Antoni Garrell i Guiu

El passat divendres dia 11 varem conèixer que la taxa d’inflació interanual a febrer es situà en un 3,6%, la subjacent en 1,8%, augmentant a la vegada el diferencial amb els països amb els qui competim, una dada que es suma al increment del preu del diner dels darrers dies. Sens dubte una noticia dolenta que augmentarà les dificultats de la nostra economia per competir en els mercats globals, conseqüentment créixer i generar ocupació.

La realitat és tossuda i, dia darrera dia, s’evidencia la necessitat de canvis significatius en el nostre model productiu i social; uns canvis que han d’ésser a la vegada culturals i actitudinals, ja que no podem aplicar les solucions de sempre als problemes que avui ens envolten. La crisi inicialment financera s’ha transformat en social, ja que s’ha emportat per endavant una bona part del teixit productiu debilitant enormement la capacitat de generar ocupació. Les noves ocupacions hauran de sortir fonamentalment de noves empreses, industrials i de serveis, que actuaran en sectors d’aplicació intensiva de coneixements. No podem confiar en aquelles que vertebren la seva viabilitat en subvencions o ajudes per minimitzar el impacte de la despesa ordinària.

Retornar a creixements significatius, com han fet la majoria de països europeus, exigeix recuperar la confiança amb el futur, un fet escàs si atenem que l’estalvi de les famílies s’ha incrementat molt des de l’inici de la crisi, passant del 10% de la renta disponible al 2001 al doble al 2008, gairebé 6 punts més que la mitjana de la Unió que es situa en el 14%. Com recuperar la confiança esdevé la pregunta clau, i sens dubte no hi ha una sola resposta però el que és ben cert és que el govern de l’Estat en té una gran part de responsabilitat, reconeixent els problemes i marcant el camí per superar-los; tot despertant il·lusions i gestionant amb eficiència i eficàcia els recursos disponibles .

Però si el govern té una part important de responsabilitat, cal també que tots treballem de forma proactiva; sumant esforços i acceptant els riscos associats a la emprenedoria i a la incertesa, ja que tots, en més o menys grau, tenim la nostra part de responsabilitat, ja sigui per acció u omissió, en la creació dels problemes que ens han portat a la crisi que sofrim. Per aquest motiu, cal que tots contribuïm en la solució, tot possibilitant que sorgeixin projectes que integrin la iniciativa pública i privada. Iniciatives públiques amb participació privada gestionades amb òptims criteris quant a generar rendibilitat de les inversions en els mercats globals.

Diners públics i gestió privada, amb la vista posada en el mon i en els avenços tècnics i científics són els instruments per avançar cap l’horitzó. Un horitzó que exigeix modificar la realitat aportant les solucions òptimes als problemes concrets que són a la vegada oportunitats. Unes solucions que han d’esser ex novo, és a dir, creant solucions prèviament inexistents que considerin a la vegada tant les problemàtiques d’avui, com els aspectes ambientals, econòmics, socials, productius, antropològics i de sostenibilitat, que condicionen el present i dificulten el futur.

Es requerit treballar de forma creativa, desenvolupant processos i adoptant actituds que permetin superar les barreres externes, ja siguin aquelles pròpies de l’entorn cultural, ambiental, productiu i econòmic, simultàniament a les barreres internes o psíquiques que s’han forjat en la inseguretat per la falta de confiança, coneixements o en els hàbits adquirits. Avui cal no sols aprendre a adaptar-se al nou entorn, és necessari desaprendre i desterrar moltes de les pautes que guiaven les nostres passos.

En l’actual conjuntura, sols sortirem de la crisi si es potenciem les iniciatives publiques-privades i treballem allunyant la negativitat, tot aplicant el coratge requerit per assolir els objectius fitxats, fent-ho amb humilitat però segur de les capacitats i potencialitats que tenim.

Antoni Garrell i Guiu
14-febrer-2011.

Publicat al singular digital, clic aquí. el dilluns 21 de febrer 2011

Fa pocs dies es publicà el baròmetre del CIS corresponent al mes de febrer, en ell s’indicava que el 79,2% dels espanyols consideraven la situació econòmica d’Espanya dolenta o molt dolenta, i també que d’aquí a un any, el 73% dels enquestats consideraven que serà igual o pitjor. Les dades eren semblants a les publicades un parell de setmanades abans pel Centre d’Estudis d’Opinió en el Baròmetre d’Opinió Política (1a onada 2011), on s’explicitava que el 73,7% dels catalans consideraven la situació econòmica catalana dolenta o molt dolenta (quant a l’espanyola 87,9%), tot  constatant que l’atur i precarietat laboral era la principal preocupació i problema (62,7%).

Unes dades que es mantenen trimestre darrera trimestre i que per esdevenir cròniques hom te la impressió que estan portant a la ciutadania a un preocupant grau de resignació i de fre a la  proactivitat. Sembla que oblidem que la sortida de la crisi, i la generació d’ocupació, sols serà possible si es recupera la confiança simultàniament a que el sistema productiu existent, disposant dels recursos financers requerits, sigui capaç de competir en els mercats global, i recuperi l’esperit emprenedor que, acceptant el risc en incertesa, permeti crear les noves empreses que seran les que a mig termini han d’aportar nous i important nombre de llocs de treball.

