Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

La Barceloneta

Thursday, 28/08/2014 (07:25)

El barri de La Barceloneta s’ha revelat i ha posat el dit a la nafra quant a un tipus creixent de turisme incívic que provoca i s’aprofita d’ofertes low cost. Les característiques i la personalitat del barri barceloní, juntament amb la seva proximitat a unes platges magnífiques, li confereixen un atractiu suficient perquè pisos que no estan declarats com a turístics, i per tan no paguen impostos ni estan sotmesos a cap control de qualitat, tinguin una ràpida acceptació. El resultat és que a hores d’ara, a La Barceloneta s’hi concentra un tipus de turisme amb un peculiar sentit de la diversió basat en actes incívics de tota mena, i sobretot en la manca de respecte pels estadants del barri. És així com aquells comportaments que no s’ajusten a les més elementals regles del civisme que es donen en determinades àrees turístiques del nostre litoral, comencen a percebre’s en el mateix Cap i Casal.

La situació que es viu a La Barceloneta, i que els seus veïns han posat de manifest aquestes darreres setmanes, no és, malauradament, exclusiva d’aquest barri barceloní. De mica en mica i com si d’una taca d’oli es tractés, comença a estendre’s per la ciutat, amb el risc que Barcelona pugui ser víctima del seu propi model d’èxit com a destinació turística de primera divisió que és. Des dels Jocs Olímpics del 92 –que en paraules de Pasqual Maragall varen servir per posar Barcelona al mapa–, el nombre de visitants que arriba a la capital catalana no ha deixat de créixer any rere any. És evident que això és una molt bona notícia, i prova dels molt atractius culturals, patrimonials i climàtics que la ciutat ofereix. El problema sorgeix quan les ànsies per treure profit fàcil d’aquesta creixent arribada de visitants acaba per promocionar la cobdícia d’alguns, i per fomentar les males pràctiques turístiques d’altres. Aquest és el cas dels que busquen guanys fàcils amb ofertes d’estades en pisos que al no estar declarats, sovint tampoc no compten amb els serveis inherents, ni estan sotmesos a cap mena de control. Per això poden aplicar preus més baixos que no pas els que regeixen en el mercat, que al seu torn són els que atreuen a una tipologia de turistes que fonamentalment busquen la diversió, el sol i l’alcohol que als seus respectius països els són vedats. Hom calcula que a Barcelona hi ha uns 10 mil apartaments legals que complementen les places hoteleres de les que la ciutat disposa. En paral•lel a aquesta oferta declarada, en funciona una altra d’il•legal impossible de ser calculada, que incideix negativament en la qualitat turística de Barcelona.

El turisme és una font d’ingressos gens baladí. Ho és per a Barcelona, i ho és per a Catalunya. Però precisament perquè això és així s’imposa que es posi aturador a les males pràctiques que atempten contra la qualitat de serveis en el sector. Per la rellevància econòmica que el turisme té s’ha de ser especialment curós, no fos cas que l’èxit d’avui fos preàmbul de la desfeta de demà. El turisme és un negoci molt sensible que es mou per paràmetres difícils de controlar com, per exemple, l’evolució i ubicació dels conflictes internacionals, o les imposicions que dicten els grans operadors turístics. D’aquí que vetllar per la qualitat del turisme és apostar per la seva major estabilitat.

Però no ens enganyem. Allò que ara s’esdevé a La Barceloneta passava –i passa– a Lloret de Mar, a Calella de la Costa, o a Salou…, sense que ningú més enllà dels propis municipis, aixequés la veu per aturar comportaments fora mida. A La Barceloneta, des de Barcelona, s’acaben de veure de prop les orelles del llop. S’imposa que els governants posin fil a l’agulla per preservar el model turístic d’èxit fins ara imperant, flexibilitzant i posant al dia normativa i fiscalitat. I s’imposa que no s’oblidin d’assentar les bases perquè altres sectors econòmics com l’industrial, garants de llocs de treball més estables i menys precaris que els que es donen en el sector serveis, puguin desenvolupar-se.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de setembre de 2014

Vacances a ciutat

Thursday, 21/08/2014 (07:18)

