Antoni Garrell i Guiu

El darrer baròmetre del CIS ha posat en tercer lloc la preocupació del ciutadans pel comportament de la classe política, aquest és un aspecte no menor i que no es pot menysvalorar ja que el paper dels governs es clau tant per un desenvolupament just i sostenible, com en situacions de crisis com la que es viu on tots miràvem i mirem cap els governs esperant les solucions i el lideratge requerit.

La desafectació política és una realitat que es manifesta en les eleccions, però darrerament, al contemplar les imatges de polítics emmanillats, acusats de prevaricació, malversació de recursos, o blanqueig de capitals, la desafectació esdevé desconfiança tant per la corrupció i les ombres sobre el finançament dels partits, com per la manca de control dels recursos públics. Un conjunt d’aspectes que s’afegeixen a la manca de solucions, per variar el rumb de la crisis, amb politiques apropies i no al rebuf d’altres països. Davant d’aquest escenaris és lògic que la ciutadania es qüestioni la capacitat, l’honestedat  i la vàlua dels governants, i a la vegada analitzi quins són els interessos i les motivacions que condueixen les seves accions.

Tot un conjunt de fets que perjudiquen a la democràcia i condueixen als ciutadans a creure que els representants públics el que volen és el poder, i no el poder per servir a la societat. I és precisament el poder pel poder el causant d’actuacions autoritàries i abusives, el germen de la corrupció, la deshonestedat i la tirania.

Massa sovint la política es centra en la promesa i s’oblida de l’explicació requerida del grau del compliment de les mateixes. La manca del rigorós rendiment de comptes és la raó bàsica pel qual la corrupció és posible. Són setmanes, o mesos, els que es dediquen a analitzar, pactar i aprovar els pressupostos que estableixen les prioritats i les politiques anuals, i sols minuts, en tot cas hores, les que es dediquen a explicar la seva execució. La manca d’explicació genera la opacitat i possibilita les conductes no coherents. Sens dubte, vertebrar mecanismes per rendir comptes al parlament i als ciutadans de forma directa, és una via a no menystenir.

Així mateix davant d’aquest fets, cal una anàlisis acurada, i una reflexió serena, ja que essent cert que hi ha corrupció, el que cal preguntar-te és l’abast de la mateixa. Dels milers de persones que es dediquen la servei públic el percentatge d’aquells que no exerceixen el càrrec amb compromís és percentualment insignificant, un fet a no oblidar ja que, com deia el meu pare pots dies abans de morir, ‘no es pot fer de l’excepció la regla’.

Malauradament són sempre els errors i les actuacions deshonestes les qui encapçalen les noticies, i no les actuacions coherents amb el futur, o aquelles que, sense pensar en la popularitat de les mateixes, s’endeguen per construir-lo, és a dir, s’obliden als milers i milers de politics honestos.

Cal una reflexió rigorosa del paper dels mitjans de comunicació i de la forma de donar les noticies, en especial en les raons per no donar relleu al treball ben fet; també dels qui tenen capacitat de generar debat i configurar opinions; i de les actuacions d’organitzacions empresarials i socials que, renunciant a la independència, practiquen politiques mancades de transparència. Finalment, cal meditar sobre les actuacions dels propis politics i els seus partits. Una reflexió imprescindible, ja que si de forma sistemàtica es desqualifica a la classe política les corrents no democràtiques troben el terreny abonat

És conegut l’esperit de servei que guia a molts dels politics, a pesar de les dificultats que comporta el servei públic, conseqüentment hauríem de reconèixer l’honestedat, capacitat i compromís de l’immensa majoria dels politics; hauríem de considerar les dificultats que comporta esta sempre observat amb minuciositat, i valorar aquells que renunciant a l’ambigüitat, que facilita el missatge, aposten per la claredat i la veritat en les seves intervencions, aspecte lloable quant es detecta en els líders de l’oposició que, fugint de la critica fàcil, exerceixen la responsabilitat de la critica fonamentada en la proposta. Conseqüentment no és legítim ni ètic generalitzar les conductes minoritàries, ja que de fer-ho som corresponsables del increment de la desafectació i de donem força al gresol forjador de conductes excloents.

Més enllà de les actuacions deshonestes que creuen que el fi o el poder justifica els mitjans, o d’aquelles que ignoren les realitats i l’expressió majoritària dels ciutadans. Els ciutadans sabem que la política és l’eina que ens permet la convivència i el progrés, conseqüentment, des del pragmatisme ens cal assumir el compromís i defensar l’honestedat dels politics, tot exigim que els mecanismes de control funcionin i la Justícia actuí amb contundència. De fer-ho o no, ens juguem el futur i la democràcia.

Una defesa als servidors públics que sense oblidar el poder del vot per canviar els governs, consideri tant els qui govern com els qui estan a l’oposició controlant la seva tasca, posant especial èmfasis en reconèixer i valorar aquells que defensen les politiques necessàries en lloc de les populars, ja que és en aquest instant quant s’evidencia amb més força l’honestedat del polític i la seva capacitat de liderar i portar al país a desplegar el seu potencial.

Antoni Garrell i Guiu
24 de desembre de 2009.

Publicat al diari de Sabadell el 15 de gener de 2010

Els pressupostos del 2010 han iniciat el seu camí parlamentari amb l’amenaça de retallar les inversió en R+D+i, probablement serà més que una amenaçà. La pròpia Ministra Garmendia ho manifestava recentment, tot afirmant que si be “no estava satisfeta amb els pressupostos si que garantien la continuïtat de la ciència”. Les èpoques de l’abundància han finalitzat, les politiques erràtiques dels darrers mesos han deixat el marge de maniobra de l’administració a nivell minin, i el creixement de la tassa d’atur obliga a incrementar la despesa social, un increment que no pot ignorar, que a més d’una elevada tassa d’atur, el nostre model productiu ni de lluny s’apropava al que es definí com objectiu estratègic de l’ Unió en el Consell Europeu de Lisboa el 23 i 24 de març del 2000 per reforçar l’ocupació, reformar l’economia i la cohesió social, mercès a una economia basada en el coneixement. Un fet que no sols fa més difícil la recuperació econòmica, també comporta que una vegada iniciada la recuperació es tardarà més en generar novament ocupació. Una ocupació que exigirà un personal més preparat; on la continuïtat entre l’avens científic i la seva incorporació als productes es produeixi amb un flux continuo; on la internacionalització i el increment de les exportacions permetin capgirar la balança exterior; i on la valorització del talent permetrà passar de la precarietat laboral a l’estabilitat i a la retribució que possibilita el desenvolupament i el progrés dels treballadors. 

