No. Pel què sembla no en va tenir prou el secretari general de CDC, Felip Puig, amb el rebombori que va desencadenar fa ara una setmana, quan dilluns es refermava –encara que en unes altres paraules– en les seves crítiques a Montilla pel seu “baix nivell” de català. Si les primeres declaracions que en aquest sentit Puig havia fet, també a la RAC 1, van provocar durs enfrontaments dins l’hemicicle del Parlament de Catalunya –enfrontaments que el president de la Cambra va haver d’apaivagar i Oriol Pujol matissar–, no sabem què pot passar a partir d’ara quan Puig torna a la càrrega amb una qüestió tant delicat i sensible com ho és la llengua. Quan s’insisteix tant en un a qüestió com aquesta, hom té tendència a pensar que no es disposen d’arguments suficients a l’hora de contrarestar les iniciatives del govern o –i això seria molt més preocupant– que ens traeix el subconscient i que no acabem d’acceptar que un català nascut a Iznájar (província de Còrdova) li correspongui avui l’honor i la responsabilitat d’exercir la presidència de la Generalitat de Catalunya.

El nostre país s’ha anat construint gràcies a la suma dels esforços de moltes persones, no totes elles nascudes a Catalunya i no per això ni més ni menys catalanes que qualsevol altre de nosaltres. Algú explicava fa anys, que si Catalunya hagués incrementat la seva població només amb el creixement vegetatiu dels habitants que poblaven el país a començaments dels anys 40 del segle passat, no seríem avui més de 2 milions de persones les que aquí viuríem. Quan això es deia, eren temps de la campanya “Som 6 milions”. Avui les estadístiques ens informen que a Catalunya no solament hi vivim més de 7 milions de persones sinó que d’entre els naixements fets a Catalunya l’any 2007, un de cada quatre eren fills d’un pare o d’una mare o d’un pare i d’una mare de nacionalitat estrangera.

D’aquí que un dels molts reptes que tenim com a país, és que les persones que decideixen venir a viure entre nosaltres disposin de l’oportunitat d’integrar-se plenament i d’incorporar l’ús del català entre els seus hàbits el més aviat possible. D’aquí també el ple sentit que la política d’immersió lingüística que es ve aplicant a Catalunya té; una política que fins ara no havia estat mai qüestionada i que quan es qüestiona es com a conseqüència d’interessos partidistes que no fan més que enrocar postures que en res no beneficien la salut del català. Només ens falta que, en aquest context, algun membre destacat d’un rellevant partit polític retregui al més alt càrrec del govern del seu país el nivell de coneixement d’una llengua que, malgrat no és la seva materna, l’ha assumit i la defensa com a pròpia. Pel camí de qüestionar nivells de coneixement de l’idioma res de bo s’aconsegueix. I això sense tenir en compte que, a les alçades que ens trobem, argumentar en relació al nivell de català d’una persona pot ser, com a mínim, ofensiu per aquesta persona, ostenti o no alguna responsabilitat o algun càrrec públic. Bé faria el senyor Puig, abans de criticar ningú en relació al nivell de qualitat d’ús del català, que escoltés el seu entorn –també el d’alts càrrecs d’ara i d’abans– i possiblement descobriria que n’hi ha molts que no passarien la seva personal prova de nivell a la qual ha sotmès al president Montilla. Això sense tenir en compte aquells altres que, com el mateix Puig va reconèixer davant el micròfons de Catalunya Ràdio, continuen parlant en castellà amb els seus amics. És a dir amb persones que fa anys que viuen a Catalunya i, això no obstant, continuem valent-se del castellà per comunicar-se.

Amb les coses de l’idioma no s’hi juga. I si de veritat volem prestar un servei al nostre país en aquesta matèria, bo serà que animem a tothom a utilitzar el català, encara que, en ocasions, l’accent i la pronunciació resultant no sigui la que els puristes voldrien. Al cap i a la fi el català, com qualsevol altre idioma, presenta formes i pronuncies diferenciades en funció de la zona geogràfica en la qual es viu i, a partir d’ara, les presentarà molt més en funció de la llengua materna de la qual es procedeix.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2008

Fa unes setmanes, en aquest mateix espai, em referia a “l’oblit” que el PSC havia tingut al no convidar Pasqual Maragall a l’acte de reconeixement que aquest partit feia a les persones que, des de la seva creació l’any 1978, militaven en la formació. És cert que Pasqual Maragall s’havia donat de baixa del PSC feia un any i que per tant, formalment, no li corresponia ser convidat a aquell acte festiu de finals de maig a l’annex del palau Sant Jordi. Això no obstant, no és menys cert que Pasqual Maragall havia estat –i continua essent encara–, un dels actius més valuosos amb els quals el socialisme català ha comptat en les darreres dècades, al costat, per exemple, de Joan Reventós o de Josep Pallach, per citar-ne només a dues persones, dissortadament ja desaparegudes. Per tot plegat, doncs, la invitació que José Montilla adreçà a Pasqual Maragall perquè, ara sí, assistís i participés en l’acte oficial de commemoració del 30è aniversari del Congrés Constituent del PSC de dissabte passat a l’Auditori Nacional de Catalunya, té un valor i un significat especial.