Són pocs els mesos d’agost que els he passat sense moure’m de casa. Però sempre que ha estat així, l’experiència de passar el mes de les vacances a ciutat m’ha estat agradosa, si més no per haver tingut ocasió de conèixer quelcom més quant a l’espai que ens és comú a les persones que aquí vivim. El cas és que si per una ceba o per all ens hem de quedar ‘de vacances’ a ciutat, podem treure profit del sojorn agostenc amb un pla de sortides que ens permetrà visitar cada dia un paratge ciutadà diferent. I és que malgrat costi creure-ho, tenim al nostre abast indrets d’interès suficient que ens poden ajudar a apaivagar els rigors dels calorosos dies del mes d’agost, a despit que aquesta no hagi estat la norma d’enguany. Els boscos de La Salut (amb el santuari i capella de Sant Iscle i Santa Victòria), de Can Deu (amb l’ermita de Sant Vicenç de Verders del s. XI), de Togores (amb l’esglesiola i masia del s. XII), de Sant Nicolau (amb l’ermita romànica del s. X), o de Torrebonica són alguns d’aquests indrets dels nostres rodals garants d’història, placidesa i bellesa paisatgística.

I cas que preferíssim viure i veure el riu, només caldrà que baixem al Ripoll per un qualsevol dels diversos accessos que ens hi porten, i que resseguim –amunt o avall- el curs del riu. Descobrirem ben aviat alguna font o raconada que convida al descans, a badar, o a continuar plàcidament la lectura d’aquell llibre que teníem oblidat… I si encara no en tinguéssim prou, podem des del riu endinsar-nos en un dels paratges més frondosos i singulars del nostre rodal: el Torrent de Colobrers. Per a fer-ho passarem per sobre del Ripoll a través del pont de vianants que és a tocar del pont de la carretera de Castellar del Vallès una mica més amunt de l’ermita de Sant Vicenç de Jonqueres (s. XII-XVII), superarem la masia de Can Pagès, i per darrera mateix d’aquesta edificació entrarem en el sempre sorprenent congost del torrent.

I no acaba aquí el ventall de possibilitats d’aquesta particular agenda de sortides agostenques a ciutat. I com aquell que diu a peu pla, sense moure’ns de la trama urbana que conformem places i carrers, podem acostar-nos també a d’altres espais com, per exemple, la Font de Can Rull a tocar del Parc Catalunya, o el Parc de Can Gambús, o el Parc Central que compartim amb la ciutat veïna de Barberà del Vallès. A prop d’aquest parc s’hi troba una de les joies arquitectòniques sabadellenques: l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec (s. XI).

Però com que la ciutat és molt més que tot això, els sabadellencs i les sabadellenques disposem d’uns equipaments excepcionals que ben poques són les persones que els coneixen. En aquest apartat no exhaustiu d’oportunitats estiuenques, hi hem d’anotar el Museu del Gas i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (únics en la seva especialitat en tot l’Estat), o el Museu d’Eines del Camp que, a banda dels Museus d’Art i d’Història de la Ciutat –que si bé ja tenen un horari reduït d’obertura durant l’any, el mes d’agost encara el redueixen més–, conformen l’oferta museística local que ens permet saber més dels nostres orígens. Ens queda com a mínim, un altre equipament que ha de fer les delícies de grans i petits: l’aeroport de Sabadell. Des de la privilegiada terrassa del restaurant-bar d’aquesta instal•lació aeroportuària, podem passar una bona estona observant els moviments i les evolucions de les aeronaus.

I si res de tot això ens plau de manera suficient, sempre ens quedarà l’oportunitat d’aturar-nos davant qualsevol de la cinquantena llarga d’edificis ciutadans singulars. Mitjançant les explicacions que es proporcionen en la senyalística que els acompanya a peu de façana, podrem imaginar millor com era el Sabadell ciutat-fàbrica de fa unes poques dècades; aquell Sabadell que no parava ni un sol instant, i en el que en el rítmic catric-catrec dels telers tenia la seva banda sonora. Una ciutat que solament s’aturava uns dies, arran les ‘vacances col•lectives’ de la segona quinzena del mes de juliol de cada any.

Comptat i debatut, passar l’agost a ciutat pot ser una opció tranquil•la, i profitosa…, perfectament traslladable alhora traslladable a la resta de l’any…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’agost de 2014

Agost

Thursday, 14/08/2014 (10:31)

Mes d’agost peculiar el que estem vivint. Peculiar –per no escriure estrany- en molts ordres i més sentits. Veiem-ho. No és habitual, per exemple, que el mes d’agost ens sigui tan plujós i fresc com aquest any ens està resultant. Cert és que malgrat algunes persones agraïm aquesta ‘anormalitat’ agostina, d’altres, i amb tota justícia, troben a faltar que la canícula (“període d’unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l’agost, durant el qual sol fer molta calor”, segons resa el Diccionari general de la Llengua catalana) es deixi de punyetes per fer honor al seu nom amb comportaments plenament caniculars. En contrast, mentre aquí ‘patim’ un agost atípic, no manquen punts del planeta en els quals la sequera és més greu que mai.

