Arxiu de la categoria '>> ARTICLES'

Tornar de vacances

Thursday, 27/08/2015 (06:25)

Allò que més ens dol del període estiuenc en general i de les vacances en particular és sens dubte que arriba un moment que toquen a la seva fi, i que d’un dia per l’altra ens trobem de nou immersos en la realitat quotidiana després –això sí–  d’haver gaudit possiblement d’uns dies de sojorn durant els quals potser ens havíem arribat a creure que érem ‘amos del món’ al poder fer allò que més ens plaïa i/o les circumstàncies ens permetien. Des d’aquest punt de vista fàcilment convindrem que tornar de vacances ens fa una certa mandra… O, si ho preferiu, ens fa molta mandra… I no només pel què comporta de retorn a la monotonia, sinó que també per haver-nos d’enfrontar a situacions que havíem deixat aparcades a l’iniciar-les, falsament convençuts que les vacances les resoldrien. I òbviament la cosa no funciona d’aquesta manera. I és així que de retorn a casa comprovem que els vells problemes persisteixen…

Vàrem encetar el mes d’agost enmig d’un escenari complex, en casos esperançador i motivador, en d’altres no tan. Un escenari que com passa en les qüestions personals, amb el pas dels dies de sojorn no ha tendit a aclarir-se. Més aviat al contrari. I això no només, que també, pel què fa a les dues conteses electorals que tenim a tocar, sinó que tanmateix quant al què passa en d’altres escenaris que geogràficament ens són menys propers. Per cert, que en aquesta qüestió de les eleccions, d’una cosa podem estar ben segurs: siguin quins siguin els resultats que es derivin d’ambdós processos electorals, el rumb del país (tant el d’allà com el d’aquí) farà un gir substancial. Però d’aquestes eleccions i de les seves conseqüències, en especial de les del 27S, ja n’estem parlant força i en continuarem parlant encara més…

Així que val la pena que mentre, no perdem de vista allò que s’esdevé en d’altres punts més llunyans, i d’entre aquests, el que a hores d’ara és humanament més colpidor: el drama que viuen milers de persones obligades a fugir dels seus respectius països a causa de la guerra. Davant la magnitud d’aquest drama migratori no hauríem de fer oblit de temps pretèrits quan a Europa es visqueren altres èxodes de persones a la cerca d’una llibertat que els era negada en els seus països d’origen, com va ser el cas de finals de la Segona Guerra Mundial quan l’Europa lliure era un bast espai amb centenars de milers de persones a la cerca de refugi. Va ser arran aquesta crisi humanitària que a principis de la dècada dels anys 50’s, Nacions Unides proclamava la convenció que definia l’estatus a aplicar a les persones obligades a fugir dels seus respectius països arran el “temor fundat a ser perseguides per raons de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social particular, o opinió política”. La convenció establia a més que aquestes persones –com les que avui s’apilen a les portes de la Unió Europea–  en cap cas podien ser penalitzades a l’entrar en un altre país.

Tal com es venen succeint els fets aquests darrers dies, està clar que des dels països d’aquesta Europa que creiem socialment tan avançada i solidària no s’estan aplicant les condicions proclamades en la convenció de 1951. En cap cas pot adduir-se com a excusa que el què a hores d’ara està passant a les portes de Grècia, de Macedònia i de Sèrbia no és la conseqüència d’un fet inesperat atès el caràcter i l’evolució dels conflictes que des de fa temps es pateixen a Síria, a l’Iraq, a l’Afganistan… El problema de fons rau en què la UE continua instal·lada en la tessitura de no prendre la iniciativa i de no actuar fins que no queda altre remei que fer-ho. És així que com passa amb les velles històries personals que vàrem deixar aparcades abans de vacances, res no es resol només amb bones paraules i millors intencions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de setembre de 2015

Del ‘i tu més’ i del ‘mira que tu!’

Wednesday, 19/08/2015 (22:24)

Encara que des del meu punt de vista hagi estat amb un cert retard, el Col·legi de Periodistes de Catalunya es posicionava divendres passat en relació a l’ús partidista que des del govern, des dels governs, en ocasions es fa dels mitjans de titularitat pública. Ho feia amb l’emissió d’un comunicat que, d’una banda, reflexionava sobre el moment polític pel qual estem travessant com a país; i de l’altra, recollia, per fer seves, les queixes que el Sindicat de Periodistes de TV3 havia formulat uns dies abans arran el tractament que des de ‘la teva’ es va fer del decret de convocatòria electoral amb la posterior entrevista a Oriol Junqueras que era presentat com a cap de l’oposició quan tothom sap sobradament que ell concorre en la mateixa llista electoral en què que ho fa el president Artur Mas. La nota concloïa que cap mitjà públic ‘ha de fer d’altaveu de cap opció política’. Un toc d’atenció oportú, el del Col·legi de Periodistes, més quan des de la professió es ve reclamant amb encert l’abolició dels blocs electorals que eliminen la possibilitat de poder establir criteris periodístics a l’hora d’elaborar la informació electoral.