És ben sabut que la figura de Pasqual Maragall ha incomodat i encara incomoda a més d’un i a més de dos. De fet, a qui primer va incomodar va ser a Felipe González quan ostentava la presidència del govern espanyol i Maragall l’alcaldia de la Barcelona pre i post olímpica del 92. Llavors, Maragall, no perdia passada per reclamar més inversions per a Barcelona i per a Catalunya; unes inversions que havien de resoldre retards acumulats sobretot en matèria d’infraestructures viàries, ferroviàries i aèries. La tenacitat i la insistència de Maragall aquells dies, varen portar a Felipe González a qualificar-lo de “gota malaia”, en clara al•lusió a la tossuderia de Maragall a l’hora de perseguir el què es proposava. Una tossuderia que d’altra banda va donar els seus fruits en forma d’inversions per a una ciutat que fins llavors havia estat massa oblidada tant pel govern estatal com pel govern de Catalunya. Certament Pasqual Maragall s’ha distingit sempre per ser ell, per anar molt a la seva, al seu aire. I aquesta ha estat també una manera de fer que mai no ha acabat d’agradar ni a propis ni tampoc a estranys. Possiblement per la mateixa capacitat visionària que Maragall atresora i que fa que, en ocasions, canviï de registre sense avisar massa a ningú. Una virtut, aquesta darrera, no massa comuna entre els polítics que prefereixen moure’s en el terreny de les certeses. De fet, el relleu de Maragall al capdavant de les llistes del PSC al Parlament de Catalunya en finalitzar el que fou el seu primer i únic mandat com a president de la Generalitat de Catalunya, es produí enmig d’unes circumstàncies particulars. D’aquí també, que Maragall decidís poc temps després de les eleccions autonòmiques, anunciar la seva renuncia a continuar ostentant la presidència del PSC i es donés de baixa com a militant d’aquest partit.

En aquest context, el gest de Montilla de convidar Maragall no només a assistir sinó que també a adreçar-se a les persones que dissabte celebraven el 30è aniversari del PSC a l’Auditori Nacional de Catalunya, tingui una forta rellevància. Com també la té que Maragall acceptés la invitació i que les paraules que adreçà a la concurrència estiguessin en la seva línia habitual, reclamant que el PSC treballés per a recuperar grup propi al Congrés de Diputats i que adoptés el sistema de primàries per triar el seu candidat a la presidència de Generalitat de Catalunya. Al costat d’aquestes reivindicacions, Pasqual Maragall no s’estava de reconèixer que, en qualsevol cas, els anys “més feliços” de la seva vida políticament parlant, els havia passat primer “com a socialista” i, després, “com a ciutadà pel canvi “. L’actual president de la Generalitat de Catalunya i primer secretari del PSC José Montilla, va saber respondre de manera convenient la intervenció de Maragall a qui adreçà elogis i una sentència contundent quan proclamà que amb “carnet o sense carnet” el PSC havia de ser per sempre més el partit de Maragall i afegí que “nosaltres els teus amics”.

Amb aquesta simbologia i elegància en les formes i en les paraules –que, sigui dit de passada, tant sovint trobem a faltar en política–, es tancava un capítol de relacions difícils entre un personatge peculiar com Maragall i el que havia estat el seu partit de sempre. Montilla i Maragall, Maragall i Montilla havien estat novament a l’alçada de les seves respectives responsabilitats. I, el què encara era més transcendent, havien sabut fer oïdes sordes a aquells que els desaconsellaven –a l’un i a l’altre– l’oportunitat d’aquest reencontre. Per aprendre’n i per prendre’n nota…

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2008 

Hi ha qui s’entesta en aconseguir que les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya siguin especialment complicades i que no es puguin acabar d’endreçar mai. Sembla que hi hagi qui en aquestes relacions complexes hi vegi avantatges que, això no obstant, són difícils de descobrir encara que fàcils d’intuir. El “Manifiesto por la lengua común” –que fa uns dies es va fer públic liderat per persones que s’autodenominen intel•lectuals, amb el suport mediàtic dels de sempre–, no ha fet més que tornar a destapar la caixa dels trons just quan les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere acabaven de passar. He de confessar que la seva lectura em va fer retornar de cop i volta al final del franquisme quan Espanya es definia com “una, grande y libre” i el català, com l’euskera o el gallec, eren, en el millor dels casos, “lenguas regionales” i el castellà “idioma oficial de la Nación y vehículo de comunicación de todos los españoles”. Més o menys el mateix que encara que en unes altres paraules més edulcorades, reclama el “Manifiesto” quan resa que en les comunitats bilingües l’obligació de conèixer el castellà ha de ser imposada, mentre que el coneixement de l’altra llengua oficial, com a molt, ha de ser estimulada.