Tampoc és habitual que en un període curt de temps es produeixin els accidents i incidents aeris que s’han esdevingut darrerament per causes certament ben diverses. I això quan ningú no ha de dubtar que la seguretat aèria és cada dia que passa més elevada. Com tampoc és comú que en un mes qualsevol de l’any coincideixin desaparicions de personatges populars com les que s’han produït enguany; desaparicions que per la popularitat dels personatges tenen un impacte major sobre la ciutadania, i particular en les persones -que com és en el meu cas-, les havíem incorporat en la banda visual de les nostres vides. És el cas, per exemple, de la Lauren Bacall que a despit de la seva vàlua artística indubtable que es posava de relleu a Cayo largo, Com casar-se amb un milionari, o Assessinat a l’Orient Express, mai no podrem deixar d’associar a una altre figura mítica del cinema: Humphrey Bogart. Però sobretot és el cas també de Robin Williams que recordarem com a actor amb una gran multiplicitat de cares, i sobretot pels seus papers brillants a la Senyora Doubtfire, a Good Morning Vietnam, a El club dels poetes morts o a El Rei pescador. Bacall i Williams ens deixen en qualsevol cas un llegat cinematogràfic de primer ordre, i una empremta personal que ha de quedar fixada amb lletres d’or en la història de la filmografia.

Però per raó de proximitat i per la transcendència que el cas tindrà, el què possiblement sobresurt més d’aquest inestable agost són les conseqüències polítiques –però també ètiques- de la confessió que Jordi Pujol ens feia el divendres 25 de juliol, i que al marge de les consideracions interessades que es puguin i es vulguin fer, va posar de manifest el comportament hipòcrita de la societat catalana en el seu conjunt, a l’haver desviat durant tan de temps la mirada davant indicis clars de comportaments polítics pocs ètics (per utilitzar paraules suaus) que al seu torn posaven al descobert trames de mentides i de complicitats que d’una manera o d’una altra, per acció o per omissió, planaven -i possiblement encara planen-  damunt la vida política del país. Els casos Filesa i Palau de la Música Catalana, per citar només una de les primeres trames i una de les darreres, en serien uns bons exponents. Sigui com sigui, el cas Pujol no hauria d’impedir ara que el país continuï el seu camí que l’ha de portar a decidir quin és el futur que volem. Perquè una cosa són els comportaments personals o col·lectius no ajustats a bones pràctiques polítiques i a la corrupció en les seves més diverses formes, i l’altra el dret que assisteix a qualsevol col·lectivitat a poder-se expressar lliurament quant al seu futur. Clar també que sobre qui recau –o hauria de recaure-  la major responsabilitat que aquest objectiu pugui assolir-se són els partits polítics mateixos que massa sovint es mostren més preocupats per mantenir i/o augmentar les seves quotes de poder al preu que sigui, que no pas per escoltar i interpretar correctament les demandes que des de la societat els arriben.

Ho hem escrit en més ocasions: la política troba el seu ple sentit en la voluntat de poder servir a la ciutadania. No pas en servir-se de la ciutadania per mantenir poder i honors…

No fer llenya de l’arbre caigut…

Thursday, 07/08/2014 (08:00)

