Sabem que una de les peculiaritats inherents a la condició humana és sens dubte la de queixar-nos davant qualsevol contratemps. Si plou ens queixem perquè plou. Si fa sol perquè potser en fa massa. Si neva ens queixem perquè neva. I si fa fred perquè potser en fa en excés… Tan és així que, en general i per extensió, ens queixem tan si fa com si no fa, atès que la qüestió és poder-nos queixar, fins i tot quan no en tenim massa motius per fer-ho. Només des d’aquesta peculiaritat tan arrelada en tots nosaltres, podem entendre com és que davant qualsevol proposta o decisió, la reacció immediata és de mostrar-nos-hi en contra. Clar que cas que no s’hagués adoptat cap decisió, el cert és que tampoc no trigaríem en assegurar que d’aquesta manera no podem continuar… Clar, també, que ens plauria d’allò més que quan hom pren una mesura o una decisió ho fes després d’avaluar-ne pros i contres i que no esperés a veure què passa per, si cal, rectificar-la o modular-la segons sigui el vent que bufi, sense que això no obstant s’acabi fent content ni als uns ni als altres.

Tota aquesta diatriba ve a tomb arran decisions adoptades pel govern de l’Estat que tan bon punt s’oficialitzen desencadenen un elevat nombre de crítiques i que pensant s’eviten mals majors, acaben per ser modulades o rectificades. Aquest ha estat el cas de la decisió que el Consell de Ministres va adoptar la setmana passada d’avançar cap a la reforma de l’actual sistema de pensions –per cert una assignatura pendent des de fa temps— amb la possible implantació d’un cert  retard en l’edat de jubilació laboral com a rerefons. No cal dir que aquesta no pot ser una mesura aïllada sinó que hauria de formar part d’un paquet més ampli de reformes encaminades a garantir la sostenibilitat de les prestacions socials. En aquest cas concret les prestacions de les persones que formen part del col•lectiu de jubilats. Un col•lectiu que augmentarà considerablement en els decurs de les properes dècades, sense que aquest creixement arribi a correspondre’s amb un creixement proporcional de llocs de treball i de persones laboralment actives que, al cap i a la fi, són les que sostenen gran part del nostre sistema de prestacions socials del qual disposem. Hauria estat lloable que quan el govern de l’Estat va anunciar la necessitat d’abordar la reforma del sistema de pensions, sabedor com era de l’impacte social que l’anunci podia generar, es dotés dels arguments, predicaments i suports suficients. En unes altres paraules: mesures d’aquesta mena no poden ser adoptades d’una manera precipitada i, com sembla, per evidenciar de cara a fora que s’està disposats a frenar el dèficit.

Ho hem escrit diverses vegades: governar significa prendre decisions i prendre-les de manera coherent amb un tot. Si no és així, l’únic que es fa, és transmetre una sensació de no saber massa que fer per fer front als problemes complexos amb els quals ens estem afrontant. Governar vol dir que s’ha de ser valent i adoptar les mesures que calgui, pensant més amb l’interès general que no pas amb la immediatesa electoral. Contràriament, mai no s’acabarà de generar la confiança i la complicitat necessària per superar els moments difícils pels quals transitem i que tants trasbalsament ens estan causant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de febrer de 2010

