Antoni Garrell i Guiu

El diumenge finalitzà el  XV congrés de Convergència amb un missatge del seu secretari general, Artur Mas, amb clau de país, cridant a fugir del individualisme per posar Catalunya, i els interessos col·lectius, com eix vertebrador dels projectes i l’esforç per afrontar les amenaces pròpies de les societats avançades que afecten al “sistema productiu, a l’estat del benestar i a la identitat”. Unes paraules plenes del realisme que ha d’impregnar a tot polític i que són bàsiques per activar les energies i mirar més enllà.  Probablement molts dels congressistes  tindran la sensació dels deures fets i traçat el full de ruta, alguns altres posaran la mirada en la successió d’Artur Mas que, coherent amb la necessària limitació de mandats com element de renovació i vitalitat, va  anunciar que era el darrer cop que optava a la secretaria general. Però, molts ciutadans que hem seguit el congrés per la premsa  ens quedem amb  una de les afirmacions del propi Mas: “la diversitat es una riquesa però la dispersió una debilitat”,  ja que són precisament les debilitats les que impedeixen afrontar les dificultats en els moments que són requerides ‘urgents’  actuacions. 

El congrés finalitzà el mateix dia en que El País publicà un sondeig de Metroscopia, en el qual es constata la percepció de molts ciutadans que l’economia espanyola està immersa en una greu crisi, més greu que les precedents, que les coses podent empitjorar i que el govern de l’Estat no sap com afrontar-la, sembla lligat tant per la negació dels fets i els ancoratges a actituds i arguments del passat, com per la manca de coratge per assumir els indispensables riscos que comporta l’acció de govern. Una percepció de manca d’acció i propostes que posen en evidència, no sols les enquestes i els sondejos que es publiquen, sinó també en veure com les organitzacions empresarials i socials, basant-se en les dades, efectuen propostes per minimitzar els impactes de la situació i sortir no debilitats, per no dir enfortits, de la mateixa.

Malauradament  el govern de Madrid sembla està mancat d’idees, atrapat en la inacció pròpia de la incertesa, mentre la situació es degrada a pesar de l’empenta del teixit productiu i el seny dels ciutadans ajustant-se a la nova realitat. Però mentre tots mirem cap a Madrid, no podem oblidar la responsabilitat del nostre govern, que malgrat les seves limitacions no hauria de defugir de la responsabilitat i, tot considerant  la seva manca de competències i recursos, hauria d’assumir el lideratge que la ciutadania reclama, ja que és l’hora de gestionar amb valentia i lideratge. I és en aquest context on la Generalitat hauria d’assumir la seva plena responsabilitat i reclamar que no es continuï perdent el temps.

Aquesta crida a l’acció que demanem els ciutadans va adreçada al Govern per la seva responsabilitat  inherent al mandat democràtic, i també a l’oposició que en aquets casos no sols ha d’actuar com a fiscalitzador de la tasca del executiu, sinó com a revulsiu per trencar  la inacció governamental, tot garantint que el present no empitjori i el futur no es malversi.

Caldria reclamar que, amb independència de la responsabilitat del govern del Sr. Rodríguez Zapatero, el govern català assumeixi lideratge i actuï amb decisió, i en aquesta exigència l’oposició té molt a fer, especialment Convergència com principal partit de l’oposició i que aspira “al ple reconeixement nacional i a la plena i completa sobirania de Catalunya”. Cal actuar des d’una oposició en positiu, però redoblant els esforços per exigir que des de Catalunya es deixi de mirar a Madrid, esperant les solucions que no arriben. Una exigència materialitzada en un seguiment continuat del govern i una acció decidida de propostes al govern per forçar, tot facilitant, la seva acció.

En definitiva, encara que l’estiu truca a la porta, i les vacances estiguin guanyades, és hora de seguir treballant, els ciutadans, el govern i la oposició,  ja que el demà no espera i el camí es llarg i complex, però està a l’abast dels qui tenen voluntat d’assolir-lo, i aquest és el cas dels que hem fet de Catalunya la nostra casa, i que volem ‘un país estimat per la gent de dins i respectat pels de fora”. 

Antoni Garrell i Guiu

14 de juliol 2008

Publicat a e-noticies.cat el dia 14 de juliol

Versión del articulo en Castellano: la-musica-motor-del-desarrollo-humano.pdf

El passat dissabte dia 5 de juliol en una jornada sobre Evolucionisme organitzada arrel dels propers 150 anys de la publicació del “Origen de les espècies” de Charles Darwin, MA., s’afirmà que ‘la paraula és l’alè modificat pels  cordes vocals’, unes paraules sorgides per la vibració de les cordes vocals que representaren un salt de qualitat pels homínids, com fou un salt qualitatiu el domini de l’expressió artística en general i de la musica, entesa com l’organització coherent i harmònica de sons i silencies. Un procés evolutiu que, sense renunciar a l’existència d’un instant creatiu, implica “la transformació irreversible en el temps dels models en que és sustenta el desenvolupament i progrés de la humanitat”; un progrés que, més enllà dels aspectes de l’entorn, està molt lligat als estats d’ànim amb el que s’afronten els problemes. 