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, a despit que a hores d’ara ningú no tingui cap dubte quant a què aquest país que és Catalunya ha entrat, dissortadament, en la ‘normalitat’ pel què fa també a qüestions relacionades amb el frau fiscal, l’evasió de capitals i la corrupció política. S’ha enfonsat el mite d’un oasi català on res –o potser de tot!— hi passava. Per arribar fins aquí hem tingut de pagar un peatge elevat en forma de personatges que, políticament parlant, han estat marginats al no ser considerats suficientment patriotes pel simple fet d’haver-se atrevit a assenyalar amb el dit la punta d’un iceberg que sota seu amagava una profunditat de corrupció inaudita.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però hem de preguntar-nos què hauria passat si l’afer Banca Catalana –quatre anys més tard que Pujol tingués diners dipositats fora del país– no s’hagués convertit per obra i gràcia del pujolisme en un nou atemptat del govern de Madrid contra Catalunya. ¿Recorden la manifestació en suport a Jordi Pujol pocs dies després d’unes eleccions autonòmiques que ell havia guanyat, i de les paraules que van adreçar-nos des del balcó del Palau de la Generalitat assegurant que “el govern de Madrid ha fet una jugada indigna” i “que a partir d’ara els únics que podrem parlar d’ètica i moral serem nosaltres”? I mentre, Raimon Obiols i Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, eren titllats de ‘botiflers’ per aquells que es consideraven amb autoritat suficient per repartir patents de catalanitat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, malgrat sigui oportú recordar la reacció enfurismada d’Artur Mas davant la dura acusació continguda en la sentència “vostès tenen un problema que es diu 3 per cent” que Pasqual Maragall li va etzibar en seu parlamentària; paraules que des de les files convergents van ser interpretades com una nova infàmia i indignitat contra Catalunya i contra la gestió del govern Pujol en la que l’actual president de la Generalitat havia participat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però ¿que hauria estat de Catalunya si els casos de corrupció política –amb el finançament irregular dels partits polítics al capdavant–  s’haguessin acarat amb fermesa des del primer moment? Com a mínim hauríem evitat que el mal s’estengués i ho convertís tot en un fangar. El primer indici de que no anàvem bé va ser, juntament amb l’afer Banca Catalana, amb el cas Filesa que posava damunt la taula el finançament irregular dels partits, en aquest cas del PSC. Hipòcritament, la resta de partits varen obviar que allò que als socialistes els passava amb Filesa també podia passar-los a ells en qualsevol moment, tal com dissortadament hem pogut comprovar amb el pas dels anys.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, encara que la ‘normalitat’ en la qual Catalunya ha ingressat, obliga a què el principi que en justícia és elemental de que qui la fa l’ha de pagar s’apliqui, sense excepcions ni excuses de cap mena. I no s’hi val que a partir de l’incompliment de les obligacions que com a ciutadans a cadascú corresponen, s’estableixin rangs de majors o de menors defraudadors públics. El ‘tu encara més’ que ha estat norma en la política catalana, i sobretot en l’espanyola, ha fet massa mal.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut. D’aquí que és el moment de retornar a Catalunya la dignitat que mai no hauria d’haver-li estat qüestionada. Cert és que Jordi Pujol no és ni ha estat mai Catalunya, simplement perquè Catalunya és molt més plural i diversa que no pas el què el pensament d’alguns volen establir. Però quan el país es troba en estat de xoc pel desenllaç d’una trajectòria personal única, és també quan més cal reconèixer els errors comesos. I sobretot en matèria de victimisme que potser serveixen per justificar mancances governamentals, però que en cap són útils per recuperar confiances perdudes, i construir un país nou sobre bases suficientment sòlides.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’agost de 2014

Valor de marca (*)

Thursday, 31/07/2014 (08:10)

En la meva llunyana etapa escolar a ‘Can Culapi’, mai no em vaig poder comptar entre els alumnes que destacaven per l’excel·lència de les seves qualificacions, i/o pel seu bon comportament. Més aviat vaig ser un alumne del pilot. Un estudiant d’aquells que no destaquen ni per massa…, ni per massa poc. És a dir que van fent la viu-viu, i que superen els cursos…, encara que en ocasions ho facin a empentes i rodolons. Potser sigui per això que recordo que quan les notes per damunt de l’aprovat m’acompanyaven, lluïa aquell meu èxit momentani assegurant que JO havia aprovat l’assignatura de torn. Per contra, quan ‘no tocava’ fer esment de les meves males notes, cas d’haver-ne de donar explicacions, la meva resposta era contundent: “és que M’HAN suspès”. 

Rememorava aquest passatge de la meva etapa escolar en ocasió de la tendència creixent que vinc observant que consisteix en apuntar-se els èxits com a propis, i per contra fer que la responsabilitat dels fracassos recaigui sempre sobre altres espatlles com més allunyades millor. Deu ser per reafirmar la sentència popular que assegura que als èxits els sobren els pares que als fracassos els falten. Quelcom semblant està passant aquests dies quan un personatge de la magnitud del president Jordi Pujol s’ha vist obligat a fer públic que ens ha estat defraudant (econòmicament però també moralment) els darrers 34 anys. No ha calgut que passessin ni 24 hores des de la seva confessió perquè els seus, políticament parlant, s’afanyessin a aixecar tallafocs que els protegissin del Pujol i dels seus gens recomanables afers familiars.

