Antoni Garrell i Guiu

Les darreres setmanes, especialment des de  l’inici de setembre, les notícies que omplen els diaris sols parlen, directa i indirectament, dels problemes de les borses, de la solvència dels bancs, de  les fluctuacions del IPC,  del increment del preu del diner, del dèficit de la balança comercial, de la preocupant pujada de l’atur, de l’augment de la despesa en prestacions socials, de les dificultats que tenen les empreses per accedir al crèdit requerit per finançar les activitats, i més recentment de  la situació als Estats Units i del bimilionari pla de rescat americà a la banca sorgit arrel de l’avarícia d’alguns directius que no poden quedar en la impunitat. Problemes i males noticies, magnificades a vegades, acompanyades sovint d’anàlisi que expliquen les causes però que no aporten solucions.

Ja tots sabem que la crisis actual es diferent a les precedents, ja que aquesta es produeix amb una globalització econòmica molt gran, i amb alts graus d’independència, però també sabem que la via de solució es aplicar simbiòticament mesures conjunturals enfocades a garantir les cobertures socials i a la vegada a ajudar a les empreses en el seu dia a dia per potenciar la generació d’ocupació i reactivar la confiança, i politiques estructurals encaminades a fomentar que les empreses assoleixin un alt valor de competitivitat  potenciant la capacitat d’innovació, i la capacitat d’extreure productivitat a les infraestructures tecnològiques, dos aspectes que van molt lligats a la capacitat d’us dels coneixements requerits, en definitiva de la formació en actituds i aptituds de les persones.

Però entre les mesures conjunturals a aplicar, hom no pot oblidar als autònoms, i les  …… 

Sobrepassat el 9 d’agost i constatat l`incompliment de l’Estatut per part del govern de l’Estat en un tema tan transcendental com el finançament, i escoltades les declaracions del dijous de la setmana passada del President Rodríguez Zapatero, que més que afrontar la problemàtica de la crisi va deixar clar que la negociació sobre el finançament fora llarga i exigiria esforços, hom tenia la impressió que els ciutadans no podíem seguir com a simples espectadors dels que succeïa ja que resultaria insuficient l’excel·lent tasca del Conseller Castells amb missatges clars i nítids en defensa dels interessos de Catalunya tot buscant la unitat d’acció de les forces catalanes. Una implicació ciutadana que tenia que reclamar públicament el compliment escrupolós de l’Estatut, sense demores i de forma contundent visible iexplicita, sense descartar, des de la legalitat i respecte democràtic, cap recurs ni acció.

Les diverses declaracions dels líders politics catalans i en especial del cap de l’oposició, les paraules del president Montilla i l’inequívoca actuació del Conseller Castells alimentaven l’esperança de que, aquest cop si, la unitat d’acció de les forces politiques catalanes acabarien doblegant la intransigència centralista i es faria realitat que Catalunya tingues els recursos requerits, uns recursos que són nostres, per afrontar la complexa situació econòmica. Però veus ací que el Sr. Saura s’ha dedicat a trencar la unitat d’acció, a permetre, desprès del treball del Diputat Herrera, a que el president Zapatero no acudis al Parlament, tot acceptant la multilateralitat de la negociació i a treure força a la tasca dels seus companys de govern que tenen la responsabilitat de negociar el finançament.

El Conseller Saura potser es sentirà ara més important i satisfet, pot dir que ha tret un compromís de finançament a tres mesos i ha rebaixat crispació a la negociació; el PSOE també pensarà que ha guanyat al no evidenciar la seva solitud en el ‘Parlamento Español’, tot evitant el president Zapatero donar la cara amb una més que difícil compareixença; però nosaltres els ciutadans veiem com el temps pasa i les solucions no arriben en tenir un govern mancat de recursos per la sangria que representa l’aportació excessiva a l’Estat. Potser el Conseller Saura ha guanyat, ell sabrà, i de ben segur el PSOE , però nosaltres novament hem perdut.

Hem perdut al demorar la disponibilitat dels recursos indispensables per avançar; uns recursos imprescindibles per conquerir el futur com indicava, fa uns dies, l’Enric Canela, president del Cercle per al Coneixement Barcelona Breakfast, en un article en el que recordava que el govern espanyol no fa els deures correctament per entomar els problemes i a la vegada abordar amb rigor la problemàtica de la competitivitat empresarial, tot indicant en el mateix article, que “és urgent incrementar la qualitat del capital humà a través profundes reformes educatives, introduir més meritocràcia en l’ocupació, fomentar la innovació sense confondre-la amb despesa en R D, flexibilitzar les ments dels joves perquè tinguin més mobilitat sectorialment i siguin menys buròcrates i més emprenedors, i seguir reduint els enervants obstacles burocràtics“, tot un conjunt d’accions requerides, bona part d’elles competència de l’Estat però també amb capacitat d’intervenció del govern català. Però per fer-ho fan falta precisament la totalitat de les competències previstes i els recursos que es neguen a retornar-nos. Aquest és el problema real, la manca de recursos per afrontar el futur i una negociació, ben plantejada pel Conseller Castells, que és bombardejada per un membre important del tripartit.

