Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Gestos i estiu

Thursday, 25/06/2015 (06:28)

No sóc ni profeta ni tampoc disposo de cap bola de vidre a través de la qual poder ‘endevinar’ que ens depararà l’esdevenidor després que noves persones, decidides a aplicar noves maneres de fer i d’actuar, hagin entrat per la porta gran de les eleccions i de la democràcia als nostres Ajuntaments. De moment observem nombrosos gestos, que com molt bé sabem són importants en política, que apunten a canvis no només en la forma de governar sinó que també d’entendre la relació que cal establir entre governants i ciutadans. Així hem vist com nous alcaldes i alcaldesses, per anar als seus respectius despatxos consistorials, s’han oblidat dels vehicles oficials i prefereixen utilitzar els mitjans de transport que ja usaven, tals com el metro, l’autobús, la bicicleta, o senzillament anar a peu. Aquesta és una bona pràctica i una bona manera de conèixer què pensa la gent. També hem vist, com en alguns casos s’apostava per rebaixar els sous dels membres del consistori. I com ha estat el cas de Sabadell, hi ha alcaldes que el primer que van decidir va ser obrir de bat a bat les portes de les Cases Consistorials, talment com si amb aquest gest volguessin indicar que cal que l’aire fresc entri amb força en les dependències municipals com a pas primer necessari, encara que no suficient, per a retornar la plena confiança de la ciutadania envers les institucions locals. Tots els gestos dels nous alcaldes i edils són signes de que les coses es volen fer de manera diferent a com s’havien fet fins ara, però sobretot de la voluntat de mantenir-se molts propers a la gent.

Al costat d’aquests gestos dels uns que apunten a noves maneres d’exercir el govern des dels ajuntaments i fer-ho d’una manera més participativa, estem assistint a una continuada pluja ‘fina’ de crítiques i de retrets que provenen d’altres que no estan disposats a tenir ni tan sols en compte la cortesia d’atorgar els cent dies de rigor i de gràcia que la tradició democràtica estableix s’han de donar als governants quan inicien legislatura. En qualsevol cas no deixa d’estranyar que les crítiques més àcides provinguin dels mateixos sectors que les varen estalviar quan anteriors governs municipals erraven en els seus plantejaments o la marraven en les seves prioritats. Potser és convenient fer memòria per recordar que han estat precisament aquelles actuacions maldestres les que han afavorit el canvi de cares i de maneres de vestir que s’ha produït en els nostres ajuntaments.

Sort en tenen, però, els nous alcaldes i alcaldesses amb l’arribada de l’estiu i amb ell el bàlsam que, encara que sigui per unes setmanes, de ben segur que calmarà molts ànims. I és que pels efectes del calor i de la proximitat de les vacances per aquelles i aquells que les podran gaudir, la pressió mediàtica i la de les elits que creuen que els nous equips municipals els han pres quelcom que els pertanyia, cedirà i això donarà temps i tranquil·litat als nous càrrecs electes per a fer-se la composició final de lloc abans de començar a treballar a la cerca de solucions per als problemes més peremptoris que les nostres ciutats pateixen.

La tasca que els espera no serà en qualsevol cas gens fàcil. Tampoc ho serà mantenir la frescor i la proximitat que ara tenen amb la ciutadania, menys quan en l’horitzó es dibuixen dues conteses electorals que han de ser cabdals per definir el ‘nou’ mapa polític per a Catalunya i per a Espanya a partir del qual s’haurà d’establir la relació entre ambdues realitats territorials.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juny de 2015

Del talent que fuig…

Thursday, 18/06/2015 (06:51)


Amb la composició dels nous consistoris s’ha començat a moure, tal com era previsible, el que fins ara havia estat el mapa municipal polític de Catalunya; un mapa que s’ha decantat cap a l’esquerra si tenim en compte la conformació de governs locals que aposten pel foment de les polítiques d’atenció a les persones, i de les polítiques que contribueixin a la generació d’ocupació. I això és, d’entrada, necessàriament bo, al marge de les possibles incerteses i dubtes que a alguns els generen els nous governs locals. Serà, però, el temps –i òbviament el balanç de la gestió que des dels consistoris es desenvolupi d’ara en endavant– qui donarà o traurà raó als uns i als altres.