El dilema és com conjugar la requerida protecció social amb la vertebració de futur. Un futur que requereix, conseqüentment més i millor capital humà, una aposta seria per la R+D+i, i d’una industria que, pensant en el mon, transformi el reconegut potencial científic en innovació i conseqüentment en PIB. En conseqüència, sols amb més inversió en tecnologia i una millor ciència podrem sortir de la crisi actual, evitant la cronicitat dels baixos creixements que no permeten el progrés humà en un entorn de justícia i sostenibilidad.

Cal dir-ho amb contundència sols amb una decidida aposta per la recerca i l’ innovació, conjugant els avenços científics, amb el progrés tecnològic i les potencialitats del disseny podrem sortir enfortits de la crisis econòmica, per axó cal garantir els recursos econòmics en R+D+i, ja siguin per inversions directes de l’administració o per incentivacions fiscal en el marc de la iniciativa privada. De fer-ho o no depèn el nostre futur, depèn de canviar o no el nostre model de creixement, depèn de desterrar les actituds i pautes de progrés que han fet que la nostra economia sigui una de les que amb més virulència, a nivell d’atur, sofreixi la crisis, i sigui de les que més dificultats tingui per retrobar la senda de la creació d’ocupació, i dibuixar un horitzó amb sous mes escaient. Uns sous, els espanyols que disten molt dels països de la Unió, sols cal recordar, tal com explicava fa un any l’informe d’Adecco, que el salari mig de l’Estat estava uns 10.000€ per sota del salari mig de la Unió que era d’uns 32 mil euros, un salari que en el període 2002 i 2006, a pesar del creixement econòmic, s’allunya de la mitjana europea en créixer sols un 1,3%, mentre que aquell s’incrementava un 3,9%. Una prova evident de que la nostra economia no competia en el valor derivat del progrés tècnic i científic.

Cal superar la crisi compaginant protecció social, amb formació dels aturats i incrementar la inversió en innovació i recerca. Sols d’aquesta manera afrontarem amb èxit el futur, unes decisions que cal enquadrar-les en les noves dades aportades per l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament econòmic (OCDE), que, recolzant-se en l’índex compost d’indicadors líders corresponents a l’agost passat, indicava que els signes de la recuperació es reforcen en la majoria de les principals economies, tot indicant a la vegada, en contrapunt al que afirmava el FMI, que la economia espanyola recuperarà el creixement entre el segon i tercer trimestre de 2010.  Un fet que no comporta creació d’ocupació, però que pot marcar l’inici del nou període, i que ens ha de fer accelerar les actuacions per reforçar el capital huma, l’ innovació industrial i el progres cientific.

En conseqüència, es l’hora de la no resignació, del treball rigorós, i de que les politiques i els presupostos ho facilitin. Ara en el debat pressupostari, cal apostar fort per transformar el model i potenciar la societat, sens dubte ni els ministeris de treball, ni el d’educació, ni el de ciència i innovació, ni el de industria poden esser menystinguts, altres tenen que ser els que rebin una retallada del seus recursos, però no els que garanteixen la cohesió i el progrés.

Antoni Garrell i Guiu

12 d’octubre de 2009.

Aricle publicat al diari electronic e-noticies.com

Version en castellano del articulo en PDF, exigirlo-esta-en-nuestras-manos.pdf 

Al finalitzar la primera quinzena d’agost coneguérem que el PIB alemany i el francès  havien pujat  un 0,3% el segon trimestre, en contrapunt l’economia espanyola seguia caient, si bé amb menys intensitat que els trimestres anteriors, ho va fer un 1%, encadenant 12 mesos de creixement negatiu. La variació interanual del PIB s’ha situat en un -4,1%. Unes dades més dolentes a les previsions realitzades pel Banc d’Espanya que estimà una caiguda interanual del 4% i un descens intertrimestral del 0,9%.

Unes xifres que cal contextualitzar-les en el marc de l’evolució econòmica de la Unió Europea, i les previsions recents del FMI que ha increment en un punt el decreixement del PIB espanyol, situant-lo en el 4%, enfront a la previsió d’un -3% de l’abril passat, conseqüentment, en les politiques que regeixen l’activitat econòmica i les adoptades per superar la crisis, assumint que mentre liderem les tasses de desocupats, que impedeix el consum familiar, i no s’incrementin la competitivitat dels nostres productes en els mercats internacionals, tindrem serioses dificultats per reprendre la senda del creixement vigorós. En aquesta línia no es pot oblidar que Alemanya i França tenen una alta competitivitat i han controlat amb encert tant la destrucció de llocs de treball com la d’empreses.

No podem caure en l’error de creure que els èxits dels altres són garantia de la nostra propera fortalesa, ni que anem bé per la reducció de la caiguda del PIB, aquest era un fet anunciat per tots els analistes econòmics, que indiquen que el proper any sortírem de la recessió, si bé els creixements seran baixos i no generaran increments d’ocupació; és a dir, que l’atur creixerà atansant-se al 20%, o el que és el mateix prop de 4,5 milions de persones sense feina, una xifra esgarrifosa que ens ha fer dir prou.

Ara que com indica el Banc Europeu sembla que “la recessió global ha tocat fons”, que més hem d’esperar per a què el nostre país agafi la senda de la recuperació real?. És que no és suficient els milions d’aturats o els milers d’empreses asfixiades financerament que generaran més desocupació?. Analitzar els resultats positius dels altres, saben les diferencies de partida, ens hauria de portar a saber el que hem fet malament i el que hem de fer. És l’hora de deixar la demagògia, de pensar que l’endeutament de l’Estat no te límit, que la reactivació aliena ens portarà a altes cotes de progrés, que tot tornarà a ser igual i que podrem recuperar la creació de riquesa, basant-nos en el consum intern permès per l’endeutament exterior.

