Antoni Garrell i Guiu

El passat dia 23, gràcies a la trobada a Sabadell de l’Associació de Col·lectivitats Tèxtils Europees, vaig contrastar opinions sobre el futur del sector davant la complexa situació econòmica actual. Analitzàrem les informacions del CITYC relatives a 2009, que indiquen que la producció tèxtil espanyola es va reduir un 17,9%, que es tancaren més de 500 empreses i que es destruïren 20 mil llocs de treball, dades que incrementen les veus crítiques al futur del tèxtil. Veus no informades, donat que creure que el tèxtil és un sector sense futur és ignorar la realitat.
El tèxtil de confecció és un sector clau de futur, tant pels seus productes que destaquen en els mercat per la seva qualitat i disseny, com per la seva experiència a l’hora d’adaptar-se als canvis i per les inversions efectuades en R+D+I. El sector fa més d’una dècada que incorpora els canvis tecnològics que milloren la productivitat, investigant, assumint les variacions dels mercats i costos productius, i afrontant la invasió de productes a preus baixos. Adaptant-se, en definitiva, als nous escenaris oberts el 2005 amb l’entrada en vigor de l’Acord sobre tèxtils i confecció.
 

Sense considerar les potencialitats del tèxtil-llar, o del disseny de teixits dirigits a mercats d’alt poder adquisitiu i a la moda, cal tenir consciència del treball dels dissenyadors amb ultramicrofibres i amb nous materials intel·ligents que estan obrint noves oportunitats al sector: disseny i manufacturació de peces que emmagatzemen energia solar, millorant la temperatura corporal o generant electricitat per els objectes personals; elaboració de complements tèxtils que incorporen telefonia mòbil i reproductors MP3; o la “construcció” d’una segona pell, altament resistent, amb indumentària molt fina, que redueix l’estrès, elimina bacteris, o protegeix dels efectes del canvi climàtic. Una sèrie d’avenços que atorguen al tèxtil de confecció un paper imprescindible en el futur.
 

Davant aquestes realitats ningú pot dubtar que el sector hagi superat amb èxit una profunda reestructuració i modernització, havent assolit els nivells de qualitat i valoració que ens permeten mirar al futur amb optimisme.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 25 d’abril de 2010

Article Publicat al diari Avui clic aquí

Versión en castellano del articulo: www.esdi.es

 El passat dia 22 es va celebrar el “Dia de la Terra”, aquesta quarantena commemoració coincideix amb l’erupció del volcà de la glacera Islandesa Eyjafjälla, les seves cendres han paralitzant el transit aeri europeu els darrers dies, originant perdudes milionàries i bloquejant a milions de ciutadans de tot el planeta; i també amb les informacions procedents de la NASA relatives a què pot entrar en erupció el seu veí Katla, conseqüentment els núvols de cendres podrien reaparèixer dificultant novament els desplaçaments aeris. Erupció volcànica que, segons el climatòleg Herbert Formayer de l’Institut de Meteorologia de la Universitat de Recursos Naturals i Ciències Aplicades de Viena, pot originar canvis sobre el clima si les cendres arriben l’estratosfera i redueixen la radiació solar, que va estar precedida pel devastador sisme xilè i altres catàstrofes generades per tsunamis, inundacions, sequeres, gelades, tempestes, tornados, i huracans, que dia rere dia evidencien la fragilitat del desenvolupament humà quan el planeta mostra la seva força.

Catàstrofes que tenen greus conseqüències sobre les persones amb desenes de milers de morts, i també sobre les infraestructures, només el 2009 els danys van assolir els 50 mil milions de dòlars segons va explicar recentment el consorci reassegurador alemany Münchener Rück. És evident que no podem ni tenim que considerar les causes de les catàstrofes per un igual, hem de distingir les pròpies de la composició i estructura terràqüia, d’aquelles altres associades als canvis del clima que origina el model de creixement i de desenvolupament humà, però tampoc no podem ignorar que els danys s’han anat incrementat en els últims 50 anys com a conseqüència del canvi climàtic, i que, en opinió dels experts, seguiran creixent si no es redueixen les emissions de diòxid de carboni, i s’assumeix amb urgència la necessitat de limitar l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC.

L’anàlisi d’aquests fets, ens hauria de conduir a assumir que el més gran fre i amenaça al benestar i al desenvolupament humà és la malversació dels recursos naturals que condueix a la destrucció del planeta, per això necessitem, fins i tot en èpoques complexes i de falta de recursos com són les actuals, posar en marxa estratègies i actuacions per progressar cap a un model econòmic que harmonitzi simbiòticament desenvolupament i medi ambient. Un model que s’anticipi a un futur de canvis incerts, i que obliga a gravar les actuacions que deteriorin l’equilibri climàtic, instaurant taxes que penalitzin, entre d’altres, les emissions de CO2, la mobilitat innecessària de béns i persones, o els diferencials de legislació ambiental, amb la finalitat d’aportar recursos per reparar la destrucció associada a la sobreexplotació, i eliminar la pobresa. Una tasca que no pot oblidar que dels gairebé 7.000 milions d’habitants del planeta, sols uns 1.000 milions s’aixequen al matí i arriben al vespre havent menjat 3 àpats, aquesta és la realitat ni ètica ni acceptable que comporta que aquests 1.000 milions tinguin més obligacions en fer un mon més just i sostenible.

