Ja tots sabem que la crisis actual es diferent a les precedents, ja que aquesta es produeix amb una globalització econòmica molt gran, i amb alts graus d’independència, però també sabem que la via de solució es aplicar simbiòticament mesures conjunturals enfocades a garantir les cobertures socials i a la vegada a ajudar a les empreses en el seu dia a dia per potenciar la generació d’ocupació i reactivar la confiança, i politiques estructurals encaminades a fomentar que les empreses assoleixin un alt valor de competitivitat  potenciant la capacitat d’innovació, i la capacitat d’extreure productivitat a les infraestructures tecnològiques, dos aspectes que van molt lligats a la capacitat d’us dels coneixements requerits, en definitiva de la formació en actituds i aptituds de les persones.

Però entre les mesures conjunturals a aplicar, hom no pot oblidar als autònoms, i les  …… 

El paper dels mitjans de comunicació és clau en aquets procés per trencar el cicle viciós en que ens trobem, ja que sols accentua els problemes i la intranquil·litat, evitant recuperar l’indispensable confiança per avançar. Com és impossible avançar decididament cap la solució de la crisis financera sense l’assumpció de compromís pel govern americà, sense que vulgui dir la renuncia a perseguir els responsables de les entitats privades responsables de la mateixa , i la intervenció coordinada dels països mes industrialitzats i amb més pes polític (G8), però també aquells que per diversos raons han progressat significativament en la seva capacita industrial, o tenen una important capacitat financera arrel dels canvis econòmics que s’han produït en els darrers anys, el que podríem dir G8plus, és a dir, a Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia, més la Xina, Brasil, i l’Aràbia Saudí.

Caldrà veure si els mitjans de comunicació són capaços de fugir del sensacionalisme per retornar a l’objectivitat, tot contextualitzant i matisant les informacions, i també quin polític tindrà la capacitat de lideratge per aglutinar l’acció coordinada dels països amb la finalitat de que els interessos globals s’imposin als interessos particular, i també si Europa podrà assumir el paper que li pertoca; però de ben segur ara la consciencia global és més amplia i els interessos entrecreuats també, per aquest motiu hi ha més motius per la confiança que per la desesperança i de segur cap raó pel pànic.

La crisis financera que afecta arreu, tanca una nova etapa i obra un altra que si bé esta plena d’incerteses, també ho esta d’oportunitats per aquelles que prenen decisions i assumeixin riscos. Una nova etapa que s’ha d’escriure, però en la que tenen avantatgés els que disposen d’un teixit productiu ampli, configurat per empreses que saben adaptar-se ràpidament a la nova situació, empreses de volum petit o mitja, altament especialitzades, que treballen cooperant i en xarxa, que exporten els seus productes, i que disposen d’una bona i professional gestió. Tot un conjunt de fets que caracteritzen a una part important del teixit productiu català. Les debilitats en certs moments ara poden esdevenir palanques per les noves fortaleses, cal considerar-ho i potenciar-les, facilitant-les-hi l’accés als recursos financers, ajustant les cotitzacions a la seguretat social, ajudant-les a la contractació de llicenciats i doctors, a ser més productives, en conseqüència a ser més competitives. Hi ha raons objectius per afrontar amb seguretat el futur, és hora d’ajudar decididament a les Pymes, i en especial a la pyme industrial, sabedors que a fent-ho no sols s’ajuda a mínbar la crisis i disminuir l’atur, sinó també a potenciar les exportacions, a  convertir els avenços tècnics i científics en PIB i a vertebrar el nou model que ha de permetre afrontar els reptes a 5 o 10 anys.

