La màquina

Thursday, 23/07/2015 (07:48)

Una de les qüestions més recurrents que ens plantegem els humans a mesura que observem com ‘les ciències avancen que és una barbaritat’ (tal com es diu en una de les cançons que obren la popular sarsuela ‘La verbena de la Paloma’), és si arribarà un dia en el que les màquines tindran la capacitat de poder pensar per elles mateixes i si en aquest cas, tal com ens passa a nosaltres, aplicaran els sentiments a l’hora de prendre les ‘seves’ decisions.

Fins ara sabíem, perquè així ho hem constatat, que les màquines són més ràpides i precises que no pas nosaltres en el càlcul, en les feines mecàniques, en respondre adequadament a situacions més o menys complicades d’acord amb les ordres i les dades que li han estat facilitades per resoldre-les. De fet ho podem comprovar diàriament en l’àmbit domèstic a través, per exemple, dels jocs que tenim instal·lats en els nostres ordinadors personals encarregats de proporcionar-nos distracció i entreteniment. He de confessar que és precisament en un d’aquests jocs –els dels escacs més concretament–  que l’ordinador aconsegueix treure’m de polleguera. I això perquè després d’haver estat estudiant llargament un moviment precís que estimo guanyador, la resposta de la màquina és insultantment ràpida i a voltes fins i tot desconcertant. Quan això passa, quan la màquina fa una jugada no prevista, és quan m’adono que estic a punt de perdre la partida i que res no puc fer per evitar l’escac i mat. Davant aquesta situació de domini tecnològic de la màquina, ¿quantes vegades no he pensat que si més no per allò d’animar-me una mica, l’ordinador hauria de ser ‘capaç’ de cometre un error pietós, a partir del qual jo pogués guanyar la partida? Però no. La màquina, no té sentiments…, i a més està programada per fer amb pulcritud i rapidesa la seva feina… I a fe de Déu que en aquest cas la fa!

Tot plegat ve a tomb arran un incident entre dos vehicles conduïts per ordinador esdevingut en el decurs d’unes proves de circulació a Palo Alto (Califòrnia) quan es tractava d’avaluar-ne el seu comportament en condicions de trànsit real. Podem convenir que un vehicle comandat per un ordinador pot estar en millors condicions que no pas els humans a l’hora de mantenir una conducció segura, per la seva rapidesa en processar dades i variables que incideixen en la fluïdesa del trànsit viari. Tanmateix estarem d’acord que quan es produeix un accident és perquè en un punt i en un moment determinat hi conflueixen fatalment diverses circumstàncies que cas de no haver-se donat, l’haurien evitat. L’incident al qual feia referència fa un moment va tenir el seu origen en ‘l’actitud’ adoptada per un dels vehicles participants en la prova quan va tractar d’impedir que un altre vehicle canviés de carril… hi ho fes davant seu! El més curiós del cas és que el vehicle que intentava canviar de carril també estava pilotat per un ordinador.

Els experts tindran feina per esbrinar les causes que van fer que un dels vehicles ‘decidís’ impedir a l’altre que canviés de carril. Per cert, per si serveix, un era un Lexus i l’altre un Audi. Aventuro que els científics podrien concloure que totes les situacions possibles de conducció havien estat previstes. Totes, menys aquella que és tan pròpia dels humans a l’hora de prendre una decisió com ho són els sentiments. Arribats a aquest punt potser haurem de pensar que les màquines ‘aprenen’ també dels comportaments humans basats en el dubtós principi del jo primer… i que els demés es fotin. Sigui com sigui ningú no ha estat capaç de saber fins ara si arran la trifulga entre els dos vehicles de marques diferents, les seves respectives màquines conductores també d’empreses competidores, van acabar per adreçar-se insults i improperis de tota mena. Això sí, si ho van fer, segur que va ser en forma d’algorismes i de bits…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de juliol de 2015

La llista

Thursday, 16/07/2015 (06:22)

