Antoni Garrell i Guiu

Aquest estiu és una constant, en totes les trobades amb els coneguts i amics, voler oblidar la situació de crisis que vivim, defugint de les converses que requereixen considerar la situació global, tot donant per garantit que el proper setembre serà especialment complicat per les empreses i per la generació de llocs de treball. Hom té la convicció que hem oblidat que els humans tenim una enorme capacitat per canviar les tendències, mercès a ajustar les nostres actituds i conviccions, de tal manera que el futur s’escriu dia darrera dia, sense donar res per garantit, excepte aquells aspectes que matemàticament són inqüestionables, però això afortunadament pasa molt poques vegades, i quan pasa sempre és per la seqüència de fets previs, de la qual són corresponsables, que han portat a una situació indefugible i incanviable.

Es ben cert que sense els marcs legals i administratius ajustats als nous paradigmes i exigències de la globalització, la societat del coneixement i la liberalització dels mercats, -que en cap cas volen dir baixar la guàrdia quant a la lluita per la sostenibilidad, la redistribució de la riquesa i el dret del treball i dels treballadors-, les accions són més complexes; també és cert que en els cas de l’Estat Espanyol les autentiques reformes segueixen pendents, un fet que no sols dificulta el futur sinó que mina el coratge i les il·lusions que fan possible canviar la no desitjada “lògica successió dels fets”. Mentre la crisi s’expandeix, transversal i verticalment, en la societat espanyola el govern no acaba d’assumir el risc de les profundes i necessàries reformes, els sindicats, o alguns dirigents sindicals, semblem sovint més preocupats dels drets dels treballadors amb contractes fitxes que pels centenars de milers de joves que lluiten per guanyar-se un lloc de treball i traçar el camí del seu futur; i una patronal, o millor dits alguns dirigents empresarials, que sembla algunes vegades haver oblidar la importància del capital humà, l’esperit de risc de l’activitat empresarial, la necessitat d’entrellaçar esforços i sumar complicitats.

Unes reformes necessàries que requereixen de visió de futur i generositat, ja que els moments que vivim són excepcionals, obligant-nos a mirar el passat buscar referències com recuperar l’esperit de juny de 1981 quant govern, patronal i sindicats, amb la complicitat de totes les forces politiques, signaren l’acord que, emulant els pactes de la Moncloa, permeteren frenar la destrucció empreses i llocs de treball, i endegar la senda de la recuperació econòmica.

Però mentre el pacte socioeconòmic no arribi, mentre la legislació no s’ajusti las nous requeriments, mentre la banca no faciliti el necessari crèdit per l’activitat econòmica, mentre milions d’aturats esperin la seva oportunitat de treball,…, soc dels qui crec que no podent resignar-nos i hem de tenir confiança en la nostra capacitat de modificar l’esdevenidor, ajustant el nostre comportament, mercès a la nostra formació, empenta, capacitat de sacrifici i esforç, -el be més preuat dels humans-, ja que si ho fem, si passem de la convicció a la responsabilitat podem capgirar la tendència, conseqüentment, foragità la manca d’il·lusió i la resignació, que omple les ments i el cor de molta gent que accepta com un fet invariable e inevitable les dificultats enormes de la popera tardor.

En aquets context no es pot oblidar, hauríem que posar-los en valor, els signes de canvi de tendència dels països que han assumit amb visió de futur i amb compromís les dificultats: treballant més, ajustant horaris, essent més productius, alterant les prioritats, ajustant els marges, potenciant els sectors intensius en coneixement, sens oblidar aquells intensius en ma d’obra, optimitzant els procediments per ser més productius, administrant amb cura, sense malversar cap recurs, fent dels períodes d’atur moments de potenciació del capital humà amb plans de formació; Tampoc podem oblidar la potencialitat de les persones, especialment en els moments difícils, per axó, una mirada introspectiva permet afirmà que el nostre país ara te el nivell de formació millor que mai ha tingut, si be que és sensiblement millorable, que disposa d’unes infraestructures millorables però que permeten una bona mobilitat d’informació, mercaderies i persones, que disposa d’una solida base empresarial i d’emprenedoria amb un alt nivell d’obertura, i també unes universitats modernes compromeses amb la recerca la innovació i el desenvolupament del país.

No hi ha motiu per acceptar la infal·libilitat de les tendències, no hi ha motiu per acceptar que la tardor serà extremadament complicada, que ho serà, si d’una vegada per totes tots i cadascun de nosaltres interioritcem la necessitat d’autoexigir-nos el màxim nivell d’esforç i innovació en el nostre treball de forma continuada, creixent-nos en les dificultats; si desenvolupem la capacitat d’escoltar i aprendre, tot valorant les nostres capacitats i superant les limitacions tot obtenint la polivalència; si assumim que tot es pot fer de forma diferent i millor, en especial si creiem i confiem en les potencialitats del treball en equip multidisciplinari i plurals, si fem nostre la màxima de que el futur és el nostre punt de trobada, i exigim amb vehemència que les administracions ens facin les coses fàcils.

Ara és hora de d’alçar la vista, de no caure en el desànim, és hora d’emprendre el viatge cap el futur, transformant la convicció en l’acció derivada de la responsabilitat, és hora, manllevat les paraules al poeta Joan Maragall, “ de no perdre mai el nord, de no deixar-se du’ a la tranquil·la aigua mansa de cap port”, cal afrontar risc, no esperar de lideratges aliens, i d’assumir cadascú el seu rol per canviar un futur no escrit.

Antoni Garrell i Guiu

10 d’agost de 2010

Publicat a e-noticies.com, acces al diari amb un clic aquí

La celebración de los primeros 20 años de existencia de la FUNDIT i de ESDI celebrados en pasado 2 de julio fueron una evidencia del compromiso de la empresa en General, i de la Industria en particular, con el diseño entendido como uno de los factores clave que permite la innovación en producto y la competitividad de los mismos en los mercados internacionales. Mercados que exigen productos cuya decisión de adquisición y consumo reside en su  coste, y a la vez productos diferenciales y altamente innovadores al integrar simbióticamente los avances científicos y tecnológicos, con un diseño que considera los requisitos funcionales, antropológicos, culturales, económicos, sociológicos y ecológicos, conjuntamente con las potencialidades de los materiales, colores, texturas y formas.

Innovación en producto desarrollada en el seno de empresas altamente productivas para poder competir en un entorno complejo, asimétrico, cambiante y desregularizado. Productividad que exige tener especial cuidado con las  relaciones interpersonales y la atención a los clientes; es decir, se requieren equipos humanos cohesionados en el que, buscando la excelencia, coexisten compromisos, habilidades, conocimientos, actitudes, y liderajes diversos.

