Antoni Garrell i Guiu

(Articulo en Catalan: version castellana del articulo: es-la-hora-del-realismo.pdf)

Aquest darrers dies, amb la trobada del G20 a Londres per aportar solucions a la crisi financera i econòmica mundial; la posterior celebració del 60 aniversari de l’Otan en la ciutat francesa d’Estrasburg, tot analitzat el seu rol i anomenant el nou secretari general; la cimera entre la UE i els EEUU a Praga amb una clara declaració d’intencions per avançar cap un mon sense armament nuclear, i finalment avui amb l’obertura del II Fòrum de l’Aliança de les Civilitzacions, hom té la impressió que el mon és cada cop més petit i que el destí de cadascun de nosaltres pasa pel destí comú, que les solucions als problemes d’avui requereixen sincronitzar voluntats llunyanes, ja que els problemes amb independència del seu origen, més o menys local, afecten globalment.

Certament La participació d’Espanya al G20, un èxit indiscutible del president Rodriguez Zapatero, esser membre de l’Aliança Atlàntica, pertanyé a la UE i ser un dels promotors de l’Aliança de les Civilitzacions ha fet que aquests dies les noticies bàsicament giressin sobre aquest temes i la projecció internacional del president de l’Estat, sembla que Espanya sigui una de les peces claus en el concert mundial, que tenim la casa endreçada i preparada per afrontar els enormes desafiaments que la crisi ha posat enfront nostre. Hom pot arribar a sobrevalorar la seva capacitat, defugint de la realitat i creient que per demà serviran les mateixes eines i capacitats que teníem ahir. Res més lluny de la realitat, el mon desprès de la crisi no serà com el d’abans, i els mecanismes de governança mundial i de generació de valor és tindran que regir per altres criteris, i el capital humà al igual que la innovació permanent i la utilització eficient dels avenços tècnics i científics un requeriment indefugible.

Espanya ha posat les bases per endreçar la seva política exterior, però la realitat interna és que les reformes requerides segueixen pendents, I si ara estem més prop de posar data a la sortida de la crisi, no es pot ni es deu trivialitzar els resultats de la cimera de Londres, ni que el mon sembla canviar el llenguatge de les armes per l’arma del llenguatge, encara és més urgent afrontar la realitat de que la crisi espanyola és més greu que la d’altres indrets, liderar el percentatge d’aturats i tancar el de productivitat, o esser dels primers en la baixa formació del capital humà o en el endeutament exterior són sols algunes de les evidencies de que cal posar fil a l’agulla i sense negar les problemàtiques, tot evidenciant les fortaleses, aportar les reformes estructurals requerides, ja que afortunadament alguns indicadors evidencien que pels països capdavanters la foscor comença a esvair-se i la llum de la postcrisi és comença a entreveure.

És en aquest context on cal entendre els rumors d’ajustaments importants del govern de l’Estat, un canvi que no sols hauria d’esser de noms, també de composició de les  i idees i les politiques, començant pel escrupolós compliment de la llei i complint l’estatut de Catalunya. Ens cal un govern que pensi en clau d’Espanya plural, sabedors que els Estats de forma conjunta faran que l’ecosistema Terra sigui apte per la vida i el desenvolupament, però que el sortir de la crisi i atorgar progrés i benestar als ciutadans depèn, mentre el govern no sigui mundial, de cadascun dels governs dels Estats i de les nacionalitats que configuren el planera. És hora del realisme no dels miratges ni la complaença que ha caracteritzat a governants de l’Estat, és hora de l’empenta per entrar  en el nou concert post crisis. Fer-ho depèn, ara si, bàsicament de nosaltres.

Antoni Garrell
6 d’abril de 2009

Publicat al diari electónic e-notices, per accedir a l’article a e-notices un clic aqui

Versión en castellano del articulo: facilitar-la-incorporacion-de-talento.pdf

Certament el model econòmic català dels últims 10 anys ha estat capaç de crear un alt nombre de llocs de treballs, uns llocs de treball poc qualificats, sense requeriments de formació significatius, i en sectors productius amb poca intensitat quant a utilització dels avenços tècnics i científiques, i de les capacitats del disseny com a factor determinant en la innovació en producte. Hem tingut, tenim, un model productiu caracteritzat per una sistemàtica pèrdua de productivitat, un baix nivell en extracció de potencialitats de les eines tecnològiques, i manca de competitivitat en els mercats internacionals. Un conjunt d’aspectes que originaven que el model productiu estes molt condicionat als tipus d’interès negatius existents a l’Estat, a la capacitat d’accedir als crèdits exteriors, i a la capitat d’atracció turística. Un model feble, amagat pel creixement mundial impulsat per una riquesa fictícia fonamentada en el diner virtual, -amb una paritat diner real diner virtual completament allunyada de qualsevol xifra sostenible-, que ha comportat que Espanya pateixi de forma molt significativa les causes de la recessió mundial i assoleixi unes taxes d’atur insostenibles, que posen en perill la convivència i la pau social.