He de dir que arran la difusió de la nota m’han sorprès algunes opinions (això sí, fetes amb veu baixa i boca petita) que tot i reconeixent el comportament a voltes esbiaixat dels mitjans de comunicació públics a Catalunya, l’acaben justificant simplement perquè els mitjans públics que depenen del govern de Madrid fan exactament el mateix, encara que en aquest cas segurament amb major intensitat i sempre en contra dels interessos de Catalunya.

Arribats a aquest punt he de manifestar la meva preocupació per la tendència a moure’ns enmig d’una política –o potser millor cal dir-ne d’una politiqueria–  que de facto es fonamenta en el ‘i tu més’ o en ‘el mira que tu!’ com a un dels arguments a exhibir quan es tracta de rebatre acusacions de comportaments que poden ser titllats de contraries a l’ètica i/o a les bones pràctiques polítiques i/o periodístiques. No deu ser bo haver de constatar que quan més ens cal disposar d’espais de debat franc i plural sobre les idees i els projectes socials i de país en els mitjans de comunicació de titularitat pública, ens trobem en un dels moments en el que amb ‘l’ajut’ inestimable de les xarxes socials, assistim impertèrrits, per exemple, a una mena de pim-pam-pum de desqualificacions sense solta ni volta, a vegades generades només pel fet d’haver acceptat formar part d’una o d’una altra de les candidatures que es sotmetran a la consideració de la ciutadania a finals de setembre. Insisteixo. Mentre això passa ben poc continuem sabent en relació al projecte social que juntament amb el de país cada opció política es compromet a defensar l’endemà del 27S. Ben poc sabem de a qui i a quines polítiques cadascú donarà suport tant en el cas que la seva opció no sigui guanyadora com en el cas que el seu posicionament sigui decisiu a l’hora de formar govern.

Ho he escrit en d’altres ocasions: no n’hi ha prou –o no n’hi hauria d’haver prou tot i ser una qüestió fonamental–  pronunciar-nos quant a l’instrument de gestió política pel qual apostem. I això perquè els diputats i les diputades que elegim ocuparan els seus escons més o menys temps, i en bona lògica parlamentària se suposa que hauran de prendre algunes decisions més enllà de si és l’hora de prémer o no el botó del procés de desconnexió amb Espanya.

Ho explicitava perfectament Ramon Folch quan escrivia: “El nou Estat, fer-lo com a rèplica de l’Estat espanyol actual no tindria gaire gràcia: aleshores tot quedaria reduït a legalitzar himnes, banderes, llengües i santorals. El nou Estat s’explica perquè ara no el tenim i es justifica perquè construeix un nou ordre altrament impossible”. I precisament d’això és del que es tracta. No us sembla?

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 d’agost de 2015

Immigració

Thursday, 13/08/2015 (06:23)

Immersos com estem en tots els ordres i sentits en un calorós i xafogós estiu, podem caure fàcilment en la temptació de creure que els nostres són els únics problemes que en el món es donen. Però evidentment això no és pas així. Sense haver d’anar més lluny, la setmana passada, un nombre encara indeterminat d’immigrants que anhelaven arribar al seu nord llargament anhelat trobaven la mort al bolcar la barcassa en la qual viatjaven en condicions inhumanes. Les víctimes d’aquest nou naufragi s’han d’afegir a les més de dues mil que hom calcula han trobat la mort en la Mediterrània només des de començaments d’any. Un mar, per cert, que hauria de ser nexe d’unió entre pobles i ciutadans i que per contra ho és de separació i de discriminació.

En qüestió d’immigració, Europa, com en molts altres temes, està sobrada d’indecisions i mancada de polítiques. Els països membres de la Unió Europea, davant el fenomen migratori, reaccionen per separat i sempre en funció de si la qüestió els afecta de prop o no. Ho podem veure aquests dies amb la crisi oberta pels immigrants que malden per arribar al Regne Unit des de França. Com sempre, ha calgut córrer a prendre mesures coercitives per intentar resoldre la crisi encara que sigui momentàniament. I tot perquè no s’està disposat a pensar i treballar en solucions que haurien d’anar molt més enllà del control injust al qual es sotmet a les persones pel sol fet d’haver comés el ‘greu delicte’ de jugar-se la vida per conquerir-ne una altra de més digna. No és estrany, doncs, que continuem titllant d’il·legal la immigració que ens arriba de la riba sud de la Mediterrània. No ens adonem, o no ens volem adonar (que encara és molt pitjor), de l’abast de l’actual fenomen migratori, i sobretot de les causes que el provoquen i de les que les màfies se’n aprofiten enmig d’una alta impunitat.