El caràcter de les eleccions del 27S es va aclarint dia rere dia. Després de mesos de certeses i d’incerteses, l’hora de la veritat s’apropa, i cal que els partits i els moviments socials afinin les seves propostes per tal que la ciutadania pugui dictaminar amb coneixement de causa i amb el seu vot, quin ha de ser el camí que a partir del 28S ha de seguir aquest nostre país. Per a uns, les del 27S, són unes eleccions plebiscitàries en les quals només correspon dir si o no a la independència com a instrument de gestió política més idoni abans de poder parlar de projecte de país. D’altres opinen que aquestes són simplement unes eleccions més. D’aquí l’ànsia d’Artur Mas per aconseguir que els moviments polítics i socials que tenen l’assoliment de la independència com a horitzó comú immediat, li fessin costat en una única llista… Un desig que a la vista dels fets no només no haurà estat possible, sinó que en el camí per aconseguir-ho, ha perdut un llençol en cada bugada.  És així com si les coses no tornen a canviar, a partir del preacord establert fa un parell de dies, seran CDC i ERC les dues úniques formacions polítiques majoritàries que es presentaran juntes en una sola llista que com a punt central tindrà l’objectiu d’iniciar l’anomenat ‘procés de desconnexió’ de Catalunya amb Espanya cas d’obtenir una majoria suficient per a fer-ho. En segon pla queden en aquesta opció altres qüestions que tenen a veure amb el balanç de l’acció de govern, amb les desigualtats socials, amb les retallades, amb la corrupció o amb un determinat projecte social i polític en el que com no escapa a ningú CDC i ERC no coincideixen. I precisament és pel fet de posar l’objectiu de la independència com a l’únic repte a conquerir en les eleccions del 27S, que la CUP ha preferit quedar al marge d’aquesta llista que per a ells no respon al foc nou que el país reclama.

En democràcia les eleccions plebiscitàries no existeixen. És des d’aquest principi que les autonòmiques del 27S, malgrat puguin tenir-ne alguna connotació, tampoc no ho seran. D’entre d’altres consideracions possibles perquè unes eleccions són només unes eleccions entre diverses opcions, mentre que un plebiscit es dóna quan els electors han d’elegir entre dues úniques opcions polítiques. Una circumstància, aquesta, que no es donarà el 27S ja que a banda de la llista resultant de l’acord signat entre CDC i ERC –amb la participació i amb el suport de l’ANC i d’Òmnium Cultural i d’altres formacions polítiques com MES i/o DC–, els ciutadans tindran la possibilitat d’elegir entre diverses propostes i projectes polítics més, tals com l’opció de la CUP, que tot hi coincidir amb CDC i ERC en què la independència és l’instrument de gestió de l’autogovern que Catalunya necessita, situa a un mateix nivell la proposta d’un projecte polític i social que és força distant dels plantejaments que fan en aquest camp convergents i republicans; o l’opció UDC que si bé reclama poder exercir el dret a decidir, es desmarca d’una hipotètica declaració unilateral d’independència; o l’opció que serà la resultant de la possible conjunció entre ICV-EUiA, Procés Constituent, Guanyem i Podem, que a partir d’un projecte polític, econòmic i social concret reclamen poder exercir el dret a l’autodeterminació i iniciar un procés constituent; o l’opció PSC que al seu projecte polític afegeix que l’instrument de gestió per portar-lo a terme és el federalisme; o l’opció PPC que manté com a principi que el model autonòmic és el millor instrument de gestió política per a Espanya… I podríem seguir fins esgotar tota la nòmina de possibles llistes que es sotmetran a la decisió de les urnes…

Comptat i debatut, en les eleccions del 27S, la ciutadania tindrà davant seu més de dues propostes i opcions entre les que elegir. Dit d’una altra manera, el 27S la ciutadania podrà optar des d’atorgar la seva confiança a una candidatura que té com a eix fonamental iniciar el procés de ‘desconnexió amb Espanya’, o atorgar-la a una altre de les candidatures que en el seu programa vinculi projecte polític, econòmic i social a instrument de gestió política i camí a seguir per a fer-lo possible.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2015

‘Quadern’

Thursday, 09/07/2015 (07:44)

