‘Què fort!’

Thursday, 30/10/2014 (09:00)

L’expressió que dóna títol a aquest post és una de les més populars usades a l’hora de manifestar perplexitat davant una determinada manera de fer per part d’una persona o d’un col•lectiu (polític, econòmic, social o cultural) que des del nostre punt de vista vulneri flagrantment les normes de coherència i de respecte que sempre haurien de presidir els comportaments tant personals com col•lectius. Davant la que ens està caient al damunt en matèria de corrupció, és segur que aquesta expressió la podríem repetir una i mil vegades cada dia.

Aquesta setmana l’encetàvem amb el ressò mediàtic d’unes declaracions de la ínclita Dolores de Cospedal, i de la no menys sagaç Esperança Aguirre, seguides d’unes altres del president Rajoy. Declaracions que per suma i a modus de síntesi urgent, venien a dir que el PP també se sentia aclaparat pels casos de corrupció que afloraven un dia sí i un altre també. Davant això algú encara es preguntarà si aquests nous casos tampoc no tenen res a veure amb els populars com es pretenia amb els casos Gürtel, Fabra, i Palma Arena. Per si no n’hi havia prou, Esperança Aguirre –oportuna i disposada a disparar la primera— al comparèixer davant els mitjans de comunicació per espolsar-se de qualsevol possible esquitx que li pogués arribar, demanava perdó per les confiances que havien estat dipositades en persones que ara s’havia demostrat eren corruptes. L’actitud d’Aguirre obligà a Rajoy a canviar el seu discurs habitual, i demanar també perdó a la ciutadania aprofitant la compareixença al Senat d’abans d’ahir. Per cert, no seria aquesta una manera clara de reconèixer responsabilitats?

Coincidint amb aquesta moguda, un diari madrileny s’afanyava a escampar la notícia que atribuïa la titularitat d’uns comptes bancaris a Suïssa i a Andorra a Xavier Trias, alcalde de Barcelona. Unes hores més tard, el govern espanyol decidia posar en marxa la maquinària de l’Estat per ‘prohibir’ el nou 9N. Ja vaig escriure fa un parell de setmanes que si el govern espanyol es comportava amb intel•ligència, res no faria per evitar que el procés participatiu substitutori de la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional que alhora substituïa el referèndum sobre el futur de Catalunya es pugues portar a terme. Però no ha estat així, i el govern espanyol ha preferit deixar la intel•ligència a una banda, i actuar amb l’objectiu de ‘prohibir’ també el procés participatiu, i contribuir d’aquesta manera a engruixir una mica més la nòmina d’independentistes a Catalunya.

I mentre tota aquesta escenografia se’ns fa present de manera interessada des dels mitjans de comunicació, hi ha ‘coses’ (Rajoy dixit) que el país (el d’aquí i el d’allà) ha de continuar patint perquè no troben forat en les ‘atapeïdes’ agendes dels nostres representants polítics (?). Seria el cas per exemple, de les possibles responsabilitats que caldria depurar quant als brots de legionel•la de Sabadell i de Ripollet que varen fer 6 i 4 víctimes mortals respectivament. Fins avui, malgrat la gravetat del cas i del temps transcorregut des que es va produir el primer brot, cap explicació ni cap compareixença per explicar amb detall què va passar, i per què. Ni tant sols s’han demanat excuses per haver ‘adjudicat’ l’origen del brot de Sabadell a una empresa radicada en el barri de Gràcies, que les anàlisis efectuades han demostrat que no hi tenia res a veure.

Així els dies van passant, i entre una cosa i una altra, aviat pràcticament ningú no es recordarà dels brots ni de les seves conseqüències. I tanmateix tampoc ningú n’haurà d’assumir cap responsabilitat…

‘Què fort!’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de novembre de 2014

Eleccions

Thursday, 23/10/2014 (07:35)

El darrer cap de setmana l’he passat a Madrid compartint uns dies amb un grup de persones arribades de totes les terres de l’Estat. Com que es tractava d’una trobada familiar, algú va suggerir en arribar que, sobretot, no parléssim de política! Però aquest desig va acabar essent més un suggeriment que no pas una realitat, ja que a mesura que la trobada avançava, primer d’una manera bilateral, després més en grup, es va acabar parlant del ‘procés’ que Catalunya viu. He de confessar que temia el moment en què el ‘tema’ pogués aparèixer. Però també he de confessar la meva sorpresa positiva davant el fet que quan se’n va parlar, el diàleg s’imposés a la trifulga a despit que cadascú argumentava i defensava els seus punts de vista com considerava ho havia de fer. Mentiria si digués que hi havia un cert acord en les posicions de fons que tant els uns com els altres mantenien. Tanmateix sí que hi va haver en tot moment un profund respecte per les posicions que cadascú defensava. En allò, però, en què tothom coincidia era en les causes que havien abonat la creixent desafecció entre Catalunya i Espanya, i com a conseqüència, també el creixement del sentiment independentista a Catalunya. I és que tant els que defensàvem que el dret a decidir és un dret consubstancial en democràcia, com els que consideraven que Catalunya per ella sola no podia decidir el seu futur al marge de l’actual Estat, coincidíem en constatar que la política entesa en tota la seva grandesa, estava absent en el conflicte que es dóna entre Catalunya i Espanya. Tot plegat perquè la POLÍTICA –així en majúscules— feia temps que es trobava a faltar, i que sense POLÍTICA no era possible resoldre el desencontre. La negació a tot des de l’Estat en base a una Constitució que data del 1979 n’és de ben segur una de les causes, però tampoc no ens enganyem, no és pas la única.