Certament,és hora de passar a l’acció, de recordar que és el poble qui te la sobirania que els politics administren al rebre la confiança en les eleccions; és hora de que els partits amb clar accent català i els politics que no tenen altre interès que Catalunya sentint l’escalf del poble amb un sols cric, el cric que diu Ja n’hi ha prou!, un cric que hauria de ressonar per tot Catalunya el proper 11 de setembre.

Antoni Garrell i Guiu
Cercle per al Coneixement

20 d’Agost de 2008

Article publicat el dia 22 d¡agost al diari digital e-noticies

Fa uns mesos en un dinar amb el president Samaranch, va dir “Els jocs de Beijing seran els millors de la historia de les Olimpíades modernes: una organització impecable, i un alt nivell esportiu”; l’experiència contrastada del Sr. Samaranch va fer inqüestionable la seva afirmació per la resta de persones que compartíem taula. La Inauguració el dia 8 va esser d’una bellesa sorprenent, combinant harmònicament passat i pressent, projectant una Xina moderna i fent oblidar al món les contradiccions pròpies del règim xinès i el seu qüestionable model de desenvolupament i progrés; la important participació, 204 països o millor dit Estats; i les marques que ràpidament s’assoliren amb proves espectaculars, com l’inoblidable carrera de natació 4×100 amb el triomf americà en l’últim metre tot rebaixant en 4 segons la marca anterior, són evidencies de l’excel·lència dels jocs i que el lema “Un mon, un somni” semblava fer-se realitat de la ma del moviment olímpic.

Un moviment que aplega a tots els pobles -sense discriminació d’ètnies, cultures o llengües-, amb l’ideal comú d’esforç i pau per avançar plegats cap l’esdevenidor, tot apartant les diferències i fugint de les discrepàncies. Un somni en un món que, desterrant les confrontacions armades, fes permanent la suspensió temporal de les guerres que acordaren 800 anys abans de Crist el rei que governava Olimpia i els seus enemics per facilitar el desenvolupament d’activitats esportives, un acord que possibilitava el cessament per uns dies de les hostilitats, treva olímpica, i desenvolupar les competicions esportives. Uns jocs, una treva, que es celebraven cada quatre anys a Olìmpia amb la primera lluna plena posterior al solstici d’estiu del hemisferi nord.

Malauradament des de 1896 en què el baró de Coubertin amb el lema “mens sana in corpore sano” endegava novament les competicions, les treves olímpiques difícilment s’ha respectat, i els jocs olímpics no són més que un miratge en un món convuls ple de conflictes que, menysvalorant la vida humana, no fan més que defensar els interessos d’uns amb la raó de la força. Ni suspensió temporal de conflictes ni cap rubor en començar-ne de nous sembrant destrucció i mort, com ha succeït a Georgià, on les forces russes responen a la violenta l’agressió georgiana sobre Osetia del Sud, una part del seu propi territori que  funcionava autònomament mercès a les forces russes d’interposició, no han dubtat en atacar amb contundència desmesurada bombardejant Geòrgia primer i envaint-la desprès per evidenciar la seva capacitat i determinació. Una confrontació que posa en evidencia la feblesa de la Unió Europea  per evitar una guerra i la seva dependència energètica que li condiciona les actuacions. Es que algú pot imaginar-se que passaria avui en dia si el russos tanquessin el subministrament de gas a la Unió?.

Evidentment la dependència energètica és un escull, però també ho és la falta de coincidència dels diferents Estats de la Unió, i la manca d’una sola veu en política exterior, en conseqüència la incapacitat Europea per assumir el rol que li pertoca en el mon, un rol que no es pot limitar a restaurar els que altres destrossen imposant la raó de les armes en contrapunt a la força de la raó. El món necessita l’esperit de concòrdia, de progrés i pau que va inspirar als fundadors de la Unió animats per desterrar la barbàrie viscuda en les dos guerres mundials.