En el debat posterior al col·loquí, un dels especialistes comentà la importància de la musica en la generació d’aquests estats d’ànims, ho feu recordant l’obra del filòsof grec  Aristòtil,  en la que indicava el poder de la musica (ethos) per influir de forma diversa en l’esser humà, en concret com és pot provocar un increment de l’activitat conduint-lo a efectuar accions heroiques, o a incrementar la seva força espiritual i la fermesa moral, o provocar l’èxtasi momentani. L’especialista , antropòleg de formació, seguí recordant-nos el poder de la musicoteràpia per potenciar els tractaments farmacològics, com la quimioteràpia, al conforma estats anímics que permeten posicionar el cos cap actituds positives; per finalitzar, ens recordà que la musica ja no és sols l’expressió de l’home interioritzant la bellesa, sinó que tots i cadascun de nosaltres estem influïts per la musica ambiental, de tal manera que la musica actua sincronitzant amb les nostres neurones i ens ajuda a superar estats d’estres o desencís, o a treballar de forma mecànica, seguint un ritme o a relaxar-nos per possibilitar la concentració o reflexió.

La pròpia jornada i la conversa posterior va fer-me reflexionar sobre la importància de la musica en la seva doble component d’expressió cultural i potenciador del desenvolupament intel·lectual de les persones, quelcom conegut d’antuvi, ja que la formació musical a més de incrementar la sensibilitat, millora la memòria, ajuda al raonament complex i augmenta la comprensió espaial; la musica és per tant un instrument indispensable pel progrés, i és requerit disposar d’aquelles infraestructures, accions y politiques que permetin l’accés lliure i obert als ciutadans.

En esdevenir l’ensenyança musical, la divulgació i promoció de la cultura intrínseca a la mateixa, un element cabdal per desenvolupar el talent i el progrés humà, caldria que tot país incentives i potencies aquests aspectes, efectuant-ho des d’una perspectiva integral i integradora, amb la visió la internacional pròpia del mon globalitzat, amb voluntat d’esdevenir referent i referència obligada, i a la vegada recolzant-se amb bases solides, practicant conseqüentment un procés evolutiu per minimitzar els riscos i garantir els objectius.

És en aquest context, on vaig recordar el projecte “la Ciutat de la música de Sabadell”, una iniciativa ambiciosa enquadrada en el segle XXI, i que portarà a l’Eix Macià els equipaments que posaran la música i la ciutat com un dels element de referència de la mediterrània. Un projecte que sols es podia plantejar i fer-se a Sabadell per la seva llarga trajectòria en art i en disseny, especialment en la música, que sempre ha estat arrelada en la historia de la ciutat.

Lluny queda el 1810 amb la creació de la primera cobla de musics a Sabadell, o el 1892 amb la posta en marxa de l’escola municipal de música, o la fundació de l’orfeó de Sabadell al 1904. Unes llargues arrels plenes encara de vitalitat, com s’evidencia en la creació de l’associació d’amics de l’Opera de Sabadell al 1982, o el fet que més de 2.000 joves cursin estudis musicals. Unes realitats que fan de Sabadell el lloc idoni, aquest és un fet irrefutable per construir el futur, però essent condició necessària no és suficient, per ser-ho cal voluntat de plantejar i assolir reptes, de no deixar-se vèncer per les dificultats conjunturals, i assumir que per difícils que siguin les situacions la clau és saber compaginar present amb futur, i aquest és un element que ha caracteritzat la ciutat amb la seva permanent capacitat de reinventar-se i de generar valor i progrés,aquest és un aspecte del que tindríem que sentir-nos orgullosos.

Malauradament parlem tot sovint  més dels problemes que de les solucions, dels desastres que de les bones noticies, i aquesta és una tendència que no porta enlloc, per aquest motiu crec que tots tindríem que canviar les actituds, i sense defugir dels problemes ni amagar les realitats saber reconèixer, aplaudir i recolzar les iniciatives que miren el demà amb valentia i atreviment, i en aquesta bona actitud es troba la Ciutat de la Musica de Sabadell, una de les iniciatives que evidencien que no forçosament el passat te que esser millor que el futur.

