Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Escarnis

Thursday, 04/02/2016 (06:12)

Llegia en una publicació digital una informació que detallava, fil per randa, el contingut d’alguns dels escarnis que des de les xarxes socials s’estaven prodigant contra persones que després d’haver abandonat formacions polítiques en les que havien militat, havien optat per abandonar-les i acostar-se o integrar-se a la coalició JxS. Persones que tenien en comú l’haver acceptat càrrecs d’entitat diversa dins l’organigrama del nou govern de la Generalitat de Catalunya. Tal com es presentava la informació, podia induir a pensar que es tractava d’atacs inusuals, fins i tot cruels, que havien estat publicitats amb l’objectiu de posar en qüestió la vàlua i dimensió humana d’aquestes persones.

Ni de lluny és la meva intenció entrar ara i aquí en la casuística, en la tipologia, o en l’abast dels insults que com tots els que es profereixen contra algú, no fan més que donar mostra de la qualitat humana i dels valors que atresoren els seus autors que a més, en la majoria dels casos, ni tan sols s’atreveixen a donar la cara i s’amaguen darrera l’anonimat. Tampoc no vull referir-me a les persones destinatàries dels escarnis, ni al seu passat, ni al seu present polític. Cadascú és lliure de prendre les decisions que considera ha de prendre, sempre –això sí– que amb la seva actitud no vulneri les més elementals normes a les que la convivència en democràcia ens obliga i que dit sigui de passada, no sempre són respectades.

Apuntat això, bo deu ser constatar que, dissortadament, els vituperis adreçats a persones (siguin públiques o no) per raó dels seus càrrecs o arran els seus comportaments abunden a les xarxes i, en ocasions, fins i tot són alimentats pels mitjans de comunicació  que al recollir-los no fan més que donar-los-hi una dimensió que mai no haurien de tenir. Però tampoc no ens enganyem: les desqualificacions contra persones –públiques o no–  com a conseqüència de les idees i de les opinions que defensen, no és un fenomen nou. Per posar exemples: ¿recorden quantes persones al llarg dels temps han estat titllades de ‘botiflers’ simplement perquè no combreguen amb unes determinades idees? Si d’elaborar en aquest cas una llista es tractés, la nòmina de ‘damnificats’ seria força àmplia. ¿O recorden els exabruptes que el cantant Raimon va rebre des de la xarxa per unes declaracions en les que d’entre altres coses ‘s’atrevia’ a confessar que ell no se sentia independentista?

Deu ser per tot plegat, que mentre llegia la informació a la qual feia referència al començar, no em vaig poder estar de preguntar-me on eren, llavors, les veus que ara tan s’escandalitzen pels certament injustificables insults que determinats polítics reben pel sol fet d’haver-se ‘passat’ d’una formació política a una altra. I és que en això dels vituperis –com en tantes d’altres qüestions d’ordre polític, social, cultural o esportiu– no n’hi ha uns de tolerables (cas que els emetin ‘els nostres’) i uns altres absolutament recriminables (cas que provinguin dels ‘contraris’ als nostres punts de vista). Certament hauria de ser innecessari a aquestes alçades, haver de recordar que un del valors més preuats de la democràcia és el del respecte a les idees dels altres.

En democràcia, les idees i les opinions solament poden ser combatudes amb arguments, mai amb actituds a voltes vexatòries, impròpies de col·lectius i de persones que es diuen i es proclamen demòcrates. Al cap i a la fi, de la divergència i del contrast de les idees n’ha de sorgir el camí que ens ha de portar a fer del nostre, el país gran que tots anhelem. I quan per acció o per omissió s’acaba per establir categories de bons i de dolents d’una causa, allò que s’està fent és un flac favor al debat lliure i obert, on totes les veus han de tenir cabuda; debat que tan sovint trobem a faltar. Potser, tot plegat, només sigui, però, un símptoma més de la baixa qualitat de la nostra democràcia…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de febrer de 2016

De la pobresa

Thursday, 28/01/2016 (07:20)

La capacitat de sorprendre’ns de la política no té aturador. Si fa unes setmanes assistíem a casa nostra a un serial amb desenllaç inesperat, ara és el torn de l’altre país –el d’allà–  que pel què veiem no es vol quedar enrere… És així com l’embolica que fa fort i el com més difícil millor, sembla haver esdevingut una constant de la vida política, mentre la ciutadania es veu obligada a assistir a una mena d’espectacle que s’engrandeix i s’expandeix gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Curiós és que aquells que defensaven i justificaven la tardança en poder formar govern a casa nostra fa unes setmanes, siguin els que ara més critiquen allò que està passant a Madrid. I a l’inrevés. Deu ser, com s’explica en la cita evangèlica del sermó de la muntanya (Mateu 5:1; 7:28), que mentre som capaços de veure la palla en ull aliè no ens adonem de la biga que tenim en ull propi. Clar que bé faríem tots plegats, que en comptes de parar tanta atenció en les formes, en els discursos, ens fixéssim molt més en el seu fons…, si és que n’hi ha! És a dir, que en comptes de fixar-nos en el dit, millor descobrir cap on el dit assenyala, si és que assenyala cap algun lloc. Però és inútil. Preferim seguir assistint impertèrrits al trist espectacle que se’ns ofereix, mentre continuem ‘passant’ de tantes i tantes situacions que tendeixen a agreujar-se.

