No ho entenc…

Thursday, 31/07/2014 (10:29)

Llegeixo avui en algun diari que el president Artur Mas, en la compareixença que va fer ahir al Centre Cultural Blanquerna de Madrid davant els mitjans de comunicació per valorar la reunió que acabava de tenir amb el president Rajoy, a preguntes d’un periodista, no es va estar d’assegurar que “tots els partits, quasi sense excepcions, tenen problemes amb la justícia”. I encara va afegir que si en quedava algun que no hi tenia problemes era perquè no tenia responsabilitats de gestió… Deu n’hi do! Viure per a veure! Escoltar per sentir! I que a partir d’aquí cadascú es formi la seva opinió…

En qualsevol cas, em sorprèn d’allò més que una qüestió com la de la corrupció política que viu el país (el d’allà i el d’aquí), que ‘toca’ de molt a prop als dos partits governants (a Espanya i a Catalunya), i que afecta de ple a la credibilitat ètica dels partits polítics i a la qualitat de la nostra democràcia, no fos tractat com corresponia en la trobada a La Moncloa. Perquè si hi ha una qüestió prioritària que cal acarar sense dilació –allà i aquí–, és la d’acabar amb la corrupció per recuperar la confiança en la política i en els polítics.

Però aquesta [la corrupció política] no forma encara a hores d’ara part prioritària de les agendes dels partits polítics… I així ens van les coses…! O potser és que això encara ‘no toca’?

Valor de marca (*)

Thursday, 31/07/2014 (08:10)

En la meva llunyana etapa escolar a ‘Can Culapi’, mai no em vaig poder comptar entre els alumnes que destacaven per l’excel·lència de les seves qualificacions, i/o pel seu bon comportament. Més aviat vaig ser un alumne del pilot. Un estudiant d’aquells que no destaquen ni per massa…, ni per massa poc. És a dir que van fent la viu-viu, i que superen els cursos…, encara que en ocasions ho facin a empentes i rodolons. Potser sigui per això que recordo que quan les notes per damunt de l’aprovat m’acompanyaven, lluïa aquell meu èxit momentani assegurant que JO havia aprovat l’assignatura de torn. Per contra, quan ‘no tocava’ fer esment de les meves males notes, cas d’haver-ne de donar explicacions, la meva resposta era contundent: “és que M’HAN suspès”. 

Rememorava aquest passatge de la meva etapa escolar en ocasió de la tendència creixent que vinc observant que consisteix en apuntar-se els èxits com a propis, i per contra fer que la responsabilitat dels fracassos recaigui sempre sobre altres espatlles com més allunyades millor. Deu ser per reafirmar la sentència popular que assegura que als èxits els sobren els pares que als fracassos els falten. Quelcom semblant està passant aquests dies quan un personatge de la magnitud del president Jordi Pujol s’ha vist obligat a fer públic que ens ha estat defraudant (econòmicament però també moralment) els darrers 34 anys. No ha calgut que passessin ni 24 hores des de la seva confessió perquè els seus, políticament parlant, s’afanyessin a aixecar tallafocs que els protegissin del Pujol i dels seus gens recomanables afers familiars.

Però no era per aquí per on volia anar. Més aviat volia referir-me a una més de les anècdotes que es donen en els mitjans de comunicació, i que també il·lustren perfectament que als èxits els sobren els padrins que als fracassos els fan falta. M’explicaré. Com vostès saben, l’estiu és pròdig en competicions esportives internacionals. Enguany no n’ha estat l’excepció, i d’entre les competicions europees estades, en sobresurten les de hoquei sobre patins, i de waterpolo en les seves categories masculina i femenina. Unes disciplines en les que la presència d’esportistes que militen en equips catalans és notable. I d’entre aquestes disciplines, cal ressaltar-ne la del waterpolo femení, esport en el que el pes de jugadores sabadellenques en el seleccionat estatal encara és molt més destacable.

