Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Valor de marca

Thursday, 17/04/2014 (12:55)

L’equip femení de waterpolo del C.N. Sabadell es proclamava dissabte passat, per tercera vegada en la seva trajectòria esportiva, campió d’Europa. Aquest èxit de les waterpolistes sabadellenques es fonamenta en la cohesió interna entre equip i tècnics, però especialment en la motivació i en el bon fer d’un entrenador –Nani Guiu– que sap treure profit de les capacitats que posseeixen cadascuna de les seves jugadores.

Com a entitat social i esportiva que és, el C. N. Sabadell no ha quedat al marge de tensions ni de retallades pressupostàries. De fet, la primera entitat esportiva local per prestigi esportiu i per massa social, ha tingut de fer front a moltes dificultats, i s’ha vist obligada a prioritzar i prendre mesures per poder ajustar i equilibrar el seu pressupost. D’aquesta manera el govern de l’entitat que lidera Miquel Torres ha sabut estar en el seu lloc, assumir les responsabilitats que li pertocaven, i prendre les decisions que s’estimaven més adients per tal de poder preservar el prestigi social i esportiu que l’entitat sabadellenca ha anat consolidat al llarg dels pràcticament cent anys de la seva història. Sabem que el prestigi és un valor que costa molt d’assolir i que això no obstant es pot malbaratar fàcilment. El temps serà l’encarregat de dictaminar si les decisions adoptades hauran estat les addients. Però mentre la història no dicti sentència, els resultats esportius avalen l’aposta feta. I és d’aquesta manera com el valor de marca del Club continua intacte, liderat ara per un equip de waterpolistes excepcionals.

La nostra és una ciutat amb un pòsit d’entitats i d’institucions que ens han d’enorgullir, i que marquen la diferència. El C. N. Sabadell és una d’aquestes entitats en l’àmbit esportiu. Però no pas la única. I sense que el fet de citar-ne ara algunes com a exemple comporti menystenir-ne a cap d’altra, en una primera línia d’entitats culturals ciutadanes hi trobem els Amics de l’Òpera, l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, o en l’àmbit de l’assistència a les persones a Avant i a Êthos… També equipaments que per ser únics a tot l’Estat contribueixen a marcar la diferència, tals com l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont o el Museu del Gas. I la relació podria continuar… Però el què substantiu i comú d’aquestes i d’altres entitats sabadellenques rellevants és que en el seu origen, i ara darrera el seu dia a dia, hi havia i hi ha persones que van saber i saben imaginar i donar continuïtat al projecte pel qual treballen, treure profit de les oportunitats que se’ls presenten, i teixir complicitats quan es tracta de superar qualsevol dificultat.

El caràcter de les ciutats es forja d’acord amb el tarannà de les persones que les habiten. I un dels trets característics del caràcter sabadellenc és sens dubte la capacitat d’emprendre a partir de comptar amb ben poc. Un valor que no sempre valorem convenientment. Passa, però, que al costat d’aquesta virtut posseïm un defecte que ens afebleix: el d’anar cadascú per ell, com resa la dita popular. Sabadell es troba avui davant una nova cruïlla de camins. No és la primera, ni tampoc serà la darrera. Encertar el camí que ens cal emprendre depèn de molts factors. Alguns d’ells aliens a nosaltres. Però fonamentalment depèn de la nostra capacitat de saber estar i de saber posar en valor allò que tenim, que és molt, i de jugar cadascú des del lloc que li pertoca, d’acord amb les seves possibilitats per aconseguir un objectiu que ens és comú: el del progrés de la ciutat en tots els ordres i sentits.

En aquest context, la trajectòria de les waterpolistes del Club és metàfora d’allò que cal fer quan els factors ambientals no ens són propicis, però es disposa d’un capital humà i social que quan s’ho proposa és capaç de superar qualsevol repte. I com deia aquell: ‘Això, senyora, sí que ho tenim’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2014

Apunts

Thursday, 10/04/2014 (06:46)

1. Quan el Tribunal Constitucional (TC) va emetre, el 25 de març, la sentència en relació al recurs que havia presentat el govern Rajoy contra la declaració sobiranista que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya, per allò tan habitual que primer millor és disparar i després ja ho veurem, ningú no va parar atenció en el contingut precís dels 36 folis que l’argumentaven. Van haver de passar 24 hores abans que després de les valoracions inicials se’n comencés a fer una anàlisi més acurada i es posés en valor la invitació que l’alt tribunal feia al diàleg en la part segona part de la seva resolució. La data en què es va donar a conèixer la sentència i el posicionament del TC va fer pensar que en el debat d’abans d’ahir al Congrés de Diputats podria produir-se algun tipus de moviment que obrís les portes a tractar de resoldre el contenciós que enfronta Catalunya i Espanya. Però no. No va ser així, i el debat parlamentari va ajustar-se al guió previst, sense que es produís cap sorpresa rellevant. Cal reconèixer en qualsevol cas el bon nivell polític i jurídic que el debat va assolir.

