Armènia

Thursday, 23/04/2015 (07:41)

Va ser Joan Pau II (1920-2005) a l’inici del seu papat el 1978, qui des de l’església catòlica va fer-hi una primera i lleugera referència. Ha estat, però, l’actual papa Francesc qui amb contundència i aprofitant que demà, 24 d’abril, en farà cent anys, ens recordava el que segons ell havia estat el ‘primer gran genocidi del segle XX’ perpetrat en aquest cas sobre el poble armeni. Un genocidi que troba les seves arrels en la Gran Guerra quan les autoritats otomanes aliades dels alemanys, varen prendre la decisió d’iniciar la deportació del poble armeni al considerar-lo sospitós de col·laborar amb els exèrcits aliats (Rússia, França i Gran Bretanya). D’aquella decisió en varen resultar, d’una banda, més d’un milió i mig de víctimes mortals per inanició arran les llargues marxes a les quals el poble armeni va ser sotmès; de l’altra l’exili –la diàspora— d’un altre milió d’armenis més. El posicionament del papa Francesc fa quinze dies en fer record d’aquells fets, va provocar una dura resposta del govern de Turquia –país hereu de l’imperi otomà– que si bé havia reconegut en el passat els assassinats massius d’armenis, en cap cas, a diferència del que va fer l’Estat alemany en el sentit de condemnar l’holocaust jueu, mai no ha volgut admetre que les deportacions d’armenis cap a l’Anatòlia Oriental ordenades pel govern dels Joves Turcs, fossin sinònim de genocidi; és a dir que les deportacions responguessin a un pla premeditat per tractar d’eliminar físicament el poble armeni que habitava en territori turc. El record del papa Francesc a aquell dissortat passatge de la història, ha posat sobre la taula la mirada del món sobre el vell país caucàsic territorialment esquinçament en acabar la Gran Guerra i del que el Mont Ararat (símbol d’identificació nacional armeni avui en territori turc) n’és un símbol.

Vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Armènia i de conèixer-lo fa un parell d’anys. D’aquella experiència me’n han quedat fixades en el record algunes imatges. Una, la percepció que vaig tenir-ne de país complex, just en trepitjar sòl armeni i endinsar-me en la procel·losa història d’un país d’arrels i tradició cristianes amb un entorn de països de cultura i tradició musulmana. No ha de ser sobrer recordar que els actuals veïns d’Armènia són Geòrgia al nord, Arzebaidjan a l’est, Turquia al sud-oest i Iran al sud-est; uns veïns que donen dimensió de les dificultats en les quals es troba un Estat que geogràficament pertany a Àsia, però que per raons històriques i culturals se sent molt més lligat a Europa.

Un altre imatge d’aquella meva estada a Armènia és l’hospitalitat dels seus habitants i la riquesa monumental del país que fonamentalment es concentra en el conjunt de monestirs construïts a partir del segle V (9 han estat declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO), que per la creixent pressió turística corren el risc de degradar-se atès que l’Estat no disposa dels recursos necessaris per a la seva protecció i conservació. La passió per la música és un dels trets que caracteritza als armenis; passió que es percep en els parcs, carrers i places de la populosa Erevan, i al llarg i ample d’un país que avui no és més gran que Galícia. I encara una tercera imatge, en aquest cas de caràcter emocional: la memòria que arreu del país es fa de la deportació i de la que el Museu del genocidi a Erevan n’és l’exponent.

Va fer bé Bergoglio, un dels líders internacionals més valorats, de fer-nos memòria d’aquells fets de fa cent anys, de la mateixa manera que va fer bé de recordar-nos allò que està passant a la Mediterrània on des de començaments d’any hi han trobat la mort “homes i dones famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de la guerra, que busquen una vida millor”. Mentre, des d’Europa, sembla que no acabem d’adonar-nos que les tres causes fonamentals d’aquest èxode humà, més que l’existència de màfies que en treuen profit, són les guerres, la fam i el terrorisme… Sense acarar aquestes causes, el drama no tindrà fi.