La celebració del dia de la Terra és un bon moment per prendre consciència de que el Clima i el nostre planeta són el recurs més valuós que tenim, sense ell la vida no és possible i el desenvolupament humà esdevé impossible. Protegir el futur està a les mans de qui dirigeix els recursos públics, però en les nostres mans està exigir que els factors econòmics no condicionin les decisions polítiques mediambientals, i a la vegada avançar en un model econòmic més ecològic, menys contaminant, més respectuós amb el medi ambient, més eficient quant a recursos emprats i més compromès amb el futur. Sens dubte és aquesta la nostra obligació; una obligació que hem d’assumir amb compromís i solidaritat, fomentant a la vegada, les actituds que faciliten conservar i protegir les capacitats regeneratives del nostre planeta, ja que si ho fem podrem mirar amb optimisme i confiança el futur.

Antoni Garrell i Guiu
24 d’abril de 2010

<i>Aquets article es publicà a  e-noticies.cat  el  24 d’abril de 2010</i>

Version Castellana del articulo en web www.esdi.es:  hacer : Un clic aqui  (y seleccionar idioma)

Les organitzacions afronten els desafiaments de la competitivitat sabedors que només aconseguint l’èxit en la mateixa podran créixer, prolongar la seva existència, afrontar problemes complexos, i convertir-se en marques de referència tot augmentant la seva rendibilitat. Un conjunt d’aspectes que exigeixen cercar l’excel·lència en totes les activitats, i a no ignorar les fortaleses i debilitats dels competidors. Un procés competitiu que cal que sigui abordat de forma continuada, superant els factors endògens i exògens, assumint en plenitud els paradigmes de la societat i l’economia del coneixement, i entenent que les empreses han d’adquirir les capacitats requerides per accedir els mercats globals amb productes diferencials i d’alt valor.

Assumir els desafiaments en què s’enquadra el procés competitiu, exigeix considerar els avenços tècnic i científics, que es produeixen de manera continuada i que obren noves formes de plantejar les activitats i els processos productius, potenciar les capacitacions professionals dels treballadors i entendre les pautes socials que condicionen o fixen exigències, amb la finalitat d’innovar per fer més, fer-ho millor i de forma diferencial, possibilitant a la vegada increments de productivitat per assolir rendibilitats òptimes, tot assumint els riscos derivats del procés de mundialització i vertebració d’un mercat únic.

Un progrés que requereix evolucionar cap un model industrial robust que generi productes i serveis d’alt valor, el que comporta industries altament competitives, mercès a assolir un òptim equilibri entre una terna configurada por la capacitat innovadora, el establiment de sistemes per ser molt productiu, i utilitzar les avantatges de l’obertura dels mercats i la localització òptima dels seus processos productius gràcies al procés globalizador.

És en aquest context, en el que cal articular mecanismes per potenciar la competitivitat que permet generar ocupació i progrés social,  on s’enquadra la decisió del patronat de la Fundació per l’ESDi (Fundit), presidit pel Sr. Josep Bombardó,  d’organitzar el primer congrés Internacional de disseny e innovació de Catalunya. Un congrés internacional, perquè l’economia és oberta i interdependent; un congrés obert perquè sols fomentat la transmissió lliure del coneixement el progrés es factible; un congrés multidisciplinar perquè en ella es sustenta el poder de la innovació. Un congrés, també, que evidencies  la capacitat tractora e integradora del disseny; i un congres que potencies les xarxes de relació i col·laboració internacionals tant pel mon científic com empresarial. Uns objectius complexes però necessaris, ja que sols entomant els problemes amb noves visions i noves actuacions s’arriba a noves solucions.

Els objectius que es plantejava el congres eres complexes, però l’anàlisi dels abstracs de les 60 ponències i de les 7 conferències plenàries previstes ja aportaven pistes de la importància del disseny en un entorn especialment complex en als països on l’oferta sobrepassa la demanda, i on el nivell de la renda per càpita obliga que la competitivitat no sigui únicament qüestió de preu. Unes societats, i unes economies, en que la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat.

D’acord a les expectatives, el congrés ha posat de manifest que sense disseny no hi ha competitivitat i la necessitat d’evolucionar de l’egodisseny al co-diseny, en la línia impulsada per l’ESDi des de 2002; també que el disseny no és valor agregat és el valor de les coses; la importància del triangle Disseny-tecnologia-ciència; la importància creixent del disseny multidisciplinari; i la necessitat d’objectivar la subjectivitat per avançar en la gestió el disseny tot articulant una metodologia científica pròpia.

La gran quantitat  i qualitat de les idees i dels conceptes que s’han transmès obliguen a un rigorós anàlisis per ser assimilats i obrir noves oportunitats i visions als congressistes individualment, o col·lectivament, mercès a les activitats telemàtiques post-congresuales que incrementaran la interrelació entre ells.