Fa només uns dies repassava el contingut d’un informe elaborat pel Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) en el que s’avaluaven els ‘costos’ que ‘l’exportació’ de joves barcelonins a d’altres països a la cerca d’una feina que aquí no troben, ens comporten. Dit d’una altra manera, l’informe s’atrevia a posar xifres al què hem perdut els darrers set anys amb la ‘fugida’ de joves que es trobaven en una edat compresa entre els 16 i els 29 anys. ‘Fugida’ que el CESB es xifra en un 16 % sobre el total de la població d’aquesta cohort els darrers 7 anys, i que a l’establir-ne els costos directes i indirectes d’aquesta ‘emigració’ els situa en una quantitat que oscil·la entre els 2.700 i els 3.500 milions d’euros. Casualment, l’Informe sobre la emigració i població barcelonina resident a l’estranger (que és el títol precís de l’estudi) ha passat força ‘desapercebut’ per la classe política, possiblement perquè està embarcada en qüestions que si bé són transcendents pel futur del nostre país, en cap cas no haurien d’amagar altres qüestions no gens menys urgents que ens cal resoldre sense més dilació i que ens condicionen com a societat i com col·lectivitat pel fet que comporten pèrdua de talent i de pes específic de la nostra economia productiva tal com alguns estudis també comencen a apuntar.

Si sense apassionaments anéssim una estona al ‘racó de pensar’ i reflexionéssim sobre els principals factors que incideixen en el moment pel qual estem travessant, copsaríem ràpidament la importància de cadascun d’ells i dels seus efectes sobre el present i el futur del país. ¿I quins són aquests factors? Doncs fonamentalment tres. D’una banda, l’increment de la desigualtat social a la que estem assistint i que la pretesa recuperació econòmica no resol ni sembla que resoldrà; de l’altra, les relacions –o millor dit a les no relacions– que es donen entre els governs de Catalunya i de l’Estat –i que dit de passada a tots dos fins ara els anava molt bé–, que són la causa d’una bona part del sentiment col·lectiu en contra de l’Estat, i de l’ofec que patim i del que les mesures recentralitzadores i de control que imposa ara sí, ara també, el govern del PP en són bona prova; i el tercer factor, i no per això el de menor importància, la desconfiança creixent de la ciutadania envers les institucions públiques; desconfiança que es veu perillosament agreujada pels casos de corrupció que en diversa dimensió esquitxen a les principals forces polítiques, i malgrat això ningú no s’atreveix a plantar-hi cara.

En aquest context, pressuposar que abordant només un dels tres factors resoldrem automàticament la resta és fer un brindis al sol. Els problemes que patim són molt polièdrics i per això mateix reclamen quelcom més que discursos ampul·losos i supòsits que difícilment podran concretar-se si no hi ha acords i estratègies de país que disposin de base suficient i que siguin suficientment sòlids i que sobretot tinguin molt en compte a les persones. De fet, la resposta dels electors en les darreres eleccions apunta en aquesta direcció, és a dir: avançar cap a la construcció d’un país en el que l’equitat social i l’atenció a les persones en sigui el primer dels seus nords. I aquest, i no cap altre, és el repte.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de juny de 2015

Esperar i veure

Thursday, 11/06/2015 (07:20)

No podia ser. No podia ser que després dels resultats que s’han donat en les darreres eleccions municipals (i autonòmiques a part de la resta de l’Estat), amb massa casos de corrupció sobre la taula i amb la presència d’imputats en llistes electorals, tot continués com fins ara. No podia ser que tot quedés en els discursos amb guió pre-escrit de sempre que asseguraven que tot estava en perfecte ordre i que res no calia canviar quant a polítiques i quant a actituds. Però ha calgut només que passessin uns pocs dies des del 24M perquè les primeres tempestes comencessin a desencadenar-se en el sí de les formacions polítiques que ‘van  perdre’ les eleccions. Així és com aquelles manifestacions de l’endemà que asseguraven no s’havia de tocar res quedaven en paraules al posar-se de manifest, d’una banda, la urgència fonamentalment del PP de fer de la necessitat virtut en un intent desesperat per conservar parcel·les de poder municipal i autonòmic a punt de perdre; de l’altra, per les primeres revoltes internes de partit que indefectiblement es desencadenen quan s’obtenen uns mals resultats electorals. I és que sabem que a la vida hi ha amics, enemics… i  ‘companys de partit’ sempre disposats a passar comptes a ‘companys’ perdedors.