“Ara que tant parlem de la crisi i de la seva negativa incidència en les nostres vides, és oportú recordar i comprovar les grans diferències i desequilibris que existeixen entre els països rics i els països pobres. (…). Diferències i desequilibris que només poden resoldre’s per la via de la solidaritat i de la cooperació [entre països] (..). La manca de polítiques de cooperació del nord amb el sud no fa més que accentuar, dia rere dia, les diferències existents. I només per això, si se’m permet la gosadia àdhuc des d’un plantejament estrictament egoista, es fa inajornable la posada en marxa d’aquestes polítiques (…) com a única resposta possible als molts problemes als quals cal fer front quan es tracta de superar el creixent desfàs entre el nord i el sud, entre països rics cada vegada usuràriament més rics, i països pobres cada vegada insolidàriament més pobres (…).

Potser cal recordar també que ningú no abandona el seu lloc d’origen perquè sí. Només s’abandona quan es fa voluntàriament o quan (…) per subsistir, per fugir de l’opressió política, la única sortida és emprendre una aventura que comença amb les llàgrimes de l’adéu i massa sovint acaba amb l’aparentment drama contradictori que s’estableix entre explotació i rebuig xenofòbic que desemboca amb atacs i amb víctimes innecessàries i sobretot injustes”.

El text que acabo de reproduir entre cometes, el vaig escriure en ocasió d’un dels meus primers articles regulars publicats a Diari de Sabadell, l’octubre de 1992. Vint-i-tres anys després, aquell text, amb ben pocs matisos, continua essent malauradament vigent.

El temps passa…, però els problemes subsisteixen i s’agreugen… Fins quan?

Wert i alguna cosa més

Thursday, 06/08/2015 (07:12)

‘Wert-güenza’ o ‘Wert-gonya’ és el què es pot llegir en pintades i piulades que han proliferat els darrers anys coincidint amb el mandat ministerial del que sens dubte haurà estat el pitjor ministre de cultura d’un dels pitjors governs de l’Estat des de la recuperació de la democràcia. No cal que doni més pistes per saber que m’estic referint a José Ignacio Wert que en el seu haver com a ministre presenta una trajectòria insuperable… en negatiu. Quan el 2011 fou nomenat ministre de Cultura per en Rajoy, alguns mitjans de comunicació no es van estar de dir que atesa la seva formació humanística (sociòleg i llicenciat en dret) i la seva trajectòria política (havia militat a Izquierda Democrática i després a la UCD) Wert seria el ministre de cultura que Espanya necessitava… I hi tant que ho haurà estat! Clar, però, que d’una Espanya ancorada en el passat i amb voluntat recentralitzadora. D’aquí que no havien de passar massa mesos abans que Wert es fes més ‘popular’ que no pas ho era per la seva adscripció política. I això gràcies al seu tarannà altiu, al seu comportament sarcàstic, i sobretot a les seves iniciatives al capdavant del ministeri que l’havien de portar a figurar de manera permanent i en lletres d’or en el dubtós quadre d’honor dels ministres més mals valorats per la ciutadania.

De la tasca desenvolupada per aquest ‘exemplar’ ministre se’n recordaran molts afers, i d’entre aquests especialment dos: la LOMCE (la Llei orgànica per la millora per la millora de la qualitat educativa que injuriada per tothom hauria d’entrar en ple funcionament coincidint amb l’inici del proper curs escolar) i l’augment de l’IVA cultural (que va passar del 8 al 21%). Tanmateix, des de Catalunya no podrem oblidar mai els seus comportaments xulescos ni tampoc els seus exabruptes d’entre els que en sobresurten aquella comparació que el mes de maig darrer va establir entre el tracte que el castellà rebia avui a les escoles catalanes i el que el català rebia “en d’altres èpoques” en una clara al·lusió al franquisme. També la seva intervenció davant el Congrés dels Diputats l’octubre de 2012, quan sense immutar-se gens ni mica, va dir que un dels objectius del govern del qual en formava part era “espanyolitzar els nens catalans” per aconseguir que es sentissin “tant orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”… Clar, que aquest objectiu proclamat per Wert havia estat defensat abans per l’ínclit Miguel Angel Rodríguez (més conegut com a MAR) quan des de La Moncloa, just uns pocs dies després que José Ma. Aznar arribés a la presidència del govern espanyol gràcies als acords assolits amb Jordi Pujol en el famós pacte del Majestic, assegurava que calia “españolizar Cataluña” sense que, llavors, ningú no se li llencés al coll.

