Xarxa i llibertat d’expressió

Thursday, 22/01/2015 (12:12)

El debat entorn la llibertat d’expressió, dels seus possibles límits, i per extensió l’anonimat a l’hora d’emetre missatges des de la xarxa, ha reviscolat arran els atemptats terroristes fets fa quinze dies a París, contra Charlie Hebdo. L’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 diu que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. Així és que la llibertat d’expressió és un dret que cal defensar i que cal garantir per damunt de tot.

Una de les aportacions més rellevants que la xarxa –internet- ha fet a la nostra societat és sens dubte la d’obrir oportunitats per a l’exercici del dret a la llibertat d’expressió. I això precisament en uns moments en els que els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) han perdut el monopoli que ostentaven pel què fa a l’emissió d’informació i d’opinió, i per tant a l’exercici de control d’aquesta informació i opinió. Ha estat el de la xarxa, també en aquest sentit un canvi transcendent. Però assenyalat això cal afegir que hem d’anar molt en compte amb aquells que s’aprofiten d’aquesta oportunitat d’expressar-se lliurament que la xarxa els brinda per llençar la pedra i amagar la mà. Hem d’anar en compte amb l’absència de reflexió que l’exigència de respostes ràpides la xarxa imposa. Hem d’anar en compte amb els interessos que hi ha darrera alguns missatges i/o opinions que es difonen a través de la xarxa. Ho he escrit en d’altres ocasions: internet –la xarxa– facilita la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials donen ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal que disposi d’un ordinador –o d’un estri semblant (smartphone, tauleta…)–, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als indubtables avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma el de l’ús ètic de la xarxa. I aquí rau la clau de volta d’un debat en el qual ens convindria aprofundir.

Tothom és lliure de dir el que pensa. Ho garanteix la llibertat d’expressió. Però alhora tothom té dret a saber l’autoria d’allò que des de la xarxa li arriba. Perquè mentre hi ha qui exerceix el dret a la llibertat d’expressió amb plena responsabilitat, també hi ha qui es val d’aquest dret per difamar des de l’anonimat. Són aquests darrers els mateixos que probablement no donen la cara perquè no respecten la llibertat de pensament dels altres. Per això cada dia que passa tendeixo més a pensar que els que fan un mal ús de la llibertat d’expressió són a la vegada els mateixos que es trobarien molt més còmodes en una societat de pensament únic.

S’ha escrit que una societat en la que els seus individus ho poden dir tot sense que ningú no assumeixi l’autoria d’allò que es diu o escriuen, és una societat malaltissa. Probablement. Però encara que això fos així no podem caure en un altre equívoc: l’exercici de la llibertat d’expressió –encara que s’exerceixi des de l’anonimat–  de cap manera pot justificar l’ús de la violència en qualsevol de les seves formes. Cert és que evitar l’anonimat a la xarxa és una tasca tècnicament impossible, però en cap cas pot servir d’excusa per defensar un altre dret del qual a voltes ens oblidem: el dret que assisteix a la ciutadania a disposar d’una informació i opinió lliure de la qual se’n conegui la procedència o l’autoria.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de gener de 2015

Apunts

Thursday, 15/01/2015 (06:07)

Els fets esdevinguts a París fa una setmana arran l’atemptat terrorista fet a la redacció de Charlie Hebdo, han mogut riuades de tinta i d’opinions. No seré jo qui aporti més elements per a la reflexió entorn els molts aspectes que des de diversos angles han estat apuntats per articulistes i opinadors. Sí que m’interessa, però, fer algunes observacions, rases i curtes, entorn qüestions que en el fragor dels comentaris que he llegit i he escoltat he anotat en el meu blog de notes.

