Antoni Garrell i Guiu

Aquesta setmana he viscut les eleccions legislatives americanes en directe, un dels fets evidenciats va ser l’estil diferent de campanya, per un costat, la presa de posició publica de ciutadans col·locant en els seus jardins i finestres banderoles dels seus candidats, per altra l’omnipresència dels anuncis pagats a la televisió, evidenciant la importancia desequilibrant i condicionant dels recursos econòmics mercès que el Tribunal Suprem, apelant la llibertat d’opinió,  va anular fa poc els límits que regulaven els recursos  finances dedicats a les campanyes o actuacions polítiques.

Un dels altres trets diferencials és la importància que els americans donaven a aquets eleccions, denominades midterm elections, ja que coincidint amb la meitat del mandat del president permeten renovar el congres i un terç del Senat, expressant, conseqüentment, la de forma directa, i no filtrada per les estructures i interessos de les forces politiques, l’opinió sobirana dels ciutadans. La meitat del  mandat del president Obama que si bé amb l’empenta que li donà la mobilització i il·lusió col·lectiva  va allunyar el risc d’un col·lapse econòmic mundial, s’afrontà als excessos del sector financer, i aprovà la reforma sanitària, un fet superat a Europa al estar garantida la sanitat universal, no ha aconseguit crear les condicions per reduir significativament l’atur. Probablement per aquesta raó, el president arribava al 2 de novembre  amb una clara davallada de la confiança i amb gairebé el 60% dels  americans convençuts que les coses no van en la bona direcció, en certa mesura era un examen del partit Demòcrata i del seu president Obama. Els milions d’americans, aplicant l’essència de la democràcia que és l’alternança, han atorgat el control de la Càmera de Representats als Republicans al igual que un avens molt significatiu  en el Senat on els democratas han conservat una minsa majoria.

Seguir els resultats a traves de les cadenes de televisió americanes va evidenciar la importància de la separació dels tres poders que configuren els òrgans de l’Estat,  el legislatiu, l’executiu i el judicial, i el fet de com el legislatiu pot desplegar la seva funció de control. Una nova realitat s’ha dibuixat, i el presidnet Obama haurà de modelar les seves actuacions a la nova realitat, un fet que va reconèixer ràpidament al trucar  als liders democratas i republicans del Senat i el Congres, tot indicant la seva voluntat d’identificar els punts de coincidencia per fer que el pais continuí avançant en favor dels seus ciutadans. Un gest del president Obama que evidencia tant les profundes conviccions democràtiques d’aquest gran  país,  com la importancia del  Congres i el Senat, els quals poden exercir plenament la tasca de Control a l’executiu. Un fet que es troba a faltar en democràcies on el president sorgeix del propi poder legislatiu d’acord a la majoria, un fet  que no sols pot vulnerar la voluntat expressada majoritàriament a les urnes, com el fet que limita plenament la capacitat de control i de condicionant del mateix sobre l’executiu.

La democràcia americana i les seves eleccions legislatives no poden passar-nos per alt per la capacitat de condicionar al president, certament és una democràcia que pot estar matisada per la capacitat de variar voluntats per l’ús desproporcionat dels recursos financers, un fet que atorga poder als més poderosos, però també que demostra cíclicament la capacitat de transformació i regeneració que no tenen altres, una capacitat de mobilitzar els ciutadans, com va fer el president Obama, i que hom troba a faltar en el continent europeu, on a vegades sembla que estem confortablement amb la decadència, ignorant que no hi ha res permanent i que cada dia s’ha de guanyar el futura amb esforç, enginy i dedicació; acudint a les urnes cada cop que els cicles electorals ens criden a exercir el dret democràtic del vot. Un vot que els catalans hem d’exercir el proper dia 28 per capgirar un futur que requereix noves idees, nous projectes i capacitat de lideratge, pensant més en el futur que en el present.Antoni Garrell i Guiu
5 de novembre de 2010.

Publicat a e-noticies.com

A principios de esta década visité por primera vez Chile, fue un viaje invitado por la universidad chilena UNIACC. Los días que conviví con la comunidad universitaria me permitió descubrir a chilenos procedentes de las diversas regiones de ese largo y estrecho territorio, que mira al océano Pacifico resguardado por la impresionante cordillera Andina, las conversaciones con ellos alejaron el recuerdo de algunas afirmaciones relativas a que los chilenos tendían al fatalismo y a la resignación, y evidenciaron su voluntad de cuestionarse lo cotidiano desde la libertad, su dominio de la tecnología, su abertura al análisis y debate y un profundo sentimiento de colectividad, que permitía trazar un horizonte y aspiraciones comunes, el cual abrazada desde los mineros que trabajaban en el impresionante y rico desierto de Atacama, hasta los pescadores y agricultores de las tierras del Sur.

Diversos viajes posteriores me permitieron conocer sobre el terreno lo que había intuido y establecer lazos de amistad que perduran más allá de la distancia o los silencios que la lejanía impone. Recorrer Chile desde los glaciares al desierto, me permitió mucho más que la simple observación de los maravillosos contrastes geográficos del país, pude constatar el aumento de la calidad de vida tal como indicaban las estadísticas internacionales, lo cual se evidencia tanto por la significativa disminución de la pobreza, que en apenas 20 años pasó del 45% al 15%, como por el aumento de la expectativa de vida que se sitúa en 78 años, del numero de estudiantes universitarios, y de las infraestructuras que atorgan capacidad competitiva, y en especial descubrí la capacidad de compresión de la naturaleza de los habitantes de Punta Arenas y de la Patagonia, la creatividad omnipresente en Valparariso, y la fortaleza de voluntad de la comunidad minera desplegada en Atacama desde la árida Antogafasta.

