‘Vallesos’

Thursday, 20/11/2014 (08:23)

Se’n parla poc, qui sap perquè és un fet que potser ens passa desapercebut: els vallesans (entès com el conjunt de persones que habitem al Vallès Oriental i al Vallès Oriental) sentim orgull de pertinença a la comarca que ens acull. Un exemple: si ens hi fixem, ens adonarem que són catorze de la seixantena llarga de municipis ubicats als ‘vallesos’, els que afegeixen al seu topònim primer el descriptiu comarcal ‘del Vallès’. Cert, que com passa amb Castellar del Vallès, o amb Sant Quirze del Vallès o amb Barberà del Vallès, això pot obeir al fet de diferenciar-se d’altres indrets de Catalunya –o de fora– amb els quals comparteixen topònim. Però no és menys cert que no trobarem cap més comarca catalana que en la seva nòmina de poblacions presenti tants municipis que a l’hora de diferenciar-se toponímicament d’altres, hagin optat per l’opció d’afegir al nom del municipi el de la comarca. Sigui com sigui hem de concloure que ser del Vallès confereix caràcter. En tenim un altre exemple en els versos de dos significats poetes i escriptors vallesans coetanis –l’un de Sabadell, i l’altra de Terrassa (nascut per cert a la Creu Alta quan aquest barri avui sabadellenc encara pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa)–, que des de l’exili imposat per la dictadura del general Franco, cantaven les excel·lències de la seva comarca d’origen. Em refereixo, d’una banda, a Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1996) que en les seves ‘Corrandes d’exili’ descriu al Vallès com la terra en la que ‘tres turons fan una serra / quatre pins un bosc espès / cinc quarteres massa terra’, i que remata amb un sonor ‘com el Vallès no hi ha res’; i de l’altra, a Ferran Canyameres (1898-1964), que en la seva ‘Oda al Vallès’ sintetitza allò que la nostra comarca és físicament i humanament a través d’aquests breus versos prenyats de sentiment: ‘Terra fèrtil, roca viva / farga i fàbrica, taller, / bosc d’estampa, gent activa, / blat en sitja i vi al celler’, que també culmina més endavant amb un no menys expressiu ‘no hi ha res com el Vallès’.

Més enllà, però, d’aquesta visió poètica, el cert és que el Vallès (els ‘vallesos’) avui està format per una munió de municipis dinàmics que són encapçalats per les seves tres ciutats capitals: Granollers, Terrassa i Sabadell. En el conjunt d’aquests municipis vallesans, hi vivim 1,5 milions de persones que d’entre d’altres aspectes, tenim en comú un territori divers i ric, amb una potencialitat econòmica i social fora de qualsevol dubte. La millor mostra la tenim en la B-30, autèntic carrer major del Vallès, on s’hi concentra una potent indústria que fa d’aquesta zona la més industrial i competitiva de Catalunya, i molt possiblement també del sud d’Europa. Un carrer major que també és via de comunicació per excel·lència entre vallesans, i que sense haver de passar per Barcelona, ens uneix a les comarques del Maresme i del Baix Llobregat. La B-30 és de fet una infraestructura que precisament pel paper que juga en el territori, s’ha de veure reforçada en molts sentits. També quant a una altra infraestructura cabdal, la ferroviària, a partir de posar en valor la línia per la qual circulen les mercaderies que no tenen la seva destinació a Barcelona, i des de fa uns pocs anys també combois de rodalies –l’R8– que enllacen Martorell amb Granollers passant per la UAB. Una característica gens menor d’aquesta línia és que en el seu recorregut es creua amb les línies R1 (Maçanet – Molins de Rei per Barcelona), l’R3 (L’Hospitalet de Llobregat – Vic – Puigcerdà), i l’R4 (Barcelona – Sabadell – Manresa) que són operades per Renfe, i l’S1 (Barcelona – Terrassa) i l’S2 (Barcelona – Sabadell) que ho són pels FGC, malgrat que no en tots els casos s’hi acabi interconnectant. D’aquesta manera es perd l’oportunitat d’avançar cap a una necessària estructura de xarxa de transport ferroviari metropolità, talment com molt sovint s’ha destacat des de l’entitat Via Vallès.

El potencial formatiu, tecnològic, empresarial i humà de la B-30 –com a zona industrial de Barcelona per excel·lència, però també com a comarca que disposa d’un pes destacat en l’economia del país–, reclama no ser menystinguda per més temps. D’aquí que ha de ser necessàriament bo que entre les ciutats capitals del Vallès siguem capaços d’identificar objectius comuns, la consecució dels quals només beneficis ha de reportar a la comarca.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de novembre de 2014

 

I ara què toca fer?