Antoni Garrell i Guiu

29 de septembre 2008

Serveixi com exemple la noticia de fa uns dies que explicava que els oncòlegs Baselga i Tabernero, del Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, conjuntament amb investigadors americans, havien identificat el gen causant del 50% dels tumors de colon, falta un llarg recorregut per poder ser aplicat el descobriment als humans, però el camí esta dibuixant. O també la noticia que científics de casa nostra crearen el mirall mes perfecte mai fabricat, basant-se en una capa de silici d’espessor inferior a una dècima de mil•límetre, un avens que permetrà desenvolupar nous microscopis de possibilitats encara inimaginables, el nom amb que és coneix el projecte ja és prou revelador: microscopi d’àtoms. I encara un tercer exemple, aquest conegut a finals d’agots, em refereixo al dispositiu ReWalk creat per l’empresa israelí Argo Medical Technologies, un exoesquelet electrònic que permet a persones paraplègiques caminar i superar obstacles, un producte que ha gaudi. dels avenços en robòtica dels quals a casa nostra en temin també bons exemples, un d’ells és el projecte Urus dirigit pel Dr. Sanfeliu del IRI, encaminat a dissenyar i construir robots per ajudar a les persones en la seva mobilitat urbana.

Avenços científics i tecnològics que han d’anar acompanyats dels instruments per convertí aquest avens en progrés social i econòmic, i pel que es requerit persones formades tot incrementant els treballadors que desenvolupen la seva activitat en el camp de la ciència i la tecnologia; i en aquest aspecte tampoc es pot passar per alt que segons ha indicat aquets setembre l’Eurostat, l’Agencia de Estadístiques de la Unió Europea, Espanya, conjuntament amb Luxemburg, són els països que el període 2001-2006 més ha crescut el nombre de treballadors en ciència y tecnologia, un creixement mig anual del 6,1%, el doble de la mitjana de la UE, que es situà en un 3%. Sens dubte un fet que perpetrà incrementar la capacitat innovadora i la productivitat de la nostra economia, dos assignatures pendents des de fa temps i que representen un greu problema en el context d’economia globalitzada i mercats oberts, ja que no és pot oblidar que addicionalment als baixos nivells de productivitat, l’indicador de innovació tecnològica del 2007 elaborat per Comissió Europea situa a Espanya amb un nivell d’innovació baix-moderat proper als països menys innovadors

Aquest tipus de noticies són el garant del progrés, però per impregnar-les a la societat caldria impulsar un triple canvi. El primer un canvi cultural encaminar a valoritzar la tasca tecno-cientifica amb la finalitat que aquesta ocupi un lloc destacat i es consideri una activitat estratègica a cuidar i prioritzar. El segon és saber distingir entre innovació i creativitat, ja que si aquesta és condició necessària no és suficient, la suficiència l’atorga el coneixement que permet passar de la idea al producte, conseqüentment es requereix de persones formades i amb les actituds associades, valoritzar la formació de tots els treballadors i en especial la dels creatius, dotant-los del rigor metodològic per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitats. El tercer, també cultural, s’hauria de focalitzar a la comunicat científica per facilitar el sorgiment de spin-off encaminades a comercialitzar els resultats del seus treballs, tot acceptant que la rendibilització de l’esforç és la clau pel seu propi reconeixement i progrés. Cal entendre que és tant important generar coneixement com patentar-lo, un fet que obliga al treball simbiòtic de la comunitat científica, les empreses, i els sistema de finançament; tot disposant de mecanismes que facilitin que la transferència dels resultats de la recerca publica a la iniciativa privada.

Certament estem en temps de crisis, però hi ha suficients evidencies per l’esperança i l’assumpció de rics, cal dons explicar-ho i fugint del catastrofisme explicar i divulgar les bones noticies amb el mateix èmfasis i transparència que aquelles que certifiquen la dificultat del moment, sols així es canvien les tendències i la voluntat de vertebrar el futur s’accelera.

Antoni Garrell i Guiu
21 de septembre de 2008.

Publicat al diari e-notices.cat; i al Cercle per la Coneixement www.cperc.net

Quant la competitivitat industrial, evidenciada clarament en períodes difícils ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-la com un repte urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot assegurar la participació en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen la rendibilitat, les inversions en recerca, desenvolupament, innovació, les infraestructures requerides i el progrés social.

La competitivitat és la clau del progrés, conseqüentment cal crear els entorns per fer-la possible. Una competitivitat en la que conflueixen el subsistema educatiu; el sistema de recerca e innovació; les infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer, sense oblidar que cal entendre i assumir, tot implantant els canvis requerits, els paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; quelcom que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per ser altament productiu, a perseguir la qualitat, a identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser flexibles, a utilitzar la informació, a tenir una organització disposada a les innovacions, i a saber cooperar per poder competir arreu.