Los equipos humanos son especialmente importantes en las economías avanzadas y en las sociedades prosperas, ya que estas deben basar su competitividad en la innovación, en contraposición a la competencia por precio propia de los países emergentes. Consecuentemente  son requeridas personas altamente creativas,  dotadas de los conocimientos abstractos, que posibilitan continuar desarrollándose comprendiendo e incorporando los avances científicos y los cambios sociales; con un amplio dominio  de los conocimientos instrumentales que permitan extraer con eficiencia y eficacia las potencialidades de las herramientas tecnológicas; y dotadas de los valores actitudinales que facilitan el trabajo interdisciplinario en equipos heterogéneos y plurales que afrontan, en libertad y esfuerzo, la mejora de lo existente y la creación de lo nuevo.

Es en ese contexto, en que debe encuadrarse el rol del diseñador y en el que se puede y debe preguntar que habilidades requiere un diseñador que tiene la mirada puesta en los desafíos del tercer milenio, y el convencimiento de que el destino de la humanidad, como indicó el filosofo Vilém Flusser en su libro  “Filosofía del diseño”, depende básicamente del diseño. Asumir ere rol, requiere aceptar que el proceso de diseño, diseñar, implica una enorme responsabilidad, ya que por un lado el diseño aporta valor diferencial, gracias  a conjugar, de forma armónica, la seducción que otorga el diseño, con la integración en los productos de los avances científicos y tecnológicos que los dotan de valor y diferenciación; y por otro evita la exclusión por motivos culturales, formacionales o de género, ya que el diseño determina, en última instancia, quien puede acceder a los productos y servicios, el valor añadido o generación de riqueza, quien se puede beneficiar, el grado de respeto medioambiental y consumo de recursos, y en definitiva la generación de progreso y desarrollo socioeconómico.

Los diseñadores actuales no sólo requieren una elevada capacidad creativa, deben ser poderla canalizar hacia la innovación, para ello, deben  ser capaces de observar, analizar y sintetizar para aportar soluciones a los problemas existentes o evitar que surjan de nuevos, consecuentemente son personas que han interiorizado el riesgo de lo desconocido, de la ‘curva imposible’, del material y las herramientas que abren nuevas alternativas; personas conocedores de que la mejor solución surge del trabajo metódico y continuado, y que todo producto tiene fecha de caducidad por lo que la mejora es siempre posible. Personas que cuidan su formación, que comparten, analizan y debaten; que observan y se informan de lo que ocurre día a día sabedores de la relación directa entre la realidad y los cambios y prioridades sociales. Personas que miran más allá de su campo visual y que, trabajando en equipo, son capaces de redescubrir el presente y escribir el futuro.

Siendo tan elevada la responsabilidad de un diseñador, uno se pregunta en que se fundamentan algunas afirmaciones que colocan el diseño en una segunda línea de prioridad. Sin duda minusvalorar el rol del diseñador, y del diseño, únicamente se pueden fundamentar en la ignorancia de los retos actuales y los desafíos del futuro, en la no valoración del talento, o en que solamente con buenos diseñadores el progreso técnico científico se convierte en progreso social.

Actitudes o afirmaciones que no reconocen el papel del diseño sólo se justifican en economías no avanzadas, en las que el progreso colectivo es una tenue luz en el horizonte lejano. Pero en todas las sociedades prosperas, las que trazan el camino para conseguir altas cotas de progreso y bienestar de los ciudadanos, el diseño esta en el centro de las decisiones y las actividades. Por ello las empresas valoran comprometidas con el futuro apuestan por el diseño, y requieren de diseñadores de asumir el rol de los lideres del cambio, el progreso y la innovación desde la pluralidad i la divergencia enriquecedora.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la FUNDIT

4 de agosto de 2009.  

 Publicat a la web de l’ESDi, clic aquí

L’inici de vacances és un bon moment per resoldre els temes pendents, són gestions diverses o compres que podien esperar, que confies efectuar ràpidament, comptant amb la professionalitat dels qui tenen que atendre’t. Aquest era el meu cas, el dissabte em vaig adreçar a l’oficina de correus a recollir un certificat; en el mostrador un empleat atenia a un client que tramitava un gir postal, un altre a una persona que volia enviar un certificat, un tercer es movia entre el seu lloc de treball al mostrador i  unes taules, aparentment buscava un paquet. Uns instants desprès els dos empleats que atenien als clients s’aixecaren, a una crit del tercer, i es posaren a mirar un document, la situació, amb i anades i tornades a una sala interior, s’allargà uns 5’, els tres clients ens miraven en silenci; quasi  20 minuts desprès d’haver arribat a correus sortia amb el meu sobre,  nerviós davant de la manca productivitat i sensibilitat amb els temps dels clients.

Uns 45’ minuts més tard entrava en un gran magatzem i m’adreçava a la secció de mobiliari, vaig trobar els que necessitava, cap venedor estava a la secció, en la secció contigua vaig demanar ajuda, per dos cops vaig escoltar pels altaveus la petició que el personal de la secció de mobiliari acudissin al seu lloc, desprès de més d’un quart d’hora, i dos visites més a informació indicant que volia fer la comanda, sortia de la botiga cansat d’esperar i sense que cap persona acudis a la meva petició.

En tornar a casa, tenia al meu pensament  la baixa productivitat de les tres hores invertides, i que malgastar el temps és incrementar el cost al no ser productiu, vaig contraposar-ho amb el dia anterior quant vaig entrevistar-me amb Cristina Roselló, titular d’un estudi d’arquitectura a Montblanc, un amic m’he l’havia recomanat, la vaig trucar el dijous per demanar-li veure’ns, a ser possible el dia següent, ella tenia l’agenda complicada, però amb la celeritat del eficient professional que sap detectar les problemàtiques, i que viu amb plenitud la professió, va ajustar l’agenda tot considerant la meva. El dia següent, en menys de mitja hora solucionarem els temes que portaren a veure’ns.

Poden considerar que el temps dedicat en recollir el certificat i el frustrat intent de compra, són anècdotes isolades, però malauradament no ens són estranyes, ja que molts hem sofert fets similars, quelcom comprensible en moments d’hiperactivitat però difícil d’entendre quant l’activitat comercial baixa, les dificultats de les empreses creixent, i l’atur omple de desencís a moltes famílies, sense oblidar que aquests darrers mesos la paraula competitivitat està present arreu,  igual que la necessitat de no menysprear cap oportunitat ni cap mercat, ja que la competència és cada cop més global, agressiva i solvent, el que obliga a assolir l’excel·lència en el binomi virtuós eficiència i eficàcia, que comporta fer les coses amb el mínim cost per assolir els objectius establerts.

