Projectes

Thursday, 26/03/2015 (07:58)

Encara que sigui a contracor ens anem mal acomodant dins la roda de retrets i de promeses inherent a qualsevol etapa preelectoral i/o electoral. Atès que enguany serem convocats a les urnes en diverses ocasions, els ‘oblits’ d’allò que se’ns havia promès, el ‘tu encara més’ i els bons propòsits d’esmena abunden i abundaran. Un any electoral que tant a Catalunya com a la resta de l’Estat està marcat per dos grans eixos: l’eix de les polítiques socials, resultat de l’herència de les mobilitzacions d’aquell 15M del qual fa uns dies s’acomplien quatre anys, i l’eix del procés sobiranista que té repercussions a casa nostra però que indubtablement també les té a la resta de l’Estat.

És així com l’escenari en el qual s’emmarquen les eleccions municipals –i per extensió les del Parlament de Catalunya i al Parlament de l’Estat–, poc té a veure amb el que es donava en ocasió de les conteses electorals d’ara farà quatre i tres anys. Els canvis operats en la vida política, econòmica i social del país –canvis que tenen a veure amb les conseqüències de la crisi econòmica desencadenada el 2008, però també amb les retallades en polítiques socials i amb la pèrdua de confiança política pels casos de corrupció– han contribuït, d’una banda, a què la ciutadania hagi despertat de la letargia en la que estava còmodament instal·lada, i de l’altra, i com a resposta a l’estat general d’insatisfacció en el que viu la societat, que hàgim assistit a l’eclosió de moviments socials de signe divers.

La suma d’aquests i d’altres factors dóna com a resultat una vessant a tenir molt en compte: la del retorn de l’interès de la ciutadania per la política. Un interès que en gran part explica el per què les formacions polítiques tradicionals, en veure’s superades per les circumstàncies, s’han afanyat a posar-se les piles a l’adonar-se que ningú no els garantia que els èxits electorals que havien assolit en el passat els poguessin renovar sense més esforç en el futur. Les enquestes demoscòpiques s’encarreguen d’alertar-nos que ens trobem davant un fenomen que es caracteritza per la gran volatilitat de les preferències polítiques de la ciutadania que ara es decanten cap a una banda, que ara ho fan cap a una altra…

És en aquest context que regeneració democràtica i refundació apareixen com a dos conceptes recurrents en qualsevol debat polític. Per a alguns es tracta només d’un recurs discursiu en un intent de passar ràpidament pàgina als ‘oblits’ de promeses electorals en matèria de polítiques socials i d’assumpció de responsabilitats pels casos de corrupció. Però aquest girar pàgina no serà fàcil ni necessàriament creïble als ulls de la ciutadania. Menys quan són partits amb responsabilitats de govern els que més s’afanyen a amagar com poden els casos de corrupció que de prop o de lluny els afecten i a tornar a posar l’accent social en els seus programes. I quan això passa, les preguntes són fàcils, com per exemple, quina fiabilitat ens ha de merèixer la promesa d’una major atenció a les polítiques socials si aquesta prové de partits que des de les instàncies de govern han estat aplicant dures retallades socials?

Caldrà estar doncs vigilants tant pel què fa al contingut, com a la credibilitat i fiabilitat de les propostes que des de les diverses formacions polítiques ens arribin. En especial haurem de parar atenció als projectes (de ciutat, de país, d’Estat, segons correspongui) que es sotmetin a la nostra consideració. I això més que no pas deixar-nos portar per l’anunci de mesures més carregades de populisme que d’altra cosa. I és que no és el mateix, per exemple, apostar per un projecte de país en el qual l’economia productiva i la creació de llocs de treball de qualitat n’hauria de ser una de les prioritats, que fer-ho per un país que ho fiï pràcticament tot a la seva capacitat d’oferta d’oci i d’atracció turística.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de març de 2015

Territori i governança

Thursday, 19/03/2015 (07:21)

Lluís Llach, a ‘País petit’ canta que ‘El meu país és tan petit / que des de dalt d’un campanar / sempre es pot veure el campanar veí. / Diuen que els poblets tenen por / tenen por de sentir-se sols / tenen por de ser massa grans’. Cert. El nostre és un país gran –molt gran– quant a la voluntat de ser-ho, però petit –molt petit– territorialment parlant. Això no obstant, Catalunya s’estructura en 947 municipis que s’agrupen en 41 comarques que al seu torn l’administració de l’Estat integra en quatre ‘províncies’ governades per sengles Diputacions. Tot plegat fa que damunt el ciutadà recaiguin massa nivells d’administració que exerceixen, i sovint burocratitzen en excés, les competències que tenen assignades. D’aquesta manera, el que hauria de ser el principi lògic basat en què allò que pot resoldre l’administració més propera al ciutadà no ho de fer una de superior, continua essent pura entelèquia.