I és que no es pot entendre la situació per la qual travessem en les relacions (o en les no relacions) entre Catalunya i Espanya només a partir de les formes diferents d’entendre l’organització de l’Estat que es donen al llarg i ample del territori. La política, amb el pas del temps, s’ha anat allunyant de la ciutadania; d’una ciutadania –que també cal dir-ho–, ha preferit deixar a mans dels polítics la governança del país sense assumir en cap cas les responsabilitats que com a societat civil ens pertoquen. I quan nous problemes s’afegeixen als ja existents (com els derivats de la crisi econòmica, amb l’atur i la pèrdua de múscul de l’Estat del benestar al capdavant), quan no es té la percepció que des de la política es fa el què cal fer, i quan el clima de corrupció s’estén com un taca d’oli per tot el país (el d’aquí i el d’allà) sense que des de les estructures polítiques s’adoptin mesures amb la contundència i amb la celeritat que seria desitjable, és també quan la ciutadania pren plena consciència que són els que més tenen i els que més haurien d’aportar a les arques comunes, els que es mostren menys solidaris en tots els ordres i sentits.

Quan tot això passa i quan no es perceben voluntats per acarar situacions complexes que afecten de ple a la ciutadania, és també quan aquesta mateixa ciutadania, empesa per un lògic sentiment de ‘ja n’hi ha prou’ s’aparta dels discursos buits de contingut dels partits polítics –que no pas de la política– i s’alinea al costat de moviments associatius transversals que, d’entrada, es mostren més sensibles a algunes demandes socials àmpliament compartides. El resultat és que la força de les mobilitzacions acaba per ultrapassar els plantejaments dels partits polítics, incapaços com són d’escoltar aquestes demandes. És també llavors quan el risc que els partits es quedin sols augmenta, i per no perdre pistonada, els partits es veuen forçats a marxar a remolc dels moviments socials que pensaven controlar, però que ara s’adonen no controlen. I quan aquesta situació es dona com ara passa, per no ajornar més aquests estat de coses, s’imposa consultar a la ciutadania, i fer-ho a partir de programes i de propostes clares que no deixin marge a l’ambigüitat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’octubre de 2014

Sosté Rajoy…

Thursday, 16/10/2014 (08:00)

“La raó cívica que batega en el millor periodisme resulta ser una manera idònia de donar compliment al mandat d’Espriu –de qui celebràvem just fa un any [el centenari]–, segons el qual hem d’assegurar la fermesa dels ‘ponts del diàleg’. Aquesta és avui la tasca de tothom: del periodisme i de l’opinió pública, de la societat civil, d’empresaris i treballadors, i també, per descomptat, dels responsables polítics, que més que mai estem cridats a seguir el consell que va donar la gran ploma de Gaziel: “conèixer-se a fons, compenetrar-se, transigir, pactar”. Com molt bé les cometes delaten, aquestes paraules no són pas meves. Són del president del govern espanyol Mariano Rajoy que les va escriure en un article publicat diumenge a El País titulat ‘Els ponts de diàleg’, tot coincidint amb la posada en marxa de l’edició digital en català d’aquest rotatiu espanyol.

Dissortadament estem massa acostumats a què, des de Madrid, quan es parla de Catalunya per fer-nos la rosca, ens recordin, ens citin, o ens recitin passatges dels nostres poetes, historiadors, o escriptors més solvents i reconeguts. El problema rau en què quan ho fan se’ls veu el llautó, i és potser per això que normalment escullen una cita que els va bé, però que si ens atenem als fets, és evident que no comprenen. I és que ni tan sols s’aturen a pensar en quin moment, i en quin context les cites que reprodueixen foren dites o escrites. Tot i que això ja és preocupant, encara ho és més quan com és en el cas d’aquest article signat per Rajoy, s’arriba gairebé al sarcasme al voler quedar bé amb un diari que com tothom sap no li és gens plaent, i amb una ciutadania, en aquest cas la catalana, que a hores d’ara no es creu res del que pugui venir del govern central. Perquè ja em diran com es pot creure a algú que s’atreveix a escriure sense immutar-se gens ni mica que cal assegurar ‘ponts de diàleg’ (se suposa que entre Catalunya i Espanya), quan són ell i els seus els que els dinamiten a cada instant. I per reblar el clau del sarcasme, després de citar a Espriu, Rajoy s’atreveix encara amb una altra cita, en aquest cas de Gaziel (Agustí Calvet i Pascual, 1887-1964) en la que l’il·lustre escriptor i periodista vaticinava que la manera de resoldre els contenciosos entre Espanya i Catalunya era aprofundint en la mútua coneixença, transigint i pactant. Uns vaticinis que el president del govern espanyol tampoc no està disposat a aplicar-se, tal com ha demostrat a bastament. Com deia la meva àvia, Rajoy és del que té ‘receptes que per a ell no vol’. I ja que parlem del Gaziel tan reclamat i ara recordat, deu ser oportú fer memòria de la visió privilegiada que sobre l’esdevenidor ell tenia quan reflexionava entorn la incapacitat d’Espanya per vertebrar-se, i l’eterna tendència de Catalunya a ficar-se en un atzucac…. I és que a voltes el temps no sembla haver passat.

