El malalt està pitjor del que semblava. La cimera del G20 celebrada a Washington el darrer cap de setmana, haurà servit de ben poc si és que es tractava de donar esperances al malalt en el sentit que l’acció mancomunada dels principals mandataris del planeta podia ser part decisiva del remei que els més optimistes esperaven s’acabés dispensant. Però tot ha estat endebades, almenys fins ara. I no hauria d’estranyar massa que això hagi estat d’aquesta manera. D’una banda perquè a la cimera de Washington, qui actuava d’amfitrió era un president, George Bush, que de fet ja no és president; bé, per ser més exactes, només ho és en funcions. Per contra, no hi va assistir el que ara és president electe dels EUA, Barack Obama, i que serà president a tots els efectes, a partir del proper 20 de gener. D’una altra banda, perquè ningú que estigui en els seus cabals podia pensar que amb una cimera d’una durada de poc més de cinc hores, recepcions incloses, es poguessin resoldre els molts errors econòmics acumulats al llarg de les darreres dècades. I això malgrat que a la cimera hi assistissin els més alts mandataris dels que, suposadament, són els països més rics del planeta. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I si hem arribat fins on ara som econòmicament parlant, deu haver estat gràcies als desencerts continuats i per no haver fet cas als avisos que ens arribaven i que, això no obstant, ens negaven a escoltar. Confiàvem amb un destí i amb una sort quan ni el destí ni la sort estaven en disposició de ser-nos propicis. D’aquesta manera, aquella sentència popular que resa allò de qui dia passa any empeny se’ns haurà mostrat en aquesta ocasió, com un pervers conseller al no evitar que la situació anés empitjorant.

Davant de tot plegat, la pregunta és òbvia: què fer? Dissortadament, vist el què hem vist, ben poc es deu poder fer ara, més enllà de pal•liar el dolor que ens afligeix amb cataplasmes. I és que per atendre amb cura al malalt, ja no es poden continuar administrant les medecines que fins ara els experts havien prescrit ja que aquestes medecines s’han mostrat ineficients a l’hora de combatre els símptomes que de la malaltia econòmica se’n deriven.

Possiblement, part del remei a aplicar al malalt sigui aquell de no fer massa soroll i deixar que la malaltia faci el seu curs d’una manera controlada i, això sí, també amb l’ajut de les mesures profilàctiques més indispensables. No fos cas. I és que la simptomatologia que afecta al malalt, encara que no sigui nova del tot, presenta cares que mai no s’havien manifestat en l’àmbit econòmic fins ara mateix. I precisament això és el què fa especialment difícil tractar la malaltia i disposar d’una vacuna capaç d’acarar el complicat quadre clínic econòmic que el malalt ens presenta. L’únic que sí sabem és que no ens podem quedar sense fer res. D’aquesta manera és fa necessari que els governs prenguin iniciatives que condueixin fonamentalment cap a un canvi en el funcionament i comportament dels mecanismes de control i de protecció del sistema econòmic i financer per evitar que en el futur es puguin repetir situacions com la que vivim. En unes altres paraules, cal que les principals economies del món es posin a remar en una mateixa direcció. Cal també prendre consciència que segurament ja hem passat d’un món unipolar a un altre pluripolar i més multilateral. És des d’aquest punt de vista, que les converses i les cimeres entre governants han de continuar produint-se.

Clar que amb això de la crisi econòmica, ens estem oblidant d’altres problemes molt més sagnants que afecten al planeta i que, dissortadament, no mereixen de moment cimeres del G20 o similars per acarar-los. I és que a Palestina, al Congo, a l’Afganistan, a Somàlia, a…, es pateixen conflictes que potser perquè fa tant de temps que duren, ja no n’hi acabem de fer cas ni tant sols per qüestions estrictament humanitàries.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de novembre de 2008

Fa just una setmana, mentre els nord-americans anaven a les urnes per elegir la persona que ha d’ocupar la Casa Blanca els propers quatre anys, a Marsella, els cancellers de la Unió Europea tancaven una decisiva sessió de treball, tant per a la Mediterrània com per a Barcelona. Acabaven d’elegir la capital de Catalunya com a seu del nou organisme que ha d’ajudar a l’apropament dels països que troben en la Mediterrània el seu mar comú. D’aquesta manera naixia, després de molts anys de gestació, la Unió per la Mediterrània; un ens la seu i el secretariat del qual s’ubicaran en el barceloní Palau de Pedralbes. La Unió per la Mediterrània neix recollint l’herència del Procés de Barcelona, de les relacions que es donen entre les dues ribes de la Mediterrània i de les propostes de cooperació i de col•laboració que al llarg dels anys s’han anat posant sobre la taula i que, dissortadament, no s’han acabat de concretar mai del tot. Amb la posada en marxa d’aquest nou ens, es dota de contingut una proposta que feia anys es trobava damunt la taula de negociacions i que malgrat tothom coincidia en destacar que es tractava d’un procés que calia endegar i consolidar, tampoc mai no s’acabaven de donar les condicions suficients per tal que això fos així. Per Barcelona, la decisió adoptada pels 43 ministres dels països mediterranis d’afers exteriors reunits fa una setmana a Marsella, és el reconeixement de la tasca que des de la Ciutat Comtal es ve desplegant des de fa temps a favor del diàleg, la col•laboració i la cooperació entre països de l’àrea mediterrània. També, el reconeixement d’aquests països per la feina feta i impulsada des de Barcelona. I encara, en un altre ordre de coses, la seu de la Unió per la Mediterrània és per a Barcelona l’encaix d’una peça cabdal en el procés de consolidació de la capitalitat que la ciutat ha d’exercir no només en l’àmbit de la Mediterrània sinó que també en el puzzle de la Unió Europea i, qui sap, si serà també el catalitzador d’altres iniciatives futures de caràcter internacional i cooperatiu. 

