democràtica”. Anys més tard, el 1997, naixia el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per vetllar per l’acompliment dels principis d’ètica professional continguts en el codi i arbitrar i resoldre els casos de queixa que li poguessin arribar per possibles vulneracions dels principis deontològics de la professió.

Però les coses són com són i la realitat continua essent molt tossuda. I el cert és que el codi ètic del qual els periodistes ens vàrem dotar està ple de recomanacions que en la pràctica professional de cada dia sovint acabem oblidant. Segurament perquè els periodistes, en part arran la triple crisi que ens afecta (l’econòmica, però també l’empresarial i la tecnològica) estem excessivament pressionats per mantenir l’audiència i ‘informar’ de tot abans que no ho faci ningú sense disposar del temps necessari per pensar en calma i sobretot verificar la veracitat de les informacions que ens disposem a difondre. I com diuen els castellans ‘aquellos polvos estos lodos’, o el què és el mateix els biaixos i paranys en què caiem periodistes i mitjans de comunicació i dels que no sempre en som –o no en volem ser– suficientment conscients. Sabem que d’humans és equivocar-se. Però també que d’humans i de savis és reconèixer l’error i rectificar. Perquè la qüestió a hores d’ara ja no rau en sí els periodistes i els mitjans de comunicació ens equivoquem o no, sinó més aviat si ens preguntem en relació a si complim amb el dret que assisteix a la ciutadania de tenir accés a una informació veraç.

Un dels handicaps que patim periodistes i mitjans de comunicació és que hem deixat de ser en gran part referents informatius i en ocasions fins i tot hem passat a ser sense adonar-nos-en una balda més de les xarxes socials. Ens hem oblidat –certament uns més que no pas d’altres– que el nostre deure és difondre, tal com resa l’article 2n del Codi deontològic, “informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”.

Però tampoc no cal que ens flagel·lem més del què toca perquè no tota la ‘culpa’ és atribuïble als periodistes i als mitjans de comunicació. L’article 52 de l’Estatut de Catalunya estableix que els poders públics han de “promoure les condicions per garantir el dret a la informació i rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”. Calen més comentaris?

Publicat a Diari de Sabadell i a Paios, el 9 d’abril de 2015

Del civisme i del respecte

Wednesday, 01/04/2015 (07:55)

Segur que influït per l’esperit de la Setmana Santa, però també perplex per fets recents, he evocat els trets humans que van fer gran a l’escriptor, dramaturg i polític txec Václav Havel (1936-2011) fonamentats en els valors inherents al civisme i al respecte. Va ser en ocasió dels prolegòmens dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 que Havel va visitar de nou la Ciutat Comtal convidat pel llavors alcalde del Cap i Casal Pasqual Maragall. A l’agrair la deferència per la invitació en el decurs d’un acte protocol·lari que va tenir lloc al Palau de Pedralbes, Havel no es va estar d’insistir que d’entre tots els conceptes possibles que acabaven en ‘isme’, el ‘civisme’ n’era el més determinant. Quan això passava feia poc més d’un any que el mur de Berlín havia caigut i que l’esperança d’un món nou s’obria davant nostre… Amb els pas del temps –però sobretot per l’acció dels homes–  d’aquella alenada d’aire fresc que amb la caiguda del mur ens va envair no se’n van derivar tots els bons resultats que haurien estat desitjables…

El civisme i el respecte pels quals Havel clamava formaven part del seu ADN polític i humà com havia demostrat a bastament i haurien de trobar-se en la base de qualsevol relació entre éssers racionals. Però és evident que essent condescendents, haurem de convenir que això no és sempre així. D’entre d’altres raons perquè els valors vinculats al civisme i al respecte als altres no cotitzen a l’alça i per això mateix no es conreen en la nostra societat com convindria. Ens sorprèn –i és ben lògic– que a les xarxes socials sovintegin desqualificacions sense sentit i que insults que per la seva gravetat haurien de merèixer la més enèrgica repulsa, no acabin de trobar la condemna exemplar que haurien de tenir. És cert que tant de comentaris aberrants que fan fàstic com de cafres disposats a fer-los n’hi ha hagut i n’hi ha arreu. Però això no és excusa per no deixar d’afegir que actuacions d’aquesta mena en les que la part més animal de la persona sobresurt són la punta d’un iceberg que entre tots hem deixat anés creixent.

Vivim en un món dominat per una baixesa moral i ètica notables. També en la política, en la que lluny de donar exemple, el ‘i tu més’ s’usa per amagar les misèries pròpies. Ens volem o ens volen fer creure que tot és blanc o negre, quan sabem que en l’espectre es donen gradacions infinites entre aquests dos colors. Ens volem o ens volen fer creure que som posseïdors de la veritat, quan sabem que els fets són uns i que les veritats diverses. Tot depèn del punt d’observació de cadascú. En definitiva, vivim uns dies en els que malparafrasejnt a Raimon, el que no pensa com jo penso, o no diu allò que jo vull que digui no és merexeidor de la meva consideració i/o respecte.

Deia la meva àvia que senyalar amb el dit és una pràctica lletja. Així que no cauré en el parany d’evocar fets concrets en els que els insults i les desqualificacions més desafortunades i fastigoses han recorregut les xarxes socials. Són, en qualsevol cas, maneres incíviques de comportar-se que en gran part tenen el seu origen en situacions a les quals no donem importància i que amb el pas del temps poden ser la llavor que germini en males pràctiques quant al respecte a les persones i quant a actituds sobrades d’odi, de racisme, de xenofòbia… Arribats aquí sí que posaré alguns exemples. El primer, quan còmodament instal·lats en el silló de casa assistim impertèrrits al lamentable espectacle que es deriva dels retrets i dels insults que algunes tertúlies mostren amb la finalitat de captar audiència sigui com sigui, i res no fem per evitar-ho. El segon, quan alguns mal denominats comentaristes, periodistes i fins i tot alguns mitjans de comunicació,  menystenen a col·lectius de persones pel fet que no són, no fan o no pensen com ells voldrien, sense que no passi res. El tercer quan els polítics menteixen alimentant les pulsions més primitives entre els seus. El quart quan riem les gràcies d’un infant que acaba d’aprendre a dir allò que algú li ha ensenyat contra la pertinença, manera de ser o de comportar-se d’alguna persona que no és sant de la nostra devoció… Cal seguir?

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’abril de 2015