Antoni Garrell i Guiu

A l’inici de la crisi financera, que apunta pot ser d’abast global, s’evidencien aquells perfils professionals que són estrictament necessaris per facilitar la sortida de la crisi competint en un món globalitzat -en el qual el coneixement flueix lliurement-, on cal disposar de productes i serveis d’alt valor, diferencials i aporten, a qui els adquireix, un retorn més gran de les expectatives que tenia en el moment de la seva adquisició. Productes complexos que han d’evolucionar i renovar constantment recolzant-se en les oportunitats que el progrés científic i tecnològic possibilita, i en la capacitat del disseny que, compresos, els interioritza i incorpora als productes.

Un progrés tècnic-científic que està disponible, gairebé de la mateixa manera, per a totes les persones formades, amb accés a les xarxes d’intercanvi de saber i aquelles empreses amb talent, capacitat i voluntat d’accedir als mercats globals. L’única diferència entre organitzacions resideix en la capacitat de comprendre les seves potencialitats i fer-lo servir en el procés continu de disseny i innovació. És en aquest context, on el capital humà de les organitzacions es converteix en l’element fonamental i on sorgeix la necessitat del disseny i, consegüentment, de dissenyadors. Dissenyadors sens dubte especialitzats, però també dissenyadors disposats a treballar amb coneixements i equips heterogenis, preparats per actuar amb un alt nivell d’autonomia i compromís, i capacitats per abordar projectes cada vegada més complexos o aplicacions integrals de disseny en els entorns de marca i comunicació. Projectes que requereixen una eficient gestió tant del saber i recursos usats, com del procés de disseny, considerant la totalitat de les disciplines que intervenen, de tal manera que interactuant entre elles aconsegueixen els grans èxits així com complir les expectatives.

Per tant el desenvolupament social i econòmic, i la requerida competitivitat dels productes i serveis oferts per les organitzacions, exigeix dissenyadors que siguin no només innovadors, creatius i que dominin els mètodes associats al disseny, sinó també que siguin capaços de treballar en equip, i lleials en l’assumpció de la requerida iniciativa i el compromís, persones amb voluntat de ser pioneres en l’exploració de noves idees i oportunitats, obertes als nous mètodes d’interacció; constants i metòdiques en la recerca de la millor idea i solució; i molt especialment amb capacitat per a organitzar i gestionar projectes complexos, assumint la responsabilitat de la interacció i el lideratge.

Un perfil professional que és conegut com dissenyador multidisciplinari i que sorgeix, conseqüentment, del fet d’assumir en plenitud la complexitat existent i el potencial dels avenços tècnics, científics i canvis sociològics, aspectes que obliguen a que la millor solució busqui un enfocament multidimensional que no delimiti i redueixi les possibles solucions.

Disposar d’aquesta tipologia de dissenyadors exigeix una formació en disseny, un perfil professional, que s’allunya de la híper especialització que caracteritza “als que saben molt bé el seu mínim racó de l’univers, però ignoren tota la resta“, utilitzant paraules d’Ortega i Gasset. Persones la formació de les quals no perd la unitat del saber i es possibilita la compressió del tot, obrint-se les oportunitats de l’especialització en el transcurs de la carrera professional. Uns professionals que, en incorporar-se a les empreses, permeten assolir la necessària coherència entre els requeriments de propòsit general i els específics de tot producte, i implantar i aplicar les eines de gestió del disseny que augmenten la productivitat a optimitzar les relacions entre el client i els professionals que concreten els requisits, aporten les idees i implementen la solució.
Dissenyadors multidisciplinaris que actuen com a catalitzadors de la creativitat i gestors del projecte, de l’equip i del procés de disseny, facilitant al mateix temps la presa de decisions, reduint els costos i assegurant la coherència entre les diverses fases del projecte.

Un perfil de dissenyador que requereix una formació estètica, creativa i projectual, amb un bon nivell de gestió de les múltiples disciplines que convergeixen en la tasca comú que configura el projecte multidisciplinari. Per això la seva formació ha de buscar l’equilibri entre 3 blocs. El primer inclou els coneixements de les diverses disciplines del disseny, com ara interiorisme, comunicació visual, gràfic, interactivitat, Web, audiovisual i multimèdia, producte, tèxtil i indumentària, etc., El segon els coneixements associats als conceptes i eines de gestió de projectes i del disseny en el context del sistema empresa en què s’executen, el tercer correspon al coneixement dels models d’organització, direcció i gestió d’equips humans heterogenis en els que interactuen especialistes en disseny i d’altres disciplines. Un conjunt de coneixements que ha d’aportar el nivell òptim de formació per a prendre en consideració la totalitat dels requisits tècnics, socials, culturals i econòmics, i conseqüentment definir les característiques del producte des d’una perspectiva visual, formal, tecnològica, d’ús, constructiva, diferencial,… garantint l’equilibri entre tots ells per complir el propòsit últim o funció.

