Fotografia de Pere Miralles, seleccionada com la “més bella” de les rebudes pel programa”A bona hora” de Ràdio Sabadell, (94.6 FM)

Com si d’una fina ironia del destí es tractés, la blanca nevada que dilluns passat ens va caure damunt ens arribava, d’una banda, poques hores després que una altra onada blanca –la del Madrid— fes, a la lliga de futbol, el sorpasso al Barça; de l’altra, poques setmanes més tard que l’alcalde Hereu anunciés que Barcelona presentaria la seva candidatura per organitzar els blancs Jocs Olímpics d’Hivern del 1922. Però les coses són com són i les coincidències no sempre oportunes. I perquè les coses són com són –i nosaltres també–, de la nevada de dilluns se’n derivaran sens dubte conseqüències. I és que com si d’un guió pre-establert es tractés, es demanaran –ja s’han demanat–  compareixences i responsabilitats al govern pel què va passar arran el fenomen metereològic extraordinari. És la cançó de sempre: davant qualsevol circumstància, per excepcional que sigui, toca demanar explicacions al govern i dimissions a tort i a dret.

Jo vaig ser una de les moltes “víctimes” de les condicions “caòtiques” en què la nevada ens va submergir la tarda de dilluns. A mi em va costar prop de sis hores arribar a casa sa i estalvi. Això no obstant, més enllà de rondinar perquè els trens no anessin o que les informacions no fluïssin com jo desitjava, en cap moment se’m va ocórrer blasmar contra el govern per “la que estava caient”, com fan els italians davant qualsevol adversitat amb aquella cèlebre pregunta i resposta de Piove? doncs Porco Governo! Més aviat, la meva actitud dilluns va ser plànyer al govern arran la magnitud i l’amplitud de la tempesta.

Exigim dels poders públics, dels governs, que no es posin massa en les nostres vides; que no ens “controlin” ni ens donin consells; que no ens limitin en res, sigui amb la imposició de velocitats excessivament controlades o de restriccions en l’ús dels vehicles privats… Davant aquesta tendència governamental ens defensem assegurant que som prou grandets per saber què hem de fer i com ens hem de comportar. D’aquesta manera, malgrat “la” que dilluns començava a caure a partir de primera hora de la tarda, van ser ben poques les persones que optaren per actuar com corresponia. Això és: muntar-s’ho amb calma per evitar quedar atrapats en qualsevol carretera, autopista o estació de ferrocarril. En unes altres paraules: no agafar el cotxe i esperar, a bon recer, que el temporal amainés. Però no. Ningú no estava disposat a actuar així i malgrat les adverses condicions i previsions que s’estaven traslladant a la ciutadania, tothom va preferir deixar les seves ocupacions amb l’ànim d’arribar a casa com fos.

I ai làs! Quan els col•lapses es van produir, tampoc ningú no va dubtar en adreçar les seves queixes contra el govern arran les seves imprevisions, tot reclamant un rescat immediat i la solució a uns problemes que només la irresponsabilitat cívica col•lectiva havien ocasionat. És així com mentre no admetem limitacions de cap mena, no dubtem ni un instant a l’hora d’exigir als governants que ho tinguin tot previst i a punt per quan ens passa alguna cosa. ¿No ens estarem passant de rosca i confonent els límits de cada cosa? És, simplement, una pregunta oberta…

Sovint hem sentit a dir que la societat civil del nostre país o no existeix o es mostra excessivament passiva. En especial quan es donen circumstàncies tant adverses com les actuals, en què valdria la pena escoltar la seva veu. No és menys cert, però, que darrerament, davant situacions complexes, han començat a generar-se des d’aquesta societat civil iniciatives que fan pensar que potser els seus agents no estaven tant endormiscats com alguns voldrien ni tampoc com altres pensaven. Així hem assistit ja a algunes iniciatives que feia temps no es donaven. És el cas de la mobilització que es va portar a terme en pro de l’aeroport barceloní per convertir-lo en equipament de referència i hub de vols intercontinentals. Això coincidia, a més, en uns moments en què la companyia Iberia abandonada la seva aposta per Barcelona per centrar-la en Madrid. En aquesta estratègia mobilitzadora hauria d’inscriure’s l’adquisició, per part de la societat catalana Iniciatives Empresarials Aeronàutiques S.A.” (IEASA), de la compañía Spanair. Una altra iniciativa de la societat civil catalana ben recent ha manifestar-se quan tots els diaris editats a Catalunya es posaren d’acord per publicar una editorial conjunta sota el títol de “Per la dignitat de Catalunya”. Com es recordarà, en aquella editorial es defensava l’Estatut tal com havia estat aprovat parlamentàriament i ratificat en referèndum i s’alertava dels perills que una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional que retallés o retoqués el seu articulat podia comportar. Aquestes dues accions són, per elles mateixes, expressió clara de què la societat civil no està tant somorta com semblava i que possiblement comença a prendre consciència de les seves oportunitats quan els partits polítics s’enroquen amb excés i es mostren incapaços d’establir un diàleg franc i obert a l’hora d’assolir acords estratègics conjunts per acarar situacions complexes.

