Antoni Garrell i Guiu

A principis d’aquest mil·lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, la Unió Europea, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa asimètrica amb  els Estats del nord amb el procés encarrilat i els del Sud encara ancorats en els beneficis derivats de les ajudes Europees i unes taxes de creixement altes que amagaven les febleses del model econòmic i la necessitat de canvis estructurals.

Han passat vuit anys, moltes coses han variat a casa nostra, a la Unió i al mon. Els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia a omplert els processos productius, les relacions interpersonals flueixen  per nous canal, els models de les organitzacions varien, i el disseny ha evidenciat plenament la seva capacitat innovadora tant per construir espais mons virtuals com per assolir la competitivitat. El mom s’ha globalitzat i cada cop és més interdependent i canviant, adaptar-se a les noves realitats es un exigència indefugible.

Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, de tal manera que ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament a canvis en el mercat del treball i les organitzacions, amb canvis demogràfics tenyits de interculturalitat i mestissatges, amb ajustos en l’organització familiar, amb un procés accelerat d’obsolescència tècnica arrel de les noves onades tecnològiques que amb elevada freqüència ens arriben, i amb una preocupant manca de capacitat de lideratge. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats, que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos.

Certament un escenari ple de riscos i amenaces, però que no pot amagar que està ple d’oportunitats, ja es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis quant hom és capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits emprant el seu valor més preuat: la seva capacitat d’aprendre, canviar i raonar.

La necessitat de canvi, i de viure en el canvi, no explícitament assumit per tots, va esser tractat amb rigor i claredat en la conferencia que el Dr. Pere Monràs va impartir en la Salà Àmbit del Corte Ingles el passat dia 19 de maig amb el títol “Aprendre ‘el’ canvi”. Els qui coneixement al Dr. Monràs sabem del seu expertici en els temes claus quant a la Societat del Coneixement i la seva capacitat per comunicar-ho, conseqüentment els missatges que ens va trametre varen ser molts,  però en el context que feia referència al inici d’aquest article en voldria destacar un: “Cal activar el màxim talent” i fer-ho sabent que hi ha dos realitats “l’externa, (que es diu objectiva), i la interna (subjectiva), que cal gestionar conjuntament amb la realitat compartida amb els altres”. En definitiva entendre que el futur és canvi i que s’ha d’assolir amb cooperació entenen que és el context global el que ens condiciona i guia.

Així dons, les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecten en major o menor grau a la majoria dels col·lectius i àrees del planeta, pero són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització són molt forts, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida enlloc d’una oportunitat, ja que no poden identificar el que comporta l’economia del coneixement, la qual no és altra cosa que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal; uns canvis a efectuar en un mon el que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda. Uns paradigmes radicalment diferents als que enquadraven l’era en la que varem ser formats molts dels ciutadans, i en la que hem desenvolupat la nostra activitat. Cal dons assumir-ho i obra en conseqüència sabent, com va indicar el Dr. Monràs, que sols ‘activant al màxim el talent’ i afrontant el canvi podrem preparar-nos per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitat que en ofereix el futur.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la Fundació per l’ESDI
www.esdi.es

Sabadell 22 de maig de 2008.

Publicat al Diari de Sabadell el 3 de juny de 2008

 La importància de les telecomunicacions pel desenvolupament social i econòmic es acceptat per la majoria dels ciudatans, a pesar de les reticències de certs sectors socials per la creixent contaminació electromagnètica. Unes tecnologies que obren noves oportunitats a milions de persones a l’eliminar els obstacles arrelats en la distancia i facilitar el intercanvi d’informació i coneixements. Una evidencia de la seva importància és la celebració el 17 de maig del dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació, data que recorda la signatura del primer Conveni Telegràfic Internacional al 1865. Una jornada a la que s’ha sumat darrerament la celebració del dia d’Internet per iniciativa  de diverses associacions Iberoamericanes d’usuaris per promoure el seu l’ús a tots els nivells, i en especial per reclamar que sigui una eina accessible i oberta a totes les persones.  

La penetració d’Internet en l’economia productiva i en la societat en general és una evidencia que any darrera any es manifesta, i que transforma no sols els processos de generació de valor sinó també les relacions socials i les pautes d’interacció social. Els Xats i els fòrums, la missatgeria instantània i multimèdia, les compres per Internet o els blogs són canals i entorns vertebrats per l’omnipresent Internet, configuren unes noves realitats pels ciutadans més compromesos, i molt especialment els ciutadans amb capacitat d’accedir a la xarxa.  

Un grup de ciutadans que creix sistemàticament segons s’evidencia en diversos informes; serveixi con exemple el recent estudi “Eres online 2008” de l’empresa Click Seguros, on s’indicà que el 55% dels espanyols passen entre 1 i 3 hores al dia connectats a Internet; o L’estudi  de la Fundació BBVA ‘Internet en Espanya‘ que evidencia el creixement del percentatge d’espanyols que utilitzen la xarxa  al constatar que el 23% dels espanyols han efectuat alguna compra online en els darrer 12 mesos. Un percentatge que no amaga que està format bàsicament per joves i homes de classe mitja o alta, o que el gruix del internautes que utilitzen amb les eficiència i eficàcia la xarxa, uns 4.800.000 d’espanyols,  són majoritàriament homes, un 53%,  que viuen en entorns urbans de més de 100.000 habitants.

  L’anàlisi dels usos d’Internet, els llocs, i el perfil sociològic evidencia que encara resta molt a fer per assolir que la xarxa estigui oberta a tots, i esdevingui una eina de cohesió social. Sens dubte ja ha passat l’època de donar a conèixer  la xarxa i les seves potencialitats és l’hora de facilitar el seu us i generalitzar l’accés per avançar en la línia de les societats més avançades; i per fer-ho hom no pot oblidar que el cost de la banda ampla segueix essent alt si es compara la velocitat real i el preu amb altres països, o que uns quatre milions de persones no tenen accés a Internet al viure en zones rurals o urbanes llunyanes de la seva central, aquest és el cas en zones de Barcelona com Collserola.