La primera apunta a l’associació que fàcilment s’estableix entre religió i terrorisme. Cert és que en nom de la religió s’han fet grans disbarats. Però aquesta premissa no ens pot fer caure en el parany de responsabilitzar a una determinada religió, i als seus seguidors, dels actes terroristes i dels assassinats que en el seu nom es puguin cometre. I si no hem de caure en el parany de confondre religió amb terrorisme, tampoc ho podem fer a l’establir equivalència entre ser àrab, i ser musulmà. De la mateixa manera que no podem equiparar el fet de pertànyer a un partit polític islàmic, amb ser islamista. Tot plegat perquè cadascun d’aquestes conceptes (àrab, musulmà, islàmic, islamista) defineix col·lectius de persones que tenen en comú unes característiques determinades. Així, és àrab la persona que habita o que ha nascut en qualsevol dels països africans i del sud-oest asiàtic que tenen l’àrab com a idioma comú, mentre que és musulmà qui fa de l’islam la seva opció religiosa, sigui o no àrab. Per la seva banda, un partit polític islàmic és el que pren la religió basada en l’Alcorà com a fonament ideològic, mentre que el genèric islamista ens remet a aquells polítics i/o a aquelles polítiques de caràcter fonamentalista que es valen de l’islam per tractar de justificar els seus actes per ignominiosos i aberrants que puguin arribar a ser. I encara que qualsevulla de les combinacions a establir entre aquests quatre col·lectius genèrics és possible, equiparar terrorisme amb religió és en qualsevol absolutament inadequat.

El terrorisme té a veure amb pràctiques polítiques totalitàries nascudes amb l’objectiu d’exercir dominació política sobre les persones i/o sobre el territori que s’ambiciona, i que per aconseguir-ho es valen de la utilització de la violència i de qualsevol situació que els sigui favorable per afegir adeptes a la seva causa, i sobretot per estendre el seu domini basat en la por i en el terror. En aquest context cal incloure a organitzacions com Al-Qaida i el Califat o Estat islàmic, però no pas únicament. I és que una de les paradoxes que estem vivint avui, és que mentre un atemptat com el de París -que a Europa s’està traduint en una crida unànime a salvaguardar la llibertat d’expressió-, en el món àrab pot servir per donar cobertura a governs totalitaris en la seva estratègia de negació continuada de qualsevol llibertat per als seus governats.

La segona anotació té a veure amb el binomi tolerància / respecte. Crec, i així ho he defensat repetidament, que no es tracta de ser tolerants. Més aviat es tracta de ser respectuosos envers els altres, i d’educar en aquest valor del respecte, i de que la llibertat de cadascú té com a límit la llibertat de l’altra. Respectar a l’altre vol dir, d’entre moltes consideracions possibles, evitar que situacions de marginació i d’exclusió social s’enquistin tal com està passant a la nostra societat. Al cap i a la fi són situacions com aquestes que afecten fonamentalment a persones immigrants joves o descendents d’immigrants, les que abonen actituds fonamentalistes, susceptibles de coincidir amb els interessos d’organitzacions terroristes que busquen la negació de la democràcia, i la imposició d’un règim basat en el terror. I, per cert, que d’això ben poc en sentim a parlar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de gener de 2014

Thursday, 08/01/2015 (12:00)

En record, solidaritat i homenatge als periodistes ahir assassinats a París. La llibertat d’expressió és un dret fonamental en la defensa del qual ningú no se’n pot sentir exclòs…

Vell i nou

Thursday, 08/01/2015 (07:08)

S’han acabat les fetes nadalenques que, dit sigui de passada, són llargues i tedioses per a uns, i excessivament curtes per altres. Sigui com sigui s’ha acabat el període d’excepcionalitat festiva que vivim quan l’any acaba i un de nou comença a caminar. És quan tenim també l’esperança de deixar enrere allò que és vell, fer net d’allò que no ens convé, per fer front a allò que ens serà nou. I sobretot disposats fermament a fer realitat les promeses que al començar cada any ens fem, i de les que ben aviat també ens n’oblidem. Els desitjos de passar unes bones festes que ens hem traslladat els uns als altres aquests dies són ja al quarto dels mals endreços, talment com si d’unes restes nadalenques més es tractés, en l’espera que quan s’apropi de nou la fi d’any, les puguem espolsar i recuperar. I és que la màgia que envolta el temps nadalenc, que comença a créixer a mesura que el desembre avança, s’exhaureix sobtadament justament quan els Reis de l’Orient fan el seu particular mutis pel foro.

