Antoni Garrell i Guiu

Amb la represa de l’activitat, la majoria de converses s’inicien parlant de les vivències i percepcions del mes d’agost. Un denominador comú és que, si bé es veia un volum significatiu de persones, els restaurants i els comerços no estaven plens i que  la majoria de persones controlaven més la despesa innecessària.   Una sensació generalitzada és que l’estat del benestar, o  servies públics gairebé gratuïts com l’educació, la salut i les pensions de jubilació estan amenaçats. Hi ha la percepció de que els pilars europeus en que es  fonamentà la cohesió social i el model d’igualtat d’oportunitats poden desaparèixer. La crisi ha evidenciat que aquest progrés pot ser reversible, si no es capgira la situació, al disminuir els recursos disponibles de l’Estat, i incrementar-se a la vegada els recursos necessaris arran de  l’envelliment de la població i  la disminució de les tasses d’ocupació.

Menys recursos que obliguen a retallades pressupostàries,  quant a Espanya encara caldria  invertir molt més en sanitat, en incrementar les pensions, que en molt casos són de vergonya, en recerca i innovació, en millorar l’eficàcia del nostre sistema educatiu, i, molt especialment, en ajudar als emprenedors que són la llavor de les noves empreses i de la generació dels llocs de treball del demà. Es cert que cal reformar l’estructura de despesa de l’Estat però en cap cas es pot desmuntar l’estat del benestar que caracteritza a la nostra Europa, ni minar la inversió en futur. Un difícil trencaclosques que obliga a l’austeritat i a la simplificació de les Administracions.

Ara bé, siguin quines siguin les reformes, sols es pot capgirar la situació si som capaços de generar ocupació, guanyar productivitat per ser competitius, i incrementar les exportacions per equilibrar els comptes. Uns reptes que obliguen a reformes de gran abasts sabent que ens afectaran a tots i que ens canviaran els paradigmes de la immutabilitat o irreversibilitat de les fites assolides. Unes reformes que varen ser afrontades anteriorment en altres llocs i que els hi han permès disposar d’unes bases més solides per remuntar la crisi.  Una recuperació incerta,  molt condicionada pels estímuls temporals que s’han aplicat però que han permès, segons les dades dels organismes internacionals d’anàlisi econòmic, que, a excepció d’Espanya,  les grans economies no estiguin en recessió al tancament del 2010. Una evidència de què les dràstiques mesures preses pel govern de l’Estat no són suficients ho evidencia l’elevada disminució de les vendes de cotxes del passat mes, la nova disminució de l’índex d’activitat mensual calculat per la Federación de Estudios de Economía Aplicada, la caiguda de l’activitat industrial i la tassa d’atur que, com indica el Fons Monetari Internacional, “és en l’Estat en que més ha crescut, 10 punts percentuals, sense oblidar que tassa de desocupats dels joves s’ha duplicat superant el 40%“, un atur que sols disminuirà si la nostra economia creix.

Caldria acceptar que segueixen pendents les grans reformes estructurals, unes reformes  que sols seran efectives si el govern les efectua amb determinació assumint el cost polític de fer-les, hom recorda  al canceller Schröder i els problemes polítics arran del  seu programa Agenda 2010,  o amb un gran pacte polític amb la majoria de partits. Dos opcions gairebé impossibles ja que no es detecta en el govern la voluntat d’afrontar amb plenitud les mesures impopulars associades als canvis, i a la vegada, la majoria dels partits, estan més preocupat pels seus interessos que per la solució del problemes reals de la ciutadania.

El govern és qui té la part més important de responsabilitat, tot assumint que voler estirar les legislatures, quant són requerides noves prioritats i nous horitzons  que s’aparten substancialment dels criteris inspiradors del programa amb qui es va accedir al govern, és gairebé una missió impossible. Conseqüentment és en escenaris radicalment diferents, als que s’atorga la confiança de govern, com es l’actual escenari en que estem immersos, voler esgotar la legislatura, o prolongar el període pre-electorals, com es el cas de Catalunya, si bé es legítim no es ètic.

A Catalunya, també a l’Estat, necessitem obrir  una nova etapa amb un govern sorgit de les urnes i no de pactes per la governabilitat o el poder. Un govern que centri la seva activitat en: dinamitzar l’economia de forma integral i amb una clara aposta per les iniciatives i centres de decisió propis; en incrementar la capacitació del capital humà i la seva ocupabilitat; en possibilitar la mobilitat per incrementar la competitivitat i facilitar la conciliació de la vida professional i familiar; en la generació de nous coneixements amb un decidit recolzament a la recerca; una clara aposta per la sosteniblitat i el medi ambient; en l’eficiència en la despesa publica; i en sumar voluntats per recuperar la il·lusió col·lectiva.

No facilitar atorgar la veu a la ciutadania amb celeritat, no ajuda a sortir de la crisi, i si bé és legítim es distancia molt dels principis  ètics que han de regir els governs i la governança.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 4 de setembre de 2010.

