Plaça Major, llibres i roses

Thursday, 28/04/2016 (06:48)

1. Deu ser l’enèsima vegada que escric quelcom relacionat amb aquest espai central de la nostra ciutat que amb el pas del temps sembla ha quedat ancorat, sense solució de continuïtat, en el conflicte i en el dubte urbanístic permanent. Com és obvi, em refereixo a l’espai –únic i singular— que arrenca de la plaça de l’Àngel i que arriba fins el començament de la Rambla. Els que em coneixen saben molt bé que de sempre he estat en contra de la denominació que actualment rep la part més rellevant d’aquest espai que popularment coneixem com ‘el passeig’, que troba els seus antecedents en l’enderroc dels edificis que, pel sud, tancaven el què havia estat la plaça Major i que donà pas a un nou espai que el franquisme batejà amb el nom del general que encapçalà la dictadura espanyola entre els anys 1923 i 1930. De la barreja de la denominació popular del nou espai i dels que foren els seus antecedents, se’n derivà, quan la democràcia arribà als ajuntaments, l’actual i estranya denominació de passeig de la Plaça Major que, com a mínim, és enganyosa, atès que el passeig ni arrenca ni desemboca en cap Plaça Major pel simple fet que, en tot cas, la conté.

2. Dissabte passat celebràvem la Diada de Sant Jordi. Una festa entranyable i espontània que projecta arreu una imatge de país que, almenys culturalment parlant, no es correspon dissortadament amb la realitat. M’explicaré. De ben segur que en cap més indret del món deu produir-se la simbiosi que a Catalunya es dóna cada 23 d’abril arran la conjunció i fusió de dos símbols en un gest de forta significació: el de lliurar una rosa (símbol per excel·lència de l’amor) a la persona o persones estimades per, a canvi, rebre un llibre (símbol, també per excel·lència, de la cultura). Però que això sigui així no vol dir que els catalans siguem persones especialment sensibles ni tampoc excepcionalment cultes. Una dada a tenir en compte: el Dia de Sant Jordi es venen a Catalunya el 20% dels llibres que es vendran durant l’any. La dada no és menyspreable sinó fos perquè, en xifres absolutes, això vol dir que per Sant Jordi es venen 1,6 milions dels 8 milions de llibres que es vendran en un any. I si per ser fidels a un dels estereotips que als catalans se’ns atribueixen fem comptes, veurem que en un país que habitem 7,5 milions de persones, el consum per càpita de llibres supera en poc la xifra d’un exemplar per habitant i any. I molt em temo que amb aquesta dada –que certament no té en compte la venda de llibres en format digital–, no n’hi ha per llançar massa coets. Però que això sigui així, no ha de treure valor a l’atractiu i a la màgia que la Diada de Sant Jordi desperta, capaç de mobilitzar a centenars de milers de persones que surten al carrer i se’l fan seu per complir amb el què la tradició mana.

3. De la mateixa manera que a Barcelona la Diada de Sant Jordi troba la seva màxima expressió en espais urbans tan emblemàtics i cèntrics com el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya i sobretot les Rambles, a Sabadell la festa hauria de tenir com a marc de referència aquest espai central de la ciutat que ha estat tan maltractat municipalment parlant, durant més de 20 llargs i tediosos anys i del que l’eix principal n’és sens dubte la Plaça Major. Al cap i a la fi, la plaça Major –qualsevol plaça Major de qualsevol població–  és un espai ciutadà que no només vertebra el seu entorn, sinó que ha de bategar al ritme mateix que la ciutat ho fa.

Ah! I posats a la feina, afegir que seria bo que féssim de Sant Jordi la festa de tot l’any. És a dir, que el costum de comprar i de regalar llibres, s’estengués a la resta de l’any. Però, per damunt de tot, estaria més bé encara que no ens limitéssim a comprar llibres sinó que tanmateix també els llegíssim i els compartíssim…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’abril de 2016
____________

P. S. Després d’un cap de setmana que ha estat espectacular per l’esport sabadellenc, no puc deixar de felicitar a les waterpolistes del CN Sabadell que han conquerit la seva quarta Copa Europea de l’especialitat, ni tampoc a les noies de la secció de futbol del C. d’E. Sabadell que han assolit l’ascens a la Segona Divisió i al juvenils de la mateixa secció i club que han aconseguit l’ascens a la Divisió d’Honor. I malgrat la ciutat no sàpiga reconèixer aquests èxits, hi ha molts sabadellencs i sabadellenques que ens en sentim altament honorats.

