Muriel Casals i Couturier

Sunday, 14/02/2016 (10:42)

Avui ens ha deixat la Muriel, una persona que del diàleg i del respecte n’havia fet els seus valors primers i més preuats. La trobarem a faltar. Tant a ella com a tot el què ella ha estat. Descansi en pau! 

A voltes amb el Vallès

Thursday, 11/02/2016 (06:55)

La complexitat i diversitat que presenta la nostra comarca està fora de qualsevol dubte. Ho ratificava abans d’ahir des d’aquestes mateixes pàgines, el president del consell Comarcal del Vallès Occidental, el castellarenc Ignasi Jiménez Renom, a l’assenyalar que en la nostra comarca hi podem trobar els dos municipis que estableixen els extrems màxim i mínim quant a la renda per càpita dels habitants de Catalunya. En efecte, segons dades de l’any 2010 publicades per l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), Matadepera era el municipi amb la renda per càpita més alta de tot el país. Per contra, Badia del Vallès era el municipi que presentava la renda per càpita més baixa de tot Catalunya. Si actualitzem, però, aquestes dades amb les darreres que l’Idescat ha fet públiques a partir d’indicadors corresponents a l’any 2012, Matadepera ja no és el municipi amb la renda per càpita més alta de Catalunya sinó que ho són dues altres poblacions, també vallesanes: Sant Cugat del Vallès i Sant Quirze del Vallès. Per contra, Badia del Vallès continua ostentant, malauradament, el fanalet vermell en aquest ‘rànquing’ que estableix com es distribueix la riquesa del nostre país per municipis.

A tot això podem afegir altres indicadors que ressalten encara més els molts contrastos que es donen a la nostra comarca, com, per exemple, que si bé l’extensió territorial del Vallès Occidental és relativament petita (ocupem el 33è lloc en el rànquing de la superfície d’entre les 42 actuals), això no priva que siguem la segona comarca en població, només superada pel Barcelonès. Una dada, aquesta darrera, que contrasta amb el fet que sigui precisament en la comarca del Vallès Occidental on podem trobar un dels 120 nuclis menys poblats de tota Catalunya: el municipi de Gallifa al qual l’Idescat li atorga un cens de 197 habitants el 2015.

Per completar aquest quadre físic vallesà, oportú serà afegir un indicador econòmic de cabdal importància: el PIB del Vallès Occidental (és a dir, la suma de tots els béns i serveis finals que a la comarca es produeixen) ens situa en el segon lloc, immediatament després del Barcelonès, quant a les comarques més productives de Catalunya; o, allò que és el mateix, el Vallès Occidental continua essent motor de desenvolupament econòmic del país. I aquest no és un fet nou. Molt al contrari. Els geògrafs sabadellencs Pau Vila i Lluís Cassassas ja varen deixar constància de la rellevància estratègica de la nostra comarca pel país a través dels seus treballs, així com la del corredor que des del Maresme ens uneix amb el Baix Llobregat, l’actual B-30. I encara, més recentment, el què fou el primer alcalde democràtic de la ciutat després del franquisme, el Toni Farrés, va dedicar els seus darrers anys de vida a animar als actors d’aquesta nostra zona (empreses, centres de recerca, universitats, administracions locals i autonòmica, organitzacions empresarials i sindicals) a treballar conjuntament per potenciar l’àmbit de la B30 com la zona industrial i tecnològica amb més futur del país, tant pel seu potencial tecnològic, d’innovació, de recerca i de formació, com per la seva situació estratègica.

Serveixin aquest conjunt de dades per il·lustrar alguns dels molts clars i dels obscurs que el Vallès, vist des de l’òptica sabadellenca presenta i que cal prendre en consideració a l’hora d’identificar oportunitats i d’articular la nostra relació amb els territoris i àmbits que ens són més propers. I això en un moment en què el debat sobre el Vallès (els ‘vallesos’) comença a ser viu, és d’una gran importància i transcendència. Més quan alguns dels actors que actuen sobre aquest nostre territori, han començat a moure les seves peces amb l’objectiu de posicionar-se millor davant aquest futur que ja és present. Que no perdem passada!

