Antoni Garrell i Guiu

El primer trimestre de l’any ha finalitzat amb una sèrie de notícies que posen més incertesa en l’horitzó, conseqüentment  incrementen la desconfiança d’aquells que generen llocs de treball, i de la població en general que veu com la taxa d’atur segueix creixent assolint, ja el febrer, la mitjana del 18% que havia augurat el Govern espanyol en el seu Pla d’Estabilitat per al 2010. Les últimes dades i previsions van ser les del Banc d’Espanya que va corregir significativament les previsions del govern, indicant que en el 2010 el PIB es contraurà un 0,4%, pronosticant per a 2011 un creixement d’un 0,8%, un punt menys del que preveu el govern central. Consegüentment s’endarrerirà un any més la creació d’ocupació i l’atur arribarà gairebé al 20%.

Per bé que es tancà el trimestre amb lleugers increments dels indicadors de confiança dels empresaris i consumidors, les noves prediccions evidencien la urgència de que s’adoptin actuacions per evitar que es segueixi debilitant el teixit productiu, i a la vegada s’iniciï la recuperació del potencial de creixement per evitar que la crisi es prolongui més allà del 2011. Un potencial que segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic s’ha retallat, pel que fa a l’economia espanyola, l’equivalent a una retallada del PIB de 10,6 punts, bàsicament per el impacte massiu que ha tingut la crisi sobre els llocs de treball, que representa 8,4 punts del PIB.  Ajudar les empreses a mantenir llos de treball i ser més competitius esdevé clau, i en especial a aquelles empreses amb capacitat de fabricar i exportar productes arreu del mon.

La situació evidencia encara més la necessitat de noves idees i mesures urgents per incentivar les capacitats associades a desenvolupar iniciatives i despertar l’esperit emprenedor, tot trencant la sensació de soledat de les empreses i dels empresaris, prioritzant actuacions per dinamitzar l’economia, per a això s’ha de potenciar l’exportació de productes de valor afegit i incentivar els processos d’innovació en producte; Facilitar la contractació de talent per part de les empreses; Incentivar les inversions en equipaments per millorar productivitat en èpoques de restricció financera; Agilitzar la creació d’empreses minimitzant els tramitis administratius; Incentivar les aliances empresarials, conjunturals o permanents per accedir els mercats globals; i comprometre a les organitzacions empresarials en el procés de suport a les empreses, als seus afiliats.

Actuacions que han d’anar acompanyades de canvis en la forma d’enfocar els reptes per part de les empreses, ja que les noves solucions obliguen també a una actitud nova, més exigent, compromesa i complexa. Les empreses, -i molt especialment les industries tractores de progrés i riquesa social-, han d’actuar inexorablement en tres fronts. El primer: “incrementar o recuperar la productivitat”, el que comporta no renunciar a les requerides actualitzacions de les seves infraestructures, a incrementar la dotació de coneixement dels seus equips humans, i reduir costos amb criteris d’eficiència en un context de sostenibilitat global. El segon és “gestionar la innovació”, assumint que els continus avenços tècnics i científics i l’elevada velocitat de transmissió de coneixements, comporta que la innovació sigui el factor clau per assolir de forma eficient i eficaç la productivitat. Un procés d’innovació que requereix ajustar les seves estructures, optimitzar els processos productius, orientar l’empresa al client i aportar als mercats productes i serveis diferencials gràcies al disseny, que es converteix en l’element fonamental per possibilitar la innovació, especialment en productes i aconseguir el reconeixement dels clients.

En tercer lloc, cal que les empreses assumeixin plenament “la internacionalització”, que en les actuals circumstàncies de restriccions creditícies, elevades taxes d’atur i mercats incerts ha d’entendres com competir i vendre en un món global, recuperant la importància d’exportar, en contraposició a la de localitzar o deslocalitzar processos, una actitud més exportadora que deslocalizadora que obliga a allunyar-se de la competència per cost i centrar-se a incrementar el valor dels productes, cosa que facilita la conversió dels avenços en PIB, avançant en la transformació del model productiu, i el que encara és més important generant ocupació.

Actuar en aquests tres àmbits: productivitat, innovació i internacionalització, requereix saber amb certesa l’objectiu final i a definir les estratègies i les tàctiques per assolir-los. És en aquest context on es requerit que, convençuts de les nostres potencialitats i capacitats, assumint riscos es redefineixin i executin nous plans i actuacions, ja que sols amb ambició i valentia ens podrem reinventar i accelerarem la finalització d’aquesta duríssima travessia del desert, i sortirem enfortits de la crisis, tot mirant plegats amb esperançà el futur.

Antoni Garrell i Guiu.

Sabadell 8 d’abril de 2010. Publicat simultaniamanet al diari de sabadell i al diari electrónic e-noticies.com 

Version Castellana del articulo en web www.esdi.es:  hacer : Un clic aqui  (y seleccionar idioma)

En els darrers mesos han caigut els pilars amb que es sustentava la generació de riquesa i ocupació, una riquesa fictícia que es fonamentada amb un consum exagerat, insostenible, mercès a la disponibilitat de crèdit a uns tipus d’interès gairebé negatius. Un model econòmic que oblidava que la generació de riquesa, de forma sostinguda, requereix d’un teixit industrial potent, capaç de competir en els mercats internacionals i íntimament lligat  als centres de recerca. Poden afirmar que el miratge de la riquesa fonamentada amb una demanda artificial s’ha esvaït. Ara més que mai cal rearmar els nostres pilars de competitivitat i estrènyer la col·laboració entre el mon científic i tecnològic amb el disseny per poder incorporar els seus avenços als productes assolint la competitivitat en els mercats internacionals.

