Antoni Garrell i Guiu

Els pressupostos del 2010 han iniciat el seu camí parlamentari amb l’amenaça de retallar les inversió en R+D+i, probablement serà més que una amenaçà. La pròpia Ministra Garmendia ho manifestava recentment, tot afirmant que si be “no estava satisfeta amb els pressupostos si que garantien la continuïtat de la ciència”. Les èpoques de l’abundància han finalitzat, les politiques erràtiques dels darrers mesos han deixat el marge de maniobra de l’administració a nivell minin, i el creixement de la tassa d’atur obliga a incrementar la despesa social, un increment que no pot ignorar, que a més d’una elevada tassa d’atur, el nostre model productiu ni de lluny s’apropava al que es definí com objectiu estratègic de l’ Unió en el Consell Europeu de Lisboa el 23 i 24 de març del 2000 per reforçar l’ocupació, reformar l’economia i la cohesió social, mercès a una economia basada en el coneixement. Un fet que no sols fa més difícil la recuperació econòmica, també comporta que una vegada iniciada la recuperació es tardarà més en generar novament ocupació. Una ocupació que exigirà un personal més preparat; on la continuïtat entre l’avens científic i la seva incorporació als productes es produeixi amb un flux continuo; on la internacionalització i el increment de les exportacions permetin capgirar la balança exterior; i on la valorització del talent permetrà passar de la precarietat laboral a l’estabilitat i a la retribució que possibilita el desenvolupament i el progrés dels treballadors. 

El dilema és com conjugar la requerida protecció social amb la vertebració de futur. Un futur que requereix, conseqüentment més i millor capital humà, una aposta seria per la R+D+i, i d’una industria que, pensant en el mon, transformi el reconegut potencial científic en innovació i conseqüentment en PIB. En conseqüència, sols amb més inversió en tecnologia i una millor ciència podrem sortir de la crisi actual, evitant la cronicitat dels baixos creixements que no permeten el progrés humà en un entorn de justícia i sostenibilidad.

Cal dir-ho amb contundència sols amb una decidida aposta per la recerca i l’ innovació, conjugant els avenços científics, amb el progrés tecnològic i les potencialitats del disseny podrem sortir enfortits de la crisis econòmica, per axó cal garantir els recursos econòmics en R+D+i, ja siguin per inversions directes de l’administració o per incentivacions fiscal en el marc de la iniciativa privada. De fer-ho o no depèn el nostre futur, depèn de canviar o no el nostre model de creixement, depèn de desterrar les actituds i pautes de progrés que han fet que la nostra economia sigui una de les que amb més virulència, a nivell d’atur, sofreixi la crisis, i sigui de les que més dificultats tingui per retrobar la senda de la creació d’ocupació, i dibuixar un horitzó amb sous mes escaient. Uns sous, els espanyols que disten molt dels països de la Unió, sols cal recordar, tal com explicava fa un any l’informe d’Adecco, que el salari mig de l’Estat estava uns 10.000€ per sota del salari mig de la Unió que era d’uns 32 mil euros, un salari que en el període 2002 i 2006, a pesar del creixement econòmic, s’allunya de la mitjana europea en créixer sols un 1,3%, mentre que aquell s’incrementava un 3,9%. Una prova evident de que la nostra economia no competia en el valor derivat del progrés tècnic i científic.

Cal superar la crisi compaginant protecció social, amb formació dels aturats i incrementar la inversió en innovació i recerca. Sols d’aquesta manera afrontarem amb èxit el futur, unes decisions que cal enquadrar-les en les noves dades aportades per l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament econòmic (OCDE), que, recolzant-se en l’índex compost d’indicadors líders corresponents a l’agost passat, indicava que els signes de la recuperació es reforcen en la majoria de les principals economies, tot indicant a la vegada, en contrapunt al que afirmava el FMI, que la economia espanyola recuperarà el creixement entre el segon i tercer trimestre de 2010.  Un fet que no comporta creació d’ocupació, però que pot marcar l’inici del nou període, i que ens ha de fer accelerar les actuacions per reforçar el capital huma, l’ innovació industrial i el progres cientific.

En conseqüència, es l’hora de la no resignació, del treball rigorós, i de que les politiques i els presupostos ho facilitin. Ara en el debat pressupostari, cal apostar fort per transformar el model i potenciar la societat, sens dubte ni els ministeris de treball, ni el d’educació, ni el de ciència i innovació, ni el de industria poden esser menystinguts, altres tenen que ser els que rebin una retallada del seus recursos, però no els que garanteixen la cohesió i el progrés.

Antoni Garrell i Guiu

12 d’octubre de 2009.

Aricle publicat al diari electronic e-noticies.com

El articulo puede leerse en castellano acediendo a la pagina WEB de la Escuela Superior de Diseño ESDI, un clic aqui, y seleccionando idioma castellano.

Vivim en una societat altament competitiva, especialment en els països on es disposa d’una elevada qualitat de vida i l’oferta sobrepassa la demanda. Competir en aquests entorns no és només qüestió de preu, la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat. És en aquest context altament competitiu on sorgeix la revaloració del disseny com l’element clau, ja que l’estètica és només el component que aglutina de forma simbiòtica i harmònica les funcionalitats aportades, la facilitat d’utilització, un ús ajustat a les exigències ambientals i costos associats, l’adequació als requisits de fabricació, la idoneïtat dels components o materials que el configuren; en definitiva la integració en el mateix dels avenços tècnic científics que permeten satisfer les necessitats, d’usar-los de forma sostenible i d’acord amb les tendències i exigències dels mercats i marcs reguladors. Per això el disseny és una professió en creixent expansió en aquelles empreses i col·lectius que han interioritzat la necessitat de competir en els mercats globals, fent-ho per valor i no per cost, una expansió que encara no ha assolit de manera significativa la totalitat de les empresa, especialment les de mida mitjana o petita que representen un alt percentatge del teixit empresarial, les quals no han ifet seves amb plenitud el que representa el disseny i els importants beneficis que es deriven de la seva integració en l’empresa.