No fa massa dies, l’oenagé Oxfam donava a conèixer un informe sobre com es repartia la riquesa al món; informe que posava de relleu que 62 persones milmilionàries (és a dir que posseeixen més de mil milions de dòlars) atresoraven la mateixa riquesa que hipotèticament sumarien els 3.500 milions de persones més pobres del planeta. La desigualtat que evidencia aquesta dada adquireix més contundència si tenim en compte que només fa 6 anys, les persones més riques del món sumaven un col·lectiu de prop de 400 persones… És a dir que els rics cada vegada són més rics i que mentre la riquesa mundial ha augmentat en el seu conjunt, la pobresa s’ha socialitzat.

Per si de cas, i per si algú pogués arribar a pensar que aquesta situació només es dona fora de les nostres fronteres, bo serà fer-nos memòria de que segons dades del Ministeri d’Hisenda, Catalunya continua essent una de les ‘comunitats’ de l’Estat amb una major desigualtat quant al repartiment interior de la seva riquesa. Segons aquestes dades, el 20 per cent dels contribuents catalans més rics acaparen prop del 45 per cent dels ingressos totals que a Catalunya es declaren. I perquè no sigui dit, és l’Idescat (l’Institut d’Estadística de Catalunya) qui ens diu que la pobresa continua creixent a Catalunya i que a hores d’ara ja és més d’un 22% de la població la que aquí viu per sota el llindar del risc de pobresa. Per la seva banda, Caritas, en el seu informe corresponent al mes d’octubre de l’any passat, apuntava que “la millora de les xifres macroeconòmiques amaguen el creixement i la cronificació  de les desigualtats” que “generen injustícia i pobresa”, afirmava que “lluitar per eradicar la pobresa, vol dir treballar per tal d’aconseguir la implementació de sistemes i de mesures de protecció social adequades: vivenda digna, sanitat, igualtat d’oportunitats en educació i recursos bàsics garantits”.

Potser sí que la globalització haurà reportat alguns efectes positius sobre l’economia de molts països. Sense voler discutir que això pugui ser o no cert, haurem de convenir en qualsevol cas que els efectes perniciosos de la globalització i de la desregulació de l’economia hauran estat –són– superiors als seus hipotètics beneficis. La proliferació de paradisos fiscals en podria ser un exemple, encara que no pas l’únic. Paradisos que fan possible una elusió d’impostos que els experts xifren en uns 100 mil milions de dòlars que, al seu torn, els governs dels Estats deixen d’ingressar… Cal afegir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de gener de 2016

Incerteses

Thursday, 21/01/2016 (00:47)

Ha estat suficient que només transcorreguessin unes setmanes per adonar-nos que el 2016 no serà un any que ens deixarà indiferents. Molts són els interrogants i molts més els reptes, i poques, ben poques, les certeses, atesa la velocitat i la imprevisibilitat amb la que els fets s’esdevenen. ¿Qui ens havia de dir, fa només quinze dies, que a més d’un nou president del govern en la persona de Carles Puigdemont, es concretaria una altra de les moltes conseqüències o dels danys col·laterals que del procés se’n deriven? Un procés que, recordem-ho, va iniciar-se formalment el 2006 amb l’aprovació al Parlament de Catalunya del nou Estatut; que va prendre entitat el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional (que rebaixava el què dos parlaments sobirans -l’espanyol i el català- havien acordat i que un referèndum havia sancionat); i que va consolidar-se amb la ‘consulta participativa’ del 9N de 2014. Un procés que unit a la repercussió de la crisi econòmica -amb els seus efectes negatius sobre les polítiques socials, que es troben en la mobilització dels ‘indignats’ del 15-M- ens ha portat també un canvi radical del mapa polític que fins fa solament un lustre regia a Catalunya. Si mirem enrere, observarem que en ben pocs anys han emergit noves formacions polítiques i amb elles nous lideratges. Mentre, en el camí, quedaran les restes  dels danys causats en la majoria de formacions polítiques catalanes, tant quant a la militància com als lideratges.