D’aquesta manera, a partir d’ara mateix, des de Barcelona es treballarà per tal que el diàleg, la cooperació i la col•laboració entre els països de la mediterrània passi del terreny de les bones intencions al dels fets tangibles i que a partir d’aquest procés es comencin a establir les bases certes que han de fer de la Mediterrània un espai d’encontre i de relació –tal com ho havia estat fa segles– i no pas mar de separació i de desencontres. Atesa la trajectòria de Barcelona com a facilitadora del diàleg –trajectòria de la que la Conferència Euromed’95 en va ser una fita destacada–, no hem de dubtar que des d’aquí podrem contribuir a encaixar les peces per fer de les relacions entre el nord i el sud de la Mediterrània focus de col•laboració i cooperació que a tothom beneficiïn.  

A la cimera de ministres de Marsella de la setmana passada es donava un pas transcendental  per a l’establiment d’un nou marc de relació entre països en una de les àrees més calentes i conflictives del planeta. Ara només cal fer vots per tal que amb la posada en marxa del secretariat de la Unió per la Mediterrània i amb l’inici dels seus treballs el proper mes de maig, Barcelona esdevingui el catalitzador d’aquesta entitat que ara neix. També que la bona relació de veïnatge que Barcelona té amb els països de la Mediterrània contribueixi a què aquest procés de diàleg i d’entesa avanci amb pas ferm, acabant amb un munt d’anys invertits en negociacions i propostes que mai no es feien realitat. L’èxit de Barcelona en aquesta singladura que ara acaba d’arribar al que ha de ser el port des del que n’ha d’encetar una d’encara més ambiciosa, haurà estat possible gràcies al suport de la Unió Europea, del govern espanyol i de la seva bona gestió diplomàtica. Cal reconèixer-ho d’aquesta manera, especialment en moments en què en l’horitzó es dibuixa el què podria ser  un canvi de paradigma en les relacions entre Espanya i els EUA coincidint amb el nou cicle presidencial que el gener iniciarà sota l’ègida d’Obama, just un parell de mesos abans que la seu de la Unió per la Mediterrània de Barcelona comenci la seva singladura. Una coincidència d’esdeveniments, aquests dos, que ha de fer possible mantenir ben viu el somni que es va encetar, també la setmana passada als EUA, quan el poble nord-americà va apostar pel candidat demòcrata com a nou president del seu país. 

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de novembre de 2008

Barack Hussein Obama acaba de ser el just i esperançador guanyador de les eleccions nord-americanes. Ell serà, doncs, el nou president dels EUA a partir del 20 de gener de 2009 per un període de, com a mínim, quatre anys. D’aquesta manera, Obama haurà passat en poc més d’un any, de ser un perfecte desconegut a esdevenir un dels personatges més influents i decisius del planeta. L’èxit electoral d’Obama no deixa de ser, d’altra banda, metàfora –i realitat en aquest cas– d’una de les grandeses dels EUA on, diuen, que tot és possible. Fins i tot que un personatge desconegut i afroamericà pugui arribar a ser inquilí de la Casa Blanca. L’elecció d’Obama haurà estat per a molts com el baló d’oxigen que necessitaven davant tantes incerteses com planen damunt els nord-americans i de la resta del món. Mai l’elecció d’un president demòcrata no havia despertat tanta expectació com la que Obama ha estat capaç de generar durant la seva intensa campanya electoral. I és que Obama ha sabut retornar l’esperança als electors. Ha sabut traslladar-los la idea que encara érem a temps de redreçar les coses. Més, encara, després de l’experiència acumulada durant el mandat del president Bush. Amb Obama hom espera que retorni a la Casa Blanca una manera de fer heretada d’altres presidents dels EUA com J. F. Kednedy o el mateix Bill Clinton.

