M’hi he referit diverses vegades, però no per això ha de ser sobrer insistir-hi novament. Sabadell presenta indubtables singularitats que la fan diferent a altres municipis similars al nostre, i que en determinen la nostra personalitat col·lectiva. Segur que no podem exhibir un patrimoni arquitectònic capaç d’atreure la mirada encuriosida de les persones que ens visiten, però sí que podem exhibir un bon muscle en quant a la vida cultural que atresorem, i que malgrat que a nosaltres no ens impressioni, causa força admiració entre estranys i forasters. Una d’aquestes singularitats és l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Una formació musical que va néixer el 1987 de la mà de la Fundació dels Amics de l’Òpera i de la tossuderia de Mirna Lacambra. Amb el pas dels anys, l’OSV s’ha anat consolidant com a una orquestra de qualitat, tal com queda palès en el fet que la Simfònica, a banda de la temporada estable que desenvolupa al Principal i a La Faràndula, és la protagonista d’un ambiciós programa simfònic que des de fa 18 temporades té com a marc l’incomparable  Palau de la Música Catalana. Amb aquests dos cicles simfònics i amb la resta d’activitats i de projectes que desplega, l’OSV posa a l’abast de tots els públics l’anomenada música culta.

Just acabada la temporada 2012-13, l’OSV s’està preparant per la que serà la seva 27na temporada de Música Simfònica a Sabadell. Ho està fent amb la il·lusió de sempre i amb els ànims renovats que han de permetre que la formació orquestral continuï treballant en la innovadora línia que va imposar el valencià Rubén Gimeno quan es feu càrrec de la direcció de l’orquestra l’any 2010; una direcció que li acaba de ser renovada per decisió unànime dels seus músics. No és gens habitual, com apuntava el president i instrumentista de l’OSV Jordi Cos dilluns passat durant la presentació de la temporada de la Simfònica a El Principal, que els components d’una orquestra apostin de manera unànime per la continuïtat del seu director. Una bona prova de que la feina innovadora que aporta mereix la confiança dels seus músics.

En qualsevol cas, la continuïtat de Gimeno en la direcció de l’OSV és garantia de continuar potenciant els valors que conflueixen en l’organització orquestral que dirigeix, i de mica en mica anar trencant possibles rigideses interpretatives que formen part del passat. Gimeno concep les actuacions de l’OSV no pas només com un moment interpretatiu estàtic, sinó com un espectacle al servei de la música i dels que l’escolten. S’atribueix a Gustav Malher la cita que resa que “en la partitura hi és tot menys allò que és el més cabdal” en al·lusió a la importància de l’instrumentista, dels instrumentistes, en l’execució de qualsevol obra. Rubén Gimeno, amb la complicitat dels sues músics, no dubta en explorar tots els registres musicals i expressius dels instrumentistes amb la finalitat de treure’n el màxim partit i posar-los al servei de les oportunitats comunicatives que de qualsevol concert se’n deriven, tant des del punt de vista musical com des del punt de vista del llenguatge visual i corporal. La col·laboració que la Simfònica manté amb Els Comediants i la complicitat que estableix amb actors externs a la formació, fan que l’OSV es pugui endinsar per viaranys complexos amb solvència i que utilitzi tècniques i recursos escènics al seu abast per establir una millor comunicació entre intèrprets i públic.

Si ens atenem al programa que conforma cadascun dels sis Concerts Simfònics que l’OSV ha programat per ser presentats a Sabadell i a les associacions que al llarg de la temporada s’establiran amb la dansa, l’expressió corporal, la literatura i el cinema, no hi ha d’haver cap mena de dubte que el públic podrà gaudir de sis espectacles musicals de primer nivell producte del maridatge entre la bona música i l’expressivitat dels músics que l’interpreten.

Publicat a Diari de Sabadell el 13 de juny de 2013

Les coses no milloren, i això no obstant continuem preferint marejar la perdiu abans de decidir-nos a fugir d’eufemismes, nomenar les coses pel nom que tenen, i abordar les qüestions que són les causes de la situació crítica per la qual estem travessant. Preferim –prefereixen els polítics–, no assumir cap de les responsabilitats que els pertoquen, llançar pilotes fora, i en qualsevol cas esperar que el temps els acabi resolent les complicacions a les que ens han abocat. No ha d’estranyar, doncs que, ara sí ara també, l’anècdota prengui entitat i suri com la tranquil·la i pacífica aparença de l’iceberg que ensenya la seva punta però que sota l’aigua amaga unes dimensions colossals.