Manca de coherència i força per evitar un conflicte anunciat desprès de la inacabada guerra del 1991-92 quan Osetia del Sud i Abjazia es declaraven independents de Geòrgia, si be ningú ha reconegut la seva independència, i la reiterada oposició Russa a la sol·licitud de Geòrgia d’entrar a l’OTAN, un fet que Rússia no admet tant pel que representaria quant a bases militars com de pèrdua de influencia en un territori d’importància estratègica pel transport energètic. Conseqüentment, el fi d’hostilitats, aconseguit per la UE representada pel president Sarkozy, es sols una treva en la lluita per l’hegemonia d’un territori estratègic per occident però irrenunciable per Rússia  i el preludi de nous enfrontaments.

Si el conflicte Georgià ha evidenciat les mancances Europees, també s’ha evidenciat, un cop més, la inoperativitat del Consell de Seguretat de l’ONU, i altres organitzacions supranacionals. El món ha canviat i les estructures que varen servir-nos per superar les problemàtiques derivades de la segona guerra mundial ara són inadequades i no permeten frenar la barbàrie ni garantir el desenvolupament humà en un entorn de cooperació lleial fugin de les armes i la destrucció, caldria dons assumir-ho i treballar per dissenyar e implantar-ne de noves.

Amb l’esclat de la guerra molts podran dir que ‘Un mon, un somni’ s’ha fet miques abans de començar, que les Olimpíades no són més que un aparador i un gran negoci gracies al patrocini, al que representa quant a projecció del país amfitrió i als drets de televisió. Un negoci i una despesa immensa en un món ple de misèria, -algunes fons indiquen que el cost de l’Olimpíada de Pequín pot assolir els 26.000 milions d’euros-, però els que ho afirmen es neguen a somniar i en conseqüència a acceptar que sols imaginant amb valentia es podrà redefinir el món i guanyar la seguretat en justícia i pau, fent-ho  fonamentant la interrelació  que els humans ja buscaven, fa quasi 3000 anys, a Olimpia i que hem de seguir buscant encara que la tasca sembli impossible.

Antoni Garrell i Guiu 
13 d’agost de 2008

Aquest article es publicà a diari electronic e-noticies el dia 13 d’agost de 2008

Aquesta setmana, desprès d’anys d’espera, hem conegut les balances fiscals, cap sorpresa, solament la confirmació oficial de que Catalunya, Balears, el País Valencia i Madrid, -si be en aquest cas per raons molt arrelades en la seva condició de capital de l’Estat-, aporten una quantitat de recursos que condicionen el seu desenvolupament i progrés. Unes dades que permeten objectivar les opinions i fugir de la demagògia que genera confusió, per aquesta raó han generat reaccions i posicionaments enfrontats que evidencien la problemàtica del finançament de l’Estat i de les comunitats i nacions que el configuren, algunes d’elles excessivament dependents de la ‘solidaritat no reconeguda’, i altres encadenades a una sangria que li treu la força i vitalitat per afrontar els reptes existents. Una solidaritat injusta ja que aquesta aportació comporta que, a nivell d’habitant, les que més aporten rebin menys que les que reben.

De ben segur que la publicació de les balances fiscals aportarà a mig termini aspectes molt positius, però ara cal vigilar que la seva publicació, -dos dies abans de el Ministre Pedro Solbes expliques la seva “decebedora insuficient i preocupant” proposta del nou model de finançament que serà analitzada el proper dia 22 en el Consell de Política Fiscal i Financera-, no dificulti encara més l’aplicació estricta del que diu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment i que sembla que alguns vulguin incomplir.

És precisament en el compliment de l‘Estatut en el que cal posar màxima exigència, tot recolzant plenament la tasca del Conseller Castell, ja que complir l’Estatut és complir la llei, i com afirmà un bon amic el divendres passat mentre llegíem en el diari les declaracions sobre les negociacions amb Madrid i el compliment de la data del 9 d’agost, “el complir la llei és un deure indefugible, tant pels administrats com pels administradors”, tot afegint desprès d’uns instant de silenci, “complir l’Estatut obliga a que la Generalitat rebi el 50% del IRPF i del Iva, el 58% dels impostos especials, el que representa aproximadament el 51% de tots els impostos que paguem des de Catalunya, sense oblidar que cal exigir que es compleixi que l’Estat en els propers anys inverteixi en infraestructures una xifra equivalent a l’aportació del Catalunya al PIB, aproximadament el 18,5%”.