McCain, davant d’Obama, ha pagat per la seva banda i en part, les conseqüències de la trajectòria del seu predecessor com a candidat republicà, l’encara president Georges Bush: un Bush que haurà estat un president prepotent en un temps que no tocava i que s’ha distingit per la seva alta agressivitat, especialment després de l’atemptat de les Torres Bessones el setembre de 2002. D’aquesta manera McCain no només ha tingut de lluitar contra Obama, sinó que també contra l’ombra de Bush. I ha perdut. Els nord-americans no han volgut corre el risc que es repetís una etapa presidencial en què haurà predominat la conducció d’un país i de les seves polítiques per uns terrenys que mai no s’haurien d’haver trepitjat. Com a símbol d’aquesta política quedarà per sempre més, la tristament famosa fotografia de les Açores en què Bush compartia cartell amb els llavors president espanyol José M. Aznar i el premier britànic Tony Blair. Una fotografia que va marcar un abans i un després pel què fa a les amistats i les enemistats d’un George Bush disposat a entrar a la història encara que fos a través d’una porta que tampoc no era la bona.

El període que ara comença per als EUA i per al món, amb Barack Obama al capdavant de la Casa Blanca dibuixa, d’entrada, un horitzó més nítid que no pas el que Bush ens deixa. I això gràcies al missatge que Obama ha estat capaç d’estendre arreu en el sentit que una altra manera de governar era possible. I aquest ha estat probablement el primer gran èxit d’Obama: saber com motivar i com mobilitzar a una ciutadania descontenta; saber com conduir aquesta ciutadania per fer-la còmplice del particular somni americà que Obama atresora. Gràcies a aquest èxit, el nou estadant de la Casa Blanca disposarà de la força que li atorguen els vots i la confiança que ha generat arreu del món. Amb aquesta força i sota aquesta responsabilitat, Obama hauria de poder canviar moltes coses. Haurà, doncs, d’administrar convenientment aquest capital. I això no li serà fàcil. En qualsevol cas són molts i moltes els ciutadans i les ciutadanes nord-americans i del món sencer que han dipositat el seu vot en la il•lusió que Obama els ha sabut transmetre amb el seu “Yes, we can!” (Sí, nosaltres podem!), l’eslògan d’una campanya electoral i, alhora, crit d’esperança de milions de persones que volen començar a transitar per camins menys rocosos que no pas els actuals. La feina que espera a Obama és molta. Els EUA, amb Obama o sense ell, continuen essent els EUA, i això pesa i molt. Donem la benvinguda al nou president i fem vots perquè la seva presidència no acabi passant a la història només per haver estat el primer ciutadà afroamericà que entra com a nou inquilí a la Casa Blanca, sinó que també per haver estat el president capaç d’establir les bases d’un món diferent. Més just, més solidari, més sostenible. De moment, però, això forma part d’un bell somni que, no per ser-ho, voldríem esdevingués una ferma realitat… 

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de novembre de 2008

Les obres del Metro Sabadell avancen amb fermesa. Certament en alguns punts ho fan, almenys aparentment, amb més empenta que no pas en d’altres. Però el cas és que, de moment, el conjunt de les obres porten en general una bona marxa. Sigui com sigui, allò que semblava era simplement un somni fa només uns mesos, comença a prendre forma i fins i tot l’intercanviador que s’ha de construir a la plaça d’Espanya, ja disposa de la llum verda corresponent per assegurar la intercomunicació entre la C4 de rodalies de Renfe i la S2 dels Ferrocarrils de la Generalitat. Un intercanviador que, sigui dit de passada, també té una data màxima d’execució d’obres fixada en menys d’un any i amb un import de 4,1 milions d’euros. I així, com aquell qui diu sense adonar-nos, la prolongació del traçat del Ferrocarrils de la Generalitat pel subsòl de Sabadell serà un fet, amb una més que substancial la millora de les connexions interciutadanes i interurbanes a través del transport públic ferroviari. En temps de crisi i de pessimismes generalitzats, l’aposta per la inversió pública és sens dubte una mesura que pot contribuir a frenar els efectes de la crisi. Sabadell, des del punt de vista de la inversió pública actualment en marxa, està d’enhorabona. I és que actualment recau sobre la nostra ciutat una important inversió de l’erari públic que se situa a l’entorn del miler llarg de milions d’euros. No cal dir que una inversió com aquesta no s’havia vist mai a la nostra ciutat i de la qual en podem veure els efectes en diversos punts de la geografia urbana; uns efectes que necessàriament són ben rebuts per les persones que més directament sofreixen les conseqüències que qualsevol obra d’infraestructura comporta. 

D’aquí que hi hagi sabadellencs i sabadellenques que voldrien veure ja completament acabades les obres en marxa i amb elles les molèsties que ocasionen. Sigui com sigui aquest és, però, el peatge que cal pagar abans de poder gaudir d’uns equipaments infraestructurals de primer ordre i que han d’acabar per aportar un elevat benefici social a la ciutat i unes més àgils connexions amb al seu entorn a través de la potenciació del transport públic. Un dels sectors de la ciutat que ara li toca “patir” més les “molèsties” de les obres del Metro Sabadell és el barri de la Creu Alta. Un barri que va trigar força a rebre l’atenció de les autoritats municipals locals, però que ara s’està refent a marxes forçades d’aquells anys d’oblit que havia sofert. Quan les obres del Metro Sabadell toquin a la seva fi i pel subsòl creualtenc circulin els combois, el barri haurà guanyat unes comunicacions excel•lents amb el seu entorn i que juntament amb els equipaments que els darrers anys s’han construït i habilitat en el barri –i els que encara s’han de construir, com és el cas de la Ciutat de la Música–, acabaran per conferir a aquest barri sabadellenc una centralitat i una qualitat de serveis considerable.