  De ben segur que en el dia d’Internet hi ha coses per celebrar, però moltes a reivindicar per poder arribar a la universalització del servei. En aquesta línia cal reconèixer la tasca efectuada per la  Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació  dirigida pel Sr. Jordi Bosch, tant per dotar al país de les infraestructures requerides, com per endegar politiques adreçades als continguts. Unes actuacions que requereixen de molts més recursos que els que es disposen, i que de ben segur han d’esser incrementats per permetre que les tecnologies de la informació i les telecomunicacions despleguin el seu potencial transformador. Un potencial més necessari quan la majoria dels indicadors econòmics són negatius i evidencien la insuficiència de les mesures per afrontar una crisis que alguns ja comencen a indicar que  pot agreujar-se a la vista de les dades del mes d’abril. 

Amb desacceleració, crisis, o inclús si existís recessió, les politiques de construcció de futur no es poden obviar, i és ara on caldria prioritzar e incrementar les inversions en TIC. Aquest és o hauria d’esser el missatge i la revindicació del dia mundial de les telecomunicacions i de la Societat de la Informació. 

Antoni Garrell i Guiu

 Barcelona 18 de maig de 2008. 

 Artcle publicat a e-noticies http://www.e-noticies.com/opinions/dia-d%92internet-i-crisis-econ%f2mica-38646.html

En analitzar els desafiaments actuals i els reptes de la competitivitat, es constatà que els processos de producció de l’empresa ja no són un element diferencial, fonamental o estratègic per aconseguir la competitivitat i uns bons resultats. El factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones.

És evident que l’empresa ha de tendir a maximitzar els ingressos i a la vegada a minimitzar les despeses productives, el que comporta, d’una banda, oferir productes i serveis diferencials i de  valor  i, de l’altra, ser altament productiu, disposar de sistemes de producció flexibles i adaptables, localitzar els diversos processos en les ubicacions més escaients, disposar de la tecnologia òptima i extreure-li la màxima potencialitat, i assolir alts nivells de qualitat. Tot un conjunt de factors, que són funció directa de la recerca desenvolupada i del disseny, adreçats a satisfer des de les necessitats fisiològiques fins a les d’autorealització de les persones i a impulsar les seves motivacions com a consumidors o usuaris de productes i serveis.

El disseny, en conseqüència, esdevé la disciplina més important per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant. Diferents estudis posen de manifest que  les empreses que l’incorporen d’una forma efectiva assoleixen increments de vendes properes al 50% i, també, que el 80% de les grans empreses l’integren en la concepció dels productes, en els seus processos productius, i en totes les activitats dels procés de comercialització i venda. Caldria preguntar-nos què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat per a tots aquells que volen afrontar la competitivitat en un entorn global altament competitiu. Sens dubte la resposta rau en les dificultats arrelades als elements que envolten i conformen al disseny de nous productes i les especificitats del propi procés de disseny, ja que aquests requereixen escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte. Aquesta tasca no pot ignorar que el procés d’observació i d’anàlisi és altament complex, tant per les dificultats en interpretar i sintetitzar els hipercondicionants arrelats en la multiculturalitat, els mestissatge i els sorolls conjunturals existents, com ho són els avenços tècnics i científics que omplen de noves possibilitats el procés creatiu.

Sens dubte dissenyar és una tasca complexa que té com a dificultat afegida la necessitat de cicles curts de disseny, tot un conjunt de fets que ultrapassen les aportacions i els mètodes tradicionals de disseny, centrats en l’anàlisi de la funció i les definicions del producte. Avui en dia el procés creatiu ha d’integrar eficientment el gran nombre de variables que de forma interrelacionada convergeixen en el problema a resoldre i que obliguen a que totes elles siguin considerades, de tal manera que el procés creatiu serà òptim sols amb l’anàlisi sistemàtic i l’avaluació continuada de les diverses solucions.

El procés metodològic requerit pel disseny ha de cobrir des de la definició del problema i els subproblemes associats, fins a la recopilació de la informació i anàlisi de la mateixa -convertint-la en coneixement-, així com la identificació dels materials i de les tecnologies més apropiades per a desenvolupar   les solucions, contrastar-les i verificar-les. A l’hora de definir els prototips i d’avaluar-los, cal considerar factors específics de desenvolupament, viabilitat, ecològics i d’acceptació (enquadrada, d’igual manera, pel que fa als mercats locals i als  internacionals). Aquest procés metodològic també comporta tenir en compte les polítiques empresarials, les tendències sòcioculturals i, finalment, descriure les directius per a la producció, seguiment i ús del producte.

Una metodologia que no pot ser rígida ni restrictiva de les capacitats i alternatives, ja que el rigor metodològic ha de ser simbòlicament tractat amb els aspectes propis del procés creatiu, que té un fort component d’intuïció, imaginació i sensibilitat. En definitiva, el disseny cal que combini racionalitat, lògica i intuïció, una terna que fa del disseny quelcom diferencial, motor de progrés i de la generació de valor. Quelcom reservat a les persones amb capacitat d’integrar art, ciència i tecnologia;  així com d’organitzar el procés creatiu amb rigor científic, però sense limitar la recerca de la innovació i l’explosió creativa. Cal saber distingir la idoneïtat d’una proposta enfront de l’altra; sorprendre, sense generar rebuig; i garantir la qualitat, possibilitant un procés productiu òptim i fiable, evitant la malversació, i garantint la sostenibilidad al llarg de tot el cicle de vida del producte.

El disseny és, doncs, l’element indispensable per a totes les empreses i col•lectius humans capdavanters en assumir els reptes de la sostenibilidad i evitar l’exclusió. Malauradament és encara un bé escàs, que no està a l’abast de totes les organitzacions, tant per motius endògens arrelats en la cultura empresarial, com per la dificultat d’accés al món del disseny en funció de la dimensió de les empreses. Cal, doncs, actuar des d’un triple vessant: fomentant les vocacions de disseny, reconeixent la seva cabdal aportació, i recolzant als estudiants compromesos amb els procés creatiu i la societat; establint mecanismes per facilitar que les organitzacions descobreixen el valor del disseny i el seu impacte sobre els resultats, de la mateixa manera que es va fer, en el seu moment, amb la tecnologia; i, finalment, facilitant l’accés al disseny, d’acord amb la realitat del teixit social i productiu, i de forma simbiòtica amb els avenços tecnològics i científics. En definitiva, assolir els reptes relatius a preservar la qualitat de vida i incrementar els desenvolupament humà, sense condicionar l’esdevenidor. Uns reptes sols assolibles si es col•loca el talent i la creativitat al centre de totes les activitats.