Desde estas convicciones y criterios sigo con atención las noticias procedentes de Chile percibiéndolos como algo cercano. Con preocupación recibí la noticia del derrumbe de la mina de San José y la desaparición de los 33 mineros en la profundidad del desierto el pasado 5 de agosto. Aunque debo reconocer que desde el primer instante tuve la confianza, de que si habían sobrevivido al accidente, serian encontrados y rescatados. Conocer el pueblo chileno y su determinación, la involucración en el rescate de Codelco, Corporación Nacional del Cobre de Chile, empresa autónoma propiedad del Estado chileno, sin duda una organización con los mejores estándares de seguridad del mundo, con un alto dominio de los avances científicos y con herramientas de alta tecnología usadas en las prospecciones subterráneas justificaban mi convicción.

Encontrar a los mineros con vida a finales de agosto reafirmó la confianza en la capacidad de la minería chilena, pero los 688 m de tierra y roca que los separaban de la superficie, y los meses requeridos para llegar a los mineros teñían el horizonte de enormes dificultades para la capacidad de resistencia de la naturaleza humana. Por ello la precisión y la velocidad era un binomio indispensable.

La puesta en marcha del plan B, usando como guía la conducto efectuado por la sonda que llegó a la zona usada como taller, mediante la perforadora Schramm T-130 diseñada para realizar pozos de hasta 75 centímetros de diámetro y hasta una profundidad de 750 metros, después de los ajustes a sus sistema de perforación efectuados en Antofagasta, permitió aventurar una sensiblemente reducción de los tiempos previstos, inyectando nuevas energías y fuerzas a los ingenieros y especialistas que intervenían en el rescate. Una energía que no ha flaqueado a lo largo de 70 días de duro trabajo.

Muchas serán las lecturas que pueden hacerse de ese mediático rescate, que ha permitido descubrir el Chile democrático que dejo muy atrás la era de privacidad de libertades que sufrió. Un Chile con elevada domino de la tecnológica y con capacidad de cooperar a nivel mundial, pero sin duda, la enseñanza primera que nos ha dejado es la fuerza imparable que surge cuando los ciudadanos aunamos nuestras voluntades y esfuerzos para alcanzar el objetivo, aplicando a la vez para su consecución los avances científicos y capacidades tecnológicas, empeñando a la vez nuestras capacidades, talento, ilusiones esfuerzos y fe inquebrantable en que no hay barreras infranqueables sólo dificultades a superar.

Una enseñanza especialmente importante en épocas de enormes dificultades como la que vivimos. La crisis que nos atenaza, que esconde oportunidades, que inmoviliza actividades, que llena de temores y frena las capacidades de establecer alianzas y asumir riesgos. Pero esos días se ha evidenciado que no hay dificultad o crisis insuperable, si asumimos compromiso y aplicamos la misma receta que el pueblo chileno aplicó para pulverizar los 700 metros de tierra y roca que taponaban el futuro a los 33 mineros. Una enseñanza que no es otra que la fe en las capacidades humanas, el esfuerzo y el trabajo en equipo, precisamente los valores que necesitamos recuperar y aplicar en cada una de nuestras iniciativas. Chile nos ha mostrado el camino, seguirlo es ahora cosa de cada uno de nosotros.

Antoni Garrell Guiu
Presidente del Consejo Asesor ercle per al Coneixement

15 de octubre de 2010.

El passat divendres dia 1 d’octubre, quasi a l’una del migdia, l’enorme capçal de tall de 6,75 metres de diàmetre de la tuneladora S-510 Sabadell va començar a girar. S’iniciava la perforació dels 2,9 km de túnel que amb 5 estacions ajudarà a canviar la ciutat, posant les bases de la mobilitat de les properes dècades.

De tornada cap a l’ESDi, mentre un lleuger i quasi imperceptible núvol de pols, procedent del pou d’atac del Parc del Nord, evidenciava que el camí cap a Sabadell–Estació s’havia iniciat, vaig tenir la percepció de que estava observant un moment històric en un context ple de dificultats, que tot sovint impedeixen vertebrar un futur. Un futur que exigeix de cadascun de nosaltres esforç, coneixements, enginy i voluntats de canviar per fer més i millor amb menys, i a la vegada, que les Administracions configurin un escenari lliure de traves burocràtiques, de legislacions frenadores, amb mecanismes per facilitar que els recursos financers s’apliquin a les empreses, tot castigant les conductes especulatives, amb infraestructures per canalitzar l’avens científic cap al teixit productiu, tot facilitant la potenciació del capital humà i la mobilitat dels ciutadans i els productes amb criteris d’eficiència i sostenibilitat. La percepció d’aquesta sensació i el record de les exigències de l’esdevenidor varen omplir-me d’esperança, ja que ningú pot negar que a Sabadell s’estan posant les palanques per sortir enfortits de la crisis i guanyar la batalla de la competitivitat.

Guanyar-la o no dependrà de molts factors, però un d’ells, tot disposant de les eines requerides i les infraestructures indispensables, rau en ser conscient de les nostres fortaleses i no caure en el pessimisme que pot ocasionar fets com, per exemple, les 11 empreses multinacionals d’electrònica que han tancat les seves plantes al Vallès en la darrera dècada, i que, actualment, mirem amb preocupació els plans relatius a la planta de Sharp i les alternatives que s’analitzen  pel març del 2011. No podem oblidar que eren bàsicament plantes de muntatge amb centres de decisió llunyans, i que les cadenes de producció migren periòdicament a indrets amb menys costos o altres avantatges productives. Sols les empreses o instal·lacions que es transformen o que centren la seva activitats en el desenvolupament i l’aplicació del coneixement de forma integral es mantenen, creixent i desenvolupen; H.P. a Sant Cugat és un bon exemple.

