Clima

Thursday, 18/12/2014 (08:27)

Les persones que habitualment em llegeixen saben de la tendència que tinc a posar en valor  l’interès que el patrimoni natural del rodal sabadellenc presenta. D’aquí que no pugui estar-me en aquesta ocasió de referir-me als efectes devastadors que sobre el rodal va tenir el temporal de vent de la setmana passada, i que, dissortadament, va fer tres víctimes mortals a la veïna ciutat de Terrassa, alguns ferits a Sabadell, i que alhora obria una ferida profunda en paratges propers i estimats per nosaltres que trigarà anys i anys a ser sanada. El bosc de Can Deu, un dels indrets més concorreguts pels sabadellencs per les múltiples possibilitats d’esbargiment que fins ara oferia, és exponent dels molts danys que la ventada va causar, i dels esforços que caldrà esmerçar per tal que el bosc es recuperi de la desfeta que ha patit. Caldrà, però, que passin algunes dècades abans no poder gaudir de nou del valor paisatgístic del nostre rodal amb la mateixa plenitud que se’ns mostrava fins fa uns dies. No estem acostumats a viure fenòmens atmosfèrics tan violents com els que vàrem viure la setmana passada. No hi estem nosaltres, ni tampoc hi estaven els boscos del nostre entorn que s’han vist més afectats.

Sabem sobradament que les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I allò que no imaginàvem pogués passar mai, acaba passant en un segon, en un minut, o en unes hores… I és que la naturalesa res no entén d’experiències viscudes o no, i només li calen la coincidència de certes condicions climàtiques per transformar la seva cara habitual d’amabilitat, i desfermar la seva força damunt un territori que precisament per no estar-hi habituat, n’acaba pagant un peatge molt elevat. Al Vallès no es coneixien precedents de ventades tan extremes. Clar que tampoc res no en sabíem d’altres fenòmens meteorològics excepcionals que s’han esdevingut en les darreres dècades, com és el cas de les pluges torrencials i de la nevada fora mida que al Vallès vàrem viure el 1962. Tanmateix ens haurem d’anar acostumant a fenòmens climàtics poc habituals que no deixen de ser un avis en relació a les conseqüències d’un canvi climàtic que no ens acabem de prendre seriosament.

Els danys de la ventada han estat ja avaluats econòmicament, però els danys paisatgístics operats en la nostra memòria són incalculables. Sigui com sigui s’imposa passar pàgina amb celeritat per posar-nos mans a la feina, i garantir que amb l’esforç conjunt de tothom puguem assentar unes bases fermes que possibilitin la recuperació dels espais naturals malbaratats.

L’episodi climatològic viscut a casa nostra, coincidia en el temps amb les primeres sessions de la cimera mundial del clima clausurada diumenge passat a Lima. Una cimera que semblava abocada a un nou fracàs, però que al darrer moment fou capaç d’assolir un acord històric que obre l’esperança a poder acarar la cimera de totes les cimeres sobre el canvi climàtic que tindrà lloc a París el proper any, en unes millors perspectives. El caràcter històric de l’acord assolit a Lima pels 196 països representats, parteix del compromís que assumiren tots els països participants, de quantificar i anunciar quines seran les actuacions que pensen desplegar en el seu territori l’any 2015 encaminades a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per primera vegada, els països participants en una cimera sobre canvi climàtic, s’hauran mostrat disposats a fer quelcom per a fer-hi front. Es podrà adduir que el compromís assolit a Lima no obliga a una reducció immediata d’emissions de gasos com reclamaven les organitzacions ecologistes participants en la cimera. Però que això sigui així no treu que de facto, l’acord signifiqui un primer gran pas per aconseguir que a la Conferència París 2015 es fixi i es ratifiqui l’objectiu d’un nou protocol, vinculant i universal, sobre la protecció del medi ambient.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de desembre de 2014

Dues ànimes

Wednesday, 17/12/2014 (20:00)