És llavors quan ens tornem a instal·lar en la rutina de cada dia. I és llavors quan ens adonem que malgrat només una setmana que va començar el nou any, de nou-nou només ens queda precisament l’any que acabem d’encetar; i si hem estat de sort i hem fet prou bondat, també els presents que els Mags de l’Orient ens hagin deixat. La resta, tot és vell. I ni les festes, ni els dolços de Nadal, de Cap d’Any i de Reis, han estat suficients per amorosir o endolcir cap dels maldecaps que ja teníem damunt la taula abans d’encetar les festes.

Així és que a més d’intentar complir amb els bons propòsits que el primer dia de l’any ens vàrem formular, caldrà que ens preparem per a fer front al què ens espera per aquest nou any, sobretot des d’un punt de vista col·lectiu. I és que a tombar de la cantonada tenim, com a mínim, dues conteses electorals. L’una d’àmbit municipal, l’altra d’àmbit estatal. I a hores d’ara encara no sabem si a Catalunya serem cridats a les urnes per elegir els nostres representants al Parlament de Catalunya.

No és un fet excepcional que en un mateix any coincideixin dues o tres cites electorals. Però no obstant i això sí que és excepcional el fet que cadascuna de les dues o tres conteses electorals possibles ens abocaran a escenaris polítics que seran substancialment diferents als que fins ara ens havíem acostumat. La irrupció de noves formacions polítiques nascudes al redós d’una ciutadania que està cansada, farta de les promeses no satisfetes, emprenyada pels innombrables i inacabables casos de corrupció política que de mica en mica han anat minant el prestigi dels polítics i el de les institucions polítiques que ara són percebudes per la ciutadania com a ens incapaços d’acarar una necessària regeneració democràtica. Corrupció i desprestigi polític i institucional que juntament amb la crisi econòmica i els seus nefastos efectes socials, ha estat la mescla perfecte per fer créixer l’enuig i la rebel·lia de la majoria de la ciutadana.

D’aquí que no ens hauria d’estranyar que arran aquest estat de descontentament general –que per cert no és exclusiu d’aquestes nostres contrades (només cal veure què està passant sobretot a Grècia, però també a Itàlia i a Portugal)–, les formacions polítiques nascudes amb la voluntat de retornar l’accent i l’equitat social a les polítiques governamentals, trobin un terreny perfectament adobat per créixer. Però que ningú no oblidi que la força que aquests nous moviments han adquirit en tan poc temps ha estat decisiva a l’obligar als partits tradicionals a prendre’ls en consideració, a intentar frenar-los en el seu ascens, i a moure fitxa per recuperar el debat entorn les polítiques socials; un debat que tenien fins fa poc absolutament oblidat.

Que l’any nou ens sigui profitós i benigne, en tots els ordres i sentits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de gener de 2015

A les meves altres dues ‘mares’

Tuesday, 06/01/2015 (12:34)

Les dues del mig són les meves dues altes ‘mares’ Pilar i Angeleta.

En la vida de cadascú, més enllà dels nostres pares i germans, hi ha persones que ens són i les sentim més properes que no pas altres. Són aquelles amb les quals ens lliga un afecte i una relació emocional que possiblement començà a forjar-se durant els primers anys de la nostra existència. És a dir en aquella etapa de la vida en la qual més ens convé sentir-nos acomboiats i estimats no només pels nostres pares, sinó també per altres persones que contribueixen a enriquir-nos en el nostre procés educatiu. A aquestes persones jo les anomeno els nostres altres ‘pares’ o altres ‘mares’…

L’atzar o el destí ha volgut que dues de les persones que han estat per a mi dues de les meves altres ‘mares’ –la tieta Angeleta, i la tieta Pilar– se’ns fessin invisibles en el curt temps d’una sola setmana. I en aquests moments en què elles ens han deixat físicament, i que els records i les emocions se’ns amunteguen en la memòria, vull retre’ls el meu petit homenatge en forma de record, per haver estat com elles han estat, per haver-les tingut tant a prop en moments de la meva infantesa quan més falta em feien… I sobretot per haver-me estimat tant!