2. Si ens atenem a les voluntats expressades pels grups parlamentaris al Congrés, i especialment parem compte en el posicionament del PP, dimarts es va perdre una nova ocasió per poder encetar el diàleg franc i obert que tan es troba a faltar. El president Rajoy va perdre l’ocasió de mostrar-se com un estadista, i en la seva intervenció es va limitar a repetir els arguments que coneixíem perquè els que ha vingut repetint reiteradament des de fa temps. El president del govern espanyol no va atrevir-se a moure’s ni un mil·límetre del lloc que ell i el seu partit venen defensant. Ni tan sols va posar-se vermell quan es va desfer en elogis a Catalunya i va declarar-nos el seu respecte i admiració. Unes paraules que més aviat ens van recordar aquell parlar català en la intimitat que Aznar assegurava practicar. Cal que sàpiga Rajoy que a les alçades que ens trobem, les adulacions no ens fan cap tipus d’efecte, si més no per allò del que “em fas petons, i no me’n sols fer, per alguna cosa m’has de menester”. D’altra banda tothom sap que si hem arribat fins on ara ens trobem políticament parlant, és fonamentalment pel recurs d’insconstitucionalitat que el PP va decidir presentar davant el TC en relació a determinats articles de l’Estatut de Catalunya de 2006, una vegada aquest havia estat votat i aprovat pels Parlaments d’Espanya i de Catalunya i referendat per la ciutadania. De fet va ser així com el PP va poder guanyar una ‘batalla’ que als Parlaments d’Espanya i de Catalunya havia perdut. Des d’aquell moment polític, la desafecció entre Catalunya i Espanya no ha deixat de créixer.

3. Els fets són els fets, i quaranta-vuit hores després del debat, la porta del diàleg continua fermament tancada. A més, qui en té la clau per obrir-la no està disposat a deixar-la, emparant-se en què que la Constitució no permet allò que des del Parlament de Catalunya es reclama d’autoritzar al govern de Catalunya a convocar i a poder celebrar una consulta. Sabem que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. I el PP i el govern d’Espanya són els primers grans sords que no saben ni volen escoltar, malgrat després es desfacin amb crides al diàleg. N’hi pot haver d’altres, però ells són els primers. I és que perquè hi hagi diàleg cal que hi hagi voluntat d’escoltar. I si alguna cosa va quedar a bastament clara al Congrés dels Diputats és que no hi ha voluntat d’escoltar. I no només de no escoltar les veus que hi arriben des de Catalunya, sinó que tampoc quant a les consideracions que des del TC es fan en el sentit que el dret a decidir no és inconstitucional, i que és la via del diàleg i de la cooperació el camí que cal recórrer per resoldre els problemes i els desencontres territorials.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 d’abril de 2014

 

El xulisme de l’Aguirre…

Monday, 07/04/2014 (19:45)

“Si no passen més coses, és ben bé perquè Déu no vol!” exclamava sovint la meva àvia en veure què passava al seu entorn. Aquesta dita la recordava jo dijous passat quan vaig tenir notícia de ‘l’incident’ que va protagonitzar la ínclita senyora Esperança Aguirre amb els agents de mobilitat de Madrid. Clar que el meu astorament inicial va quedar immediatament superat per l’enuig que vaig sentir hores després a l’escoltar com la senyora Aguirre explicava els fets esdevinguts a la Gran Via madrilenya per ella protagonizats; en especial quan va rematar l’explicació amb aquella sentència de que havia merescut un tracte masclista per part dels agents de la Policia Municipal de la capital ‘del Reino’. La senyora Aguirre, per ser ella qui és, vol creure que és normal i suficient encendre els intermitents de perill d’un vehicle per poder-lo aturar en ple carril bus mentre es va a treue diners d’un caixer automàtic. Deu creure la senyora Aguirre que aquesta seva actitud no és motiu suficient perquè apareguin un parell de municipals disposats a multar-la. Per això que el municipal col·loqui la moto davant mateix del cotxe de la senyora Aguirre no deixa de ser un signe clar de la prepotència amb què actuen els agents de mobilitat madrilenys. Per a més ‘inri’, la senyora Aguirre creu que l’agent intervinent és curt de gambals pel fet que esmerça massa temps en omplir la butlleta de denúncia, raó per la qual, decideix tocar el dos. Ah! I que la moto de l’agent caigués a terra va ser per estar mal aparcada. Ella ‘només la va fregar una miqueta’. I com a cirereta del pastís, la senyora Aguirre va haver d’aguantar a sobre que una patrulla la perseguís fins el seu domicili…

He de confessar que quan la senyora Aguirre va acabar la seva explicació, vaig sentir la temptació d’agafar el cotxe, i fer el mateix que ells havia fet, només per comprovar científicament què em passava a mi a l’actuar com ella. Però no em vaig atrevir. El meu sentit comú, em feu notar que acabaria passant com a mínim la nit al ‘cuartelillo’ amb un munt de càrrecs al damunt.

