Antoni Garrell i Guiu

El diumenge finalitzà el  XV congrés de Convergència amb un missatge del seu secretari general, Artur Mas, amb clau de país, cridant a fugir del individualisme per posar Catalunya, i els interessos col·lectius, com eix vertebrador dels projectes i l’esforç per afrontar les amenaces pròpies de les societats avançades que afecten al “sistema productiu, a l’estat del benestar i a la identitat”. Unes paraules plenes del realisme que ha d’impregnar a tot polític i que són bàsiques per activar les energies i mirar més enllà.  Probablement molts dels congressistes  tindran la sensació dels deures fets i traçat el full de ruta, alguns altres posaran la mirada en la successió d’Artur Mas que, coherent amb la necessària limitació de mandats com element de renovació i vitalitat, va  anunciar que era el darrer cop que optava a la secretaria general. Però, molts ciutadans que hem seguit el congrés per la premsa  ens quedem amb  una de les afirmacions del propi Mas: “la diversitat es una riquesa però la dispersió una debilitat”,  ja que són precisament les debilitats les que impedeixen afrontar les dificultats en els moments que són requerides ‘urgents’  actuacions. 

El congrés finalitzà el mateix dia en que El País publicà un sondeig de Metroscopia, en el qual es constata la percepció de molts ciutadans que l’economia espanyola està immersa en una greu crisi, més greu que les precedents, que les coses podent empitjorar i que el govern de l’Estat no sap com afrontar-la, sembla lligat tant per la negació dels fets i els ancoratges a actituds i arguments del passat, com per la manca de coratge per assumir els indispensables riscos que comporta l’acció de govern. Una percepció de manca d’acció i propostes que posen en evidència, no sols les enquestes i els sondejos que es publiquen, sinó també en veure com les organitzacions empresarials i socials, basant-se en les dades, efectuen propostes per minimitzar els impactes de la situació i sortir no debilitats, per no dir enfortits, de la mateixa.

Malauradament  el govern de Madrid sembla està mancat d’idees, atrapat en la inacció pròpia de la incertesa, mentre la situació es degrada a pesar de l’empenta del teixit productiu i el seny dels ciutadans ajustant-se a la nova realitat. Però mentre tots mirem cap a Madrid, no podem oblidar la responsabilitat del nostre govern, que malgrat les seves limitacions no hauria de defugir de la responsabilitat i, tot considerant  la seva manca de competències i recursos, hauria d’assumir el lideratge que la ciutadania reclama, ja que és l’hora de gestionar amb valentia i lideratge. I és en aquest context on la Generalitat hauria d’assumir la seva plena responsabilitat i reclamar que no es continuï perdent el temps.

Aquesta crida a l’acció que demanem els ciutadans va adreçada al Govern per la seva responsabilitat  inherent al mandat democràtic, i també a l’oposició que en aquets casos no sols ha d’actuar com a fiscalitzador de la tasca del executiu, sinó com a revulsiu per trencar  la inacció governamental, tot garantint que el present no empitjori i el futur no es malversi.

Caldria reclamar que, amb independència de la responsabilitat del govern del Sr. Rodríguez Zapatero, el govern català assumeixi lideratge i actuï amb decisió, i en aquesta exigència l’oposició té molt a fer, especialment Convergència com principal partit de l’oposició i que aspira “al ple reconeixement nacional i a la plena i completa sobirania de Catalunya”. Cal actuar des d’una oposició en positiu, però redoblant els esforços per exigir que des de Catalunya es deixi de mirar a Madrid, esperant les solucions que no arriben. Una exigència materialitzada en un seguiment continuat del govern i una acció decidida de propostes al govern per forçar, tot facilitant, la seva acció.

En definitiva, encara que l’estiu truca a la porta, i les vacances estiguin guanyades, és hora de seguir treballant, els ciutadans, el govern i la oposició,  ja que el demà no espera i el camí es llarg i complex, però està a l’abast dels qui tenen voluntat d’assolir-lo, i aquest és el cas dels que hem fet de Catalunya la nostra casa, i que volem ‘un país estimat per la gent de dins i respectat pels de fora”. 