En aquest context ha de comprendre’s que el disseny és un procés metodològic, estructurat, que combina metodologia científica i eines d’expressió per passar de les idees als productes o els serveis. Un procés capaç de crear o aportar millores substancials, que es converteix en el motor de la innovació de les empreses, tants dels productes que fabriquen com en la imatge de l’empresa, de les estratègies d’accés als mercats, i que possibilita que el producte, durant tot el seu cicle de vida, segueixi aportant valor a l’usuari amb criteris d’adaptabilitat i no malversació de recursos. Sent clau l’aportació del disseny al progrés econòmic i social dels col·lectius humans, resulta evident que la capacitació dels professionals, tant pel que fa a les seves actituds com en les seves aptituds, resulta fonamental per assolir les potencialitats derivades de la innovació, especialment en producte, en la comunicació amb els mercats, i en els beneficis derivats d’augmentar la capacitat competitiva.

La capacitació en disseny, és a dir atorgar la capacitat per canalitzar la capacitat creativa, i el talent cap al procés de disseny és sens dubte el repte de tota societat que aspiri a la innovació en un context socioeconòmic de sostenibilitat, globalització, canvis permanents, legislacions asimètriques, avenços científics accelerats, accés lliure al coneixement, xarxes globals d’intercanvi i divulgació del saber, obsolescència accelerada,.. etc. És a dir, tots aquells aspectes que caracteritzen la societat i l’economia del coneixement; En definitiva per a aquells col·lectius humans capaços de convertir la informació en coneixement, col·locant-ho en el nucli central de tota la seva activitat, assumint que el coneixement és l’única primera matèria inesgotable i que com més intensivament es comparteix, més creix i més grans potencialitats aporta.

Els dissenyadors actuals,-i en conseqüència la formació que rebin aquells amb capacitat per assumir el rol de que la societat i l’empresa requereix els dissenyadors-, no pot descuidar d’aquells aspectes consubstancials a la seva activitat, és a dir, superant els que els atorguen una bona capacitat per canalitzar la creativitat en productes, és a dir els relacionats a potenciar la capacitat d’anàlisi, síntesi, habilitats projecta’ls en entorns pluridisciplinaris, i el domini de les eines i instruments requerits per plasmar les solucions aportades, la formació del disseny ha de proporcionar als futurs dissenyadors una elevada capacitat d’interacció en entorns heterogenis, aportant capacitat d’integració interdisciplinària; Un alt nivell d’observació, mirada exògena, és a dir d’aproximació als mercats globals per detectar les seves necessitats explícites o implícites i saber establir la direcció correcta en el procés de disseny; una elevada capacitat de lideratge per aglutinar i gestionar, amb criteris de temps i cost, cosa que exigeix una bona planificació i control, equips plurals on intervenen tants científics, tecnòlegs, com, entre altres, especialistes ambientals, de màrqueting, de producció, de comunicació, i de costos. Una gran capacitat de comunicació verbal i escrita, ja que únicament d’aquesta manera es pot treballar amb l’indispensable equip, presencial o telemàticament, i es podrà estrènyer la relació entre el disseny i el client o la resta de departaments de l’organització, una comunicació que s’arrela en el compromís del dissenyador amb la innovació, la rendibilitat i progrés de les organitzacions on treballa, uns aspectes que obliguen a saber conjuntar requeriments i objectius que poden arribar a estar contraposats; Amplis coneixements del sistema empresa en tots els seus components, ja siguin comercials, financers, productius o de R+D+i, dels seus models d’organització i instruments de gestió; Actitud proactiva per assumir el risc associat al que és nou, al desafio d’impossible o a la utopia d’ahir, actitud indispensable per abordar la innovació i el progrés.

Capacitat per canalitzar la creativitat en productes, capacitat d’interacció, alt nivell d’observació, capacitat de treball en equip i de lideratge, capacitat de comunicació verbal i escrita, amplis coneixements del sistema empresa, i actitud proactiva davant el risc. Són els 7 aspectes que determinen el camí de l’èxit de tot bon dissenyador, i en conseqüència l’èxit de les empreses o organitzacions que, assumint la importància del disseny, l’han interioritzat i convertit en el motor de la seva actuació, i la palanca que els projecta a un futur segur, més enllà de les dificultats conjunturals o complexitats estructurals.

Antoni Garrell i Guiu
Sabadell 3 de octubre de 2009.

 Article publiat a www.esdi.es 

Fa uns dies, com qui vol fugir de les continues noticies sobre la crisis econòmica  mundial i les seves terribles conseqüències sobre l’ocupació i les perspectives de futur, vaig assistir a una conferencia sobre la disponibilitat i cost de les matèries primeres, la malversació sistemàtica de recursos,  i l’ús abusiu de plàstic, organitzat en el marc de l’Escola Superior de Disseny ESDi. En el col·loqui, arrel d’una pregunta sobre els derivats del petroli,  el ponent va parlar de  ‘l’illa” que sua en el Pacífic formada en  un 80% per  residus plàstics i que, amb un pes de 3,5 milions de tones, té una superfície com França. Un volum immens de residus de difícil eliminació mentre es mantingui la plàstic-dependència, un fet que s’allargarà si considerem que la complexa situació actual fa que es relaxin les politiques encaminades a disminuir el seu ús, com és el cas de la moratòria que s’ha aplicat a Espanya en el Plan Nacional Integrado de Residuos 2008-2015, que ha ajustat  la prohibició de les bosses de plàstic a una reducció del 50%  a partir del  2010. El torn de preguntes va derivar cap els residus tèxtils i el fet de que sols a Espanya cada habitant tiri a les escombraries entre 7 i 10 kilograms de roba usada, el que representa  el 4% del total dels residus domèstics segon el Ministerio de Medio Ambiente.  Una gran quantitat de residus que obliguen a analitzar que es converteixin en nous recursos  útils, evitant que s’acumulin els abocadors tot generant a mig termini residus de difícil eliminació.