Una de les moltes característiques singulars de Sabadell, la meva estimada ciutat, és sens dubte la que es deriva de la seva personalitat i empenta, factors que han propiciat que al llarg de la nostra història hi niessin iniciatives de ben diversa tipologia. Enumerar-les, a banda que significaria una tasca improva, comportaria el risc sempre lamentable de fer-ne oblit d’alguna d’elles. Apel·lo doncs a la comprensió del lector i de la lectora per estalviar-me aquesta feina, i en qualsevol cas afegir –fent meva la idea-força que Pere Vidal va encunyar l’any 1995 arran els treballs conduents a l’elaboració del Mapa Cultural de la ciutat quan ell n’era el regidor de cultura–, que Sabadell continua essent una ‘ciutat pedrera’. I no només en el bast àmbit de la cultura (les arts, el teatre, la música, l’esport…) sinó que pràcticament en tots els àmbits de la vida ciutadana, tant els socials com els econòmics. I això perquè com escrivia fa un moment, han estat moltes les iniciatives personals i col·lectives nascudes aquí que després han tingut ampli recorregut sense que massa sovint ni nosaltres mateixos en tinguéssim notícia. En això quelcom hi deu tenir a veure el vell aforisme que resa que ‘a Sabadell cadascú va per ell’ que alhora és metàfora de la manera de ser que ‘abelleix’ a sabadellencs i sabadellenques. Dit d’una altra manera i sense ganes d’ofendre a ningú: la nostra continua essent una ciutat de capelletes que voluntàriament o involuntària acaben per ignorar-se entre elles. I si a aquesta circumstància hi afegim la manifesta incapacitat que tenim de no fer massa res quan es tracta de cercar allò que és susceptible de sumar, obtindrem com a resultat que idees i iniciatives que es gesten, neixen i creixen a Sabadell es veuen malauradament obligades a sortir-ne per projectar-se des d’altres indrets.

Però tornem allà on érem. Sovint sentim a dir que Sabadell és una ciutat culturalment pobre. Personalment no combrego amb aquesta percepció. Molt al contrari. Crec que la nostra és una ciutat culturalment rica precisament per la seva diversitat. Això sí, gràcies en gran part a l’empenta d’entitats, associacions i organitzacions que es mouen al llarg i ampla de la nostra geografia. Sabadell és de fet, també en el camp de l’associacionisme cultural, capdavantera quan ens comparem amb d’altres ciutats semblants a la nostra per la seva grandària o pel seu nombre d’habitants. Però insisteixo: el nostre pitjor mal radica en el fet que els sabadellencs i les sabadellenques som especialistes en desconèixer i/o menystenir allò que a casa nostra es fa i es produeix.

Escrivia més amunt que no citaria cap iniciativa com a botó de mostra de la personalitat i empenta sabadellenques, però sí que arribats a aquest punt no em puc resistir a posar un exemple. Fa unes poques setmanes, a la sala d’actes de la Biblioteca del Vapor Badia, es presentava el número 200 d’una publicació sabadellenca notable precisament per la seva excepcionalitat: la revista ‘Quadern’ que edita la Fundació Ars. Molt podria escriure’s sobre aquesta publicació bimestral que amb més o menys dificultats, amb més o menys encerts, ha anat fent via des de fa trenta-set anys i fins ara. I si la publicació ha arribat fins on ara som ha estat perquè, a banda de l’esforç personal de les persones que en cada moment l’han fet possible, ha tingut l’encert de saber-se adaptar al pas del temps. D’aquesta manera, a través de la trajectòria i continguts, queda reflectit perfectament –per acció o per omissió- l’estat cultural pel qual la ciutat ha anat passant els darrers anys. Cap altre ciutat disposa d’una publicació com ‘Quadern’ que, dit sigui de passada, aprofita aquest número rodó dels 200, per incloure un seguit de reflexions oportunes i interessants que ens apropen a una visió crítica del què Sabadell ha estat culturalment parlant, durant les pràcticament tres darreres dècades.