Busco al diccionari les accepcions del substantiu portada. De les quatre que hi figuren, em fixo en dues: la que el vincula amb les “obres d’ornamentació que es fan per realçar la façana principal de certs edificis, prenent com a motiu el seu portal d’entrada”, i la que es refereix a la primera plana d’un diari o d’una revista. I si m’he fixat en aquestes dues accepcions és perquè són també les que tenen a veure amb la ciutat que avui acull aquesta mostra de l’ARA. A Sabadell –als sabadellencs– ens urgeix realçar la nostra façana col·lectiva, certament una mica deteriorada. Ens cal posar la portada de la ciutat en valor, hem de treure partit de les oportunitats de què disposem, que són moltes i molt bones. Els darrers temps, per ben diverses causes, aquell sabadellenquisme que ens caracteritzava ha deixat pas a un cert pessimisme que crec que no ha estat mai suficientment justificat. Potser sí empès en part pel fet que Sabadell ha estat sovint notícia més per allò que no ens plau que no pas per allò que tenim i que ens abelleix. I ja que parlem de notícies i de portades, bo serà escriure que Sabadell disposa d’ingredients suficients (humans, paisatgístics, econòmics, associatius, culturals…) que ens capaciten per ser portada en qualsevol mitjà i en qualsevol moment. Ens passa, però, que al nostre ADN encara domina més el “a Sabadell cadascú va per ell” que no l’aposta per posar en valor el capital humà, i el coneixement del qual disposem, que també us puc assegurar no és pas poc.

Diu la saviesa popular que la cara és l’expressió nítida de l’ànima. Per extensió, la portada –sigui d’una ciutat o d’un mitjà de comunicació– és també la millor expressió possible per conèixer l’estat d’ànim d’allò que nia al seu interior. L’ARA, en la seva curta però fructífera trajectòria, ha fet de les seves portades peça i senyal per mostrar-se tal com és, sense ambigüitats i amb molta il·lusió. A través de les seves portades hem pogut deduir l’estat d’ànim de la publicació –dels que la fan possible– en cada moment i circumstància. Aquesta ha estat, sens dubte, la base del seu èxit editorial: sempre s’ha presentat davant els seus públics lectors amb honradesa, coherència, i nitidesa, que al cap i a la fi són les millors virtuts que voldríem poder identificar fàcilment en qualsevol mitjà de comunicació… I, per extensió, també en qualsevol col·lectivitat.

Publicat al catàleg de l’exposició de portades del diari ARA al Casal Pere Quart. 17 de desembre de 2014 – 18 de gener de 2015

Joan Barril i Cuxart

Saturday, 13/12/2014 (07:46)

Avui dissabte. Primeríssima hora del matí. El ‘tintineix’ del mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge. L’obro. Simplement diu això: ‘El Joan [Barril] acaba de morir’. Se’m fa un nus a la gola, i el record em vola fins a finals de l’estiu de 1981, quan ens disposàvem a obrir la mostra ‘Sabadell proposa’ al vell Vapor de Can Borràs (on avui s’aixeca l’Escola Creu Alta). És migdia. El dia és una mica tapat i molt xafogós. Em trobo al pati del Vapor amb un jove periodista de 27 anys. Jo no en tenia tampoc llavors gaires més. Ens presenten. Parlem una estona, i quedem per veure’ns amb més calma l’endemà. Compartim una llarga conversa. Fins i tot ens confessem l’un a l’altre. Tampoc llavors no eren temps fàcils. Abans de donar per acabada la nostra conversa, a partir d’una reflexió que ell em fa, descobreixo la vessant humana –la professional ja l’havia descobert- d’aquell jove periodista que es deia Joan Barril.

A partir d’aquells dies, ell i jo manteníem una bona relació que es feia més o menys propera físicament, segons les circumstàncies professionals de cadascú i de cada moment. Barril va ser, encara que per pocs mesos, responsable de Premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Jo ho era de l’Ajuntament de Sabadell. Conservo i acabo de repassar la lletra que em va adreçar per explicar-me els motius que el portaven a deixar la tasca de Cap de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, alhora que ens citàvem per una propera trobada es clar, davant una bona taula… Vàrem complir amb aquesta cita, i amb moltes més…

Professionalment ens retrobarem més tard a la revista ‘El Món’, a la tertúlia el ‘Cafè’ de Ràdio 4, a ‘La R-pública’ de la COMRàdio, i a l’espai ‘Entrevista’ de Barcelona TV, mitjans i espais que el Joan va dirigir, i als quals m’havia convidat a participar. També coincidirem com a socis en un projecte empresarial vinculat amb la comunicació que, dissortadament, no va acabar de reeixir.

Des d’aquell ‘Sabadell proposa’ que serví per reflexionar sobre el futur de la ciutat immersa, també llavors, en una profunda crisi, Barril havia estat en diverses ocasions més a la nostra ciutat, fos per compartir taula d’amics (com sempre ben triada, parada, i regada), o per recollir guardons literaris als quals s’havia fet mereixedor. Cal recordar que ell guanyà el Premi de sàtira Pere Quart (1988) de l’Ajuntament de Sabadell i Edicions La Campana, amb ‘Un submarí a les estovalles’, i posteriorment el Premi Sant Joan (2010) de Caixa Sabadell, amb ‘Les terres promeses’.