Reciclar es quelcom indispensable, i una necessitat creixent en un mon on les matèries primeres incrementen el seu cost, ja que permet disminuir la seva demanda i a la vegada preserva el planeta de la contaminació i l’explotació abusiva. Serveixi com exemple que la reutilització dels residus tèxtils pot reduir la necessitat d’obtenir quantitats més grans de fibres naturals verges, un fet que evitaria el increment de la desforestació per disposar de noves terres de cultiu o explotació ramadera, tot disminuint l’ús de substancies químiques sintètiques com els herbicides, plaguicides o fertilitzants que tenen una gran capacitat contaminant.  Uns residus que poden esser no sols emprats per generar novament fil, també per omplir seients de cadires i coixins, per fabricar plaques aïllants acústiques o tèrmiques, en l’elaboració de productes Geotèxtils que aporten estabilitat als terrenys, o per elaborar biomassa fertilitzant i disminuir l’ús de fertilitzants sintètics.

Al sortir de la  conferencia, vaig adonar-me de les noves possibilitats que s’obren en el sector del reciclatge, “recuperar en lloc de llançar” obre noves oportunitats de futur, al donar  una segona vida útil als productes o poder esser utilitzats com a matèria primera. De ben segur en aquest moments on tot es qüestiona, on s’està dibuixant un nou escenari mundial quant a desenvolupament econòmic i social, les oportunitats que obre el reciclatge quant a generació d’ocupació i valor no son menyspreables, i haurien d’esser considerades. Els esforços en recerca en aquest camp efectuades simbiòticament amb empreses amb capacitat de desenvolupar i aplicar processos productius de ben segur son requerits, i els resultats a obtenir són tan esperançadors com els que dia a dia s’obtenen en les energies renovables.

Antoni Garrell i Guiu
25 de setembre de 2009

Publicat al diari electronic e-notices.com

La setmana passada es va celebrar la quarta edició del 080 Barcelona Fashion, una iniciativa sorgida de la Generalitat de Catalunya al juliol de 2007 desprès d’un procés profund de creativitat i d’innovació, tot assumit que el disseny i la capacitat d’emprendre són elements íntimament lligats a la ciutat de Barcelona, amb la finalitat d’esdevenir un element de referència, a nivell internacional, quant a moda d’avantguarda i foment del talent, amb un clar suport als emergents i emprenedors, i tenint especial cura en buscar la trobada entre els creatius i el mercat. Tot identificant, com indicà llavors el Conseller Huguet, que l’espai associat a la moda independent i emergent no estava ocupat per cap ciutat. 

Ha estat un plaer passejar entre els estands del 080, visitar l’espai dedicat a la Moda Beatle, gaudir de les col·lacions en passarel·la, contemplar el talent i la il·lusió dels joves creadors, hem viscut un oasis d’il·lusió i esperança en aquest setembre complicat, farcit de males noticies. Un quarta edició del 080 Barcelona Fashion que ha evidenciat la solidesa de la iniciativa, la capacitat de convocatòria, una excel·lent gestió en tots els nivells, i la voluntat i fortalesa per seguir avançant; el bon nivell de les 18 col·leccions en passarel·la i els 60 expositores, l’optima organització, la implicació de patrocinadors i col·laboradors, l’excel·lent posta en escena ho certifiquen. Un fet que hauria de posar punt i final a les critiques que de forma sistemàtica ha rebut l’iniciativa, originades, de ben segur, per les pors que generen els canvis, les incògnites que s’obren, i les tensions creades al trencar el estatus quo.

Una edició que ha evidenciat més que mai la qualitat, l’esperit emprenedor i el talent emergent, ho ha fet des del principi fins a la darrera col·lecció presentada, la de la dissenyadora invitada Estrella Archs, formada a l’Escola d’Arts i tècniques de la Moda (EATM) de Barcelona. Una dissenyadora, amb un alta nivell creatiu, que ha creat la seva pròpia marca, sense altres recursos que constància, voluntat, esforç, i sacrifici, tot entenent que desenvolupar-se a nivell internacional obra la ment i multiplica les oportunitats.

Coneixem que la propera edició serà la setmana del 25 al 29 de gener de 2010, coincidint amb el saló de moda urbana Brandery, sorgit a iniciativa de l ‘Ajuntament de Barcelona; sens dubte una excel·lent noticia ja que  la col·laboració de la Generalitat i l’Ajuntament, tal com el sector ho reclama,  reforça el que tots sabem: “que sols cooperant podrem competir en un mon global i  evidenciar que Barcelona és la ciutat de referència quant a disseny i creativitat, on els creadors de moda són una de les seves màximes expressions”. Que el 080 Barcelona Fashion i Brandery sumin esforços hauria d’esser sols el primer pas per posar tot el potencial de Barcelona al servei de la creativitat i dels creadors, ja que sols d’aquesta manera, sumant i treballant plegats amb projectes propis, el talent s’aproparà al mercat i és generaran les plusvàlues que permeten captar vocacions, i que els dissenyador esdevinguin emprenedors, tot reactivant l’Industria tèxtil-confecció, i les seves empreses assoleixen els mercats del mon.

Antoni Garrell i Guiu

Director General de la Fundació pel Disseny Tèxtil

Barcelona 6 de setembre de 2009  

El passat diumenge, tres mesos desprès de la seva aprovació en Consell de Ministres, va entrar en vigor la nova legislació relativa als drets dels usuaris de Telecomunicacions, es a dir: de tots i cadascun de nosaltres ja que, amb més o menys intensitats les utilitzen. Una legislació, Carta dels Drets de l’Usuari de les Telecomunicacions, que aporta tot un conjunt de noves garanties quant a l’atenció i drets dels clients, tot buscant potenciar la lliure competència entre els operadors i la conseqüent dinamització dels mercats, regulant a la vegada els continguts de la publicitat relativa a la velocitat d’Internet al igual que d’indemnització per aturades en el servei. 

