De sempre són les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere les que, en la pràctica, marquen l’inici de la temporada estival. I això amb tot el que aquest fet comporta tant per famílies amb mainada en edat escolar –que han de fer mans i mànegues per ocupar i tenir cura del seu temps de lleure–, com per la resta de mortals que es disposen –ens disposem– a gaudir de les possibilitats i oportunitats que la temporada estiuenca posa al nostre abast. Clar que també per a les persones que treballem, després de Sant Joan i de Sant Pere comença el compte enrere cap el dia en què les nostres obligacions laborals diàries donaran pas a jorns en els quals –almenys teòricament– el temps passarà a ser un element capaç d’acollir un elevat nombre d’activitats sense haver d’estar pendents del rellotge. Son precisament aquestes persones que es preparen –que ens preparem– pels dies de sojorn, les que aquests dies anteriors a les vacances, es veuen –ens veiem– afectades pel síndrome habitual d’una escassetat de forces notables que ens fa pensar que arribarem a les vacances amb les justes per poder-les gaudir.

Sigui com sigui, si ens mirem la realitat d’aquests dies des d’un àmbit més general, més col•lectiu, des d’ara i fins a mitjans de setembre estarem immersos en un període d’excepció que ve marcat per les vacances mateixes, pels dies que les precedeixen i els que les segueixen i per la canícula. Segur que per aquesta excepció estacional, l’oferta i les possibilitats d’activitats que se’ns ofereixen durant els mesos estiuencs és força superior a la resta de l’any. Sense anar més lluny, a casa nostra mateix, dilluns passat s’obria la temporada de les 30 nits corresponents a l’edició d’enguany. Una temporada que se’ns ha fet ja habitual i que enguany assoleix la seva desena edició, prova de l’acceptació que ha trobat entre els sabadellencs i sabadellenques, amb una programació encertada a l’hora d’omplir les nits d’aquest mes de juliol amb espectacles de tota mena però molt pensats i treballats.

I mentre gaudim d’aquesta oferta estiuenca, bo serà repassar i pensar en el curs que deixem enrere. També, perquè no, amb les dificultats –moltes– per les quals estem travessant. I això posant la mirada en els dies que després de les vacances vindran, quan la ciutat recuperi el seu ritme normal que ara s’enlentirà. I en fer aquest repàs valdrà la pena destacar determinades notícies, com la que coneixíem fa poques setmanes i que, d’alguna manera, tindrà un impacte elevat en l’economia sabadellenca i, qui sap, si també en el nostre estat d’ànim col•lectiu. Faig referència a la decisió ferma d’ubicar en terrenys del Sabadell Parc Empresarial un nou macrocentre de vendes d’una de les cadenes més populars que existeixen actualment, quant a mobiliari i parament de la llar. Segons s’ha dit, aquesta serà la instal•lació més gran que la popular cadena disposarà a Catalunya i que, de ben segur, revitalitzarà les oportunitats de les quals el Sabadell Parc Empresarial disposava. De moment, la noticia, a banda d’aquests i d’altres efectes positius que té, serveix per reforçar el sentit d’ urgència a disposar d’unes més bones comunicacions i connexions viàries entre aquest nou entorn empresarial que s’està bastint a Sant Pau de Riu-sec, la ciutat mateixa i el seu entorn; unes obres infraestructurals que, en part, ja s’estan desenvolupant i que han de contribuir a superar una de les assignatures pendents que els sabadellencs tenim pel què fa a comunicacions viàries que han de garantir posar punt i final a l’actual estat de la qüestió amb unes connexions intermunicipals i intercomarcals ràpides i àgils.

En temps estiuencs de dificultats, són qüestions com les que acabem de comentar les que acaben per ser bones notícies en un marc complex; notícies que ens han d’obrir el camí cap a noves oportunitats que hem de saber aprofitar com cal.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juliol de 2009

No va caldre que passessin massa hores des que Rodríguez Zapatero parlés a El Prat perquè comencessin a sentir-se les primeres veus contràries als interessos de Catalunya i, òbviament, al contingut del discurs presidencial. S’encetava una nova ofensiva contra les legítimes aspiracions catalanes en matèria d’un finançament que sigui just. Les veus crítiques a les quals faig referència –a les que després se’n han afegit d’altres–, consideraven que no pot ser que Catalunya es vegi afavorida pel nou sistema de finançament i afegeixen que aquesta circumstància, si es donés, no faria més que desencadenar un greuge comparatiu amb la resta de comunitats autònomes. Afegeixen que de cap de les maneres Catalunya pot situar-se per damunt de la mitjana del finançament que rebin el conjunt de les comunitats autònomes i que per un “principi elemental d’igualtat entre espanyols” els catalans han de rebre el mateix tracte que els habitants de la resta de l’Estat. I quan algú els fa notar que, per exemple, Catalunya contribueix als ingressos de l’Estat amb aportacions que se situen per sobre de la mitjana de les que es fan pel conjunt de les comunitats autònomes, els crítics argumenten que això res no té a veure amb el fet que Catalunya pugui rebre retorns per sobre de la mitjana (?). Viure per a veure.

Arribats a aquest punt hem de preguntar-nos altra volta en relació a si s’està fent malament quelcom des de Catalunya. I és que cada vegada que es parla de nosaltres des de la resta de l’Estat, especialment en relació amb la necessària millora del nostre finançament autonòmic, no és, precisament, per a bé. ¿On eren, on són ens preguntem, aquestes mateixes veus tan crítiques mentre i tant Catalunya està disposant encara d’un sistema de finançament, com a mínim desajustat i a la baixa en relació al que reben altres comunitats autònomes? Ens haurem d’acostumar a aquests dobles rasers utilitzats a l’hora de mesurar les coses, en funció de si Catalunya hi està o no implicada. I això, evidentment, no és gens bo per a ningú. Ni per a Catalunya ni per a la resta d’Espanya.