Enfront de la complexa problemàtica crec que no es admissible ni la immobilitat ni les pors. La nostra resposta hauria d’esser l’acció; aquella acció que ens permet, descobrint plenament les nostres potencialitats, convertir les dificultats en oportunitats, tot acceptant que en el futur tot es nou i que, com afirmava l’antropòloga Margaret Mead, “molts de nosaltres treballem en llocs de treball que no existien quant varem néixer i que no existiran quant morim”. Nous llocs de treball en el si de l’economia del coneixement, la qual requereix del coneixement que sorgeix del binomi intel·ligència i aplicació. Un binomi del que tenim una bona dotació si considerem les capacitats dels graduats universitaris i els resultats dels avenços tècnics i científics que sorgeix dels instituts de recerca i dels centres d’ innovació i disseny.

És ben cert que el govern té una part important de responsabilitat per facilitar la recuperació en situacions complexes, ja que és ell qui gestiona els recursos i les voluntats compartides, tot creant els marcs estructurals incentivadors i facilitadors del desenvolupament; però cal també assumir que  tots tenim la capacitat i l’obligació de posar el nostre gra de sorra, ja que en front del atur sols cap la iniciativa. Cal dons despertar i actuar per traçar el nostre propi futur sense esperar cap regal ni que ens vinguin a buscar a casa.

Es requerit que cadascun de nosaltres adopti el conjunt d’actituds i aptituds que permeten capgirar les situacions adverses, conseqüentment cal incrementar la nostra capacitat de treballar en equip multidisciplinaris i heterogenis, cal desenvolupar el rigor analític, que ens permet actuar sobre les acuses i no sols sobre els efectes, es precís incrementar la capacitat d’entendre la situació i no tenir por als errors sabedors que sols qui no actua no s’equivoca, cal també aplicar lleialtat i compromís a les nostres actuacions, tot desenvolupant la flexibilitat i la capacitat d’adaptació requeria en temps de canvis, i molt especialment cal potenciar, de forma permanent, la capacitat d’aprendre, assumint que sols quan perdem l’interès per seguir aprenent, esdevenim vells.

Antoni Garrell i Guiu
14 de febrer de 2010. 

Publicat a e-noticies, per accedir-hi fer un clic aquí 

Els darrers dies s’ha obert un nou cicle de tensions energètiques situant el petroli  Brent en 115,9 dòlars  barril. Un increment que no és sols conjuntural arran de la crisi Libanesa i les tensions en altres països productors. Les causes resideixen tant en la voluntat de l’OPEP de mantenir els preus del petroli alts, com en l` increment de la demanda dels països emergents, que han situat la previsió de demanda mundial en 1,2 milions de barrils al dia pel 2011. 

No es pot oblidar la importància de l’energia pel desenvolupament social i econòmic, ella és qui permet assolir ser la productivitat, permet la mobilitat, atorga habitabilitat i comoditat, i marca la diferencia de nivell de vida entre els que la tenen accessible i aquells amb dificultats per accedir-hi; ho certifica el  consum mig anual per càpita dels països de la OCDE que ronda els 8.000 kWh, i els 80 kWh dels països menys desenvolupats. Per aquets motius, sense eludir la necessitat d’estalviar-la i assolir un alt nivell d’eficiència, cal revisar el mix energètic amb voluntat de trencar la dependència del petroli, que a la vegada és reduir l’agressió al entorn, i assolir un raonable grau d’autonomia.

l’Estat Espanyol a pesar de l’augment de les energies renovables que al 2010  aportaren el 20% de la energia, segueix tenint una enorme dependència del petroli, el qual importa en un 100%, fet que redueix la competitivitat del sistema productiu i afebleix la seguretat energètica. Per això cal un mix energètic no sotmès a situacions climatològiques canviants o conjuntures globals. Conseqüentment  no es pot renunciar a cap font energètica neta, acceptant les noves centrals de carbó amb captura y emmagatzemen de CO2, i l’energia nuclear  per generar energia elèctrica, avui per avui la més neta en el seu ús; facilitar el increment de l’energia solar, eòlica, i geotèrmica a nivell domèstic; i accelerar la implantació dels motors elèctrics en substitució als motors d’explosió basats en el petroli. Cal dons abordar definitivament el canvi del model energètic, fugint d’improvisacions i solucions conjunturals que ignoren la realitat.

Antoni Garrell i Guiu
5-març-2011

Publicat al diari singulardigital.cat, clic aqui per accedir-hi

Publicat el 10.3.11 al diari asabadell.cat indicant la seva publicació a elsingulardigital.cat

Fa uns dies, en una taula rodona sobre les problemàtiques de competir en el mon global, tot reconeixent la importància d’extreure la màxima capacitat productiva a les eines tecnològiques, la necessitat d’emprar amb eficiència les telecomunicacions i les xarxes interactives, l’enorme potencial de les organitzacions quant les persones adopten rols proactius,…,  els quatre ponents coincidirem, quasi a la vegada, que la clau de volta que fa que les empreses esdevinguin referents i líders resideix en el disseny, aquell disseny que permet accedir als mercats amb productes innovadors, sorprenents i altament seductors. Forma i contingut són el binomi clau que obra les portes de l’èxit al  trametre  els valor de l’empresa o la filosofia científica, tècnica, social  i econòmica que marca el ritme del seu progrés i el pols del seu compromís.

L’afirmació construïda conjuntament sumant paraules i compartint conviccions, va ocasionar que un dels 4 ens recordes al dissenyador gràfic alemany Otl Aicher qui, juntament amb altres intel·lectuals, al 1953 va fundar la Hochschule für Gestaltung,  escola que va esdevenir  líder en  formació del disseny inspirant-se amb els principis de la Bauhaus i treballant simultàniament docència i recerca, tot aportant noves visions i formes de treball en la comunicació visual, wl disseny Industrial, i en l’audiovisual o cinema. La importància del disseny la concretava Aicher afirmant que el disseny “és la filosofia tècnica i econòmica de tota empresa, i la seva imatge explicita el seu caràcter i defineix la seva mentalitat” recordant-nos a la vegada que “El dissenyador és el filòsof de l’empresa, el que, amb independència de la seva mentalitat la fa identificable en el mercat”.