Es pot sintetitzar indicant que el disseny multidisciplinari, desenvolupat per professionals altament creatius i amb dots de gestió i lideratge, té per missió facilitar la interacció de disciplines diverses amb la finalitat d’aconseguir l’excel·lència al llarg de la vida útil de tot producte o servei; cuidant a més d’assolir l’eficiència i eficàcia en la gestió del procés i els recursos humans que hi intervenen. Una professió clau gràcies a la seva formació transversal, d’acord amb la demanda associada a l’economia del coneixement, i a la necessària evolució permanent d’acord amb les exigències socials, a les possibilitats derivades dels avenços del saber.

Antoni Garrell i Guiu
Març de 2008

Publicat a articles ESDI, el dia 22/6/2010

Finalitza la setmana amb la publicació del darrer baròmetre del Centre de Investigacions Sociològiques (CIS), realitzat la primera quinzena de maig, -període en què les borses varen tenir importants caigudes i el Govern va anunciar les mesures d’ajust per intentar tranquil·litzar els mercats i salvaguardar el deute públic-. En ell es posa novament amb evidència que l’atur continua sent la primera preocupació dels ciutadans espanyols, 79,9%, seguit per la problemàtica econòmica, explicitada pel 50,9% dels enquestats. La tercera preocupació citada, a una distància considerable de la segona, fa referència a la classe política i als partits polítics,  i el quart,  la immigració que és indicada pel 14,1%.

Amb un diàleg social que no troba el punt d’acord, a pesar de què l’atur sobrepassa el 4,5 milions d’aturats, amb les reiteres advertències  d’organismes internacionals sobre la greu situació de l’economia de l’Estat, -la darrera l’efectuà aquesta mateixa setmana el Banc Mundial, a traves del seu director de tendències macroeconòmiques que, al presentar l’informe Perspectives Econòmiques Mundials 2010 afirmà: “Crec que la situació en Espanya és molt greu i l’atur extremadament alt“, tot afegint, “probablement les darreres mesures del govern reduiran el risc d’empitjorament”-, i amb actuacions imposades per tercers, no es podia esperar altra cosa que el nou increment del percentatge de ciutadans que estem convençuts que la situació econòmica és dolenta, un 42,6%, o molt dolenta, un 33,5%, i que quasi 1 de cada 3 espanyols cregui que les coses empitjoraran en el proper 2011. Tota una sèrie de dades que dibuixen un escenari de manca de confiança en el model econòmic i les polítiques i actuacions adoptades per l’Administració. Preocupació que cal enquadrar-la en el fet de què el 41,5% dels enquestats indiquen que l’atur els afecta de prop, i que el 37,8% perceben dificultats econòmiques en el dia a dia; percentatge coherent amb què uns 1,2 milions de llars, un 7,5% del total, tenen tots els seus membres sense feina.

Certament les dades que dia a dia es coneixen, i les notícies publicades,  no criden al optimisme, i aquelles que són positives no es divulguen amb igual intensitat. Aquest és un cercle viciós que cal trencar, ja que més enllà de situacions conjunturals que poden ser dramàtiques, hi ha  un problema de confiança que immobilitza; una confiança necessària en un món globalitzat i interdependent, ja que és la clau del desenvolupament col·lectiu i personal. Conseqüentment és imprescindible recuperar-la per assolir que les persones despleguem la nostra capacitat i els ciutadans acceptem efectuar els requerits sacrificis. Per fer-ho, cal creure tant en nosaltres mateixos i les polítiques o actuacions que s’apliquen, com en les persones que tenen la capacitat de prendre-les.

Sense ignorar que el govern no va prendre en consideració, durant mesos, les advertències i recomanacions que diversos organismes i institucions efectuaven, i que és imprescindible canviar els lideratges per obrir nous espais i horitzons, el cert és que en les darreres setmanes ha hagut de canviar de conviccions i els problemes comencen a afrontar-se, encara que tímidament, per millorar l’ecosistema productiu, impulsar l’economia i allunyar el risc d’un col·lapse financer. Són mesures que permetran començar a avançar però que requereixen també no oblidar i impulsar tres línies imprescindibles: millorar el capital humà dels aturats, que comporta una forta i decidida invasió en formació; potenciar les polítiques d’innovació, fonamentes en desenvolupar i aplicar nous coneixements, tot assumint plenament la internacionalització, que vol dir: recuperar la importància i capacitat d’exportar, que obliga a facilitar la incorporació a les empreses de persones altament forçades; i en tercer lloc guanyar el repte de la productivitat en totes i cadascunes de les actuacions, que no és res més que fer més, amb menys esforç, amb menys recursos i evitant la malversació.