Amb actituds com aquestes, sovint viscerals i farisaiques, disposades a observar amb lupa tot allò que passa a Catalunya mentre es deixa de banda possibles tractes preferents, especialment en matèria d’infraestructures, que han rebut altres comunitats, no es fa més que caure en el parany que la dreta espanyola ha vingut escampant arreu des de fa temps: presentar la relació entre Espanya i Catalunya com una confrontació amb l’objectiu d’obtenir rèdits electorals arreu de l’Estat llevat, és clar, de a Catalunya mateix. Un parany en el que, per qüestions d’oportunitat, cauen també polítics destacats de comunitats autònomes governades pel PSOE. I d’aquesta manera no pot estranyar que els desafectes a Catalunya creixin i es multipliquin. Tampoc que les topades dialèctiques entre govern de l’Estat i de Catalunya sovintegin d’allò més.

¿Haurem de recordar novament que el finançament de Catalunya està establert per una llei orgànica com ho és l’Estatut de Catalunya? No donar compliment al què està previst en aquesta llei és, de fet, vulnerar-la. Clar que hi ha qui recordarà que alguns dels articles de l’Estatut de Catalunya estan recorreguts davant el Tribunal Constitucional. 

Continuem tenint un problema i en comptes de trobar-hi solucions, es complica dia rere dia. I això, com escrivia més amunt, no beneficia a ningú. Ni a polítics ni a la ciutadania. Menys encara a Catalunya que continua immersa en la perplexitat de trobar-se amb una Espanya que no la comprèn o que, interessadament o d’una manera partidista, no la vol comprendre.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 2009

Quan aquestes ratlles vegin la llum, farà vint-i-quatre hores que les terminals de l’aeroport del Prat hauran canviat la seva nomenclatura i la instal•lació aeroportuària barcelonina iniciat el què hauria de ser un tomb radical en relació al seu futur. Així ahir deixaven d’existir les tradicionals terminals A, B i C, que ara s’han integrat en una de sola, sota la denominació de T2 gràcies a l’entrada en servei de la nova terminal, la T1, que assumeix la responsabilitat de posar negre sobre blanc la voluntat de ser del “nou” aeroport de Barcelona. D’aquesta manera també haurà culminat el procés més ambiciós i costós de tots els temps pel què fa al redimensionament de l’aeroport del Prat. Un procés que es va encetar fa una pila d’anys i que es va començar a concretar amb la construcció i posada en servei de la tercera pista i que avui es complementa amb la nova terminal. Això no obstant, són moltes les persones –i jo entre elles– que pensen que el conjunt de reformes del Prat han arribat tard i que en el camí s’han perdut oportunitats. Tard i qui sap si també malament, atès que la nova terminal ha entrat en servei sense disposar de totes les infraestructures que haurien estat desitjables, com és el cas de les de metro i ferrocarril. De fet, aquesta sensació que s’ha arribat tard quan es culmina una gran obra d’infraestructura a Catalunya és recurrent els darrers anys i prova també del retard que portem. Només cal recordar, per exemple, l’arribada de l’AVE o el desdoblament complet de la N-II entre Barcelona i Lleida, obres que com es obvi no van complir, ni de molt lluny, els calendaris establerts.

D’altra banda, la T1 s’haurà posat en marxa sense haver avançat ni un pèl pel què fa a com ha de ser la gestió de l’aeroport del Prat que, ara com ara, continuarà a mans d’AENA. I no serà fins la tardor que el govern de Madrid presenti una proposta per a la gestió descentralitzada del Prat i la participació en aquesta gestió de les institucions més representatives de la societat civil catalana. Cal aconseguir amb rapidesa la màxima autonomia per a la primera instal•lació aeroportuària de Catalunya i per poder donar resposta adequada als interessos i necessitats d’un teixit productiu i d’una població massa a remolc encara de les decisions que es prenen a Madrid. En unes altres paraules: el Prat ha de poder-se desplegar com al hub aeroportuari del sud d’Europa i negociar vols intercontinentals que uneixin Barcelona amb destinacions a les quals no es pot volar sense passar per Madrid, Paris, Frankfurt o Londres… El fet que Barcelona sigui la seu de l’Oficina per al desenvolupament de la Mediterrània ha de coadjuvar a l’assoliment d’aquest objectiu. De la mateixa manera que hi ha de contribuir el fet que Spanair sigui una companyia de titularitat catalana. Més encara després de la “deserció” que Iberia va fer del Prat tan bon punt Clickair va iniciar les seves activitats.

Però més enllà de les instal•lacions de referència del Prat a les que m’estic referint, el mapa aeroportuari de Catalunya es completa amb d’altres equipaments, la gestió dels quals reclama també el govern de Catalunya. Es tracta dels aeroports de Reus, Girona i Sabadell que han de ser traspassats a la Generalitat de Catalunya i unir-se al de Lleida-Alguaire –que obrirà les seves pistes el mes de novembre—i que ja depèn del govern autonòmic. Això sense tenir en compte la imminent construcció d’un altre aeroport destinat a acollir vols corporatius o d’empresa, possiblement a Òdena. En el context d’aquesta estructura aeroportuària, a la que cal afegir l’aeroport de la Seu d’Urgell, el de Sabadell ha de començar a veure el seu futur més nítidament. Un  futur centrat, fonamentalment, en l’atenció i manteniment de material i de vols dels serveis d’emergència i de protecció civil. Es tracta de mantenir oberta i al servei de la societat una instal•lació aeroportuària que, a més de donar feina directament a unes 400 persones, és susceptible de generar nous serveis vinculats a l’activitat aeroportuària i que en el futur en pot generar més llocs de treball a l’entorn de projectes com el d’un possible parc temàtic a l’entorn de la història de l’aviació a Catalunya.