En un país normal una actitud com la de la senyora Aguirre per una persona amb projecció pública, a banda que seria castigada de manera immediata, obligaria a dimissió de qualsevol càrrec que ostentés. Passa però, que aquí encara hi ha persones que davant una situació enutjosa, se senten amb el valor i amb la xuleria suficient per recordar a l’autoritat de torn, o a qui correspongui, allò de que “no sabe usted con quién està hablando”, o de “no sap vostè amb qui està parlant”. Perquè posats a comentar actituds xulesques, també a casa nostra hi ha persones que en fan ús. Com la senyora Pilar Rahola quan militava a ERC l’any 1996, que també davant els agents de la Policia Municipal de la seva ciutat, els va fer notar que no sabien amb qui se les tenien, i es va negar pagar la multa que li havia estat imposada pel fet que la grua municipal li havia retirat el seu vehicle d’allà on es trobava mal aparcat.

Però allò que més ens hauria de preocupar és que com a conseqüència d’aquests comportaments xulescos per part de persones que precisament per sé qui són haurien de donar especial exemple de comportament cívic, no acaba succeint mai res. Com passarà ara amb el cas de la senyora Aguirre. El fet ha omplert i omplirà pàgines i comentaris, però l’Aguirre, talment com si d’una torera d’èxit es tractés, sabrà sortir-se’n sense ni tan sols despentinar-se. Ningú no li reclamarà que pagui pel seu mal exemple, per l’incompliment de les normes de trànsit, per la seva actitud davant l’autoritat de trànsit. Que pagui políticament la seva prepotència, i que pagui també socialment com ho ha de fer qualsevol ciutadà o ciutadana en situacions semblants. Però que ningú no pateixi. La senyora Aguirre sobreviurà políticament, i la justícia es mostrarà com sempre més igual per a uns que no pas per a uns altres. I de tot plegat, d’aquí tants dies, en farà un any… Viure per a veure!

BCN World, la solució?

Thursday, 03/04/2014 (07:25)

Per molt bé que m’ho embolcallin i per molt bé que m’ho vulguin vendre en positiu no em convenceran. Per molt que m’ho justifiquin no podré comprendre les raons de fons que avalen el pacte que socialistes i convergents varen subscriure diumenge passat a Tarragona, i que obria les portes a què al costat de Port Aventura es pugui construir finalment el complex hoteler i de joc que coneixem com a BCN World. Un complex recreatiu i turístic que segons asseguren els seus promotors esdevindrà una peça clau per al desenvolupament turístic de qualitat de la zona. Passa, però, que el complex –i això no es diu enlloc– serà alhora un esquer capaç d’atreure pràctiques poc recomanables que normalment van associades a la indústria del joc. El pacte signat entre convergents i socialistes que ha permès l’aprovació de la llei que consolida la rebaixa de la fiscalitat que grava el joc (que ha passat del 55% actual a només un 10%), em sembla simplement una obscenitat en temps de dificultats en què són les rendes més baixes les que es veuen també més ofegades pels impostos.

Sóc plenament conscient de la situació de crisi per la qual travessem, i que per això mateix no podem deixar passar passada quan se’ns parla de creació de llocs de treball. Les xifres de persones en atur que suportem són preocupants, i expliquen l’estat social del país. És així que qualsevol oportunitat que se’ns presenti susceptible de generar llocs de treball, ha de ser, per definició, considerada. Però se’m fa molt costa amunt que les úniques opcions de les quals a hores d’ara disposem per apaivagar les xifres d’atur siguin exclusivament projectes turístics i/o d’oci com és el cas del BCN World. I és que no crec que aquesta sigui l’aposta que el país precisa per la reindustrialització i per valoritzar el coneixement i la recerca. De sempre he estat crític envers el joc i la seva indústria. I ara ho he d’estar més quan el Parlament de Catalunya aprovarà una llei que es miri com es vulgui l’afavoreix. Sabem que el joc està associat a determinades patologies personals i socials que, al seu torn, poden comportar la necessitat d’una major despesa pública en l’àmbit de la prevenció i de la salut; despesa que per ser pública entre tots haurem d’assumir.