Han passat 24 hores des que vaig participar, com a convidat-ponent, en una de les tertúlies que l’Associació Nusos Culturals –que encapçalen l’Elena i la Josefina– organitza mensualment. Una trentena de persones participen habitualment en aquesta tertúlia, de la que també en formen part amics històrics meus com el Xavier Capdevila o la Isabel Orriols. A més, anit vaig retrobar-me amb una altra amiga, la Rosa Masip, a qui no veia des de feia bastant anys. Tot plegat feia doncs encara més plaents els prolegòmens de la meva intervenció. L’únic que em preocupava era esbrinar si jo estaria a l’alçada de les circumstàncies i respondria adequadament a les expectatives que en mi havien dipositat per la primera tertúlia de l’any de Nusos. Sigui com sigui, durant més de dues hores, vàrem debatre entorn qüestions que giraven fonamentalment en relació a les perspectives d’aquest 2010 que acabem d’encetar i, òbviament atès que hi havia tres periodistes a la tertúlia, d’aspectes relacionats amb els mitjans de comunicació i amb el paper dels periodistes avui. La participació dels tertulians després de la meva intervenció inicial va ser viva, intensa i interessant, plantejant sempre qüestions oportunes. A ells i a elles, segons han tingut la gentilesa de fer-me saber, els va plaure la meva intervenció. Per la meva part, us ho puc ben assegurar que vaig passar-m’ho d’allò més bé. No sempre tenim ocasió  de reflexionar i escoltar les opinions de persones amb voluntat de parlar i d’escoltar i fer-ho a partir d’una meva exposició inicial que arrencava de com era el món ara fa una vintena d’anys, dels canvis que en les dues dècades darreres s’hi han produit i, a partir d’aquí, dibuixar possibles escenaris que el futur ens pot deparar.  

M’agrada prendre part en aquestes tertúlies d’amics atès que el simple exercici del debat que s’hi practica ha de satisfer les espectatives d’aquells que estan motivats per saber més i per compartir idees i coneixements.

D’aquí que fos un honor per a mi ser convidat a la tertúlia i encara més obrir temporada i any a Nusos.

Gràcies per haver-me convidat i molt especialment gràcies per mantenir viu aquest vostre costum de “tertuliejar”.

Fins aviat amics!

Durant la meva intervenció en la Tertúlia (Fotografia: Altrange)

 Amb aquest meu comentari d’avui no faré amics. Ho sé. Però cal parlar clar i dir les coses pel seu nom. I és que la nostra societat –política, civil, econòmica, social– és plena de contradiccions amb les quals hem de conviure i no per això negar-les. Deia la meva àvia que “receptes tinc que per a mi no vull”. Amb aquesta dita posava de relleu que tots sabem resoldre els problemes que pateixen els altres i, per contra, a vegades, massa vegades, som incapaços de gestionar els nostres propis problemes, les nostres contradiccions… Així ens fem un fart de parlar d’autonomia i de dret a prendre decisions. De reclamar que des de Madrid no ens facin fer allò que nosaltres no volem fer. Que ells –els de Madrid– no poden coartar-nos la nostra voluntat. I és cert. Però, ai làs!, quan algú reclama aquest mateix tracte a l’hora de prendre una decisió que a dret de llei li correspon però que a nosaltres no ens acaba de plaure, no triguem ni mig minut a apel•lar a un dret superior per qüestionar el que assisteix als que no han fet res més que fer ús de la seva autonomia a l’adoptar decisions que estimen són les que toquen.

Sí. M’estic referint a la pressió que cau aquests dies sobre l’alcalde i els regidors de l’Ajuntament d’Ascó pel fet d’haver pres la decisió de presentar-se com a municipi candidat a hostatjar el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears. Una decisió que des de fora de la població, n’hi ha que la consideren contrària als interessos generals del país. Un sentiment, aquest darrer, que els habitants d’Ascó no comparteixen. Deixant a banda que els habitants de la població que en el seu terme municipal acull dos reactors nuclears saben que tenen ara més risc d’un accident nuclear que no pas el tindran amb el magatzem temporal, és evident que els asconencs després d’analitzar pros i contres i a la vista de com els ha anat tot plegat fins ara, han optat per treure pit i apostar pels beneficis segurs que acollir el MTC en el seu terme els comportaria. Ells ja estan acostumats a conviure amb el risc d’accident nuclear; un risc sobre el qual s’ha fet molta demagògia i que cada dia que passa és menor atesa l’experiència que s’acumula a partir de les noves instal•lacions i magatzems que es troben ja en ple funcionament més enllà de les nostres fronteres. També gràcies als notables avenços de la tecnologia.