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada de Sant Jordi de 2015

Mediterrània

Thursday, 16/04/2015 (06:48)

Corria l’any 1995. Barcelona, i amb ella Catalunya i Espanya, començaven a recuperar-se de la crisi econòmica que s’havia desfermat just després de la celebració dels Jocs Olímpics i dels Jocs Paralímpics de Barcelona. Uns jocs que, en paraules de Pasqual Maragall, havien servit per ‘situar Barcelona en el mapa’. Malgrat la crisi d’aquells anys, la capital de Catalunya continuava captivant i atraient les mirades del món sencer que, efectivament, amb els Jocs Olímpics, havia ‘descobert’ la situació privilegiada de la ciutat tant des d’un punt de vista geogràfic i climàtic com cultural, econòmic, social i polític. Segur que en part per això, però sobretot per la insistència –la gota malaia– de Maragall davant el govern de Madrid reclamant un major protagonisme de Barcelona en la vida política espanyola, la Ciutat Comtal acolliria la que havia de ser la Primera Conferència Euromediterrània de caps de govern i de ministres dels països riberencs de la Mediterrània; una conferència que arribava en un moment d’un gran voluntarisme polític i enmig d’un clima benèvol quant a la situació de l’Orient Mitjà i de les possibilitats que la Mediterrània oferia com a lloc d’encontre de les cultures. Com a complement d’aquesta conferència ministerial, la Generalitat de Catalunya va promoure la celebració d’una trobada civil que va organitzat l’Institut Català per la Mediterrània (IeMed), en la que hi van prendre part un miler llarg de representants del què en podríem anomenar la societat civil de les ribes nord, sud i est de la Mediterrània. D’aquesta manera naixia el Fòrum Civil Euromed i allò que els observadors del moment van coincidir en denominar-ne l’”esperit de Barcelona”.

Del Fòrum Civil Euromed, que es va estructurar en 11 foros paral·lels (comerç, inversions, turisme, tecnologia, transports, universitats, cultura, dona, mitjans de comunicació, immigració i reptes mediambientals) en varen sorgir 400 projectes possibles susceptibles d’afavorir els intercanvis nord-sud-est, la consolidació de les xarxes relacionals que en el Fòrum s’havien començat a dibuixar i la institucionalització del diàleg entre les societats civils dels països riberencs. L’èxit assolit per les conferències ministerials i civil va ser la llavor que anys més tard havia de germinar i fer de Barcelona la seu permanent del Secretariat per la Unió de la Mediterrània (UdM); un ens que va ser oficialment constituït durant la cimera ministerial de París per a la Mediterrània de 2008.

S’acompleixen (s’acompliran la propera tardor) 20 anys d’aquella primera i doble trobada governamental i civil a Barcelona i la Mediterrània no només pateix els problemes d’incomunicació de llavors sinó que aquests s’han incrementat arran les actituds i els canvis polítics operats en la zona, sense que des d’Europa –i malgrat les molt bones intencions de sempre–  s’hagi sabut treure partit i profit de la dinàmica de diàleg i de voluntat de cooperació que es va endegar a Barcelona i que feia pensar podia incidir favorablement a l’hora d’acarar els conflictes existents en la zona. Però de sobres sabem que els conflictes entre veïns tendeixen a créixer quan no hi ha voluntat d’acarar-los quan correspon. I és des d’aquest punt de vista que les relacions més difícils que avui es donen a la Mediterrània no són entre països del nord i del sud sinó entre països de la riba sud. Així, als dissortadament vells conflictes arabe-isralians o les tensions Marroc-Alger, cal sumar-hi ara nous escenaris de violència extrema com és el cas de la situació que es pateix a Libia i a Siria amb el rerefons que possiblement està despertant més consciències i més preocupació: el terrorisme.