Amb l’article de Rajoy que estic comentant queda sobradament demostrat que la distància que existeix entre allò que s’escriu i allò que es practica és sovint abismal en alguns polítics. Val la pena recordar al president del govern espanyol, i als desmemoriats de sempre, que en l’origen de la desafecció entre Catalunya i Espanya hi nien moltes i diverses causes. Algunes venen de molt lluny. D’altres són més recents, com la campanya que el PP va liderar contra Catalunya en ocasió de de l’Estatut de 2006, amb recollida de signatures inclosa, o els recursos interposats davant el Tribunal Constitucional qüestionant aquest mateix Estatut. D’aquí que de res no serveix posar-se la pell de bé de paraules manllevades a d’altres quan no s’està pel diàleg, i menys per la negociació. Al cap i a la fi, són els fets els que acaben donant o traient raó. I a hores d’ara res no fa pensar que més enllà de les preteses bones paraules, hi hagi cap mena de propòsit d’acarar amb valentia i amb decisió un vell però també nou problema: la relació a establir entre Catalunya i Espanya en el marc d’una Unió Europea que també viu i passa per les hores més baixes des de la seva fundació.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’octubre de 2014

De l’astúcia i de la política

Wednesday, 15/10/2014 (21:22)

Ho escrivia fa només uns dies aquí mateix: quan des de l’Estat espanyol s’addueixen raons de legalitat per fer ‘fracassar’ el dret d’un poble a decidir el seu futur, hora és de ser pragmàtics i d’actuar amb el cap clar i serè, no marejar més la perdiu, i anar directe al gra. En unes altres paraules, quan el referèndum o la consulta o el què sigui ens és negat, i no és possible portar-la a terme en unes condicions de legitimitat democràtica suficients als ulls de tothom (de dins i de fora de Catalunya), és quan cal ser valents i apostar per unes eleccions anticipades. Unes eleccions a través de les quals la ciutadania podrà decidir a qui atorga el seu suport, a partir de quin programa i de quin posicionament polític de cara al futur. La convocatòria d’eleccions –que no ens la poden prohibir–, té a més un gran avantatge: que els partits s’hauran de deixar d’eufemismes, per dir les coses pel seu nom. És a dir hauran de definir-se quant al model de país pel qual cadascuna de les forces polítiques aposta, així com els continguts d’aquest model.

Però quan en comptes de fer el què toca, s’opta solament per l’astúcia associada només a un moviment de peça que ningú no esperava que des del govern es produís, és senyal de que s’ha abandonat la política per entrar en un altre terreny. I és que la darrera jugada del president Mas d’anunciar que el 9N hi haurà urnes i paperetes, i que per tan es votarà sense explicar com i de quina manera, sembla més una altra forma de provocar que Madrid acabi també per prohibir aquesta ‘participació’ que per no tenir ni tan sols tindrà la més mínima legitimitat democràtica en la qual poder-se sustentar i argumentar.

Davant això poden passar només dues coses:

a)      Que Madrid caigui en el parany, i prohibeixi aquesta consulta-participació que el president ahir proposava. En aquest cas Mas es veurà reforçat en el seu discurs sobiranista, però la ciutadania haurà perdut un altre llençol en aquesta nova bugada. 

b)      Que per una vegada Madrid actuï amb intel·ligència (cosa que a les alçades que som ja és molt suposar!), i no caigui en el parany. Que deixi, en definitiva, que l’escenificació d’una votació naïf  s’acabi fent.

En ambdós casos, dissortadament, una mateixa conclusió: la possibilitat de fer el ridícul davant nosaltres mateixos i davant el món, i acabar perdent (en tot o en part) la credibilitat que havíem adquirit als ulls de molts de fer les coses ben fetes. I com molt bé sabem, la credibilitat és un valor que costa molt de guanyar i ben poc de perdre. I com deia el president Josep Tarradellas, en aquesta vida es pot fer tot menys el ridícul. I el ridícul es corre el risc de fer-lo quan és prefereix apostar per l’astúcia sense política que consisteix en buscar més l’error del contrari que no pas l’encert propi… 

Notes esparses…

Thursday, 09/10/2014 (08:00)

L’observació, sempre parcial, personal i intransferible del moment pel qual políticament i socialment estem travessant, em porta a escriure aquestes notes esparses que com el mateix adjectiu indica, són notes soltes que no necessàriament han de formar part d’un conjunt.