No complir la llei no és actuar democràticament i un menyspreu a la decisió lliure dels catalans, cal dons utilitzar tos els mecanismes legals per garantir el seu estricte compliment sense cap demora, centrant la negociació en  aquells aspectes instrumentals associats al igual que els canvis en els mecanismes de solidaritat per fer-los més justos. Una negociació amb complexitat afegida per la crisis creixent que vivim, i que no pot ser un punt i final, sols un pas més per obrir una nova porta que ens permeti als catalans poder desplegar tot el potencial que la manca de recursos frena, tenim com objectiu l’Estatut que va esser aprovat el 30 de setembre del 2005 pel Parlament de Catalunya.

I en aquesta línia de exigir el compliment de l’estatut, cal reconèixer que les paraules del president Montilla d’aquesta tarda no ha estat decebedores, tot al contrari, la seva claredat no ha deixat cap lloc a dubte sobre la necessitat de complir l’Estatut, al igual que es esperançador les declaracions dels líders politics catalans que evidencien la voluntat de sumar i esdevenir una sola veu.

Antoni Garrell i Guiu

Publicat a e-noticies.cat el 20 de juliol de 2003, clic aqui.

El diumenge finalitzà el  XV congrés de Convergència amb un missatge del seu secretari general, Artur Mas, amb clau de país, cridant a fugir del individualisme per posar Catalunya, i els interessos col·lectius, com eix vertebrador dels projectes i l’esforç per afrontar les amenaces pròpies de les societats avançades que afecten al “sistema productiu, a l’estat del benestar i a la identitat”. Unes paraules plenes del realisme que ha d’impregnar a tot polític i que són bàsiques per activar les energies i mirar més enllà.  Probablement molts dels congressistes  tindran la sensació dels deures fets i traçat el full de ruta, alguns altres posaran la mirada en la successió d’Artur Mas que, coherent amb la necessària limitació de mandats com element de renovació i vitalitat, va  anunciar que era el darrer cop que optava a la secretaria general. Però, molts ciutadans que hem seguit el congrés per la premsa  ens quedem amb  una de les afirmacions del propi Mas: “la diversitat es una riquesa però la dispersió una debilitat”,  ja que són precisament les debilitats les que impedeixen afrontar les dificultats en els moments que són requerides ‘urgents’  actuacions. 

El congrés finalitzà el mateix dia en que El País publicà un sondeig de Metroscopia, en el qual es constata la percepció de molts ciutadans que l’economia espanyola està immersa en una greu crisi, més greu que les precedents, que les coses podent empitjorar i que el govern de l’Estat no sap com afrontar-la, sembla lligat tant per la negació dels fets i els ancoratges a actituds i arguments del passat, com per la manca de coratge per assumir els indispensables riscos que comporta l’acció de govern. Una percepció de manca d’acció i propostes que posen en evidència, no sols les enquestes i els sondejos que es publiquen, sinó també en veure com les organitzacions empresarials i socials, basant-se en les dades, efectuen propostes per minimitzar els impactes de la situació i sortir no debilitats, per no dir enfortits, de la mateixa.

Malauradament  el govern de Madrid sembla està mancat d’idees, atrapat en la inacció pròpia de la incertesa, mentre la situació es degrada a pesar de l’empenta del teixit productiu i el seny dels ciutadans ajustant-se a la nova realitat. Però mentre tots mirem cap a Madrid, no podem oblidar la responsabilitat del nostre govern, que malgrat les seves limitacions no hauria de defugir de la responsabilitat i, tot considerant  la seva manca de competències i recursos, hauria d’assumir el lideratge que la ciutadania reclama, ja que és l’hora de gestionar amb valentia i lideratge. I és en aquest context on la Generalitat hauria d’assumir la seva plena responsabilitat i reclamar que no es continuï perdent el temps.

Aquesta crida a l’acció que demanem els ciutadans va adreçada al Govern per la seva responsabilitat  inherent al mandat democràtic, i també a l’oposició que en aquets casos no sols ha d’actuar com a fiscalitzador de la tasca del executiu, sinó com a revulsiu per trencar  la inacció governamental, tot garantint que el present no empitjori i el futur no es malversi.

Caldria reclamar que, amb independència de la responsabilitat del govern del Sr. Rodríguez Zapatero, el govern català assumeixi lideratge i actuï amb decisió, i en aquesta exigència l’oposició té molt a fer, especialment Convergència com principal partit de l’oposició i que aspira “al ple reconeixement nacional i a la plena i completa sobirania de Catalunya”. Cal actuar des d’una oposició en positiu, però redoblant els esforços per exigir que des de Catalunya es deixi de mirar a Madrid, esperant les solucions que no arriben. Una exigència materialitzada en un seguiment continuat del govern i una acció decidida de propostes al govern per forçar, tot facilitant, la seva acció.