En aquest context arribava la Conferència de Barcelona de dilluns que va acabar amb un altre grapat de bones intencions. Però una cosa és certa: el diàleg reiniciat ara a la Ciutat Comtal no es pot aturar i en cap cas pot limitar-se a la cooperació en matèria de seguretat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’abril de 2015

Xavier Vinader, in memoriam

Friday, 10/04/2015 (17:08)

Just quan acabava de publicar el meu darrer post ‘Periodisme i ètica’ m’arribava la notícia de la mort de Xavier Vinader. D’ell podria escriure’n d’una manera molt extensa, atès que ens vàrem conèixer quan ambdós iniciàvem les nostres respectives trajectòries professionals a la ciutat de Sabadell. Radio Juventud de Sabadell, Radio Sabadell, i la revista ‘Can Oriach’ van ser alguns dels escenaris comuns. Molt especialment ho van ser els ara llunyans mesos de la transició política i d’efervescència opositora ciutadana a la conquesta d’espais de llibertat i de la democràcia, en els que ell i jo desenvolupàvem part de la nostra activitat professional com a corresponsals de diaris barcelonins. Però en aquests moments a vessar d’emocions i de records d’un temps, d’una ciutat, d’un país, prefereixo que del Xavier i de la seva manera de ser i de fer en parli el ric llegat que ens deixa en forma d’articles, reportatges, pròlegs a llibres i llibre. El Xavier ha estat, és i serà un referent obligat d’una manera d’entendre i de concebre el periodisme i per això mateix de ser i de fer de periodista…

Altres referències al Xavier en aquest meu blog les trobareu a 

Jo vinc d’un silenci

Xavier Vinader: d’un temps, d’un país…   

Periodisme i ètica

Thursday, 09/04/2015 (08:14)

Un bon amic i company de professió m’escriu. Ho fa arran el meu article de la setmana passada en el qual reflexionava sobre els valors vinculats als conceptes civisme i respecte que tan poc predicament tenen en la nostra societat. Ell, el meu amic, em fa notar que als valors que citava hauria d’haver-hi afegit els que tenen a veure amb l’ètica periodística. Té raó, atès que si bé jo feia referència en el meu article als periodistes i als mitjans de comunicació com a actors que juguen un paper destacat quant a valors inherents al civisme i al respecte a l’altre, no en feia cap d’explícita a l’ètica periodística que, per cert, sembla que també és un valor que cotitza a la baixa. M’hi he referit en altres ocasions i ho torno a fer ara a despit que sóc conscient que corro el risc de ser mal interpretat: el periodisme d’avui queda lluny d’aquell periodisme en el que l’ètica i les bones pràctiques professionals ocupen un lloc preeminent. Va ser l’any 1992 quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya –que llavors presidia el degà Josep Pernau– proclamava el codi deontològic de la professió com a instrument per contribuir “a la defensa d’uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d’una societat plural i democràtica”. Anys més tard, el 1997, naixia el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per vetllar per l’acompliment dels principis d’ètica professional continguts en el codi i arbitrar i resoldre els casos de queixa que li poguessin arribar per possibles vulneracions dels principis deontològics de la professió.

Però les coses són com són i la realitat continua essent molt tossuda. I el cert és que el codi ètic del qual els periodistes ens vàrem dotar està ple de recomanacions que en la pràctica professional de cada dia sovint acabem oblidant. Segurament perquè els periodistes, en part arran la triple crisi que ens afecta (l’econòmica, però també l’empresarial i la tecnològica) estem excessivament pressionats per mantenir l’audiència i ‘informar’ de tot abans que no ho faci ningú sense disposar del temps necessari per pensar en calma i sobretot verificar la veracitat de les informacions que ens disposem a difondre. I com diuen els castellans ‘aquellos polvos estos lodos’, o el què és el mateix els biaixos i paranys en què caiem periodistes i mitjans de comunicació i dels que no sempre en som –o no en volem ser– suficientment conscients. Sabem que d’humans és equivocar-se. Però també que d’humans i de savis és reconèixer l’error i rectificar. Perquè la qüestió a hores d’ara ja no rau en sí els periodistes i els mitjans de comunicació ens equivoquem o no, sinó més aviat si ens preguntem en relació a si complim amb el dret que assisteix a la ciutadania de tenir accés a una informació veraç.

Un dels handicaps que patim periodistes i mitjans de comunicació és que hem deixat de ser en gran part referents informatius i en ocasions fins i tot hem passat a ser sense adonar-nos-en una balda més de les xarxes socials. Ens hem oblidat –certament uns més que no pas d’altres– que el nostre deure és difondre, tal com resa l’article 2n del Codi deontològic, “informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”.