Quelcom d’això està passant quan, malgrat la crítica situació econòmica per la qual travessem, encara hi ha forces polítiques –certament uns més que no pas uns altres– que no estan massa per la feina de sumar i que posen pals a les rodes per impedir avançar cap un pacte de mesures econòmiques que, com a mínim, contribuís a millorar el nostre estat anímic ens dies de crisi. Una crisi que està causant, d’altra banda, una alta destrucció d’empreses i de llocs de treball i una xifra d’atur que supera qualsevol previsió. El resultat: la preocupació creixent entre la ciutadania, que entre desorientada i perplex assisteix a l’espectacle diari que ens brinden algunes forces polítiques, convençudes segurament que amb aquesta seva actitud obtindran millors rèdits electorals en el futur. No s’adonen que amb això tallen ales a la recuperació de la confiança en nosaltres mateixos i segurament minen la confiança de la ciutadania envers ells.

Sabem que la confiança és un intangible necessari per albirar l’horitzó amb més optimisme. Sense confiança no es pot superar cap crisi. D’aquí que davant aquest estat de coses, un grup d’actors i agents de la societat civil han decidit donar vida a una fundació –la Fundación Confianza–, que ha nascut amb l’objectiu de generar confiança sota el clarificador eslògan de “esto sólo lo arreglamos entre todos”. Ho estan fent a través d’una campanya que podem veure en els mitjans de comunicació i d’una pàgina web (http://estosololoarreglamosentre todos.org) que val la pena visitar. De moment, més de 15 mil persones cada dia s’estan adherint al manifest que des de la Fundació han fet públic. Ara només cal des de l’àmbit de la política s’escolti aquest clam, deixin a banda sectarismes inútils i s’adonin que només entre tots i amb l’esforç de tots serà possible guanyar aquesta dura batalla de la crisi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de març de 2010

Té raó el conseller Antoni Castells quan reflexiona i demana avançar cap a un Pacte de fiscalitat i d’Estat del Benestar. D’aquesta manera podria evitar-se fer demagògia electoral de baixa volada i prometre, a més, allò que segur que no pot ser: el manteniment de prestacions social i la rebaixa d’impostos. I és que si, com està fora de qualsevol dubte, la ciutadania aspira a mantenir, com a mínim, els avantatges socials dels quals ara gaudeix, és del tot indiscutible que l’Estat ha de disposar de més recursos econòmics per fer front a aquestes necessitats. Només així es podrà fer front a les demandes que la ciutadania formula en àmbits com de l’educació, la sanitat, la justícia i molt especialment els serveis socials. No ens hem d’enganyar: a l’hora de recaptar diners, l’Estat no disposa de cap més via que la impositiva. D’aquí que el conseller Castells reclamés també dilluns passat, més sensatesa per part de tothom i en especial per part dels partits polítics i no caure en la fàcil temptació de prometre més, a canvi de pagar menys. Els comptes de l’Estat, com els nostres de caràcter domèstic, no es poden quadrar si gastem més del què ingressem, a no ser que disposem de molts estalvis o que ens endeutem. Tant en un com en altre cas, els diners s’acaben i si optem per endeutar-nos, tard o d’hora els haurem de retornar. En unes altres paraules: sense recursos, l’actual nivell d’Estat del Benestar del que gaudim no és sostenible. Menys encara quan tots els experts coincideixen en dir que les coses, econòmicament parlant, mai més no tornaran a ser com havien estat abans fins que la crisi ens va caure al damunt.