Antoni Garrell i Guiu

Cercle per al Coneixement

Article publicat al diari: mon empresarial del mes de Maig 2008 pagina 12
 

Ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament amb una creixent globalització, amb ajustos en l’organització familiar, amb canvis demogràfics tenyits de multiculturalitat i mestissatges, i amb un procés accelerat d’obsolescència tecnològica. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos, i a la vegada que els ciutadans percebin el risc de quedar-se en atur si no disposen de les habilitats requerides.

Un escenari ple de riscos i amenaces però que no pot amagar que esta ple d’oportunitats, ja que es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis i turbulències quant hom es capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits.

Les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecta en major o menor escala a la majoria dels col·lectius i àrees del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea on, en els darrers anys, s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica es molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els canvis són percebuts més com una amenaça a la qualitat de vida existent que com una oportunitat, al no identificar amb claredat el que comporta l’economia del coneixement, que no és més que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal, en un mon el que tendeix ràpidament a un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, i a incrementar la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, obert i asimètric; i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta.

Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és una societat sense industries, el que genera més desencís en aquells col·lectius que han desenvolupat o desenvolupen la seva activitat laboral en el si dels processos industrials.

Efectivament La societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació, una ocupació basada en processar informació tot generant i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però també, i aquest es un fet a no oblidar, s’incrementen el processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari el que origina que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats. Ara la fabricació associada a grans series i de productes de baixa obsolescència es una clara candidata a reajustar la seva localització; però usualment, els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost.

Ara bé, el que és realment nou en aquest escenari industrial es que abans, el temps requerit per incorporar l’avens científic i tecnològic als processos era d’anys i ara és de mesos. Que abans, la competència i el mercat era bàsicament local o regional i ara són globals, i la gestió és molt més complexa i a la vegada el mon s’especialitza en regions o àrees del saber. I el tercer element diferencial, és que la societat es caracteritza perquè ja no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent.

Aquest són els nous reptes a afrontar i la pregunta és que cal fer o quina és la clau perquè els organitzacions i els ciutadans puguin convertir les amenaces en oportunitats, per poder participar activament en una societat on el coneixement esdevé l’element diferencial, tot reconeixent que les empreses del país segueixen tenint un doble problema: per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor; i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat que tenen les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes, dos fets també íntimament lligats a la formació.

La resposta sembla fàcil: A nivell empresarial i territorial cal ser el màxim competitiu possible, el que obliga a gestionar amb èxit la triada Innovació, productivitat i globalització; tres elements que recreixent una forta inversió en capital humà. Una inversió sols possible si hi ha persones preparades i amb les actituds i els coneixements requerits. Sens dubte un fet sols possible si hom es conscient de la seva obsolescència i esta disposat a esforçar-se per adquirir contínuament nous coneixements i habilitats, i a la vegada ajustar les actituds associades a les noves realitats.

Es a dir, la competitivitat empresarial i l’increment la competitivitat de l’economia, -quelcom estrictament requerit a Catalunya i Espanya-, no sols comporta clares polítiques industrials, d’innovació tecnològica, i de col·laboració universitat empresa, també són requerides serioses politiques de formació especialment en formació continuada i ocupacional.

Unes politiques de formació que han estat descuidades especialment en aquelles persones en període d’atur. Les dades ho evidencien ja que mentre la Unió Europea és gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 euros, a Espanya són sols 479€, segons indicà l’Euroíndex laboral IESE-Adecco de fa uns mesos. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats. Una xifra que cal també contextualitzar-la en que Espanya és el país que me diners dedica a subvencions als aturats. Hom diria menys protecció i més formació.

Cal destacar que la competitivitat empresarial i a la vegada el desenvolupament personal, associat a una bona carrera professional, convergeixen per un gran nombre d’empreses i amplíssimes franges de la població; aquest és un fet nou que succeeix per primer cop, en molts anys, en el si de l’economia del coneixement, ja que la inversió en formació facilita la innovació, la productivitat i la globalització, i a vegada és un instrument de millora personal al llarg de la vida.

La formació és per tant un instrument doble: genera competitivitat i evita l’exclusió del mercat laboral de les persones; i és un element clau de cohesió social ja que possibilita assumir fites ambiciones tot configurant persones més obertes, democràtiques, i tolerants des de els principis i les idees.

La Formació per tant s’ha convertit en la pedra angular per la integració social i el motor que impulsa el creixement econòmic. Una formació que integra el concepte d’aprenentatge permanent o d’educació al llarg de la vida. Aspecte que fou destacat pel Consell Europeu de Lisboa al definir els objectius socioeconòmics de la Unió en el si de l’economia del coneixement, tot enquadrant-la com a prioritat fonamental de l’Estratègia Europea d’Ocupació.

Una formació que cal també enquadrar-la en els canvis accelerats dels models de producció, organització i relació, tot un conjunt de fets que comporten riscos i incerteses considerables que poden provocar majors desigualtats i augmentar l’exclusió social especialment entre aquelles persones amb menys formació inicial, o amb actituds i hàbits rígids cimentats en l’edat, o per manca de possibilitats i temps per adequar els coneixements.

Aquest són aspectes que amenacen especialment a certs col·lectius majors de 50 anys, per la seva formació prèvia i els hàbits adquirits; a les dones que per la sovint exigència familiar a dedicacions i activitats complementàries, especialment de la llar, un fet que comporta menys oportunitats per millorar les seves capacitacions i habilitats; també als aturats de llarga durada afectats pels continus canvis econòmics, i no saben o volen aprofitar el període d’atur per ajustar els coneixements i adaptar les actituds; i també als joves que si bé en línies generals tenen una bona formació tenen sovint dificultats d’accés al mercat laboral per la falta d’experiència. Un binomi formació-experiència difícil d’aconseguir amb els mètodes docents actuals però factible si s’utilitzen les tecnologies adequades que permeten la simulació en entorns virtuals gairebé reals.

Així dons l’exigència de formació, una formació acreditada per evitar l’exclusió del mercat laboral i millorar la productivitat, és el que tindria que enquadrar totes les politiques d’aprenentatge i formació, essent conscients que a més formació més generació de riquesa i menor conflictivitat social, un fet reconegut des de fa temps a la Unió Europea amb la constitució del Fons Social adreçat als Estats membres per fomentar les activitats orientades a la formació per a l’ocupació com, cito textual “un mitjà al servei de la inserció social i laboral, l’adquisició de qualificacions per al desenvolupament econòmic i la dinamització del territori”.