Però tampoc no cal que ens flagel·lem més del què toca perquè no tota la ‘culpa’ és atribuïble als periodistes i als mitjans de comunicació. L’article 52 de l’Estatut de Catalunya estableix que els poders públics han de “promoure les condicions per garantir el dret a la informació i rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”. Calen més comentaris?

Publicat a Diari de Sabadell i a Paios, el 9 d’abril de 2015

Del civisme i del respecte

Wednesday, 01/04/2015 (07:55)

Segur que influït per l’esperit de la Setmana Santa, però també perplex per fets recents, he evocat els trets humans que van fer gran a l’escriptor, dramaturg i polític txec Václav Havel (1936-2011) fonamentats en els valors inherents al civisme i al respecte. Va ser en ocasió dels prolegòmens dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 que Havel va visitar de nou la Ciutat Comtal convidat pel llavors alcalde del Cap i Casal Pasqual Maragall. A l’agrair la deferència per la invitació en el decurs d’un acte protocol·lari que va tenir lloc al Palau de Pedralbes, Havel no es va estar d’insistir que d’entre tots els conceptes possibles que acabaven en ‘isme’, el ‘civisme’ n’era el més determinant. Quan això passava feia poc més d’un any que el mur de Berlín havia caigut i que l’esperança d’un món nou s’obria davant nostre… Amb els pas del temps –però sobretot per l’acció dels homes–  d’aquella alenada d’aire fresc que amb la caiguda del mur ens va envair no se’n van derivar tots els bons resultats que haurien estat desitjables…

El civisme i el respecte pels quals Havel clamava formaven part del seu ADN polític i humà com havia demostrat a bastament i haurien de trobar-se en la base de qualsevol relació entre éssers racionals. Però és evident que essent condescendents, haurem de convenir que això no és sempre així. D’entre d’altres raons perquè els valors vinculats al civisme i al respecte als altres no cotitzen a l’alça i per això mateix no es conreen en la nostra societat com convindria. Ens sorprèn –i és ben lògic– que a les xarxes socials sovintegin desqualificacions sense sentit i que insults que per la seva gravetat haurien de merèixer la més enèrgica repulsa, no acabin de trobar la condemna exemplar que haurien de tenir. És cert que tant de comentaris aberrants que fan fàstic com de cafres disposats a fer-los n’hi ha hagut i n’hi ha arreu. Però això no és excusa per no deixar d’afegir que actuacions d’aquesta mena en les que la part més animal de la persona sobresurt són la punta d’un iceberg que entre tots hem deixat anés creixent.

Vivim en un món dominat per una baixesa moral i ètica notables. També en la política, en la que lluny de donar exemple, el ‘i tu més’ s’usa per amagar les misèries pròpies. Ens volem o ens volen fer creure que tot és blanc o negre, quan sabem que en l’espectre es donen gradacions infinites entre aquests dos colors. Ens volem o ens volen fer creure que som posseïdors de la veritat, quan sabem que els fets són uns i que les veritats diverses. Tot depèn del punt d’observació de cadascú. En definitiva, vivim uns dies en els que malparafrasejnt a Raimon, el que no pensa com jo penso, o no diu allò que jo vull que digui no és merexeidor de la meva consideració i/o respecte.

Deia la meva àvia que senyalar amb el dit és una pràctica lletja. Així que no cauré en el parany d’evocar fets concrets en els que els insults i les desqualificacions més desafortunades i fastigoses han recorregut les xarxes socials. Són, en qualsevol cas, maneres incíviques de comportar-se que en gran part tenen el seu origen en situacions a les quals no donem importància i que amb el pas del temps poden ser la llavor que germini en males pràctiques quant al respecte a les persones i quant a actituds sobrades d’odi, de racisme, de xenofòbia… Arribats aquí sí que posaré alguns exemples. El primer, quan còmodament instal·lats en el silló de casa assistim impertèrrits al lamentable espectacle que es deriva dels retrets i dels insults que algunes tertúlies mostren amb la finalitat de captar audiència sigui com sigui, i res no fem per evitar-ho. El segon, quan alguns mal denominats comentaristes, periodistes i fins i tot alguns mitjans de comunicació,  menystenen a col·lectius de persones pel fet que no són, no fan o no pensen com ells voldrien, sense que no passi res. El tercer quan els polítics menteixen alimentant les pulsions més primitives entre els seus. El quart quan riem les gràcies d’un infant que acaba d’aprendre a dir allò que algú li ha ensenyat contra la pertinença, manera de ser o de comportar-se d’alguna persona que no és sant de la nostra devoció… Cal seguir?