Consegüentment es pot afirmar que el congrés ha superat amb escreix els seus objectius, ja que la qualitat dels ponents i els més de 500 assistents han permès progressar en la relació entre els investigadors en disseny, tecnologia i ciència, amb les empreses que han de convertir el saber en PIB. Ha permès apropar encara més al mon universitari a la societat tot incrementant la transversalitat i pluralitat; ha evidenciat que sols amb una industria moderna e innovadora el futur es possible, i a  l’ESDi incrementar el seus treballs ja que, com a primera escola de l’Estat espanyol en disposar de la titulació oficial de disseny, te la responsabilitat de marcar el camí per posar el disseny al mig de tota l’activitat productiva i de progrés social.

Antoni Garrell i Guiu

26 de març de 2010

Publicat al diari de Sabadell el 14 d’abril de 2009 http://www.diarisabadell.es/

El primer trimestre de l’any ha finalitzat amb una sèrie de notícies que posen més incertesa en l’horitzó, conseqüentment  incrementen la desconfiança d’aquells que generen llocs de treball, i de la població en general que veu com la taxa d’atur segueix creixent assolint, ja el febrer, la mitjana del 18% que havia augurat el Govern espanyol en el seu Pla d’Estabilitat per al 2010. Les últimes dades i previsions van ser les del Banc d’Espanya que va corregir significativament les previsions del govern, indicant que en el 2010 el PIB es contraurà un 0,4%, pronosticant per a 2011 un creixement d’un 0,8%, un punt menys del que preveu el govern central. Consegüentment s’endarrerirà un any més la creació d’ocupació i l’atur arribarà gairebé al 20%.

Per bé que es tancà el trimestre amb lleugers increments dels indicadors de confiança dels empresaris i consumidors, les noves prediccions evidencien la urgència de que s’adoptin actuacions per evitar que es segueixi debilitant el teixit productiu, i a la vegada s’iniciï la recuperació del potencial de creixement per evitar que la crisi es prolongui més allà del 2011. Un potencial que segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic s’ha retallat, pel que fa a l’economia espanyola, l’equivalent a una retallada del PIB de 10,6 punts, bàsicament per el impacte massiu que ha tingut la crisi sobre els llocs de treball, que representa 8,4 punts del PIB.  Ajudar les empreses a mantenir llos de treball i ser més competitius esdevé clau, i en especial a aquelles empreses amb capacitat de fabricar i exportar productes arreu del mon.

La situació evidencia encara més la necessitat de noves idees i mesures urgents per incentivar les capacitats associades a desenvolupar iniciatives i despertar l’esperit emprenedor, tot trencant la sensació de soledat de les empreses i dels empresaris, prioritzant actuacions per dinamitzar l’economia, per a això s’ha de potenciar l’exportació de productes de valor afegit i incentivar els processos d’innovació en producte; Facilitar la contractació de talent per part de les empreses; Incentivar les inversions en equipaments per millorar productivitat en èpoques de restricció financera; Agilitzar la creació d’empreses minimitzant els tramitis administratius; Incentivar les aliances empresarials, conjunturals o permanents per accedir els mercats globals; i comprometre a les organitzacions empresarials en el procés de suport a les empreses, als seus afiliats.

Actuacions que han d’anar acompanyades de canvis en la forma d’enfocar els reptes per part de les empreses, ja que les noves solucions obliguen també a una actitud nova, més exigent, compromesa i complexa. Les empreses, -i molt especialment les industries tractores de progrés i riquesa social-, han d’actuar inexorablement en tres fronts. El primer: “incrementar o recuperar la productivitat”, el que comporta no renunciar a les requerides actualitzacions de les seves infraestructures, a incrementar la dotació de coneixement dels seus equips humans, i reduir costos amb criteris d’eficiència en un context de sostenibilitat global. El segon és “gestionar la innovació”, assumint que els continus avenços tècnics i científics i l’elevada velocitat de transmissió de coneixements, comporta que la innovació sigui el factor clau per assolir de forma eficient i eficaç la productivitat. Un procés d’innovació que requereix ajustar les seves estructures, optimitzar els processos productius, orientar l’empresa al client i aportar als mercats productes i serveis diferencials gràcies al disseny, que es converteix en l’element fonamental per possibilitar la innovació, especialment en productes i aconseguir el reconeixement dels clients.

En tercer lloc, cal que les empreses assumeixin plenament “la internacionalització”, que en les actuals circumstàncies de restriccions creditícies, elevades taxes d’atur i mercats incerts ha d’entendres com competir i vendre en un món global, recuperant la importància d’exportar, en contraposició a la de localitzar o deslocalitzar processos, una actitud més exportadora que deslocalizadora que obliga a allunyar-se de la competència per cost i centrar-se a incrementar el valor dels productes, cosa que facilita la conversió dels avenços en PIB, avançant en la transformació del model productiu, i el que encara és més important generant ocupació.

Actuar en aquests tres àmbits: productivitat, innovació i internacionalització, requereix saber amb certesa l’objectiu final i a definir les estratègies i les tàctiques per assolir-los. És en aquest context on es requerit que, convençuts de les nostres potencialitats i capacitats, assumint riscos es redefineixin i executin nous plans i actuacions, ja que sols amb ambició i valentia ens podrem reinventar i accelerarem la finalització d’aquesta duríssima travessia del desert, i sortirem enfortits de la crisis, tot mirant plegats amb esperançà el futur.

Antoni Garrell i Guiu.