Però els reactors nuclears disposen de mala premsa. I que quedi ben clar: amb tot això ningú no nega que amb una central nuclear no s’assumeixen riscos, com tampoc que es deixin d’assumir amb un MTC. No és menys cert en qualsevol cas, que cada dia, amb la generació i emissió de tones i tones de CO2 a l’atmosfera, estem condemnant el planeta a patir uns efectes perniciosos dels quals ja n’estem constatant les primeres evidències.

I això sense que resolguem el dilema –que és la mare dels ous— de si estem o no disposats a renunciar al consum energètic actual amb tot el què això comportaria. I si no és així no podem escapar-nos de pagar el peatge que es deriva de la producció suficient d’energia elèctrica capaç de satisfer la demanda que en cada moment reclamem. Al pas que anem de negar allò que és evident, ens farem més depenents d’altres països i la factura energètica –pública i privada— que haurem de satisfer serà cada vegada més elevada. Què direm llavors?

Si no estem contra l’energia produïda per la fissió nuclear, com no ho estan la majoria de partits polítics, tampoc no podem estar contra el fet d’assumir-ne els peatges corresponents. I si estem contra aquesta energia, també ho hem d’estar de la dependència que aquesta noble militància comporta. La por, juntament amb les urgències electorals acaben establint una fórmula perversa que no satisfà a ningú i unes conseqüències a vegades no desitjades. És allò de sempre: ho volem tot, però al pati de casa no!

Publicat a Diari de Sabadell, 28 de gener de 2010

Un dels atavismes que acompanyen a l’ésser humà és la por a l’altre. La por a allò que és diferent. De fet aquest deu ser un comportament relacionat més amb la nostra part més irracional que no pas amb la part racional. D’aquí que les circumstàncies que s’estan donant en alguns indrets en relació a persones nouvingudes, es deuen poder explicar en part per aquesta por atàvica, alimentada i engreixada ara amb argumentacions fàcils i demagògiques. Unes circumstàncies que, per simple coincidència, no fan més que fer créixer les actituds xenòfobes. Per dir-ho sense ambages: el què està passant a Vic –que es visualitza en un fals debat entorn als cens de les persones immigrades–, és només la punta de l’iceberg d’una qüestió que presenta unes arrels molt més profundes. D’una situació preexistent, gens fàcil de resoldre, com ho és la integració de les persones nouvingudes i que ara es revifa arran la crisi econòmica i que en el cas concret de Vic es capitalitza per una força xenòfoba com ho és Plataforma per Catalunya; un partit d’extrema dreta que a la capital d’Osona és la segona força política i que està liderada per un personatge que ha orquestrat i sumat al seu favor el sentiment atàvic al qual em referia, el de les persones que no accepten que els nou arribats tinguin drets de la mateixa manera que han de tenir obligacions i d’aquelles altres amb actituds xenòfobes. Si anéssim al fons d’aquesta suma de rebutjos, qui sap si acabaríem per descobrir que una part de les persones que els assumeixen són fills d’un anterior corrent migratòria que també, encara que fos en un altre context i dimensió, va patir les conseqüències d’un cert rebuig social. I quan això passava, Vic comptava escassament amb 20 mil habitants i Sabadell en tenia escassament 60 mil. Avui Vic ratlla els 40 mil i Sabadell supera els 200 mil habitants.

Davant tot plegat ens hauríem de formular un seguit de preguntes. Per exemple, com pot ser que mentre el vent de l’economia ens era favorable, no es qüestionava que les persones nouvingudes fessin les feines que ningú no volia fer i que a més les fessin en unes condicions sovint precàries. Només quan les coses es posen difícils és quan també apareixen amb contundència totes les problemàtiques que es deriven de no haver actuat quan tocava. Què fer, doncs? Qualsevol cosa menys clandestinitzar la immigració, fer-la aparentment invisible. Qualsevol cosa menys caure en els paranys que planta l’extrema dreta contra els nouvinguts; uns paranys en els quals poden caure els partits democràtics  per allò de no perdre quota electoral, convençuts que podran barrar el pas als extremismes. I això sense adonar-se que, també segur que sense voler-ho, acabaran fent el joc precisament als que sostenen actituds marcadament racistes i xenòfobes. Qualsevol cosa menys limitar-se a dir que cal canviar la llei sense que mai no s’acabi d’explicar en quin sentit cal fer-ho.