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’abril de 2015

Margarita Rivière

Thursday, 26/03/2015 (18:55)

Assegurava Margarita Rivière que la vida no tenia sentit si no en sabíem extreure i gaudir els bons moments… He de confessar doncs, que un dels bons moments de la meva vida va ser quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la a l’Associació de la Premsa de Barcelona. Amb ella he compartit amistat, complicitats i sobretot reflexions en relació a la professió. No estàvem sempre d’acord. Però del respecte pels punts de vista que cadascú defensava en resultava, almenys per a mi, un enriquiment personal… A ella el meu record, i als seus el meu condol i la meva solidaritat.

Projectes

Thursday, 26/03/2015 (07:58)

Encara que sigui a contracor ens anem mal acomodant dins la roda de retrets i de promeses inherent a qualsevol etapa preelectoral i/o electoral. Atès que enguany serem convocats a les urnes en diverses ocasions, els ‘oblits’ d’allò que se’ns havia promès, el ‘tu encara més’ i els bons propòsits d’esmena abunden i abundaran. Un any electoral que tant a Catalunya com a la resta de l’Estat està marcat per dos grans eixos: l’eix de les polítiques socials, resultat de l’herència de les mobilitzacions d’aquell 15M del qual fa uns dies s’acomplien quatre anys, i l’eix del procés sobiranista que té repercussions a casa nostra però que indubtablement també les té a la resta de l’Estat.

És així com l’escenari en el qual s’emmarquen les eleccions municipals –i per extensió les del Parlament de Catalunya i al Parlament de l’Estat–, poc té a veure amb el que es donava en ocasió de les conteses electorals d’ara farà quatre i tres anys. Els canvis operats en la vida política, econòmica i social del país –canvis que tenen a veure amb les conseqüències de la crisi econòmica desencadenada el 2008, però també amb les retallades en polítiques socials i amb la pèrdua de confiança política pels casos de corrupció– han contribuït, d’una banda, a què la ciutadania hagi despertat de la letargia en la que estava còmodament instal·lada, i de l’altra, i com a resposta a l’estat general d’insatisfacció en el que viu la societat, que hàgim assistit a l’eclosió de moviments socials de signe divers.

La suma d’aquests i d’altres factors dóna com a resultat una vessant a tenir molt en compte: la del retorn de l’interès de la ciutadania per la política. Un interès que en gran part explica el per què les formacions polítiques tradicionals, en veure’s superades per les circumstàncies, s’han afanyat a posar-se les piles a l’adonar-se que ningú no els garantia que els èxits electorals que havien assolit en el passat els poguessin renovar sense més esforç en el futur. Les enquestes demoscòpiques s’encarreguen d’alertar-nos que ens trobem davant un fenomen que es caracteritza per la gran volatilitat de les preferències polítiques de la ciutadania que ara es decanten cap a una banda, que ara ho fan cap a una altra…

És en aquest context que regeneració democràtica i refundació apareixen com a dos conceptes recurrents en qualsevol debat polític. Per a alguns es tracta només d’un recurs discursiu en un intent de passar ràpidament pàgina als ‘oblits’ de promeses electorals en matèria de polítiques socials i d’assumpció de responsabilitats pels casos de corrupció. Però aquest girar pàgina no serà fàcil ni necessàriament creïble als ulls de la ciutadania. Menys quan són partits amb responsabilitats de govern els que més s’afanyen a amagar com poden els casos de corrupció que de prop o de lluny els afecten i a tornar a posar l’accent social en els seus programes. I quan això passa, les preguntes són fàcils, com per exemple, quina fiabilitat ens ha de merèixer la promesa d’una major atenció a les polítiques socials si aquesta prové de partits que des de les instàncies de govern han estat aplicant dures retallades socials?