Sigui com sigui ‘Quadern’ no deixa de ser un exponent més de les moltes peculiaritats sabadellenques de les que ens n’hauríem de sentir orgullosos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de juliol de 2015

Pel seus fets els coneixerem

Thursday, 02/07/2015 (07:14)

En el procel·lós mar polític en el qual ens trobem, on les naus suren al pairo de vents a voltes arrauxats, bo serà no perdre la calma, reflexionar i asserenar-nos per tal de veure-hi més clar quant al rumb i les prioritats que ens proposen aquells que amb el nostre suport aspiren a fer-se amb el timó del parlament i del govern del país el 27S. I és que des que es va desencadenar la tempesta política i social, a partir la primera de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que retallava l’Estatut de Catalunya de 2006, i la segona de la crisi econòmica i dels seus efectes ‘en diferit’ del 15M, les forces polítiques de casa nostra han passat de reivindicar un pacte fiscal que equilibrés la desequilibrada balança entre allò que Catalunya aporta a l’Estat i allò que de l’Estat en rebem, a exigir, la pràctica majoria, el poder exercir drets que no caldria exigir atès que sobirania o dret a decidir són consubstancials amb la democràcia, a apostar, unes forces determinades, per un instrument de gestió política –la independència– que si bé compta amb el suport d’un sector ampli de la ciutadania, en cap cas n’és l’únic possible. I tot sense solució de continuïtat, en un totum revolutum en el que destriar blat i palla es fa pràcticament impossible arran la dificultat de discernir entre què pertany als drets democràtics, què al model o projecte de país, i què als instruments que l’han de fer possible.

Sigui com sigui, ha estat amb la campanya electoral i sobretot a partit dels resultats que s’han derivat de les eleccions del 24M que hem començat a assistir a una certa clarificació quant a les actituds i a les posicions que cada actor polític, que cada partit i/o moviment social defensa per abastar la Catalunya que es vol i quina ha de ser la via que cadascú considera més idònia per a concretar-la. Així, damunt la taula tenim servit el debat de fons que tant havíem trobat a faltar en relació al model/projecte de país al qual aspirem com a pas necessari, encara que no suficient, per a definir l’instrument polític del que ens hem de dotar per governar-nos millor en un món que per cert és cada vegada més interdependent.

En aquest context, les crisis del PSC i d’ara mateix de la federació de CiU que amenaçava a estendre’s a d’altres formacions, han de ser observades com a pols de les indecisions i inconcrecions davant una mateixa realitat: la que es deriva de la veloç evolució del país (el d’aquí i el d’allà) vers horitzons que eren inimaginables quan el ‘procés’ va començar a gestar-se prenent però en consideració un eix únic: independència, sí o no. Una evolució que socialment, i en gran part, va ser també empesa pels efectes de la crisi desencadenada el 2008 i que al seu torn ha propiciat ara la recuperació de l’altre eix de debat pràcticament oblidat: el social. A partir d’aquesta dualitat i de la nova escenografia que generava ha calgut la necessitat d’un reposicionament ràpid dels actors polítics, i també dels econòmics i  socials. I és que una cosa és l’eix independentista (entès com a l’instrument de gestió política), i l’altre l’eix social (que ens parla del model de país amb el debat dreta/esquerra com a rerefons). I tot plegat sense oblidar que ambdós eixos tenen en comú com a mínim un element en el que convergeix pràcticament la totalitat de la societat catalana: el dret a exercir el sobiranisme que recau sobre cadascú per decidir el model de país que volem i l’instrument que l’ha de fer possible.

Des d’aquesta perspectiva és que s’imposa estar més a l’aguait que no pas mai per ‘observar’ amb cura com cada actor es posiciona en aquest debat dual –que no excloent– que està canviant el mapa polític tal com fins ara l’havíem concebut. En especial hem d’estar atents a tot allò que cadascú diu defensar i a la coherència amb allò que es practica. I és que serà pels seus fets i no pas per les seves paraules que els acabarem per conèixer…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juliol de 2015

Gestos i estiu

Thursday, 25/06/2015 (06:28)