En l’actual context espanyol amb unes taxes d’atur cròniques, amb un alt nivell d’immigració, amb índexs de formació baixos, i un model econòmic que ha evidenciat el seu desajust amb tota virulència des d’inicis d’aquest any, la formació ocupacional i continuada hauria d’esser un instrument eficaç de dinamització del nou model econòmic, més robust i més competitiu, i a la vegada un instrument per mantenir e incrementar l’ocupació. Un fet que obliga a assumir que la despesa pública i privada en educació i formació ocupacional no ha experimentat una evolució adequada a la que més que previsible variació del model econòmic basat en la fi del cicle que hem gaudit.

Un cicle que ha implicat per una banda descensos relatius en la demanda del treball qualificat com a conseqüència de canvis en l’estructura econòmica i en el nivell de tecnificació del sistema productiu i un número suficient increment de la demanda hiperqualificada, i d’altra banda, especialment en els últims 10 anys, un increment de la demanda no qualificada degut al model de creixement fonamentat en el turisme, el consum i la construcció. Una sèrie de fets que han retardat les politiques series i rigoroses de formació. Podríem dir que s’ha potenciat la protecció legal de l’estabilitat en l’ocupació, no considerant que l’estabilitat real l’atorga la capacitació o competència de cada individu.

La nova situació que comporta un canvi de model productiu, en el qual certs perfils formacionals tenen difícil encaix en el mercat laboral, hauria d’obligar a una revisió profunda dels sistemes de prestació social en els períodes d’atur, i també al llarg de la vida professional, sense descuidar la adequació dels processos educacionals de Formació Professional i educació superior, tot això per garantir la ocupabilitat i a per donar resposta a les necessitats increment de la competitivitat del sistema productiu i avançar en l’economia del coneixement la única via que poc garantir la qualitat de vida dels ciutadans tal com indicava la declaració de Lisboa que feia esment.

Una reforma que s’hauria d’enfocar en una doble vessant: per un costat s’hauria d’orientar la formació ocupacional amb criteris adequació es a dir enfocar la formació amb la finalitat de assolir una correspondència perfecta i en tot cas els desajustos són sol passatgers i originats per la manca d’experiència que s’adquireix amb facilitat. Per altra, possibilitar que la formació permeti l’ocupació a curt, i el manteniment de la ocupabilitat transsectorial a llarg, aquest es un aspecte nou de complexitat significativa ja que permeabilitat o mobilitat sectorial ha de conjugar especialitat i abstracció, formació finalista i a la vegada creadora d’habilitats i capacitats pròpies d’aprenentatge generalista i obert, com per exemple navegabilitat i recerca per Internet.

Un doble objectiu que no pot ignorar que la relació formació ocupació es desenvolupa en un mercat no homogeni i canviant, tan en els perfils ocupacionals com en les exigències derivades dels pilars del model econòmic. Cal assumir que els llocs de treball no flueixen simbioticament a les capacitats o vocacions dels treballadors sinó a les exigències de la competència global, el que comporta que: no s’ha d’establir una correlació rígida entre educació i ocupació, cal fomentar la flexibilitat de forma compatible amb l’especialització, aquest aspecte és clau, al igual que acceptar que les habilitats bàsiques dels llocs de treball han de ser adquirides prèviament que els treballadors entrin a l’empresa. Uns coneixements que han d’esser acreditats i acreditables per garantir la ocupabilitat i la competitivitat empresarial i territorial, ja que sense ocupació de qualitat i empreses competitives no es genera la riquesa que permet el progrés dels ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu

Des de 1889 en que a Paris es celebrà el “Congres Obrer Socialista de la Segona Internacional” establint-se el 1 de maig com a dia internacional dels treballadors, moltes coses han variat, al menys per el mon occidental i els països desenvolupats, amb el reconeixement de drets i el notori augment de les prestacions i les cobertures socials. Però aquest primer de maig, el mercat laboral comença a sentir amb força la greu crisis econòmica que dia a dia es fa més palesa, encara que alguns continuïn dient que no estem en crisi tot afirmant que sols és una forta desacceleració del ritme de creixement i que l’economia espanyola i europea estan preparades per afrontar les problemàtiques que és pressentint. 

Sigui quin sigui el mot que s’utilitzi, els que és cert és que la ‘desacceleració’ ha arribat amb virulència al mercat laboral, amb un increment de 246.000 aturats al primer trimestre portant la tassa d’atur fins el 9,63% de la població activa, un punt més que l’any passat i molt superior a les mitjanes dels Estats de la Unió, (7,1% en la zona euro, i 6,7% en la Unió Europea dels 27), una tassa sols superada per Eslovàquia amb un 9,8%. Unes dades que posen a Espanya con l’Estat de la Unió amb l’augment més gran d’aturats en els darrers 12 mesos segons indicà la Oficina Estadística Comunitària. 

L’atur i la disminució de l’activitat econòmica han portat finalment al govern de l’Estat, sense emprar la paraula crisi, a rebaixar les previsions de creixement pel 2008 en vuit dècimes, situant-la en el 2,3%, i a assumir que la ‘recuperació’ no arribarà fins al 2010 amb un creixement esperat del 2,8%. La no acceptació de la crisi comporta la no assumpció de que el model econòmic esta exhaurit i que cal abordar la vertebració del nou. En definitiva, no s’assumeix que les necessàries accions conjunturals per afrontar la crisis i minimitzar el seu impacte sobre el sistema productiu, conseqüentment l’ocupació, i sobre les famílies, s’han d’acompanyar d’aquelles politiques estructurals de llarg termini  que ens condueixin cap un model mes robust i menys subjecte a les turbulències periòdiques.

Un model més robust comporta la posta en marxa de reformes i actuacions estructurals per avançar significativament en innovació, en la col·laboració dels centres de recerca amb les empreses, en ajustos al mercat laboral, en assolir la productivitat, en vertebrar les noves bases de generació de valor, i el suport als emprenedors, unes actuacions que sols s’efectuaran si s’accepta que la situació no és sols una desacceleració per causes de problemes externs i d’abasts, sinó una crisi arrelada també en un model caracteritzat per una alta inflació, un baix nivell de productivitat i transferència de coneixements cap el sistema productiu, i manca d’esperit emprenedor.