Contrasta la facilitat amb què Artur Mas i Pere Navarro s’han posat d’acord per aprovar una llei que està al servei d’interessos empresarials. Més encara quan ens havien acostumat a múltiples baralles parlamentàries en especial a l’hora de debatre a l’entorn de la necessitat de promoure polítiques afavoridores de la cohesió social i de l’atenció a les persones, com va succeir en el darrer debat parlamentari sobre la pobresa que va acabar només amb paraules i bones intencions. A mi, i segur que a milers de ciutadanes i de ciutadans ens plauria que la mateixa fermesa exhibida diumenge, la mostressin CiU i el PSC en d’altres qüestions en què la ciutadania reclama solucions urgents. Mentre no sigui així, l’acord de diumenge haurà de ser interpretat com la prova del nou de que el diner és i continua essent  sempre primer… ¿Ens hem oblidat que els promotors de BCN World, els senyors de Veremonte, no es van estar gens de posar condicions en una seva compareixença al Parlament de Catalunya per tirar endavant el seu projecte?

Per aquestes i per moltes altres raons que seria llarg d’explicitar, em sento profundament desencisat per l’acord subscrit entre socialistes i convergents, malgrat les promeses de creació de llocs de treball, d’inversions milionàries i de compensacions mil que –diuen– el complex turístic ens haurà de portar. I no-sé-ben-bé-perquè, però no em puc estar de preguntar-me què passarà i on quedaran els acords suara signats, cas que el projecte BCN World no assoleixi les expectatives que empresarialment han estat fixades. Millor serà que entorn les possibles respostes a aquesta meva innocent pregunta no hi doni massa voltes… No ho creuen?

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 d’abril de 2013

¿Qué futuro espera a los servicios públicos?

Wednesday, 02/04/2014 (08:39)

Uno de los retos que tenemos planteados es el del futuro que les espera a nuestros denostados servicios públicos. Más concretamente qué relación debe y deberá establecerse entre usuarios y proveedores de los servicios públicos básicos en un futuro más o menos inmediato. La cuestión no es por supuesto baladí ya que por arte y magia de la tan cacareada crisis se ha puesto de relieve un hecho que sobradamente sabíamos con anterioridad, pero que intencionadamente trataban de ignorar todos los políticos de turno. Y es que sin ingresos tributarios más o menos estables, había de llegar un día en el que el Estado –y por ende las administraciones públicas– no podría mantener la estructura y la calidad de los servicios públicos que fueron puestos en marcha en momentos de máximo crecimiento de nuestra economía, a rebufo de la efímera ‘industria del ladrillo’. Y mientras los vientos nos eran favorables, todo parecía ser posible y nadie cuestionaba –al menos nadie se atrevía a hacerlo abiertamente– la viabilidad del modelo de Estado del Bienestar por el que sin una base económica y tributaria sólida habíamos apostado. Habíamos creído que puesto que éramos y seríamos inmensamente ricos no hacía falta que nos preocupásemos en demasía por el futuro de nuestros servicios públicos. Pero la realidad es tozuda y siempre acaba por imponerse. Y llega un día en que el débil edificio construido sobre unas bases de crecimiento débiles se desmorona.

Y cuando la realidad se impone es cuando nos damos cuenta de las consecuencias de los muchos errores estratégicos cometidos, sin que por ello ninguno de sus responsables asuma responsabilidad alguna. También es entonces cuando se echa más en falta un sistema fiscal y tributario justo y equitativo basado en el principio sagrado de quién más tiene más debe pagar, más debe contribuir. Y cuando lo prioritario debería ser acometer reformas fiscales nunca concretadas, luchar contra la corrupción, la evasión tributaria y de capitales, desde la administración se prefiere optar por sanear cuentas privadas en detrimento de las cuentas públicas. Es decir que mientras no se duda cuando se trata de salvar a la banca, tampoco se duda en rebajar la calidad de los servicios públicos básicos (sanidad, educación, atención social) sobre los que se sustenta gran parte de la cohesión social.

Ante este panorama, preguntarse acerca del futuro y calidad de nuestros servicios públicos, es preguntarse para cuándo una reforma fiscal y tributaria que garantice que los ciudadanos de este país cumplan a rajatabla con sus obligaciones tributarias de acuerdo con su potencial económico y patrimonial. Sin esta medida que por necesaria aunque no es suficiente, de iluso resulta plantearse un futuro en el que los servicios públicos mantengan la calidad de la que hasta hace bien poco hacían gala. De ahí que de no cambiar muy mucho las cosas (y nada indica que lo vayan a hacer), la corriente privatizadora en la que nuestros gobiernos nos están instalando se consolidará bajo aquel viejo, tal mal intencionado y falso principio de que lo público no funciona, y lo privado sí…

Publicat a Tecnonews, el 1r d’abril de 2014

Ahir i avui

Thursday, 27/03/2014 (08:13)

Amb Adolfo Suárez desapareixia diumenge el polític espanyol que va tenir el coratge de comandar la nau de l’Estat en la difícil singladura de la dictadura a la democràcia. També de facilitar el retorn del president Tarradellas com a pas previ per a la restauració de la Generalitat en un acte d’audàcia i de reconeixement a Catalunya. Ningú, cal recordar-ho als més desmemoriats, no en donava ni cinc de calaix per Suárez quan poc abans de les vacances estiuenques de 1975 era nomenat president del govern pel Rei Joan Carles I. Qui més qui menys pensava que es tractava d’un president pont per poder passar l’estiu, en l’espera que el Rei trobés una altra persona amb una talla política superior a la que Suárez se suposava tenia per comandar la transició. Però anàvem errats. Suárez va saber prendre les regnes del govern, va dialogar pràcticament amb tothom, va apostar per acarar els grans canvis que el país reclamava amb fermesa.