Antoni Garrell i Guiu

13 de juliol de 2008

Publicat al  diari de Sabadell el dia 15 de juliol de 2008, (edición impresa diario de sabadell: la_musica_motor_del_desenvolupament_huma.pdf )

Pocs dubten que la situació actual és extremadament complexa i s’escapa a les capacitats dels governs de les nacionalitats i regions que configuren l’Estat, i a la vegada que el govern d’Espanya, amagat darrera d’eufemismes,  no l’afronta amb la decisió requerida, una realitat que s’evidencia amb el sistemàtic empitjorament  dels indicadors  econòmics que han assolit  valors que ja no es recordàvem. Les dades del mes de juny són extremadament dolentes i els eufemismes no fan més que generar confusió i desencís, tot alimentant el procés d’inacció quant hom té la percepció que no hi ha projecte de futur ni lideratge per fer-lo  possible. Lideratge i generació de confiança, són els dos elements indispensables  per fer aflorar i  canalitzar l’energia humana que és capaç de superar les dificultats, ja que sense aquest binomi tota fita és inassolible encara que es disposin de les capacitats per assolir-la.

Es vulgui reconèixer o no, estem en  una situació d’excepcionalitat en la que el model de desenvolupament ha tocat sostre i les transformacions a desenvolupar són complexes, i requereixen l’esforç conjunt renunciant a l’autocomplaença, reconeixent la situació i posant en marxa els ajustos estructurals que són prou coneguts. És en aquestes circumstancies, quan la democràcia té que desplegar totes les seves eines: el govern establint i executant les accions per minimitzar el impacte i posar les bases per superar-la amb el mínim temps, tot buscant, i facilitant un l’ampli consens polític i social per afrontar la situació. La oposició exercint la seva tasca de control i exigència enèrgica,  des de la lleialtat al país i als ciutadans, de tal manera que sense renunciar a fer possible l’alternança col·labori en la definició i l’aplicació de les solucions amb criteris de ‘pacte d’estat’; finalment  els ciutadans cal que despleguem les nostres capacitats sabedors que les subvencions tenen data de caducitat, i que sols amb l’esforç constant i l’assumpció de risc i compromís les dificultats es superen.

Malauradament el president Zapatero no afronta la realitat al negar la major, ho constatarem de nou al escoltar-lo el passat dimecres en el Parlament Espanyol al afirmar que ell no veu “estancament prolongat en el temps  ni possibilitats de recessió“, ho reafirmava a pesar que tots els grups parlamentaris afirmessis el contrari tot reclamant actuacions i tendint la ma. L’actitud de l’oposició fou l’aspecte més destacable de la sessió parlamentaria del dimecres dia 2, i en especial la constatació del ‘nou  PP’, dissenyat per Rajoy  fugint del immobilisme demanat per Aznar, explicitat amb la imatge de María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría, la numero dos i tres del partit; un PP que sembla apostar pel diàleg,  la moderació i els pactes, un fet que normalitza la vida democràtica i que ens obliga a fugir de prejudicis i confiar en la importància de que la novetat actuí com a font de vialitat en especial en la situació actual.

Amb el diagnosi comú de la oposició i la ma estesa al govern, el seny i la voluntat de d’acords i pactes que es desprenen  de les manifestacions de les organitzacions empresarials i els sindicats, el govern tindrà que reconèixer la crisis, i oblidant els eufemismes,  afrontar els problemes facilitant els canvis i emprant la capacitat i les potencialitats dels país; conseqüentment  és millor que ho faci quant abans ja que el superàvit s’esfuma i cal posar-se mans a l’obra.

(Versión en Castellano del Articulo) 

A principis d’aquest mil•lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, alguns països europeus miraven cap un altra costat com si el seu model de desenvolupament fos inesgotable, oblidant que la Unió Europea en el seu conjunt, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa plena d’asimetries amb els Estats del nord que havien encarrilat el procés, mentre que els del Sud seguien ancorats en els beneficis derivats de les ajudes europees, oblidant que aquestes tenien data de caducitat arrel del increment de la renta i la més que previsible ampliació de la Unió.

Han passat 8 anys des de la declaració de Lisboa, els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia ha omplert els processos productius, les relacions interpersonals i la societat en general. El mom s’ha globalitzat i el creixement demogràfic sembla infrenable en un mon que cada cop més interdependent i sobreexplotat. Els preus de l’energia, l’aigua i els aliments creixent sistemàticament, tant pel increment de la demanda dels països en desenvolupament i per les variacions ambientals, com per certes politiques mancades de coratge i d’esperit de sacrifici, conjuntament a conductes estrictament especulatives, de certs països desenvolupats.

Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, igual que competitivitat o productivitat i innovació, en un context de canvis i desafiaments que afecten en major o menor grau a la majoria dels col•lectius del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica és molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida, enlloc d’una oportunitat en un mon que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, tot incrementant la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta.

Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és la societat sense industries, i sense agricultura i ramaderia. Efectivament, la societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació basada en processar informació, tot generant i aplicant nou coneixement, un fet que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però sense oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari, originant que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats, ara be els processos industrials de més valor associats al disseny, la recerca, la gestió i la logística, al igual que aquells processos de fabricació d’alt valor es mantenen en els punts d’origen, una industria intensiva en coneixement que permet de forma sostinguda mantenir el creixement de base, aquell que més enllà de dificultats conjunturals aporta el creixement sostingut de la qualitat de vida i la riquesa de tot país, aquest és un fet perceptible en aquests moments de serioses dificultats arrel de la crisis creixent, en la qual esta immersa l’economia mundial i molt especialment l’espanyola.