Cal dons exigir que s’actuï simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg. Una determinació i ambició que requereix del lideratge que li pertoca a les administracions; afavorir i fomentar l’esperit emprenedor; i l’esforç col·lectiu focalitzat en unes fites concretes.  Malauradament aquestes fites i el model de futur no ha estat explicat, però de ben segur que no es pot sustentar en la construcció i sí amb els nous coneixements i les tecnologies que doten de intel·ligència a les maquines i als instruments que convertint-se en perifèries o protèsic humanes permeten assolir grans avenços. Un futur que es mourà amb escenaris energètics deferents, amb forts canvis mediambientals, amb tendències migratòries creixents en un mon superpoblat i amb grans desequilibris. Un futur que obliga a apostes series i precises en aquells camps en els quals tenim solides bases per construir un nou model econòmic, que sense renunciar el pilar d’avui en generem de nous: Robòtica; telecomunicacions; energia; alimentació; biotecnologia, bioenginyeria i salut; aeronàutica, o disseny són alguns d’aquests camps.

Un model de desenvolupament de futur que no esta dibuixat, i si ho esta no és àmpliament conegut i assumit, un fet que genera desorientació i no permet que sigui ara abordat, oblidant que és en èpoques de desacceleració i crisi quan cal construir els models que donaran fruits en les èpoques de bonança, sabedors que les crisis obren noves oportunitats per tota societat amb capacitat d’emprendre i voluntat de verberar el futur, i el que es més important, que les crisis com l’actual sols siguin un fet conjuntural.

 Antoni Garrell i Guiu 

Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast

 Barcelona 1 de maig de 2008

Article publicat a e-noticies clic aqui.

Encara que era una crònica anunciada, cada dia que passa hi ha més indicis que la crisis econòmica serà molt més important que el que es podia intuir, i que avui per avui encara és difícil dibuixar els seus límits i impactes. Ja ningú no dubte de que es requerit actuar amb rapidesa, determinació i valentia, fugint tant del fatalisme com de la resignació per la magnitud i la globalitat del problema, per aquest motiu tots esperaven el pla que el nou Govern de l’Estat aprovaria en el primer consell de ministres, un pla de govern que tindria que afrontar dos fets, el primer que els temps politics son extremadament lents, en contrapunt a la rapidesa dels econòmics; i el segon que la crisis a Espanya és més complexa que en altres llocs, ja que en ella coincideixen tres crisi simultàniament, una d’abast mundial, la financera, i dos d’abast més local: la immobiliària i la de la competitivitat del nostre model econòmic, tres crisis en una que es realimenten augmentant la complexitat i l’exigència d’actuar amb coratge i encert. 

Malauradament el pla presentat pel ministre Solbes és clarament insuficient, i no afronta amb determinació la complexitat actual. Presentar un pla que, segons indica el propi ministre, sols frenarà en 2 o 3 dècimes la caiguda del creixement és no assumir la responsabilitat i actuar com en l’anterior legislatura on no s’abordaren els problemes estructurals i s’actuà des de la comoditat d’estar instal·lat en un cicle alcista a pesar dels continuats avisos quant a la problemàtica del nostre model econòmic excessivament basat en el consum, la construcció i el turisme, i els primers indicies de canvi de cicle de finals del 2006 i la aproblemàtica de les subprime de l’estiu passat.

 Si bé els 10.000 milions d’euros dedicats al Pla de xoc, quasi la meitat del superàvit, podem semblar una xifra significativa, no podem oblidar que més de la meitat van adreçat a complir la promesa electoral del president Rodríguez Zapatero de retornar 400 euros a cada contribuent, uns diners que poden ajudar a disminuir l’efecte del encariment dels preus i el cost de les hipoteques, són sols uns 4.000 milions nous per afrontar la nova situació. La pròpia xifra evidencia la seva insuficiència i que el fre al decents del creixement no sigui significatiu atenent que, en millor dels casos, el descens respecte l’any anterior pot ser d’un punt i mig, o de 2 punts si es complissin les previsions del FMI.

Probablement, si ens atenem a la coneguda prudència del Ministre Solbes, aquesta mesura és la que cabia esperar, però la seva clara insuficiència posa un seriós dubte sobre la capitat del Govern per afrontar aqueta triple crisis: financera, immobiliària i de competitivitat, el que obliga no sols a assumir cadascú de nosaltres un renovat compromís, sinó també a exigir del govern catalana la seva responsabilitat, i com a tal recolzar-lo perquè afronti amb terminació les negociacions sobre el finançament, ja que ara més que mai els recursos són estrictament necessaris i les politiques urgents.

 Antoni Garrell i Guiu
Cercle per al Coneixement

Aquest article es publica simultàniament al diari electrònic e-noticies, accés al article

La democràcia sense transparència no es democràcia plena,  ja que es genera desconfiança i es perd la capacitat de liderar y gestionar situacions complexes, aquest es un aspecte que no podem ignorar en especial quan els fets porten a que els ciutadans es preguntin si els governants estan situats en la mentirà planificada o en la incompetència basada en la ignorància o la incapacitat, m’explicaré amb un parell d’exemples: A partir de les eleccions hem anat coneixent una sèrie d’informacions  preocupants, alguns fets, reconeguts pels propis actors, com és el cas del Conseller Francesc Baltasar reconeixent que havia faltat a la transparència i a la veritat quant a la captació d’aigua de la capçalera del Segre pel  subministrament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, tot impedint el debat, a pesar de que estava en joc el be col·lectiu, un segon exemple s’arrela en les noticies sobre l’abast de la crisis o desacceleració econòmica que ha estat sistemàticament minimitzada des de el govern de l’Estat. Unes noticies que en poques setmanes han incrementant la durada prevista inicialment pel govern de mig any a més de 24 mesos, i han retallat les perspectives del creixement econòmic espanyol fins el 1,8%, el que comportaria,  si es complís aquesta xifra, donada a conèixer el passat dia 9 pel Fons Monetari Internacional, baixar dos punts en un any conseqüentment l’incrementar sensiblement l’atur en especial en aquelles activitats de poc valor afegit. Una xifra que era una crònica anunciada en un mon globalitzat i altament interdependent si considerem que a finals de gener el FMI ja va retallar novament les previsions de creixement  pel 2008 situant-les en el  4,1%, 8 dècimes menys que al 2007, desprès que a la tardor ja les hagués rebaixant del 5,2% al  4,4%, tot  indicant que la disminució del creixement  encara podria aguditzar-se sense descartar que entres en recessió. Uns baixos creixements que estan en línia amb les darreres dades de diversos centres d’anàlisis espanyols, que situaven al creixement rondant el 2%. 