Des de fa un temps, estem assistim al Vallès a un interessant debat que té com a objectiu la unió dels dos actuals vallesos (l’Occidental i l’Oriental) en un de sol. Els que defensen aquesta opció exhibeixen entre els seus arguments que amb la unió, ambdues actuals comarques guanyarien en governança i planificació, en eficiència i en eficàcia, alhora que es potenciaria molt més la personalitat de cadascuna de les ciutats capitals amb les que els dos vallesos compten encapçalades per Granollers, Sabadell i Terrassa, però seguides de molt a prop per altres potents nuclis poblacionals com ho són Mollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès o Barberà del Vallès…  Al Vallès hi vivim 1,3 milions de persones que representem el 17,3% de la població catalana. Les indústries vallesanes aporten al PIB català el 16,7% del total. Els dos vallesos conformen avui l’àrea més industrialitzada de Catalunya, amb un potencial de creixement que es veu ofegat per unes infraestructures que no es corresponen amb el pes econòmic, industrial i social d’aquestes dues comarques que tenen en la B-30 el seu carrer Major, o millor encara, la nova ‘Diagonal’ que les uneix amb Barcelona i amb el seu entorn metropolità, i les enllaça amb altres dues comarques altament dinàmiques: El Maresme i El Baix Llobregat.

I mentre al Vallès es debat sobre els pros i contres de la seva unificació amb la mirada posada en la necessitat de millorar-ne la governança per promoure iniciatives i negociar amb força amb administracions superiors, en d’altres indrets del país es promouen processos participatius que apunten en la direcció contrària en què es vol avançar des del Vallès. Així, 10 municipis que ara pertanyen al Vallès Oriental, El Berguedà i l’Osona aspiren a ser una nova comarca sota la denominació d’El Moianès, mentre que 12 municipis més d’Osona, El Bages i El Berguedà aspiren a fer-ho també sota la denominació d’El Lluçanés.

Ho escrivia més amunt: el nostre, és un país territorialment petit, sotmès a una divisió territorial i municipal ancorada als segles XIX i XX, molt lluny de l’agilitat administrativa que el segle XXI reclama. Quan Pau Vila va proposar l’actual divisió comarcal va establir com a criteri que des de la capital de comarca es pogués anar i tornar en carro i en una sola jornada a qualsevol punt de la comarca i a l’inrevés. Un criteri que avui no té cap mena de sentit. Molt al contrari, el bon fer aconsellaria endegar un procés conduent a repensar la reordenació territorial (municipal i comarcal) del nostre país amb l’objectiu de millorar-ne la governança. Sigui com sigui, mantenir les coses tal com ara estan o continuar el procés de desmembració que amb la creació de noves comarques i/o municipis s’apunta, és perdre l’oportunitat d’avançar cap a la modernització del país per d’adequar-lo, també organitzativament parlant, als temps actuals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de març de 2015

Perplexitat permanent

Friday, 13/03/2015 (19:14)

Sense entrar en el debat de fons d’algunes qüestions que estem vivint i sense que això signifiqui prendre partit per res ni per ningú, no se’ns pot negar que hi ha formes de fer i d’actuar que contribueixen a mantenir la ciutadania en un estat de perplexitat permanent.

Francisco Pérez de los Cobos Orihuel, va ser elegit president del Tribunal Constitucional (TC) l’any 2013. De fet, des del 2010, ell ja formava part d’aquest alt tribunal que té com a missió dirimir en relació als conflictes constitucionals que es puguin plantejar. La Constitució Espanyola, en els seus article 127 i 159 estableix la prohibició dels magistrats d’estar afiliats a un partit polític. Aquesta és, teòricament, una condició necessària encara que no suficient per tractar de garantir la independència dels magistrats del TC. Això no obstant, aquesta norma no va ser respectada per Pérez de los Cobos que va estar afiliat al Partit Popular –i en aquesta condició pagava la seva corresponent quota de militant— fins l’any 2011. És a dir, que Pérez de los Cobos era militant del PP fins com a mínim un any després que hagués estat elegit com a membre del TC. Però no només això. Pérez de los Cobos, uns anys abans, s’havia manifestat en contra de l’Estatut de Catalunya. Ho va fer exactament el 6 de desembre de 2005 quan va assegurar que el text de reforma de l’Estatut que uns mesos abans havia aprovat el Parlament de Catalunya, suposava un “verdadero órdago para la estabilidad constitucional” de l’Estat. Aquestes declaracions de Pérez de los Cobos varen merèixer la reprovació del Parlament de Catalunya que no va prosperar davant el TC. La conclusió és que el president del tribunal que ha de ser garant de la Constitució Espanyola va arribar a ostentar el càrrec després d’haver cas omís a les normes més elementals d’ètica i d’estètica que haurien de presidir el comportament de tothom, però molt especialment el de les persones que ocupen càrrecs que per la seva projecció haurien de ser un exemple i un referent.