En definitiva, encara que l’estiu truca a la porta, i les vacances estiguin guanyades, és hora de seguir treballant, els ciutadans, el govern i la oposició,  ja que el demà no espera i el camí es llarg i complex, però està a l’abast dels qui tenen voluntat d’assolir-lo, i aquest és el cas dels que hem fet de Catalunya la nostra casa, i que volem ‘un país estimat per la gent de dins i respectat pels de fora”. 

Antoni Garrell i Guiu

14 de juliol 2008

Publicat a e-noticies.cat el dia 14 de juliol

Pocs dubten que la situació actual és extremadament complexa i s’escapa a les capacitats dels governs de les nacionalitats i regions que configuren l’Estat, i a la vegada que el govern d’Espanya, amagat darrera d’eufemismes,  no l’afronta amb la decisió requerida, una realitat que s’evidencia amb el sistemàtic empitjorament  dels indicadors  econòmics que han assolit  valors que ja no es recordàvem. Les dades del mes de juny són extremadament dolentes i els eufemismes no fan més que generar confusió i desencís, tot alimentant el procés d’inacció quant hom té la percepció que no hi ha projecte de futur ni lideratge per fer-lo  possible. Lideratge i generació de confiança, són els dos elements indispensables  per fer aflorar i  canalitzar l’energia humana que és capaç de superar les dificultats, ja que sense aquest binomi tota fita és inassolible encara que es disposin de les capacitats per assolir-la.

Es vulgui reconèixer o no, estem en  una situació d’excepcionalitat en la que el model de desenvolupament ha tocat sostre i les transformacions a desenvolupar són complexes, i requereixen l’esforç conjunt renunciant a l’autocomplaença, reconeixent la situació i posant en marxa els ajustos estructurals que són prou coneguts. És en aquestes circumstancies, quan la democràcia té que desplegar totes les seves eines: el govern establint i executant les accions per minimitzar el impacte i posar les bases per superar-la amb el mínim temps, tot buscant, i facilitant un l’ampli consens polític i social per afrontar la situació. La oposició exercint la seva tasca de control i exigència enèrgica,  des de la lleialtat al país i als ciutadans, de tal manera que sense renunciar a fer possible l’alternança col·labori en la definició i l’aplicació de les solucions amb criteris de ‘pacte d’estat’; finalment  els ciutadans cal que despleguem les nostres capacitats sabedors que les subvencions tenen data de caducitat, i que sols amb l’esforç constant i l’assumpció de risc i compromís les dificultats es superen.

Malauradament el president Zapatero no afronta la realitat al negar la major, ho constatarem de nou al escoltar-lo el passat dimecres en el Parlament Espanyol al afirmar que ell no veu “estancament prolongat en el temps  ni possibilitats de recessió“, ho reafirmava a pesar que tots els grups parlamentaris afirmessis el contrari tot reclamant actuacions i tendint la ma. L’actitud de l’oposició fou l’aspecte més destacable de la sessió parlamentaria del dimecres dia 2, i en especial la constatació del ‘nou  PP’, dissenyat per Rajoy  fugint del immobilisme demanat per Aznar, explicitat amb la imatge de María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría, la numero dos i tres del partit; un PP que sembla apostar pel diàleg,  la moderació i els pactes, un fet que normalitza la vida democràtica i que ens obliga a fugir de prejudicis i confiar en la importància de que la novetat actuí com a font de vialitat en especial en la situació actual.

Amb el diagnosi comú de la oposició i la ma estesa al govern, el seny i la voluntat de d’acords i pactes que es desprenen  de les manifestacions de les organitzacions empresarials i els sindicats, el govern tindrà que reconèixer la crisis, i oblidant els eufemismes,  afrontar els problemes facilitant els canvis i emprant la capacitat i les potencialitats dels país; conseqüentment  és millor que ho faci quant abans ja que el superàvit s’esfuma i cal posar-se mans a l’obra.

En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència asimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat  que evidencien de la necessitats d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada.  

En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès els fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciencia col·lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que te ha d’agilitzar la pressa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica.

En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat que augmentar l’eficàcia de a política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions trasnfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residencia, puguin demanar a la Comissió que actuí, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat per els 27 estats.

El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i al alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en les marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi.

La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escolli aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels pas¡sos més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció del ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l’autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i el increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum al octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionen si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat.

No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votarem, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentaria per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al si de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans.

Sabedors del probable No d’Irlandes, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el mon. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gracies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus quant aquest trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renuncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar en aquets macro espai d’Europeu de justícia llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persona democràtiques i compromeses, vertebrada a traves dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunya, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen  amb el talent, la industria, la creativitat i la innovació, i de forma solidaria amb el mon; un nom que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del si a Europa, que és un si al progrés i no al proteccionisme excloent.

