Una sentencia que provoca indignació, ja que vol amagar la realitat de la nació catalana. Catalunya no és un invent sorgit de la restauració democràtica ni del pacte constitucional del 79, com ho són alguna de les ‘comunidades autonomas’ que sorgiren per descafeïnar o amagar les nacionalitats històriques existents en l’Estat espanyol. Un Estat que s’allunya del federalisme, que podria aplegar-nos, i alimenta d’independentisme que ara creix més per l’ofensa, la incomprensió i l’espoli, que per conviccions culturals o arrels històriques.

Avui per avui, els ciutadans de Catalunya majoritàriament no són independentistes, molts es poden sentir còmodes en una nació sense Estat sempre que es disposi d’un elevat grau d’autogovern; ara bé, també cal reconèixer que l’opció d’Estat propi és la desitjada per un 21,5% dels catalans, 8,5 punts percentuals més que fa 5 anys, i puixant . Aquesta realitat no amaga que si la nació catalana no cap en la Constitució, sols hi ha dos alternatives: modificar-la i progressar en el federalisme, o caminar cap a la independència sumant voluntats per assolir la amplia majoria requerida, ja que baixar el cap i renunciar al dret de decidir, és quelcom inadmissible per coherència amb llegat històric del que som dipositaris, i les convencions democràtiques en què es sustenta la convivència i la vertebració del futur, el politics no poden ignorar-ho i menys desprès de la manifestació del dissabte passat, han de prendré bona nota de la voluntat expressada i assumir-ho, de no fer-ho no ens representaran.

La manifestació del dia 10 a Barcelona no pot ésser tractada com un fet conjuntural, com foc d’encenalls, el seu lema: Som una Nació, nosaltres decidim, ha d’estar present i obliga a obrir un nou període que haurà d’ésser fundacional, entès com aquell en què es senten les bases del futur i s’estableixen les regles d’interacció. Un període que requereix identificar les fortaleses i debilitats, en què estableixen fites i sumen voluntats. Un període en què hi ha simultaneïtat entre la definició del futur, i la gestió del present sorgit de l’Estatut mutilat.

Un període llarg, en què el no es poden ignorar els condicionats del teixit social català, ni els associats a la resta de l’Estat, ni tampoc els propis de la vertebració europea. Per tant, caldrà facilitar canvis d’actituds internes, i disposar de capacitat i voluntat contrastada per a pressionar i condicionar el govern de l’Estat espanyol, sense aquesta capacitat les dificultats s’incrementaran i l’avenç cap l’autogovern esdevindrà un camí democràticament impossible.

Estem a pocs mesos de que els Catalans ens pronunciem novament, aquets cop en les urnes, per escollir el nou Parlament, conseqüentment els nostres governants. Uns mesos de campanya electoral que no haurien d’endarrerir l’assumpció de compromís en aquets nou període que cal iniciar quant abans, sense menystenir la greu crisi econòmica i la manca de recursos que complica encara més les actuacions i altera les prioritats. Fora desitjable que aquest mesos fossin els mínims possibles, i que el moment en que els Catalans ens pronunciem ho fem massivament, d’acord tant a les propostes i posicionaments de cada opció política, com en la seva capacitat de lideratge i credibilitat. Una decisió en la que haurem de posar indefugiblement Catalunya al mig del anàlisis de les diverses opcions, per encertar el camí en aqueta cruïlla historia que vivim.

Antoni Garrell i Guiu
13 de juliol de 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 15 de juliol de 2010

Cap sorpresa, però si la constatació de que els fonaments de la democràcia han estat vulnerats. En democràcia la voluntat sobirana resideix en el poble quan s’expressa pels canals de participació i d’acord a les lleis. Aquest va esser el cas del referèndum per el Estatut, conseqüentment la única sentencia possible, i admissible, era la que respectes la totalitat del seu contingut. Qualsevol altra solució sols pot entendres com la manifestació de que certes persones es consideren  superiors i que volen reescriure l’historia. i negar els fets que ens caracteritza com a col·lectiu humà amb unes arrels, historia, cultura i llengua pròpia.