Thursday, 13/11/2014 (08:40)

No hi ha manera. De res no sembla haver servit que en el somniat 9N es mobilitzessin a Catalunya prop de 2,5 milions de persones per participar activament en una jornada festiva, i de reivindicació nacional. A hores d’ara s’han fet anàlisi de tota mena en relació a la jornada, tant pel que fa a la participació com entorn els resultats que s’obtingueren arran el procés participatiu. Però com molt bé s’assegurava abans que coneguéssim dades de participació ciutadana, no es tractava de conèixer el sentit del vot, que també, com de saber quantes persones es mobilitzarien. Que la jornada es pogués desenvolupar enmig d’un clima de convivència i de respecte, sense que per part del govern estatal es plasmés en fets, en intervencions policials, les amenaces velades d’intervenció que sobre el procés s’havien formulat, feia suposar que Mariano Rajoy esperava passés el 9N per obrir l’escletxa a un possible diàleg amb Artur Mas.

Però no. Els que això crèiem, anàvem errats. Molt errats. Diumenge mateix, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, compareixia davant els mitjans al més pur estil Rajoy, és a dir sense donar opció a ser preguntat. Ho va fer per reiterar el presumpte caràcter il·legal del procés participatiu que s’acabava de fer a Catalunya. Era aquesta la primera prova que el govern del PP no pensava apartar-se ni un mil·límetre del seu posicionament i del sentit del seu discurs. Prova que dissortadament es va veure referendada l’endemà mateix amb les intervencions de Dolores de Cospedal, Esteban González-Pons, i Alicia Sánchez-Camacho, que fins i tot van intensificar la duresa del discurs de Catalá en una mostra evident de l’obsessió del PP de buscar dimonis allà on només hi havia un clam unànime de protesta i de reclam d’un canvi radical en les relacions (o millor no relacions) entre Catalunya i Espanya. I això sense deixar de banda el rebuig a una situació social i econòmica que en comptes de millorar tendeix a empitjorar.

Comptat i debatut, el problema (‘la cosa’ com ho anomenava Mariano Rajoy) persisteix. I la reacció des de Madrid ha estat la de continuar preferint emprendre accions judicials que apostar per actuacions polítiques. De fet això tampoc no ens pot estranyar, atès que la preferència del PP per la via judicial li ve de lluny. Com a mínim des que va presentar recursos d’inconstitucionalitat a l’Estatut de Catalunya de 2006 aprovat per dos parlaments sobirans (l’espanyol i el català), i referendat per la ciutadania. I quan l’aposta és judicialitzar la política, aquesta deixa de ser. Els desencontres polítics s’han de resoldre des de la política, i mai no es poden deixar a mans de la justícia a la que, per allò de la separació de poders en un Estat democràtic, no li ha de correspondre aquesta funció. Un joc al qual sembla haver-se prestat el Tribunal Constitucional a l’admetre a tràmit qüestions que molt possiblement haurien d’haver-se despatxat retornant-les als polítics amb el mandat explícit que complissin amb la seva feina, i que les resolguessin. La suma d’aquests factors, i el no continuat a tot per l’actual govern estatal, és el què més ha fet per afegir adeptes a la nòmina de persones que, independentistes o no, estan fartes a Catalunya del govern de l’Estat, dels seus incompliments, de les seves traves, de les seves intromissions, del seu tracte injust…

Passat el 9N ens trobem on pràcticament estàvem fa una setmana. En tot cas sí que ha canviat l’estat majoritari d’opinió que abans es decantava a favor d’ERC, i que ara sembla fer-ho a favor de les tesis d’un Artur Mas que ha sortit reforçat del 9N, i ho pot ser més encara si es concreta la querella que la fiscalia li pot presentar. Un Mas que això no obstant, abans de fer cap més pas, vol esgotar les escasses possibilitats de diàleg amb el govern de Madrid que tal com li estan anant darrerament les ‘coses’ a Mariano Rajoy, hauria de tenir la dignitat de dimitir. Però ja sabem que aquest verb és de molt difícil conjugació a aquestes nostres latituds…

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de novembre de 2014

9N

Sunday, 09/11/2014 (17:31)

Aquest text resumeix el ‘somni’ que anhelo sigui ben aviat un fet al meu país. És alhora el text que després d’escriure’l en una butlleta, i de registrar-me com a votant, he introduït a l’urna. A l’hora de l’escrutini, la papereta serà declarada ‘no vàlida’. Ben bé que ho sé! Però amb aquest meu gest de dipositar la meva papereta-somni-desig a l’urna participativa, he volgut posar de relleu allò que vinc i continuaré defensant fins que calgui: que ningú no ens pot negar el dret a decidir, ni ara, ni mai; i que tampoc ningú no ens pot segrestar el dret a un debat franc i obert sobre el model de país que volem per aquesta nostra estimada pàtria que és Catalunya.