Antoni Garrell i Guiu

14 de juliol 2008

Publicat a e-noticies.cat el dia 14 de juliol

Pocs dubten que la situació actual és extremadament complexa i s’escapa a les capacitats dels governs de les nacionalitats i regions que configuren l’Estat, i a la vegada que el govern d’Espanya, amagat darrera d’eufemismes,  no l’afronta amb la decisió requerida, una realitat que s’evidencia amb el sistemàtic empitjorament  dels indicadors  econòmics que han assolit  valors que ja no es recordàvem. Les dades del mes de juny són extremadament dolentes i els eufemismes no fan més que generar confusió i desencís, tot alimentant el procés d’inacció quant hom té la percepció que no hi ha projecte de futur ni lideratge per fer-lo  possible. Lideratge i generació de confiança, són els dos elements indispensables  per fer aflorar i  canalitzar l’energia humana que és capaç de superar les dificultats, ja que sense aquest binomi tota fita és inassolible encara que es disposin de les capacitats per assolir-la.

Es vulgui reconèixer o no, estem en  una situació d’excepcionalitat en la que el model de desenvolupament ha tocat sostre i les transformacions a desenvolupar són complexes, i requereixen l’esforç conjunt renunciant a l’autocomplaença, reconeixent la situació i posant en marxa els ajustos estructurals que són prou coneguts. És en aquestes circumstancies, quan la democràcia té que desplegar totes les seves eines: el govern establint i executant les accions per minimitzar el impacte i posar les bases per superar-la amb el mínim temps, tot buscant, i facilitant un l’ampli consens polític i social per afrontar la situació. La oposició exercint la seva tasca de control i exigència enèrgica,  des de la lleialtat al país i als ciutadans, de tal manera que sense renunciar a fer possible l’alternança col·labori en la definició i l’aplicació de les solucions amb criteris de ‘pacte d’estat’; finalment  els ciutadans cal que despleguem les nostres capacitats sabedors que les subvencions tenen data de caducitat, i que sols amb l’esforç constant i l’assumpció de risc i compromís les dificultats es superen.

Malauradament el president Zapatero no afronta la realitat al negar la major, ho constatarem de nou al escoltar-lo el passat dimecres en el Parlament Espanyol al afirmar que ell no veu “estancament prolongat en el temps  ni possibilitats de recessió“, ho reafirmava a pesar que tots els grups parlamentaris afirmessis el contrari tot reclamant actuacions i tendint la ma. L’actitud de l’oposició fou l’aspecte més destacable de la sessió parlamentaria del dimecres dia 2, i en especial la constatació del ‘nou  PP’, dissenyat per Rajoy  fugint del immobilisme demanat per Aznar, explicitat amb la imatge de María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría, la numero dos i tres del partit; un PP que sembla apostar pel diàleg,  la moderació i els pactes, un fet que normalitza la vida democràtica i que ens obliga a fugir de prejudicis i confiar en la importància de que la novetat actuí com a font de vialitat en especial en la situació actual.

Amb el diagnosi comú de la oposició i la ma estesa al govern, el seny i la voluntat de d’acords i pactes que es desprenen  de les manifestacions de les organitzacions empresarials i els sindicats, el govern tindrà que reconèixer la crisis, i oblidant els eufemismes,  afrontar els problemes facilitant els canvis i emprant la capacitat i les potencialitats dels país; conseqüentment  és millor que ho faci quant abans ja que el superàvit s’esfuma i cal posar-se mans a l’obra.

En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència asimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat  que evidencien de la necessitats d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada.  

En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès els fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciencia col·lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que te ha d’agilitzar la pressa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica.

En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat que augmentar l’eficàcia de a política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions trasnfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residencia, puguin demanar a la Comissió que actuí, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat per els 27 estats.

El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i al alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en les marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi.

La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escolli aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels pas¡sos més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció del ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l’autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i el increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum al octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionen si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat.

No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votarem, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentaria per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al si de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans.

Sabedors del probable No d’Irlandes, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el mon. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gracies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus quant aquest trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renuncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar en aquets macro espai d’Europeu de justícia llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persona democràtiques i compromeses, vertebrada a traves dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunya, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen  amb el talent, la industria, la creativitat i la innovació, i de forma solidaria amb el mon; un nom que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del si a Europa, que és un si al progrés i no al proteccionisme excloent.