Un anàlisi comparat evidencia, que la nova legislació es un clar referent a nivell Europeu, i que és un pas per potenciar la societat de la informació i l’economia del coneixement. La pregunta que cal fer-se és si darrera de la legislació, o del mercat que es regula, hi ha la capacitat real de que les telecomunicacions esdevinguin un motor de progrés de la societat en general, al permetre incrementar la productivitat, i la competència econòmica i social del país en un mon obert on la transmissió rapida de la informació, convertida en coneixement, esdevé essencial. Atenent-nos exclusivament al preu de la connectivitat de dades, la seva disponibilitat i la velocitat disponible s’evidencia que el camí a recórrer és molt llarg, i que estem a molta distancia dels països on han assumit amb plenitud la importància cabdal de la transmissió i accés de dades i coneixement

Si es segueix amb regularitat les comunicacions i estudis de l’Associació de Internautes, o es llegeixen els informes oficial sobre els serveis d’Internet, es constata que l’ADSL espanyola és una de les més cares i lentes d’Europa, sense oblidar que la seva disponibilitat, estrictament per raons d’ubicació geogràfica, no està al abast de tots els ciutadans e inclús polígons i zones industrials tenen series dificultats per disposar-ne.

L’afirmació de cara i lenta s’ha de contextualitzar en el marc dels Estats de la Unió on la majoria de països disposen de bons preus i alta velocitat, del països amb qui competim, i també en la posició econòmica mundial que ocupa l’Estat espanyol, i el poder adquisitiu derivat dels salaris mitjos del ciutadans. En aquesta línia serveixi com exemple, -sense oblidar els serveis d’ADSL de Suècia que en molts llocs arriben a 100 Mbps de baixada, o descarrega d’informació, per 10 Mbps de pujada a un preu d’uns 35€/mes-, que a França es disposa de 24 Mbps de descarrega amb 1 de pujada per menys de 15€/mes, incloent tarifa plana de trucada de veu i un important paquet de serveis addicionals a preus atractius.

Disposar d’un bon ample de banda, que permet amb agilitats buscar informació identificar oportunitats i prendre decisions, al igual que prestar serveis en línea, no sols és important per les empreses consolides, encara ho és més per aquells que volen treballar des de casa i pels emprenedors; persones o organitzacions que requereixen no sols accedir informació, també aportar i trametre-la, conseqüentment bona capacitat de pujada, per aportar els seus serveis que poden obligar trameté arxius de volum significatiu.

Cal acceptar la necessitat d’unes bones telecomunicació per assolir eficiència i eficàcia, i també que el sistema espanyol, on els operadors bàsicament no fan més que revendre els serveis de telefònica, ja que les línies segueixen essent majoritàriament d’aquesta companyia, no pot disposar d’una competència real i efectiva. En aquest cas, el mercat ha estat incapaç d’autorregular-se ja que el preu de les telecomunicacions i les seves prestacions no ha esdevinguin un element suficientment tractor. Cal que l’Estat intervingui i estableixi uns marcs d’operació que permetin preus i velocitat d’Internet europea, que fomentin la competència real entre operadors i que no estalviïn esforç ni inversions per dotar als ciudatans i les empreses dels recursos telemàtics requerits amb projectes referent, com la iniciativa del l’operador neutre que s’impulsava des de la Generalitat de Catalunya.

Ha entrat en vigor la nova Carta dels Drets de l’Usuari de les Telecomunicacions, un avens significatiu però novament hom te la impressió que el govern s’ha quedat curt i no ha abordat les reformes de profunditat que necessitem, tot ignorant que sols amb grans canvis acabarem amb el malson de la crisi i recuperarem la senda de la creació de llocs de treball.

Antoni Garrell

4 de setembre de 2009

Publicat a e-noticies. Clic per accedir-hi

Version en castellano del articulo en PDF, exigirlo-esta-en-nuestras-manos.pdf 

Al finalitzar la primera quinzena d’agost coneguérem que el PIB alemany i el francès  havien pujat  un 0,3% el segon trimestre, en contrapunt l’economia espanyola seguia caient, si bé amb menys intensitat que els trimestres anteriors, ho va fer un 1%, encadenant 12 mesos de creixement negatiu. La variació interanual del PIB s’ha situat en un -4,1%. Unes dades més dolentes a les previsions realitzades pel Banc d’Espanya que estimà una caiguda interanual del 4% i un descens intertrimestral del 0,9%.

Unes xifres que cal contextualitzar-les en el marc de l’evolució econòmica de la Unió Europea, i les previsions recents del FMI que ha increment en un punt el decreixement del PIB espanyol, situant-lo en el 4%, enfront a la previsió d’un -3% de l’abril passat, conseqüentment, en les politiques que regeixen l’activitat econòmica i les adoptades per superar la crisis, assumint que mentre liderem les tasses de desocupats, que impedeix el consum familiar, i no s’incrementin la competitivitat dels nostres productes en els mercats internacionals, tindrem serioses dificultats per reprendre la senda del creixement vigorós. En aquesta línia no es pot oblidar que Alemanya i França tenen una alta competitivitat i han controlat amb encert tant la destrucció de llocs de treball com la d’empreses.

No podem caure en l’error de creure que els èxits dels altres són garantia de la nostra propera fortalesa, ni que anem bé per la reducció de la caiguda del PIB, aquest era un fet anunciat per tots els analistes econòmics, que indiquen que el proper any sortírem de la recessió, si bé els creixements seran baixos i no generaran increments d’ocupació; és a dir, que l’atur creixerà atansant-se al 20%, o el que és el mateix prop de 4,5 milions de persones sense feina, una xifra esgarrifosa que ens ha fer dir prou.