Santiago Vidal i Marsal és un jutge català, actualment magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i membre de Jutges per a la Democràcia. Abans de ser nomenat titular del jutgat penal núm. 3 de Barcelona, havia exercit en el Jutjat de primera instància de Sabadell entre els anys 1992 i 1997. El jutge Vidal s’ha convertit en un personatge mediàtic tant per les seves sentències contra la discriminació racial, la violència de gènere i la protecció de menors, com per les seves compareixences públiques i col·laboracions en els mitjans de comunicació denunciant l’abús que des de l’Estat es feia de la figura de l’indult i clamant contra la corrupció. Els darrers anys el jutge Vidal se l’ha relacionat amb la defensa de l´ús del català a la judicatura i amb l’independentisme català a l’haver redactat per iniciativa pròpia un esborrany d’una hipotètica futura Constitució Catalana que va presentar públicament el passat mes de gener. Per aquest motiu, el Consell General del Poder Judicial va decidir obrir-li expedient amb el resultat d’una sanció de suspensió per tres anys. Atès que el jutge Vidal pensa recórrer aquesta sanció, no haurà d’abandonar de moment la magistratura que exerceix almenys fins que el Tribunal Suprem es pronunciï.

Segur que entre ambdós casos es deuen donar circumstàncies que els fan diferents, a despit que aquestes diferències se’ns puguin escapar als que, com jo, som llecs en la matèria. Però tot i acceptant això, els fets i els resultats que se’n deriven, ens porten a pensar que hi ha cartes que no lliguen i que les vares de mesurar són diverses…, i que en definitiva la divisió de poder és una entelèquia i que és des de la política que s’acaba per decidir a favor dels uns i en contra dels altres. D’aquesta manera, la confiança envers les institucions va minvant cada dia que passa…

I així ens va tot plegat.

Fets que abelleixen, però que no llueixen

Thursday, 12/03/2015 (06:24)

Que a Sabadell tenim de tot i força és una evidència que no admet discussió. Que som una ciutat que destaquem en diverses facetes de la vida, tampoc no presenta gaire dubtes. Que fins i tot som capdavanters i referents en algunes activitats i iniciatives ciutadanes, és una realitat de la que pocs haurien de dubtar. I si aquests són alguns dels ‘pros’ que ens abelleixen i que haurien de servir per estimular la nostra a vegades massa baixa autoestima, comptem amb massa ‘contres’ que ens priven que aquesta força i dinamisme que la ciutat atresora, suri i llueixi amb tota la dimensió que correspondria. I el principal dels ‘contres’ que hem de saber superar és que no acabem de saber com ens ho hem de fer per capitalitzar, per posar en valor, les potencialitats que atresorem, i fer-ho tant internament com externament. D’altres ciutats, amb molt menys que nosaltres, saben treure profit de les seves oportunitats. Tot això ve a tomb pel fet que en el decurs dels darrers dies han coincidit dos fets suficientment rellevants que acaben per posar de manifest que quelcom no acabem de fer bé a l’hora de projectar iniciatives i èxits ciutadans.

El primer fet al qual m’he de referir són les III Jornades d’Escacs Infantils ‘Ciutat de Sabadell’ que organitzades i promogudes per la Societat Coral Colon i pel Consell Esportiu, van desenvolupar-se al Casal Pere Quart i entorns aquest darrer cap de setmana. Va ser un dels ponents convidats a les Jornades, el periodista i investigador d’escacs Leontxo Garcia, qui en el decurs de la seva intervenció va destacar el treball que a la nostra ciutat es fa pel què fa al foment i promoció entre escolars del joc d’escacs; una importància que ningú discuteix però que de ben segur som també els primers en desconèixer. Fins i tot Garcia va assegurar que Sabadell és avui un referent en el món dels escacs tant en la seva vessant estrictament esportiva com en la vessant pedagògica i social no només a nivell d’Estat sinó que també més enllà de les nostres fronteres. Aquestes III Jornades d’Escacs Infantils coincidien pràcticament amb la recent aprovació al Congrés dels Diputats d’una proposició no de llei que demana la implantació i el foment dels escacs a les escoles; una circumstància que va contribuir a atreure encara a més participants arribats d’arreu. I ja que parlem d’escacs, val la pena fer notar que un estudi elaborat a partir del programa ‘Escacs a l’escola’ promogut per la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb les universitats de Girona i Lleida, apunta que els alumnes que reben classes d’escacs, milloren el seu rendiment en matemàtiques i en comprensió lectora, dues disciplines en les que precisament els escolars del nostre país treuen uns dels pitjors resultats en les proves PISA.