Altres, amb més encert que no pas jo ho faig ara, en moments de profunda emoció i sentiment, escriuran i opinaran sobre ell, i la seva obra.

Però avui dissabte, de matinada, el Joan ens ha dit adéu. I jo, empès pel batibull de records, no vull –no puc– deixar d’escriure unes ratlles com aquestes de testimoniatge. Els que l’estimàvem ens hem quedat una mica més orfes que no pas ahir mateix érem. El temps imposa la seva raó, i aquells que ens han precedit i ens han acompanyat al llarg de la nostra vida se’ns van fent de mica en mica invisibles…

Del Joan trobaré –trobarem– a faltar moltes coses. Però sobretot trobarem a faltar la serenor, la saviesa, la precisió en els mots que a través de les seves reflexions ens traslladava.

Descansi en pau.

Publicat a PAIOS, el 13 de desembre de 2014

Lletra a Rajoy

Thursday, 11/12/2014 (07:04)

Confesso, senyor president del govern espanyol, que estic fart d’escoltar com a gran argument per combatre el desencontre evident i creixent entre Catalunya i Espanya, que vostè és la garantia de continuïtat de la unitat del territori estatal. Però més enllà d’aquest fútil argument i del no a tot, deixi’m que li faci notar que, mentre, la situació política, social i econòmica per la qual Espanya travessa es degrada dia rere dia.

No sóc profeta i no sé, senyor Rajoy, si Espanya s’acabarà trencant o no, i si s’acaba esquinçant territorialment, si això s’esdevindrà abans o després que vostè deixi de ser president del govern espanyol. Un fet, aquest de deixar de ser president del govern, que, permeti’m que li digui amb tota la franquesa, succeirà tant bon punt se celebrin les properes eleccions generals que vostè haurà de convocar, sigui per esgotament legal de l’actual legislatura, sigui per alguna circumstància imprevista que l’obligui a fer-ho de manera avançada. Tanmateix no li hauria de quedar cap dubte que amb l’actitud sorda i intransigent de la que vostè fa gala, l’Espanya que diu defensar pot acabar feta bocins. I si això passa, li correspondrà a vostè un doble i ben galdós honor: passarà a la història com el que fou el darrer president de l’actual Estat espanyol, i sense voler-ho, actor principal de la causa independentista.

Perquè vostè, senyor Rajoy, obsessionat com està per allò que creu és un ‘problema’ català, no s’adona que la mobilització ciutadana que a Catalunya es ve produint des de fa uns anys, té correspondència amb les mobilitzacions socials que es donen a la resta d’Espanya malgrat no disposin ni de la força ni de la unitat que a Catalunya avui presenten. És la mobilització dels indignats, farts de com vostè concep l’Estat, de com els grans partits fan i practiquen la política. És la mobilització dels que reclamen solucions davant els creixents problemes que contribueixen a ampliar la fractura social. És la mobilització dels que clamen contra la corrupció, contra l’alarmant manca d’ètica política. És la mobilització dels que no poden comprendre l’especial manera que vostè i els seus govern tenen de la solidaritat que ha d’existir entre les nacionalitats i les regions de l’Estat, i que fa que les que més aporten a les arques comunes siguin, paradoxalment, les que proporcionalment menys retorns tenen en serveis i inversions.

Per si no se’n ha adonat, senyor Rajoy, li faig notar que la única i gran diferència existent entre els moviments socials que aquí i a la resta d’Espanya reclamen la regeneració de la democràcia, així com canvis en les formes de governar, de fer i d’entendre la política, rau en què mentre a Catalunya és el moviment associatiu de base i el procés sobiranista els que actuen com a principals catalitzadors de la indignació ciutadana, a la resta de l’Estat ho són els nous moviments socials dels que ‘Podemos’ n’és a hores d’ara el seu màxim exponent.

Senyor Rajoy, no hi doni més voltes. Vostè té un problema amb Catalunya, però el té també amb la ciutadania de la resta de l’Estat. Una ciutadania farta de paraules buides i de promeses no acomplides. Farta de tanta hipocresia quan es tracta de la urgent necessitat d’acarar la sagnia –moral i econòmica- de la corrupció en totes les seves formes. Farta de retallades que soscaven perillosament els fonaments de l’Estat del benestar, amb l’educació, la sanitat, i l’assistència social al capdavant.