És en aquest context en el que al febrer de 2009 el patronat de la Fundació per l’ESDi (Fundit), presidit pel Sr. Josep Bombardó, va acordar organitzar el primer congrés Internacional de disseny e innovació de Catalunya, amb el lema  El disseny: motor de la innovació i el progrés social. Un congrés internacional, perquè l’economia es oberta i interdependent; un congrés obert perquè sols fomentat la transmissió lliure del coneixement el progrés es factible; un congrés multidisciplinar perquè en ella es sustenta la innovació. Un congrés que evidencies  la capacitat tractora e integradora del disseny; i un congres que potencies les xarxes de relació i col·laboració internacionals tant pel mon científic com empresarial. Uns objectius complexes però necessaris, ja que sols entomant els problemes amb noves visions i noves actuacions, es pot arribar a nous destins, a noves formes de treballar i progressar.

Un progrés que requereix “deixar enrere un model fonamentat en una industria financera que genera bombolles que exploten, per potenciar la industria real que genera bens i serveis”; una industria que requereix, com recorda el president de la FUNDIT, “del treball sinèrgic de totes les disciplines dels sabers, ja que el disseny ha deixat d’esser un valor estètic per passar a ser un valor estratègic, en la mesura que el disseny no és valor afegit: és el valor”.

Sens dubte les expectatives del congres eren moltes, i les 60 ponències i les 7 conferències plenàries, que el configuraven evidenciaven la importància del disseny en un entorn altament competitiva, especialment en als països on l’oferta sobrepassa la demanda i on el nivell de la renda per càpita obliga que la competitivitat no sigui únicament qüestió de preu. Unes societats, i unes economies, en que la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat. Una societat en què les organitzacions afronten els desafiaments de la competitivitat sabedors que només aconseguint l’èxit podran créixer, prolongar la seva existència durant temps, generar ocupació, afrontar problemes complexos, i convertir-se en marques de referència. Reptes que exigeixen cercar l’excel·lència en les activitats mateixes i a no ignorar les fortaleses i debilitats dels competidors.

D’acord a les expectatives, el congrés ha posat de manifest la potencialitat del disseny i la necessitat d’evolucionar de l’egodisseny al co-diseny, en la línia impulsada per l’ESDi des de 2002; també que el disseny no és valor agregat és el valor de les coses; la importància del triangle Disseny-tecnologia-ciència; la importància creixent del disseny multidisciplinari; i la necessitat d’objectivar la subjectivitat per avançar en la gestió el disseny toti articulant una metodologia científica pròpia.

La gran quantitat  de  les idees i els conceptes que s’han transmès obliguen a un rigorós anàlisis per ser assimilats i obrir noves oportunitats i visions als congressistes, individualment, o col·lectivament, mercès a les activitats telemàtiques post-congresuales que incrementaran la interrelació entre ells.

Consegüentment es pot afirmar que el congrés ha superat amb escreix els seus objectius, ja que la qualitat dels ponents i els més de 500 assistents han permès progressar en la relació entre els investigadors en disseny, tecnologia i ciència, amb les empreses que han de convertir el saber en PIB. Apropar encara més al mon universitari a la societat tot incrementant la transversalitat i pluralitat; i a  l’ESDi incrementar el seus treballs ja que, com a primera escola de l’Estat espanyol en disposar de la titulació oficial de disseny, te la responsabilitat de marcar el camí per posar el disseny al mig de tota l’activitat productiva i de progrés social.

El congrés ha finalitat ara és l`hora d’extreure el màxim rendiment, i aplicar les seves ensenyances per fer plenament realitat que El disseny és el  motor de la innovació i el progrés social. De ben segur que tots ho farem.

Antoni Garrell i Guiu
21 de març de 2010

Publicat al diaria avui (versió abreujada) per accedir-hi un clic aquí 

Aquest inici d’any, amb la presidència espanyola de la Unió, s’ha posat en evidència els recels i preocupacions que genera la complexa situació econòmica espanyola, i, també, el fet que la manca de reformes estructurals està comportant que Espanya es quedi enrere de la recuperació ja iniciada pels països capdavanters europeus. Els editorials i articles d’opinió de la premsa anglosaxona i alemanya (The Economist, Financial Times, Die Wel, o Der Tagesspiegel) han estat especialment durs sobre la capacitat de lideratge del president del govern i, en concret, sobre la seva proposta de coordinar més les politiques econòmiques dels països de la Unió. Unes crítiques fonamentades en els indicadors econòmics espanyols que mostren que el creixement del 2010 pot ser negatiu, i en el millor dels casos sols lleugerament positiu, que l’atur no disminuirà i que l’accés al crèdit per a les empreses i els particulars continuarà essent molt complicat. Aquests fets que no poden amagar que per governar la Unió, amb la mirada posada en el 2020, es requereix d’una millor i més àmplia coordinació en la línia que proposà el president espanyol

Europa i la seva actuació estretament coordinada és una assignatura pendent. Igualment resta pendent de resoldre els grans problemes estructurals del model econòmic espanyol, que fonamentava el  creixement en la generació intensiva d’ocupació, oblidant la necessitat que el creixement, tot generant llocs de treball, ha d’estar basat en la utilització intensiva del coneixement sorgit dels treballs de recerca, seguint un procés sistemàtic i continuat d’innovació, en un entorn de màxima productivitat, i amb capacitat per competir en els mercats globals. Una assignatura pendent que esta present, o hauria d’estar-ho, en els moviments preelectorals que ja s’han iniciat a Catalunya.

L’Estat espanyol te pendent de resoldre els problemes que ens han portat a estar a la cua dels països de la UE, el que comporta que se’ns miri amb preocupació. Entenent que la política és acció, cal demanar que es faci política i s’afrontin els problemes reals, aquells que condicionen el futur: el model energètic i de mobilitat; el finançament de la sanitat; la millora de la formació i la valoració de la recerca; el model productiu i industrial; l’adequació del capital humà i de la legislació laboral per evitar l’exclusió del mercat d’una part important de la població, molt especialment dels més joves;  i -entre d’altres- els associats a la multiculturalitat  i la diversitat ètnica. Sens dubte ningú hauria de negar que la tasca pendent es colossal que requereix compromís, esforç, talent, i entusiasme. Una tasca, una acció política, que exigeix eficiència i la implicació dels millors, aquells que amb compromís no defugen els problemes reals i no busquen les aigües tranquil·les de la immobilitat i el curt termini.