Caldrà estar doncs vigilants tant pel què fa al contingut, com a la credibilitat i fiabilitat de les propostes que des de les diverses formacions polítiques ens arribin. En especial haurem de parar atenció als projectes (de ciutat, de país, d’Estat, segons correspongui) que es sotmetin a la nostra consideració. I això més que no pas deixar-nos portar per l’anunci de mesures més carregades de populisme que d’altra cosa. I és que no és el mateix, per exemple, apostar per un projecte de país en el qual l’economia productiva i la creació de llocs de treball de qualitat n’hauria de ser una de les prioritats, que fer-ho per un país que ho fiï pràcticament tot a la seva capacitat d’oferta d’oci i d’atracció turística.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de març de 2015

Territori i governança

Thursday, 19/03/2015 (07:21)

Lluís Llach, a ‘País petit’ canta que ‘El meu país és tan petit / que des de dalt d’un campanar / sempre es pot veure el campanar veí. / Diuen que els poblets tenen por / tenen por de sentir-se sols / tenen por de ser massa grans’. Cert. El nostre és un país gran –molt gran– quant a la voluntat de ser-ho, però petit –molt petit– territorialment parlant. Això no obstant, Catalunya s’estructura en 947 municipis que s’agrupen en 41 comarques que al seu torn l’administració de l’Estat integra en quatre ‘províncies’ governades per sengles Diputacions. Tot plegat fa que damunt el ciutadà recaiguin massa nivells d’administració que exerceixen, i sovint burocratitzen en excés, les competències que tenen assignades. D’aquesta manera, el que hauria de ser el principi lògic basat en què allò que pot resoldre l’administració més propera al ciutadà no ho de fer una de superior, continua essent pura entelèquia.

Des de fa un temps, estem assistim al Vallès a un interessant debat que té com a objectiu la unió dels dos actuals vallesos (l’Occidental i l’Oriental) en un de sol. Els que defensen aquesta opció exhibeixen entre els seus arguments que amb la unió, ambdues actuals comarques guanyarien en governança i planificació, en eficiència i en eficàcia, alhora que es potenciaria molt més la personalitat de cadascuna de les ciutats capitals amb les que els dos vallesos compten encapçalades per Granollers, Sabadell i Terrassa, però seguides de molt a prop per altres potents nuclis poblacionals com ho són Mollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès o Barberà del Vallès…  Al Vallès hi vivim 1,3 milions de persones que representem el 17,3% de la població catalana. Les indústries vallesanes aporten al PIB català el 16,7% del total. Els dos vallesos conformen avui l’àrea més industrialitzada de Catalunya, amb un potencial de creixement que es veu ofegat per unes infraestructures que no es corresponen amb el pes econòmic, industrial i social d’aquestes dues comarques que tenen en la B-30 el seu carrer Major, o millor encara, la nova ‘Diagonal’ que les uneix amb Barcelona i amb el seu entorn metropolità, i les enllaça amb altres dues comarques altament dinàmiques: El Maresme i El Baix Llobregat.

I mentre al Vallès es debat sobre els pros i contres de la seva unificació amb la mirada posada en la necessitat de millorar-ne la governança per promoure iniciatives i negociar amb força amb administracions superiors, en d’altres indrets del país es promouen processos participatius que apunten en la direcció contrària en què es vol avançar des del Vallès. Així, 10 municipis que ara pertanyen al Vallès Oriental, El Berguedà i l’Osona aspiren a ser una nova comarca sota la denominació d’El Moianès, mentre que 12 municipis més d’Osona, El Bages i El Berguedà aspiren a fer-ho també sota la denominació d’El Lluçanés.

Ho escrivia més amunt: el nostre, és un país territorialment petit, sotmès a una divisió territorial i municipal ancorada als segles XIX i XX, molt lluny de l’agilitat administrativa que el segle XXI reclama. Quan Pau Vila va proposar l’actual divisió comarcal va establir com a criteri que des de la capital de comarca es pogués anar i tornar en carro i en una sola jornada a qualsevol punt de la comarca i a l’inrevés. Un criteri que avui no té cap mena de sentit. Molt al contrari, el bon fer aconsellaria endegar un procés conduent a repensar la reordenació territorial (municipal i comarcal) del nostre país amb l’objectiu de millorar-ne la governança. Sigui com sigui, mantenir les coses tal com ara estan o continuar el procés de desmembració que amb la creació de noves comarques i/o municipis s’apunta, és perdre l’oportunitat d’avançar cap a la modernització del país per d’adequar-lo, també organitzativament parlant, als temps actuals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de març de 2015

Perplexitat permanent

Friday, 13/03/2015 (19:14)

Sense entrar en el debat de fons d’algunes qüestions que estem vivint i sense que això signifiqui prendre partit per res ni per ningú, no se’ns pot negar que hi ha formes de fer i d’actuar que contribueixen a mantenir la ciutadania en un estat de perplexitat permanent.