Aquests són els escenaris on es presenten els nous reptes a afrontar i que obliguem a nivell empresarial i territorial ser el màxim competitiu possible, el que comporta assolir la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses, ajustar el mercat laboral a les noves exigències del canviant mercat global, disposar de bons nivells de productivitat, ajustar les bases de generació de valor a les noves oportunitats, i a donar un decidit suport als emprenedors. Per fer-ho es requerit disposar d’un ecosistema favorable, i tenir definides y acotades les actuacions a desenvolupar en aquells eixos basics que enquadren el futur. Uns eixos que han d’esser tractats conjuntament buscant el equilibri òptim entre ells, superant les percepcions i prioritats individuals tot assolint la visió compartida mitjançant la confrontació d’idees i el talent. Uns eixos que en diverses reunions formals i informals del Cercle per al Coneixement - Barcelona Breakfast, s’han anat desgranant amb el contrast d’idees i l’observació dels que succeeix en els països capdavanters, fruit d’aquest anàlisis es pot concloure que els eixos claus pel desenvolupament fan referència a la formació; a la terna energia–aigua–mobilitat; a la sostenibilidad; a la qualitat de vida; a la competitivitat entesa com un equilibri entre productivitat, Innovació, i internacionalització; a la integració social; i a desenvolupar els sectors claus de generació de valor…..…….. (Article complert  SET EIXOS PER VERTEBRAR EL FUTUR)

El governador del Banc d’Espanya en el seu discurs al Consell de Govern del Banc començà indicant que ens trobaven amb un clima econòmic molt diferent als dels darrers anys, arrel de la simultaneïtat “de tres pertorbacions de gran abast: increment dels preus del petroli, d’altres matèries primeres i dels aliments; empitjorament de l’economia americana; i turbulències financeres”, eren la confirmació de que les coses s’agreugen tal com els ciutadans perceben dia a dia. De la lectura del discurs, tot assumint que ens espera un parell d’anys complicats, em va quedar el convenciment de que tenim una bona base per afrontar les dificultats al recordar que en aquest període la demanada exterior neta va nimbar els efectes de la disminució de la demanda interna, tot mantenint-se el creixement de les exportacions a pesar del enfortiment del euro enfront el dolar, una evidencia de la importància de disposar d’una economia oberta amb capacitat d’exportar productes als mercats mundials, el que obliga a posar l’èmfasi en la industria, entenent que és la industria amb alts nivell d’internacionalització i amb productes innovadors la que permet mantenir els creixements basics més enllà de turbulències o situacions conjunturals. 

La situació és complexa, les darreres dades indiquen un creixement del PIB pel 2008 prop del 1,5%, un punt menys que la mitjana de la U.E., mentre que la inflació puja, pot situar-se per sobre del 5%, una xifra superior a la dels països amb qui competint ocasionant pèrdua de productivitat. L’acumulació de dades negatives, han portat finalment al president Rodriguez Zapatero a reconèixer, en la presentació de l’informe econòmic del 2008, que el PIB creixerà per sota del 2%, a l’ abril encara mantenia una previsió del 3,1%, tot insistint que “estem en millors condicions que altres vegades per superar aquestes dificultats i per sortir enfortits d’aquesta fase“. Essent cert que estem en millors condicions no és menys cert que Espanya és més vulnerable que altres països arrel del fort endeutament, la necessitat de finançament exterior, la forta dependència energètica i una manca de productivitat.

Conseqüentment per sortir de la situació i tornar al creixement que garanteix el progrés caldria, sense ignorar la realitat, deixar de parlar de la crisis i renovar els esforços per modificar el model econòmic, ja exhaurit, que hem gaudit des de mitjans dels anys 90, que amb creixements propers al 3,5% ha permès la creació de gairebé 6 milions de lloc de treball. Una renovació que obliga a pensar en altres sectors per continuar creant ocupació d’acord a la globalització, ja que sols creant ocupació es pot garantir el benestar i el progrés dels ciutadans.

La reassignació de recursos humans cap altres sectors obliga a una forta inversió en formació per garantir la ocupabiilidad, és a dir a dotar-los dels coneixements per poder afrontar les exigències del nou sector. En aqueta línia cal tenir present que cal canviar els models de protecció en els períodes d’atur per incrementar la ocupabiilidad de l’ aturat, la necessitat de reforma queda palesa si s’analitza l’Euroíndex laboral IESE-Adecco de fa uns mesos on s’indicava que mentre la Unió Europea és gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 euros, a Espanya són sols 479€. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a assolir la productivitat. Una xifra que cal també contextualitzar-la en que Espanya és el país que més diners dedica a subvencions als aturats

Si per garantir la ocupabiilidad en nous sector es requerit formació, també caldria entendre cap on és te que focalitzar aquesta formació, tot interioritzant que si be l’economia del coneixement genera ocupació basada en processar informació i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, no es pot oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes cada cop més complexos. Avui les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari originant que disminueixi, en els països avançats, l’ocupació industrial associada a grans series i de productes de baixa obsolescència, però no es pot oblidar que els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost.