Ara que com indica el Banc Europeu sembla que “la recessió global ha tocat fons”, que més hem d’esperar per a què el nostre país agafi la senda de la recuperació real?. És que no és suficient els milions d’aturats o els milers d’empreses asfixiades financerament que generaran més desocupació?. Analitzar els resultats positius dels altres, saben les diferencies de partida, ens hauria de portar a saber el que hem fet malament i el que hem de fer. És l’hora de deixar la demagògia, de pensar que l’endeutament de l’Estat no te límit, que la reactivació aliena ens portarà a altes cotes de progrés, que tot tornarà a ser igual i que podrem recuperar la creació de riquesa, basant-nos en el consum intern permès per l’endeutament exterior.

És segur que sortirem de la recessió i que tornarem a créixer, però el que cal és fer-ho amb rapidesa i amb un model productiu més robust i no tan feble quant a destrucció de llocs de treball, amb concordança amb les exigències de l’economia del coneixement i amb un capital humà més potent, amb noves bases per una industria exportadora, amb més presencia exterior i amb menys dèficit comercial.

Cal reclamar insistentment, que s’endegui el diàleg entre patronal i sindicats, que es deixin els maximalisme de costat i es conformi un entorn favorable; que s’acceptin i s’endeguin les reformes estructurals requerides, que s’assumeixi que ajudar a les empreses, amb capacitat d’innovació i d’exportació, a mantenir llocs de treball, és la garantia de que la recuperació serà més rapida al aprofitar les oportunitats dels mercats més dinàmics.

Mentre posem en marxa les reformes estructurals requerides, i es recupera el diàleg social amb voluntat d’arribar acords, tenim que imitar als qui funcionen, cal considerar que governs com el alemany, el francès, o el belga han ajudat a que les empreses amb menys  demanda redueixin la jornada i el salari dels seus treballadors, compensant la pèrdua salarial amb complements de l’administració, un fet que no sols evita increments de l’atur, sinó que permet l’activitat de les empreses quan els mercats es reactiven, unes ajudes no simbòliques ja que sols a Alemanya més d’un milió de persones estaven en aquesta situació, també amb politiques sectorials quant a impostos, en definitiva en fer possible el manteniment de l’ocupació i la preservació del teixit empresarial sotmès no sols a la disminució de la demanda, sinó a la privació dels crèdits requerits per la seva operativitat.

Es pot ajudar de forma efectiva al manteniment de l’activitat i també potenciar el capital humà. No oblidem que en el 2008 l’Estat espanyol amb un 14,5% d’ocupacions de baixa qualificació encapçalava la llista de la U.E-15, Alemanya i França no arribaven al 10%. Potenciar el capital humà és una signatura pendent de superar.

Sabem que no hem fet be les coses, tots en som responsables, però podem i tenim que fer-ho be, sabedors que sense les reformes estructurals serioses, sense assumir que empresaris i treballadors estem al mateix constat de la trinxera, sense una regulació laboral que permeti –garantint els drets dels treballadors- l’agilitat adaptativa als cicles econòmics, i sense un govern que assumeixi la realitat i s’atreveixi a canviar el que es diu en privat, sortirem de la crisi tard i amb unes diferencies socials enormes entre els qui treballen i els qui no, amb expectatives de futur limitades arrel del posicionament dels altres, i una escletxa social significativa. Això no es pot  permetre, ja que el futur és per a tots i no sols per a uns. Una tasca complexa però requerida. La pregunta és si el govern assumirà el lideratge, exigir-lo, la nostra obligació.

Antoni  Garrell i Guiu
16 d’agost de 2009

Publicat a e-noticies. Un clic aqui per accedir-hi

Aquest estiu és una constant, en totes les trobades amb els coneguts i amics, voler oblidar la situació de crisis que vivim, defugint de les converses que requereixen considerar la situació global, tot donant per garantit que el proper setembre serà especialment complicat per les empreses i per la generació de llocs de treball. Hom té la convicció que hem oblidat que els humans tenim una enorme capacitat per canviar les tendències, mercès a ajustar les nostres actituds i conviccions, de tal manera que el futur s’escriu dia darrera dia, sense donar res per garantit, excepte aquells aspectes que matemàticament són inqüestionables, però això afortunadament pasa molt poques vegades, i quan pasa sempre és per la seqüència de fets previs, de la qual són corresponsables, que han portat a una situació indefugible i incanviable.

Es ben cert que sense els marcs legals i administratius ajustats als nous paradigmes i exigències de la globalització, la societat del coneixement i la liberalització dels mercats, -que en cap cas volen dir baixar la guàrdia quant a la lluita per la sostenibilidad, la redistribució de la riquesa i el dret del treball i dels treballadors-, les accions són més complexes; també és cert que en els cas de l’Estat Espanyol les autentiques reformes segueixen pendents, un fet que no sols dificulta el futur sinó que mina el coratge i les il·lusions que fan possible canviar la no desitjada “lògica successió dels fets”. Mentre la crisi s’expandeix, transversal i verticalment, en la societat espanyola el govern no acaba d’assumir el risc de les profundes i necessàries reformes, els sindicats, o alguns dirigents sindicals, semblem sovint més preocupats dels drets dels treballadors amb contractes fitxes que pels centenars de milers de joves que lluiten per guanyar-se un lloc de treball i traçar el camí del seu futur; i una patronal, o millor dits alguns dirigents empresarials, que sembla algunes vegades haver oblidar la importància del capital humà, l’esperit de risc de l’activitat empresarial, la necessitat d’entrellaçar esforços i sumar complicitats.