Antoni Garrell Guiu
15 de juny de 2008

Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

A partir d’aquets dissabte 7 de juny Barack Obama pot ja mirar el 4 de novembre i concentrar-se en l’últim tram de la cursa electorat als Estats Units, competint amb el republicà John McCain. La renuncia de Hillary Clinton ha posat fi a una dura lluita en la que, amb la participació de quasi 35 milions de persones, la democràcia americana ha evidenciat novament la seva capacitat renovadora, no es pot oblidar que al iniciar-se el procés d’elecció del candidat el 3 de gener amb el “caucus” d’Iowa, la Sra. Clinton, a pesar d’ésser dona, era la favorita del partit i començava amb una clara avantatge sobre els seus rivals, les opcions d’Obana eren poques en aquest “viatge que ens portarà a un nou i millor futur pel nostre país” en paraules del propi candidat. La nominació del candidat demòcrata no és la única sorpresa aportada per les primàries, també ho fou la denominació del república John McCain imposant-se a la resta d’aspirants amb més recolzaments en l’estructura del partit.

La potencialitat regeneradora del sistema americà ens fa pensar en els models de funcionament dels partits democràtics europeus i la manca d’il·lusió col·lectiva que en certs moments sembla omplir la vida política a casa nostra, oblidant que la constitució espanyola indica que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, una afirmació que sembla incerta en la mesura que els ciutadans tenen poca capacitat d’incidència en posar nom i cognoms a qui ha d’encapçalar el govern, o qui ha d’estar o no estar en el Parlament més enllà del lloc que ocupi en les llistes electorals. No em refereixo sols als fet de les llistes tancades, o obertes, o a la capacitat de treure i posar governs, també a poder decidir les prioritats i programes, ates que guanyar-se la confiança del grup majoritari dels ciutadans no vol dir governar, ja que per fer-ho, cal la majoria del Parlament, el que comporta la configuració d’un programa de govern que no és el votat pels ciutadans, sinó el sorgit dels interessos per accedir el poder sumant escons.

Certament el sistema electoral no permet massa joc als ciutadans, i la pròpia estructura dels partits politics no facilita la participació dels ciutadans i sovint dels seus militants. Els processos renovadors, aquells que són capaços de mobilitzar a la ciutadania, el que permeten assumir ‘Nosaltres si podem’, no són habituals a casa nostra, una mobilització especialment requerida sempre, i especialment en moments de dificultats, per afrontar les necessàries transformacions estructurals que permetin mirar el futur amb seguretat sense condicionats conjunturals.

Acceptant la capacitat renovadora dels congressos dels partits, on les sorpreses també és poden produir i s’han produït, el que s’evidencia és la força de renovació i d’oxigenació de les primàries, o aquelles altres incitatives en les que els partits faciliten la participació oberta i plural. En aquesta línia a Catalunya tenim dos iniciatives, que poden ajudar-nos en aquest procés de recuperació de la participació en la vertebració de futur. El primer és el que s’ha culminat aquest dissabte amb les primàries, o més precisament eleccions directes, d’Esquerra Republicana que han evidenciat la capacitat mobilitzadora quant es dona veu plena a la militància, el 71% de participació ho evidencia, un exercici democràtic ple i valent que ha de permetre al tàndem Puigcercós-Ridao dirigir el partit amb la clara legitimització que els atorga el 38% dels vots, sols cal esperar que tot el partit assumeixi el resultat sorgit del exercí democràtic i es centri plenament en la missió encomanda als partits politics, tot aportant el seu gra de sorra a la vertebració d’un nou models electoral que faciliti la participació activa dels ciutadans.

La segona iniciativa d’obertura i integració és la Casa Gran del Catalanisme impulsada per l’Artur Mas, una iniciativa que ha de permetre la participació amplia de molt ciutadans, amb independència de la seva ideologia, abordant els problemes sense condicionats o equilibris de poders, de ben segur és una iniciativa que pot fer vibrar els ressorts creatius i l’empenta i compromís de molts.