Antoni Garrell Guiu
15 de juny de 2008

Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

A partir d’aquets dissabte 7 de juny Barack Obama pot ja mirar el 4 de novembre i concentrar-se en l’últim tram de la cursa electorat als Estats Units, competint amb el republicà John McCain. La renuncia de Hillary Clinton ha posat fi a una dura lluita en la que, amb la participació de quasi 35 milions de persones, la democràcia americana ha evidenciat novament la seva capacitat renovadora, no es pot oblidar que al iniciar-se el procés d’elecció del candidat el 3 de gener amb el “caucus” d’Iowa, la Sra. Clinton, a pesar d’ésser dona, era la favorita del partit i començava amb una clara avantatge sobre els seus rivals, les opcions d’Obana eren poques en aquest “viatge que ens portarà a un nou i millor futur pel nostre país” en paraules del propi candidat. La nominació del candidat demòcrata no és la única sorpresa aportada per les primàries, també ho fou la denominació del república John McCain imposant-se a la resta d’aspirants amb més recolzaments en l’estructura del partit.

La potencialitat regeneradora del sistema americà ens fa pensar en els models de funcionament dels partits democràtics europeus i la manca d’il·lusió col·lectiva que en certs moments sembla omplir la vida política a casa nostra, oblidant que la constitució espanyola indica que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, una afirmació que sembla incerta en la mesura que els ciutadans tenen poca capacitat d’incidència en posar nom i cognoms a qui ha d’encapçalar el govern, o qui ha d’estar o no estar en el Parlament més enllà del lloc que ocupi en les llistes electorals. No em refereixo sols als fet de les llistes tancades, o obertes, o a la capacitat de treure i posar governs, també a poder decidir les prioritats i programes, ates que guanyar-se la confiança del grup majoritari dels ciutadans no vol dir governar, ja que per fer-ho, cal la majoria del Parlament, el que comporta la configuració d’un programa de govern que no és el votat pels ciutadans, sinó el sorgit dels interessos per accedir el poder sumant escons.

Certament el sistema electoral no permet massa joc als ciutadans, i la pròpia estructura dels partits politics no facilita la participació dels ciutadans i sovint dels seus militants. Els processos renovadors, aquells que són capaços de mobilitzar a la ciutadania, el que permeten assumir ‘Nosaltres si podem’, no són habituals a casa nostra, una mobilització especialment requerida sempre, i especialment en moments de dificultats, per afrontar les necessàries transformacions estructurals que permetin mirar el futur amb seguretat sense condicionats conjunturals.

Acceptant la capacitat renovadora dels congressos dels partits, on les sorpreses també és poden produir i s’han produït, el que s’evidencia és la força de renovació i d’oxigenació de les primàries, o aquelles altres incitatives en les que els partits faciliten la participació oberta i plural. En aquesta línia a Catalunya tenim dos iniciatives, que poden ajudar-nos en aquest procés de recuperació de la participació en la vertebració de futur. El primer és el que s’ha culminat aquest dissabte amb les primàries, o més precisament eleccions directes, d’Esquerra Republicana que han evidenciat la capacitat mobilitzadora quant es dona veu plena a la militància, el 71% de participació ho evidencia, un exercici democràtic ple i valent que ha de permetre al tàndem Puigcercós-Ridao dirigir el partit amb la clara legitimització que els atorga el 38% dels vots, sols cal esperar que tot el partit assumeixi el resultat sorgit del exercí democràtic i es centri plenament en la missió encomanda als partits politics, tot aportant el seu gra de sorra a la vertebració d’un nou models electoral que faciliti la participació activa dels ciutadans.

La segona iniciativa d’obertura i integració és la Casa Gran del Catalanisme impulsada per l’Artur Mas, una iniciativa que ha de permetre la participació amplia de molt ciutadans, amb independència de la seva ideologia, abordant els problemes sense condicionats o equilibris de poders, de ben segur és una iniciativa que pot fer vibrar els ressorts creatius i l’empenta i compromís de molts.

Com deia al inici ara s’inicia la recta final a les presidencials americanes, en els propers mesos la campanya s’endurirà i la condició d’heroi de guerra i defensor dels drets dels presoners del senador McCain es confrontarà amb la d’afroamericà amb arrels musulmanes d’Obana, però de ben segur que, amb independència del resultat final, el crit del yes we can, juntament amb els valors associats obren expectatives de futur en aquells país, i arreu del mon, tot fent-nos dir “si, nosaltres també podem”, en un moment que més que mai la definició de projectes de futur i la canalització d’esforços conjunts són imprescindibles.