De la política i de les línies vermelles

Thursday, 21/04/2016 (07:18)

Sentim molt a parlar de línies vermelles, en especial quan es tracta d’establir els límits hipotètics que les diverses opcions polítiques diuen no estar disposades a traspassar de cap de les maneres en ocasió de processos de negociació entre partits. Sabem que en política, qualsevol límit preestablert pot ser vulnerat sense massa problemes, de la mateixa manera que, també en política, el no absolut acostuma a ser el pas immediat que cal donar abans d’un ‘si’ sense massa condicions. L’experiència ens demostra que la permeabilitat de les línies vermelles és més que evident. Vàrem constatar-ho, per exemple, quan Junts pel Si (JxS) i la CUP varen arribar a un acord en el darrer segon del darrer minut de la negociació, a partir del qual es garantia el suport parlamentari suficient que havia de permetre investir a Carles Puigdemont com a president de la Generalitat de Catalunya. Un acord que evitava haver de concórrer de nou a les urnes i que es produïa després que Artur Mas fes aquell famós ‘pas al costat’ amb el qual, de fet, es traspassava una de les línies vermelles que des de JxS s’havia traçat a l’assegurar, per activa i per passiva, que o bé Mas era de nou president del govern, o bé unes noves eleccions serien inevitables. Al final, ni una cosa ni l’altra: ni Mas va ser president, ni tampoc les eleccions varen haver-se de repetir.

El cas és que a despit que en qualsevol negociació política es continuen posant damunt la taula condicions que es diu són innegociables, les úniques línies vermelles que en política haurien de prevaler sense possibilitat de ser vulnerades mai, haurien de ser les que separen la concepció de la política entesa com a acte de servei de la societat i del debat a l’entorn de les normes que en cada moment n’han de regular el seu comportament, del de la política vista com a una oportunitat per a servir-se’n i com a mitjà per aconseguir uns objectius que poc tenen a veure amb el què les bones pràctiques polítiques obliguen. A la vista dels fets que embruten –i força– el panorama polític darrerament, hem de concloure que la línia vermella que separa ambdues maneres de concebre la política ha estat vulnerada en massa ocasions al prevaldre els interessos personals i/o de partit als generals de la ciutadania.

Sabem sobradament, que una cosa és com voldríem que les coses fossin i una altra ben diferent tal com les coses acaben essent. Ha estat arran les filtracions dels documents coneguts com els ‘papers de Panamà’ –també pels comportaments de robinhoods de baixa estopa d’algunes entitats de moralitat dubtosa–, les que per si no ens n’havíem adonat, han posat al descobert que la corrupció, en qualsevol de les seves manifestacions imaginables i possibles, no és un fenomen que pugui ser localitzat en un punt determinat, sinó que es reparteix àmpliament en un món cada vegada més global. Un fenomen davant el qual els governs i les institucions dels països han fet i fan ben poc per a lluitar-hi. Tampoc en els Estats on la democràcia és o hauria de ser dogma. Qui sap si perquè la política –la d’aquí, la d’allà i la de més enllà–  ha anat fent desistiment del que hauria de ser el seu objectiu primer de ‘servir a la ciutadania’ per damunt de tot, sense deixar-se portar al paire dels vents que bufen provinents de poders i d’interessos econòmics offshore que ben poc saben d’ètica i de moral.

La política només recuperarà la dignitat del seu nom que mai no hauria d’haver perdut, si és capaç de posar punt-i-final a comportaments que vulneren les línies vermelles que, repetim-ho, haurien de ser absolutament infranquejables en democràcia: els límits que estableixen l’ètica i les bones pràctiques polítiques. En unes altres paraules: cal recuperar el poder de la política per posar-la al servei de la ciutadania i dels seus interessos. Al cap i a la fi aquest és i ha de ser el seu sentit i objectiu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’abril de 2016

Mussols

Thursday, 14/04/2016 (06:49)

Sant Quirze del Vallès acollia aquest darrera cap de setmana els actes corresponents a la XXIVna edició de l’Aplec del Mussol. Un esdeveniment que any rere any i amb un èxit creixent organitza l’entitat santquirzenca de L’Ateneu. En ocasió de l’Aplec, dissabte al vespre a La Patronal, es feia lliurament dels ‘Mussols’ amb els quals es reconeix la tasca desenvolupada per aquelles entitats i/o persones que el jurat considera han excel·lit, sigui per la seva trajectòria institucional, professional o mediàtica. La nòmina de ‘Mussols’ atorgats fins ara l’encapçala Johan Cruyff, malauradament traspassat fa unes poques setmanes. Ell va ser la primera persona que va rebre la distinció creada l’any 1996. També l’han rebut Pasqual Maragall (alcalde de Barcelona, el 1997), Antoni Farrés i Sabater (alcalde de Sabadell, el 1998, traspassat ara fa set anys), Emma Bonino (Comissària Europea, el 1999), i els malaguanyats Manuel Vázquez Montalbán i Miguel Gila (l’any 2000). Com es pot observar, ens trobem davant una nòmina de ‘Mussols’ que per si sola prestigia encara més la distinció.