L’anècdota mediàtica que els volia fer notar rau en què els i les comentaristes de la majoria d’emissores radiofòniques i televisives catalanes, quan els resultats del seleccionat estatal de torn eren favorables, no s’estaven de recordar-nos que l’equip guanyador estava format per un elevat nombre d’esportistes catalans. Però cas que la victòria no hagués afavorit al combinat estatal, es ‘passava’ de fer notar la presència catalana en la formació perdedora, i simplement es parlava del combinat espanyol. Però com que la derrota no ha estat la norma del seleccionat femení de waterpolo, els i les comentaristes de les emissores més nostrades, han tingut cura de recordar-nos abastament que la base de l’equip estava format per nadadores que militaven en equips catalans. Clar també que ha estat en ben comptades ocasions en les que hem pogut escoltar que de les 8 jugadores catalanes, 6 –amb Maica Garcia al capdavant– defensaven els colors del nostre ‘Club’ local més emblemàtic: el Club Natació Sabadell.

Hora deu ser que decidim posar en valor l’èxit de les ‘nostres’ waterpolistes capaces de guanyar totes les competicions en les quals participen. A més, el darrer dels seus èxits esportius a la Copa d’Europa, ha coincidit amb uns campionats d’Espanya de natació en els quals el Club s’ha classificat en segon i primer lloc respectivament en les categories absolutes masculina i femenina.

Quan ens adonarem del valor de marca que el C.N. Sabadell aporta a la nostra ciutat?

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2014

* El 17 d’abril de 2014, publicava un post amb aquest mateix títol, ressaltant alguns dels punts forts dels quals Sabadell disposa, i dels que no n’acabem de treure’n tot el profit. Podeu llegir-lo clicant aquí mateix.    

Jordi Pujol, cau el mite…

Friday, 25/07/2014 (20:59)

Els que em coneixen saben del meu respecte, sobretot institucional, que sempre fins ara mateix havia professat al president Pujol. Al marge de qualsevol altra consideració o discrepància ideològica, sempre havia considerat el president Pujol com una persona honesta en el sentit més ampli de la paraula i del concepte. I ara, simplement han calgut unes poques ratlles escrites damunt d’un paper, perquè tot aquell meu sentiment de respecte s’hagi transformat d’una revolada en una sensació de traïció. Tant haver impartit lliçons sobre ètica i valors, tant denunciar Pujol complots a la seva contra (que hàbilment reorientava com si d’atacs a Catalunya fossin), tant embolcallar-se amb la bandera per justificar-ho tot, tant proclamar que tot allò que feia ho feia per Catalunya…, perquè arribi un dia en què ha de confessar que després d’haver-ho negat una i mil vegades, disposava d’almenys un compte bancari a l’estranger, i que havia amagat dades a la hisenda que –diuen– som tots, i això durant més de trenta anys…  Amb la confessió de Jordi Pujol cau un dels mites de Catalunya forjat en mil batalles. Cau el mite i s’obren un reguitzell de preguntes que precisaran resposta, i resposta urgent… Amb la caiguda del mite Pujol cau també la imatge idíl·lica d’una Catalunya que no és com alguns diuen i volen que sigui…

No n’hi ha prou en confessar i demanar perdó, perquè el discurs dominant del pujolisme –i a voltes fins i tot excloent– ha estat que només Pujol i el partit que ell va fundar estaven al servei de Catalunya… A la resta, segons ells, només els movia l’interès de desprestigiar-los, única manera –consideraven– de desbancar-los políticament parlant…

Ho escrivia aquí mateix fa només 48 hores: uns dels problemes que patim és la manca de coherència en matèria de valors que impregna la vida política del país que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu, allò que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci cada vegada més perillosament evident.

Qüestió només de coherència…?