Una sentencia que complau tant el PSOE, en paraules d’avui del president Rodriguez Zapatero: “Conseguido Objetivo”, com al PP que va presentar el recurs al Constitucional (sense oblidar que encara hi ha d’altres): Dos partits que els fets han evidenciat que, amb diferents arguments i tarannàs, buscaven el mateix “frenar assolir majors cotes d’autogovern a Catalunya”, per aquesta raó la composició del Tribunal Constitucional, amb membres sorgits de pactes politics i alguns d’ells amb mandats exhaurits, ja els hi anava bé.

Una complaença directament proporcional al increment de la desafectació del ciutadans catalans amb els seus representants, i també d’indiferència amb un govern que ens diu que sols s’han anul·lat un petit nombre d’articles. Precisament aquells que són el moll del os, ja que sense oblidar que es declara inconstitucional que la solidaritat es pugui limitar a qui la rep faci un esforç  similar, cal recordar que es toquen articles que fan referència als trets diferencials de la nostra nació, al declarar-se  inconstitucional que el català sigui la llengua d’ús preferent a les Administracions catalanes.

És miri com es miri, a la difícil situació econòmica que vivim, amb clares repercussions en el futur que omple d’angoixa a moltes persones, s’afegeix una sentencia que és una bufetada a l’exercí democràtic dels ciutadans, uns ciutadans que observen la manca de determinació i full de ruta del govern davant d’aquesta solució. Si abans era necessari recuperar la confiança i posar tota la nostra potencialitat a treballar pel futur, ara és urgent, i cal retornar quan abans la veu al poble, no per convocar manifestacions, sinó per expressar-nos a les urnes. i amb llibertat atorgar la confiança al qui amb determinació, i entenent el missatge del Constitucional, guií la nau col·lectiva cap la llum de l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de Juliol de 2010.

Publicat a e-noticies.car, accés

L’anunci de la pujada de l’Iva, amb tota probabilitat, ha originat els increments d’activitat del primer semestre mercès al increment del consum privat al avançar-se la compra d’aquelles béns que les famílies requeriran, unes dades que juntament amb els ajustaments aprovats pel govern en les darreres setmanes expliquen les darreres previsions de FUNCAS relatives a què en el tercer i el quart trimestre el PIB tornarà a creixements negatius. De tal manera pel 2010 es preveu una reducció del 0,7%. Un decreixement del PIB comporta la no generació d’ocupació, conseqüentment més tensió i desesperança pels ciutadans, un atur que el mateix informa preveu que continuarà creixent el proper any, tancant-se el 2009 amb un 19,9% i arribant al 20% en el proper. Un creixement de l’atur que actua com una espiral perversa dificultant enormement iniciar la senda d’un creixement vigorós i generar ocupació, una dificultat afegida a l’alt nivell d’endeutament privat, amb de centenars de milers de milions d’euros immobilitzats en construccions inacabades o sense ús, i amb el govern obligat a reduir el dèficit que, a pesar de les mesures de reducció que s’apliquen amb el decreixement dels salaris públics, en 2013 el deute governamental arribarà al 78%, pràcticament duplicant el que es tenia abans d’iniciar-se la crisi financera, una crisi financera que encara no ha finalitzat, amb el què el crèdit a les iniciatives empresarials segueix amb serioses restriccions.

Cal dons trencar l’espiral negativa, i sense oblidar les necessàries polítiques de foment a l’emprenedoria com un element clau per generar les empreses que crearan l’ocupació del demà, treballar en tres vies: activar les polítiques de generació d’ocupació; incrementar el capital dels recursos humans en atur simultàniament amb facilitar la millora del coneixements dels treballadors en actiu; i evitar que el desànim i la depressió arrelin entre els milions d’aturats i les persones que indirectament ho sofreixen.

Per aquets motius era necessària una reforma laboral i actuacions en les polítiques d’acompanyament als aturats. Una reforma aprovada, pel Congreso de los Diputados, el passat dimarts que no sembla suficients per reduir l’atur tot incentivant la generació ocupació, ni va acompanyada de les actuacions requerides per afrontar el dèficit d’ocupabilitat del nostre capital humà aturat, ni d’accions que permetin recuperar la confiança i autoestima. Una reforma necessària però insuficient ja que tampoc solucionarà, a curt termini, ni els problemes de les empreses ni dels assalariats i conseqüentment el de la nostra economia.