Els guardonats amb els ‘Mussols’ aquest any han estat la ciutat de Sabadell (com a ciutat ‘mussola’) i el C. N. Sabadell i l’Institut Guttmann (com a ‘Mussols de l’Any’). Tal com es va destacar en la cerimònia de lliurament, en els ‘Mussols’ corresponents a aquesta edició es dóna una molt feliç coincidència, atesos els lligams de pertinença, relació i de col·laboració que s’estableix entre tots els guardonats. D’una banda, la més òbvia que uneix el C. N. Sabadell amb la ciutat que és seu d’aquesta centenària institució de referència obligada en l’àmbit de l’esport sabadellenc, català, estatal i internacional. De l’altra, la relació possiblement menys coneguda entre l’Institut Guttmann i el C. N. Sabadell que, com van ressaltar els seus respectius dirigents, el Dr. Josep M. Ramirez Ribas i el senyor Miquel Torres, contribueix a la integració social de les persones amb una lesió medul·lar, dany cerebral adquirit o qualsevol altra discapacitat d’origen neurològic a través de l’esport.

I ja que parlem de Sabadell i d’una de les entitats senyeres de la ciutat com ho és el C. N. Sabadell –per a molts simplement el Club, sense més qualificatius–, bo serà posar en valor la tasca que des d’aquesta institució esportiva es porta a terme des de fa justament 100 anys, fonamentalment en l’àmbit esportiu però també en la vessant social. I tanmateix cal valorar els molts èxits esportius assolits pel Club que són els que, al cap i a la fi, li han atorgat el prestigi del qual disposa i que han contribuït a difondre el nom de Sabadell arreu del món. Cal reblar el clau de la importància de la dimensió esportiva del Club precisament en una setmana en la que les waterpolistes sabadellenques acaben de perdre el ceptre que venien ostentant des de l‘any 2000 com a campiones de la Copa de la Reina, amb dues úniques excepcions les temporades 2002-03 i 2007-08. En cap cas, però, la derrota de diumenge passat a mans del C. N. Mataró, pot qüestionar gens ni mica la magnífica tasca i trajectòria de les ondines sabadellenques que, com aquell qui diu, ho venen guanyant tot els darrers anys i que d’aquí deu dies tindran ocasió de revalidar el títol de campiones d’Europa per Clubs en la final four de l’Euroleague que es disputarà a les instal·lacions de Can Llong.

D’aquesta guisa, llarga vida als ‘Mussols’ i al Club i el desig ferm de que –com va recordar Manel Sabés, president de L’Ateneu durant el lliurament de guardons–, enguany es repeteixi allò que va passar el  2011 quan la distinció de ‘Mussol’ va recaure en les waterpolistes sabadellenques pocs dies abans que es fessin amb que havia de ser la seva primera copa d’Europa de Clubs. Des de llavors, les sabadellenques, n’han conquerit dues més. Ara toca la quarta! Apa noies!

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’abril de 2016

16 mil milions…

Thursday, 07/04/2016 (07:51)

A hores d’ara ningú no pot negar que el tracte que des del govern de Madrid es dispensa a Catalunya no ha estat com a mínim, i per dir-ho d’una manera prudent, just. Només cal tenir en compte el pes polític, econòmic i social que Catalunya manté en relació a la resta de l’Estat i com aquest fet és valorat i interpretat des d’un govern central obsessionat només per la ‘unitat d’Espanya’ i no pas en l’enfortiment d’un Estat que capitalitzi les oportunitats que la diversitat dels seus territoris proporciona. Dels desafectes entre Catalunya i Espanya, el polític i l’econòmic en són els més rellevants, a despit que no pas els únics. I si ens cenyim a l’econòmic, que al cap i a la fi és la punta de llança dels molts desencontres polítics, el menysteniment que des de La Moncloa es té per Catalunya ha estat avaluat en uns 16 mil milions d’euros/any; una quantitat que és la resultant entre allò que Catalunya aporta a les arques de l’Estat, el què correspondria que se li retornés i el què realment  li acaba arribant. Ha estat en base a aquesta xifra –vàlida per a uns i injuriada per altres– que el ‘Madrid ens roba’ ha adquirit carta d’identitat, sobretot davant la negativa del govern de l’Estat a aplicar en el tracte econòmic envers Catalunya el principi d’equitat basat en l’ordinarietat: és a dir en la garantia que qui més recursos aporta a l’Estat ha de ser alhora qui més retorns n’ha de rebre.