Thursday, 24/07/2014 (07:30)

Que els temps estan remoguts ho sabem sobradament. Però que això sigui així no pot servir d’excusa per no mostrar la nostra perplexitat davant situacions que se’ns fan difícils  de comprendre. Segur que sorprèn, per exemple, que Lionel Messi sigui a hores d’ara el primer aportador privat a la hisenda pública espanyola. Però al marge de les consideracions que entorn el cas puguin fer-se, quan les coses no es fan com s’han de fer, és obvi que s’assumeix el risc de que t’enganxin. Clar que també és cert que mentre a uns els enganxen, a d’altres no els enganxen mai… D’aquí que és oportú preguntar-se entorn el per què a Messi se l’atrapa, i per contra no s’atrapen a tantes d’altres persones que en aquest país (entès com el d’allà, però també com el d’aquí) es valen de subterfugis de tota mena per evadir o per minimitzar els seus compromisos tributaris.

En qualsevol cas hem de reconèixer que sovint ens deixem portar per justificar allò que nosaltres fem, però que en cap cas acceptem cas que ho facin altres. Deu ser una més de les conseqüències del sectarisme que de mica en mica s’ha anat instal·lant en la nostra societat, i que a voltes actua a modus d’una vena posada als ulls que només ens deixa percebre blancs i negres. I sabem que les coses no són ni blanques ni tampoc negres, i que per contra, la gama de grisos és immensa. Només així pot explicar-se la benignitat que  políticament parlant continuen mereixent els protagonistes del cas Palau de la Música (Félix Millet i Jordi Montull), mentre hem assistit durant mesos a la duresa de tracte també polític i en ocasions fins i tot mediàtic, envers persones que havien estat acusades de tràfic d’influències en una de les peces separades del cas (l’hotel Palau), i que finalment ha quedat demostrat havien actuat correctament, com és en el cas de Ramon García-Bragado

És la mateixa benignitat que mereixen determinades actuacions polítiques davant la mirada hipòcrita de molts i la ignorància d’altres. Un exemple recent el trobem en els acords adoptats pel Parlament de Catalunya en la seva sessió plenària del 10 de juliol quan amb els vots favorables del PP i de CiU, la cambra es pronunciava contra el dret a l’autodeterminació dels pobles palestins i kurds, i contra un referèndum vinculant per al poble sahrauí. Segur que més d’un i més d’una dels meus lectors i lectores al llegir això haurà posat cara d’astorament. Però el cert és que, curiosament o casualment, d’aquella sessió parlamentària i del seu contingut se’n ha parlat ben poc –o gens–  des de la majoria dels mitjans de comunicació. Tampoc des de les tertúlies monotemàtiques que inunden les ones de les emissores de ràdio i de televisió del país (en aquest cas el d’aquí). I bo seria que ens preguntéssim el per què d’aquest ‘oblit’. I en aquest cas la resposta, amics meus, no cal buscar-la en el vent. Més aviat cal buscar-la en interessos potser inexplicables, però per damunt de tot en la manca de coherència que està impregnant la vida política del país i que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu i que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci perillosament evident. I si a algú li queden dubtes sobre la votació de la cambra catalana a la qual acabo de fer referència, només cal que vagi a internet, cerqui el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya corresponent al plenari 10 de juliol, i a partir de la pàgina 50 hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA preguntant sobre aspectes de la política exterior del govern de Catalunya.

Que una qüestió com aquesta hagi passat tan ‘desapercebuda’ mediàticament i políticament, deu ser prova que quelcom no acaba de funcionar bé, i que les informacions esbiaixades –per acció o per omissió–  potser sovintegen més del que no pas pressuposem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2014

Jordi Peix, l’home, el mestre…

Thursday, 17/07/2014 (09:00)

Jordi Peix amb Assumpta Escarp en l’acte de signatura d’un conveni a l’Ecoparc el mes de març d’enguany