Donem la benvinguda a la T1 i esperem que les promeses que es formularen abans d’ahir en l’acte oficial de la seva inauguració. quant a la gestió dels aeroports catalans i quant a la recurrent qüestió del finançament de Catalunya, es compleixin sense cap més dilació. Serien sens dubte –i malgrat el retard amb el qual també arribarien– les millors i més bones notícies d’aquest estiu que es disposa a començar i de la tardor que el seguirà.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de juny de 2009

Com moltes vegades passa, no podríem pas dir que no ens ho veiéssim a venir… Ningú no pot haver quedat massa sorprès davant la baixa participació que es va produir arran les eleccions de diputades i diputats al Parlament europeu de diumenge passat. Una baixa participació que segurament va acabar per causar una certa distorsió en la distribució final d’escons en el Parlament europeu que, en els propers cinc anys, es mourà més cap a la dreta que en l’anterior legislatura.  I és que mentre l’esquerra, abans d’anar a votar, s’ho pensa i s’ho mira i s’ho remira molt, la dreta, més pragmàtica, acaba per mobilitzar-se sense massa problemes. Es veia a venir, doncs, que en el context del creixent passotisme polític que s’està donant fonamentalment entre els sectors més progressistes de la ciutadania, la tònica que imperaria en les darreres eleccions seria la d’una baixa participació.

Clar que si hi ha passotisme electoral és perquè hi ha raons que l’alimenten i el justifiquen com, per exemple, el dèficit democràtic que patim pel què fa a informació, comunicació i transparència de gestió. Conseqüència d’aquest dèficit, augmenta gradualment el distanciament entre política i ciutadania; una ciutadania que en la seva majoria i especialment els seus sectors menys conservadors, no acaba de sentir-se representada per cap de les opcions polítiques que se sotmeten a la seva elecció. D’aquí al desencís i a la no participació hi va un petit pas. Segurament, els abstencionistes no s’acaben d’adonar que seria més positiu que el seu desacord els fessin palès anant a votar en blanc, tal com ja comencen a fer força ciutadans i ciutadanes. Si el vot en blanc adquirís una dimensió notable, les coses possiblement canviarien pel fet que el vot en blanc és un vot a favor de la democràcia i de denúncia de les que consideren que els partits que es presenten a elecció són escassament representatius de la seva voluntat política. Amb un vot en blanc en creixement, els partits s’haurien d’obrir més cap a la societat i buscar solucions participatives que motivessin de nou a la ciutadania. I, sobretot, haurien de decidir-se a fer una necessària reforma de les lleis electorals, única manera d’acabar amb el tant-se-me’n-fotisme que sembla imperar en la societat.

Si en les comtesses electorals que han de ser més properes a la ciutadania –com les eleccions municipals, les autonòmiques o les estatals–, l’abstenció és cada vegada més alta, què no ha de passar en unes eleccions europees en què desconeixem una gran part del què a la capital de la Unió Europea es cuina. Desconeixem encara el pes que Europa té en les nostres vides i en la dels països membres. Desconeixem la transcendència de les decisions que són adoptades pel Parlament europeu, per la Comissió i en les cimeres de primers ministres i caps de govern. En qualsevol cas, per moltes decisions que es prenguin a Brussel·les, per transcendents que aquestes siguin, mentre la distància entre institucions europees i ciutadania no disminueixi, els baixos nivells de votació es mantindran. A això encara podríem afegir algunes ítems més que alimenten també l’abstenció, com l’obsessió dels partits per desvirtuar el sentit d’unes eleccions europees i presentar-les talment com si d’unes primàries es tractés. Un vell vici de la nostra democràcia. I així, paradoxalment, Europa ha estat la gran absent dels darrers debats electorals. Els partits –tots sense excepció– han preferit fer una campanya local, centrada en els problemes domèstics de cada dia… Ningú no ens ha explicat quin és el model d’Europa que es defensa.

I una darrera acotació: Catalunya, un país que sempre havíem considerat capdavanter en europeisme, ha encapçalat –juntament amb les Illes Balears– el rànquing dels abstencionistes de tot l’Estat. Segur que pel què a Catalunya fa referència, la creixent desafecció que sentim envers Espanya s’ha deixat notar. Com també la desafecció envers amb Europa. I això no és bo. Però així continuarem, com a mínim fins que el govern de Madrid compleixi amb els compromisos i no faci cas omís a allò que està establert per una llei orgànica estatal: l’Estatut de Catalunya. Faria bé Rodríguez Zapatero de prendre nota de la deserció de votants que el PSC ha patit en les darreres eleccions europees i que no oblidés que gràcies als vots dels PSC, presideix el govern de l’Estat.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de juny de 2009

Fa temps que no ho feia i, finalment, crec que ha arribat el moment de tornar-hi. Fa temps que no escrivia sobre esports ni tampoc feia cap de referència al meu equip de sempre. Fa temps, en definitiva, que en aquesta meva col•laboració setmanal no hi apareixia res relacionat amb el C. d’E. Sabadell. Però, com si de l’atzar es tractés, aquests darrers dies s’han donat un seguit de coincidències o de casualitats en l’espai i en el temps, que em permeten relacionar el Centre d’Esports amb temes d’actualitat. Així, entre això i deixat portar pel ressò dels èxits futbolístics d’un Barça triomfant, he pensat que estaria bé parlar del Sabadell. Per cert, i dit sigui de passada, els culés sabadellencs celebren les conquestes del Barça a l’Eix Macià, una cèntrica avinguda que transcorre pel barri de la Creu Alta. I és precisament amb el barri de la Creu Alta que tenen a veure moltes de les coincidències a les quals em referiré.

