Antoni Garrell i Guiu

Fa uns dies, organitzat pel Club de Roma, vaig assistir a una jornada sobre el canvi climàtic. La jornada va posar en evidencia la urgència de les mesures encaminades a frenar les actuacions que estan provocant unes variacions climàtiques difícilment qüestionables. Desprès del dinar, la conversa ens va portar a recordar al secretari general de la ONU, Ban Ki-Moon, qui el passat setembre explicà en  Ginebra  que l’absència d’una decidida reacció enfront del canvi climàtic ens portava cap l’abisme, tot explicant que el gel de l’Àrtic pot desaparèixer al 2030; unes previsions que es sustenten en els canvis ràpids i intensos que estan succeint en l’Àrtic, els quals sobrepassen les previsions dels models predictius, ja que el nivell de desglaç ha assolit els nivells que es preveient pel 2030 pel Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de la ONU.

L’assistència a la jornada del Club de Roma, celebrada a les portes de la nova Cimera de Copenhaguen, va renovar la meva atenció sobre les noticies del clima i l’augment de les catàstrofes naturals directament relacionades amb fenòmens meteorològics els quals, en opinió de molts experts, tenen una relació directa amb el  l’escalfament  del planeta. Uns canvis perceptibles sobre el paisatge  en certes àrees del planeta con es verifica al visitar-les novament desprès d’uns anys. Èpoques extremadament seques, inundació devastadores  i la continua disminució del gel dels pols que comportarà creixements del nivell del oceans, dibuixen un escenari amb un fort impacte sobre les persones, la seva salut i l’economia,  uns fets que succeeixin mentre una gran part dels ciutadans mira cap un altre costat  ignoraran l’afirmació de Ban Ki-Moon: ” tenim un peu premen l’accelerador i anem cap l’abisme”.   Uns impactes extremadament grans  ja que, segons estimació del Banc mundial el països desenvolupats requeriran gairebé 100.000 milions  de dolares l’any,  en els pròxims 40 anys, per afrontar les problemàtiques si la temperatura augmenta dos graus.

Des de 2007 arrel de publicació del quart informe del grup intergovernamental de experts sobre el canvi climàtic, en el que participaren científics de 100  països,  són menys els que neguen la interrelació  home i  canvi climàtic, tot reconeixent  que la temperatura  augmenta,   i que es  necessari   una resposta conjunta fonamentada amb una decidida cooperació financera i tecnològica a nivell global per implantar una economia no carbonodepenent, tot reduint dràsticament les emissions i a la vegada  frenar la desforestació. Unes evidencies que han portat a Xina a flexibilitzar la seva postura, i als Estat Units a reconèixer-les i arribar a Copenhaguen  amb la promesa de reduir en un 17% las emissions de CO2 al 2020.

Passat demà dia 7  s’inicia una nova cimera sobre el clima,  en font del pessimisme que sembla omplir a molta gent, el que va quedar-me clar en la jornada del Club de Roma és que encara estem a temps de canviar el rumb dels fets, ja que tenim solucions i sols ens cal voluntat política d’aplicar-les. La clau es evitar un escalfament per sobre de dos graus, i es pot fer, la catàstrofe seria superar aquest llinda.

Una voluntat política que cal confiar sorgeixi de Copenhaguen, a pesar de la greu crisis econòmica mundial que canvia les prioritats, ja que és una condició necessària però no suficient ja que requereix, a la vegada, del compromís de tota la ciutadania per obrir un període d’utilització de recursos amb criteris de sostenibilidad mediambiental, el que obliga a redefinir i reinventar la quotidianitat.

És en aquest necessari  canvi de la quotidianitat,  es requerit fer i actuar, no és suficient un cavi d’actituds de la ciutadania, cal també que disposar de les eines o productes requerits, cal conjugar actituds i nous productes. Uns productes    fabricats  mitjançant processos productius sostenibles, amb un òptim i eficient consum de recursos, que considerin els aspectes mediambientals, i el seu  us  eficient al llarg del seu cicle de  vida.  Per aquest motiu la innovació en productes esdevé un dels elements cabdals en la lluita per la sostenibilidad i el futur.

Una innovació que requereix del treball sinèrgic de dissenyadors, tecnòlegs i científics, els quals posin el seu talent i capacitat creativa en dissenyar y fabricar productes que minimitzin   els sobreescalfament planetari, redueixin els impactes mediambientals dels productes al llarg de la seva vida util, i esdevinguin nova matèria primera un cop finalizat el seu cicle d’us.

Politics amb voluntat i valentia per reorientar els marc legislatius i amb capacitat d’assumir el risc associat, ciutadans compromesos amb el futur, i dissenyadors, tecnòlegs i científics que treballin sincrònicament, són els tres components requerits per guanyar la batalla al canvi climàtic i la guerra per deixar un planeta habitable a les futures generacions. Cal esperar que Copenhaguen sigui el dia primer en l’assumpció d’aquest rols,  el dia en que es posaren les bases solides per acabar amb la petrodependència i la malversació de recursos. El dia en que en el dilema canvi climàtic o futur  guanyar el futur.

Antoni Garrell i Guiu
6 de desembre de 2009.

Les dades de l’economia espanyola continuen essent extremadament dolents, no només per l’alta taxa d’atur, també la resta d’indicadors de l’activitat i dinamisme empresarial mostren valors no recordats en molts anys; les dades evidencien la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i els tipus d’interès que fomentaven el consum. A ningú hauria de sorprendre aquestes males dades ja que abans d’esclatar la crisi diversos informes alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals, i fonamentar la seva competitivitat en el cost, en comptes de productes d’alt valor que integressin sistemàticament els avenços científics, les capacitats tecnològiques i les potencialitats del disseny.
Entre aquests informes destaquen el d’Adecco que indicava que el salari mitjà de la Unió es situava en 32 mil euros, 10.000€ per sobre dels espanyols, una distància que no es va reduir en les èpoques de creixement econòmic i generació d’ocupació, ja que entre el 2002 i 2006 només va créixer un 1,3%, mentre que en el d’Unió ho va fer un 3,9%; Un reduït increment igual que el del poder adquisitiu que va pujar únicament un 0,4%. Salaris menors que també afectaven als titulats universitaris, ja que com va explicà l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral cobraven 1.414 €, un import molt per sota dels 4.000€ de la mitjana Alemanya, igual que la taxa d’ocupació que també era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27. També l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes de l’inici de la crisi actual, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% el 2006, un increment llunyà al de la mitjana de la unió que va situar en el 1,5%.