No sóc profeta…

Thursday, 06/11/2014 (09:26)

No sóc profeta, ni aspiro a ser-ne. Tampoc no tinc cap bola de vidre per entreveure que ens depararà el futur més immediat. D’aquí que a hores d’ara, quan publico aquestes ratlles i només falten tres dies pel 9N, res no m’atreveixi a avançar en relació a què ha de passar a partir de dilluns, l’endemà mateix que l’esperat 9N formi part de la història després d’una nova i més que segura alta mobilització ciutadana, i que de nou ens trobem davant el dilema del camí que ens cal prendre si de veres volem sortir de l’atzucac polític en el qual ens trobem instal•lats.

Vivim instal•lats en una situació política que, paradoxalment, es caracteritza per l’absència de la política entesa com a instrument capaç de trobar solucions en dies i circumstàncies complexes, i no pas perpetuar i/o engrandir problemes. És evident que en aquesta tessitura no ens hi podrem mantenir per massa temps més, i que és urgent trobar-ne una sortida que vulguem o no passa en primera instància per unes eleccions anticipades a Catalunya. Unes eleccions que tal com estan les coses haurien també de ser avançades a nivell d’Estat, tant per la incapacitat demostrada pel govern estatal de dialogar i negociar alternatives viables al ‘problema’ que per a ell representa Catalunya, com pels casos de corrupció que tan directament l’afecten sense que facin res per combatre’ls. Unes eleccions, les de Catalunya, que al seu torn ens hauran d’obrir les portes a un debat fins ara molt amagat, entorn el model d’Estat que, amb independència o sense, defensa per a Catalunya cada formació política, i com aquest nou Estat que hem de construir s’ha de relacionar amb el seu entorn, sobretot amb Espanya i amb la Unió Europea de la que ben pocs voldrien veure’s exclosos.

Però no és únicament la situació política la que en aquests moments ens hauria de preocupar. Hi ha una altra situació, la social, que es caracteritza per un creixent malestar entre la ciutadania com a conseqüència també de la corrupció política, però sobretot de les desigualtats socials que s’estan donant i que tendeixen a empitjorar. Una situació, la social, de la que tampoc no se’n parla, i a la que no acaben de prestar l’atenció necessària els partits polítics que avui encara són hegemònics en l’arc parlamentari, i que precisament pel seu allunyament lent però inexorable de la ciutadania, es troben en risc de veure’s superats per moviments ciutadans i polítics nous, impensables fa només uns pocs anys, hereus en gran part d’aquell 15M de 2011 al que ningú no va fer-ne massa cas.

Fa pocs dies coneixíem el contingut de nous informes, elaborats en aquest cas per Càritas i per Unicef, que ens posaven sobre la pista dels perquès d’aquest creixent descontentament social. Ho feien amb dades contundents que no ens poden de deixar indiferents. Veiem-ne algunes. Espanya és el país d’Europa amb una més alta població juvenil ‘militant’ a les files dels ni-ni, és a dir dels joves que ni estudien, ni treballen. La pobresa infantil augmenta a casa nostra, i en la gravetat d’aquesta situació només som superats a Europa per dos països. I encara una tercera dada: l’exclusió social a Catalunya afecta a hores d’ara a uns 2 milions de persones, o el què és el mateix, a més de 500 mil famílies, o a 1 de cada quatre catalans i catalanes…

La contundència d’aquestes dades haurien de desautoritzar qualsevol discurs ampul•lós que ens vulgui fer creure que malgrat no ho acabem de percebre, estem sortint de la crisi… Discursos que a més de negar l’evidència, pretenen tapar la realitat social que avui presenta el país (el d’aquí i el d’allà), talment com si només fos conseqüència de la crisi econòmica. I de ben segur que això no és ben bé així.

Tenim un problema polític evident, però també ens trobem davant una realitat de descohesió social que sovint oblidem…

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de novembre de 2014

‘Què fort!’

Thursday, 30/10/2014 (09:00)

L’expressió que dóna títol a aquest post és una de les més populars usades a l’hora de manifestar perplexitat davant una determinada manera de fer per part d’una persona o d’un col•lectiu (polític, econòmic, social o cultural) que des del nostre punt de vista vulneri flagrantment les normes de coherència i de respecte que sempre haurien de presidir els comportaments tant personals com col•lectius. Davant la que ens està caient al damunt en matèria de corrupció, és segur que aquesta expressió la podríem repetir una i mil vegades cada dia.