Si el futur està arrelat en les fortaleses, hi ho està, des de Sabadell, con un node fonamental del Vallès, hauríem de mirar-lo amb optimisme, aquell optimisme que permet canalitzar forces, capacitats i il·lusions, ja que disposem de d’una base i tradició industrial, d’un conjunt d’universitats i centres de recerca, de persones preparades i compromeses, de nous espais per desenvolupar l’activitat productiva, d’empreses de serveis avançats, d’excel·lents instalacions culturals, lúdiques i esportives, d’un envejable, sistema de salut, i d’unes infrastrucures de movilitat que, si bé encara són insuficients, aporten una conectivitat interna i externa que no es pot menystenir.

Tenim les fortaleses, cal que les tractem con un tot integral i no com elements isolats, caldria assumir que per disposar d’un procés de generació de valor, menys subjecte a conjuntures i menys sensible a la multicompetència global, es requerit, com ja indicarem al Cercle per al Coneixement al 2006, “conformar una regió on s’assoleixi la complicitat i l’equilibri entre la iniciativa pública i privada, entre el món científic i l’empresa, i on es facilitin les iniciatives emergents. Una regió on s’orienti la recerca, o al menys una part important de la mateixa, cap als requeriments del mercat, a la vegada que es completi una àmplia disponibilitat d’infraestructures. Uns aspectes pels quals cal determinació, constància i a la vegada coratge per conduir a que els centres de recerca e innovació existents en el Vallès, o almenys una gran part d’ells, projectin conjuntament la seva activitat, comparteixin processos d’avaluació continuats per garantir l’excel·lència, disposin i comparteixin entre ells les infraestructures òptimes, es gestionin les seves actuacions amb criteris econòmics i orientats a assolir resultats, es potencií que els nous coneixements s’incorporin als productes i processos productius de les empreses i industries , es faciliti l’estreta relació entre la tasca de recerca i les activitats docents, es fomenti la configuració d’equips heterogenis, plurals i internacionals per afrontar nous reptes, tot garantint el desenvolupament de l’activitat en un entorn que permet el treball i les relacions formals i informals”. El Vallès té tots els ingredients per escriure novament la historia del desenvolupament de Catalunya, sols cal tenir la voluntad per fer-ho i persones amb capacitat de lideratge per impulsar-ho.

Quan el metro de Sabadell entri en funcionament incrementarà la rapidesa dels desplaçament, permetrà un millor us dels espais urbans, al facilitar la disminució del transit de superfície, milloraran conseqüentment la fluïdesa dels desplaçaments i reduint les emissions de CO2. Sens lloc a dubte, una nova eina integradora que l’iniciativa pública posa al servei de tots, cal reconèixer-ho i felicitar-nos, però a la vegada aprofitar aquesta nova peça del puzle que ens pot permetre vertebrar un futur prometedor. Fugir del pessimisme, aplicar enginy i cooperar per competir en són les claus, uns adjectius que han definit de sempre als vallesans en general i els sabadellencs en particular.

Antoni Garrell i Guiu
8 d’octubre de 2010. Publicat al diari de Sabadell (versió en pdf: metro-sabadell_13-10-2010.pdf); simultàniament al diari electrònic e-noticies.cat

Aquesta setmana s’inicià un nou curs universitari, s’efectua tenint present la recent publicació dels resultats de diversos processos d’avaluació d’universitats, a nivell planetari, que es concreten en els rànquings associat a cadascun d’ells. El rànquing QS corresponent al 2010, encapçalat per Cambridge,  indica que només la Universitat de Barcelona en el lloc 148, vint-i-tres llocs més endavant que al 2019, i la Universitat Autònoma de Barcelona en el 173, escalant 38 llocs respecte l’any anterior, es situen entre les 200 amb més qualitat del planeta, altres 7 universitats catalanes ho fan entre les 500 primeres. Els autors, tot reconeixent que el sistema universitari espanyol ha millorat la seva posició, expliciten que les universitats espanyoles no ocupen el lloc que els pertoca si es considera el pes econòmic i social de l’Estat. El rànquing QS ens posiciona millor que el Shanghai, en el qual cap universitat espanyola es situa entre les 200 millors, un rànquing que evidencia la creixent importància del coneixement a la Xina ja que hi ha 34 universitats xineses entre les 500 millors.

De ben segur que es poden discutir i matisar els paràmetres emprats en els diversos rànquings, però el que cal acceptar és que les universitats espanyoles no estan assumint el paper clau i de lideratge que els hi pertocaria en la societat i l’economia del coneixement, una societat on la formació associada al capital humà és estrictament necessària per possibilitar el  desenvolupament econòmic. Per aquest motiu, els resultats no es poden menystenir ja que la capacitació, voluntat de treball i publicacions de la comunitat universitària evidencia el seu enorme potencial, un potencial no desplegat en plenitud per la manca de recolzament social quant a exigir prioritats, legislacions, normatives i models de governança obsolets, i recursos insuficients per desenvolupar la seva activitat. Uns fets que caldria que els responsables polítics prenguessin nota i que els equips de govern universitari assumissin amb valentia i ambició el seu imprescindible rol per endegar les transformacions requerides al seu abast.