Cal aconseguir per un igual que es recuperi la dinàmica de generació d’ocupació estable, com les relatives a facilitar la mobilitat dels treballadors i possibilitar a les empreses d’adaptar-se als canvis i conjuntures econòmiques tot incrementant la productivitat. Un marc laboral ajustant a les problemàtiques especifiques per superar una crisis que es prolongarà, i a la vegada adaptat a les exigències del nou model econòmic cap al que cal caminar, i que no és altre que l’associat a l’economia del coneixement. Una economia amb canvis permanents, mercats altament competitius i que requereix de persones formades i preparades per afrontar els reptes dels nous coneixements. Realitats que hem d’assumir ja que sols d’aquesta manera tornarem a créixer i generarem els recursos suficients per mantenir el cap més difícil estat del benestar.

Per aquest motiu cal entendre que el que es va aprovar el passat dimarts sols hauria de ser sols el primer pas, als diputats els hi queda un llarg camí de treball i valentia per fugir de la demagògia, tot reconeixent que sols tractant el problema en la seva globalitat ens en sortirem.

Antoni Garrell
23 de juny 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 24 de juliol de 2010

Un progrés tècnic-científic que està disponible, gairebé de la mateixa manera, per a totes les persones formades, amb accés a les xarxes d’intercanvi de saber i aquelles empreses amb talent, capacitat i voluntat d’accedir als mercats globals. L’única diferència entre organitzacions resideix en la capacitat de comprendre les seves potencialitats i fer-lo servir en el procés continu de disseny i innovació. És en aquest context, on el capital humà de les organitzacions es converteix en l’element fonamental i on sorgeix la necessitat del disseny i, consegüentment, de dissenyadors. Dissenyadors sens dubte especialitzats, però també dissenyadors disposats a treballar amb coneixements i equips heterogenis, preparats per actuar amb un alt nivell d’autonomia i compromís, i capacitats per abordar projectes cada vegada més complexos o aplicacions integrals de disseny en els entorns de marca i comunicació. Projectes que requereixen una eficient gestió tant del saber i recursos usats, com del procés de disseny, considerant la totalitat de les disciplines que intervenen, de tal manera que interactuant entre elles aconsegueixen els grans èxits així com complir les expectatives.

Per tant el desenvolupament social i econòmic, i la requerida competitivitat dels productes i serveis oferts per les organitzacions, exigeix dissenyadors que siguin no només innovadors, creatius i que dominin els mètodes associats al disseny, sinó també que siguin capaços de treballar en equip, i lleials en l’assumpció de la requerida iniciativa i el compromís, persones amb voluntat de ser pioneres en l’exploració de noves idees i oportunitats, obertes als nous mètodes d’interacció; constants i metòdiques en la recerca de la millor idea i solució; i molt especialment amb capacitat per a organitzar i gestionar projectes complexos, assumint la responsabilitat de la interacció i el lideratge.

Un perfil professional que és conegut com dissenyador multidisciplinari i que sorgeix, conseqüentment, del fet d’assumir en plenitud la complexitat existent i el potencial dels avenços tècnics, científics i canvis sociològics, aspectes que obliguen a que la millor solució busqui un enfocament multidimensional que no delimiti i redueixi les possibles solucions.

Disposar d’aquesta tipologia de dissenyadors exigeix una formació en disseny, un perfil professional, que s’allunya de la híper especialització que caracteritza “als que saben molt bé el seu mínim racó de l’univers, però ignoren tota la resta“, utilitzant paraules d’Ortega i Gasset. Persones la formació de les quals no perd la unitat del saber i es possibilita la compressió del tot, obrint-se les oportunitats de l’especialització en el transcurs de la carrera professional. Uns professionals que, en incorporar-se a les empreses, permeten assolir la necessària coherència entre els requeriments de propòsit general i els específics de tot producte, i implantar i aplicar les eines de gestió del disseny que augmenten la productivitat a optimitzar les relacions entre el client i els professionals que concreten els requisits, aporten les idees i implementen la solució.
Dissenyadors multidisciplinaris que actuen com a catalitzadors de la creativitat i gestors del projecte, de l’equip i del procés de disseny, facilitant al mateix temps la presa de decisions, reduint els costos i assegurant la coherència entre les diverses fases del projecte.