Les causes residien en que Espanya es situava per sota de la mitjana europea, entre d’altres, en despesa en R + D, en nombre de llicenciats en carreres científiques i tècniques, en inversions de capital risc, en exportacions de productes d’alta tecnologia, o en inversió en TIC.

Però tot i aquestes dades, que alertaven de la debilitat i del inadequat del model econòmic, l’economia espanyola funcionava a un alt ritme gràcies al consum intern animat pels tipus d’interès reals (tipus interès financer - inflació) que eren negatius i les facilitats d’accés al crèdit mercès als fluxos provinents de l’estalvi exterior, per això es menyspreaven les alertes i les veus que reclamaven els ajustos requerits per avançar en l’economia del coneixement i la potenciació de la indústria.  

La circulació dels diners, gràcies al crèdit, el qual creixia sistemàticament, comporta una diferència entre diner real i virtual insostenible, generava unes dinàmiques econòmiques clarament desequilibrades ja que en el moment que el flux monetari internacional es…. per continuar un click en el segënt enllaç:     la-crisis-financera-i-el-crac-de-la-economia-espanyola-una-oportunitat-de-futur.pdf

Antoni Garrell i Guiu
1  de desembre de 2009.

______________________________________________

Altres informacions relacionades:

1.- Conferencia:  crisis-i-futur-espluga-de-francoli-3-12-2009.pdf
2.- Cronica de la conferencia: resum-o-cronica-conferencia-3-de-desembre-2009-a-espluga.pdf

Des de fa pràcticament dos anys els indicadors de l’economia espanyola, igual que la de la majoria dels estats, han vingut empitjorant, s’ha passat de ser l’economia europea que més llocs de treball creava, encara que fossin de baixa qualificació, a liderar la desocupació. La perplexitat per la ràpida destrucció d’ocupació ha sorprès la majoria dels ciutadans que volien ignorar, que els indicadors de futur evidenciaven la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i els tipus d’interès que fomentaven el consum.

Entre els informes que alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals figura l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes del inici de la crisi, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% al 2006, un increment llunyà al 7% de Letònia, i al 1,5% de la mitjana de la Unió. En aquest context, tampoc es pot oblidar l’estudi de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació que explicava que el salari mitjà dels titulats universitaris espanyols després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral es situava en 1.414 €, una xifra sensiblement inferior als 4.000 € de mitjana a Alemanya, Suïssa o Noruega, i que la seva taxa d’ocupació era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27.

Amb aquests antecedents, i les prediccions del Banc Central Europeu (BCE) i de l’OCDE que, augmentat les previsions de creixement de l’euro zona, indiquen que a Espanya la sortida de la crisi arribaria amb un retard no inferior a un any respecte als seus socis, no és d’estranyar que la majoria dels agents econòmics i socials mostrin una preocupació, no exempta de pessimisme, al certificar les dificultats de les empreses tant per la debilitat de la demanda interna, motivada per l’alt índex de la taxa d’atur, i la baixa competitivitat dels productes en els mercats internacionals, com pel fet que Espanya s’allunyava de l’evolució positiva d’altres països i especialment d’Alemanya i França. Sens dubte amb la iniciativa privada frenada per la incertesa i la falta de lideratge, una taxa d’atur que se situa al capdavant de l’OCDE, i un dèficit que dificulta les polítiques d’inversió pública, justifiquen les previsions i obliguen tant al necessari pacte social , com a emprendre les reformes estructurals requerides. Dos aspectes urgents si s’assumeix que en els últims mesos hem perdut una part significativa de la nostra capacitat de generar riquesa i no hem millorat el capital humà.

Un capital humà directament vinculat a la formació bàsica i molt especialment a la formació ocupacional i continuada, en aquest aspecte Espanya segueix aplicant un model que ens allunya dels països motors de la Unió, ja que la formació no s’imparteix massivament a les persones en atur, és a dir, no s’aprofita aquest període per augmentar la seva ocupabiilidad. Se segueix en la línia explicada al inici de la crisi pel Euroíndice laboral IESE-Adecco en el qual s’indicava que mentre que la Unió Europea invertia de mitjana en formació per aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 €, a Espanya només s’aplicaven 479 €. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a millorar la productivitat.

Quant a la indústria espanyola recordar que amb la caiguda, a meitat d’any, d’un 25% i de les comandes en un 26,2% en taxa interanual, va acumular deu mesos de caiguda de facturació i un any de contractació de nous comandes. Un fet que hauria d’obligar-nos a prestar especial atenció ja que són indispensables les seves exportacions per disminuir el dèficit exterior i aprofitar l’activació dels mercats d’aquelles economies que han iniciat el camí del creixement. Conseqüentment, la pregunta que molts es formulen és si la indústria serà capaç de resistir la crisi i quin és el seu futur.

És cert, que des de 1970 el pes de la Indústria en el PIB ha disminuït. L’any passat va representar un 17% del PIB, lluny del 34% de 1970 Una tendència similar a la majoria dels països desenvolupats, a causa de la globalització que va facilitar la fragmentació dels processos i la seva localització en els llocs òptims, especialment aquells processos de baixa complexitat tècnica-científica o els que usen intensivament recursos humans. Els processos industrials que s’han mantingut en l’origen són aquells que han afrontat processos significatius d’innovació, especialment en producte, gràcies a esforços en recerca, i que han utilitzat de forma intensiva la tecnologia més avançada, el que permet significatius avenços en productivitat.

