Enmig de tantes notícies desesperançades que diàriament ens arriben, de tant en tant en floreix alguna de positiva que ens fa pensar que hi ha quelcom que comença a canviar per tal d’assentar les bases d’un futur creixement econòmic durable i sobretot socialment equitable. Fa pocs dies, la comissaria europea d’Investigació i Ciència, Márie Geoghegan-Quinn, anunciava que la Unió Europea (UE) destinaria 6.400 milions d’euros del pressupost comunitari corresponent a l’exercici del 2011, al finançament de projectes i programes de recerca i desenvolupament del Setè Programa Marc Europeu de Recerca. Mai fins ara la UE havia fet una aposta com aquesta; una aposta que en la pràctica suposarà incrementar en més d’un 12% el pressupost comunitari fins ara destinat a R+D.

Aquesta era i és una bona noticia que marca el camí que s’hauria de seguir per tots els governs comunitaris. Una notícia que, d’una banda, posa de relleu que els Programes Marc de Recerca Europeus s’estan mostrant positius a l’hora de contribuir al desenvolupament de la recerca europea. De l’altra, perquè l’increment de la dotació econòmica anunciada  destinada a projectes de recerca, a més de comportar la participació activa d’uns 16 mil recercadors que treballen en centres científics, universitats i empreses, crearà llocs de treball –es calcula que uns 165 mil en el conjunt de la UE–, la majoria de molt alta qualificació professional. En unes altres paraules, que els ocuparan persones altament formades, amb la qual cosa es posa de relleu també la importància de la formació i, especialment, d’aquella que requereix més esforç i dedicació.
Com assegurava la comissària Geoghegan-Quinn a l’anunciar la decisió de la Comissió Eurpea: “invertir en recerca i innovació és l’única manera intel•ligent i perenne de sortir de la crisi” i “el finançament europeu a la recerca ha de contribuir a la creació de productes i serveis de millor qualitat, així com una Europa més competitiva, respectuosa amb el medi ambient treballant per una societat que disposi d’una qualitat de vida millor”. Així doncs, la Unió Europea ha fet el què en moments de crisi correspon: apostar per un creixement econòmic durable i ser conseqüent, a més, amb el què es recollia en la Declaració de Lisboa del 2000 –i que es va refrendar en la Declaració de Barcelona del 2002–, quant a, d’una banda, consolidar Europa com un pol de recerca i innovació, i de l’altra, crear l’Espai Europeu d’Investigació per reforçar l’excel•lència científica i assolir, l’any 2010, una inversió en recerca i innovació de l’ordre del 3% del PIB. Un repte, aquest darrer, que  dissortadament no ha estat encara assolit.

Es podrà dir que l’aposta que la comissària anunciava que la UE farà arribà molt més tard del què hauria estat desitjable. És del tot cert. Però no és menys cert que l’anunci tamnmbé es produeix en un moment molt delicat en el qual no es podem permetre que els efectes de la crisi facin que Europa perdi encara més oportunitats. Cal ara, això sí, que els governs dels Estats de la Unió apostin en la mateixa direcció que ho fa la Unió i que entenguin que la mesura més eficaç per fer front a la crisi és la d’invertir en talent. És a dir, invertir en formació, en recerca i en innovació; en el foment d’aquells valors que gairebé han estat del tot oblidats en aquesta societat nostra en la qual l’economia especulativa s’havia imposat a la productiva. Són els valors basats en la cultura de l’esforç, en la formació, en la innovació, en la feina ben feta, i en definitiva, en la competitivitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de juliol de 2010

Cada any, quan la canícula s’instal•la entre nosaltres, el calendari ens recorda l’aniversari d’una de les dates més tràgiques de la història d’Espanya. Un aniversari en el qual les persones que tenim més edat no podem deixar de rememorar els mals somnis que van impregnar la llarga nit de la dictadura franquista sorgida de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 contra la República. Al refer records es reviuen les conseqüències que la dictadura va tenir per a les persones que com a únic mal comés, tenien el d’haver lluitat en defensa del règim constitucionalment i democràticament establert i contra el qual el general Franco es va aixecar en armes. Unes conseqüències que amb més o menys intensitat s’havien de deixar sentir al llarg dels 40 anys de la dictadura. La mort del general Franco, farà 35 anys, tancava aquell període obscur de la nostra història i obria les portes a una transició cap a la democràcia que havia de ser posada com a exemple de transició pacífica. Això sí, aquella teòrica placidesa de la transició a la democràcia, es va bastir damunt molts oblits, no fos cas que es despertessin els vells dimonis de les dues Espanyes que Machado descrivia a “Probervios y Cantares” quan assegurava: “Españolito que vienes al mundo / te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”. Aquell oblit històric, però, suposava també un greuge notable i un fort cop moral per a les persones i per a les famílies que quan el dictador va morir, tenien ben obertes encara les ferides que la guerra civil i la dictadura els havia causat en forma de persecució, de judicis militars, d’empresonament o, simplement i especialment durant els primers anys de dictadura, de desaparició d’éssers estimats.