El segon fet el vàrem viure en ocasió del merescut encara que sobri acte de descoberta d’un monòlit al Parc Catalunya que ens fa memòria de les gestes fins ara assolides per l’equip de waterpolo femení del CNS. Un equip que sens dubte és el millor que en qualsevol disciplina esportiva ha tingut la ciutat com ho confirmen les 3 Copes d’Europa, les 2 Supercopes d’Europa, les 12 Copes de la Reina, les 12 Lligues estatals i les 7 Supercopes d’Espanya que concreten el palmarès de les ondines locals. A això cal sumar que sobre les nadadores locals recau la base de la selecció estatal de waterpolo que avui ostenta els títols de campiona d’Europa i del món, i de sotscampiona olímpica. Malgrat la rellevància d’aquests èxits, el cert és que des de la ciutat mateixa no acabem de donar valor a la feina que fan aquestes noies fora de sèrie que passegen el nom de la ciutat i del Club arreu del món. És per això, que sense voler treure la més mínima rellevància a la descoberta del monòlit d’homenatge que s’aixeca al costat del llac del Parc Catalunya, hauria estat desitjable haver apostat per un acte capaç de congregar un gran nombre de ciutadans i de ciutadanes i demostrat d’aquesta manera l’orgull que sentim per aquestes waterpolistes i pel Club que tants dies de glòria han donat, estan donant i segur que donaran a la ciutat. Un Club que el proper any complirà els seus primers 100 anys de vida.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de març de 2015

Cartes que no lliguen…

Thursday, 05/03/2015 (07:00)

‘La feina ben feta no té fronteres’ va ser un dels eslògans utilitzats fa anys pel govern de la Generalitat que llavors presidia Jordi Pujol per fomentar i projectar l’excel·lència de Catalunya. Clar que amb el pas del temps i a la vista de com ens han anat tot plegat, la feina ben feta no ha estat precisament una de les virtuts que més ens han abellit els darrers anys, en especial des d’un punt de vista estrictament polític. I és que si ens haguéssim aplicat i haguéssim fet bé la feina ben feta i quan tocava, segur que no hauríem arribat al punt on ens trobem en el que el desencontre entre ciutadania i política és evident i preocupant.

Escoltava dissabte passat la tertúlia del ‘Suplement’ de Catalunya Ràdio en la que, d’entre d’altres convidats, hi participava el secretari general adjunt d’ERC, Lluís Salvadó. En ser preguntat per la valoració que ell en feia del revés que des del Consell de Garanties Estatutàries (CGE) s’havia rebut per avançar cap a la creació d’estructures d’estat al dictaminar per unanimitat -i amb l’exdirigent d’ERC Joan Ridao com a ponent- que les esmenes instades per ERC i assumides per CiU a la llei d’acompanyament dels pressupostos no encaixaven ni en la Constitució espanyola ni en l’Estatut d’Autonomia vigents, Salvadó assegurava que aquest havia estat un dictamen que no els havia sorprès perquè ja l’esperaven (?). A això va afegir que el fet rellevant no era la resolució del CGE en sí, sinó que una vegada coneguda, ERC i CiU s’havien posat ràpidament d’acord per introduir les esmenes necessàries a la llei d’acompanyament de pressupostos i poder aprovar ahir els pressupostos corresponents al 2015 sense més contratemps. Arribats fins aquí, la pregunta sembla òbvia: si se sabia que la proposta continguda en la llei d’acompanyament dels pressupostos que contemplava la creació d’estructures d’estat -proposta que el desembre havien pactat ERC i CiU per superar el desencontre en el qual es trobaven i pel qual varen demanar excuses- no havia de merèixer el vist-i-plau del CGE, per què esperar que el PP la impugnés i amb això retardar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya? Clar que Lluís Salvadó aclaria en la mateixa entrevista que “ni ERC, i estem intentant que CiU tampoc, volem complir la Constitució; sinó que volem fer un Estat i la independència”.