És per aquestes i per moltes raons, que a hores d’ara resulta evident que la seva actitud inamovible ja no és només garantia d’indissolubilitat de l’Estat, sinó que més aviat ho comença a ser de tot el contrari…

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de desembre de 2014

Mas – Rajoy

Thursday, 04/12/2014 (08:19)

No es tracta d’analitzar ara si la proposta que el president Mas va fer fa una setmana davant un auditori fidel al Fòrum Barcelona és o no és la més convenient. I això simplement perquè al president Mas l’hi assisteix –només faltaria!- tot el dret a manifestar allò que ell creu i pensa que és el millor per a Catalunya. És, tanmateix, el mateix dret que assisteix a qualsevol altra persona o grup social o polític a expressar la seva visió quant al què considera és el més convenient per a la gent del nostre país. A partir d’aquest axioma, ha de ser bo que les propostes que es vulguin i es puguin formular es posin damunt la taula per a ser debatudes en igualtat de condicions. En conseqüència cal entendre que en el debat entorn les idees, no hi poden tenir cabuda les ‘no propostes’, és a dir la negació d’ofici a tot allò que el contrari argumenti.

I és el cas que el ‘no’ –que les ‘no propostes’-, continua essent l’actitud que exhibeix el president del govern espanyol quant als posicionaments que des de Catalunya es formulen, i especialment quant al pla sobiranista del president Mas. Una actitud, la de Rajoy, que va mantenir-se inalterable dissabte passat en l’acte organitzat pel Partit Popular a Barcelona; acte del que alguns esperaven, il·lusament, que el president del govern espanyol fes l’ullet que permetés pensar que es podia obrir la possibilitat d’un procés de negociació política entre Catalunya i Espanya. Feia només uns pocs dies que després del 9N, i des de les antípodes geogràfiques i ideològiques, Rajoy reconegués davant els mitjans de comunicació que l’acompanyaven, que potser no s’havia explicat prou bé en relació a la visió i plans que ell tenia per a Catalunya, i que per això aprofitaria una propera visita que tenia programada Barcelona per explicar-se millor. Però res de res… Rajoy vingué, marxà, i tot continua igual que fins ara havia estat…

Rajoy i la seva cohort es podien haver estalviat perfectament el viatge llampec que varen fer a Barcelona per cloure un acte de partit, i per proclamar davant dels seus que el pla del president Mas no portava a enlloc, sense que, com sempre, proposés cap mena d’alternativa… I malgrat no sigui ara el moment de discernir si el pla de Mas porta o no a enlloc, és, es vulgui o no, un pla. És a dir una proposta a prendre en consideració al costat d’altres que hauran de avaluades per la ciutadania a través de les urnes, en una convocatòria d’eleccions autonòmiques que no s’hauria d’ajornar per massa temps més. El país -Catalunya, però també Espanya- es troba enrocat arran el debat sobiranista. Mentre, sembla que ens ‘oblidem’ de com el país està econòmicament, i sobretot socialment parlant, i de si des del govern de Catalunya es fa quelcom més que discursos i actes escenogràfics per lluitar contra el frau i la corrupció, per establir millors condicions per a la indústria, per fomentar la creació de llocs de treball, per acarar els greus desajustaments socials que tan perillosament s’estan instal·lant en la nostra societat…

Podem discutir si el pla que proposa Mas és viable o no. Però el què no pot ser discutible, ni -com diuen els castellans- ‘de recibo’, que per tota resposta a la seva proposta, el president espanyol es limiti a repetir enfadosament allò que sobradament sabem. El fons de la qüestió és que Mas té un pla, al que Rajoy només hi contraposa el ‘no’ a tot. I aquest és el desideràtum. Davant això s’imposa saber què en pensa de tot plegat la ciutadania. Dit d’una altra manera: s’imposa no ajornar més la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques que hauran de permetre conèixer què i com pensen no només el president Mas, sinó també cadascuna de les forces polítiques presents a Catalunya. A la ciutadania ens convé saber no només quin futur ‘estatus’ polític propugna cada partit per Catalunya, sinó també quin és el model político-econòmico-social que proposen. I a partir d’aquest coneixement que reclamem, decidir…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de desembre de 2014

A voltes amb la Plaça Major

Thursday, 27/11/2014 (11:48)

Així es veia a vol d’ocell el centre de Sabadell un dia de mercat l’any 1927 quan les Burrianes separaven la plaça Major de la ‘moderna’ plaça del Dr. Robert, i de la plaça de Sant Roc. El Mercat central, del que a la part superior esquerra de la fotografia en podem veure els primers treballs de construcció, no s’inauguraria fins el 1930. 