La societat, els darrers anys, ha canviat molt. I ho ha fet perquè el món també ha canviat i s’ha fet global. Mai més res tornarà a ser com abans d’aquesta globalització. Habitem doncs un món que ha d’entendre que allò que ens val per al comerç i per a les inversions econòmiques ha de valer per la mobilitat de les persones. Sí. Ja ho sabem. Això no és gens fàcil. Però sense polítiques de cooperació envers països emergents, sense apostes decidides a favor de polítiques actives d’integració, no trobarem camins que sumin i que marxin el la direcció correcta. En cap cas, però, la solució al repte que tenim plantejat ha de passar per l’oblit i per mirar cap a una altra banda. D’entre d’altres raons pel fet que les persones immigrants mai no seran uns éssers que apareixeran puntualment a les vuit del matí o quan toqui per fer les feines que nosaltres no volem fer i que desapareixeran tan bon punt la seva llarga i a vegades molt dura jornada laboral acabi.     

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de gener de 2010  

La sentència del Tribunal Constitucional en relació als recursos d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya, ha estat anunciada com a imminent una i mil vegades. Al final passarà com amb el llop: que després de tant anunciar que venia, ningú no es va creure que ho fes el dia que va arribar. Potser per això, de tant en tant, des de casa nostra, se senten veus que reclamen una decisió urgent; decisió que, en bona lògica democràtica, no hauria de ser mai contrària a allò que dos parlaments (l’espanyol i el català) varen acordar i que la ciutadania catalana va ratificar en Referèndum.

Quan això passa, quan la societat civil catalana a través dels mitjans de comunicació, d’agents socials o del president de la Generalitat de Catalunya es formulen reflexions quant a les conseqüències d’una hipotètica sentència que retallés l’Estatut, des de la resta de l’Estat no triguen en sorgir veus disposades a negar la legitimitat de les veus catalanes que, asseguren, no fan més que pressionar al Tribunal Constitucional. Les darreres veus espanyoles que en aquest sentit s’han pronunciat, han estat casualment les de dos hipotètics antagonistes polítics –Alfonso Guerra i Javier Arenas–, que han posat de relleu que a l’hora d’anar contra els drets nacionals de Catalunya, des de la resta de les Espanyes costa ben poc posar-se d’acord i titllar-nos de no respectar el joc democràtic. Curiosa circumstància i encara més curiosa coincidència d’argumentació. Més quan si des d’algun recó de les Espanyes hi ha qui aixeca el dit per qüestionar si Catalunya és o no és una nació i si l’Estatut és o no és constitucional, no hi ha ningú que digui que això és pressionar al Tribunal Constitucional. En aquest cas s’afirma, simplement, que els que així opinen l’únic que estan fent és exercir el dret a la llibertat d’expressió. 

Però les coses són com són. I les hemeroteques i les fonoteques posen en evidència que si hi ha algú que des del primer moment en què l’Estatut fou proclamat està pressionant el Tribunal Constitucional no és ningú més que aquells que en van presentar recurs d’inconstitucionalitat: és a dir el Partit Popular i la seva cohort de seguidors. Per si de cas, fem memòria als desmemoriats: va ser el PP qui va endegar el procés de recusacions a magistrats del Tribunal Constitucional que estimaven podien ser contraris a les seves tesis- Ha estat el PP el partit qui una i altre vegada ha impedit la renovació de l’alt Tribunal que encara presenta una composició que respon a l’equilibri entre forces polítiques existent quan els populars disposaven de majoria absoluta en el govern. Dit d’una altra manera: impedint la renovació del Tribunal Constitucional, els populars no fan més que voler imposar per via judicial allò que no van aconseguir per via parlamentària. Si d’això Javier Arenas en diu respecte al joc democràtic, que baixi Déu i ho vegi… 