No sóc ni profeta ni tampoc disposo de cap bola de vidre a través de la qual poder ‘endevinar’ que ens depararà l’esdevenidor després que noves persones, decidides a aplicar noves maneres de fer i d’actuar, hagin entrat per la porta gran de les eleccions i de la democràcia als nostres Ajuntaments. De moment observem nombrosos gestos, que com molt bé sabem són importants en política, que apunten a canvis no només en la forma de governar sinó que també d’entendre la relació que cal establir entre governants i ciutadans. Així hem vist com nous alcaldes i alcaldesses, per anar als seus respectius despatxos consistorials, s’han oblidat dels vehicles oficials i prefereixen utilitzar els mitjans de transport que ja usaven, tals com el metro, l’autobús, la bicicleta, o senzillament anar a peu. Aquesta és una bona pràctica i una bona manera de conèixer què pensa la gent. També hem vist, com en alguns casos s’apostava per rebaixar els sous dels membres del consistori. I com ha estat el cas de Sabadell, hi ha alcaldes que el primer que van decidir va ser obrir de bat a bat les portes de les Cases Consistorials, talment com si amb aquest gest volguessin indicar que cal que l’aire fresc entri amb força en les dependències municipals com a pas primer necessari, encara que no suficient, per a retornar la plena confiança de la ciutadania envers les institucions locals. Tots els gestos dels nous alcaldes i edils són signes de que les coses es volen fer de manera diferent a com s’havien fet fins ara, però sobretot de la voluntat de mantenir-se molts propers a la gent.

Al costat d’aquests gestos dels uns que apunten a noves maneres d’exercir el govern des dels ajuntaments i fer-ho d’una manera més participativa, estem assistint a una continuada pluja ‘fina’ de crítiques i de retrets que provenen d’altres que no estan disposats a tenir ni tan sols en compte la cortesia d’atorgar els cent dies de rigor i de gràcia que la tradició democràtica estableix s’han de donar als governants quan inicien legislatura. En qualsevol cas no deixa d’estranyar que les crítiques més àcides provinguin dels mateixos sectors que les varen estalviar quan anteriors governs municipals erraven en els seus plantejaments o la marraven en les seves prioritats. Potser és convenient fer memòria per recordar que han estat precisament aquelles actuacions maldestres les que han afavorit el canvi de cares i de maneres de vestir que s’ha produït en els nostres ajuntaments.

Sort en tenen, però, els nous alcaldes i alcaldesses amb l’arribada de l’estiu i amb ell el bàlsam que, encara que sigui per unes setmanes, de ben segur que calmarà molts ànims. I és que pels efectes del calor i de la proximitat de les vacances per aquelles i aquells que les podran gaudir, la pressió mediàtica i la de les elits que creuen que els nous equips municipals els han pres quelcom que els pertanyia, cedirà i això donarà temps i tranquil·litat als nous càrrecs electes per a fer-se la composició final de lloc abans de començar a treballar a la cerca de solucions per als problemes més peremptoris que les nostres ciutats pateixen.

La tasca que els espera no serà en qualsevol cas gens fàcil. Tampoc ho serà mantenir la frescor i la proximitat que ara tenen amb la ciutadania, menys quan en l’horitzó es dibuixen dues conteses electorals que han de ser cabdals per definir el ‘nou’ mapa polític per a Catalunya i per a Espanya a partir del qual s’haurà d’establir la relació entre ambdues realitats territorials.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juny de 2015

Del talent que fuig…

Thursday, 18/06/2015 (06:51)


Amb la composició dels nous consistoris s’ha començat a moure, tal com era previsible, el que fins ara havia estat el mapa municipal polític de Catalunya; un mapa que s’ha decantat cap a l’esquerra si tenim en compte la conformació de governs locals que aposten pel foment de les polítiques d’atenció a les persones, i de les polítiques que contribueixin a la generació d’ocupació. I això és, d’entrada, necessàriament bo, al marge de les possibles incerteses i dubtes que a alguns els generen els nous governs locals. Serà, però, el temps –i òbviament el balanç de la gestió que des dels consistoris es desenvolupi d’ara en endavant– qui donarà o traurà raó als uns i als altres.