La situació de l’economia espanyola, amb el conseqüent creixement del atur, molt per damunt de la resta de la resta Estats de la Unió, ha comportar que s’evidenciés amb força l’esgotament del model de creixement amb baix capital humà, un capital amb baixes tasses de formació i amb probabilitat desajustat al nou model econòmic que s’imposarà al sortir de la crisi; també la nostra feblesa quant a competir en un mon amb mercats oberts, queda palès en el dèficit exterior proper al 11% del PIB; La baixa capacitat per extreure competitivitat a les tecnologies, tal com ha indicat sistemàticament en el Networked Readiness Index que compara 122 països quant a penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc; i finalment la baixa capitalització de les empreses i l’excessiva dependència quant a financiació del circulant.

Per afrontar aquests aspectes és necessari abordar, -addicionalment a les problemàtiques associades a la brusca frenada del consum i al gran nombre d’aturats-, reformes estructurals, ja que sols amb plans i mesures conjunturals no aconseguirem sortir de la complexa situació actual. Les reformes requerides que si be no s’apliquen són suficientment conegudes per recolzar l’activitat empresarial i el manteniment de l’ocupació.

Conseqüentment, addicionalment a prioritzar totes aquelles mesures que permetin preservar l’ocupació, fent arribar liquidés a les empreses, ajustant els marcs reguladors de l’activitat, i alineant les capacitats productives a les dinàmiques dels mercats, tot minimitzant la utilització de recursos, en especial energètics, un fet que comporta canviar el concepte d’hores setmanals, per hores semestrals, de tal manera que les hores de treball setmanals oscil·lin entre mínim de 16h i màxim de 55 hores, tot mantenint el salari mensual. Cal afrontar dos aspectes basics pendents del nostre model: capgirar la balança comercial i disminuir el dèficit exterior diversificant els mercats, i posar les bases per incrementar la productivitat, la innovació i l’elaboració de productes d’alt valor, dos aspectes que requereixen un capital humà molt específic del que moltes empreses estan mancades.

Caldria dons ajudar a les empreses a incorporar les persones necessaris per abordar amb més força els mercats internacionals, i també el increment de la complexitat. La incorporació de persones amb alt domini d’idiomes, tècniques de comercialització i coneixement dels mercats exteriors esdevé cabal per millorar la capacitat exportadora, i a la vegada la incorporació de tecnòlegs, científics i dissenyadors, ja siguin graduats o doctors, pot facilitar la innovació en la seva triple vesant producte, procés i organització.

Essent clau la incorporació d’aquest tipus de professionals, tot reconeixent els problemes de les empreses que més que ampliar es qüestionen reduir les plantilles, caldria una aposta decidida en ajudar-les en aquets procés incorporació de talent amb subvencions directes, exempció de la seguretat social en els primers 18 mesos per a contractes no inferiors a 36, un període en el que els resultats dels processos de canvi són efectius tan a nivell quantitatiu com cultural. Una ajuda directa que permetria nimbar la tassa d’atur, aprofitar el talent disponible, i mantenir operatives, tot millorant la seva competitivitat, a empreses clau pel nou model econòmic al que ens encaminem. Una aposta pel talent per permetre que la sortida de la crisis sigui el més rapida possible, i les empreses, que vol dir el país, es posicionin per aprofitar les avantatges del període post crisi.

Antoni Garrell
21 de març de 2009

Article publicat a e-noticies, accés a e-noticies; i posteriorment a  la secció d’articles de l’ESDi

Ahir a Barcelona els sindicats, complint amb la seva obligació, van mobilitzar a la població per evidenciar públicament, tot exigint solucions, la seva preocupació sobre la greu crisis econòmica que ens envolta i que omple d’angoixa moltes llars, minant la confiança de la majoria dels ciutadans per la manca de politiques decidides i de lideratge.