Molt s’ha dit i escrit en relació al resultat que avui podem percebre de la pretesa culminació del projecte urbanístic que coneixem com del Passeig de la Plaça Major; un projecte que, per cert, respon a una denominació que molts voldríem veure substituïda per la de Plaça Major. No es tracta ara i aquí de fer d’aquest projecte inacabat una defensa, simplement perquè si se’m pregunta al respecte, hauré de convenir que a hores d’ara tampoc a mi em convenç del tot. Però assenyalats aquests extrems, m’hauré d’afanyar a escriure que abans d’exercitar-nos en el sa exercici de la crítica, potser també val la pena que ens fem algunes reflexions. En suggereixo aquestes que segueixen.

La primera, entorn un fet que no admet discussió: el projecte Plaça Major no està acabat, i dissortadament, tampoc ho estarà fins que d’una banda, els pàrquings de la plaça del Dr. Robert i de la plaça Major s’uneixin i funcionin com un de sol, i de l’altra, que l’estació central dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a Sabadell funcioni a ple rendiment. Fins llavors, i fins que es col·loquin els elements singulars que estan projectats per ser ubicats a la plaça –la pèrgola dissenyada per l’Alfons Borrell, i l’element d’aigua, a punta i punta de la plaça–, no podrem parlar de projecte acabat.

La segona reflexió que proposo té a veure amb els ‘pecats originals’ que condicionen el resultat final del projecte. El primer pecat comés, fa anys, quan a algú se li va ocórrer construir un pàrquing subterrani a la plaça del doctor Robert a tocar mateix de l’Ajuntament; una decisió que havia de condicionar per sempre més l’evolució de la mobilitat al centre de la ciutat. El segon comés, fa menys anys, quan s’adoptà la decisió d’ubicar l’estació central dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya al subsòl de la plaça Major. La suma d’ambdós ‘pecats’ fa que avui, des de la Rambla i fins a la plaça de l’Àngel, sota els nostres peus s’estengui una immensa caixa de formigó, principal causant que en superfície dels espais més cèntrics de la ciutat (plaça del Dr. Robert, Plaça Major, i Passeig Manresa), no s’hi puguin plantar els arbres que molts hi voldríem veure.

Una tercera reflexió apuntaria vers la certesa que qualsevol espai ciutadà només adquireix el seu més ple sentit quan la ciutadania l’adopta, l’adapta i l’ocupa. El projecte inacabat de la plaça Major presenta, malgrat tots els contres que es vulgui fer notar, unes característiques que el singularitzen, i que permetran que al centre de la ciutat hi tinguin cabuda esdeveniments de la més diversa tipologia i format. Un bon exemple d’usos diversos que la plaça Major pot acollir el tenim aquests dies amb la pista de gel, instal·lació a la qual s’unirà la tradicional Fira nadalenca de Santa Llúcia. Per extensió, durant la resta de l’any, la plaça Major podrà i haurà d’acollir altres esdeveniments per ser com és un espai privilegiat de centralitat i d’encontre ciutadà. Que així sigui depèn en gran part de la ciutadania mateixa. I serà a partir d’aquestes experiències, i de l’obligada espera que les circumstàncies imposen abans no es pugui donar per acabat el projecte, que disposarem de temps suficient per observar, proposar, i portar a terme les adaptacions que s’estimin oportunes.

I encara una darrera observació, més que no pas una reflexió: els espais ciutadans són, per definició, espais dinàmics que amb el pas del temps evolucionen. La plaça Major i els seus entorns conformen un conjunt d’aquests espais de ciutat que amb el pas dels anys han evolucionat, tot i haver de reconèixer que no sempre ho han fet amb l’encert que hauria estat desitjable. Així, bo serà recordar als defensors d’un preexistent i mitificat ‘passeig de tota la vida’, que ara fa 100 anys, el centre de la ciutat ben poc tenia a veure amb el què avui és… En el camí hauran quedat la ‘vella’ plaça Major, les peixateries, o els edificis i estrets carrerons de les Burrianes… Per cert, totes elles, peces urbanístiques i arquitectòniques que en algun moment havien estat característiques de la nostra ciutat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de noviembre de 2014

La plaça de l’Ajuntament un dia de Festa Major (que se celebrava a primers del mes d’agost coincidint amb la festivitat de Sant Félix, l’1 d’agost), i la plaça Major vista des del llavors estret carrer de Manresa, amb les Peixateries al fons, i darrera seu les Burrianes. Ambdues imatges daten de la dècada dels anys vint del segle passat. 