Fa uns dies ens deixava un home bo. Un activista de la modernització de l’agricultura catalana. Un home, una persona, que això no obstant i per la seva discreció, la seva desaparició física no haurà ocupat massa espais en els mitjans de comunicació. I precisament perquè això no ha estat així, bo ha de ser que aquells que vàrem tenir la sort de tractar-lo, no només en fem memòria sinó que reivindiquem la seva tenacitat, el seu activisme constant i militant per aconseguir una agricultura moderna i sostenible, qui sap si seguint els passos d’un altre català significat que ara fa 100 anys es va proposar també  l’agricultura del país al dia: Enric Prat de la Riba. Però si en general no hauríem de deixar en l’oblit la tasca de Jordi Peix, menys encara ho podem fer les persones que participem en institucions en les quals ell hi haurà deixat petjada inesborrable per haver-hi abocat coneixement, compromís, i passió. És el cas, per exemple, de la Fundació Miquel Agustí de la qual n’ha estat patró fundador al costat d’altres persones i institucions com l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Una institució, la Fundació Miquel Agustí, que per sempre més serà deutora dels seus savis consells, de les seves oportunes aportacions i de les seves sempre afinades observacions.

Poques persones com Jordi Peix hauran prestat un servei tan alt a aquest país sense a canvi esperar-ne res més que l’estima i de la consideració de les persones que l’acompanyàvem. Jordi Peix haurà estat moltes coses, i haurà treballat en molts fronts socials. Bo és recordar que ell va ser el dinamitzador d’una empresa de solidaritat real com ho és el Banc d’Aliments, del que en va ser l’introductor a tot l’Estat l’any 1987. Lluny queden també aquells dies del Congrés de Cultura Catalana en què Peix va presidir l’àmbit de l’agricultura, o de la seva feina al capdavant del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, o de la seva contribució a la formació del que havia de ser el primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya que va crear-se sota l’ègida del president Josep Tarradellas. Peix va ser a més l’impulsor de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de Defensa Sanitària (ADS) que tan han contribuït a conscienciar el sector agrícola quant a lluita contra les plagues vegetals i les malalties animals.

En la línia de treball continuat al servei del país, i des de les responsabilitats que va assumir en el govern de Catalunya en l’àmbit del Medi Natural, Jordi Peix va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) a través de les quals va contribuir al necessari canvi de mentalitat pel què fa a la prevenció dels incendis forestals, o a favor de la conservació i de la millora de la biodiversitat, de la preservació dels espais protegits amb l’objectiu de defensar-los d’ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.

Una mostra més de l’activisme de Peix la tenim en el fet que malgrat la creixent feblesa de la seva salut a causa de la malaltia que l’havia de portar a la mort, no va deixar d’escriure, d’aconsellar, de formular aquelles observacions que ell estimava pertinents, conseqüent amb un dels principis que presidia la seva actuació: “no deixeu –deia– de fer res, perquè la qüestió és no parar, explicar què fem i per què ho fem”.

Amb Jordi Peix se’n va un bon amic de Sabadell, i sobretot també un suport insubstituïble per a la Fundació Miquel Agustí. Però que ningú no ho dubti: malgrat la seva desaparició física, ens queda i ens quedarà per sempre el seu exemple d’integritat i de passió, de servei i de tenacitat, de capacitat per lluitar en pro de la vida en el sentit més ampli de la paraula i del concepte.

Descansi en pau!

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2014

 

Per què allò que reclamem per a nosaltres, hi ha qui se sent amb força per negar-ho a altres?

Friday, 11/07/2014 (20:43)

Repassant correus i diaris electrònics em trobo amb aquesta notícia publicada a Crónica Global informant que el Parlament de Catalunya ha rebutjat el dret a l’autodeterminació de palestins i kurds, i a un referèndum vinculant als sahrauís. Una notícia de la que per cert no n’he sabut veure cap ressò especial en els mitjans de comunicació catalans llevat de l’Ara i de Regió 7… No puc entendre -ni que m’ho expliquin mil-i-una vegades- que els mateixos que lícitament reclamen poder exercir el dret a l’autodeterminació, el neguin a d’altres pobles i col·lectivitats. Viure per a veure!