Els que crèiem en la capacitat de la majoria de les persones que tenen responsabilitats en les administracions, no ens queda més remei que creure que s’està aplicant una sistemàtica política de informar “gota a gota”, negant les evidencies o faltant a la veritat, emparant-se en evitar el alarmisme  com si vivíssim isolats sense capacitat d’accés a la informació d’arreu o no fossin reals els problemes econòmics de moltes famílies amb dificultats a fi de més i que constaten com els seus habitatges baixen de preu mentre s’encareix el cost de l’hipoteca. Sigui com sigui, hom te la impressió que el problema rau en voler  dissimular les incapacitats d’aplicar les politiques que la situació requereix i que han d’esser més contundents que les enunciades. Una situació que no pot ignorar que  l’euro oscil·la prop de 1,60 dòlars, complicant les exportacions de les nostres industries cap la zona dolar, i que  el petroli  esta en el camí dels 109 dòlars per barril.

 Un horitzó ple de núvols, que tot acceptant que la disminució del creixement a Espanya te raons externes,- el creixement previst pel 2008 per la zona euro és del 1,3%-, vinculades a la crisis financera internacional, l’augment del preu de l’anergia, i dels aliments per la demanda dels biocombustibles, no hauria d’amagar l’existència de raons intrínseques al nostre model econòmic amb absència de competència real en diversos sectors, baix nivell de productivitat, excessiva regulació, i un creixement excessivament basat en l’endeutament, el consum i en una activitat immobiliària insostenible amb uns preus inflats i un mercat sobrevalorat. En definitiva en un  model econòmic allunyat del que exigeix l’economia del coneixement: una forta industria amb capacitat d’aprofitar les avantatges de la globalització i la multilocalització, i en una  aposta col·lectiva  pel coneixement, els emprenedors,  la productivitat i la innovació capaç de convertir en creixement l’avens tècnic i científic. Un model econòmic que pugui garantir el progrés, i a la vegada disminuir els problemes crònics de la inflació i la desocupació.  

Tot un conjunt de realitats, que podem continuar ignorant-les,  com si no anéssim amb nosaltres, o afrontant-les decididament, fugint de la mentirà o la mitja veritat, cal aplicar més el potencial derivat del que som  i el que tenim per abordar els desafiaments, sabedors que sols en situacions de dificultats la fortalesa humana i l’enginy aflora, i que la nostra historia esta plena d’exemples que ho certifiquen, en especial quan el nostre país tenia els drets ultralimitats.  

Soc dels plenament convençuts que no hi ha raó per la desesperança o el desànim, malgrat les incògnites que obra el nou govern al que cal donar un marge de temps, que per difícils que siguin els camins hi ha solucions i  estem millor que mai per superar les dificultats, les dades ho evidencien i no acceptar-ho és faltar la veritat, però per fer-ho requerim capacitat de lideratge i projectes esperonadors d’esforços i sumadors de voluntats col·lectives. Necessitem en definitiva, projectes, determinació i desterrar les mentires, la hipocresia, la mediocritat i afrontar els problemes com adults, sabent que els problemes no esperen i altres van al davant.   

Antoni Garrell i Guiu

Aquest article fou public a e-noticies el 13 d’abril de 2008, accès article a  versió d’e-notices

El Passat dimecres dia 2, se signà el pacte per les infraestructures de Sabadell; un pacte signat en el marc del Consell Ciutat, i que gràcies a un període d’anàlisi i debat, des de la coincidència i discrepància però amb l’ànim de fer ciutat, ha comptat amb el recolzament d’una àmplia majoria de les forces polítiques, i de la pràctica totalitat dels agents i institucions locals i de les organitzacions  econòmiques i empresarials de la ciutat, sens dubte un motiu de satisfacció que permet constatar la cohesió de la ciutat en situacions i projectes claus per l’esdevenidor. Aquest és un aspecte que no es pot passar desapercebut i un exemple a seguir arreu, ja que evidencia que si hi ha capacitat de lideratge, voluntat de debat i generositat per compartir idees i propostes, les solucions afloren tot i  les conjuntures complicades a Catalunya o a l’Estat, ja que ara la confrontació política es notòria, l’economia es troba en un clar i accelerat procés de retrocessió tant per problemes endògens com per aquells arrelats en les asimetries de la globalització, i per l’aflorarem de les confrontacions entre territoris ara esperonades  per la sequera.Un Pla d’infraestructures per la  mobilitat de persones i mercaderies, -no de dades i informacions, tema pendent a la ciutat al igual que en moltes altres ciutats de Catalunya a pesar del significatiu treball efectuat des de la secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació-, que és a la vegada un pla per incrementar la competitivitat de les empreses sabadellenques,  i la  qualitat de vida dels ciutadans ( les rondes  i  la prolongació dels Ferrocarrils de la Generalitat que aportarà a la ciutat 5 estacions convertint-se tant per la ubicació de les mateixes com per la previsible freqüència de pas en  Metro urbà).  Un pla per el que cal felicitar a tots però en especial als tècnics que han sabut conjugar els requisits específics de les infraestructures i un consum auster del territori i el respecte pel medi ambient, evidenciant que el desenvolupament humà i la connectivitat amb criteris ecològics és possible. Un pacte que és un punt i seguit ja que ara s’iniciaran les accions associades i l’execució dels projectes requerits, una fase en la que caldrà superar incomoditats i problemàtiques, i que exigeix el compromís democràtic, respectuós i solidari emanat del acord assolit. Un pla d’infraestructures local, que exigeix a la vegada que no sigui tractat com un element isolat, ha d’esser contextualitzat en el marc de la mobilitat interna catalana i cap l’exterior per facilitar alhora la interrelació territorial i la competitivitat empresarial i personal. Conseqüentment cal accelerar projectes, uns projectes que s’escapen de les competències locals, però que de ben segur el procés seguit a Sabadell en pot ser un exemple a considerar i seguir. En aquest línia cal treballar per fer possible el quart cinturó o Ronda del Vallès  que al proper any arribarà a Tarrassa, no renunciar al túnel d’Horta, replantejar la problemàtica dels peatges, incrementar la interconnexió de les xarxes per disminuir els col·lapses circulatoris, millorar i incrementar els transport ferroviari. Tot un conjunt d’infraestructures que de ben segur son prou conegudes i estan a la taula dels qui tenen la responsabilitat de plantejar-les i construir-les, i que són claus pel desenvolupament econòmic, la generació de riquesa  i el progrés social de la nostra comarca i el país. Unes infraestructures que per la seva incidència territorial i la seva capacitat transformadora requereixen de la  complicitat i la predisposició de tots, o almenys de la gran majoria; ja que en democràcia la majoria i la suma de voluntats, tot respectant les minories i el futur, és la clau de la governabilitat i el progrés. 