Tres mesures que requereixen per un igual recursos i actituds escaients. Per aquest motiu cal gestionar amb seny i determinació, establint prioritats i no menystenir la capacitat regeneradora de la democràcia, involucrant als ciutadans en la presa de decisions col·lectives i en la participació en els afers públics, fugir d’actituds messiàniques i trencar l’endogàmia d’alguns partits polítics. Cal recuperar la confiança del ‘podem’, que permet superar les situacions més complexes al afrontar-les amb entusiasme, esforç i enginy, ja que sols d’aquesta manera conquerirem el nostre propi futur, com es va fer, ara fa 25 anys, amb l’entrada a la Comunitat Europea, o en la dècada passada a l’afrontar les exigències d’implantar l’Euro.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 11 de juny de 2010.

publicat a e-noticies.cat el dia 12 de juny de 2010

Avui a la tarda, conversant amb tres joves empresaris del sector de les TIC, dos d’ells m’han explicat que l’empresa els hi anava bé, s’havien adaptat a les demandes emergents associades a les empreses industrials que exporten. El tercer ha manifestat, amb preocupació, que l’impossibilitat d’ajustar la plantilla a la disminució de la demanda el portaria a la fallida el proper estiu. La conversa ha derivat cap a les restriccions creditícies, i a la requeria reforma laboral. Una reforma que hauria de sortir d’una negociació de totes les parts implicades, però que malauradament tot apunta a que serà impossible.

Desgraciadament el diàleg social no ha estat a l’alçada que exigia una crisi amb una enorme velocitat destructiva del teixit productiu i llocs de treball, una crisi amb un impacte molt important a Espanya, atès que vivíem per sobre de les nostres capacitats. Una crisi que ens hauria d’obligar asseure’ns i buscar el que ens apropa, tot defugint del que ens separa, per identificar les vies de la requerida cooperació, sabem que tancar-se en postures i actituds intransigents sols porta a la confrontació, sortir de la crisis ens tindria que unir i no separar. El bé col·lectiu obliga.

Amb o sense diàleg social la reforma laboral es inajornable i el govern finalment ho ha assumit, ho va indicar el president Rodríguez Zapatero al iniciar-se la setmana, i avui ho ha explicitat amb claredat, -que cal reconèixer i agrair-, el Ministre de Foment José Blanco, tot mostrant la determinació del govern de tirar-la endavant aquest mes, “costi el que costi”, assumint, ara sí, la responsabilitat, sabent de la dificultat que els sindicats i la patronal arribin a un acord i que serà requerit actuar per decret.

Escoltar les declaracions del Ministre Blanco, parlant públicament amb rigor i claredat, sense amagar la realitat, i els anys de dificultats que afrontem, és quelcom que no es pot passar per alt, i un motiu per confiar en la voluntat de fer-ho,  conseqüentment cal donar suport al govern en aquesta reforma, no posar-li les coses més difícils del que son, ni apel·lar als errors comesos en el passat o els terminis incomplerts. Cal entendre que el govern és troba en una cruïlla en solitari on els sindicats, i per a molts de nosaltres, es quasi impossible acceptar la reforma laboral que voldrien els mercats internacionals.

Una reforma laboral, que no serà probablement la que exigeix els escenaris de l’economia global i del coneixement, però de segur que serà un pas  per fomentar l’ocupació. Una reforma que no hauria de quedar-se sols en disminuir el cost d’adequació de les plantilles, per tal de garantir la seva continuïtat i evitar la destrucció de la totalitat de llocs de treball. Cal que consideri a la vegada els aspectes associats al reforçament del capital humà, garantint que la totalitat de les persones en atur puguin formar-se durant aquest període per poder incrementar la seva ocupabilitat; també que no defugi dels problemes associats a la productivitat i al absentisme, a la possibilitat d’ajustar les franges horàries d’acord a les variacions de la demanda, facilitar la incorporació dels joves preparats a les empreses amb bonificacions importants en la cotització a la seguretat social; incentivar la col·laboració i la continuïtat sistema universitària i de la formació professional amb el sistema productiu facilitant les practiques i la contractació dels recent graduats;  i potenciar la flexibilització dels horaris per conciliar el desenvolupament personal i professional.

Uns canvis de la legislació requerits i pels quals cal esperar que totes i cadascuna de les forces parlamentaries, oblidant la política de la critica per la critica, pensin amb els ciutadans i no amb interessos electorals. Conseqüentment, encara que un percentatge important dels ciutadans hàgim perdut la confiança amb el president del govern, és el moment de recolzar al govern de l’Estat, ja que és recolzar la generació d’ocupació, i aquesta es una exigència indefugible per a tots.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de juny de 2010

Article Publicat a e-noticies.cat

Molts som els ciutadans que ahir teníem la ment en el que passava, o podia passar al hemicicle del Congrés dels Diputats a Madrid, sabíem que havíem arribat al llindar del precipici, que podíem precipitar-nos-hi. Si passava, la situació econòmica i social podria empitjorar encara més a Espanya, posant-se a la vegada en seriós perill la recuperació econòmica Europea i de retruc la pròpia Unió.  Arribar al precipici era sens dubte inevitable si consideren que el govern de l’Estat va menystenir la importància de la crisi que dia a dia creixia a nivell mundial, de dos anys de polítiques inconsistents que feien créixer l’endeutament, de negar-se a afrontar les reformes estructurals requerides,  i de manca de polítiques d’ajut directe a les petites i mitjanes empreses que són la base del nostre teixit productiu, tal vegada per no recordar que la millor política social és fomentar la creació d’ocupació.