Algú m’ho pot explicar? La incoherència en les idees, les actituds i els posicionaments continua essent un mal endèmic de la nostra classe política… i així anem, i així ens van les coses! 

Oportunitats

Thursday, 10/07/2014 (06:28)

Resa una dita popular que mai no n’hi ha dos sense tres. Deu ser veritat, ja que enguany he tingut l’oportunitat d’absentar-me de casa tres vegades en un molt curt espai de temps, i sempre per gaudi personal. La primera de les oportunitats va ser en ocasió de poder recórrer el tram gallec del Camí francès de Sant Jaume acompanyat d’uns bons amics. La segona em va permetre viatjar fins a un país alhora proper i llunyà al nostre com ho és Albània. I per completar la trilogia d’oportunitats, aquest darrer cap de setmana participava en la VIII edició del Festival Coral de Verona Garda Estate en la meva condició de cantaire d’una formació coral sabadellenca. He de dir que en el decurs d’aquesta trobada vaig sentir una enveja sana per l’èxit d’una trobada que simplement es val de l’anomenada i de l’encant que Verona desperta per atreure corals d’arreu d’Europa fins un petit llogarret a 20 qms. de la ciutat en la que William Shakespeare va situar l’acció d’una de les seves tragèdies més populars: ‘Romeu i Julieta’. El nivell musical de les corals participants no és homogeni. Però com que tampoc no es tracta d’establir cap mena de competició entre elles, aquesta circumstància no és rellevant pel fet que l’objectiu de la trobada és oferir a les corals, directores i directors, i cantaires, l’oportunitat de compartir experiències i cançons durant quatre intensos dies. I això s’aconsegueix amb escreix. Ah! I abans que em passi per alt m’afanyaré a deixar escrit que en aquesta trobada internacional, Catalunya hi estava representada per dues corals sabadellenques, i a més creualtenques: Catasons de l’Escola de Música Creu Alta, i Cants al Vent resident a l’Estruch.

I mentre compartíem cants per contrades del Véneto, des de Catalunya ens arribaven males vibracions polítiques per a la salut i la qualitat de la nostra democràcia. Com sabem, el Consell de Ministres va aprovar la setmana passada noves mesures econòmiques que si més no pel seu contingut no poden considerar-se oportunes. Mesures que justifiquen plenament el clima d’enuig instal·lat en la ciutadania contra del govern espanyol per la seva manera particular d’entendre la democràcia i de practicar la política. I és que en la reunió ministerial de divendres, i com aquell qui diu per la porta del darrera, s’aprovaven canvis legislatius de molt abast que afectaven –modificant-les–  a una vintena llarga de lleis ordinàries, i a les competències de les Comunitats Autònomes. Per evitar-se contratemps, l’executiu es va valdre novament de la figura del decret-llei de la qual ve abusant des que es va encetar aquesta legislatura, en un intent d’evitar sotmetre’s al perceptiu debat parlamentari. Aquesta vegada, però, la maniobra no li ha sortit bé, i abans d’ahir el govern tenia de fer una certa marxa enrere. En qualsevol cas, l’actitud sectària dels populars continua essent el millor viver de simpatitzants amb el que l’independentisme compta.

Ho he escrit en d’altres ocasions: la ciutadania està farta d’imposicions, de retallades socials i de llibertats, de no diàleg… Per contra clama perquè els partits polítics facin front a les seves responsabilitats i cerquin solucions als problemes que ens afecten i que per les seves actituds no sembla que els preocupin amb excés. Els problemes més sobresortints, encara que no únics, la fractura creixent en les relacions Catalunya-Espanya, i els casos de corrupció que planen damunt la política i d’alguns significats personatges públics. I si no hi ha justificació possible que avali el no diàleg entre Rajoy i Mas, tampoc no n’hi ha per ‘l’oblit’ que els partits fan dels casos de corrupció que a ells els afecten. L’oportunitat de recuperar la confiança vers la política i de regenerar la democràcia passa per acarar aquestes qüestions en una primera instància. Mentre, la desafecció polítics-ciutadania tendirà a créixer perillosament.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juliol de 2014