Són els dissenyadors amb capacitat de dissenyar productes que incorporen  els avenços tècnics i científics els qui fan que una empresa destaqui i sobrepassi als competidors, i s’obrin les portes dels beneficis potencials dels mercats.  Son els productes els qui projecten a l’empresa amb un missatge coherent o identitari ja que són l’essència de la mateixa.

Un rol, el del dissenyador, complex i determinat que requereix de professionals amb una solida formació que els hi atorgui una gran capacitat d’observació i anàlisis, una metodologia de treball amb rigor científic, un ampli coneixement quant les tècniques de treball en equips plurals i integradors, i amb solides conviccions de generar i aplicar coneixements en els seus productes.

Sens dubte els dissenyadors i la seva formació presenten tots els requisits que defineix la formació universitària de rigor, aquella que combina simbiòticament recerca, transferència de coneixement, docència i aprenentatge. La formació requerida pel progrés econòmic i social de tot país. Per aquest motius es requerit estar amatents als plans d’estudis i mètodes associats de les diverses escoles de disseny que configuren la xarxa de formació en disseny a Catalunya, ja que no totes són iguals, ni tenen les mateixes capacitats, ni presenten el mateix grau d’assumpció de compromís en acceptar les possibilitats i les exigències dels estudis oficials en grau universitari en disseny possibles des de el curs 2008-2009.

Escoles que tenen una responsabilitat cabdal en aplicar la metodologia acadèmica associada a trametre i facilitar la comprensió i assimilació del conjunt de coneixements en que es sustenta la professió,  i a la vegada possibilitar l’adquisició de les actituds en que s’arrela l’esperit emprenedor, ja que és aquest esperit el que, juntament amb una solida formació, possibilitarà el sorgiment de noves empreses industrials i de serveis, les quals actuant amb productes acuradament dissenyats, al integrar el progrés científic i tècnic de forma harmònica amb els requeriments culturals, mediambientals i estètics, permetran generar les noves ocupacions, aquelles que possibiliten un futur de progrés universal tant en qualitat de vida, com amb respecte al mediambient, conseqüentment un desenvolupament més sòlid i sostenible

Antoni Garrell i Guiu
25-febrer-de 2011.

 Publicat a esdi  ; 
 Publicat al diari de sabadell el 19 de març de 2011

El Parc de Catalunya de Sabadell acull des de la setmana passada l’espai Antoni Farrés i Sabater, el primer alcalde de Sabadell desprès de la restauració democràtica. Un espai presidit per una impressionant escultura, concebuda per l’Agustí Puig, i que reflexa el caràcter i determinació d’aquella gran persona. Per una reunió inajornable a Barcelona no vaig poder assistir el divendres al acte de lliurament de l’espai i l’escultura a la ciutat, per això, ahir dissabte, vaig organitzar-me per anar-hi, percebia que necessitava temps des de que el passat dijous vaig veure des de la distancia l’escultura.

Assegut prop de l’escultura, amb la vista clavada en ella, vaig recordar que cadascun de nosaltres som per un igual present, explicat pels nostres records de les iniciatives afrontades i tasques no abordades, i el futur que sorgirà dels projectes que abordarem mercès a les nostres conviccions i determinacions. Mirant el passat vaig percebre que som més futur, ja que és el futur el que ens aplega i ens esperona, i que per assolir-lo hem de recolzant-nos amb els coneixements i vivències compartides o complementaries del passat. Passat i futur un binomi simbiòtic indissoluble

Aquest caminar permanent, que fuig de la immobilitat esclavitzant i del cofoisme atrofiant, és el que tramet l’escultura d’en Toni Farrés. Sense deixar de pensar en el futur, vaig recordar l’instant en que, com diria en Pla, varem passar de ser saludats a coneguts i que ens portaria amb el temps a esdevenir bons amics. Fou a la primavera de 1998, en un dinar de treball al Vapor Llonch, en que s’analitzava un projecte per trameté valors a la joventut utilitzant un joc de rol que simulava una situació extrema a Sabadell. Recordo que vaig comentar que creia que en un mon global els valors a impulsar eren els d’interacció i cooperació ultraterritorial, tot evitant aquells que potencien la tendència a caure en el tancament en el sí de la comunitat més pròxima al sorgir situacions extremes, un aspecte que no es podia obviar en el joc, atès que el poder transformador de les telecomunicacions i les potencialitats de la ciència computacional, esdevenen elements esperonadors del saber i la innovació, si s’utilitzen per compartir coneixements, des de la pluralitat i la diversitat, sense limitar el debat i la recerca de solucions amb els més propers.

Unes setmanes desprès, en una reunió a l’ajuntament l’Alcalde Farrés, tot recordant el poder transformador de la tecnologia computacional i la digitalització, va explicar-me el projecte que, juntament amb en Pere Monràs, llavors director del Tauli, estaven elaborant per impulsar la recerca i la formació en el camp de la salut. D’aquella reunió que em va permetre conèixer al Dr. Monràs i ajudar a aprofundir, de la ma de Silicon Grafics, a l’Alcalde amb les potencialitats de la realitat virtual augmentada i immersiva aplicades, entre altres, al diagnosi i tractament de malalties o a l’entrenament de personal sanitari. En aquells mesos vaig descobrir la persona inquieta i hiperactiva de l’Alcalde mentre explorava i descobria noves formes d’entomar l’esdevenidor, va ser un període en que junts descobrirem les arrels de l’economia del coneixement, mentre es forjava una solida amistat, i que portaren al Toni Farrés a afirmar que Catalunya seria digital o no seria, i que un any desprès de deixar l’alcaldia, conjuntament amb en Pere Monràs fundéssim el Cercle per el Coneixement, una associació que volia posar al mig del debat tant els pilars de l’economia del coneixement, com les vies per progressar cap un model de desenvolupament més robust i fonamentat en competir per valor i no per cost.