Llegint aquest pamflet, arribem a la conclusió que amb els anys que fa que vivim en un Estat social de dret, encara hi ha que no ha superat el trauma d’haver d’acceptar que en tot el territori de l’Estat no es parli una única llengua i que, per contra, hi hagi indrets d’aquest bast territori que disposen de la riquesa cultural que una situació de bilingüisme comporta. Que el castellà sigui l’idioma comú de les persones que aquí vivim no ha de significar cap mena d’exclusivitat davant les llengües minoritàries que, d’acord amb la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia són cooficials en les nacionalitats històriques. Des d’aquest punt de vista el “Manifiesto” és com una mena de crit que reclama la modificació de la constitució i que es posiciona contra la sentència del Tribunal Constitucional de 1994 que avalava la legalitat de les polítiques d’immersió lingüística que s’havien començat a aplicar a Catalunya i que després es van aplicar a d’altres comunitats de l’Estat. Dit d’una altra manera: el “Manifiesto” es posiciona obertament contra el què ha estat el bloc constitucional dels darrers 30 anys pel què fa al català, l’euskera i el gallec.

Ens sobra l’eterna i vella cantarella de què el castellà està perseguit en algunes comunitats autònomes. Admetem que possiblement s’hagin comés alguns excessos a l’hora de defensar les llengües minoritàries que amb el castellà són cooficials en algunes comunitats autònomes. Però d’aquí a assegurar que en les comunitats autònomes amb llengua pròpia, el castellà està en situació d’inferioritat en relació a aquesta, és ganes de buscar el conflicte allà on no n’hi hauria d’haver mai. Haurem de repetir una i mil vegades que a Catalunya, si hi ha una llengua que cal protegir, aquesta és la catalana. No ens equivoquem: ni una tercera hora de castellà és cap amenaça per al català, de la mateixa manera que la política d’immersió a Catalunya –que s’ha demostrat altament positiva– ho és pel castellà. No endebades, la política d’immersió lingüística està evitant que a Catalunya es formin dues comunitats que es trobin separades per qüestió de l’idioma. Deixem-nos de frivolitats, de jugar amb els sentiments de les persones, de jugar amb foc. Deixem-nos de proclames que no poden ser sustentades per cap raó intel•lectual. Tenim altres problemes més cabdals als quals hem de prestar atenció si volem progressar com a societat i com a col•lectivitat. Els debats maniqueistes no porten a enlloc i en tot cas ens fan perdre oportunitats per créixer i per desenvolupar-nos com cal.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juliol de 2008
 

No en tinguem cap dubte. La notícia que aquests darrers dies ha escampat més tinta i despertat més passions, ha estat la trajectòria de la selecció espanyola de futbol en la darrera edició de l’Eurocopa; trajectòria que ha portat a l’equip de l’anomenada “roja” a l’assoliment del títol enmig de l’admiració de gairebé tothom. Per la història quedaran comentaris, afirmacions, constatacions més o menys afortunades i/o desafortunades, de persones i personalitats de la més diversa procedència: polítics, comentaristes ocasionals, periodistes, mitjans de comunicació… Sigui com sigui, la victòria de la “roja” no haurà deixat indiferent a ningú. Potser perquè això del futbol, es tracti de l’equip que es tracti, no és mai vist ni percebut de la mateixa manera per tothom.

Més enllà, però, de les mil i una referències que s’han dit i escrit, que es diuen i s’escriuen i que es diran i s’escriuran sobre aquesta Eurocopa, més enllà també de les apreciacions que se n’han fet i que es faran, haurem de reivindicar novament l’evidència: l’esport és simplement això, esport. I com passa en qualsevol disciplina esportiva, els seus practicants només pensen en guanyar, de la mateixa manera que a tots ens agrada estar amb els guanyadors. Si els números no em fallen, Espanya haurà trigat 24 anys en obtenir un títol en l’àmbit del futbol sènior. Però resulta que fa 24 anys, en feia uns altres 20 que la selecció espanyola de futbol no aconseguia un guardó de relleu internacional. No és estrany, doncs, que davant aquesta notable migradesa d’èxits, quan se’n produeix un, les persones es deixin portar per la rauxa i acabin per sentir com a propis uns colors que algú o alguns s’atreveixen a discutir si ho han de ser. Però els fets s’imposen i diumenge veiérem com, a Sabadell mateix, es desfermava una gran marea humana a l’Eix Macià i a l’esplanada del Parc Catalunya cridant a favor d’Espanya o, per ser més curosos i precisos, a favor de l’equip de futbol que a Viena representava Espanya. No era la primera vegada que això passava a casa nostra. Per als desmemoriats caldrà recordar que en ocasió dels Jocs Olímpics del 92, en la final olímpica que la selecció espanyola va jugar al Camp Nou, el crit unànime d’Espanya va ressonar una i mil vegades en el mateix estadi-temple del barcelonisme.