La Creu Alta, però, té també una reivindicació a fer. Una reivindicació que pels creualtencs és més que justa i que no s’entendria massa que no fos atesa de manera convenient. I és que la Creu Alta s’està mobilitzant per assegurar que la nova estació dels Ferrocarrils de la Generalitat actualment en construcció al carrer de Pi i Margall, davant mateix el CEP Creu Alta, exhibeixi el nom d’aquest històric barri sabadellenc i no pas el d’Eix Macià, com alguns semblen defensar, possiblement pel seu atractiu estrictament comercial. La proposta de nom que ara com ara està sobre la taula per l’estació és la de Creu Alta – Eix Macià. Hi ha, però, qui diu que aquesta doble entrada de noms no té cabuda per a la nova estació i que s’ha d’optar per l’un o per l’altra. Si això és així, podria perillar que la nova estació s’anomenés Creu Alta. Seríem molts els que lamentaríem que això fos així i que la nova estació s’anomenés Eix Macià en detriment del nom d’un històric barri sabadellenc que és, alhora, símbol del creixement i desenvolupament de la ciutat a començaments del segle passat quan el barri passà a formar part de la nostra ciutat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’octubre de 2008

Avui és per a mi dia d’estrena ja que aquest és el meu primer contacte amb el butlletí de la nostra coral. I estic plenament convençut que aquestes primeres ratlles per a mi escrites ara i aquí, han de ser el començament d’”una llarga amistat” entre el butlletí –entre vosaltres– i jo mateix. Una amistat que es va començar a bastir quan, juntament amb altres companyes i companys de la ja desapareguda Coral Laroc, vàrem decidir unir-nos a la que llavors era per a nosaltres la vostra Coral on vàrem ser excel•lentment ben rebuts i avui, passat només un any, formem totes i tots una gran família a la quals els nostres cants ens uneixen.

I com que es dia d’estrena us faré dues petites confessions: la primera té a veure amb aquestes ratlles que ara estic escrivint, que rellegeixo una i altra vegada abans de donar-les per acabades. Tot plegat perquè sé qui les llegirà i sé la cara que féu. Per primera vegada em trobo, doncs, que quan escric unes ratlles sé com són les persones que les llegiran. I creieu-me, això em fa sentir amb una responsabilitat ben especial. Espero que aquí escric us agradin i que no defraudin la confiança que m’han fet els que m’han demanat les escrivís. La segona confessió: cada setmana espero amb delit els dies d’assaig perquè són per a mi com una mena de bàlsam. I és que no deixa de ser gran privilegi compartir cantades amb persones que, en alguns casos fa poc que ni ens coneixíem, juntament amb d’altres que sí fa una pila d’anys que ens anem retrobant, ara aquí, ara allà…

Per avui ja n’hi ha prou. No us vull atabalar més. M’he presentat i us he fet un parell de confessions. Ho tornaré a fer…! No pas això de fer-vos confessions. No us preocupeu… Tornaré a escriure unes ratlles per aquest nostre butlletí tant entranyable més endavant i sempre que ho vulgueu! Ah! No me’n voldria pas oblidar. Cadascun i cadascuna de nosaltres som peces importants a la nostra coral. Però n’hi ha una que ho és una mica més que no pas nosaltres: la Gemma Fernàndez. Ella, amb la seva paciència i amb la seva manera de fer, aconsegueix que d’aquest nostre conjunt de veus en surti alguna cançó i que aquesta cançó contribueixi, d’una banda, a passar-nos-ho bé i, de l’altra, a alliberar-nos dels maldecaps de cada dia.

Publicat al butlletí de la Coral Cants al Vent del mes de novembre de 2008

Segons que vam saber fa uns dies, la fàbrica Renault de Valladolid, ha assegurat el seu futur industrial assegurat, després que el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, es reunís amb la direcció de la firma de la marca francesa la setmana passada a París. L’objecte de la vivita no era altra que el de tractar de la rescissió temporal de llocs de treball que la marca francesa vol aplicar a la factoria vallisoletana i la viabilitat de futur de la planta. Aquesta actuació d’urgència del ministre espanyol hauria estat correcta i encertada si no fos perquè a Catalunya, la factoria Nissan –que pertany al grup Renault— feia poc que acabava d’anunciar l’acomiadament de 1.680 treballadors i treballadores i el possible trasllat d’una part de la producció a Tailàndia.

En temps de desafectes entre Catalunya i Espanya, l’actuació del ministre espanyol d’Indústria no contribueix, precisament, a apaivagar el sentiment de desafecció existent. Si més no per una qüestió de formes: ¿com es pot anunciar a bombo i plateret la gestió feta a París per garantir la continuïtat de la fàbrica Renault de Valladolid després de l’oblit de fer qualsevol esment a l’amenaça que recau sobre 1.680 treballadors de la fàbrica Nissan a Barcelona? I no valen cataplasmes en forma de videoconferència amb la direcció de Nissan, que el ministre de Sebastián es va afanyar a programar pel divendres passat a la tarda i intentar fer front d’aquesta manera a les crítiques que començava a rebre des de Catalunya. Per cert: ¿on són, on eren, en aquesta ocasió les veus disposades sempre a acusar Catalunya de voler un tracte preferent per part del govern central?  