Gràcies tietes, gràcies a aquestes meves dues ‘altres mares’… Us recordaré, us recordarem per sempre més!

Que tingueu un bon viatge!

L’accent social

Thursday, 01/01/2015 (07:04)

La cosa està que trina, i els partits polítics tradicionals s’estan mostrant molt nerviosos. Tot plegat perquè la irrupció de ‘Podemos’ en el panorama polític els està causant més d’un mal de cap en relació a les seves respectives expectatives electorals. A Catalunya, fins fa relativament poc, el fenomen ‘Podemos’ (‘Podem’) no preocupava en excés, atès que el corrent sobiranista s’havia mostrat capaç d’absorbir també el desencant i el desafecte de la ciutadania vers el model de governança imperant. Així, mentre ‘Podemos’ creixia en expectatives electorals a la resta d’Espanya, Catalunya semblava viure desconnectada d’aquest fenomen social, simplement perquè el moviment ciutadà d’enuig que es va catalitzar el 2010 arran la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006, feia convergir la mirada contra l’Estat que apareixia als ulls de molts com a causa única de tots els problemes que ens afectaven i ens afecten. I no faltava a aquest argument gens de raó. L’Estat espanyol, o per a ser més precisos el govern de l’Estat, s’ha mostrat tradicionalment gens sensible a acceptar que Espanya és la suma de diverses entitats territorials (algunes d’elles, com el cas de Catalunya, amb una clara identitat pròpia), que tenen en comú el fet de conviure dins d’un mateix espai geogràfic. Va ser el president José Montilla qui a Madrid, l’any 2007, davant la plana major de la política espanyola, vaticinava que el desafecte que aflorava entre Catalunya i Espanya podia ser l’inici d’un procés de desencontres emocionals irreversibles entre ambdues entitats territorials… Llavors ostentava la presidència del govern espanyol el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Un desafecte que el PP va tenir cura d’alimentar des de l’oposició primer, per convenciment i per tacticisme electoral, i que a partir del 2011 va fer créixer des del govern central amb la seva política de confrontació, de recentralització, i de laminació pertinaç de les competències autonòmiques. D’aquesta manera, cada ofensa llançada des del govern de l’Estat ha servit per augmentar la desafecció entre Catalunya i Espanya, i alhora per fer créixer el sentiment sobiranista a Catalunya.

És en aquest context de desafeccions i de desencantaments socials i polítics, que la irrupció de ‘Podemos’ esdevé una amenaça pel fet que ha fet saltar pels aires l’status quo polític preexistent, i del que el bipartidisme que encara hi ha al Parlament de Madrid entre PP i PSOE n’és el seu màxim exponent. Bipartidisme que a Catalunya es va trencar fa més de quatre anys amb la irrupció del procés sobiranista en l’escenari polític, sota el lideratge d’ERC, al qual no trigà en afegir-se CiU. ¿I què fa que ‘Podemos’ sigui aquest fenomen social i polític que avui és amb tendència a créixer, davant la mirada entre ferotge i crítica dels partits fins ara hegemònics? Doncs simplement que ‘Podemos’ ha recuperat com a base del seu discurs polític un matís clau que des de la societat es venia reclamant, i que malgrat havia estat l’origen i el motor del moviment 15-M, continuava massa ‘oblidat’ pel conjunt d’una classe política més preocupada pel manteniment de les seves respectives quotes de poder, que no pas per sintonitzar i donar resposta a les demandes de regeneració democràtica i de major transparència que emanaven de la ciutadania. I aquest matís clau no és altra que el de la urgència en retornar l’accent social a les polítiques governamentals.