Una Manifestació es una prova de força, es l’explicitació publica de la no conformitat, -excepcionalment de recolzament-, a determinades politiques o  actuacions: és la manera de cridar l’atenció i variar les actituds i voluntats del qui te la responsabilitat d’aportar solucions, d’esmenar les politiques i ajustar les actuacions, i en el cas de la crisi, motiu de la manifestació d’ahir amb el lema “Plantem cara a la crisi’,  s’ha d’admetre que qui te la capacitat de modelar els ecosistemes per capgirar la situació son les Administracions, elles són fundamentalment qui poden frenar la crisis primer i accelerar la recuperació desprès. Aquesta es una realitat arreu,  i molt especialment a Espanya on la crisi es més greu i més profunda que en altres indrets com a conseqüència de la baixa productivitat, que origina pèrdua de competitivitat en els mercats globals,  dels excessius marcs reguladors de les activitats productives, de les politiques laborals, dels tràmits administratius per endegar els negocis, pel petit volum de les empreses que configuren el teixit productiu, pel excessiu endeutament exterior i pel baix perfil professional del capital humà, aspectes tots ells que obliguen a reformes estructurals on la seva implementació exigeix de la iniciativa del poder executiu, i de la complicitat del legislatiu per ajustar els marcs legals; un poder legislatiu controlat, no pot ésser d’altra manera, per els partits que donen suport al govern i que possibiliten la seva actuació.

Es necessari que en situacions com l’actual no confondre els rols, assumir la responsabilitat,  i hom no es deixa de sorprendre, i a la vegada incrementa la  preocupació, al constatar que en la manifestació organitzada per CCOO i l’UGT, destacaven en posicions capdavanteres representant de  les tres forces que governen Catalunya, la presencia del PSC, ERC, i d’ICV-EUIA,  reclamant accions per parar la crisis no és sols prendre el protagonisme als sindicats que es qui els ’hi pertoca, es trameté més preocupació, ja que genera confusió sobre les capacitats reals del nostre govern per afrontar la crisi. Una crisi en la que no hi ha prou  amb sang, suor i llàgrimes ja que l’ecosistema és advers, i és en aquest aspecte on els governants, i els partits que els hi donen suport,  tenen la responsabilitat indefugible de governar tot posant solucions als problemes que ens envolten, capgirant la situació i afrontant les reformes estructurals requerides, sense oblidar la formació dels aturats i els recursos financers i polítiques que l’empresa requereix, molt especialment la industrial.

Antoni Garrell
15 de març de 2009

Article publicat al diari digital e-noticies

Fa menys d’una hora que he rebut la trucada en la què em notificaven la mort de l’Antoni Farrés, una persona sens dubte clau en la historia de Sabadell i de Catalunya dels darrers 30 anys.

Faig aquesta afirmació des de l’anàlisi històrica, des que seguia per la premsa, amb atenció i admiració, la transformació dels barris de Sabadell que ell impulsà des del precís moment (19 d’abril de 1979) que assolí el govern democràtic de la ciutat o la modernització de la ciutat amb la construcció de l’eix Macià. A nivell de Catalunya recordo el seu impuls per constituir el consorci LOCALRET, integrat per més de 700 ajuntaments del país, com una evidencia del seu compromís amb la importància de les telecomunicacions i la societat de la informació.

També ho puc afirmar des de l’amistat personal sorgida al 1998 i forjada i consolidada amb les nostres converses, iniciatives i projectes conjunts en els darrers 10 anys, des de la creació, conjuntament amb el Pere Monràs i altres companys, del Cercle per al Coneixement, passant per la idea de formalitzar la B30 com un corredor per fer possible a Catalunya l’economia del coneixement (projecte MEDARC), o el nostre treball conjunt en el Consell de Assessor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

En Toni Farrés ha estat una persona excepcional, un líder amb visió de futur. Controvertit, com tota persona que entoma els problemes i que, fent una passa endavant, assumeix el compromís amb generositat i entrega. Una persona de pensament i acció que encarnava el consell que em va donar el meu avi i que el meus pares em van ensenyar a complir “ El saber et fa créixer, aplicar-lo et dóna vida”.

Però, coneixent-lo, sé que no voldria que miréssim sols el passat. Ell voldria que no perdéssim de vista el futur i que, per moltes dificultats que existeixen, recordem que sempre hi ha oportunitats per a tots si es treballa amb enginy, entrega i generositat, sumant esforços i cooperant per competir.

Aquesta visió de futur d’en Toni Farrés, aquesta voluntat i capacitat de saber i fer és el llegat que ens deixa a tots els associats del Cercle i que ens obliga a treballar per assolir-lo. Ben segur que aquest llegat ens marcarà profundament, a tots els ciutatadans de Sabadell i a totes aquelles persones que creiem fermament en un futur basat en el coneixement, el treball, l’esforç i la cooperació entre tots els pobles.