Ara més que mai es requerit un govern fort, que sumi voluntats, que parli clar i estableixi les fites i el full de ruta, que entomi els reptes i endegui les reformes; un govern que, administrant el present, governi la construcció del futur; i que escolti el país, que esta expectant, ple de dubtes, però no mancat d’il·lusió.

Per això ara que els partits posen a punt la seva maquinaria electoral, que s’inicien a Catalunya els processos d’elaboració dels programes electorals, cal estar amatent, no sols al que fan i diuen, sinó que també cal estar disposats a aportar, amb generositat, opinió i propostes; cal que els ciutadans donem un pas endavant actuant com a persones compromeses amb el futur per trencar l’endogàmia partidista que impedeix l’assumpció dels reptes reals.

És hora d’un nou tarannà en la definició de problemes, en la identificació de les solucions i en el govern i la gestió de les actuacions,  a Europa i a casa nostra. Si els partits estan obligats a entendre i actuar en aquesta línia, també els ciutadans hem d’exigir-ho, ja que ara -sens dubte- és l’hora de la Política amb majúscula.  Un tarannà diferent, com el que es detectà quant l’Artur Mas va formulà la proposta de la Casa Gran del Catalanisme,  que ara s’hauria d’evidenciar plenament, ja que sols amb propostes sorgides de la participació plural serem capaços de sumar i sortir aviat, i enfortits, de la crisi. De la crisi en sortirem, però la pregunta és com ho farem. I sols ho farem bé si tots assumim compromís i acceptem els reptes.

Antoni Garrell i Guiu
27 de gener de 2010. 

 Publicat al diari electrónic e-noticies: link aquí

[Acceso a la versión en catalan: accés amb clic aquí]

Leyendo las crónicas de los resultados de las sesiones de trabajo de los 27 ministros europeos de Medio Ambiente reunidos en Sevilla, emerge con más fuerza el grave terremoto de Haití que pone en evidencia la fragilidad de los humanos frente a los desastres naturales, ya sean provocados por el estructura terráquea o por la avaricia y la insensatez humana en cuanto al uso de los recursos y la construcción de las infraestructuras, y la vez, los enormes costes en vidas humanas y de destrucción de capacidades de progreso. Desgraciadamente, y como era previsible, en Sevilla, se ha confirmado la lejanía de las posiciones de Italia y Polonia, en cuanto a la propuesta de ampliar las reducciones de las emisiones al 30%, tal como proponen, entre otros, España, Reino Unido, Francia y Alemania. Un hecho que evidencia las debilidades del modelo político de la Unión Europea, y no incrementa la presión sobre Estados Unidos y China en su indispensable compromiso para afrontar el incremento de la temperatura planetaria al acercarnos al 30 de enero, momento en que tienen que enviar al ONU sus planes de emisiones.
En Sevilla se ha vuelto a evidenciar las discrepancias de la Cumbre de Copenhague, una cumbre donde, reconociendo ciertos cambios de posicionamiento y lenguaje de países con China y los Estados Unidos, primaron el egoísmo y los intereses económicos a corto plazo, por encima de las problemáticas asociadas al cambio climático. Un hecho sorprendente, ya que existiendo coincidencia sobre la necesidad de actuar no hay la capacidad de hacerlo, a raíz de las complicidades entre las potencias emergentes con China, Brasil o India con Estados Unidos, unos y otros para no limitar sus potencialidades de crecimiento y la conquista de las oportunidades derivadas de la globalización, especialmente en unos momentos de crisis económica mundial que condiciona la solución de los problemas del presente, olvidando el futuro. Un fracaso que no disminuye por el acuerdo de aportar 30.000 millones de dólares a los países más pobres para afrontar las consecuencias de los desastres de las catástrofes naturales, una aspirina para tratar el cáncer generado por una globalización productiva y comercial sin reglas planetarias. Reglas que no pueden surgir por la obsolescencia de la Organización de las Naciones Unidas frente a los nuevos escenarios y equilibrios económicos y políticos mundiales, los cuales son regidos por nuevos agentes que demandan nuevas reglas e instituciones.

La incapacidad de la ONU para establecer y aplicar las necesarias reglas de juego y mecanismos de supervisión se ha evidenciado en Copenhague, al igual que ha quedado evidenciado, que la falta de reglas fomenta un modelo de desarrollo planetario donde predominan las economías con modelos de protección social y medioambiental minimizados. No es de extrañar en este escenario que las posturas europeas, fundamentadas con un mayor respeto a la persona y los intereses de la humanidad, se vayan alejando de las prioridades y resoluciones.

Desgraciadamente sabemos que es hora de actuar de forma más contundente para minimizar las emisiones de CO2, ya que estamos poniendo en serio peligro el desarrollo de las próximas generaciones por eso hay que redefinir tanto los procesos productivos, potenciando el binomio capacidad de innovación/productividad, disminuyendo el consumo, y la movilidad innecesaria, como las fuentes energéticas, sin olvidar la no emisión y seguridad de la energía nuclear. Ya que es un hecho que si bien los ciudadanos con buen nivel de vida, unos 800 millones de los habitantes del planeta, pueden progresar en el ahorro, no es menos cierto que los 6.000 millones restante no disponen de la energía básica para poder alcanzar una mínima calidad de vida, y la posibilidad de desarrollarse como persona y colectividad.