La inesgotable fulla de serveis ‘a la pàtria’ que presenta Wert després d’haver estat al capdavant del ministeri de Cultura mereixia un premi. I com que la seva col·laboradora i secretaria d’Educació al ministeri i ara esposa Montserrat Gomendio havia estat destinada a ocupar un alt càrrec a l’OCDE a París, què millor que premiar a Wert amb el càrrec d’ambaixador d’Espanya davant d’aquest organisme europeu… La nova ‘responsabilitat’ de José Ignacio Wert, segons s’explica en la corresponent pàgina web, és ‘representar, promoure i defensar els interessos espanyols’ mentre que la de Gomendio ‘desenvolupar les línies estratègiques en l’àmbit educatiu per tal de donar suport a la millora de l’empleabilitat, la participació i la inclusió social i així construir unes institucions educatives eficients i eficaces que facin possible la implementació de reformes educatives exitoses”…

Tot plegat i a la vista de l’experiència atresorada i àmpliament ‘demostrada’ per ambdós personatges, un insult a la intel·ligència de la ciutadana…, i un nou afer de molta “wert-gonya”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 d’agost de 2015

Escrit sobre paper

Thursday, 30/07/2015 (06:04)

Darrera setmana de juliol. Vigília esperada per a molts d’uns dies de sojorn en els que la reflexió i la lectura plàcida es fan més recomanables que no pas mai en l’espera d’un setembre que se’ns anuncia frenètic. Així, per tal de contribuir a la calma i a la reflexió serena, reprodueixo tot seguit alguns passatges que he seleccionat d’entre els molts articles publicats aquests darrers dies en els mitjans de comunicació que presenten posicionaments i punts de vista que al seu torn ens aporten plantejaments i raonaments diversos entorn el transcendent moment del 27S que tenim a tombar de la cantonada.

“El nou Estat, fer-lo com a rèplica de l’Estat espanyol actual no tindria gaire gràcia: aleshores tot quedaria reduït a legalitzar himnes, banderes, llengües i santorals. El nou Estat s’explica perquè ara no el tenim i es justifica perquè construeix un nou ordre altrament impossible. Em sembla urgent, doncs, desplaçar l’atenció del procés cap al sentit. Estaria bé donar unes quantes pistes clarificadores abans del 27 de setembre. Si no ¿què votarem exactament? El sol fet de mostrar preferència per la creació d’un nou Estat ja serà molt, òbviament, però de seguida necessitarem saber si ens concertem darrera un projecte de progrés per a transitar cap el segle XXII o si ens conformem amb una pobra reiteració del que ja no engrescava ni els nostres avis noucentistes. Jo no m’hi conformaria. ¿I vostè?”. (Ramon Folch. El Periódico. 21 de juliol de 2015).

“No és seriós cridar al vot del catalanisme moderat just quan s’acaba de trencar una aliança de 35 anys amb Josep Antoni Duran i Lleida i es titlla a Iceta i Herrera d’aliats objectius de Rajoy. Tampoc que el candidat a la presidència vagi en el número quatre perquè no té el consens estètic suficient per anar de primer. Surrealisme pur. Quin projecte comú de societat tenen els business friendly Mas, número quatre de la llista, i l’intel·ligent diputat ecosocialista durant deu anys (res de societat civil) Raül Romeva que l’encapçala? Cap… excepte prémer el botó de la desconnexió. I després?”. (Joan Tapia. El Periódico. 21 de juliol de 2015).

“No és el mateix reconèixer el dret a decidir dels catalans que rebutjar-lo de ple. Ni propugnar un Estat federal que impulsar la recentralització de l’Estat. Ni reivindicar la justícia social que resignar-se a la supremacia dels mercats. Ni contemporitzar amb els casos de corrupció que tallar-los d’arrel. No. No és el mateix”. (Enric Hernández. El Periódico. 21 de juliol de 2015).

“No sembla raonable situar en un mateix pla i catalogar com a idèntics, als que no volen canviar ni una coma de l’statu quo actual i als que esperen que es pugui modificar la Constitució per parlar de si Catalunya és un subjecte polític amb capacitat de decidir, i als que sense definir-se com a independentistes, reconeixen que els catalans tenen tot el dret del món de decidir, sense retards ni condicionants, si volen o no seguir vinculats a l’Estat espanyol. ¿Pot aquesta pluralitat de posicionaments convertir-se en un joc de ho estàs amb mi o contra mi? (Joan Subirats. El País. 26 de juliol de 2015).

I poca cosa més a afegir… si no és per desitjar-vos i desitjar-nos que les vacances d’aquest calorós estiu en tots els ordres i sentits, ens siguin del tot profitoses…

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de juliol de 2015

La màquina

Thursday, 23/07/2015 (07:48)

Una de les qüestions més recurrents que ens plantegem els humans a mesura que observem com ‘les ciències avancen que és una barbaritat’ (tal com es diu en una de les cançons que obren la popular sarsuela ‘La verbena de la Paloma’), és si arribarà un dia en el que les màquines tindran la capacitat de poder pensar per elles mateixes i si en aquest cas, tal com ens passa a nosaltres, aplicaran els sentiments a l’hora de prendre les ‘seves’ decisions.