Publicat al diari electronic e-notices.cat  (accés aquí)

Aquest dies de forma directament proporcional a l’apropament de les eleccions catalanes, les veus que criden a la unitat dels partits amb accent  catalanista s’incrementen, esperonades per la sentencia del Tribunal Constitucional que nega els nostres fets diferencials com a nació amb una historia mil·lenària, tot manllevant la veu del poble expressada democràticament en referèndum.

Unitat d’acció per avançar en el camí de deixar d’esser una nació sense Estat, sens dubte un punt que, al assolir-ho, obrirà nous horitzons i marcs de desenvolupament,  uns marcs de desenvolupament que, en funció de la ideologia de la forçà política que rebi la confiança dels ciutadans, seran ben diferents. Coincidir en voler el màxim autogovern per Catalunya, expressat amb l’Estat propi,  no comporta  ni el mateix ordre de prioritats, quant a les polítiques a aplicar ni en la ideologia que les sustenta.

Hem de reconèixer que darrerament, massa sovint per les noves, i algunes no tan noves, organitzacions politiques, sembla que l’únic programa de futur sigui la independència sense més al no respondre a la pregunta: independència per fer què i com; ni tampoc: quin és el model d’Estat que ens proposen?, quines són les prioritats de desenvolupament econòmic i social?, quins són els seus posicionaments sobre els desafiaments bàsics com l’energia, la mobilitat i l’aigua?, o com s’ha d’afrontar la sostenibilitat del sistema del benestar?. Un conjunt de preguntes que requereixen resposta, sense oblidar les associades a la present crisi: l’atur que treu llibertat a les persones i els aboca a la desesperació, l’empobriment d’una part molt important de la població per la requerida reducció de les politiques socials, que no han fet més que començar, arran de les erràtiques polítiques econòmiques i la manca de coratge per afrontar amb profunditat les reformes estructurals requerides.

Estem en una cruïlla, a nivell mundial, on el paradigma del creixement sense límits s’ha esvaït, on si bé la recuperació amb més o menys força s’ha iniciat en algunes parts del mon, a casa nostra ens queda encara un llarg camí, ja que sols podrem donar per acabada la crisi quant l’índex de l’atur assoleixi xifres molt baixes, les associades a l’atur estructural.

En aquest escenari ens cal un govern cohesionat amb prioritats,  sensibilitats i  amb full de ruta  únic, no una amalgama de sigles que l’únic que els aplega és el destí final i no les polítiques a desplegar, tant mentre aquest arriba com en la nova etapa posterior. En aquest aspecte els catalans no oblidem els projectes aturats, o no endegats, pel govern tripartit arran de la manca de coincidència quant al model de desenvolupament i vertebració de futur.

De ben segur que els ciutadans entenem la diferencia quant a la requerida unitat catalana en les negociacions amb Madrid, i el model ideològic en la construcció del futur català. Precisament d’aquests aspectes sols en parlen les forces polítiques que han evidenciat la seva voluntat de govern més enllà de personalismes o conjuntures. Embolicar-se amb la senyera no amagarà que els catalans volen propostes i programes per desenvolupar i afrontar els reptes de futur, ja que la confiança la dipositarem en base a les mateixes, i no per frases fetes i discursos populistes propis d’altres latituds.

Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 3 d’agost de 2010, accés

Fa 3 dies que centenars de milers de catalans de tots els indrets del país, d’ideologia sobiranista, independentista, autonomista, federal, regionalista, o simplement demòcrates indignats per la sentencia del Tribunal Constitucional, ens varem concentrar al Passeig de Gracia encapçalats amb la frase: Som una Nació, nosaltres decidim. Fou una manifestació transversal arrelada tant en les conviccions democràtiques com en la indignació per la sentencia del Tribunal Constitucional que, passant pel damunt de la voluntat expressada en referèndum, negà, amb retòrica obsessiva els trets diferencials del col·lectiu de persones que amb llengua, historia i cultura pròpia configuren una nació mil·lenària. Una sentencia sorgida més de les conviccions personals preconfigurades que des de l’objectivitat exigible a tot magistrat.

Una sentencia que provoca indignació, ja que vol amagar la realitat de la nació catalana. Catalunya no és un invent sorgit de la restauració democràtica ni del pacte constitucional del 79, com ho són alguna de les ‘comunidades autonomas’ que sorgiren per descafeïnar o amagar les nacionalitats històriques existents en l’Estat espanyol. Un Estat que s’allunya del federalisme, que podria aplegar-nos, i alimenta d’independentisme que ara creix més per l’ofensa, la incomprensió i l’espoli, que per conviccions culturals o arrels històriques.

Avui per avui, els ciutadans de Catalunya majoritàriament no són independentistes, molts es poden sentir còmodes en una nació sense Estat sempre que es disposi d’un elevat grau d’autogovern; ara bé, també cal reconèixer que l’opció d’Estat propi és la desitjada per un 21,5% dels catalans, 8,5 punts percentuals més que fa 5 anys, i puixant . Aquesta realitat no amaga que si la nació catalana no cap en la Constitució, sols hi ha dos alternatives: modificar-la i progressar en el federalisme, o caminar cap a la independència sumant voluntats per assolir la amplia majoria requerida, ja que baixar el cap i renunciar al dret de decidir, és quelcom inadmissible per coherència amb llegat històric del que som dipositaris, i les convencions democràtiques en què es sustenta la convivència i la vertebració del futur, el politics no poden ignorar-ho i menys desprès de la manifestació del dissabte passat, han de prendré bona nota de la voluntat expressada i assumir-ho, de no fer-ho no ens representaran.