La falta de resultados y políticas reales es sin duda un reflejo de la situación de crisis en que estamos inmersos, pero también del nuevo orden mundial caracterizado por más incertidumbre, más dependencia del progreso científico y tecnológico, que reduce la necesidad de mano de obra, de la menor confianza en el poder regulador de los mercados libres a raíz de las empresas de alcance mundial, las dudas sobre la bondad de la globalización, y en definitiva, de la fragilidad del binomio mercado administración. Una fragilidad notoria cuando falta una sociedad civil fuerte, cohesionada y con capacidad de actuar como equilibrio de la terna virtuosa “administración empresa sociedad civil”

Una sociedad civil, que, como definimos en el marco fundacional del Cercle per al Coneixement, “… es aquella parte del ámbito privado la actividad de la cual no tiene ánimo lucrativo. Dicho de otro modo, la sociedad civil acaba donde empieza la Administración pública y dónde empieza el mercado (entendido como la actividad que se genera con finalidad lucrativa). Lo cierto es que los tres componentes (sociedad civil, administraciones y mercado) son factores esenciales de toda sociedad humana, sin los que una sociedad no puede desarrollarse. …”.

Sabemos que las problemáticas que afrontamos actualmente sobrepasan la capacidad de las Administraciones y de los mercados, por estos motivos es imprescindible una sociedad civil activa y estructurada, ya que sólo con ella, actuando como contrapoder, evitaremos los desequilibrios y el desánimo social, ya la vez se abrirán nuevas vías y actuaciones de futuro. La pregunta es hasta cuándo nos resignamos el curso de los hechos y a la comodidad de la inacción; hasta cuando los miedos evitarán que asumamos el compromiso. Un compromiso insoslayable, que estamos obligados a afrontar, ya que no tenemos que hacerlo para nosotros, lo debemos hacer por las generaciones que nos han de suceder.

Antoni Garrell i Guiu 
Barcelona 17 de gener de 2007

Versió en Català Publicat a e-noticies. com,  accés amb clic aquí

L’any 2009 ja és historia, un any que alguns diuen per ignorar i que altres considerem que és per analitzar, per prendre consciencia dels deures no realitzats i dels errors, sovint per omissió, efectuats. Comencem un nou any on molts ciutadans han adoptat actituds pròpies de la incertesa que ens envolta, i la majoria expressa manca de confiança en la capacitat dels qui tenen la màxima capacitat de govern, tot constatant que el nou any, si be serà millor a nivell d’evolució macroeconòmic que el que hem tancat, el drama de l’atur seguirà castigant a milions de famílies, i els joves seguiran amb serioses dificultats per endegar amb pas segur, des de la independència, el camí del seu desenvolupament personal i professional.

La nova dècada s’inicia plena d’assignatures pendents, d’intencions formalitzades però no executades per assolir un millor i segur desenvolupament econòmic i social, qui no recorda la declaració de Lisboa del 2000 amb la mirada posada al 2010?; de canvis que han capgirat el futur de la ma d’una crisis financera primer i de sostensibilitat del model productiu desprès. Un dècada en la que esdevé urgent i indefugible no desviar l’atenció dels problemes reals, que obliguen a fugir del egoisme i de l’endogàmia malaltissa, per assumir amb compromís els grans desafiaments.

Desafiaments que exigeixen canvis a molt nivells, i que requereixen de persones que mirin l’horitzó llunya amb ambició, capaços de sumar esforços, canalitzant voluntats per fer el que cal amb independència dels aplaudiments que aixequin. Uns canvis que obliguen a efectuar reformes estructurals en molts camps: energètic, laboral, productius, formatius, de generació i aplicació del coneixement, i molt especialment en els models de governança i de rendiments de comptes. Rendiment de comptes ineludibles especialment per aquells que desenvolupen la seva activitat en l’esfera publica, i que tenen en conseqüència la responsabilitat del govern i administració dels recursos públics i de la sobirania popular.

Espanya no s’ha caracteritzat, en aquest mesos, en que la crisi ens ha afectat fortament, per assumir amb valentia els problemes i tractar simbòticament present i futur, la manca de politiques escaients ha comportat que el nostre teixit productiu s’hagi debilitat, que l’atur hagi assolit xifres dramàtiques, i que es fessin paleses les mancances del capital humà. Uns fets que els ciutadans no poden passar per alt ni tenim que permetre, ja que la responsabilitat mai és delegable, i de ben segur en tenim de forma directa o indirecta una part molt significativa de la mateixa.

Comencem un nou any, un any clau, per dibuixar el futur, ara que la crisis comença a esvair-se en molts països, nosaltres no ens podem quedar fora de la recuperació, la recuperació que arribi arreu i generi ocupació. Tenim el potencial requerit, solament necessitem poder-lo desenvolupar. Per fer-ho hem de construir l’ecosistema que ho permeti, per tant cal fugir de les postures còmodes i continuistes i donar un pas endavant en tots els camps: el professional per fer més competitives les empreses incorporant talent, innovant en producte i obrint-se a nous mercats; en el familiar per inculcar els valors del compromís i l’esforç, sense defugir del necessari sacrifici per assolir els gran reptes; i en el polític exercint el dret de vot per donar el poder a aquells que amb projectes, honestedat i iniciativa puguin actuar com gestors eficients i eficaços.

Antoni Garrell i Guiu
7 de gener de 2010

Publicat al diari digital e-noticies. link a l’article

El darrer baròmetre del CIS ha posat en tercer lloc la preocupació del ciutadans pel comportament de la classe política, aquest és un aspecte no menor i que no es pot menysvalorar ja que el paper dels governs es clau tant per un desenvolupament just i sostenible, com en situacions de crisis com la que es viu on tots miràvem i mirem cap els governs esperant les solucions i el lideratge requerit.