Així les coses, mentre les veus que defensen els interessos de Catalunya són titllades de pressionants a l’alt Tribunal, qualsevol altra que s’hi manifesti en contra pertany al terreny de la llibertat d’expressió. Una manera peculiar d’entendre el joc democràtic i, en qualsevol cas, d’augmentar les desafeccions que des de Catalunya es donen envers Espanya. No s’adonen –o no es volen adonar— les veus contràries als interessos de Catalunya que, tal com asseguren Santiago Carrillo i Javier Pérez Royo (per allò de no citar veus d’obediència catalanes), cas que no es trobi l’encaix de Catalunya amb Espanya s’estaran malbaratant els esforços d’entesa i de modernitzar de l’Estat que van ser recollits en la vigent Constitució Espanyola l’any 1978.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de gener de 2010

Majestats: quan aquesta carta aparegui publicada, haureu fet ja la vostra feina i us trobareu lluny de la nostra ciutat, de retorn cap els vostres punts de procedència a l’Orient llunyà. Gràcies per les coses que ahir em vàreu deixar i que, com sempre, em van omplir de satisfacció. I com que sé que us heu modernitzat i que esteu al dia en tot i també pel què fa a les darreres tecnologies i encara que hagin passat unes hores des d’ahir quan la il•lusió ho podia pràcticament tot, sé que llegireu aquestes meves ratlles escrites més amb el cor que no pas amb el pensament i la reflexió.

Em preocupa, Majestats, que a l’Orient proper i mitjà les coses continuïn tant complicades. La dèria humana pel poder es troba en la base mateixa d’actes a vegades inconfessables i massa sovint violents. D’aquesta manera, el reguitzell d’atemptats indiscriminats i la vulneració constant dels drets humans que s’esdevenen en aquesta basta àrea de l’Orient, ben poc de bo permet presagiar. D’aquí que deu ser hora que fem quelcom més que continuar lamentant-nos per contribuir a pacificar la zona en la qual les vostres Majestats us moveu durant la resta de l’any. Des d’aquesta Europa rica i plena aplegada en la Unió Europea que estrena nova etapa, hem de ser capaços de promoure el diàleg per avançar cap a una pau estable i durable entre pobles ara enfrontats. Penso especialment en el conflicte que enfronta a israelians i palestins i que deu ser hora també que els palestins puguin exercir el seu dret –tal com es preveia en la resolució de les Nacions Unides a partir de la qual es va fundar l’Estat d’Israel el 1948— per disposar d’un Estat i per desenvolupar-se en plena llibertat. Certament ara com ara això sembla poc possible. Però ingenu com a voltes sóc, confio que amb una veu clara i una actitud decidida des de la Unió Europea, així com mitjançant el treball efectiu que des de l’Oficina per la Unió de la Mediterrània a punt d’obrir-se a Barcelona caldrà desplegar, podria començar-se a abordar la fase final d’un conflicte que mai no hauria d’haver estat.

No cal que us digui res que no sapigueu pel què fa al clima irrespirable que es viu en d’altres països tals com l’Iraq, l’Iran, l’Afganistan…, on els fonamentalismes s’imposen per damunt de les voluntats del poble, es generen odis, revenges i desencontres que només a més violència desemboquen malgrat que, per definició, la violència mai no té ni sentit ni justificació. No m’oblido en aquesta missiva de recordar-vos que Barcelona serà la seu d’una nova cimera per tractar qüestions relacionades amb la Mediterrània; aquesta mena de riu gran que separa dues ribes sotmeses a una distància real molt superior a l’estrictament física: la distància que va des d’un nord ric i poderós a un sud oblidat i sempre mancat de recursos a partir dels quals poder desenvolupar les seves capacitats en tots els ordres i sentits. I, per damunt de tot, evitar que les persones que no tenen ni el més mínim per sobreviure es vegin obligades a fugir nord enllà a la cerca d’un món que els han idealitzat i que els rebrà amb un cert rebuig.

