Federalisme o Independència
Dijous, 15/07/2010 (12:29)
Fa 3 dies que centenars de milers de catalans de tots els indrets del país, d’ideologia sobiranista, independentista, autonomista, federal, regionalista, o simplement demòcrates indignats per la sentencia del Tribunal Constitucional, ens varem concentrar al Passeig de Gracia encapçalats amb la frase: Som una Nació, nosaltres decidim. Fou una manifestació transversal arrelada tant en les conviccions democràtiques com en la indignació per la sentencia del Tribunal Constitucional que, passant pel damunt de la voluntat expressada en referèndum, negà, amb retòrica obsessiva els trets diferencials del col·lectiu de persones que amb llengua, historia i cultura pròpia configuren una nació mil·lenària. Una sentencia sorgida més de les conviccions personals preconfigurades que des de l’objectivitat exigible a tot magistrat.
Una sentencia que provoca indignació, ja que vol amagar la realitat de la nació catalana. Catalunya no és un invent sorgit de la restauració democràtica ni del pacte constitucional del 79, com ho són alguna de les ‘comunidades autonomas’ que sorgiren per descafeïnar o amagar les nacionalitats històriques existents en l’Estat espanyol. Un Estat que s’allunya del federalisme, que podria aplegar-nos, i alimenta d’independentisme que ara creix més per l’ofensa, la incomprensió i l’espoli, que per conviccions culturals o arrels històriques.
Avui per avui, els ciutadans de Catalunya majoritàriament no són independentistes, molts es poden sentir còmodes en una nació sense Estat sempre que es disposi d’un elevat grau d’autogovern; ara bé, també cal reconèixer que l’opció d’Estat propi és la desitjada per un 21,5% dels catalans, 8,5 punts percentuals més que fa 5 anys, i puixant . Aquesta realitat no amaga que si la nació catalana no cap en la Constitució, sols hi ha dos alternatives: modificar-la i progressar en el federalisme, o caminar cap a la independència sumant voluntats per assolir la amplia majoria requerida, ja que baixar el cap i renunciar al dret de decidir, és quelcom inadmissible per coherència amb llegat històric del que som dipositaris, i les convencions democràtiques en què es sustenta la convivència i la vertebració del futur, el politics no poden ignorar-ho i menys desprès de la manifestació del dissabte passat, han de prendré bona nota de la voluntat expressada i assumir-ho, de no fer-ho no ens representaran.
La manifestació del dia 10 a Barcelona no pot ésser tractada com un fet conjuntural, com foc d’encenalls, el seu lema: Som una Nació, nosaltres decidim, ha d’estar present i obliga a obrir un nou període que haurà d’ésser fundacional, entès com aquell en què es senten les bases del futur i s’estableixen les regles d’interacció. Un període que requereix identificar les fortaleses i debilitats, en què estableixen fites i sumen voluntats. Un període en què hi ha simultaneïtat entre la definició del futur, i la gestió del present sorgit de l’Estatut mutilat.
Un període llarg, en què el no es poden ignorar els condicionats del teixit social català, ni els associats a la resta de l’Estat, ni tampoc els propis de la vertebració europea. Per tant, caldrà facilitar canvis d’actituds internes, i disposar de capacitat i voluntat contrastada per a pressionar i condicionar el govern de l’Estat espanyol, sense aquesta capacitat les dificultats s’incrementaran i l’avenç cap l’autogovern esdevindrà un camí democràticament impossible.
Estem a pocs mesos de que els Catalans ens pronunciem novament, aquets cop en les urnes, per escollir el nou Parlament, conseqüentment els nostres governants. Uns mesos de campanya electoral que no haurien d’endarrerir l’assumpció de compromís en aquets nou període que cal iniciar quant abans, sense menystenir la greu crisi econòmica i la manca de recursos que complica encara més les actuacions i altera les prioritats. Fora desitjable que aquest mesos fossin els mínims possibles, i que el moment en que els Catalans ens pronunciem ho fem massivament, d’acord tant a les propostes i posicionaments de cada opció política, com en la seva capacitat de lideratge i credibilitat. Una decisió en la que haurem de posar indefugiblement Catalunya al mig del anàlisis de les diverses opcions, per encertar el camí en aqueta cruïlla historia que vivim.
Antoni Garrell i Guiu
13 de juliol de 2010.