Transcorreguts els anys i consolidada la democràcia, quan els protagonistes de la repressió, persecució i morts del franquisme han desaparegut físicament, costa molt d’entendre com encara hi ha tantes resistències i dificultats per fer possible la recuperació de la memòria històrica d’aquells anys tan sinistres. Si més no per fer justícia a unes persones, a uns dies, a uns fets i per retornar, mal parafrasejant al poeta, el nom a cada cosa. Si més no perquè no es poden enterrar els dimonis del passat sense saber què va passar, com i per quines causes. I mentre la democràcia s’ha anat enfortint i les condicions per endegar el procés de recuperació de la memòria històrica es començaven a donar, el pensament ultraconservador espanyol que encara domina un ampli espectre de la societat, no perdia pistonada i elaborava el seu particular discurs de memòria històrica. Un discurs pervers que parteix de l’afirmació que el franquisme va ser una etapa necessària. Els que això propugnen, tot i que reconeixen que durant la dictadura es va cometre algun excés (?), no s’estan d’assegurar que el franquisme va ser una etapa útil per resoldre el caos que la Segona República havia generat.

Els suports d’aquesta línia argumental són potents i prova que l’Espanya ultramuntana compta encara amb molts adeptes. Tants que fins i tot el jutge espanyol més compromès amb la recuperació de la memòria històrica, el jutge Baltasar Garzón, ha estat sotmès a un assetjament judicial que l’ha portat a ser “desterrat”, encara que sigui provisionalment, de l’Audiència Nacional. Ens trobem així davant la paradoxa que és aquell mateix jutge i és aquell mateix país que han liderat revisions històriques de països estrangers que havien estat sotmesos a dictadures, els que aquí no poden ni els deixen buscar la veritat entorn el què va succeir durant la dictadura franquista i poder retornar, com a mínim, l’honorabilitat i l’honor a les persones que mai no l’haurien d’haver perdut.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de juliol de 2010

“Espanya té un problema”, assegurava Miquel Roca Junyent la setmana passada, just abans que més d’un milió de persones ocupessin durant unes hores, els carrers de Barcelona trencant qualsevol consigna política preestablerta. A les paraules de Roca jo hi introduiria  un matís en el sentit d’assenyalar que el problema no és d’Espanya sinó d’una part. De l’Espanya vetusta i ancorada en el passat, que no vol acceptar que Catalunya mostri la seva personalitat, cultura i llengua arreu. Uns trets característics que no haurien de separar sinó engrandir el patrimoni dels pobles de l’Estat. A la vista està, però, que més enllà de l’Ebre les coses no es veuen així. A més, cal constatar que la manca d’una visió oberta de l’Estat ve de lluny. És la part del problema que mai no ha estat resolt i que és la causa de què les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre Catalunya i Madrid, presentin alts i baixos segons siguin les circumstàncies i les conveniències polítiques de cada moment. Que el problema no és nou ho podem comprovar llegint els versos que Joan Maragall va escriure a “Oda a Espanya”; uns versos que avui recobren tota la seva vigència després dels fets esdevinguts els darrers dies. “Escolta, Espanya la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana; / parlo en la llengua / que m’ha donat la terra aspra: / en aquesta llengua pocs t’han parlat; / en l’altra, massa”. Uns versos que tanmateix tal com ara ho fem, s’acaben preguntant: “On ets, Espanya? / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills?”, per rematar amb un sonor “Adéu Espanya!”.