Êthos

Thursday, 03/07/2014 (07:02)

Si sovint paréssim més atenció al nostre entorn que no pas ho fem normalment, i si no ens deixéssim portar per la dinàmica i les agendes que se’ns marquen, probablement ens adonaríem que vivim instal·lats en una mena de sínia que no fas més que girar i girar, fressant una i mil vegades el mateix camí sense possibilitats d’avançar ni sortir-se ni un sol mil·límetre d’allà on som. L’experiència ens demostra que el girar i girar ens priva alhora d’acarar –per resoldre’ls– els dubtes i qüestions que ens interpel·len.

Hom té la sensació que a causa de discutir –més que no pas debatre— a l’entorn d’unes mateixes qüestions possiblement transcendents, però no per això úniques, correm el risc de deixar passar oportunitats per avançar en el procés de construcció d’una societat més justa i solidària. D’aquesta manera no ens pot estranyar que passin per alt algunes bones notícies que s’esdevenen ben a prop nostre, i que això no obstant no acaben de trobar massa ressò perquè són ‘tapades’ per les notícies recurrents de cada dia. Clar que ben mirat, qui sap si millor que sigui així, atès que ‘a la chita callando’ tal com diuen els castellans, determinats projectes poden avançar sense fer soroll gràcies a la constància de persones disposades a fer feina, a no deixar-se portar per les adversitats, interessades en sumar i en buscar  complicitats per aconseguir allò que es proposen.

A Sabadell, a casa nostra, aquest darrer cap de setmana ‘saltava’ a la palestra una d’aquestes bones notícies que no mereixerà dissortadament massa atenció mediàtica malgrat la seva indubtable transcendència social i ciutadana. A la Serra d’en Cameró s’inaugurava oficialment les noves instal·lacions de l’Associació Êthos; una entitat sense ànim de lucre que des de fa set anys treballa i fa costat a les persones que precisen dels coneixements i de l’experiència de professionals especialitzats per superar una drogodependència. I aquesta tasca, Êthos, la fa mitjançant programes de rehabilitació integral i de reinserció social que s’estan demostrant altament eficients. Fins aquí el titular de la notícia. A partir d’aquí potser val la pena refer part del camí que des d’Êthos s’ha tingut de recórrer per assolir l’objectiu de disposar d’unes instal·lacions des de les quals poder desenvolupar la tasca social amb millors condicions. Un camí que ha estat ple d’obstacles, incomprensions i de malentesos que finalment i sortosament s’han demostrat que no tenien cap raó de ser.

En aquest cas la col·laboració establerta entre l’administració local i la iniciativa d’un grup de professionals i de ciutadanes i ciutadans disposats a aportar el seu gra d’arena per contribuir a la solució d’un problema que a voltes amaguem massa com ho és les drogodependències, ha tingut un bon final. Êthos, aquella entitat que va néixer amb la voluntat de servir a la societat, disposa avui d’unes instal·lacions des de les quals prestar un millor servei, al bell mig d’un barri sabadellenc que inicialment no veia amb bons ulls donar acollida a aquesta entitat assistencial. Unes instal·lacions, les d’Êthos, que s’han ubicat en una part de l’edifici La Torre que els ha cedit l’Ajuntament de Sabadell, i que els membres de l’Associació Êthos han tingut cura de rehabilitar-lo i adaptar-lo a les necessitats assistencials al servei de les persones que cerquen ajut per sortir de la roda a la que una drogodependència els té lligats.