El conjunt d’elements que conflueixen en el repte de la competitivitat són diversos: el cost dels recursos, el disseny i la tecnologia incorporada, el grau d’innovació implícita o explícitament reconeguda, la demanda real o induïda …, però entre ells, ningú posa en dubte, la importància de la productivitat que vol dir “fer més amb menys”, especialment en moments on la demanda es redueix i la disminució dels marges s’imposa, quelcom que comporta treballar amb els procediments adequats a les eines tecnològiques i materials emprats; disposar dels coneixements requerits, i una actitud òptima en front del treball i els clients, raó d’esser de l’activitat empresarial, sense clients no hi ha activitat econòmica, igual que sense productes no hi ha transaccions.

Aptituds i actituds són els dos elements claus, i evidencien la importància del capital humà en tota activitat. Un recurs clarament millorable a l’Estat, tant en el que fa referència a les aptituds com s’evidencia amb els fracàs escolar, l’abandonament universitari, els diferencials quant a formació continuada respecte la mitjana europea; com en les actituds  concretades en la cultura del esforç, la iniciativa, la voluntat de millora, i les relacionals interpersonals.

Millorar la productivitat comporta assolir una actitud coherent enfront dels problemes, conseqüentment treballar les actituds és fonamental en tot el procés d’aprenentatge, però també el repte de les empreses, de les administracions i de tots i cadascun de nosaltres, ja que sols amb una actitud compromesa i valenta els desafiaments impossibles s’esvaeixen, i el futur deixa d’esser una quimera al fer-se realitat el ‘yes we can’ del president Obama.

Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2009.

Publicat a e-noticies.com, el dia 2 d’agost de 2009.  

Aquesta setmana hem conegut que en el segon trimestre l’atur ha crescut en més de 126.000 llocs de treball, una xifra molt llunyana del brutal increment d’aturats del primer trímetre. Una dada que pot ser analitzada com que la crisi ja esta tocant fons, o enquadrar-la en un període que, impulsat per el turisme, sol ser creador de llocs de treball. Si ho fem amb aquesta òptica, cal reconèixer que la nostra economia segueix tenint problemes greus per generar llocs de treball, i que l’ànim, i la confiança, de la iniciativa privada, aquella que realment té capacitat per generar ocupació de forma significativa, segueix mantenint-se en nivells baixos quant a expectatives de rendibilitat al risc associat a la seva emprenedoria, i conseqüentment a generar llocs de treball. Unes dades que no podem ignorar, ja que és tant greu un mal diagnosis com endegar tard les solucions, malauradament un binomi que ha caracteritzat amb massa freqüència les actuacions dels responsables del govern de l’Estat. 

Les dades evidencien que la nostra economia no reaccionarà únicament amb la rebaixa del cost del diner i la seva injecció massiva, com ja ha fet el Banc Central Europeu, o augmentant les despeses fins als límits que el dèficit i l’endeutament ho possibilitin. Venim d’un llarg període on hem crescut gairebé un 3% anual, mercès a que el deute extern s’ha multiplicat quasi per 4 en 10 anys, igual que ha crescut el deute de les famílies arribant al 83% del PIB, i de retruc l’endeutament dels Bancs. Unes xifres que expliquen que la ‘riquesa’ dels espanyols es deia a la facilitat d’endeutar-se, mercès a l’euro que facilità l’accés al crèdit a uns tipus d’interès baix, de tal manera que, a l’Estat espanyol, el diferencial interès menys inflació era sovint negatiu.

Espanya ha viscut dels estalvis alies, el creixement del consum intern, la construcció i el turisme amagaven tant la realitat com el baix nivell de productivitat, alhora de competitivitat dels nostres productes.

Les dades del dèficit exterior cridaven a l’alarma però varen esser ignorades, quelcom que no es pot repetir, ja que el model existent està caduc i cada cop més la nostra economia afrontarà la competència dels països emergents. La sortida de la crisi sols s’accelerarà si disposem de productes competitius en els mercats globals. La clau és disposar de productes innovadors, manufacturats amb alts nivells de productivitat i enquadrats en sectors científics i tecnològics emergents (biociència, alimentació, mobilitat, sostenibilidad, robòtica, energies renovables, oci cultural/tercera edat, canvi climàtic, etc), ja que com més consolidada esta la tecnologia o la ciència emprada més difícil és tenir altes cotes de mercat. Per assolir aquest repte, és necessari tant el treball simbiòtic d’empreses, universitats, centres de recerca i administracions, tot reconeixent el baix pes de les nostres exportacions en productes d’alta tecnologia (proper al 1% del PIB) i el petit volum de la major part de les nostres empreses; com afrontar les reformes estructurals requerides (recerca e innovació, mercat laboral, infraestructures, energia, marcs regulatoris, politiques fiscals..), i molt especialment que s’alineïn les voluntats de les patronals i dels sindicats. Tot un conjunt d’aspectes en el que el rol dels governs esdevé clau.

Un escenari complicat,  superable si tots els agents assumeixen el seu rol, i molt especialment el govern de l’Estat que no sols té la responsabilitat d’entomar els desafinaments derivats de les reformes requerides, sinó que també ha d’assumir el rol d’aglutinador de voluntats.

És en aquets escenari, on es fa extremadament difícil entendre les darreres declaracions del govern en el marc del requerit diàleg social. Les afirmacions efectuades sobre el document presentat per la CEOE, tot qüestionant la representativitat dels seus dirigents, no són precisament les que ajuden a endegar una via de futur, les que propicien l’aproximació des de la divergència, el sumar voluntats i teixir complicitats i confiances. El govern es va equivocar en el diagnosi sobre la crisi. La tardança en endegar mesures no va ajudar, ara no es pot equivocar novament, el preu seria de magnitud insostenible, ha d’assumir que la clau és generar ocupació i potenciar la competitivitat, i que per fer-ho necessita tant de la voluntat dels sindicats com de l’iniciativa privada. Sortides de to no són la solució, ja que la vida real no és la dels mítings electorals, la de les picabaralles parlamentaries -oblidades al sortir de l’hemicicle o al apagar-se les càmeres de televisió-; igual que l’economia real i la generació de llocs de treball no esta associada a les pujades especulatives de la borsa.

Antoni Garrell Guiu.

24 de juliol de 2009.

Publicat al diari electronic e-noticies, accés al diari un clic aqui.