Fets diversos coincidents en el temps esdevenen avui metàfora de que només en l’entesa, la col•laboració, la feina conjunta, el compromís i la suma de valors es pot trobar la solució al vell conflicte d’una Espanya que no escolta els seus fills. La selecció espanyola de futbol s’ha proclamat campiona del món. Ho ha fet amb una alta aportació catalana ja que més de la meitat dels jugadors que en el camp van assolit l’èxit, són nascuts a Catalunya o “viuen i treballen” a ca’n Barça, a Catalunya. Davant una victòria, ningú no s’entreté a discernir d’on provenen les persones que l’han fet possible. Ho veiem en un diari madrileny de “rancio abolengo”, quan no va dubtar en obrir edició amb un “Visca España” (sic), un crit que després ha estat repetit i reproduït mitjans i comentaristes espanyols. A Catalunya, l’èxit de “la roja” ha fet que s’enarboressin banderes espanyoles com mai i han estat molts els catalans que dissabte es manifestaven a Barcelona en contra de la sentència del Tribunal Constitucional i en defensa dels drets de Catalunya i que l’endemà celebraven la victòria de la selecció espanyola. I és que Espanya, com Catalunya, és plural i diversa; i tant a Espanya com a Catalunya, cal que siguin respectades totes les personalitats territorials mentre i tant cap d’elles vulgui imposar-se per damunt de les altres.

Però quan algú s’erigeix en “salvador de la pàtria” i en aquesta condició es considera autoritzat a “passar” per damunt de la voluntat de la ciutadania manifestada a través de seu parlamentària i ratificada en referèndum, està clar que en comptes d’avançar cap a la solució caminem cap a la consolidació del problema i el distanciament entre Catalunya i la resta d’Espanya augmenta. Llavors és quan l’”Adéu Espanya” que cantava Joan Maragall, esdevé clam d’un poble, d’una col•lectivitat que reclama el seu dret a ser i a decidir com vol ser. De la mateixa manera que Catalunya ha d’escoltar la diversitat de pensament de les persones que viuen a casa nostra. La imposició i la prepotència mai no han estat ni seran instruments per a resoldre res. I si la democràcia ens fa lliures, el respecte als que no pensen com nosaltres ens enforteix en l’exercici de la llibertat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juliol de 2009.

S’acosten contesses electorals i això es comença a notar en l’ambient. El líder del PP Mariano Rajoy ha donat instruccions als seus per tal que evitin el debat públic a l’entorn de la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya del 2006 que, com se sap, no ha afavorit les tesis que ells abonaven quan presentaren els recursos d’inconstitucionalitat fa quatre anys. Pensaven que guanyarien en el Tribunal Constitucional allò que no havien pogut guanyar ni al Parlament ni davant la ciutadania de Catalunya. Rajoy, coneguda la sentència, té pressa en passar pàgina per aconseguir que la pressió sobre Alícia Sánchez-Camacho, el seu referent a Catalunya, s’apaivagui el més aviat possible. Vol centrar la mirada cap els casos Palau i Pretoria susceptibles de salpicar a CiU i al PSC. Rajoy i Sánchez-Camacho amb això no fan més que aplicar el vell i savi principi que sovint deia la meva àvia de “receptes tinc que per a mi no vull”. I és que els casos de corrupció política afecten molt més al PP i les responsabilitats recauen sobre alguns dels seu membres més destacats sense que res no passi, almenys de moment. Parem compte sinó en els casos Fabra, Gürtel o Palma Arena. Sigui com sigui, el PP es posar la pell de bé i es disposa a recuperar la confiança perduda de sectors socials i econòmics teòricament propers a les tesis populars. L’objectiu: ser clau de volta a l’hora que el parlament del Parc de la Ciutadella hagi d’elegir la persona que haurà d’encapçalar el govern de la Generalitat de Catalunya durant la propera legislatura.

En democràcia tots els acords són possibles. Només depèn del joc de les majories i de les minories i de les aliances que entre partits s’estableixin en un moment determinat. Sabem que en política, els estranys companys de viatge sovintegen. I com a mostra dos botons. El primer, el pacte del Majestic del 1996, pel qual Aznar i Pujol solemnitzaven l’aliança que havia de permetre que governés a Madrid amb el suport dels nacionalistes catalans. El segon, més recent, al País Basc amb un pacte establert entre PP i PSOE que va permetre acabar, de fet, amb la tradició de governs nacionalistes que havia estat la norma des que es va formar el primer govern autonòmic, l’any 1980. A partir d’aquesta experiència, el PP es deleix per poder fer ara el mateix a Catalunya encara que amb l’objectiu de donar el govern a CiU i posar punt i final a dos mandats seguits de govern tripartit.