Aquest cap de setmana, a Sitges, va tenir lloc la XXIX reunió anual del Cercle d’Economia que en aquesta ocasió va posar el focus en el que cal perquè Europa  funcioni. És sobrer referir que malgrat la qualitat dels ponents a la qual ja ens tenen acostumats els organitzadors de la reunió, les intervencions mediàticament més esperades eren les dels presidents de la Generalitat de Catalunya i del govern d’Espanya, i la del líder de l’oposició a Espanya, Alfredo Rubalcaba. Unes intervencions que, en quant al fons, ben poc van aportar, llevat de Rubalcaba que va saber aprofitar el marc i assistents per defensar amb convicció la reforma constitucional que el PSOE ara propugna i que va presentar com a única via possible per a resoldre el desencontre entre Catalunya i Espanya. Per contra, el president Rajoy va optar per argumentar el seu no a tot. El seu no al pacte econòmic i social i a la reforma constitucional que amb el PSOE també defensen altres sectors socials. I com aquell qui res va acabar posant damunt la taula el que ell considera cabdal quan es tracta de disposar de poder de decisió a Europa: la dimensió de país. Pretenia contestar així  allò que ell, el seu govern i el seu partit, entenen que des de Catalunya es defensa: el secessionisme. I no va del tot errat Rajoy en aquesta seva suposició, atès que és evident que una part dels catalans i de les catalanes defensen legítimament –només faltaria que no ho poguessin fer!– que el futur d’una Catalunya pròspera passa necessàriament per separar-se d’Espanya i per emprendre camí com a un nou Estat d’Europa. Però que una part de Catalunya pensi d’aquesta manera, no vol dir que tot el país estigui en una mateixa sintonia independentista, a despit que sigui precisament l’obstinada actitud del govern de l’Estat i del Partit Popular (PP), la que hi està aportant més i incondicionals adhesions.

Les paraules de Rajoy no varen trigar a trobar rèplica per part del president de la Generalitat de Catalunya com no podia ser d’altra manera en un context en què relacions que es donen –o que no es donen– entre Espanya i Catalunya són les que són, i en què el titular és el què importa. Potser per això mateix, l’objecte de la rèplica de Mas a Rajoy va centrar-se en dissensions en quant a la dimensió que ha de tenir un país per tenir major poder de decisió a Europa, mentre es ‘passava’ una vegada més del calat dels problemes que ens afecten, resultat de les polítiques restrictives que per acció, per omissió, o per imposició es venen aplicant, i que a bastament s’han demostrat equivocades si del què es tracta és de trobar sortides a una crisi que deixarà molt més llastre i desigualtats socials de les que podíem suposar.

Així és que en comptes d’endinsar-nos en un altre dels debats estèrils que a enlloc no acondueixen, millor serà, com apuntava Josep Ramoneda en el decurs de la seva intervenció a Sitges, que abandonem la concepció dominant de la política entesa com a una mercaderia, i la posem al servei de la ciutadania i de les seves voluntats democràticament expressades. Ni més, ni tampoc menys…