Unes reformes necessàries que requereixen de visió de futur i generositat, ja que els moments que vivim són excepcionals, obligant-nos a mirar el passat buscar referències com recuperar l’esperit de juny de 1981 quant govern, patronal i sindicats, amb la complicitat de totes les forces politiques, signaren l’acord que, emulant els pactes de la Moncloa, permeteren frenar la destrucció empreses i llocs de treball, i endegar la senda de la recuperació econòmica.

Però mentre el pacte socioeconòmic no arribi, mentre la legislació no s’ajusti las nous requeriments, mentre la banca no faciliti el necessari crèdit per l’activitat econòmica, mentre milions d’aturats esperin la seva oportunitat de treball,…, soc dels qui crec que no podent resignar-nos i hem de tenir confiança en la nostra capacitat de modificar l’esdevenidor, ajustant el nostre comportament, mercès a la nostra formació, empenta, capacitat de sacrifici i esforç, -el be més preuat dels humans-, ja que si ho fem, si passem de la convicció a la responsabilitat podem capgirar la tendència, conseqüentment, foragità la manca d’il·lusió i la resignació, que omple les ments i el cor de molta gent que accepta com un fet invariable e inevitable les dificultats enormes de la popera tardor.

En aquets context no es pot oblidar, hauríem que posar-los en valor, els signes de canvi de tendència dels països que han assumit amb visió de futur i amb compromís les dificultats: treballant més, ajustant horaris, essent més productius, alterant les prioritats, ajustant els marges, potenciant els sectors intensius en coneixement, sens oblidar aquells intensius en ma d’obra, optimitzant els procediments per ser més productius, administrant amb cura, sense malversar cap recurs, fent dels períodes d’atur moments de potenciació del capital humà amb plans de formació; Tampoc podem oblidar la potencialitat de les persones, especialment en els moments difícils, per axó, una mirada introspectiva permet afirmà que el nostre país ara te el nivell de formació millor que mai ha tingut, si be que és sensiblement millorable, que disposa d’unes infraestructures millorables però que permeten una bona mobilitat d’informació, mercaderies i persones, que disposa d’una solida base empresarial i d’emprenedoria amb un alt nivell d’obertura, i també unes universitats modernes compromeses amb la recerca la innovació i el desenvolupament del país.

No hi ha motiu per acceptar la infal·libilitat de les tendències, no hi ha motiu per acceptar que la tardor serà extremadament complicada, que ho serà, si d’una vegada per totes tots i cadascun de nosaltres interioritcem la necessitat d’autoexigir-nos el màxim nivell d’esforç i innovació en el nostre treball de forma continuada, creixent-nos en les dificultats; si desenvolupem la capacitat d’escoltar i aprendre, tot valorant les nostres capacitats i superant les limitacions tot obtenint la polivalència; si assumim que tot es pot fer de forma diferent i millor, en especial si creiem i confiem en les potencialitats del treball en equip multidisciplinari i plurals, si fem nostre la màxima de que el futur és el nostre punt de trobada, i exigim amb vehemència que les administracions ens facin les coses fàcils.

Ara és hora de d’alçar la vista, de no caure en el desànim, és hora d’emprendre el viatge cap el futur, transformant la convicció en l’acció derivada de la responsabilitat, és hora, manllevat les paraules al poeta Joan Maragall, “ de no perdre mai el nord, de no deixar-se du’ a la tranquil·la aigua mansa de cap port”, cal afrontar risc, no esperar de lideratges aliens, i d’assumir cadascú el seu rol per canviar un futur no escrit.

Antoni Garrell i Guiu

10 d’agost de 2010

Publicat a e-noticies.com, acces al diari amb un clic aquí

La celebración de los primeros 20 años de existencia de la FUNDIT i de ESDI celebrados en pasado 2 de julio fueron una evidencia del compromiso de la empresa en General, i de la Industria en particular, con el diseño entendido como uno de los factores clave que permite la innovación en producto y la competitividad de los mismos en los mercados internacionales. Mercados que exigen productos cuya decisión de adquisición y consumo reside en su  coste, y a la vez productos diferenciales y altamente innovadores al integrar simbióticamente los avances científicos y tecnológicos, con un diseño que considera los requisitos funcionales, antropológicos, culturales, económicos, sociológicos y ecológicos, conjuntamente con las potencialidades de los materiales, colores, texturas y formas.

Innovación en producto desarrollada en el seno de empresas altamente productivas para poder competir en un entorno complejo, asimétrico, cambiante y desregularizado. Productividad que exige tener especial cuidado con las  relaciones interpersonales y la atención a los clientes; es decir, se requieren equipos humanos cohesionados en el que, buscando la excelencia, coexisten compromisos, habilidades, conocimientos, actitudes, y liderajes diversos.

Los equipos humanos son especialmente importantes en las economías avanzadas y en las sociedades prosperas, ya que estas deben basar su competitividad en la innovación, en contraposición a la competencia por precio propia de los países emergentes. Consecuentemente  son requeridas personas altamente creativas,  dotadas de los conocimientos abstractos, que posibilitan continuar desarrollándose comprendiendo e incorporando los avances científicos y los cambios sociales; con un amplio dominio  de los conocimientos instrumentales que permitan extraer con eficiencia y eficacia las potencialidades de las herramientas tecnológicas; y dotadas de los valores actitudinales que facilitan el trabajo interdisciplinario en equipos heterogéneos y plurales que afrontan, en libertad y esfuerzo, la mejora de lo existente y la creación de lo nuevo.

Es en ese contexto, en que debe encuadrarse el rol del diseñador y en el que se puede y debe preguntar que habilidades requiere un diseñador que tiene la mirada puesta en los desafíos del tercer milenio, y el convencimiento de que el destino de la humanidad, como indicó el filosofo Vilém Flusser en su libro  “Filosofía del diseño”, depende básicamente del diseño. Asumir ere rol, requiere aceptar que el proceso de diseño, diseñar, implica una enorme responsabilidad, ya que por un lado el diseño aporta valor diferencial, gracias  a conjugar, de forma armónica, la seducción que otorga el diseño, con la integración en los productos de los avances científicos y tecnológicos que los dotan de valor y diferenciación; y por otro evita la exclusión por motivos culturales, formacionales o de género, ya que el diseño determina, en última instancia, quien puede acceder a los productos y servicios, el valor añadido o generación de riqueza, quien se puede beneficiar, el grado de respeto medioambiental y consumo de recursos, y en definitiva la generación de progreso y desarrollo socioeconómico.