És segur que sortirem de la recessió i que tornarem a créixer, però el que cal és fer-ho amb rapidesa i amb un model productiu més robust i no tan feble quant a destrucció de llocs de treball, amb concordança amb les exigències de l’economia del coneixement i amb un capital humà més potent, amb noves bases per una industria exportadora, amb més presencia exterior i amb menys dèficit comercial.

Cal reclamar insistentment, que s’endegui el diàleg entre patronal i sindicats, que es deixin els maximalisme de costat i es conformi un entorn favorable; que s’acceptin i s’endeguin les reformes estructurals requerides, que s’assumeixi que ajudar a les empreses, amb capacitat d’innovació i d’exportació, a mantenir llocs de treball, és la garantia de que la recuperació serà més rapida al aprofitar les oportunitats dels mercats més dinàmics.

Mentre posem en marxa les reformes estructurals requerides, i es recupera el diàleg social amb voluntat d’arribar acords, tenim que imitar als qui funcionen, cal considerar que governs com el alemany, el francès, o el belga han ajudat a que les empreses amb menys  demanda redueixin la jornada i el salari dels seus treballadors, compensant la pèrdua salarial amb complements de l’administració, un fet que no sols evita increments de l’atur, sinó que permet l’activitat de les empreses quan els mercats es reactiven, unes ajudes no simbòliques ja que sols a Alemanya més d’un milió de persones estaven en aquesta situació, també amb politiques sectorials quant a impostos, en definitiva en fer possible el manteniment de l’ocupació i la preservació del teixit empresarial sotmès no sols a la disminució de la demanda, sinó a la privació dels crèdits requerits per la seva operativitat.

Es pot ajudar de forma efectiva al manteniment de l’activitat i també potenciar el capital humà. No oblidem que en el 2008 l’Estat espanyol amb un 14,5% d’ocupacions de baixa qualificació encapçalava la llista de la U.E-15, Alemanya i França no arribaven al 10%. Potenciar el capital humà és una signatura pendent de superar.

Sabem que no hem fet be les coses, tots en som responsables, però podem i tenim que fer-ho be, sabedors que sense les reformes estructurals serioses, sense assumir que empresaris i treballadors estem al mateix constat de la trinxera, sense una regulació laboral que permeti –garantint els drets dels treballadors- l’agilitat adaptativa als cicles econòmics, i sense un govern que assumeixi la realitat i s’atreveixi a canviar el que es diu en privat, sortirem de la crisi tard i amb unes diferencies socials enormes entre els qui treballen i els qui no, amb expectatives de futur limitades arrel del posicionament dels altres, i una escletxa social significativa. Això no es pot  permetre, ja que el futur és per a tots i no sols per a uns. Una tasca complexa però requerida. La pregunta és si el govern assumirà el lideratge, exigir-lo, la nostra obligació.

Antoni  Garrell i Guiu
16 d’agost de 2009

Publicat a e-noticies. Un clic aqui per accedir-hi

Aquest estiu és una constant, en totes les trobades amb els coneguts i amics, voler oblidar la situació de crisis que vivim, defugint de les converses que requereixen considerar la situació global, tot donant per garantit que el proper setembre serà especialment complicat per les empreses i per la generació de llocs de treball. Hom té la convicció que hem oblidat que els humans tenim una enorme capacitat per canviar les tendències, mercès a ajustar les nostres actituds i conviccions, de tal manera que el futur s’escriu dia darrera dia, sense donar res per garantit, excepte aquells aspectes que matemàticament són inqüestionables, però això afortunadament pasa molt poques vegades, i quan pasa sempre és per la seqüència de fets previs, de la qual són corresponsables, que han portat a una situació indefugible i incanviable.

Es ben cert que sense els marcs legals i administratius ajustats als nous paradigmes i exigències de la globalització, la societat del coneixement i la liberalització dels mercats, -que en cap cas volen dir baixar la guàrdia quant a la lluita per la sostenibilidad, la redistribució de la riquesa i el dret del treball i dels treballadors-, les accions són més complexes; també és cert que en els cas de l’Estat Espanyol les autentiques reformes segueixen pendents, un fet que no sols dificulta el futur sinó que mina el coratge i les il·lusions que fan possible canviar la no desitjada “lògica successió dels fets”. Mentre la crisi s’expandeix, transversal i verticalment, en la societat espanyola el govern no acaba d’assumir el risc de les profundes i necessàries reformes, els sindicats, o alguns dirigents sindicals, semblem sovint més preocupats dels drets dels treballadors amb contractes fitxes que pels centenars de milers de joves que lluiten per guanyar-se un lloc de treball i traçar el camí del seu futur; i una patronal, o millor dits alguns dirigents empresarials, que sembla algunes vegades haver oblidar la importància del capital humà, l’esperit de risc de l’activitat empresarial, la necessitat d’entrellaçar esforços i sumar complicitats.

Unes reformes necessàries que requereixen de visió de futur i generositat, ja que els moments que vivim són excepcionals, obligant-nos a mirar el passat buscar referències com recuperar l’esperit de juny de 1981 quant govern, patronal i sindicats, amb la complicitat de totes les forces politiques, signaren l’acord que, emulant els pactes de la Moncloa, permeteren frenar la destrucció empreses i llocs de treball, i endegar la senda de la recuperació econòmica.

Però mentre el pacte socioeconòmic no arribi, mentre la legislació no s’ajusti las nous requeriments, mentre la banca no faciliti el necessari crèdit per l’activitat econòmica, mentre milions d’aturats esperin la seva oportunitat de treball,…, soc dels qui crec que no podent resignar-nos i hem de tenir confiança en la nostra capacitat de modificar l’esdevenidor, ajustant el nostre comportament, mercès a la nostra formació, empenta, capacitat de sacrifici i esforç, -el be més preuat dels humans-, ja que si ho fem, si passem de la convicció a la responsabilitat podem capgirar la tendència, conseqüentment, foragità la manca d’il·lusió i la resignació, que omple les ments i el cor de molta gent que accepta com un fet invariable e inevitable les dificultats enormes de la popera tardor.