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de juny de 2013

El Pla de Reforma i Eixample de Barcelona de fa 150 anys, conegut popularment com el Pla Cerdà, va marcar un abans i un després per a la ciutat comtal i el seu entorn. I això perquè el Pla va servir per establir les bases que havien de permetre superar la concepció de ciutat emmurallada que fins llavors havia presidit el desenvolupament urbanístic barceloní, i liderar un nou concepte de ciutat a partir de motivar i implicar en un projecte comú als municipis de Sants, Les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí. El Pla Cerdà no va ser la conseqüència d’un procés fàcil. Va ser el resultat de la suma d’oportunitats, d’interessos i de factors d’entre els quals en sobresortien, d’una banda, la ment visionària d’Ildefons Cerdà d’anticipar-se a les necessitats futures dels ciutadans i ciutadanes, i de l’altra, l’empenta d’uns barcelonins que sota el crit d’“A baix les muralles!” intuïen que era l’hora d’apostar per una Barcelona diferent, més plural, més oberta a la gent i al país. Una Barcelona que tindria en la Diagonal l’eix d’encontre i de desenvolupament de la “nova” ciutat. 150 anys després del Pla que va capgirar conceptes no només urbanístics sinó que també socials, deu ser un bon moment per pensar i aprofundir en una nova dimensió de la “ciutat metropolitana” oberta, potenciadora de valors, il·lusionadora, que sense deixar de tenir a Barcelona com a centre vital sigui capaç d’apostar pel desenvolupament de totes les potencialitats que al seu entorn es donen. Potser és també l’hora d’enderrocar unes altres muralles, menys físiques que les que fa 150 anys condicionaven el creixement i desenvolupament de Barcelona, però que en ocasions se’ns mostren igual de limitadores. Potser és el moment d’entendre que tant pel seu potencial com pel seu futur, la nova “ciutat metropolitana” té en la B-30 la seva Diagonal que ha de contribuir al ressorgiment industrial del país.

Fa poc més d’una setmana es constituïa a l’emblemàtica seu del Laboratori de Llum del Sincrotró Alba, l’Associació Àmbit B-30 amb la voluntat de potenciar la recerca, la capacitat innovadora i tecnològica, el talent humà i productiu que constitueix el millor capital conjunt del qual disposen els 23 municipis de tres comarques (Baix Llobregat, Vallès Occidental i Vallès Oriental) que tenen en comú la B-30. Una infraestructura viària entorn la qual es concentra una gran capacitat de formació de persones, de recerca, d’innovació, de desenvolupament, i de teixit productiu gràcies als centres de formació i de recerca vinculats a universitats, els parcs tecnològics, i a les prop de 30 mil empreses d’alta capacitat tecnològica i exportadora situades a banda i banda de la B-30, i que aporten el 25% de l’ocupació industrial catalana així com el 17% del producte interior brut de Catalunya. Just és reconèixer que en els orígens del procés que culminava amb la creació de l’Associació Àmbit B-30, hi va haver també la ment d’una persona visionària com ho va ser el que fou alcalde de Sabadell durant 20 anys, el malaguanyat Antoni Farrés. Ell estava convençut del potencial formatiu, tecnològic, empresarial i humà de la B-30, i per això va dedicar els darrers anys de la seva vida a motivar els agents de la zona (empreses, centres de recerca, universitats, administracions locals i autonòmica, organitzacions empresarials i sindicals) a treballar en l’objectiu comú de posicionar la Diagonal de la nova “ciutat metropolitana” com la zona industrial i tecnològica amb més futur del país pel seu potencial tecnològic i innovador, i per la seva situació estratègica amb possibilitats de convertir-se amb el pol de desenvolupament industrial més important del sud d’Europa.

Si el Pla Cerdà fa 150 anys va transformar i canviar mentalitats, ara és el torn de què l’Associació Àmbit B-30 faci el mateix a partir de desplegar el seu potencial per captar inversions i talent, i liderar el desenvolupament harmònic i sostenible d’una regió industrial que és estratègica per Catalunya com ho és la B-30.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de maig de 2013.

Les persones admirades no moren mai…, només se’ns fan invisibles.

Le temps de vivre

Nous prendrons le temps de vivre,

d’être libres mon amour,

sans projets et sans habitudes,

nous pourrons rêver notre vie.

Viens, je suis là, je n’attends que toi

tout est possible, tout est permis.

Viens, écoute, les mots qui vibrent

sur les murs du mois de mai.

Ils te disent la certitude

que tout peut changer un jour.

Nous prendrons le temps de vivre,

d’être libres mon amour…

Quan parlem tant i tant de regeneració democràtica s’imposa -tal com resa aquell vell aforisme africà que diu que quan no sabem cap on anem potser cal mirar enrere per saber d’on venim-, que girem la mirada cap el passat per identificar els factors que han coadjuvat a aflorar el dèficit democràtic que patim, i que per mor de la crisi se’ns està mostrant amb tota la seva contundència. De ben segur que d’entre aquests factors, a banda de les urgents  reformes de les lleis electorals, no hi trigarem a descobrir també una de les velles assignatures democràtiques que no hem aprovat: la d’imaginar vies complementàries de participació que enriqueixin la participació representativa que s’exerceix a través dels partits polítics, per detectar l’evolució dels diferents estats d’opinió que es donen entre la ciutadania.