Davant els fets, el secretari general de la UGT, José Ma. Álvarez, va agafar el bou per les banyes i es va afanyar a reclamar del govern espanyol més atenció cap a Catalunya. També una actuació ministerial com la portada a terme per Miguel Sebastián a París, per buscar fórmules de compromís per la viabilitat i futur industrial de la factoria Nissan a Barcelona. L’exigència d’Álvarez anava dirigida a la mateixa línia de flotació dels desafectes existents entre Catalunya i Espanya: haver de recordar al govern de l’Estat i a tots aquells que ho volguessin escoltar, que Catalunya és, com a mínim, tant espanyola com Castella i Lleó i que per això mateix mereixi un tracte, com a mínim similar per part del ministre d’Indústria a l’atorgat a la regió castellano-lleonesa. Per això el secretari general de la UGT a Catalunya li recordava al ministre que no es pot comprendre des de Catalunya que anés a París per parlar del futur d’una empresa que solament ha plantejat una rescissió temporal de contractes i no ho fes d’una altra que vol acomiadar a 1.680 persones.  

Tanmateix, el secretari general de la UGT a Catalunya, advertia al govern de la Generalitat de Catalunya que el sindicat seria bel•ligerant cas que s’aprovés l’expedient de regulació que preveia presentar Nissan pel fet que, segons la central sindical, l’expedient no compliria amb cap de les característiques que estableix la llei i que la fàbrica barcelonina havia obtingut beneficis els darrers quatre anys. Amb aquesta actitud Alvarez no feia més que posar el dit en la nafra quant als que sempre acaben pagant els efectes de la crisi: els treballadors. I és que quan les coses van bé, aquest col•lectiu no s’acaben de beneficiar de la bonança, sota el pretext que la millora de condicions laborals pot comportar una pèrdua de competitivitat. Quan la crisi es fa present, les empreses s’obliden ràpidament de temps passats i no dubten en incoar expedients de regulació d’ocupació que acaben per afectar les economies de moltes famílies amb un poder adquisitiu limitat. No sabem com ni quan sortirem del cicle econòmic en el qual ara ens trobem immersos. Sí que sabem això no obstant, que quan se superi la crisi, els treballadors i les treballadores no disposaran de l’oportunitat d’exigir que se’ls compensi per les estretors viscudes en temps passats. És la vella cançó de si les coses van bé no les espatllem i si van malament no les empitjorem.   

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’octubre de 2008   

Sabíem de polítics amb una forta component histriònica i que, per aquesta mateixa raó, no acabaven mai de representar correctament el paper que els corresponia en l’escenari de la política. Però que això sabéssim no hauria de servir d’excusa per justificar l’excés d’histrionisme quan s’ha de fer front a la realitat d’assegurar una cosa mentre se’n pensa una altra de ben diferent; una situació, aquesta darrera, que en ocasions provoca que el polític de torn perdi els papers, inclús en relació a qüestions que tenen a veure amb els fonaments ideològics sobre els quals l’hipotètic polític teòricament se sustenta. D’aquesta manera, i malgrat no voler posar el dit en la nafra més del què toca, no ens pot deixar de sorprendre que hagi estat el polític que fa un any llançava anatemes contra formacions polítiques –i alguna autonomia– sota l’acusació de què estaven fomentant el “trencament Espanya” i que s’aprofitava de la festa estatal del 12 d’octubre per fer una crida sensiblera a la ciutadania per tal que mostrés la seva espanyolitat, el mateix que fa uns dies, a A Coruña, se li escapés –això sí, “en la intimitat”– que haver d’assistir a la desfilada de les Forces Armades era un “coñazo”. Diuen els castellans que “por la boca muere el pez”. El lapsus permetia visualitzar la contradicció –en aquest cas de Mariano Rajoy–, que en ocasions assalta als polítics i que els fa jugar cartes en les quals qui sap ni no confien gaire.

Els pronòstics apocalíptics sobre la unitat d’Espanya que el PP i Mariano Rajoy llançaven ara fa un any arran l’aprovació de l’Estatut de Catalunya no s’han acomplert. Tal vegada perquè aquests pronòstics residien més en el terreny de la imaginació que no pas en el de la realitat. L’”España se rompe” no va tenir més futur que el d’animar a uns quants a envoltar-se i apropiar-se de banderes i d’altres símbols de l’Estat, en un discurs que es pretenia més contra d’algú que no pas a favor de res. I, vist com ens ha anat tot plegat (darreres eleccions incloses), l’amor excels envers la concepció de l’Espanya única i indivisible que el PP reclamava fos defensada en ocasió de la festa estatal i del dia de les Forces Armades d’ara fa un any, tampoc no ha tingut massa recorregut. Haurà estat suficient un senzill micròfon obert i un comentari fet a cau d’orella a un col•lega de partit en un saló d’actes gallec per situar les coses al seu lloc. Davant la patinada-lapsus de Rajoy, hauria estat preferible que hagués demanat excuses abans d’apostar per assegurar que tot plegat es tractava d’un simple comentari sense cap més importància. I confesso que podria arribar a estar d’acord amb què l’expressió de Rajoy no mereixeria més comentaris…