Fa només uns dies repassava el contingut d’un informe elaborat pel Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) en el que s’avaluaven els ‘costos’ que ‘l’exportació’ de joves barcelonins a d’altres països a la cerca d’una feina que aquí no troben, ens comporten. Dit d’una altra manera, l’informe s’atrevia a posar xifres al què hem perdut els darrers set anys amb la ‘fugida’ de joves que es trobaven en una edat compresa entre els 16 i els 29 anys. ‘Fugida’ que el CESB es xifra en un 16 % sobre el total de la població d’aquesta cohort els darrers 7 anys, i que a l’establir-ne els costos directes i indirectes d’aquesta ‘emigració’ els situa en una quantitat que oscil·la entre els 2.700 i els 3.500 milions d’euros. Casualment, l’Informe sobre la emigració i població barcelonina resident a l’estranger (que és el títol precís de l’estudi) ha passat força ‘desapercebut’ per la classe política, possiblement perquè està embarcada en qüestions que si bé són transcendents pel futur del nostre país, en cap cas no haurien d’amagar altres qüestions no gens menys urgents que ens cal resoldre sense més dilació i que ens condicionen com a societat i com col·lectivitat pel fet que comporten pèrdua de talent i de pes específic de la nostra economia productiva tal com alguns estudis també comencen a apuntar.

Si sense apassionaments anéssim una estona al ‘racó de pensar’ i reflexionéssim sobre els principals factors que incideixen en el moment pel qual estem travessant, copsaríem ràpidament la importància de cadascun d’ells i dels seus efectes sobre el present i el futur del país. ¿I quins són aquests factors? Doncs fonamentalment tres. D’una banda, l’increment de la desigualtat social a la que estem assistint i que la pretesa recuperació econòmica no resol ni sembla que resoldrà; de l’altra, les relacions –o millor dit a les no relacions– que es donen entre els governs de Catalunya i de l’Estat –i que dit de passada a tots dos fins ara els anava molt bé–, que són la causa d’una bona part del sentiment col·lectiu en contra de l’Estat, i de l’ofec que patim i del que les mesures recentralitzadores i de control que imposa ara sí, ara també, el govern del PP en són bona prova; i el tercer factor, i no per això el de menor importància, la desconfiança creixent de la ciutadania envers les institucions públiques; desconfiança que es veu perillosament agreujada pels casos de corrupció que en diversa dimensió esquitxen a les principals forces polítiques, i malgrat això ningú no s’atreveix a plantar-hi cara.

En aquest context, pressuposar que abordant només un dels tres factors resoldrem automàticament la resta és fer un brindis al sol. Els problemes que patim són molt polièdrics i per això mateix reclamen quelcom més que discursos ampul·losos i supòsits que difícilment podran concretar-se si no hi ha acords i estratègies de país que disposin de base suficient i que siguin suficientment sòlids i que sobretot tinguin molt en compte a les persones. De fet, la resposta dels electors en les darreres eleccions apunta en aquesta direcció, és a dir: avançar cap a la construcció d’un país en el que l’equitat social i l’atenció a les persones en sigui el primer dels seus nords. I aquest, i no cap altre, és el repte.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de juny de 2015

No anem bé…

Wednesday, 17/06/2015 (22:38)

No anem gens bé quan a cada bugada que fem hi perdem un llençol… No anem bé si quan més ens cal sumar, allò que fem millor és restar… La crisi, fa temps anunciada i finalment oberta aquesta tarda entre CDC i UDC, no pot ser cap bona notícia ni pot satisfer a ningú, com tampoc no ho va ser ni podia satisfer a ningú la crisi que fa temps es va obrir en el sí del PSC i que ara amenaça en obrir-se en d’altres formacions polítiques. I és que amb totes aquestes crisis, els interessos de partit s’acaben imposant als de la ciutadania, i qui de veritat hi acaba perdent és aquest nostre país en el seu conjunt, en el que sembla impossible que mai ens puguem posar d’acord en quelcom… Quina llàstima! 

Un nou consistori, per a una nova etapa…

Saturday, 13/06/2015 (20:34)

Emotiu l’acte de constitució avui al matí del nou consistori sabadellenc. Des de la presa de possessió del primer ajuntament democràtic després del franquisme l’any 1979, mai més no s’havia vist una Casa de la Vila tan concorreguda en ocasió de l’estrena d’una nova legislatura municipal.  Del contingut de l’acte ens quedem amb la coincidència dels 8 grups municipals que conformen el nou plenari (PSC, Unitat pel Canvi, ERC, Crida per Sabadell, CiU, Ciutadans, Guanyem i PP) de propiciar el canvi que cal en el rumb de la vida municipal i de tancar una etapa que ha polaritzat les relacions polítiques i socials de la ciutat. També ressaltar l’accent social que ha presidit la majoria d’intervencions dels caps de cada llista, garantia de que aquest serà un govern de progrés en el que les persones seran primer. Del discurs del nou alcalde, Juli Fernández Olivares, el compromís contret de ser i d’exercir com l’alcalde de totes i de tots els sabadellencs, i d’obrir canals de participació efectiva de la ciutadana en les decisions de govern de la ciutat.