Com deia al inici ara s’inicia la recta final a les presidencials americanes, en els propers mesos la campanya s’endurirà i la condició d’heroi de guerra i defensor dels drets dels presoners del senador McCain es confrontarà amb la d’afroamericà amb arrels musulmanes d’Obana, però de ben segur que, amb independència del resultat final, el crit del yes we can, juntament amb els valors associats obren expectatives de futur en aquells país, i arreu del mon, tot fent-nos dir “si, nosaltres també podem”, en un moment que més que mai la definició de projectes de futur i la canalització d’esforços conjunts són imprescindibles.

 Antoni Garrell i Guiu

Barcelona 7 de juny de 2008. 

Publicat al diari electronic e-notices el dia 10 de juny de 2008, 
link al diari

Rellegint les noticies de la setmana, aquelles que no ocupen espais molt destacats, vaig veure que s’havien atorgat els premis Kavli de l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, dotats amb un milió d’euros i  que tenen per finalitat reconèixer els avenços en les ciències bàsiques, o en camps de recerca tan importants i nous com la nanotecnologia, la biomedicina,  la neurociència,  l’astrofísica, sense oblidar la resta de camps científic. Uns premis que evidencien la importància del coneixement pel progrés econòmic i social dels països. La importància del coneixement per guanyar el futur és quelcom assumit per gran part de la població, i inclús a Espanya on el reconeixement científic sovint no es èxplicit, i el model econòmic no es caracteritzat per aquells aspectes propis de l’economia del coneixement, també es disposa dels premis Fronteres del Coneixement, atorgats per la Fundació  BBVA amb una dotació propera als 400 mil euros, que tenen per finalitat reconèixer i incentivar la recerca i la innovació, o els premis  Mango en el camp de la  moda per fomentar el sorgiment i recolzament al joves dissenyadors.

Aquestes iniciatives em portaren a recordar les conseqüències d’un model econòmic que, si bé ha permès importants creixements i creació d’ocupació en els ultimes anys, al sorgir les dificultats ens ha situat amb un increment notable del atur, una reducció dràstica del creixement i una inflació interanual camí del 5%. Ja no sabem si estem sols a l’inici d’una greu crisis d’abast encara indefinible, o solament en un període de desacceleració de curta durada si ens atenem el que diu el govern de l’Estat, sols cal recordar el que deia la setmana passada el Ministre Solbes tot insistint que era “molt exagerat” parlar de que l’economia espanyola està en crisis, pero reconeixent que es preveu que l’Estat no tingui superàvit fins al 2011. Ara bé, si ens atenem a que el ministre s’ha equivocat en totes les estimacions efectuades des de la tardor passada, i la insuficiència de les mesures preses fins ara al negar la gravetat de la situació,  molts ciutadans creiem que l’horitzó esta ple de serioses dificultats.

La percepció, per part de la ciutadania, de que estem en una crisis econòmica significativa queda evidenciat en  els índexs del mes d’abril elaborats pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, on s’indica que en opinió d’un 43% de la població catalana la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, 20 punts per sobre d’un any abans.  Unes percepcions arrelades en l’elevat preu de l’energia, el creixement dels preus de les matèries primeres i els aliments basics, i la convicció de que l’alt preu del petroli ha vingut per quedar-se.

En aquesta situació, soc dels qui creuen que no per més parlar-ne s’avança en la seva resolució, i que per difícil que sigui, és superable amb l’esforç i l’empenta de cadascun de nosaltres, però el que es cert és que l’esforç hauria d’anar acompanyat d’aquelles mesures que faciliten les iniciatives i  no posant més dificultats a les existents, i aquí els partits polítics tenen una clara responsabilitat ja estiguin governant o a la oposició, ja que sols el binomi govern oposició pot garantir el funcionament democràtic i l’afrontament de les dificultats. Tot reconeixent la insuficiència de les iniciatives de l’administració, que sembla amagar el cap per no acceptar la realitat,  cal preguntar-se on és l’oposició, i si és legítim que es centrin bàsicament en els seus problemes interns, reals o potencials, en lloc d’exercir el paper que els hi pertoca.