Posem les coses al seu lloc i deixem que l’esport quedi just allà on li correspon. Barrejar permanentment esport i política, és una manera com una altra de voler fer bullir l’olla sense que a dins hi haguem posat res més que aigua de coloraines. Els que “passem” del futbol i de la seva simbologia exagerada, estem força astorats per l’explosió ciutadana d’aquests dies a favor d’uns colors guanyadors; uns ciutadans i ciutadanes que en una gran majoria eren els mateixos que s’alegren dels èxits del Barça o dels de Rafa Nadal o, fins i tot, dels de Fernando Alonso.. I no per “ser” del Barça, fer costat a Nadal o a l’Alonso se’n han d’extreure més conclusions. Cadascú pensa com millor li plau i no per això s’és dels uns o dels altres. Al cap i a la fi, com és notori observar, en el Barça també hi conviuen sensibilitats notablement diferents com també diferents són els esportistes que formen part del seu equip professional i que sovint es mouen més per la cartera que no pas pel cor.

L’equip de jugadors que s’ha acabat emportant l’Eurocopa –i d’entre els quals hi ha, per cert, quatre que són nascuts a Catalunya i un cinquè que sense ser-ho juga a Can Barça­–, es van platejar aquesta Eurocopa com una possibilitat d’assolir la glòria esportiva i passar als anals de la història. La resta són ganes de distreure el personal en relació a altres qüestions que haurien de ser més transcendents com, per exemple, quin futur espera a aquest nostre país que és Catalunya, davant la creixent pèrdua de lideratge que en tants ordres i sentits estem patint.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2008

En record de Josep Ma. Clapés i Flaquer, bon amic, excel·lent company i millor persona 

És quan estem fora ciutat durant uns dies que, en retornar, ens adonem de canvis en els quals possiblement no hi pararíem massa atenció si no ens n’haguéssim absentat. I és que per definició, la ciutat és un ens dinàmic, en moviment continuat, que per això mateix no deixa de canviar dia rere dia. La ciutat és, per dir-ho d’alguna manera, com una gran comunitat de veïns en la que els uns hi entren mentre uns altres en surten; els uns hi arriben mentre uns altres en marxen. I, això no obstant, els serveis comunitaris continuen prestant-se i les millores en l’edifici que ens acull es continuen prestant si no es vol malbaratar el què és patrimoni comú de les persones que l’habiten. En qualsevol cas, tot dependrà a l’hora de proveir de nous serveis a la comunitat, de l’empenta, de la decisió i de la il•lusió de les persones que en formen part; del què cadascuna d’elles hi aporti. Si, contràriament, els membres de la comunitat se’n despreocupen i no tenen cura dels elements que els són comuns, la comunitat s’anirà empobrint i, al seu torn, la qualitat de vida de les persones que la conformen minvarà.

Quelcom semblant passa amb la ciutat. Només l’empenta, la il•lusió i la decisió de les persones que la conformen, és capaç de garantir-ne el seu progrés i la seva millora social i cívica. També en aquest cas, tal com passa en les comunitats de veïns, si la ciutadania “passa” del seu referent identitari, la ciutat s’empobrirà en perjudici de les persones que en formen part. Perquè les ciutats són, al cap i a la fi, reflex directe de les persones que en ella hi viuen; reflex del seu tarannà, dels seus costums, de les seves iniciatives, de les seves reivindicacions, de les seves ganes de fer-la progressar. En definitiva reflex de l’estima i del respecte que envers ella manifesten les persones. És per això mateix que totes les persones que conviuen en una mateixa ciutat contribueixen –col•lectivament i cadascuna d’elles per separat, encara que a vegades no ens n’adonem–, a definir-la i que la ciutat, en el seu conjunt, acabi mostrant-se amb un perfil i una personalitat perfectament dibuixada. D’aquí també que cap ciutat, per molt que aparentment es pugui assemblar a una altra, mai no serà ni idèntica ni igual a cap més. Tot plegat perquè les persones que hi viuen i les que hi han viscut, són i han estat diferents a les que viuen i han viscut en d’altres. Sabem que no hi ha dues persones iguals i en base a això tampoc no hi pot haver dues comunitats, dues ciutats, iguals.