En aquets context no es pot oblidar, hauríem que posar-los en valor, els signes de canvi de tendència dels països que han assumit amb visió de futur i amb compromís les dificultats: treballant més, ajustant horaris, essent més productius, alterant les prioritats, ajustant els marges, potenciant els sectors intensius en coneixement, sens oblidar aquells intensius en ma d’obra, optimitzant els procediments per ser més productius, administrant amb cura, sense malversar cap recurs, fent dels períodes d’atur moments de potenciació del capital humà amb plans de formació; Tampoc podem oblidar la potencialitat de les persones, especialment en els moments difícils, per axó, una mirada introspectiva permet afirmà que el nostre país ara te el nivell de formació millor que mai ha tingut, si be que és sensiblement millorable, que disposa d’unes infraestructures millorables però que permeten una bona mobilitat d’informació, mercaderies i persones, que disposa d’una solida base empresarial i d’emprenedoria amb un alt nivell d’obertura, i també unes universitats modernes compromeses amb la recerca la innovació i el desenvolupament del país.

No hi ha motiu per acceptar la infal·libilitat de les tendències, no hi ha motiu per acceptar que la tardor serà extremadament complicada, que ho serà, si d’una vegada per totes tots i cadascun de nosaltres interioritcem la necessitat d’autoexigir-nos el màxim nivell d’esforç i innovació en el nostre treball de forma continuada, creixent-nos en les dificultats; si desenvolupem la capacitat d’escoltar i aprendre, tot valorant les nostres capacitats i superant les limitacions tot obtenint la polivalència; si assumim que tot es pot fer de forma diferent i millor, en especial si creiem i confiem en les potencialitats del treball en equip multidisciplinari i plurals, si fem nostre la màxima de que el futur és el nostre punt de trobada, i exigim amb vehemència que les administracions ens facin les coses fàcils.

Ara és hora de d’alçar la vista, de no caure en el desànim, és hora d’emprendre el viatge cap el futur, transformant la convicció en l’acció derivada de la responsabilitat, és hora, manllevat les paraules al poeta Joan Maragall, “ de no perdre mai el nord, de no deixar-se du’ a la tranquil·la aigua mansa de cap port”, cal afrontar risc, no esperar de lideratges aliens, i d’assumir cadascú el seu rol per canviar un futur no escrit.

Antoni Garrell i Guiu

10 d’agost de 2010

Publicat a e-noticies.com, acces al diari amb un clic aquí

Aquesta setmana hem conegut que en el segon trimestre l’atur ha crescut en més de 126.000 llocs de treball, una xifra molt llunyana del brutal increment d’aturats del primer trímetre. Una dada que pot ser analitzada com que la crisi ja esta tocant fons, o enquadrar-la en un període que, impulsat per el turisme, sol ser creador de llocs de treball. Si ho fem amb aquesta òptica, cal reconèixer que la nostra economia segueix tenint problemes greus per generar llocs de treball, i que l’ànim, i la confiança, de la iniciativa privada, aquella que realment té capacitat per generar ocupació de forma significativa, segueix mantenint-se en nivells baixos quant a expectatives de rendibilitat al risc associat a la seva emprenedoria, i conseqüentment a generar llocs de treball. Unes dades que no podem ignorar, ja que és tant greu un mal diagnosis com endegar tard les solucions, malauradament un binomi que ha caracteritzat amb massa freqüència les actuacions dels responsables del govern de l’Estat. 

Les dades evidencien que la nostra economia no reaccionarà únicament amb la rebaixa del cost del diner i la seva injecció massiva, com ja ha fet el Banc Central Europeu, o augmentant les despeses fins als límits que el dèficit i l’endeutament ho possibilitin. Venim d’un llarg període on hem crescut gairebé un 3% anual, mercès a que el deute extern s’ha multiplicat quasi per 4 en 10 anys, igual que ha crescut el deute de les famílies arribant al 83% del PIB, i de retruc l’endeutament dels Bancs. Unes xifres que expliquen que la ‘riquesa’ dels espanyols es deia a la facilitat d’endeutar-se, mercès a l’euro que facilità l’accés al crèdit a uns tipus d’interès baix, de tal manera que, a l’Estat espanyol, el diferencial interès menys inflació era sovint negatiu.

Espanya ha viscut dels estalvis alies, el creixement del consum intern, la construcció i el turisme amagaven tant la realitat com el baix nivell de productivitat, alhora de competitivitat dels nostres productes.

Les dades del dèficit exterior cridaven a l’alarma però varen esser ignorades, quelcom que no es pot repetir, ja que el model existent està caduc i cada cop més la nostra economia afrontarà la competència dels països emergents. La sortida de la crisi sols s’accelerarà si disposem de productes competitius en els mercats globals. La clau és disposar de productes innovadors, manufacturats amb alts nivells de productivitat i enquadrats en sectors científics i tecnològics emergents (biociència, alimentació, mobilitat, sostenibilidad, robòtica, energies renovables, oci cultural/tercera edat, canvi climàtic, etc), ja que com més consolidada esta la tecnologia o la ciència emprada més difícil és tenir altes cotes de mercat. Per assolir aquest repte, és necessari tant el treball simbiòtic d’empreses, universitats, centres de recerca i administracions, tot reconeixent el baix pes de les nostres exportacions en productes d’alta tecnologia (proper al 1% del PIB) i el petit volum de la major part de les nostres empreses; com afrontar les reformes estructurals requerides (recerca e innovació, mercat laboral, infraestructures, energia, marcs regulatoris, politiques fiscals..), i molt especialment que s’alineïn les voluntats de les patronals i dels sindicats. Tot un conjunt d’aspectes en el que el rol dels governs esdevé clau.

Un escenari complicat,  superable si tots els agents assumeixen el seu rol, i molt especialment el govern de l’Estat que no sols té la responsabilitat d’entomar els desafinaments derivats de les reformes requerides, sinó que també ha d’assumir el rol d’aglutinador de voluntats.