Cal recordar que en política l’oposició ha d’actuar per garantir que el govern assumeixi la seva responsabilitat, fiscalitzant,  denunciant i proposant mesures en front dels problemes directes o indirectes que les accions o omissions del govern comporten. És cert que la responsabilitat no és sols de l’oposició, també ho és de la ciutadania i de les organitzacions socials, però en una democràcia representativa el paper del partits politics és indefugible, tal com indica la Constitució “ els partits politics expressen el pluralisme polític, configuren la manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per la participació política”. És dons  requerit que aquest instrument bàsic no desapareix-hi per conjuntures o eleccions internes, i exerceixin el seu paper quant a  detectar els problemes i proposar solucions, actuant com intermediaris entre els ciutadans i el govern, controlant i exigint l’acció executiva i legislativa requerida. En definitiva, cal que els partits compleixin amb el mandat rebut de les urnes tant per l’acció del govern com de l’oposició.

Antoni Garrell i Guiu
1 de juny de 2008

Mentre en la Unió Europea es debat la política comuna dels 27 enfront a la problemàtica associada als més de 12 milions de persones indocumentades que viuen a Europa, sense descartar la possibilitat de l’expulsió, i a la vegada s’estudia endurir la reglamentació sobre la  immigració il·legal, Itàlia s’anticipà anunciant tot un conjunt de mesures que converteixen la immigració il·legal en delicte. Unes decisions que, ignorant  el rerefons que inciten als humans a emigrar, criminalitzà la immigració i poden incrementar la xenofòbia, el racisme i la violència cultural, tot dificultant el debat rigorós sobre les actuacions més escaients per afrontar una realitat que divideix profundament als ciutadans ja que en ell es barregen simultàniament aspectes associats a la seguritat, a la identitat, a l’economia o a la viabilitat de les prestacions socials.
 
Que la problemàtica de la immigració en general, i la il·legal en particular,  preocupa  als ciutadans és un fet com s’evidencia en les diverses enquestes que periòdicament es publiquen; ara bé, el que resulta alarmant és el sorgiment de missatges que insinuen que en les arrels d’alguns dels problemes més sagnats esta bàsicament la immigració, i que justifica que el 58 per 100 dels italians recolzi  la decisió del seu govern, entenent que la mesura servirà per dissuadir als sense papers a entrar a Itàlia, i a la vegada incentivarà la seva fugida caps altres indrets, un fet que pot ésser cert si es mantenen les asimetries en la Unió. Però el recolzament d’aquest tipus d’actuacions no és un patrimoni a Itàlia, al Regne Unit, França o Alemanya ja hi ha legalització al respecte, i a Espanya segons alguns sondejos  electrònics efectuats, arrel de les mesures del govern de Berlusconi, indiquen que el 86% dels espanyols comparteixen la idea de que la immigració il·legal és un delicte. Unes percepcions que no sols afecten a Europa, molts ciutadans d’un país tan multicultural com els Estats Unit consideren la immigració il·legal un seriós problema que no s’afronta amb rigor, i estimen necessari posar més control als processos per atorgar la residencia permanent, o que alguns congressistes hagin defensat que la immigració il·legal es consideri com un crim al igual que les persones que els acullin o ajudin.
 
Certament, tot país té uns recursos limitats, un fet evidenciat amb més força en períodes de desacceleració  i crisis econòmica, conseqüentment regular la immigració és quelcom estrictament necessari tant per evitar la creació de marginació i guetos, com per allunyar els riscos de  confrontacions socials i d’involució quant a llibertats de la ma de salvadors emparats en populisme i demagògia, com. La responsabilitat dels governants en aquest àmbit és quelcom indefugible, al igual que la necessitat de politiques clares, però en cap cas es pot oblidar, que les polítiques reprensives si no van acompanyades de vies de futur no eliminen la misèria que condueix a la desesperació, les tensions i la confrontació.
 
Al analitzar la problemàtica de la immigració no es pot ignorar els drames que hi ha darrera de tot immigrant, tampoc el que la immigració ha aportat a Europa, ni la sangria humana que és pels països d’origen, en especial quan aquells que arriben amb bons nivells de formació, ni tampoc es pot oblidar que sols facilitant el desenvolupament d’aquells països, la immigració es podrà reconduir per les vies de la requerida legalitat i les exigències d’un desenvolupament sostenible tant dels països origen com els de destí.
 