Sabadell 8 d’abril de 2010. Publicat simultaniamanet al diari de sabadell i al diari electrónic e-noticies.com 

Version Castellana del articulo en web www.esdi.es:  hacer : Un clic aqui  (y seleccionar idioma)

En els darrers mesos han caigut els pilars amb que es sustentava la generació de riquesa i ocupació, una riquesa fictícia que es fonamentada amb un consum exagerat, insostenible, mercès a la disponibilitat de crèdit a uns tipus d’interès gairebé negatius. Un model econòmic que oblidava que la generació de riquesa, de forma sostinguda, requereix d’un teixit industrial potent, capaç de competir en els mercats internacionals i íntimament lligat  als centres de recerca. Poden afirmar que el miratge de la riquesa fonamentada amb una demanda artificial s’ha esvaït. Ara més que mai cal rearmar els nostres pilars de competitivitat i estrènyer la col·laboració entre el mon científic i tecnològic amb el disseny per poder incorporar els seus avenços als productes assolint la competitivitat en els mercats internacionals.

És en aquest context en el que al febrer de 2009 el patronat de la Fundació per l’ESDi (Fundit), presidit pel Sr. Josep Bombardó, va acordar organitzar el primer congrés Internacional de disseny e innovació de Catalunya, amb el lema  El disseny: motor de la innovació i el progrés social. Un congrés internacional, perquè l’economia es oberta i interdependent; un congrés obert perquè sols fomentat la transmissió lliure del coneixement el progrés es factible; un congrés multidisciplinar perquè en ella es sustenta la innovació. Un congrés que evidencies  la capacitat tractora e integradora del disseny; i un congres que potencies les xarxes de relació i col·laboració internacionals tant pel mon científic com empresarial. Uns objectius complexes però necessaris, ja que sols entomant els problemes amb noves visions i noves actuacions, es pot arribar a nous destins, a noves formes de treballar i progressar.

Un progrés que requereix “deixar enrere un model fonamentat en una industria financera que genera bombolles que exploten, per potenciar la industria real que genera bens i serveis”; una industria que requereix, com recorda el president de la FUNDIT, “del treball sinèrgic de totes les disciplines dels sabers, ja que el disseny ha deixat d’esser un valor estètic per passar a ser un valor estratègic, en la mesura que el disseny no és valor afegit: és el valor”.

Sens dubte les expectatives del congres eren moltes, i les 60 ponències i les 7 conferències plenàries, que el configuraven evidenciaven la importància del disseny en un entorn altament competitiva, especialment en als països on l’oferta sobrepassa la demanda i on el nivell de la renda per càpita obliga que la competitivitat no sigui únicament qüestió de preu. Unes societats, i unes economies, en que la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat. Una societat en què les organitzacions afronten els desafiaments de la competitivitat sabedors que només aconseguint l’èxit podran créixer, prolongar la seva existència durant temps, generar ocupació, afrontar problemes complexos, i convertir-se en marques de referència. Reptes que exigeixen cercar l’excel·lència en les activitats mateixes i a no ignorar les fortaleses i debilitats dels competidors.

D’acord a les expectatives, el congrés ha posat de manifest la potencialitat del disseny i la necessitat d’evolucionar de l’egodisseny al co-diseny, en la línia impulsada per l’ESDi des de 2002; també que el disseny no és valor agregat és el valor de les coses; la importància del triangle Disseny-tecnologia-ciència; la importància creixent del disseny multidisciplinari; i la necessitat d’objectivar la subjectivitat per avançar en la gestió el disseny toti articulant una metodologia científica pròpia.

La gran quantitat  de  les idees i els conceptes que s’han transmès obliguen a un rigorós anàlisis per ser assimilats i obrir noves oportunitats i visions als congressistes, individualment, o col·lectivament, mercès a les activitats telemàtiques post-congresuales que incrementaran la interrelació entre ells.

Consegüentment es pot afirmar que el congrés ha superat amb escreix els seus objectius, ja que la qualitat dels ponents i els més de 500 assistents han permès progressar en la relació entre els investigadors en disseny, tecnologia i ciència, amb les empreses que han de convertir el saber en PIB. Apropar encara més al mon universitari a la societat tot incrementant la transversalitat i pluralitat; i a  l’ESDi incrementar el seus treballs ja que, com a primera escola de l’Estat espanyol en disposar de la titulació oficial de disseny, te la responsabilitat de marcar el camí per posar el disseny al mig de tota l’activitat productiva i de progrés social.

El congrés ha finalitat ara és l`hora d’extreure el màxim rendiment, i aplicar les seves ensenyances per fer plenament realitat que El disseny és el  motor de la innovació i el progrés social. De ben segur que tots ho farem.