La manifestació del dia 10 a Barcelona no pot ésser tractada com un fet conjuntural, com foc d’encenalls, el seu lema: Som una Nació, nosaltres decidim, ha d’estar present i obliga a obrir un nou període que haurà d’ésser fundacional, entès com aquell en què es senten les bases del futur i s’estableixen les regles d’interacció. Un període que requereix identificar les fortaleses i debilitats, en què estableixen fites i sumen voluntats. Un període en què hi ha simultaneïtat entre la definició del futur, i la gestió del present sorgit de l’Estatut mutilat.

Un període llarg, en què el no es poden ignorar els condicionats del teixit social català, ni els associats a la resta de l’Estat, ni tampoc els propis de la vertebració europea. Per tant, caldrà facilitar canvis d’actituds internes, i disposar de capacitat i voluntat contrastada per a pressionar i condicionar el govern de l’Estat espanyol, sense aquesta capacitat les dificultats s’incrementaran i l’avenç cap l’autogovern esdevindrà un camí democràticament impossible.

Estem a pocs mesos de que els Catalans ens pronunciem novament, aquets cop en les urnes, per escollir el nou Parlament, conseqüentment els nostres governants. Uns mesos de campanya electoral que no haurien d’endarrerir l’assumpció de compromís en aquets nou període que cal iniciar quant abans, sense menystenir la greu crisi econòmica i la manca de recursos que complica encara més les actuacions i altera les prioritats. Fora desitjable que aquest mesos fossin els mínims possibles, i que el moment en que els Catalans ens pronunciem ho fem massivament, d’acord tant a les propostes i posicionaments de cada opció política, com en la seva capacitat de lideratge i credibilitat. Una decisió en la que haurem de posar indefugiblement Catalunya al mig del anàlisis de les diverses opcions, per encertar el camí en aqueta cruïlla historia que vivim.

Antoni Garrell i Guiu
13 de juliol de 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 15 de juliol de 2010

El passat dilluns, 4 anys desprès de que els ciutadans de Catalunya aprovarem amb referèndum l’Estatut sortit de les Corts Generals, el  Tribunal Constitucional ha invalidat 14 articles i en matisa altres 27.  No cal esperar a conèixer la totalitat de la sentencia, amb els seus raonaments i vots particulars,  per afirmar que  el que ens diuen és que l’Estatut no s’ajusta a la Constitució, es a dir, que la nostra nació no cap a l’Estat Espanyol, un resultat que no és cap sorpresa, ja que en els darrers mesos, les filtracions. més o menys interessades, indicaven que la sentencia seria dolenta o pitjor.

Cap sorpresa, però si la constatació de que els fonaments de la democràcia han estat vulnerats. En democràcia la voluntat sobirana resideix en el poble quan s’expressa pels canals de participació i d’acord a les lleis. Aquest va esser el cas del referèndum per el Estatut, conseqüentment la única sentencia possible, i admissible, era la que respectes la totalitat del seu contingut. Qualsevol altra solució sols pot entendres com la manifestació de que certes persones es consideren  superiors i que volen reescriure l’historia. i negar els fets que ens caracteritza com a col·lectiu humà amb unes arrels, historia, cultura i llengua pròpia.

Una sentencia que complau tant el PSOE, en paraules d’avui del president Rodriguez Zapatero: “Conseguido Objetivo”, com al PP que va presentar el recurs al Constitucional (sense oblidar que encara hi ha d’altres): Dos partits que els fets han evidenciat que, amb diferents arguments i tarannàs, buscaven el mateix “frenar assolir majors cotes d’autogovern a Catalunya”, per aquesta raó la composició del Tribunal Constitucional, amb membres sorgits de pactes politics i alguns d’ells amb mandats exhaurits, ja els hi anava bé.

Una complaença directament proporcional al increment de la desafectació del ciutadans catalans amb els seus representants, i també d’indiferència amb un govern que ens diu que sols s’han anul·lat un petit nombre d’articles. Precisament aquells que són el moll del os, ja que sense oblidar que es declara inconstitucional que la solidaritat es pugui limitar a qui la rep faci un esforç  similar, cal recordar que es toquen articles que fan referència als trets diferencials de la nostra nació, al declarar-se  inconstitucional que el català sigui la llengua d’ús preferent a les Administracions catalanes.

És miri com es miri, a la difícil situació econòmica que vivim, amb clares repercussions en el futur que omple d’angoixa a moltes persones, s’afegeix una sentencia que és una bufetada a l’exercí democràtic dels ciutadans, uns ciutadans que observen la manca de determinació i full de ruta del govern davant d’aquesta solució. Si abans era necessari recuperar la confiança i posar tota la nostra potencialitat a treballar pel futur, ara és urgent, i cal retornar quan abans la veu al poble, no per convocar manifestacions, sinó per expressar-nos a les urnes. i amb llibertat atorgar la confiança al qui amb determinació, i entenent el missatge del Constitucional, guií la nau col·lectiva cap la llum de l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de Juliol de 2010.