La decisió Italiana, ens ha de fer reflexionar sobre com afrontar el problema, entenent que cap país de la Unió pot resoldre isoladament el problema, i essent requerides mesures conjuntes els legisladors no poden caure en els paranys creixents contra la immigració, ni ignorar que sols facilitant el desenvolupament harmònic i sostenible de tots els països el futur és possible. Cal establir deures i drets per a tots, sense exclusions, mirant l’horitzó sense caure en els paranys del curt termini, i sense oblidar l’esperit de generositat respecte, tolerància, i visió de futur que anima als fundadors de la Unió Europea.
 
La problemàtica derivada de la immigració es un  repte que afronta tot Europa i que obliga a debat i regulació, i que no pot caure en la política dels fets consumats que ha imposat Itàlia. Un debat que Catalunya hauria d’estar molt amatent, sense mirar cap un altre costat com si no anés amb nosaltres, ja que Catalunya és una de les regions europees amb els índexs més alts d’il·legals, gairebé un 30 per cent dels immigrants residents a Catalunya segons dades de la Fundació Bofill.

Antoni Garrell i Guiu

Cercle per al Coneixement

 Publicat a e-noticies el dia 26 de febrer de 2008.

Encara que era una crònica anunciada, cada dia que passa hi ha més indicis que la crisis econòmica serà molt més important que el que es podia intuir, i que avui per avui encara és difícil dibuixar els seus límits i impactes. Ja ningú no dubte de que es requerit actuar amb rapidesa, determinació i valentia, fugint tant del fatalisme com de la resignació per la magnitud i la globalitat del problema, per aquest motiu tots esperaven el pla que el nou Govern de l’Estat aprovaria en el primer consell de ministres, un pla de govern que tindria que afrontar dos fets, el primer que els temps politics son extremadament lents, en contrapunt a la rapidesa dels econòmics; i el segon que la crisis a Espanya és més complexa que en altres llocs, ja que en ella coincideixen tres crisi simultàniament, una d’abast mundial, la financera, i dos d’abast més local: la immobiliària i la de la competitivitat del nostre model econòmic, tres crisis en una que es realimenten augmentant la complexitat i l’exigència d’actuar amb coratge i encert. 

Malauradament el pla presentat pel ministre Solbes és clarament insuficient, i no afronta amb determinació la complexitat actual. Presentar un pla que, segons indica el propi ministre, sols frenarà en 2 o 3 dècimes la caiguda del creixement és no assumir la responsabilitat i actuar com en l’anterior legislatura on no s’abordaren els problemes estructurals i s’actuà des de la comoditat d’estar instal·lat en un cicle alcista a pesar dels continuats avisos quant a la problemàtica del nostre model econòmic excessivament basat en el consum, la construcció i el turisme, i els primers indicies de canvi de cicle de finals del 2006 i la aproblemàtica de les subprime de l’estiu passat.

 Si bé els 10.000 milions d’euros dedicats al Pla de xoc, quasi la meitat del superàvit, podem semblar una xifra significativa, no podem oblidar que més de la meitat van adreçat a complir la promesa electoral del president Rodríguez Zapatero de retornar 400 euros a cada contribuent, uns diners que poden ajudar a disminuir l’efecte del encariment dels preus i el cost de les hipoteques, són sols uns 4.000 milions nous per afrontar la nova situació. La pròpia xifra evidencia la seva insuficiència i que el fre al decents del creixement no sigui significatiu atenent que, en millor dels casos, el descens respecte l’any anterior pot ser d’un punt i mig, o de 2 punts si es complissin les previsions del FMI.

Probablement, si ens atenem a la coneguda prudència del Ministre Solbes, aquesta mesura és la que cabia esperar, però la seva clara insuficiència posa un seriós dubte sobre la capitat del Govern per afrontar aqueta triple crisis: financera, immobiliària i de competitivitat, el que obliga no sols a assumir cadascú de nosaltres un renovat compromís, sinó també a exigir del govern catalana la seva responsabilitat, i com a tal recolzar-lo perquè afronti amb terminació les negociacions sobre el finançament, ja que ara més que mai els recursos són estrictament necessaris i les politiques urgents.