Esperar i veure

Thursday, 11/06/2015 (07:20)

No podia ser. No podia ser que després dels resultats que s’han donat en les darreres eleccions municipals (i autonòmiques a part de la resta de l’Estat), amb massa casos de corrupció sobre la taula i amb la presència d’imputats en llistes electorals, tot continués com fins ara. No podia ser que tot quedés en els discursos amb guió pre-escrit de sempre que asseguraven que tot estava en perfecte ordre i que res no calia canviar quant a polítiques i quant a actituds. Però ha calgut només que passessin uns pocs dies des del 24M perquè les primeres tempestes comencessin a desencadenar-se en el sí de les formacions polítiques que ‘van  perdre’ les eleccions. Així és com aquelles manifestacions de l’endemà que asseguraven no s’havia de tocar res quedaven en paraules al posar-se de manifest, d’una banda, la urgència fonamentalment del PP de fer de la necessitat virtut en un intent desesperat per conservar parcel·les de poder municipal i autonòmic a punt de perdre; de l’altra, per les primeres revoltes internes de partit que indefectiblement es desencadenen quan s’obtenen uns mals resultats electorals. I és que sabem que a la vida hi ha amics, enemics… i  ‘companys de partit’ sempre disposats a passar comptes a ‘companys’ perdedors.

Es tracta en qualsevol cas d’uns primers anuncis en relació a uns canvis que no han fet més que començar i que mal parafrasejant a la inefable Dolores de Cospedal tindran els seus efectes ‘en diferido’, i que ens conduiran a un canvi en l’escenografia i en el decorat polític d’aquest país (tant el d’aquí, com el d’allà) que s’anirà produint d’aquí fins a finals de l’any a mesura que progressin les campanyes i les conteses electorals inicialment anunciades: les catalanes a finals de setembre i les estatals a finals de novembre. I he escrit inicialment anunciades i he escrit bé, atès que a despit que de moment s’asseguri el contrari, les eleccions catalanes del 27S tornen a penjar de la corda fluixa per dues raons: la primera, pels resultats mateixos que la coalició CiU va assolir a les municipals a Barcelona i als municipis de la seva Àrea Metropolitana que ni en el pitjor dels escenaris possibles imaginaven; la segona, per les conseqüències que la consulta interna d’UDC pot tenir sobre el ‘full de ruta’. I és que a la llum de la pregunta que se sotmet a la consideració de la militància d’Unió i de les reaccions que ha generat, una cosa sembla fora de dubte: sigui quin sigui el resultat que se’n derivi, la divisió larvada a casa dels demòcrates cristians podria esclatar definitivament amb repercussions en les relacions amb el seu soci de federació, CDC. En aquestes condicions, a menys que el president Mas pugui culminar amb èxit la seva llista ‘de país’ o ‘del president’ al capdavant de la qual poder comparèixer davant la ciutadania el 27S, serà difícil mantenir la data i el caràcter de les eleccions autonòmiques.

I vés per on, aquell posicionament indefinit entorn el dret a decidir, al sobiranisme i a l’independentisme que tants problemes i desercions va acabar provocant en el PSC, comença a amenaçar ara l’estabilitat interna d’altres forces polítiques que si bé van salvar-se del primer ‘round’, amb el retorn a l’escena política de l’eix social podrien veure’s dividides quant a sumar-se incondicionalment al ‘full de ruta’ que varen signar CiU i ERC fa uns mesos.

En conclusió: el mapa polític que s’ha començat a moure amb les eleccions del 24M ho continuarà fent els propers mesos en funció dels esdeveniments i dels pactes que es vagin establint. De moment ‘toca’ esperar el proper cap de setmana per veure dissabte com es concreten els pactes entre partits per garantir la governació dels ajuntaments, i diumenge per conèixer el resultat de la consulta de la militància d’UDC sobre el procés i condicions.