Publicat a e-noticies.car, accés

Comença l’estiu i amb ell arribarà la pujada de l’IVA el primer de Juliol, el tipus general al 18% i el reduït al 8%, una mesura encaminada a reduir el dèficit fiscal però de conseqüències negatives per l’economia segons la majoria d’especialistes i els models de simulació. S’incrementarà la recaptació fiscal, però o bé els preus pujaran, frenant el consum, o el increment serà absorbit per les empreses incrementant les seves problemàtiques. El creixement econòmic i l’ocupació estaran afectats per la pujada, i com explicava un estudi d’una universitat d’Andalusia l’increment de l’IVA reduirà la producció mitjana i les hores treballades, afectant al creixement i a la generació d’ocupació. Probablement incrementar els impostos era una acció inevitable arran de les polítiques efectuades fins a la data, -al igual que eliminar els 400 euros, o deixar de posar granet a les aceres, i altres actuacions pròpies de nous rics-, però no podem oblidar que és un impost sense progressivitat (a diferència del impost sobre l’estalvi que s’incrementa un punt percentual pels primers 6.000 euros i tres per la resta), i que la pujada del Iva afectarà amb més força a les persones aturades i a les rentes més baixes sens ajudar a generar l’ocupació. I ara més que mai la generació d’ocupació és quelcom essencial, com ho és tranquil·litzar els mercats i possibilitar que l’emissió deute sobirà espanyol sigui acceptat en el mercat a uns preus que no hipotequen el futur.

L’anunci de la pujada de l’Iva, amb tota probabilitat, ha originat els increments d’activitat del primer semestre mercès al increment del consum privat al avançar-se la compra d’aquelles béns que les famílies requeriran, unes dades que juntament amb els ajustaments aprovats pel govern en les darreres setmanes expliquen les darreres previsions de FUNCAS relatives a què en el tercer i el quart trimestre el PIB tornarà a creixements negatius. De tal manera pel 2010 es preveu una reducció del 0,7%. Un decreixement del PIB comporta la no generació d’ocupació, conseqüentment més tensió i desesperança pels ciutadans, un atur que el mateix informa preveu que continuarà creixent el proper any, tancant-se el 2009 amb un 19,9% i arribant al 20% en el proper. Un creixement de l’atur que actua com una espiral perversa dificultant enormement iniciar la senda d’un creixement vigorós i generar ocupació, una dificultat afegida a l’alt nivell d’endeutament privat, amb de centenars de milers de milions d’euros immobilitzats en construccions inacabades o sense ús, i amb el govern obligat a reduir el dèficit que, a pesar de les mesures de reducció que s’apliquen amb el decreixement dels salaris públics, en 2013 el deute governamental arribarà al 78%, pràcticament duplicant el que es tenia abans d’iniciar-se la crisi financera, una crisi financera que encara no ha finalitzat, amb el què el crèdit a les iniciatives empresarials segueix amb serioses restriccions.

Cal dons trencar l’espiral negativa, i sense oblidar les necessàries polítiques de foment a l’emprenedoria com un element clau per generar les empreses que crearan l’ocupació del demà, treballar en tres vies: activar les polítiques de generació d’ocupació; incrementar el capital dels recursos humans en atur simultàniament amb facilitar la millora del coneixements dels treballadors en actiu; i evitar que el desànim i la depressió arrelin entre els milions d’aturats i les persones que indirectament ho sofreixen.

Per aquets motius era necessària una reforma laboral i actuacions en les polítiques d’acompanyament als aturats. Una reforma aprovada, pel Congreso de los Diputados, el passat dimarts que no sembla suficients per reduir l’atur tot incentivant la generació ocupació, ni va acompanyada de les actuacions requerides per afrontar el dèficit d’ocupabilitat del nostre capital humà aturat, ni d’accions que permetin recuperar la confiança i autoestima. Una reforma necessària però insuficient ja que tampoc solucionarà, a curt termini, ni els problemes de les empreses ni dels assalariats i conseqüentment el de la nostra economia.

Cal aconseguir per un igual que es recuperi la dinàmica de generació d’ocupació estable, com les relatives a facilitar la mobilitat dels treballadors i possibilitar a les empreses d’adaptar-se als canvis i conjuntures econòmiques tot incrementant la productivitat. Un marc laboral ajustant a les problemàtiques especifiques per superar una crisis que es prolongarà, i a la vegada adaptat a les exigències del nou model econòmic cap al que cal caminar, i que no és altre que l’associat a l’economia del coneixement. Una economia amb canvis permanents, mercats altament competitius i que requereix de persones formades i preparades per afrontar els reptes dels nous coneixements. Realitats que hem d’assumir ja que sols d’aquesta manera tornarem a créixer i generarem els recursos suficients per mantenir el cap més difícil estat del benestar.

Per aquest motiu cal entendre que el que es va aprovar el passat dimarts sols hauria de ser sols el primer pas, als diputats els hi queda un llarg camí de treball i valentia per fugir de la demagògia, tot reconeixent que sols tractant el problema en la seva globalitat ens en sortirem.