Ens hem acostumat a viure instal•lats en la reivindicació continuada. Per contra, ens hem oblidat que sense recursos econòmics suficients no és possible atendre totes les reivindicacions. S’imposa, d’acord amb els recursos disponibles, prendre decisions polítiques i prioritzar la destinació d’aquests recursos. Ens hem acostumat a no voler carregar amb els neulers que ens poden pertocar arran el manteniment i/o augment de la nostra qualitat de vida. Per contra tampoc no acabem de prendre consciència –o no la volem prendre— en relació a què aquesta nostra còmoda actitud acabarà comportant-nos haver de satisfer peatges i/o compensacions extraordinàries a aquell o aquells que acabin assumint els neulers que nosaltres no volem. I això ningú no ho explica… No fos cas que no em votessin…

Arribats a aquest punt caldrà insistir en la necessitat d’exigir als governs –estatal, autonòmic i local— la millor gestió dels recursos que de la ciutadania obtenen. En aquest sentit cal que els governs apliquin el vell principi solidari de que pagui més qui més té i que no els tremoli la mà quan es tracta de perseguir als que es fan escàpols de les seves obligacions amb hisenda. No pot ser que els costos de l’Estat del Benestar recaiguin  fonamentalment damunt les persones laboralment actives i que pel fet que depenen d’una nòmina són fiscalment fàcilment controlables. Unes persones que quan vivíem dies de vaques grasses, mai no es van veure beneficiades per aquella aparent bonança i que ara, quan toca transitar per dies de vaques magres, són amb les que l’administració i les empreses pensen en primera instància per exigir-los sacrificis a canvi de pràcticament res.

Seria bo, doncs, que no s’utilitzessin qüestions tan sensibles i susceptibles de crear expectatives entre l’electorat al prometre molt a canvi de poc. Seria molt millor que els partits expliquessin clarament com s’ho pensen fer per evitar que els efectes de la crisi els acabem pagant, com ara passa, els de sempre mentre n’hi ha d’altres que en treuen profit.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de febrer de 2010

En ocasions, el destí ens depara situacions inversemblants. Algunes d’aquestes situacions estan se’ns fan presents fins i tot carregades d’ironia. Quelcom d’això passa amb el jutge Batasar Garzón que, al pas que anem, podria arribar a ser la única persona que podria acabar pagant arran la seva gosadia per esbrinar responsabilitats derivades de les desaparicions i dels crims polítics que van ser comesos després de la Guerra Civil i durant la dictadura del general Franco. D’aquesta manera ens trobaríem davant la paradoxa que mentre és el jurtge Garzón qui va promoure, enmig d’una gran simpatia internacional, l’ordre d’arrest contra l’exdictador xilè Augusto Pinochet per assassinat i tortura de ciutadans espanyols durant el seu mandat, a Espanya sigui ells qui s’hagi d’asseure al banc dels acusats per una raó semblant. I que ho hagi de fer arran la causa instruïda pel magistrat del Tribunal Suprem, Luciano Varela, on s’acusa a Garzón de prevaricació a l’hora d’investigar les desaparicions i crims que varen seguir a la Guerra Civil. En unes altres paraules, aquells mateix jutge que busca fer justícia per crims que en altres latituds han estat qualificats contra la humanitat, aquí pugui acabar pagant per aquesta seva gosadia. Viure per a veure. Deu ser que la sentència que resa que Espanya és diferent, continua essent plenament vigent.

No faré cap defensa d’un jutge, com Baltasar Garzón. D’entre d’altres raons perquè ell sempre ha estat una persona que ha buscat la notorietat, la fama i l’estrellat, deixant-se portar per les seves ambicions personals i professionals i perquè ell mateix es considera com una mena de “justiciero universal” cridat als més alts designis. De fet, la seva trajectòria professional i personal és ben significativa en aquest sentit i de ben segur  mereixeria l’atenció de pàgines i pàgines d’un hipotètic llibre sobre la judicatura espanyola i els seus membres. Sigui com sigui, les ànsies de protagonisme del jutge Garzón no poden restar cap mena de mèrit en fet d’haver emprés actuacions judicials que buscaven esclarir uns fets històrics ben determinats i contribuir d’aquest manera a la recuperació de la memòria històrica d’aquest país. Tampoc no li ha de treure cap mèrit les controvertides i mediàtiques iniciatives empreses contra els GAL o ETA o els narcotraficants… Clar que si a això hi afegim que les actuacions d’aquest jutge no han merescut les simpaties d’alguns dels seus companys de l’Audiència Nacional, tampoc no ens ha d’estranyar que aquests mateixos magistrats siguin els que, a partir de l’acusació presentada per entitats, associacions i partits vinculades i vinculats a l’extrema dreta, amb el suport de determinades cohorts mediàtiques, aprofitin l’avinentesa per fer-li passar comptes.