Uns resultats universitaris que cal contextualitzar-los amb els problemes dels sistema d’ensenyament pre-universitari, que presenta un índex de fracàs escolar insuportable. En aqueta línia, els resultats dels successius informes PISA evidencien que el sistema educatiu espanyol ha de millorar molt.

Les baixes tasses de formació de la població, si els comparem amb els països amb els qual hem de competir, demostra que tenim un sistema educatiu poc eficaç, i universitats que no despleguen tot el seu capital. Sense oblidar les reformes estructurals no abordades, que expliquen, en bona part, les continuades pèrdues de productivitat i la manca de competitivitat dels nostre sistema productiu, són un conjunt d’ingredients que col·laboren a que la tassa d’atur a l’estat espanyol sigui la més alta dels països industrialitzats, i que sigui un dels països en què és més complex posar en marxa les empreses i contractar els treballadors requerits, segons han explicat reiteradament diverses organitzacions internacionals.

Amb aquests antecedents no ens podem sorprendre que Espanya hagi retrocedit un any més en el informe de Competitivitat Global 2010-2011 presentat recentment a Pekin. El rànquing, en el qual Espanya ocupa el lloc 42 quant l’any passat any es situava en el 33, està encapçalat per Suïssa  i en les primeres posicions hi ha, Suècia, Singapur, Estats Units i Alemanya,…, i en el que també destaca Xina que ocupant el lloc 27,  ”l’economia més competitiva dels BRIC“. La posició espanyola es dolenta ja que nosaltres i els eslovens som els menys competitius de la Unió Europea, i cada cop ho som menys, s’ha passat del lloc 23 de l’any 2006 al 42 d’enguany.

De ben segur que la crisi i els problemes de finançament han accelerat la pèrdua de competitivitat, però tal i com expliquen els informes no es pot oblidar que l’activitat econòmica es desenvolupa en un mercat de treball amb legislació inadequada, amb excessiva regulació i burocràcia, i que un dels aspectes claus és la manca de formació dels treballadors, la qual és imprescindible per assolir la capacitat d’innovació, extreure capacitat productiva de les tecnologies, optimitzar processos, internacionalitzar-se i dissenyar i fabricar productes diferencials i capdavanters.

La formació es l’única palanca que ens pot obrir les portes d’un futur que no admet resignació i exigeix esforç i intel·ligència per a guanyar-la. Cal fer més amb menys (productivitat), cal aplicar seny i talent (capital humà), i cal canviar els paradigmes obsolets que han regit les activitats els darrers 50 anys (innovació).

Conquerir la productivitat, millorar el capital humà i innovar de forma continuada, és la via per assolir el futur, tres fets que resideixin en les facultats i actituds de les persones. Per aquest motiu al inici del curs acadèmic, quant es dibuixen els pressupostos del proper any a nivell de l’Estat, cal recordar la necessitat de incrementar els pressupostos de recerca i de formació, posant-los en el primer lloc de les prioritats, tal com han fet els països capdavanters i emergents, entre els quals en destaca Brasil, tot desterrant les sinergies i tendències del passat, i posant els esforços i les capacitats en l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 21 de setembre

Publicat al Cercle per al Coneixement, accés aquí, i al focus de l’Escola Superior de Disseny ESDi,  accés a la versió en castella/català

Amb la represa de l’activitat, la majoria de converses s’inicien parlant de les vivències i percepcions del mes d’agost. Un denominador comú és que, si bé es veia un volum significatiu de persones, els restaurants i els comerços no estaven plens i que  la majoria de persones controlaven més la despesa innecessària.   Una sensació generalitzada és que l’estat del benestar, o  servies públics gairebé gratuïts com l’educació, la salut i les pensions de jubilació estan amenaçats. Hi ha la percepció de que els pilars europeus en que es  fonamentà la cohesió social i el model d’igualtat d’oportunitats poden desaparèixer. La crisi ha evidenciat que aquest progrés pot ser reversible, si no es capgira la situació, al disminuir els recursos disponibles de l’Estat, i incrementar-se a la vegada els recursos necessaris arran de  l’envelliment de la població i  la disminució de les tasses d’ocupació.

Menys recursos que obliguen a retallades pressupostàries,  quant a Espanya encara caldria  invertir molt més en sanitat, en incrementar les pensions, que en molt casos són de vergonya, en recerca i innovació, en millorar l’eficàcia del nostre sistema educatiu, i, molt especialment, en ajudar als emprenedors que són la llavor de les noves empreses i de la generació dels llocs de treball del demà. Es cert que cal reformar l’estructura de despesa de l’Estat però en cap cas es pot desmuntar l’estat del benestar que caracteritza a la nostra Europa, ni minar la inversió en futur. Un difícil trencaclosques que obliga a l’austeritat i a la simplificació de les Administracions.

Ara bé, siguin quines siguin les reformes, sols es pot capgirar la situació si som capaços de generar ocupació, guanyar productivitat per ser competitius, i incrementar les exportacions per equilibrar els comptes. Uns reptes que obliguen a reformes de gran abasts sabent que ens afectaran a tots i que ens canviaran els paradigmes de la immutabilitat o irreversibilitat de les fites assolides. Unes reformes que varen ser afrontades anteriorment en altres llocs i que els hi han permès disposar d’unes bases més solides per remuntar la crisi.  Una recuperació incerta,  molt condicionada pels estímuls temporals que s’han aplicat però que han permès, segons les dades dels organismes internacionals d’anàlisi econòmic, que, a excepció d’Espanya,  les grans economies no estiguin en recessió al tancament del 2010. Una evidència de què les dràstiques mesures preses pel govern de l’Estat no són suficients ho evidencia l’elevada disminució de les vendes de cotxes del passat mes, la nova disminució de l’índex d’activitat mensual calculat per la Federación de Estudios de Economía Aplicada, la caiguda de l’activitat industrial i la tassa d’atur que, com indica el Fons Monetari Internacional, “és en l’Estat en que més ha crescut, 10 punts percentuals, sense oblidar que tassa de desocupats dels joves s’ha duplicat superant el 40%“, un atur que sols disminuirà si la nostra economia creix.