Paral·lelament a aquest estat de coses, caldria recordar que l’abast del frau (delicte) i de l’elusió fiscal (treure profit d’unes normes per eludir tributar per la renda que hom té) que es comet a Catalunya i des de Catalunya assoleix la xifra de 16 mil milions d’euros per any, segons es desprenia de l’informe elaborat i donat a conèixer per Oxfam-Intermón fa un parell d’anys “Tant tens, ¿tant pagues?”.

Curiosa coincidència de xifres! Resulta que ‘Madrid ens roba’ exactament la mateixa quantitat de diners que des de Catalunya es deixen d’ingressar a les arques públiques per part d’aquelles persones i empreses que cometen frau o que s’aprofiten de les oportunitats que els posen davant per escapolir-se de les seves obligacions tributàries. I es clar, tots aquells impostos que uns deixen de pagar, els hem d’acabar pagant la resta de ciutadans i de ciutadanes que no disposem de la possibilitat d’utilitzar vies que tot i que poden ser legals, èticament són reprovables ja que inverteixen aquell principi tributari d’equitat que resa que “qui més té, més ha de pagar”. Potser, aquells mateixos que dediquen temps a fer impresentables i injustificables llistats de “catalans menyspreables” a partir de discernir qui ha donat suport als “opressors del nostre poble”, haurien d’afegir a la llista als ‘altres catalans’ comprovadament corruptes, o que han comés frau, o que no compleixen amb les seves obligacions tributàries o que treuen partit dels mecanismes fiscals que tenen a l’abast per no complir amb els seus deures contributius envers el país que tant diuen estimar i defensar.

Només ens faltava que un parell de dies després de ser presentat l’informe d’Oxfam-Intermón (que, per cert, va gaudir d’un ressò mediàtic escàs), es destapés el cas dels anomenats ‘Papers de Panamà’ (que de ben segur donaran molt a parlar), i que descobríssim –per si no ens n’havíem adonat–  quin són els principis polítics, ètics i morals que abelleixen al president del govern espanyol, gràcies a l’excel·lent entrevista que Jordi Évole li va fer diumenge a la “Sexta”. Com deia aquell: Cal afegir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’abril de 2016

D’una Setmana Santa que no oblidarem

Thursday, 31/03/2016 (06:28)

Aquesta que acabem de passar no haurà estat precisament una Setmana Santa de la que ens en podrem oblidar fàcilment ja que si s’encetava amb la notícia d’un fatídic accident d’autopista esdevingut al terme municipal de Fraginals que s’emportava per endavant la vida d’una tretzena de joves estudiants estrangeres que tornaven de les Falles de València, la setmana ens havia de portar dos nous atemptats terroristes: l’un, fet el dimecres, van tenir com a marc l’aeroport i el metro brussel·lencs; l’altra, fet el diumenge de Pasqua, un parc de la ciutat pakistanesa de Lahore.

Mai no trobarem paraules suficients per a definir ni per a qualificar la barbàrie, el fanatisme que es cova en la ment d’uns pocs individus que encegats per unes idees i per unes promeses que mai no s’acompliran, estan disposats a tot. Davant actituds fanàtiques poc es pot fer, simplement perquè són irracionals. D’aquí que no és gens senzill canviar de soca-rel el pensament i el comportament d’uns individus als quals se’ls ha fomentat el sentiment d’odi i que han pres la decisió de fer de la defensa d’una creença excloent de qualsevol altra, la seva raó de ser i d’actuar. Però tampoc no ens enganyem: el fanatisme no és un fenomen nou i de fet es troba en la base mateixa de totes les barbaritats comeses al llarg de la història de la humanitat. Al fanatisme només se’l pot combatre prevenint-ne les causes que l’engendren.

Reconèixer això no ha de ser raó suficient per no aprofundir en els interessos que nien en cada moment històric amagats darrera la punta de l’iceberg del qual els fanàtics disposats a morir i a matar per una pretesa causa en són només la punta. Res no justifica ni justificarà mai la violència. Menys encara res pot justificar la mort d’un ésser humà a mans d’un altre ésser humà. D’aquí, que quan assistim a un nou acte terrorista de brutals conseqüències, les preguntes superen sempre les respostes. Possiblement perquè les causes que alimenten els fanatismes són massa complexes per poder ser raonades i explicades. Sigui com sigui, el cert és que davant el monstre del terrorisme que ens amenaça, faríem bé de no quedar-nos amb el dit dels executors sinó descobrir cap on aquest dit assenyala.