Com se sap, la Creu Alta celebrava el darrer cap de setmana la seva Festa Major. Coincidint amb aquesta celebració, el diumenge a la tarda el C. d’E. Sabadell jugava un decisiu partit a l’Estadi municipal batejat com la Nova Creu Alta. Més enllà d’aquest fet, la veritat és que Creu Alta i C. d’E. Sabadell són dues realitats històriques, socials i esportives estretament unides. No endebades, les seccions més emblemàtiques del Centre d’Esports –les del futbol i de handbol–, van néixer i créixer a la Creu Alta. El futbol en especial, atès que el primer camp de joc amb un mínim de condicions amb què va comptar el C. d’E. Sabadell es trobava a la Creu Alta a tocar mateix del què avui és la plaça del Mestre Olivella. I tant estret va arribar a ser aquest lligam Creu Alta – C. d’E. Sabadell que, quan es va construir el nou estadi municipal a la Plaça Olímpia, ningú no va discutir que la instal•lació portés el nom de la Creu Alta, a despit que es trobés ubicada a uns pocs centenars de metres dels límits del barri creualtenc. Per la seva banda, l’altra secció més emblemàtica del C. d’E. Sabadell, la de handbol, va jugar durant bastant anys en la històrica i ja desapareguda pista del Cervantes. De fet va ser en aquesta pista on l’entitat va viure jornades de gran esplendor i d’èxits esportius.

A aquestes coincidències de caràcter espaial a les quals m’acabo de referir, se’n poden afegir d’altres potser més sentimentals. Per a mostra un botó: durant la Festa Major de la Creu Alta d’enguany, es va presentar la nova colla de geganters del barri. Gràcies a això, el Nuvis –els gegants de la Creu Alta–, van poder tornar a sortir al carrer al costat d’un altre gegant nascut al barri ara fa anys, el Vicentó, que posteriorment es va integrar a la colla de gegants de Sabadell. Doncs bé, es dóna la circumstància que el Vicentó havia estat batejat en el decurs d’una festa popular celebrada al vell camp de la Creu Alta una tarda –també de Festa Major– de finals dels anys 50 del segle passat. Poc després, arran diversos problemes econòmics, la Festa Major de la Creu Alta desapareixia d’entre les tradicions sabadellenques i només l’activisme i la il•lusió de la Comissió de Festes de l’Associació de Veïns de la Creu Alta feia possible, ara fa un quart de segle, recuperar-la.

I per si encara no hi haguessin prou coincidències, heus aquí una altra. Pel camp de la vella Creu Alta hi van desfilar equips punters com Barça i Real Madrid, Atlhètic i Betis, Saragossa i Espanyol… Això passava quan el Centre d’Esports militava a la Primera Divisió del futbol estatal. Però també, quan el Sabadell jugava al grup Nord de la Segona Divisió, hi van desfilar altres clubs històrics com la Cultural Leonesa o la Real Unión de Irún… Ens sonen aquests noms? En efecte, es tracta dels mateixos clubs esportius amb els quals el Centre d’Esports ha competit o ho està fent per guanyar-se de nou un lloc a la Segona Divisió estatal. Només cal desitjar ara que C. d’E. Sabadell doni un altre pas demà passat, en el camí del seu ascens a la categoria de plata del futbol estatal. Ho té molt difícil, però no impossible i en moments com aquests cal apel•lar fins i tot a l’èpica per aconseguir-ho.

Una darrera coincidència. Els afeccionats sabadellencs amb més edat recordaran que la temporada 1969-70 el Centre d’Esports va jugar una competició europea: la Copa de Ciudades en Feria. Malgrat no va poder passar de la primera eliminatòria, per uns dies ens vàrem sentir membres d’aquella Europa que envejàvem, malgrat tinguéssim massa allunyada. Era i és la mateixa Europa de la qual avui en formem part. Així bo serà que ens atansem a les urnes i exercíssim el nostre deure de votar com a ciutadans i ciutadanes europeus que som…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2009

Les urgències de cada dia –en aquesta ocasió en forma de disquisicions polítiques sense límit arran la proximitat d’unes eleccions europees en les quals, encara que no ho sembli, ens hi juguem molt–, han deixat a banda el ressò que segur que mereixia una recent decisió de la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana de Barcelona. M’estic referint a l’aprovació de l’avant projecte del Pla Territorial de l’àmbit metropolità de Barcelona anunciat pel conseller Joaquim Nadal divendres passat, al quedar enllestit l’acord entre els membres que conformen la Comissió per tal que la Regió Metropolitana disposi d’un nou Pla Territorial de gran abast. Certament el Pla només acaba de començar el que ha de ser un llarg caminar fins a culminar amb la seva aprovació definitiva. En qualsevol cas l’avantprojecte estableix quins seran, a partir de la seva aprovació, els eixos de desenvolupament i de creixement d’un territori complicat on hi residim pràcticament el 70% del total de la població catalana. El precedent més immediat d’aquest Pla cal buscar-lo en el Pla General Metropolità d’ara fa trenta anys que llavors fou aprovat per la Comissió Provincial d’Urbanisme de Barcelona i que va merèixer amplis debats i compareixences per part de molts estaments ciutadans i associatius.

D’una primera visió general del nou Pla Territorial Metropolità es desprèn la voluntat dels seus redactors d’atorgar major protagonisme a l’entorn més immediat de la capital catalana. És a dir dels municipis que es troben en el què podríem  anomenar l’arc metropolità que, des de Mataró va fins a Vilanova i la Geltrú, tot passant per Sabadell, Terrassa i Martorell. Es tracta en tot cas d’un protagonisme que ja s’hauria d’haver atorgat a aquest entorn en l’anterior Pla i, en qualsevol cas, molt abans que s’haguessin esgotats les possibilitats de creixement i de disponibilitat de sòl al Cap i casal de Catalunya. I això perquè si el creixement mateix de Barcelona s’hagués planificat d’una altra manera, de ben segur que les relacions entre la metròpoli, la corona de municipis metropolitans i la de la resta de ciutats i poblacions de les comarques barcelonines hauria estat ben diferent de l’actual i qui sap si amb això s’hauria contribuït a desenvolupar un model de creixement més equilibrat.