Som en ple segle XXI, i això no obstant la nostra democràcia continua funcionant amb les mateixes estructures participatives que regien el segle XIX. I que ningú no em mal interpreti. Apostar per nous canals de participació política més d’acord amb els temps actuals, no vol dir minusvalorar la tasca que correspon als partits polítics. Ben al contrari. Es tracta només de potenciar aquesta tasca aprofundint en la democràcia interna dels partits per tal de fer-los més sensibles a les demandes de la ciutadania. Les actuals vies de participació política són poc permeables quan es tracta de recollir les reivindicacions que nien en la societat. Possiblement és per això que els estudis demoscòpics apunten a què són les grans formacions polítiques les que es troben més a la baixa, qui sap si perquè els partits amb un major pes electoral continuen més preocupats de poder garantir-se l’accés o la continuïtat en l’exercici del poder que no pas de servir a la ciutadania. Per contra són els partits polítics amb menys presència parlamentària els que tendeixen a créixer, potser perquè s’han dotat d’un discurs que sintonitza millor amb la ciutadania.

La desafecció política és segurament una de les causes que provoca que almenys aparentment no es doni tota la rellevància que requeriria el fenomen de frau democràtic en forma d’incompliment de compromisos electorals amb qualsevol excusa; o de govern a cops de decrets-llei, detraient a les Corts el debat i la tasca legislativa que li correspon; o de cimeres que enlloc no acondueixen abans d’apostar perquè sigui en seu parlamentària on s’acarin els problemes i es cerquin consensos i solucions. Per la via de l’incompliment de compromisos electorals, de decrets-llei o de cimeres s’aconsegueixen titulars ampul·losos, però també es fomenten histrionismes que dissimulen -o fins i tot tapen- altres problemes de la nostra democràcia, tals com la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals, o l’assetjament de les polítiques socials. Sabem que els temps són difícils. Sabem que per la via de l’enfrontament l’acord mai no és possible, i que a l’acció imposada indefectiblement s’hi contraposa la reacció furibunda. Ho acabem de comprovar per enèsima vegada amb la imposició d’una LOMCE que ens retorna a temps que suposàvem definitivament superats, i que està provocant les lògiques reaccions en contra, tant des de l’oposició com de les comunitats autònomes que altra volta veuen vulnerades les seves competències. Sabem també que quan no s’escolta a la veu de la ciutadania, la democràcia es debilita i la força dels partits polítics s’afebleix…

Potser per tot això, actes com el de diumenge passat a Sabadell amb Teresa Forcades o iniciatives de plataformes ciutadanes no vinculades a formacions polítiques, mereixen un suport alt per part dels ciutadans i ciutadanes que només ambicionen ser escoltats i tinguts en compte. I és que al cap i a la fi, Forcades o les plataformes cíviques populars, no fan més que fer-se ressò dels estats d’opinió que els partits i les formacions polítiques no saben canalitzar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de maig de 2013

Segons l’Eurostat (l’oficina d’estadístiques de la Comissió Europea) Espanya pateix una molt alta pressió fiscal per tipus impositius; pressió que només es veu superada a Bèlgica, França i Suècia. Per contra, els ingressos de l’Estat via fiscal signifiquen el 32,4% del PIB, 7,5 punts per sota de la mitjana europea. Els ingressos fiscals espanyols són menors que els que s’obtenen a Grècia i a Portugal i només superen als obtinguts a Romania, Lituània, Bulgària i Estònia. Davant el contrast d’aquestes dades estadístiques, des de la ignorància solament es pot arribar a la ratificació d’una percepció que ja teníem: que l’alta pressió fiscal per tipus impositiu que l’Eurostat atribueix a Espanya només és aplicable a una part de la ciutadania, precisament aquella part que coincideix amb la que està fiscalment més controlada. Per contra, l’altra part -formada fonamentalment pels agents econòmics- pot escapolir-se de l’alta pressió mitjançant deduccions, desgravacions, i demés figures legals al seu abast. D’aquesta manera s’explica que mentre els tipus impositius nominals són tant alts, els tipus reals resultants de la recaptació tributària obtinguda siguin més baixos del que pertocaria si tothom complís tributàriament. Si a això hi afegim l’estimació que VISA feia en relació al pes de l’economia submergida espanyola que calculava entre un 20 i un 25 % del PIB, començarem a tenir pistes suficients pel què fa a les causes reals de la tragèdia que plana sobre nosaltres.