Es tracta en qualsevol cas d’uns primers anuncis en relació a uns canvis que no han fet més que començar i que mal parafrasejant a la inefable Dolores de Cospedal tindran els seus efectes ‘en diferido’, i que ens conduiran a un canvi en l’escenografia i en el decorat polític d’aquest país (tant el d’aquí, com el d’allà) que s’anirà produint d’aquí fins a finals de l’any a mesura que progressin les campanyes i les conteses electorals inicialment anunciades: les catalanes a finals de setembre i les estatals a finals de novembre. I he escrit inicialment anunciades i he escrit bé, atès que a despit que de moment s’asseguri el contrari, les eleccions catalanes del 27S tornen a penjar de la corda fluixa per dues raons: la primera, pels resultats mateixos que la coalició CiU va assolir a les municipals a Barcelona i als municipis de la seva Àrea Metropolitana que ni en el pitjor dels escenaris possibles imaginaven; la segona, per les conseqüències que la consulta interna d’UDC pot tenir sobre el ‘full de ruta’. I és que a la llum de la pregunta que se sotmet a la consideració de la militància d’Unió i de les reaccions que ha generat, una cosa sembla fora de dubte: sigui quin sigui el resultat que se’n derivi, la divisió larvada a casa dels demòcrates cristians podria esclatar definitivament amb repercussions en les relacions amb el seu soci de federació, CDC. En aquestes condicions, a menys que el president Mas pugui culminar amb èxit la seva llista ‘de país’ o ‘del president’ al capdavant de la qual poder comparèixer davant la ciutadania el 27S, serà difícil mantenir la data i el caràcter de les eleccions autonòmiques.

I vés per on, aquell posicionament indefinit entorn el dret a decidir, al sobiranisme i a l’independentisme que tants problemes i desercions va acabar provocant en el PSC, comença a amenaçar ara l’estabilitat interna d’altres forces polítiques que si bé van salvar-se del primer ‘round’, amb el retorn a l’escena política de l’eix social podrien veure’s dividides quant a sumar-se incondicionalment al ‘full de ruta’ que varen signar CiU i ERC fa uns mesos.

En conclusió: el mapa polític que s’ha començat a moure amb les eleccions del 24M ho continuarà fent els propers mesos en funció dels esdeveniments i dels pactes que es vagin establint. De moment ‘toca’ esperar el proper cap de setmana per veure dissabte com es concreten els pactes entre partits per garantir la governació dels ajuntaments, i diumenge per conèixer el resultat de la consulta de la militància d’UDC sobre el procés i condicions.

Així és que, com diuen els anglesos, wait and see

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de juny de 2015

Apunt postelectoral (i 2)

Thursday, 04/06/2015 (06:12)

Una de les qüestions més recurrents aquests dies en els mitjans de comunicació són els posicionaments que actors diversos de la vida pública prenen en relació als resultats electorals que el 24M es varen donar a Madrid i molt especialment, per allò de la proximitat, a Barcelona. Posicionaments que en alguns casos posen en dubte la capacitat de les formacions polítiques emergents per gestionar amb eficàcia i eficiència els ajuntaments dels municipis en els que han resultat vencedores o en els que la correlació de forces els acabarà atorgant la responsabilitat de governar. Aquesta, però, no és una actitud nova i  que amb tots els matisos que es vulguin, m’ha retornat al moment d’ara fa 36 anys quant partits d’esquerra guanyaven les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme en un gran nombre de ciutats i poblacions de Catalunya. També llavors com ara, foren diverses les veus que posaven en qüestió la capacitat dels ‘nouvinguts’ de ‘saber’ com es governava una ciutat atesa la procedència social dels seus membres i la inexperiència que tenien en tasques de gestió col·lectiva. Sense anar més lluny, a Sabadell mateix, la victòria d’Antoni Farrés al capdavant del PSUC va significar un cop dur per a la burgesia local a despit que ell en fos un dels seus fills. Ho explicava gràficament l’any 1999 el llavors conseller del Banc de Sabadell Tomàs Casañas, just quan Farrés acabava d’anunciar la seva retirada de la política municipal amb aquestes paraules: “Tu –referint-se a Farrés–  hauràs donat dos disgusts a la dreta local: el primer, el dia que vas guanyar l’alcaldia, i el segon el dia que vas decidir deixar l’Ajuntament”. El cas d’Antoni Farrés no va ser l’excepció que havia de confirmar la regla. Una gran majoria de ciutats catalanes foren governades per joves alcaldes ‘inexperts’ que tenien en comú el procedir de la lluita social i de la reivindicació política.

Quelcom similar en la forma acaba de succeir a partir dels resultats de les darreres eleccions municipals en les que el cos electoral ha preferit apostar per un canvi, convençut de que vist com anava tot plegat, només actors nous serien capaços d’acarar el procés de regeneració que la democràcia exigeix i de plantar cara a pràctiques polítiques maldestres que al cap i a la fi són les que han alimentat la desafecció que s’està donant entre ciutadania i política; desafecció que al seu torn és la conseqüència d’un sistema de partits dominats pels seus aparells respectius, incapaços de renovar-se i d’adaptar-se als reptes que la societat reclama i sobretot de fer front a les situacions que es deriven d’una escletxa social que amb la crisi econòmica s’ha anat eixamplant dia rere dia. El moviment del 15M fou el primer gran avís: calia canviar el rumb de la política per fer-la molt més propera a la ciutadania. Ben pocs varen fer cas d’aquell avís i ara en paguen, electoralment parlant, les conseqüències.