Amb l’aprovació de l’avantprojecte del Pla Territorial Metropolità s’obre, en qualsevol cas, el debat que ha d’establir el model de creixement que volem per la Regió Metropolitana i per als propers anys i, d’acord amb aquest model, poder canalitzar correctament les demandes d’habitatge, el foment i la localització de l’activitat econòmica per fer-la més competitiva, sense oblidar la necessària preservació del patrimoni natural i del paisatge i la racionalització en matèria de desplegament de noves infraestructures viàries i ferroviàries. En unes altres paraules, el Pla aposta per unes ciutats més denses i compactes en les quals pràcticament no hi tinguin cabuda el model urbà de creixement que ha dominat en alguns municipis durant els darrers anys: és a dir el model de conjunts residencials en els que les cases adossades en són les protagonistes; un model que, d’altra banda, ha comportat un elevat consum de territori i que ara es comença a mostrar ineficient per les dificultats i els costos de manteniment dels serveis bàsics que des dels respectius ajuntaments s’han de prestar a la comunitat que resideix en aquestes àrees.

L’aposta per la dinamització del transport públic, un altre dels cavalls de batalla que el nou Pla proposa, és una bona notícia per a tothom i especialment per a nosaltres els sabadellencs, atès que preveu l’obertura de noves comunicacions ferroviàries que han de facilitar una millor comunicació de Sabadell amb Barcelona i amb les poblacions de l’arc metropolità a través del transport públic. Només cal esperar ara que el període de treball i de debat entorn el Pla que s’inicia, no sigui un renovat motiu de polèmica. No voldríem que es repetissin els debats sens fi, com els que encara ens afecten en relació a infraestructures viàries cabdals per a Sabadell.

Deia la meva àvia que “gat escaldat de l’aigua calenta fuig”. Segurament és per això que els sabadellencs estem massa escamats ja per aquesta mena de debats que mai no acaben de culminar i que, això no obstant, retarden oportunitats que altres saben aprofitar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de maig de 2009

1.

Ara fa just un any, coincidint més o menys amb la nostra Festa Major, vaig tenir una de les trobades que periòdicament mantenia amb el Toni Farrés. Com sempre que ens vèiem, la conversa va ser animada, en aquesta ocasió asseguts al voltant de la taula de reunions del seu despatx professional al sabadellenc carrer de Lazy. A fora feia mal temps i la pluja començava a caure després de molts mesos de no fer-ho. De fet era la mateixa pluja que obligaria a suspendre els actes de la Festa Major de la Creu Alta.

Un dels temes que en el decurs de la nostra conversa afloraren havia de girar entorn el què havien estat els quatre primers anys d’ajuntaments democràtics, en els quals jo vaig tenir la immensa sort de poder col•laborar amb el Toni Farrés i amb el seu equip de govern que, com a alcalde, liderava i que era format pels regidors del PSUC i els del PSC comandats, en aquest darrer cas, per un altre històric i pes notable de la política sabadellenca, de l’oposició al franquisme i de la transició: el també advocat Manuel Garriga i Miralles. En el rerefons de la conversa, el sentiment que li vaig fer avinent en el sentit que durant aquells primers anys de democràcia municipal, alguns barris i sectors de la ciutat s’havien sentit oblidats i, entre aquests, la Creu Alta. No va trigar el Toni a recordar-me que aquella meva percepció que  li apuntava –i que ja havia sentit en diverses ocasions– no es corresponia gens ni mica amb la seva. I va afegir que li dolia que hi hagués qui així pensés, atès que ell considerava que els dèficits urbanístics i socials d’aquells anys s’acumulaven molt més en els barris perifèrics de la ciutat i que precisament per això calia atorgar-los una atenció preferent si no volíem assistir a l’eclosió de possibles problemes socials i de marginació. “Calia, va afegir, abans de desplegar altres polítiques, ‘cosir’ la ciutat de nord a sud i d’est a oest”.

Res no em feia pensar en aquells moments que manteníem aquesta conversa que, només un any després, el Toni, el primer alcalde democràtic de Sabadell després de la llarga nit del franquisme, ja no seria físicament entre nosaltres. Una greu malaltia que li va ser detectada el juny de l’any passat, se l’havia d’emportar uns pocs mesos després. Però malgrat la seva desaparició, el record de l’alcalde Farrés continuarà ben viu entre els sabadellencs i les sabadellenques, al marge de les opcions polítiques que cadascú tingui o pugui defensar, tal com es va posar de manifest el passat dissabte 29 de març, en el decurs de l’acte de record i d’homenatge que d’ell i dels regidors i regidores que accediren al primer i recuperat govern democràtic de la ciutat es va fer a Fira de Sabadell.  

2. 

Fa un parell de mesos, en ocasió d’un acte que tenia lloc al Centre Cívic de Can Puigjaner, vaig recórrer aquest barri sabadellenc que, confesso, no havia trepitjat des d’aquelles passejades urbanes dels dimarts a la tarda que fèiem el Toni Farrés, l’alcalde, i jo amb una certa regularitat per tal de veure de prop com evolucionava i canviava la ciutat. No ha d’estranyar, doncs, que arran aquesta meva visita de fa unes setmanes a Can Puigjaner, fossin molts els records que em van venir a la memòria quant al Sabadell d’ara fa trenta anys, quan els barris es trobaven –efectivament– abandonats a la sort dels seus habitants.

Avui, el barri de Can Puigjaner –com la resta de barris sabadellencs— ben poc té a veure amb el què fa trenta anys era. Ben poc o pràcticament res, ni urbanísticament ni socialment parlant. Can Puigjaner és avui el perfecte exemple d’un Sabadell que es va fent palès dia rere dia i que evoluciona també dia rere dia. Un Sabadell multiètnic que conviu sense més problemes que els que es poden donar en qualsevol altre indret i/o col•lectivitat de la ciutat. Can Puigjaner forma part ara d’un Sabadell que és capaç d’organitzar actes i activitats, obrir-los al barri i omplir una sala d’actes d’un Centre Cívic un dissabte a la tarda qualsevol.