Però no era per aquí per on volia anar. Més aviat volia referir-me a una més de les anècdotes que es donen en els mitjans de comunicació, i que també il·lustren perfectament que als èxits els sobren els padrins que als fracassos els fan falta. M’explicaré. Com vostès saben, l’estiu és pròdig en competicions esportives internacionals. Enguany no n’ha estat l’excepció, i d’entre les competicions europees estades, en sobresurten les de hoquei sobre patins, i de waterpolo en les seves categories masculina i femenina. Unes disciplines en les que la presència d’esportistes que militen en equips catalans és notable. I d’entre aquestes disciplines, cal ressaltar-ne la del waterpolo femení, esport en el que el pes de jugadores sabadellenques en el seleccionat estatal encara és molt més destacable.

L’anècdota mediàtica que els volia fer notar rau en què els i les comentaristes de la majoria d’emissores radiofòniques i televisives catalanes, quan els resultats del seleccionat estatal de torn eren favorables, no s’estaven de recordar-nos que l’equip guanyador estava format per un elevat nombre d’esportistes catalans. Però cas que la victòria no hagués afavorit al combinat estatal, es ‘passava’ de fer notar la presència catalana en la formació perdedora, i simplement es parlava del combinat espanyol. Però com que la derrota no ha estat la norma del seleccionat femení de waterpolo, els i les comentaristes de les emissores més nostrades, han tingut cura de recordar-nos abastament que la base de l’equip estava format per nadadores que militaven en equips catalans. Clar també que ha estat en ben comptades ocasions en les que hem pogut escoltar que de les 8 jugadores catalanes, 6 –amb Maica Garcia al capdavant– defensaven els colors del nostre ‘Club’ local més emblemàtic: el Club Natació Sabadell.

Hora deu ser que decidim posar en valor l’èxit de les ‘nostres’ waterpolistes capaces de guanyar totes les competicions en les quals participen. A més, el darrer dels seus èxits esportius a la Copa d’Europa, ha coincidit amb uns campionats d’Espanya de natació en els quals el Club s’ha classificat en segon i primer lloc respectivament en les categories absolutes masculina i femenina.

Quan ens adonarem del valor de marca que el C.N. Sabadell aporta a la nostra ciutat?

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2014

* El 17 d’abril de 2014, publicava un post amb aquest mateix títol, ressaltant alguns dels punts forts dels quals Sabadell disposa, i dels que no n’acabem de treure’n tot el profit. Podeu llegir-lo clicant aquí mateix.    

Qüestió només de coherència…?

Thursday, 24/07/2014 (07:30)

Que els temps estan remoguts ho sabem sobradament. Però que això sigui així no pot servir d’excusa per no mostrar la nostra perplexitat davant situacions que se’ns fan difícils  de comprendre. Segur que sorprèn, per exemple, que Lionel Messi sigui a hores d’ara el primer aportador privat a la hisenda pública espanyola. Però al marge de les consideracions que entorn el cas puguin fer-se, quan les coses no es fan com s’han de fer, és obvi que s’assumeix el risc de que t’enganxin. Clar que també és cert que mentre a uns els enganxen, a d’altres no els enganxen mai… D’aquí que és oportú preguntar-se entorn el per què a Messi se l’atrapa, i per contra no s’atrapen a tantes d’altres persones que en aquest país (entès com el d’allà, però també com el d’aquí) es valen de subterfugis de tota mena per evadir o per minimitzar els seus compromisos tributaris.

En qualsevol cas hem de reconèixer que sovint ens deixem portar per justificar allò que nosaltres fem, però que en cap cas acceptem cas que ho facin altres. Deu ser una més de les conseqüències del sectarisme que de mica en mica s’ha anat instal·lant en la nostra societat, i que a voltes actua a modus d’una vena posada als ulls que només ens deixa percebre blancs i negres. I sabem que les coses no són ni blanques ni tampoc negres, i que per contra, la gama de grisos és immensa. Només així pot explicar-se la benignitat que  políticament parlant continuen mereixent els protagonistes del cas Palau de la Música (Félix Millet i Jordi Montull), mentre hem assistit durant mesos a la duresa de tracte també polític i en ocasions fins i tot mediàtic, envers persones que havien estat acusades de tràfic d’influències en una de les peces separades del cas (l’hotel Palau), i que finalment ha quedat demostrat havien actuat correctament, com és en el cas de Ramon García-Bragado