Aquestes declaracions de Salvadó es produïen just un parell de dies després que al Parlament de Madrid CiU s’abstingués en la votació d’una proposta de resolució que havia presentat ERC en la que es demanava a l’Estat espanyol que respectés el resultat de les eleccions del 27S, talment com si d’un plebiscit per a la independència de Catalunya es tractés. Un posicionament, el de CiU a Madrid, que contrastava d’una banda amb el discurs que el president Artur Mas adreçava diumenge a les joventuts del seu partit, en el que insistia en el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S afirmant que “com més gent anés a votar més plebiscit serà”; de l’altra, amb les paraules del secretari general d’UDC i conseller del govern de Catalunya Ramon Espadaler, també diumenge, ressaltant que ells no veien “una altra sortida a la situació que tenim a Catalunya que no sigui dialogada, parlada amb les institucions del govern central”.

Cert és que l’Estat ha tancat massa portes i que ens ha negat el poder exercir el dret a decidir. En aquest context, les eleccions del 27S han de permetre saber què i com pensa la ciutadania catalana i al costat de qui està. Només cal que els partits i les coalicions que es presentin a elecció exposin en el seu programa, nítidament i sense ambages, quin és el projecte de país pel qual aposten, i quin és el full de ruta a seguir. Ni més, ni tampoc menys…

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de març de 2015

August Puncernau i ‘La Veu de la Ciutat’

Friday, 27/02/2015 (11:53)

Quan t’assabentes del traspàs de persones amb les quals han compartit moments de la teva vida, els records que s’amunteguen en les prestatgeries de la memòria i de cop-i-volta es despleguen i rememores anys i moments pretèrits que semblaven oblidats. Això és allò que m’ha passat al conèixer avui la mort de l’August Puncernau Folch. Amb ell vaig compartir l’aventura de la posada en marxa d’un projecte de mitjà de comunicació escrit sabadellenc que dissortadament va tenir una vida molt curta: ‘La Veu de la Ciutat’. L’August en va ser el seu primer i únic director. Jo, llavors, treballava a l’Ajuntament de Sabadell on dirigia els Serveis d’Informació i de Publicacions que, malgrat aquest nom ampulós, en la seva nòmina solament hi tenia, a més de mi mateix, a una altra persona. Va ser l’August qui em va demanar si estava disposat a escriure una columna diària pel diari. Vaig acceptar, a despit que vaig posar com a condició signar-la amb el pseudònim de Cesc Negre. No recordo amb precisió quan temps va durar l’aventura de ‘La Veu de la Ciutat’ ni quantes columnes vaig arribar a escriure-hi. Sí que recordo, però, les converses que en ocasió del model de diari a bastir, vàrem tenir. ‘La Veu de la Ciutat’ va desaparèixer a finals de 1981. Després, l’August i jo vàrem coincidir en alguns actes i taules rodones. No sabria dir quan va ser la darrera ocasió en què vàrem parlar. D’aquí que avui, al tenir notícia del seu traspàs, se’m hagin fet presents aquells dies intensos de ‘La Veu de la Ciutat’… De l’August en conservaré el record d’una persona tossuda, però amable i assequible, dialogant i comprensiva… Descansi en pau!

Desigualtats

Thursday, 26/02/2015 (07:13)

No és la primera vegada que faig referència als resultats obtinguts per un estudi elaborat per la Fundació Jaume Bofill. Una Fundació, aquesta, que té com a principal focus d’actuació “el conjunt d’activitats, actituds i problemes que hi ha al voltant de l’educació i el seu context social, en el qual el fet migratori esdevé un dels eixos centrals”, i que treballa per “la millora i el desenvolupament de l’educació amb l’objectiu d’assolir al nostre país una societat cohesionada i equitativa”. De fet, la Fundació Jaume Bofill és com la veu de la consciència del país pel què fa a les desigualtats socials en general i a les del sistema educatiu del país en particular.

És el cas que la Fundació Bofill feia públiques fa pocs dies les conclusions de l‘estudi ‘Equitat i resultats educatius a Catalunya’ a partir del qual s’ha avaluat l’estat de la formació al nostre país. Conclusions que no conviden a l’optimisme, atès que d’entre d’altres qüestions, posen de relleu l’augment de les desigualtats educatives que es donen entre els diversos estatus socials i culturals del país. Tot un toc d’alerta pel què de negatiu aquestes dades comporten, així com per l’evolució del programa ‘Ofensiva de país a favor de l’èxit escolar’ impulsat des de la Generalitat de Catalunya i que al saber-se les dades de l’informe de la Fundació Bofill, des del departament d’Ensenyament s’han afanyar a defensar amb un seguit de consideracions i amb poques concrecions.