L’últim capítol, que no pas el darrer d’aquests canvis, s’escrivia fa just una setmana quan, inesperadament i fatalment, coincidien les dimissions de dos polítics catalans que semblava sortirien indemnes de les turbulències dels temps. M’estic referint al president estat de la Generalitat de Catalunya Artur Mas, i al defensor per excel·lència de la ‘tercera via’, Josep-Antoni Duran i Lleida. Dos vells ‘amics’ polítics que van separar-se fa uns mesos, atesa la  manera diferent que tenien d’entendre com acarar el futur del país. i que ara, ironies del destí, es veien units en la seva dissort per la necessitat de fer un ‘pas al costat’ l’un, i un ‘pas enrere’ l’altra.

Sabem que la política fa estranys companys de viatge, de la mateixa manera que sabem que en política el ‘no’ absolut és el pas immediat del ‘sí’ sense condicions. Mas i Duran han emprés el camí de la retirada, malgrat Mas tingui la voluntat de tornar a un primeríssim pla a no trigar… Però sabem també que la política és ben poc agraïda i que l’oblit massa urgent. ¿Qui es recorda, d’entre d‘altres, d’Alicia Sánchez-Camacho, de Joan Herrera, de Pere Navarro, de David Fernàndez, o de Xavier Trias? L’experiència i la història ens demostra que quan algú és substituït al capdavant d’una entitat, d’una institució o d’una corporació, es molt difícil que passat un temps hi pugui retornar.

L’escenari polític de Catalunya, en el que els actors són diferents als que abans eren i en el que les formacions polítiques -les velles, però també les noves- estan sotmeses als efectes voraginosos que els temps imposen, no pot ser analitzat sense tenir en compte què està passant a Madrid, amb un Rajoy en risc de quedar apartat de la presidència del Govern. Sense Mas i sense Rajoy, és evident que les relacions entre els governs de l’Estat i el de Catalunya podrien donar un tomb. I si això passés, per endavant tindríem un període de com a mínim 18 mesos durant el qual es disposaria de l’oportunitat de redreçar una no-relació entre governs que a ningú no beneficia. El dubte és, però, saber si arribat el cas, des de Madrid se sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies i entendre que el problema de l’Estat no és Catalunya sinó que ho és la concepció patrimonial i centralista que des de la ‘meseta’ se’n té.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de gener de 2016

Nou pas, nous reptes

Thursday, 14/01/2016 (06:32)

Temia que com ha passat en d’altres moments de la nostra història, a l’hora de la veritat acabéssim fent-nos mal a nosaltres mateixos per mor de no haver tractat qüestions que caldria plantejar-nos amb rigor i que massa sovint queden excloses del debat en el que com a societat i com a país ens trobem immersos. D’aquí, que com he escrit en altres ocasions, cas que no s’hagués produït in extremis l’acord de dissabte entre JxS i la CUP, el principal contra que hauríem d’haver acarat, hauria estat el com s’havia d’administrar el desencís d’un gran nombre de persones que confiaven –que confien– en la capacitat dels nostres polítics per avançar en el camí conduent a la posada al dia de les nostres oportunitats, tenint en compte les nostres capacitats, tant les personals com les col·lectives.

Malgrat l’acord assolit entre JxS i la CUP que han evitat unes noves eleccions, hem de convenir que continuem instal·lats enmig d’un context polític més volgut que no pas comprovat. Un context en el que continua evidenciant-se la confusió existent entre allò que té a veure amb els drets democràtics, allò que ha de ser un projecte de país i allò que són els models de gestió política, dels que la independència n’és un de possible, però no pas l’únic. Un context polític emmarcat per dos eixos, tal com es va posar de manifest en unes eleccions –les del 27S– que havien estat presentades com a plebiscitàries: l’eix sobiranista, que aposta per la independència com a model únic de gestió política; i l’eix social, que té a veure amb el projecte de país (polític, econòmic i social) que volem construir. Assenyalat això i per evitar qualsevol interpretació malèvola, afegiré que ambdós eixos no només no són excloents entre si, sinó que són complementaris.

Fins el 27S, el procés avançava alimentat bàsicament per dos factors: d’una banda la crisi econòmica i els seus efectes sobre els Estats membres de la UE arran les directrius emanades des de Brussel·les per controlar el dèficit dels països comunitaris amb les conseqüències evidents que en matèria de polítiques socials tenen aquí i fora d’aquí. De l’altra, pels posicionaments recalcitrants del PP, aplicats amb rigor pel govern Rajoy, amb l’objectiu de recentralitzar l’Estat. Els missatges que apunten a què el camí cap a Ítaca somniava és possible, han fet la resta.