Antoni Garrell i Guiu

Avui s’inicia a Washington la cimera del G20 més Espanya, Països Baixos, i la República Txeca, amb l’objectiu de coordinar politiques per frenar la greu crisi econòmica global i posar les bases per a la reforma del sistema financer internacional. Una reunió que en alguns indrets i col·lectius l’han assimilat a la conferencia celebrada al juliol de 1944 a Bretton Woods on, amb la finalitat de possibilitar el creixement mundial, s’establiren les regles relatives a les relacions comercials i financeres entre els països capdavanters del mon, i s’acordà la creació del Banc Internacional per la Reconstrucció i el Desenvolupament, Banc Mundial, i el fons Monetari Internacional.

Buscar el Paral·lelisme entre la cimera de Washington i la de Bretton Woods, es quelcom que no hauria de fer-se per evitar anàlisis erronis, o expectatives, avui per avui, impossibles que poden evitar que cadascun assumeixi la seva responsabilitat i desplegui de forma coordinada les capacitats tot esperant que la solució vindrà des de fora. Al 1944, Bretton Woods, existia una potencia hegemònica, el interès era coincident, gairebé únic, i tenia per finalitat fer possible la reconstrucció d’un mon que sorgia d’una cruenta guerra mundial, i tenia un diagnosis i propostes impulsades per l’economista britànic John Maynard Keynes. Ara més enllà d’una crisis financera global nascuda a Wall Street i amb afectació creixent en l’economia real, tan a nivell macro com micró, no hi ha una potencia hegemònica clara, els interessos encara no són coincidents, i la llum de la solució encarà no ha sorgit.

Ens troben, per tant, en el inici d’una cimera molt polititzada , amb un diagnosi no coincident quant a les causes, que dificulta la solució, i que sols és el punt de partida, i de la que no cal esperar més que la voluntat de treball plegats, tot fitxant la data de la propera cimera, ates que el president electe nord-americà, Barack Obama, va desistir d’assistir-hi, les múltiples veus que té Europa, les prioritats no coincidents dels països emergents, les visions allunyades que tenen els diversos col·lectius que van des de reclamar retornar al proteccionisme i acabar amb els procés globalització, extremar la regulació, o afrontar canvis seriosos en el model i l’arquitectura financera augmentant els controls i la transparència, garantint l’òptim funcionament, per ajustar-los a les noves realitats obertes canviants globals i interdependents.

Si bé no cal esperar grans acords ni solucions, el que és un fet, és que en les ultimes setmanes la cooperació i la sincronia en les actuacions, -mai anteriorment vista i molt superior a les accions desenvolupades fa 10 anys arrel de la crisi asiàtica que porta a la creació del G20-, ha permès enfocar la solució a la greu situació financera que explotà al setembre, que els governants ja han manifestat, abans d’assistir a Washington, la voluntat de seguir treballant conjuntament, coordinant politiques per permetre un major supervisió dels agents econòmics, fugint de la hiperregulació inmobilitzadora, i que cal retornar la confiança i esperonar la demanda allunyant el fantasma del proteccionisme, tot aprofundit en la interrelació i els intercanvis comercials en la línia iniciada al 2001 en el que es denominà Ronda de Doha.

Una declaració d’intencions que hauria de formalitzar-se de forma conjunta en Washington, aparcant les discrepàncies i reforçant les coincidències, i a la vegada establir el full de ruta, acotant terminis, comprometent-se a la participació no sols de politics en raó del seu càrrec, i assumint compromís amb la mirada posada en superar la crisi però combinant la resolució dels problemes d’avui amb la vertebració del model de futur. Un model més sostenible, més ajustant a les potencialitats del planeta, capaç d’utilitzar al màxim el talent i l’avens tècnic i científic per assolir a nivell global les màximes cotes de benestar.

Uns terminis que han d’esser forçosament ajustats en el temps, buscant celeritat i eficiència en la identificació i aplicació de politiques, ja que les crisis, i aquesta també, tenen nom i cognoms, i aquest són els dels milions d’aturats i les il·lusions frustrades d’aquells que treballaven pel futur. Una crisis engendrada per la manca d’escrúpols i l’avarícia, d’agents i entitats financeres que sols perseguien guanyar diners a qualsevol preu, aquets és un aspecte a no oblidar ja que la justícia te que identificar-los i exigir que assumeixen la seva responsabilitat.