Un perfil de dissenyador que requereix una formació estètica, creativa i projectual, amb un bon nivell de gestió de les múltiples disciplines que convergeixen en la tasca comú que configura el projecte multidisciplinari. Per això la seva formació ha de buscar l’equilibri entre 3 blocs. El primer inclou els coneixements de les diverses disciplines del disseny, com ara interiorisme, comunicació visual, gràfic, interactivitat, Web, audiovisual i multimèdia, producte, tèxtil i indumentària, etc., El segon els coneixements associats als conceptes i eines de gestió de projectes i del disseny en el context del sistema empresa en què s’executen, el tercer correspon al coneixement dels models d’organització, direcció i gestió d’equips humans heterogenis en els que interactuen especialistes en disseny i d’altres disciplines. Un conjunt de coneixements que ha d’aportar el nivell òptim de formació per a prendre en consideració la totalitat dels requisits tècnics, socials, culturals i econòmics, i conseqüentment definir les característiques del producte des d’una perspectiva visual, formal, tecnològica, d’ús, constructiva, diferencial,… garantint l’equilibri entre tots ells per complir el propòsit últim o funció.

Es pot sintetitzar indicant que el disseny multidisciplinari, desenvolupat per professionals altament creatius i amb dots de gestió i lideratge, té per missió facilitar la interacció de disciplines diverses amb la finalitat d’aconseguir l’excel·lència al llarg de la vida útil de tot producte o servei; cuidant a més d’assolir l’eficiència i eficàcia en la gestió del procés i els recursos humans que hi intervenen. Una professió clau gràcies a la seva formació transversal, d’acord amb la demanda associada a l’economia del coneixement, i a la necessària evolució permanent d’acord amb les exigències socials, a les possibilitats derivades dels avenços del saber.

Antoni Garrell i Guiu
Març de 2008

Publicat a articles ESDI, el dia 22/6/2010

Amb un diàleg social que no troba el punt d’acord, a pesar de què l’atur sobrepassa el 4,5 milions d’aturats, amb les reiteres advertències  d’organismes internacionals sobre la greu situació de l’economia de l’Estat, -la darrera l’efectuà aquesta mateixa setmana el Banc Mundial, a traves del seu director de tendències macroeconòmiques que, al presentar l’informe Perspectives Econòmiques Mundials 2010 afirmà: “Crec que la situació en Espanya és molt greu i l’atur extremadament alt“, tot afegint, “probablement les darreres mesures del govern reduiran el risc d’empitjorament”-, i amb actuacions imposades per tercers, no es podia esperar altra cosa que el nou increment del percentatge de ciutadans que estem convençuts que la situació econòmica és dolenta, un 42,6%, o molt dolenta, un 33,5%, i que quasi 1 de cada 3 espanyols cregui que les coses empitjoraran en el proper 2011. Tota una sèrie de dades que dibuixen un escenari de manca de confiança en el model econòmic i les polítiques i actuacions adoptades per l’Administració. Preocupació que cal enquadrar-la en el fet de què el 41,5% dels enquestats indiquen que l’atur els afecta de prop, i que el 37,8% perceben dificultats econòmiques en el dia a dia; percentatge coherent amb què uns 1,2 milions de llars, un 7,5% del total, tenen tots els seus membres sense feina.

Certament les dades que dia a dia es coneixen, i les notícies publicades,  no criden al optimisme, i aquelles que són positives no es divulguen amb igual intensitat. Aquest és un cercle viciós que cal trencar, ja que més enllà de situacions conjunturals que poden ser dramàtiques, hi ha  un problema de confiança que immobilitza; una confiança necessària en un món globalitzat i interdependent, ja que és la clau del desenvolupament col·lectiu i personal. Conseqüentment és imprescindible recuperar-la per assolir que les persones despleguem la nostra capacitat i els ciutadans acceptem efectuar els requerits sacrificis. Per fer-ho, cal creure tant en nosaltres mateixos i les polítiques o actuacions que s’apliquen, com en les persones que tenen la capacitat de prendre-les.