Aquesta setmana l’encetàvem amb el ressò mediàtic d’unes declaracions de la ínclita Dolores de Cospedal, i de la no menys sagaç Esperança Aguirre, seguides d’unes altres del president Rajoy. Declaracions que per suma i a modus de síntesi urgent, venien a dir que el PP també se sentia aclaparat pels casos de corrupció que afloraven un dia sí i un altre també. Davant això algú encara es preguntarà si aquests nous casos tampoc no tenen res a veure amb els populars com es pretenia amb els casos Gürtel, Fabra, i Palma Arena. Per si no n’hi havia prou, Esperança Aguirre –oportuna i disposada a disparar la primera— al comparèixer davant els mitjans de comunicació per espolsar-se de qualsevol possible esquitx que li pogués arribar, demanava perdó per les confiances que havien estat dipositades en persones que ara s’havia demostrat eren corruptes. L’actitud d’Aguirre obligà a Rajoy a canviar el seu discurs habitual, i demanar també perdó a la ciutadania aprofitant la compareixença al Senat d’abans d’ahir. Per cert, no seria aquesta una manera clara de reconèixer responsabilitats?

Coincidint amb aquesta moguda, un diari madrileny s’afanyava a escampar la notícia que atribuïa la titularitat d’uns comptes bancaris a Suïssa i a Andorra a Xavier Trias, alcalde de Barcelona. Unes hores més tard, el govern espanyol decidia posar en marxa la maquinària de l’Estat per ‘prohibir’ el nou 9N. Ja vaig escriure fa un parell de setmanes que si el govern espanyol es comportava amb intel•ligència, res no faria per evitar que el procés participatiu substitutori de la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional que alhora substituïa el referèndum sobre el futur de Catalunya es pugues portar a terme. Però no ha estat així, i el govern espanyol ha preferit deixar la intel•ligència a una banda, i actuar amb l’objectiu de ‘prohibir’ també el procés participatiu, i contribuir d’aquesta manera a engruixir una mica més la nòmina d’independentistes a Catalunya.

I mentre tota aquesta escenografia se’ns fa present de manera interessada des dels mitjans de comunicació, hi ha ‘coses’ (Rajoy dixit) que el país (el d’aquí i el d’allà) ha de continuar patint perquè no troben forat en les ‘atapeïdes’ agendes dels nostres representants polítics (?). Seria el cas per exemple, de les possibles responsabilitats que caldria depurar quant als brots de legionel•la de Sabadell i de Ripollet que varen fer 6 i 4 víctimes mortals respectivament. Fins avui, malgrat la gravetat del cas i del temps transcorregut des que es va produir el primer brot, cap explicació ni cap compareixença per explicar amb detall què va passar, i per què. Ni tant sols s’han demanat excuses per haver ‘adjudicat’ l’origen del brot de Sabadell a una empresa radicada en el barri de Gràcies, que les anàlisis efectuades han demostrat que no hi tenia res a veure.

Així els dies van passant, i entre una cosa i una altra, aviat pràcticament ningú no es recordarà dels brots ni de les seves conseqüències. I tanmateix tampoc ningú n’haurà d’assumir cap responsabilitat…

‘Què fort!’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de novembre de 2014

Eleccions

Thursday, 23/10/2014 (07:35)

El darrer cap de setmana l’he passat a Madrid compartint uns dies amb un grup de persones arribades de totes les terres de l’Estat. Com que es tractava d’una trobada familiar, algú va suggerir en arribar que, sobretot, no parléssim de política! Però aquest desig va acabar essent més un suggeriment que no pas una realitat, ja que a mesura que la trobada avançava, primer d’una manera bilateral, després més en grup, es va acabar parlant del ‘procés’ que Catalunya viu. He de confessar que temia el moment en què el ‘tema’ pogués aparèixer. Però també he de confessar la meva sorpresa positiva davant el fet que quan se’n va parlar, el diàleg s’imposés a la trifulga a despit que cadascú argumentava i defensava els seus punts de vista com considerava ho havia de fer. Mentiria si digués que hi havia un cert acord en les posicions de fons que tant els uns com els altres mantenien. Tanmateix sí que hi va haver en tot moment un profund respecte per les posicions que cadascú defensava. En allò, però, en què tothom coincidia era en les causes que havien abonat la creixent desafecció entre Catalunya i Espanya, i com a conseqüència, també el creixement del sentiment independentista a Catalunya. I és que tant els que defensàvem que el dret a decidir és un dret consubstancial en democràcia, com els que consideraven que Catalunya per ella sola no podia decidir el seu futur al marge de l’actual Estat, coincidíem en constatar que la política entesa en tota la seva grandesa, estava absent en el conflicte que es dóna entre Catalunya i Espanya. Tot plegat perquè la POLÍTICA –així en majúscules— feia temps que es trobava a faltar, i que sense POLÍTICA no era possible resoldre el desencontre. La negació a tot des de l’Estat en base a una Constitució que data del 1979 n’és de ben segur una de les causes, però tampoc no ens enganyem, no és pas la única.