Francisco Pérez de los Cobos Orihuel, va ser elegit president del Tribunal Constitucional (TC) l’any 2013. De fet, des del 2010, ell ja formava part d’aquest alt tribunal que té com a missió dirimir en relació als conflictes constitucionals que es puguin plantejar. La Constitució Espanyola, en els seus article 127 i 159 estableix la prohibició dels magistrats d’estar afiliats a un partit polític. Aquesta és, teòricament, una condició necessària encara que no suficient per tractar de garantir la independència dels magistrats del TC. Això no obstant, aquesta norma no va ser respectada per Pérez de los Cobos que va estar afiliat al Partit Popular –i en aquesta condició pagava la seva corresponent quota de militant— fins l’any 2011. És a dir, que Pérez de los Cobos era militant del PP fins com a mínim un any després que hagués estat elegit com a membre del TC. Però no només això. Pérez de los Cobos, uns anys abans, s’havia manifestat en contra de l’Estatut de Catalunya. Ho va fer exactament el 6 de desembre de 2005 quan va assegurar que el text de reforma de l’Estatut que uns mesos abans havia aprovat el Parlament de Catalunya, suposava un “verdadero órdago para la estabilidad constitucional” de l’Estat. Aquestes declaracions de Pérez de los Cobos varen merèixer la reprovació del Parlament de Catalunya que no va prosperar davant el TC. La conclusió és que el president del tribunal que ha de ser garant de la Constitució Espanyola va arribar a ostentar el càrrec després d’haver cas omís a les normes més elementals d’ètica i d’estètica que haurien de presidir el comportament de tothom, però molt especialment el de les persones que ocupen càrrecs que per la seva projecció haurien de ser un exemple i un referent.

Santiago Vidal i Marsal és un jutge català, actualment magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i membre de Jutges per a la Democràcia. Abans de ser nomenat titular del jutgat penal núm. 3 de Barcelona, havia exercit en el Jutjat de primera instància de Sabadell entre els anys 1992 i 1997. El jutge Vidal s’ha convertit en un personatge mediàtic tant per les seves sentències contra la discriminació racial, la violència de gènere i la protecció de menors, com per les seves compareixences públiques i col·laboracions en els mitjans de comunicació denunciant l’abús que des de l’Estat es feia de la figura de l’indult i clamant contra la corrupció. Els darrers anys el jutge Vidal se l’ha relacionat amb la defensa de l´ús del català a la judicatura i amb l’independentisme català a l’haver redactat per iniciativa pròpia un esborrany d’una hipotètica futura Constitució Catalana que va presentar públicament el passat mes de gener. Per aquest motiu, el Consell General del Poder Judicial va decidir obrir-li expedient amb el resultat d’una sanció de suspensió per tres anys. Atès que el jutge Vidal pensa recórrer aquesta sanció, no haurà d’abandonar de moment la magistratura que exerceix almenys fins que el Tribunal Suprem es pronunciï.

Segur que entre ambdós casos es deuen donar circumstàncies que els fan diferents, a despit que aquestes diferències se’ns puguin escapar als que, com jo, som llecs en la matèria. Però tot i acceptant això, els fets i els resultats que se’n deriven, ens porten a pensar que hi ha cartes que no lliguen i que les vares de mesurar són diverses…, i que en definitiva la divisió de poder és una entelèquia i que és des de la política que s’acaba per decidir a favor dels uns i en contra dels altres. D’aquesta manera, la confiança envers les institucions va minvant cada dia que passa…

I així ens va tot plegat.