Ahir, si no s’aprovaven les mesures que el govern proposava, els mercats haurien castigat seriosament a Espanya, i cal recordar que el futur no és possible sense el concurs dels mateixos, ni sense el compromís de Xina, avui reafirmat, de  mantenir les seves posicions en el deute Europeu.  Per tal calia que els diputats assumissin un clar compromís amb els ciutadans i amb l’esdevenidor, que fugissin d’interessos partidistes, de polítiques de terra cremada, del “com pitjor millor”, i amb la mirada posada en el compromís i els ciutadans efectuessin un exercici de grandesa moral i compromís social. Una problemàtica que va comprendre Convergència i Unió, i que amb criteri d’Estat va possibilitar, amb la seva abstenció, l’aprovació de les mesures. Un exercici que mereix el nostre reconeixement i agraïment pel compromís que no amaga, tal com varen expressar amb rotunditat i claredat el Sr. Duran Lleida al Congrés i el Sr. Artur Mas a les jornades de Sitges, la manca de confiança que tenim els ciutadans en la capacitat del govern per guiar-nos cap la sortida del laberint en que estem.

Les mesures que s’aprovaren són doloroses, inevitables, arrel de les actuacions efectuades, també insuficients, ja que sols frenen l’endeutament però no senten les bases per a un nou creixement i una aposta decidida per incrementar la capacitat productiva i exportadora de les empreses, i la dotació del capital humà del país.  Mesures que hauran d’anar seguides  de la requerida reforma laboral, que el govern haurà d’afrontar amb urgència  sense recolzament parlamentari i amb mínimes possibilitats de diàleg i consens social. Una reforma que hauria de tenir especial cura en facilitar la contractació dels milers de joves ben preparats i amb il·lusió d’aportar el seu potencial.

En les pròximes setmanes i mesos, ens juguem més que el futur, ens juguem el ser o no ser, viurem moments difícils ja que estem com pujats en un vehicle que es mou per una carretera plena de corbes i amb gel al paviment, per aquesta raó necessitem el millor pilot i els millors professionals en cada lloc, i més que polítics requerim d’estadistes que actuïn amb la mirada posada en l’horitzó. Aquesta és una exigència indefugible que tots hem d’assumir convençuts de la força de la democràcia i del talent i la il·lusió d’un país que sols espera el lideratge requerit per conquerir el futur.

Antoni Garrell i Guiu
28 de maig de 2010

Article publicat a e-noticies.cat

El divendres passat quan em dirigia a Radio Sabadell per participar en la tertúlia del programa ‘A Bona Hora’, vaig trobar-me amb un jove emprenedor del disseny format a ESDi, desprès de saludar-nos em va dir, “… estic angoixat, quina improvisació la del ZP, ara retalla les jubilacions i els salaris, afectarà al creixement i a la meva feina. Una setmana dramàtica, sembla que el deteriorament de l’economia no tingui fi, i les perspectives de futur de tots s’esvaeixen, especialment la dels qui tenim menys de 35 anys; tant dels emprenedors per la manca de demanda i diners per abordar els projectes complexes, com pels que busquen feina per la llosa inmobilitzadora de l’atur, i una legislació laboral que perjudica als més joves per preparats que estiguem. Encara que de poc serveixi, explica novament, com vas fer a la tardor passada, la necessitat d’eleccions anticipades, ja que ara es veu amb claredat que ni el govern de Madrid ni el de Catalunya tenen credibilitat, i no ens mereixen confiança“.

L’Aura Costa, la conductora del programa, inicià la tertúlia que comparteixo amb el periodista i bon amic Joan Brunet, demanant-nos la nostra opinió sobre l’anunci del dimecres del Sr. Rodríguez Zapatero. Recordant l’emprenedor que uns minuts abans havia parlat, vaig explicar que els humans i les organitzacions han de decidir i actuar efectuant coses imprescindibles, ja que de no fer-les la situació esdevé dramàtica e irreversible, és el cas quan hom te una hemorràgia; hi ha també decisions i actuacions necessàries aquelles que de no fer-les el futur es qüestiona, una bona alimentació és un exemple; i finalment hi ha un tercer grup de decisions i actuacions que esdevenen recomanables per afrontar amb èxit l’esdevenidor, estudiar és uns d’elles. Hem d’acceptar que el govern no ha adoptat cap de les reformes estructurals necessàries, ni tan sols ha estat capaç de sumar voluntats amb un enriquidor diàleg social, i com no podia ser d’altra manera el que era recomanable és ara necessari, i el que era necessari és imprescindible.

Retallar la despesa era inajornable, no fer-ho posava en perill el futur del ciudatans de l’Estat espanyol, i també la recuperació europea i de retruc d’altres indrets del món. Qüestionar la necessitat de disminuir dràsticament la despesa és demagògia o ignorància, però cal entendre que aquesta retallada sols ajuda a poder emetre deute al seu venciment, un deute que en les actuals circumstancia esdevé un dels elements basics per establir la confiança dels inversos en el país, en cap cas permet incentivar la generació d’ocupació, incrementar els ingressos i sortir enfortits de la crisi.