Los diseñadores actuales no sólo requieren una elevada capacidad creativa, deben ser poderla canalizar hacia la innovación, para ello, deben  ser capaces de observar, analizar y sintetizar para aportar soluciones a los problemas existentes o evitar que surjan de nuevos, consecuentemente son personas que han interiorizado el riesgo de lo desconocido, de la ‘curva imposible’, del material y las herramientas que abren nuevas alternativas; personas conocedores de que la mejor solución surge del trabajo metódico y continuado, y que todo producto tiene fecha de caducidad por lo que la mejora es siempre posible. Personas que cuidan su formación, que comparten, analizan y debaten; que observan y se informan de lo que ocurre día a día sabedores de la relación directa entre la realidad y los cambios y prioridades sociales. Personas que miran más allá de su campo visual y que, trabajando en equipo, son capaces de redescubrir el presente y escribir el futuro.

Siendo tan elevada la responsabilidad de un diseñador, uno se pregunta en que se fundamentan algunas afirmaciones que colocan el diseño en una segunda línea de prioridad. Sin duda minusvalorar el rol del diseñador, y del diseño, únicamente se pueden fundamentar en la ignorancia de los retos actuales y los desafíos del futuro, en la no valoración del talento, o en que solamente con buenos diseñadores el progreso técnico científico se convierte en progreso social.

Actitudes o afirmaciones que no reconocen el papel del diseño sólo se justifican en economías no avanzadas, en las que el progreso colectivo es una tenue luz en el horizonte lejano. Pero en todas las sociedades prosperas, las que trazan el camino para conseguir altas cotas de progreso y bienestar de los ciudadanos, el diseño esta en el centro de las decisiones y las actividades. Por ello las empresas valoran comprometidas con el futuro apuestan por el diseño, y requieren de diseñadores de asumir el rol de los lideres del cambio, el progreso y la innovación desde la pluralidad i la divergencia enriquecedora.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la FUNDIT

4 de agosto de 2009.  

 Publicat a la web de l’ESDi, clic aquí

L’inici de vacances és un bon moment per resoldre els temes pendents, són gestions diverses o compres que podien esperar, que confies efectuar ràpidament, comptant amb la professionalitat dels qui tenen que atendre’t. Aquest era el meu cas, el dissabte em vaig adreçar a l’oficina de correus a recollir un certificat; en el mostrador un empleat atenia a un client que tramitava un gir postal, un altre a una persona que volia enviar un certificat, un tercer es movia entre el seu lloc de treball al mostrador i  unes taules, aparentment buscava un paquet. Uns instants desprès els dos empleats que atenien als clients s’aixecaren, a una crit del tercer, i es posaren a mirar un document, la situació, amb i anades i tornades a una sala interior, s’allargà uns 5’, els tres clients ens miraven en silenci; quasi  20 minuts desprès d’haver arribat a correus sortia amb el meu sobre,  nerviós davant de la manca productivitat i sensibilitat amb els temps dels clients.

Uns 45’ minuts més tard entrava en un gran magatzem i m’adreçava a la secció de mobiliari, vaig trobar els que necessitava, cap venedor estava a la secció, en la secció contigua vaig demanar ajuda, per dos cops vaig escoltar pels altaveus la petició que el personal de la secció de mobiliari acudissin al seu lloc, desprès de més d’un quart d’hora, i dos visites més a informació indicant que volia fer la comanda, sortia de la botiga cansat d’esperar i sense que cap persona acudis a la meva petició.

En tornar a casa, tenia al meu pensament  la baixa productivitat de les tres hores invertides, i que malgastar el temps és incrementar el cost al no ser productiu, vaig contraposar-ho amb el dia anterior quant vaig entrevistar-me amb Cristina Roselló, titular d’un estudi d’arquitectura a Montblanc, un amic m’he l’havia recomanat, la vaig trucar el dijous per demanar-li veure’ns, a ser possible el dia següent, ella tenia l’agenda complicada, però amb la celeritat del eficient professional que sap detectar les problemàtiques, i que viu amb plenitud la professió, va ajustar l’agenda tot considerant la meva. El dia següent, en menys de mitja hora solucionarem els temes que portaren a veure’ns.

Poden considerar que el temps dedicat en recollir el certificat i el frustrat intent de compra, són anècdotes isolades, però malauradament no ens són estranyes, ja que molts hem sofert fets similars, quelcom comprensible en moments d’hiperactivitat però difícil d’entendre quant l’activitat comercial baixa, les dificultats de les empreses creixent, i l’atur omple de desencís a moltes famílies, sense oblidar que aquests darrers mesos la paraula competitivitat està present arreu,  igual que la necessitat de no menysprear cap oportunitat ni cap mercat, ja que la competència és cada cop més global, agressiva i solvent, el que obliga a assolir l’excel·lència en el binomi virtuós eficiència i eficàcia, que comporta fer les coses amb el mínim cost per assolir els objectius establerts.

El conjunt d’elements que conflueixen en el repte de la competitivitat són diversos: el cost dels recursos, el disseny i la tecnologia incorporada, el grau d’innovació implícita o explícitament reconeguda, la demanda real o induïda …, però entre ells, ningú posa en dubte, la importància de la productivitat que vol dir “fer més amb menys”, especialment en moments on la demanda es redueix i la disminució dels marges s’imposa, quelcom que comporta treballar amb els procediments adequats a les eines tecnològiques i materials emprats; disposar dels coneixements requerits, i una actitud òptima en front del treball i els clients, raó d’esser de l’activitat empresarial, sense clients no hi ha activitat econòmica, igual que sense productes no hi ha transaccions.