Bé està que quan es produeix un acte terrorista vulguem descobrir totes les connexions possibles per tractar d’evitar-ne la repetició. Bé està que vulguem explicar-nos com i per què els terroristes es poden moure tan impunement. Però això no ha d’evitar dedicar temps i esforços a combatre els obscurs interessos que alimenten a aquells que mouen els fils dels grups i dels fanàtics que executen actes terroristes tant prop de casa nostra com en països on hi regna l’opressió i que atempten contra milers de persones que davant la barbàrie que els envolta, per salvar les seves vides, no els queda més remei que fugir a la cerca d’una vida digna que quan aquí arriben els acabem dificultant.

No siguem hipòcrites i acarem les coses tal com són. No és possible mantenir una organització i un exèrcit com la de l’Estat Islàmic sense finançament, ni tampoc sense armament que algú o altra els ven. L’ISIS es finança a través de la venda del petroli que algú els compra en el mercat negre. També mitjançant l’extorsió i les donacions que a l’Estat islàmic fan potentats àrabs instal·lats còmodament en països del golf Pèrsic. Durant massa temps, des del món occidental, hem deixat de mirar cap on devíem, talment com si allò que s’esdevenia més enllà de les nostres fronteres sempre etèries, res no tingués a veure ni amb nosaltres, ni amb els drets de les persones… D’aquesta manera ha estat possible que la bèstia del fanatisme jigadista anés creixent. Hora deu ser ja de combatre el monstre, però sobretot hora és de combatre als països que ja sigui per acció o per omissió contribueixen a alimentar-lo.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de març de 2016

Nosaltres i el temps

Thursday, 24/03/2016 (05:42)

És un tòpic. Però que ho sigui no vol dir que no sigui cert: el temps passa rabent. I si, com aquell qui diu, era ahir quan encetàvem l’any, avui ens trobem en plena Setmana Santa, davant una nova primavera que, com totes, promet ser esplendorosa i que voldríem que així fos, en tots els ordres i sentits, metafòrics i/o reals. S’han acabat els dies desavinents d’un llarg hivern que convidaven a quedar-se a casa. Arriben els jorns clars que fan del carrer i de les places de la ciutat el punt de trobada i de celebració ideal. D’aquí que les manifestacions festives, tan escasses durant l’hivern, comencen a multiplicar-se i les agendes s’omplen d’actes i d’activitats que es despleguen aquí i arreu del territori amb l’objectiu d’atreure l’interès del major nombre de persones possible. És el cas, per exemple i d’entre molts altres esdeveniments, de Temps de Flors a Girona, del Festival Internacional del Circ de Figueres, de l’Aplec del Mússol a la veïna Sant Quirze del Vallès (que, per cert, l’any que ve assolirà la fita del seu primer quart de segle en cartellera), del Mercat de la Música en Viu de Vic o de FiraTàrrega. I això, i per allò de la proximitat i de la rivalitat, sense referir-me a la Fira Modernista o a l’encara recent Festival de Jazz de la veïna Terrassa que diumenge passat tancava el cartell de la seva 34na. edició.

Va ser precisament arran un telenotícies de cap de setmana de la ‘tevetrés’ que es feia  ressò de l’èxit de participació popular en el tradicional Picnic Jazz al Parc de Vallparadís, i d’observar com tota la ciutat veïna girava a l’entorn d’aquest esdeveniment musical de caràcter internacional promogut per Jazz Terrassa i Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, que de mi es va apoderar una sensació estranya seguida d’un pessigolleig nerviós. Tot plegat era el resultat de la suma entre una enveja sana pel fet que Terrassa disposa d’un Festival de Jazz que és tot un referent i d’una impotència extrema. ¿Com podia ser, vaig fer-me jo, que no només Terrassa sinó que també moltes altres ciutats catalanes transcendeixen els seus límits amb apostes que les fan referents en algun dels bastos àmbits de la cultura? I ¿com pot ser que a Sabadell, on tenim de tot i força, no haguem estat capaços d’identificar allò que en aquest cas ens fa singulars culturalment parlant, per posar-ho en valor?