1. Bé està, i només faltaria que no fos així, que reclamem i que reivindiquem el dret a decidir el nostre futur com a país. Bé està que ho fem, i que tinguem per sempre més en compte que aquest dret –el de decidir– ens ha d’assistir en tot moment. No hauria de poder ser que un Estat que com l’espanyol es diu democràtic, negui l’exercici d’un dret tan bàsic com ho és el de pronunciar-nos quant al futur que volem pel nostre país. Escric això perquè així ho crec i així ho he defensat i ho continuaré defensant. Però també ho escric per deixar constància que els drets que reclamem per a nosaltres, mai no els podem negar a altres. Menys encara a cap poble que els reclami, per lluny de nosaltres que aquest es trobi. És en aquest sentit que he de recordar que el Parlament de Catalunya, en sessió plenària del darrer 10 de juliol, votava en contra del dret a l’autodeterminació pels pobles palestí i kurd, i en contra també del dret a un referèndum vinculant pels sahrauís (*). Cal tenir-ho ben present en aquests moments d’efervescència, per ser com a mínim conseqüents i coherents amb el què nosaltres reclamem. I és que a la vida res no és d’un blanc impol•lut ni tampoc d’un negre absolut com a voltes se’ns vol fer creure…

2. Llegeixo a la revista ‘Capçalera’ del Col•legi de Periodistes de Catalunya un article signat pel professor Enric Castelló del Grup de Recerca en Comunicació Asterisc de la Universitat Rovira i Virgili, on sota el títol ‘El periodisme davant el conflicte’ s’escriu que avui, a Espanya i a Catalunya, “es prima un periodisme categòric, contundent i alineat, i es troba a faltar la figura del periodisme distanciat, amb criteri propi, que fuig de la classificació, reputat per la independència”. Fa justament una setmana m’arribava una nota del Consell Professional de TV3 en la que es denunciava que la televisió pública catalana sobredimensionava en alguns casos determinades informacions, mentre que en d’altres hi passava per sobre de puntetes. Com a exemple citava el cas Pujol que no havia merescut “cap mena de programa especial”. La nota del Consell Professional continuava reclamant a la direcció de l’emissora una actuació més ajustada a “criteris periodístics a l’hora de decidir els programes especials”, i demanava la utilització dels “mateixos arguments per a tots els fets que interessen els ciutadans” ja que si “una majoria social vol votar” també hi havia “una majoria social que vol la veritat sobre el cas Pujol”, reblava el comunicat. Aquesta nota del Consell Professional de TV3 es feia pública un més després que el Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV3 hagués reflexionat a l’entorn de la possibilitat “que com passa a la societat, hi hagi una majoria pro consulta o pro independència a la Redacció de TVC”, però que aquesta circumstància no podia justificar que com a professionals s’enganyés als ciutadans “donant-los propaganda enlloc d’informació”.

3. A Madrid estant descol•locats. Rajoy ni sap ni vol sortir del jardí en el qual s’endinsà convençut que el ‘procés’ català era com una mena de suflé. No s’ha adonat encara que ell i el seu govern augmenten la nòmina d’independentistes a cada pas que fan, i a cada paraula que diuen. Així ha estat com les oportunitats d’asseure’s a negociar han anat passant, l’una darrera l’altra. I ara com abans, el no a tot continua essent la única estratagema que els del PP apliquen. Però Madrid no ens pot prohibir que votem… Que votem si més no un nou Parlament de Catalunya. I a les alçades que som, aquesta deu ser la sortida ‘legal’ que ells no ens poden negar. Clar que unes eleccions obligarà a què cada partit i coalició es defineixi quant a la proposta de país que defensa. Clar, també, que aquesta seria la manera que coneguéssim quin és el model d’Estat que des de cada formació política es proposa per la nova Catalunya. Al cap i a la fi, la ciutadania té tot el dret a decidir a partir de saber què se’ns proposa per quan siguem més grans…

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 d’octubre de 2014

(*) Veure ‘Diari de Sessions del Parlament de Catalunya’ corresponent al plenari 10 de juliol (que podeu consultar clicant aquí mateix). A partir de la pàgina 50 el lector hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA sobre la política exterior del govern de Catalunya.