Ja de retorn, al observar la gent, vaig recordar la crisi econòmica, el drama de l’atur, i el poc que havíem avançat cap una economia robusta i compromesa amb el progrés. El sistema productiu té encara pendent possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, tot possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social, encara hi ha serioses dificultats per facilitar l’aparició de noves iniciatives industrials en àmbits emergents capdavanters, i manca voluntat i col·laboració per projectar el territori amb força a tot el món, assumint capacitat de presència i actuació global, tot esdevenint pol d’atracció de recursos humans i econòmics multinacionals.

Ara, al igual que 10 anys enrere, avançar cap l’esdevenidor exigeix caminar amb pas decidit, amb determinació i seguretat, sols fent un pas enrere per agafar nou impuls o repassar l’historia per incrementar la seguretat en les nostres fortaleses i capacitats. Parlant de fortaleses, cal acceptar que Sabadell i el Vallès compleix tots els requisits per ésser un pol d’innovació i generació de riquesa a nivell mundial, ja que en ell es concentra un gran nombre de persones preparades i formades, tot presentat altes taxes de dinamisme demogràfic; la seva excel·lent ubicació possibilita minimitzar els desplaçaments i projectar el desenvolupament cap a la resta del territori català; la seva òptima ubicació per la proximitat al port i aeroport de Barcelona, sens oblidar l’aeroport propi de Sabadell, així com les autopistes i l’accessibilitat a la resta d’instal·lacions aeroportuàries de Catalunya,  tot constatant un bon nivell de mobilitat intern, mercès a la xarxa reticular que complementa a les de llarg recorregut; per disposar d’un nombre molt important de centres de recerca de referència, facultats i escoles universitàries, bones bases per recolzar el progrés; també acull un elevat nombre d’empreses nacionals i internacional simultàniament a un nombre important de parcs industrials i tecnològics. Es pot afirmar que per densitat demogràfica, per la disponibilitat d’infraestructures i de sol que permet un desenvolupament harmònic a nivell personal i professional sense condicionats complexes o dificultats insuperables el Vallès ès la punta de llança per conquerir el futur.

Es miri com es miri, les potencialitats de futur son enormes, sols cal activar-les, cooperant en la línia que proposta l’Alcalde Bustos en el projecte de la B30, i caminar amb determinació com feia l’Alcalde Farrés, seguir la seva estela i millorar la seva petjada és  el deure que a molts de nosaltres ens va deixar.

Antoni Garrell i Guiu
14 de febrer de 2011.

 Publicat a e-noticies.com ; Publicat a  asabadell.cat

El passat dimecres al vespre, abans de sortir cap a l’auditori de l’ONCE per escoltar la conferencia d’en Xavier Trias, vaig parlar amb un amic sociòleg que va afirmar “aquest cop si, de la ma d’en Trias Convergència i Unió guanyarà i governarà a l’Ajuntament de Barcelona amb quasi majoria absoluta, es posarà punt i final als 32 anys de governs socialistes”. No ho justificà per la crisi econòmica i l’enuig d’una gran part dels barcelonins, sinó per la manca d’il·lusió que tramet en Jordi Hereu, una imatge pitjor que la de l’alcalde Clos en la seva etapa final, per la divisió interna de l’equip de govern municipal, per d’inexistència de projectes que busquin el reforçament del teixit productiu, trencant la muralla de Collserola, perquè l’alcalde ni tan sols inspira confiança en els militants i votants del seu partit, …, i perquè, en aquest punt el meu amic posant molt èmfasis afirmà, el projecte continuista està esgotat, els ciutadans saben que és moment de grans canvis i que sols amb l’alternança democràtica a l’Ajuntament, les institucions i les empreses per ell controlades arribarà la regeneració i l’aire nou que la ciutat necessita, i que permet trencar les inèrcies i els lligams inmobilitzadors.

Ja al cotxe vaig recordar una conversa, amb un company del Club de Roma, el passat 31 de juliol, just abans d’iniciar vacances, feia un parell de dies que s’havia fet públic el baròmetre semestral de juny, i en ell s’explicava que el 47,3% dels barcelonins suspeníem al Alcalde, i aprovàvem al líder de l’oposició amb una nota de 5,2. Des de llavors els problemes de l’Alcalde no han fet mas que multiplicar-se, com s’ha complicat el dia a dia dels ciutadans per la crisi que vivim i la manca d’idees i iniciatives noves per afrontar els problemes que de forma creixen es produeixen. Barcelona necessita una nova empenta i noves formes i propostes per d’entomar els problemes, que s’oblidi de la immobilitat de qui espera que escampi la tempesta, com si desprès sense fer res el sol brillarà.

Cal assumir que la societat afronta nous reptes i nous horitzons, uns reptes econòmics i socials, a curt i llarg termini, que requereixen posar en el centre de l’activitat a les persones i el seu talent per entomar-los amb capacitat i il·lusió. I uns horitzons llunyans incerts però inexorables. Una situació no pas nova, que la crisi ha evidenciat, no pas generat, ja que el cofoisme en que vivíem la tenia amagada.