En política dos més dos no sempre sumen quatre. Mariano Rajoy i Alicia Sánchez-Camacho potser no tenen en compte que la memòria col•lectiva, per curta que aquesta sigui, no oblida que a banda del recurs d’inconstitucionalitat que van presentar davant el TC, va ser també el Partit Popular qui mentint va atiar la campanya de recollida de signatures per evitar, segons ells asseguraven, que “Espanya es trenqués”. Era el mateix PP qui va promoure a Andalusia unes falques radiofòniques que feien demagògia en relació a una pretesa insolidaritat fiscal de Catalunya amb la resta de l’Estat. Clar que el PP, per la seva banda, podria treure profit de la divisió que la sentència del Tribunal Constitucional ha acabat provocant entre els partits polítics catalans que no s’acaben de posar d’acord quan a l’estratègia que cal seguir. Per això els populars es volen presentar com la veu serena que mai no han estat. Que ningú no caigui en el parany.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de juliol de 2010

L’accident de la nit de Sant Joan al baixador de Castelldefels ha estat, malauradament, metàfora quant al nostre comportament com a persones i quant al paper que esperem dels mitjans de comunicació en ocasió d’uns fets excepcionals en els que les emocions del moment es van acabar imposant a la raó. Una raó que ens obliga a no oblidar mai que el risc zero no existeix i que la seguretat absoluta és una condició impossible d’assolir, si més no per la variable que significa el comportament del factor humà.

Fa una setmana escrivia aquí mateix sobre la deriva que es ve observant al ‘The Times’ quan ha de fer petites concessions al sensacionalisme. Un fet que em portava a concloure que quelcom devia estar passant en l’àmbit mediàtic britànic quan un periòdic de la tradició, rigor i seriositat del ‘The Times’ actuava d’aquesta manera. Els mitjans de comunicació, davant situacions excepcionals i tràgiques com la viscuda la revetlla de Sant Joan, es deixen portar per l’emoció dels fets; una circumstància, aquesta, que deriva cap a una informació sovint esbiaixada i cap a un espectacle mediàtic de titular fàcil. El resultat: a l’aire queden flotant força dubtes, especialment quant a les responsabilitats, personals o no, que poden haver contribuït al desencadenament d’uns fets amb unes conseqüències tant dramàtiques en aquest cas per les persones que els varen viure de prop, per les famílies de les víctimes i per una altra víctima involuntària gairebé oblidada de tothom: el maquinista que conduïa el comboi que va segar de cop la vida a tretze persones i en va ferir una desena més.

És dur dir-ho així, però en l’origen del malaurat i segur que evitable accident de la revetlla de Sant Joan al baixador de Castelldefels, hi ha la responsabilitat de cadascuna de les persones que van prendre lliurament una decisió que això no obstant vulnerava les prohibicions més explícites. I quan es fa ús de la llibertat personal –més quan en el seu exercici es vulneren regles–, correspon a les persones que fan ús d’aquesta llibertat assumir-ne les conseqüències que se’n puguin derivar. És humà i fins i tot comprensible que en uns fets tant tràgics com els de la revetlla de Sant Joan, es busquin altres responsables si més no per fer més digerible el dolor que comporta la pèrdua violenta de sers estimats. D’aquí, però, a traslladar la responsabilitat d’una decisió personal i/o col·lectiva a possibles mancances per l’actuació d’instàncies públiques i/o administratives hi va un abisme. Una cosa ben diferent és que a partir de l’accident, se’n analitzin les causes i si és possible, s’adoptin més mesures encaminades a evitar-ne la seva repetició.

Sigui com sigui hi ha un factor que no hem vist gens reflectit en els mitjans de comunicació i que és el que es deriva del concepte de la responsabilitat social compartida. És a dir, la responsabilitat que com a societat hem d’assumir davant circumstàncies com les que comentem, per haver errat en la generació d’una consciència cívica que es porti a exercir la nostra llibertat personal i/o col·lectiva amb plena responsabilitat. Deia el recentment desaparegut Nobel de Literatura, el lusità José Saramago, que l’educació correspon a la família mentre que la formació correspon a l’escola, a la societat. Ens costa d’acceptar que el nostre comportament estigui subjecte en tot moment a les més elementals normes de convivència i de civisme democràticament establertes i acceptades. Unes normes que, això sí, no ens falta temps d’exigir dels altres però que reinterpretem al nostre gust quan ens toca aplicar-les a nosaltres mateixos. Des d’aquest punt de vista els mitjans de comunicació han/hem perdut una nova oportunitat de posar la societat davant el mirall per veure’ns-hi reflectits. Amb tots els pros i també amb tots els contres.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de juliol de 2010