El frau fiscal, l’evasió de capitals, i l’economia submergida espanyola són de tal magnitud  que alguns experts asseguren que si de cop i volta aflorés tota l’activitat econòmica que escapa als controls legals, i tots els agents complissin amb les obligacions tributàries que els corresponen, la recaptació addicional resultant que s’obtindria seria suficient per acabar amb el dèficit que venim arrossegant. Un dèficit que com és sabut, és implorat i utilitzat des dels governs a l’hora de justificar les retallades que afecten sobretot a polítiques bàsiques com la sanitat, l’educació i les vinculades a la cohesió social. I no només això, atès que si tenim en compte que l’economia submergida, per la seva pròpia naturalesa no reconeix ni legalitza llocs de treball, l’atur teòric que reflecteixen les estadístiques tampoc no s’ajustaria a la realitat; una circumstància que explicaria el per què amb les elevades xifres d’atur que l’EPA (estadística de població activa) detecta, es mantingui el clima de pau social.

No ens enganyem i que tampoc no ens confonguin: el primer problema que socialment continuem patint és el que es deriva de la corrupció i del frau fiscal en totes les seves formes i variants possibles. Corrupció i frau que comporta que allò que uns no paguen, siguin uns altres els que ho hagin de pagar per ells. Dit en unes altres paraules: les úniques persones que si-us-plau-per-força compleixen escrupolosament amb les seves obligacions tributàries són les que tots els seus ingressos provenen d’una nòmina. Venim d’un passat en el que la picaresca s’imposava a qualsevol norma al posar en pràctica aquella vella sentència que resa que “feta la llei, feta la trampa”. Venim d’un temps en el que qui complia amb Hisenda era assenyalat com si d’un espècimen estrany es tractés. Venim d’un temps en el que malgrat les greus anomalies vinculades a la corrupció i al frau fiscal eren i continuen essent conegudes per tothom, cap dels governs de torn ha estat capaç de posar-hi remei amb mesures antifrau efectives i amb l’establiment d’una estructura tributària que garanteixi el principi de que qui més té més paga. Ara com ara hi estem lluny. Per contra estem més a prop de continuar immersos en una escalada injusta d’augments d’impostos que no farà altra cosa que contribuir a desequilibrar encara més la balança de la justícia tributària a favor dels més poderosos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de maig de 2013

Una de les expressions que en política estan fent més fortuna és la del “sí o sí!” quan es tracta  de discernir en relació a la celebració de la consulta pel dret a decidir. Llàstima, però, que per visualitzar que passi el què passi la consulta s’ha de fer, hi ha qui es valgui d’una expressió castellana quan en disposem d’una altra de catalana que com a mínim amb la mateixa contundència, rebla el clau en el sentit que a hores d’ara no hi ha cap més sortida que fer la consulta sobre el futur que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya volem pel nostre país. Em refereixo a l’expressió “tant si com no” que hauria de ser el substitut del “sí o sí!“ tan incorrectament utilitzat.

Sigui com sigui, a mesura que els dies i les setmanes passen, les actituds i les percepcions en relació a la consulta evolucionen, tant pel què fa a la forma com al fons. Ho podem comprovar si seguim l’evolució dels missatges que els líders de les diverses formacions polítiques s’intercanvien per constatar allò que dissortadament sabíem: que cadascú –que cada formació política– entén d’una manera diferent com ha de ser el nostre futur com a poble. D’aquesta manera, conceptes com sobiranisme, independentisme, federalisme, catalanisme es barregen i acaben per confondre a una ciutadania que té la seva mirada posada en la crisi i en la destrucció de les bases sobre les quals se sustenta l’estat del benestar que tan ha costat conquerir.