La indústria espanyola, per la seva fragmentació i mida, no ha evolucionat d’acord amb aquests paràmetres seguint un model que no aprofita plenament el saber de les persones, o les capacitats de les universitats, el disseny i els centres de recerca, ni les oportunitats dels mercats globals. Una indústria que ha de transformar, incrementant la seva competitivitat i convertint-se novament en autèntic motor de progrés. Una transformació encaminada a aconseguir que sigui més eficient, més innovadora, més competitiva i ràpida a incorporar els avenços tècnic científic. L’objectiu a mitjà termini és incrementar la capacitat de desenvolupar, fabricar i comercialitzar productes complexos d’alt contingut innovador per competir per valor, i alhora diversificar els mercats arribant trencant l’Europa dependència, (el 2008 les exportacions a països europeus van representar el 77 , 3% del total), i aconseguint cotes significatives en els emergents.

Cal un model de desenvolupament sòlid, i la clau resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents i de qualitat, amb un alt contingut tecnològic i amb un disseny adequat, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar polítiques decidides de R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum adequat per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial com en els processos productius recolzant-se en el fet de que tot i el greu deteriorament sofert Espanya i Catalunya segueixen disposant d’una base sòlida per efectuar aquesta transformació. La competitivitat industrial, o el que es el mateix dels productes en els mercats internacional, és un desafiament urgent i prioritari ja que només amb una indústria competitiva pot garantir el progrés social, i assegurar-se la capacitat de participar en els mercats globals mantenint, o augmentant, la quota de mercat i obtenir les plusvàlues que garanteixen tant la rendibilitat de les inversions, com les actuacions en recerca, desenvolupament i innovació. En conseqüència, la sortida de la crisi i el camí del creixement sostenible a mig i llarg termini requereixen d’una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització.

Una política que afronti els desafiaments a llarg termini, canviant la tendència de menysvalorar la indústria i la seva importància estratègica, sense eludir les problemàtiques actuals i en especial aquelles arrelades en la crisi actual. Un suport selectiu especialment dirigit a aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant l’accés als recursos financers, especialment en èpoques de restriccions creditícies, ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat, per preservar tant les eines de creixement i generació d’ocupació, com per afrontar el problema de la balança comercial facilitant la seva expansió, amb especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per el increment de la seva demanda interna. Una política adreçada a potenciar tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com aquelles amb productes subjectes de ser reconeguts i acceptats pels mercats mundials. Actuacions que han d’anar acompanyades dels ajustos legislatius i estructurals que reactivin els canvis interns que permeten la competitivitat fonamentada en la importància del recurs humà, en un alt índex de productivitat i d’innovació, en una òptima estratègia d’aliances per estendre la seva cadena de valor al llarg del procés productiu i de comercialització funcionant sincrònicament amb els mercats.

Una aposta decidida per la Indústria fugint de la demagògia, la confrontació i la inacció que permeti un impuls en aquells camps on hi ha potencialitats reals per afrontar les oportunitats a l’existir una demanda real i no creada pel miratge de la riquesa irreal. Entre ells s’ha de tenir cura dels sectors com la robòtica i la seva indústria auxiliar, les telecomunicacions, l’energia, el tèxtil d’alt nivell i el desenvolupament de no teixits i teixits intel·ligents, l’alimentació, la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut, la mobilitat terrestre no contaminant i l’aeronàutica, i la d’equipament de la llar, prestant especial atenció a l’envelliment de la població. Definir-los és una tasca bàsica, i desenvolupar-los sumant il·lusions i unint voluntats, esforços, i complicitats un repte indefugible

Antoni Garrell i Guiu
President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement

octubre 2009.

Els pressupostos del 2010 han iniciat el seu camí parlamentari amb l’amenaça de retallar les inversió en R+D+i, probablement serà més que una amenaçà. La pròpia Ministra Garmendia ho manifestava recentment, tot afirmant que si be “no estava satisfeta amb els pressupostos si que garantien la continuïtat de la ciència”. Les èpoques de l’abundància han finalitzat, les politiques erràtiques dels darrers mesos han deixat el marge de maniobra de l’administració a nivell minin, i el creixement de la tassa d’atur obliga a incrementar la despesa social, un increment que no pot ignorar, que a més d’una elevada tassa d’atur, el nostre model productiu ni de lluny s’apropava al que es definí com objectiu estratègic de l’ Unió en el Consell Europeu de Lisboa el 23 i 24 de març del 2000 per reforçar l’ocupació, reformar l’economia i la cohesió social, mercès a una economia basada en el coneixement. Un fet que no sols fa més difícil la recuperació econòmica, també comporta que una vegada iniciada la recuperació es tardarà més en generar novament ocupació. Una ocupació que exigirà un personal més preparat; on la continuïtat entre l’avens científic i la seva incorporació als productes es produeixi amb un flux continuo; on la internacionalització i el increment de les exportacions permetin capgirar la balança exterior; i on la valorització del talent permetrà passar de la precarietat laboral a l’estabilitat i a la retribució que possibilita el desenvolupament i el progrés dels treballadors. 

El dilema és com conjugar la requerida protecció social amb la vertebració de futur. Un futur que requereix, conseqüentment més i millor capital humà, una aposta seria per la R+D+i, i d’una industria que, pensant en el mon, transformi el reconegut potencial científic en innovació i conseqüentment en PIB. En conseqüència, sols amb més inversió en tecnologia i una millor ciència podrem sortir de la crisi actual, evitant la cronicitat dels baixos creixements que no permeten el progrés humà en un entorn de justícia i sostenibilidad.