Caldria acceptar que segueixen pendents les grans reformes estructurals, unes reformes  que sols seran efectives si el govern les efectua amb determinació assumint el cost polític de fer-les, hom recorda  al canceller Schröder i els problemes polítics arran del  seu programa Agenda 2010,  o amb un gran pacte polític amb la majoria de partits. Dos opcions gairebé impossibles ja que no es detecta en el govern la voluntat d’afrontar amb plenitud les mesures impopulars associades als canvis, i a la vegada, la majoria dels partits, estan més preocupat pels seus interessos que per la solució del problemes reals de la ciutadania.

El govern és qui té la part més important de responsabilitat, tot assumint que voler estirar les legislatures, quant són requerides noves prioritats i nous horitzons  que s’aparten substancialment dels criteris inspiradors del programa amb qui es va accedir al govern, és gairebé una missió impossible. Conseqüentment és en escenaris radicalment diferents, als que s’atorga la confiança de govern, com es l’actual escenari en que estem immersos, voler esgotar la legislatura, o prolongar el període pre-electorals, com es el cas de Catalunya, si bé es legítim no es ètic.

A Catalunya, també a l’Estat, necessitem obrir  una nova etapa amb un govern sorgit de les urnes i no de pactes per la governabilitat o el poder. Un govern que centri la seva activitat en: dinamitzar l’economia de forma integral i amb una clara aposta per les iniciatives i centres de decisió propis; en incrementar la capacitació del capital humà i la seva ocupabilitat; en possibilitar la mobilitat per incrementar la competitivitat i facilitar la conciliació de la vida professional i familiar; en la generació de nous coneixements amb un decidit recolzament a la recerca; una clara aposta per la sosteniblitat i el medi ambient; en l’eficiència en la despesa publica; i en sumar voluntats per recuperar la il·lusió col·lectiva.

No facilitar atorgar la veu a la ciutadania amb celeritat, no ajuda a sortir de la crisi, i si bé és legítim es distancia molt dels principis  ètics que han de regir els governs i la governança.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 4 de setembre de 2010.

Publicat al diari electronic e-notices.cat  (accés aquí)

 Aquesta setmana es confirmà que l’economia espanyola va créixer un 0,2% en el segon trimestre, un petit increment que, com indicà el Banc d’Espanya, resideix en el increment del consum privat, no aliè a l’augment de l’IVA del mes passat que comportà l’avançament de despeses i inversions, i que si bé és la consolidació de el inici de l’esperada recuperació també obliga a accelerar les reformes estructurals, sense oblidar la fragilitat de la recuperació i les incerteses que ens envolten.

Un lleuger augment del creixement del PIB espanyol en el període abril-juny, que cal enquadrar-lo en el increment del 1% del PIB de la zona euro, 1,7% interanual, mercès al creixement del 0,9% d’Àustria, del 0,6% de França i dels Països Baixos, i, bàsicament, a què l’economia Alemanya, recuperant el seu rol tractor, assolí un 2,2% d’increment, 4,1% interanual. Un creixement alemany que no hauria de sorprendre’ns, ja que la seva l’activitat industrial va créixer amb les xifres record de la darrera dècada al primer trimestre d’enguany, un creixement que situà el conjunt de la zona euro en un ritme no recordat des de 2006.

La industria ha evidenciat un cop més la seva força, la seva importància cabdal per generar valor econòmic i a la vegada esperonar el creixement de serveis qualificats, i que en ella resideix una gran part de futur, sempre que es recolzi sense complexes i amb determinació. Una industria que requereix desenvolupar-se en un entorn ajustat a les exigències dels mercats globals, que fuig de les politiques canviants, improvisades i discontinues. Una industria que valora la importància del coneixement i que assumeix com a propis, si les administracions no ho dificulten, els requeriments de l’economia del coneixement. Una economia que no persegueix el saber pel saber, sinó l’aplicació del coneixement al servei de les persones, mitjançant un procés de disseny i fabricació de nous productes, els quals incorporen els avenços del saber i les necessitats socials.

Extreure rendibilitat al coneixement generat en els centres de recerca, universitats i centres tecnològics, obliga a posar-lo a disposició del teixit productiu existent, tot facilitant la incorporació de graduats, llicenciats i doctors a les industries. Un model econòmic amb un clar accent industrial, on funciona de forma simbiòtica el binomi indústria-serveis d’alt valor a la producció, i que tot disposant d’un volum consistent, amb els desafiaments i oportunitats dels mercats, abasta de forma integral l’R D i el disseny, ja sigui propi o en cooperació.