La desafectació política és una realitat que es manifesta en les eleccions, però darrerament, al contemplar les imatges de polítics emmanillats, acusats de prevaricació, malversació de recursos, o blanqueig de capitals, la desafectació esdevé desconfiança tant per la corrupció i les ombres sobre el finançament dels partits, com per la manca de control dels recursos públics. Un conjunt d’aspectes que s’afegeixen a la manca de solucions, per variar el rumb de la crisis, amb politiques apropies i no al rebuf d’altres països. Davant d’aquest escenaris és lògic que la ciutadania es qüestioni la capacitat, l’honestedat  i la vàlua dels governants, i a la vegada analitzi quins són els interessos i les motivacions que condueixen les seves accions.

Tot un conjunt de fets que perjudiquen a la democràcia i condueixen als ciutadans a creure que els representants públics el que volen és el poder, i no el poder per servir a la societat. I és precisament el poder pel poder el causant d’actuacions autoritàries i abusives, el germen de la corrupció, la deshonestedat i la tirania.

Massa sovint la política es centra en la promesa i s’oblida de l’explicació requerida del grau del compliment de les mateixes. La manca del rigorós rendiment de comptes és la raó bàsica pel qual la corrupció és posible. Són setmanes, o mesos, els que es dediquen a analitzar, pactar i aprovar els pressupostos que estableixen les prioritats i les politiques anuals, i sols minuts, en tot cas hores, les que es dediquen a explicar la seva execució. La manca d’explicació genera la opacitat i possibilita les conductes no coherents. Sens dubte, vertebrar mecanismes per rendir comptes al parlament i als ciutadans de forma directa, és una via a no menystenir.

Així mateix davant d’aquest fets, cal una anàlisis acurada, i una reflexió serena, ja que essent cert que hi ha corrupció, el que cal preguntar-te és l’abast de la mateixa. Dels milers de persones que es dediquen la servei públic el percentatge d’aquells que no exerceixen el càrrec amb compromís és percentualment insignificant, un fet a no oblidar ja que, com deia el meu pare pots dies abans de morir, ‘no es pot fer de l’excepció la regla’.

Malauradament són sempre els errors i les actuacions deshonestes les qui encapçalen les noticies, i no les actuacions coherents amb el futur, o aquelles que, sense pensar en la popularitat de les mateixes, s’endeguen per construir-lo, és a dir, s’obliden als milers i milers de politics honestos.

Cal una reflexió rigorosa del paper dels mitjans de comunicació i de la forma de donar les noticies, en especial en les raons per no donar relleu al treball ben fet; també dels qui tenen capacitat de generar debat i configurar opinions; i de les actuacions d’organitzacions empresarials i socials que, renunciant a la independència, practiquen politiques mancades de transparència. Finalment, cal meditar sobre les actuacions dels propis politics i els seus partits. Una reflexió imprescindible, ja que si de forma sistemàtica es desqualifica a la classe política les corrents no democràtiques troben el terreny abonat

És conegut l’esperit de servei que guia a molts dels politics, a pesar de les dificultats que comporta el servei públic, conseqüentment hauríem de reconèixer l’honestedat, capacitat i compromís de l’immensa majoria dels politics; hauríem de considerar les dificultats que comporta esta sempre observat amb minuciositat, i valorar aquells que renunciant a l’ambigüitat, que facilita el missatge, aposten per la claredat i la veritat en les seves intervencions, aspecte lloable quant es detecta en els líders de l’oposició que, fugint de la critica fàcil, exerceixen la responsabilitat de la critica fonamentada en la proposta. Conseqüentment no és legítim ni ètic generalitzar les conductes minoritàries, ja que de fer-ho som corresponsables del increment de la desafectació i de donem força al gresol forjador de conductes excloents.

Més enllà de les actuacions deshonestes que creuen que el fi o el poder justifica els mitjans, o d’aquelles que ignoren les realitats i l’expressió majoritària dels ciutadans. Els ciutadans sabem que la política és l’eina que ens permet la convivència i el progrés, conseqüentment, des del pragmatisme ens cal assumir el compromís i defensar l’honestedat dels politics, tot exigim que els mecanismes de control funcionin i la Justícia actuí amb contundència. De fer-ho o no, ens juguem el futur i la democràcia.

Una defesa als servidors públics que sense oblidar el poder del vot per canviar els governs, consideri tant els qui govern com els qui estan a l’oposició controlant la seva tasca, posant especial èmfasis en reconèixer i valorar aquells que defensen les politiques necessàries en lloc de les populars, ja que és en aquest instant quant s’evidencia amb més força l’honestedat del polític i la seva capacitat de liderar i portar al país a desplegar el seu potencial.

Antoni Garrell i Guiu
24 de desembre de 2009.

Publicat al diari de Sabadell el 15 de gener de 2010

Aquestes dies arrel de la cimera de Copenhaguen sobre el clima, tres aspectes han generat, explicita o implícitament, un ampli consens. El primer és la necessitat de disposar de recursos per afrontar les problemàtiques associades al canvi climàtic, i molt especialment com ajudar als països més afectats i mancats de recursos, països que sofreixen les causes originades per actuacions de tercers. El segon fa referència a la necessitat de potenciar un model econòmic més eficient, que no malbarati els recursos i sigui més respectuós amb l’ecosistema; i el tercer, és el paper clau de la tecnologia, o el desenvolupament tecnològic, per afrontar les problemàtiques.