Antoni Garrell i Guiu

Sabadell 3 d’abril 2008

Aquest article, es va publicar al diari de Sabadell el dia 18 d’abril de 2008

Hi ha moments en que les circumstancies evidencien on hi ha la capacitat de decisió real, i fins quant la realitat és un altra a la teòrica capacitat de decisió i autogovern, ara ens trobem en un d’aquests moments, i totes les mirades es concentren a Madrid, no sols pel que dirà o deixarà de dir el dimarts el president Rodriguez Zapatero, i fins quant es percebrà la influencia dels 25 escons del PSC i la decisiva aportació catalana a la seva victòria electoral, encara que poc cal esperar atès les declaracions i exigències  dels barons territorials del PSOE. També per saber com es resoldrà la demanda de publicació de les balances fiscals, i fins quan, si finalment es publiquen, resultaran maquillades per dissimular o amagar el dèficit insostenible de Catalunya que condiciona el progrés i es claus per afrontar la negociació del nou finançament. Si els discurs d’investidura del President de l’Estat, i les circumstancies que l’envolten, és un fet suficientment important com per estar amatents a Madrid, tampoc es pot oblidar que l’Estatut esta pendent al Tribunal Constitucional; que cal concretar el pla amb el Ministerio de Fomento per garantir l’execució de les inversions en infraestructures, segons l’acord del passat setembre, entre el ministre Solbes i el conseller Castells, per el període 2007-2013 que ha de superar els 30.000 milions d’euros; sense oblidar ara, una realment urgent: evitar els talls del  subministrament d’aigua, 1 o 2 cops per setmana, a centenars de milers de persones de l’ area metropolitana de Barcelona a partir del proper setembre, desprès de l’ esperat no del govern de l’Estat  al transvasament des de la capçalera del Segre. Un  subministrament d’aigua que ha de donar solucions a la crisi actual, però també aportar solucions definitives per deixar de mirar el cel. Cal eliminar els eufemismes arrelats en les posicions del 2002 contra el transvasament de l’Ebre o de les politiques basades en els no transvasaments, com el del Roine de les forces politiques que ara tenen la responsabilitat del govern a Catalunya. Sense fugir d’aquells ancoratges la capacitat de liderar nimba, les solucions definitives no arribaran i la nostra dependència del que decideixen altres incrementada.  Sigui con sigui, en els temes claus, els catalans seguim dependent del que es decideixi a Madrid, o millor dit de la nostra capacitat de condicionar o no les politiques, les actuacions  i les decisions que allí es prenen, i ara per ara, a menys que des de la ciutadania, fugim de la resignació i exigim amb claredat contundència i solucions, caldrà assumir que les coses no pinten bé, ja que tots els camins ens porten a Madrid, on les prioritats són unes altres  i la nostra capacitat d’influència dubtosa.

Antoni Garrell i Guiu. 

Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI.

6 d’abril de 2008.

Publicat a e-noticies el 8 d’abril,  fer un clic aqui per accerdir-hi a l’article

A principis del mes de març del 2008, coneixíem que les inversions que han situat a Espanya com un dels líders mundials em producció d’energia elèctrica per via eòlica donava el seu fruit, el dia 4 a les 4 de la tarda es superaven els 10.000 MW cobrint el 28% de la demanda elèctrica, la resta fins els 34.185 MW requerits foren generats en un 25% per centrals de cicle combinat, un 20% amb energia nuclear, un 14% amb centrals de carbó i un 2% amb energia hidràulica, sens dubte, una bona noticia però que no amaga la dependència de les condicions climatològiques, el forts vents permeten assolir aquesta significativa xifra, ni l’important percentatge de generació en base a la combustió de residus fòssils, que genera CO2, una generació contaminant a la que es suma la immensa majoria de vehicles a motor que consumeixen derivats del petroli. Un petroli que dia a dia incrementa el seu preu com han comprovat els milions de conductors que, en les vacances de setmana santa, al omplir el dipòsit dels seus vehicles han pagat entre 6 i 12 euros més que l’any passat. Aquesta era sols una de les evidencies del fort increment del preu de l’energia que certifica que vivim una època de fortes tensions energètiques motivades per la petrodependència, i el fort increment de la demanda procedent dels països emergents amb creixements econòmics molt importants, com queda palès que a la Xina entre el 2002 i el 2006 el consum per càpita d’energia primària passes de 0,83 a 1,3 tones equivalents de petroli, o a la India de 0,32 a 0,37, unes xifres importants però encara llunyanes al consum per càpita dels EEUU, que si be ha disminuït es situà en 7,77 tones al 2006, o a les 4,1 de la Unió Europea. Una demanda que ha posat el preu del barril de petroli per damunt dels 100 euros, si be al tancament de la setmana el preu retrocedia arrel de les ombres sobre el creixement econòmic global. Un alt preu del barril encara no plenament percebut per nosaltres atès el canvi del dòlar amb l’euro, que també ha assolit màxims històrics 1,55 dòlars per euro, un fet que comporta que pels països de la zona euro el increment sigui molt inferior. Si considerem els 81 dolars que costava el barril mig any enrere i el canvi euro dòlar de 1,39 del setembre, constatem que mentre qui paga en dòlars el barril el preu s’ha incrementat un 25%, mentre que a la zona euros sols un 12%.

És coneguda la importància de l’energia pel desenvolupament social i econòmic, ja que és el que permet assolir alts valors de productivitat, possibilita la mobilitat i les comunicacions, atorga habitabilitat i comoditat, i marca diferencies fonamentals entre els que la tenen garantida i accessible i aquells que encara tenen series dificultats per accedir-hi. Certament el creixement del consum energètic incideix negativament en el medi ambient, arrel de l’ increment dels gasos d’efecte hivernacle per l’elevat percentatge que s’obté en base a la combustió de residus fòssils, el baix percentatge d’ energies renovables i, malauradament, els recels que genera l’energia procedent de la combustió nuclear pels seus residus i greus episodis com el de Chernobil. Però l’energia és un be indispensable i creixent, originat no sols pel desenvolupament de grans àrees del planeta, sinó també per l’ increment de la població mundial, sols cal recordar que en els darrers 50 anys s’ha duplicà, superant els 6.000 milions i, encara que la tassa de natalitat ha baixat al 1,2%, al ritme actual al 2050 es poden sobrepassar el 9.000 milions.