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de febrer de 2016

Tot depèn…

Wednesday, 10/02/2016 (16:42)

Escoltava dissabte passat amb atenció, l’entrevista que el periodista sabadellenc i conductor d’”El Suplement” de Catalunya Ràdio Ricard Ustrell, feia al vicepresident del govern de Catalunya Oriol Junqueras. Del seu contingut, aquestes reflexions:

Projecte. Afirmava Junqueras que per poder decidir cal disposar d’un projecte. “La qüestió és fer les coses ben fetes, de forma adequada, que beneficiïn a la majoria de la nostra societat” deia, i afegia “hem vist propostes que després no es concretaven i (…) números que després no es corresponien amb la realitat”. I rematava: “cal assegurar que qualsevol proposta sigui la proposta adequada que respongui a les necessitats reals de la nostra economia, de la nostra societat i que es faci en els ‘tempus’ adequats”. En general no puc estar més d’acord amb aquestes consideracions que el vicepresident feia, això sí, no pas al ser preguntat pel procés sinó al ser-ho en relació al projecte Barcelona World. Salta a la vista que en qualsevol ordre de la vida, quan es tracta de progressar, el què cal és disposar d’un projecte susceptible de ser compartit pel major nombre de ciutadans i de ciutadanes possible. Un projecte que avaluï avantatges i inconvenients d’allò que es vol fer i de la manera que es vol fer. Sense això no és possible pronunciar-se a favor o en contra de qualsevol proposta, tal com Junqueras argumentava per treure’s de sobre la ‘patata calenta’ que Ustrell li havia posat damunt la taula a l’interpel·lar-lo en relació a la posició d’ERC pel què fa al projecte Barcelona World.

Majoria. En el decurs de la mateixa entrevista, el vicepresident Jonqueres va referir-se –una i mil vegades– a la majoria de ciutadans i de ciutadanes que a hores d’ara donen suport a un determinat model de gestió política, com el de la independència ho és. Majoria que si ens atenem als resultats que es varen donar a les urnes en les eleccions del 27S que, recordem-ho, varen ser presentades com a plebiscitàries, tot i ser important, no disposa d’un suport suficient al no superar el 50% de vots populars. Cert és que en escons, l’opció independentista sí que compta amb la majoria absoluta d’escons al Parlament de Catalunya. Una circumstància, aquesta del desajustament entre una majoria de vots que no arriba al 50% i que en el Parlament es transforma amb una majoria absoluta d’escons, que cal tenir molt en compte quan es tracta d’establir majories i minories.

Llei electoral. Hauria de ser innecessari recordar a aquestes alçades que a Catalunya, el vot dels ciutadans no té el mateix valor arreu del territori. Així, un vot emès a Lleida val més que no pas aquell que ha estat emès a Sabadell o a Barcelona. Dit d’una altra manera: a la circumscripció barcelonina, l’any 2012, calien 29 mil vots per obtenir un diputat o diputada, mentre que a la circumscripció de Lleida, amb la meitat d’aquest nombre de vots s’assolia una acta de diputat. Després de 30 anys de democràcia, aquesta de la manca d’una Llei electoral pròpia, continua essent una de les nostres assignatures pendents, la qual cosa posa de relleu l’escàs interès mostrat fins ara pels partits hegemònics d’acabar amb aquesta evident injustícia democràtica. I d’això, com de la corrupció, del frau fiscal, de l’evasió de capitals… i de tantes altres coses, la culpa no és de Madrid… Clar que, com en tot en la vida, tot depèn sempre del punt d’observació de cadascú…

Escarnis

Thursday, 04/02/2016 (06:12)

Llegia en una publicació digital una informació que detallava, fil per randa, el contingut d’alguns dels escarnis que des de les xarxes socials s’estaven prodigant contra persones que després d’haver abandonat formacions polítiques en les que havien militat, havien optat per abandonar-les i acostar-se o integrar-se a la coalició JxS. Persones que tenien en comú l’haver acceptat càrrecs d’entitat diversa dins l’organigrama del nou govern de la Generalitat de Catalunya. Tal com es presentava la informació, podia induir a pensar que es tractava d’atacs inusuals, fins i tot cruels, que havien estat publicitats amb l’objectiu de posar en qüestió la vàlua i dimensió humana d’aquestes persones.