Cal dir-ho amb contundència sols amb una decidida aposta per la recerca i l’ innovació, conjugant els avenços científics, amb el progrés tecnològic i les potencialitats del disseny podrem sortir enfortits de la crisis econòmica, per axó cal garantir els recursos econòmics en R+D+i, ja siguin per inversions directes de l’administració o per incentivacions fiscal en el marc de la iniciativa privada. De fer-ho o no depèn el nostre futur, depèn de canviar o no el nostre model de creixement, depèn de desterrar les actituds i pautes de progrés que han fet que la nostra economia sigui una de les que amb més virulència, a nivell d’atur, sofreixi la crisis, i sigui de les que més dificultats tingui per retrobar la senda de la creació d’ocupació, i dibuixar un horitzó amb sous mes escaient. Uns sous, els espanyols que disten molt dels països de la Unió, sols cal recordar, tal com explicava fa un any l’informe d’Adecco, que el salari mig de l’Estat estava uns 10.000€ per sota del salari mig de la Unió que era d’uns 32 mil euros, un salari que en el període 2002 i 2006, a pesar del creixement econòmic, s’allunya de la mitjana europea en créixer sols un 1,3%, mentre que aquell s’incrementava un 3,9%. Una prova evident de que la nostra economia no competia en el valor derivat del progrés tècnic i científic.

Cal superar la crisi compaginant protecció social, amb formació dels aturats i incrementar la inversió en innovació i recerca. Sols d’aquesta manera afrontarem amb èxit el futur, unes decisions que cal enquadrar-les en les noves dades aportades per l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament econòmic (OCDE), que, recolzant-se en l’índex compost d’indicadors líders corresponents a l’agost passat, indicava que els signes de la recuperació es reforcen en la majoria de les principals economies, tot indicant a la vegada, en contrapunt al que afirmava el FMI, que la economia espanyola recuperarà el creixement entre el segon i tercer trimestre de 2010.  Un fet que no comporta creació d’ocupació, però que pot marcar l’inici del nou període, i que ens ha de fer accelerar les actuacions per reforçar el capital huma, l’ innovació industrial i el progres cientific.

En conseqüència, es l’hora de la no resignació, del treball rigorós, i de que les politiques i els presupostos ho facilitin. Ara en el debat pressupostari, cal apostar fort per transformar el model i potenciar la societat, sens dubte ni els ministeris de treball, ni el d’educació, ni el de ciència i innovació, ni el de industria poden esser menystinguts, altres tenen que ser els que rebin una retallada del seus recursos, però no els que garanteixen la cohesió i el progrés.

Antoni Garrell i Guiu

12 d’octubre de 2009.

Aricle publicat al diari electronic e-noticies.com

El articulo puede leerse en castellano acediendo a la pagina WEB de la Escuela Superior de Diseño ESDI, un clic aqui, y seleccionando idioma castellano.

Vivim en una societat altament competitiva, especialment en els països on es disposa d’una elevada qualitat de vida i l’oferta sobrepassa la demanda. Competir en aquests entorns no és només qüestió de preu, la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat. És en aquest context altament competitiu on sorgeix la revaloració del disseny com l’element clau, ja que l’estètica és només el component que aglutina de forma simbiòtica i harmònica les funcionalitats aportades, la facilitat d’utilització, un ús ajustat a les exigències ambientals i costos associats, l’adequació als requisits de fabricació, la idoneïtat dels components o materials que el configuren; en definitiva la integració en el mateix dels avenços tècnic científics que permeten satisfer les necessitats, d’usar-los de forma sostenible i d’acord amb les tendències i exigències dels mercats i marcs reguladors. Per això el disseny és una professió en creixent expansió en aquelles empreses i col·lectius que han interioritzat la necessitat de competir en els mercats globals, fent-ho per valor i no per cost, una expansió que encara no ha assolit de manera significativa la totalitat de les empresa, especialment les de mida mitjana o petita que representen un alt percentatge del teixit empresarial, les quals no han ifet seves amb plenitud el que representa el disseny i els importants beneficis que es deriven de la seva integració en l’empresa.

En aquest context ha de comprendre’s que el disseny és un procés metodològic, estructurat, que combina metodologia científica i eines d’expressió per passar de les idees als productes o els serveis. Un procés capaç de crear o aportar millores substancials, que es converteix en el motor de la innovació de les empreses, tants dels productes que fabriquen com en la imatge de l’empresa, de les estratègies d’accés als mercats, i que possibilita que el producte, durant tot el seu cicle de vida, segueixi aportant valor a l’usuari amb criteris d’adaptabilitat i no malversació de recursos. Sent clau l’aportació del disseny al progrés econòmic i social dels col·lectius humans, resulta evident que la capacitació dels professionals, tant pel que fa a les seves actituds com en les seves aptituds, resulta fonamental per assolir les potencialitats derivades de la innovació, especialment en producte, en la comunicació amb els mercats, i en els beneficis derivats d’augmentar la capacitat competitiva.

La capacitació en disseny, és a dir atorgar la capacitat per canalitzar la capacitat creativa, i el talent cap al procés de disseny és sens dubte el repte de tota societat que aspiri a la innovació en un context socioeconòmic de sostenibilitat, globalització, canvis permanents, legislacions asimètriques, avenços científics accelerats, accés lliure al coneixement, xarxes globals d’intercanvi i divulgació del saber, obsolescència accelerada,.. etc. És a dir, tots aquells aspectes que caracteritzen la societat i l’economia del coneixement; En definitiva per a aquells col·lectius humans capaços de convertir la informació en coneixement, col·locant-ho en el nucli central de tota la seva activitat, assumint que el coneixement és l’única primera matèria inesgotable i que com més intensivament es comparteix, més creix i més grans potencialitats aporta.