Resten pendents les mesures per mirar amb esperança el futur, mesures que a partir d’ara seran més difícils. S’han posat entrebancs al diàleg social, per l’error de com es retalla la despesa al centrar-la, bàsicament, en els funcionaris i jubilats, un fet que evidencia improvisació i canvis no profunds. Una situació que és complica al disminuir les expectatives de creixement; pel més que probable increment d’impostos que s’apropa; i per l’augment de les dificultats d’una reforma laboral que permetí integrar a les empreses la il·lusió i el saber dels joves formats en les universitats i centres de formació professional. Unes mesures que el president del govern no ha volgut prendre abans i que ara, al fer-ho tard, amb preses i parcialment, comporten que perdi la confiança, que genera adhesions, desperta voluntats, i posa en marxa la força regeneradora de les persones al materialitzar-se que “creure es poder”.

Comprovar l’incapacitat d’assumir iniciativa, excepte quan et posen contra les cordes des de fora, treu la legitimitat d’encapçalar tot projecte a qui ho sofreix, el relleu esdevé una obligació indefugible. Salvant les distàncies, la pèrdua de capacitat de lideratge també se la va guanyar el Sr. Adolfo Suárez al 1980, el que comportà que el seu partit el substituís pel Calvo-Sotelo que fou investit president el 25 de febrer de 1981.

Sense oblidar que en democràcia qui té la veu és el poble, el relleu és un instrument democràtic que el PSOE no pot menystenir i que s’ha plantejar sense pauses, ja que en les actuals circumstàncies el president del govern no hauria de seguir. No és el seu futur el que està en joc, el que ens hi juguem és el futur nostre i dels nostres fills.

Cal que la democràcia actuï, no es pot actuar com en països on la manca de la mateixa impedeix el relleu dels dirigents, i desterrar les politiques erràtiques. La via no és altra que l’assenyada proposta d’Artur Mas, “Zapatero està amortitzat, hauria de ser substituït per algú del PSOE, per després donar la paraula als ciutadans“. Uns ciutadans que no volem pactes de despatxos, interpretant les nostre voluntats perquè tot continuï igual.

Sabem de les enormes potencialitats basades amb als joves preparats que té el país, coneixem les capacitats de generar progrés que té la nostra industria a pesar de les dificultats dels darrers dos anys, de les oportunitats que sorgeixen dels centres de recerca, i del poder transformador que té la formació dels aturats. Som ciutadans conscients que hem de fer sacrificis i que som afortunats al viure en democràcia, per axó volem exercir el dret de vot per atorgar la confiança i el lideratge, a Espanya i en el nostre cas a Catalunya, a qui amb valentia, projecte i determinació pugui conduir la nau col·lectiva per aquesta difícil singladura que pot, i ha de finalitzar, amb un món millor, ja que tota crisi està farcida per un igual de riscos i d’oportunitats.

Antoni Garrell i Guiu
16 de maig de 2010.

Els ciutadans europeus que creiem en la Unió, finalitzarem les celebracions del 9 de maig, dia d’Europa, amb el cor agraït al ministre francès Robert Schuman que, al 1950, presentà la proposta que incentivar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, origen de la nostra Unió. Una celebració que, encara que no verbalitzi, no ignora que el Tractat de Lisboa, que entrà en vigència l’1 de desembre de 2009, no eliminà tots els tractats precedents com feia el projecte de Constitució Europea, ni recull, o parla, de la bandera europea i del seu himne. Un Tractat fet a mida per superar el no francès i holandès, i vencé les reticències poloneses i italianes, però que a pesar de les limitacions, fou un pas més en la voluntat dels 27 de seguir avançant cap una Unió molt més forta que la que associada al desenvolupament econòmics, o la moneda comuna.

Una celebració matisada per la critica situació de moltes famílies per l’augment del índex de pobresa en països europeus, un índex que segons Moody’s, encapçala Espanya per el seu dèficit fiscal i la tassa d’atur. Una Unió Europea plena d’incertesa, tant per la manca de recolzament dels qui no acaben de fer una aposta ferma i compromesa amb ella, com pels especuladors financers que, als darrers dies, han atacat l’Euro a l’ombra de la greu crisi grega, els problemes persistent, i no abordats, del model productiu espanyol, i la debilitat de l’economia portuguesa. Una diada que finalitzava amb la mirada esperançada posada en la reunió de ministres a Paris.

Una reunió del Consell de Ministres d’economia i Finances de la Unió Europea, que ens portava, ja en la matinada d’avui dilluns, l’excel·lent noticia de l’acord de creació d’un mecanisme permanent d’estabilització financera que podrà mobilitzar fins 750 mil milions d’euros. Una resolució que sembla que evitarà que la problematica grega arribi a altres països amb economies febles, i que segueixen sense empendre les necesaris reformes estructurals o tenen greus problemes originats pel dèficit o l’atur.