Sens lloc a dubte, en els últims anys els canvis tecnològics, o millor dit les eines i productes que la tecnologia ha permès desenvolupar, han generat importants canvis en els processos econòmics i relacionals, entre aquest aspectes hi ha la deslocalització, el teletreball i la telepresència, el increment de mobilitat, la telefonia i la computació personal, la robòtica i l’automatització de processos. Canvis originats per la tecnologia que ha possibilitat un increment de la productivitat; una disminució significativa de costos; el desenvolupament de nous productes i serveis més eficients; canvis en la forma d’organitzar-nos, treballar i prendre decisions; la millora de la protecció de la salut, el diagnosi anticipat, i els nous tractaments poc invasius i agressius tot augmentat la seva eficàcia;  i també, no és pot oblidar, una disminució de la ma d’obra poc qualificada simultàniament al increment de la demanda de persones altament qualificades i molt especialment de tecnòlegs i dissenyadors. En definitiva la tecnologia ha permès la transformació de l’economia i la societat cap el que es denomina societat i economia del coneixement.

Difícilment és pot posar en qüestió que estem a les portes d’un mon molt diferent del que coneixem gracies a la tecnologia, el canvis que hem viscut en els darrers 30 anys en són l’evidencia. Un mon que vindrà marcat per una tecnologia que incorporarà amb plenitud intel·ligència artificial per servir millor al desenvolupament humà, i el progrés econòmic i social. Conseqüentment cal entendre la tecnologia intel·ligent com l’integrador dels avenços científics i les potencialitats dels disseny al servei de les persones com l’element clau de futur.

Aquest enorme potencial és el que disposem per frenar el canvi climàtic, la tecnologia que ens ha permès progressar té un gran repte: evitar que caiguem en el precipici del escalfament catastròfic, l’anàlisi objectiu ens hauria de permetre afirmar, almenys a mi m’ho permet, està plenament convençut que podem fer-ho, podem evitar el precipici i sortir enfortits del repte. Per això miro amb confiança a Copenhaguen, però encara miro amb més confiança al poder transformador de la tecnologia al servei de la sostenibilitat i la limitació del escalfament planetari, i perquè no dir-ho clar, crec en el seny dels ciutadans, un seny que s’ha evidenciat en els moments difícils, i que sens dubte ara es tornarà a evidenciar.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona, 14  de desembre de 2009.

Article Publicat a e-noticies,   fer un clic aquí per accedir-hi

Fa uns dies, organitzat pel Club de Roma, vaig assistir a una jornada sobre el canvi climàtic. La jornada va posar en evidencia la urgència de les mesures encaminades a frenar les actuacions que estan provocant unes variacions climàtiques difícilment qüestionables. Desprès del dinar, la conversa ens va portar a recordar al secretari general de la ONU, Ban Ki-Moon, qui el passat setembre explicà en  Ginebra  que l’absència d’una decidida reacció enfront del canvi climàtic ens portava cap l’abisme, tot explicant que el gel de l’Àrtic pot desaparèixer al 2030; unes previsions que es sustenten en els canvis ràpids i intensos que estan succeint en l’Àrtic, els quals sobrepassen les previsions dels models predictius, ja que el nivell de desglaç ha assolit els nivells que es preveient pel 2030 pel Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de la ONU.

L’assistència a la jornada del Club de Roma, celebrada a les portes de la nova Cimera de Copenhaguen, va renovar la meva atenció sobre les noticies del clima i l’augment de les catàstrofes naturals directament relacionades amb fenòmens meteorològics els quals, en opinió de molts experts, tenen una relació directa amb el  l’escalfament  del planeta. Uns canvis perceptibles sobre el paisatge  en certes àrees del planeta con es verifica al visitar-les novament desprès d’uns anys. Èpoques extremadament seques, inundació devastadores  i la continua disminució del gel dels pols que comportarà creixements del nivell del oceans, dibuixen un escenari amb un fort impacte sobre les persones, la seva salut i l’economia,  uns fets que succeeixin mentre una gran part dels ciutadans mira cap un altre costat  ignoraran l’afirmació de Ban Ki-Moon: ” tenim un peu premen l’accelerador i anem cap l’abisme”.   Uns impactes extremadament grans  ja que, segons estimació del Banc mundial el països desenvolupats requeriran gairebé 100.000 milions  de dolares l’any,  en els pròxims 40 anys, per afrontar les problemàtiques si la temperatura augmenta dos graus.

Des de 2007 arrel de publicació del quart informe del grup intergovernamental de experts sobre el canvi climàtic, en el que participaren científics de 100  països,  són menys els que neguen la interrelació  home i  canvi climàtic, tot reconeixent  que la temperatura  augmenta,   i que es  necessari   una resposta conjunta fonamentada amb una decidida cooperació financera i tecnològica a nivell global per implantar una economia no carbonodepenent, tot reduint dràsticament les emissions i a la vegada  frenar la desforestació. Unes evidencies que han portat a Xina a flexibilitzar la seva postura, i als Estat Units a reconèixer-les i arribar a Copenhaguen  amb la promesa de reduir en un 17% las emissions de CO2 al 2020.

Passat demà dia 7  s’inicia una nova cimera sobre el clima,  en font del pessimisme que sembla omplir a molta gent, el que va quedar-me clar en la jornada del Club de Roma és que encara estem a temps de canviar el rumb dels fets, ja que tenim solucions i sols ens cal voluntat política d’aplicar-les. La clau es evitar un escalfament per sobre de dos graus, i es pot fer, la catàstrofe seria superar aquest llinda.

Una voluntat política que cal confiar sorgeixi de Copenhaguen, a pesar de la greu crisis econòmica mundial que canvia les prioritats, ja que és una condició necessària però no suficient ja que requereix, a la vegada, del compromís de tota la ciutadania per obrir un període d’utilització de recursos amb criteris de sostenibilidad mediambiental, el que obliga a redefinir i reinventar la quotidianitat.

És en aquest necessari  canvi de la quotidianitat,  es requerit fer i actuar, no és suficient un cavi d’actituds de la ciutadania, cal també que disposar de les eines o productes requerits, cal conjugar actituds i nous productes. Uns productes    fabricats  mitjançant processos productius sostenibles, amb un òptim i eficient consum de recursos, que considerin els aspectes mediambientals, i el seu  us  eficient al llarg del seu cicle de  vida.  Per aquest motiu la innovació en productes esdevé un dels elements cabdals en la lluita per la sostenibilidad i el futur.