Els dissenyadors actuals,-i en conseqüència la formació que rebin aquells amb capacitat per assumir el rol de que la societat i l’empresa requereix els dissenyadors-, no pot descuidar d’aquells aspectes consubstancials a la seva activitat, és a dir, superant els que els atorguen una bona capacitat per canalitzar la creativitat en productes, és a dir els relacionats a potenciar la capacitat d’anàlisi, síntesi, habilitats projecta’ls en entorns pluridisciplinaris, i el domini de les eines i instruments requerits per plasmar les solucions aportades, la formació del disseny ha de proporcionar als futurs dissenyadors una elevada capacitat d’interacció en entorns heterogenis, aportant capacitat d’integració interdisciplinària; Un alt nivell d’observació, mirada exògena, és a dir d’aproximació als mercats globals per detectar les seves necessitats explícites o implícites i saber establir la direcció correcta en el procés de disseny; una elevada capacitat de lideratge per aglutinar i gestionar, amb criteris de temps i cost, cosa que exigeix una bona planificació i control, equips plurals on intervenen tants científics, tecnòlegs, com, entre altres, especialistes ambientals, de màrqueting, de producció, de comunicació, i de costos. Una gran capacitat de comunicació verbal i escrita, ja que únicament d’aquesta manera es pot treballar amb l’indispensable equip, presencial o telemàticament, i es podrà estrènyer la relació entre el disseny i el client o la resta de departaments de l’organització, una comunicació que s’arrela en el compromís del dissenyador amb la innovació, la rendibilitat i progrés de les organitzacions on treballa, uns aspectes que obliguen a saber conjuntar requeriments i objectius que poden arribar a estar contraposats; Amplis coneixements del sistema empresa en tots els seus components, ja siguin comercials, financers, productius o de R+D+i, dels seus models d’organització i instruments de gestió; Actitud proactiva per assumir el risc associat al que és nou, al desafio d’impossible o a la utopia d’ahir, actitud indispensable per abordar la innovació i el progrés.

Capacitat per canalitzar la creativitat en productes, capacitat d’interacció, alt nivell d’observació, capacitat de treball en equip i de lideratge, capacitat de comunicació verbal i escrita, amplis coneixements del sistema empresa, i actitud proactiva davant el risc. Són els 7 aspectes que determinen el camí de l’èxit de tot bon dissenyador, i en conseqüència l’èxit de les empreses o organitzacions que, assumint la importància del disseny, l’han interioritzat i convertit en el motor de la seva actuació, i la palanca que els projecta a un futur segur, més enllà de les dificultats conjunturals o complexitats estructurals.

Antoni Garrell i Guiu
Sabadell 3 de octubre de 2009.

 Article publiat a www.esdi.es 

Fa uns dies, com qui vol fugir de les continues noticies sobre la crisis econòmica  mundial i les seves terribles conseqüències sobre l’ocupació i les perspectives de futur, vaig assistir a una conferencia sobre la disponibilitat i cost de les matèries primeres, la malversació sistemàtica de recursos,  i l’ús abusiu de plàstic, organitzat en el marc de l’Escola Superior de Disseny ESDi. En el col·loqui, arrel d’una pregunta sobre els derivats del petroli,  el ponent va parlar de  ‘l’illa” que sua en el Pacífic formada en  un 80% per  residus plàstics i que, amb un pes de 3,5 milions de tones, té una superfície com França. Un volum immens de residus de difícil eliminació mentre es mantingui la plàstic-dependència, un fet que s’allargarà si considerem que la complexa situació actual fa que es relaxin les politiques encaminades a disminuir el seu ús, com és el cas de la moratòria que s’ha aplicat a Espanya en el Plan Nacional Integrado de Residuos 2008-2015, que ha ajustat  la prohibició de les bosses de plàstic a una reducció del 50%  a partir del  2010. El torn de preguntes va derivar cap els residus tèxtils i el fet de que sols a Espanya cada habitant tiri a les escombraries entre 7 i 10 kilograms de roba usada, el que representa  el 4% del total dels residus domèstics segon el Ministerio de Medio Ambiente.  Una gran quantitat de residus que obliguen a analitzar que es converteixin en nous recursos  útils, evitant que s’acumulin els abocadors tot generant a mig termini residus de difícil eliminació.

Reciclar es quelcom indispensable, i una necessitat creixent en un mon on les matèries primeres incrementen el seu cost, ja que permet disminuir la seva demanda i a la vegada preserva el planeta de la contaminació i l’explotació abusiva. Serveixi com exemple que la reutilització dels residus tèxtils pot reduir la necessitat d’obtenir quantitats més grans de fibres naturals verges, un fet que evitaria el increment de la desforestació per disposar de noves terres de cultiu o explotació ramadera, tot disminuint l’ús de substancies químiques sintètiques com els herbicides, plaguicides o fertilitzants que tenen una gran capacitat contaminant.  Uns residus que poden esser no sols emprats per generar novament fil, també per omplir seients de cadires i coixins, per fabricar plaques aïllants acústiques o tèrmiques, en l’elaboració de productes Geotèxtils que aporten estabilitat als terrenys, o per elaborar biomassa fertilitzant i disminuir l’ús de fertilitzants sintètics.

Al sortir de la  conferencia, vaig adonar-me de les noves possibilitats que s’obren en el sector del reciclatge, “recuperar en lloc de llançar” obre noves oportunitats de futur, al donar  una segona vida útil als productes o poder esser utilitzats com a matèria primera. De ben segur en aquest moments on tot es qüestiona, on s’està dibuixant un nou escenari mundial quant a desenvolupament econòmic i social, les oportunitats que obre el reciclatge quant a generació d’ocupació i valor no son menyspreables, i haurien d’esser considerades. Els esforços en recerca en aquest camp efectuades simbiòticament amb empreses amb capacitat de desenvolupar i aplicar processos productius de ben segur son requerits, i els resultats a obtenir són tan esperançadors com els que dia a dia s’obtenen en les energies renovables.

Antoni Garrell i Guiu
25 de setembre de 2009

Publicat al diari electronic e-notices.com

La setmana passada es va celebrar la quarta edició del 080 Barcelona Fashion, una iniciativa sorgida de la Generalitat de Catalunya al juliol de 2007 desprès d’un procés profund de creativitat i d’innovació, tot assumit que el disseny i la capacitat d’emprendre són elements íntimament lligats a la ciutat de Barcelona, amb la finalitat d’esdevenir un element de referència, a nivell internacional, quant a moda d’avantguarda i foment del talent, amb un clar suport als emergents i emprenedors, i tenint especial cura en buscar la trobada entre els creatius i el mercat. Tot identificant, com indicà llavors el Conseller Huguet, que l’espai associat a la moda independent i emergent no estava ocupat per cap ciutat. 