Entendran, però, els meus lectors que no vulgui ni pensar que hauria passat –què no ha passat ja!– quan a algun personatge de la vida política catalana se li ha escapat algun nyap, ja sigui en forma de comentari o de gest no degudament pensat. En aquests casos, els populars han estat els primers d’animar campanyes de descrèdit contra el polític protagonista del nyap i la seva formació política i, encara, han anat més enllà donant vida a campanyes contra la compra de productes manufacturats a Catalunya. Cal posar exemples?

El PP continua entestat en voler mostrar la cara que més agrada als espanyolistes i no s’adonen que si volen tornar al govern de l’Estat precisen de suports electorals que ara no tenen i que difícilment tindran si no canvien d’actitud. I així es va constatant que de la mateixa manera que Aznar no va saber articular una dreta moderna, tampoc Rajoy està a l’alçada de les circumstàncies. A aquest pas, Zapatero ho tindrà fàcil a l’hora de repetir –ell o els seus– victòries electorals futures. Continuem enmig del problema: si es vol una Espanya moderna i oberta al món, cal una dreta que es presenti davant la ciutadania com una força política alternativa de govern, disposada a apostar més per allò que suma que no pas continuar alimentant dimonis ancestrals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’octubre de 2008

 A finals de la setmana passada coneixíem una dada ben poc favorable per als interessos generals i, en especial, pels que considerem que la potenciació de l’ús del transport públic és una excel•lent manera de limitar el trànsit que congestiona les grans ciutats i carrega excessivament carreteres i autopistes de la nostra conurbació. La dada a la qual faig referència, ens informava del descens en el nombre de ciutadans i de ciutadanes usuaris i usuàries del servei de rodalies de RENFE durant el primer semestre de l’any; un semestre en el qual la companyia ferroviària estatal haurà perdut prop de dos milions de viatgers. Es tracta d’una situació, aquesta del descens de persones usuàries de rodalies, que no es donava des de feia bastant anys. Què és el què ha passat? Sens dubte la caiguda es deu, d’una banda, al nefast any que rodalies de RENFE va viure l’any passat amb episodis sobradament coneguts arran l’arribada de l’AVE a Sants-Estació, i a la paralització del servei durant 42 llargs dies i les seves corresponents nits. De l’altra, la indubtable pèrdua de qualitat del servei que, fatalment, es ve observant darrerament en aquesta xarxa, possiblement arran les escasses inversions que s’hi ha fet els darrers anys.

Ens havíem acostumat a què des que RENFE va posar en marxa l’augment de freqüències de pas de trens en les estacions de rodalies –quan era presidenta de la companyia la dissortadament desapareguda Mercè Sala–, el nombre de persones usuàries del servei de rodalies de RENFE augmentessin any rere any. Però sabem que la confiança és una virtut que costa molt ser adquirida i que només cal un mal pas per ser perduda amb tot el què això pot comportar. Quelcom d’això és el què li ha passat a RENFE que, els darrers any, ha donat més de dos i de tres mals passos. Va costar creure que la companyia ferroviària estatal fos capaç de prestar un bon servei de rodalies. I quan aquest servei començava a ser percebut pels usuaris i usuàries com alternativa del transport privat per desplaçaments entre destinacions de la conurbació barcelonina, les falles continuades en el servei i, de manera especial, les conseqüències directes de les obres de l’AVE a l’entrada de Barcelona, van malbaratar els resultats assolits. I això fins el punt de tornar a qüestionar si la xarxa de rodalies era una alternativa al transport privat. Certament el descens de persones usuàries del transport públic sortosament només ha afectat a la xarxa de rodalies i no als altres sistemes de transport públic que han vist augmentat, encara que molt lleugerament, el seu nombre d’usuaris i d’usuàries.

Toca ara, quan per part de la Generalitat de Catalunya s’està apostant activament per l’ampliació de la xarxa de transports públics, recuperar la confiança en aquest sistema de transport que ha de ser vist com una mesura decisiva a l’hora de disminuir la congestió de les nostres ciutats i de millorar la mobilitat de la ciutadania. I això de tal manera que el desplaçament en transport públic entre un punt i altre de la nostra conurbació compensi, com a mínim, la possible major durada del trajecte amb l’estalvi econòmic i la comoditat de desplaçament que proporciona el transport privat. Des d’aquest punt de vista, les anunciades inversions del Ministerio de Fomento de renovació d’infraestructures i d’adequació de les estacions de rodalies, haurien de contribuir a recuperar la confiança perduda i, per damunt de tot, les condicions de seguretat i d’accessibilitat a les seves instal•lacions i al material mòbil. No com passa ara, que malgrat la modernitat d’alguns trens de rodalies, les persones amb mobilitat reduïda tenen dificultats per poder-ne fer ús atès que els accessos a andanes i combois no estan preparats per a persones discapacitades. El conjunt d’aquestes mesures i inversions, hauria de redundar doncs en una millora substancial de la xarxa ferroviària de rodalies de RENFE en particular i del transport públic en general que, amb tots els indubtables avantatges que aquest fer comportaria quant a la prestació d’un servei eficaç però també quant a l’estalvi social que s’ha de derivar de la disminució de circulació de vehicles privats per les nostres carreteres i el conseqüent augment de la qualitat de vida de la ciutadania gràcies a les menors emissions de partícules contaminants a l’atmosfera.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 d’octubre de 2008