 Antoni Garrell i Guiu
Cercle per al Coneixement

Aquest article es publica simultàniament al diari electrònic e-noticies, accés al article

La democràcia sense transparència no es democràcia plena,  ja que es genera desconfiança i es perd la capacitat de liderar y gestionar situacions complexes, aquest es un aspecte que no podem ignorar en especial quan els fets porten a que els ciutadans es preguntin si els governants estan situats en la mentirà planificada o en la incompetència basada en la ignorància o la incapacitat, m’explicaré amb un parell d’exemples: A partir de les eleccions hem anat coneixent una sèrie d’informacions  preocupants, alguns fets, reconeguts pels propis actors, com és el cas del Conseller Francesc Baltasar reconeixent que havia faltat a la transparència i a la veritat quant a la captació d’aigua de la capçalera del Segre pel  subministrament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, tot impedint el debat, a pesar de que estava en joc el be col·lectiu, un segon exemple s’arrela en les noticies sobre l’abast de la crisis o desacceleració econòmica que ha estat sistemàticament minimitzada des de el govern de l’Estat. Unes noticies que en poques setmanes han incrementant la durada prevista inicialment pel govern de mig any a més de 24 mesos, i han retallat les perspectives del creixement econòmic espanyol fins el 1,8%, el que comportaria,  si es complís aquesta xifra, donada a conèixer el passat dia 9 pel Fons Monetari Internacional, baixar dos punts en un any conseqüentment l’incrementar sensiblement l’atur en especial en aquelles activitats de poc valor afegit. Una xifra que era una crònica anunciada en un mon globalitzat i altament interdependent si considerem que a finals de gener el FMI ja va retallar novament les previsions de creixement  pel 2008 situant-les en el  4,1%, 8 dècimes menys que al 2007, desprès que a la tardor ja les hagués rebaixant del 5,2% al  4,4%, tot  indicant que la disminució del creixement  encara podria aguditzar-se sense descartar que entres en recessió. Uns baixos creixements que estan en línia amb les darreres dades de diversos centres d’anàlisis espanyols, que situaven al creixement rondant el 2%. 

Els que crèiem en la capacitat de la majoria de les persones que tenen responsabilitats en les administracions, no ens queda més remei que creure que s’està aplicant una sistemàtica política de informar “gota a gota”, negant les evidencies o faltant a la veritat, emparant-se en evitar el alarmisme  com si vivíssim isolats sense capacitat d’accés a la informació d’arreu o no fossin reals els problemes econòmics de moltes famílies amb dificultats a fi de més i que constaten com els seus habitatges baixen de preu mentre s’encareix el cost de l’hipoteca. Sigui com sigui, hom te la impressió que el problema rau en voler  dissimular les incapacitats d’aplicar les politiques que la situació requereix i que han d’esser més contundents que les enunciades. Una situació que no pot ignorar que  l’euro oscil·la prop de 1,60 dòlars, complicant les exportacions de les nostres industries cap la zona dolar, i que  el petroli  esta en el camí dels 109 dòlars per barril.

 Un horitzó ple de núvols, que tot acceptant que la disminució del creixement a Espanya te raons externes,- el creixement previst pel 2008 per la zona euro és del 1,3%-, vinculades a la crisis financera internacional, l’augment del preu de l’anergia, i dels aliments per la demanda dels biocombustibles, no hauria d’amagar l’existència de raons intrínseques al nostre model econòmic amb absència de competència real en diversos sectors, baix nivell de productivitat, excessiva regulació, i un creixement excessivament basat en l’endeutament, el consum i en una activitat immobiliària insostenible amb uns preus inflats i un mercat sobrevalorat. En definitiva en un  model econòmic allunyat del que exigeix l’economia del coneixement: una forta industria amb capacitat d’aprofitar les avantatges de la globalització i la multilocalització, i en una  aposta col·lectiva  pel coneixement, els emprenedors,  la productivitat i la innovació capaç de convertir en creixement l’avens tècnic i científic. Un model econòmic que pugui garantir el progrés, i a la vegada disminuir els problemes crònics de la inflació i la desocupació.  