3.

El lector o lectora que hagi arribat fins aquí possiblement es preguntarà a què ve tot plegat en aquesta meva regular col•laboració en el nostre Diari de la Creu Alta. M’afanyaré doncs a aclarir que hi té molt a veure. I és que des de la Creu Alta, com ja he escrit abans, consideràvem que havíem estat massa en l’oblit de les autoritats municipals dels primers quatre anys de democràcia municipal. Jo mateix, en aquestes pàgines del Diari de la Creu Alta, havia escrit quelcom en aquest sentit. El pas dels anys, però, ha posat de manifest que si avui la Creu Alta és com és, és gràcies també al llegat que el “farrerisme” ens va deixar, pràcticament sense nosaltres adonar-nos. Alguns exemples: la urbanització de les places d’Escaldes-Engordany i de Pep Ventura; el nou enllumenat públic en tot el barri; la fàbrica de Can Borràs que, malgrat es generés un conflicte d’interessos amb el COU Vidal i Barraquer, va servir primer de fira municipal i, després, el seu solar va acollir la nova escola Creu Alta; el canvi de denominació de l’avinguda del Ejército Español; la mateixa plaça de la Creu Alta que, per cert, ara es vol refer de dalt a baix; el “salvament” de les fàbriques Balsach i Estruch com a instal•lacions públiques d’ús divers; la urbanització de la Riereta i l’obertura de l’Eix Macià (amb tota la polèmica arrel de les sobre les expropiacions que es van pagar). Haurem de reconèixer, en qualsevol cas, que aquell mateix ajuntament primerenc, no se’n va sortir pel què fa al què havia estat el conjunt del Cervantes que, finalment, ha estat edificat, tot i que en una part del solar si que s’ha pogut construir una llar d’infants pública…

Des d’aquesta perspectiva, doncs, la relació Creu Alta – Antoni Farrés va ser important i podem assegurar ara que es trobava en la base mateixa de molts dels canvis a millor que a la Creu Alta s’han anat gestant els darrers anys. Una prova més de l’alçada del personatge (i no només física que també!), de la seva honestedat i de la seva capacitat de treball al servei de la ciutat. De tota la ciutat.

4.

És així com els anys, han anat passant i, sortosament, avui el nostre barri es troba ben equipat i ben atès com a resultat de les polítiques municipals que es venen desplegant arreu de la geografia ciutadana i que han estat possibles pel fet que el conjunt de la ciutat disposa d’unes infraestructures de serveis equiparables i sense massa diferències ostensibles. Possiblement, aquell hipotètic i aparent abandó en el qual es tenia a la Creu Alta i que el Toni Farrés no m’admetia, és el que va permetre que altres sectors-barris de la ciutat poguessin veure millorada la seva qualitat de vida i atenció als seus habitants i que, d’aquesta manera, s’instaurés també una base sòlida damunt la qual construir la ciutat que avui tenim i de la qual gaudim. Una ciutat en la què els sectors marginals i marginats fossin els menys possibles i els problemes socials no es mostressin superiors als que es poden donar en d’altres sectors geogràfics ciutadans. Però mentre això es feia, vistos els resultats, des de l’Ajuntament es treballava també en la perspectiva d’evitar que a la Creu Alta es perdessin oportunitats que després es podrien lamentar.

D’aquesta manera Sabadell continua essent la suma de realitats complexes, no sempre necessàriament coincidents. De fet, Sabadell ha estat de sempre una ciutat d’acolliment de les persones que han pres la decisió d’instal•lar-s’hi o d’aquelles altres que s’han vist obligades a venir-hi a la cerca d’una vida millor. Persones que en la seva major part han tingut i tenen una clara voluntat d’integració i de sentir-se sabadellencs. De fets, els fills i filles d’aquestes persones, són els sabadellencs i les sabadellenques que exhibiran per sempre més el nom de la nostra ciutat com el seu lloc de naixement en els seus documents oficials. I hem d’aconseguir que aquest fet sigui per a ells, com ho és per a nosaltres, un orgull de pertinença a una comunitat. Un orgull com el que per a nosaltres els creualtencs és “ser” de la Creu Alta. Ha de ser a partir d’aquests valors de pertinença que haurem de vertebrar una societat que cada dia voldríem fos més justa, més solidària i més progressista.

5.

I aquesta és l’aportació-reflexió personal que des de les pàgines del nostre entranyable Diari us vull traslladar arran el recent traspàs del Toni Farrés i en ocasió de la nostra Festa Major. Un record emocionat, també, per a ell i per als regidors i regidores que amb nosaltres entraren a l’Ajuntament ara fa justament 30 anys… I molt llarga vida al nostre barri, a les seves entitats i institucions socials i cíviques.Que passem i tinguem una bona Festa Major.  

Publicat al número 22 de Diari de la Creu Alta. Una publicació que apareix una sola vegada a l’any en motiu de la Festa Major del barri.