En conseqüència al afrontar els desafiaments de la desacceleració o de la crisis del model de creixement, cal posar èmfasis en el binomi formació i industria com a clau de progrés, tractant-lo de forma singular i preferencial, entenent que sols amb ell la capacitat creativa i els esforços donen el seu màxim rendiment. 

Antoni Garrell

 Barcelona 24 de juny de 2008

……………………………………………………………………………………………………………. 
l’article fou publicat al diari electronic e-noticies.cat el 24 de juny de 2008, acces al article 

En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència asimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat  que evidencien de la necessitats d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada.  

En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès els fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciencia col·lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que te ha d’agilitzar la pressa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica.

En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat que augmentar l’eficàcia de a política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions trasnfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residencia, puguin demanar a la Comissió que actuí, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat per els 27 estats.

El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i al alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en les marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi.

La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escolli aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels pas¡sos més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció del ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l’autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i el increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum al octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionen si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat.

No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votarem, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentaria per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al si de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans.

Sabedors del probable No d’Irlandes, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el mon. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gracies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus quant aquest trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renuncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar en aquets macro espai d’Europeu de justícia llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persona democràtiques i compromeses, vertebrada a traves dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunya, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen  amb el talent, la industria, la creativitat i la innovació, i de forma solidaria amb el mon; un nom que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del si a Europa, que és un si al progrés i no al proteccionisme excloent.

Antoni Garrell Guiu
15 de juny de 2008

Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

Al llarg de la setmana la vaga dels transportistes espanyols ha protagonitzat l’actualitat, les imatges mostraven reiteradament els estands buits d’alguns supermercats, l’actuació dels piquets “informatius” emprant la coacció i la violència, les cues en les gasolineres i en els centres comercials, i el bloqueig dels centres de distribució, duanes i carreteres. Per moments semblava que el país quedaria bloquejat i que el dret de vaga d’uns imposaria la seva llei sobre els drets de la resta dels ciutadans. Els missatges del govern i les afirmacions del Ministre de l’Interior, indicant que no mancaria el combustible ni els productes en els mercats, no tranquil·litzaren a la població, evidenciant la manca de confiança, ja que dia a dia tots perceben les dificultats d’una crisis generalitzada sistemàticament no reconeguda pels màxims responsables de l’Estat.

La manca d’intervenció inicial, permeten moviments tàctics de camions, va evidenciar que la vaga del transport no era sols una qüestió d’orde públic i subministraments, era l’evidencia que si es parava el transport per carretera es parava l’economia. A pesar que de forma insistent els mitjans de comunicació parlaven, casi en exclusiva, del comerç i la mobilitat ciutadana, els autèntics perjudicats no érem ni els comerciants ni els consumidors, ni aquells que incrementàvem els temps per arribar al lloc del treball. Sense saber el que costarà la vaga i com pot mínbar el creixement, els que han sofert les pèrdues reals, en molts casos irreparables, és el teixit productiu del país ja sigui la industria, l’agricultura, o la ramaderia, en especial el petits i mitjans productors, entre les pèrdues no podem oblidar els centenars de milers de quilos de fruita fresca malversada en les plantacions, i de litres de llet perduts, hom es pregunta en el cas de la llet on la deuen haver llançat i si desprès de les pèrdues que els haurà representat tindran que afrontar la responsabilitat d’un delicte ecològic.

El increment del preu del combustible, amb el barril rondant els 140 dolars, fou el detonant, la gota que omplí el got, però sense menysprear el significatiu preu del combustible el darrera fons hi ha un problema de rendibilitat de la inversió efectuada i de retorn a l’esforç que s’efectua. La raó en aquets casos sempre és el mateix: o manca de productivitat o excés d’oferta, i en el cas de teixits productius atomitzats, com és el cas del transports amb un elevant nombre d’autònoms amb un o dos vehicles, el problema real sorgeix quant disminueix la demanda i l’oferta és mante constant. Si s’analitzen les revindicacions presentades, i en concret l’exigència d’una tarifa mínima, s’evidencia que el rerefons de la vaga no és el petroli, més aviat hom creu que el problema de que motiva el manteniment del malestar d’alguns transportistes, o de la vaga per altres, és precisament la disminució de l’activitat econòmica que origina una pèrdua de demanda de transport amb el que, per la llei de l’oferta i la demanda, els preus baixen fins que arribin a unes tarifes insuportables o no rendibles. Una baixada de demanada previsible, ja que la disminució de la construcció i l’equipament associat als nou habitatges generava una demanda de mobilitat de productes que ara ha minvat en la mesura que disminueix la construcció, la venta d’immobles i l’equipament de noves llars.