Suárez va ser el polític tenaç, audaç i dialogant que el país precisava en aquells moments en què el país es debatia entre ruptura o transició política a la democràcia. Va ser un home d’Estat que va assumir les responsabilitats de president del govern amb generositat. Ara, com sempre passa en moments semblants als que estem vivim, tot són elogis a la seva figura, a la seva trajectòria política, a la seva manera d’entendre el servei al país. I els que tan n’elogien avui, possiblement no s’adonen que a través de les seves paraules d’elogi no fan més que posar de manifest la seva incapacitat per seguir l’estela de Suárez quant a entendre la política com a servei. La història jutjarà a Adolfo Suárez amb benvolença. Hi ajudarà que Espanya estigui transitant per viaranys costeruts en els quals per trobar solucions als problemes que patim es troba a faltar el diàleg i el saber fer de Suárez que tan decisius van ser per desmuntar l’Espanya franquista des del règim mateix, i bastir la ‘nova’ Espanya democràtica fonamentada en el reconeixement i en el respecte a la pluralitat i a la diversitat del seu territori. Des de la mirada enrere d’avui, pot haver-hi qui pensa que llavors es va fer poc. Però qui així pensi va errat. Perquè a despit de la capacitat que Suárez va mostrar per dirigir el país en moments difícils, no s’ha de menystenir el fet que al seu costat va trobar-se amb polítics convençuts que només amb diàleg, negociació, i voluntat d’entesa, la transició cap a la democràcia podia ser possible.

Valentia, coratge, generositat, i diàleg són els valors que millor defineixen la personalitat política de Suárez. La valentia, el coratge, la generositat, i el diàleg que avui fa falta per fer front als efectes d’una crisi econòmica que està soscavant lentament l’Estat del benestar que és el garant de la cohesió social, i a la crisi política desencadenada arran el centralisme i l’immobilisme espanyol que ara nega el dret a ser, el dret a decidir el seu futur d’una part dels seus actuals habitants. La Constitució, per definició està al servei de la ciutadania i no pas a l’inrevés. Els temps han canviat, però els principis pels quals es regeix la democràcia no ho han fet. I si la valentia, el coratge, la generositat, i el diàleg que Suárez va aplicar per governar haguessin estat la tònica habitual aplicada pels governs espanyols, i molt especialment pel que presideix Mariano Rajoy, de ben segur que les relacions entre Catalunya i Espanya presentarien un balanç notablement diferent al que ara presenten.

Quan tothom magnifica la figura d’Adolfo Suárez arran la seva desaparició física, el millor homenatge que se li podria retre per part de l’actual classe política, és actuar políticament tal com ell ho feia, avantposant els interessos generals als estrictament personals i de partit. I això, vist com ens van les coses en l’estat de la política actual, deu ser com demanar peres a l’om.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de març de 2014

Indignació

Thursday, 20/03/2014 (07:07)

He de confessar que des de fa una setmana em sento més indignat que no pas mai ho havia estat fins ara. I tot em ve del debat al Parlament de Catalunya la setmana passada sobre la pobresa i el risc d’exclusió social que afecta a un terç de la població catalana. Un debat que per a mi va ser la gota d’aigua que feu vessar el got de la meva paciència atàvica. I és que el risc d’exclusió social que plana sobre un terç dels nostres conciutadans hauria d’obligar a ses senyories a obrar amb major responsabilitat, sensatesa i sobretot sensibilitat política, més encara quan es troben en seu parlamentària. El paper dels nostres diputats i diputades en el debat d’ara fa una setmana –i que si es va fer va ser no pas per voluntat pròpia sinó per insistència de les entitats del Tercer Sector–, va evidenciar un excés d’espectacle de cara a la galeria mediàtica, i va exhibir un preocupant dèficit quan a propostes efectives a favor de les persones socialment desafavorides. No es tractava que del debat en sortissin propostes més enllà de les escasses concrecions que se’n van derivar. Es tractava en primera instància de prendre consciència de l’estat de la qüestió així com de les causes que ens estan abocant a aquest creixent risc d’exclusió social d’una part de les famílies catalanes. Es tractava, en definitiva no pas de dilucidar qui tenia més o menys responsabilitat en la qüestió, que també!, sinó de fer-se càrrec de la situació i assumir polítiques que evitessin continuar transitant per aquesta senda que, no ho oblidem, té el seu origen en la vulneració d’un dels nostres drets constitucionals com ho és el de disposar d’un lloc de treball. Vulneració que pren tota la seva dimensió quan observem les altes xifres d’atur que ens afecten, i la manca d’iniciatives polítiques capaces d’incentivar la creació de teixit productiu i de nous llocs de treball dignes. Perquè a hores d’ara ja no només es tracta de conservar o d’aconseguir un lloc de treball, sinó de garantir que el lloc de treball ofereixi condicions dignes per poder viure amb dignitat (i valgui la redundància). Però res de tot això. Les senyories diputades i diputats varen preferir fer com sempre: enrocar-se i passar-se  responsabilitats dels uns als altres en un intent de passar el mal tràngol de la millor manera possible. Al cap i a la fi, per la majoria de forces parlamentàries, es tractava de saldar el debat amb els menors danys possibles pels seus interessos electorals. I aparentment sembla que ho varen aconseguir valent-se, això sí, del corol·lari que ens és sobradament conegut: la pobresa és estructural i contra això ben poc no hi podem fer, les possibilitats d’actuar per compte propi són escasses ateses les restriccions que ens venen imposades…