‘Vallesos’

Thursday, 20/11/2014 (08:23)

Se’n parla poc, qui sap perquè és un fet que potser ens passa desapercebut: els vallesans (entès com el conjunt de persones que habitem al Vallès Oriental i al Vallès Oriental) sentim orgull de pertinença a la comarca que ens acull. Un exemple: si ens hi fixem, ens adonarem que són catorze de la seixantena llarga de municipis ubicats als ‘vallesos’, els que afegeixen al seu topònim primer el descriptiu comarcal ‘del Vallès’. Cert, que com passa amb Castellar del Vallès, o amb Sant Quirze del Vallès o amb Barberà del Vallès, això pot obeir al fet de diferenciar-se d’altres indrets de Catalunya –o de fora– amb els quals comparteixen topònim. Però no és menys cert que no trobarem cap més comarca catalana que en la seva nòmina de poblacions presenti tants municipis que a l’hora de diferenciar-se toponímicament d’altres, hagin optat per l’opció d’afegir al nom del municipi el de la comarca. Sigui com sigui hem de concloure que ser del Vallès confereix caràcter. En tenim un altre exemple en els versos de dos significats poetes i escriptors vallesans coetanis –l’un de Sabadell, i l’altra de Terrassa (nascut per cert a la Creu Alta quan aquest barri avui sabadellenc encara pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa)–, que des de l’exili imposat per la dictadura del general Franco, cantaven les excel·lències de la seva comarca d’origen. Em refereixo, d’una banda, a Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1996) que en les seves ‘Corrandes d’exili’ descriu al Vallès com la terra en la que ‘tres turons fan una serra / quatre pins un bosc espès / cinc quarteres massa terra’, i que remata amb un sonor ‘com el Vallès no hi ha res’; i de l’altra, a Ferran Canyameres (1898-1964), que en la seva ‘Oda al Vallès’ sintetitza allò que la nostra comarca és físicament i humanament a través d’aquests breus versos prenyats de sentiment: ‘Terra fèrtil, roca viva / farga i fàbrica, taller, / bosc d’estampa, gent activa, / blat en sitja i vi al celler’, que també culmina més endavant amb un no menys expressiu ‘no hi ha res com el Vallès’.

Més enllà, però, d’aquesta visió poètica, el cert és que el Vallès (els ‘vallesos’) avui està format per una munió de municipis dinàmics que són encapçalats per les seves tres ciutats capitals: Granollers, Terrassa i Sabadell. En el conjunt d’aquests municipis vallesans, hi vivim 1,5 milions de persones que d’entre d’altres aspectes, tenim en comú un territori divers i ric, amb una potencialitat econòmica i social fora de qualsevol dubte. La millor mostra la tenim en la B-30, autèntic carrer major del Vallès, on s’hi concentra una potent indústria que fa d’aquesta zona la més industrial i competitiva de Catalunya, i molt possiblement també del sud d’Europa. Un carrer major que també és via de comunicació per excel·lència entre vallesans, i que sense haver de passar per Barcelona, ens uneix a les comarques del Maresme i del Baix Llobregat. La B-30 és de fet una infraestructura que precisament pel paper que juga en el territori, s’ha de veure reforçada en molts sentits. També quant a una altra infraestructura cabdal, la ferroviària, a partir de posar en valor la línia per la qual circulen les mercaderies que no tenen la seva destinació a Barcelona, i des de fa uns pocs anys també combois de rodalies –l’R8– que enllacen Martorell amb Granollers passant per la UAB. Una característica gens menor d’aquesta línia és que en el seu recorregut es creua amb les línies R1 (Maçanet – Molins de Rei per Barcelona), l’R3 (L’Hospitalet de Llobregat – Vic – Puigcerdà), i l’R4 (Barcelona – Sabadell – Manresa) que són operades per Renfe, i l’S1 (Barcelona – Terrassa) i l’S2 (Barcelona – Sabadell) que ho són pels FGC, malgrat que no en tots els casos s’hi acabi interconnectant. D’aquesta manera es perd l’oportunitat d’avançar cap a una necessària estructura de xarxa de transport ferroviari metropolità, talment com molt sovint s’ha destacat des de l’entitat Via Vallès.