Antoni Garrell
23 de juny 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 24 de juliol de 2010

Avui a la tarda, conversant amb tres joves empresaris del sector de les TIC, dos d’ells m’han explicat que l’empresa els hi anava bé, s’havien adaptat a les demandes emergents associades a les empreses industrials que exporten. El tercer ha manifestat, amb preocupació, que l’impossibilitat d’ajustar la plantilla a la disminució de la demanda el portaria a la fallida el proper estiu. La conversa ha derivat cap a les restriccions creditícies, i a la requeria reforma laboral. Una reforma que hauria de sortir d’una negociació de totes les parts implicades, però que malauradament tot apunta a que serà impossible.

Desgraciadament el diàleg social no ha estat a l’alçada que exigia una crisi amb una enorme velocitat destructiva del teixit productiu i llocs de treball, una crisi amb un impacte molt important a Espanya, atès que vivíem per sobre de les nostres capacitats. Una crisi que ens hauria d’obligar asseure’ns i buscar el que ens apropa, tot defugint del que ens separa, per identificar les vies de la requerida cooperació, sabem que tancar-se en postures i actituds intransigents sols porta a la confrontació, sortir de la crisis ens tindria que unir i no separar. El bé col·lectiu obliga.

Amb o sense diàleg social la reforma laboral es inajornable i el govern finalment ho ha assumit, ho va indicar el president Rodríguez Zapatero al iniciar-se la setmana, i avui ho ha explicitat amb claredat, -que cal reconèixer i agrair-, el Ministre de Foment José Blanco, tot mostrant la determinació del govern de tirar-la endavant aquest mes, “costi el que costi”, assumint, ara sí, la responsabilitat, sabent de la dificultat que els sindicats i la patronal arribin a un acord i que serà requerit actuar per decret.

Escoltar les declaracions del Ministre Blanco, parlant públicament amb rigor i claredat, sense amagar la realitat, i els anys de dificultats que afrontem, és quelcom que no es pot passar per alt, i un motiu per confiar en la voluntat de fer-ho,  conseqüentment cal donar suport al govern en aquesta reforma, no posar-li les coses més difícils del que son, ni apel·lar als errors comesos en el passat o els terminis incomplerts. Cal entendre que el govern és troba en una cruïlla en solitari on els sindicats, i per a molts de nosaltres, es quasi impossible acceptar la reforma laboral que voldrien els mercats internacionals.

Una reforma laboral, que no serà probablement la que exigeix els escenaris de l’economia global i del coneixement, però de segur que serà un pas  per fomentar l’ocupació. Una reforma que no hauria de quedar-se sols en disminuir el cost d’adequació de les plantilles, per tal de garantir la seva continuïtat i evitar la destrucció de la totalitat de llocs de treball. Cal que consideri a la vegada els aspectes associats al reforçament del capital humà, garantint que la totalitat de les persones en atur puguin formar-se durant aquest període per poder incrementar la seva ocupabilitat; també que no defugi dels problemes associats a la productivitat i al absentisme, a la possibilitat d’ajustar les franges horàries d’acord a les variacions de la demanda, facilitar la incorporació dels joves preparats a les empreses amb bonificacions importants en la cotització a la seguretat social; incentivar la col·laboració i la continuïtat sistema universitària i de la formació professional amb el sistema productiu facilitant les practiques i la contractació dels recent graduats;  i potenciar la flexibilització dels horaris per conciliar el desenvolupament personal i professional.

Uns canvis de la legislació requerits i pels quals cal esperar que totes i cadascuna de les forces parlamentaries, oblidant la política de la critica per la critica, pensin amb els ciutadans i no amb interessos electorals. Conseqüentment, encara que un percentatge important dels ciutadans hàgim perdut la confiança amb el president del govern, és el moment de recolzar al govern de l’Estat, ja que és recolzar la generació d’ocupació, i aquesta es una exigència indefugible per a tots.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de juny de 2010

Article Publicat a e-noticies.cat

Molts som els ciutadans que ahir teníem la ment en el que passava, o podia passar al hemicicle del Congrés dels Diputats a Madrid, sabíem que havíem arribat al llindar del precipici, que podíem precipitar-nos-hi. Si passava, la situació econòmica i social podria empitjorar encara més a Espanya, posant-se a la vegada en seriós perill la recuperació econòmica Europea i de retruc la pròpia Unió.  Arribar al precipici era sens dubte inevitable si consideren que el govern de l’Estat va menystenir la importància de la crisi que dia a dia creixia a nivell mundial, de dos anys de polítiques inconsistents que feien créixer l’endeutament, de negar-se a afrontar les reformes estructurals requerides,  i de manca de polítiques d’ajut directe a les petites i mitjanes empreses que són la base del nostre teixit productiu, tal vegada per no recordar que la millor política social és fomentar la creació d’ocupació.