Convençut de que Barcelona està preparada per desplegar tot el seu potencial, però que li manca la capacitat per fer-ho, ja que no sempre ha posat el progrés econòmic i social, en un marc de convivencia, com prioritat bàsica. Vaig entrar amb dificultats a l’auditori de la l’ONCE, amb les expectatives altes pel títol prometedor de la conferencia “La Barcelona en positiu, la Barcelona del futur”.

He de reconèixer que l’afirmació d’en Trias “és impossible sortir de moments com aquests seguint patrons antics, des de la simple resistència o només aguantant el temporal”, en la mesura que recollia sintèticament el que molts pensem em va predisposar a escoltar-lo amb una actitud positiva, buscant més la coincidència que la divergència, identificant el nucli de la intervenció i no la retòrica brillant o les afirmacions intel·ligents.

El candidat a l’alcaldia de Barcelona va estar lúcid i coherent, les seves propostes, explicades amb rigor, posaren en evidencia que l’Ajuntament pot facilitar o entorpir l’activitat del teixit productiu, impulsar i trametre valors, facilitar la recuperació econòmica i la generació d’ocupació, impregnar a la ciutadania de la importancia del talent, del coneixement i de la formació, impulsar la capitalitat en la regió mediterrània, i esdevenir la capital del talent i la creativitat del sud d’Europa.

Una tasca que exigeix de l’esforç de tots, cal deixar d’esser agents passius per esdevenir motors de canvi i activitat. Però per això cal que des de les Administracions es practiqui la voluntat de sumar i no d’excloure, de reconèixer les aportacions dels altres i no de negar-les sistemàticament, perquè no son les pròpies. Aspectes assumits per en Trias al afirmar que “Cal comptar amb tothom, fer passes endavant, amb obertura de mires i amb flexibilitat”.

Analitzant la conferencia d’en Xavier Trias, es constata que està en la línia del que va expressar fa mig any en el Cercle financer, o al Tribuna Catalunya-Fòrum Europa, entre altres, i que són l’expressió d’un polític sòlid, amb idees arrelades en profundes conviccions, que coneix la ciutat i els problemes de la seva gent, que toca de peus a terra apropant-se i no defugint dels problemes, amb ganes arromangar-se per resoldre’s. Una persona plena d’humanisme, res prepotent i proper, capaç d’aportar solucions de futur i també als desafiaments del dia a dia,  resolent els problemes d’avui i a la vegada construeixen el demà.

El proper maig el barcelonins tindrem la possibilitar de renovar el consistori, serà hora de votar, i pel bé de la democràcia i del nostre esdevenidor, caldria que tots els partits presentessin candidats que amb lucidesa mirin al futur i no al passat, llavors, de ben segur, serà menys complex sortir del pou que ara ens troben i encararem el futur amb força i il·lusió. Convergència i Unió ho ha fet, o faran els altres?.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 15 de gener de 2011

Publicat a e-noticies, per accedir-hi clic aquí

Comença un nou any, i hom te la impressió que molts cruent que és com qui es canvia de casa, de ciutat i de feina, deixant enrere els problemes que tenia. Tot esdevé nou, tot és òptim pel nou projecte iniciat. Malauradament el canvi d’any, més enllà d’una espurna renovada d’humanisme i de propòsits honestament expressats, sols ser únicament un punt i seguit, ja que la màgia de les campanades no redueix els més de quatre milions d’aturats a l’Estat (700 mil a Catalunya), el que comporta que gairebé 1,2 milions de llars de l’Estat, aproximadament un 7,5% del total, tinguin tots els seus membres sense treball, ni la seva manca de formació per afrontar les exigències de capacitació dels treball de futur; ni l’excedent d’habitatges sense vendre, entre 700.000 y 1,1 milions a finals d’any segon el darrer Bolletí Estadístic del Banc d’Espanya; ni s’acabaran els drames familiars per les execucions hipotecaries, 249.281 a l’Estat al 2010 (47.838 a Catalunya) segons el Consell General del Poder Judicial; ni esvaeix la pressió dels mercats financers internacionals sobre l’economia espanyola i l’eurozona, la qual en 2011 tindrà que emetre, segons la Société Générale, uns 950 mil milions d’euros, quasi 570 mil per refiançar els venciments d’emissions i la resta per les noves necessitats arrelades en el dèficits existents; ni tampoc es retiraran a l’Estat les anunciades retallades de les ajudes socials, la crisi i els dèficits públics obliguen, ja sigui a la natalitat, desapareixent els 2.500 euros del naixement, o els 426 euros pels aturats sense subsidi, o la congelació de les pensions; ni deixaran de créixer els preus dels serveis bàsics, els del transport molt per damunt del IPC i de les previsions d’increments salarials, la llum un 9,8% i un 3,9% el gas.

Una crisi que massa sovint sembla oblidar a les persones, con s’evidencia amb les declaracions fa un parell de mesos del premi Nobel Paul krugman quan afirmà que “Espanya es el plat principal del mercat: Irlanda, Grècia i Portugal sòls son els entrants“, amagant en conseqüència que la crisi financera s’ha convertit en crisi social d’enorme repercussió, ja que moltes persones no disposen dels recursos mínims per poder subsistir.

Encetem un nou any, res ha canviat, tot segueix igual. El pes que portem i les previsions de creixement del govern del 1,3% (si bé el Fons Monetari Internacional considera que serà sols del 0,7%), no permetran cridar l’optimisme ni generar ocupació neta al considerar que sols s’aconsegueix amb creixements superiors al 2%. Però acceptar la fatalitat de l’esdevenidor es ignorar que ni el millor model matemàtic pot afrontar la imprevisibilitat de la conducta humana quant els ciutadans retroben la confiança en si mateixos i la fe en el poder de la societat que configuren. Quan això passa ressorgeix l’optimisme, i la capacitat d’innovar i reinventar-se esdevé realitat.