Oportunitats

Thursday, 02/10/2014 (09:57)

No ens hauríem de queixar, dit sigui de ‘bon rotllo’, però amb una bona dosi d’ironia. I és que portem uns mesos en què Sabadell no ha deixat de ser notícia en els mitjans de comunicació. Clar que malgrat que la meva àvia assegurés que és ‘important que parlin de tu, encara que sigui per bé!’ –donant per entès que el més ‘normal’ és que es parli de tu malament–, a mi no em satisfà gens ni mica que es parli de nosaltres com a col•lectivitat, i que no es faci precisament a fi de bé. Els casos Mercuri i les seves ombres allargades, i ara el bacteri de la legionel•la i les seves dissortades conseqüències per la salut de les persones afectades, han fet que l’edifici dels Jutjats, la plaça de l’Ajuntament, les instal•lacions d’aire condicionat de l’Eix Macià, i la façana de l’Hospital de Sabadell del Parc Taulí, siguin com una mena d’icones sabadellenques als ulls dels telespectadors, així com les imatges més difoses a través dels periòdics i de les revistes.

No es pot amagar que Sabadell també és això… Però no per això hem de deixar de reivindicar que Sabadell n’és, sortosament, moltes d’altres, a despit que aquestes altres no mereixin l’atenció mediàtica que haurien de merèixer (i valguin totes les redundàncies expressament aquí utilitzades!). Qui sap si tot plegat és una més de les tradicionals conseqüències del centralisme barceloní que exerceixen els mitjans de comunicació que solen recordar-se de Santa Barbarà quan trona. És a dir que només s’adonen que a l’altra banda de Collserola hi ha vida quan en l’horitzó hi apareixen núvols de tempesta en forma de successos singulars capaços d’atreure l’atenció dels focus mediàtics. I aquí no s’hi valdria a adduir allò tan repetit de que és notícia que una persona mossegui a un gos (l’excepcionalitat), i no pas a l’inrevés (la normalitat).

Mentre es dilucida judicialment i políticament el cas Mercuri, i mentre s’acaba amb la soca originària del brot de legionel.la, el cert és que la ciutat continua fent la seva vida. Potser lentament. Potser enmig de massa silenci, aclaparada pels esdeveniments. Potser amb una autoestima col•lectiva que està en les seves hores més baixes. És així com tot allò que ens podria lluir acaba per quedar injustament relegat a un segon o a un tercer terme, com si no existís. Sabadell, amb casos Mercuri, de legionel•la o sense, continua essent una ciutat viva, que fa moltes coses i que les fa bé. Com qualsevol altra ciutat, Sabadell és el resultat de la suma de l’activitat que generen el seu comerç (per cert de força qualitat), el seu teixit empresarial (que segons acabem de saber es troba entre els que disposen de millor salut de Catalunya), o de les més de 400 entitats (entre institucions científiques, cíviques, i culturals) amb les quals la ciutat compta. Activitats, però, que no acabem de trobar la manera de ser posades en valor ni internament, ni externament. Des d’aquest punt de vista, haurem d’admetre que aquella altra vella dita popular que resa allò de que ‘A Sabadell, cadascú va per ell!’ continua essent vigent. I quan això és així, quan ignorem –per desconeixement o voluntàriament– la tasca que fan els altres i ens limitem a anar a la nostra, és també quan correm el risc de dividir esforços en perjudici de tots.

Sabadell disposa de singularitats que ens fan diferents a ciutats veïnes i que no sabem ‘capitalitzar’ en el doble sentit de valor i de lideratge en el territori. I quines són aquestes singularitats? Doncs si gratem una mica en descobrirem fàcilment algunes com ho són uns equipaments que són únics a Catalunya i a Espanya (Museu del Gas, o l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont), amb centres de formació i recerca (com el Parc Taulí), una programació cultural que conté una temporada de Música de Cambra, d’Òpera, de concerts simfònics, de teatre, de conferències, d’exposicions…, Unes entitats esportives que, a banda dels clàssics C. E. Sabadell o del C. N. Sabadell, passegen amb èxit i arreu el nom de la ciutat. I la llista podria continuar…

Ens convé que d’una vegada ens traiem la son de les orelles, i potenciem i donem valor a aquestes nostres singularitats, i activitats definidores del nostre caràcter…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’octubre de 2014

Rerefons

Thursday, 25/09/2014 (08:35)

El juliol de 2010, uns dies després que es conegués la sentència del Tribunal Constitucional (TC) en relació als recursos que li havien estat presentats fonalmentalment pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, la ciutadania decidia sortir al carrer en la que havia de ser la primera gran mobilització ciutadana després de la manifestació del ‘milió’ de l’any 1977. El lema i la reivindicació que encapçalava aquella convocatòria va ser, si no ho recordo malament, ‘Som una nació. Nosaltres decidim’. Un lema i una reivindicació que l’11 de setembre de 2012 es transformava en un altre més concreta reclamant una ‘Catalunya, nou Estat d’Europa’. L’èxit d’ambdues manifestacions deixava una cosa ben clara: res ja no seria com abans havia estat, ni en les relacions entre Catalunya i Espanya, ni quant als posicionaments que la majoria de partits polítics catalans venien mantenint en matèria de sobiranisme.