Sens dubte una xifra enorme atès que el deute grec estimat per a final d’aquest any és de 330.000 milions, però que, amb tota probabilitat, pren en consideració el deute de Portugal i les possibles necessitats financeres d’Espanya, països en els que tenien la mirada posada ‘els llops especuladors’, probablement els mateixos que hauran guanyat centenars de milions amb les pujades de les borses europees, (14,43% l’Ibex35, un 10,37% la de Lisboa, un 9,66% el CAC-40 parisenc, un 5,30%  el DAX-30 de Frankfurt). Uns guanys sobre els que tindria que aplicar-se tota la capacitat impositiva de forma concertada, ja que no és legítim ni ètic que, en pocs minuts, les actituds especularies assoleixin aquest tipus de beneficis a esquenes de les pèrdues de molts petits inversors i de l’esforç que, sens lloc a dubte, tindrem que fer els ciutadans per poder sortir de la crisi que s’inicia, de forma silenciosa i quasi imperceptible, al desembre del 2006 amb la fallida del banc Califòrnia Ownit Mortgage Solutions especialitzat en hipoteques de baixa qualitat.

Els 750.000 milions són un sí inequívoc a l’Euro, a la Unió Europea. Un sí que evidencia que junts podem, i a la vegada que cal més agilitat en la pressa de decisions, ja que si l’acció concertada hagués arribat abans, menys foren els recursos requerits i menys els guanys dels especuladors.

Antoni Garrell i Guiu 

(10 de maig de 2010)

La passada setmana el nostre Parlament va  votar una resolució en defensa de l’Estatut, davant de  l’incapacitat manifesta del Tribunal Constitucional de pronunciar-se sobre la constitucionalitat o no del mateix. Un pas més que evidència el profund malestar del país sobre un text que ha estat aprovat en referèndum pels ciutadans, i que va tenir un precedent inèdit, el 25 de novembre de l’any passat, quan la totalitat dels diaris amb la capacitat de decisió a Catalunya publicaren un editorial conjunt amb el títol “la dignitat de Catalunya“, en què s’expressava la preocupació per la més que probable interpretació restrictiva.

El problema en aquests moments ja no és si l’Estatut aprovat al Parlament Català i a les Corts Espanyoles és o no és constitucional, el tema és molt més greu. La sentencia podria modificar l’equilibri de forces i el rol del propi sistema democràtic: el poder legislatiu, l’executiu i el judicial, ja que és del tot inadmissible que ciutadans no elegits democràticament legislin i esdevinguin no sols en interpretadors de la constitucionalitat o no, sinó en els definidors del model d’Estat. Hom respecta les competències del Tribunal Constitucional com a intèrpret suprem de la Constitució d’acord a l’article 161 de la Constitució. Però tot respectant-lo tenim la impressió que s’estan reproduint models dictatorials on hi ha ciutadans de primera, aquelles que estan per damunt de la voluntat popular expressa en les urnes, i de segona, aquells que estan sotmesos al domini dels primers.

Els ciutadans de Catalunya no poden estar permanent esperant la sentencia d’un tribunal que en 4 anys no ha pogut pronunciar-se, bàsicament per les diferències en quant al nombre d’articles a modificar, una sentencia que es miri com es miri, si es compleix el que s’apunta en les informacions sorgides, serà una involució democràtica que no podem ni devem permetre.

La defensa de Catalunya, la defensa de la democràcia, -atenen que al novembre finalitza el mandat de 4 magistrats escollits pel Congrés de Diputats i que hi ha altres quatre que estan en funcions des de desembre de 2007-, exigeix la renovació dels membres del Tribunal Constitucional. És l’hora de la coherència dels nostres representants en els parlaments de Barcelona i de Madrid. És l’hora de la unitat, és l’hora final, la d’anteposar davant de tot els interessos dels ciutadans i les seves decisions. Cal que Catalunya estigui a la ment i a cor i si s’assumeix el compromís.

En aquesta tasca que obliga a la coherència, els parlamentaris del PSC  tenen un paper clau, ja que no poden votar al dictat del PSOE a Madrid i apartar-se a les resolucions del Parlament Català i de la decisió dels ciutadans que els elegiren. De fer-ho, els hi mancarà la coherència i s’esvairà la seva credibilitat.

Els ciutadans volem coherència i lideratge, especialment en períodes difícils  que obliga a sacrificis. No es l’hora de les paraules ni dels gestos, es l’hora dels fets, es l’hora de l’Estatut que aprovàrem en referèndum, cap altre retallat i menys reescrit. Els ciutadans de Catalunya tenim que pronunciar-nos i no amagar-nos, i de ben segur que estarem amatents i no permetrem ni que manqui la coherència, ni que no es compleixi el mandat sorgit de les urnes amb el nostre vot, ja que està en qüestió la nostra dignitat com a ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu
3 de maig de 2010

El passat dia 23, gràcies a la trobada a Sabadell de l’Associació de Col·lectivitats Tèxtils Europees, vaig contrastar opinions sobre el futur del sector davant la complexa situació econòmica actual. Analitzàrem les informacions del CITYC relatives a 2009, que indiquen que la producció tèxtil espanyola es va reduir un 17,9%, que es tancaren més de 500 empreses i que es destruïren 20 mil llocs de treball, dades que incrementen les veus crítiques al futur del tèxtil. Veus no informades, donat que creure que el tèxtil és un sector sense futur és ignorar la realitat.
El tèxtil de confecció és un sector clau de futur, tant pels seus productes que destaquen en els mercat per la seva qualitat i disseny, com per la seva experiència a l’hora d’adaptar-se als canvis i per les inversions efectuades en R+D+I. El sector fa més d’una dècada que incorpora els canvis tecnològics que milloren la productivitat, investigant, assumint les variacions dels mercats i costos productius, i afrontant la invasió de productes a preus baixos. Adaptant-se, en definitiva, als nous escenaris oberts el 2005 amb l’entrada en vigor de l’Acord sobre tèxtils i confecció.
 