En conseqüència, la vaga del transport és una evidencia de la disminució del ritme econòmic que vivim, i hauria d’esser entesa com l’exigència de mesures significatives per corregir la situació actual. Ara patim els problemes d’un creixement que semblava no tenir fi, esperonat per un tipus d’interès baix ajustat a l’Europa que no creixia, un període que no varem saber aprofitar per posar els fonaments d’un model més robust i que comporta que ara tinguem que fer els deures a marxes forçades i assumir que sols amb mesures rigoroses, algunes de les quals ara sembla que es volen posar en marxa, el futur és possible.

Antoni Garrell Guiu

Barcelona 13 de juny de 2008

Publicat a e-noticies.cat, link al diari

A partir d’aquets dissabte 7 de juny Barack Obama pot ja mirar el 4 de novembre i concentrar-se en l’últim tram de la cursa electorat als Estats Units, competint amb el republicà John McCain. La renuncia de Hillary Clinton ha posat fi a una dura lluita en la que, amb la participació de quasi 35 milions de persones, la democràcia americana ha evidenciat novament la seva capacitat renovadora, no es pot oblidar que al iniciar-se el procés d’elecció del candidat el 3 de gener amb el “caucus” d’Iowa, la Sra. Clinton, a pesar d’ésser dona, era la favorita del partit i començava amb una clara avantatge sobre els seus rivals, les opcions d’Obana eren poques en aquest “viatge que ens portarà a un nou i millor futur pel nostre país” en paraules del propi candidat. La nominació del candidat demòcrata no és la única sorpresa aportada per les primàries, també ho fou la denominació del república John McCain imposant-se a la resta d’aspirants amb més recolzaments en l’estructura del partit.

La potencialitat regeneradora del sistema americà ens fa pensar en els models de funcionament dels partits democràtics europeus i la manca d’il·lusió col·lectiva que en certs moments sembla omplir la vida política a casa nostra, oblidant que la constitució espanyola indica que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, una afirmació que sembla incerta en la mesura que els ciutadans tenen poca capacitat d’incidència en posar nom i cognoms a qui ha d’encapçalar el govern, o qui ha d’estar o no estar en el Parlament més enllà del lloc que ocupi en les llistes electorals. No em refereixo sols als fet de les llistes tancades, o obertes, o a la capacitat de treure i posar governs, també a poder decidir les prioritats i programes, ates que guanyar-se la confiança del grup majoritari dels ciutadans no vol dir governar, ja que per fer-ho, cal la majoria del Parlament, el que comporta la configuració d’un programa de govern que no és el votat pels ciutadans, sinó el sorgit dels interessos per accedir el poder sumant escons.

Certament el sistema electoral no permet massa joc als ciutadans, i la pròpia estructura dels partits politics no facilita la participació dels ciutadans i sovint dels seus militants. Els processos renovadors, aquells que són capaços de mobilitzar a la ciutadania, el que permeten assumir ‘Nosaltres si podem’, no són habituals a casa nostra, una mobilització especialment requerida sempre, i especialment en moments de dificultats, per afrontar les necessàries transformacions estructurals que permetin mirar el futur amb seguretat sense condicionats conjunturals.

Acceptant la capacitat renovadora dels congressos dels partits, on les sorpreses també és poden produir i s’han produït, el que s’evidencia és la força de renovació i d’oxigenació de les primàries, o aquelles altres incitatives en les que els partits faciliten la participació oberta i plural. En aquesta línia a Catalunya tenim dos iniciatives, que poden ajudar-nos en aquest procés de recuperació de la participació en la vertebració de futur. El primer és el que s’ha culminat aquest dissabte amb les primàries, o més precisament eleccions directes, d’Esquerra Republicana que han evidenciat la capacitat mobilitzadora quant es dona veu plena a la militància, el 71% de participació ho evidencia, un exercici democràtic ple i valent que ha de permetre al tàndem Puigcercós-Ridao dirigir el partit amb la clara legitimització que els atorga el 38% dels vots, sols cal esperar que tot el partit assumeixi el resultat sorgit del exercí democràtic i es centri plenament en la missió encomanda als partits politics, tot aportant el seu gra de sorra a la vertebració d’un nou models electoral que faciliti la participació activa dels ciutadans.

La segona iniciativa d’obertura i integració és la Casa Gran del Catalanisme impulsada per l’Artur Mas, una iniciativa que ha de permetre la participació amplia de molt ciutadans, amb independència de la seva ideologia, abordant els problemes sense condicionats o equilibris de poders, de ben segur és una iniciativa que pot fer vibrar els ressorts creatius i l’empenta i compromís de molts.