No em costa gens reconèixer que sóc de les persones que pensàvem que l’acord entre JxS i la CUP era impossible, atesos els seus respectius posicionaments que semblaven absolutament irreconciliables. Però no ha estat així. I el cert és que des de diumenge tenim nou president i des d’ahir un nou govern que tenen la mirada posada en la culminació del procés. Però que això sigui així no pot fer perdre de vista al nou govern, que la Catalunya que volem no pot construir-se a partir només de la proposta independentista avalada explícitament per poc menys de la meitat de la ciutadania tal com es va posar de manifest el 27S.

Ningú no sap a hores d’ara quin serà el següent capítol que s’escriurà. La capacitat de sorprendre i de sorprendre’ns de la política catalana queda fora de qualsevol discussió. Però en aquest procés en resulten a hores d’ara l’esmicolament de molts lideratges i sobretot divisions en el sí de les formacions polítiques catalanes. Dissabte, in extremis, se salvava l’enèsima situació límit. Es feia a costa d’aprofundir en la crisi que tant políticament com socialment parlant estem patint. Clar també que això sigui d’aquesta manera, no és ni necessàriament dolent ni tampoc necessàriament bo… Tot dependrà de la capacitat de diàleg, d’entesa i de negociació per consolidar un projecte de país que en la seva definició compti amb la participació i el suport d’una majoria que va més enllà de la que avui es troba representada en el govern de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de gener de 2016

Fa 30 anys…

Thursday, 07/01/2016 (06:46)

La CUP va decidir i amb la seva decisió ha condicionat, més per errors aliens que no pas per voluntat pròpia, el futur del país, tant el d’aquí com el d’allà. Qui sap si per la tensió ambiental o per l’atenció mediàtica centrada, políticament parlant, en un sol tema les darreres setmanes, ens haurà passat massa desapercebuda una efemèride nogensmenys transcendent. I és que demà farà just una setmana que s’acomplien 30 anys de l’ingrés d’Espanya i de Portugal a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’actual Unió Europea (UE). Una entrada que formalitzava la que havia de ser la tercera ampliació de la societat d’Estats europeus fins llavors integrada per 10 membres: els socis fundadors signants dels Tractats de Roma el 1957 (França, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos i Itàlia), als quals s’havien d’afegir Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, el 1973, i Grècia, el 1984. L’ingrés d’Espanya i Portugal a la CEE es formalitzava mig any després que ambdós països haguessin signat el Tractat d’Adhesió en un acte doble, celebrat a Lisboa i a Madrid.

Fa 30 anys s’acomplia, doncs, una vella aspiració espanyola d’integrar-se a l’Europa que la tenia marginada a causa de la dictadura del general Franco (1939-1975). Les ganes espanyoles d’entrar a formar part de la societat d’Estats europeus es simbolitzava amb el fet que la sol·licitud formal d’adhesió a la CEE va ser presentada davant el consell de Ministres comunitari el 26 de juliol de 1977; és a dir, només un mes després d’haver-se celebrat les primeres eleccions generals espanyoles de la democràcia. Haurien de passar encara divuit mesos més, abans no s’obrissin oficialment les negociacions que des d’aquí van ser conduïdes pels governs que foren presidits pel centrista Leopoldo Calvo Sotelo, que les inicià, i pel socialista Felipe González, que les culminà. Entremig hauria de quedar l’intent colpista de febrer de 1981.

¿Quin balanç n’hem de fer d’aquests 30 anys? Cert és que estem transitant moments de molta incertesa en molts ordres i sentits, tant aquí, com a Espanya, a Europa i a la resta del món. Però que això sigui així no pot canviar de cap de les maneres la única resposta possible en relació al balanç que avui presenta la incorporació d’Espanya a la UE i que no pot ser altra que positiu. I això per moltes raons que seria feixuc d’argumentar ara i aquí atès l’espai del qual disposem. Deixeu-me, però, que en destaqui un parell. La primera: l’entrada d’Espanya a la CEE va certificar de facto la normalització espanyola com a país democràtic i, en conseqüència, va comportar l’oportunitat de disposar d’una major presència en l’escenari internacional. La segona: La integració espanyola havia d’afavorir el  desenvolupament econòmic del país, encara que avui puguem seguir observant un preocupant dèficit democràtic en el funcionament de les institucions europees i notables diferències entre els països del sud i del nord de la UE.

Va ser l’economista italià Paolo Cecchini (1927), qui l’any 1988 va elaborar l’informe “el cost de la no-Europa” en el que, d’una banda, demostrava en xifres que de la no-Europa -de la no aposta per la Unió Europea- se’n derivaven costos molt superiors que els que es poguessin produir arran l’adhesió a aquest projecte. De l’altra, que de manera paral·lela a la formulació de qualsevol projecte i abans d’erigir-se’n simptomàticament com a avaladors o detractors, ha de ser bo disposar dels costos polítics econòmics i socials, tant a favor com en contra.