Sense ignorar que el govern no va prendre en consideració, durant mesos, les advertències i recomanacions que diversos organismes i institucions efectuaven, i que és imprescindible canviar els lideratges per obrir nous espais i horitzons, el cert és que en les darreres setmanes ha hagut de canviar de conviccions i els problemes comencen a afrontar-se, encara que tímidament, per millorar l’ecosistema productiu, impulsar l’economia i allunyar el risc d’un col·lapse financer. Són mesures que permetran començar a avançar però que requereixen també no oblidar i impulsar tres línies imprescindibles: millorar el capital humà dels aturats, que comporta una forta i decidida invasió en formació; potenciar les polítiques d’innovació, fonamentes en desenvolupar i aplicar nous coneixements, tot assumint plenament la internacionalització, que vol dir: recuperar la importància i capacitat d’exportar, que obliga a facilitar la incorporació a les empreses de persones altament forçades; i en tercer lloc guanyar el repte de la productivitat en totes i cadascunes de les actuacions, que no és res més que fer més, amb menys esforç, amb menys recursos i evitant la malversació.

Tres mesures que requereixen per un igual recursos i actituds escaients. Per aquest motiu cal gestionar amb seny i determinació, establint prioritats i no menystenir la capacitat regeneradora de la democràcia, involucrant als ciutadans en la presa de decisions col·lectives i en la participació en els afers públics, fugir d’actituds messiàniques i trencar l’endogàmia d’alguns partits polítics. Cal recuperar la confiança del ‘podem’, que permet superar les situacions més complexes al afrontar-les amb entusiasme, esforç i enginy, ja que sols d’aquesta manera conquerirem el nostre propi futur, com es va fer, ara fa 25 anys, amb l’entrada a la Comunitat Europea, o en la dècada passada a l’afrontar les exigències d’implantar l’Euro.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 11 de juny de 2010.

publicat a e-noticies.cat el dia 12 de juny de 2010

Desgraciadament el diàleg social no ha estat a l’alçada que exigia una crisi amb una enorme velocitat destructiva del teixit productiu i llocs de treball, una crisi amb un impacte molt important a Espanya, atès que vivíem per sobre de les nostres capacitats. Una crisi que ens hauria d’obligar asseure’ns i buscar el que ens apropa, tot defugint del que ens separa, per identificar les vies de la requerida cooperació, sabem que tancar-se en postures i actituds intransigents sols porta a la confrontació, sortir de la crisis ens tindria que unir i no separar. El bé col·lectiu obliga.

Amb o sense diàleg social la reforma laboral es inajornable i el govern finalment ho ha assumit, ho va indicar el president Rodríguez Zapatero al iniciar-se la setmana, i avui ho ha explicitat amb claredat, -que cal reconèixer i agrair-, el Ministre de Foment José Blanco, tot mostrant la determinació del govern de tirar-la endavant aquest mes, “costi el que costi”, assumint, ara sí, la responsabilitat, sabent de la dificultat que els sindicats i la patronal arribin a un acord i que serà requerit actuar per decret.

Escoltar les declaracions del Ministre Blanco, parlant públicament amb rigor i claredat, sense amagar la realitat, i els anys de dificultats que afrontem, és quelcom que no es pot passar per alt, i un motiu per confiar en la voluntat de fer-ho,  conseqüentment cal donar suport al govern en aquesta reforma, no posar-li les coses més difícils del que son, ni apel·lar als errors comesos en el passat o els terminis incomplerts. Cal entendre que el govern és troba en una cruïlla en solitari on els sindicats, i per a molts de nosaltres, es quasi impossible acceptar la reforma laboral que voldrien els mercats internacionals.

Una reforma laboral, que no serà probablement la que exigeix els escenaris de l’economia global i del coneixement, però de segur que serà un pas  per fomentar l’ocupació. Una reforma que no hauria de quedar-se sols en disminuir el cost d’adequació de les plantilles, per tal de garantir la seva continuïtat i evitar la destrucció de la totalitat de llocs de treball. Cal que consideri a la vegada els aspectes associats al reforçament del capital humà, garantint que la totalitat de les persones en atur puguin formar-se durant aquest període per poder incrementar la seva ocupabilitat; també que no defugi dels problemes associats a la productivitat i al absentisme, a la possibilitat d’ajustar les franges horàries d’acord a les variacions de la demanda, facilitar la incorporació dels joves preparats a les empreses amb bonificacions importants en la cotització a la seguretat social; incentivar la col·laboració i la continuïtat sistema universitària i de la formació professional amb el sistema productiu facilitant les practiques i la contractació dels recent graduats;  i potenciar la flexibilització dels horaris per conciliar el desenvolupament personal i professional.