És des d’aquest punt de vista, i deixant a banda les moltes indefinicions que ‘Podemos’/’Podem’ presenta, que aquest moviment social i polític està actuant de revulsiu davant un sistema de partits i un model de governança que s’ha mostrat a bastament  incapaç d’acarar el necessari procés de regeneració democràtica, i de donar resposta als problemes que més preocupen al conjunt de la ciutadania, com ho són la manca de polítiques actives que fomentin l’economia productiva i la creació de llocs de treball no precaris, la corrupció en totes les seves vessants, o les retallades que soscaven l’estat del benestar que consideràvem consolidat.

Avui encetem un any que serà decisiu en molts ordres i sentits! No el desaprofitem!

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de gener de 2015

Gràcies…!

Friday, 26/12/2014 (01:19)

Impressionat encara pels molts missatges que per les més diverses vies (‘facebook’, ‘twitter’, ‘whatsapp’, ‘e-mail’, telèfon…) he rebut en ocasió dels meus primers 66 anys de vida. A totes i a tots les meves més expressives gràcies per haver-vos recordat de mi…!, i sobretot per les paraules amables que m’heu adreçat. Sapigueu, però, que si he arribat fins aquí és en bona part pel suport que de vosaltres he rebut dia rere dia, per la vostra estima, per la vostra consideració, per la vostra comprensió i paciència… Per això estaré sempre en deute amb vosaltres… Així és que gràcies, i mil vegades gràcies per ser aquí…! i per deixar-me compartir amistat…!

Bones notícies…

Thursday, 25/12/2014 (10:28)

Hem de convenir que atesos els dies que corren, no és habitual que ens trobem davant bones notícies. És a dir davant fets que ens trobem davant d’oportunitats que hem de saber aprofitar per avançar. Qui sap si deixat portar per ‘l’esperit’ nadalenc que ens envolta aquests dies, regiro en els meus apunts i em trobo amb notes que contenen bones notícies que val la pena ressaltar.

La primera d’aquestes bones notícies anotada al meu bloc es produïa fa pocs dies, quan representants de les principals institucions econòmiques i empresarials locals (Consell Intersectorial d’Empresaris, PIMEC Vallès Occidental, Cambra de Comerç, Centre Metal·lúrgic, Gremi de Fabricants, Fundació per la Indústria i Fundació ESDI) varen asseure’s al voltant d’una taula per crear el Consell per l’Economia Productiva amb l’objectiu d’establir un marc de relació i de debat estable que ha de permetre abordar la concreció de mesures capaces d’incentivar l’activitat econòmica, amb la creació de noves empreses, el creixement de les existents, i la generació de nous llocs de treball com a mascaró de proa. Un precedent gens habitual que ha de permetre que des de l’àmbit econòmic i empresarial de la ciutat es posi el gra d’arena necessari ​per contribuir a què Sabadell i el seu entorn puguin sortir de la crisi en les millors condicions possibles.

La segona de les bones notícies que ​trobo anotada al bloc de notes té a veure amb la innovació i amb la recerca que des de Sabadell i des d’un àmbit tan sensible com el de la salut, es porta a terme. Sabem que sense recerca i sense innovació el progrés de la societat no és possible. D’aquí que qualsevol esforç que afavoreixi processos de recerca i d’innovació ha de ser motiu de satisfacció. I si aquests processos s’esdevenen a prop nostre, el motiu de satisfacció ha de ser doble. I això és el que s’esdevenia dilluns passat en ocasió del lliurament de les beques corresponents a la setzena edició de les Beques Taulí (dotades enguany amb més de 100.000 euros) que han de facilitar l’execució de 27 dels 88 projectes en matèria de recerca i d’innovació que promoguts per professionals del Parc Taulí s’havien presentat a la convocatòria. Com va destacar el director de Recerca i Innovació del Parc Taulí, Lluís Blanch, tots els ​projectes ​eren mereixedors de beca per la seva alta qualitat. Pot ben bé ser que el resultat d’aquestes beques, i l’activitat que generen ens passin desapercebudes. Que això sigui així no treu importància a què en les 16 convocatòries fetes fins avui, des de la Corporació Parc Taulí s’hagin invertit 1,4 milions d’euros en projectes d’innovació i de recerca ​susceptibles ​d’​incidir en la millora de l’atenció de la nostra salut. No es tracta de posar ara en valor la tasca que desenvolupen les persones que treballen en el Corporació Parc Taulí, que també. Tanmateix, però, allò que avui toca ​fer ​és destacar la transcendència de les activitats d’innovació i de recerca que en l’àmbit de la salut i des de la nostra ciutat es porten a terme, i que contribueixen a consolidar el reconegut prestigi d’uns professionals i d’una instal·lació hospitalària universitària de primer nivell.