Ahir, si no s’aprovaven les mesures que el govern proposava, els mercats haurien castigat seriosament a Espanya, i cal recordar que el futur no és possible sense el concurs dels mateixos, ni sense el compromís de Xina, avui reafirmat, de  mantenir les seves posicions en el deute Europeu.  Per tal calia que els diputats assumissin un clar compromís amb els ciutadans i amb l’esdevenidor, que fugissin d’interessos partidistes, de polítiques de terra cremada, del “com pitjor millor”, i amb la mirada posada en el compromís i els ciutadans efectuessin un exercici de grandesa moral i compromís social. Una problemàtica que va comprendre Convergència i Unió, i que amb criteri d’Estat va possibilitar, amb la seva abstenció, l’aprovació de les mesures. Un exercici que mereix el nostre reconeixement i agraïment pel compromís que no amaga, tal com varen expressar amb rotunditat i claredat el Sr. Duran Lleida al Congrés i el Sr. Artur Mas a les jornades de Sitges, la manca de confiança que tenim els ciutadans en la capacitat del govern per guiar-nos cap la sortida del laberint en que estem.

Les mesures que s’aprovaren són doloroses, inevitables, arrel de les actuacions efectuades, també insuficients, ja que sols frenen l’endeutament però no senten les bases per a un nou creixement i una aposta decidida per incrementar la capacitat productiva i exportadora de les empreses, i la dotació del capital humà del país.  Mesures que hauran d’anar seguides  de la requerida reforma laboral, que el govern haurà d’afrontar amb urgència  sense recolzament parlamentari i amb mínimes possibilitats de diàleg i consens social. Una reforma que hauria de tenir especial cura en facilitar la contractació dels milers de joves ben preparats i amb il·lusió d’aportar el seu potencial.

En les pròximes setmanes i mesos, ens juguem més que el futur, ens juguem el ser o no ser, viurem moments difícils ja que estem com pujats en un vehicle que es mou per una carretera plena de corbes i amb gel al paviment, per aquesta raó necessitem el millor pilot i els millors professionals en cada lloc, i més que polítics requerim d’estadistes que actuïn amb la mirada posada en l’horitzó. Aquesta és una exigència indefugible que tots hem d’assumir convençuts de la força de la democràcia i del talent i la il·lusió d’un país que sols espera el lideratge requerit per conquerir el futur.

Antoni Garrell i Guiu
28 de maig de 2010

Article publicat a e-noticies.cat

El divendres passat quan em dirigia a Radio Sabadell per participar en la tertúlia del programa ‘A Bona Hora’, vaig trobar-me amb un jove emprenedor del disseny format a ESDi, desprès de saludar-nos em va dir, “… estic angoixat, quina improvisació la del ZP, ara retalla les jubilacions i els salaris, afectarà al creixement i a la meva feina. Una setmana dramàtica, sembla que el deteriorament de l’economia no tingui fi, i les perspectives de futur de tots s’esvaeixen, especialment la dels qui tenim menys de 35 anys; tant dels emprenedors per la manca de demanda i diners per abordar els projectes complexes, com pels que busquen feina per la llosa inmobilitzadora de l’atur, i una legislació laboral que perjudica als més joves per preparats que estiguem. Encara que de poc serveixi, explica novament, com vas fer a la tardor passada, la necessitat d’eleccions anticipades, ja que ara es veu amb claredat que ni el govern de Madrid ni el de Catalunya tenen credibilitat, i no ens mereixen confiança“.

L’Aura Costa, la conductora del programa, inicià la tertúlia que comparteixo amb el periodista i bon amic Joan Brunet, demanant-nos la nostra opinió sobre l’anunci del dimecres del Sr. Rodríguez Zapatero. Recordant l’emprenedor que uns minuts abans havia parlat, vaig explicar que els humans i les organitzacions han de decidir i actuar efectuant coses imprescindibles, ja que de no fer-les la situació esdevé dramàtica e irreversible, és el cas quan hom te una hemorràgia; hi ha també decisions i actuacions necessàries aquelles que de no fer-les el futur es qüestiona, una bona alimentació és un exemple; i finalment hi ha un tercer grup de decisions i actuacions que esdevenen recomanables per afrontar amb èxit l’esdevenidor, estudiar és uns d’elles. Hem d’acceptar que el govern no ha adoptat cap de les reformes estructurals necessàries, ni tan sols ha estat capaç de sumar voluntats amb un enriquidor diàleg social, i com no podia ser d’altra manera el que era recomanable és ara necessari, i el que era necessari és imprescindible.

Retallar la despesa era inajornable, no fer-ho posava en perill el futur del ciudatans de l’Estat espanyol, i també la recuperació europea i de retruc d’altres indrets del món. Qüestionar la necessitat de disminuir dràsticament la despesa és demagògia o ignorància, però cal entendre que aquesta retallada sols ajuda a poder emetre deute al seu venciment, un deute que en les actuals circumstancia esdevé un dels elements basics per establir la confiança dels inversos en el país, en cap cas permet incentivar la generació d’ocupació, incrementar els ingressos i sortir enfortits de la crisi.