Fins ara sabíem, perquè així ho hem constatat, que les màquines són més ràpides i precises que no pas nosaltres en el càlcul, en les feines mecàniques, en respondre adequadament a situacions més o menys complicades d’acord amb les ordres i les dades que li han estat facilitades per resoldre-les. De fet ho podem comprovar diàriament en l’àmbit domèstic a través, per exemple, dels jocs que tenim instal·lats en els nostres ordinadors personals encarregats de proporcionar-nos distracció i entreteniment. He de confessar que és precisament en un d’aquests jocs –els dels escacs més concretament–  que l’ordinador aconsegueix treure’m de polleguera. I això perquè després d’haver estat estudiant llargament un moviment precís que estimo guanyador, la resposta de la màquina és insultantment ràpida i a voltes fins i tot desconcertant. Quan això passa, quan la màquina fa una jugada no prevista, és quan m’adono que estic a punt de perdre la partida i que res no puc fer per evitar l’escac i mat. Davant aquesta situació de domini tecnològic de la màquina, ¿quantes vegades no he pensat que si més no per allò d’animar-me una mica, l’ordinador hauria de ser ‘capaç’ de cometre un error pietós, a partir del qual jo pogués guanyar la partida? Però no. La màquina, no té sentiments…, i a més està programada per fer amb pulcritud i rapidesa la seva feina… I a fe de Déu que en aquest cas la fa!

Tot plegat ve a tomb arran un incident entre dos vehicles conduïts per ordinador esdevingut en el decurs d’unes proves de circulació a Palo Alto (Califòrnia) quan es tractava d’avaluar-ne el seu comportament en condicions de trànsit real. Podem convenir que un vehicle comandat per un ordinador pot estar en millors condicions que no pas els humans a l’hora de mantenir una conducció segura, per la seva rapidesa en processar dades i variables que incideixen en la fluïdesa del trànsit viari. Tanmateix estarem d’acord que quan es produeix un accident és perquè en un punt i en un moment determinat hi conflueixen fatalment diverses circumstàncies que cas de no haver-se donat, l’haurien evitat. L’incident al qual feia referència fa un moment va tenir el seu origen en ‘l’actitud’ adoptada per un dels vehicles participants en la prova quan va tractar d’impedir que un altre vehicle canviés de carril… hi ho fes davant seu! El més curiós del cas és que el vehicle que intentava canviar de carril també estava pilotat per un ordinador.

Els experts tindran feina per esbrinar les causes que van fer que un dels vehicles ‘decidís’ impedir a l’altre que canviés de carril. Per cert, per si serveix, un era un Lexus i l’altre un Audi. Aventuro que els científics podrien concloure que totes les situacions possibles de conducció havien estat previstes. Totes, menys aquella que és tan pròpia dels humans a l’hora de prendre una decisió com ho són els sentiments. Arribats a aquest punt potser haurem de pensar que les màquines ‘aprenen’ també dels comportaments humans basats en el dubtós principi del jo primer… i que els demés es fotin. Sigui com sigui ningú no ha estat capaç de saber fins ara si arran la trifulga entre els dos vehicles de marques diferents, les seves respectives màquines conductores també d’empreses competidores, van acabar per adreçar-se insults i improperis de tota mena. Això sí, si ho van fer, segur que va ser en forma d’algorismes i de bits…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de juliol de 2015

La llista

Thursday, 16/07/2015 (06:22)

El caràcter de les eleccions del 27S es va aclarint dia rere dia. Després de mesos de certeses i d’incerteses, l’hora de la veritat s’apropa, i cal que els partits i els moviments socials afinin les seves propostes per tal que la ciutadania pugui dictaminar amb coneixement de causa i amb el seu vot, quin ha de ser el camí que a partir del 28S ha de seguir aquest nostre país. Per a uns, les del 27S, són unes eleccions plebiscitàries en les quals només correspon dir si o no a la independència com a instrument de gestió política més idoni abans de poder parlar de projecte de país. D’altres opinen que aquestes són simplement unes eleccions més. D’aquí l’ànsia d’Artur Mas per aconseguir que els moviments polítics i socials que tenen l’assoliment de la independència com a horitzó comú immediat, li fessin costat en una única llista… Un desig que a la vista dels fets no només no haurà estat possible, sinó que en el camí per aconseguir-ho, ha perdut un llençol en cada bugada.  És així com si les coses no tornen a canviar, a partir del preacord establert fa un parell de dies, seran CDC i ERC les dues úniques formacions polítiques majoritàries que es presentaran juntes en una sola llista que com a punt central tindrà l’objectiu d’iniciar l’anomenat ‘procés de desconnexió’ de Catalunya amb Espanya cas d’obtenir una majoria suficient per a fer-ho. En segon pla queden en aquesta opció altres qüestions que tenen a veure amb el balanç de l’acció de govern, amb les desigualtats socials, amb les retallades, amb la corrupció o amb un determinat projecte social i polític en el que com no escapa a ningú CDC i ERC no coincideixen. I precisament és pel fet de posar l’objectiu de la independència com a l’únic repte a conquerir en les eleccions del 27S, que la CUP ha preferit quedar al marge d’aquesta llista que per a ells no respon al foc nou que el país reclama.