Llarga vida a aquesta institució sabadellenca que compleix amb la seves finalitats gràcies també a les aportacions dels seus socis, usuaris, i col·laboradors externs. I és que com s’ha demostrat, el gran capital del qual Êthos disposa no rau tant en l’ordre monetari, sinó en la dedicació de l’equip de professionals responsable del centre, i de les persones que voluntàriament i desinteressadament contribueixen a la consecució dels objectius que s’han marcat al servei de la societat i de la dignitat de les persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2014

Un mes després…

Thursday, 26/06/2014 (07:08)

Qui ho havia de dir fa just un mes, quan es varen conèixer els resultats assolits pels partits i les coalicions espanyoles i catalanes en les eleccions al Parlament Europeu que el panorama polític estatal i nacional canviaria com ho està fent, atesos els discursos que aquella nit electoral vàrem poder escoltar per part dels líders polítics. Però una cosa són les paraules i l’altra ben diferent els fets. I en política sabem que el mai és el pas immediat que cal donar abans del sí sense condicions. Amb les eleccions europees començaven a germinar les llavors de l’herència d’aquell 15-M d’ara fa tres anys que va ser el primer gran avís de què res no seria en política com fins llavors havia estat. La crisi econòmica, el desencís i el progressiu allunyament de la ciutadania dels partits polítics clàssics, que no de la política,  han començat a reflectir-se en les urnes en forma d’una molt alta abstenció, i sobretot de suport a moviments polítics de nou encuny, amb ‘Podemos’ al capdavant.

Les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. Així els efectes de les darreres eleccions han acabat per agreujar les crisis internes –en alguns casos latents— que es donaven en el sí de les formacions que fins fa poc lideraven el mapa polític. La dimissió, en el cas dels socialistes, dels seus màxims responsables a Espanya i a Catalunya, n’és un bon exemple. I malgrat que no s’hagin produït encara més dimissions en d’altres formacions polítiques, el cert és que aquestes trampegen el temporal com poden aixoplugats pels efectes de la crisi dels socialistes. És el cas del PP, i també de CiU amb un Duran i Lleida més crític que mai quant als posicionaments independentistes del partit dominant en la coalició que governa Catalunya. El gran beneficiat a casa nostra de la situació per la qual travessen PSC i CiU és ERC que a hores d’ara s’ha erigit en la primera força política catalana. I això per mèrits propis, però també per la pèrdua de suports que han patit els seus competidors polítics més immediats.

Tot i que les dimissions de Pérez Rubalcaba i de Pere Navarro són rellevants, i sens dubte tindran conseqüències en el futur dels socialisme espanyol i català, la notícia que més ha revolucionat la política espanyola els darrers 30 dies haurà estat l’abdicació del Rei Joan Carles I a favor del seu fill Felip VI. En aquest cas, possiblement pugui establir-se relació causa-efecte amb el resultat de les eleccions europees. Però que això sigui així no evita pensar que precisament han estat aquests resultats, juntament amb les desafeccions i desencontres en les relacions entre Estat i Catalunya, així com la imminència del desenllaç dels casos judicials que planen sobre la filla i gendre de Joan Carles, la suma perfecte de factors que han aconsellat accelerar un relleu en la Corona de l’Estat que, de fet, estava sobradament anunciat.

I si en un mes hem assistit a tants i a tan transcendents canvis, no és difícil pronosticar que abans no arribi la tardor calenta que ens anuncien, haurem de passar per un estiu que se’ns presenta especialment calorós. D’aquí que moltes coses estan encara per succeir en un país en el qual continuen sense abordar-se els problemes més punyents que es deriven de la crisi econòmica i social –i fins i tot política–  que patim amb l’atur, la corrupció, i el frau i l’evasió fiscal en molt primeríssim lloc. Per contra, el govern Rajoy, sense encomanar-se a ningú (llegeixi’s Brussel·les) frivolitza amb una rebaixa d’impostos que no resolt absolutament res, més enllà d’intentar evitar encara més la caiguda del PP. Però com escrivia abans, res ja no serà com fins ara havia estat, i tots els moviments que s’estan produint –Corona inclosa– no poden amagar el rerefons d’una societat que clama per canvis estructurals profunds. Una societat farta d’operacions de maquillatge. I això que és vàlid per l’Espanya immobilista, també ho és per la Catalunya que vol decidir com volem que sigui el nostre futur en tots els ordres, i en tots els sentits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 2014