El potencial formatiu, tecnològic, empresarial i humà de la B-30 –com a zona industrial de Barcelona per excel·lència, però també com a comarca que disposa d’un pes destacat en l’economia del país–, reclama no ser menystinguda per més temps. D’aquí que ha de ser necessàriament bo que entre les ciutats capitals del Vallès siguem capaços d’identificar objectius comuns, la consecució dels quals només beneficis ha de reportar a la comarca.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de novembre de 2014

 

I ara què toca fer?

Thursday, 13/11/2014 (08:40)

No hi ha manera. De res no sembla haver servit que en el somniat 9N es mobilitzessin a Catalunya prop de 2,5 milions de persones per participar activament en una jornada festiva, i de reivindicació nacional. A hores d’ara s’han fet anàlisi de tota mena en relació a la jornada, tant pel que fa a la participació com entorn els resultats que s’obtingueren arran el procés participatiu. Però com molt bé s’assegurava abans que coneguéssim dades de participació ciutadana, no es tractava de conèixer el sentit del vot, que també, com de saber quantes persones es mobilitzarien. Que la jornada es pogués desenvolupar enmig d’un clima de convivència i de respecte, sense que per part del govern estatal es plasmés en fets, en intervencions policials, les amenaces velades d’intervenció que sobre el procés s’havien formulat, feia suposar que Mariano Rajoy esperava passés el 9N per obrir l’escletxa a un possible diàleg amb Artur Mas.

Però no. Els que això crèiem, anàvem errats. Molt errats. Diumenge mateix, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, compareixia davant els mitjans al més pur estil Rajoy, és a dir sense donar opció a ser preguntat. Ho va fer per reiterar el presumpte caràcter il·legal del procés participatiu que s’acabava de fer a Catalunya. Era aquesta la primera prova que el govern del PP no pensava apartar-se ni un mil·límetre del seu posicionament i del sentit del seu discurs. Prova que dissortadament es va veure referendada l’endemà mateix amb les intervencions de Dolores de Cospedal, Esteban González-Pons, i Alicia Sánchez-Camacho, que fins i tot van intensificar la duresa del discurs de Catalá en una mostra evident de l’obsessió del PP de buscar dimonis allà on només hi havia un clam unànime de protesta i de reclam d’un canvi radical en les relacions (o millor no relacions) entre Catalunya i Espanya. I això sense deixar de banda el rebuig a una situació social i econòmica que en comptes de millorar tendeix a empitjorar.

Comptat i debatut, el problema (‘la cosa’ com ho anomenava Mariano Rajoy) persisteix. I la reacció des de Madrid ha estat la de continuar preferint emprendre accions judicials que apostar per actuacions polítiques. De fet això tampoc no ens pot estranyar, atès que la preferència del PP per la via judicial li ve de lluny. Com a mínim des que va presentar recursos d’inconstitucionalitat a l’Estatut de Catalunya de 2006 aprovat per dos parlaments sobirans (l’espanyol i el català), i referendat per la ciutadania. I quan l’aposta és judicialitzar la política, aquesta deixa de ser. Els desencontres polítics s’han de resoldre des de la política, i mai no es poden deixar a mans de la justícia a la que, per allò de la separació de poders en un Estat democràtic, no li ha de correspondre aquesta funció. Un joc al qual sembla haver-se prestat el Tribunal Constitucional a l’admetre a tràmit qüestions que molt possiblement haurien d’haver-se despatxat retornant-les als polítics amb el mandat explícit que complissin amb la seva feina, i que les resolguessin. La suma d’aquests factors, i el no continuat a tot per l’actual govern estatal, és el què més ha fet per afegir adeptes a la nòmina de persones que, independentistes o no, estan fartes a Catalunya del govern de l’Estat, dels seus incompliments, de les seves traves, de les seves intromissions, del seu tracte injust…

Passat el 9N ens trobem on pràcticament estàvem fa una setmana. En tot cas sí que ha canviat l’estat majoritari d’opinió que abans es decantava a favor d’ERC, i que ara sembla fer-ho a favor de les tesis d’un Artur Mas que ha sortit reforçat del 9N, i ho pot ser més encara si es concreta la querella que la fiscalia li pot presentar. Un Mas que això no obstant, abans de fer cap més pas, vol esgotar les escasses possibilitats de diàleg amb el govern de Madrid que tal com li estan anant darrerament les ‘coses’ a Mariano Rajoy, hauria de tenir la dignitat de dimitir. Però ja sabem que aquest verb és de molt difícil conjugació a aquestes nostres latituds…

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de novembre de 2014

9N

Sunday, 09/11/2014 (17:31)

Aquest text resumeix el ‘somni’ que anhelo sigui ben aviat un fet al meu país. És alhora el text que després d’escriure’l en una butlleta, i de registrar-me com a votant, he introduït a l’urna. A l’hora de l’escrutini, la papereta serà declarada ‘no vàlida’. Ben bé que ho sé! Però amb aquest meu gest de dipositar la meva papereta-somni-desig a l’urna participativa, he volgut posar de relleu allò que vinc i continuaré defensant fins que calgui: que ningú no ens pot negar el dret a decidir, ni ara, ni mai; i que tampoc ningú no ens pot segrestar el dret a un debat franc i obert sobre el model de país que volem per aquesta nostra estimada pàtria que és Catalunya.