Finalment, us demano que féu tot allò que estigui a les vostres mans per tal que l’Alicia, el Roque i l’Albert, segrestats per Al-Qaeda, puguin retornar aviat a casa. El seu segrest –com el d’altres cooperants– és la paradoxa a la qual hem d’assistir quan són persones solidàries i compromeses, disposades a recórrer camins que obrin camins de cooperació entre pobles, les que acaben essent hostatges de grups radicals disposats a imposar les seves fanàtiques idees que en cap cas respectaran ni tant sols els interessos d’aquelles persones que diuen defensar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de gener de 2010

Com passa el temps! Una reflexió recurrent i un fet inqüestionable. Un pas del temps que cada any s’accelera una mica més en relació a l’any anterior. 365 dies semblen molts quan els tens tots per endavant… Però a mesura que comencen a transcórrer, s’esmunyeixen l’un darrere l’altre com si d’aigua entre dits es tractés. Acabem d’encetar avui un nou any, el 2010. Hem esgotat ja la primera dècada d’aquell segle XXI que, quan els que tenim una edat certa érem més joves, se’ns presentava com una fita molt, molt, molt llunyana el només arribar-hi. I vés per on ja n’hem recorregut una desena part d’aquell nou segle. Així que més que lamentar-nos del pas del temps, valdrà més la pena que l’aprofitem al màxim. Que gaudim intensament dels instants bons que la vida ens brinda i que fem del bon rotllo el nostre nord…

Benvinguts, doncs, a aquesta segona dècada del segle XXI i fem vots perquè entre tots fem girar el món una mica millor que no pas l’hem fet girar fins ara…

 Aquest continua essent el lema defensat per sectors empresarials que possiblement enyoren temps en què els aires de l’economia els bufaven a favor. Uns vents, que és cert que només  en alguns casos singulars, servien per empènyer les naus d’alguns negocis cap a ports on trobar recer en forma de pocs controls fiscals. Però no és menys cert que hi ha un sentiment generalitzat que l’Estat és un fre i limita oportunitats als empresaris. Asseguren els que així veuen les coses, que si l’Estat continua comportant-se com fins ara ho està fent, l’economia no creixerà. Clar que també els que així pensen no s’estan gens ni mica a l’hora d’exigir a aquest mateix Estat més inversions en infraestructures, més facilitats fiscals, més ajuts per poder sanejar empreses en temps de crisi, més facilitats a l’hora de fer regulacions d’ocupació. Tot plegat una suma impossible de quadrar.