Aquesta reflexió d’avui s’escau també perquè cada dia la ciutat incorpora noves persones. Algunes perquè hi neixen. D’altres perquè hi arriben, disposades a començar una nova etapa de la seva vida. I això ha de ser motiu de satisfacció, atès que nous i noves ciutadans i ciutadanes passen a engruixir dia rere dia la nostra comunitat i, mentre ells i elles estiguin entre nosaltres, contribuiran a dinamitzar la nostra forma col•lectiva de fer i de progressar. Seran persones determinants per crear i per tenir cura del nostre patrimoni físic i intel•lectual; per fer que la nostra ciutat sigui cada dia més cívica i amable; més rica i plena. Dependrà, això sí, de la seva integració, de la motivació i de l’interès que els sabem transmetre per les nostres coses; de les aportacions que elles mateixes estiguin disposades a fer. De la mateixa manera, però, que cada dia ha de ser motiu de satisfacció donar la benvinguda a nous i a noves ciutadanes, també cada dia és motiu de sentiment envers les persones que després d’haver-nos acompanyat i d’haver aportat el seu gra d’arena a la construcció de la ciutat, ens deixen per sempre. Amb la desaparició d’aquestes persones ens anem quedant més orfes i perdem una part de la nostra pròpia història. Però també hi guanyem en valors. Aquells valors que ens han transmès al llarg dels anys que han format part activa de la nostra comunitat, com és el cas d’una persona molt estimada i apreciada per molts, que ha contribuït a fer de Sabadell una ciutat més amable, progressista i socialment més avançada. Que descansi en pau el ciutadà i sabadellenc Josep Ma. Clapés i Flaquer.

 Ningú no pot dubtar que personalment estic a favor del dret de vaga. Només faltaria que a aquestes alçades, això no fos així! D’aquí que el què escriuré a partir d’ara caldrà interpretar-ho des del meu respecte més profund a aquest dret irrenunciable que ens assisteix als treballadors. De la mateixa manera respecto, malgrat que la Constitució espanyola de 1978 no ho reconegui explícitament, el dret al tancament patronal: és a dir al locaut. Si més no per allò que sí estableix la Constitució, en el seu article 37.2, al reconèixer “el dret dels treballadors i dels empresaris a adoptar mesures de conflicte col•lectiu”. El lector es preguntarà perquè he fet aquesta disquisició-defensa del locaut. La resposta no és menys clara: perquè la vaga dels transportistes que va quedar ajornada dilluns, si ens atenem a la tipologia dels seus promotors i segons el què també opinen diversos especialistes en dret laboral, era, tècnicament, un locaut i no pas una vaga.

Tot i aquestes consideracions preliminars que ens podrien portar molt enllà, poques observacions hi hauria a fer a la convocatòria de la vaga/locaut que una part dels transportistes van convocar reivindicant l’adopció de mesures governamentals que apaivaguessin els efectes que l’alt preu dels combustibles ocasiona al món del transport i, en especial, exigien la introducció del concepte de tarifa mínima en el transport. Una reivindicació, aquesta darrera, impossible d’aplicar per contravenir la legislació comunitària. Sabem que les mobilitzacions són, a vegades, la darrera mesura de pressió per aconseguir que una reivindicació es transformi en fet o, si més no, que la ciutadania sàpiga dels problemes que afecten a un determinat col•lectiu. Però en la vaga/locaut dels transportistes de la setmana passada, en comptes de limitar-se a fer sentir la seva veu en defensa dels seus interessos legítims, els seus promotors van optar per portar les coses a un punt extrem que vulnerava la llibertat d’altres transportistes disposats a treballar i que ocasionava una situació susceptible de produir un col•lapse al país i causar, com així va ser, danys quantiosos a tercers que sense tenir res a veure amb el sector, veieren com havien de pagar amb escreix l’actitud irresponsable dels mal anomenats piquets informatius.