El desembre de l’any passat escrivíem aquí mateix en relació a les mesures que el govern de la Generalitat de Catalunya pensava emprendre per tal de disminuir l’abocament de partícules contaminants a l’atmosfera. I això en el marc del programa endegat per fer front, des de Catalunya, al canvi climàtic. Una de la setantena de mesures que s’anunciava es posarien en pràctica a partir del mes de gener, va ser la de la limitació de velocitat dels vehicles a motor a 80 qms/hora en les carreteres i autopistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquesta va ser, com es recordarà, una mesura a bastament criticada per la seva oportunitat i pels resultats que se’n obtindrien. Així van ser diversos els experts i, especialment, les entitats de reconegut prestigi social com el RACC, els i les que anunciaven el fracàs de la mesura i dels objectius que es perseguien: la disminució de l’emissió de partícules contaminants a l’atmosfera. Arran tanta polèmica desencadenada, jo vaig escriure que “podríem arribar a acceptar que la disminució de la velocitat dels vehicles aportarà poc en quant a la disminució de l’emissió de partícules contaminants dels vehicles” malgrat que, en qualsevol cas, “de mica en mica s’omplia la pica” i encara afegíem que la mesura comportaria, molt possiblement, un altre vessant no gens menys rellevant: la disminució dels accidents de trànsit i de la seva gravetat.
 
Doncs bé, sense que això serveixi de precedent, ens hem d’apuntar l’èxit en les previsions que defensàvem. Tot plegat perquè com a resultat d’un estudi liderat pel catedràtic de la UPC i director del Departament de Ciències de la Terra del BSC (Barcelona Supercomputing Center), José María Baldasano, sabem que des que la mesura de la limitació de velocitat es va posar en marxa, l’emissió de partícules contaminants a l’atmosfera ha disminuït, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un 4%. Certament es tracta d’una xifra més baixa que no pas assenyalaven les previsions de Medi Ambient. Però ningú no discutirà que per escassos que poguessin ser els efectes beneficiosos de la mesura, més valia aplicar-la que no pas continuar deixant que la tendència a l’alça de l’emissió de partícules contaminants a l’atmosfera es consolidés. Baldasano, en donar a conèixer els resultats del seu estudi, enumerava també una llarga llista d’altres efectes beneficiosos que ara no ens estendre’m a comentar, tals com, per exemple, l’estalvi observat en el consum de carburants. A això cal afegir que segons el Servei Català de Trànsit, la sinistralitat i la mortalitat conseqüència d’accidents de trànsit en les vies metropolitanes s’ha vist notablement reduïda des que la limitació de velocitat es va implantar, així com també la congestió del trànsit. Clar que alguna d’aquestes dades podrien ser interpretades en els temps que correm, com un símptoma més de la crisi per la qual travessem.
 
Esperarem que des de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya se’ns diguin quins han estat els resultats obtinguts amb el conjunt de mesures que es varen posar en marxa per tal de combatre el canvi climàtic. Seria també oportú poder escoltar l’opinió dels que s’oposaven a la mesura de limitació de velocitat. I això precisament quan s’anuncia l’entrada en vigor de la segona fase d’implantació de la limitació de velocitat que afectarà també a la circulació per les carreteres i autopistes que arriben a la nostra ciutat. Si si fins ara la limitació regia només per les autopistes i les carreteres de l’Àrea Metropolitana barcelonina, a partir del proper mes de gener el seu radi d’acció s’estendrà a un segon anell metropolità que inclou, d’entre d’altres, la nostra ciutat i les poblacions veïnes malgrat que, en aquest cas, la limitació de velocitat serà flexible d’acord amb la intensitat del trànsit de cada moment. Noves veus es deixaran sentir en contra de l’ampliació. Ara però, a favor de la mesura, el govern de la Generalitat de Catalunya comptarà amb resultats que posen de relleu que la limitació de velocitat té efectes positius fins al punt que els resultats assolits serien equiparables als que s’obtindrien cas que deixessin de circular per les carreteres i autopistes metropolitanes vint mil cotxes cada dia sense més limitació de velocitat que la que era vigent fins a finals de 2007. Sigui com sigui, ens haurem d’acostumar a opinar a partir de l’obtenció de resultats, abans de posar en dubte l’oportunitat de l’aplicació de mesures que solament busquen augmentar la qualitat de vida de la ciutadania…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’octubre de 2008