Antoni Garrell i Guiu
21 de març de 2010

Publicat al diaria avui (versió abreujada) per accedir-hi un clic aquí 

Aquest inici d’any, amb la presidència espanyola de la Unió, s’ha posat en evidència els recels i preocupacions que genera la complexa situació econòmica espanyola, i, també, el fet que la manca de reformes estructurals està comportant que Espanya es quedi enrere de la recuperació ja iniciada pels països capdavanters europeus. Els editorials i articles d’opinió de la premsa anglosaxona i alemanya (The Economist, Financial Times, Die Wel, o Der Tagesspiegel) han estat especialment durs sobre la capacitat de lideratge del president del govern i, en concret, sobre la seva proposta de coordinar més les politiques econòmiques dels països de la Unió. Unes crítiques fonamentades en els indicadors econòmics espanyols que mostren que el creixement del 2010 pot ser negatiu, i en el millor dels casos sols lleugerament positiu, que l’atur no disminuirà i que l’accés al crèdit per a les empreses i els particulars continuarà essent molt complicat. Aquests fets que no poden amagar que per governar la Unió, amb la mirada posada en el 2020, es requereix d’una millor i més àmplia coordinació en la línia que proposà el president espanyol

Europa i la seva actuació estretament coordinada és una assignatura pendent. Igualment resta pendent de resoldre els grans problemes estructurals del model econòmic espanyol, que fonamentava el  creixement en la generació intensiva d’ocupació, oblidant la necessitat que el creixement, tot generant llocs de treball, ha d’estar basat en la utilització intensiva del coneixement sorgit dels treballs de recerca, seguint un procés sistemàtic i continuat d’innovació, en un entorn de màxima productivitat, i amb capacitat per competir en els mercats globals. Una assignatura pendent que esta present, o hauria d’estar-ho, en els moviments preelectorals que ja s’han iniciat a Catalunya.

L’Estat espanyol te pendent de resoldre els problemes que ens han portat a estar a la cua dels països de la UE, el que comporta que se’ns miri amb preocupació. Entenent que la política és acció, cal demanar que es faci política i s’afrontin els problemes reals, aquells que condicionen el futur: el model energètic i de mobilitat; el finançament de la sanitat; la millora de la formació i la valoració de la recerca; el model productiu i industrial; l’adequació del capital humà i de la legislació laboral per evitar l’exclusió del mercat d’una part important de la població, molt especialment dels més joves;  i -entre d’altres- els associats a la multiculturalitat  i la diversitat ètnica. Sens dubte ningú hauria de negar que la tasca pendent es colossal que requereix compromís, esforç, talent, i entusiasme. Una tasca, una acció política, que exigeix eficiència i la implicació dels millors, aquells que amb compromís no defugen els problemes reals i no busquen les aigües tranquil·les de la immobilitat i el curt termini.

Ara més que mai es requerit un govern fort, que sumi voluntats, que parli clar i estableixi les fites i el full de ruta, que entomi els reptes i endegui les reformes; un govern que, administrant el present, governi la construcció del futur; i que escolti el país, que esta expectant, ple de dubtes, però no mancat d’il·lusió.

Per això ara que els partits posen a punt la seva maquinaria electoral, que s’inicien a Catalunya els processos d’elaboració dels programes electorals, cal estar amatent, no sols al que fan i diuen, sinó que també cal estar disposats a aportar, amb generositat, opinió i propostes; cal que els ciutadans donem un pas endavant actuant com a persones compromeses amb el futur per trencar l’endogàmia partidista que impedeix l’assumpció dels reptes reals.

És hora d’un nou tarannà en la definició de problemes, en la identificació de les solucions i en el govern i la gestió de les actuacions,  a Europa i a casa nostra. Si els partits estan obligats a entendre i actuar en aquesta línia, també els ciutadans hem d’exigir-ho, ja que ara -sens dubte- és l’hora de la Política amb majúscula.  Un tarannà diferent, com el que es detectà quant l’Artur Mas va formulà la proposta de la Casa Gran del Catalanisme,  que ara s’hauria d’evidenciar plenament, ja que sols amb propostes sorgides de la participació plural serem capaços de sumar i sortir aviat, i enfortits, de la crisi. De la crisi en sortirem, però la pregunta és com ho farem. I sols ho farem bé si tots assumim compromís i acceptem els reptes.

Antoni Garrell i Guiu
27 de gener de 2010. 

 Publicat al diari electrónic e-noticies: link aquí

[Acceso a la versión en catalan: accés amb clic aquí]

Leyendo las crónicas de los resultados de las sesiones de trabajo de los 27 ministros europeos de Medio Ambiente reunidos en Sevilla, emerge con más fuerza el grave terremoto de Haití que pone en evidencia la fragilidad de los humanos frente a los desastres naturales, ya sean provocados por el estructura terráquea o por la avaricia y la insensatez humana en cuanto al uso de los recursos y la construcción de las infraestructuras, y la vez, los enormes costes en vidas humanas y de destrucción de capacidades de progreso. Desgraciadamente, y como era previsible, en Sevilla, se ha confirmado la lejanía de las posiciones de Italia y Polonia, en cuanto a la propuesta de ampliar las reducciones de las emisiones al 30%, tal como proponen, entre otros, España, Reino Unido, Francia y Alemania. Un hecho que evidencia las debilidades del modelo político de la Unión Europea, y no incrementa la presión sobre Estados Unidos y China en su indispensable compromiso para afrontar el incremento de la temperatura planetaria al acercarnos al 30 de enero, momento en que tienen que enviar al ONU sus planes de emisiones.
En Sevilla se ha vuelto a evidenciar las discrepancias de la Cumbre de Copenhague, una cumbre donde, reconociendo ciertos cambios de posicionamiento y lenguaje de países con China y los Estados Unidos, primaron el egoísmo y los intereses económicos a corto plazo, por encima de las problemáticas asociadas al cambio climático. Un hecho sorprendente, ya que existiendo coincidencia sobre la necesidad de actuar no hay la capacidad de hacerlo, a raíz de las complicidades entre las potencias emergentes con China, Brasil o India con Estados Unidos, unos y otros para no limitar sus potencialidades de crecimiento y la conquista de las oportunidades derivadas de la globalización, especialmente en unos momentos de crisis económica mundial que condiciona la solución de los problemas del presente, olvidando el futuro. Un fracaso que no disminuye por el acuerdo de aportar 30.000 millones de dólares a los países más pobres para afrontar las consecuencias de los desastres de las catástrofes naturales, una aspirina para tratar el cáncer generado por una globalización productiva y comercial sin reglas planetarias. Reglas que no pueden surgir por la obsolescencia de la Organización de las Naciones Unidas frente a los nuevos escenarios y equilibrios económicos y políticos mundiales, los cuales son regidos por nuevos agentes que demandan nuevas reglas e instituciones.