Les conclusions a les quals la Fundació Bofill arriba –a partir del treball portat a terme per l’equip de persones encarregades de l’estudi dirigides pel sociòleg Xavier Bonal–, s’han obtingut amb el creuament de dades de l’informe del Programa Internacional per a l’Evaluació d’Estudiants (PISA) de l’any 2012, i indicadors que avaluen les desigualtats socials a Catalunya. En el rerefons, una constatació sagnant: el percentatge d’alumnes en risc de fracàs escolar és avui sis vegades més alta entre nois i noies d’un nivell socioeconòmic baix que no pas entre noies i nois provinents de famílies més acomodades. Segons els autors de l’estudi, una prova que el sistema “no aconsegueix neutralitzar les diferències socials durant el procés educatiu”.

Malgrat tot, l’informe de la Fundació Bofill està passant de puntetes entre nosaltres i el ressò mediàtic i fins i tot polític que n’ha obtingut ha estat escàs. I això en un any de conteses i de reptes electorals en el que escoltarem discursos polítics que ens diran que si els votem a ells, a canvi n’obtindrem bones noves a dojo. Sabem que prometre, també en política, és un exercici molt fàcil de fer però més difícil encara de complir. Més quant en la cultura política s’ha imposat el principi de que quan les coses van bé el mèrit és nostre i que quan pinten bastos la culpa és dels altres. Sigui com sigui, entre retallades imposades des de Brussel·les, des de Madrid o des de Barcelona, entre fraus i evasions fiscals i manca de polítiques socials adequades, la bretxa de la descohesió social s’ha anat engrandint els darrers anys.

Les xifres macroeconòmiques –o millor aquells que les proclamen– s’entesten en fer-nos creure que els temps difícils han passat, però les dades de cada dia ens fan avinent que els anys de crisi hauran servit perquè el benestar de les famílies i de les persones més desafavorides s’hagi vist fortament sacsejat a la baixa. I aquesta és la ‘magnitud de la tragèdia’ a la qual no acabem de donar encara la transcendència que indubtablement té. Clar que arran les campanyes electorals que se’ns acosten, els governs ara s’afanyen en anunciar-nos l’adopció de mesures de contingut social que precisament per la situació de crisi que estem travessant, mai no s’haurien d’haver deixat d’aplicar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de febrer de 2015

Aprender de la crisis

Tuesday, 24/02/2015 (11:20)

Una pregunta es recurrente cuando, según dicen los expertos y los indicadores macroeconómicos, en el horizonte se atisban los primeros síntomas que apuntan a una recuperación económica que a su vez debe conducirnos a la superación de esta crisis que desde hace tiempo nos tiene tan atenazados. Y la pregunta recurrente es ¿habremos aprendido algo de la crisis? O quizá sería mejor ¿habrán servido de algo los muchos sacrificios –de los unos más que de los otros–  que la crisis nos ha exigido? Mucho me temo que si observamos la realidad desde un prisma fundamentalmente social, la respuesta a ambas cuestiones deberá ser la de un NO rotundo.

Veamos. Cuando salgamos de la crisis, y se proceda al balance de pros y contras, de ‘daños colaterales’ ocasionados, caeremos en la cuenta de que se han aplicado medidas económicas que han comportado resultados contrarios a los que se perseguían, y que como una de sus consecuencias, habrán castigado especialmente a las clases medias. Y ello por mor de los muchos recortes salariales que a lo largo de estos años se han producido amparados en el discutible argumento de la necesidad de mejorar la  competitividad. Pero no sólo eso. Es que además, ante la falta de una política tributaria justa y equitativa, habremos asistido a un aumento indirecto de la carga impositiva que también, mayoritariamente, está recayendo fundamentalmente sobre las clases medias, a pesar de que desde las instancias gubernamentales de turno se nos quiera hacer creer lo contrario.

En fin, es el cuento de siempre. Cuando la economía funciona, mejor será no tocar nada no fuese que estropeáramos el buen momento económico. Y cuando las cosas marchan mal, quien debe apretarse el cinturón somos los de siempre. Y esta crisis no está siendo la excepción. Muy al contrario. Está confirmando esta tendencia, puesto que la crisis está resultando ser beneficiosa para aquellos que más tenían, y que ahora tienen aún más, y perjudicial para aquellos que menos tenían, y que ahora tienen menos. Pero si lo hasta aquí apuntado debería ser motivo suficiente de preocupación por parte de nuestros políticos, aún lo debe ser mucho más que durante los años que llevamos de crisis las diferencias sociales se hayan agravado, y que el número de personas y de familias en riesgo de exclusión social presente cifras sonrojantes. Nunca, como ahora, los servicios sociales de carácter asistencial (Cáritas, Cruz Roja, Ayuntamientos…) se habrán visto tan precisados a atender a tantas y tantas personas y familias como ahora lo están haciendo. Personas y familias que, en muchos casos, antes de la crisis disponían de un puesto trabajo que les proporcionaban rentas suficientes para poder vivir.