Les coses són com són i el resultat és que el jutge Baltasar Garzón pot acabar caient arran querelles d’entitats i associacions d’ideologia reaccionària, d’extrema dreta. Les mateixes entitats i associacions que, com a mínim, mai no han abdicat de les seva proximitat ideològica amb el franquisme ni tampoc de les pràctiques repressores que aquell règim va practicar. Una paradoxa que ens hauria de preocupar, com també el fet que el Tribunal Suprem acabi per admetre a tràmit la querella en la que s’imputava al jutge Garzón un delicte de prevaricació qualificat de “palmario, premeditado, consciente y creyéndose impune”. Si davant de tot plegat hi ha qui té dubtes de com van les coses en l’àmbit de la judicatura, que baixi Déu i que ho vegi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de febrer de 2010

Una forta ventada sacsejava la setmana passada els pilars de la confiança pública ja massa tocats darrerament. La caiguda en picat de la borsa com a conseqüència d’indicadors interessats sobre l’estat de salut de la nostra economia arribats des de fora de les nostres fronteres, més les comparacions –sempre odioses— que aquestes mateixes fonts feien al comparar la nostra economia amb de països dels quals ens volem desmarcar, més l’actitud galopant de “com més malament millor” que irresponsablement està alimentant el Partit Popular, van ser una part dels factors desencadenants del vendaval de desconfiances amb el qual ara ens havíem d’enfrontar i que res de bo no feia presagiar. D’aquesta manera, el vaixell de l’economia espanyola i de l’estabilitat social s’endinsava definitivament en una zona d’alt risc. S’imposava actuar amb fermesa per donar un cop de timó i, com a mínim, redreçar el rumb de la nau. Un rumb que mai no s’hauria d’haver perdut.

Sabem perfectament que les coses són com són i no pas com nosaltres voldríem que fossin. I que ens cal fer front a les adversitats abans que aquestes adversitats puguin acabar amb nosaltres. Diuen els castellans que “no hay mal que por bien no venga”. I possiblement fos per això que quan dijous anàvem a dormir desencaixats davant l’allau de tants mals presagis i perspectives que ens arribaven d’arreu, no sabíem massa per on l’endemà sortiria el sol. Més davant l’actitud tèbia i dubitativa de l’executiu a l’hora de prendre les regnes per  retornar la confiança perduda a la ciutadania. Més quan des de les files del seu propi partit començaven a aixecar-se veus crítiques vers l’executiu. I encara més quan, una i mil vegades, el martell insistent de Rajoy i dels seus altaveus, contribuïa a remoure més les aigües contra el govern en una actitud irresponsable que avantposa els interessos partidistes i electorals per damunt de la superació dels mals econòmics que ens afecten no exclusivament a nosaltres.

Davant aquest panorama tan poc engrescador, el divendres començaren a entreveure’s algunes reaccions amb uns primers símptomes de què els agents socials (patronal i sindicats) entenien la “magnitud de la tragèdia” que ens envoltava. I és que aquest país no pot suportar per més temps una xifra de persones a l’atur com la que estem patint. Una xifra que sense que es doni la condició necessària –encara que no suficient— de la concertació laboral, no disminuirà ni tampoc la sortida de la crisi serà possible. La malaltia per la qual estem travessant no vol soroll, però reclama, això sí, el diàleg i la concertació àmplia per a fer-li front. I el primer remei a administrar te a veure amb les mesures a prendre per recuperar la confiança de la ciutadania en els seus representants i en les seves institucions. Conscients d’això, patronal i sindicats ratificaven dimarts la seva voluntat d’obrir les portes al diàleg social després d’establir les bases de negociació col·lectiva desl propers anys. Mentre això es cuinava, Convergència i Unió proclamava la seva voluntat de promoure un Pacte d’Estat en matèria econòmica que, d’una banda, evités més turbulències polítiques provocades irresponsablement i, de l’altra, donés estabilitat al govern. De manera semblant es manifestava ERC, convençuts que l’actitud del PP en la seva estratègia de desprestigiar el govern a costa de què fos, no feia més que incrementar el clima de la desconfiança, tant interna com externa existent.