Un recent estudi demoscòpic –elaborat a partir d’una enquesta ‘òmnibus’ en la que es preguntava de tot i força encarregada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, i del qual se’n coneixien els resultats dimarts passat–, concloïa que el 58,8% de l’electorat català estava a favor de que Catalunya fos un ‘nou Estat d’Europa’. L’afegit Europa que s’introduïa en la pregunta és important. Els que em coneixen saben que des que es va començar a parlar del contingut de la pregunta a sotmetre a la consideració de la ciutadania he defensat que la pregunta a formular era precisament aquesta o molt semblant: ‘Vol que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa?’. I això no només per considerar que calia que la pregunta fos clara i concisa (cosa que no passa ara amb les dues preguntes que foren acordades el desembre passat), sinó també perquè la pregunta mateixa, cas de guanyar l’opció del ‘si’, establia el full de ruta a seguir l’endemà mateix de la consulta, i encetar el debat de fons entorn les dues qüestions que la pregunta mateixa plantejava: quin model d’Estat volíem sense haver-nos de moure ni un moment de la UE. Un debat, aquest, completament absent en la majoria d’anàlisis, opinions, i tertúlies mediàtiques, atrapats com estem en la timba de pòquer a la qual ens tenen encadenats Artur Mas i Mariano Rajoy.

I mentre parlem de sobirania, mentre especulem com, quan, i de quina manera podrem votar, ignorem –volgudament o no– qüestions que són cabdals quan es tracta de construir el país nou que volem. Un país socialment just, i tributàriament equitatiu i solidari. Unes qüestions, aquestes, que en el cas escocès sí que van ésser centrals en el debat previ al referèndum.

Que ningú no s’enganyi. Mariano Rajoy i Artur Mas estan a les antípodes en moltes coses. Ho sabem i és més que evident. Però també ho és que ambdós presidents professen i practiquen una mateixa religió econòmica. És a dir, ambdós presidents i ambdós governs aposten per un model d’Estat en el que l’Estat del benestar, diguin el que diguin, no n’és una de les prioritats. Molt al contrari. És cert que Madrid ens prem i ens retalla. L’excusa que des de la ‘meseta’ addueixen és que Brussel·les els ho exigeix per reduir el dèficit. Però no és menys cert que el govern de CiU també ens retalla excusant-se i traslladant les responsabilitats al govern de Madrid. El govern bipartit ens retalla en educació (que és la garant de la igualtat d’oportunitats, de la cohesió social i del desenvolupament socioeconòmic); ens retalla en sanitat (que és la garant d’una atenció universal i igual per a tothom); ens retalla en serveis i en atenció social (que són els garants de l’equitat social i de l’atenció a les persones i a les famílies més desvalgudes). És per això que el debat entorn model d’Estat nou que volem per Catalunya no hauria de ser om una mena de rerefons al que ningú no fas cas, sinó molt al contrari.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de setembre de 2014

Consideracions per després d’un referèndum…

Monday, 22/09/2014 (09:45)

La setmana passada vivíem un dia significat per la democràcia. Escòcia decidia el seu futur, i ho feia a través d’un referèndum acordat i pactat amb el Regne Unit. La mirada del món, però molt especialment la de l’Europa comunitària, la d’Espanya i la de Catalunya va estar centrada dijous passat en l’escrutini de les paperetes que havien de decidir si Escòcia se separava de la Gran Bretanya a la qual s’havia unit voluntàriament feia 300 anys, o bé continuava formant-ne part. La sentència de les urnes la coneixem sobradament. Les conseqüències polítiques d’aquesta sentència no han fet més que començar, i tindran efectes que desbordaran els límits territorials del Regne Unit. A hores d’ara ben pocs deuen ser els que dubten que del resultat del referèndum escocès no se’n derivaran canvis que han d’afectar al model d’organització territorial del Regne Unit. Les promeses que des de Londres es varen fer als escocesos abans i durant la campanya que va precedir la votació, i que segons l’opinió dels analistes van contribuir a decantar la victòria del no, foren moltes i d’un contingut i un abast profunds. Promeses que caldrà complir i que al concretar-les obriran les portes a una nova forma de relació entre els governs de Londres i d’Edimburg, però també entre la city i la resta de països que conformen el Regne Unit.