Fets que abelleixen, però que no llueixen

Thursday, 12/03/2015 (06:24)

Que a Sabadell tenim de tot i força és una evidència que no admet discussió. Que som una ciutat que destaquem en diverses facetes de la vida, tampoc no presenta gaire dubtes. Que fins i tot som capdavanters i referents en algunes activitats i iniciatives ciutadanes, és una realitat de la que pocs haurien de dubtar. I si aquests són alguns dels ‘pros’ que ens abelleixen i que haurien de servir per estimular la nostra a vegades massa baixa autoestima, comptem amb massa ‘contres’ que ens priven que aquesta força i dinamisme que la ciutat atresora, suri i llueixi amb tota la dimensió que correspondria. I el principal dels ‘contres’ que hem de saber superar és que no acabem de saber com ens ho hem de fer per capitalitzar, per posar en valor, les potencialitats que atresorem, i fer-ho tant internament com externament. D’altres ciutats, amb molt menys que nosaltres, saben treure profit de les seves oportunitats. Tot això ve a tomb pel fet que en el decurs dels darrers dies han coincidit dos fets suficientment rellevants que acaben per posar de manifest que quelcom no acabem de fer bé a l’hora de projectar iniciatives i èxits ciutadans.

El primer fet al qual m’he de referir són les III Jornades d’Escacs Infantils ‘Ciutat de Sabadell’ que organitzades i promogudes per la Societat Coral Colon i pel Consell Esportiu, van desenvolupar-se al Casal Pere Quart i entorns aquest darrer cap de setmana. Va ser un dels ponents convidats a les Jornades, el periodista i investigador d’escacs Leontxo Garcia, qui en el decurs de la seva intervenció va destacar el treball que a la nostra ciutat es fa pel què fa al foment i promoció entre escolars del joc d’escacs; una importància que ningú discuteix però que de ben segur som també els primers en desconèixer. Fins i tot Garcia va assegurar que Sabadell és avui un referent en el món dels escacs tant en la seva vessant estrictament esportiva com en la vessant pedagògica i social no només a nivell d’Estat sinó que també més enllà de les nostres fronteres. Aquestes III Jornades d’Escacs Infantils coincidien pràcticament amb la recent aprovació al Congrés dels Diputats d’una proposició no de llei que demana la implantació i el foment dels escacs a les escoles; una circumstància que va contribuir a atreure encara a més participants arribats d’arreu. I ja que parlem d’escacs, val la pena fer notar que un estudi elaborat a partir del programa ‘Escacs a l’escola’ promogut per la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb les universitats de Girona i Lleida, apunta que els alumnes que reben classes d’escacs, milloren el seu rendiment en matemàtiques i en comprensió lectora, dues disciplines en les que precisament els escolars del nostre país treuen uns dels pitjors resultats en les proves PISA.

El segon fet el vàrem viure en ocasió del merescut encara que sobri acte de descoberta d’un monòlit al Parc Catalunya que ens fa memòria de les gestes fins ara assolides per l’equip de waterpolo femení del CNS. Un equip que sens dubte és el millor que en qualsevol disciplina esportiva ha tingut la ciutat com ho confirmen les 3 Copes d’Europa, les 2 Supercopes d’Europa, les 12 Copes de la Reina, les 12 Lligues estatals i les 7 Supercopes d’Espanya que concreten el palmarès de les ondines locals. A això cal sumar que sobre les nadadores locals recau la base de la selecció estatal de waterpolo que avui ostenta els títols de campiona d’Europa i del món, i de sotscampiona olímpica. Malgrat la rellevància d’aquests èxits, el cert és que des de la ciutat mateixa no acabem de donar valor a la feina que fan aquestes noies fora de sèrie que passegen el nom de la ciutat i del Club arreu del món. És per això, que sense voler treure la més mínima rellevància a la descoberta del monòlit d’homenatge que s’aixeca al costat del llac del Parc Catalunya, hauria estat desitjable haver apostat per un acte capaç de congregar un gran nombre de ciutadans i de ciutadanes i demostrat d’aquesta manera l’orgull que sentim per aquestes waterpolistes i pel Club que tants dies de glòria han donat, estan donant i segur que donaran a la ciutat. Un Club que el proper any complirà els seus primers 100 anys de vida.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de març de 2015