És en aquets escenari, on es fa extremadament difícil entendre les darreres declaracions del govern en el marc del requerit diàleg social. Les afirmacions efectuades sobre el document presentat per la CEOE, tot qüestionant la representativitat dels seus dirigents, no són precisament les que ajuden a endegar una via de futur, les que propicien l’aproximació des de la divergència, el sumar voluntats i teixir complicitats i confiances. El govern es va equivocar en el diagnosi sobre la crisi. La tardança en endegar mesures no va ajudar, ara no es pot equivocar novament, el preu seria de magnitud insostenible, ha d’assumir que la clau és generar ocupació i potenciar la competitivitat, i que per fer-ho necessita tant de la voluntat dels sindicats com de l’iniciativa privada. Sortides de to no són la solució, ja que la vida real no és la dels mítings electorals, la de les picabaralles parlamentaries -oblidades al sortir de l’hemicicle o al apagar-se les càmeres de televisió-; igual que l’economia real i la generació de llocs de treball no esta associada a les pujades especulatives de la borsa.

Antoni Garrell Guiu.

24 de juliol de 2009.

Publicat al diari electronic e-noticies, accés al diari un clic aqui.

El dimecres passat al finalitzar una reunió, un dels assistents va comentar que amb la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera es tancava el llarg període de negociació per assolir el nou finançament, tot indicant que ara si que es podria governar ja que fins ara tota l’acció política estava condicionada per aquest procés. Un altre dels assistents va dir que era un excel·lent final ja que a més dels quasi 4.000 milions es reforçava el tripartit i es donava estabilitat al govern de Rodriguez Zapatero; una tercera persona, tot dient que no entenia tanta eufòria, va recordar la emissió de deuta de la Generalitat del passat gener, i que l’únic import que estava assegurat eren els 2.100 milions del 2009, la resta, especialment els  3.800 milions pel 2012, estaven molt condicionats a l’evolució econòmica i al increment dels impostos; un altre afirmà que qualsevol anàlisis tindria que fer-se d’acord a les potencialitats del Estatut i els recursos requerits pels serveis socials i els associats a la transformació del model productiu, molt especialment per reprendre la creació de llocs de treball tot incrementant la seva qualificació i la competitivitat en els mercats globals.

Certament un dels desafiaments més importants és la generació de nous llocs de treball, i aquests hauran de sortir de noves empreses en sectors amb demanda real, no aquella fictícia originada per tipus d’interès reals negatius. Empreses que sorgiran de l’esperit emprenedor de gent del país, o per atracció d’empreses i iniciatives foranies. És fonamental dons disposar dels factors clau requerits en el moment de crear una empresa o decidir la seva localització, atenent-nos a l’European Cities Monitor aquest són la disponibilitat de personal qualificat; l’accessibilitat als mercats, clients i proveïdors, les infraestructures de telecomunicació; i les connexions o mobilitat nacional i internacional, aquests factors van seguits dels associats als costos del personal, les politiques governamentals, i la qualitat de vida.

Crear empreses, llocs de treball, amb criteris innovadors esdevé el camí per reprendre la senda del creixement econòmic i del benestar, un fet que comportarà que el model econòmic varií profundament en els propers anys, ja que la innovació, la produccitivitat, l’increment de la internacionalització i l’eficiència seran els motor d’aquesta transformació. En aquest context no podem oblidar que tenim molts deures a fer i molts son els recursos necessàries, ja que l’Estat espanyol disposa d’una economia d’innovació moderada, segons els estudis de la Comissió Europea, i que sense canvis radicals es tardaran dècades en assolir el nivell dels líders, ni tampoc podem oblidar que en opino del World Economic Forum el sector privat Espanyol tindrà dificultats en incrementar el nombre de multinacionals a curt termini, i en conseqüència gaudir de les oportunitats globals, sense ignorar que en els darrers anys hem descuidat a la industria i que sense industria la recerca es convergeix en PIB, ni es fomenta la innovació, ni s’assoleix una presencia internacional significativa.

Avui ja no és suficient ser creatiu, cal esser innovador i per això fa falta un alt nivell de coneixements, i dominar les eines tecnològiques, aquest es un aspecte a considerar, perquè el sistema productiu gaudeixi dels retorns de l’important transformació que ha estat sotmès el sistema espanyol d’innovació en la última dècada. Cal dons potenciar la dotació de capital humà per permetre un creixement significatiu de la economia espanyola, afrontat alhora tots els desafiaments actuals.

Amb la convicció de que son necessàries grans reformes per vertebrar el futur, tot augmentant la inversió pública per minimitzar els impactes de la crisi i facilitar la recuperació, sense disminuir les politiques socials, en especial en èpoques amb  tasses d’atur insostenibles, és com hauríem d’analitzar el recent pacte sobre el finançament, tot verificant si ens aporta els recursos requerits, -uns recursos que per altra banda son nostres com ho certifica el dèficit fiscal-, sense abocar-nos a un dèficit que ens hipotequi el futur. Un pacte que no es pot contemplar bàsicament en funció de la màgia d’una xifra estimada a 4 anys, sobre la qual la Ministra Salgado no s’ha pronunciat ni formalment compromès.

Soc del que estic convençut de que el resultat de la negociació efectuada pel Conseller Castells ha assolit el millor resultat possible en l’actual conjuntura econòmica, la seva trajectòria professional i personal ho certifiquen, però sense dubtar que és el millor resultat possible i un finançament millor del que teníem fins ara, hom creu que el resultat del acord és insuficient i no permet abordar plenament les multiproblemàtiques actuals, sol cal considerar el dèficit de la Generalitat i les obligacions necessàries de despesa que per garantir el avui dificulten el dema.  Essent una millora important, però encara insuficient, caldria no caure en el cofoisme i reconèixer aquest fet, tot mirant si a la llum de l’Estatut el finançament ha assolit tot el potencial que d’ell es deriva, ja que si aquest no és el cas, hauríem d’acceptar que no pot ser un punt i final.