Com deia al inici ara s’inicia la recta final a les presidencials americanes, en els propers mesos la campanya s’endurirà i la condició d’heroi de guerra i defensor dels drets dels presoners del senador McCain es confrontarà amb la d’afroamericà amb arrels musulmanes d’Obana, però de ben segur que, amb independència del resultat final, el crit del yes we can, juntament amb els valors associats obren expectatives de futur en aquells país, i arreu del mon, tot fent-nos dir “si, nosaltres també podem”, en un moment que més que mai la definició de projectes de futur i la canalització d’esforços conjunts són imprescindibles.

 Antoni Garrell i Guiu

Barcelona 7 de juny de 2008. 

Publicat al diari electronic e-notices el dia 10 de juny de 2008, 
link al diari

Rellegint les noticies de la setmana, aquelles que no ocupen espais molt destacats, vaig veure que s’havien atorgat els premis Kavli de l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, dotats amb un milió d’euros i  que tenen per finalitat reconèixer els avenços en les ciències bàsiques, o en camps de recerca tan importants i nous com la nanotecnologia, la biomedicina,  la neurociència,  l’astrofísica, sense oblidar la resta de camps científic. Uns premis que evidencien la importància del coneixement pel progrés econòmic i social dels països. La importància del coneixement per guanyar el futur és quelcom assumit per gran part de la població, i inclús a Espanya on el reconeixement científic sovint no es èxplicit, i el model econòmic no es caracteritzat per aquells aspectes propis de l’economia del coneixement, també es disposa dels premis Fronteres del Coneixement, atorgats per la Fundació  BBVA amb una dotació propera als 400 mil euros, que tenen per finalitat reconèixer i incentivar la recerca i la innovació, o els premis  Mango en el camp de la  moda per fomentar el sorgiment i recolzament al joves dissenyadors.

Aquestes iniciatives em portaren a recordar les conseqüències d’un model econòmic que, si bé ha permès importants creixements i creació d’ocupació en els ultimes anys, al sorgir les dificultats ens ha situat amb un increment notable del atur, una reducció dràstica del creixement i una inflació interanual camí del 5%. Ja no sabem si estem sols a l’inici d’una greu crisis d’abast encara indefinible, o solament en un període de desacceleració de curta durada si ens atenem el que diu el govern de l’Estat, sols cal recordar el que deia la setmana passada el Ministre Solbes tot insistint que era “molt exagerat” parlar de que l’economia espanyola està en crisis, pero reconeixent que es preveu que l’Estat no tingui superàvit fins al 2011. Ara bé, si ens atenem a que el ministre s’ha equivocat en totes les estimacions efectuades des de la tardor passada, i la insuficiència de les mesures preses fins ara al negar la gravetat de la situació,  molts ciutadans creiem que l’horitzó esta ple de serioses dificultats.

La percepció, per part de la ciutadania, de que estem en una crisis econòmica significativa queda evidenciat en  els índexs del mes d’abril elaborats pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, on s’indica que en opinió d’un 43% de la població catalana la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, 20 punts per sobre d’un any abans.  Unes percepcions arrelades en l’elevat preu de l’energia, el creixement dels preus de les matèries primeres i els aliments basics, i la convicció de que l’alt preu del petroli ha vingut per quedar-se.

En aquesta situació, soc dels qui creuen que no per més parlar-ne s’avança en la seva resolució, i que per difícil que sigui, és superable amb l’esforç i l’empenta de cadascun de nosaltres, però el que es cert és que l’esforç hauria d’anar acompanyat d’aquelles mesures que faciliten les iniciatives i  no posant més dificultats a les existents, i aquí els partits polítics tenen una clara responsabilitat ja estiguin governant o a la oposició, ja que sols el binomi govern oposició pot garantir el funcionament democràtic i l’afrontament de les dificultats. Tot reconeixent la insuficiència de les iniciatives de l’administració, que sembla amagar el cap per no acceptar la realitat,  cal preguntar-se on és l’oposició, i si és legítim que es centrin bàsicament en els seus problemes interns, reals o potencials, en lloc d’exercir el paper que els hi pertoca.

Cal recordar que en política l’oposició ha d’actuar per garantir que el govern assumeixi la seva responsabilitat, fiscalitzant,  denunciant i proposant mesures en front dels problemes directes o indirectes que les accions o omissions del govern comporten. És cert que la responsabilitat no és sols de l’oposició, també ho és de la ciutadania i de les organitzacions socials, però en una democràcia representativa el paper del partits politics és indefugible, tal com indica la Constitució “ els partits politics expressen el pluralisme polític, configuren la manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per la participació política”. És dons  requerit que aquest instrument bàsic no desapareix-hi per conjuntures o eleccions internes, i exerceixin el seu paper quant a  detectar els problemes i proposar solucions, actuant com intermediaris entre els ciutadans i el govern, controlant i exigint l’acció executiva i legislativa requerida. En definitiva, cal que els partits compleixin amb el mandat rebut de les urnes tant per l’acció del govern com de l’oposició.