La paciència de la ciutadania no és infinita, de la mateixa manera que no és cert que passi de política com alguns volen fer-nos creure. En tot cas aquesta ciutadania s’ha anat distanciant de la política i dels polítics que no escolten, que no semblen disposats a acabar amb la corrupció i que no tenen en l’equitat social un dels seus objectius principals. I amb aquests ingredients alimentats pels efectes d’una crisi econòmica amb retallades incloses, no ha d’estranyar que una part d’aquesta ciutadania s’hagi decidit finalment a dir prou, i ho ha fet com calia fer-ho, a través de les urnes i donant suport a les formacions polítiques que han posat en primer pla l’eix social, és a dir l’eix de les persones.

És en aquest context que posar en qüestió la capacitat de govern dels nous actors polítics, ha de ser interpretat com una actitud reactiva dels que creien que malgrat els avisos que els arribaven, mai no perdrien les regnes del poder perquè pensaven tenir-ho tot controlat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2015

Apunt postelectoral (1)

Thursday, 28/05/2015 (06:01)

Els resultats obtinguts per les diverses formacions polítiques sabadellenques diumenge passat a partir dels quals s’haurà de configurar el nou consistori que tindrà la responsabilitat de governar la ciutat els propers quatre anys, donen i donaran molt joc als analistes i als observadors polítics i en conseqüència se’n podran extreure tantes reflexions i conclusions com punts d’observació s’estableixin. En qualsevol cas, al fer una primera i urgent aproximació a aquests resultats i si es pren com a referència l’eix tradicional dreta-esquerra, s’observarà que a Sabadell es manté la tendència d’anteriors conteses municipals en les que els electors han vingut atorgant majoritàriament la seva confiança a forces polítiques de caràcter progressista. Corrobora aquesta asseveració el fet que des de les primeres eleccions municipals després del franquisme l’any 1979, la ciutat ha disposat sempre de governs de progrés amb tots els matisos que hom vulgui objectar-hi.

Clar que a aquesta primera constatació que ens parla del caràcter progressista que en el camp municipal ofereix la ciutat no ha de ser suficient a l’hora d’explicar els resultats de diumenge que a diferència d’anteriors conteses electorals municipals, el partit o la força més votada –en aquest cas el PSC– no només no obté uns resultats que li garanteixin la formació de govern sense massa problemes, sinó que pateix una forta davallada quant al número de vots obtinguts en relació a les anteriors eleccions municipals. Davallada que al seu torn solament pot explicar-se quan s’analitzen els factors tant locals com nacionals que l’han propiciat. I d’entre tots els possibles, el que té un pes més determinant a l’hora de ‘llegir’ els resultats aconseguits pels socialistes diumenge passat és el cas Mercuri, i les conseqüències que en forma de divisió interna del PSC ha comportat, i que com a primer dany colateral va deixar fora de qualsevol possibilitat de reelecció al que ha estat alcalde de la ciutat els darrers catorze mesos, en Joan Carles Sánchez. Una divisió que a més ha quedat reflectida en la composició mateixa de la candidatura presentada pel PSC i encapçalada per en Josep Ayuso, en la que no hi figuraven alguns dels regidors i regidores més populars de l’equip de govern que acaba el seu mandat. Sobre el PSC hi ha pesat un segon factor a considerar que es conseqüència de la crisi que plana sobre el socialisme català arran el procés sobiranista i que ha portat divisions i desercions en un partit que històricament ha jugat un paper cabdal en la vertebració social de Catalunya.

I encara un tercer factor que, en aquest cas, plana no només sobre el PSC sinó que també sobre el conjunt de partits tradicionals i que marcarà –que ha començat a marcar ja– la política catalana com ho és l’eix entre la nova i la vella política que sorgeix del moviment del 15M i que es consolida amb formacions i moviments polítics que saben recollir el cansament social que ve provocat per la incapacitat de la vella política que opta per les retallades abans de decidir-se a acarar una necessària regeneració de la democràcia, fer front a la corrupció en qualsevol de les seves formes, i sobretot cercar solucions per als problemes que es deriven d’una escletxa social que tendeix a créixer dia rere dia.