Pocs dies després d’aquest debat, el president Mas, per iniciativa d’El Periódico, acceptava asseure’s amb deu ciutadans i ciutadanes d’edats i de perfils professionals diversos que el varen obligar a un intens debat durant dues hores. Honora al president Mas que acceptés aquest debat que per excepcional ha estat àmpliament divulgat. Les preguntes que els participants adreçaren  al president, les opinions que ells i ells expressaren, i els posicionaments que defensaren, serviren per aflorar davant el president les qüestions que més preocupen a la societat catalana, que per definició és plural i diversa. D’aquesta manera la corrupció, la desafecció amb els polítics que no pas amb la política, les retallades, la manca de polítiques incentivadores de l’economia productiva, el futur del país ocuparen el temps d’un encontre del qual no es tractava saber qui havia guanyat o perdut. Això no obstant, una cosa és segura: el president Mas devia sentir-se molt més a tocar de les qüestions que es viuen al carrer assegut i preguntat per aquells 10 ciutadans i ciutadanes que no pas durant els debats parlamentaris en els quals la retòrica, el tu encara més, i la ineficiència en les conclusions en són massa la norma. Cada vegada resulta més preocupant adonar-nos de la incapacitat dels nostres polítics i governants per assumir la gravetat del moment que vivim, així com les responsabilitats que els pertoquen amb coherència i honradesa. Però com ve diu un bon amic meu, el verb dimitir és un verb que ni en català ni en castellà se sap massa com es conjuga…

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de març de 2014

La Fundació Jaume Bofill sosté!

Thursday, 13/03/2014 (06:01)

La Fundació Bofill, institució que es distingeix per la qualitat i pel rigor dels seus estudis, acaba de donar a conèixer el darrer que porta per títol L’agenda de la política educativa a Catalunya. L’estudi ha aixecat ampolles en el govern de Catalunya pel fet de denunciar el seu esbiaix ideològic que afavoreix l’ensenyament concertat en detriment de l’ensenyament públic I això a partir de constatar i comprovar que les despeses del Departament d’Ensenyament han disminuït els darrers tres anys en gairebé 2 punts sobre el percentatge del total de la despesa pública continguda en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. L’any 2010 (darrer en què el govern tripartit que presidia Montilla va elaborar els seus pressupostos), el percentatge de la despesa pública destinada a ensenyament era del 21,1%. Dos anys més tard aquest mateix percentatge ha baixat fins el 19,4. Però és el cas que les retallades pressupostàries denunciades per la Fundació Bofill, recauen sobretot en l’ensenyament de titularitat pública que ja venia suportant unes condicions socials pitjors. Per tot plegat, la Fundació Bofill sosté que les retallades del govern de la Generalitat de Catalunya no responen als condicionants imposats per la crisi sinó que obeeixen a criteris estrictament “ideològics”.

Com passa en situacions com aquesta, la part contrariada –en aquest cas el Departament que encapçala Irene Rigau– s’ha afanyat a desmentir les valoracions que de l’informe de la Bofill es desprenen, les quals qualifica de poc rigoroses. En cap cas, però, el Departament qüestiona les xifres econòmiques sobre les quals l’informe es fonamenta, i que de fet són les que avalen la disminució percentual dels recursos públics destinats a ensenyament els darrers anys. Sigui com sigui, el Departament d’Ensenyament, per defensar-se, prefereix llançar pilotes fora tot adduint que, d’una banda, les retallades aplicades són conseqüència directa dels “condicionants externs” –la crisi–, així com de les “mesures imposades pel Govern central” –Madrid té sempre la culpa–. De l’altra, la responsabilitat que cal atribuir a l’anterior govern tripartit per haver deixat en herència uns deutes que cal satisfer… Com deia aquell, davant aquests arguments no calen tampoc massa comentaris.