És la mateixa benignitat que mereixen determinades actuacions polítiques davant la mirada hipòcrita de molts i la ignorància d’altres. Un exemple recent el trobem en els acords adoptats pel Parlament de Catalunya en la seva sessió plenària del 10 de juliol quan amb els vots favorables del PP i de CiU, la cambra es pronunciava contra el dret a l’autodeterminació dels pobles palestins i kurds, i contra un referèndum vinculant per al poble sahrauí. Segur que més d’un i més d’una dels meus lectors i lectores al llegir això haurà posat cara d’astorament. Però el cert és que, curiosament o casualment, d’aquella sessió parlamentària i del seu contingut se’n ha parlat ben poc –o gens–  des de la majoria dels mitjans de comunicació. Tampoc des de les tertúlies monotemàtiques que inunden les ones de les emissores de ràdio i de televisió del país (en aquest cas el d’aquí). I bo seria que ens preguntéssim el per què d’aquest ‘oblit’. I en aquest cas la resposta, amics meus, no cal buscar-la en el vent. Més aviat cal buscar-la en interessos potser inexplicables, però per damunt de tot en la manca de coherència que està impregnant la vida política del país i que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu i que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci perillosament evident. I si a algú li queden dubtes sobre la votació de la cambra catalana a la qual acabo de fer referència, només cal que vagi a internet, cerqui el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya corresponent al plenari 10 de juliol, i a partir de la pàgina 50 hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA preguntant sobre aspectes de la política exterior del govern de Catalunya.

Que una qüestió com aquesta hagi passat tan ‘desapercebuda’ mediàticament i políticament, deu ser prova que quelcom no acaba de funcionar bé, i que les informacions esbiaixades –per acció o per omissió– potser sovintegen més del que no pas pressuposem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2014

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014

Oportunitats

Thursday, 10/07/2014 (06:28)

Resa una dita popular que mai no n’hi ha dos sense tres. Deu ser veritat, ja que enguany he tingut l’oportunitat d’absentar-me de casa tres vegades en un molt curt espai de temps, i sempre per gaudi personal. La primera de les oportunitats va ser en ocasió de poder recórrer el tram gallec del Camí francès de Sant Jaume acompanyat d’uns bons amics. La segona em va permetre viatjar fins a un país alhora proper i llunyà al nostre com ho és Albània. I per completar la trilogia d’oportunitats, aquest darrer cap de setmana participava en la VIII edició del Festival Coral de Verona Garda Estate en la meva condició de cantaire d’una formació coral sabadellenca. He de dir que en el decurs d’aquesta trobada vaig sentir una enveja sana per l’èxit d’una trobada que simplement es val de l’anomenada i de l’encant que Verona desperta per atreure corals d’arreu d’Europa fins un petit llogarret a 20 qms. de la ciutat en la que William Shakespeare va situar l’acció d’una de les seves tragèdies més populars: ‘Romeu i Julieta’. El nivell musical de les corals participants no és homogeni. Però com que tampoc no es tracta d’establir cap mena de competició entre elles, aquesta circumstància no és rellevant pel fet que l’objectiu de la trobada és oferir a les corals, directores i directors, i cantaires, l’oportunitat de compartir experiències i cançons durant quatre intensos dies. I això s’aconsegueix amb escreix. Ah! I abans que em passi per alt m’afanyaré a deixar escrit que en aquesta trobada internacional, Catalunya hi estava representada per dues corals sabadellenques, i a més creualtenques: Catasons de l’Escola de Música Creu Alta, i Cants al Vent resident a l’Estruch.

I mentre compartíem cants per contrades del Véneto, des de Catalunya ens arribaven males vibracions polítiques per a la salut i la qualitat de la nostra democràcia. Com sabem, el Consell de Ministres va aprovar la setmana passada noves mesures econòmiques que si més no pel seu contingut no poden considerar-se oportunes. Mesures que justifiquen plenament el clima d’enuig instal·lat en la ciutadania contra del govern espanyol per la seva manera particular d’entendre la democràcia i de practicar la política. I és que en la reunió ministerial de divendres, i com aquell qui diu per la porta del darrera, s’aprovaven canvis legislatius de molt abast que afectaven –modificant-les–  a una vintena llarga de lleis ordinàries, i a les competències de les Comunitats Autònomes. Per evitar-se contratemps, l’executiu es va valdre novament de la figura del decret-llei de la qual ve abusant des que es va encetar aquesta legislatura, en un intent d’evitar sotmetre’s al perceptiu debat parlamentari. Aquesta vegada, però, la maniobra no li ha sortit bé, i abans d’ahir el govern tenia de fer una certa marxa enrere. En qualsevol cas, l’actitud sectària dels populars continua essent el millor viver de simpatitzants amb el que l’independentisme compta.