Trenta anys després de la nostra incorporació a la CEE, la UE continua essent avui més una oportunitat que no un impediment.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de gener de 2015

Adéu 2015…

Thursday, 31/12/2015 (07:29)

Aquesta nit celebrarem l’acomiadament de l’any que se’n va i donarem la benvinguda al que es disposa a debutar. Pel que se’n va, ‘bon vent i barca nova’, i pel que es disposa a entrar, el més fervent dels desitjos de que ens sigui propici. Mentre no arriben les dotze campanades, deixo aquí tres anotacions d’aquesta setmana extretes del meu bloc de notes.

1. Ironia. Deia la meva àvia que allò que és important és que parlin de tu ‘encara que sigui a fi de bé!’. Quan això deia, donava per fet que quan es parla d’algú és, normalment, per deixar-lo de volta i mitja. De Sabadell, de la nostra ciutat, se’n ha parlat força els darrers temps i no pas precisament a fi de bé. Així, si prenem com a referència les imatges de Sabadell que més assíduament han ocupat espais en els mitjans de comunicació, el rànquing que d’aquest exercici en resultaria l’encapçalarien els Jutjats de l’Eix Macià i les instal·lacions de l’Hospital Parc Taulí a la Gran Via. Els motius, millor no recordar-los perquè estan en la ment de tothom, i com també deia la meva sàvia àvia, és lleig assenyalar amb el dit. Però com que també diuen que no n’hi ha dos sense tres, des de diumenge haurem d’afegir a la llista d’edificis mediàtics de la ciutat, la tan injuriada Pista Coberta d’Atletisme. I tot perquè, com sabem, diumenge es jugava en aquest equipament esportiu el futur immediat de Catalunya en una doble possibilitat: com a un país que disposaria d’un govern encapçalat a precari per Artur Mas o com a un país que el març hauria de tornar a les urnes. Per estrany que pugui semblar, la decisió quedava -i no pas perquè aquesta fos la seva voluntat-, a mans dels 3 mil i escaig de cupaires que davant del dilema Mas si, Mas no, van acabar per decidir que decidien no decidir res i que el què haguessin de decidir es decidiria, no pas en assemblea sinó que paradoxalment en una formació que explicita que tot s’ha de decidir en assemblea, pels ‘quefes’ que conformen el seu Consell Polític i el seu  Grup d’Acció Parlamentària. En qualsevol cas, haurem de convenir que vist el què hem vist, Sabadell continua essent una ciutat singular en la que les situacions més inversemblants són possibles…

2. Certesa. Clar que si s’ha arribat fins aquí és, en gran part, perquè la coalició JxS creada a l’entorn d’Artur Mas i que havia de guanyar per majoria absoluta unes eleccions  presentades com a plebiscitàries, no va aconseguir els seus objectius, i el què és pitjor, no se’n va saber llegir els resultats dels quals es desprenien com a mínim dues obvietats. La primera: la d’un país que presentava una ciutadania clarament dividida pel què fa al model de gestió política pel qual calia apostar (l’eix independentista). La segona: la d’una ciutadania preocupada per les conseqüències de la crisi econòmica sobre els més febles i pels efectes de les retallades en polítiques socials (l’eix social). El fet de no saber -o de no voler- reconèixer aquesta realitat dual del país, va portar a JxS a actuar talment com si hagués aconseguit la majoria absoluta dels vots, convençuda com estava, que el suport parlamentari que li mancava per investir a Artur Mas com a president, li arribaria sense massa problemes des de la CUP.

3. Espera. Difícil és saber a hores d’ara si finalment serà ‘Mas o març’. Caldrà estar atents a la continuació de la jugada de la CUP de diumenge. Una jugada que estarà condicionada pel què va passar diumenge al Pavelló Cobert d’Atletisme, pel què diguin les seves respectives assemblees territorials, i pels efectes col·laterals dels resultats a Catalunya de les eleccions del 20D que han decantat a una part dels cupaires a prioritzar l’eix social per damunt de l’eix independentista. D’aquest estat de coses, el gran perdedor políticament parlant, en pot acabar essent Artur Mas qui, després d’haver sortit airós de tots els fronts a costa de fer tots els equilibris imaginables, podria acabar perdent la batalla decisiva.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de desembre de 2015

Deien, diuen, diran

Thursday, 24/12/2015 (08:31)

No descobreixo res quan afirmo que hi va haver un abans i un després tant del 20D com del 27S. En ambdós casos, en ben poques hores, va canviar radicalment el panorama polític preexistent a Espanya i a Catalunya respectivament. Ambdós han estat uns canvis que s’han produït després que haguéssim escoltat discursos desqualificadors de tota mena que cadascú s’afanyava a adaptar a conveniència, a partir del moment mateix en què es començava a conèixer la sentència de les urnes. Com que la nostra memòria és curta, no ens recordem d’allò que només fa uns mesos, només fa unes setmanes se’ns deia en plena campanya i que en alguns casos fins i tot és susceptible d’entrar en contradicció amb el què ara se’ns diu. I no sigueu mal pensats. Aquesta meva reflexió no s’adreça, que també, al posicionament de cadascun dels partits polítics; més aviat l’adreço als mediàtics analistes polítics i tertulians que sense immutar-se, avui diuen una cosa i demà en diuen una altra.