Ni de lluny és la meva intenció entrar ara i aquí en la casuística, en la tipologia, o en l’abast dels insults que com tots els que es profereixen contra algú, no fan més que donar mostra de la qualitat humana i dels valors que atresoren els seus autors que a més, en la majoria dels casos, ni tan sols s’atreveixen a donar la cara i s’amaguen darrera l’anonimat. Tampoc no vull referir-me a les persones destinatàries dels escarnis, ni al seu passat, ni al seu present polític. Cadascú és lliure de prendre les decisions que considera ha de prendre, sempre –això sí– que amb la seva actitud no vulneri les més elementals normes a les que la convivència en democràcia ens obliga i que dit sigui de passada, no sempre són respectades.

Apuntat això, bo deu ser constatar que, dissortadament, els vituperis adreçats a persones (siguin públiques o no) per raó dels seus càrrecs o arran els seus comportaments abunden a les xarxes i, en ocasions, fins i tot són alimentats pels mitjans de comunicació  que al recollir-los no fan més que donar-los-hi una dimensió que mai no haurien de tenir. Però tampoc no ens enganyem: les desqualificacions contra persones –públiques o no–  com a conseqüència de les idees i de les opinions que defensen, no és un fenomen nou. Per posar exemples: ¿recorden quantes persones al llarg dels temps han estat titllades de ‘botiflers’ simplement perquè no combreguen amb unes determinades idees? Si d’elaborar en aquest cas una llista es tractés, la nòmina de ‘damnificats’ seria força àmplia. ¿O recorden els exabruptes que el cantant Raimon va rebre des de la xarxa per unes declaracions en les que d’entre altres coses ‘s’atrevia’ a confessar que ell no se sentia independentista?

Deu ser per tot plegat, que mentre llegia la informació a la qual feia referència al començar, no em vaig poder estar de preguntar-me on eren, llavors, les veus que ara tan s’escandalitzen pels certament injustificables insults que determinats polítics reben pel sol fet d’haver-se ‘passat’ d’una formació política a una altra. I és que en això dels vituperis –com en tantes d’altres qüestions d’ordre polític, social, cultural o esportiu– no n’hi ha uns de tolerables (cas que els emetin ‘els nostres’) i uns altres absolutament recriminables (cas que provinguin dels ‘contraris’ als nostres punts de vista). Certament hauria de ser innecessari a aquestes alçades, haver de recordar que un del valors més preuats de la democràcia és el del respecte a les idees dels altres.

En democràcia, les idees i les opinions solament poden ser combatudes amb arguments, mai amb actituds a voltes vexatòries, impròpies de col·lectius i de persones que es diuen i es proclamen demòcrates. Al cap i a la fi, de la divergència i del contrast de les idees n’ha de sorgir el camí que ens ha de portar a fer del nostre, el país gran que tots anhelem. I quan per acció o per omissió s’acaba per establir categories de bons i de dolents d’una causa, allò que s’està fent és un flac favor al debat lliure i obert, on totes les veus han de tenir cabuda; debat que tan sovint trobem a faltar. Potser, tot plegat, només sigui, però, un símptoma més de la baixa qualitat de la nostra democràcia…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de febrer de 2016

De la pobresa

Thursday, 28/01/2016 (07:20)

La capacitat de sorprendre’ns de la política no té aturador. Si fa unes setmanes assistíem a casa nostra a un serial amb desenllaç inesperat, ara és el torn de l’altre país –el d’allà–  que pel què veiem no es vol quedar enrere… És així com l’embolica que fa fort i el com més difícil millor, sembla haver esdevingut una constant de la vida política, mentre la ciutadania es veu obligada a assistir a una mena d’espectacle que s’engrandeix i s’expandeix gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Curiós és que aquells que defensaven i justificaven la tardança en poder formar govern a casa nostra fa unes setmanes, siguin els que ara més critiquen allò que està passant a Madrid. I a l’inrevés. Deu ser, com s’explica en la cita evangèlica del sermó de la muntanya (Mateu 5:1; 7:28), que mentre som capaços de veure la palla en ull aliè no ens adonem de la biga que tenim en ull propi. Clar que bé faríem tots plegats, que en comptes de parar tanta atenció en les formes, en els discursos, ens fixéssim molt més en el seu fons…, si és que n’hi ha! És a dir, que en comptes de fixar-nos en el dit, millor descobrir cap on el dit assenyala, si és que assenyala cap algun lloc. Però és inútil. Preferim seguir assistint impertèrrits al trist espectacle que se’ns ofereix, mentre continuem ‘passant’ de tantes i tantes situacions que tendeixen a agreujar-se.