Antoni Garrell i Guiu

15 de novembre de 2008

Pocs dubten que la situació actual és extremadament complexa i s’escapa a les capacitats dels governs de les nacionalitats i regions que configuren l’Estat, ja que Espanya addicionalment a la crisis financera mundial, te dos crisis addicionals solapades: la de la construcció i la de productivitat. Una realitat que s’evidencia amb el sistemàtic empitjorament  dels indicadors  econòmics que han assolit  valors que ja no es recordàvem. Les dades són extremadament dolentes i la ciutadania esta immersa entre la confusió i el desencís. En aquesta situació és requerit generar confiança  per fer aflorar i  canalitzar l’energia humana que és capaç de superar les dificultats ja que sense aquesta tota fita és inassolible encara que es disposin de les capacitats per assolir-la.

Estem en  una situació d’excepcionalitat en la que el model de desenvolupament ha tocat sostre i les transformacions a desenvolupar són complexes, i requereixen l’esforç conjunt renunciant a l’autocomplaença, reconeixent la situació i posant en marxa els ajustos estructurals que són prou coneguts, cal avançar cap un model més robust el que comporta  avançar significativament en innovació, en la col·laboració dels centres de recerca amb les empreses, en ajustos al mercat laboral, en assolir la productivitat, en vertebrar les noves bases de generació de valor, i el suport als emprenedors, unes actuacions que sols s’efectuaran si s’accepta que la situació no és sols una desacceleració per causes de problemes externs bàsicament financers o de matèries primeres, sinó una crisi arrelada també en un model caracteritzat per una alta inflació, un baix nivell de productivitat  i de transferència de coneixements cap el sistema productiu, i manca d’esperit emprenedor.

Cal dons actuar  amb determinació i de forma simbiòtica en el curt termini i amb ambició en el llarg, caminant cap un model de desenvolupament de futur que caldria que estes dibuixa, ja que per dramàtiques que siguin  les crisis, en elles s’obren noves oportunitats per tota societat amb capacitat d’emprendre i voluntat de verberar el futur.

És requerit un model de desenvolupament sòlid, i la clau sembla que resideixi en disposar d’empreses amb un alt nivell d’internacionalització, i amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents, de qualitat, amb alt contingut tecnològic. Es a dir, disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques decidides d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, “fer més amb menys”, i disposar de la capacitat i voluntat (més important que el volum escaient) per internacionalitzar-se en l’àmbit comercial i productiu.

Per assolir-ho cal estratègies i establir prioritats, unes estratègies i prioritats que tenen que recullir les caracteristiques propies de tot pais, regió o ciutat, i a la vegada interioritzar els aspectes ideològiques que caracteritzen les opcions de cada col·lectiu humà.

Caldria  dons: 

•       Conèixer, des de cada perspectiva d’anàlisi, quines son les arrels el problemes actuals, centrades en les característiquesi potencialitats de l’àrea geogràfica especifica.

•       Definir amb precisió els  problemes específics a afrontar tot identificant lessolucions.

•        Establir prioritats i actuacions especifiques a curt i llarg.

•        Enumerar els paràmetres o fites quantitatives i qualitatives assolir en períodes determinats.

Les jordanes econòmiques de Sabadell es una bona oportunitat per vertebrar el futur, per conèixer els diagnosi i propostes de solució bàsiques de tots els agents econòmics i socials, i especialment de les forces politiques i l’administració ja que aquestes tenen un paper cabdal per vertebrar un ecosistema òptim pel desenvolupament econòmic i social. Diagnosis i solucions que han de permetre avançar en un projecte comú que esdevingui motor per assolir el futur.  

Antoni Garrell i Guiu

Director GeneralFundació FUNDIT

Sabadell 18 d’octubre 2008

Jornades economiques Sabadell 2008

Les darreres setmanes, especialment des de  l’inici de setembre, les notícies que omplen els diaris sols parlen, directa i indirectament, dels problemes de les borses, de la solvència dels bancs, de  les fluctuacions del IPC,  del increment del preu del diner, del dèficit de la balança comercial, de la preocupant pujada de l’atur, de l’augment de la despesa en prestacions socials, de les dificultats que tenen les empreses per accedir al crèdit requerit per finançar les activitats, i més recentment de  la situació als Estats Units i del bimilionari pla de rescat americà a la banca sorgit arrel de l’avarícia d’alguns directius que no poden quedar en la impunitat. Problemes i males noticies, magnificades a vegades, acompanyades sovint d’anàlisi que expliquen les causes però que no aporten solucions.