 

Raimon

Thursday, 19/06/2014 (07:42)

De nou he tingut ocasió de passar una setmana fora del meu entorn habitual. En aquesta ocasió per l’oportunitat que se’m presentà de conèixer un país que segur que des d’un punt de vista més metafòric que no pas real, algú va qualificar com el més llunyà d’entre els propers, i el més proper d’entre els llunyans. Un país que en el meu primer passaport de joventut s’establia no podia ser visitat de cap de les maneres malgrat el seu caràcter mediterrani. Un país des de la capital de la qual durant el franquisme emetia una emissora que en el seu indicatiu per a l’emissió en llengua castellana assegurava ‘que el marxismo-leninismo, es una ideología siempre joven y científica’. Per si a algú encara té dubtes quant al país on he estat aquests dies, m’afanyaré a dir que es tracta d’Albània, capital Tirana. Un nom per a una ciutat que en la meva joventut em sonava com a definitori del tipus de règim dictatorial que llavors també patia la societat albanesa. He de confessar que l’herència de la dictadura comunista es deixa notar encara en el país balcànic, a despit que des de 1991 Albània formi part de la societat de nacions que es regeixen per una democràcia parlamentària.

Però no era d’això del què volia avui escriure. Més aviat volia fer-ho entorn el fet que a diferència de l’experiència que vaig materialitzar fa un mes en ocasió d’una altra meva estada fora de casa, aquesta vegada havia decidit mantenir-me connectat amb l’actualitat sabadellenca, nacional, i estatal, traient partit i profit de les possibilitats que les connexions via wi-fi ofereixen en aquest món cada vegada més interdependent. I si fa un mes convenia –i així ho reflectia en una de les meves peces habituals– que després d’una setmana d’estar desconnectat de l’actualitat res o pràcticament res m’havia perdut, avui he de reconèixer que no podria pas escriure el mateix si per viure aquella meva experiència sense connexions hagués triat aquesta darrera setmana en la que les aigües de la política s’han remogut força, especialment a casa nostra. Així, des de la distància albanesa, vaig saber de la dimissió de Pere Navarro al capdavant del socialisme català, gairebé en el mateix moment que va produir-se. També vaig conèixer la decisió de Duran i Lleida de fer-se un pas enrere. I en un altre ordre de coses, vaig tenir notícia de les reflexions –sàvies i oportunes– del noi de Xàtiva al Palau de la Música Catalana, arran el lliuraments dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Raimon que just fa un mes aixecava contra seu veus desqualificadores que mai no hauríem volgut escoltar mai, per unes seves paraules a Catalunya Ràdio reflexionant sobre l’oportunitat del procés independentista, que no pas del dret a decidir. Segurament van ser aquestes veus dels grans ignorants d’una trajectòria tan nítida i compromesa al servei d’aquest nostre poble, les que devien moure a Raimon a dir sense ambages que “no em sento que sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.

Que ningú no em mal interpreti. No es tracta d’establir cap mena de paral•lelisme entre res. Però això no obsta perquè ressalti que quan paraules i reflexions com les que Raimon va pronunciar i formular ara fa un mes aixequen els virulents atacs i comentaris que van aixecar especialment en les xarxes socials, deu ser perquè quelcom no acaba de rutllar prou bé quant al debat entorn a la Catalunya que volem i el respecte democràtic que es deu a totes les opinions. I a això he d’afegir encara que des de la distància albanesa no m’ha deixat de sorprendre l’escàs ressò que les paraules de Raimon al Palau de la Música Catalana varen tenir en els mitjans de comunicació catalans, immersos com estan en un discurs monotemàtic i potser massa unidireccional.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2014