Es posava fi a una setmana horrible a la que segueix l’actual en què la percepció ciutadana està donant un tomb a positiu al percebre que s’ha començat a remar en la direcció correcta. Que no sigui flor d’una setmana!

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de febrer de 2010

Sabem que una de les peculiaritats inherents a la condició humana és sens dubte la de queixar-nos davant qualsevol contratemps. Si plou ens queixem perquè plou. Si fa sol perquè potser en fa massa. Si neva ens queixem perquè neva. I si fa fred perquè potser en fa en excés… Tan és així que, en general i per extensió, ens queixem tan si fa com si no fa, atès que la qüestió és poder-nos queixar, fins i tot quan no en tenim massa motius per fer-ho. Només des d’aquesta peculiaritat tan arrelada en tots nosaltres, podem entendre com és que davant qualsevol proposta o decisió, la reacció immediata és de mostrar-nos-hi en contra. Clar que cas que no s’hagués adoptat cap decisió, el cert és que tampoc no trigaríem en assegurar que d’aquesta manera no podem continuar… Clar, també, que ens plauria d’allò més que quan hom pren una mesura o una decisió ho fes després d’avaluar-ne pros i contres i que no esperés a veure què passa per, si cal, rectificar-la o modular-la segons sigui el vent que bufi, sense que això no obstant s’acabi fent content ni als uns ni als altres.

Tota aquesta diatriba ve a tomb arran decisions adoptades pel govern de l’Estat que tan bon punt s’oficialitzen desencadenen un elevat nombre de crítiques i que pensant s’eviten mals majors, acaben per ser modulades o rectificades. Aquest ha estat el cas de la decisió que el Consell de Ministres va adoptar la setmana passada d’avançar cap a la reforma de l’actual sistema de pensions –per cert una assignatura pendent des de fa temps— amb la possible implantació d’un cert  retard en l’edat de jubilació laboral com a rerefons. No cal dir que aquesta no pot ser una mesura aïllada sinó que hauria de formar part d’un paquet més ampli de reformes encaminades a garantir la sostenibilitat de les prestacions socials. En aquest cas concret les prestacions de les persones que formen part del col•lectiu de jubilats. Un col•lectiu que augmentarà considerablement en els decurs de les properes dècades, sense que aquest creixement arribi a correspondre’s amb un creixement proporcional de llocs de treball i de persones laboralment actives que, al cap i a la fi, són les que sostenen gran part del nostre sistema de prestacions socials del qual disposem. Hauria estat lloable que quan el govern de l’Estat va anunciar la necessitat d’abordar la reforma del sistema de pensions, sabedor com era de l’impacte social que l’anunci podia generar, es dotés dels arguments, predicaments i suports suficients. En unes altres paraules: mesures d’aquesta mena no poden ser adoptades d’una manera precipitada i, com sembla, per evidenciar de cara a fora que s’està disposats a frenar el dèficit.

Ho hem escrit diverses vegades: governar significa prendre decisions i prendre-les de manera coherent amb un tot. Si no és així, l’únic que es fa, és transmetre una sensació de no saber massa que fer per fer front als problemes complexos amb els quals ens estem afrontant. Governar vol dir que s’ha de ser valent i adoptar les mesures que calgui, pensant més amb l’interès general que no pas amb la immediatesa electoral. Contràriament, mai no s’acabarà de generar la confiança i la complicitat necessària per superar els moments difícils pels quals transitem i que tants trasbalsament ens estan causant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de febrer de 2010