Ja tots sabem que la crisis actual es diferent a les precedents, ja que aquesta es produeix amb una globalització econòmica molt gran, i amb alts graus d’independència, però també sabem que la via de solució es aplicar simbiòticament mesures conjunturals enfocades a garantir les cobertures socials i a la vegada a ajudar a les empreses en el seu dia a dia per potenciar la generació d’ocupació i reactivar la confiança, i politiques estructurals encaminades a fomentar que les empreses assoleixin un alt valor de competitivitat  potenciant la capacitat d’innovació, i la capacitat d’extreure productivitat a les infraestructures tecnològiques, dos aspectes que van molt lligats a la capacitat d’us dels coneixements requerits, en definitiva de la formació en actituds i aptituds de les persones.

Però entre les mesures conjunturals a aplicar, hom no pot oblidar als autònoms, i les  …… 

Sobrepassat el 9 d’agost i constatat l`incompliment de l’Estatut per part del govern de l’Estat en un tema tan transcendental com el finançament, i escoltades les declaracions del dijous de la setmana passada del President Rodríguez Zapatero, que més que afrontar la problemàtica de la crisi va deixar clar que la negociació sobre el finançament fora llarga i exigiria esforços, hom tenia la impressió que els ciutadans no podíem seguir com a simples espectadors dels que succeïa ja que resultaria insuficient l’excel·lent tasca del Conseller Castells amb missatges clars i nítids en defensa dels interessos de Catalunya tot buscant la unitat d’acció de les forces catalanes. Una implicació ciutadana que tenia que reclamar públicament el compliment escrupolós de l’Estatut, sense demores i de forma contundent visible iexplicita, sense descartar, des de la legalitat i respecte democràtic, cap recurs ni acció.

Les diverses declaracions dels líders politics catalans i en especial del cap de l’oposició, les paraules del president Montilla i l’inequívoca actuació del Conseller Castells alimentaven l’esperança de que, aquest cop si, la unitat d’acció de les forces politiques catalanes acabarien doblegant la intransigència centralista i es faria realitat que Catalunya tingues els recursos requerits, uns recursos que són nostres, per afrontar la complexa situació econòmica. Però veus ací que el Sr. Saura s’ha dedicat a trencar la unitat d’acció, a permetre, desprès del treball del Diputat Herrera, a que el president Zapatero no acudis al Parlament, tot acceptant la multilateralitat de la negociació i a treure força a la tasca dels seus companys de govern que tenen la responsabilitat de negociar el finançament.

El Conseller Saura potser es sentirà ara més important i satisfet, pot dir que ha tret un compromís de finançament a tres mesos i ha rebaixat crispació a la negociació; el PSOE també pensarà que ha guanyat al no evidenciar la seva solitud en el ‘Parlamento Español’, tot evitant el president Zapatero donar la cara amb una més que difícil compareixença; però nosaltres els ciutadans veiem com el temps pasa i les solucions no arriben en tenir un govern mancat de recursos per la sangria que representa l’aportació excessiva a l’Estat. Potser el Conseller Saura ha guanyat, ell sabrà, i de ben segur el PSOE , però nosaltres novament hem perdut.

Hem perdut al demorar la disponibilitat dels recursos indispensables per avançar; uns recursos imprescindibles per conquerir el futur com indicava, fa uns dies, l’Enric Canela, president del Cercle per al Coneixement Barcelona Breakfast, en un article en el que recordava que el govern espanyol no fa els deures correctament per entomar els problemes i a la vegada abordar amb rigor la problemàtica de la competitivitat empresarial, tot indicant en el mateix article, que “és urgent incrementar la qualitat del capital humà a través profundes reformes educatives, introduir més meritocràcia en l’ocupació, fomentar la innovació sense confondre-la amb despesa en R D, flexibilitzar les ments dels joves perquè tinguin més mobilitat sectorialment i siguin menys buròcrates i més emprenedors, i seguir reduint els enervants obstacles burocràtics“, tot un conjunt d’accions requerides, bona part d’elles competència de l’Estat però també amb capacitat d’intervenció del govern català. Però per fer-ho fan falta precisament la totalitat de les competències previstes i els recursos que es neguen a retornar-nos. Aquest és el problema real, la manca de recursos per afrontar el futur i una negociació, ben plantejada pel Conseller Castells, que és bombardejada per un membre important del tripartit.

Certament,és hora de passar a l’acció, de recordar que és el poble qui te la sobirania que els politics administren al rebre la confiança en les eleccions; és hora de que els partits amb clar accent català i els politics que no tenen altre interès que Catalunya sentint l’escalf del poble amb un sols cric, el cric que diu Ja n’hi ha prou!, un cric que hauria de ressonar per tot Catalunya el proper 11 de setembre.