Proposo un exercici ben senzill. Només cal que cadascú l’executi en la intimitat sense el risc d’haver-ne de donar explicacions a ningú del resultat que s’obtingui. L’exercici consisteix en fer, primer, memòria i prendre nota d’allò que polítics, analistes i tertulians de torn ens deien fa una setmana i comparar-ho, després, amb allò que a partir de diumenge el vespre, quan les urnes expressaren la voluntat de la ciutadania, començaren a dir i a defensar…

Cert que els resultats del 27D hauran estat el pitjor regal nadalenc que l’electorat podia deixar damunt la taula. Uns resultats que, d’entrada, fa que la governança del país –en aquest cas el d’allà– es presenti complexa, atès que el bipartidisme que havia regnat fins fa poc ha comportat que no estiguéssim educats en la cultura del pacte. I així ens ha anat. D’aquesta manca de cultura pel pacte arrenca part de la dificultat d’establir acords entre formacions polítiques per formar governs amplis, amb un programa de reformes prèviament pactat, capaç de merèixer el suport i l’estabilitat parlamentària necessària per portar-lo a terme. La situació del país en general és preocupant i cal fer-hi front sense més dilació. I com que al costat d’una dificultat sempre hi ha una oportunitat, la fragmentació del mapa polític sorgit del 20D ofereix opcions quant a l’assoliment de Pactes entre formacions polítiques que tenen en comú la voluntat d’introduir els canvis que el país reclama. Pactes que, òbviament, han d’anar molt més enllà del fet puntual d’investir un president o presidenta. Cal un programa comú de govern que en la seva declaració d’intencions expliciti que cal treballar per l’assoliment d’un pacte d’Estat d’ampli contingut polític, econòmic i social. Un pacte per regenerar la democràcia, per acabar amb la corrupció, per implantar una fiscalitat justa i equitativa, per promoure un model productiu eficaç, eficient i competitiu capaç de promoure la creació de llocs de treball de qualitat, per apostar per una formació de nivell adequada a les necessitats del país i per un sistema sanitari públic al servei de la salut de la ciutadania.

Demà és Nadal, i somniar és tan fàcil! Dissortadament, però, res no sembla indicar que les coses puguin anar per aquest camí. Les posicions –malgrat canvis puntuals que observem en alguns discursos– continuen enrocades i les línies vermelles ben traçades tant pels que no volen tocar res, com pels que acceptarien reformar la constitució, com pels que finalment han entès que aquest és un país plurinacional i que cal adaptar l’Estat a aquesta realitat inqüestionable que a Catalunya, té i tenia –fins i tot abans del 27S– tants adeptes. I mentre el centre geogràfic i polític de l’Estat se’ns mostra aferrissadament immobilista, a la perifèria, gràcies a Podemos associada amb Mareas, Compromís o En Comú, sorgeix amb força un moviment que reclama el dret a decidir com a pas primer per a la reestructuració de l’Estat… El futur continua obert!

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de desembre de 2015

París 2015

Thursday, 17/12/2015 (07:48)

Una altra campanya electoral de la que no trigarem a conèixer el desenllaç, toca a la seva fi. Demà mateix quedaran enrere els dies intensos que en cap moment han deixat de tenir com a teló de fons el procés que es viu a Catalunya. Serà a partir dels resultats de les urnes que podrem començar a abastar la sinceritat dels missatges que al llarg dels dies de campanya ens han crivellat per ‘terra, mar i aire’, a la cerca del vot indecís o perdut. A les alçades que som, ningú no pot dubtar que aquesta haurà estat una campanya electoral excepcional per a uns moments excepcionals amb unes previsibles conseqüències també excepcionals. El dubte està en tot cas en saber en si els polítics estaran ara a l’alçada que el moment i les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials reclamen. Sí que sabem, però, que els pactes per la governança futura, tant en el país d’allà com del d’aquí, es presenten complicats.

Però no només de promeses electorals i d’eleccions hem de viure. Així, que mentre aquí assistíem a debats mediàtics en la seva forma i escassament aclaridors en el fons, a París es tancava la cimera del clima amb l’assoliment d’un acord que semblava impossible, i que com passa en tots els acords que són resultat de negociacions complexes, presenta els seus ‘pros’ i els seus ‘contres’.