Publicat a e-noticies.cat el dia 15 de juliol de 2010
C
Avui a la tarda, conversant amb tres joves empresaris del sector de les TIC, dos d’ells m’han explicat que l’empresa els hi anava bé, s’havien adaptat a les demandes emergents associades a les empreses industrials que exporten. El tercer ha manifestat, amb preocupació, que l’impossibilitat d’ajustar la plantilla a la disminució de la demanda el portaria a la fallida el proper estiu. La conversa ha derivat cap a les restriccions creditícies, i a la requeria reforma laboral. Una reforma que hauria de sortir d’una negociació de totes les parts implicades, però que malauradament tot apunta a que serà impossible.
Molts som els ciutadans que ahir teníem la ment en el que passava, o podia passar al hemicicle del Congrés dels Diputats a Madrid, sabíem que havíem arribat al llindar del precipici, que podíem precipitar-nos-hi. Si passava, la situació econòmica i social podria empitjorar encara més a Espanya, posant-se a la vegada en seriós perill la recuperació econòmica Europea i de retruc la pròpia Unió. Arribar al precipici era sens dubte inevitable si consideren que el govern de l’Estat va menystenir la importància de la crisi que dia a dia creixia a nivell mundial, de dos anys de polítiques inconsistents que feien créixer l’endeutament, de negar-se a afrontar les reformes estructurals requerides, i de manca de polítiques d’ajut directe a les petites i mitjanes empreses que són la base del nostre teixit productiu, tal vegada per no recordar que la millor política social és fomentar la creació d’ocupació.
El divendres passat quan em dirigia a Radio Sabadell per participar en la tertúlia del programa ‘A Bona Hora’, vaig trobar-me amb un jove emprenedor del disseny format a ESDi, desprès de saludar-nos em va dir, “… estic angoixat, quina improvisació la del ZP, ara retalla les jubilacions i els salaris, afectarà al creixement i a la meva feina. Una setmana dramàtica, sembla que el deteriorament de l’economia no tingui fi, i les perspectives de futur de tots s’esvaeixen, especialment la dels qui tenim menys de 35 anys; tant dels emprenedors per la manca de demanda i diners per abordar els projectes complexes, com pels que busquen feina per la llosa inmobilitzadora de l’atur, i una legislació laboral que perjudica als més joves per preparats que estiguem. Encara que de poc serveixi, explica novament, com vas fer a la tardor passada, la necessitat d’eleccions anticipades, ja que ara es veu amb claredat que ni el govern de Madrid ni el de Catalunya tenen credibilitat, i no ens mereixen confiança“.
La passada setmana el nostre Parlament va votar una resolució en defensa de l’Estatut, davant de l’incapacitat manifesta del Tribunal Constitucional de pronunciar-se sobre la constitucionalitat o no del mateix. Un pas més que evidència el profund malestar del país sobre un text que ha estat aprovat en referèndum pels ciutadans, i que va tenir un precedent inèdit, el 25 de novembre de l’any passat, quan la totalitat dels diaris amb la capacitat de decisió a Catalunya publicaren un editorial conjunt amb el títol “la dignitat de Catalunya“, en què s’expressava la preocupació per la més que probable interpretació restrictiva.
Aquest inici d’any, amb la presidència espanyola de la Unió, s’ha posat en evidència els recels i preocupacions que genera la complexa situació econòmica espanyola, i, també, el fet que la manca de reformes estructurals està comportant que Espanya es quedi enrere de la recuperació ja iniciada pels països capdavanters europeus. Els editorials i articles d’opinió de la premsa anglosaxona i alemanya (The Economist, Financial Times, Die Wel, o Der Tagesspiegel) han estat especialment durs sobre la capacitat de lideratge del president del govern i, en concret, sobre la seva proposta de coordinar més les politiques econòmiques dels països de la Unió. Unes crítiques fonamentades en els indicadors econòmics espanyols que mostren que el creixement del 2010 pot ser negatiu, i en el millor dels casos sols lleugerament positiu, que l’atur no disminuirà i que l’accés al crèdit per a les empreses i els particulars continuarà essent molt complicat. Aquests fets que no poden amagar que per governar la Unió, amb la mirada posada en el 2020, es requereix d’una millor i més àmplia coordinació en la línia que proposà el president espanyol