Antoni Garrell i Guiu
1 de juny de 2008

Mentre en la Unió Europea es debat la política comuna dels 27 enfront a la problemàtica associada als més de 12 milions de persones indocumentades que viuen a Europa, sense descartar la possibilitat de l’expulsió, i a la vegada s’estudia endurir la reglamentació sobre la  immigració il·legal, Itàlia s’anticipà anunciant tot un conjunt de mesures que converteixen la immigració il·legal en delicte. Unes decisions que, ignorant  el rerefons que inciten als humans a emigrar, criminalitzà la immigració i poden incrementar la xenofòbia, el racisme i la violència cultural, tot dificultant el debat rigorós sobre les actuacions més escaients per afrontar una realitat que divideix profundament als ciutadans ja que en ell es barregen simultàniament aspectes associats a la seguritat, a la identitat, a l’economia o a la viabilitat de les prestacions socials.
 
Que la problemàtica de la immigració en general, i la il·legal en particular,  preocupa  als ciutadans és un fet com s’evidencia en les diverses enquestes que periòdicament es publiquen; ara bé, el que resulta alarmant és el sorgiment de missatges que insinuen que en les arrels d’alguns dels problemes més sagnats esta bàsicament la immigració, i que justifica que el 58 per 100 dels italians recolzi  la decisió del seu govern, entenent que la mesura servirà per dissuadir als sense papers a entrar a Itàlia, i a la vegada incentivarà la seva fugida caps altres indrets, un fet que pot ésser cert si es mantenen les asimetries en la Unió. Però el recolzament d’aquest tipus d’actuacions no és un patrimoni a Itàlia, al Regne Unit, França o Alemanya ja hi ha legalització al respecte, i a Espanya segons alguns sondejos  electrònics efectuats, arrel de les mesures del govern de Berlusconi, indiquen que el 86% dels espanyols comparteixen la idea de que la immigració il·legal és un delicte. Unes percepcions que no sols afecten a Europa, molts ciutadans d’un país tan multicultural com els Estats Unit consideren la immigració il·legal un seriós problema que no s’afronta amb rigor, i estimen necessari posar més control als processos per atorgar la residencia permanent, o que alguns congressistes hagin defensat que la immigració il·legal es consideri com un crim al igual que les persones que els acullin o ajudin.
 
Certament, tot país té uns recursos limitats, un fet evidenciat amb més força en períodes de desacceleració  i crisis econòmica, conseqüentment regular la immigració és quelcom estrictament necessari tant per evitar la creació de marginació i guetos, com per allunyar els riscos de  confrontacions socials i d’involució quant a llibertats de la ma de salvadors emparats en populisme i demagògia, com. La responsabilitat dels governants en aquest àmbit és quelcom indefugible, al igual que la necessitat de politiques clares, però en cap cas es pot oblidar, que les polítiques reprensives si no van acompanyades de vies de futur no eliminen la misèria que condueix a la desesperació, les tensions i la confrontació.
 
Al analitzar la problemàtica de la immigració no es pot ignorar els drames que hi ha darrera de tot immigrant, tampoc el que la immigració ha aportat a Europa, ni la sangria humana que és pels països d’origen, en especial quan aquells que arriben amb bons nivells de formació, ni tampoc es pot oblidar que sols facilitant el desenvolupament d’aquells països, la immigració es podrà reconduir per les vies de la requerida legalitat i les exigències d’un desenvolupament sostenible tant dels països origen com els de destí.
 
La decisió Italiana, ens ha de fer reflexionar sobre com afrontar el problema, entenent que cap país de la Unió pot resoldre isoladament el problema, i essent requerides mesures conjuntes els legisladors no poden caure en els paranys creixents contra la immigració, ni ignorar que sols facilitant el desenvolupament harmònic i sostenible de tots els països el futur és possible. Cal establir deures i drets per a tots, sense exclusions, mirant l’horitzó sense caure en els paranys del curt termini, i sense oblidar l’esperit de generositat respecte, tolerància, i visió de futur que anima als fundadors de la Unió Europea.
 
La problemàtica derivada de la immigració es un  repte que afronta tot Europa i que obliga a debat i regulació, i que no pot caure en la política dels fets consumats que ha imposat Itàlia. Un debat que Catalunya hauria d’estar molt amatent, sense mirar cap un altre costat com si no anés amb nosaltres, ja que Catalunya és una de les regions europees amb els índexs més alts d’il·legals, gairebé un 30 per cent dels immigrants residents a Catalunya segons dades de la Fundació Bofill.

Antoni Garrell i Guiu

Cercle per al Coneixement

 Publicat a e-noticies el dia 26 de febrer de 2008.