Sorprèn que a les alçades en les quals ens trobem, allò que mediàticament encara continuï interessant més després dels debats de política general, sigui saber qui n’ha resultat guanyador. D’aquesta manera, les propostes o les característiques de les intervencions, tant del president del govern com de cadascun dels líders i portaveus dels grups parlamentaris, queden sovint en un segon terme, malgrat que en el debat de la setmana passada no hagi estat ben bé així, però poc se’n hi ha faltat. Si se’m permet la gosadia de comparar el darrer debat de política general amb un partit de futbol –ara que els “culés” viuen jorns de glòries esportives–, és més transcendent el resultat que el marcador assenyala al final del partit que no pas l’estil de joc i l’estratègia desplegada per cada equip. Al cap i a la fi, quan es tracta de guanyar un encontre, tant li fa si el gol de la victòria es marca en el darrer segon i de penal. Però un partit és un partit i la lliga normalment l’acaba guanyant l’equip més regular i amb millor qualitat del joc desplegat. Haurem de convenir, doncs, continuant amb la comparació, que la intervenció inicial del president del govern en el darrer debat de política general, va causar estralls en la defensa contrària; en el discurs que tenia preparat Rajoy ja des d’abans d’haver escoltat al president del govern. No va ser capaç d’aprofitar la mitja part –el descans del migdia– per refer la seva intervenció i respondre amb arguments sòlids el plantejament tàctic que havia desplegat José Luis Rodríguez Zapatero en la intervenció inicial. A Rajoy li va faltar cintura en el darrer debat. Molta cintura. I va malbaratar l’oportunitat que tenia de desplegar un programa de govern alternatiu. Hauria d’haver estat més hàbil i més ben aconsellat. I en comptes de fer les concessions sobreres que va fer cap els seus escons, hauria d’haver-se aplicat en concretar almenys algunes de les mesures que va dir disposava. A Rajoy li va faltar cintura no només durant la seva intervenció davant el Parlament espanyol sinó que també els dies posteriors al debat. Més quan no es va trigar a descobrir que algunes de les mesures proposades pel president del govern no comptaven amb l’aquiescència de totes les parts implicades i, en especial, d’algunes de les comunitats autònomes que consideraven envaïdes les seves competències al decidir la destinació que s’havia de donar a part dels seus recursos…

Sorprèn també que amb la que ens està caient, la principal força de l’oposició esmerci més temps a injuriar al govern i a les mesures proposades que no pas a la cerca d’acords que contribueixin a recuperar la confiança en el futur i molt especialment a apaivagar en allò que sigui possible els efectes de la crisi. No ha d’estranyar en aquest context, que alguns comentaristes polítics optessin per assenyalar que havia estat Josep Antoni Duran i Lleida el millor en el seu paper d’oposició al govern. De fet, les intervencions de Duran i Lleida van ser bastides des de la ponderació i des del sentit comú, defensant que calia avançar cap un Pacte d’Estat a partir del qual poder establir les bases del necessari canvi del model productiu espanyol. A més, el portaveu de CiU no es va estar d’afirmar que els mals que ens afecten no trobarien possiblement remei fins que hi haguessin líders governants disposats a córrer el risc de perdre vots en la defensa d’uns principis i d’unes decisions que malgrat no poguessin ser inicialment reconegudes per la majoria, a la llarga podien mostrar-se pertinents i adequades…

Sorprèn, finalment. que Mariano Rajoy continuï encara al capdavant dels populars després dels revessos que fins ara ha rebut i per les incoherències –sentències judicials i imputacions incloses– amb les quals ha de lluitar i sobreviure. Potser conscient i de la seva poca capacitat per conformar en el futur una majoria de govern capaç de ser alternativa dels socialistes com ho va fer Aznar en la seva primera legislatura, Rajoy intenta ara acostar-se a CiU. Però aquí també l’erra Rajoy ja que mentre els populars s’entestin en desplegar la política que en relació a Catalunya despleguen, fonamentada en la divisió, pocs vots més acabaran recaptant a casa nostra que ara no tinguin. I mentre el PP continuï entestat en mantenir i plantejar nous recursos d’anticonstitucionalitat contra lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, difícilment podrà establir cap mena d’aliança post electoral amb ningú. Hora deu ser ja que el PP s’adoni que Catalunya és com és i no pas com el PP voldria que fos i que a fora d’aquí expliquen que és.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de maig de 2009

Dissabte passat, cert és que amb més pena que glòria, commemoràvem el Dia d’Europa. Un dia que, enguany, ens arribava just un mes abans que se celebrin unes noves eleccions a través de les quals renovarem els nostres representants al Parlament Europeu. En la pràctica, si no hagués estat per algunes referències esparses del Dia d’Europa en els mitjans de comunicació o per les banderetes blaves amb estrelles que lluïen els autobusos sabadellencs, la celebració ens hauria passat pràcticament desapercebuda. Qui sap si tot plegat és metàfora perfecta del què ens passa en relació a allò que hauria de ser la pàtria comuna dels ciutadans i ciutadanes dels 27 països membres que conformen la Unió Europea; és a dir un espai del que en formem part i que això no obstant ens sentim notablement distanciats. I ens ho mirem com vulguem, haurem de convenir que, ara com ara, sense Europa seríem ben poca cosa. Menys encara en temps de dificultats, en temps de crisis com els que estem vivint. Si no formessin part d’Europa de ben segur que els dies difícils pels quals estem transitem ho serien molt més encara. Fixem-nos amb el Regne Unit que malgrat ser un país que forma part de la Unió Europea, no es va voler integrar en l’anomenat espai euro. Les dificultats amb les quals els britànics s’enfronten aquests dies són superiors a les que patim els ciutadans que vivim en els estats que han fet de l’euro la seva moneda. D’aquesta manera, aquella lliure esterlina que tanta força tenia i que amb orgull els britànics defensaven, ha anat perdent de mica en mica la seva força fins a devaluar-se notablement en relació a l’euro amb totes les conseqüències que aquesta circumstància comporta. D’aquí també –i aquesta qüestió de la moneda n’és un simple exemple–, sense que sovint ni ens n’adonem, Europa juga un paper actiu en les nostres vides, en les nostres economies, en el nostre benestar com a ciutadans membres de la Unió. Potser ningú no es recorda com estàvem abans del 1986, quan les línees frontereres dels països europeus eren per a nosaltres autèntiques barreres de control i de distància. Llavors, cada país –formés part de la Comunitat Europea o no– tenia la seva moneda pròpia i les persones no podien treballar en un altre estat que no fos el seu si no disposaven del corresponent permís de treball i encara, cas de disposar-ne, les condicions laborals amb les quals les persones desplaçades es trobaven no eren les més desitjables.    