En democràcia les eleccions plebiscitàries no existeixen. És des d’aquest principi que les autonòmiques del 27S, malgrat puguin tenir-ne alguna connotació, tampoc no ho seran. D’entre d’altres consideracions possibles perquè unes eleccions són només unes eleccions entre diverses opcions, mentre que un plebiscit es dóna quan els electors han d’elegir entre dues úniques opcions polítiques. Una circumstància, aquesta, que no es donarà el 27S ja que a banda de la llista resultant de l’acord signat entre CDC i ERC –amb la participació i amb el suport de l’ANC i d’Òmnium Cultural i d’altres formacions polítiques com MES i/o DC–, els ciutadans tindran la possibilitat d’elegir entre diverses propostes i projectes polítics més, tals com l’opció de la CUP, que tot hi coincidir amb CDC i ERC en què la independència és l’instrument de gestió de l’autogovern que Catalunya necessita, situa a un mateix nivell la proposta d’un projecte polític i social que és força distant dels plantejaments que fan en aquest camp convergents i republicans; o l’opció UDC que si bé reclama poder exercir el dret a decidir, es desmarca d’una hipotètica declaració unilateral d’independència; o l’opció que serà la resultant de la possible conjunció entre ICV-EUiA, Procés Constituent, Guanyem i Podem, que a partir d’un projecte polític, econòmic i social concret reclamen poder exercir el dret a l’autodeterminació i iniciar un procés constituent; o l’opció PSC que al seu projecte polític afegeix que l’instrument de gestió per portar-lo a terme és el federalisme; o l’opció PPC que manté com a principi que el model autonòmic és el millor instrument de gestió política per a Espanya… I podríem seguir fins esgotar tota la nòmina de possibles llistes que es sotmetran a la decisió de les urnes…

Comptat i debatut, en les eleccions del 27S, la ciutadania tindrà davant seu més de dues propostes i opcions entre les que elegir. Dit d’una altra manera, el 27S la ciutadania podrà optar des d’atorgar la seva confiança a una candidatura que té com a eix fonamental iniciar el procés de ‘desconnexió amb Espanya’, o atorgar-la a una altre de les candidatures que en el seu programa vinculi projecte polític, econòmic i social a instrument de gestió política i camí a seguir per a fer-lo possible.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2015

‘Quadern’

Thursday, 09/07/2015 (07:44)

Una de les moltes característiques singulars de Sabadell, la meva estimada ciutat, és sens dubte la que es deriva de la seva personalitat i empenta, factors que han propiciat que al llarg de la nostra història hi niessin iniciatives de ben diversa tipologia. Enumerar-les, a banda que significaria una tasca improva, comportaria el risc sempre lamentable de fer-ne oblit d’alguna d’elles. Apel·lo doncs a la comprensió del lector i de la lectora per estalviar-me aquesta feina, i en qualsevol cas afegir –fent meva la idea-força que Pere Vidal va encunyar l’any 1995 arran els treballs conduents a l’elaboració del Mapa Cultural de la ciutat quan ell n’era el regidor de cultura–, que Sabadell continua essent una ‘ciutat pedrera’. I no només en el bast àmbit de la cultura (les arts, el teatre, la música, l’esport…) sinó que pràcticament en tots els àmbits de la vida ciutadana, tant els socials com els econòmics. I això perquè com escrivia fa un moment, han estat moltes les iniciatives personals i col·lectives nascudes aquí que després han tingut ampli recorregut sense que massa sovint ni nosaltres mateixos en tinguéssim notícia. En això quelcom hi deu tenir a veure el vell aforisme que resa que ‘a Sabadell cadascú va per ell’ que alhora és metàfora de la manera de ser que ‘abelleix’ a sabadellencs i sabadellenques. Dit d’una altra manera i sense ganes d’ofendre a ningú: la nostra continua essent una ciutat de capelletes que voluntàriament o involuntària acaben per ignorar-se entre elles. I si a aquesta circumstància hi afegim la manifesta incapacitat que tenim de no fer massa res quan es tracta de cercar allò que és susceptible de sumar, obtindrem com a resultat que idees i iniciatives que es gesten, neixen i creixen a Sabadell es veuen malauradament obligades a sortir-ne per projectar-se des d’altres indrets.