Sense considerar les potencialitats del tèxtil-llar, o del disseny de teixits dirigits a mercats d’alt poder adquisitiu i a la moda, cal tenir consciència del treball dels dissenyadors amb ultramicrofibres i amb nous materials intel·ligents que estan obrint noves oportunitats al sector: disseny i manufacturació de peces que emmagatzemen energia solar, millorant la temperatura corporal o generant electricitat per els objectes personals; elaboració de complements tèxtils que incorporen telefonia mòbil i reproductors MP3; o la “construcció” d’una segona pell, altament resistent, amb indumentària molt fina, que redueix l’estrès, elimina bacteris, o protegeix dels efectes del canvi climàtic. Una sèrie d’avenços que atorguen al tèxtil de confecció un paper imprescindible en el futur.
 

Davant aquestes realitats ningú pot dubtar que el sector hagi superat amb èxit una profunda reestructuració i modernització, havent assolit els nivells de qualitat i valoració que ens permeten mirar al futur amb optimisme.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 25 d’abril de 2010

Article Publicat al diari Avui clic aquí

Versión en castellano del articulo: www.esdi.es

 El passat dia 22 es va celebrar el “Dia de la Terra”, aquesta quarantena commemoració coincideix amb l’erupció del volcà de la glacera Islandesa Eyjafjälla, les seves cendres han paralitzant el transit aeri europeu els darrers dies, originant perdudes milionàries i bloquejant a milions de ciutadans de tot el planeta; i també amb les informacions procedents de la NASA relatives a què pot entrar en erupció el seu veí Katla, conseqüentment els núvols de cendres podrien reaparèixer dificultant novament els desplaçaments aeris. Erupció volcànica que, segons el climatòleg Herbert Formayer de l’Institut de Meteorologia de la Universitat de Recursos Naturals i Ciències Aplicades de Viena, pot originar canvis sobre el clima si les cendres arriben l’estratosfera i redueixen la radiació solar, que va estar precedida pel devastador sisme xilè i altres catàstrofes generades per tsunamis, inundacions, sequeres, gelades, tempestes, tornados, i huracans, que dia rere dia evidencien la fragilitat del desenvolupament humà quan el planeta mostra la seva força.

Catàstrofes que tenen greus conseqüències sobre les persones amb desenes de milers de morts, i també sobre les infraestructures, només el 2009 els danys van assolir els 50 mil milions de dòlars segons va explicar recentment el consorci reassegurador alemany Münchener Rück. És evident que no podem ni tenim que considerar les causes de les catàstrofes per un igual, hem de distingir les pròpies de la composició i estructura terràqüia, d’aquelles altres associades als canvis del clima que origina el model de creixement i de desenvolupament humà, però tampoc no podem ignorar que els danys s’han anat incrementat en els últims 50 anys com a conseqüència del canvi climàtic, i que, en opinió dels experts, seguiran creixent si no es redueixen les emissions de diòxid de carboni, i s’assumeix amb urgència la necessitat de limitar l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC.

L’anàlisi d’aquests fets, ens hauria de conduir a assumir que el més gran fre i amenaça al benestar i al desenvolupament humà és la malversació dels recursos naturals que condueix a la destrucció del planeta, per això necessitem, fins i tot en èpoques complexes i de falta de recursos com són les actuals, posar en marxa estratègies i actuacions per progressar cap a un model econòmic que harmonitzi simbiòticament desenvolupament i medi ambient. Un model que s’anticipi a un futur de canvis incerts, i que obliga a gravar les actuacions que deteriorin l’equilibri climàtic, instaurant taxes que penalitzin, entre d’altres, les emissions de CO2, la mobilitat innecessària de béns i persones, o els diferencials de legislació ambiental, amb la finalitat d’aportar recursos per reparar la destrucció associada a la sobreexplotació, i eliminar la pobresa. Una tasca que no pot oblidar que dels gairebé 7.000 milions d’habitants del planeta, sols uns 1.000 milions s’aixequen al matí i arriben al vespre havent menjat 3 àpats, aquesta és la realitat ni ètica ni acceptable que comporta que aquests 1.000 milions tinguin més obligacions en fer un mon més just i sostenible.

La celebració del dia de la Terra és un bon moment per prendre consciència de que el Clima i el nostre planeta són el recurs més valuós que tenim, sense ell la vida no és possible i el desenvolupament humà esdevé impossible. Protegir el futur està a les mans de qui dirigeix els recursos públics, però en les nostres mans està exigir que els factors econòmics no condicionin les decisions polítiques mediambientals, i a la vegada avançar en un model econòmic més ecològic, menys contaminant, més respectuós amb el medi ambient, més eficient quant a recursos emprats i més compromès amb el futur. Sens dubte és aquesta la nostra obligació; una obligació que hem d’assumir amb compromís i solidaritat, fomentant a la vegada, les actituds que faciliten conservar i protegir les capacitats regeneratives del nostre planeta, ja que si ho fem podrem mirar amb optimisme i confiança el futur.