És també la suma d’aquests factors que explica, almenys en part, l’augment en la fragmentació del vot que si bé ja es donava a Sabadell, s’ha vist potenciat en aquesta darrera contesa electoral i que ha donat pas a un mapa polític local que sembla abocar-nos a un govern municipal feble precisament en uns moments en els que a la ciutat li convé tot el contrari. D’aquí que de les forces polítiques més votades cal esperar-ne un exercici de responsabilitat com a pas previ al de conformar un govern municipal estable, capaç de transmetre confiança i de liderar un projecte de ciutat que sigui il·lusionant i engrescador, i al que necessàriament s’hauran de sumar el major nombre d’actors polítics, econòmics, culturals, esportius i socials de la ciutat. Que així sigui ens hi va molt a tots plegats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de maig de 2015

Can Balsach al servei del barri

Friday, 22/05/2015 (06:48)

Estic segur de no errar si escric que el nostre és a hores d’ara el barri sabadellenc amb una nòmina més alta quant a moviments associatius, especialment de gent jove. És aquesta una altra mostra de la vitalitat que atresora la Creu Alta. De fet, si repassem la història dels Tallarets, ens adonarem que un dels trets característics del barri és l’haver estat bressol i punt d’acolliment i de projecció d’entitats i iniciatives sabadellenques tant d’ordre cultural com esportiu o estrictament associatiu. Un tret que amb el pas del temps no ha minvat, si no molt al contrari…

Per això no ha d’estranyar que des de les entitats del barri es vingués reclamant a l’Ajuntament la cessió d’un espai municipal capaç de donar-los aixopluc com ho era i ho és la part nord fins ara en desús de l’antiga fàbrica Balsach, a tocar del Centre Cívic i del pavelló municipal del mateix nom. Diuen, i és cert, que la unió fa la força. I ha estat precisament la unió de les entitats del barri la que ha fet que amb paciència i treball es fes realitat l’anhel perseguit, que es va concretar en el Ple municipal del mes de gener d’enguany quan, per unanimitat, s’acordava la cessió dels espais de l’antiga fàbrica Balsach a l’Associació Casal El Tallaret, entitat que reuneix a totes les existents en el barri quen’haurà de tenir cura de la seva adequació i gestió.

Els creualtencs i les creualtenques estem n’enhorabona a l’haver conquerit un nou espai d’ús públic que ha de servir de punt trobada d’entitats i de veïns i de dinamització social del barri. Al seu torn, la ciutat de Sabadell ha de veure com un dels edificis municipals amb risc d’anar-se degradant a mesura que el temps passava, disposarà en breu d’una nova funcionalitat. La fórmula escollida per la cessió –fórmula que ja es venia utilitzant per a la cessió d’espais a entitats ciutadanes de caràcter assistencial–, hauria d’obrir les portes a la recuperació d’espais municipals en desús per a ser utilitzats per associacions i/o entitats ciutadanes a canvi de garantir-ne la seva gestió i conservació.

Felicitem-nos doncs d’aquest èxit, i felicitem als que l’han fet possible. I sobretot, fem vots de llarga vida tant pel nou equipament de barri com per les entitats i activitats que s’hi aixoplugaran…

Publicat al número 28 del Diari de la Creu Alta, corresponent a la Festa Major de 2015. 

L’endemà…

Thursday, 21/05/2015 (06:37)

Hauria desitjat que acabessin de passar aquestes dues setmanes de campanya electoral abans de posar-me a escriure quelcom en relació al procés que diumenge tocarà a la seva fi i que culminarà amb l’elecció dels nostres representants a l’Ajuntament de Sabadell. Finalment, però, no he pogut vèncer la creixent temptació de traslladar als meus lectors algunes de les moltes preguntes/reflexions que he anat anotant aquests darrers dies en el meu bloc de notes.

1. Calen tants dies de campanya per haver d’assistir a l’espectacle al qual estem assistint? Penso, segur que ingènuament, que un dels principis que hauria de presidir qualsevol campanya electoral hauria de ser el de la pedagogia. Tota una utopia atesos els temps convulsos pels quals travessem i els ‘objectius’ que en qualsevol campanya electoral es persegueixen i que no ​són alt​res que ​c​apturar com més vots millor. Així és com els candidats esmercen més temps en desqualificar a l’adversari i a donar ànims als seus, que no pas en explicar la bondat/viabilitat del programa que diuen defensar. Tanmateix, a hores d’ara sabem perfectament amb qui els diversos candidats ​diuen que no pactaran, però per contra ben poc sabem del perquè i del com de les mesures que cada formació política considera ​que són ​necessàries prendre per tractar de recuperar el pols de la ciutat i per treure profit de les oportunitats de les quals disposem.