I és que no es pot entendre la situació per la qual travessem en les relacions (o en les no relacions) entre Catalunya i Espanya només a partir de les formes diferents d’entendre l’organització de l’Estat que es donen al llarg i ample del territori. La política, amb el pas del temps, s’ha anat allunyant de la ciutadania; d’una ciutadania –que també cal dir-ho–, ha preferit deixar a mans dels polítics la governança del país sense assumir en cap cas les responsabilitats que com a societat civil ens pertoquen. I quan nous problemes s’afegeixen als ja existents (com els derivats de la crisi econòmica, amb l’atur i la pèrdua de múscul de l’Estat del benestar al capdavant), quan no es té la percepció que des de la política es fa el què cal fer, i quan el clima de corrupció s’estén com un taca d’oli per tot el país (el d’aquí i el d’allà) sense que des de les estructures polítiques s’adoptin mesures amb la contundència i amb la celeritat que seria desitjable, és també quan la ciutadania pren plena consciència que són els que més tenen i els que més haurien d’aportar a les arques comunes, els que es mostren menys solidaris en tots els ordres i sentits.

Quan tot això passa i quan no es perceben voluntats per acarar situacions complexes que afecten de ple a la ciutadania, és també quan aquesta mateixa ciutadania, empesa per un lògic sentiment de ‘ja n’hi ha prou’ s’aparta dels discursos buits de contingut dels partits polítics –que no pas de la política– i s’alinea al costat de moviments associatius transversals que, d’entrada, es mostren més sensibles a algunes demandes socials àmpliament compartides. El resultat és que la força de les mobilitzacions acaba per ultrapassar els plantejaments dels partits polítics, incapaços com són d’escoltar aquestes demandes. És també llavors quan el risc que els partits es quedin sols augmenta, i per no perdre pistonada, els partits es veuen forçats a marxar a remolc dels moviments socials que pensaven controlar, però que ara s’adonen no controlen. I quan aquesta situació es dona com ara passa, per no ajornar més aquests estat de coses, s’imposa consultar a la ciutadania, i fer-ho a partir de programes i de propostes clares que no deixin marge a l’ambigüitat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’octubre de 2014

Sosté Rajoy…

Thursday, 16/10/2014 (08:00)

“La raó cívica que batega en el millor periodisme resulta ser una manera idònia de donar compliment al mandat d’Espriu –de qui celebràvem just fa un any [el centenari]–, segons el qual hem d’assegurar la fermesa dels ‘ponts del diàleg’. Aquesta és avui la tasca de tothom: del periodisme i de l’opinió pública, de la societat civil, d’empresaris i treballadors, i també, per descomptat, dels responsables polítics, que més que mai estem cridats a seguir el consell que va donar la gran ploma de Gaziel: “conèixer-se a fons, compenetrar-se, transigir, pactar”. Com molt bé les cometes delaten, aquestes paraules no són pas meves. Són del president del govern espanyol Mariano Rajoy que les va escriure en un article publicat diumenge a El País titulat ‘Els ponts de diàleg’, tot coincidint amb la posada en marxa de l’edició digital en català d’aquest rotatiu espanyol.

Dissortadament estem massa acostumats a què, des de Madrid, quan es parla de Catalunya per fer-nos la rosca, ens recordin, ens citin, o ens recitin passatges dels nostres poetes, historiadors, o escriptors més solvents i reconeguts. El problema rau en què quan ho fan se’ls veu el llautó, i és potser per això que normalment escullen una cita que els va bé, però que si ens atenem als fets, és evident que no comprenen. I és que ni tan sols s’aturen a pensar en quin moment, i en quin context les cites que reprodueixen foren dites o escrites. Tot i que això ja és preocupant, encara ho és més quan com és en el cas d’aquest article signat per Rajoy, s’arriba gairebé al sarcasme al voler quedar bé amb un diari que com tothom sap no li és gens plaent, i amb una ciutadania, en aquest cas la catalana, que a hores d’ara no es creu res del que pugui venir del govern central. Perquè ja em diran com es pot creure a algú que s’atreveix a escriure sense immutar-se gens ni mica que cal assegurar ‘ponts de diàleg’ (se suposa que entre Catalunya i Espanya), quan són ell i els seus els que els dinamiten a cada instant. I per reblar el clau del sarcasme, després de citar a Espriu, Rajoy s’atreveix encara amb una altra cita, en aquest cas de Gaziel (Agustí Calvet i Pascual, 1887-1964) en la que l’il·lustre escriptor i periodista vaticinava que la manera de resoldre els contenciosos entre Espanya i Catalunya era aprofundint en la mútua coneixença, transigint i pactant. Uns vaticinis que el president del govern espanyol tampoc no està disposat a aplicar-se, tal com ha demostrat a bastament. Com deia la meva àvia, Rajoy és del que té ‘receptes que per a ell no vol’. I ja que parlem del Gaziel tan reclamat i ara recordat, deu ser oportú fer memòria de la visió privilegiada que sobre l’esdevenidor ell tenia quan reflexionava entorn la incapacitat d’Espanya per vertebrar-se, i l’eterna tendència de Catalunya a ficar-se en un atzucac…. I és que a voltes el temps no sembla haver passat.