Ha estat un plaer passejar entre els estands del 080, visitar l’espai dedicat a la Moda Beatle, gaudir de les col·lacions en passarel·la, contemplar el talent i la il·lusió dels joves creadors, hem viscut un oasis d’il·lusió i esperança en aquest setembre complicat, farcit de males noticies. Un quarta edició del 080 Barcelona Fashion que ha evidenciat la solidesa de la iniciativa, la capacitat de convocatòria, una excel·lent gestió en tots els nivells, i la voluntat i fortalesa per seguir avançant; el bon nivell de les 18 col·leccions en passarel·la i els 60 expositores, l’optima organització, la implicació de patrocinadors i col·laboradors, l’excel·lent posta en escena ho certifiquen. Un fet que hauria de posar punt i final a les critiques que de forma sistemàtica ha rebut l’iniciativa, originades, de ben segur, per les pors que generen els canvis, les incògnites que s’obren, i les tensions creades al trencar el estatus quo.

Una edició que ha evidenciat més que mai la qualitat, l’esperit emprenedor i el talent emergent, ho ha fet des del principi fins a la darrera col·lecció presentada, la de la dissenyadora invitada Estrella Archs, formada a l’Escola d’Arts i tècniques de la Moda (EATM) de Barcelona. Una dissenyadora, amb un alta nivell creatiu, que ha creat la seva pròpia marca, sense altres recursos que constància, voluntat, esforç, i sacrifici, tot entenent que desenvolupar-se a nivell internacional obra la ment i multiplica les oportunitats.

Coneixem que la propera edició serà la setmana del 25 al 29 de gener de 2010, coincidint amb el saló de moda urbana Brandery, sorgit a iniciativa de l ‘Ajuntament de Barcelona; sens dubte una excel·lent noticia ja que  la col·laboració de la Generalitat i l’Ajuntament, tal com el sector ho reclama,  reforça el que tots sabem: “que sols cooperant podrem competir en un mon global i  evidenciar que Barcelona és la ciutat de referència quant a disseny i creativitat, on els creadors de moda són una de les seves màximes expressions”. Que el 080 Barcelona Fashion i Brandery sumin esforços hauria d’esser sols el primer pas per posar tot el potencial de Barcelona al servei de la creativitat i dels creadors, ja que sols d’aquesta manera, sumant i treballant plegats amb projectes propis, el talent s’aproparà al mercat i és generaran les plusvàlues que permeten captar vocacions, i que els dissenyador esdevinguin emprenedors, tot reactivant l’Industria tèxtil-confecció, i les seves empreses assoleixen els mercats del mon.

Antoni Garrell i Guiu

Director General de la Fundació pel Disseny Tèxtil

Barcelona 6 de setembre de 2009  

El passat diumenge, tres mesos desprès de la seva aprovació en Consell de Ministres, va entrar en vigor la nova legislació relativa als drets dels usuaris de Telecomunicacions, es a dir: de tots i cadascun de nosaltres ja que, amb més o menys intensitats les utilitzen. Una legislació, Carta dels Drets de l’Usuari de les Telecomunicacions, que aporta tot un conjunt de noves garanties quant a l’atenció i drets dels clients, tot buscant potenciar la lliure competència entre els operadors i la conseqüent dinamització dels mercats, regulant a la vegada els continguts de la publicitat relativa a la velocitat d’Internet al igual que d’indemnització per aturades en el servei. 

Un anàlisi comparat evidencia, que la nova legislació es un clar referent a nivell Europeu, i que és un pas per potenciar la societat de la informació i l’economia del coneixement. La pregunta que cal fer-se és si darrera de la legislació, o del mercat que es regula, hi ha la capacitat real de que les telecomunicacions esdevinguin un motor de progrés de la societat en general, al permetre incrementar la productivitat, i la competència econòmica i social del país en un mon obert on la transmissió rapida de la informació, convertida en coneixement, esdevé essencial. Atenent-nos exclusivament al preu de la connectivitat de dades, la seva disponibilitat i la velocitat disponible s’evidencia que el camí a recórrer és molt llarg, i que estem a molta distancia dels països on han assumit amb plenitud la importància cabdal de la transmissió i accés de dades i coneixement

Si es segueix amb regularitat les comunicacions i estudis de l’Associació de Internautes, o es llegeixen els informes oficial sobre els serveis d’Internet, es constata que l’ADSL espanyola és una de les més cares i lentes d’Europa, sense oblidar que la seva disponibilitat, estrictament per raons d’ubicació geogràfica, no està al abast de tots els ciutadans e inclús polígons i zones industrials tenen series dificultats per disposar-ne.

L’afirmació de cara i lenta s’ha de contextualitzar en el marc dels Estats de la Unió on la majoria de països disposen de bons preus i alta velocitat, del països amb qui competim, i també en la posició econòmica mundial que ocupa l’Estat espanyol, i el poder adquisitiu derivat dels salaris mitjos del ciutadans. En aquesta línia serveixi com exemple, -sense oblidar els serveis d’ADSL de Suècia que en molts llocs arriben a 100 Mbps de baixada, o descarrega d’informació, per 10 Mbps de pujada a un preu d’uns 35€/mes-, que a França es disposa de 24 Mbps de descarrega amb 1 de pujada per menys de 15€/mes, incloent tarifa plana de trucada de veu i un important paquet de serveis addicionals a preus atractius.

Disposar d’un bon ample de banda, que permet amb agilitats buscar informació identificar oportunitats i prendre decisions, al igual que prestar serveis en línea, no sols és important per les empreses consolides, encara ho és més per aquells que volen treballar des de casa i pels emprenedors; persones o organitzacions que requereixen no sols accedir informació, també aportar i trametre-la, conseqüentment bona capacitat de pujada, per aportar els seus serveis que poden obligar trameté arxius de volum significatiu.