Sempre hi ha moments en que nous projectes, nous pressupostos noves prioritats i objectius s’estableixen tant a nivell empresarial com social, principi d’any sol ser un d’aquest instants, com ho són, a nivell de comunitats nacionals, cada cop que amb la força de les urnes es canvien els govern. Així dons, cal assumir que amb el inici del 2011 potser tot pot esdevenir diferent i el que passa és sols que ens costa descobrir-ho, al tenir por que ens mirin i ens diguin, recordant el Financial Times de finals de novembre quant parlava del President Rodríguez Zapatero, que som molt valents o molt estúpids al creure que capgirarem amb celeritat les previsions. Però no cal que siguem ni valents ni estúpids, solsament conscients de que cadascun de nosaltres cal que assumeixi que pot i té que fer per resoldre els problemes, sense negar ni ignorar la realitat.

És ben cert que sols estem l’inici d’un llarg i extremadament dur ajustament econòmic pels excessos comesos en els anys de creixement per sobre de la mitjana europea, i la manca d’encert en els primers mesos de la crisi. Uns temps en els que no varem fer els deures. Però ara, tot exigint que el governs facilitin les coses i administrin amb eficiència i eficàcia els seus recursos, tot assumint que la moneda única obliga a politiques econòmiques unitàries, cadascun de nosaltres, des dels nostres rols i situacions, podem fer molt per recuperar el camí del creixement, augmentar la nostra ocupabilitat, incrementar la productivitat i reduir la tassa d’atur.

En aquest context, i des de l’assumpció de responsabilitats individuals en el si de la col·lectivitat,  és on hauríem d’assumir objectius per posar-nos al dia en coses que no hem fet i cal que sense més demora efectuem. Alguns d’aquests objectius determinats, no requereixen de nous recursos financers, ni del concurs de les administracions, sols de la nostra iniciativa i de la voluntat de cooperació. Entre ells cinc d’aquest objectius són: donar un suport real als emprenedors, sobretot en els sectors emergents de coneixement. Ens falta capital de risc i no tractar el fracàs com un estigma. Una tasca que és responsabilitat de les entitats i organitzacions amb recursos i que mirem al futur.  Segon, superar la manca de  cooperació empresarial; ser una petita empresa pot facilitar la capacitat d’adaptació, però impedeix afrontar els reptes de la globalització, cal trobar fórmules d’associació i cooperació que permetin assolir més dimensió de cara a projectes de gran calat, novament sols cal la voluntat dels directius de les empreses i la tasca d’apropament de les organitzacions empresarials amb criteris de transversalitat.

Un tercer objectiu és potenciar el capital humà, una  tasca que no és sols responsabilitat del “sistema educatiu”, és del conjunt de la societat, cal emprar el potencial de les famílies, dels mitjans de comunicació, dels llocs de treball, de les tecnologies aplicades a la formació, i fonamentalment activar la voluntat d’aprendre de  cadascun de nosaltres.

Un quart objectiu és superar el problema associat a convertir en progrés els avenços científics. Continuem sent una de les societats amb més producció en l’àmbit científic, però en canvi no les convertim en patents. Cal establir ponts entre el mom científic i els grups de recerca, facilitant el diàleg i a la vegada constituint una agència interuniversitària de seguiment de la recerca per posar les patents a l’abast del teixit productiu català. Finalment un cinquè és  ser altament productiu, fer més amb menys, en el treball i en les actuacions diàries, assolir-ho és bàsicament un problema d’actitud individual, ja que es disposen de les infraestructures, els productes i els coneixements per ser-ho. Ser productius és la clau per la competitivitat en els mercats globals.

Es cert que en l’horitzó hi ha foscor e incertesa, però també es cert que hi ha llums i treball a fer, convertir les llums amb claror i allunyar les tempestes té molt a veure  amb les prioritats  i objectius que  les organitzacions entomin per aquest any,  i de ben segur que si  analitzem les decisions podem ser optimistes quant a canviar les tendencies, i podem afirmar que el 2011 és l’any clau per, recuperant l’autoconfiança i la dels mercats, posar els fonaments del creixement que es visualitzarà inequívocament en el següent. Fer-ho realitat sols depèn de nosaltres.

Antoni Garrell Guiu
Barcelona 2 de gener de 2011.

Accés a e-noticies.cat; Publicat al diari de Sabadell

Artur Mas ja és el 129é president de la Generalitat de Catalunya, els 62 diputats que la ciutadania li atorgà el passat 28 de novembre, i les 28 abstencions del PSC ho han fet possible,  un gest de responsabilitat que cal reconèixer i agrair del primer partir de l’oposició per facilitar quant abans la posta en marxa del nou govern.

Aquest cop si  la voluntat majoritària dels catalans ha estat suficientment amplia per tancar l’etapa del govern tripartit iniciat al 2003, i obrir-ne una de nova. Una clara victòria que és fonamenta en part en la greu crisi econòmica i financera que vivim, la qual ha evidenciat la manca de decisions indispensables pel progrés i el desenvolupament econòmic  arran de que un o dos dels socis del govern no hi ha estat d’acord; però cal explicitar, que fonamentalment la victòria d’Artur Mas es deu a que ha sabut, amb un programa coherent i prometedor, trametre els valors que ell ha fet propis al llarg dels anys i que son indispensables en aquest moments: esforç, capacitat de sacrifici per ressorgir de les dificultats essent millor,voluntat de sumar sense exclusions, proximitat, humanisme, intel·ligència i humilitat.