La incapacidad de la ONU para establecer y aplicar las necesarias reglas de juego y mecanismos de supervisión se ha evidenciado en Copenhague, al igual que ha quedado evidenciado, que la falta de reglas fomenta un modelo de desarrollo planetario donde predominan las economías con modelos de protección social y medioambiental minimizados. No es de extrañar en este escenario que las posturas europeas, fundamentadas con un mayor respeto a la persona y los intereses de la humanidad, se vayan alejando de las prioridades y resoluciones.

Desgraciadamente sabemos que es hora de actuar de forma más contundente para minimizar las emisiones de CO2, ya que estamos poniendo en serio peligro el desarrollo de las próximas generaciones por eso hay que redefinir tanto los procesos productivos, potenciando el binomio capacidad de innovación/productividad, disminuyendo el consumo, y la movilidad innecesaria, como las fuentes energéticas, sin olvidar la no emisión y seguridad de la energía nuclear. Ya que es un hecho que si bien los ciudadanos con buen nivel de vida, unos 800 millones de los habitantes del planeta, pueden progresar en el ahorro, no es menos cierto que los 6.000 millones restante no disponen de la energía básica para poder alcanzar una mínima calidad de vida, y la posibilidad de desarrollarse como persona y colectividad.

La falta de resultados y políticas reales es sin duda un reflejo de la situación de crisis en que estamos inmersos, pero también del nuevo orden mundial caracterizado por más incertidumbre, más dependencia del progreso científico y tecnológico, que reduce la necesidad de mano de obra, de la menor confianza en el poder regulador de los mercados libres a raíz de las empresas de alcance mundial, las dudas sobre la bondad de la globalización, y en definitiva, de la fragilidad del binomio mercado administración. Una fragilidad notoria cuando falta una sociedad civil fuerte, cohesionada y con capacidad de actuar como equilibrio de la terna virtuosa “administración empresa sociedad civil”

Una sociedad civil, que, como definimos en el marco fundacional del Cercle per al Coneixement, “… es aquella parte del ámbito privado la actividad de la cual no tiene ánimo lucrativo. Dicho de otro modo, la sociedad civil acaba donde empieza la Administración pública y dónde empieza el mercado (entendido como la actividad que se genera con finalidad lucrativa). Lo cierto es que los tres componentes (sociedad civil, administraciones y mercado) son factores esenciales de toda sociedad humana, sin los que una sociedad no puede desarrollarse. …”.

Sabemos que las problemáticas que afrontamos actualmente sobrepasan la capacidad de las Administraciones y de los mercados, por estos motivos es imprescindible una sociedad civil activa y estructurada, ya que sólo con ella, actuando como contrapoder, evitaremos los desequilibrios y el desánimo social, ya la vez se abrirán nuevas vías y actuaciones de futuro. La pregunta es hasta cuándo nos resignamos el curso de los hechos y a la comodidad de la inacción; hasta cuando los miedos evitarán que asumamos el compromiso. Un compromiso insoslayable, que estamos obligados a afrontar, ya que no tenemos que hacerlo para nosotros, lo debemos hacer por las generaciones que nos han de suceder.

Antoni Garrell i Guiu 
Barcelona 17 de gener de 2007

Versió en Català Publicat a e-noticies. com,  accés amb clic aquí

L’any 2009 ja és historia, un any que alguns diuen per ignorar i que altres considerem que és per analitzar, per prendre consciencia dels deures no realitzats i dels errors, sovint per omissió, efectuats. Comencem un nou any on molts ciutadans han adoptat actituds pròpies de la incertesa que ens envolta, i la majoria expressa manca de confiança en la capacitat dels qui tenen la màxima capacitat de govern, tot constatant que el nou any, si be serà millor a nivell d’evolució macroeconòmic que el que hem tancat, el drama de l’atur seguirà castigant a milions de famílies, i els joves seguiran amb serioses dificultats per endegar amb pas segur, des de la independència, el camí del seu desenvolupament personal i professional.

La nova dècada s’inicia plena d’assignatures pendents, d’intencions formalitzades però no executades per assolir un millor i segur desenvolupament econòmic i social, qui no recorda la declaració de Lisboa del 2000 amb la mirada posada al 2010?; de canvis que han capgirat el futur de la ma d’una crisis financera primer i de sostensibilitat del model productiu desprès. Un dècada en la que esdevé urgent i indefugible no desviar l’atenció dels problemes reals, que obliguen a fugir del egoisme i de l’endogàmia malaltissa, per assumir amb compromís els grans desafiaments.