Cal dons un model de desenvolupament basat en empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència es necessari una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual que requereix solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en l’organització i la productivitat.

Efectivament, els aspectes financers són importants tant per afrontar l’expansió internacional com quan disminueix el ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i d’afrontar el futur disposin dels recursos requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat d’afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat.

Per afrontar el problema de la balança comercial cal acompanyar a les empreses mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna. Polítiques adreçades a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, i aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a les empreses que poden generar futur.

Si be les condicions d’entorn són fonamentals, hom no pot ignorar que sols es garanteix la competitivitat fonamentada en alta productivitat, bon nivell d’innovació i d’internacionalització, si l’empresa assumeix la importància del recurs humà, la necessitat de les aliances, el funcionament sincrònic amb els mercats, i implanta una gestió compromesa i participativa.

Estem en temps difícils, però és molt el que es pot fer per minimitzar els impactes i sortint enfortits, però la clau és apostar pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb els mercats.

Antoni Garrell i Guiu

2 de septembre de 2008

Publicat al Cercle per al Coneixement - Barcelona Breakfast el 2 de septembre de 2008, accés al article clic aqui; Una versió reduida es publixa al diari e-noticies amb el titol: Competitivitat i inflació Industrial

Les diverses declaracions dels líders politics catalans i en especial del cap de l’oposició, les paraules del president Montilla i l’inequívoca actuació del Conseller Castells alimentaven l’esperança de que, aquest cop si, la unitat d’acció de les forces politiques catalanes acabarien doblegant la intransigència centralista i es faria realitat que Catalunya tingues els recursos requerits, uns recursos que són nostres, per afrontar la complexa situació econòmica. Però veus ací que el Sr. Saura s’ha dedicat a trencar la unitat d’acció, a permetre, desprès del treball del Diputat Herrera, a que el president Zapatero no acudis al Parlament, tot acceptant la multilateralitat de la negociació i a treure força a la tasca dels seus companys de govern que tenen la responsabilitat de negociar el finançament.

El Conseller Saura potser es sentirà ara més important i satisfet, pot dir que ha tret un compromís de finançament a tres mesos i ha rebaixat crispació a la negociació; el PSOE també pensarà que ha guanyat al no evidenciar la seva solitud en el ‘Parlamento Español’, tot evitant el president Zapatero donar la cara amb una més que difícil compareixença; però nosaltres els ciutadans veiem com el temps pasa i les solucions no arriben en tenir un govern mancat de recursos per la sangria que representa l’aportació excessiva a l’Estat. Potser el Conseller Saura ha guanyat, ell sabrà, i de ben segur el PSOE , però nosaltres novament hem perdut.

Hem perdut al demorar la disponibilitat dels recursos indispensables per avançar; uns recursos imprescindibles per conquerir el futur com indicava, fa uns dies, l’Enric Canela, president del Cercle per al Coneixement Barcelona Breakfast, en un article en el que recordava que el govern espanyol no fa els deures correctament per entomar els problemes i a la vegada abordar amb rigor la problemàtica de la competitivitat empresarial, tot indicant en el mateix article, que “és urgent incrementar la qualitat del capital humà a través profundes reformes educatives, introduir més meritocràcia en l’ocupació, fomentar la innovació sense confondre-la amb despesa en R D, flexibilitzar les ments dels joves perquè tinguin més mobilitat sectorialment i siguin menys buròcrates i més emprenedors, i seguir reduint els enervants obstacles burocràtics“, tot un conjunt d’accions requerides, bona part d’elles competència de l’Estat però també amb capacitat d’intervenció del govern català. Però per fer-ho fan falta precisament la totalitat de les competències previstes i els recursos que es neguen a retornar-nos. Aquest és el problema real, la manca de recursos per afrontar el futur i una negociació, ben plantejada pel Conseller Castells, que és bombardejada per un membre important del tripartit.