Però tornem allà on érem. Sovint sentim a dir que Sabadell és una ciutat culturalment pobre. Personalment no combrego amb aquesta percepció. Molt al contrari. Crec que la nostra és una ciutat culturalment rica precisament per la seva diversitat. Això sí, gràcies en gran part a l’empenta d’entitats, associacions i organitzacions que es mouen al llarg i ampla de la nostra geografia. Sabadell és de fet, també en el camp de l’associacionisme cultural, capdavantera quan ens comparem amb d’altres ciutats semblants a la nostra per la seva grandària o pel seu nombre d’habitants. Però insisteixo: el nostre pitjor mal radica en el fet que els sabadellencs i les sabadellenques som especialistes en desconèixer i/o menystenir allò que a casa nostra es fa i es produeix.

Escrivia més amunt que no citaria cap iniciativa com a botó de mostra de la personalitat i empenta sabadellenques, però sí que arribats a aquest punt no em puc resistir a posar un exemple. Fa unes poques setmanes, a la sala d’actes de la Biblioteca del Vapor Badia, es presentava el número 200 d’una publicació sabadellenca notable precisament per la seva excepcionalitat: la revista ‘Quadern’ que edita la Fundació Ars. Molt podria escriure’s sobre aquesta publicació bimestral que amb més o menys dificultats, amb més o menys encerts, ha anat fent via des de fa trenta-set anys i fins ara. I si la publicació ha arribat fins on ara som ha estat perquè, a banda de l’esforç personal de les persones que en cada moment l’han fet possible, ha tingut l’encert de saber-se adaptar al pas del temps. D’aquesta manera, a través de la trajectòria i continguts, queda reflectit perfectament –per acció o per omissió- l’estat cultural pel qual la ciutat ha anat passant els darrers anys. Cap altre ciutat disposa d’una publicació com ‘Quadern’ que, dit sigui de passada, aprofita aquest número rodó dels 200, per incloure un seguit de reflexions oportunes i interessants que ens apropen a una visió crítica del què Sabadell ha estat culturalment parlant, durant les pràcticament tres darreres dècades.

Sigui com sigui ‘Quadern’ no deixa de ser un exponent més de les moltes peculiaritats sabadellenques de les que ens n’hauríem de sentir orgullosos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de juliol de 2015

Pel seus fets els coneixerem

Thursday, 02/07/2015 (07:14)

En el procel·lós mar polític en el qual ens trobem, on les naus suren al pairo de vents a voltes arrauxats, bo serà no perdre la calma, reflexionar i asserenar-nos per tal de veure-hi més clar quant al rumb i les prioritats que ens proposen aquells que amb el nostre suport aspiren a fer-se amb el timó del parlament i del govern del país el 27S. I és que des que es va desencadenar la tempesta política i social, a partir la primera de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que retallava l’Estatut de Catalunya de 2006, i la segona de la crisi econòmica i dels seus efectes ‘en diferit’ del 15M, les forces polítiques de casa nostra han passat de reivindicar un pacte fiscal que equilibrés la desequilibrada balança entre allò que Catalunya aporta a l’Estat i allò que de l’Estat en rebem, a exigir, la pràctica majoria, el poder exercir drets que no caldria exigir atès que sobirania o dret a decidir són consubstancials amb la democràcia, a apostar, unes forces determinades, per un instrument de gestió política –la independència– que si bé compta amb el suport d’un sector ampli de la ciutadania, en cap cas n’és l’únic possible. I tot sense solució de continuïtat, en un totum revolutum en el que destriar blat i palla es fa pràcticament impossible arran la dificultat de discernir entre què pertany als drets democràtics, què al model o projecte de país, i què als instruments que l’han de fer possible.

Sigui com sigui, ha estat amb la campanya electoral i sobretot a partit dels resultats que s’han derivat de les eleccions del 24M que hem començat a assistir a una certa clarificació quant a les actituds i a les posicions que cada actor polític, que cada partit i/o moviment social defensa per abastar la Catalunya que es vol i quina ha de ser la via que cadascú considera més idònia per a concretar-la. Així, damunt la taula tenim servit el debat de fons que tant havíem trobat a faltar en relació al model/projecte de país al qual aspirem com a pas necessari, encara que no suficient, per a definir l’instrument polític del que ens hem de dotar per governar-nos millor en un món que per cert és cada vegada més interdependent.