Uns canvis de la legislació requerits i pels quals cal esperar que totes i cadascuna de les forces parlamentaries, oblidant la política de la critica per la critica, pensin amb els ciutadans i no amb interessos electorals. Conseqüentment, encara que un percentatge important dels ciutadans hàgim perdut la confiança amb el president del govern, és el moment de recolzar al govern de l’Estat, ja que és recolzar la generació d’ocupació, i aquesta es una exigència indefugible per a tots.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de juny de 2010

Article Publicat a e-noticies.cat

Ahir, si no s’aprovaven les mesures que el govern proposava, els mercats haurien castigat seriosament a Espanya, i cal recordar que el futur no és possible sense el concurs dels mateixos, ni sense el compromís de Xina, avui reafirmat, de  mantenir les seves posicions en el deute Europeu.  Per tal calia que els diputats assumissin un clar compromís amb els ciutadans i amb l’esdevenidor, que fugissin d’interessos partidistes, de polítiques de terra cremada, del “com pitjor millor”, i amb la mirada posada en el compromís i els ciutadans efectuessin un exercici de grandesa moral i compromís social. Una problemàtica que va comprendre Convergència i Unió, i que amb criteri d’Estat va possibilitar, amb la seva abstenció, l’aprovació de les mesures. Un exercici que mereix el nostre reconeixement i agraïment pel compromís que no amaga, tal com varen expressar amb rotunditat i claredat el Sr. Duran Lleida al Congrés i el Sr. Artur Mas a les jornades de Sitges, la manca de confiança que tenim els ciutadans en la capacitat del govern per guiar-nos cap la sortida del laberint en que estem.

Les mesures que s’aprovaren són doloroses, inevitables, arrel de les actuacions efectuades, també insuficients, ja que sols frenen l’endeutament però no senten les bases per a un nou creixement i una aposta decidida per incrementar la capacitat productiva i exportadora de les empreses, i la dotació del capital humà del país.  Mesures que hauran d’anar seguides  de la requerida reforma laboral, que el govern haurà d’afrontar amb urgència  sense recolzament parlamentari i amb mínimes possibilitats de diàleg i consens social. Una reforma que hauria de tenir especial cura en facilitar la contractació dels milers de joves ben preparats i amb il·lusió d’aportar el seu potencial.

En les pròximes setmanes i mesos, ens juguem més que el futur, ens juguem el ser o no ser, viurem moments difícils ja que estem com pujats en un vehicle que es mou per una carretera plena de corbes i amb gel al paviment, per aquesta raó necessitem el millor pilot i els millors professionals en cada lloc, i més que polítics requerim d’estadistes que actuïn amb la mirada posada en l’horitzó. Aquesta és una exigència indefugible que tots hem d’assumir convençuts de la força de la democràcia i del talent i la il·lusió d’un país que sols espera el lideratge requerit per conquerir el futur.

Antoni Garrell i Guiu
28 de maig de 2010

Article publicat a e-noticies.cat

L’Aura Costa, la conductora del programa, inicià la tertúlia que comparteixo amb el periodista i bon amic Joan Brunet, demanant-nos la nostra opinió sobre l’anunci del dimecres del Sr. Rodríguez Zapatero. Recordant l’emprenedor que uns minuts abans havia parlat, vaig explicar que els humans i les organitzacions han de decidir i actuar efectuant coses imprescindibles, ja que de no fer-les la situació esdevé dramàtica e irreversible, és el cas quan hom te una hemorràgia; hi ha també decisions i actuacions necessàries aquelles que de no fer-les el futur es qüestiona, una bona alimentació és un exemple; i finalment hi ha un tercer grup de decisions i actuacions que esdevenen recomanables per afrontar amb èxit l’esdevenidor, estudiar és uns d’elles. Hem d’acceptar que el govern no ha adoptat cap de les reformes estructurals necessàries, ni tan sols ha estat capaç de sumar voluntats amb un enriquidor diàleg social, i com no podia ser d’altra manera el que era recomanable és ara necessari, i el que era necessari és imprescindible.