Certament,és hora de passar a l’acció, de recordar que és el poble qui te la sobirania que els politics administren al rebre la confiança en les eleccions; és hora de que els partits amb clar accent català i els politics que no tenen altre interès que Catalunya sentint l’escalf del poble amb un sols cric, el cric que diu Ja n’hi ha prou!, un cric que hauria de ressonar per tot Catalunya el proper 11 de setembre.

Antoni Garrell i Guiu
Cercle per al Coneixement

20 d’Agost de 2008

Article publicat el dia 22 d¡agost al diari digital e-noticies

Un moviment que aplega a tots els pobles -sense discriminació d’ètnies, cultures o llengües-, amb l’ideal comú d’esforç i pau per avançar plegats cap l’esdevenidor, tot apartant les diferències i fugint de les discrepàncies. Un somni en un món que, desterrant les confrontacions armades, fes permanent la suspensió temporal de les guerres que acordaren 800 anys abans de Crist el rei que governava Olimpia i els seus enemics per facilitar el desenvolupament d’activitats esportives, un acord que possibilitava el cessament per uns dies de les hostilitats, treva olímpica, i desenvolupar les competicions esportives. Uns jocs, una treva, que es celebraven cada quatre anys a Olìmpia amb la primera lluna plena posterior al solstici d’estiu del hemisferi nord.

Malauradament des de 1896 en què el baró de Coubertin amb el lema “mens sana in corpore sano” endegava novament les competicions, les treves olímpiques difícilment s’ha respectat, i els jocs olímpics no són més que un miratge en un món convuls ple de conflictes que, menysvalorant la vida humana, no fan més que defensar els interessos d’uns amb la raó de la força. Ni suspensió temporal de conflictes ni cap rubor en començar-ne de nous sembrant destrucció i mort, com ha succeït a Georgià, on les forces russes responen a la violenta l’agressió georgiana sobre Osetia del Sud, una part del seu propi territori que  funcionava autònomament mercès a les forces russes d’interposició, no han dubtat en atacar amb contundència desmesurada bombardejant Geòrgia primer i envaint-la desprès per evidenciar la seva capacitat i determinació. Una confrontació que posa en evidencia la feblesa de la Unió Europea  per evitar una guerra i la seva dependència energètica que li condiciona les actuacions. Es que algú pot imaginar-se que passaria avui en dia si el russos tanquessin el subministrament de gas a la Unió?.

Evidentment la dependència energètica és un escull, però també ho és la falta de coincidència dels diferents Estats de la Unió, i la manca d’una sola veu en política exterior, en conseqüència la incapacitat Europea per assumir el rol que li pertoca en el mon, un rol que no es pot limitar a restaurar els que altres destrossen imposant la raó de les armes en contrapunt a la força de la raó. El món necessita l’esperit de concòrdia, de progrés i pau que va inspirar als fundadors de la Unió animats per desterrar la barbàrie viscuda en les dos guerres mundials.

Manca de coherència i força per evitar un conflicte anunciat desprès de la inacabada guerra del 1991-92 quan Osetia del Sud i Abjazia es declaraven independents de Geòrgia, si be ningú ha reconegut la seva independència, i la reiterada oposició Russa a la sol·licitud de Geòrgia d’entrar a l’OTAN, un fet que Rússia no admet tant pel que representaria quant a bases militars com de pèrdua de influencia en un territori d’importància estratègica pel transport energètic. Conseqüentment, el fi d’hostilitats, aconseguit per la UE representada pel president Sarkozy, es sols una treva en la lluita per l’hegemonia d’un territori estratègic per occident però irrenunciable per Rússia  i el preludi de nous enfrontaments.

Si el conflicte Georgià ha evidenciat les mancances Europees, també s’ha evidenciat, un cop més, la inoperativitat del Consell de Seguretat de l’ONU, i altres organitzacions supranacionals. El món ha canviat i les estructures que varen servir-nos per superar les problemàtiques derivades de la segona guerra mundial ara són inadequades i no permeten frenar la barbàrie ni garantir el desenvolupament humà en un entorn de cooperació lleial fugin de les armes i la destrucció, caldria dons assumir-ho i treballar per dissenyar e implantar-ne de noves.