2. Medito sobre els pros i els contres que la irrupció de ‘noves’ formacions polítiques comporten. Una irrupció que no deixa de ser una ​més de les ​conseqüènci​es de la creixent desafecció de la ciutadania cap a una manera ​caduca ​d’entendre la política i de la consciència ​cada vegada més ​generalitzada que cal revertir el deteriorament d’un sistema polític que no ha estat capaç d’adaptar-se als signes dels temps. Els partits polítics tradicionals no s’adonen, o no es volen adonar, dels ràpids canvis socials que s’estan produint i de com aquests canvis els afecten​ de ple​. Prefereixen tancar els ulls davant l’evidència i creure​’s la teoria del suflé que assegura que allò que puja sempre acaba sempre per baixar i convençuts com estan que el temps els juga a favor… La resposta a aquest estat de coses es posa de relleu amb l’eclosió d’aquestes ‘noves’ formacions polítiques aparentment disposades a canviar-ho tot, però que no acabem d’esbrinar si ​també ​aporten els aires de canvi que tan​t​ ens calen. Tot plegat fa que una certa desorientació ​sobre què i a qui votar ​s’hagi acabat instal·la​n​t en una part de l’electorat que encara no ha decidit a qui votarà o si anirà a votar​. Això explica la volatilitat del vot que sens dubte és una de les novetats ​a tenir en compte d’aquesta campanya electoral​; volatilitat àmpliament reflectida en els sondejos demoscòpics que avui diuen una cosa per demà dir-ne una altra…

3. I l’endemà? Aquesta és la clau. Què ​estem disposats a fer tots plegats –què faran els càrrecs electes— l’endemà mateix de les eleccions? Són moltes les persones que es formulen aquesta pregunta i que voldrien percebre que des del ‘nou’ Ajuntament ​s’establirà com a prioritat treballar amb tots els actors ciutadans per recuperar el pols i el tremp que mai ​no ​hauríem d’haver perdut. La ciutat, a despit de tots els contres que es vulguin, disposa de recursos i d’oportunitats. La qüestió és saber si a partir dels resultats de les eleccions de diumenge, els interessos de ciutat prevaldran ​als de partit.

Que tinguem un bon final de campanya, i sobretot que ningú no deixi de complir amb el seu dret i amb l’obligació democràtica que tenim d’exercir el vot per després controlar-ne l’ús que se’n fa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de maig de 2015

El ‘senyor’ Google

Thursday, 14/05/2015 (06:19)

A les alçades que ens trobem ningú no en pot tenir ja cap mena de dubte. El ‘senyor’ Google disposa, sense que potser en siguem del tot conscients, d’un ampli coneixement sobre les nostres vides respectives. D’aquesta manera s’està demostrant que el big broder de la novel.la ‘1984’ de George Orwell publicada l’any 1949, no era de tanta ficció com llavors podia semblar. ¿Que com s’ho ha fet el ‘senyor’ Google per aconseguir que qui més qui menys posés a les seves mans tanta informació com la que disposa sense que pràcticament ens n’adonéssim? Doncs senzillament aplicant el principi de la pastanaga; d’aquella pastanaga que ens posen davant del nas i que mai no acabem d’atrapar perquè ocupats com estem en perseguir-la, no ens adonem que ens l’han col·locat de tal manera que mentre nosaltres avancem ella també ho fa al nostre mateix ritme. I així és impossible d’aconseguir-la mai. En el cas que ens ocupa, la pastanaga és la suma d’uns recursos informàtics gratuïts que certament ens faciliten les coses, però que més certament encara afinen el nostre perfil cibernètic a mesura que els usem. Primer va ser amb un cercador que el ‘senyor’ Google va captar la nostra atenció. Amb el seu ajut, en pocs segons podíem -i podem- localitzar informacions i documents als quals fa només uns anys no podíem accedir i possiblement en desconeixíem també la seva existència. Van venir després altres eines amb un seguit de prestacions interconnectades (calendari, agenda, contactes, cercles d’amics, correu electrònic…) amb les que el ‘senyor’ Google aconseguia que li facilitéssim més dades i preferències sobre nosaltres que al seu torn eren col·locades al ‘nuvol’ al qual podíem -podem- accedir des de qualsevol punt del planeta, sempre que disposéssim d’un giny adient (ordinador, tablet, smartprhone…) i d’una via a través de la qual connectar-nos a internet.

I així, de mica en mica, i com aquell qui no fa la cosa, el ‘senyot’ Google, a canvi de posar al nostre abast i disposició eines que indubtablement ens faciliten la feina i que contribueixen a ordenar-nos una mica més les nostres atribolades vides, aconsegueix informació sobre nosaltres, sobre els nostres gustos, sobre les nostres preferències… Informació que es va ampliant a mesura que fem ús de les ‘nostres/seves’ funcionalitats. Fins i tot, atesa la ‘bondat’ infinita del ‘senyor’ Google, ell té cura d’avisar-nos d’aniversaris i d’efemèrides significades amb la finalitat que no perdem ocasió de quedar bé envers les nostres amistats que el ‘senyor’ Google coneix perfectament atès que les hi hem anat presentant a mesura que anàvem ampliant la nostra llista de contactes. Paradoxalment, ell està disposat a defensar-nos i a protegir-nos d’agents externs que intenten accedir als nostres ordinadors i als nostres estris tecnològics per apropiar-se de les nostres dades o de destruir-nos arxius i documents. Així, el ‘senyor’ Google, ens avisa quan estem en risc de que la nostra intimitat cibernètica ens sigui envaïda… per uns altres ‘senyors’! En fi. Que hem de ser conscients de que les coses són com són, especialment en temps i en dies en els que tan ens afanem -i fem bé!- d’exigir que la nostra intimitat i llibertat siguin preservades sempre i en tot moment…