Una vaga pot arribar a ser ben vista en ocasions i, fins i tot, pot comptar amb la complicitat de la ciutadania. Mai, però, una vaga serà ben vista si a la ciutadania se li acaben ocasionant més problemes dels justificables. És llavors quan hi haurà moltes persones que es rebel•laran i que no trigaran a posicionar-se en contra dels vaguistes. Més encara si les seves reivindicacions reclamen impossibles. D’aquí que els transportistes convocants de l’aturada indefinida de la setmana passada, es veiessin pràcticament obligats a “suspendre” la seva acció de protesta indefinida adduint que no volien “causar més perjudicis a la ciutadania” ni a la “malparada economia del sector”. La reflexió immediata és fàcil: No podien haver pensat això quan els semblava que tot era vàlid en el seu objectiu primer de paralitzar el país, fos com fos? Ara toca preguntar-nos potser pels costos econòmics i socials que s’han derivat de l’actitud irresponsable dels transportistes i esbrinar qui se’n hauria de fer càrrec. A França, els transportistes varen convocar dilluns una vaga. Però per portar-la a terme, varen tenir en compte fins i tot els horaris dels exàmens de l’estudiantat, per tal de no perjudicar-los. Res a veure amb el què aquí va passar la setmana passada.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2008

 Vivim moments d’incerteses. De moltes incerteses. Només fa un any, just abans que el període de vacances s’iniciés, tot semblava anar bé per al conjunt de l’economia europea. Certament ens havia estat possible observar ja que, de tant en tant, alguns núvols de tempesta amenaçaven l’aparent calma però que no tardaven a fondre’s foragitats pels discursos optimistes de les autoritats governamentals. Però només va caldre que arribés el mes d’agost i que saltes la llebre de les hipoteques surprime perquè la tempesta es desencadenés amb força. Primer als EUA i, poc després i per allò de la globalització, a la resta dels països desenvolupats. Des de llavors fins ara, no n’hi hagut prou ni amb les paraules tranquil•les dels governants, ni amb la seguretat amb que s’afirmava que Europa no patiria les conseqüències de les hipoteques de baix cost. Tampoc amb la contundència amb la que s’afirmava que l’economia espanyola aguantaria, pràcticament impertèrrita, les fortes ventades provinents d’occident. El resultat, ara com ara, és que res no ha estat com es volia o com es pretenia. De mica en mica els vents huracanats de la crisi han anat fuetejant l’economia europea. La crisi –vull dir la desacceleració– és un fet inqüestionable. Una crisi que, a més, coincideix amb una escalada sense parangó dels preus dels combustibles. Qui podia imaginar-se fa un any, que el barril del petroli superaria avui els 130 euros? On queda aquella contundent profecia de l’ínclit José Ma. Aznar a l’assegurar que amb la intervenció americana sobre l’Iraq s’aconseguirien, entre altres efectes positius, uns preus del barril de petroli més baixos que no pas eren llavors?

Sigui com sigui haurem de convenir que no estàvem preparats suficientment per fer front als vents de tempesta, malgrat els continuats avisos que ens havien arribat, alguns de manera insistent. Tot plegat perquè a despit dels anuncis dels esgarriacries de sempre, les coses anaven tirant, encara que fos a empentes i rodolons. Finalment, però, el llop va fer-se present i, com era previsible, ens va acabar agafant per sorpresa. D’aquesta manera ara tot són preses i urgències per articular mesures que permetin surar entre les mogudes aigües i no patir massa danys en la singladura. Com passa, això no obstant, en moments com aquests d’incertesa, sempre hi ha qui està amatent, disposat a aprofitar-se de les circumstàncies per treure profit de les aigües revoltades. Així passa que hi ha qui s’atreveix a qüestionar aspectes d’un Estat del benestar que tant ens havien predicat i pel qual tant havíem somniat i imaginat abans d’aconseguir-lo. Un Estat del benestar que, és cert, presenta alguns símptomes de debilitat, però que en cap cas s’hauria de qüestionar. No és menys cert també que ens vàrem arribar a creure que Estat del benestar era sinònim de tenir-ho tot pagat i de què el pare/mare Estat ens havia de salvar de tot. D’aquesta manera no ens ha d’estranyar que ara algú comenci a qüestionar conquestes socials assolides pels treballadors i per les treballadores després de molts anys de reivindicacions i lluites individuals i col•lectives. I com qui no fa la cosa, per la porta del darrera s’acaba de validar una directiva europea que haurà de ser sotmesa ara al Parlament europeu; directiva que obre les portes a la prolongació de la jornada laboral fins a un màxim de 65 hores setmanals!

Sabíem que és en temps d’incerteses quan augmenta el risc de que apareguin salvadors de la pàtria, disposats a imposar el seu ordre. No hem d’anar massa lluny per comprovar que això ja comença a passar. Només cal mirar cap a la Itàlia de Silvio Berlusconi. Val la pena tenir-ho ben clar: la crisi en la qual hem entrat res no té a veure amb les que fins ara havíem patit, agreujada per un nou escenari, en el que l’augment dels preus dels aliments i del petroli estan jugant un paper important. Ens havíem acostumat a viure sense excessives preocupacions. Egoísticament ens havíem oblidat de les persones que cada vegada ho tenen més magre i difícil per sobreviure dignament i no ens havíem preparat per fer front a temps difícils com els actuals. El risc són ara els discursos grandiloqüents i demagògics. Compte!