El dimecres passat al finalitzar una reunió, un dels assistents va comentar que amb la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera es tancava el llarg període de negociació per assolir el nou finançament, tot indicant que ara si que es podria governar ja que fins ara tota l’acció política estava condicionada per aquest procés. Un altre dels assistents va dir que era un excel·lent final ja que a més dels quasi 4.000 milions es reforçava el tripartit i es donava estabilitat al govern de Rodriguez Zapatero; una tercera persona, tot dient que no entenia tanta eufòria, va recordar la emissió de deuta de la Generalitat del passat gener, i que l’únic import que estava assegurat eren els 2.100 milions del 2009, la resta, especialment els  3.800 milions pel 2012, estaven molt condicionats a l’evolució econòmica i al increment dels impostos; un altre afirmà que qualsevol anàlisis tindria que fer-se d’acord a les potencialitats del Estatut i els recursos requerits pels serveis socials i els associats a la transformació del model productiu, molt especialment per reprendre la creació de llocs de treball tot incrementant la seva qualificació i la competitivitat en els mercats globals.

Certament un dels desafiaments més importants és la generació de nous llocs de treball, i aquests hauran de sortir de noves empreses en sectors amb demanda real, no aquella fictícia originada per tipus d’interès reals negatius. Empreses que sorgiran de l’esperit emprenedor de gent del país, o per atracció d’empreses i iniciatives foranies. És fonamental dons disposar dels factors clau requerits en el moment de crear una empresa o decidir la seva localització, atenent-nos a l’European Cities Monitor aquest són la disponibilitat de personal qualificat; l’accessibilitat als mercats, clients i proveïdors, les infraestructures de telecomunicació; i les connexions o mobilitat nacional i internacional, aquests factors van seguits dels associats als costos del personal, les politiques governamentals, i la qualitat de vida.

Crear empreses, llocs de treball, amb criteris innovadors esdevé el camí per reprendre la senda del creixement econòmic i del benestar, un fet que comportarà que el model econòmic varií profundament en els propers anys, ja que la innovació, la produccitivitat, l’increment de la internacionalització i l’eficiència seran els motor d’aquesta transformació. En aquest context no podem oblidar que tenim molts deures a fer i molts son els recursos necessàries, ja que l’Estat espanyol disposa d’una economia d’innovació moderada, segons els estudis de la Comissió Europea, i que sense canvis radicals es tardaran dècades en assolir el nivell dels líders, ni tampoc podem oblidar que en opino del World Economic Forum el sector privat Espanyol tindrà dificultats en incrementar el nombre de multinacionals a curt termini, i en conseqüència gaudir de les oportunitats globals, sense ignorar que en els darrers anys hem descuidat a la industria i que sense industria la recerca es convergeix en PIB, ni es fomenta la innovació, ni s’assoleix una presencia internacional significativa.

Avui ja no és suficient ser creatiu, cal esser innovador i per això fa falta un alt nivell de coneixements, i dominar les eines tecnològiques, aquest es un aspecte a considerar, perquè el sistema productiu gaudeixi dels retorns de l’important transformació que ha estat sotmès el sistema espanyol d’innovació en la última dècada. Cal dons potenciar la dotació de capital humà per permetre un creixement significatiu de la economia espanyola, afrontat alhora tots els desafiaments actuals.

Amb la convicció de que son necessàries grans reformes per vertebrar el futur, tot augmentant la inversió pública per minimitzar els impactes de la crisi i facilitar la recuperació, sense disminuir les politiques socials, en especial en èpoques amb  tasses d’atur insostenibles, és com hauríem d’analitzar el recent pacte sobre el finançament, tot verificant si ens aporta els recursos requerits, -uns recursos que per altra banda son nostres com ho certifica el dèficit fiscal-, sense abocar-nos a un dèficit que ens hipotequi el futur. Un pacte que no es pot contemplar bàsicament en funció de la màgia d’una xifra estimada a 4 anys, sobre la qual la Ministra Salgado no s’ha pronunciat ni formalment compromès.

Soc del que estic convençut de que el resultat de la negociació efectuada pel Conseller Castells ha assolit el millor resultat possible en l’actual conjuntura econòmica, la seva trajectòria professional i personal ho certifiquen, però sense dubtar que és el millor resultat possible i un finançament millor del que teníem fins ara, hom creu que el resultat del acord és insuficient i no permet abordar plenament les multiproblemàtiques actuals, sol cal considerar el dèficit de la Generalitat i les obligacions necessàries de despesa que per garantir el avui dificulten el dema.  Essent una millora important, però encara insuficient, caldria no caure en el cofoisme i reconèixer aquest fet, tot mirant si a la llum de l’Estatut el finançament ha assolit tot el potencial que d’ell es deriva, ja que si aquest no és el cas, hauríem d’acceptar que no pot ser un punt i final.

Acordat el finançament, i sense renunciar a que es compleixi plenament l’Estatut, (per això són d’agrair les veus que ens recorden les potencialitats no assolides, i el no compliment d’una llei orgànica com és l’Estatut),  ara és hora d’entomar el futur sabent el volum de recursos possibles en funció de d’evolució econòmica, les potencialitats i debilitats existents, i la previsible pujada d’impostos que condicionarà les activitats. En aquesta planificació i determinació de prioritats, que el nou finançament obliga i ajuda, caldria no perdre de vista els problemes existents i la insuficiència dels recursos disponibles. Ara cal  governar amb la mirada posada en l’horitzó llunya, aquell que va més enllà de les eleccions i les legislatures, ja que sols d’aquesta manera combinant present i futur; inversió i despesa social; protecció dels drets dels treballadors i capacitat de generar llocs de treballs; recerca i indústria que la converteix en PIB; dotació de capital humà i producció; consum i estalvi; i oportunitats pels joves, tot mantenint la cohesió social el futur és possible i l’esdevenidor serà ple.

Antoni Garrell i Guiu
18 de juliol de 2009

Aquest article ha estat publicat simultàniament al diari electrònic e-noticies.cat, per accedir-hi un clic aqui.

 Complir anys sempre es un moment especial, tant per les persones com per les institucions, ja que són instants per analitzar les fites assolides, avaluar el grau de compliment dels objectius, i revisar els nous desafiaments a afrontar. Complir anys, és progressar en el coneixement que et dona la maduresa, i en el cas de les institucions, un camí que no té sostre ja que, a diferencia dels humans, les institucions poden no arribar mai a la tardor de la seva vida, preludi de la decadència  que condiciona la capacitat i condueix a la seva desaparició; ja que les organitzacions tenen capacitat plena de renovar-se i regenerar-se dècada darrera dècada. Es pot afirmar, que les institucions poden mantenir-se contínuament amb l’esperit, les il·lusions  i l’empenta dels 20 anys, amb l’experiència i solvència dels 50, i la saviesa i el seny dels 60.