Avui és un dia dels que passaran a la història i no precisament en un sentit estrictament positiu. Avui és un dia de desencís i d’indignació, com resaltava el president de la Generalitat de Catalunya en la seva declaració institucional de fa menys d’una hora. La sentència que aquesta tarda ha pronunciat el Tribunal Constitucional retalla i reinterpreta l’Estatut de Catalunya de 2006. Però fa quelcom més greu que això al negar la capacitat dels parlaments espanyol i català d’establir pactes polítics entre ells i al poble de Catalunya la possibilitat de pronunciar-se en referèndum en relació a aquests pactes. 

Avui el pacte establert entre Espanya i Catalunya ara fa quatre anys ha estat trinxat per un Tribunal Constitucional que durant aquest temps s’ha mostrat incapaç de resoldre l’atzucac en el qual havia entrar des del moment mateix que va admetre a tràmit els recursos d’inconstitucionalitat que sobre l’Estatut havia presentat bàsicament el Partido Popular. 

Avui, en un acte d’una certa prepotència, el Tribunal Constitucional –devaluat, desprestigiat, moralment deslegitimat i sobre tot caducat– ha decidit passar per damunt d’acords polítics i de ratificacions sobiranes per erigir-se en ”salvaguarda” de la Constitució, obviant el seu caràcter de Tribunal garantista que fins ara havia estat i retornant-nos també i en part a temps pretèrits que volíem superats.

Avui el Partido Popular ha culminat la seva aposta en relació al seu sentiment envers Catalunya. Un sentiment que possiblement continuarà condemnant a aquest partit a formar part del furgó de cua quant a les preferències de l’electorat català. 

Avui és un dia de desencís i indignació…

Demà ha de ser el primer dia d’una nova etapa en la que Catalunya faci sentir la seva força com a poble i la seva veu com a nació per mostrar i demostrar a tothom la confiança que tenim en el nostre futur. Un altre juny és aquí!

Influït per l’arribada del bon temps, per les primeres calors i pel desencís que sento quan m’adono que les fogueres rituals de la nit de Sant Joan no han cremat tot el què havien d’haver cremat, decideixo deixar-me portar per la temptació de comentar tres fets que no m’han deixat gens indiferent. 

Fet primer: De sorpresa en veure que s’apel•la a la nostra suposada i sovint maltractada consciència cívica per fer-nos notar que les retallades pressupostàries “són atemptatòries” pel nostre benestar. Bufa! No serà que les retallades pressupostàries disminueixen el volum de beneficis d’alguns negocis i això no els agrada als afectats? Ras i curt: les retallades del govern ens afecten a tots. Clar que seria més just que tothom en pagués les conseqüències  d’acord amb la capacitat econòmica de cadascú: més els que més tenen, menys els que menys tenen. Però és evident que no és així. Quan ens deien que tot anava tan bé, ningú no es recordava de nosaltres pobres mortals. Se’ns assegurava que els bons rèdits que alguns obtenien generaven guanys que a tothom beneficiaven (?). Que era millor no fer massa soroll, no fos cas que espatlléssim aquell pretès bon moment. Però els mals temps arriben i amb ells els discursos canvien ràpidament d’ordre i de sentit. I aquells que feia només uns mesos mai no ens havien ni ens haurien convidat a la seva taula, no dubten ara ni un minut en voler manipular les nostres conviccions i sentiments a la cerca del vot perdut. L’eterna cançó de l’enfadós: la crisi acaba tractant pitjor a uns més que no pas a uns altres. La prova d’aquesta evidència: els rics –aquells que disposen de més d’un milió de dòlars en inversions i productes financers–  van augmentar a casa nostre i el darrer any, un 12,5%. Sense més comentaris ni tampoc més paraules.