No fa massa dies, l’oenagé Oxfam donava a conèixer un informe sobre com es repartia la riquesa al món; informe que posava de relleu que 62 persones milmilionàries (és a dir que posseeixen més de mil milions de dòlars) atresoraven la mateixa riquesa que hipotèticament sumarien els 3.500 milions de persones més pobres del planeta. La desigualtat que evidencia aquesta dada adquireix més contundència si tenim en compte que només fa 6 anys, les persones més riques del món sumaven un col·lectiu de prop de 400 persones… És a dir que els rics cada vegada són més rics i que mentre la riquesa mundial ha augmentat en el seu conjunt, la pobresa s’ha socialitzat.

Per si de cas, i per si algú pogués arribar a pensar que aquesta situació només es dona fora de les nostres fronteres, bo serà fer-nos memòria de que segons dades del Ministeri d’Hisenda, Catalunya continua essent una de les ‘comunitats’ de l’Estat amb una major desigualtat quant al repartiment interior de la seva riquesa. Segons aquestes dades, el 20 per cent dels contribuents catalans més rics acaparen prop del 45 per cent dels ingressos totals que a Catalunya es declaren. I perquè no sigui dit, és l’Idescat (l’Institut d’Estadística de Catalunya) qui ens diu que la pobresa continua creixent a Catalunya i que a hores d’ara ja és més d’un 22% de la població la que aquí viu per sota el llindar del risc de pobresa. Per la seva banda, Caritas, en el seu informe corresponent al mes d’octubre de l’any passat, apuntava que “la millora de les xifres macroeconòmiques amaguen el creixement i la cronificació  de les desigualtats” que “generen injustícia i pobresa”, afirmava que “lluitar per eradicar la pobresa, vol dir treballar per tal d’aconseguir la implementació de sistemes i de mesures de protecció social adequades: vivenda digna, sanitat, igualtat d’oportunitats en educació i recursos bàsics garantits”.

Potser sí que la globalització haurà reportat alguns efectes positius sobre l’economia de molts països. Sense voler discutir que això pugui ser o no cert, haurem de convenir en qualsevol cas que els efectes perniciosos de la globalització i de la desregulació de l’economia hauran estat –són– superiors als seus hipotètics beneficis. La proliferació de paradisos fiscals en podria ser un exemple, encara que no pas l’únic. Paradisos que fan possible una elusió d’impostos que els experts xifren en uns 100 mil milions de dòlars que, al seu torn, els governs dels Estats deixen d’ingressar… Cal afegir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de gener de 2016

9 mesos de ‘nou’ govern municipal

Saturday, 23/01/2016 (12:07)

Aquest és el contingut de la declaració que a instàncies del ‘Diari de Sabadell’ i com a director de la Fundació Bosch i Cardellach, vaig fer el divendres dia 22 de gener i que, només en part, han estat recollides pel periòdic local, en ocasió dels primers nou mesos de nou govern municipal.

“He de confessar que d’aquests mesos transcorreguts de govern municipal, n’esperava més. Dóna la sensació que la llosa del passat pesa i condiciona en excés la presa de decisions com a punt de partida d’un necessari i urgent engrescament de la ciutat i de la ciutadania per construir, des de la lleialtat, un projecte de ciutat que ens sigui comú. És en aquest sentit que trobo a faltar agilitat per animar a una ciutat com la nostra que, globalment, continuo veient massa adormida. I això malgrat la vitalitat i el lideratge que exerceixen conciutadans i conciutadanes que es projecten més enllà dels nostres límits municipals, i de la majoria d’organitzacions sabadellenques, tant socials (culturals, esportives, associatives, solidàries…) com formatives i de recerca, i econòmiques. Unes –les persones– i altres –les organitzacions i institucions– tenen molt a dir i encara més a aportar a l’hora de reposicionar la nostra ciutat com a referent per posar en valor tot allò que som i tenim. Sense la presa de decisions, l’avenç no és possible. I és precisament amb la presa de decisions, quan es disposa de l’oportunitat de generar informació precisa i d’establir complicitats”.