Antoni Garrell i Guiu
Cercle per al Coneixement

20 d’Agost de 2008

Article publicat el dia 22 d¡agost al diari digital e-noticies

Fa uns mesos en un dinar amb el president Samaranch, va dir “Els jocs de Beijing seran els millors de la historia de les Olimpíades modernes: una organització impecable, i un alt nivell esportiu”; l’experiència contrastada del Sr. Samaranch va fer inqüestionable la seva afirmació per la resta de persones que compartíem taula. La Inauguració el dia 8 va esser d’una bellesa sorprenent, combinant harmònicament passat i pressent, projectant una Xina moderna i fent oblidar al món les contradiccions pròpies del règim xinès i el seu qüestionable model de desenvolupament i progrés; la important participació, 204 països o millor dit Estats; i les marques que ràpidament s’assoliren amb proves espectaculars, com l’inoblidable carrera de natació 4×100 amb el triomf americà en l’últim metre tot rebaixant en 4 segons la marca anterior, són evidencies de l’excel·lència dels jocs i que el lema “Un mon, un somni” semblava fer-se realitat de la ma del moviment olímpic.

Un moviment que aplega a tots els pobles -sense discriminació d’ètnies, cultures o llengües-, amb l’ideal comú d’esforç i pau per avançar plegats cap l’esdevenidor, tot apartant les diferències i fugint de les discrepàncies. Un somni en un món que, desterrant les confrontacions armades, fes permanent la suspensió temporal de les guerres que acordaren 800 anys abans de Crist el rei que governava Olimpia i els seus enemics per facilitar el desenvolupament d’activitats esportives, un acord que possibilitava el cessament per uns dies de les hostilitats, treva olímpica, i desenvolupar les competicions esportives. Uns jocs, una treva, que es celebraven cada quatre anys a Olìmpia amb la primera lluna plena posterior al solstici d’estiu del hemisferi nord.

Malauradament des de 1896 en què el baró de Coubertin amb el lema “mens sana in corpore sano” endegava novament les competicions, les treves olímpiques difícilment s’ha respectat, i els jocs olímpics no són més que un miratge en un món convuls ple de conflictes que, menysvalorant la vida humana, no fan més que defensar els interessos d’uns amb la raó de la força. Ni suspensió temporal de conflictes ni cap rubor en començar-ne de nous sembrant destrucció i mort, com ha succeït a Georgià, on les forces russes responen a la violenta l’agressió georgiana sobre Osetia del Sud, una part del seu propi territori que  funcionava autònomament mercès a les forces russes d’interposició, no han dubtat en atacar amb contundència desmesurada bombardejant Geòrgia primer i envaint-la desprès per evidenciar la seva capacitat i determinació. Una confrontació que posa en evidencia la feblesa de la Unió Europea  per evitar una guerra i la seva dependència energètica que li condiciona les actuacions. Es que algú pot imaginar-se que passaria avui en dia si el russos tanquessin el subministrament de gas a la Unió?.

Evidentment la dependència energètica és un escull, però també ho és la falta de coincidència dels diferents Estats de la Unió, i la manca d’una sola veu en política exterior, en conseqüència la incapacitat Europea per assumir el rol que li pertoca en el mon, un rol que no es pot limitar a restaurar els que altres destrossen imposant la raó de les armes en contrapunt a la força de la raó. El món necessita l’esperit de concòrdia, de progrés i pau que va inspirar als fundadors de la Unió animats per desterrar la barbàrie viscuda en les dos guerres mundials.

Manca de coherència i força per evitar un conflicte anunciat desprès de la inacabada guerra del 1991-92 quan Osetia del Sud i Abjazia es declaraven independents de Geòrgia, si be ningú ha reconegut la seva independència, i la reiterada oposició Russa a la sol·licitud de Geòrgia d’entrar a l’OTAN, un fet que Rússia no admet tant pel que representaria quant a bases militars com de pèrdua de influencia en un territori d’importància estratègica pel transport energètic. Conseqüentment, el fi d’hostilitats, aconseguit per la UE representada pel president Sarkozy, es sols una treva en la lluita per l’hegemonia d’un territori estratègic per occident però irrenunciable per Rússia  i el preludi de nous enfrontaments.

Si el conflicte Georgià ha evidenciat les mancances Europees, també s’ha evidenciat, un cop més, la inoperativitat del Consell de Seguretat de l’ONU, i altres organitzacions supranacionals. El món ha canviat i les estructures que varen servir-nos per superar les problemàtiques derivades de la segona guerra mundial ara són inadequades i no permeten frenar la barbàrie ni garantir el desenvolupament humà en un entorn de cooperació lleial fugin de les armes i la destrucció, caldria dons assumir-ho i treballar per dissenyar e implantar-ne de noves.