Fet segon: Félix Millet i Jordi Montull són a la presó. No pas per estafa i robatori continuat i confessat, com hauria d’haver estat. Hi són per indicis de trànsit d’influències. Davant aquesta circumstància, la tranquil•litat que sentim en pensar que s’ha fet justícia, es contradiu necessàriament amb el fet d’haver de reconèixer que la justícia l’ha errat. Perquè Millet i Montull no han ingressat a presó pel què s’ha comprovat que són, sinó preventivament (que vol dir també temporalment) només pels indicis del què possiblement podrien haver fet. Déu n’hi do! Per si amb aquest galimaties no n’hi hagués prou, l’advocat defensor de Millet, aprofita l’“avinentesa” per  posar de relleu aquesta incoherència de la justícia que envia a presó a unes persones per una causa “molt més menor que no pas la principal”. Amb arguments d’aquesta dimensió i amb decisions judicials impossibles de comprendre, no pot sorprendre a ningú que la desafecció de la ciutadania ja no es limiti a l’àmbit de la política sinó que s’estengui també al de la justícia. Viure per a veure!

Fet tercer: Què està passant que fins i tot la premsa britànica seriosa, de la qual el “The Times” n’és –n’era almenys fins ara– un clar exponent, ha de publicar a portada notícies més pròpies de la premsa sensacionalista? Si fa una setmana, “The Times” s’entretenia a comentar i vincular el suposat baix rendiment d’un futbolista d’elit amb la relació sentimental que aquest futbolista manté amb una periodista d’èxit, el darrer cap de setmana assegurava, també a portada, que Barcelona havia deixat caure “la màscara liberal” darrera la qual s’amagava. L’argument: els acords d’ajuntaments de prohibir la burka en espais municipals… Quan un mitjà de comunicació ha d’actuar d’aquesta manera és símptoma clar de la pèrdua de la seva condició de referent en el camp de les idees. Anem malament.

Els temps de crisis no perdonen a res i a ningú…

Publicat a Diari de Sabadell la Diada de Sant Joan de 2010

Un dels projectes de Llei en tràmit al Parlament de Catalunya és el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB); projecte que haurà de donar llum verda al naixement  d’un “nou” ens local de caràcter supramunicipal aglutinador i vertebrador de les actuals entitats metropolitanes del Transport, del Medi Ambient i dels Serveis Hidràulics i tractament de residus. L’objectiu del nou ens –hereu del què havia estat la Corporació Metropolitana de Barcelona dissolta ara farà 25 anys–, és el de planificar polítiques i serveis comuns per fer-les i fer-los més eficients en el conjunt dels 36 municipis que el projecte de Llei estableix com a àmbit territorial de l’Àrea. Coincidint amb el tràmit parlamentari, l’Ajuntament de Sabadell ha tingut l’encert d’organitzar un cicle de debat a partir d’una pregunta clau: Sabadell hauria de formar part d’aquesta nova entitat supramunicipal o no i en qualsevol cas per què. I és que d’entrada i sense entretenir-se massa en pros i contres, està clar que un hipotètic i neutral observador, en veure l’àmbit territorial que es preveu per l’AMB, s’acabaria preguntant en relació als criteris utilitzats per establir-lo. I això perquè a banda de dividir una mateixa comarca en dos àmbits, els límits proposats separen municipis, com és en el cas de Sabadell i de Barberà del Vallès que es troben separats per un mateix carrer, però units per quelcom més que una simple qüestió de bon veïnatge. Això no obstant, l’un –Barberà del Vallès– formarà part de l’AMB i l’altra –Sabadell– en quedarà exclòs, sense que aquesta circumstància sigui necessàriament ni bona ni dolenta.