Ho he escrit en d’altres ocasions: la ciutadania està farta d’imposicions, de retallades socials i de llibertats, de no diàleg… Per contra clama perquè els partits polítics facin front a les seves responsabilitats i cerquin solucions als problemes que ens afecten i que per les seves actituds no sembla que els preocupin amb excés. Els problemes més sobresortints, encara que no únics, la fractura creixent en les relacions Catalunya-Espanya, i els casos de corrupció que planen damunt la política i d’alguns significats personatges públics. I si no hi ha justificació possible que avali el no diàleg entre Rajoy i Mas, tampoc no n’hi ha per ‘l’oblit’ que els partits fan dels casos de corrupció que a ells els afecten. L’oportunitat de recuperar la confiança vers la política i de regenerar la democràcia passa per acarar aquestes qüestions en una primera instància. Mentre, la desafecció polítics-ciutadania tendirà a créixer perillosament.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juliol de 2014

Êthos

Thursday, 03/07/2014 (07:02)

Si sovint paréssim més atenció al nostre entorn que no pas ho fem normalment, i si no ens deixéssim portar per la dinàmica i les agendes que se’ns marquen, probablement ens adonaríem que vivim instal·lats en una mena de sínia que no fas més que girar i girar, fressant una i mil vegades el mateix camí sense possibilitats d’avançar ni sortir-se ni un sol mil·límetre d’allà on som. L’experiència ens demostra que el girar i girar ens priva alhora d’acarar –per resoldre’ls– els dubtes i qüestions que ens interpel·len.

Hom té la sensació que a causa de discutir –més que no pas debatre— a l’entorn d’unes mateixes qüestions possiblement transcendents, però no per això úniques, correm el risc de deixar passar oportunitats per avançar en el procés de construcció d’una societat més justa i solidària. D’aquesta manera no ens pot estranyar que passin per alt algunes bones notícies que s’esdevenen ben a prop nostre, i que això no obstant no acaben de trobar massa ressò perquè són ‘tapades’ per les notícies recurrents de cada dia. Clar que ben mirat, qui sap si millor que sigui així, atès que ‘a la chita callando’ tal com diuen els castellans, determinats projectes poden avançar sense fer soroll gràcies a la constància de persones disposades a fer feina, a no deixar-se portar per les adversitats, interessades en sumar i en buscar  complicitats per aconseguir allò que es proposen.

A Sabadell, a casa nostra, aquest darrer cap de setmana ‘saltava’ a la palestra una d’aquestes bones notícies que no mereixerà dissortadament massa atenció mediàtica malgrat la seva indubtable transcendència social i ciutadana. A la Serra d’en Cameró s’inaugurava oficialment les noves instal·lacions de l’Associació Êthos; una entitat sense ànim de lucre que des de fa set anys treballa i fa costat a les persones que precisen dels coneixements i de l’experiència de professionals especialitzats per superar una drogodependència. I aquesta tasca, Êthos, la fa mitjançant programes de rehabilitació integral i de reinserció social que s’estan demostrant altament eficients. Fins aquí el titular de la notícia. A partir d’aquí potser val la pena refer part del camí que des d’Êthos s’ha tingut de recórrer per assolir l’objectiu de disposar d’unes instal·lacions des de les quals poder desenvolupar la tasca social amb millors condicions. Un camí que ha estat ple d’obstacles, incomprensions i de malentesos que finalment i sortosament s’han demostrat que no tenien cap raó de ser.

En aquest cas la col·laboració establerta entre l’administració local i la iniciativa d’un grup de professionals i de ciutadanes i ciutadans disposats a aportar el seu gra d’arena per contribuir a la solució d’un problema que a voltes amaguem massa com ho és les drogodependències, ha tingut un bon final. Êthos, aquella entitat que va néixer amb la voluntat de servir a la societat, disposa avui d’unes instal·lacions des de les quals prestar un millor servei, al bell mig d’un barri sabadellenc que inicialment no veia amb bons ulls donar acollida a aquesta entitat assistencial. Unes instal·lacions, les d’Êthos, que s’han ubicat en una part de l’edifici La Torre que els ha cedit l’Ajuntament de Sabadell, i que els membres de l’Associació Êthos han tingut cura de rehabilitar-lo i adaptar-lo a les necessitats assistencials al servei de les persones que cerquen ajut per sortir de la roda a la que una drogodependència els té lligats.