Antoni Garrell i Guiu
24 d’abril de 2010

<i>Aquets article es publicà a  e-noticies.cat  el  24 d’abril de 2010</i>

Publicat a CATDEM.org, clic aquí

Version Castellana del articulo en web www.esdi.es:  hacer : Un clic aqui  (y seleccionar idioma)

Les organitzacions afronten els desafiaments de la competitivitat sabedors que només aconseguint l’èxit en la mateixa podran créixer, prolongar la seva existència, afrontar problemes complexos, i convertir-se en marques de referència tot augmentant la seva rendibilitat. Un conjunt d’aspectes que exigeixen cercar l’excel·lència en totes les activitats, i a no ignorar les fortaleses i debilitats dels competidors. Un procés competitiu que cal que sigui abordat de forma continuada, superant els factors endògens i exògens, assumint en plenitud els paradigmes de la societat i l’economia del coneixement, i entenent que les empreses han d’adquirir les capacitats requerides per accedir els mercats globals amb productes diferencials i d’alt valor.

Assumir els desafiaments en què s’enquadra el procés competitiu, exigeix considerar els avenços tècnic i científics, que es produeixen de manera continuada i que obren noves formes de plantejar les activitats i els processos productius, potenciar les capacitacions professionals dels treballadors i entendre les pautes socials que condicionen o fixen exigències, amb la finalitat d’innovar per fer més, fer-ho millor i de forma diferencial, possibilitant a la vegada increments de productivitat per assolir rendibilitats òptimes, tot assumint els riscos derivats del procés de mundialització i vertebració d’un mercat únic.

Un progrés que requereix evolucionar cap un model industrial robust que generi productes i serveis d’alt valor, el que comporta industries altament competitives, mercès a assolir un òptim equilibri entre una terna configurada por la capacitat innovadora, el establiment de sistemes per ser molt productiu, i utilitzar les avantatges de l’obertura dels mercats i la localització òptima dels seus processos productius gràcies al procés globalizador.

És en aquest context, en el que cal articular mecanismes per potenciar la competitivitat que permet generar ocupació i progrés social,  on s’enquadra la decisió del patronat de la Fundació per l’ESDi (Fundit), presidit pel Sr. Josep Bombardó,  d’organitzar el primer congrés Internacional de disseny e innovació de Catalunya. Un congrés internacional, perquè l’economia és oberta i interdependent; un congrés obert perquè sols fomentat la transmissió lliure del coneixement el progrés es factible; un congrés multidisciplinar perquè en ella es sustenta el poder de la innovació. Un congrés, també, que evidencies  la capacitat tractora e integradora del disseny; i un congres que potencies les xarxes de relació i col·laboració internacionals tant pel mon científic com empresarial. Uns objectius complexes però necessaris, ja que sols entomant els problemes amb noves visions i noves actuacions s’arriba a noves solucions.

Els objectius que es plantejava el congres eres complexes, però l’anàlisi dels abstracs de les 60 ponències i de les 7 conferències plenàries previstes ja aportaven pistes de la importància del disseny en un entorn especialment complex en als països on l’oferta sobrepassa la demanda, i on el nivell de la renda per càpita obliga que la competitivitat no sigui únicament qüestió de preu. Unes societats, i unes economies, en que la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat.

D’acord a les expectatives, el congrés ha posat de manifest que sense disseny no hi ha competitivitat i la necessitat d’evolucionar de l’egodisseny al co-diseny, en la línia impulsada per l’ESDi des de 2002; també que el disseny no és valor agregat és el valor de les coses; la importància del triangle Disseny-tecnologia-ciència; la importància creixent del disseny multidisciplinari; i la necessitat d’objectivar la subjectivitat per avançar en la gestió el disseny tot articulant una metodologia científica pròpia.

La gran quantitat  i qualitat de les idees i dels conceptes que s’han transmès obliguen a un rigorós anàlisis per ser assimilats i obrir noves oportunitats i visions als congressistes individualment, o col·lectivament, mercès a les activitats telemàtiques post-congresuales que incrementaran la interrelació entre ells.

Consegüentment es pot afirmar que el congrés ha superat amb escreix els seus objectius, ja que la qualitat dels ponents i els més de 500 assistents han permès progressar en la relació entre els investigadors en disseny, tecnologia i ciència, amb les empreses que han de convertir el saber en PIB. Ha permès apropar encara més al mon universitari a la societat tot incrementant la transversalitat i pluralitat; ha evidenciat que sols amb una industria moderna e innovadora el futur es possible, i a  l’ESDi incrementar el seus treballs ja que, com a primera escola de l’Estat espanyol en disposar de la titulació oficial de disseny, te la responsabilitat de marcar el camí per posar el disseny al mig de tota l’activitat productiva i de progrés social.

Antoni Garrell i Guiu

26 de març de 2010

Publicat al diari de Sabadell el 14 d’abril de 2009 http://www.diarisabadell.es/