Voldria pensar que aquella sensació d’aquell migdia de diumenge assegut davant el televisor, no va ser l’únic sabadellenc que la va viure. I per això mateix suposo que sensacions semblants les devien tenir altres persones implicades en la trajectòria de les entitats sabadellenques que des de diversos àmbits treballen per dotar de més contingut cultural la nostra ciutat. ¿Com pot ser –vull imaginar que es devien preguntar aquestes persones tal com jo mateix vaig fer–, que tenint per exemple unes escoles de teatre tan actives com el Centre Sant Vicenç, La Faràndula, el Teatre del Sol, El Ciervo…, i que en el seu conjunt garanteixen una bona programació teatral estable al llarg de tota la temporada, o disposant d’un equipament tan singular com la Fàbrica de Creació d’Arts en Viu l’Estruch, o d’una Agrupació Astronòmica que col·labora amb organismes internacionals, o d’uns Amics de l’Òpera i d’una Orquestra Simfònica i d’unes Joventuts Musicals que garanteixen temporades estables d’òpera, de concerts simfònics, de música de cambra, o d’un Embassa’t, o d’un Museu del Gas, o d’un Institut Paleontològic…, no haguem estat capaços de fer-ho lluir com caldria? I la llista d’entitats, d’equipaments i d’iniciatives sabadellenques mereixedores d’una major projecció podria continuar fins l’infinit.

Davant tot això, potser haurem de concloure que la dita a ‘Sabadell cadascú va per ell’ va més enllà del simple i fàcil rodolí… En mans de tots deu estar el canviar-ho, no us sembla?

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de març de 2016

Tuesday, 22/03/2016 (22:45)

Parlem de pobresa?

Thursday, 17/03/2016 (06:45)



No deixa de ser un sarcasme que mentre assistim al debat –també al Parlament de Catalunya— de com fer front a la pobresa que s’està estenent a casa nostra com a conseqüència dels alts nivells d’atur que patim i d’unes rendes de treball que en molts casos no són suficients per poder subsistir amb dignitat, ens assabentem que hi ha qui els darrers anys ha augmentat els seus ingressos considerablement, com és el cas del 80% de directius d’empreses que cotitzen a l’Íbex, que han vist augmentats els seus emoluments d’una manera notable. Per contra, malgrat el PIB va créixer un 3,2% l’any passat (per cert l’increment més elevat des que va esclatar la crisi), els sous de la majoria es mantenen inalterables i fins i tot baixen, i els contractes laborals a precari augmenten vertiginosament.

En aquest context no hauria de deixar-nos de sorprendre que el debat parlamentari entorn la pobresa de fa quinze dies, no fos capaç de mobilitzar a la ciutadania per exigir al Parlament i al Govern l’adopció de mesures efectives capaces de revertir la situació. Teresa Crespo, presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social i de Pobresa Zero, advertia a ses senyories des de la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya de les conseqüències d’aquesta dinàmica de desigualtat creixent que s’ha instal·lat entre nosaltres, amb uns joves amb poques perspectives de trobar feina i que cas de trobar-la els serà regida per contractes precaris de curta durada o discontinus que, al seu torn, comportaran que quan els toqui, accedeixin a una vellesa desemparada atès que no els haurà estat possible generar estalvis suficients i que no disposaran d’una pensió que els permeti viure amb dignitat. Les dades que coneixem referides a aquesta situació són esfereïdores: més d’una tercera part dels nostres joves es troba avui en risc d’exclusió social. Sí, han llegit bé i no m’he equivocat: la tercera part dels nostres joves es troba en risc d’exclusió social. Ens ho ha recordat la Fundación Bertelsmann que des del 2013 ve impulsant projectes d’ocupació destinats a joves d’entre 16 i 25 anys.

Aquesta problemàtica que afecta als joves és, però, una part només d’una realitat social molt més complexa que malgrat les paraules que continuadament escoltem, ningú no hauria de fer-nos suposar que amb l’assoliment de la independència a la que lícitament una part de la ciutadania aspira, trobaran remei. No fa bé el president Carles Puigdemont quan en seu parlamentària fia la solució estructural de la pobresa a Catalunya a l’assoliment d’una independència que tampoc no tenim al tombar la cantonada perquè ell sap perfectament que això no és així. I és que mentre l’arcàdia promesa no arriba, els fets s’entesten en demostrar-nos que en matèria social anem enrere sense que s’adoptin mesures que prendre-les depèn només de nosaltres (com, per exemple, polítiques d’equitat fiscal, una política industrial que afavoreixi la creació de llocs de treball, lluita contra la corrupció…) que haurien de garantir l’assentament d’unes noves bases econòmiques i socials per al futur del país que, sigui el que sigui, segur que tots volem molt millor que no pas ara és.