Amb l’esclat de la guerra molts podran dir que ‘Un mon, un somni’ s’ha fet miques abans de començar, que les Olimpíades no són més que un aparador i un gran negoci gracies al patrocini, al que representa quant a projecció del país amfitrió i als drets de televisió. Un negoci i una despesa immensa en un món ple de misèria, -algunes fons indiquen que el cost de l’Olimpíada de Pequín pot assolir els 26.000 milions d’euros-, però els que ho afirmen es neguen a somniar i en conseqüència a acceptar que sols imaginant amb valentia es podrà redefinir el món i guanyar la seguretat en justícia i pau, fent-ho  fonamentant la interrelació  que els humans ja buscaven, fa quasi 3000 anys, a Olimpia i que hem de seguir buscant encara que la tasca sembli impossible.

Antoni Garrell i Guiu 
13 d’agost de 2008

Aquest article es publicà a diari electronic e-noticies el dia 13 d’agost de 2008

Conseqüentment era inevitable que desprès de parlar-nos del significatiu canvi del rol de les empreses i dels empresaris i la necessitat han d’adaptar-se als canvis del govern i els sindicats en un context de “devaluació del poder dels estats que no poden resistir la pressió de la globalització i les seves exigències politiques, econòmiques i socials, movent-se des de la lleialtat institucional amb transparència per empatitzar i atraure el ciutadà”, en Ramón Jáuregui afrontes, en el debat posterior amb els membres del Cercle per al Coneixement, les problemàtiques del model de finançament de l’Estat i del finançament que es proposava a l’Estatut en redacció. En aquest context Jáuregui afirmà, tot esforçant-se en parlar des del seu rol en el si dels òrgans de govern del PSOE i persona propera al president Rodriguez Zapatero “ que no es podia estendre el concert econòmic d’Euskadi i Navarra a la resta d’Espanya perquè la hisenda estatal s’enfonsaria”, i va afegir, tot acotant a la baixa els límits del finançament dels percentatges que es debatien i molt allunyats als que s’aprovaren en el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, que “el problema català per guanyar autonomia és financer però s’ha de contextualitzar en les necessitats generals de l’Estat i el model associat” .

Cal reconèixer que el debat fou respectuós però no amb un cert grau de tensió, de fet un soci va marxar a mig debat, arrel de la claredat de l’exposició i la immobilitat evidenciades; al acabar el sopar varem coincidir molts associats que ja sabien la crònica final escrita des del PSOE a Madrid, i que el desenvolupament de la societat del coneixement i la transformació del nostre model econòmic perillava. Molts ens varem sorprendre positivament pel vot favorable del PSC-PSOE en l’Estatut del 30 de setembre tot recordant la frase ‘aprobaré lo que salga del Parlamento Catalán”, malauradament els fets evidenciaren la certesa de les Paraules del Sr. Jáuregui, i ara a pesar dels dos anys  (-el proper dia 9 d’agost es compleixen dos anys de l’entrada en vigor de l’Estatut-) que es disposava per assolir un acord en l’aplicació del finançament autonòmic, el temps s’ha exhaurit i es torna a la negociació a la baixa, volen aplicar una segona retallada, aquesta al marge del que la llei estableix, una retallada que al igual que al 2005 va acompanya de tensió i declaracions des d’autonomies, en les que el seu PIB esta molt condicionat per les subvencions, que s’atreveixin dir que “ no estamos dispuestos a asumir, como es garantizar sólo la financiación para los servicios fundamentales y no para el resto“, amb aquestes actituds difícilment Catalunya gaudirà del finançament requerit, a pesar del coratge del Conseller Castell i la unanimitat de les forces Catalanes en reclamar el finançament requerit per Catalunya de forma estable i permanent en el temps.