En aquest context, les crisis del PSC i d’ara mateix de la federació de CiU que amenaçava a estendre’s a d’altres formacions, han de ser observades com a pols de les indecisions i inconcrecions davant una mateixa realitat: la que es deriva de la veloç evolució del país (el d’aquí i el d’allà) vers horitzons que eren inimaginables quan el ‘procés’ va començar a gestar-se prenent però en consideració un eix únic: independència, sí o no. Una evolució que socialment, i en gran part, va ser també empesa pels efectes de la crisi desencadenada el 2008 i que al seu torn ha propiciat ara la recuperació de l’altre eix de debat pràcticament oblidat: el social. A partir d’aquesta dualitat i de la nova escenografia que generava ha calgut la necessitat d’un reposicionament ràpid dels actors polítics, i també dels econòmics i  socials. I és que una cosa és l’eix independentista (entès com a l’instrument de gestió política), i l’altre l’eix social (que ens parla del model de país amb el debat dreta/esquerra com a rerefons). I tot plegat sense oblidar que ambdós eixos tenen en comú com a mínim un element en el que convergeix pràcticament la totalitat de la societat catalana: el dret a exercir el sobiranisme que recau sobre cadascú per decidir el model de país que volem i l’instrument que l’ha de fer possible.

Des d’aquesta perspectiva és que s’imposa estar més a l’aguait que no pas mai per ‘observar’ amb cura com cada actor es posiciona en aquest debat dual –que no excloent– que està canviant el mapa polític tal com fins ara l’havíem concebut. En especial hem d’estar atents a tot allò que cadascú diu defensar i a la coherència amb allò que es practica. I és que serà pels seus fets i no pas per les seves paraules que els acabarem per conèixer…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juliol de 2015

Gestos i estiu

Thursday, 25/06/2015 (06:28)

No sóc ni profeta ni tampoc disposo de cap bola de vidre a través de la qual poder ‘endevinar’ que ens depararà l’esdevenidor després que noves persones, decidides a aplicar noves maneres de fer i d’actuar, hagin entrat per la porta gran de les eleccions i de la democràcia als nostres Ajuntaments. De moment observem nombrosos gestos, que com molt bé sabem són importants en política, que apunten a canvis no només en la forma de governar sinó que també d’entendre la relació que cal establir entre governants i ciutadans. Així hem vist com nous alcaldes i alcaldesses, per anar als seus respectius despatxos consistorials, s’han oblidat dels vehicles oficials i prefereixen utilitzar els mitjans de transport que ja usaven, tals com el metro, l’autobús, la bicicleta, o senzillament anar a peu. Aquesta és una bona pràctica i una bona manera de conèixer què pensa la gent. També hem vist, com en alguns casos s’apostava per rebaixar els sous dels membres del consistori. I com ha estat el cas de Sabadell, hi ha alcaldes que el primer que van decidir va ser obrir de bat a bat les portes de les Cases Consistorials, talment com si amb aquest gest volguessin indicar que cal que l’aire fresc entri amb força en les dependències municipals com a pas primer necessari, encara que no suficient, per a retornar la plena confiança de la ciutadania envers les institucions locals. Tots els gestos dels nous alcaldes i edils són signes de que les coses es volen fer de manera diferent a com s’havien fet fins ara, però sobretot de la voluntat de mantenir-se molts propers a la gent.

Al costat d’aquests gestos dels uns que apunten a noves maneres d’exercir el govern des dels ajuntaments i fer-ho d’una manera més participativa, estem assistint a una continuada pluja ‘fina’ de crítiques i de retrets que provenen d’altres que no estan disposats a tenir ni tan sols en compte la cortesia d’atorgar els cent dies de rigor i de gràcia que la tradició democràtica estableix s’han de donar als governants quan inicien legislatura. En qualsevol cas no deixa d’estranyar que les crítiques més àcides provinguin dels mateixos sectors que les varen estalviar quan anteriors governs municipals erraven en els seus plantejaments o la marraven en les seves prioritats. Potser és convenient fer memòria per recordar que han estat precisament aquelles actuacions maldestres les que han afavorit el canvi de cares i de maneres de vestir que s’ha produït en els nostres ajuntaments.

Sort en tenen, però, els nous alcaldes i alcaldesses amb l’arribada de l’estiu i amb ell el bàlsam que, encara que sigui per unes setmanes, de ben segur que calmarà molts ànims. I és que pels efectes del calor i de la proximitat de les vacances per aquelles i aquells que les podran gaudir, la pressió mediàtica i la de les elits que creuen que els nous equips municipals els han pres quelcom que els pertanyia, cedirà i això donarà temps i tranquil·litat als nous càrrecs electes per a fer-se la composició final de lloc abans de començar a treballar a la cerca de solucions per als problemes més peremptoris que les nostres ciutats pateixen.

La tasca que els espera no serà en qualsevol cas gens fàcil. Tampoc ho serà mantenir la frescor i la proximitat que ara tenen amb la ciutadania, menys quan en l’horitzó es dibuixen dues conteses electorals que han de ser cabdals per definir el ‘nou’ mapa polític per a Catalunya i per a Espanya a partir del qual s’haurà d’establir la relació entre ambdues realitats territorials.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juny de 2015