Desafiaments que exigeixen canvis a molt nivells, i que requereixen de persones que mirin l’horitzó llunya amb ambició, capaços de sumar esforços, canalitzant voluntats per fer el que cal amb independència dels aplaudiments que aixequin. Uns canvis que obliguen a efectuar reformes estructurals en molts camps: energètic, laboral, productius, formatius, de generació i aplicació del coneixement, i molt especialment en els models de governança i de rendiments de comptes. Rendiment de comptes ineludibles especialment per aquells que desenvolupen la seva activitat en l’esfera publica, i que tenen en conseqüència la responsabilitat del govern i administració dels recursos públics i de la sobirania popular.

Espanya no s’ha caracteritzat, en aquest mesos, en que la crisi ens ha afectat fortament, per assumir amb valentia els problemes i tractar simbòticament present i futur, la manca de politiques escaients ha comportat que el nostre teixit productiu s’hagi debilitat, que l’atur hagi assolit xifres dramàtiques, i que es fessin paleses les mancances del capital humà. Uns fets que els ciutadans no poden passar per alt ni tenim que permetre, ja que la responsabilitat mai és delegable, i de ben segur en tenim de forma directa o indirecta una part molt significativa de la mateixa.

Comencem un nou any, un any clau, per dibuixar el futur, ara que la crisis comença a esvair-se en molts països, nosaltres no ens podem quedar fora de la recuperació, la recuperació que arribi arreu i generi ocupació. Tenim el potencial requerit, solament necessitem poder-lo desenvolupar. Per fer-ho hem de construir l’ecosistema que ho permeti, per tant cal fugir de les postures còmodes i continuistes i donar un pas endavant en tots els camps: el professional per fer més competitives les empreses incorporant talent, innovant en producte i obrint-se a nous mercats; en el familiar per inculcar els valors del compromís i l’esforç, sense defugir del necessari sacrifici per assolir els gran reptes; i en el polític exercint el dret de vot per donar el poder a aquells que amb projectes, honestedat i iniciativa puguin actuar com gestors eficients i eficaços.

Antoni Garrell i Guiu
7 de gener de 2010

Publicat al diari digital e-noticies. link a l’article

El darrer baròmetre del CIS ha posat en tercer lloc la preocupació del ciutadans pel comportament de la classe política, aquest és un aspecte no menor i que no es pot menysvalorar ja que el paper dels governs es clau tant per un desenvolupament just i sostenible, com en situacions de crisis com la que es viu on tots miràvem i mirem cap els governs esperant les solucions i el lideratge requerit.

La desafectació política és una realitat que es manifesta en les eleccions, però darrerament, al contemplar les imatges de polítics emmanillats, acusats de prevaricació, malversació de recursos, o blanqueig de capitals, la desafectació esdevé desconfiança tant per la corrupció i les ombres sobre el finançament dels partits, com per la manca de control dels recursos públics. Un conjunt d’aspectes que s’afegeixen a la manca de solucions, per variar el rumb de la crisis, amb politiques apropies i no al rebuf d’altres països. Davant d’aquest escenaris és lògic que la ciutadania es qüestioni la capacitat, l’honestedat  i la vàlua dels governants, i a la vegada analitzi quins són els interessos i les motivacions que condueixen les seves accions.

Tot un conjunt de fets que perjudiquen a la democràcia i condueixen als ciutadans a creure que els representants públics el que volen és el poder, i no el poder per servir a la societat. I és precisament el poder pel poder el causant d’actuacions autoritàries i abusives, el germen de la corrupció, la deshonestedat i la tirania.

Massa sovint la política es centra en la promesa i s’oblida de l’explicació requerida del grau del compliment de les mateixes. La manca del rigorós rendiment de comptes és la raó bàsica pel qual la corrupció és posible. Són setmanes, o mesos, els que es dediquen a analitzar, pactar i aprovar els pressupostos que estableixen les prioritats i les politiques anuals, i sols minuts, en tot cas hores, les que es dediquen a explicar la seva execució. La manca d’explicació genera la opacitat i possibilita les conductes no coherents. Sens dubte, vertebrar mecanismes per rendir comptes al parlament i als ciutadans de forma directa, és una via a no menystenir.

Així mateix davant d’aquest fets, cal una anàlisis acurada, i una reflexió serena, ja que essent cert que hi ha corrupció, el que cal preguntar-te és l’abast de la mateixa. Dels milers de persones que es dediquen la servei públic el percentatge d’aquells que no exerceixen el càrrec amb compromís és percentualment insignificant, un fet a no oblidar ja que, com deia el meu pare pots dies abans de morir, ‘no es pot fer de l’excepció la regla’.

Malauradament són sempre els errors i les actuacions deshonestes les qui encapçalen les noticies, i no les actuacions coherents amb el futur, o aquelles que, sense pensar en la popularitat de les mateixes, s’endeguen per construir-lo, és a dir, s’obliden als milers i milers de politics honestos.