D’aquí també que sense entrar a valorar algunes reflexions que es van fer en el decurs del primer dels debats del cicle “Sabadell i la futura AMB”, m’atreveixi a formular-ne una que neix de l’esperit que fa 150 anys va animar la redacció i aprovació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, conegut popularment com a Pla Cerdà que, d’una banda, va marcar un abans i un després transcendental per a la ciutat de Barcelona i pel seu entorn; i de l’altra va establir les bases per passar de la concepció d’una ciutat emmurallada al d’una nova ciutat capaç de liderar, motivar i implicar els llavors municipis de Sants, Les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí en un projecte comú. El Pla Cerdà no va ser la conseqüència d’un procés fàcil sinó el resultat d’una suma de factors i d’interessos d’entre els quals en sobresortien la ment visionària d’Ildelfons Cerdà i l’empenta d’uns barcelonins que sota el crit d’“A baix les muralles!” volien una Barcelona diferent, més plural, oberta a la gent i al país. Així, doncs, 150 anys després d’aquesta fita que va capgirar tants conceptes, potser és hora de plantejar-nos quin ha de ser el llegat que deixarem quant a la manera d’entendre la ciutat. Dit d’una altra manera: potser és el moment de pensar i de dibuixar una “ciutat metropolitana” més oberta, ordenada, potenciadora de valors, il·lusionadora… que té Barcelona com a centre, però que alhora lideri, animi i aglutini sota un mateix projecte de present i de futur les potencialitats que a l’entorn de la capital de Catalunya es donen. Potser és l’hora d’enderrocar altres muralles, menys físiques que les de fa 150 anys, però igual de limitadores; de decidir que la “nova” Diagonal d’aquesta “ciutat metropolitana” és la B-30, tal alguns ja defensaven fa anys amb la idea d’aquell projectat centre direccional del Vallès.

Al cap i a la fi Catalunya és avui un sistema de ciutat de ciutats que és, es mou sota el lideratge de la seva capital i del dinamisme d’aquesta nova “ciutat metropolitana”. Imaginar Catalunya o voler-la defensar d’una altra manera és tant com perdre oportunitats i deixar-se portar pel parany interessat d’un debat estèril que ens hauríem d’estalviar. Si més no després de les experiències que hem viscut i de les urgències que els temps actuals ens imposen.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juny de 2010

En relació a la qüestió de la qual es tracta en l’article precedent, disposeu de més opinions i documentació a Via Vallès.

Els esculls que contaminen l’ambient i que posen difícil aprofitar la més mínima oportunitat de recuperar part de la confiança perduda creixen dia rere dia. Un d’aquests esculls es sens dubte la virulència de la batalla política està adquirint darrerament. Només cal escoltar als uns i als altres per concloure que hi ha qui està obsedit en treure rèdit polític de la situació. Només cal escoltar a personatges de la vida política espanyola i també catalana per adonar-nos com la legítima crítica al govern ha donat pas ràpidament als en adjectius de baixa volada i a cridaners titulars mediàtics. No s’adonen els que així es comporten, que és en moments de crisis quan la importància de les persones és més determinant. Molt més que no pas la lluita per la conquesta del poder al preu que sigui. Falta i falla el diàleg entre govern i oposició. És cert. Però falta i falla més encara més aquella elegància política en les formes que al cap i a la fi és la que acaba per transmetre confiança. El govern no fa les coses bé. Malauradament, però, tampoc no les fa bé l’oposició i així, pel camí de la crispació serà pràcticament impossible aconseguir la tranquil•litat que fa falta per superar moments atzarosos com els actuals.

Els mercats –eufemisme que defineix perversos mecanismes de control no democràtic i especulatius–, diuen la seva a partir d’establir hipotètiques fortaleses, confiances i bones governances. Uns valors, aquests, que pugen o baixen segons siguin uns o altres els observadors i unes o altres les percepcions que els “mercats” tenen d’un país en un  moment determinat. Percepcions aixecades damunt d’intangibles. D’aquesta manera, “els mercats” penalitzen, per exemple, desencontres més o menys evidents entre líders i forces polítiques, econòmiques o socials d’un país. També el grau de crispació política. I quan l’entesa i la crispació política cotitzen a la baixa, sabem de sobres quines conseqüències se’n deriven. Llavors és el moment dels guions preescrits i de l’adopció de mesures imposades de les que, com estem veient aquests dies, no se’n escapa pràcticament ningú. D’acord amb aquest guió, la propera estació del nostre via crucis ha de ser la reforma del mercat laboral; una reforma que poc tindrà a veure amb la reforma per al mercat laboral que ens fa falta.