Tanmateix no ens adonem –o no ens volem adonar– que per avançar cap a una Catalunya que sigui un Estat dins la Unió Europea, calen tres condicions que indefectiblement s’han de complir, l’una darrera l’altra. La primera, que una gran majoria dels catalans i de les catalanes ens posem d’acord en el model de país que volem, i en les relacions a mantenir amb els països veïns. La segona, que a partir del posicionament majoritari de la ciutadania assolir un acord amb l’Estat del qual a hores d’ara encara formem part. En cas contrari, no serà possible que es doni la tercera de les condicions necessàries pel futur de Catalunya com a Estat, i que no és altra que la de garantir que Catalunya continuarà pertanyent a la Unió Europea.

Publicat al butlletí núm. 18 (maig de 2013) de la Coral Cants al Vent.

Els llamps i els trons són signes meteorològics evidents d’una situació tempestuosa. “Mil milions de llamps i trons” és l’expressió preferida del capità Haddock, quan ha de mostrar la seva ira. Llamps i trons és, alhora, una manera ben gràfica de donar raó de com ha transcorregut una conversa o una reunió que no ha anat massa bé o que ha sortit de mare. Prenguem el sentit que preferim per l’expressió llamps i trons, està clar que com més llamps es produeixen en qualsevol tempesta –real o metafòrica–, major serà també l’estrèpit que en forma de tro ens arribarà a les nostres oïdes. I si la tempesta ens és propera, no cal que passi massa temps perquè l’espetec sec i dur del tro just es produeixi quan encara la resplendor del llamp ens enlluerna.

De tothom és sabut, però, que l’excepció confirma sempre la regla. I és d’aquesta manera com a la nostra Creu Alta, parlar dels llamps i dels trons és parlar de la bona salut que presenta el moviment associatiu juvenil del barri. I és que a l’entorn dels llamps i dels trons creualtencs s’hi mouen joves i entitats que s’han posat d’acord per compartir les seves inquietuds amb l’objectiu de desplegar projectes en favor d’un barri que cada vegada sigui més habitable i digne. Els llamps i els trons creualtencs varen néixer no pas en la tempesta, sinó que ho varen fer en la festa, en la gresca i en la competició. Es tractava que llamps i trons mostressin les seves destreses i talent en la preparació de la vessant festivo-competitiva de la Festa Major. De fet, la lluita entre els llamps i els trons és a hores d’ara un clàssic de la nostra Festa Major. Un clàssic de competició imaginativa que no requereix de més ingredients que les ganes de participar i de passar-s’ho bé. Un any són els llamps els que s’imposen als trons, i en d’altres succeeix a l’inrevés i són els trons els que s’acaben imposant als llamps. Però amb la festa els llamps i els trons no en tenien prou. Així és que aquest darrer any, els nostres particulars llamps i trons s’han decidit ampliar horitzons i posar-se al davant de la reivindicació de propostes per millorar el barri, i a través d’aquestes propostes esperonar la participació dels veïns en la definició del barri que volem. D’aquí que els trons i els llamps creualtencs, abans de fer més soroll del què toca, es troben, debaten, s’escolten i passen a l’acció activa i imaginativa, però també tranquil·la. Aquest és el camí que han escollit a l’hora d’acarar el projecte l’Escarola, hort cooperatiu, o de reivindicar el solar del vell Vapor Cusidó al servei del barri, o de reclamar que la part de Cal Balsach pendent de rehabilitació pugui destinar-se a casal per als joves.

Els temps són difícils i no estem per massa alegries. Però que això sigui així no ha de servir d’excusa per quedar-se a casa i no fer res. Quan massa sovint sentim a dir que els joves no participen ni es mouen per res, ha de ser més motiu de satisfacció i d’orgull encara que a la nostra Creu Alta, els joves s’organitzin a la cerca de propostes imaginatives que els permetin acarar els problemes que els preocupen, per implicar-se en la construcció i progrés del barri. I tot plegat sense oblidar-se de la Festa Major, que en gran part gràcies a ells, continua ben viva i és punt de referència obligada d’entre les altres Festes Majors que es fan i es desfan en el conjunt de la ciutat.