Europa –la Unió Europea– és avui i malgrat tot una realitat inqüestionable i inqüestionada. Això no vol dir que no haguem de reconèixer que el centre de les decisions polítiques que ens afecten, Brussel•les, ens quedi sovint massa lluny conseqüència d’un cert dèficit democràtic en relació a les tasques i acords que s’adopten per part dels màxims òrgans de govern comunitaris, com ho són la Comissió europea i el parlament. I aquí és on rau el major problema que patim els europeus en forma de no suficient informació en relació a la Unió Europa i a les decisions que a Brussel•les es prenen a partir de la tasca que desenvolupen els parlamentaris i les parlamentàries que ens representen i que d’aquí uns dies haurem de tornar a elegir. Diuen els castellans que “la distancia es el olvido”. Per això si no treballem per augmentar els nivells de democràcia europea, si no treballem a favor d’una major transparència de les decisions que es prenen a Brussel•les, serà molt difícil que la ciutadania se senti implicada amb el projecte polític que la Unió Europea és ha de continuar essent.

Sovint ens trobem encara en què hi ha qui dubte de si amb Europa els nostres mals tenen remei. Però més que respondre a aquesta qüestió, el millor serà plantejar-ne una altra: ¿com estaríem avui si no formessin part d’Europa, especialment pel que fa al progrés econòmic i social i el benestar de la ciutadania? Si volem continuar progressant, ens hem de comprometre plenament en la construcció i en l’enfortiment de la Unió Europea. Solament així ens podrem sentir solidaris amb la idea d’aquella Europa en la que els nostres avantpassats polítics varen començar a imaginar i bastir l’any 1957 quan sis països (Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Holanda) procedien a signar a Roma un Tractat que, d’una banda, tancava les portes a vells conflictes, i de l’altra, les obria a un mercat únic que al seu torn donaria pas a la vertebració de la Unió Europea que avui tenim. El 7 de juny tindrem l’oportunitat de posar de manifest, a despit dels dubtes que Europa ens genera, que creiem en la pàtria única dels països que han decidit fer de la bandera blava amb dotze estrelles símbol unívoc de la nostra voluntat de pertànyer a la gran família europea.      

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de maig de 2009

I per si no n’hi hagués prou amb aquestes raons, L’ascensor es fa recomanable pel fet que ens aproxima a algunes històries d’èxit i circumstàncies d’uns catalans que tenen el seu origen en la immigració de les dècades compreses entre els anys 40 i 70 del segle passat. Uns catalans que com Manuel Bustos, però també com el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, el ministre de Treball, Celestino Corbacho, l’empresari radiofònic Justo Molinero, l’escriptor Vicenç Villatoro o el dirigent d’ERC Joan Ridao, d’entre d’altres, han assolit alguna forma de poder ja sigui polític, econòmic o social. Són persones i personatges ben diversos que, això no obstant, tenen en comú el fet de ser immigrants o fills d’immigrants. Són, de fet, uns altres catalans que a hores d’ara juguen un paper molt actiu en diversos àmbits de la vida catalana; uns altres catalans que, segur, són els precursors d’uns nous catalans que, en el decurs dels darrers anys, s’estan establint entre nosaltres i que tenen la voluntat d’integrar-se a Catalunya com en un altre moment ho van fer els seus predecessors, alguns dels quals són protagonistes de L’ascensor.

Bo és recordar, com ho fan Cullell i Farràs, que uns mesos abans que José Montilla es convertís en el que havia de ser el primer president de la Generalitat no nascut a Catalunya, el llavors ministre d’Administracions públiques, Jordi Sevilla, no es va estar d’assegurar que ell –Montilla– no podia ser candidat a la presidència pel fet que encara era “massa aviat per a un xarnego”. Potser no tenia en compte Sevilla que a Sabadell, com en d’altres ciutats catalanes, ja eren catalans no nascuts a Catalunya els que les governaven des de les seves respectives alcaldies. Bustos assegura en L’ascensor que l’han tractat més vegades de polaco fora de Catalunya, que no pas de xarnego a casa nostra i afegeix que ell mai no s’ha sentit discriminat ni per raons de procedència, ni perquè la pronunciació del seu català no fos acadèmica. Una constatació que cal recordar una i mil vegades a aquells i aquelles que asseguren que el nostre és un país en el qual el castellà està perseguit. Bustos, en un altre moment del seu testimoniatge s’acaba confessant políticament i reconeix que sovint “els polítics donem una imatge de Catalunya que no es correspon amb la realitat (…), que no és justa perquè no és real” i afegeix que “Catalunya no és insolidària, Catalunya no és egoïsta, Catalunya no és insensible, Catalunya no és sectària, Catalunya no és excloent de ningú. Catalunya és un espai i un país d’oportunitats, acollidora, maca, amable…”, per concloure que “aquesta és la única realitat”.

En qualsevol cas i malgrat que L’ascensor no sigui ni un assaig ni un estudi sobre el fenomen migratori a Catalunya, és aconsellable llegir-lo amb deteniment. De ben segur que ens ajudarà a reflexionar entorn alguns dels molts tòpics que encara ens pesen en relació a les persones catalanes que no han nascut a Catalunya o que són filles d’immigrants. En definitiva, L’ascensor és un títol que com assegurava Pere Cullell en ocasió de la presentació, fa evident que a Catalunya “l’ascensor social funciona”. Una sentència que completava Andreu Farràs a l’afegir que “a Catalunya, si treballes, prosperes” la qual cosa, segons ell, no passa en d’altres països.

Que tingueu una bona lectura.

Publicat a Diaria de Sabadell, el 7 de maig de 2009