El 9 d’agost no hi haurà acord sobre el finançament, tos els indicadors ho evidencies, la pregunta és que cal fer, ja que aquells aspectes basics per desenvolupar el nostre País segueixen pendents, en refereixo als que incorporava el document que fou presentat en seu parlamentaria a totes les forces politiques, Es pot accedir al document a la web del cercle , en el que s’explicitava la necessitat de Possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social; Que cal facilitar l’aparició de noves iniciatives en àmbits emergents capdavanters; i en la necessitat de projectar Catalunya amb força a tot el món assumint capacitat de presència i actuació global i internacional, esdevenint pol d’atracció (desenvolupant capacitat d’atracció) de recursos humans i econòmics, nacionals i multinacionals.

La resposta al que cal fer, no pot ser altra que continuar reclamant, exigint el que es necessari i just pel país, amb independència de la resolució del tribunal constitucional, una reclamació que no ha d’excloure cap via ni cap sector social, es hora de demanar la compareixença del president del Govern al Congreso, del president Montilla al Parlament, de recolzar al govern, però també fer sentir la nostra veu com a ciudatans als mitjans i al carrer reclamant el compliment de la llei a no admetre cap reducció del model e finançament de l’Estatut ni a que es limiti autogovern, a que es respecti el nostre desenvolupament que no es sols nostre es de les properes generacions.

Parlar i negociar si, però amb data límit ja que els fets i el futur no espera, i fer-ho disposat a també a plantar-nos a dir prou i abonar, si fos requerit, els nostres impostos al govern Català perquè sigui ell qui els transfereixi mentre l’acord arribi i el compliment de la llei una realitat. Unes actuacions efectuades des de la convicció que sense recursos el futur es retalla i l’avens cap la societat del coneixement s’esfuma.

Antoni Garrell i Guiu

 Pubicat a la web del Cercle el 6 d’agost de 2008. Accés al Cercle aquí.

Esperar que el temporal escampi no sol esser la millor solució, especialment quan les reserves s’esfumen i la capacitat de generar-ne es redueixen. Assumir que no és pot fer res ja que els problemes són aliens, és una falsedat, ja que la nostra economia té i tenia seriosos problemes de productivitat, una inflació alta, baixos nivells de innovació, manca de suport a la industria i als emprenedors, un sistema educatiu inadequat, insuficient recolzament a la recerca, i un mercat laboral rígid. Una sèrie de problemes que limiten la capacitat competitiva de les empreses i que sumats a la manca de recursos financers a nivell internacional, al augment dels preus de les matèries primeres de l’energia i els aliments, posen a l’actual situació en estat d’emergència, el que hauria d’obligar a un pacte d’Estat entre el govern, l’oposició, i els agents econòmics i socials. 

Amb aquesta convicció, cal esperar el 14 d’agost i està atent al que es decideix en el Consell de Ministres extraordinari per veure, si d’una vegada per totes es reconeix la situació i s’actua en conseqüència; una actuació que requereix un pacte per afrontar la crisi, capgirar la situació i frenar l’atur, un atur que creix desmesuradament, 600.000 persones més que fa un any, i que castiga en especial a les franges de població més febles i més subjectes als cicles econòmics per la seva poca qualificació i formació, aquest és un aspecte diferencial en l’actual crisi, i no es pot oblidar que requereix una especial atenció ja que, més allà de l’actual conjuntura el model econòmic de futur, no pot basar-se en el creixement especulatiu fonamentat en la construcció i el consum arrelat en el endeutament exagerant de les famílies; un model productiu que te que caracteritzar-se per ser intensiu en coneixement i pel qual cal preparar la població per evitar la seva exclusió del mercat laboral.

És temps, per tant, d’un pacte que assumeixi que es hora d’intervenir, i actuar en tres eixos basics, en la línia del que han fet en altres indrets en situacions similars: ajudar a les empreses disminuint les dificultats per accedir als recursos financers arribant on el sistema financer no arriba o arbitrant politiques per fer-ho, tot emprant a la vegada la capacitat pressupostaria de l’Estat per esperonar i reorientar els mercats; el segon una decidida aposta per la formació de capital humà, redoblant esforços en la formació bàsica i continuada; i en tercer lloc una decidida aposta per la industria i els serveis d’alt valor, garantint la continuïtat del sistema de recerca cap el sistema productiu, per fer-ho cal posar els mecanismes per observar els resultats dels equips d’ R D i i completar els processos fins posar les patents a mans del sistema productiu.