Uns valors indispensables per entomar amb energia de combat als enormes reptes i desafiaments que tenim que afrontar per lluitar contra la crisi econòmica, transformar el model productiu per centrar-lo en el talent, integrar els joves en el mon laboral, tot disminuint les tasses d’atur a nivell general, millorar el sistema educatiu, tenir cura dels necessitats evitant l’exclusió, ja que tots som necessaris en aquesta singladura,…, i a la vegada, desterrar la crisi de valors que lenta i silenciosament s’ha instal·lat arreu. Tot un conjunt de reptes que obliguen a no estalviar feina, a unir les nostres forces i el nostre talent per esdevenir força la activa que transforma el present i dibuixa el futur.

En les seves primeres paraules desprès de superar la votació d’investidura, el president Mas va dir:  “No em sento salvador de Catalunya, sols un humil servidor que espero ser útil al país”; unes paraules que demostren el tarannà del nou president i que desterrant els salvadors de la pàtria, tan propis de sistemes poc democràtics, defineixen l’estil del que te que ser el nou govern. Unes paraules  que generen confiança, i amb confiança la sortida de la crisi serà menys lenta, però que crec que hauríem d’entendre com una crida al convenciment que entre tots podem capgirar la situació i allunyar els pronòstics negatius dels propers  anys.

Capital humà en tenim, preparat i capacitat, sols cal desplegar el coratge capaç de capgirar les tendències, un fet no nou ja que en la l’historia col·lectiva, la que s’endinsa en els orígens dels temps,  trobem molts exemples de com amb uns governs facilitadors, amb un full de ruta clar, propers  i amb coherència entre els fets i les paraules, els col·lectius humans recuperem la iniciativa,  crear noves oportunitats, tot retrobant la llum del far que ens guia cap una societat més lliure, mes solidaria, més compromesa i prospera, la Catalunya que el president l’explicità com “ millor i orgullosa de si mateixa”.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 24 de desembre de 2010. Publicat al diari de Sabadell i al diari digital  e-noticies.com el 25 de desembre de 2010, anar a l’article a e-noticies 

Amb l’abandó dels llocs de treball, de forma massiva i coordinada, per part dels controladors aeris de l’Estat espanyol s’ha evidenciat un altre cop la voracitat, l’avaria, i els menyspreu als interessos col·lectius de les minories privilegiades. Un col·lectiu d’unes 2.400 persones amb salaris anuals que multipliquen per 10 el salari mig dels treballadors de l’Estat espanyol, i són els més ben pagats d’Europa a pesar que la xifra de vols que controlen és molt inferior a la mitjana europea segons la Organització Europea per la Seguritat de la Navegació Aèria (Eurocontrol). Persones que no volen entendre que el demà no pot ser igual que l’ahir, i que en la societat global i del coneixement la defensa dels interessos col·lectius finalment està per damunt dels privilegies personals.

Uns controladors que han adoptat una actitud no ètica ni moralment admissible, que no és distant a la d’aquelles minories que amb la seva ambició desmesurada, i mancada de consciencia social, provocaren la crisi econòmica que ha condemnat a milions de persones al atur, tot disminuït la qualitat de vida i les perspectives de futur arreu.

Una defensa de privilegis en un moment on els impactes de la seva actitud a nivell econòmic són enormes, tan pel que representaven aquest dies per la industria turística i el comerç, com en la imatge, ja prou deteriorada, d’Espanya en el mon; un fet que es constata al analitzar com la premsa internacional tracta la noticia, i les insinuacions d’alguns mitjans angloamericans relatives a que l’executiu espanyol, al igual que en altres problemàtiques, ha deixat allargar un conflicte i ha ignorat la previsibilitat del final, atès el posicionament dels controladors evidenciats en els retards de les operacions aèries que es produïen, de forma sistemàtica, en els darrers mesos. Però si milionàries són les pèrdues econòmiques, encara són superiors els danys intangibles sobre la marca Espanya i els mecanismes que mouen les actuacions de les persones, ja que la constatació de la vulnerabilitat de les il·lusions, de la impotència enfront de l’anonimat, i de la fragilitat de les iniciatives, perduren i condicionen les actituds al mínbar la confiança que potència la capacitats d’assumir riscos per vertebrar el futur, un recurs imprescindible en les relacions i la interdependència humana.

Certament el govern, aquest cop si, va entomar amb celeritat el problema, La convocatòria del Consell extraordinari de Ministres i la declaració de “l’estat d’alarma” ha possibilitat el inici de la resolució dels greus problemes ocasionats pels controladors aeris. Però la solució donada, que no es pot prolongar excessivament, no amaga la dificultat de substituir-los d’un dia per l’altre, ni tampoc que ells són responsables del greu atemptat que han comes contra les llibertats de les persones i cal que el pes de la llei caigui sobre ells. Però el que es més important, hauríem d’assumir la obligació de meditar i analitzar els models de governança que disposem actualment a nivell local i global, ja que vivim amb normes excessives que frenen la iniciativa, però a la vegada son insuficients tan per acabar amb les minories privilegiades com per dinamitzar l’esperit emprenedor, ja que no s’ajusten als nous escenaris en que es desenvolupa l’activitat econòmica i es recolza el progrés social.