Cal acceptar la necessitat d’unes bones telecomunicació per assolir eficiència i eficàcia, i també que el sistema espanyol, on els operadors bàsicament no fan més que revendre els serveis de telefònica, ja que les línies segueixen essent majoritàriament d’aquesta companyia, no pot disposar d’una competència real i efectiva. En aquest cas, el mercat ha estat incapaç d’autorregular-se ja que el preu de les telecomunicacions i les seves prestacions no ha esdevinguin un element suficientment tractor. Cal que l’Estat intervingui i estableixi uns marcs d’operació que permetin preus i velocitat d’Internet europea, que fomentin la competència real entre operadors i que no estalviïn esforç ni inversions per dotar als ciudatans i les empreses dels recursos telemàtics requerits amb projectes referent, com la iniciativa del l’operador neutre que s’impulsava des de la Generalitat de Catalunya.

Ha entrat en vigor la nova Carta dels Drets de l’Usuari de les Telecomunicacions, un avens significatiu però novament hom te la impressió que el govern s’ha quedat curt i no ha abordat les reformes de profunditat que necessitem, tot ignorant que sols amb grans canvis acabarem amb el malson de la crisi i recuperarem la senda de la creació de llocs de treball.

Antoni Garrell

4 de setembre de 2009

Publicat a e-noticies. Clic per accedir-hi

Version en castellano del articulo en PDF, exigirlo-esta-en-nuestras-manos.pdf 

Al finalitzar la primera quinzena d’agost coneguérem que el PIB alemany i el francès  havien pujat  un 0,3% el segon trimestre, en contrapunt l’economia espanyola seguia caient, si bé amb menys intensitat que els trimestres anteriors, ho va fer un 1%, encadenant 12 mesos de creixement negatiu. La variació interanual del PIB s’ha situat en un -4,1%. Unes dades més dolentes a les previsions realitzades pel Banc d’Espanya que estimà una caiguda interanual del 4% i un descens intertrimestral del 0,9%.

Unes xifres que cal contextualitzar-les en el marc de l’evolució econòmica de la Unió Europea, i les previsions recents del FMI que ha increment en un punt el decreixement del PIB espanyol, situant-lo en el 4%, enfront a la previsió d’un -3% de l’abril passat, conseqüentment, en les politiques que regeixen l’activitat econòmica i les adoptades per superar la crisis, assumint que mentre liderem les tasses de desocupats, que impedeix el consum familiar, i no s’incrementin la competitivitat dels nostres productes en els mercats internacionals, tindrem serioses dificultats per reprendre la senda del creixement vigorós. En aquesta línia no es pot oblidar que Alemanya i França tenen una alta competitivitat i han controlat amb encert tant la destrucció de llocs de treball com la d’empreses.

No podem caure en l’error de creure que els èxits dels altres són garantia de la nostra propera fortalesa, ni que anem bé per la reducció de la caiguda del PIB, aquest era un fet anunciat per tots els analistes econòmics, que indiquen que el proper any sortírem de la recessió, si bé els creixements seran baixos i no generaran increments d’ocupació; és a dir, que l’atur creixerà atansant-se al 20%, o el que és el mateix prop de 4,5 milions de persones sense feina, una xifra esgarrifosa que ens ha fer dir prou.

Ara que com indica el Banc Europeu sembla que “la recessió global ha tocat fons”, que més hem d’esperar per a què el nostre país agafi la senda de la recuperació real?. És que no és suficient els milions d’aturats o els milers d’empreses asfixiades financerament que generaran més desocupació?. Analitzar els resultats positius dels altres, saben les diferencies de partida, ens hauria de portar a saber el que hem fet malament i el que hem de fer. És l’hora de deixar la demagògia, de pensar que l’endeutament de l’Estat no te límit, que la reactivació aliena ens portarà a altes cotes de progrés, que tot tornarà a ser igual i que podrem recuperar la creació de riquesa, basant-nos en el consum intern permès per l’endeutament exterior.

És segur que sortirem de la recessió i que tornarem a créixer, però el que cal és fer-ho amb rapidesa i amb un model productiu més robust i no tan feble quant a destrucció de llocs de treball, amb concordança amb les exigències de l’economia del coneixement i amb un capital humà més potent, amb noves bases per una industria exportadora, amb més presencia exterior i amb menys dèficit comercial.

Cal reclamar insistentment, que s’endegui el diàleg entre patronal i sindicats, que es deixin els maximalisme de costat i es conformi un entorn favorable; que s’acceptin i s’endeguin les reformes estructurals requerides, que s’assumeixi que ajudar a les empreses, amb capacitat d’innovació i d’exportació, a mantenir llocs de treball, és la garantia de que la recuperació serà més rapida al aprofitar les oportunitats dels mercats més dinàmics.

Mentre posem en marxa les reformes estructurals requerides, i es recupera el diàleg social amb voluntat d’arribar acords, tenim que imitar als qui funcionen, cal considerar que governs com el alemany, el francès, o el belga han ajudat a que les empreses amb menys  demanda redueixin la jornada i el salari dels seus treballadors, compensant la pèrdua salarial amb complements de l’administració, un fet que no sols evita increments de l’atur, sinó que permet l’activitat de les empreses quan els mercats es reactiven, unes ajudes no simbòliques ja que sols a Alemanya més d’un milió de persones estaven en aquesta situació, també amb politiques sectorials quant a impostos, en definitiva en fer possible el manteniment de l’ocupació i la preservació del teixit empresarial sotmès no sols a la disminució de la demanda, sinó a la privació dels crèdits requerits per la seva operativitat.

Es pot ajudar de forma efectiva al manteniment de l’activitat i també potenciar el capital humà. No oblidem que en el 2008 l’Estat espanyol amb un 14,5% d’ocupacions de baixa qualificació encapçalava la llista de la U.E-15, Alemanya i França no arribaven al 10%. Potenciar el capital humà és una signatura pendent de superar.

Sabem que no hem fet be les coses, tots en som responsables, però podem i tenim que fer-ho be, sabedors que sense les reformes estructurals serioses, sense assumir que empresaris i treballadors estem al mateix constat de la trinxera, sense una regulació laboral que permeti –garantint els drets dels treballadors- l’agilitat adaptativa als cicles econòmics, i sense un govern que assumeixi la realitat i s’atreveixi a canviar el que es diu en privat, sortirem de la crisi tard i amb unes diferencies socials enormes entre els qui treballen i els qui no, amb expectatives de futur limitades arrel del posicionament dels altres, i una escletxa social significativa. Això no es pot  permetre, ja que el futur és per a tots i no sols per a uns. Una tasca complexa però requerida. La pregunta és si el govern assumirà el lideratge, exigir-lo, la nostra obligació.