Amb l’esclat de la guerra molts podran dir que ‘Un mon, un somni’ s’ha fet miques abans de començar, que les Olimpíades no són més que un aparador i un gran negoci gracies al patrocini, al que representa quant a projecció del país amfitrió i als drets de televisió. Un negoci i una despesa immensa en un món ple de misèria, -algunes fons indiquen que el cost de l’Olimpíada de Pequín pot assolir els 26.000 milions d’euros-, però els que ho afirmen es neguen a somniar i en conseqüència a acceptar que sols imaginant amb valentia es podrà redefinir el món i guanyar la seguretat en justícia i pau, fent-ho  fonamentant la interrelació  que els humans ja buscaven, fa quasi 3000 anys, a Olimpia i que hem de seguir buscant encara que la tasca sembli impossible.

Antoni Garrell i Guiu 
13 d’agost de 2008

Aquest article es publicà a diari electronic e-noticies el dia 13 d’agost de 2008

Aquesta setmana, desprès d’anys d’espera, hem conegut les balances fiscals, cap sorpresa, solament la confirmació oficial de que Catalunya, Balears, el País Valencia i Madrid, -si be en aquest cas per raons molt arrelades en la seva condició de capital de l’Estat-, aporten una quantitat de recursos que condicionen el seu desenvolupament i progrés. Unes dades que permeten objectivar les opinions i fugir de la demagògia que genera confusió, per aquesta raó han generat reaccions i posicionaments enfrontats que evidencien la problemàtica del finançament de l’Estat i de les comunitats i nacions que el configuren, algunes d’elles excessivament dependents de la ‘solidaritat no reconeguda’, i altres encadenades a una sangria que li treu la força i vitalitat per afrontar els reptes existents. Una solidaritat injusta ja que aquesta aportació comporta que, a nivell d’habitant, les que més aporten rebin menys que les que reben.

De ben segur que la publicació de les balances fiscals aportarà a mig termini aspectes molt positius, però ara cal vigilar que la seva publicació, -dos dies abans de el Ministre Pedro Solbes expliques la seva “decebedora insuficient i preocupant” proposta del nou model de finançament que serà analitzada el proper dia 22 en el Consell de Política Fiscal i Financera-, no dificulti encara més l’aplicació estricta del que diu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment i que sembla que alguns vulguin incomplir.

És precisament en el compliment de l‘Estatut en el que cal posar màxima exigència, tot recolzant plenament la tasca del Conseller Castell, ja que complir l’Estatut és complir la llei, i com afirmà un bon amic el divendres passat mentre llegíem en el diari les declaracions sobre les negociacions amb Madrid i el compliment de la data del 9 d’agost, “el complir la llei és un deure indefugible, tant pels administrats com pels administradors”, tot afegint desprès d’uns instant de silenci, “complir l’Estatut obliga a que la Generalitat rebi el 50% del IRPF i del Iva, el 58% dels impostos especials, el que representa aproximadament el 51% de tots els impostos que paguem des de Catalunya, sense oblidar que cal exigir que es compleixi que l’Estat en els propers anys inverteixi en infraestructures una xifra equivalent a l’aportació del Catalunya al PIB, aproximadament el 18,5%”.

No complir la llei no és actuar democràticament i un menyspreu a la decisió lliure dels catalans, cal dons utilitzar tos els mecanismes legals per garantir el seu estricte compliment sense cap demora, centrant la negociació en  aquells aspectes instrumentals associats al igual que els canvis en els mecanismes de solidaritat per fer-los més justos. Una negociació amb complexitat afegida per la crisis creixent que vivim, i que no pot ser un punt i final, sols un pas més per obrir una nova porta que ens permeti als catalans poder desplegar tot el potencial que la manca de recursos frena, tenim com objectiu l’Estatut que va esser aprovat el 30 de setembre del 2005 pel Parlament de Catalunya.

I en aquesta línia de exigir el compliment de l’estatut, cal reconèixer que les paraules del president Montilla d’aquesta tarda no ha estat decebedores, tot al contrari, la seva claredat no ha deixat cap lloc a dubte sobre la necessitat de complir l’Estatut, al igual que es esperançador les declaracions dels líders politics catalans que evidencien la voluntat de sumar i esdevenir una sola veu.

Antoni Garrell i Guiu

Publicat a e-noticies.cat el 20 de juliol de 2003, clic aqui.