Aspectes que requereixen que la legislació s’adeqüi a les problemàtiques actuals, que en gran part fa temps que son estructurals, que no es practiqui la demagògia, que es defugi de les frivolitats que minen la requerida confiança, que s’acceptin les prediccions quant a la debilitat de l’empenta econòmica i l’enorme desconfiança existent, que cal formar als aturats per potenciar el capital humà de l’Estat, que per generar ocupació cal crear empreses, fomentant la capacitat emprenedora i revaloritzant la imatge dels empresaris i els industrials, ja que si es miren les dades dels països que acceleren la sortida de la crisis, com són els dels centre i nord d’Europa o els Estat Units, el nombre de persones emprenedores i que generen empreses és molt superior al nostre

Es miri com es miri, el nostre creixement és feble i en els propers mesos seguirà sent-ho e inclús pot ser menor, cal dons assumir-ho i actuar seguint l’estela i l’exemple dels que van davant, recolzant la industria amb convicció, i oblidant-se del miratge del creixement per endeutament i consum que caracteritzà el model espanyol. En aquets aspectes l’assumpció de responsabilitat del govern de l’Estat és cabdal, al igual que és un requeriment indefugible desterrar l’optimisme infundat que el caracteritza i que evita actuar amb ple encert.

Antoni Garrell i Guiu.
15 d’agost de 2010.

Publicat al diari electronic e-notices.cat  (accés aquí)

Aquest dies de forma directament proporcional a l’apropament de les eleccions catalanes, les veus que criden a la unitat dels partits amb accent  catalanista s’incrementen, esperonades per la sentencia del Tribunal Constitucional que nega els nostres fets diferencials com a nació amb una historia mil·lenària, tot manllevant la veu del poble expressada democràticament en referèndum.

Unitat d’acció per avançar en el camí de deixar d’esser una nació sense Estat, sens dubte un punt que, al assolir-ho, obrirà nous horitzons i marcs de desenvolupament,  uns marcs de desenvolupament que, en funció de la ideologia de la forçà política que rebi la confiança dels ciutadans, seran ben diferents. Coincidir en voler el màxim autogovern per Catalunya, expressat amb l’Estat propi,  no comporta  ni el mateix ordre de prioritats, quant a les polítiques a aplicar ni en la ideologia que les sustenta.

Hem de reconèixer que darrerament, massa sovint per les noves, i algunes no tan noves, organitzacions politiques, sembla que l’únic programa de futur sigui la independència sense més al no respondre a la pregunta: independència per fer què i com; ni tampoc: quin és el model d’Estat que ens proposen?, quines són les prioritats de desenvolupament econòmic i social?, quins són els seus posicionaments sobre els desafiaments bàsics com l’energia, la mobilitat i l’aigua?, o com s’ha d’afrontar la sostenibilitat del sistema del benestar?. Un conjunt de preguntes que requereixen resposta, sense oblidar les associades a la present crisi: l’atur que treu llibertat a les persones i els aboca a la desesperació, l’empobriment d’una part molt important de la població per la requerida reducció de les politiques socials, que no han fet més que començar, arran de les erràtiques polítiques econòmiques i la manca de coratge per afrontar amb profunditat les reformes estructurals requerides.

Estem en una cruïlla, a nivell mundial, on el paradigma del creixement sense límits s’ha esvaït, on si bé la recuperació amb més o menys força s’ha iniciat en algunes parts del mon, a casa nostra ens queda encara un llarg camí, ja que sols podrem donar per acabada la crisi quant l’índex de l’atur assoleixi xifres molt baixes, les associades a l’atur estructural.

En aquest escenari ens cal un govern cohesionat amb prioritats,  sensibilitats i  amb full de ruta  únic, no una amalgama de sigles que l’únic que els aplega és el destí final i no les polítiques a desplegar, tant mentre aquest arriba com en la nova etapa posterior. En aquest aspecte els catalans no oblidem els projectes aturats, o no endegats, pel govern tripartit arran de la manca de coincidència quant al model de desenvolupament i vertebració de futur.

De ben segur que els ciutadans entenem la diferencia quant a la requerida unitat catalana en les negociacions amb Madrid, i el model ideològic en la construcció del futur català. Precisament d’aquests aspectes sols en parlen les forces polítiques que han evidenciat la seva voluntat de govern més enllà de personalismes o conjuntures. Embolicar-se amb la senyera no amagarà que els catalans volen propostes i programes per desenvolupar i afrontar els reptes de futur, ja que la confiança la dipositarem en base a les mateixes, i no per frases fetes i discursos populistes propis d’altres latituds.

Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 3 d’agost de 2010, accés

Fa 3 dies que centenars de milers de catalans de tots els indrets del país, d’ideologia sobiranista, independentista, autonomista, federal, regionalista, o simplement demòcrates indignats per la sentencia del Tribunal Constitucional, ens varem concentrar al Passeig de Gracia encapçalats amb la frase: Som una Nació, nosaltres decidim. Fou una manifestació transversal arrelada tant en les conviccions democràtiques com en la indignació per la sentencia del Tribunal Constitucional que, passant pel damunt de la voluntat expressada en referèndum, negà, amb retòrica obsessiva els trets diferencials del col·lectiu de persones que amb llengua, historia i cultura pròpia configuren una nació mil·lenària. Una sentencia sorgida més de les conviccions personals preconfigurades que des de l’objectivitat exigible a tot magistrat.

Una sentencia que provoca indignació, ja que vol amagar la realitat de la nació catalana. Catalunya no és un invent sorgit de la restauració democràtica ni del pacte constitucional del 79, com ho són alguna de les ‘comunidades autonomas’ que sorgiren per descafeïnar o amagar les nacionalitats històriques existents en l’Estat espanyol. Un Estat que s’allunya del federalisme, que podria aplegar-nos, i alimenta d’independentisme que ara creix més per l’ofensa, la incomprensió i l’espoli, que per conviccions culturals o arrels històriques.