¿De qué habrán servido, pues, los muchos sacrificios que en aras a la superación de la crisis se nos han exigido? Desde un punto de vista estrictamente social deberemos convenir que de bien poco, puesto que la crisis nos dejará como herencia unas cifras de paro insostenibles, así como una creciente descohesión social e importantes mermas en el Estado del bienestar, con la sanidad y la educación al frente. Claro también que desde un punto de vista político, la crisis habrá servido para remover las entrañas de una sociedad que está evidenciando su desafección con el actual sistema de partidos políticos por el que nos venimos rigiendo, lo que a su vez explicaría en parte el resurgimiento de movimientos sociales y políticos que hasta hace bien poco eran prácticamente desconocidos, y que cómo acabamos de ver en Grecia, se hallan en pleno auge.

Publicat a Tecnonews, el 24 de febrer de 2015

Dels escenaris i de la política

Thursday, 19/02/2015 (08:28)

Opto per tractar en aquesta ocasió de dues qüestions dispars i que no per això no tenen necessàriament res a veure l’una amb l’altra…

1. De les representacions teatrals que he tingut ocasió de veure darrerament, la que més m’ha impactat ha estat sens dubte L’orfe del clan dels Zaho, atribuïda al dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang. La posada en escena que en fa l’Oriol Broggi, així com la interpretació i el text sobre el qual l’obra se suporta, mereixen el qualificatiu d’excel·lents. La venjança és el motor que mou els personatges en una història que és plena de suïcidis que ens aproximen a la comprensió de la filosofia dels orientals quant a les qüestions d’honor. La història -basada en fets esdevinguts en el regne de Jin durant el període convuls i de canvis dels Regnes Combatents (475-221 a. C.)-, parteix de l’exterminació d’un dels clans (el dels Zaho), del que n’ha quedat un únic supervivent (l’orfe), al qual un metge, fidel servidor dels Zhao, salvarà. L’orfe creixerà amagat darrera una identitat falsa i tutelat per dos pares que no ho són. Quan l’orfe complirà vint anys, coneixerà la seva vertadera història. Serà llavors quan venjarà la mort dels seus avantpassats. Malgrat que la trama de l’obra és aparentment senzilla, la força del text li confereix una dimensió singular. Un text que en ocasions se’ns fa especialment proper com, per exemple, quan assistim als diàlegs entorn el bé i el mal, o de la corrupció que acompanya al poder. En resum: una obra que no hauríem de perdre’ns i que ens és presentada com si d’un conte poètic es tractés amb un muntatge escènic simple, però evocador. La suggestiva música i actuació en directa del capdavanter de La Troba Kung-Fu, Joan Garriga, no fa més que arrodonir l’espectacle.

2. Amb un bon amic encetem diumenge al matí, una tranquil·la conversa. Ens endinsem en les circumstàncies que es donen avui tant en la política espanyola com en la catalana i que ens han conduit fins als desencontres en els quals estem instal·lats. No triguem en centrar la nostra atenció en la poca credibilitat i confiança que, en general, ens mereixen els polítics, i que considerem són factors que eixamplen el distanciament que es dóna entre ells i la ciutadania. Una ciutadania que possiblement ‘passa’ de les pràctiques polítiques que avui sovintegen, no per això ‘passa’ de la política. Coincidim en què no hi ha remeis màgics per donar el tomb a aquesta situació. Tanmateix pensem que, d’una banda, s’imposa emprendre un procés urgent de regeneració de la democràcia que indefectiblement ha de passar pel fet que des de les instàncies de govern, i des dels partits polítics, es sigui permeable quan es tracta d’escoltar i donar resposta a les demandes que des de la ciutadania s’expressen. De l’altra, que per part dels dirigents de les institucions i dels partits polítics cal aplicar un exercici d’honestedat extrema, que els hauria de portar a assumir també les responsabilitats que de l’exercici dels seus càrrecs se’n poguessin derivar.