No podem oblidar que la crisi no és un problema només nostra. Afecta a totes les economies occidentals perquè aquesta és una crisi que apunta directament al cor de l’actual sistema econòmic que cal transformar amb urgència. És, sobretot, una crisi que posa en qüestió l’Estat del benestar que tants esforços i tant de temps ens ha costat conquerir. Rajoy i Aznar, que no militen precisament en aquesta divisió ni aquest model social d’Estat, s’erigeixen ara –per allò de “a río revuelto…”–, en fervents defensors de les classes socials més dèbils. El govern certament no ho fa bé i va amb una marxa forçada. Com també hi van d’altres governs més sòlids que no pas el nostre. El problema és que el PP com a alternativa de govern tampoc no ho està fent bé. Davant l’oportunitat de poder demostrar la seva responsabilitat i visió d’Estat prefereix mantenir-se  instal•lat en la seva estratègia de “com més malament millor”. No deuen ser conscients els populars del “boomerang” amb el qual estan jugant. S’obliden que mitjançant la política de terra cremada que practiquen, deixen darrere seu un terreny erm sense possibilitats que a curt i a mig termini hi fructifiqui res. Però ells, els populars, malgrat els advertiments que els seus col•legues polítics europeus els fan de crida a la responsabilitat, continuen a la seva… Els “mercats” se’n aprofiten i la ciutadania en pateix més encara les conseqüències. 

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juny de 2010

Són necessaris molts grans d’arena per fer una platja, de la mateixa manera que calen bones iniciatives per remuntar situacions complicades. Sabem, però, que no només amb bones iniciatives n’hi ha prou per acabar amb la crisi i que calen alguns ingredients més per a poder-ho fer. Sigui com sigui una cosa és certa: a l’hora de fer front a adversitats no s’hi val només a rondinar. Millor serà que ens mirem nosaltres mateixos i posem en valor les potencialitats que indubtablement tenim i anotem les oportunitats que segur disposem. Si ho fem, descobrirem que som capaços d’identificar més potencialitats i oportunitats que no pas suposàvem, tant a escala local com comarcal. I és que Sabadell i la seva comarca presenten una bona estructura empresarial a partir de la qual i en funció de les oportunitats que vagin apareixent, poder refer si cal trajectòries i posar-les en la senda de valors de futur.

La setmana passada, al Vapor Llonch, es presentava el Clúster Salut de la Conca del Ripoll i Terrassa que es perfila com a una “nova” màquina tractora de l’economia local i comarcal si ens atenem als resultats obtinguts de l’anàlisi que ajuntaments i ACC1Ó han fet durant els darrers mesos. Un clúster que s’ha de sustentar, desenvolupar i consolidar a partir de les potencialitats que la comarca presenta en aquest àmbit. D’una banda, pel treball i la qualitat dels centres hospitalaris terrassencs i sabadellencs i dels grups de recerca que des d’aquests mateixos centres i des de les universitats investiguen. De l’altra, per l’activitat d’empreses rellevants del sector, unes 160, que operen en el territori definit pel clúster. A això s’ha de sumar la decisió dels governs autonòmic i locals d’afavorir el desenvolupament i la consolidació del clúster en el procés encaminat a l’establiment d’un nou model productiu basat en una major competitivitat. En aquest context cal remarcar com una oportunitat més el naixement del Parc Empresarial de Sabadell que posarà a disposició de les empreses uns espais privilegiats de relació i de comunicacions en tots els ordres i sentits.

Hem d’aplicar-nos i no perdre l’oportunitat d’aquest Clúster Salut per consolidar sinèrgies i  dinamitzar aquest sector empresarial i productiu potent del qual disposem. Un sector, el de la salut, que reclama alt valor afegit i que per això mateix proporciona renovades oportunitats tant a empreses existents com a persones emprenedores suficientment formades, motivades i disposades a crear-ne de noves. Clar que per tal que tot plegat funcioni cal garantir-nos el més essencial: tenir confiança en les nostres possibilitats i establir un diàleg franc i obert entre els agents (centres de recerca, empreses, administració…) per identificar projectes, especialment a l’entorn de les especialitats mèdiques i de salut en les quals, segons els experts, som referents: diagnosi mèdica a través de la imatge, monitorització d’hospitals i cosmètica-farmàcia per al tractament de pells sensibles.

Per sortir de la crisi no podem esperar ni solucions màgiques ni que aquestes ens vinguin donades des de fora. Ho sabem de sobres. Sabem també, perquè així ho reflecteixin els estudis econòmics i empresarials, que el Vallès Occidental és la comarca catalana amb un índex més elevat d’empreses de base tecnològica que per les seves característiques demanden persones altament formades. Un capital triple –el de les persones, les empreses i la formació— absolutament fonamental per enfortir i desplegar una “nova” indústria capaç d’identificar i desenvolupar projectes basats en la recerca i en la transferència de coneixement i de resultats d’aquesta recerca a la societat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juny de 2010