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de juny de 2008

Aquest matí del primer diumenge de juny m’he llevat amb la intenció d’anar a fer una passejada pel Torrent de Colobrers que és un dels entorns naturals de Sabadell més recomanables de visitar. Això no obstant no ho he pogut fer. La pluja caiguda les darreres setmanes ha fet que es tanqués l’accés a aquest paratge des del Riu Ripoll davant el risc que comportava transitar per la zona. Com que ja em trobava en diposició de fer una petita caminada i no disposava de temps per fer el recorregut a l’inrevés, he optat per reseguir el curs del Ripoll en el seu camí cap la seva desembocadura al Besòs. Gràcies també a les darreres plujes, el curs del riu estava esplendorós de vegetació i l’aigua baixava amb una certa força si ens atenem al cabal mitjà del Ripoll i a l’època de l’any en la qual ens trobem. Des del pont de Castellar del Vallès he arribat fins, pràcticament, al pont de Santiga. És a dir que he recorregut gairebé tot el curs del Ripoll al seu pas pel terme sabadellenc. La passejada ha valgut la pena per retrobar-me amb paratges del riu Ripoll que ara es troben en fase de recuperació en el marc del desenvolupament del projecte del parc fluvial. Ha estat, doncs, una matinal que recomano i que em proposo de repetir en més ocasions.

1. Divendres passat, el PSC commemorava el trentè aniversari des del seu congrés constituent fet els dies 15 i 16 juliol de 1978 al Palau de Congressos de Montjuïc. Ho feia amb un acte, entre emotiu i simpàtic, d’homenatge a les persones que des de llavors militen en el partit dels socialistes de Catalunya, que va tenir per marc el pavelló annex al Palau Sant Jordi. Segons expliquen les cròniques, hi varen assistir més d’un miler dels 4 mil i escaig de militants amb què el PSC comptava quan va iniciar la seva singladura com a partit que recollia les diverses sensibilitats i corrents socialistes preexistents a casa nostra. Una bona iniciativa, aquesta de celebrar els 30 anys del PSC en família, i, molt especialment, fer-ho amb les persones que durant tres dècades s’han mantingut fidels al partit. Un detall, però, a retreure als organitzadors: no haver convidat al darrer president de la Generalitat de Catalunya i artífex del primer govern catalanista i progressista de Catalunya després de la dictadura. No g¡haver convidat a Pasqual Maragall. Un “oblit” imperdonable, malgrat pugui adduir-se que Pasqual Maragall ja no és militant del PSC des de, pràcticament, quan va deixar la presidència de la Generalitat de Catalunya. Ser generós amb les persones és una virtut que no es prodiga gaire en la nostra societat i, segons que hem pogut veure ara, tampoc en política. Certament, l’actual president José Montilla, en la seva intervenció, va voler situar Maragall allà on li correspon per la seva trajectòria política i per les seves aportacions al socialisme català. Això no obstant, res no podia esborrar ja l’error comès en no convidar-lo.

2. Hauria de preocupar-nos que determinades decisions governamentals, d’aquí i d’allà, estiguessin supeditades a la climatologia del moment. Acceptar-ho seria prova de què quelcom està fallant en el nostre sistema polític i social. Fa unes setmanes, es va dictar un decret llei que autoritzava la construcció d’una canonada que permetia la interconnexió dels sistemes de distribució d’aigua potable de Tarragona i de l’àrea metropolitana de Barcelona. Quan això passava, la sequera no feia més que allargar-se dia rere dia, augmentant el risc de restriccions d’aigua sobre una part important de la població catalana. Quant tot estava dat i beneït per construir la canonada i garantir la interconnexió de xarxes de distribució d’aigua, de tal manera que el líquid element sobrant d’una zona pogués ser traspassada a l’altra, “va i comença a ploure!” que diria aquell. I des de llavors –i com a mínim fins ahir mateix–, no ho ha deixat de fer. La pluja ha omplert rieres i rierols, barrancs i saltants fins al punt de sadollar a bastament d’aigua els eixuts pantans de les conques riberenques catalanes. La pluja, com sempre passa en aquests casos, es va fer present entre nosaltres en el moment límit. Gràcies a això, ara van i decideixen que la sequera ha acabat (cosa certa) i que ja no cal interconnectar res (cosa possiblement incerta). Fins que una nova situació de sequera ens aboqui a la cerca de solucions urgents…

3. Les víctimes per accidents de trànsit han baixat a casa nostra. Les mesures per fer front als abusos en la conducció (excés de velocitat, conducció sense carnet i/o temerària, ingesta d’alcohol…) han començat a donar resultats. Calia posar fre a la situació de “campi qui pugui” i adequar la llei i el seu pes a la transcendència i les conseqüències que de la conducció inadequada de vehicles es deriva. En aquest procés, la reducció de la velocitat i el control a través de radars, està tenint efecte malgrat els espavilats que només fan bondat quan arriben a la zona d’influència d’un radar. Ara s’anuncien nous enginys mòbils i no detectables, capaços de “caçar” a les persones conductores que es passen de rosca. Que ho sàpiguen els “llestos”: si veuen un vehicle aturat al voral de la carretera, compte! I compte també quan passin per sota un pont o d’un arc de senyalització. Mai no es pot saber ara on hi ha un detector d’excés de velocitat. I és que no canviarem mai: com sempre, la millor recepta, un bon cop de pal!  