 Antoni Garrell i Guiu

Barcelona 7 de juny de 2008. 

Publicat al diari electronic e-notices el dia 10 de juny de 2008, 
link al diari

Rellegint les noticies de la setmana, aquelles que no ocupen espais molt destacats, vaig veure que s’havien atorgat els premis Kavli de l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, dotats amb un milió d’euros i  que tenen per finalitat reconèixer els avenços en les ciències bàsiques, o en camps de recerca tan importants i nous com la nanotecnologia, la biomedicina,  la neurociència,  l’astrofísica, sense oblidar la resta de camps científic. Uns premis que evidencien la importància del coneixement pel progrés econòmic i social dels països. La importància del coneixement per guanyar el futur és quelcom assumit per gran part de la població, i inclús a Espanya on el reconeixement científic sovint no es èxplicit, i el model econòmic no es caracteritzat per aquells aspectes propis de l’economia del coneixement, també es disposa dels premis Fronteres del Coneixement, atorgats per la Fundació  BBVA amb una dotació propera als 400 mil euros, que tenen per finalitat reconèixer i incentivar la recerca i la innovació, o els premis  Mango en el camp de la  moda per fomentar el sorgiment i recolzament al joves dissenyadors.

Aquestes iniciatives em portaren a recordar les conseqüències d’un model econòmic que, si bé ha permès importants creixements i creació d’ocupació en els ultimes anys, al sorgir les dificultats ens ha situat amb un increment notable del atur, una reducció dràstica del creixement i una inflació interanual camí del 5%. Ja no sabem si estem sols a l’inici d’una greu crisis d’abast encara indefinible, o solament en un període de desacceleració de curta durada si ens atenem el que diu el govern de l’Estat, sols cal recordar el que deia la setmana passada el Ministre Solbes tot insistint que era “molt exagerat” parlar de que l’economia espanyola està en crisis, pero reconeixent que es preveu que l’Estat no tingui superàvit fins al 2011. Ara bé, si ens atenem a que el ministre s’ha equivocat en totes les estimacions efectuades des de la tardor passada, i la insuficiència de les mesures preses fins ara al negar la gravetat de la situació,  molts ciutadans creiem que l’horitzó esta ple de serioses dificultats.

La percepció, per part de la ciutadania, de que estem en una crisis econòmica significativa queda evidenciat en  els índexs del mes d’abril elaborats pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, on s’indica que en opinió d’un 43% de la població catalana la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, 20 punts per sobre d’un any abans.  Unes percepcions arrelades en l’elevat preu de l’energia, el creixement dels preus de les matèries primeres i els aliments basics, i la convicció de que l’alt preu del petroli ha vingut per quedar-se.

En aquesta situació, soc dels qui creuen que no per més parlar-ne s’avança en la seva resolució, i que per difícil que sigui, és superable amb l’esforç i l’empenta de cadascun de nosaltres, però el que es cert és que l’esforç hauria d’anar acompanyat d’aquelles mesures que faciliten les iniciatives i  no posant més dificultats a les existents, i aquí els partits polítics tenen una clara responsabilitat ja estiguin governant o a la oposició, ja que sols el binomi govern oposició pot garantir el funcionament democràtic i l’afrontament de les dificultats. Tot reconeixent la insuficiència de les iniciatives de l’administració, que sembla amagar el cap per no acceptar la realitat,  cal preguntar-se on és l’oposició, i si és legítim que es centrin bàsicament en els seus problemes interns, reals o potencials, en lloc d’exercir el paper que els hi pertoca.

Cal recordar que en política l’oposició ha d’actuar per garantir que el govern assumeixi la seva responsabilitat, fiscalitzant,  denunciant i proposant mesures en front dels problemes directes o indirectes que les accions o omissions del govern comporten. És cert que la responsabilitat no és sols de l’oposició, també ho és de la ciutadania i de les organitzacions socials, però en una democràcia representativa el paper del partits politics és indefugible, tal com indica la Constitució “ els partits politics expressen el pluralisme polític, configuren la manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per la participació política”. És dons  requerit que aquest instrument bàsic no desapareix-hi per conjuntures o eleccions internes, i exerceixin el seu paper quant a  detectar els problemes i proposar solucions, actuant com intermediaris entre els ciutadans i el govern, controlant i exigint l’acció executiva i legislativa requerida. En definitiva, cal que els partits compleixin amb el mandat rebut de les urnes tant per l’acció del govern com de l’oposició.