Tot un conjunt de realitats, que podem continuar ignorant-les,  com si no anéssim amb nosaltres, o afrontant-les decididament, fugint de la mentirà o la mitja veritat, cal aplicar més el potencial derivat del que som  i el que tenim per abordar els desafiaments, sabedors que sols en situacions de dificultats la fortalesa humana i l’enginy aflora, i que la nostra historia esta plena d’exemples que ho certifiquen, en especial quan el nostre país tenia els drets ultralimitats.  

Soc dels plenament convençuts que no hi ha raó per la desesperança o el desànim, malgrat les incògnites que obra el nou govern al que cal donar un marge de temps, que per difícils que siguin els camins hi ha solucions i  estem millor que mai per superar les dificultats, les dades ho evidencien i no acceptar-ho és faltar la veritat, però per fer-ho requerim capacitat de lideratge i projectes esperonadors d’esforços i sumadors de voluntats col·lectives. Necessitem en definitiva, projectes, determinació i desterrar les mentires, la hipocresia, la mediocritat i afrontar els problemes com adults, sabent que els problemes no esperen i altres van al davant.   

Antoni Garrell i Guiu

Aquest article fou public a e-noticies el 13 d’abril de 2008, accès article a  versió d’e-notices

Hi ha moments en que les circumstancies evidencien on hi ha la capacitat de decisió real, i fins quant la realitat és un altra a la teòrica capacitat de decisió i autogovern, ara ens trobem en un d’aquests moments, i totes les mirades es concentren a Madrid, no sols pel que dirà o deixarà de dir el dimarts el president Rodriguez Zapatero, i fins quant es percebrà la influencia dels 25 escons del PSC i la decisiva aportació catalana a la seva victòria electoral, encara que poc cal esperar atès les declaracions i exigències  dels barons territorials del PSOE. També per saber com es resoldrà la demanda de publicació de les balances fiscals, i fins quan, si finalment es publiquen, resultaran maquillades per dissimular o amagar el dèficit insostenible de Catalunya que condiciona el progrés i es claus per afrontar la negociació del nou finançament. Si els discurs d’investidura del President de l’Estat, i les circumstancies que l’envolten, és un fet suficientment important com per estar amatents a Madrid, tampoc es pot oblidar que l’Estatut esta pendent al Tribunal Constitucional; que cal concretar el pla amb el Ministerio de Fomento per garantir l’execució de les inversions en infraestructures, segons l’acord del passat setembre, entre el ministre Solbes i el conseller Castells, per el període 2007-2013 que ha de superar els 30.000 milions d’euros; sense oblidar ara, una realment urgent: evitar els talls del  subministrament d’aigua, 1 o 2 cops per setmana, a centenars de milers de persones de l’ area metropolitana de Barcelona a partir del proper setembre, desprès de l’ esperat no del govern de l’Estat  al transvasament des de la capçalera del Segre. Un  subministrament d’aigua que ha de donar solucions a la crisi actual, però també aportar solucions definitives per deixar de mirar el cel. Cal eliminar els eufemismes arrelats en les posicions del 2002 contra el transvasament de l’Ebre o de les politiques basades en els no transvasaments, com el del Roine de les forces politiques que ara tenen la responsabilitat del govern a Catalunya. Sense fugir d’aquells ancoratges la capacitat de liderar nimba, les solucions definitives no arribaran i la nostra dependència del que decideixen altres incrementada.  Sigui con sigui, en els temes claus, els catalans seguim dependent del que es decideixi a Madrid, o millor dit de la nostra capacitat de condicionar o no les politiques, les actuacions  i les decisions que allí es prenen, i ara per ara, a menys que des de la ciutadania, fugim de la resignació i exigim amb claredat contundència i solucions, caldrà assumir que les coses no pinten bé, ja que tots els camins ens porten a Madrid, on les prioritats són unes altres  i la nostra capacitat d’influència dubtosa.

Antoni Garrell i Guiu. 

Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI.

6 d’abril de 2008.

Publicat a e-noticies el 8 d’abril,  fer un clic aqui per accerdir-hi a l’article