Amb l’article de Rajoy que estic comentant queda sobradament demostrat que la distància que existeix entre allò que s’escriu i allò que es practica és sovint abismal en alguns polítics. Val la pena recordar al president del govern espanyol, i als desmemoriats de sempre, que en l’origen de la desafecció entre Catalunya i Espanya hi nien moltes i diverses causes. Algunes venen de molt lluny. D’altres són més recents, com la campanya que el PP va liderar contra Catalunya en ocasió de de l’Estatut de 2006, amb recollida de signatures inclosa, o els recursos interposats davant el Tribunal Constitucional qüestionant aquest mateix Estatut. D’aquí que de res no serveix posar-se la pell de bé de paraules manllevades a d’altres quan no s’està pel diàleg, i menys per la negociació. Al cap i a la fi, són els fets els que acaben donant o traient raó. I a hores d’ara res no fa pensar que més enllà de les preteses bones paraules, hi hagi cap mena de propòsit d’acarar amb valentia i amb decisió un vell però també nou problema: la relació a establir entre Catalunya i Espanya en el marc d’una Unió Europea que també viu i passa per les hores més baixes des de la seva fundació.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’octubre de 2014

De l’astúcia i de la política

Wednesday, 15/10/2014 (21:22)

Ho escrivia fa només uns dies aquí mateix: quan des de l’Estat espanyol s’addueixen raons de legalitat per fer ‘fracassar’ el dret d’un poble a decidir el seu futur, hora és de ser pragmàtics i d’actuar amb el cap clar i serè, no marejar més la perdiu, i anar directe al gra. En unes altres paraules, quan el referèndum o la consulta o el què sigui ens és negat, i no és possible portar-la a terme en unes condicions de legitimitat democràtica suficients als ulls de tothom (de dins i de fora de Catalunya), és quan cal ser valents i apostar per unes eleccions anticipades. Unes eleccions a través de les quals la ciutadania podrà decidir a qui atorga el seu suport, a partir de quin programa i de quin posicionament polític de cara al futur. La convocatòria d’eleccions –que no ens la poden prohibir–, té a més un gran avantatge: que els partits s’hauran de deixar d’eufemismes, per dir les coses pel seu nom. És a dir hauran de definir-se quant al model de país pel qual cadascuna de les forces polítiques aposta, així com els continguts d’aquest model.

Però quan en comptes de fer el què toca, s’opta solament per l’astúcia associada només a un moviment de peça que ningú no esperava que des del govern es produís, és senyal de que s’ha abandonat la política per entrar en un altre terreny. I és que la darrera jugada del president Mas d’anunciar que el 9N hi haurà urnes i paperetes, i que per tan es votarà sense explicar com i de quina manera, sembla més una altra forma de provocar que Madrid acabi també per prohibir aquesta ‘participació’ que per no tenir ni tan sols tindrà la més mínima legitimitat democràtica en la qual poder-se sustentar i argumentar.

Davant això poden passar només dues coses:

a)      Que Madrid caigui en el parany, i prohibeixi aquesta consulta-participació que el president ahir proposava. En aquest cas Mas es veurà reforçat en el seu discurs sobiranista, però la ciutadania haurà perdut un altre llençol en aquesta nova bugada. 

b)      Que per una vegada Madrid actuï amb intel·ligència (cosa que a les alçades que som ja és molt suposar!), i no caigui en el parany. Que deixi, en definitiva, que l’escenificació d’una votació naïf  s’acabi fent.