Han passat 24 hores des que vaig participar, com a convidat-ponent, en una de les tertúlies que l’Associació Nusos Culturals –que encapçalen l’Elena i la Josefina– organitza mensualment. Una trentena de persones participen habitualment en aquesta tertúlia, de la que també en formen part amics històrics meus com el Xavier Capdevila o la Isabel Orriols. A més, anit vaig retrobar-me amb una altra amiga, la Rosa Masip, a qui no veia des de feia bastant anys. Tot plegat feia doncs encara més plaents els prolegòmens de la meva intervenció. L’únic que em preocupava era esbrinar si jo estaria a l’alçada de les circumstàncies i respondria adequadament a les expectatives que en mi havien dipositat per la primera tertúlia de l’any de Nusos. Sigui com sigui, durant més de dues hores, vàrem debatre entorn qüestions que giraven fonamentalment en relació a les perspectives d’aquest 2010 que acabem d’encetar i, òbviament atès que hi havia tres periodistes a la tertúlia, d’aspectes relacionats amb els mitjans de comunicació i amb el paper dels periodistes avui. La participació dels tertulians després de la meva intervenció inicial va ser viva, intensa i interessant, plantejant sempre qüestions oportunes. A ells i a elles, segons han tingut la gentilesa de fer-me saber, els va plaure la meva intervenció. Per la meva part, us ho puc ben assegurar que vaig passar-m’ho d’allò més bé. No sempre tenim ocasió  de reflexionar i escoltar les opinions de persones amb voluntat de parlar i d’escoltar i fer-ho a partir d’una meva exposició inicial que arrencava de com era el món ara fa una vintena d’anys, dels canvis que en les dues dècades darreres s’hi han produit i, a partir d’aquí, dibuixar possibles escenaris que el futur ens pot deparar.  

M’agrada prendre part en aquestes tertúlies d’amics atès que el simple exercici del debat que s’hi practica ha de satisfer les espectatives d’aquells que estan motivats per saber més i per compartir idees i coneixements.

D’aquí que fos un honor per a mi ser convidat a la tertúlia i encara més obrir temporada i any a Nusos.

Gràcies per haver-me convidat i molt especialment gràcies per mantenir viu aquest vostre costum de “tertuliejar”.

Fins aviat amics!

Durant la meva intervenció en la Tertúlia (Fotografia: Altrange)

 Amb aquest meu comentari d’avui no faré amics. Ho sé. Però cal parlar clar i dir les coses pel seu nom. I és que la nostra societat –política, civil, econòmica, social– és plena de contradiccions amb les quals hem de conviure i no per això negar-les. Deia la meva àvia que “receptes tinc que per a mi no vull”. Amb aquesta dita posava de relleu que tots sabem resoldre els problemes que pateixen els altres i, per contra, a vegades, massa vegades, som incapaços de gestionar els nostres propis problemes, les nostres contradiccions… Així ens fem un fart de parlar d’autonomia i de dret a prendre decisions. De reclamar que des de Madrid no ens facin fer allò que nosaltres no volem fer. Que ells –els de Madrid– no poden coartar-nos la nostra voluntat. I és cert. Però, ai làs!, quan algú reclama aquest mateix tracte a l’hora de prendre una decisió que a dret de llei li correspon però que a nosaltres no ens acaba de plaure, no triguem ni mig minut a apel•lar a un dret superior per qüestionar el que assisteix als que no han fet res més que fer ús de la seva autonomia a l’adoptar decisions que estimen són les que toquen.

Sí. M’estic referint a la pressió que cau aquests dies sobre l’alcalde i els regidors de l’Ajuntament d’Ascó pel fet d’haver pres la decisió de presentar-se com a municipi candidat a hostatjar el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears. Una decisió que des de fora de la població, n’hi ha que la consideren contrària als interessos generals del país. Un sentiment, aquest darrer, que els habitants d’Ascó no comparteixen. Deixant a banda que els habitants de la població que en el seu terme municipal acull dos reactors nuclears saben que tenen ara més risc d’un accident nuclear que no pas el tindran amb el magatzem temporal, és evident que els asconencs després d’analitzar pros i contres i a la vista de com els ha anat tot plegat fins ara, han optat per treure pit i apostar pels beneficis segurs que acollir el MTC en el seu terme els comportaria. Ells ja estan acostumats a conviure amb el risc d’accident nuclear; un risc sobre el qual s’ha fet molta demagògia i que cada dia que passa és menor atesa l’experiència que s’acumula a partir de les noves instal•lacions i magatzems que es troben ja en ple funcionament més enllà de les nostres fronteres. També gràcies als notables avenços de la tecnologia.

Però els reactors nuclears disposen de mala premsa. I que quedi ben clar: amb tot això ningú no nega que amb una central nuclear no s’assumeixen riscos, com tampoc que es deixin d’assumir amb un MTC. No és menys cert en qualsevol cas, que cada dia, amb la generació i emissió de tones i tones de CO2 a l’atmosfera, estem condemnant el planeta a patir uns efectes perniciosos dels quals ja n’estem constatant les primeres evidències.