Des que jo era petit que admiro als dibuixants que mostren les seves obres en mitjans escrits, en forma d’il•lustracions habitualment conegudes com a còmics. Però com que generalitzar és arriscat, m’afanyaré a matissar que admiro i he admirat només a determinats d’aquests dibuixants-humoristes, als que he seguit la seva trajectòria professional amb una especial afecció. Aquesta meva admiració prové molt possiblement de l’enveja –sana, per descomptat!– davant la força de la seva capacitat comunicativa, ja que amb quatre gargots i alguns globus amb sentències o diàlegs, fan crítica oportuna i mordaç en relació a fets quotidians, més o menys complexes, amb els quals ens topem cada dia. Fets, que explicar-los a través d’un text, comporta haver d’utilitzar moltes paraules i encara més conceptes, sense que, en cap cas, es pugui arribar al grau de comunicació que a través d’un dibuix pot assolir-se. Deu ser per allò de què una imatge val més que no pas mil paraules. A ells –als il•lustradors-humorites-dibuixants– els és suficient imaginar una imatge i plasmar-la sobre el paper, per transmetre la força de les seves idees i, sobretot, per formular interpel•lacions a l’observador-lector-admirador que, sigui quina sigui la seva reacció davant el dibuix i possibles comentaris que poden contenir, mai no quedarà indiferent.

Podria referir-me a bastants d’aquests per a mi artistes-periodistes que amb la seva intel•ligència i habilitat, no solament aconseguien i aconsegueixen traslladar-nos una determinada situació i fer-ne caricatura sinó que, a més, són capaços d’arrencar-nos un somriure, sovint de complicitat i sempre de provocació intel•lectual. Per qüestió d’edat recordo ara l’art especial que sorgia de les mans de Joaquim Muntañola i que es plasmava en les seves vinyetes a La Vanguardia i que, possiblement, els lectors més veterans recordaran perfectament. Muntañola, sortosament, encara és entre nosaltres i recentment se’n ha fet de la seva obra una exposició antològica patrocinada per la Caixa de Sabadell que, si no vaig errat, encara està rodant per ciutats i poblacions de Catalunya. Recordo també amb una certa nostàlgia els dibuixos de l’inoblidable Cesc –Francesc Vila Rufas– que es publicaven primer a El Correo Catalán i després a Tele/exprés, Hermano Lobo, Por Favor i Diari de Barcelona i, encara, uns anys més tard, a l’Avui. Tampoc no vull deixar de referir-me a l’inefable Jaume Perich, el Perich. Ell, amb un dibuix aparentment senzill, donava vida a uns personatges singulars extrets de la nostra vida quotidiana, que llançaven unes sentències sempre oportunes, sempre plenes d’ironia, arran els “tics” i comportaments socials que ell interpretava eren dominants.

Serveixi aquest urgent recorregut pel meu record entorn alguns dels dibuixants-il•lustradors històrics (la llista seria inacabable) per fer memòria del seu treball, en ocasions en situacions difícils, i centrar el meu comentari d’avui en la narració d’una coincidència en el temps de dues il•lustracions de dos dibuixants-humoristes que abans d’ahir em varen cridar especialment l’atenció i que ens mostraven el resultat del seu treball a través de les pàgines de dos diaris: un d’aquí i l’altra d’allà. Tot plegat perquè ambdós il•lustradors-crítics socials tractaven dues qüestions que, qui saps si potser per la seva coincidència temporal o per complementar-se perfectament, em van captivar. M’estic referint a els dibuixos que El Roto i Ferreres publicaven dimarts a El País i a El Periódico respectivament. El Roto, per la seva banda, posava en boca d’un dels seus histriònics personatges la pregunta que molts ens hem fet i que no ens hem acabat de formular arran la iniciativa de l’administració americana de “salvar” bancs i que resava així: “Si nada ganamos cuando se forraban ¿por qué hemos de perder cuando se la pegan?”. No quedava lluny d’aquesta crítica mordaç el dibuix de Ferreres aquell mateix dia en què ens mostrava a un president Bush, assegut al seu despatx en el qual la foto d’Aznar n’ocupava un lloc preeminent. El Bush de Ferreres sentenciava que “malgrat la crisi del petroli, la guerra contra el terrorisme i la desfeta financera, me’n vaig satisfet deixant un món millor del que el vaig trobar…”, mentre que la mare del president nord-americà afegia la seva especial visió-reflexió entorn la “jugada”, assegurant: “que consti que tants desastres no han estat culpa teva –referint-se al seu fill–, tal com diuen les males llengües”… No calen més paraules ni més comentaris. En tot cas, només, recomanar l’exercici de complementar la lectura dels mitjans de comunicació amb la visió de l’actualitat que ens mostren els nostres dibuixants-il•lustradors que, en la majoria dels casos i com ens aquests als quals acabo de referir-me, a més d’arrecar-nos un somriure sempre saludable, ens provoquen intel•lectualment, fent-nos “anar” una mica més enllà de la notícia…

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de setembre de 2008