Acordat el finançament, i sense renunciar a que es compleixi plenament l’Estatut, (per això són d’agrair les veus que ens recorden les potencialitats no assolides, i el no compliment d’una llei orgànica com és l’Estatut),  ara és hora d’entomar el futur sabent el volum de recursos possibles en funció de d’evolució econòmica, les potencialitats i debilitats existents, i la previsible pujada d’impostos que condicionarà les activitats. En aquesta planificació i determinació de prioritats, que el nou finançament obliga i ajuda, caldria no perdre de vista els problemes existents i la insuficiència dels recursos disponibles. Ara cal  governar amb la mirada posada en l’horitzó llunya, aquell que va més enllà de les eleccions i les legislatures, ja que sols d’aquesta manera combinant present i futur; inversió i despesa social; protecció dels drets dels treballadors i capacitat de generar llocs de treballs; recerca i indústria que la converteix en PIB; dotació de capital humà i producció; consum i estalvi; i oportunitats pels joves, tot mantenint la cohesió social el futur és possible i l’esdevenidor serà ple.

Antoni Garrell i Guiu
18 de juliol de 2009

Aquest article ha estat publicat simultàniament al diari electrònic e-noticies.cat, per accedir-hi un clic aqui.

Versió en Català europa-es-el-progres.pdf

Acabo de leer las referencias de los actos de cierre de la campaña a las elecciones al Parlamento Europeo del 7 de junio, los protagonistas son el PP y el PSOE, dos partidos que han olvidado la importancia del Parlamento Europeo, y la necesidad de que los ciudadanos otorguen al mismo el reconocimiento que se merece y conozcan el papel, cada vez más significativo, que tiene en el marco de las instituciones europeas. Después se lamentarán de la baja participación, del crecimiento de la desafectación entre la política y la ciudadanía, y no reconocerán que una campaña como la del PSOE centrada nuevamente en agitar el miedo a una victoria del PP, culpándolo de todos los males, y la del PP olvidándose de Europa y priorizando las criticas al gobierno español, no aportan los elementos necesarios para saber las razones por las que les damos la confianza, ni los aspectos de los que tendrán que rendir cuentas a lo largo de su mandato. Afortunadamente en Cataluñaa ICV-EUiA, y especialmente ERC y CiU han centrado el debate y la reflexión en Europa, en particular el candidato Ramon Tremosa que ha sabido explicitar la importancia del Parlamento en muchos de los ámbitos de nuestra cotidianidad, y en particular en los aspectos logísticos y de transporte ferroviario, donde Cataluña se juega mucho de su progreso en el  camino que recorra el corredor ferroviario de la Mediterránea, es decir el trazado de la Vía Augusta o la conexión por el Pirineo Aragonés como otras alternativas proponen.

Unas elecciones también condicionadas por la grave crisis económica actual y en la cual la Comisión Europea, o mejor dicho el presidente Durâo Barroso, estuvo más bien ausente en los momentos más difíciles de la crisis vividos al cuarto trimestre del 2008. La coordinación de la lucha contra la crisis ha sido baja, y la percepción de los ciudadanos es que todo lo han hecho los gobiernos de sus respectivos Estados, los cuales, con políticas diversas y no siempre coincidentes, han protegido sus respectivos ciudadanos. Unos hechos que tendrían que haber obligado a los candidatos a reforzar la tarea de explicar la importancia de Europa, recordándonos que en el Parlamento Europeo se deciden muchas políticas que condicionan las actuaciones de los Estados. Entre ellas la política monetaria y financiera, los tipos de interés, las ayudas al desarrollo, las directivas sobre telecomunicaciones, el mercado de trabajo único, las cuotas pesqueras, agrícolas o ganaderas, las de cohesión y desarrollo económico social y territorial, las de transporte transeuropeo, las energéticas y medioambientales, y muy especialmente las relativas a la construcción de un modelo económico que preserve el bienestar y la calidad de vida; o sea, las políticas de investigación e Innovación.

Sea cuál los mensajes de la campaña electoral, no podemos olvidar que ir en votar es uno ejercicio de responsabilidad y libertad con el cual podemos cambiar no sólo gobiernos, sino dibujar las prioridades de las políticas de los próximos años. Un voto al Parlamento Europeo que lo podemos ejercer casi 375 millones de europeos, representando a casi 500 millones de personas repartidas entre los 27 Estados que configuran la Unión. Algo que impresiona y evidencia la fuerza democrática de la Unión

Un Parlamento que con sus 785 diputados tendrá, a partir de la aplicación del Tratado de Lisboa, más poder de decisión y capacidad legislativa, sin olvidar que elegirá el Presidente de la Comisión e incrementará su capacidad de control.

Europa es importante. Soy de los que estoy convencido que únicamente  recuperaremos el camino del progreso y de la generación de riqueza sí somos capaces de fomentar la capacidad creativa y de innovación innata de los humanos. Este hecho obliga tanto a dedicar más recursos a la investigación al desarrollo, a la innovación, a la educación; como en posibilitar que el resultado del trabajo de los investigadores comporte beneficios perceptibles a los ciudadanos gracias a productos y servicios de alto valor y a la vez generando ocupación; en hacer posible que las pequeñas empresas innovadoras se conviertan en grandes empresas de referencia, y que el talento permita alcanzar incrementos significativos de productividad. Unos desafíos no abordables individualmente,  y que requieren una Europa fuerte, cada vez menos burocrática y más eficiente. Una Europa que se convierta no sólo una palabra en el mapa, sino un sentimiento en el corazón y uno compromiso en la mente.

No todos los ciudadanos tenemos igual visión de Europa, consecuentemente su trascendencia nos obliga a no delegar nuestro voto en los que sí se aproximen a las urnas, el voto es personal e intransferible, y como tal tenemos que ejercerlo para hacer que la Unión sea la Europa que queremos. La Europa que haga posible la prosperidad económica, y que garantice el progreso y el bienestar social harmónicamente son el desarrollo personal.

Mañana es la hora Europa, mañana es un paso más para construir el futuro del que todos tenemos que ser actores, mañana es preciso ejercer la libertad e ir en las urnas para decir votando: soy europeo y Europa es el progreso.