Arribats a aquest punt, el meu contertulià em fa notar que l’esperança que hi hagi polítics disposats a assumir responsabilitats per actes o actuacions per ells adoptats o coneguts és pura utopia. I em planteja una doble pregunta: ¿què ha de fer, per exemple, el president del govern espanyol Mariano Rajoy pel què fa als casos de corrupció que afecten de ple al seu partit? La resposta és evident: continuar com vulgarment es diu, traient-se el mort de sobre, perquè en el moment que acceptés algun tipus de vinculació personal o de partit amb aquests casos, no li quedaria cap més alternativa que la de dimitir, o allò que és el mateix, la de suïcidar-se políticament parlant. I aquest és un peatge que cap polític –ni d’allà, ni d’aquí— no sembla disposat a pagar, amb l’esperança que el temps passi i que el soroll mediàtic es calmi. No s’adonen, però, que tard o d’hora, d’una o altra manera, algú els n’acabarà passant la factura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de febrer de 2015

Projectes

Thursday, 12/02/2015 (06:13)

Anem sobrats de moltes coses. Per contra n’estem mancats de bastant altres. Anem sobrats, per exemple, de pronòstics demoscòpics electorals que, segons qui els faci, com es facin, o per encàrrec de qui es facin, tenen cura, segons correspongui, de ressaltar la pujada dels uns o de significar la davallada dels altres. Clar que millor seria escriure que allò en què totes les enquestes coincideixen és que els dies de les majories i/o dels partits dominants en les institucions, han periclitat. Unes majories que a Espanya es concretaven –es concreten encara- en el duet PP – PSOE, i que a Catalunya ho feien fins fa poc en el duet CiU – PSC. Perquè si quelcom hi ha de comú en totes les enquestes que es fan i es desfan és, d’una banda, que el panorama polític continua revoltat i que en conseqüència, l’opinió de la ciutadania varia cada dia que passa segons allò que en cada moment ens diuen que passa. De l’altra, que els parlaments –tant a Madrid com a Catalunya– i els ajuntaments presentaran, abans no acabi l’any, una distribució d’escons que ben poc tindrà a veure molt possiblement amb la que avui es dóna en els hemicicles. Dit d’una altra manera: ens trobem a les portes d’un canvi polític les dimensions del qual potser comencem a intuir, però del que encara està per veure’n tot el seu l’abast.

Però no ens enganyem. Aquests aires de canvi que es dibuixen en el nostre horitzó no ens són exclusius, com ho corroboren els resultats que es van derivar de les eleccions gregues d’ara fa quinze dies, amb la victòria d’una coalició jove com Syriza que encapçalava l’ara ja primer ministre hel•lènic, Alexis Tsipras. Un personatge, aquest, que a més res no tenia ni té a veure amb les famílies polítiques entorn les quals s’establia l’estatus quo que dominava el país hel•lè des de feia anys. No sabem, tampoc en aquest cas, l’abast que aquest canvi tindrà per a Grècia, ni si tindrà cap efecte contagi en properes conteses electorals d’altres països. Tampoc sabem si el canvi operat a Grècia acabarà per incidir sobre les dures polítiques d’austeritat que als grecs els van ser imposades des de la Unió Europea (UE), amb el BCE, i el FMI (la famosa troika) al capdavant. Però una cosa sí que sabem: a Europa calen reformes profundes si de veritat es vol donar el tomb a una situació com l’actual que no fa més que agreujar tota mena de problemes, fonamentalment els d’ordre social.

Escrivia en començar que estem sobrats de moltes coses, i també mancats de moltes altres com, per exemple, de projectes polítics fiables. Hi deu tenir quelcom a veure el fet que vivim aclaparats per una situació política, econòmica i social que només fa uns pocs anys ningú no podia imaginar es donés. Situació que si bé és conseqüència de la suma de molts factors, té la particularitat de presentar un fet que la fa diferent a situacions similars anteriors. I és que la ciutadania, indignada com mai, no està disposada a deixar passar l’oportunitat que té davant per recuperar el protagonisme que li correspon. Una ciutadania que potser sí que ‘passa’ dels polítics actuals, però que en cap cas no ‘passa’ de la política. El temps, també en aquest cas, s’encarregarà de dir-nos si aquesta mobilització social té data de caducitat. Vull creure que no la tindrà. Simplement perquè la ciutadania està farta de mantenir-se al marge de tot, i vol deixar de comportar-se talment com si fóssim senzillament ‘súbdits’ d’instàncies polítiques superiors.

D’aquí que quan la ciutadania és preguntada en ocasió d’un estudi demoscòpic, no s’està de manifestar les seves preferències vers aquells polítics i aquells projectes que els prometen treballar per l’assoliment d’una societat més justa, més equitativa, més solidària…

Clar que la confrontació política basada només en la desqualificació del contrari que sembla ser la tònica que més priva, és possiblement també la manera d’amagar que no es disposa d’un bon projecte…

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de febrer de 2015