Antoni  Garrell i Guiu
16 d’agost de 2009

Publicat a e-noticies. Un clic aqui per accedir-hi

Aquest estiu és una constant, en totes les trobades amb els coneguts i amics, voler oblidar la situació de crisis que vivim, defugint de les converses que requereixen considerar la situació global, tot donant per garantit que el proper setembre serà especialment complicat per les empreses i per la generació de llocs de treball. Hom té la convicció que hem oblidat que els humans tenim una enorme capacitat per canviar les tendències, mercès a ajustar les nostres actituds i conviccions, de tal manera que el futur s’escriu dia darrera dia, sense donar res per garantit, excepte aquells aspectes que matemàticament són inqüestionables, però això afortunadament pasa molt poques vegades, i quan pasa sempre és per la seqüència de fets previs, de la qual són corresponsables, que han portat a una situació indefugible i incanviable.

Es ben cert que sense els marcs legals i administratius ajustats als nous paradigmes i exigències de la globalització, la societat del coneixement i la liberalització dels mercats, -que en cap cas volen dir baixar la guàrdia quant a la lluita per la sostenibilidad, la redistribució de la riquesa i el dret del treball i dels treballadors-, les accions són més complexes; també és cert que en els cas de l’Estat Espanyol les autentiques reformes segueixen pendents, un fet que no sols dificulta el futur sinó que mina el coratge i les il·lusions que fan possible canviar la no desitjada “lògica successió dels fets”. Mentre la crisi s’expandeix, transversal i verticalment, en la societat espanyola el govern no acaba d’assumir el risc de les profundes i necessàries reformes, els sindicats, o alguns dirigents sindicals, semblem sovint més preocupats dels drets dels treballadors amb contractes fitxes que pels centenars de milers de joves que lluiten per guanyar-se un lloc de treball i traçar el camí del seu futur; i una patronal, o millor dits alguns dirigents empresarials, que sembla algunes vegades haver oblidar la importància del capital humà, l’esperit de risc de l’activitat empresarial, la necessitat d’entrellaçar esforços i sumar complicitats.

Unes reformes necessàries que requereixen de visió de futur i generositat, ja que els moments que vivim són excepcionals, obligant-nos a mirar el passat buscar referències com recuperar l’esperit de juny de 1981 quant govern, patronal i sindicats, amb la complicitat de totes les forces politiques, signaren l’acord que, emulant els pactes de la Moncloa, permeteren frenar la destrucció empreses i llocs de treball, i endegar la senda de la recuperació econòmica.

Però mentre el pacte socioeconòmic no arribi, mentre la legislació no s’ajusti las nous requeriments, mentre la banca no faciliti el necessari crèdit per l’activitat econòmica, mentre milions d’aturats esperin la seva oportunitat de treball,…, soc dels qui crec que no podent resignar-nos i hem de tenir confiança en la nostra capacitat de modificar l’esdevenidor, ajustant el nostre comportament, mercès a la nostra formació, empenta, capacitat de sacrifici i esforç, -el be més preuat dels humans-, ja que si ho fem, si passem de la convicció a la responsabilitat podem capgirar la tendència, conseqüentment, foragità la manca d’il·lusió i la resignació, que omple les ments i el cor de molta gent que accepta com un fet invariable e inevitable les dificultats enormes de la popera tardor.

En aquets context no es pot oblidar, hauríem que posar-los en valor, els signes de canvi de tendència dels països que han assumit amb visió de futur i amb compromís les dificultats: treballant més, ajustant horaris, essent més productius, alterant les prioritats, ajustant els marges, potenciant els sectors intensius en coneixement, sens oblidar aquells intensius en ma d’obra, optimitzant els procediments per ser més productius, administrant amb cura, sense malversar cap recurs, fent dels períodes d’atur moments de potenciació del capital humà amb plans de formació; Tampoc podem oblidar la potencialitat de les persones, especialment en els moments difícils, per axó, una mirada introspectiva permet afirmà que el nostre país ara te el nivell de formació millor que mai ha tingut, si be que és sensiblement millorable, que disposa d’unes infraestructures millorables però que permeten una bona mobilitat d’informació, mercaderies i persones, que disposa d’una solida base empresarial i d’emprenedoria amb un alt nivell d’obertura, i també unes universitats modernes compromeses amb la recerca la innovació i el desenvolupament del país.

No hi ha motiu per acceptar la infal·libilitat de les tendències, no hi ha motiu per acceptar que la tardor serà extremadament complicada, que ho serà, si d’una vegada per totes tots i cadascun de nosaltres interioritcem la necessitat d’autoexigir-nos el màxim nivell d’esforç i innovació en el nostre treball de forma continuada, creixent-nos en les dificultats; si desenvolupem la capacitat d’escoltar i aprendre, tot valorant les nostres capacitats i superant les limitacions tot obtenint la polivalència; si assumim que tot es pot fer de forma diferent i millor, en especial si creiem i confiem en les potencialitats del treball en equip multidisciplinari i plurals, si fem nostre la màxima de que el futur és el nostre punt de trobada, i exigim amb vehemència que les administracions ens facin les coses fàcils.

Ara és hora de d’alçar la vista, de no caure en el desànim, és hora d’emprendre el viatge cap el futur, transformant la convicció en l’acció derivada de la responsabilitat, és hora, manllevat les paraules al poeta Joan Maragall, “ de no perdre mai el nord, de no deixar-se du’ a la tranquil·la aigua mansa de cap port”, cal afrontar risc, no esperar de lideratges aliens, i d’assumir cadascú el seu rol per canviar un futur no escrit.

Antoni Garrell i Guiu

10 d’agost de 2010

Publicat a e-noticies.com, acces al diari amb un clic aquí