Antoni Garrell i Guiu
1 de juny de 2008

Mentre en la Unió Europea es debat la política comuna dels 27 enfront a la problemàtica associada als més de 12 milions de persones indocumentades que viuen a Europa, sense descartar la possibilitat de l’expulsió, i a la vegada s’estudia endurir la reglamentació sobre la  immigració il·legal, Itàlia s’anticipà anunciant tot un conjunt de mesures que converteixen la immigració il·legal en delicte. Unes decisions que, ignorant  el rerefons que inciten als humans a emigrar, criminalitzà la immigració i poden incrementar la xenofòbia, el racisme i la violència cultural, tot dificultant el debat rigorós sobre les actuacions més escaients per afrontar una realitat que divideix profundament als ciutadans ja que en ell es barregen simultàniament aspectes associats a la seguritat, a la identitat, a l’economia o a la viabilitat de les prestacions socials.
 
Que la problemàtica de la immigració en general, i la il·legal en particular,  preocupa  als ciutadans és un fet com s’evidencia en les diverses enquestes que periòdicament es publiquen; ara bé, el que resulta alarmant és el sorgiment de missatges que insinuen que en les arrels d’alguns dels problemes més sagnats esta bàsicament la immigració, i que justifica que el 58 per 100 dels italians recolzi  la decisió del seu govern, entenent que la mesura servirà per dissuadir als sense papers a entrar a Itàlia, i a la vegada incentivarà la seva fugida caps altres indrets, un fet que pot ésser cert si es mantenen les asimetries en la Unió. Però el recolzament d’aquest tipus d’actuacions no és un patrimoni a Itàlia, al Regne Unit, França o Alemanya ja hi ha legalització al respecte, i a Espanya segons alguns sondejos  electrònics efectuats, arrel de les mesures del govern de Berlusconi, indiquen que el 86% dels espanyols comparteixen la idea de que la immigració il·legal és un delicte. Unes percepcions que no sols afecten a Europa, molts ciutadans d’un país tan multicultural com els Estats Unit consideren la immigració il·legal un seriós problema que no s’afronta amb rigor, i estimen necessari posar més control als processos per atorgar la residencia permanent, o que alguns congressistes hagin defensat que la immigració il·legal es consideri com un crim al igual que les persones que els acullin o ajudin.
 
Certament, tot país té uns recursos limitats, un fet evidenciat amb més força en períodes de desacceleració  i crisis econòmica, conseqüentment regular la immigració és quelcom estrictament necessari tant per evitar la creació de marginació i guetos, com per allunyar els riscos de  confrontacions socials i d’involució quant a llibertats de la ma de salvadors emparats en populisme i demagògia, com. La responsabilitat dels governants en aquest àmbit és quelcom indefugible, al igual que la necessitat de politiques clares, però en cap cas es pot oblidar, que les polítiques reprensives si no van acompanyades de vies de futur no eliminen la misèria que condueix a la desesperació, les tensions i la confrontació.
 
Al analitzar la problemàtica de la immigració no es pot ignorar els drames que hi ha darrera de tot immigrant, tampoc el que la immigració ha aportat a Europa, ni la sangria humana que és pels països d’origen, en especial quan aquells que arriben amb bons nivells de formació, ni tampoc es pot oblidar que sols facilitant el desenvolupament d’aquells països, la immigració es podrà reconduir per les vies de la requerida legalitat i les exigències d’un desenvolupament sostenible tant dels països origen com els de destí.
 
La decisió Italiana, ens ha de fer reflexionar sobre com afrontar el problema, entenent que cap país de la Unió pot resoldre isoladament el problema, i essent requerides mesures conjuntes els legisladors no poden caure en els paranys creixents contra la immigració, ni ignorar que sols facilitant el desenvolupament harmònic i sostenible de tots els països el futur és possible. Cal establir deures i drets per a tots, sense exclusions, mirant l’horitzó sense caure en els paranys del curt termini, i sense oblidar l’esperit de generositat respecte, tolerància, i visió de futur que anima als fundadors de la Unió Europea.
 
La problemàtica derivada de la immigració es un  repte que afronta tot Europa i que obliga a debat i regulació, i que no pot caure en la política dels fets consumats que ha imposat Itàlia. Un debat que Catalunya hauria d’estar molt amatent, sense mirar cap un altre costat com si no anés amb nosaltres, ja que Catalunya és una de les regions europees amb els índexs més alts d’il·legals, gairebé un 30 per cent dels immigrants residents a Catalunya segons dades de la Fundació Bofill.

Antoni Garrell i Guiu

Cercle per al Coneixement

 Publicat a e-noticies el dia 26 de febrer de 2008.