Just fa poc més d’un parell d’anys, sota aquest mateix crit de més empresa i més Estat, empresaris vinculats a la indústria més productiva del moment –la indústria del totxo–, exigien més agilitat administrativa per evitar parar la roda infernal de la febre constructiva. Avalaven la defensa que de la llibertat empresarial feien, en les baixes xifres d’atur i en el dinamisme del consum, adduint que pràcticament tothom tenia accés a préstecs bancaris amb els quals poder “gaudir” dels “avantatges” d’una etapa econòmica marcada per un sistema productiu insostenible. Només un any i escaig més tard, aquells vents s’havien de girar a la contra portant aires de tempesta en forma de destrucció de llocs de treball. I aquells mateixos que reclamaven menys Estat i més empresa, són ara els primers que miren cap a l’Estat perquè davant les dificultats, els tregui les castanyes del foc. I aquells negocis que rendien a cor que vols s’han desfet. Al seu darrera han quedat persones en atur i càrregues socials que –ai làs!— hem de costejar entre tots perquè és l’Estat qui ha de sortir a tapar forats. El darrer exemple el trobem en l’afer Air Comet en què l’Estat s’ha vist obligat a donar la cara per la companyia aèria privada, de la que el seu president Gerardo Díaz Ferrán, tenia la cara de dir sense cap mena de pudor, que ni ell mateix hauria comprat un passatge per volar amb la seva companyia. Valga’m Déu! Quines penques! Per menys, hi deu haver qui ha anat a presó. Però tant li fa! Les arques públiques hauran avançat 6 milions d’euros per evitar que quatre mil persones es quedessin sense volar a les seves destinacions i poder celebrar el Nadal en família. Que l’Estat hagi actuat així no ens ha de semblar malament. En tot cas, el què sí ens fa molt de mal és que Gerardo Díaz Ferrán continua passejant tranquil•lament, fent declaracions que ofenen la intel•ligència, negociant refinançament de crèdits, tramitant expedients d’acomiadament i desviant les seves responsabilitats cap a altres. I pensar que Díaz Ferrán és encara el president de l’empresariat espanyol! Viure per a veure!

I tot això s’esdevé quan no han transcorregut massa dies des que es tornés a reclamar des d’algunes instàncies empresarials, menys Estat i més empresa. Clar que potser, davant l’exemple del seu president, hi ha qui ha aprés la lliçó i sap que si les coses vagin maldades l’Estat li acabarà resolent els nyaps. Fins que tornin temps millors. Llavors algú traurà profit d’empreses “sanejades” amb l’esforç de tots i els seus dirigents exhibiran de nou sous impossibles i beneficis que mai no ens arribaran… i la roda continuarà girant.

Fem vots, en qualsevol cas, per un 2010 ple d’oportunitats. Això sí, esperem que més sanes i socialment més productives. I donem també la benvinguda a la segona dècada del segle XXI que demà mateix encetarem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de desembre de 2009

Demà és Nadal. D’aquí que els tòpics facin aconsellable avui centrar la nostra atenció en aquesta Diada tan tradicional i que, a més, ho fem mentre ens formulem els nostres millors desitjos d’unes bones festes complementades amb unes altes dosis de pau i de felicitat. Allò, però, que els tòpics no saben –o no ho volen saber– és que cada Nadal és diferent a l’anterior i que cada any la Diada nadalenca que el calendari ens col•loca just quan l’hivern acaba d’exhaurir els seu primers dies, sens fa present mitjançant una cara diferent en consonància a com les coses ens vagin, tant col•lectivament com personalment. Sigui com sigui, malgrat els sincers bons desitjos que per a tothom aquests dies formulem i ens formulen tampoc no cal enganyar-nos per negar l’evidència de la situació complexa del panorama general enmig del qual ens movem. Clar que també hem de reconèixer que aquest panorama és segur més complex per a uns que no pas per a uns altres. Per als que no tenen feina que per als que si en tenen. I és que no ens n’acabem de sortir dels moments econòmicament difícils pels quals estem travessant, ni tampoc en relació al canvi de model productiu pel qual hauríem d’apostar si volem garantir-nos un futur més sòlid. El resultat: empreses amb dificultats i persones que engruixeixen les files de l’atur i que disposen d’escasses possibilitats de tornar a trobar feina. I per si amb tot això no en tinguéssim prou, políticament parlant, la situació que vivim no deixa de ser menys enrevessada. Tant aquí com allà, però també segurament més allà que no pas aquí, amb sovintejats desencontres entre partits i polítics que ben poc ajuden quan es tracta de trobar i de recórrer camins comuns capaços d’obrir-nos les portes a la il•lusió i a l’esperança.