I això sense que resolguem el dilema –que és la mare dels ous— de si estem o no disposats a renunciar al consum energètic actual amb tot el què això comportaria. I si no és així no podem escapar-nos de pagar el peatge que es deriva de la producció suficient d’energia elèctrica capaç de satisfer la demanda que en cada moment reclamem. Al pas que anem de negar allò que és evident, ens farem més depenents d’altres països i la factura energètica –pública i privada— que haurem de satisfer serà cada vegada més elevada. Què direm llavors?

Si no estem contra l’energia produïda per la fissió nuclear, com no ho estan la majoria de partits polítics, tampoc no podem estar contra el fet d’assumir-ne els peatges corresponents. I si estem contra aquesta energia, també ho hem d’estar de la dependència que aquesta noble militància comporta. La por, juntament amb les urgències electorals acaben establint una fórmula perversa que no satisfà a ningú i unes conseqüències a vegades no desitjades. És allò de sempre: ho volem tot, però al pati de casa no!

Publicat a Diari de Sabadell, 28 de gener de 2010

Un dels atavismes que acompanyen a l’ésser humà és la por a l’altre. La por a allò que és diferent. De fet aquest deu ser un comportament relacionat més amb la nostra part més irracional que no pas amb la part racional. D’aquí que les circumstàncies que s’estan donant en alguns indrets en relació a persones nouvingudes, es deuen poder explicar en part per aquesta por atàvica, alimentada i engreixada ara amb argumentacions fàcils i demagògiques. Unes circumstàncies que, per simple coincidència, no fan més que fer créixer les actituds xenòfobes. Per dir-ho sense ambages: el què està passant a Vic –que es visualitza en un fals debat entorn als cens de les persones immigrades–, és només la punta de l’iceberg d’una qüestió que presenta unes arrels molt més profundes. D’una situació preexistent, gens fàcil de resoldre, com ho és la integració de les persones nouvingudes i que ara es revifa arran la crisi econòmica i que en el cas concret de Vic es capitalitza per una força xenòfoba com ho és Plataforma per Catalunya; un partit d’extrema dreta que a la capital d’Osona és la segona força política i que està liderada per un personatge que ha orquestrat i sumat al seu favor el sentiment atàvic al qual em referia, el de les persones que no accepten que els nou arribats tinguin drets de la mateixa manera que han de tenir obligacions i d’aquelles altres amb actituds xenòfobes. Si anéssim al fons d’aquesta suma de rebutjos, qui sap si acabaríem per descobrir que una part de les persones que els assumeixen són fills d’un anterior corrent migratòria que també, encara que fos en un altre context i dimensió, va patir les conseqüències d’un cert rebuig social. I quan això passava, Vic comptava escassament amb 20 mil habitants i Sabadell en tenia escassament 60 mil. Avui Vic ratlla els 40 mil i Sabadell supera els 200 mil habitants.

Davant tot plegat ens hauríem de formular un seguit de preguntes. Per exemple, com pot ser que mentre el vent de l’economia ens era favorable, no es qüestionava que les persones nouvingudes fessin les feines que ningú no volia fer i que a més les fessin en unes condicions sovint precàries. Només quan les coses es posen difícils és quan també apareixen amb contundència totes les problemàtiques que es deriven de no haver actuat quan tocava. Què fer, doncs? Qualsevol cosa menys clandestinitzar la immigració, fer-la aparentment invisible. Qualsevol cosa menys caure en els paranys que planta l’extrema dreta contra els nouvinguts; uns paranys en els quals poden caure els partits democràtics  per allò de no perdre quota electoral, convençuts que podran barrar el pas als extremismes. I això sense adonar-se que, també segur que sense voler-ho, acabaran fent el joc precisament als que sostenen actituds marcadament racistes i xenòfobes. Qualsevol cosa menys limitar-se a dir que cal canviar la llei sense que mai no s’acabi d’explicar en quin sentit cal fer-ho.