Cal una reflexió rigorosa del paper dels mitjans de comunicació i de la forma de donar les noticies, en especial en les raons per no donar relleu al treball ben fet; també dels qui tenen capacitat de generar debat i configurar opinions; i de les actuacions d’organitzacions empresarials i socials que, renunciant a la independència, practiquen politiques mancades de transparència. Finalment, cal meditar sobre les actuacions dels propis politics i els seus partits. Una reflexió imprescindible, ja que si de forma sistemàtica es desqualifica a la classe política les corrents no democràtiques troben el terreny abonat

És conegut l’esperit de servei que guia a molts dels politics, a pesar de les dificultats que comporta el servei públic, conseqüentment hauríem de reconèixer l’honestedat, capacitat i compromís de l’immensa majoria dels politics; hauríem de considerar les dificultats que comporta esta sempre observat amb minuciositat, i valorar aquells que renunciant a l’ambigüitat, que facilita el missatge, aposten per la claredat i la veritat en les seves intervencions, aspecte lloable quant es detecta en els líders de l’oposició que, fugint de la critica fàcil, exerceixen la responsabilitat de la critica fonamentada en la proposta. Conseqüentment no és legítim ni ètic generalitzar les conductes minoritàries, ja que de fer-ho som corresponsables del increment de la desafectació i de donem força al gresol forjador de conductes excloents.

Més enllà de les actuacions deshonestes que creuen que el fi o el poder justifica els mitjans, o d’aquelles que ignoren les realitats i l’expressió majoritària dels ciutadans. Els ciutadans sabem que la política és l’eina que ens permet la convivència i el progrés, conseqüentment, des del pragmatisme ens cal assumir el compromís i defensar l’honestedat dels politics, tot exigim que els mecanismes de control funcionin i la Justícia actuí amb contundència. De fer-ho o no, ens juguem el futur i la democràcia.

Una defesa als servidors públics que sense oblidar el poder del vot per canviar els governs, consideri tant els qui govern com els qui estan a l’oposició controlant la seva tasca, posant especial èmfasis en reconèixer i valorar aquells que defensen les politiques necessàries en lloc de les populars, ja que és en aquest instant quant s’evidencia amb més força l’honestedat del polític i la seva capacitat de liderar i portar al país a desplegar el seu potencial.

Antoni Garrell i Guiu
24 de desembre de 2009.

Publicat al diari de Sabadell el 15 de gener de 2010

Aquestes dies arrel de la cimera de Copenhaguen sobre el clima, tres aspectes han generat, explicita o implícitament, un ampli consens. El primer és la necessitat de disposar de recursos per afrontar les problemàtiques associades al canvi climàtic, i molt especialment com ajudar als països més afectats i mancats de recursos, països que sofreixen les causes originades per actuacions de tercers. El segon fa referència a la necessitat de potenciar un model econòmic més eficient, que no malbarati els recursos i sigui més respectuós amb l’ecosistema; i el tercer, és el paper clau de la tecnologia, o el desenvolupament tecnològic, per afrontar les problemàtiques.

Sens lloc a dubte, en els últims anys els canvis tecnològics, o millor dit les eines i productes que la tecnologia ha permès desenvolupar, han generat importants canvis en els processos econòmics i relacionals, entre aquest aspectes hi ha la deslocalització, el teletreball i la telepresència, el increment de mobilitat, la telefonia i la computació personal, la robòtica i l’automatització de processos. Canvis originats per la tecnologia que ha possibilitat un increment de la productivitat; una disminució significativa de costos; el desenvolupament de nous productes i serveis més eficients; canvis en la forma d’organitzar-nos, treballar i prendre decisions; la millora de la protecció de la salut, el diagnosi anticipat, i els nous tractaments poc invasius i agressius tot augmentat la seva eficàcia;  i també, no és pot oblidar, una disminució de la ma d’obra poc qualificada simultàniament al increment de la demanda de persones altament qualificades i molt especialment de tecnòlegs i dissenyadors. En definitiva la tecnologia ha permès la transformació de l’economia i la societat cap el que es denomina societat i economia del coneixement.

Difícilment és pot posar en qüestió que estem a les portes d’un mon molt diferent del que coneixem gracies a la tecnologia, el canvis que hem viscut en els darrers 30 anys en són l’evidencia. Un mon que vindrà marcat per una tecnologia que incorporarà amb plenitud intel·ligència artificial per servir millor al desenvolupament humà, i el progrés econòmic i social. Conseqüentment cal entendre la tecnologia intel·ligent com l’integrador dels avenços científics i les potencialitats dels disseny al servei de les persones com l’element clau de futur.

Aquest enorme potencial és el que disposem per frenar el canvi climàtic, la tecnologia que ens ha permès progressar té un gran repte: evitar que caiguem en el precipici del escalfament catastròfic, l’anàlisi objectiu ens hauria de permetre afirmar, almenys a mi m’ho permet, està plenament convençut que podem fer-ho, podem evitar el precipici i sortir enfortits del repte. Per això miro amb confiança a Copenhaguen, però encara miro amb més confiança al poder transformador de la tecnologia al servei de la sostenibilitat i la limitació del escalfament planetari, i perquè no dir-ho clar, crec en el seny dels ciutadans, un seny que s’ha evidenciat en els moments difícils, i que sens dubte ara es tornarà a evidenciar.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona, 14  de desembre de 2009.

Article Publicat a e-noticies,   fer un clic aquí per accedir-hi