Es cert que el creixement del consum energètic genera trastorns mediambientals, i també és cert que sense energia no hi ha vida. El nostre cos per mantenir-se viu necessita convertir els nutrients amb l’energia vital, i l’espècie humana s’ha desenvolupat a l’aprendre a canalitzar energies alienes per incrementar les seves capacitats. Podem constatar que en la mesura que s’incrementa el benestar i el desenvolupament personal i col•lectiu les necessitats energètiques creixent, ho certifica el consum mig anual per càpita dels països de la OCDE que sobrepassa els 8.053 kWh, en contrapunt al gairebé els 80 kWh dels països menys desenvolupats.

Per a molts ens queda lluny la utilització de la llenya per escalfar-nos, alimentar-nos, il•luminar la foscor, i fabricar eines; o requerir d’animals per desplaçar-nos o millorar el rendiment de la terra, encara que centenars de milions de persones encara esta en aquest estadi. La millora de la qualitat de vida ha estat possible mercès a eines i màquines més i més complexes que consumint energia permeten fer més amb menys esforç i amb més rapidesa. La qualitat de vida en un mon globalitzat, tecnificat, hiperproductiu i massificat, requereix de creixents quantitats d’energia. El problema rau no sols en estalviar, que cal fer-ho i és possible, sinó també en com obtenim la quantitat d’energia requerida, i amb quins recursos energètics. Uns recursos que han de trencar tant la dependència del petroli, que queda palesa amb les més de 3.500 milions de tones anuals requerides en l’actualitat en contrapunt al poc menys del milió de tones produïdes al 1880, com l’hegemonia de la producció de recursos energètics concentrats actualment en un 70% a Orient Mitjà, els Estats Units, i l’antiga Unió Soviètica, i un 15% a Veneçuela, Mèxic i Xina. La UE en general, i Espanya en particular que importa el 80% del seus recursos energètics, són clarament regions energèticament dependents, ja que s’importa gairebé la totalitat del gas i del petroli que requereixen.

Cal acceptar que l’elevat preu de l’energia no és conjuntural, ja que el desitjable desenvolupament dels països endarrerits i l’augment de la població mundial incrementaran la demanda a pesar del camí a recórrer en l’eficiència en el seu ús que comportarà importants estalvis en els països desenvolupats. Un bon exemple és el pla d’acció aprovat per la Comissió Europea amb la finalitat de que els europeus consumim un 20% menys d’energia fins a l’any 2020, un fet requerit si considerem que sols l’estand-by dels aparells de la U.E. consumeix, en un any, una quantitat d’energia electricitat similar al consum anual de Centreamericà. Per fer-ho hi cal crear hàbits d’estalvi i usar aparells més eficients, substituir les bombetes de llum incandescent, desconnectar els aparells electrònics quant no s’utilitzen, descongelar amb més freqüència, apagar la pantalla del PC, les impressores, fotocopiadores i escàners, emprar menys els ascensors, o fitxar la temperatura escaient sense exagerar en fred o calor.

Es pot concloure que l’energia és un element cabdal, al igual que l’aigua, però que a diferencia d’altres recursos basics es pot obtenir de moltes fonts, si be d’algunes amb més esforç i cost que altres. Cal dons actuar per una triple raó; la primera per garantir aquest bé indispensable per la qualitat de vida i el progrés; la segona per disminuir la petrodependència, que és reduir l’agressió constants permanents i sostinguda a l’ecosistema i al futur; i en tercer lloc, assolir un raonable grau d’autonomia i no dependència en un bé que, ens agradi o no, generarà tensions creixents, al igual que l’agua, i es mantindrà en alts preus arrel de l’increment de la demanda. En conseqüència, ens cal dir SÍ, en contrapunt a dir NO. Un sí fonamentat en l’equilibri entre risc i seguretat, un sí pel progrés enfront de l’estancament, un sí en la confiança en l’home i les seves creacions i un no a la por a l’avens tècnic i científic. Un sí al desenvolupament sostenible, i un no al retrocés quan la font energètica no era altra que la força animal pròpia o la dels animals domesticables. I aquest si obliga a afrontar el repte que és a la vegada un desafiament i una oportunitat.

Per tant, cal treballar i implantar també fonts energètiques estables no sotmeses a situacions climatològiques canviants o a conjuntures globals no propicies, quelcom que no es pot garantir solament amb l’esperançador augment de les energies renovables. Cal no renunciar a cap font energètica neta, acceptant l’energia nuclear per generar energia elèctrica, avui per avui la més neta en el seu ús, fàcil de transportar, convertir en energia calòrica, cinètica i magnètica; cal també potenciar la recerca aplicada per facilitar l’increment de l’autonomia energètica personal, usant energia solar, eòlica, i geotèrmica a nivell domèstic; també avançar en alternatives als motors d’explosió basats en el petroli o biocombustibles, mitjançant motors elèctrics, i prestant especial atenció tot esmerçant esforços en fer possible el perfeccionament i domini dels motors d’hidrogen.

L’abordament i resolució d’aquesta problemàtica, que obliga actuacions a llarg termini, requereixen del comprimís dels poders públics i la precisió de la ciutadania fruit de prendre consciencia de la seva importància, gràcies a la tasca informativa i didàctica dels mitjans de comunicació. Conseqüentment els mitjans de comunicació, i aquells que generen opinió, no poden relegar a segon terme els problemes clau pel futur, com són els energètics. Han de prestar-li especial atenció i informar explicar alternatives i les implicacions d’actuar o no actuar. Una tasca complicada que obliga a extremar la prudència tot alliberant-nos de les cargues arrelades en la por, l’angoixa i els vell prejudicis. Un projecte a llarg termini convençuts que la resolució del problema és possible i que aquesta recau en tots, però també sabem que és l’Administració dels recursos públics i la governabilitat del país qui té que fer-les possible, trencant els tòpics que ens portem al immobilisme i a la decadència.

Antoni Garrell i Guiu.
Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI.

23 de març de 2008.

Aquest article fou publicat conjuntament el 2 d’abril amb el diari Diari de Sabadell , tambè una versió reduïda d’aquest article fou publicat al diaria e-noicies el dia 29 de març amb el títol l’energia: un problema a resoldre, un clic aquí per accés a e-noticies