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de juny de 2008

 No voldria aprofundir en la ferida oberta en del Partit Popular i que amenaça gangrenar-se. Rajoy és avui la víctima propiciatòria del seus. Dels mateixos que ara fa només uns mesos l’aclamaven, proclamant als quatre vents les virtuts que com a governant atresorava. Però sabem sobradament que les derrotes són dures i que són ben pocs aquells que estan disposats a compartir-ne la paternitat. D’aquesta manera, només ha calgut que passessin uns pocs mesos des del 9-M perquè es comencés a posar a la picota a aquell que, encara avui, continua essent la màxima referència dins el Partit Popular. Des del 9-M fins ara mateix, han fet mutis pel foro diversos personatges populars que havien ocupat llocs rellevants en la cúpula del partit i que havien estat corresponsables de la trajectòria política de l’organització. Em refereixo als inefables Acebes i Zaplana i similars que van intuir l’arribada de núvols de tempesta i que abans d’esperar a veure si descarregarien amb força van optar per posar-se a aixopluc, no fos cas que la tempesta els enganxés. Rajoy, per contra, va optar per fer front a les seves responsabilitats i per continuar governant les regnes del seu partit, almenys fins el congrés que els populars han anunciat per d’aquí unes setmanes.

Què ha passat al PP? Doncs res que no estigués prèviament escrit. Res que no formés part del guió que normalment es desplega després d’una derrota electoral. A ningú no li agrada perdre, encara que sigui per la mínima. Menys encara haver de reconèixer que es forma part del protagonisme de la derrota. Mai, per molt que Felipe González immortalitzés una cèlebre sentència lapidària, les derrotes han estat dolces ni tampoc les victòries amargues. I és que cal dir-ho ben clar: en política no hi ha derrotes dolces ni victòries amargues. Hi ha derrotes i victòries i entre aquestes s’estableix una línia nítida que separa govern i oposició. Això no vol dir que guanyar les eleccions sigui garantia suficient de poder formar govern. És condició necessària, però no pas suficient. I si no que li ho preguntin a l’Artur Mas que després d’haver guanyat dues comtesses electorals, s’ha vist privat –ell i la coalició que encapçalava– de formar govern per no haver-se preocupat de treballar les relacions per tal de comptar, si feia falta, amb els suports parlamentaris suficients per governar.

 No ho té fàcil el Partit Popular. Tampoc no ho té fàcil Mariano Rajoy. De la mateixa manera que no ho va tenir fàcil el PSOE l’any 1996, en què malgrat la retirada de l’escena política de Felipe González, li va costar força superar les conseqüències d’una “derrota electoral dolça”. Va haver de passar bastant temps fins trobar la persona capaç d’aglutinar voluntats. Mentre, el Partit Popular s’anava engrandint i gràcies a les aliances que va establir amb els nacionalistes, va poder governar durant quatre anys sense problemes per, l’any 2000, fer-se amb la majoria absoluta en el Parlament espanyol. L’hegemonia del PP es va mantenir fins que un desconegut personatge que responia al nom de José Luis Rodríguez Zapatero va aparèixer en escena. Va ser llavors quan el PSOE va poder redreçar la seva singladura erràtica; una singladura durant la que havien naufragat alguns pesos pesats del socialisme espanyol com Borrell o Almúnia. I com que la història és capritxosa, avui resulta que els papers s’han invertit i que toqui al PP passar pels seus moments més baixos.

Però no ens enganyem. No és bo per la democràcia que el PP es trobi com ara es troba. I cal que ben aviat surti d’aquest marasme; un marasme que el mateix partit havia anat alimentant quan va evidenciar que tot s’hi valia per debilitar i desacreditar el contrincant polític. Aquelles armes s’han girat amb tota contundència contra Rajoy. I fins i tot els seus antics màxims valedors mediàtics, li donen l’esquena. Mentre, se sent alguna veu a reclamar a la Cope i als bisbes que deixin de posar-se “en política”. Qui ho havia de dir…! Viure per a veure…!

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de maig de 2008