Bé està que el Parlament de Catalunya adopti com ho va fer fa quinze dies, 150 mesures a modus de pla de xoc per fer front a les conseqüències socials dels fets i de les circumstàncies derivades d’una crisi profunda que ens han portat fins on ara som. Només faltaria que no fos així! Però si al costat d’aquestes mesures no se’n adopten d’altres per revertir aquesta tendència de la societat a l’empobriment, de ben poc serviran les que ara han estat adoptades pel Parlament de Catalunya, de la mateixa manera que de poc van servir les aprovades fa just dos anys amb efectes pràctics comprovables ben limitats. Ho advertia Teresa Crespo a l’assenyalar que  cal “pensar en una economia més solidària si volem una societat millor”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de març de 2016

In memoriam

Tuesday, 15/03/2016 (10:03)

Manuel Foraster (a l’esquerra) en l’acte que vaig tenir l’honor de moderar en ocasió de la presentació d’Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut al CCCB el juliol de 2012. La resta de components de la taula són, d’esquerra a dreta, Joaquim Nadal, Jordi Pujol, Roc Fuentes i jo mateix.

No està essent aquest un bon any per la meva promoció de ‘Can Colapi’ de Sabadell. Si fa uns pocs mesos perdíem el company Joan Argemí i Renom, ahir va ser Manuel Foraster i Giravent qui ens deixava. El meu homenatge d’amistat i reconeixement a ambdós, i en especial al Manuel amb qui vàrem coincidir de nou en diverses ocasions i trobades per ser ell vice-president i animador de la Fundació La Mirada i per haver estat, alhora, editor de la publicació ‘Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut’ promoguda pels Amics del Toni Farrés. Però millor que no pas jo, que sigui en Josep Casamartina i Parassols qui ens parli del Manuel a través d’aquest article que ha publicat avui a ‘El País’:

“Manuel Foraster, al final de la escapada

Muere a los 67 años el escritor de Sabadell justo cuando estaba fraguando su tercera novela

Josep Casamartina i Parassols

Justo cuando estaba fraguando su tercera novela y se estaba convirtiendo en un interesante escritor, moría el pasado domingo Manuel Foraster Giravent (Sabadell, 1949-Barcelona, 2016). Su perfil de Facebook sigue abierto, aunque las últimas entradas son del 3 de julio de 2015, con las felicitaciones de cumpleaños que le mandaron, entonces, sus amigos. Hacía tiempo que un cáncer le devoraba la existencia, pero él seguía adelante, con su mirada socarrona al mundo, ladeado siempre un poco hacia atrás, observando su entorno con una invariable y peculiar sonrisa, hierática y permanente.

“No es que no entendamos nada, es que no hay nada que entender” decía, parafraseando al cantautor Quimi Portet hace cuatro años, en una entrevista realizada cuando apareció su primera novela, Factures pagades (Tusquets, 2012). Con este relato en el que campaba el humor sabadellense, rayando lo absurdo, de Pere Quart o Francesc Trabal, irrumpió en la escena literaria catalana. Una novela en la que el desorden y el vaivén de sensaciones y situaciones, descritas con detalle y en las que la música tenía un papel destacado, construían un universo propio, el de los hijos de la pequeña burguesía industrial de finales de los años sesenta que abandonaban el caparazón local para conocer mundo.

A veces parece planteada como un film, con indicaciones de la música que debe acompañar algunas escenas. No en vano el cine y los viajes eran una de sus pasiones. Le siguió Lisboa direcció París que consolidó el camino iniciado. Con un cierto carácter autobiográfico se sirvió de sus vivencias como lector en la Université Michel de Montaigne, de Burdeos, y la Università degli Studi-L’Orientale, de Nápoles, después de licenciarse en Filología Hispánica en la Universitat Autònoma de Barcelona. Una combinación de lo culto y lo de estar por casa, muy made in Sabadell. De lo tierno a lo cínico, de lo fluido a lo inconexo. Su tercera novela, en la que estaba trabajando, apunta en esa misma dirección.

El primer libro que publicó fue un encargo y estuvo dedicado al primer alcalde democrático de Sabadell después del franquismo, Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut, y quizás ello le animó a dedicarse de lleno a la literatura. Como escritor se consolidó una vez dejó su cargo como jefe de gabinete de prensa en La Pedrera, Fundació Caixa Catalunya advirtiendo, entonces, del peligro de banalización cultural que estaba invadiendo la entidad. Mientras estuvo en La Pedrera dirigió la revista Nexus. También había sido el responsable de comunicación y prensa del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, y de la Olimpíada Cultural del COOB’92. Así mismo fue subdirector de El Món, y ha colaborado en revistas y publicaciones como Bonart, o Núvol, entre otras. Era, además, vicepresidente de la Fundació La Mirada, dedicada a la ediciones de la obra de la Colla de Sabadell, formada por los escritores Joan Oliver (Pere Quart), Francesc Trabal y Armand Obiols. Como activista cultural organizó con la Galeria Fidel Balaguer una serie de encuentros memorables entre intelectuales y políticos, faceta que pudo continuar, justo hasta ahora, desde el Cercle de Cultura del Cercle d’Economia, al que pertenecía.