Està vist que no en sortirem. I és que malgrat la contundència d’unes xifres, abans d’assumir responsabilitats, millor deu ser preparar un bon atac per culpar a altres de les incompetències o de les decisions que són responsabilitat d’un mateix. De les dades contingudes en l’informe de la Fundació Bofill se’n desprèn també que si bé les retallades han afectat a tots els Departaments de la Generalitat de Catalunya, el percentatge global sobre despesa pública per a ensenyament ha disminuït en gairebé dos punts sense, però, que aquesta circumstància hagi tingut cap mena d’incidència negativa sobre la part de la despesa que es destina a l’ensenyament concertat, la qual cosa indica quina és l’aposta  que des del govern es fa per a “mantenir i garantir la qualitat de l’ensenyament públic”. I quan s’opta per dedicar menys recursos a l’ensenyament i fonamentalment al de titularitat pública, no hi ha cap mena de dubte que darrera la decisió hi ha una opció política programàtica que afavoreix l’escola privada concertada per damunt de la pública.

En fi. Les dades aportades pels autors de l’informe de la Fundació Bofill posen negre sobre blanc una opció que és legítima, però que cal saber i conèixer: l’opció d’un govern que aposta per l’ensenyament concertat, en una línia similar al que s’està fent en l’àmbit de la salut. D’aquí que no deu ser sobrer recordar que tant salut com ensenyament, juntament amb  serveis socials -que  també han vist reduïts els seus pressupostos percentualment considerablement-, són els àmbits damunt els quals s’ha de sustentar la cohesió social. I d’això se’n parla lamentablement poc. Cal parar-hi atenció perquè massa sovint passa que els arbres de la immediatesa no ens deixen veure el bosc frondós de les polítiques conservadores i discriminadores que darrera seu s’hi amaguen, i que de mica en mica ens van imposant…

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de febrer de 2014

El cèntim de les gasolines

Thursday, 06/03/2014 (07:17)

Europa ha dictat sentència. Ha trigat a fer-ho. L’impost del cèntim addicional sobre les gasolines que es venia aplicant des de feia 11 anys ha estat dictaminat com a il·legal pel Tribunal Europeu de Justícia. En aplicació de la sentència, més de 13 mil milions d’euros hauran de ser teòricament retornats als consumidors. La tasca no serà senzilla, atès que ben poques deuen ser les persones previsores que hauran conservat els comprovants de la gasolina adquirida els darrers anys, que al seu torn han de ser la base documental per reclamar la devolució del cèntim per litre pagat de més. A partir d’aquí sorgeixen tota mena  de preguntes sense resposta precisa. Per exemple, qui hauria d’assumir la responsabilitat política que es deriva de la decisió adoptada pel govern central que presidia José Ma. Aznar –amb el suport del govern de la Generalitat de Catalunya de Jordi Pujol–, d’implantar un impost addicional sobre els hidrocarburs, a despit dels advertiments de la seva possible il·legalitat que des de Brussel·les es va fer. Per exemple, com s’ha de gestionar el contenciós que es deriva de la sentència a l’‘obligar’ a retornar les quantitats ingressades indegudament, més quan l’import recaptat per l’impost s’ha destinat íntegrament a despesa sanitària ja satisfeta. En el rerefons de la sentència l’etern dilema de com és que a hores d’ara cada país membre de la Unió Europea (UE) disposi i apliqui la seva particular política fiscal. Del desenllaç del cas uns mateixos i únics perjudicats: els ciutadans i ciutadanes que van haver de satisfer l’impost, i que no en podran recuperar les quantitats satisfetes per modestes que siguin.

I és que a partir de la sentència del Tribunal Europeu de Justícia onze anys més tard, a qui de facto tocarà pagar les conseqüències de l’aplicació indeguda de l’impost sobre els hidrocarburs seran –serem— els ciutadans rasos, i no pas els polítics que van prendre la decisió de fer-ho. M’explicaré. Dels 13 mil milions d’euros que s’haurien de retornar a raó d’un cèntim per litre de gasolina consumit, ben poques persones els podran reclamar atès que també són ben poques les que hauran guardat zelosament els comprovants de la gasolina adquirida. Per contra, les grans empreses sí que es podran beneficiar de la sentència perquè en aquest cas –i com aquell qui diu per imperatiu legal d’hisenda– disposen dels corresponents documents acreditatius dels litres d’hidrocarburs adquirits. Doncs bé, com que els diners cobrats indegudament s’han gastat, les quantitats que legítimament siguin reclamades hauran de sortir d’alguna partida pressupostària de l’Estat, i incrementaran el dèficit pressupostari que venim suportant. D’aquesta manera, els mateixos ciutadans i ciutadanes que vàrem haver de satisfer el cèntim per litre de gasolina, respondrem ara indirectament per les quantitats que s’hagin de retornar.