Joventut i maduresa és un binomi assolible per les institucions compromeses, simbiòticament, amb les arrels i l’esdevenidor; amb l’ahir, el avui i el demà. Un repte que hauria d’estar present en tota institució,  però que obliga encara més a aquelles que centren la seva activitat en el suport al desenvolupament cultural o econòmic de la societat, i molt especialment a les institucions docents de grau superior que, conjugant recerca i docència, permeten avançar en el domini del saber i en convertir coneixement en progrés social.

Amb l’agraïment pel molt que s’ha rebut i en les persones que ho han fet possible, i conscients del que comporta complir anys per tota institució,  afrontem il·lusionats la celebració dels primers vint anys de la Fundació pel Disseny tèxtil i de l’Escola Superior de Disseny ESDi. Vint anys, en els que  mercès a l’entrega de tots aquells que al llarg d’aquest anys han col·laborat amb l’ESDi, ha estat present la voluntat de treballar amb compromís, l’esperit de superació, les il·lusions i la força pròpia dels 20 anys.

Unes característiques adquirides en aquests anys i que han de seguir caracteritzant-nos; estem en el camí d’assolir la maduresa que et permet afrontar les complexes  cruïlles que la successió  dels fets comporta, i disposem de la saviesa que el consell executiu i el patronat aporta,  conseqüentment tenim l’obligació de no malbaratar aquests potencials, posant-los al servei dels estudiants  que  confien  amb  l’ESDi,  al escollir-la per assolir els coneixements i aptituds requerits  per afrontar amb èxit els reptes com a dissenyadors, amb els seus graduats per ajudar-los tant a mantenir els seus coneixements actualitzats, com per vertebrar la seva indispensable xarxa de contactes; amb els emprenedors donant-los-hi el suport requerit  per minimitzar els entrebancs i ajudar-los a consolidar la seva iniciativa empresarial; amb les empreses i institucions que varen fundar-la o que dia a dia permeten la simbiosis requerida entre universitat i societat tot facilitant les practiques dels alumnes, la transferència de coneixements, i aportant recursos per facilitar la política de beques de grau i postgraus o doctorats; sense oblidar que cal estar amatent a les demandes de la societat en general, en especial la més propera,  que necessita una universitat compromesa amb el territori i la seva gent.  

Els vint anys de l’ESDi són un petit pas en favor del disseny i la innovació, un període per recordar i aprendre, una base per recolzar-nos i seguir treballant, sabedors que el futur obliga, els alumnes i graduats ho exigeixen i la societat i les empreses ho requereixen. Seguir treballant amb compromís i entrega, ja que  sabem que és el futur el que ens aplega i els seus desafiaments els que ens guien.

Antoni Garrell i Guiu
Director General Fundació FUNDIT
Escola Superior de Disseny ESDi

Publicat a la web de l’ESDi arrel el dia 2 de juliol arrel del acte central dels 20 anys, accés al site 20 anys d’Esdi

El govern de l’Estat acaba fer públic les dades de l’escenari macroeconòmic   que malauradament no millora, obligant a noves mesures per afrontar les problemàtiques. Un fet que recorda que segueixin pendents les reformes estructurals que ens haurien de permetre sortir enfortits de la crisi, unes reformes que, sense oblidar la prioritat que cal atorgar als dramàtics problemes que origina l’atur, no poden ser sistemàticament demorades, ja que són la base per la vertebració del model econòmic que permetria, creant ocupació, generar la riquesa que garanteix el progrés social i la qualitat de vida.

No ens hauríem de sorprendre de les actuals dificultats, ja que el nostre model de creixement estava predestinat a un final dramàtic per l’excessiu pes del consum i el fort endeutament extern; però no hem d’oblidar el nivell d’obertura de la nostra economia (posició 17è en el ranking d’exportadors mundials) una bona base per afrontar el futur encara que, conjunturalment, estiguem afectats pel retrocés del volum del comerç que segons Organització Mundial del Comerç arribarà aquest any al 9%, la major disminució des de la Segona Guerra mundial. Una reducció d’exportacions que afectarà tan a les procedents dels països desenvolupats, que disminuiran un 10%, com les dels països emergents que cauran entre un 2% i un 3%.

Per dinamitzar l’economia, generar ocupació i capgirar el dèficit extern cal aprofitar la capacitat exportadora per guanyar cotes de mercat amb productes innovadors i de qualitat. Aquest és un fet inqüestionable que requereix una decidida aposta per l’industria d’alt valor, tot canviant la forma de pensar i actuar amb la finalitat de centrar-nos en un procés d’innovació continuat, especialment en producte, basat en la creativitat.

En aquest procés competitiu el disseny esdevé l’element nuclear per la seva capacitat transformadora, que està en el cor de tot procés d’innovació, i per ser una disciplina que permet afrontar activitats econòmiques qualificades. Per fer realitat les potencialitats del disseny són necessaris persones amb una capacitat innata per la creativitat i a la vegada amb una solida formació. Capacitat de “fer” i “saber fer” és un binomi indissoluble. Capacitat de fer per haver interioritzat el disseny i el procés creatiu com una forma de desenvolupament vital, -vocació-, i saber fer per canalitzar la potencialitat creativa cap la consecució de resultats òptims, tot considerant els avenços tècnics i científics i a la vegada les necessitats de progrés i benestar social.

Aquets binomi comporta que els dissenyadors tinguin una enorme responsabilitat i a la vegada l’assumeixin sense complexes, ja que ells són claus pel desenvolupament. Una enorme responsabilitat, -la dels dissenyadors, i dels futur dissenyadors que s’estan format en els centres universitaris de disseny-, que obliga que integrin en el seu tarannà tres aspectes claus: capacitat d’arriscar-se, esforç continuat, i aprenentatge permanent. La capacitat d’arriscar-se per fer possible l’impossible, el treballar incansablement per no descartar alternatives, sabent que la primera idea és sols la primera proposta, i l’aprenentatge  permanent per incrementar la capacitat d’observar, analitzar i proposar, ja que els resultats són per un igual intuïció, reflexió i mètode.