Una innovació que requereix del treball sinèrgic de dissenyadors, tecnòlegs i científics, els quals posin el seu talent i capacitat creativa en dissenyar y fabricar productes que minimitzin   els sobreescalfament planetari, redueixin els impactes mediambientals dels productes al llarg de la seva vida util, i esdevinguin nova matèria primera un cop finalizat el seu cicle d’us.

Politics amb voluntat i valentia per reorientar els marc legislatius i amb capacitat d’assumir el risc associat, ciutadans compromesos amb el futur, i dissenyadors, tecnòlegs i científics que treballin sincrònicament, són els tres components requerits per guanyar la batalla al canvi climàtic i la guerra per deixar un planeta habitable a les futures generacions. Cal esperar que Copenhaguen sigui el dia primer en l’assumpció d’aquest rols,  el dia en que es posaren les bases solides per acabar amb la petrodependència i la malversació de recursos. El dia en que en el dilema canvi climàtic o futur  guanyar el futur.

Antoni Garrell i Guiu
6 de desembre de 2009.

Les dades de l’economia espanyola continuen essent extremadament dolents, no només per l’alta taxa d’atur, també la resta d’indicadors de l’activitat i dinamisme empresarial mostren valors no recordats en molts anys; les dades evidencien la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i els tipus d’interès que fomentaven el consum. A ningú hauria de sorprendre aquestes males dades ja que abans d’esclatar la crisi diversos informes alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals, i fonamentar la seva competitivitat en el cost, en comptes de productes d’alt valor que integressin sistemàticament els avenços científics, les capacitats tecnològiques i les potencialitats del disseny.
Entre aquests informes destaquen el d’Adecco que indicava que el salari mitjà de la Unió es situava en 32 mil euros, 10.000€ per sobre dels espanyols, una distància que no es va reduir en les èpoques de creixement econòmic i generació d’ocupació, ja que entre el 2002 i 2006 només va créixer un 1,3%, mentre que en el d’Unió ho va fer un 3,9%; Un reduït increment igual que el del poder adquisitiu que va pujar únicament un 0,4%. Salaris menors que també afectaven als titulats universitaris, ja que com va explicà l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral cobraven 1.414 €, un import molt per sota dels 4.000€ de la mitjana Alemanya, igual que la taxa d’ocupació que també era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27. També l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes de l’inici de la crisi actual, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% el 2006, un increment llunyà al de la mitjana de la unió que va situar en el 1,5%.

Les causes residien en que Espanya es situava per sota de la mitjana europea, entre d’altres, en despesa en R + D, en nombre de llicenciats en carreres científiques i tècniques, en inversions de capital risc, en exportacions de productes d’alta tecnologia, o en inversió en TIC.

Però tot i aquestes dades, que alertaven de la debilitat i del inadequat del model econòmic, l’economia espanyola funcionava a un alt ritme gràcies al consum intern animat pels tipus d’interès reals (tipus interès financer - inflació) que eren negatius i les facilitats d’accés al crèdit mercès als fluxos provinents de l’estalvi exterior, per això es menyspreaven les alertes i les veus que reclamaven els ajustos requerits per avançar en l’economia del coneixement i la potenciació de la indústria.  

La circulació dels diners, gràcies al crèdit, el qual creixia sistemàticament, comporta una diferència entre diner real i virtual insostenible, generava unes dinàmiques econòmiques clarament desequilibrades ja que en el moment que el flux monetari internacional es…. per continuar un click en el segënt enllaç:     la-crisis-financera-i-el-crac-de-la-economia-espanyola-una-oportunitat-de-futur.pdf

Antoni Garrell i Guiu
1  de desembre de 2009.

______________________________________________

Altres informacions relacionades:

1.- Conferencia:  crisis-i-futur-espluga-de-francoli-3-12-2009.pdf
2.- Cronica de la conferencia: resum-o-cronica-conferencia-3-de-desembre-2009-a-espluga.pdf

Des de fa pràcticament dos anys els indicadors de l’economia espanyola, igual que la de la majoria dels estats, han vingut empitjorant, s’ha passat de ser l’economia europea que més llocs de treball creava, encara que fossin de baixa qualificació, a liderar la desocupació. La perplexitat per la ràpida destrucció d’ocupació ha sorprès la majoria dels ciutadans que volien ignorar, que els indicadors de futur evidenciaven la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i els tipus d’interès que fomentaven el consum.

Entre els informes que alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals figura l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes del inici de la crisi, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% al 2006, un increment llunyà al 7% de Letònia, i al 1,5% de la mitjana de la Unió. En aquest context, tampoc es pot oblidar l’estudi de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació que explicava que el salari mitjà dels titulats universitaris espanyols després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral es situava en 1.414 €, una xifra sensiblement inferior als 4.000 € de mitjana a Alemanya, Suïssa o Noruega, i que la seva taxa d’ocupació era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27.

Amb aquests antecedents, i les prediccions del Banc Central Europeu (BCE) i de l’OCDE que, augmentat les previsions de creixement de l’euro zona, indiquen que a Espanya la sortida de la crisi arribaria amb un retard no inferior a un any respecte als seus socis, no és d’estranyar que la majoria dels agents econòmics i socials mostrin una preocupació, no exempta de pessimisme, al certificar les dificultats de les empreses tant per la debilitat de la demanda interna, motivada per l’alt índex de la taxa d’atur, i la baixa competitivitat dels productes en els mercats internacionals, com pel fet que Espanya s’allunyava de l’evolució positiva d’altres països i especialment d’Alemanya i França. Sens dubte amb la iniciativa privada frenada per la incertesa i la falta de lideratge, una taxa d’atur que se situa al capdavant de l’OCDE, i un dèficit que dificulta les polítiques d’inversió pública, justifiquen les previsions i obliguen tant al necessari pacte social , com a emprendre les reformes estructurals requerides. Dos aspectes urgents si s’assumeix que en els últims mesos hem perdut una part significativa de la nostra capacitat de generar riquesa i no hem millorat el capital humà.