Aptituds i actituds són els dos elements claus, i evidencien la importància del capital humà en tota activitat. Un recurs clarament millorable a l’Estat, tant en el que fa referència a les aptituds com s’evidencia amb els fracàs escolar, l’abandonament universitari, els diferencials quant a formació continuada respecte la mitjana europea; com en les actituds  concretades en la cultura del esforç, la iniciativa, la voluntat de millora, i les relacionals interpersonals.

Millorar la productivitat comporta assolir una actitud coherent enfront dels problemes, conseqüentment treballar les actituds és fonamental en tot el procés d’aprenentatge, però també el repte de les empreses, de les administracions i de tots i cadascun de nosaltres, ja que sols amb una actitud compromesa i valenta els desafiaments impossibles s’esvaeixen, i el futur deixa d’esser una quimera al fer-se realitat el ‘yes we can’ del president Obama.

Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2009.

Publicat a e-noticies.com, el dia 2 d’agost de 2009.  

Aquesta setmana hem conegut que en el segon trimestre l’atur ha crescut en més de 126.000 llocs de treball, una xifra molt llunyana del brutal increment d’aturats del primer trímetre. Una dada que pot ser analitzada com que la crisi ja esta tocant fons, o enquadrar-la en un període que, impulsat per el turisme, sol ser creador de llocs de treball. Si ho fem amb aquesta òptica, cal reconèixer que la nostra economia segueix tenint problemes greus per generar llocs de treball, i que l’ànim, i la confiança, de la iniciativa privada, aquella que realment té capacitat per generar ocupació de forma significativa, segueix mantenint-se en nivells baixos quant a expectatives de rendibilitat al risc associat a la seva emprenedoria, i conseqüentment a generar llocs de treball. Unes dades que no podem ignorar, ja que és tant greu un mal diagnosis com endegar tard les solucions, malauradament un binomi que ha caracteritzat amb massa freqüència les actuacions dels responsables del govern de l’Estat. 

Les dades evidencien que la nostra economia no reaccionarà únicament amb la rebaixa del cost del diner i la seva injecció massiva, com ja ha fet el Banc Central Europeu, o augmentant les despeses fins als límits que el dèficit i l’endeutament ho possibilitin. Venim d’un llarg període on hem crescut gairebé un 3% anual, mercès a que el deute extern s’ha multiplicat quasi per 4 en 10 anys, igual que ha crescut el deute de les famílies arribant al 83% del PIB, i de retruc l’endeutament dels Bancs. Unes xifres que expliquen que la ‘riquesa’ dels espanyols es deia a la facilitat d’endeutar-se, mercès a l’euro que facilità l’accés al crèdit a uns tipus d’interès baix, de tal manera que, a l’Estat espanyol, el diferencial interès menys inflació era sovint negatiu.

Espanya ha viscut dels estalvis alies, el creixement del consum intern, la construcció i el turisme amagaven tant la realitat com el baix nivell de productivitat, alhora de competitivitat dels nostres productes.

Les dades del dèficit exterior cridaven a l’alarma però varen esser ignorades, quelcom que no es pot repetir, ja que el model existent està caduc i cada cop més la nostra economia afrontarà la competència dels països emergents. La sortida de la crisi sols s’accelerarà si disposem de productes competitius en els mercats globals. La clau és disposar de productes innovadors, manufacturats amb alts nivells de productivitat i enquadrats en sectors científics i tecnològics emergents (biociència, alimentació, mobilitat, sostenibilidad, robòtica, energies renovables, oci cultural/tercera edat, canvi climàtic, etc), ja que com més consolidada esta la tecnologia o la ciència emprada més difícil és tenir altes cotes de mercat. Per assolir aquest repte, és necessari tant el treball simbiòtic d’empreses, universitats, centres de recerca i administracions, tot reconeixent el baix pes de les nostres exportacions en productes d’alta tecnologia (proper al 1% del PIB) i el petit volum de la major part de les nostres empreses; com afrontar les reformes estructurals requerides (recerca e innovació, mercat laboral, infraestructures, energia, marcs regulatoris, politiques fiscals..), i molt especialment que s’alineïn les voluntats de les patronals i dels sindicats. Tot un conjunt d’aspectes en el que el rol dels governs esdevé clau.

Un escenari complicat,  superable si tots els agents assumeixen el seu rol, i molt especialment el govern de l’Estat que no sols té la responsabilitat d’entomar els desafinaments derivats de les reformes requerides, sinó que també ha d’assumir el rol d’aglutinador de voluntats.

És en aquets escenari, on es fa extremadament difícil entendre les darreres declaracions del govern en el marc del requerit diàleg social. Les afirmacions efectuades sobre el document presentat per la CEOE, tot qüestionant la representativitat dels seus dirigents, no són precisament les que ajuden a endegar una via de futur, les que propicien l’aproximació des de la divergència, el sumar voluntats i teixir complicitats i confiances. El govern es va equivocar en el diagnosi sobre la crisi. La tardança en endegar mesures no va ajudar, ara no es pot equivocar novament, el preu seria de magnitud insostenible, ha d’assumir que la clau és generar ocupació i potenciar la competitivitat, i que per fer-ho necessita tant de la voluntat dels sindicats com de l’iniciativa privada. Sortides de to no són la solució, ja que la vida real no és la dels mítings electorals, la de les picabaralles parlamentaries -oblidades al sortir de l’hemicicle o al apagar-se les càmeres de televisió-; igual que l’economia real i la generació de llocs de treball no esta associada a les pujades especulatives de la borsa.

Antoni Garrell Guiu.

24 de juliol de 2009.

Publicat al diari electronic e-noticies, accés al diari un clic aqui.