Retallar la despesa era inajornable, no fer-ho posava en perill el futur del ciudatans de l’Estat espanyol, i també la recuperació europea i de retruc d’altres indrets del món. Qüestionar la necessitat de disminuir dràsticament la despesa és demagògia o ignorància, però cal entendre que aquesta retallada sols ajuda a poder emetre deute al seu venciment, un deute que en les actuals circumstancia esdevé un dels elements basics per establir la confiança dels inversos en el país, en cap cas permet incentivar la generació d’ocupació, incrementar els ingressos i sortir enfortits de la crisi.

Resten pendents les mesures per mirar amb esperança el futur, mesures que a partir d’ara seran més difícils. S’han posat entrebancs al diàleg social, per l’error de com es retalla la despesa al centrar-la, bàsicament, en els funcionaris i jubilats, un fet que evidencia improvisació i canvis no profunds. Una situació que és complica al disminuir les expectatives de creixement; pel més que probable increment d’impostos que s’apropa; i per l’augment de les dificultats d’una reforma laboral que permetí integrar a les empreses la il·lusió i el saber dels joves formats en les universitats i centres de formació professional. Unes mesures que el president del govern no ha volgut prendre abans i que ara, al fer-ho tard, amb preses i parcialment, comporten que perdi la confiança, que genera adhesions, desperta voluntats, i posa en marxa la força regeneradora de les persones al materialitzar-se que “creure es poder”.

Comprovar l’incapacitat d’assumir iniciativa, excepte quan et posen contra les cordes des de fora, treu la legitimitat d’encapçalar tot projecte a qui ho sofreix, el relleu esdevé una obligació indefugible. Salvant les distàncies, la pèrdua de capacitat de lideratge també se la va guanyar el Sr. Adolfo Suárez al 1980, el que comportà que el seu partit el substituís pel Calvo-Sotelo que fou investit president el 25 de febrer de 1981.

Sense oblidar que en democràcia qui té la veu és el poble, el relleu és un instrument democràtic que el PSOE no pot menystenir i que s’ha plantejar sense pauses, ja que en les actuals circumstàncies el president del govern no hauria de seguir. No és el seu futur el que està en joc, el que ens hi juguem és el futur nostre i dels nostres fills.

Cal que la democràcia actuï, no es pot actuar com en països on la manca de la mateixa impedeix el relleu dels dirigents, i desterrar les politiques erràtiques. La via no és altra que l’assenyada proposta d’Artur Mas, “Zapatero està amortitzat, hauria de ser substituït per algú del PSOE, per després donar la paraula als ciutadans“. Uns ciutadans que no volem pactes de despatxos, interpretant les nostre voluntats perquè tot continuï igual.

Sabem de les enormes potencialitats basades amb als joves preparats que té el país, coneixem les capacitats de generar progrés que té la nostra industria a pesar de les dificultats dels darrers dos anys, de les oportunitats que sorgeixen dels centres de recerca, i del poder transformador que té la formació dels aturats. Som ciutadans conscients que hem de fer sacrificis i que som afortunats al viure en democràcia, per axó volem exercir el dret de vot per atorgar la confiança i el lideratge, a Espanya i en el nostre cas a Catalunya, a qui amb valentia, projecte i determinació pugui conduir la nau col·lectiva per aquesta difícil singladura que pot, i ha de finalitzar, amb un món millor, ja que tota crisi està farcida per un igual de riscos i d’oportunitats.

Antoni Garrell i Guiu
16 de maig de 2010.

Una celebració matisada per la critica situació de moltes famílies per l’augment del índex de pobresa en països europeus, un índex que segons Moody’s, encapçala Espanya per el seu dèficit fiscal i la tassa d’atur. Una Unió Europea plena d’incertesa, tant per la manca de recolzament dels qui no acaben de fer una aposta ferma i compromesa amb ella, com pels especuladors financers que, als darrers dies, han atacat l’Euro a l’ombra de la greu crisi grega, els problemes persistent, i no abordats, del model productiu espanyol, i la debilitat de l’economia portuguesa. Una diada que finalitzava amb la mirada esperançada posada en la reunió de ministres a Paris.

Una reunió del Consell de Ministres d’economia i Finances de la Unió Europea, que ens portava, ja en la matinada d’avui dilluns, l’excel·lent noticia de l’acord de creació d’un mecanisme permanent d’estabilització financera que podrà mobilitzar fins 750 mil milions d’euros. Una resolució que sembla que evitarà que la problematica grega arribi a altres països amb economies febles, i que segueixen sense empendre les necesaris reformes estructurals o tenen greus problemes originats pel dèficit o l’atur.