‘Pros’. En sobresurten especialment dos. D’una banda, l’èxit de l’acord mateix que fixa el compromís dels 195 països participants en la cimera, de treballar en l’objectiu comú d’arribar a finals de l’actual segle amb un augment màxim de la temperatura mitjana del planeta d’entre 1,5 i 2 graus en relació als nivells d’abans de la revolució industrial. De l’altra, l’èxit diplomàtic que es concreta en el fet que tots els països reunits a París, han fet seva la necessitat de reduir les emissions de gasos contaminants. Una reducció que es venia perseguint des de Kyoto 1977.

‘Contres’. Com a mínim dos de més destacables. El primer: la dificultat d’assolir amb èxit l’objectiu fixat quant a l’increment màxim de la temperatura del planeta. Una dada n’il·lustra perfectament la dificultat. a hores d’ara hem acumulat un augment de 0,9 graus de la temperatura mitjana del globus en relació als nivells preindustrials de referència. El segon: la manca de capacitat jurídica dels mecanismes establerts per l’acord de París per tal de vetllar pel compliment dels objectius. Cert és que dels 195 països reunits, han estat 186 –amb els Estats Units i la Xina al capdavant- els que han presentat de motu propio algunes de les mesures que pensen adoptar per frenar les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquest fet per si sol pot ser un bon indicador de la voluntat que anima a pràcticament tots els països. Però com que com deia la meva àvia, de ‘bones intencions l’infern n’és ple’, cal convenir que al mecanisme establert per ‘controlar’ si l’esforç que es fa és suficient, li sobren bones intencions i li manca capacitat jurídica; i això a despit que l’acord estableix l’obligatorietat dels països signants de presentar cada cinc anys el balanç de les seves contribucions climàtiques per ser avaluades.

Malgrat que podem convenir que aquests ‘contres’ són rellevants, no podem concloure que el balanç de la cimera hagi estat negatiu. I és que al marge dels acords, de París n’ha sortit un missatge contundent: el model econòmic actual, basat en les energies fòssils no pot continuar; ha de ser substituït per un model que es fonamenti en les energies netes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de desembre de 2015

Desembre

Thursday, 10/12/2015 (03:25)

De la meva memòria ben pocs mesos de desembre hauran estat tant frenètics com ho està essent el d’enguany curull d’incerteses, de promeses i de negociacions. I és que des que la Constitució espanyola va consolidar-nos el 6 de desembre com a jorn festiu, ens havíem acostumat a què el super-pont que curiosament enllaça Constitució (la política) amb Immaculada Concepció (la religió), fos com una mena de senyal d’arrencada del cicle nadalenc. Un cicle, per cert, que a casa nostra s’estén des d’ara fins la diada de Reis, i del que el “deixem-ho per passats festes!” és el millor indicador de l’alentiment de pràcticament totes les activitats.

Vist com ens van les coses, aquest desembre serà l’excepció que ens confirma la regla. I és que ens trobem immersos de ple en un mes ben peculiar en el que política i tradició es donen la mà sense solució de continuïtat. I això no només, que també, pel fet que el Dia de la Constitució ens haurà passat sense pena ni glòria, qui sap si en gran part eclipsat per una campanya electoral en la que casualment, tots els partits d’àmbit estatal llevat del PP, en reclamen la reforma urgent. Per cert: qui ens havia de dir fa només un any, que a hores d’ara la reforma de la Constitució formaria part de la majoria de programes electorals dels partits estatals.

Clar que per experiència sabem que les campanyes són el millor escenari possible des del qual formular promeses que amb el pas del temps segur que quedaran en l’oblit, en l’espera que una nova campanya les torni a posar damunt la taula. La nostra memòria és massa  curta i per no recordar, no només no recordem promeses ja fetes que no s’han concretat en res, sinó que a voltes, deixats portar per les emocions del moment, fins i tot estem disposats a passar per alt els ‘pecats’ comesos per aquells que ens han governat i que per no tenir, no tenen ni tan sols la dignitat suficient per reconèixer les seves contradiccions. Però ara, com que ens trobem en plena campanya electoral i nadalenca, allò que sí ‘toca’ és prometre i formular bons propòsits. I com que ‘aigua passada no mou molí’ hi ha també qui considera que podem estalviar-nos l’assumpció de responsabilitats pels casos de corrupció que tan de prop afecten a les grans formacions polítiques o per la manca de sensibilitat social més que demostrada pels governs de torn…

Posats com hauríem d’estar en la tessitura de fer evidents les contradiccions entre allò que en campanya ens prometen i allò que fins ara no han fet, la vida continua. I mentre ho fa, la campanya electoral avança i els missatges polítics i comercials es confonen amb el rerefons de les cançons nadalenques i dels desitjos de pau i felicitat per a tothom. I es prenen iniciatives i s’adopten decisions que ben mirat poc tenen a veure amb la coherència d’allò que ara es promet. En tenim un bon exemple en el fet que l’Agència Tributària de Catalunya -organisme que depèn de la Conselleria d’Economia de la Generalitat- hagi enllestit recentment una llista que conté un miler de noms de polítics i de personalitats catalanes de les que cal mantenir l’anonimat de les seves dades… ¿No ens diuen que tots hem de ser tractats igual davant la llei? ¿No ens parlen d’un país nou sense privilegis per part de ningú? ¿O és que malgrat que ens pesi hi ha encara qui pensa que hi ha ciutadans i ciutadanes de primera i de segona categoria?