Resten pendents les mesures per mirar amb esperança el futur, mesures que a partir d’ara seran més difícils. S’han posat entrebancs al diàleg social, per l’error de com es retalla la despesa al centrar-la, bàsicament, en els funcionaris i jubilats, un fet que evidencia improvisació i canvis no profunds. Una situació que és complica al disminuir les expectatives de creixement; pel més que probable increment d’impostos que s’apropa; i per l’augment de les dificultats d’una reforma laboral que permetí integrar a les empreses la il·lusió i el saber dels joves formats en les universitats i centres de formació professional. Unes mesures que el president del govern no ha volgut prendre abans i que ara, al fer-ho tard, amb preses i parcialment, comporten que perdi la confiança, que genera adhesions, desperta voluntats, i posa en marxa la força regeneradora de les persones al materialitzar-se que “creure es poder”.

Comprovar l’incapacitat d’assumir iniciativa, excepte quan et posen contra les cordes des de fora, treu la legitimitat d’encapçalar tot projecte a qui ho sofreix, el relleu esdevé una obligació indefugible. Salvant les distàncies, la pèrdua de capacitat de lideratge també se la va guanyar el Sr. Adolfo Suárez al 1980, el que comportà que el seu partit el substituís pel Calvo-Sotelo que fou investit president el 25 de febrer de 1981.

Sense oblidar que en democràcia qui té la veu és el poble, el relleu és un instrument democràtic que el PSOE no pot menystenir i que s’ha plantejar sense pauses, ja que en les actuals circumstàncies el president del govern no hauria de seguir. No és el seu futur el que està en joc, el que ens hi juguem és el futur nostre i dels nostres fills.

Cal que la democràcia actuï, no es pot actuar com en països on la manca de la mateixa impedeix el relleu dels dirigents, i desterrar les politiques erràtiques. La via no és altra que l’assenyada proposta d’Artur Mas, “Zapatero està amortitzat, hauria de ser substituït per algú del PSOE, per després donar la paraula als ciutadans“. Uns ciutadans que no volem pactes de despatxos, interpretant les nostre voluntats perquè tot continuï igual.

Sabem de les enormes potencialitats basades amb als joves preparats que té el país, coneixem les capacitats de generar progrés que té la nostra industria a pesar de les dificultats dels darrers dos anys, de les oportunitats que sorgeixen dels centres de recerca, i del poder transformador que té la formació dels aturats. Som ciutadans conscients que hem de fer sacrificis i que som afortunats al viure en democràcia, per axó volem exercir el dret de vot per atorgar la confiança i el lideratge, a Espanya i en el nostre cas a Catalunya, a qui amb valentia, projecte i determinació pugui conduir la nau col·lectiva per aquesta difícil singladura que pot, i ha de finalitzar, amb un món millor, ja que tota crisi està farcida per un igual de riscos i d’oportunitats.

Antoni Garrell i Guiu
16 de maig de 2010.

La passada setmana el nostre Parlament va  votar una resolució en defensa de l’Estatut, davant de  l’incapacitat manifesta del Tribunal Constitucional de pronunciar-se sobre la constitucionalitat o no del mateix. Un pas més que evidència el profund malestar del país sobre un text que ha estat aprovat en referèndum pels ciutadans, i que va tenir un precedent inèdit, el 25 de novembre de l’any passat, quan la totalitat dels diaris amb la capacitat de decisió a Catalunya publicaren un editorial conjunt amb el títol “la dignitat de Catalunya“, en què s’expressava la preocupació per la més que probable interpretació restrictiva.

El problema en aquests moments ja no és si l’Estatut aprovat al Parlament Català i a les Corts Espanyoles és o no és constitucional, el tema és molt més greu. La sentencia podria modificar l’equilibri de forces i el rol del propi sistema democràtic: el poder legislatiu, l’executiu i el judicial, ja que és del tot inadmissible que ciutadans no elegits democràticament legislin i esdevinguin no sols en interpretadors de la constitucionalitat o no, sinó en els definidors del model d’Estat. Hom respecta les competències del Tribunal Constitucional com a intèrpret suprem de la Constitució d’acord a l’article 161 de la Constitució. Però tot respectant-lo tenim la impressió que s’estan reproduint models dictatorials on hi ha ciutadans de primera, aquelles que estan per damunt de la voluntat popular expressa en les urnes, i de segona, aquells que estan sotmesos al domini dels primers.

Els ciutadans de Catalunya no poden estar permanent esperant la sentencia d’un tribunal que en 4 anys no ha pogut pronunciar-se, bàsicament per les diferències en quant al nombre d’articles a modificar, una sentencia que es miri com es miri, si es compleix el que s’apunta en les informacions sorgides, serà una involució democràtica que no podem ni devem permetre.

La defensa de Catalunya, la defensa de la democràcia, -atenen que al novembre finalitza el mandat de 4 magistrats escollits pel Congrés de Diputats i que hi ha altres quatre que estan en funcions des de desembre de 2007-, exigeix la renovació dels membres del Tribunal Constitucional. És l’hora de la coherència dels nostres representants en els parlaments de Barcelona i de Madrid. És l’hora de la unitat, és l’hora final, la d’anteposar davant de tot els interessos dels ciutadans i les seves decisions. Cal que Catalunya estigui a la ment i a cor i si s’assumeix el compromís.