Els joves de la Creu Alta són punta de llança del treball responsable per servir a la comunitat i a la ciutat sense esperar res a canvi… Un valor, per cert aquest del servei, que dissortadament es cotitza massa a la baixa en els temps que corren…

Que tinguem una bona Festa Major i que els llamps i els trons creualtencs ens foragitin al seu torn els llamps i els trons tempestuosos que res de positiu no aporten.

Publicat al número 26 de Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal el fet d’aparèixer una sola vegada a l’any i sempre coincidint amb la Festa Major del meu barri (16-19 de maig de 2013).

Només un any després que François Hollande hagués merescut la confiança majoritària de la ciutadania francesa, la seva popularitat s’ha enfonsat fins al punt que si ara se celebressin noves eleccions al país veí, lluny quedaria de renovar-la. Per sortir de l’atzucac en el qual Hollande es troba, el president de la República francesa s’ha proposat obrir-se per estrènyer  llaços polítics amb el recentment nomenat primer ministre italià, el progressista Enrico Letta. L’objectiu: avançar cap a l’establiment d’una possible aliança estratègico-política a partir de la qual articular un front progressista opositor des del sud d’Europa en contra de les  polítiques rigor mortis que la Merkel ve imposant als socis de la UE que requereixen ajuts. Mariano Rajoy, que havia cantat les excel•lències de la cancellera alemanya, intenta ara sortir a la foto en un intent d’aprofitar-se d’aquest moviment per resoldre alguns dels molts problemes interns –de país i de partit– que Espanya té com a conseqüència de les polítiques d’austeritat aplicades fins ara. Amb aquesta aproximació, Rajoy reconeix a Hollande i a Letta allò que una i mil vegades nega a Rubalcaba…

L’aposta d’Hollande, però, no deixa de ser metàfora de com haurien d’articular-se les estratègies polítiques per tal d’imposar-se als mals auguris dels temps que corren. I és que en el context d’una Unió Europea (UE) que a hores d’ara serveix per ben poc més enllà de servir d’ase dels cops de tots els mals que ens afecten, les polítiques que es poden aplicar des d’un sol dels països membres de la Unió no tenen futur; i cas que el tinguessin no seria precisament “a fi de bé”, com deia la meva àvia. Passa, però, que cada país membre de la UE està capficat en ell mateix, en els seus problemes, i això impedeix poder-se obrir per actuar com a una part més de l’ens superior del qual formem part. Més quant la majoria dels països amb problemes tenim en comú una moneda que està sotmesa a condicions i tractaments diferenciats segons països arran la manca d’una política econòmico-fiscal única per al conjunt dels països “euro”. La UE –la zona euro– no pot continuar per aquest camí, i s’imposa que tots els països membres reconeguin que en el sí de la Unió hi ha pros i contres, però sobretot també hi ha l’oportunitat de ressorgir de les cendres de la recessió econòmica. Solament depèn de saber rectificar per abandonar les polítiques exageradament restrictives que s’han aplicat fins ara i que s’han mostrat inútils a l’hora d’afavorir la creació de teixit productiu, base i fortalesa de qualsevol economia. Però tornem allà on érem. En un món interdependent, és una entelèquia imaginar que els mals de cadascú podran trobar solució abordats aïlladament. En un món interdependent, les polítiques a aplicar per superar les dificultats han de passar per obrir-se cap a l’exterior amb la finalitat de construir fronts comuns amb altres països i governs. Hollande va ser per als francesos i per a molts dels ciutadans i ciutadanes europeus, l’esperança de que una altra manera de fer i d’entendre la política i l’economia era possible. Un any després, aquella esperança s’ha diluït, fonamentalment perquè França –la política francesa–  no s’ha adonat que malgrat “la grandeur”, ben poc podien fer a l’hora d’articular alternatives per fer front a les polítiques de la Merkel i dels seus coreligionaris; polítiques a les quals tan afeccionat estava el seu antecessor Sarkozy.