Avui tots reconeixem la importància del disseny, pedra angular, des de fa anys, de les empreses i societats més avançades. Lluny han quedat les èpoques en que la professió del dissenyador es considerava quelcom secundari a l’activitat dels enginyers i arquitectes, els primers com a professionals centrals per la innovació, i els segons com els màxims exponents de la creativitat tot preservant l’essència cultural. Serveixi com exemple de la creixent importància del disseny dos noticies d’aquest més de juny, la primera fa referència al treball de la Comissió Europea “Design as a driver of user-centred innovation” que te per objectiu identificar la via optima per posar el disseny com par integral de les polítiques Europees de innovació, un treball que incorpora una enquesta oberta que finalitzarà el proper dia 20. La segona succeí el passat dia 8 amb la signatura per part de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, del conveni amb Banesto per posar 100 milions d’euros a disposició de projectes d’inversió en disseny; una iniciativa que reconeix la importància innovadora del disseny, quelcom esperat si considerem que al gener d’aquest any el Consell de Ministres va traspassar al Ministeri de Ciència e Innovació el DDI (Sociedad Estatal para el Desarrollo del Diseño y la Innovación).

Les evidencies indiquen que es l’hora de la iniciativa, d’entendre que el disseny és una clau pel futur, com es desprèn del estudi del DDI relatiu al impacte del Disseny sobre les empreses en el 2008, on es constatà que millora la xifra de facturació (en opinió del 51,3% de les empreses), que millora la productivitats (53,6%), y que permet obrir nous mercats (58%). És hora per tant de fer que el disseny arribi arreu i aquesta és una oportunitat col·lectiva que hem d’aprofitar.

Antoni Garrell i Guiu
13 de juny de 2009.

Publicat a www.esdi.es   

Publicat al diari de sabadell el dia 1 de juliol de 2009

Versió en Català europa-es-el-progres.pdf

Acabo de leer las referencias de los actos de cierre de la campaña a las elecciones al Parlamento Europeo del 7 de junio, los protagonistas son el PP y el PSOE, dos partidos que han olvidado la importancia del Parlamento Europeo, y la necesidad de que los ciudadanos otorguen al mismo el reconocimiento que se merece y conozcan el papel, cada vez más significativo, que tiene en el marco de las instituciones europeas. Después se lamentarán de la baja participación, del crecimiento de la desafectación entre la política y la ciudadanía, y no reconocerán que una campaña como la del PSOE centrada nuevamente en agitar el miedo a una victoria del PP, culpándolo de todos los males, y la del PP olvidándose de Europa y priorizando las criticas al gobierno español, no aportan los elementos necesarios para saber las razones por las que les damos la confianza, ni los aspectos de los que tendrán que rendir cuentas a lo largo de su mandato. Afortunadamente en Cataluñaa ICV-EUiA, y especialmente ERC y CiU han centrado el debate y la reflexión en Europa, en particular el candidato Ramon Tremosa que ha sabido explicitar la importancia del Parlamento en muchos de los ámbitos de nuestra cotidianidad, y en particular en los aspectos logísticos y de transporte ferroviario, donde Cataluña se juega mucho de su progreso en el  camino que recorra el corredor ferroviario de la Mediterránea, es decir el trazado de la Vía Augusta o la conexión por el Pirineo Aragonés como otras alternativas proponen.

Unas elecciones también condicionadas por la grave crisis económica actual y en la cual la Comisión Europea, o mejor dicho el presidente Durâo Barroso, estuvo más bien ausente en los momentos más difíciles de la crisis vividos al cuarto trimestre del 2008. La coordinación de la lucha contra la crisis ha sido baja, y la percepción de los ciudadanos es que todo lo han hecho los gobiernos de sus respectivos Estados, los cuales, con políticas diversas y no siempre coincidentes, han protegido sus respectivos ciudadanos. Unos hechos que tendrían que haber obligado a los candidatos a reforzar la tarea de explicar la importancia de Europa, recordándonos que en el Parlamento Europeo se deciden muchas políticas que condicionan las actuaciones de los Estados. Entre ellas la política monetaria y financiera, los tipos de interés, las ayudas al desarrollo, las directivas sobre telecomunicaciones, el mercado de trabajo único, las cuotas pesqueras, agrícolas o ganaderas, las de cohesión y desarrollo económico social y territorial, las de transporte transeuropeo, las energéticas y medioambientales, y muy especialmente las relativas a la construcción de un modelo económico que preserve el bienestar y la calidad de vida; o sea, las políticas de investigación e Innovación.

Sea cuál los mensajes de la campaña electoral, no podemos olvidar que ir en votar es uno ejercicio de responsabilidad y libertad con el cual podemos cambiar no sólo gobiernos, sino dibujar las prioridades de las políticas de los próximos años. Un voto al Parlamento Europeo que lo podemos ejercer casi 375 millones de europeos, representando a casi 500 millones de personas repartidas entre los 27 Estados que configuran la Unión. Algo que impresiona y evidencia la fuerza democrática de la Unión

Un Parlamento que con sus 785 diputados tendrá, a partir de la aplicación del Tratado de Lisboa, más poder de decisión y capacidad legislativa, sin olvidar que elegirá el Presidente de la Comisión e incrementará su capacidad de control.

Europa es importante. Soy de los que estoy convencido que únicamente  recuperaremos el camino del progreso y de la generación de riqueza sí somos capaces de fomentar la capacidad creativa y de innovación innata de los humanos. Este hecho obliga tanto a dedicar más recursos a la investigación al desarrollo, a la innovación, a la educación; como en posibilitar que el resultado del trabajo de los investigadores comporte beneficios perceptibles a los ciudadanos gracias a productos y servicios de alto valor y a la vez generando ocupación; en hacer posible que las pequeñas empresas innovadoras se conviertan en grandes empresas de referencia, y que el talento permita alcanzar incrementos significativos de productividad. Unos desafíos no abordables individualmente,  y que requieren una Europa fuerte, cada vez menos burocrática y más eficiente. Una Europa que se convierta no sólo una palabra en el mapa, sino un sentimiento en el corazón y uno compromiso en la mente.

No todos los ciudadanos tenemos igual visión de Europa, consecuentemente su trascendencia nos obliga a no delegar nuestro voto en los que sí se aproximen a las urnas, el voto es personal e intransferible, y como tal tenemos que ejercerlo para hacer que la Unión sea la Europa que queremos. La Europa que haga posible la prosperidad económica, y que garantice el progreso y el bienestar social harmónicamente son el desarrollo personal.

Mañana es la hora Europa, mañana es un paso más para construir el futuro del que todos tenemos que ser actores, mañana es preciso ejercer la libertad e ir en las urnas para decir votando: soy europeo y Europa es el progreso.