Avui per avui, els ciutadans de Catalunya majoritàriament no són independentistes, molts es poden sentir còmodes en una nació sense Estat sempre que es disposi d’un elevat grau d’autogovern; ara bé, també cal reconèixer que l’opció d’Estat propi és la desitjada per un 21,5% dels catalans, 8,5 punts percentuals més que fa 5 anys, i puixant . Aquesta realitat no amaga que si la nació catalana no cap en la Constitució, sols hi ha dos alternatives: modificar-la i progressar en el federalisme, o caminar cap a la independència sumant voluntats per assolir la amplia majoria requerida, ja que baixar el cap i renunciar al dret de decidir, és quelcom inadmissible per coherència amb llegat històric del que som dipositaris, i les convencions democràtiques en què es sustenta la convivència i la vertebració del futur, el politics no poden ignorar-ho i menys desprès de la manifestació del dissabte passat, han de prendré bona nota de la voluntat expressada i assumir-ho, de no fer-ho no ens representaran.

La manifestació del dia 10 a Barcelona no pot ésser tractada com un fet conjuntural, com foc d’encenalls, el seu lema: Som una Nació, nosaltres decidim, ha d’estar present i obliga a obrir un nou període que haurà d’ésser fundacional, entès com aquell en què es senten les bases del futur i s’estableixen les regles d’interacció. Un període que requereix identificar les fortaleses i debilitats, en què estableixen fites i sumen voluntats. Un període en què hi ha simultaneïtat entre la definició del futur, i la gestió del present sorgit de l’Estatut mutilat.

Un període llarg, en què el no es poden ignorar els condicionats del teixit social català, ni els associats a la resta de l’Estat, ni tampoc els propis de la vertebració europea. Per tant, caldrà facilitar canvis d’actituds internes, i disposar de capacitat i voluntat contrastada per a pressionar i condicionar el govern de l’Estat espanyol, sense aquesta capacitat les dificultats s’incrementaran i l’avenç cap l’autogovern esdevindrà un camí democràticament impossible.

Estem a pocs mesos de que els Catalans ens pronunciem novament, aquets cop en les urnes, per escollir el nou Parlament, conseqüentment els nostres governants. Uns mesos de campanya electoral que no haurien d’endarrerir l’assumpció de compromís en aquets nou període que cal iniciar quant abans, sense menystenir la greu crisi econòmica i la manca de recursos que complica encara més les actuacions i altera les prioritats. Fora desitjable que aquest mesos fossin els mínims possibles, i que el moment en que els Catalans ens pronunciem ho fem massivament, d’acord tant a les propostes i posicionaments de cada opció política, com en la seva capacitat de lideratge i credibilitat. Una decisió en la que haurem de posar indefugiblement Catalunya al mig del anàlisis de les diverses opcions, per encertar el camí en aqueta cruïlla historia que vivim.

Antoni Garrell i Guiu
13 de juliol de 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 15 de juliol de 2010

El passat dilluns, 4 anys desprès de que els ciutadans de Catalunya aprovarem amb referèndum l’Estatut sortit de les Corts Generals, el  Tribunal Constitucional ha invalidat 14 articles i en matisa altres 27.  No cal esperar a conèixer la totalitat de la sentencia, amb els seus raonaments i vots particulars,  per afirmar que  el que ens diuen és que l’Estatut no s’ajusta a la Constitució, es a dir, que la nostra nació no cap a l’Estat Espanyol, un resultat que no és cap sorpresa, ja que en els darrers mesos, les filtracions. més o menys interessades, indicaven que la sentencia seria dolenta o pitjor.

Cap sorpresa, però si la constatació de que els fonaments de la democràcia han estat vulnerats. En democràcia la voluntat sobirana resideix en el poble quan s’expressa pels canals de participació i d’acord a les lleis. Aquest va esser el cas del referèndum per el Estatut, conseqüentment la única sentencia possible, i admissible, era la que respectes la totalitat del seu contingut. Qualsevol altra solució sols pot entendres com la manifestació de que certes persones es consideren  superiors i que volen reescriure l’historia. i negar els fets que ens caracteritza com a col·lectiu humà amb unes arrels, historia, cultura i llengua pròpia.

Una sentencia que complau tant el PSOE, en paraules d’avui del president Rodriguez Zapatero: “Conseguido Objetivo”, com al PP que va presentar el recurs al Constitucional (sense oblidar que encara hi ha d’altres): Dos partits que els fets han evidenciat que, amb diferents arguments i tarannàs, buscaven el mateix “frenar assolir majors cotes d’autogovern a Catalunya”, per aquesta raó la composició del Tribunal Constitucional, amb membres sorgits de pactes politics i alguns d’ells amb mandats exhaurits, ja els hi anava bé.

Una complaença directament proporcional al increment de la desafectació del ciutadans catalans amb els seus representants, i també d’indiferència amb un govern que ens diu que sols s’han anul·lat un petit nombre d’articles. Precisament aquells que són el moll del os, ja que sense oblidar que es declara inconstitucional que la solidaritat es pugui limitar a qui la rep faci un esforç  similar, cal recordar que es toquen articles que fan referència als trets diferencials de la nostra nació, al declarar-se  inconstitucional que el català sigui la llengua d’ús preferent a les Administracions catalanes.