I ja que parlem del Parc Taulí, oportú ha de ser celebrar que després que la setmana passada el comitè d’empresa decidís trencar les negociacions perquè la direcció no es comprometia a pagar la totalitat de la paga extra, dilluns s’assol​ís​ un acord entre l’alcalde de Sabadell, Joan Carles Sánchez, i el conseller de Salut, Boi Ruiz, pel qual es garanteixen d’una banda els drets salarials dels professionals del Taulí, i de l’altra​,​ el procés ​que de conduir a ​d’elaboració d’un pla de gestió per mantenir ​el nivell de qualitat ​d’atenció ​que des de Corporació s’ofereix.

Tres bones notícies per tancar un any difícil…! Que tinguem un Bon Nadal!

No tocava? (*)

Tuesday, 23/12/2014 (14:08)

Ningú no pot dubtar a hores d’ara que l’actitud de Jordi Pujol envers els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular durant la seva etapa al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya, ha acabat per incidir en la qualitat (forma i fons) de la informació política catalana. L’”ara no toca” és i serà com una llosa que pesarà sobre el sistema comunicatiu català, i de la qual només el temps i els observadors polítics, econòmics, i socials, n’acabaran per discernir la seva dimensió i efectes tant sobre la ciutadania com sobre la manera de concebre la política. Fonamento aquesta meva asseveració en les conseqüències ja vistes d’aquella tolerància en la que periodistes -i també editors/propietaris de mitjans de comunicació- vàrem caure, i que, de facto, va comportar que acceptéssim l’”‘ara no toca” com a argument suficient per no tractar les qüestions que des de la presidència del govern de Catalunya es consideraven no era el ‘moment adient’ de fer-ho. Dit d’una altra manera: amb la tolerància a l’”ara no toca”, periodistes i mitjans de comunicació deixàvem a mans de Jordi Pujol la gestió de l’agenda político-informativa catalana en detriment –i això és el més greu– dels drets de la ciutadania a la informació pública i a la transparència. Assenyalada aquesta qüestió, cal constatar immediatament que d’excepcions a aquella acceptació tàcita de l’”ara no toca” n’hi va haver, a despit que no és menys cert que es podien comptar amb els dits d’una sola mà. Excepcions que per haver comés el pecat de no plegar-se als desitjos ni a la concepció de país que Pujol encarnava i proclamava, eren desqualificades per poc patriotes.

Tanmateix, com a complement d’aquestes remarques necessàriament breus, m’he d’afanyar a afegir-ne encara una altra que des del meu punt de vista dóna tot el seu sentit a la concepció tan personal de país i de govern que Pujol encarnava. I és que l’”ara no toca” no pot dissociar-se en cap cas ni en cap moment dels silencis inherents a aquell oasi català en el qual se’ns volia fer creure que estàvem ‘feliçment’ instal·lats…

__________________________

(*) Aquesta peça, publicada en el núm. 166 de la revista ‘Capçalera’ del Col·legi de Periodistes de Catalunya del mes de desembre de 2014, forma part d’un conjunt d’articles que sota el mateix títol de ‘No tocava?’ estan signats per degans estats de la institució col·legial (Salvador Alsius, Montserrat Minobis, Josep Carles Rius, Josep Ma. Martí i jo mateix), en els que es reflexiona sobre el paper dels periodistes i dels mitjans de comunicació durant els 23 anys de govern Pujol.  