La societat, els darrers anys, ha canviat molt. I ho ha fet perquè el món també ha canviat i s’ha fet global. Mai més res tornarà a ser com abans d’aquesta globalització. Habitem doncs un món que ha d’entendre que allò que ens val per al comerç i per a les inversions econòmiques ha de valer per la mobilitat de les persones. Sí. Ja ho sabem. Això no és gens fàcil. Però sense polítiques de cooperació envers països emergents, sense apostes decidides a favor de polítiques actives d’integració, no trobarem camins que sumin i que marxin el la direcció correcta. En cap cas, però, la solució al repte que tenim plantejat ha de passar per l’oblit i per mirar cap a una altra banda. D’entre d’altres raons pel fet que les persones immigrants mai no seran uns éssers que apareixeran puntualment a les vuit del matí o quan toqui per fer les feines que nosaltres no volem fer i que desapareixeran tan bon punt la seva llarga i a vegades molt dura jornada laboral acabi.     

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de gener de 2010  

La sentència del Tribunal Constitucional en relació als recursos d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya, ha estat anunciada com a imminent una i mil vegades. Al final passarà com amb el llop: que després de tant anunciar que venia, ningú no es va creure que ho fes el dia que va arribar. Potser per això, de tant en tant, des de casa nostra, se senten veus que reclamen una decisió urgent; decisió que, en bona lògica democràtica, no hauria de ser mai contrària a allò que dos parlaments (l’espanyol i el català) varen acordar i que la ciutadania catalana va ratificar en Referèndum.

Quan això passa, quan la societat civil catalana a través dels mitjans de comunicació, d’agents socials o del president de la Generalitat de Catalunya es formulen reflexions quant a les conseqüències d’una hipotètica sentència que retallés l’Estatut, des de la resta de l’Estat no triguen en sorgir veus disposades a negar la legitimitat de les veus catalanes que, asseguren, no fan més que pressionar al Tribunal Constitucional. Les darreres veus espanyoles que en aquest sentit s’han pronunciat, han estat casualment les de dos hipotètics antagonistes polítics –Alfonso Guerra i Javier Arenas–, que han posat de relleu que a l’hora d’anar contra els drets nacionals de Catalunya, des de la resta de les Espanyes costa ben poc posar-se d’acord i titllar-nos de no respectar el joc democràtic. Curiosa circumstància i encara més curiosa coincidència d’argumentació. Més quan si des d’algun recó de les Espanyes hi ha qui aixeca el dit per qüestionar si Catalunya és o no és una nació i si l’Estatut és o no és constitucional, no hi ha ningú que digui que això és pressionar al Tribunal Constitucional. En aquest cas s’afirma, simplement, que els que així opinen l’únic que estan fent és exercir el dret a la llibertat d’expressió. 

Però les coses són com són. I les hemeroteques i les fonoteques posen en evidència que si hi ha algú que des del primer moment en què l’Estatut fou proclamat està pressionant el Tribunal Constitucional no és ningú més que aquells que en van presentar recurs d’inconstitucionalitat: és a dir el Partit Popular i la seva cohort de seguidors. Per si de cas, fem memòria als desmemoriats: va ser el PP qui va endegar el procés de recusacions a magistrats del Tribunal Constitucional que estimaven podien ser contraris a les seves tesis- Ha estat el PP el partit qui una i altre vegada ha impedit la renovació de l’alt Tribunal que encara presenta una composició que respon a l’equilibri entre forces polítiques existent quan els populars disposaven de majoria absoluta en el govern. Dit d’una altra manera: impedint la renovació del Tribunal Constitucional, els populars no fan més que voler imposar per via judicial allò que no van aconseguir per via parlamentària. Si d’això Javier Arenas en diu respecte al joc democràtic, que baixi Déu i ho vegi… 

Així les coses, mentre les veus que defensen els interessos de Catalunya són titllades de pressionants a l’alt Tribunal, qualsevol altra que s’hi manifesti en contra pertany al terreny de la llibertat d’expressió. Una manera peculiar d’entendre el joc democràtic i, en qualsevol cas, d’augmentar les desafeccions que des de Catalunya es donen envers Espanya. No s’adonen –o no es volen adonar— les veus contràries als interessos de Catalunya que, tal com asseguren Santiago Carrillo i Javier Pérez Royo (per allò de no citar veus d’obediència catalanes), cas que no es trobi l’encaix de Catalunya amb Espanya s’estaran malbaratant els esforços d’entesa i de modernitzar de l’Estat que van ser recollits en la vigent Constitució Espanyola l’any 1978.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de gener de 2010