Des de 2007 hem iniciat una nova singladura a nivell planetari, ho férem utilitzant les normes i procediments d’una època que no tornarà, cal reconstruir tot l’esquelet en que es sustenta les activitats i la convivència. Episodis com els atacs al deute sobirà dels estats, les especulacions financeres, l’empobriment i el sorgiment de la pobresa en àrees on estava superada, i la vulnerabilitat evidenciada per les actuacions com la dels controladors en són alguns del molts exemples. La pregunta avui igual que el divendres continua sent la mateixa: fins quan ignorarem les evidencies i començarem a sincronitzar el present amb les exigències del futur?. Al meu entendre la resposta la trobarem en la dificultat que tenen les noves generacions en accedir als llocs de responsabilitats, ja que l’espècie humana i la gent més gran, aferrant-se al càrrec, segueix oblidant que l’únic que no canvia en l’univers es que tot canvia de forma permanent i continuada, un fet que implicar evolucionar i adaptar-se.

Antoni Garrell i Guiu
5 de desembre de 2010

Publicat a e-noticies, el dia 5 de desembre 2010

Aquest cap de setmana, a 7 dies de les eleccions al Parlament de Catalunya, els partits catalans, integrats en partits espanyols, han rebut novament el recolzament presencial dels seus respectius líders estatals, una evidencia més de la importància del resultat d’aquesta cita electoral, quant a condicionar i capgirar actuacions del govern de l’Estat, un fet no menor ja que molts dels aspectes que estan impedint que sortim enfortits de la crisi, depenent tan del govern català com, i molt, del de l’Estat.

En aquest moment, on les tensions dels mercats tornen a incrementar el preu de les emissions de la deute espanyola, i la disponibilitat de crèdit és molt baix, no podem ignorar la disminució continuada de la productivitat de les empreses catalanes en aquests anys d’important creixement econòmic, mercès a la important creació d’ocupació amb personal de baixa qualificació i amb salaris baixos, ni el gran nombre d’empreses que han fet fallida, situant l’atur al voltat del 20%, el doble de la mitjana europea, tampoc hem d’oblidar que els tràmits administratius comporten que per terme mig siguin necessaris quasi 50 dies per crear una empresa, quant la mitjana del conjunt de l’ OCDE és de 13, que la manca d’inversió en R D i implica la manca de capacitat competitiva de les nostres empreses en els mercats globals, conseqüentment la disminució de la seva capacitat exportadora, com s’evidencia amb l’enorme dèficit comercial. També hem de tenir present que si bé som una potencia en generar i divulgar coneixement, no som capaços de convertir el progrés en PIB com s’evidencia que a l’Estat disposem sols de 6,8 patens d’utilitat per mil habitants en front de les 108 d’Alemanya, o les 251 del Estats Units, tot recordant que encara no esta resolt el model energètic a pesar que tenim una dependència externa propera al 80%. Tot un conjunt de fets que dibuixen un panorama incert per l’economia de espanyola, que es concreta en que l’OCDE preveu que el creixement de l’economia espanyola en el 2011 serà sols d’un 0,2% i un 0,3% per l’any 2012. Un creixement que no permet generar ocupació, posa en perill l’estat del benestar, i impedeix generar la confiança requerida per capgirar la situació.

Estem en un fi de cicle, i en el inici d’un de nou en que les solucions aplicades fins ara ja no són valides, cal analitzar, dissenyar, produir, comercialitzar i consumir amb criteris radicalment diferents. Per aquets motiu, -tenint la certesa de que disposem de les capacitats requerides i que sols cal desplegar-les-, cal resoldre els problemes estructurals, que segueixin pendents, per facilitar la creació de noves empreses, que generaran els llocs de treball del futur, possibilitar incorporar talent a les organitzacions, potenciar la industria intensiva en coneixement, i mirar amb decisió als mercats globals.

El dia 28, els catalans exercint el dret de vot, dipositàrem la confiança a qui té que configurar un nou govern. Un govern que té que desenvolupar canvis molt importants en les politiques desenvolupades fins ara ja que cal construir un nou ecosistema en un entorn complex d’endeutament i de manca de recursos, una construcció que requereix sacrificis per part de tots; però també, i bàsicament, un govern que té que generar confiança al  estar disposat a treballar amb serieta compromís i cohesió, tot aplicant mesures no fàcils, un govern que estigui disposat a perdre les pròximes eleccions, ja que el que cal garantir el present sense malversar el futur.

Ens cal dons un govern fort, ben liderat i cohesionat, amb un sol programa (no un sorgit de pactes post-electorals,)  i capaç d’entomar els problemes sense defugir de les responsabilitats, disposat a retornar la confiança amb en el futur, i capaç de defensar Catalunya, sense politiques matisades per llurs  matrius estatals, pressionant al govern de l’Estat per canviar les politiques que li són de la seva competència, tot assolint els recursos que ens pertoquen i que requerim, el que exigeix avançar en el concert econòmic en la línia del País Basc i Navarra. Un govern disposat a administrar i governar amb eficiència, coherent amb les seves propostes, sumant voluntats sense dividir ni canviar les prioritats.

Per assolir el bon govern, aquell que amb lideratge ens allunyarà la crisi, es requerit respectar la voluntat expressada en les urnes de forma clara i inequívoca, per aixà cal una amplia participació ciutadana que amb compromís atorgui la confiança a qui fugint de frivolitats ha encertat en el diagnosi i aportat noves propostes de solució. Cal que ningú delegui en els altres la decisió ja  qui no acudeix a les urnes no sols deix la decisió en mans de tercers, també defuig de la seva responsabilitat de decidir el futur que volem per Catalunya, i ara més que mai, quant iniciem un nou cicle ningun pot defugir de la seva responsabilitat.

Antoni Garrell i Guiu
21 d’octubre de 2010

Publicat al Diari de Sabadell el 26 de novembre de 2010, i al diari electrònic e-noticies