No s’ha dit, però la Unió Europea (UE) també s’ha de veure afectada per la consulta. No pas pels resultats mateixos, que també, sinó pel debat que des que la convocatòria del referèndum escocès pactat entre David Cameron i Alex Salmond ara fa dos anys, s’ha obert en d’altres regions europees, i molt especialment a Catalunya que exigim poder votar per decidir el futur que volem com a país. La UE s’ha mirat el procés escocès de gairell, com si no li anés massa en l’assumpte. En temps d’abús de metàfores, la UE ha fet com l’estruç que davant un problema prefereix amagar el cap sota terra. I sabem que no per no voler veure els problemes, aquests deixen d’existir, i que per resoldre’ls millor és plantar-los-hi cara. La UE després del procés escocès no podrà continuar emparant-se només en el discurs defensiu de que les qüestions territorials són internes dels Estats membres, i que a ells els correspon resoldre-les. A la UE li fan basarda possibles subdivisions estatals en els seus països membres. Però que això sigui així no hauria de ser excusa suficient per quedar-se sense fer res. En aquesta qüestió com en tantes moltes d’altres, la UE es troba en un atzucac que ha de resoldre. El desenllaç del referèndum escocès certament ha alleugerit momentàniament a la UE, però les ànsies de major democràcia i de més capacitat de decisió per part de la ciutadania Europa només ha fet que començar…

Mentre, a Catalunya, la vida continua girant entorn el 9N i el dret que ens assisteix a decidir el nostre futur, com si res més no hi hagués. Un dret que el govern de l’Estat continua negant-nos emparat en la ‘legalitat constitucional’. Sobradament sabem que quan hi ha voluntat política, els camins per resoldre contenciosos legals són diversos. Només cal diàleg i voluntat per recorre’ls. Però fa massa temps que entre Madrid i Barcelona, el diàleg és absent, i la voluntat necessària per resoldre els contenciosos que separen Catalunya d’Espanya brilla per la seva absència.

I quan les coses no prenen la direcció que voldríem simplement perquè se’ns nega un dret, deu ser moment d’emprendre un altre camí per saber què pensa i com pensa la ciutadania. La convocatòria d’unes eleccions anticipades en les que els partits i les forces polítiques explicitin quin és el model de país que políticament, però també econòmicament i socialment defensen, n’ha de ser el camí. Clar que unes eleccions com aquestes es regeixen  encara per la legislació espanyola. I això simplement perquè en 30 anys, els nostres representants polítics no han estat capaços de fer i aprovar la llei pròpia…

París 2015, propera estació

Thursday, 18/09/2014 (09:00)

Un estiu ben estrany és el que és a punt de deixar-nos diumenge. I no. No em refereixo a un estiu estrany políticament parlant –que també– sinó climàticament. I és que malgrat els efectes del canvi climàtic els comencen a percebre, les ‘autoritats’ continuen ‘passant’, i no s’acaben de decidir a prendre les mesures que caldria per protegir el medi ambient i per frenar el canvi climàtic. Mentre, la consciència de la ciutadania de què quelcom possiblement greu està passant, i de què quelcom ens cal fer, creix, tal com es reflecteix nítidament en el darrer Eurobaròmetre que recull els resultats obtinguts per l’enquesta sobre medi ambient que simultàniament es va fer en els 28 països membres de la Unió Europea (UE) els mesos d’abril i maig, i de la qual es desprèn que el 95% de les persones enquestades (sobre un univers de 28 mil) consideren és prioritari augmentar els recursos i les actuacions governamentals tendents a preservar el medi ambient.

Dels resultats continguts en l’Eurobaròmetre sorprèn positivament que una gran majoria dels enquestats considerin que l’aposta per fer un ús més eficient dels recursos naturals i per protegir el medi ambient, són dues actuacions que poden contribuir a impulsar el creixement econòmic que Europa tant necessita. La majoria de persones enquestades opinen que, certament, l’economia és un factor destacat a l’hora d’avaluar el grau de  qualitat de vida de la qual gaudim, però afegeixen que el medi ambient no n’és un factor menys rellevant. En qualsevol cas, allò que més amoïna als enquestats és la contaminació en general, i la de l’aire, i la de l’aigua en particular. També la generació continuada de residus i l’esgotament dels recursos naturals.

Altres aspectes destacables del resultat de l’enquesta els trobem, d’una banda, en el creixement que experimenta el nombre de persones que consideren que els factors ambientals i socials han de merèixer la mateixa atenció que els criteris d’ordre econòmica quan es tracta de mesurar el nivell de vida d’un país. De l’altra, en el creixement del nombre de ciutadans i ciutadanes que diuen estar disposats a adquirir productes que siguin respectuosos amb el medi ambient, encara que el seu cost pugui ser una mica més elevat.

Una altra dada que val la pena destacar: pràcticament totes les persones enquestades (el 93%) creuen que són els grans contaminadors els que han de pagar pels danys ambientals que causen. Però això no treu que els europeus enquestats pensin que no podem defugir les nostres responsabilitats. Així, la majoria opina que a nosaltres ens pertoca aportar el nostre gra d’arena amb petits gestos que per suma esdevenen grans, tals com la tria selectiva de residus domèstics, la reducció en el consum d’energia, o en el de l’aigua. Però qui sap si la conclusió més rellevant de l’enquesta, la trobem en el fet que el 77 % dels ciutadans de la UE creu que ens cal una legislació ambiental europea que obligui als governs a millorar la protecció del medi ambient en cadascun dels països membres.