Tres eixos d’actuació que requereixen de politiques especifiques, les quals, sense oblidar les de protecció social, haurien d’esser prioritzades, i a la vegada comptar amb la complicitat de tots els ciutadans, uns ciutadans que hem d’entomar la situació i tot exigint les mesures de forma decidida i ferma, hem de oblidar el cofoisme de ‘l’Estat protector’ i posar-nos a treballar amb una actitud positiva i participativa que augmenti la productivitat i la competitivitat.

Antoni Garrell Guiu

5  d’agost de 2008

Article publicat e-noticies:   Accés al article

El dijous 24 de juliol es celebrà els 35 anys de la fundació del BCD, una celebració que mirà al passat per reconèixer el camí recorregut, però que fonamentalment va posar èmfasis en els plans del futur encaminats a fomentar el valor estratègic del disseny i treballar activament en  crear un clúster de disseny que esdevingui referent mundial i sigui una peça cabdal per assolir la innovació.  

Els qui des de fa molt de temps venim defensant i explicant que la via de la innovació, -com a procés per assolir nous productes i serveis, i optimitzar els processos productius per assolir altes cotes de competitivitat i generació de valor- fonamenta en la triada Ciència, Tecnologia i Disseny varia de forma significativa el desenvolupament i significació del treball, i assenyala la pèrdua de l’hegemonia d’altres paràmetres que caracteritzaven èpoques pretèrites, constatem la importància creixent del disseny, com element que aporta valor diferencial, entès com ‘seducció de la forma i riquesa en contingut’, conjuntament a la capacitat d’evitar l’exclusió per motius culturals, formatius o de gènere.

En aquest context determinant del disseny és fonamenta l’opinió, cada cop més acceptada, que el disseny ja no és sols un valor estètic, tot al contrari: és bàsicament un valor estratègic per les empreses i organitzacions més avançades, a la vegada que per als col·lectius humans esdevé l’eina bàsica per fer possible la sostenibilidad, que no és més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no és comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les properes generacions. Quelcom que obliga tant a la minimització del impacte ambiental dels productes, com a l’òptima utilització dels mateixos. En aquesta línia esdevé fonamental entendre que caldria ultrapassar els ajustos centrats en la minimització del impacte ambiental de les indústries, i el procés i reciclatge dels residus, tot assumint que la major part del malbaratament es produeix en el seu us i aquí el disseny és la novament la clau.

Amb interdependència del reconegut valor del disseny en tot producte, cal reconèixer  que el disseny és una qüestió que va més enllà de l’estètica  també en els serveis i en el si de la societat del coneixement i en els entorns sintètics del ciberespai. Al ciberespai –una pàgina web, la seu electrònica d’una organització  o empresa,  un sistema de missatgeria electrònica, un sistema d’aprenentatge digital o una xarxa de teletreball-, en tan que espai completament artificial, la qüestió del disseny passa a ser un aspecte de primer ordre. La forma en què imaginem i produïm un ciberespai per a ser usat, determinarà en última instància qui hi pot accedir, qui se’n pot beneficiar, qui l’aprofitarà i fins a quin punt serà un espai d’inclusió o exclusió social.

La funció i la necessitat del disseny en general, entès fonamentalment con a tercer component del procés d’innovació i l’element que harmonitza el desenvolupament d’avui i el del demà, sorgeix amb força renovada quan es te que competir en els mercats globals i en els períodes de crisi on els equilibris prestacions-cost juga un paper determinant per mantenir-se en el mercat o sucumbir a les dificultats. De tal manera que molts som els que creiem que el disseny, que ha estat capaç d’esdevenir l’eix vertebrador de la inclusió dels avenços científics i tecnològics en els productes, serveis, i processos; esdevé ara la pedra angular per afrontar la multiproblemàtica actual. Una problemàtica sols abordable amb un procés sistemàtic, continuat i rigorós d’innovació, desenvolupat per equips plurals i heterogenis, que assumeixin amb plenitud el potencial quant simbiòticament es gestiona l’avenç científic, el desenvolupament tecnològic i el disseny.