Incerteses

Thursday, 21/01/2016 (00:47)

Ha estat suficient que només transcorreguessin unes setmanes per adonar-nos que el 2016 no serà un any que ens deixarà indiferents. Molts són els interrogants i molts més els reptes, i poques, ben poques, les certeses, atesa la velocitat i la imprevisibilitat amb la que els fets s’esdevenen. ¿Qui ens havia de dir, fa només quinze dies, que a més d’un nou president del govern en la persona de Carles Puigdemont, es concretaria una altra de les moltes conseqüències o dels danys col·laterals que del procés se’n deriven? Un procés que, recordem-ho, va iniciar-se formalment el 2006 amb l’aprovació al Parlament de Catalunya del nou Estatut; que va prendre entitat el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional (que rebaixava el què dos parlaments sobirans -l’espanyol i el català- havien acordat i que un referèndum havia sancionat); i que va consolidar-se amb la ‘consulta participativa’ del 9N de 2014. Un procés que unit a la repercussió de la crisi econòmica -amb els seus efectes negatius sobre les polítiques socials, que es troben en la mobilització dels ‘indignats’ del 15-M- ens ha portat també un canvi radical del mapa polític que fins fa solament un lustre regia a Catalunya. Si mirem enrere, observarem que en ben pocs anys han emergit noves formacions polítiques i amb elles nous lideratges. Mentre, en el camí, quedaran les restes  dels danys causats en la majoria de formacions polítiques catalanes, tant quant a la militància com als lideratges.

L’últim capítol, que no pas el darrer d’aquests canvis, s’escrivia fa just una setmana quan, inesperadament i fatalment, coincidien les dimissions de dos polítics catalans que semblava sortirien indemnes de les turbulències dels temps. M’estic referint al president estat de la Generalitat de Catalunya Artur Mas, i al defensor per excel·lència de la ‘tercera via’, Josep-Antoni Duran i Lleida. Dos vells ‘amics’ polítics que van separar-se fa uns mesos, atesa la  manera diferent que tenien d’entendre com acarar el futur del país. i que ara, ironies del destí, es veien units en la seva dissort per la necessitat de fer un ‘pas al costat’ l’un, i un ‘pas enrere’ l’altra.

Sabem que la política fa estranys companys de viatge, de la mateixa manera que sabem que en política el ‘no’ absolut és el pas immediat del ‘sí’ sense condicions. Mas i Duran han emprés el camí de la retirada, malgrat Mas tingui la voluntat de tornar a un primeríssim pla a no trigar… Però sabem també que la política és ben poc agraïda i que l’oblit massa urgent. ¿Qui es recorda, d’entre d‘altres, d’Alicia Sánchez-Camacho, de Joan Herrera, de Pere Navarro, de David Fernàndez, o de Xavier Trias? L’experiència i la història ens demostra que quan algú és substituït al capdavant d’una entitat, d’una institució o d’una corporació, es molt difícil que passat un temps hi pugui retornar.

L’escenari polític de Catalunya, en el que els actors són diferents als que abans eren i en el que les formacions polítiques -les velles, però també les noves- estan sotmeses als efectes voraginosos que els temps imposen, no pot ser analitzat sense tenir en compte què està passant a Madrid, amb un Rajoy en risc de quedar apartat de la presidència del Govern. Sense Mas i sense Rajoy, és evident que les relacions entre els governs de l’Estat i el de Catalunya podrien donar un tomb. I si això passés, per endavant tindríem un període de com a mínim 18 mesos durant el qual es disposaria de l’oportunitat de redreçar una no-relació entre governs que a ningú no beneficia. El dubte és, però, saber si arribat el cas, des de Madrid se sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies i entendre que el problema de l’Estat no és Catalunya sinó que ho és la concepció patrimonial i centralista que des de la ‘meseta’ se’n té.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de gener de 2016