És miri com es miri, a la difícil situació econòmica que vivim, amb clares repercussions en el futur que omple d’angoixa a moltes persones, s’afegeix una sentencia que és una bufetada a l’exercí democràtic dels ciutadans, uns ciutadans que observen la manca de determinació i full de ruta del govern davant d’aquesta solució. Si abans era necessari recuperar la confiança i posar tota la nostra potencialitat a treballar pel futur, ara és urgent, i cal retornar quan abans la veu al poble, no per convocar manifestacions, sinó per expressar-nos a les urnes. i amb llibertat atorgar la confiança al qui amb determinació, i entenent el missatge del Constitucional, guií la nau col·lectiva cap la llum de l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de Juliol de 2010.

Publicat a e-noticies.car, accés

Comença l’estiu i amb ell arribarà la pujada de l’IVA el primer de Juliol, el tipus general al 18% i el reduït al 8%, una mesura encaminada a reduir el dèficit fiscal però de conseqüències negatives per l’economia segons la majoria d’especialistes i els models de simulació. S’incrementarà la recaptació fiscal, però o bé els preus pujaran, frenant el consum, o el increment serà absorbit per les empreses incrementant les seves problemàtiques. El creixement econòmic i l’ocupació estaran afectats per la pujada, i com explicava un estudi d’una universitat d’Andalusia l’increment de l’IVA reduirà la producció mitjana i les hores treballades, afectant al creixement i a la generació d’ocupació. Probablement incrementar els impostos era una acció inevitable arran de les polítiques efectuades fins a la data, -al igual que eliminar els 400 euros, o deixar de posar granet a les aceres, i altres actuacions pròpies de nous rics-, però no podem oblidar que és un impost sense progressivitat (a diferència del impost sobre l’estalvi que s’incrementa un punt percentual pels primers 6.000 euros i tres per la resta), i que la pujada del Iva afectarà amb més força a les persones aturades i a les rentes més baixes sens ajudar a generar l’ocupació. I ara més que mai la generació d’ocupació és quelcom essencial, com ho és tranquil·litzar els mercats i possibilitar que l’emissió deute sobirà espanyol sigui acceptat en el mercat a uns preus que no hipotequen el futur.

L’anunci de la pujada de l’Iva, amb tota probabilitat, ha originat els increments d’activitat del primer semestre mercès al increment del consum privat al avançar-se la compra d’aquelles béns que les famílies requeriran, unes dades que juntament amb els ajustaments aprovats pel govern en les darreres setmanes expliquen les darreres previsions de FUNCAS relatives a què en el tercer i el quart trimestre el PIB tornarà a creixements negatius. De tal manera pel 2010 es preveu una reducció del 0,7%. Un decreixement del PIB comporta la no generació d’ocupació, conseqüentment més tensió i desesperança pels ciutadans, un atur que el mateix informa preveu que continuarà creixent el proper any, tancant-se el 2009 amb un 19,9% i arribant al 20% en el proper. Un creixement de l’atur que actua com una espiral perversa dificultant enormement iniciar la senda d’un creixement vigorós i generar ocupació, una dificultat afegida a l’alt nivell d’endeutament privat, amb de centenars de milers de milions d’euros immobilitzats en construccions inacabades o sense ús, i amb el govern obligat a reduir el dèficit que, a pesar de les mesures de reducció que s’apliquen amb el decreixement dels salaris públics, en 2013 el deute governamental arribarà al 78%, pràcticament duplicant el que es tenia abans d’iniciar-se la crisi financera, una crisi financera que encara no ha finalitzat, amb el què el crèdit a les iniciatives empresarials segueix amb serioses restriccions.

Cal dons trencar l’espiral negativa, i sense oblidar les necessàries polítiques de foment a l’emprenedoria com un element clau per generar les empreses que crearan l’ocupació del demà, treballar en tres vies: activar les polítiques de generació d’ocupació; incrementar el capital dels recursos humans en atur simultàniament amb facilitar la millora del coneixements dels treballadors en actiu; i evitar que el desànim i la depressió arrelin entre els milions d’aturats i les persones que indirectament ho sofreixen.

Per aquets motius era necessària una reforma laboral i actuacions en les polítiques d’acompanyament als aturats. Una reforma aprovada, pel Congreso de los Diputados, el passat dimarts que no sembla suficients per reduir l’atur tot incentivant la generació ocupació, ni va acompanyada de les actuacions requerides per afrontar el dèficit d’ocupabilitat del nostre capital humà aturat, ni d’accions que permetin recuperar la confiança i autoestima. Una reforma necessària però insuficient ja que tampoc solucionarà, a curt termini, ni els problemes de les empreses ni dels assalariats i conseqüentment el de la nostra economia.

Cal aconseguir per un igual que es recuperi la dinàmica de generació d’ocupació estable, com les relatives a facilitar la mobilitat dels treballadors i possibilitar a les empreses d’adaptar-se als canvis i conjuntures econòmiques tot incrementant la productivitat. Un marc laboral ajustant a les problemàtiques especifiques per superar una crisis que es prolongarà, i a la vegada adaptat a les exigències del nou model econòmic cap al que cal caminar, i que no és altre que l’associat a l’economia del coneixement. Una economia amb canvis permanents, mercats altament competitius i que requereix de persones formades i preparades per afrontar els reptes dels nous coneixements. Realitats que hem d’assumir ja que sols d’aquesta manera tornarem a créixer i generarem els recursos suficients per mantenir el cap més difícil estat del benestar.

Per aquest motiu cal entendre que el que es va aprovar el passat dimarts sols hauria de ser sols el primer pas, als diputats els hi queda un llarg camí de treball i valentia per fugir de la demagògia, tot reconeixent que sols tractant el problema en la seva globalitat ens en sortirem.

Antoni Garrell
23 de juny 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 24 de juliol de 2010