En aquesta tasca que obliga a la coherència, els parlamentaris del PSC  tenen un paper clau, ja que no poden votar al dictat del PSOE a Madrid i apartar-se a les resolucions del Parlament Català i de la decisió dels ciutadans que els elegiren. De fer-ho, els hi mancarà la coherència i s’esvairà la seva credibilitat.

Els ciutadans volem coherència i lideratge, especialment en períodes difícils  que obliga a sacrificis. No es l’hora de les paraules ni dels gestos, es l’hora dels fets, es l’hora de l’Estatut que aprovàrem en referèndum, cap altre retallat i menys reescrit. Els ciutadans de Catalunya tenim que pronunciar-nos i no amagar-nos, i de ben segur que estarem amatents i no permetrem ni que manqui la coherència, ni que no es compleixi el mandat sorgit de les urnes amb el nostre vot, ja que està en qüestió la nostra dignitat com a ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu
3 de maig de 2010

Aquest inici d’any, amb la presidència espanyola de la Unió, s’ha posat en evidència els recels i preocupacions que genera la complexa situació econòmica espanyola, i, també, el fet que la manca de reformes estructurals està comportant que Espanya es quedi enrere de la recuperació ja iniciada pels països capdavanters europeus. Els editorials i articles d’opinió de la premsa anglosaxona i alemanya (The Economist, Financial Times, Die Wel, o Der Tagesspiegel) han estat especialment durs sobre la capacitat de lideratge del president del govern i, en concret, sobre la seva proposta de coordinar més les politiques econòmiques dels països de la Unió. Unes crítiques fonamentades en els indicadors econòmics espanyols que mostren que el creixement del 2010 pot ser negatiu, i en el millor dels casos sols lleugerament positiu, que l’atur no disminuirà i que l’accés al crèdit per a les empreses i els particulars continuarà essent molt complicat. Aquests fets que no poden amagar que per governar la Unió, amb la mirada posada en el 2020, es requereix d’una millor i més àmplia coordinació en la línia que proposà el president espanyol

Europa i la seva actuació estretament coordinada és una assignatura pendent. Igualment resta pendent de resoldre els grans problemes estructurals del model econòmic espanyol, que fonamentava el  creixement en la generació intensiva d’ocupació, oblidant la necessitat que el creixement, tot generant llocs de treball, ha d’estar basat en la utilització intensiva del coneixement sorgit dels treballs de recerca, seguint un procés sistemàtic i continuat d’innovació, en un entorn de màxima productivitat, i amb capacitat per competir en els mercats globals. Una assignatura pendent que esta present, o hauria d’estar-ho, en els moviments preelectorals que ja s’han iniciat a Catalunya.

L’Estat espanyol te pendent de resoldre els problemes que ens han portat a estar a la cua dels països de la UE, el que comporta que se’ns miri amb preocupació. Entenent que la política és acció, cal demanar que es faci política i s’afrontin els problemes reals, aquells que condicionen el futur: el model energètic i de mobilitat; el finançament de la sanitat; la millora de la formació i la valoració de la recerca; el model productiu i industrial; l’adequació del capital humà i de la legislació laboral per evitar l’exclusió del mercat d’una part important de la població, molt especialment dels més joves;  i -entre d’altres- els associats a la multiculturalitat  i la diversitat ètnica. Sens dubte ningú hauria de negar que la tasca pendent es colossal que requereix compromís, esforç, talent, i entusiasme. Una tasca, una acció política, que exigeix eficiència i la implicació dels millors, aquells que amb compromís no defugen els problemes reals i no busquen les aigües tranquil·les de la immobilitat i el curt termini.

Ara més que mai es requerit un govern fort, que sumi voluntats, que parli clar i estableixi les fites i el full de ruta, que entomi els reptes i endegui les reformes; un govern que, administrant el present, governi la construcció del futur; i que escolti el país, que esta expectant, ple de dubtes, però no mancat d’il·lusió.

Per això ara que els partits posen a punt la seva maquinaria electoral, que s’inicien a Catalunya els processos d’elaboració dels programes electorals, cal estar amatent, no sols al que fan i diuen, sinó que també cal estar disposats a aportar, amb generositat, opinió i propostes; cal que els ciutadans donem un pas endavant actuant com a persones compromeses amb el futur per trencar l’endogàmia partidista que impedeix l’assumpció dels reptes reals.

És hora d’un nou tarannà en la definició de problemes, en la identificació de les solucions i en el govern i la gestió de les actuacions,  a Europa i a casa nostra. Si els partits estan obligats a entendre i actuar en aquesta línia, també els ciutadans hem d’exigir-ho, ja que ara -sens dubte- és l’hora de la Política amb majúscula.  Un tarannà diferent, com el que es detectà quant l’Artur Mas va formulà la proposta de la Casa Gran del Catalanisme,  que ara s’hauria d’evidenciar plenament, ja que sols amb propostes sorgides de la participació plural serem capaços de sumar i sortir aviat, i enfortits, de la crisi. De la crisi en sortirem, però la pregunta és com ho farem. I sols ho farem bé si tots assumim compromís i acceptem els reptes.

Antoni Garrell i Guiu
27 de gener de 2010. 

 Publicat al diari electrónic e-noticies: link aquí