País estrany…

Wednesday, 20/01/2016 (09:56)

Aquesta fotografia és obra del fotoperiodista Toni Ferragut

… aquest nostre, en el que el president de la Generalitat de Catalunya és qui anava tercer a la llista de Junts pel Sí per Girona, i que el nou alcalde d’aquesta ciutat, una persona que no només no ocupava escó consistorial, sinó que és el número 19 de la llista que CiU va presentar a les eleccions municipals, la qual cosa ‘obliga’ a què els 8 candidats que el precedeixen s’hagin vist ‘obligats’ a presentar la seva dimissió per tal que Albert Ballesta pugui ‘entrar’ en el Consistori per poder ser ‘votat’ com a nou alcalde… Vull pensar que aquests no són els exemples de la regeneració democràtica que tant ens cal… 

Nou pas, nous reptes

Thursday, 14/01/2016 (06:32)

Temia que com ha passat en d’altres moments de la nostra història, a l’hora de la veritat acabéssim fent-nos mal a nosaltres mateixos per mor de no haver tractat qüestions que caldria plantejar-nos amb rigor i que massa sovint queden excloses del debat en el que com a societat i com a país ens trobem immersos. D’aquí, que com he escrit en altres ocasions, cas que no s’hagués produït in extremis l’acord de dissabte entre JxS i la CUP, el principal contra que hauríem d’haver acarat, hauria estat el com s’havia d’administrar el desencís d’un gran nombre de persones que confiaven –que confien– en la capacitat dels nostres polítics per avançar en el camí conduent a la posada al dia de les nostres oportunitats, tenint en compte les nostres capacitats, tant les personals com les col·lectives.

Malgrat l’acord assolit entre JxS i la CUP que han evitat unes noves eleccions, hem de convenir que continuem instal·lats enmig d’un context polític més volgut que no pas comprovat. Un context en el que continua evidenciant-se la confusió existent entre allò que té a veure amb els drets democràtics, allò que ha de ser un projecte de país i allò que són els models de gestió política, dels que la independència n’és un de possible, però no pas l’únic. Un context polític emmarcat per dos eixos, tal com es va posar de manifest en unes eleccions –les del 27S– que havien estat presentades com a plebiscitàries: l’eix sobiranista, que aposta per la independència com a model únic de gestió política; i l’eix social, que té a veure amb el projecte de país (polític, econòmic i social) que volem construir. Assenyalat això i per evitar qualsevol interpretació malèvola, afegiré que ambdós eixos no només no són excloents entre si, sinó que són complementaris.

Fins el 27S, el procés avançava alimentat bàsicament per dos factors: d’una banda la crisi econòmica i els seus efectes sobre els Estats membres de la UE arran les directrius emanades des de Brussel·les per controlar el dèficit dels països comunitaris amb les conseqüències evidents que en matèria de polítiques socials tenen aquí i fora d’aquí. De l’altra, pels posicionaments recalcitrants del PP, aplicats amb rigor pel govern Rajoy, amb l’objectiu de recentralitzar l’Estat. Els missatges que apunten a què el camí cap a Ítaca somniava és possible, han fet la resta.

No em costa gens reconèixer que sóc de les persones que pensàvem que l’acord entre JxS i la CUP era impossible, atesos els seus respectius posicionaments que semblaven absolutament irreconciliables. Però no ha estat així. I el cert és que des de diumenge tenim nou president i des d’ahir un nou govern que tenen la mirada posada en la culminació del procés. Però que això sigui així no pot fer perdre de vista al nou govern, que la Catalunya que volem no pot construir-se a partir només de la proposta independentista avalada explícitament per poc menys de la meitat de la ciutadania tal com es va posar de manifest el 27S.