En About de souffle (Al final de la escapada) de Jean Luc Godard, con guion de François Truffaut, un film mítico que Foraster adoraba, en la penúltima escena, Jean Seberg pone un disco, el concierto para clarinete y orquesta de Mozart; mientras suena la música, melancólica, el plano se detiene fijo en su rostro hermoso y ella le dice a Jean Paul Belmondo “Vamos a dormir?”, “Sí” le dice él fuera de plano, y ella continúa “Es triste dormir. Al dormir estamos forzados a separarnos. Se habla de dormir juntos, pero no es verdad…” baja los ojos y gira la cabeza mirando hacia la cámara mientras se funde en negro.

Dels models i dels projectes

Thursday, 10/03/2016 (06:05)

He tingut la sort de passar uns dies força gratificants, allunyat del ‘mundanal’ soroll que emana tant de la política catalana com de l’espanyola i que tot ho impregna i condiciona, amb el risc de cansar a una ciutadania que es mostra ansiosa de veure com s’acaren els problemes que l’afecten. A Madrid, la política espanyola continua ancorada en una situació impossible incapaç de trobar una sortida després d’una setmana presidida per sengles sessions d’investidura en les que l’espectacle i els gestos varen superar les propostes polítiques. Per la via del no diàleg i de les línies vermelles està clar que la política espanyola avança amb pas ferm cap a unes noves eleccions, a menys que en el darrer segon del darrer minut del darrer dia es produeixi algun fet inimaginable, a l’estil del que es va produir a Catalunya quan Artur Mas va fer un pas al costat per evitar unes noves eleccions. Clar que si això d’unes noves eleccions acaba passant amb Espanya, tampoc no hi ha cap garantia que res canviï atès que són els models de relació política preexistents i les ànsies de fer-se amb el govern els que s’avantposen als projectes polítics a partir dels que vertebrar i donar sentit i consistència a un programa de govern que pugui ser avalat per la majoria del Congrès.

Ho estem veient a Catalunya quan amb preocupació observem que la majoria parlamentària independentista que dóna suport al govern que presideix Carles Puigdemont, ni és tant ferma ni tant consistent com se’ns va assegurar arran la signatura del pacte que varen subscriure Junts pel Sí (JxS) i la CUP i que havia de garantir la plena estabilitat del govern. Malgrat es vulgui desvirtuar, el cert és però que des que el nou govern començà a caminar l’11 de gener, les desavinences entre JxS i la CUP han sovintejat. Unes diferències que no només s’han donat entre els dos socis parlamentaris independentistes, sinó que han començat a aflorar també dins la coalició de JxS. Deu ser una de les conseqüències possibles que es poden derivar d’una coalició (JxS) i d’un pacte parlamentari fonamentat en l’objectiu d’assolir la independència de Catalunya en un termini màxim de 18 mesos; un pacte parlamentari basat en un model de gestió i no pas en un projecte de país que, per això mateix, es veu afectat pels posicionaments ideològics que conflueixen en JxS i pels que separen aquesta coalició de la CUP.

I com que no només de procés cap a la independència com a model de gestió pot viure un país, són les polítiques que des del govern es prioritzen i s’impulsen les que donen pistes quant al projecte de país pel qual es vol apostar. I és aquesta diferència entre model i projecte de país allò que la setmana passada es va posar de relleu al Parlament de Catalunya en sengles votacions que no varen abonar les tesis del govern. En la primera JxS no va poder evitar que amb el suport de la CUP prosperés la proposició de llei que havia estat presentada pel PSC, per la que es reclamava que revertís la privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) que havia estar aprovada pel govern anterior. En la segona, la divisió de criteri va afectar a JxS quan els seus membres votaren de forma diferent la moció presentada per la CUP que tenia com a rerefons el destí del monument commemoratiu de la batalla de l’Ebre que s’aixeca al bell mig del riu al seu pas per la ciutat de Tortosa.

Ho he escrit en d’altres ocasions: una cosa són els models de gestió política d’entre els que la independència n’és un d’ells, i una altra és el projecte econòmic, polític i social del nou país que hem de construir. És des d’aquest punt de vista, que el debat entorn als pressupostos de la Generalitat pot ser altament clarificador…

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de març de 2016