Un capital humà directament vinculat a la formació bàsica i molt especialment a la formació ocupacional i continuada, en aquest aspecte Espanya segueix aplicant un model que ens allunya dels països motors de la Unió, ja que la formació no s’imparteix massivament a les persones en atur, és a dir, no s’aprofita aquest període per augmentar la seva ocupabiilidad. Se segueix en la línia explicada al inici de la crisi pel Euroíndice laboral IESE-Adecco en el qual s’indicava que mentre que la Unió Europea invertia de mitjana en formació per aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 €, a Espanya només s’aplicaven 479 €. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a millorar la productivitat.

Quant a la indústria espanyola recordar que amb la caiguda, a meitat d’any, d’un 25% i de les comandes en un 26,2% en taxa interanual, va acumular deu mesos de caiguda de facturació i un any de contractació de nous comandes. Un fet que hauria d’obligar-nos a prestar especial atenció ja que són indispensables les seves exportacions per disminuir el dèficit exterior i aprofitar l’activació dels mercats d’aquelles economies que han iniciat el camí del creixement. Conseqüentment, la pregunta que molts es formulen és si la indústria serà capaç de resistir la crisi i quin és el seu futur.

És cert, que des de 1970 el pes de la Indústria en el PIB ha disminuït. L’any passat va representar un 17% del PIB, lluny del 34% de 1970 Una tendència similar a la majoria dels països desenvolupats, a causa de la globalització que va facilitar la fragmentació dels processos i la seva localització en els llocs òptims, especialment aquells processos de baixa complexitat tècnica-científica o els que usen intensivament recursos humans. Els processos industrials que s’han mantingut en l’origen són aquells que han afrontat processos significatius d’innovació, especialment en producte, gràcies a esforços en recerca, i que han utilitzat de forma intensiva la tecnologia més avançada, el que permet significatius avenços en productivitat.

La indústria espanyola, per la seva fragmentació i mida, no ha evolucionat d’acord amb aquests paràmetres seguint un model que no aprofita plenament el saber de les persones, o les capacitats de les universitats, el disseny i els centres de recerca, ni les oportunitats dels mercats globals. Una indústria que ha de transformar, incrementant la seva competitivitat i convertint-se novament en autèntic motor de progrés. Una transformació encaminada a aconseguir que sigui més eficient, més innovadora, més competitiva i ràpida a incorporar els avenços tècnic científic. L’objectiu a mitjà termini és incrementar la capacitat de desenvolupar, fabricar i comercialitzar productes complexos d’alt contingut innovador per competir per valor, i alhora diversificar els mercats arribant trencant l’Europa dependència, (el 2008 les exportacions a països europeus van representar el 77 , 3% del total), i aconseguint cotes significatives en els emergents.

Cal un model de desenvolupament sòlid, i la clau resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents i de qualitat, amb un alt contingut tecnològic i amb un disseny adequat, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar polítiques decidides de R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum adequat per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial com en els processos productius recolzant-se en el fet de que tot i el greu deteriorament sofert Espanya i Catalunya segueixen disposant d’una base sòlida per efectuar aquesta transformació. La competitivitat industrial, o el que es el mateix dels productes en els mercats internacional, és un desafiament urgent i prioritari ja que només amb una indústria competitiva pot garantir el progrés social, i assegurar-se la capacitat de participar en els mercats globals mantenint, o augmentant, la quota de mercat i obtenir les plusvàlues que garanteixen tant la rendibilitat de les inversions, com les actuacions en recerca, desenvolupament i innovació. En conseqüència, la sortida de la crisi i el camí del creixement sostenible a mig i llarg termini requereixen d’una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització.

Una política que afronti els desafiaments a llarg termini, canviant la tendència de menysvalorar la indústria i la seva importància estratègica, sense eludir les problemàtiques actuals i en especial aquelles arrelades en la crisi actual. Un suport selectiu especialment dirigit a aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant l’accés als recursos financers, especialment en èpoques de restriccions creditícies, ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat, per preservar tant les eines de creixement i generació d’ocupació, com per afrontar el problema de la balança comercial facilitant la seva expansió, amb especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per el increment de la seva demanda interna. Una política adreçada a potenciar tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com aquelles amb productes subjectes de ser reconeguts i acceptats pels mercats mundials. Actuacions que han d’anar acompanyades dels ajustos legislatius i estructurals que reactivin els canvis interns que permeten la competitivitat fonamentada en la importància del recurs humà, en un alt índex de productivitat i d’innovació, en una òptima estratègia d’aliances per estendre la seva cadena de valor al llarg del procés productiu i de comercialització funcionant sincrònicament amb els mercats.

Una aposta decidida per la Indústria fugint de la demagògia, la confrontació i la inacció que permeti un impuls en aquells camps on hi ha potencialitats reals per afrontar les oportunitats a l’existir una demanda real i no creada pel miratge de la riquesa irreal. Entre ells s’ha de tenir cura dels sectors com la robòtica i la seva indústria auxiliar, les telecomunicacions, l’energia, el tèxtil d’alt nivell i el desenvolupament de no teixits i teixits intel·ligents, l’alimentació, la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut, la mobilitat terrestre no contaminant i l’aeronàutica, i la d’equipament de la llar, prestant especial atenció a l’envelliment de la població. Definir-los és una tasca bàsica, i desenvolupar-los sumant il·lusions i unint voluntats, esforços, i complicitats un repte indefugible

Antoni Garrell i Guiu
President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement

octubre 2009.