No sóc profeta…

Thursday, 06/11/2014 (09:26)

No sóc profeta, ni aspiro a ser-ne. Tampoc no tinc cap bola de vidre per entreveure que ens depararà el futur més immediat. D’aquí que a hores d’ara, quan publico aquestes ratlles i només falten tres dies pel 9N, res no m’atreveixi a avançar en relació a què ha de passar a partir de dilluns, l’endemà mateix que l’esperat 9N formi part de la història després d’una nova i més que segura alta mobilització ciutadana, i que de nou ens trobem davant el dilema del camí que ens cal prendre si de veres volem sortir de l’atzucac polític en el qual ens trobem instal•lats.

Vivim instal•lats en una situació política que, paradoxalment, es caracteritza per l’absència de la política entesa com a instrument capaç de trobar solucions en dies i circumstàncies complexes, i no pas perpetuar i/o engrandir problemes. És evident que en aquesta tessitura no ens hi podrem mantenir per massa temps més, i que és urgent trobar-ne una sortida que vulguem o no passa en primera instància per unes eleccions anticipades a Catalunya. Unes eleccions que tal com estan les coses haurien també de ser avançades a nivell d’Estat, tant per la incapacitat demostrada pel govern estatal de dialogar i negociar alternatives viables al ‘problema’ que per a ell representa Catalunya, com pels casos de corrupció que tan directament l’afecten sense que facin res per combatre’ls. Unes eleccions, les de Catalunya, que al seu torn ens hauran d’obrir les portes a un debat fins ara molt amagat, entorn el model d’Estat que, amb independència o sense, defensa per a Catalunya cada formació política, i com aquest nou Estat que hem de construir s’ha de relacionar amb el seu entorn, sobretot amb Espanya i amb la Unió Europea de la que ben pocs voldrien veure’s exclosos.

Però no és únicament la situació política la que en aquests moments ens hauria de preocupar. Hi ha una altra situació, la social, que es caracteritza per un creixent malestar entre la ciutadania com a conseqüència també de la corrupció política, però sobretot de les desigualtats socials que s’estan donant i que tendeixen a empitjorar. Una situació, la social, de la que tampoc no se’n parla, i a la que no acaben de prestar l’atenció necessària els partits polítics que avui encara són hegemònics en l’arc parlamentari, i que precisament pel seu allunyament lent però inexorable de la ciutadania, es troben en risc de veure’s superats per moviments ciutadans i polítics nous, impensables fa només uns pocs anys, hereus en gran part d’aquell 15M de 2011 al que ningú no va fer-ne massa cas.

Fa pocs dies coneixíem el contingut de nous informes, elaborats en aquest cas per Càritas i per Unicef, que ens posaven sobre la pista dels perquès d’aquest creixent descontentament social. Ho feien amb dades contundents que no ens poden de deixar indiferents. Veiem-ne algunes. Espanya és el país d’Europa amb una més alta població juvenil ‘militant’ a les files dels ni-ni, és a dir dels joves que ni estudien, ni treballen. La pobresa infantil augmenta a casa nostra, i en la gravetat d’aquesta situació només som superats a Europa per dos països. I encara una tercera dada: l’exclusió social a Catalunya afecta a hores d’ara a uns 2 milions de persones, o el què és el mateix, a més de 500 mil famílies, o a 1 de cada quatre catalans i catalanes…

La contundència d’aquestes dades haurien de desautoritzar qualsevol discurs ampul•lós que ens vulgui fer creure que malgrat no ho acabem de percebre, estem sortint de la crisi… Discursos que a més de negar l’evidència, pretenen tapar la realitat social que avui presenta el país (el d’aquí i el d’allà), talment com si només fos conseqüència de la crisi econòmica. I de ben segur que això no és ben bé així.

Tenim un problema polític evident, però també ens trobem davant una realitat de descohesió social que sovint oblidem…

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de novembre de 2014