Ja ho diu la cançó: “el desembre congelat confús es retira”… De ben segur que aquest vers mai haurà estat tan oportú com ho serà enguany…

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de desembre de 2015

I l’espera continua…

Thursday, 03/12/2015 (07:47)

El número dos d’ERC a les eleccions espanyoles del 20D, Joan Tardà, piulava diumenge passat amb aquestes paraules: “D’acord, CUP. Com en el joc de l’oca, envieu la majoria social a la casella de sortida perquè heu renunciat, en el fons, a guanyar”. La piulada veia la llum coincidint amb la finalització de l’Assemblea que militants i simpatitzants de la CUP havien fet a Manresa i que va acabar amb una votació indicativa en la que els cupaires havien d’opinar sobre els quatre escenaris que des del secretariat de la formació política se’ls proposaven. La majoria dels assembleistes es pronunciaren a favor de continuar les negociacions amb JxS però, això sí, mantenint-se ferms en contra d’investir amb els vots de la CUP a Artur Mas. La piulada de Tardà, pot ser interpretada com es vulgui, segons el punt d’observació de cadascú; però no es pot negar que conté una de les moltes claus de volta que expliquen allò que ha estat passant en les tenses i dilatades sessions negociadores entre JxS i la CUP que, des del primer moment, han estat marcades per la línia vermella que els cupaires van traçar ja abans del 27S, al considerar que Artur Mas era un polític ‘cremat’ que se’l identifica “amb les retallades i amb la corrupció”.

La nit del 27S, quan des de JxS es mostrava satisfacció per la victòria assolida, ja hi va haver  qui no amagava la temença que amb els resultats que s’havien donat, seria complicat fer-se com a mínim amb els dos vots parlamentaris que mancaven per aconseguir una majoria simple suficient que, encara que fos en segona votació, servissin per investir a Mas. S’imposava, doncs, que des de JxS es fes tot el possible per convèncer a la CUP d’un canvi de posicionament. El primer gest que en aquest sentit es va fer, va poder-se constatar en la presentació i aprovació pel Parlament de Catalunya de la declaració d’inici del camí que en 18 mesos havia de conduir a la desconnexió de Catalunya de la resta d’Espanya; declaració que fou aprovada per la majoria absoluta de la cambra unes hores abans d’iniciar-se la sessió d’investidura. No obstant i això, la declaració no només no va aconseguir un dels objectius que JxS perseguia, sinó que ha acabat per introduir un element de preocupació en relació al progrés del ‘procés’, dins i fora del país. El debat va concloure sense la investidura de Mas i amb aquell ‘no tranquil’ que Antonio Baños va adreçar al candidat i que fou interpretat a conveniència. Pels uns es tractava simplement d’un ‘no tranquil’ possibilista; pels altres d’un ’no, tranquil!’ definitiu. Tot depenia de si es col·locava o no una coma entre el ‘no’ i el ‘tranquil’. Però JxS no desesperava i els negociadors, ara amb la intervenció directa d’Artur Mas, tornaven a moure fitxa i posaven imaginació per dibuixar escenaris que satisfessin les ànsies de la CUP o que, com a mínim, permetessin arrencar els dos vots que a Mas li feien falta per acarar un nou debat d’investidura i evitar noves eleccions.

Al finalitzar l’assemblea de diumenge a Manresa, el diputat de la CUP Benet Salellas assegurava que la seva formació estava disposada a continuar les negociacions amb JxS “fins que se’ns posi sobre la taula un pla de xoc, un procés de ruptura, un procés constituent i una presidència que no recaigui en Mas”. Es pot dir més alt però segur que no es pot dir d’una manera més clara on rauen els desencontres.

En aquest context, els cupaires anunciaven dimarts la celebració d’una una nova assemblea –en aquest cas decisòria– el dia 27 de desembre, en la que fixarien la seva posició final en funció de la proposta que des de JxS se’ls acabés formulant. Tanmateix seria paradoxal que allò que JxS no ha aconseguit fins ara per la via de la negociació, ho acabés aconseguint el 27D en funció dels resultats que de les eleccions se’n derivin. Viure per a veure!

 Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de desembre de 2015