La forma en què imaginem i construïm les ‘coses’ per a ser usades, és una tasca d’enorme responsabilitat i el disseny té i tindrà una importància cabdal que es tradueix en el model econòmic que tindrem i de societat que viurem, de com ho fem es derivarà construir una societat equilibrada social i ecològicament, o tot el contrari.

Assumida la importància determinant del disseny, un aspecte prou conegut i assumit a la ciutat de Sabadell, -no em va la seva industria ha tingut la capacitat de superar les dificultats que han sorgint en el transcurs del temps a l‘incorporar el disseny com un element simbiòtic del seu propi treball-,  de ben segur que tots ens alegrem de la iniciativa del BCD, i estem disposats a col·laborar-hi amb generositat, la mateixa generositat i compromís amb la creativitat que va permetre constituir al 1989 la Fundació del Disseny Tèxtil, per iniciativa del Gremi de Fabricants y amb l’adhesió de la majoraria d’institucions sabadellenques, i l’Escola Superior de Disseny ESDi, primera institució que crear els estudis universitaris de disseny a l’Estat espanyol.  Una col·laboració requerida en favor del disseny i del que és mes important de les empreses en general i de les industries en particular,  ja que sols generant riquesa es podrà garantir el desenvolupament social.

Antoni Garrell

juliol 2008 

Aquest article fou publicat simultàniament a la web de l’ESDI, i una versió del mateix mes reduïda al diari electrònic e-noticies

De ben segur que la publicació de les balances fiscals aportarà a mig termini aspectes molt positius, però ara cal vigilar que la seva publicació, -dos dies abans de el Ministre Pedro Solbes expliques la seva “decebedora insuficient i preocupant” proposta del nou model de finançament que serà analitzada el proper dia 22 en el Consell de Política Fiscal i Financera-, no dificulti encara més l’aplicació estricta del que diu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment i que sembla que alguns vulguin incomplir.

És precisament en el compliment de l‘Estatut en el que cal posar màxima exigència, tot recolzant plenament la tasca del Conseller Castell, ja que complir l’Estatut és complir la llei, i com afirmà un bon amic el divendres passat mentre llegíem en el diari les declaracions sobre les negociacions amb Madrid i el compliment de la data del 9 d’agost, “el complir la llei és un deure indefugible, tant pels administrats com pels administradors”, tot afegint desprès d’uns instant de silenci, “complir l’Estatut obliga a que la Generalitat rebi el 50% del IRPF i del Iva, el 58% dels impostos especials, el que representa aproximadament el 51% de tots els impostos que paguem des de Catalunya, sense oblidar que cal exigir que es compleixi que l’Estat en els propers anys inverteixi en infraestructures una xifra equivalent a l’aportació del Catalunya al PIB, aproximadament el 18,5%”.

No complir la llei no és actuar democràticament i un menyspreu a la decisió lliure dels catalans, cal dons utilitzar tos els mecanismes legals per garantir el seu estricte compliment sense cap demora, centrant la negociació en  aquells aspectes instrumentals associats al igual que els canvis en els mecanismes de solidaritat per fer-los més justos. Una negociació amb complexitat afegida per la crisis creixent que vivim, i que no pot ser un punt i final, sols un pas més per obrir una nova porta que ens permeti als catalans poder desplegar tot el potencial que la manca de recursos frena, tenim com objectiu l’Estatut que va esser aprovat el 30 de setembre del 2005 pel Parlament de Catalunya.

I en aquesta línia de exigir el compliment de l’estatut, cal reconèixer que les paraules del president Montilla d’aquesta tarda no ha estat decebedores, tot al contrari, la seva claredat no ha deixat cap lloc a dubte sobre la necessitat de complir l’Estatut, al igual que es esperançador les declaracions dels líders politics catalans que evidencien la voluntat de sumar i esdevenir una sola veu.

Antoni Garrell i Guiu

Publicat a e-noticies.cat el 20 de juliol de 2003, clic aqui.