Fins aquí què pensa i opina la ciutadania en matèria de protecció del medi ambient. A partir d’aquí l’exigència que cal fer als governs –de la UE i dels països membres en primera instància—  que escoltin a la ciutadania. En això ens hi va molt. I ens hi va també  l’herència medio-ambiental que deixarem a les generacions futures. El nou govern europeu ha d’entrar de ple en aquesta qüestió, i sobretot ha de contribuir a que la Conferència París 2015 que té com a objectiu assolir un acord vinculant i universal sobre la protecció del medi ambient, es vegi culminada per l’èxit. La qüestió és saber, però, si els nostres governants sabran estar a l’alçada d’allò que la ciutadania els reclama i la protecció del medi ambient exigeix. Segur que ens caldrà continuar empenyent en aquesta direcció. El proper diumenge, arran el Dia Internacional contra el canvi climàtic, tindrem una nova oportunitat de fer-ho!

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de setembre de 2014

Xoc de trens

Thursday, 11/09/2014 (08:25)


Pels sabadellencs i per les sabadellenques la Festa Major és l’avantsala d’una altra festa cabdal: la Diada Nacional de Catalunya. Enguany, la Festa Major s’ha mostrat més participativa i participada que mai. I això malgrat els moments de pluja, i les dificultats imposades per les quasi eternes obres que afecten el centre de la ciutat, i que han de finalitzar abans d’acabar l’any. Fem vots perquè sigui així, i perquè no afectin a la campanya nadalenca d’uns establiments que se senten justament penalitzats, que a la tornada de vacances van decidir-se a fer públic el seu cansament pel què consideren una manca d’agilitat per acabar-les. Haurem d’esperar, però, que les obres finalitzin, que les tanques, màquines i obrers abandonin l’espai més cèntric de Sabadell definit per  l’eix Plaça de l’Àngel, Passeig de Manresa, actual Passeig de la Plaça Major (que esperem ben aviat es quedi només com a Plaça Major), Racó del Campanar, i places del Dr. Robert i de Sant Roc, per saber més quant a la bondat del projecte finalment executat. I no només això, sinó que caldrà veure i viure com, d’una banda, el centre recupera el pols de la normalitat com a punt de trobada ciutadana que és; i de l’altra, com ens adaptem als ‘nous’ espais ciutadans, i es combina una convivència gens fàcil entre persones i vehicles de transport públic, de serveis ciutadans, i de càrrega i descàrrega en una zona en què les persones seran preferents.

Mentre les obres no acaben, la Diada Nacional de Catalunya que avui celebrem, i el 9 de novembre, marquen dues dates singulars en el calendari del país. De la Diada poques coses a afegir que no s’hagin dit i escrit. Si l’11 de setembre ha estat sempre una data de reivindicació nacional, des de fa tres anys és punt àlgid on coincideixen clam i reclam conseqüència de diversos factors, però especialment de la insensibilitat que els governs espanyols han mostrat reiteradament envers allò que des de Catalunya s’ha vingut reclamant des de la recuperació de la democràcia: el respecte i la consideració deguts al nostre fet diferencial com a col·lectivitat i com a país.

No és agosarat assegurar que qui més ha contribuït al creixement del sentiment d’identitat nacional a Catalunya ha estat el PP que, tant des de l’oposició com des del govern de l’Estat, ha preferit alimentar la catalanofòbia abans que haver de recórrer camins de trobada entre Catalunya i Espanya. I quan els populars s’han adonat que aquesta seva actitud  augmentava rèdits electorals, no han dubtat en promoure campanyes contra Catalunya, com la que van muntar arran l’aprovació de l’Estatut de 2006, i que de fet va significar l’inici d’una escalada d’actuacions contràries als nostres interessos, amb un PSOE incapaç de presentar alternatives a les polítiques territorials i recentralitzadores encapçalades pels populars des de l’oposició primer, i des de l’actual govern Rajoy després, i amb uns ministres –com Montoro, García-Margallo o Wert– disposats a afegir llenya al foc sempre que ha calgut. Des de Madrid no veuen que cada vegada que aquests ministres obren la boca, o que el govern pren determinades decisions, la nòmina d’independentistes augmenta. El PSOE per la seva banda, només ha començat a moure fitxa quan s’ha adonat que malgrat els avisos que els havien fet els presidents estats Pasqual Maragall i José Montilla, el desafecte de Catalunya envers Espanya no era resultat de cap eufòria nacionalista sinó del sentiment àmpliament compartit contrari a aquesta Espanya uniforme i uniformitzadora que no creu en el caràcter plurinacional de l’Estat que en la Constitució s’estableix. El resultat és que la ciutadania a Catalunya empeny amb força per canviar i pojectar-se cap un futur nou, mentre des de la política es continua mostrant incapacitat a l’hora de trobar solucions a aquest estat de coses. Així, el xoc de trens abans que el 9N no arribi, està més que servit…

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada Nacional de Catalunya de 2014