Clima

Thursday, 18/12/2014 (08:27)

Les persones que habitualment em llegeixen saben de la tendència que tinc a posar en valor  l’interès que el patrimoni natural del rodal sabadellenc presenta. D’aquí que no pugui estar-me en aquesta ocasió de referir-me als efectes devastadors que sobre el rodal va tenir el temporal de vent de la setmana passada, i que, dissortadament, va fer tres víctimes mortals a la veïna ciutat de Terrassa, alguns ferits a Sabadell, i que alhora obria una ferida profunda en paratges propers i estimats per nosaltres que trigarà anys i anys a ser sanada. El bosc de Can Deu, un dels indrets més concorreguts pels sabadellencs per les múltiples possibilitats d’esbargiment que fins ara oferia, és exponent dels molts danys que la ventada va causar, i dels esforços que caldrà esmerçar per tal que el bosc es recuperi de la desfeta que ha patit. Caldrà, però, que passin algunes dècades abans no poder gaudir de nou del valor paisatgístic del nostre rodal amb la mateixa plenitud que se’ns mostrava fins fa uns dies. No estem acostumats a viure fenòmens atmosfèrics tan violents com els que vàrem viure la setmana passada. No hi estem nosaltres, ni tampoc hi estaven els boscos del nostre entorn que s’han vist més afectats.

Sabem sobradament que les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I allò que no imaginàvem pogués passar mai, acaba passant en un segon, en un minut, o en unes hores… I és que la naturalesa res no entén d’experiències viscudes o no, i només li calen la coincidència de certes condicions climàtiques per transformar la seva cara habitual d’amabilitat, i desfermar la seva força damunt un territori que precisament per no estar-hi habituat, n’acaba pagant un peatge molt elevat. Al Vallès no es coneixien precedents de ventades tan extremes. Clar que tampoc res no en sabíem d’altres fenòmens meteorològics excepcionals que s’han esdevingut en les darreres dècades, com és el cas de les pluges torrencials i de la nevada fora mida que al Vallès vàrem viure el 1962. Tanmateix ens haurem d’anar acostumant a fenòmens climàtics poc habituals que no deixen de ser un avis en relació a les conseqüències d’un canvi climàtic que no ens acabem de prendre seriosament.

Els danys de la ventada han estat ja avaluats econòmicament, però els danys paisatgístics operats en la nostra memòria són incalculables. Sigui com sigui s’imposa passar pàgina amb celeritat per posar-nos mans a la feina, i garantir que amb l’esforç conjunt de tothom puguem assentar unes bases fermes que possibilitin la recuperació dels espais naturals malbaratats.

L’episodi climatològic viscut a casa nostra, coincidia en el temps amb les primeres sessions de la cimera mundial del clima clausurada diumenge passat a Lima. Una cimera que semblava abocada a un nou fracàs, però que al darrer moment fou capaç d’assolir un acord històric que obre l’esperança a poder acarar la cimera de totes les cimeres sobre el canvi climàtic que tindrà lloc a París el proper any, en unes millors perspectives. El caràcter històric de l’acord assolit a Lima pels 196 països representats, parteix del compromís que assumiren tots els països participants, de quantificar i anunciar quines seran les actuacions que pensen desplegar en el seu territori l’any 2015 encaminades a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per primera vegada, els països participants en una cimera sobre canvi climàtic, s’hauran mostrat disposats a fer quelcom per a fer-hi front. Es podrà adduir que el compromís assolit a Lima no obliga a una reducció immediata d’emissions de gasos com reclamaven les organitzacions ecologistes participants en la cimera. Però que això sigui així no treu que de facto, l’acord signifiqui un primer gran pas per aconseguir que a la Conferència París 2015 es fixi i es ratifiqui l’objectiu d’un nou protocol, vinculant i universal, sobre la protecció del medi ambient.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de desembre de 2014