Antoni Garrell i Guiu
6 de junio de 2009 

 Article publicat a e-noticies  accés al article aquí

El passat dimecres dia 6 a la tarda, ens trobàrem cinc amics que en un període de temps varem  treballar junts.  Ofertes professionals i  arrels familiars de procedència territorial diversa van fer que els nostres camins professionals es separessin. Les nostres  diferències s’evidencien en la manera que cadascú de nosaltres aborda l’anàlisi dels temes que tractem al retrobar-nos periòdicament. Unes diferències que ens enriqueixen gràcies a la pluralitat de  les solucions plantejades a les problemàtiques que hem d’abordar. Però la discrepància enriquidora s’ha anat esvaint en els darrers mesos. Ara el debat no es produeix. La brutal crisi econòmica que ens colpeja amb una sistemàtica destrucció d’empreses, que comporta un atur camí del 20%, i la manca de voluntat o capacitat per afrontar les reformes estructurals requerides en són la causa. Tots cinc coincidim que desprès d’un any ja es sap el que s’ha de fer i quines coses funcionem i quines no; veus expertes ho han explicat i en els països que ho apliquen sorgeixen els primers  ‘brots verds” al que es referí la Ministra Salgado. Cal no donar-li més voltes i, assumint lideratge, posar en marxa un país que no es conforma,  al que se l’hi acaba la paciència i  no s’enganya amb el miratge de la moderació del ritme de creixement del atur a l’abril mercès a la setmana Santa. Una societat que no vol que s’oblidi l’afirmació del comissari  Joaquín Almunia indicant que l’economia espanyola trigarà més temps que els socis comunitaris en tornar al camí del creixement; ja que si volem, podem fer que no es compleixen les terribles previsions de la Unió sobre la nostra economia, nomes cal tenir confiança en les nostres capacitats, disciplina, treball, esforç i no caure en l’arrogància ni en la negació dels fets que evita que s’endeguin els canvis imprescindibles. Per totes aquestes raons el lideratge es la clau, i malauradament la manca del mateix és notòria.

Desprès de recordar els comentaris del president de la CEOE responsabilitzant de la crisis al president Rodriguez-Zapatero,  quelcom que cada cop s’escolta amb mes freqüència en diversos fòrums i sempre a ‘micró tancat’, novament, nosaltres cinc, compartírem el convenciment que és l’hora d’actuar  i recuperar la confiança, més que de lamentar-nos que el govern no actuï eficaçment.

Parlar del govern ens portà a parlar del canvi de govern al país Basc i de la capacitat de transformació de les  politiques que tenen els ciutadans amb les urnes, dels estranys companys de viatge que fa la política,  de la teòrica feblesa del futur govern del Lehendakari López, de la capacitat regeneradora de l’alternança,  del mal humor del PNB, de si estaven en el principi del fi de l’Espanya  plural, de si un pacte PSC-PP fora possible a Catalunya.

Durant tota aquesta part de la conversa, un dels amics,  -basc, del PNB i que treballa a Sant Sebastià-,  va romandre callat, la resta -més pendents d’expressar la nostra opinió, o preocupats per si aquesta formula de govern podria arribar a Catalunya-, no ens adonarem del seu silenci fins que, esgotats els posicionaments la nostra mirada es fitxà amb ell, llavors mirant-nos va dir, “olvidáis que nosotros tenemos el concierto,  y que pasar por la oposición fortalece la democracia y a los partidos que asumiendo los errores sueltan el lastre que les ata en el inmovilismo.  La alternancia nos va hacer más fuertes”. 

L’alternança ens fa més forts, no és una frase feta, ja que permet canviar de perspectiva, renovar projectes il·lusions i persones, trencar el continuisme, buscar aliances i compromís; l’alternança és l’alè de la vida democràtica i és vertebrar futur. Amb aquest convenciment ens acomiadarem tot preguntant-nos quantes vegades la por a l’alternança evitava als governants donar anticipadament la veu a les urnes a pesar que la pèrdua de la confiança ho recomanes

Antoni Garrell i Guiu
 7 de maig de 2009.

El divendres passat, trencant totes les previsions, es conegué la noticia de que l’atur a Espanya havia superat els 4 milions de persones, la destrucció de 1,3 milions de llocs de treball en un any ho explicava. Ja ningú es qüestiona la gravetat i profunditat d’una crisi que afecta de forma transversal a totes les professions i activitats laborals, i que malauradament encara no ha tocat fons. Una crisi que fou negada de forma reiterada en els seus orígens, el que ha comportat endarreriments en endegar actuacions efectives de gran abast, ignorant el que deia físic alemany Albert Einstein “No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix”.

Recordar a Einsten en va portar a rellegir un mail que el passat més de març en va enviar un amic, l’enginyer informàtic Antoni González, en el que em donava un link a la Universidad Autónoma de Nuevo León (Mèxic); en ella, el dia 20 de febrer el professor Javier Sánchez. parlà de la crisis, i cità a Einstein, recordant que havia escrit “la crisi porta progrés,… la crisis de veritat és la crisis de la incompetència…, callar la crisis és exaltar el conformisme”, junt amb el link m’enviava el text de on s’havien extret les frases que havia citat el professor Sanchez, i que no resisteixo a transcriure: “La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progrés. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi on neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a si mateix sense quedar “superat”. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La verdadera crisi és la crisi de la incompetència. El problema de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions.

Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el que té de millor cadascun, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”.

He de dir que no se en quin context Einstein va pronunciar o escriure aquestes paraules, ni tan sols si realment són la transcripció exacta de les seves frases, però el que és cert és que l’anàlisi de l’historia de la humanitat evidencia la certesa de les afirmacions atribuïdes a Einstein. I és en les èpoques difícils on la creativitat s’incrementa i les persones donem el millor de si mateix, sempre que es superi la incompetència i s’afronti’m amb valentia les solucions. Però també és cert que la crisis sorgeix de la incompetència humana d’evitar la tragèdia, del egoisme i l’avarícia desbordada, dels desequilibris i la injustícia, i que per possibilitar que les persones donin el millor de si mateix i despleguin tot el seu potencial no són necessaris períodes de crisi, -que acaben indefugiblement sent una maledicció per a tots i en especial els més febles-, sols és necessari disposar de les actituds, els coneixements i els entorns per fer possible que el talent esdevingui el motor i el rerefons de totes les actuacions.