Antoni Garrell i Guiu
6 de junio de 2009 

 Article publicat a e-noticies  accés al article aquí

La final de la champions la vaig veure a casa dels meus pares, al arribar, faltaven menys de 5’ per començar el partit, adreçant-me al meu pare vaig dir-li ‘quins nervis’, ell amb la capacitat d’observació adquirida amb els anys, i la serenitat que ha assolit en la seva particular lluita contra el càncer, va contestar-me no “cal estar nerviós, aquest equip és més que professionals amb talent, no oblidis que 7 han crescut a la Masia, i tenen quelcom que junt amb el talent els fa forts: capacitat de sacrifici arrelat en el sentiment i orgull de pertànyer al Barça”. Al saltar al camp els jugadors vaig recordar les darreres paraules: talent, sentiment de pertinença, esforç, elements basics per entomar grans desafiaments. El meu pare va tenir raó: no calia patir, sols gaudir de l’espectacle i recollir el fruit del treball. Un treball que ha assolit un d’èxit històric.

Avui mentre els jugadors i cos tècnic del Barça recorrien els carrers de la ciutat, he sortit de la feina parlant amb un company, els dos hem coincidit en que l’èxit del Barça, sens cap dubte, és un èxit fonamentalment esportiu, i que no caldria buscar-hi més significats, encara que per a molts de nosaltres sigui quelcom impossible, ja que en la dictadura, amb un llenguatge ple d’eufemismes, quan dèiem visca el Barça, reivindicaven a la vegada la nostra nació i la nostra llengua, però reconeixent les limitacions emocionals i el vel de les sensibilitats sorgides de les vivències personals, hauríem de reconèixer, que el triomf d’aquest any del Barça és l’evidencia de que aquest sols arriba quan el talent, l’esforç, i el lideratge actuen simbiòticament, esdevenint l’energia que fa possible tota fita.

Talent, esforç i lideratge, en el sí d’equips plurals amb objectius clars és de ben segur el repte que tenen, que tenim, les empreses per assolir l’èxit. Un repte que, especialment en èpoques difícils, ens sembla quelcom impossible però que esdevé la via cap a l’èxit per superar la crisi.

Talent sorgit d’una solida formació, impartida en centres formatius dotats dels recursos necessaris i de professors compromesos amb els canvis i el futur. Esforç arrelat amb el sacrifici i la perseverança en superar fites complexes, fugint del cofoisme i acceptant el risc del nou que implicar innovar en el sí de la incertesa, i lideratge guanyat, no imposant, dir la veritat sense defugir de la responsabilitat i el compromís amb les persones i els projectes. Tres elements a l’abast de tots els qui ho persegueixen sense defallir. Tres elements que ha sabut aflorar e interioritzar l’entrenador, i millor persona, Josep Guardiola, i que mitjançant el Barça ens ha trames un missatge clar: Tot és possible i tot esta per fer.

Crec que aquest és el missatge, cal que posem mans a l’obra, que per complexa que sigui la crisi actual tenim les eines per superar-la, tot recordant que si bé la crisi és global, les solucions han d’esser aplicades a nivell local.

Antoni Garrell i Guiu
28 de maig de 2009

Publicat al diari electrónic e-notices; per accedir a l’article al diari clic aquí.

Todos sabemos que en los momentos difíciles es cuando se pone a prueba la capacidad de innovación, de reinventarse, de buscar nuevas vías y soluciones; unas capacidades que residen en le talento de las personas y en sus actitudes, de tal manera que ni con todos los recursos uno es capaz de obtener grandes resultados, si no se tiene la capacidad creativa y de innovación sustentada por el talento. Un talento que surge de combinar óptimamente los avances tecnológicos y el diseño, tanto a nivel personal como colectivo. Este hecho es algo conocido desde hace tiempo, los éxitos de la empresas surgen por disponer de aquellas personas capaces de dar el salto cualitativo reservado a las organizaciones que interiorizan la innovación apoyada en esos valores.

Una nueva evidencia de la capacidad de innovación la tenemos en la Formula 1. Este año Brawn GP y Red Bull han roto las tendencias continuistas, superando a las grandes marcas como Ferrari y McLaren. Ante la arrolladora superioridad de esas marcas, muchos nos preguntamos donde esta la clave. Después de varias semanas de competición ya se ha evidenciado que el secreto no reside en el difusor ni en la mecánica o la forma de pilotar, sin duda otras son las causas de esa espectacular giro en la formula 1; la clave me la dio hace unos días el ingeniero Xavier Tarragó en una conversación a raíz del resultado en Momtmeló, él me hizo observar que detrás de Brawn GP y Red Bull están Ross Brawn conocido por los triunfos de Schumacher y el excelente diseñador Adrian Newey, dos personas con amplia experiencia y responsables de los logros de Ferrari y McLaren, dos escuderías que han vivido del empuje que les dejaron esos dos genios.

La conversación sobre la capacidad de innovación, -como la nueva forma de disipación del calor mediante el diseño de una estructura que permite la eliminación del ventilador-, cuando el talento raya a la genialidad, el esfuerzo y el trabajo en equipo, nos llevó a fijarnos en el móvil que había encima de la mesa, un smartphone o teléfono inteligente, un dispositivo que es a la vez ordenador, teléfono, y PDA; un objeto que ha revolucionado de forma significativa el mercado y ha conducido a que surja una nueva generación de teléfonos móviles, han cambiado las reglas del juego y las prestaciones gracias al uso de las nuevas posibilidades de interfase, surgidas de las pantallas táctiles, un avance técnico que fue incorporado por la mayoría de los principales fabricantes, siguiendo al iPhone, y que ha sido una autentica revolución en el mercado de la telefonía móvil.

Una revolución que eclosionó con el iPhone al integrar en el mismo los últimos avances tecnológicos y el diseño sorprendente y funcional de Apple. Diseño y tecnología, incorporando a la vez las potencialidades de los avances científicos, han sido la clave de Appel permitiéndole en muy poco tiempo colocarse en la segunda posición en el segmento mundial de smartphones, un ranking liderado por Nokia, un modelo imitado por los fabricantes mas reconocidos de móviles, que se vieron inicialmente sorprendidos por Apple con su iPhone.