Sens dubte una xifra enorme atès que el deute grec estimat per a final d’aquest any és de 330.000 milions, però que, amb tota probabilitat, pren en consideració el deute de Portugal i les possibles necessitats financeres d’Espanya, països en els que tenien la mirada posada ‘els llops especuladors’, probablement els mateixos que hauran guanyat centenars de milions amb les pujades de les borses europees, (14,43% l’Ibex35, un 10,37% la de Lisboa, un 9,66% el CAC-40 parisenc, un 5,30%  el DAX-30 de Frankfurt). Uns guanys sobre els que tindria que aplicar-se tota la capacitat impositiva de forma concertada, ja que no és legítim ni ètic que, en pocs minuts, les actituds especularies assoleixin aquest tipus de beneficis a esquenes de les pèrdues de molts petits inversors i de l’esforç que, sens lloc a dubte, tindrem que fer els ciutadans per poder sortir de la crisi que s’inicia, de forma silenciosa i quasi imperceptible, al desembre del 2006 amb la fallida del banc Califòrnia Ownit Mortgage Solutions especialitzat en hipoteques de baixa qualitat.

Els 750.000 milions són un sí inequívoc a l’Euro, a la Unió Europea. Un sí que evidencia que junts podem, i a la vegada que cal més agilitat en la pressa de decisions, ja que si l’acció concertada hagués arribat abans, menys foren els recursos requerits i menys els guanys dels especuladors.

Antoni Garrell i Guiu 

(10 de maig de 2010)

El problema en aquests moments ja no és si l’Estatut aprovat al Parlament Català i a les Corts Espanyoles és o no és constitucional, el tema és molt més greu. La sentencia podria modificar l’equilibri de forces i el rol del propi sistema democràtic: el poder legislatiu, l’executiu i el judicial, ja que és del tot inadmissible que ciutadans no elegits democràticament legislin i esdevinguin no sols en interpretadors de la constitucionalitat o no, sinó en els definidors del model d’Estat. Hom respecta les competències del Tribunal Constitucional com a intèrpret suprem de la Constitució d’acord a l’article 161 de la Constitució. Però tot respectant-lo tenim la impressió que s’estan reproduint models dictatorials on hi ha ciutadans de primera, aquelles que estan per damunt de la voluntat popular expressa en les urnes, i de segona, aquells que estan sotmesos al domini dels primers.

Els ciutadans de Catalunya no poden estar permanent esperant la sentencia d’un tribunal que en 4 anys no ha pogut pronunciar-se, bàsicament per les diferències en quant al nombre d’articles a modificar, una sentencia que es miri com es miri, si es compleix el que s’apunta en les informacions sorgides, serà una involució democràtica que no podem ni devem permetre.

La defensa de Catalunya, la defensa de la democràcia, -atenen que al novembre finalitza el mandat de 4 magistrats escollits pel Congrés de Diputats i que hi ha altres quatre que estan en funcions des de desembre de 2007-, exigeix la renovació dels membres del Tribunal Constitucional. És l’hora de la coherència dels nostres representants en els parlaments de Barcelona i de Madrid. És l’hora de la unitat, és l’hora final, la d’anteposar davant de tot els interessos dels ciutadans i les seves decisions. Cal que Catalunya estigui a la ment i a cor i si s’assumeix el compromís.

En aquesta tasca que obliga a la coherència, els parlamentaris del PSC  tenen un paper clau, ja que no poden votar al dictat del PSOE a Madrid i apartar-se a les resolucions del Parlament Català i de la decisió dels ciutadans que els elegiren. De fer-ho, els hi mancarà la coherència i s’esvairà la seva credibilitat.

Els ciutadans volem coherència i lideratge, especialment en períodes difícils  que obliga a sacrificis. No es l’hora de les paraules ni dels gestos, es l’hora dels fets, es l’hora de l’Estatut que aprovàrem en referèndum, cap altre retallat i menys reescrit. Els ciutadans de Catalunya tenim que pronunciar-nos i no amagar-nos, i de ben segur que estarem amatents i no permetrem ni que manqui la coherència, ni que no es compleixi el mandat sorgit de les urnes amb el nostre vot, ja que està en qüestió la nostra dignitat com a ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu
3 de maig de 2010