Sigui com sigui, el cas de l’impost addicional sobre els hidrocarburs que en el seu moment es va crear posa de relleu l’ineficaç model fiscal que regeix a Espanya que en comptes d’evitar que es produeixin les fuites tributàries que es produeixen, prefereix apostar per la imposició directa. Per això deu ser bo recordar per enèsima vegada que a despit que la pressió fiscal teòrica que pesa sobre nosaltres és de les més altes d’Europa, els ingressos que obté l’Estat via impositiva signifiquen el 32% del PIB. En la resta d’Europa, amb una pressió fiscal teòricament inferior, la mitjana se situa en el 40%. Aquests simples vuit punts de diferència en menys significa que el frau fiscal a Espanya és com a mínim de l’ordre dels 70 mil milions d’euros per any. Cal dir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de març de 2014

Comerç i indústria

Thursday, 27/02/2014 (07:05)

El comerç es queixa. I quan ho fa és perquè deu tenir raons per a fer-ho. A l’entorn de Barcelona hi ha una elevada oferta de centres comercials que brinden als seus visitants de tot i força, oci inclòs. Pel què es veu no n’estem saturats encara, atès que com a mínim n’hi ha dos que esperen torn de concretar-se ben a prop de nosaltres. L’un, en el terme municipal de Viladecans; l’altre, en el de Cerdanyola del Vallès. En ambdós casos es tracta de terrenys que havien de destinar-se a acollir empreses de base tecnològica, i que ara, per mor de la crisi, són requalificats amb la finalitat d’admetre un altre tipus d’activitat empresarial, no estrictament industrial. Així, en els terrenys de Viladecans es volia ubicar-hi un clúster d’indústries aeronàutiques a rebuf de la seva proximitat a l’aeroport internacional d’El Prat. Al seu torn, en els de Cerdanyola del Vallès, es creia eren idonis per a empreses amb ganes de treure partit de la proximitat amb el sincrotró Alba. Però és el cas que si res no ho impedeix, Viladecans i Cerdanyola del Vallès s’hauran de conformar respectivament amb un outlet, i amb un macrocentre comercial de prop de 200 mil metres quadrats. No serà, malauradament, el primer cas en què les previsions inicials canvien, i que terrenys destinats a usos industrials acaben per acollir macro instal·lacions de comerç i oci. El Parc Empresarial de Sant Pau de Riu-sec seria un exemple ben proper a nosaltres d’uns terrenys que havien d’afavorir l’atracció i implantació de noves indústries, i que de moment només s’hi ha implantat iniciatives empresarials comercials.

Un macrocentre comercial és sens dubte una alternativa possible per a terrenys urbanitzats que a causa de la crisi no acaben de captar l’interès d’indústries punteres que de la productivitat, la innovació, i la internacionalització, en fan el seu nord. Conceptes que al cap i a la fi són els garants de progrés econòmic i de generació de riquesa.

Però està vist que els humans ens comportem massa sovint com a aus de curta volada. Dit d’una altra manera: que preferim el peix al cove d’uns macrocentres impersonals i de rendiments econòmics, més o menys immediats per a les arques dels titulars dels terrenys i municipals, abans d’apostar per polítiques capaces d’atreure la implantació de noves indústries. Clar que aquesta aposta del peix al cove també fa que el comerç local, el comerç de tota la vida, se’n ressenti, i amb ell la vida i la vitalitat dels centres de les nostres ciutats. Tanmateix, però, no seríem justos si atribuíssim la desaparició lenta del comerç de proximitat només a la proliferació de macrocentres. I això perquè ningú no ha de dubtar que els millors centres comercials els tenim ben a prop de casa, en les nostres ciutats. ¿Què són sinó la suma de comerços i d’establiments de tota mena que poblen dels eixos comercials urbans? La qüestió és en tot cas que el comerç local entengui que si cadascú continua anant per ell, tard o d’hora li arribarà una mort segura, més inanició que no pas per la competència dels centres comercials de fora ciutat.

Sabadell, i Catalunya, continuen essent una ciutat i un país d’àmplia base industrial. Sense teixit productiu capaç de generar ocupació i riquesa, el comerç en general ho tindrà complicat, i el de proximitat encara més. D’aquí que indústria i comerç siguin dues activitats que es necessiten mútuament, i que per això mateix precisen d’atenció per part dels governs que s’obliden d’abordar una planificació estratègica per evitar desequilibris entre ambdues activitats empresarials. En qualsevol cas, el comerç de proximitat s’ha de convèncer de que les solucions no li han de venir de fora, i que per això mateix ha d’apostar per organitzar-se millor, per reinventar-se, i per innovar, en un procés constant d’adaptació a la nova realitat que un entorn més global i competitiu imposa. Com diuen els castellans “a Dios rogando y con el mazo dando”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de febrer de 2014