Las innovaciones aparecidas en la formula 1, y en los smartphones, son consecuencia directa del uso intensivo de las potencialidades de aplicar el conocimiento, y de saber configurar equipos interdisciplinares que integran armónicamente tecnólogos, científicos y diseñadores. Unas transformaciones sorprendentes que se producen en un escenario económico especialmente complejo a nivel mundial, lleno de dificultades para muchos países, lo que comporta tasas de paro elevadas, altísimas en algunos Estados, y cierre de empresas lo que dificultará aun más la recuperación. Un escenario que afecta en mayor o menor grado a todas las economías, pero especialmente a las mas avanzadas, y que sin lugar a dudas está lleno de riesgos, pero de también de oportunidades si somos capaces de aprovechar las necesarias transformaciones que exige todo período de cambio. Para ello, es requerido activar el talento, lo cual implica poner el conocimiento en el centro del proceso creativo, sabiendo que en un mundo intercomunicado y con un mercado casi único y autorregulado por las leyes de la oferta y la demanda, los procesos se aceleran exponencialmente y las consecuencias de inhibirse catastróficas.

Activar el talento y el capital humano es sin duda lo que ha posibilitado avanzar a la humanidad a lo largo de la historia, ya que ha permitido tanto definir y desarrollar nuevos productos y servicios, como optimizar los procesos productivos. La capacidad de extraer potencial a la tripleta Ciencia, Tecnología Diseño ha variado significativamente el proceso económico y ha evidenciado la importancia del diseño como elemento de valor diferencial e instrumento esencial, al ser el hilo fundamental que conduce y articula la inclusión de los avances científicos y tecnológicos en los productos, servicios, procesos.

El diseño como piedra angular para afrontar la compleja multiproblemática sigue siendo un recurso insuficiente y que no esta al alcance de todas las organizaciones, fundamentalmente por un doble motivo: la falta de diseñadores y las resistencias al proceso de innovación, especialmente en producto, de algunas empresas.

La necesidad de ajustar la cartera de productos,  igual que la necesidad de apertura a nuevos mercados es algo que se ha interiorizado con rapidez, como consecuencia de la contracción de la demanda en los mercados, por consiguiente la problemática está en la disponibilidad de diseñadores. Unos diseñadores que cumplan las habilidades requeridas en los escenarios actuales, que exigen superar la metodología clásica, fundamentar el proceso creativo en el análisis de un gran número de variables interrelacionadas, las cuales conducen a un amplio abanico de soluciones que alcanzan su máxima eficacia cuando se es capaz, con eficiencia, de efectuar un análisis sistemático y de evaluación continuada de les diversas soluciones. El proceso creativo no es ya sólo un proceso basado en la intuición. es un proceso donde la creación surge de un sistemático trabajo basado en la metodología, la cual combina tanto el análisis de oportunidades, necesidades y capacidades, como aspectos asociados a legislación, disponibilidad tecnológica, costes y mercado entre otros, y que debe tener permanente presente el ‘qué‘ se produce ‘a quien’ va destinado, ‘como y donde se fabricará‘, en que “lugares se comercializará”, y cual será “el proceso último” una vez finalice su vida útil. Un proceso en el que convergen simbióticamente tecnología, instalaciones, localizaciones, capacidad creativa, talento, cultura innovadora y esfuerzo; lo cual permite extraer las enormes potencialidades de la capacidad trasformadora del diseño conduciéndonos hacia la innovación como proceso para reinventar y, superando lo imposible, abrir las sendas de la diferenciación y la generación de riqueza y progreso.

Un esfuerzo en diseño que exige equipos con personas que combinen de forma complementaria habilidades y conocimientos relativos “a formas y volúmenes; colores y texturas; energía, sostenibilidad y medioambiente; requisitos sociales y necesidades biológicas, condicionantes culturales y sociológicos; y a los avances técnicos y científicos”.

Un proceso complejo que debe contemplar la totalidad del ciclo de vida del producto; es decir el diseño no abarca únicamente las fases de observación, análisis, y proyectación de soluciones, considerando los aspectos de viabilidad de fabricación y uso, ya que también debe considerar los aspectos asociados a la fabricación, comercialización y distribución.

Avanzar en dotar a la sociedad de diseñadores con esas capacidades es un compromiso que debe asumir en primera persona las escuelas universitarias de diseño, las políticas de ocupación gubernamentales, y el sistema educativo preuniversitario. Éste ultimo para fomentar el surgimiento de vocaciones, apoyándose activamente en las iniciativas de las organizaciones y centros universitarios de formación en diseño encaminadas al surgimiento y concreción de las vocaciones. Las políticas de formación ocupacional y de especialización para conducir a personas de formación diversa hacia el campo del diseño, aportando su capacidad en los entornos multidisciplinares, y las escuelas de diseño en adaptar sus estudios y profesorado a las exigencia del diseño integral que garantiza el progreso social y la competitividad de las empresas.

Unos desafíos que sólo las sociedades avanzadas asumen, y que únicamente las mejores escuelas los interiorizan. A menudo se frivoliza el papel del diseño, y cualquier centro se siente capacitado para abordar su enseñanza, probablemente aquí surge el primer problema para que el diseño sea el motor de progreso. El diseño debe ser tratado como disciplina científica; es decir: con método, sistematización, esfuerzo y trabajo de equipo. Características que no están al alcance de todos los centros que dicen formar en diseño, y que, como me indicó el ingeniero Tarragó, han sabido incorporar en su trabajo el ingeniero, y mejor estratega, Ross Brawn y el excelente diseñador Adrian Newey, hechos que explican el cambio radical de la formula 1 en 2009, igual que supieron aplicar los ingenieros, informáticos y diseñadores de Apple desde sus orígenes y el revolucionario iPhone.

Analizar los casos de éxito ayuda a las empresas, y marca el camino de las escuelas comprometidas con la sociedad y el progreso, como es el caso de la Escuela Superior de Diseño ESDi, reconocida por su excelencia y compromiso por diversas instituciones y con alto nivel de calidad (como lo certificó recientemente la Agencia Catalana de calidad AQU). Un camino de progreso impulsado por el talento de diseñadores que incorporan los avances a los productos, aproximando de esa manera el progreso técnico y científico a la sociedad. Es ahora, en momentos complejos cuando se observa como se intensifican las inversiones en diseño y en facilitar la incorporación de diseñadores a las empresas. Es por eso que se debe apoyar el surgimiento de vocaciones y facilitar la formaron en diseño, tanto de grado universitario como de postgrado, -en la línea de las becas de excelencia de ESDI, con la finalidad que nadie con capacidad y vocación para el diseño quede excluido-, ya que esa es una vía para disminuir los efectos de la crisis, y a la vez desplegar el compromiso con la sociedad y con la generación de riqueza que tiene el diseño, lo que garantiza el progreso y el desarrollo humano.

Antoni Garrell i Guiu 
16 de Maig de 2009.

Publicat a la web www.esdi.es, en l’apartat d’articles.