En ambdós casos, dissortadament, una mateixa conclusió: la possibilitat de fer el ridícul davant nosaltres mateixos i davant el món, i acabar perdent (en tot o en part) la credibilitat que havíem adquirit als ulls de molts de fer les coses ben fetes. I com molt bé sabem, la credibilitat és un valor que costa molt de guanyar i ben poc de perdre. I com deia el president Josep Tarradellas, en aquesta vida es pot fer tot menys el ridícul. I el ridícul es corre el risc de fer-lo quan és prefereix apostar per l’astúcia sense política que consisteix en buscar més l’error del contrari que no pas l’encert propi… 

Notes esparses…

Thursday, 09/10/2014 (08:00)

L’observació, sempre parcial, personal i intransferible del moment pel qual políticament i socialment estem travessant, em porta a escriure aquestes notes esparses que com el mateix adjectiu indica, són notes soltes que no necessàriament han de formar part d’un conjunt.

1. Bé està, i només faltaria que no fos així, que reclamem i que reivindiquem el dret a decidir el nostre futur com a país. Bé està que ho fem, i que tinguem per sempre més en compte que aquest dret –el de decidir– ens ha d’assistir en tot moment. No hauria de poder ser que un Estat que com l’espanyol es diu democràtic, negui l’exercici d’un dret tan bàsic com ho és el de pronunciar-nos quant al futur que volem pel nostre país. Escric això perquè així ho crec i així ho he defensat i ho continuaré defensant. Però també ho escric per deixar constància que els drets que reclamem per a nosaltres, mai no els podem negar a altres. Menys encara a cap poble que els reclami, per lluny de nosaltres que aquest es trobi. És en aquest sentit que he de recordar que el Parlament de Catalunya, en sessió plenària del darrer 10 de juliol, votava en contra del dret a l’autodeterminació pels pobles palestí i kurd, i en contra també del dret a un referèndum vinculant pels sahrauís (*). Cal tenir-ho ben present en aquests moments d’efervescència, per ser com a mínim conseqüents i coherents amb el què nosaltres reclamem. I és que a la vida res no és d’un blanc impol•lut ni tampoc d’un negre absolut com a voltes se’ns vol fer creure…

2. Llegeixo a la revista ‘Capçalera’ del Col•legi de Periodistes de Catalunya un article signat pel professor Enric Castelló del Grup de Recerca en Comunicació Asterisc de la Universitat Rovira i Virgili, on sota el títol ‘El periodisme davant el conflicte’ s’escriu que avui, a Espanya i a Catalunya, “es prima un periodisme categòric, contundent i alineat, i es troba a faltar la figura del periodisme distanciat, amb criteri propi, que fuig de la classificació, reputat per la independència”. Fa justament una setmana m’arribava una nota del Consell Professional de TV3 en la que es denunciava que la televisió pública catalana sobredimensionava en alguns casos determinades informacions, mentre que en d’altres hi passava per sobre de puntetes. Com a exemple citava el cas Pujol que no havia merescut “cap mena de programa especial”. La nota del Consell Professional continuava reclamant a la direcció de l’emissora una actuació més ajustada a “criteris periodístics a l’hora de decidir els programes especials”, i demanava la utilització dels “mateixos arguments per a tots els fets que interessen els ciutadans” ja que si “una majoria social vol votar” també hi havia “una majoria social que vol la veritat sobre el cas Pujol”, reblava el comunicat. Aquesta nota del Consell Professional de TV3 es feia pública un més després que el Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV3 hagués reflexionat a l’entorn de la possibilitat “que com passa a la societat, hi hagi una majoria pro consulta o pro independència a la Redacció de TVC”, però que aquesta circumstància no podia justificar que com a professionals s’enganyés als ciutadans “donant-los propaganda enlloc d’informació”.

3. A Madrid estant descol•locats. Rajoy ni sap ni vol sortir del jardí en el qual s’endinsà convençut que el ‘procés’ català era com una mena de suflé. No s’ha adonat encara que ell i el seu govern augmenten la nòmina d’independentistes a cada pas que fan, i a cada paraula que diuen. Així ha estat com les oportunitats d’asseure’s a negociar han anat passant, l’una darrera l’altra. I ara com abans, el no a tot continua essent la única estratagema que els del PP apliquen. Però Madrid no ens pot prohibir que votem… Que votem si més no un nou Parlament de Catalunya. I a les alçades que som, aquesta deu ser la sortida ‘legal’ que ells no ens poden negar. Clar que unes eleccions obligarà a què cada partit i coalició es defineixi quant a la proposta de país que defensa. Clar, també, que aquesta seria la manera que coneguéssim quin és el model d’Estat que des de cada formació política es proposa per la nova Catalunya. Al cap i a la fi, la ciutadania té tot el dret a decidir a partir de saber què se’ns proposa per quan siguem més grans…

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 d’octubre de 2014

(*) Veure ‘Diari de Sessions del Parlament de Catalunya’ corresponent al plenari 10 de juliol (que podeu consultar clicant aquí mateix). A partir de la pàgina 50 el lector hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA sobre la política exterior del govern de Catalunya.