Unes solucions que obliguen a seriosos ajustos en el marcs reguladors de les activitats econòmiques, ancorats en passats que no tornaran, però especialment en d’evitar cometre els errors que han originat la situació actual, i dotar-se de les capacitats requerides per afrontar la situació actual i el model socioeconòmic que regirà els propers anys. Quatre milions d’aturats són molt més que 4 milions de raons. Són 4 milions d’il·lusions trucades, i el record vivent i permanent de que la nostra riquesa era un miratge que s’ha esvaït.

Quatre milions d’aturats són l’exigència de posar les bases per la recuperació possible i del camí cap un millor futur sens exclusions, un futur que, afortunadament, ja està despertant i trucant a la porta d’aquells col·lectius dotats de les eines per abordar-lo.

Antoni Garrell i Guiu
26 d’abril de 2009.

Publicat a e-noticies  clic aqui

Arrticulo en catalan, para la version en castellano de ese articulo descargar el pdf: cambiar-personas-o-politicas-_version-castellano_.pdf

.

Tot nou govern requereix que se li atorgui un marc de confiança per endegar i executar les actuacions que són de la seva competència, però en aquesta època de contradiccions i dur aterratge a la realitat econòmica del país, desprès d’anys on semblava que tot deute es podia refinançar i el consum desaforat fos possible, obliqüen a que els terminis de confiança s’escurcin i que el nou govern afronti els problemes sense dilacions, no sols “canviant el ritme” sinó ajustant les actuacions i aplicant les politiques encara pendents per negar la crisis primer, o per considerar-les innecessàries desprès, assumint que sols amb les necessàries proteccions socials no es genera l’ocupació requerida per sortir de crisis.

A pesar de fer pròpia l’afirmació del físic danès Niels Bohr “fer prediccions és molt difícil especialment si és sobre qüestions de futur”, cal reconèixer que a nivell mundial sorgeixen els primers símptomes de que l’excepcional crisi pot començar a remetre, així ho indicà l’OCDE fa pots dies, quan afirmava, tot reconeixent la gravetat de la situació, que tant els Estats Units com la Zona Euro creixerien prop del 0,5% al primer trimestre de 2010, o que es detectaven millores en països amb França o Itàlia al publicar els indicadors de conjuntura econòmica, i que s’estaven suavitzant les caigudes d’activitat en els països més desenvolupats; ho feu també el Banc Central Europeu en el seu bolletí mensual, indicant que la sortida de la crisi es produirà gradualment al llarg del 2010, o el diari The Wall Street Journal que en la seva enquesta a economistes indicava que els EE.UU. recuperarien el creixement a finals d’any, i que en el segon semestre del 2010 es podran reduir les tasses de desocupació.

Les senyals detectades en els països amb qui competim no arriba a Espanya, les dades segueixen empitjorant, la disminució de 1,2 milions de persones afiliades a la Seguretat Social en un any, -l’ocupació generada en els darrer 4 anys-, aproximant-se als 4 milions d’aturats, si es considera l’afiliació desestacionalitzada, evidencia la destrucció del sistema productiu amb una caiguda de la seva activitat econòmica del 3% segons, el Banc d’Espanya que a la vegada avisà de que estem camí de superar el 20% dels aturats; és a dir més de 4,6 milions de persones. En definitiva i tal com denuncien cada cop més col·lectius, els problemes segueixen pendents de les solucions urgents que no arriben a pesar d’estar en situació d’emergència.

Per aquests motius, hom esperava la crisis de govern, tot confiant amb el pragmatisme del president Rodriguez Zapatero i que la seva debilitat parlamentaria el portaria al necessari realisme per configurar un govern d’àmplia base, deixant de mirar al passat i sols al partit, d’acord a la societat plural de l’Estat. Un govern que sumés voluntats i esforços per aportar il·lusió, confiança i l’estabilitat parlamentaria per governar amb la vista posada en les oportunitats per escurçar la crisi i establir els marcs legislatius requerits per la post crisi. Un ajust de govern que també hauria d’haver estat un cop de timó per complir la llei, posant les bases per tancar el tema del finançament català, ja que sols complint la llei que respecta la diversitat es guanya la credibilitat per emprar l’enorme potencial català, ofegat per la manca de finançament.

Canviar el govern no és suficient, cal canviar les politiques que no han funcionat, no sols salvar al que el configura. Tenim un nou govern, es pot seguir en la crítica o mirar endavant, tot reclamant amb convicció solucions que no consideren el impacte electoral, cal actuar amb la vista alçada, no amagar-se en la màgia de les paraules, sinó caminar amb la força del fets, sacrificant-nos i estrenyent-nos el cinturó per no hipotecar en excés el futur de la propera generació. Sabem que hi ha molt a fer i que és pot fer. Cal recordar que és té que fer arribar a les empreses, i als consumidors, la gran quantitat de diner públic injectat al sistema financer;  cal simplificar els tràmits administratius per a la creació d’empreses, ja que tenim un dels més complicats, segons el World Economic Forum; també es requerit disminuir la taxa de fracàs de les iniciatives empresarials d’alt valor que sorgeixen a l’ombra dels centres de recerca i universitats, bonificant els fons destinats capital risc; que no es poden deixar caure empreses claus pel futur, cal ajudar a millorar el capital humà de les empreses amb capacitat contrastada per innovar i exportar; que s’ha de facilitar la transformació del model productiu i la cultura empresarial, ja que el creixement a llarg mai es pot sustentar amb baixa productivitat i en el consum excessiu; és necessari flexibilitzar el mercat laboral d’acord a les noves realitats, evitant que els ajustos caiguin sistemàticament amb els joves o les persones amb menys antiguitat; també fer una aposta per sectors claus de futur, sense oblidar la importància de l’energia pel desenvolupament; i fer de les persones l’autèntic capital de futur, el que vol dir emprar la formació, especialment dels joves i els aturats, com la millor eina estratègica. En definitiva moltes  són els coses a fer pel nou govern la pregunta és: noves persones o noves politiques, esperem que sigui el segon ja que ens hi juguem el nostre futur.

Antoni Garrell i Guiu
13 d’abril de 2009

Publicat a e-notocies.com clic aquí