Per cert, ara que me’n adono!… Aquesta peça l’estic escrivint des del cim d’una muntanya, en una tauleta ‘Nexus’ que, per cert, ha estat creada i dissenyada també pel ‘senyor’ Google. Quan l’acabi, premeré la tecla corresponent i la peça quedarà dipositada automàticament en una aplicació del núvol que ell mateix ha posat ‘gentilment’ a la meva disposició… Ho escric no pas per fer-ne publicitat, sinó perquè és de ben nascuts ser agraït, i no voldria  deixar passar l’avinentesa d’aquestes ratlles sense donar-li les gràcies pel seu ‘interès tan desinteressat’, i per posar a la meva/nostra disposició tants i tants recursos que fan que les coses ens siguin més fàcils a costa, es clar, de fer-nos cada vegada més transparents…

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de maig de 2015

‘Al César allò que és del César…’

Thursday, 07/05/2015 (07:46)

No sabria dir-ne la causa, però és el cas que darrerament vinc observant una tendència a atribuir l’autoria de declaracions i de fets a actors que poc o res no hi tenen a veure. Hi deu contribuir la celeritat amb què els fets s’esdevenen i la quantitat d’informació que tenim a l’abast, i que dit sigui de passada no ens parem a comprovar-ne la fiabilitat. Però que aquestes constatacions hi contribueixin no vol dir que n’expliquin del tot el perquè.

Per posar algun exemple –tot i ser conscient que no està gens bé parlar d’un mateix– em referiré a una recent carta al director que es publicava a Diari de Sabadell, en la que la signant donava les gràcies a la Fundació Bosch i Cardellach –que, com vostès segurament saben, tinc l’honor de dirigir des de fa un any i mig– pel seu ‘treball i per la seva ràpida resposta a problemes de la ciutadania’. No hi hauria res a dir, i sí molt a celebrar, si no fos que el motiu d’aquest agraïment es derivava del fet d’atribuir-nos una actuació diligent que segons la comunicant hauria culminat amb la substitució d’uns arbres que ocasionaven molèsties a uns veïns. Una actuació que en tot cas ha estat obra d’una operació municipal encaminada a substituir 1.500 arbres causants de molèsties o malalts. Els elogis afalaguen i fan de molt bon escoltar, especialment en els temps actuals ‘en què tot són crítiques’` tal com encertadament escrivia la comunicant en la seva missiva al director…

Així doncs que per evitar qualsevol malentès millor serà deixar ben clar que la Fundació Bosch i Cardellach res no ha tingut a veure amb aquest canvi d’arbres que se’ns atribuïa. En conseqüència, i això sí després d’agrair els elogis que a la institució que dirigeixo se’ns puguin dedicar, aprofitaré l’avinentesa per recordar que la missió de la Fundació Bosch i Cardellach és la d’aportar coneixement, expertesa i opinió en relació a temes de ciutat i de comarca, tant si li és sol·licitada com si creu que ho ha de fer; i quan escau, coresponsabilitzar-se amb les conclusions que se’n puguin derivar. I aquesta és la tasca que sustenta la base del treball que venim desplegant des de fa uns anys i que hem intensificat notablement els darrers mesos. N’és una bona prova la participació de la Fundació Bosch i Cardellach en comissions ciutadanes ad hoc per tractar qüestions d’interès ciutadà, tal com ha estat el cas de la comissió tècnica del projecte del Passeig de la Plaça Major o de les comissions tècniques de seguiment de les obres de prolongació dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya pel subsòl sabadellenc i del soterrament de les vies del mateix ferrocarril al seu pas pel barri de Gràcia. Clar que participar en aquestes comissions, o en d’altres de semblants per aportar coneixement i expertesa, no és sinònim d’assumpció total del resultat d’aquests projectes simplement perquè la presa de decisions finals, en els exemples suara citats correspon a l’administració local o autonòmica segons sigui el cas.

És en aquesta mateixa línia de compromís amb la ciutat que la Fundació Bosch i Cardellach ha culminat fa poc la primera fase del seu projecte ‘Sabadell a debat’, a partir del qual hem posat damunt la taula un seguit de reflexions, d’aportacions i de propostes que considerem han de ser tingudes en compte per treballar en un projecte de ciutat compartit i il·lusionant que obri les portes a sortir de l’atonia en la qual ens trobem instal·lats.