Demà és Nadal. I vist com ens van les coses, molts voldríem que de la Diada d’enguany, de les festes i dels bons desitjos que l’envolten, en resultessin una major coherència entre allò que els partits proclamen i allò que en realitat fan. Estem massa farts de dobles morals i d’hipocresies que solament generen desconfiança. Estem farts de discursos ampul•losos amb continguts escassos. Estem farts de pretesos codis ètics proclamats als quatre vents,  que els mateixos que els proclamen incompleixen d’una manera flagrant i sense cap mena de mania ni de complexe. Estem farts de desacords forçats que solament es produeixen per intentar posar en evidència al polític o a la formació política contrària, sense gairebé pensar que la ciutadania, el que en temps de dificultats espera és que els partits polítics empenyin en una mateixa direcció i superar les dificultats. Estem farts de veure com hi ha qui s’entesta de fer realitat la dita de com més malament millor. I d’aquesta manera no ens ha d’estranyar que a la ciutadania li sigui molt difícil desfer-se de la seva desafecció envers la política.

Demà és Nadal. No tothom podrà celebrar la Diada com la tradició diuen que mana. Com per exemple l’Albert, el Roque i l’Alicia segrestats a mans d’Al-Qaeda. Ho sabem. Però, malgrat això, hem d’estar disposats a commemorar la festa i a compartir amb familiars i amics aquests dies de relació i de trobada i de record als absents. I no només perquè així ho estableix la tradició, sinó perquè en una societat tant competitiva com la nostra, l’escalfor i la proximitat de les persones conformen encara una part important dels valors. Celebrem el Nadal i mentre ho fem no ens oblidem, doncs, de les persones que aquí, ben a prop nostre o en d’altres latituds, no tenen, no tindran l’oportunitat de fer-ho.

Demà és Nadal. Siguem solidaris i no ens oblidem dels que pateixen i proposem-nos estendre els efectes del Nadal a tot l’any.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de desembre de 2009

La paraula, el concepte, que tot sembla transformar-ho. I és que al redós d’aquesta paraula, el món –el nostre món occidental– canvia de fisonomia i qui més qui menys es sent més comprensiu, més solidari, més familiar, més amical, més entranyable… Dissortadament, però, tot serà resultat d’un miratge en un món convuls i complex; un miratge que no s’estendrà més enllà d’un parell de setmanes més… Després, tornarem a les trifulgues de cada dia, als desencontres habituals, a les tibantors, als egoismes, als tant-se-me’n-fotismes… ¿Tant difícil seria poder estendre els efectes de la “màgia” que ara ens envolta a tot l’any? ¿Tant costaria adonar-nos que nosaltres, els occidentals, disposem d’oportunitats que a molts altres éssers humans els són negades? ¿Tant difícil és descobrir que més enllà de les nostres comoditats de cada dia hi ha qui a ben pocs quilòmetres per no tenir, no té ni tant sols el més indispensable per sobreviure? Però és temps de Nadal i és clar, la resposta a aquestes qüestions millor que ho deixem per més endavant… no fos cas que en pensar-hi massa se’ns espatllés la festa! Preferim deixar la resposta per d’aquí uns dies, quant la “màgia” comercial i engolidora que ara ens envolta hagi passat i el món retorni a la normalitat que a despit ara no ens ho sembli, mai no haurà abandonat. Clar que llavors, ja no tindrem temps per pensar en aquestes coses, ni en res ni en ningú més que no siguem nosaltres mateixos. Clar que llavors, les preses ens faran oblidar els bons propòsits que cada any, en arribar aquestes dates, indefectiblement ens formulem… I caldrà que vingui un nou Nadal per tornar-nos a adonar que som ben poc i que malgrat això som dels pocs que tenim molt en un món accelerat que sovint no sabem massa cap a on va… Ara toca, en qualsevol cas, estar contents i felicitar-nos les festes! Que tinguem, doncs, uns bons dies… i el desig que l’any que aviat estrenarem ens sigui altament propici i beneficiós… a tots nosaltres, però també a la resta dels mortals. Que bona falta ens fa!

Publicat al butlletí número 9 de la Coral Cants al Vent (desembre de 2009)