Torna a ser l’hora de la política, i amb Letta al capdavant del govern italià s’obre una porta que hauria de permetre que des del sud d’Europa es convencés a Alemanya i a Brussel•les que anem per camí equivocat. No serà fàcil. Però només així recuperarem l’autoestima perduda i la confiança envers l’Europa justa i solidària en la qual havíem dipositat tantes il•lusions. La UE pateix la crisi democràtica, econòmica i institucional més severa des la seva fundació. Capgirar aquesta dinàmica ha de ser l’objectiu immediat a assolir. El camí encetat per Hollande i Letta hi pot contribuir.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de maig de 2013, Dia d’Europa. 

Sembla que ha passat una eternitat, però només fa poc més d’un any i mig que Rajoy va arribar a la presidència del govern de l’Estat. Es tracta d’aquell mateix Rajoy que en campanya electoral, quan acabàvem de superar la barrera dels 5 milions de persones sense feina, assegurava que amb ell al capdavant del govern, l’atur baixaria…  De fet, aquesta va ser una més de les moltes promeses electorals que des del PP es van formular per destronar al PSOE electoralment. També aquesta era una promesa més de les s’han acabat estavellant en el mur de la realitat de cada dia. Com a complement, l’ínclit Esteban Fernández Pons gosava afirmar que el PP tenia una fórmula per crear d’immediat tres milions de llocs de treball a partir del foment de l’emprenedoria… Que lluny estem d’aquelles promeses electorals, i que prop de l’abisme solcat per la xacra de 6,2 milions de persones sense feina al conjunt de l’Estat i de més de 900 mil a Catalunya.

A banda de constatar a cada moment que d’incompliments electorals els darrers anys n’estan plens –fet que contribueix a l’augment del descrèdit de la política i dels polítics–, allò que a hores d’ara hauria d’ocupar i preocupar a governs i partits és que per molt que busquem no es percep el més lleu indici de claror al final del túnel que faci suposar que la fi de la crisi és a prop, i que l’atur deixarà de créixer. Més aviat tot al contrari. Les previsions diuen que l’atur continuarà a l’alça; un fet que sense cap mena de rubor ha admès el mateix president Rajoy. I l’atur i les seves conseqüències és el pitjor drama que socialment i econòmicament estem patint, malgrat que per contrarestar les nefastes previsions, des del govern de l’Estat se’ns digui que la tendència està canviant i que “si bé l’atur creix, ho està fent a un ritme menor que no pas ho feia fins ara” (?). Viure per a veure!

Però tot i ser dramàtic l’atur, tampoc no és aquest el factor el que ens situa en el pitjor dels escenaris possibles. Més aviat ho és la “normalitat” enmig de la qual s’assumeix des del govern cada nou increment de l’índex d’atur o cada nou empitjorament d’indicadors econòmics. Els governants –els d’aquí i els d’allà— no semblen fer massa res per capgirar aquesta tendència perversa. Mentre, la ciutadania es mobilitza i les xarxes socials treuen foc pels queixals de la indignació, ni parlaments ni governs tracten sobre l’estat de l’economia amb l’objectiu de canviar el rumb de la nau el més aviat possible mitjançant pactes i mesures que reactivin l’economia. Per molt que busquem no veiem capacitat ni ganes de plantar cara als governants que des de més enllà de les nostres fronteres ens imposen unes polítiques que no fan més que empitjorar el panorama. Un dels dèficits democràtics que en temps de tantes complicacions se’ns fan més evidents és que mentre elegim governants que no ens governen, no podem elegir als governants que sí que ens governen…

Hi podem donar les voltes que vulguem, però el cert és que el moment pel qual transitem està presidit per un alt autisme dels polítics. La ciutadania, farta de promeses incomplertes; de retallades que soscaven l’estat del benestar i que dinamiten il·lusions i esperances surt al carrer. Una ciutadania farta de corruptes que s’escapoleixen de l’acció de la justícia mentre hi ha ciutadanes i ciutadans que ho perden tot simplement perquè no tenen feina i no poden fer front ni tan sols a les depeses més peremptòries. I mentre Rajoy mira només pels seus interessos de partit i es mostra com un deixeble de la Merkel, la ciutadania pateix els efectes de la inanició governamental. Tampoc l’oposició no troba el bon rumb per recollir el clam que del carrer emana. Tot plegat dibuixa un camp adobat perquè els populismes hi creixin i la democràcia es debiliti…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de maig de 2013