Ningú no sap a hores d’ara quin serà el següent capítol que s’escriurà. La capacitat de sorprendre i de sorprendre’ns de la política catalana queda fora de qualsevol discussió. Però en aquest procés en resulten a hores d’ara l’esmicolament de molts lideratges i sobretot divisions en el sí de les formacions polítiques catalanes. Dissabte, in extremis, se salvava l’enèsima situació límit. Es feia a costa d’aprofundir en la crisi que tant políticament com socialment parlant estem patint. Clar també que això sigui d’aquesta manera, no és ni necessàriament dolent ni tampoc necessàriament bo… Tot dependrà de la capacitat de diàleg, d’entesa i de negociació per consolidar un projecte de país que en la seva definició compti amb la participació i el suport d’una majoria que va més enllà de la que avui es troba representada en el govern de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de gener de 2016

Fa 30 anys…

Thursday, 07/01/2016 (06:46)

La CUP va decidir i amb la seva decisió ha condicionat, més per errors aliens que no pas per voluntat pròpia, el futur del país, tant el d’aquí com el d’allà. Qui sap si per la tensió ambiental o per l’atenció mediàtica centrada, políticament parlant, en un sol tema les darreres setmanes, ens haurà passat massa desapercebuda una efemèride nogensmenys transcendent. I és que demà farà just una setmana que s’acomplien 30 anys de l’ingrés d’Espanya i de Portugal a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’actual Unió Europea (UE). Una entrada que formalitzava la que havia de ser la tercera ampliació de la societat d’Estats europeus fins llavors integrada per 10 membres: els socis fundadors signants dels Tractats de Roma el 1957 (França, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos i Itàlia), als quals s’havien d’afegir Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, el 1973, i Grècia, el 1984. L’ingrés d’Espanya i Portugal a la CEE es formalitzava mig any després que ambdós països haguessin signat el Tractat d’Adhesió en un acte doble, celebrat a Lisboa i a Madrid.

Fa 30 anys s’acomplia, doncs, una vella aspiració espanyola d’integrar-se a l’Europa que la tenia marginada a causa de la dictadura del general Franco (1939-1975). Les ganes espanyoles d’entrar a formar part de la societat d’Estats europeus es simbolitzava amb el fet que la sol·licitud formal d’adhesió a la CEE va ser presentada davant el consell de Ministres comunitari el 26 de juliol de 1977; és a dir, només un mes després d’haver-se celebrat les primeres eleccions generals espanyoles de la democràcia. Haurien de passar encara divuit mesos més, abans no s’obrissin oficialment les negociacions que des d’aquí van ser conduïdes pels governs que foren presidits pel centrista Leopoldo Calvo Sotelo, que les inicià, i pel socialista Felipe González, que les culminà. Entremig hauria de quedar l’intent colpista de febrer de 1981.

¿Quin balanç n’hem de fer d’aquests 30 anys? Cert és que estem transitant moments de molta incertesa en molts ordres i sentits, tant aquí, com a Espanya, a Europa i a la resta del món. Però que això sigui així no pot canviar de cap de les maneres la única resposta possible en relació al balanç que avui presenta la incorporació d’Espanya a la UE i que no pot ser altra que positiu. I això per moltes raons que seria feixuc d’argumentar ara i aquí atès l’espai del qual disposem. Deixeu-me, però, que en destaqui un parell. La primera: l’entrada d’Espanya a la CEE va certificar de facto la normalització espanyola com a país democràtic i, en conseqüència, va comportar l’oportunitat de disposar d’una major presència en l’escenari internacional. La segona: La integració espanyola havia d’afavorir el  desenvolupament econòmic del país, encara que avui puguem seguir observant un preocupant dèficit democràtic en el funcionament de les institucions europees i notables diferències entre els països del sud i del nord de la UE.

Va ser l’economista italià Paolo Cecchini (1927), qui l’any 1988 va elaborar l’informe “el cost de la no-Europa” en el que, d’una banda, demostrava en xifres que de la no-Europa -de la no aposta per la Unió Europea- se’n derivaven costos molt superiors que els que es poguessin produir arran l’adhesió a aquest projecte. De l’altra, que de manera paral·lela a la formulació de qualsevol projecte i abans d’erigir-se’n simptomàticament com a avaladors o detractors, ha de ser bo disposar dels costos polítics econòmics i socials, tant a favor com en contra.

Trenta anys després de la nostra incorporació a la CEE, la UE continua essent avui més una oportunitat que no un impediment.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de gener de 2015