Llarga vida a aquesta institució sabadellenca que compleix amb la seves finalitats gràcies també a les aportacions dels seus socis, usuaris, i col·laboradors externs. I és que com s’ha demostrat, el gran capital del qual Êthos disposa no rau tant en l’ordre monetari, sinó en la dedicació de l’equip de professionals responsable del centre, i de les persones que voluntàriament i desinteressadament contribueixen a la consecució dels objectius que s’han marcat al servei de la societat i de la dignitat de les persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2014

Un mes després…

Thursday, 26/06/2014 (07:08)

Qui ho havia de dir fa just un mes, quan es varen conèixer els resultats assolits pels partits i les coalicions espanyoles i catalanes en les eleccions al Parlament Europeu que el panorama polític estatal i nacional canviaria com ho està fent, atesos els discursos que aquella nit electoral vàrem poder escoltar per part dels líders polítics. Però una cosa són les paraules i l’altra ben diferent els fets. I en política sabem que el mai és el pas immediat que cal donar abans del sí sense condicions. Amb les eleccions europees començaven a germinar les llavors de l’herència d’aquell 15-M d’ara fa tres anys que va ser el primer gran avís de què res no seria en política com fins llavors havia estat. La crisi econòmica, el desencís i el progressiu allunyament de la ciutadania dels partits polítics clàssics, que no de la política,  han començat a reflectir-se en les urnes en forma d’una molt alta abstenció, i sobretot de suport a moviments polítics de nou encuny, amb ‘Podemos’ al capdavant.

Les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. Així els efectes de les darreres eleccions han acabat per agreujar les crisis internes –en alguns casos latents— que es donaven en el sí de les formacions que fins fa poc lideraven el mapa polític. La dimissió, en el cas dels socialistes, dels seus màxims responsables a Espanya i a Catalunya, n’és un bon exemple. I malgrat que no s’hagin produït encara més dimissions en d’altres formacions polítiques, el cert és que aquestes trampegen el temporal com poden aixoplugats pels efectes de la crisi dels socialistes. És el cas del PP, i també de CiU amb un Duran i Lleida més crític que mai quant als posicionaments independentistes del partit dominant en la coalició que governa Catalunya. El gran beneficiat a casa nostra de la situació per la qual travessen PSC i CiU és ERC que a hores d’ara s’ha erigit en la primera força política catalana. I això per mèrits propis, però també per la pèrdua de suports que han patit els seus competidors polítics més immediats.

Tot i que les dimissions de Pérez Rubalcaba i de Pere Navarro són rellevants, i sens dubte tindran conseqüències en el futur dels socialisme espanyol i català, la notícia que més ha revolucionat la política espanyola els darrers 30 dies haurà estat l’abdicació del Rei Joan Carles I a favor del seu fill Felip VI. En aquest cas, possiblement pugui establir-se relació causa-efecte amb el resultat de les eleccions europees. Però que això sigui així no evita pensar que precisament han estat aquests resultats, juntament amb les desafeccions i desencontres en les relacions entre Estat i Catalunya, així com la imminència del desenllaç dels casos judicials que planen sobre la filla i gendre de Joan Carles, la suma perfecte de factors que han aconsellat accelerar un relleu en la Corona de l’Estat que, de fet, estava sobradament anunciat.

I si en un mes hem assistit a tants i a tan transcendents canvis, no és difícil pronosticar que abans no arribi la tardor calenta que ens anuncien, haurem de passar per un estiu que se’ns presenta especialment calorós. D’aquí que moltes coses estan encara per succeir en un país en el qual continuen sense abordar-se els problemes més punyents que es deriven de la crisi econòmica i social –i fins i tot política–  que patim amb l’atur, la corrupció, i el frau i l’evasió fiscal en molt primeríssim lloc. Per contra, el govern Rajoy, sense encomanar-se a ningú (llegeixi’s Brussel·les) frivolitza amb una rebaixa d’impostos que no resolt absolutament res, més enllà d’intentar evitar encara més la caiguda del PP. Però com escrivia abans, res ja no serà com fins ara havia estat, i tots els moviments que s’estan produint –Corona inclosa– no poden amagar el rerefons d’una societat que clama per canvis estructurals profunds. Una societat farta d’operacions de maquillatge. I això que és vàlid per l’Espanya immobilista, també ho és per la Catalunya que vol decidir com volem que sigui el nostre futur en tots els ordres, i en tots els sentits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 2014