Així és que, com diuen els anglesos, wait and see

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de juny de 2015

Apunt postelectoral (i 2)

Thursday, 04/06/2015 (06:12)

Una de les qüestions més recurrents aquests dies en els mitjans de comunicació són els posicionaments que actors diversos de la vida pública prenen en relació als resultats electorals que el 24M es varen donar a Madrid i molt especialment, per allò de la proximitat, a Barcelona. Posicionaments que en alguns casos posen en dubte la capacitat de les formacions polítiques emergents per gestionar amb eficàcia i eficiència els ajuntaments dels municipis en els que han resultat vencedores o en els que la correlació de forces els acabarà atorgant la responsabilitat de governar. Aquesta, però, no és una actitud nova i  que amb tots els matisos que es vulguin, m’ha retornat al moment d’ara fa 36 anys quant partits d’esquerra guanyaven les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme en un gran nombre de ciutats i poblacions de Catalunya. També llavors com ara, foren diverses les veus que posaven en qüestió la capacitat dels ‘nouvinguts’ de ‘saber’ com es governava una ciutat atesa la procedència social dels seus membres i la inexperiència que tenien en tasques de gestió col·lectiva. Sense anar més lluny, a Sabadell mateix, la victòria d’Antoni Farrés al capdavant del PSUC va significar un cop dur per a la burgesia local a despit que ell en fos un dels seus fills. Ho explicava gràficament l’any 1999 el llavors conseller del Banc de Sabadell Tomàs Casañas, just quan Farrés acabava d’anunciar la seva retirada de la política municipal amb aquestes paraules: “Tu –referint-se a Farrés–  hauràs donat dos disgusts a la dreta local: el primer, el dia que vas guanyar l’alcaldia, i el segon el dia que vas decidir deixar l’Ajuntament”. El cas d’Antoni Farrés no va ser l’excepció que havia de confirmar la regla. Una gran majoria de ciutats catalanes foren governades per joves alcaldes ‘inexperts’ que tenien en comú el procedir de la lluita social i de la reivindicació política.

Quelcom similar en la forma acaba de succeir a partir dels resultats de les darreres eleccions municipals en les que el cos electoral ha preferit apostar per un canvi, convençut de que vist com anava tot plegat, només actors nous serien capaços d’acarar el procés de regeneració que la democràcia exigeix i de plantar cara a pràctiques polítiques maldestres que al cap i a la fi són les que han alimentat la desafecció que s’està donant entre ciutadania i política; desafecció que al seu torn és la conseqüència d’un sistema de partits dominats pels seus aparells respectius, incapaços de renovar-se i d’adaptar-se als reptes que la societat reclama i sobretot de fer front a les situacions que es deriven d’una escletxa social que amb la crisi econòmica s’ha anat eixamplant dia rere dia. El moviment del 15M fou el primer gran avís: calia canviar el rumb de la política per fer-la molt més propera a la ciutadania. Ben pocs varen fer cas d’aquell avís i ara en paguen, electoralment parlant, les conseqüències.

La paciència de la ciutadania no és infinita, de la mateixa manera que no és cert que passi de política com alguns volen fer-nos creure. En tot cas aquesta ciutadania s’ha anat distanciant de la política i dels polítics que no escolten, que no semblen disposats a acabar amb la corrupció i que no tenen en l’equitat social un dels seus objectius principals. I amb aquests ingredients alimentats pels efectes d’una crisi econòmica amb retallades incloses, no ha d’estranyar que una part d’aquesta ciutadania s’hagi decidit finalment a dir prou, i ho ha fet com calia fer-ho, a través de les urnes i donant suport a les formacions polítiques que han posat en primer pla l’eix social, és a dir l’eix de les persones.

És en aquest context que posar en qüestió la capacitat de govern dels nous actors polítics, ha de ser interpretat com una actitud reactiva dels que creien que malgrat els avisos que els arribaven, mai no perdrien les regnes del poder perquè pensaven tenir-ho tot controlat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2015