Potser és per aquesta aposta i compromís de la Fundació envers la ciutat que en ocasions se’ns adjudica l’autoria d’iniciatives o de decisions que no ens corresponen. Altra cosa és insistir en què són desitjables processos participatius amplis en aquelles decisions municipals susceptibles de tenir impacte sobre la ciutat. Si les decisions municipals s’adoptessin després d’escoltar i dialogar amb entitats i amb veïns i no obeïssin, com a voltes passa, a l’oportunitat del moment o a la proximitat d’unes eleccions, de ben segur ens estalviaríem temps i debats…

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de maig de 2015

Diuen, diuen, diuen…

Thursday, 30/04/2015 (07:24)

‘L’ara no toca’ de Jordi Pujol –confesso que prefereixo no avantposar a aquest nom i cognom, tal com jo mateix feia abans del juliol de l’any passat, el títol que li correspondria per haver estat president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys– va fer fortuna llarga, popular i sobretot mediàtica. I no necessàriament  a fi de bé tal com la meva sàvia àvia deia quan es tractava de justificar actuacions i/o mentides ‘pietoses’. El ‘diuen, diuen, diuen…’, expressió que el mateix Pujol immortalitzà davant la Comissió parlamentària d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció (CIFEF), està disposada a seguir els passos de l”ara no toca’ per esdevenir una renovada icona-metàfora de la manera de fer i d’actuar en matèria de política a casa nostra. Clar que aquestes dues expressions no són tampoc, ni de bon tros, les que dels nostres polítics que comptarien amb més possibilitats si es tractés d’iniciar un procés encaminat a decidir el contingut d’un hipotètic hit parade de sentències polítiques en el qual obligatòriament hi haurien de figurar el ‘manda huevos’ del que fou ministre i avui ambaixador del govern espanyol a Londres, Federico Trillo, o el no menys clamorós ‘cero patatero’ que José Ma. Aznar li etzivà, sempre en seu parlamentària, a José Luis Rodriguez Zapatero quan el primer era president del govern espanyol i el segon aspirava a ocupar La Moncloa; o el més recent de la ‘repera patatera’ amb la que el director de l’Agencia Tributaria espanyola, Santiago Menéndez, va despatxar-se a gust –també en seu parlamentària i en relació a un assumpte que tant de mal pot acabar causant políticament parlant als populars–, per qualificar el contingut de la llista de noms dels 715 majors defraudadors de l’Estat fins ara investigats per la hisenda espanyola.

No sé si en aquest hipotètic rànquing o hit parade de frases cèlebres hi hauríem d’encabir altres declaracions de polítics que contenen expressions –diguem-ne eufemístiques– que com les assenyalades abans són un atemptat contra la intel·ligència de la ciutadania. D’aquestes darreres en serien els millors exemples aquella famosa ‘desaceleración económica’ de Rodríguez Zapatero per explicar on ens trobàvem davant la crisi que li queia al damunt i que es negava a acceptar, així com el ‘crecimiento negativo’ del qual feia gala Mariano Rajoy per no haver d’acceptar que les coses anaven maldades. Altres sentències a tenir en compte tenen a veure amb declaracions que acaben per dir tot el contrari del què es pretenia, que són resultat d’un lapsus linguae o qui sap si d’una traïció subtil del subconscient del personatge que les formula. En aquest cas les estrelles serien el recent ‘hemos luchado hasta la saciedad para saquear este país’ de la Maria Dolores de Cospedal, o el ‘se trata de una amnistia fiscal’ de la Soraya Saenz de Santamaría per referir-se a la darrera anomenada ‘regularització fiscal’ promoguda pel govern espanyol; una regularització, per cert, que va ser feta a mida perquè s’hi poguessin acollir determinats personatges populars, o, per ser més exactes, personatges ara vilipendiats pels populars que havien estat membres destacats d’aquesta formació política i que havien ocupat càrrecs en el sí del partit o en institucions públiques i/o privades. Els noms de Bárcenas i de Rodrigo Rato formarien part, sense anar més lluny, d’aquesta nòmina…

En aquest totum revolutum, és més que evident que res ja no és ni serà mai més com abans havia estat. Almenys fins que saba nova s’incorpori al capdavant dels partits polítics disposada a acabar amb l’evasió d’impostos i de capitals, amb la corrupció fiscal, amb el tràfic d’influències… Contràriament continuarem atrapats en la teranyina de les paraules buides de contingut i en les promeses que mai no s’acompliran. És a dir en el ‘diuen, diuen, diuen…’ amb el què es pretén amagar la realitat davant la incapacitat de ‘fer, fer, fer’ capaç de donar resposta als problemes que afecten a la majoria.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’abril de 2015