Oportunitats

Thursday, 02/10/2014 (09:57)

No ens hauríem de queixar, dit sigui de ‘bon rotllo’, però amb una bona dosi d’ironia. I és que portem uns mesos en què Sabadell no ha deixat de ser notícia en els mitjans de comunicació. Clar que malgrat que la meva àvia assegurés que és ‘important que parlin de tu, encara que sigui per bé!’ –donant per entès que el més ‘normal’ és que es parli de tu malament–, a mi no em satisfà gens ni mica que es parli de nosaltres com a col•lectivitat, i que no es faci precisament a fi de bé. Els casos Mercuri i les seves ombres allargades, i ara el bacteri de la legionel•la i les seves dissortades conseqüències per la salut de les persones afectades, han fet que l’edifici dels Jutjats, la plaça de l’Ajuntament, les instal•lacions d’aire condicionat de l’Eix Macià, i la façana de l’Hospital de Sabadell del Parc Taulí, siguin com una mena d’icones sabadellenques als ulls dels telespectadors, així com les imatges més difoses a través dels periòdics i de les revistes.

No es pot amagar que Sabadell també és això… Però no per això hem de deixar de reivindicar que Sabadell n’és, sortosament, moltes d’altres, a despit que aquestes altres no mereixin l’atenció mediàtica que haurien de merèixer (i valguin totes les redundàncies expressament aquí utilitzades!). Qui sap si tot plegat és una més de les tradicionals conseqüències del centralisme barceloní que exerceixen els mitjans de comunicació que solen recordar-se de Santa Barbarà quan trona. És a dir que només s’adonen que a l’altra banda de Collserola hi ha vida quan en l’horitzó hi apareixen núvols de tempesta en forma de successos singulars capaços d’atreure l’atenció dels focus mediàtics. I aquí no s’hi valdria a adduir allò tan repetit de que és notícia que una persona mossegui a un gos (l’excepcionalitat), i no pas a l’inrevés (la normalitat).

Mentre es dilucida judicialment i políticament el cas Mercuri, i mentre s’acaba amb la soca originària del brot de legionel.la, el cert és que la ciutat continua fent la seva vida. Potser lentament. Potser enmig de massa silenci, aclaparada pels esdeveniments. Potser amb una autoestima col•lectiva que està en les seves hores més baixes. És així com tot allò que ens podria lluir acaba per quedar injustament relegat a un segon o a un tercer terme, com si no existís. Sabadell, amb casos Mercuri, de legionel•la o sense, continua essent una ciutat viva, que fa moltes coses i que les fa bé. Com qualsevol altra ciutat, Sabadell és el resultat de la suma de l’activitat que generen el seu comerç (per cert de força qualitat), el seu teixit empresarial (que segons acabem de saber es troba entre els que disposen de millor salut de Catalunya), o de les més de 400 entitats (entre institucions científiques, cíviques, i culturals) amb les quals la ciutat compta. Activitats, però, que no acabem de trobar la manera de ser posades en valor ni internament, ni externament. Des d’aquest punt de vista, haurem d’admetre que aquella altra vella dita popular que resa allò de que ‘A Sabadell, cadascú va per ell!’ continua essent vigent. I quan això és així, quan ignorem –per desconeixement o voluntàriament– la tasca que fan els altres i ens limitem a anar a la nostra, és també quan correm el risc de dividir esforços en perjudici de tots.

Sabadell disposa de singularitats que ens fan diferents a ciutats veïnes i que no sabem ‘capitalitzar’ en el doble sentit de valor i de lideratge en el territori. I quines són aquestes singularitats? Doncs si gratem una mica en descobrirem fàcilment algunes com ho són uns equipaments que són únics a Catalunya i a Espanya (Museu del Gas, o l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont), amb centres de formació i recerca (com el Parc Taulí), una programació cultural que conté una temporada de Música de Cambra, d’Òpera, de concerts simfònics, de teatre, de conferències, d’exposicions…, Unes entitats esportives que, a banda dels clàssics C. E. Sabadell o del C. N. Sabadell, passegen amb èxit i arreu el nom de la ciutat. I la llista podria continuar…

Ens convé que d’una vegada ens traiem la son de les orelles, i potenciem i donem valor a aquestes nostres singularitats, i activitats definidores del nostre caràcter…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’octubre de 2014