Antoni Garrell i Guiu

La campaña electoral, después de semanas de precampaña, se ha puesto en marcha sumergida en un entorno socioeconómico que genera unos enormes costes sociales, los cuales parecen ser ignorados por los datos macroeconómicos y la economía oficial. El análisis y diagnosis de la situación y los problemas a resolver son coincidentes para las diferentes fuerzas políticas y organizaciones sociales, si bien las divergencias en como afrontarlos son notorias, a pesar de que la mayoría  reconoce que el grado de independencia y de maniobra es más bien escaso. Los programas electorales han sido presentados y están disponibles en los webs respectivos, aunque solamente los titulares llegan con nitidez a una ciudadanía que aguarda las propuestas y las soluciones, las cuales despierten la fuerza colectiva para afrontar un futuro cada vez más complejo e incierto.

Una resignada espera no exenta de cansancio e indignación  hacia un gobierno, del PSOE, que instalado en la demagogia se ha manifestado incompetente en la gestión de la crisis; y también hacia el PP por su actitud en una legislatura, alargada en exceso, en la que ha huido de la critica constructiva; es decir aquella que aporta soluciones, la que antepone a los ciudadanos a la legitima ambición de acceder al poder. Y por otro lado, con los agentes financieros que actúan como auténticos depredadores, en unos mercados desregularizados, controlando las finanzas internacionales sin limitaciones ni barreras, y con una capacidad de maniobra y poder que supera al de los Estados soberanos y a la propia Unión Europea.

Cansancio e indignación sumergida en una incertidumbre que no cesa de crecer, y que en los últimos días de octubre y noviembre vieron como se incrementaba por circunstancias internas y externas. Los resultados del tercer trimestre, los hechos acontecidos en octubre, y los previsibles de noviembre ponen en evidencia la grave situación que acompaña a las elecciones. El tercer trimestre del año se cerró con la economía española estancada, crecimiento nulo de julio a septiembre y con una tasa interanual del 0,7%; con la disminución de las posibilidades de crédito a las familias y a las empresas por la exigencia de recapitalización de la banca española, según los primeros cálculos, unos 26.000 millones; y con la demanda interna en retroceso, disminuyó un 0,8% en el tercer trimestre. Con estas cifras, como era de esperar, el paro se ha incremento nuevamente, alcanzado a final de septiembre un vergonzante 22,6 %, siendo España el país con mayor nivel de paro de la eurozona, que en su conjunto se situó en el 10,2%, algo superior al conjunto de la UE. Un paro que afecta gravemente a los jóvenes, a excepción de Austria que se reduce al 7,1% y Holanda con el 8%. Unas cifras que ponen en evidencia la mala gestión española, ya que el paro de los jóvenes alcanza el 48%.

Las elecciones llegan con ese escenario, y con un bajo nivel de confianza hacia la honestidad de los políticos, Así se visualizó en las acampadas de primavera que mandaron un mensaje que, en mi opinión, deberíamos tener presente y que nos tendría que agitar las conciencias, recordándonos que no hemos hecho bien las cosas, y que tenemos la obligación irrenunciable de cambiar las tendencias. ¿O es qué alguien puede estar satisfecho de las actuaciones efectuadas y del modelo de desarrollo aplicado al constatar que vamos camino del 25% de paro?, que los jóvenes sin trabajo llegan al inadmisible 48%; que se destruyen puestos de trabajo por falta de actividad o de crédito; que los salarios medianos se sitúan por debajo de las exigencias de renta disponible de acuerdo con los precios de los bienes indispensables, un hecho que comporta que la edad de emancipación se sitúe por encima de los 30 años, cuando al norte de Europa no supera los 25. ¿Podemos estar satisfechos que se haya gastado por encima de las posibilidades?. Nos hemos endeudado excesivamente con unos créditos que reportan unos intereses que ahogan el presente y que su devolución hipoteca el futuro de las próximas generaciones. Un endeudamiento exagerado tanto a escala particular como en el ámbito público. Hay que recordar que en los presupuestos del la Generalitat de Cataluña del 2011, las únicas partidas que crecen son las correspondientes a los intereses financieros por la Deuda y que el importe de los intereses es superior al presupuesto de algunas consejerías.

La formación política que obtenga el apoyo ciudadano para formar gobierno en las próximas elecciones del 20N, debe tener presente ese escenario, y debería iniciar su andadura en los plazos mínimos para poner fin a la interinidad que desde hace meses está instalado el gobierno español, no así el catalán. Se encontrará, en primer lugar, condicionado por unos mercados financieros que han alcanzado posiciones privilegiadas, como consecuencia, tanto porque los gobiernos han gastado excesivamente en inversiones o actuaciones innecesarias, sin aportación de valor, y decididas sin la trasparencia a la que debe ser sometida la administración publica; como por haber empleado miles de millones en ayudar a las entidades financieras arrastradas por la crisis financiera mundial que estalló en 2007, una ayuda requerida ya que la quiebra de un banco o Caja no es como el de otra empresa, su quiebra afecta seriamente a la sociedad en sentido amplio y a la confianza global sobre el sistema financiero, base de la actividad productiva. Y en segundo lugar también condicionado por una parte de la ciudadanía que no entiende como se ha llegado a un endeudamiento, que origina que algunos paises estén al borde de la suspensión de pagos y necesiten ser rescatados para evitarla. Unos rescates que afectan a todos los países de la Eurozona, en mayor o menor grado, y que obligan a políticas de ajuste presupuestarios que comportan reducción de inversiones, recortes sociales, falta de crédito, más paro y menos renta disponible.

En ese escenario las alternativas son pocas, y las líneas de actuación a nivel del Estado español se conocen: disminuir el volumen de endeudamiento; sustituir la demanda pública por la privada y la interior por la exterior; desarrollar un modelo productivo con bajo apalancamiento, puesto que los bancos requieren años para devolver los créditos al exterior por las serias dificultades de renovación; dar salida a un sector inmobiliario con más de 800.000 viviendas por vender, mientras la emancipación de los jóvenes se convierte en una tarea imposible; desarrollar un modelo industrial ajustado a la economía del conocimiento, es decir que combina industrias intensivas en conocimiento e industrias intensivas en mano de obra; y mejorar la dotación del capital humano para recuperar la ocupabilidad de los parados y garantizar la de los activos. Unas líneas de actuación que deberán desarrollarse paralelamente -a menos que la eurozona se desplome a raíz de los problemas de Grecia y sus implicaciones en el resto de países, (un hecho no probable, ya que todo el mundo tiene mucho en juego, pero no por ello imposible), con una mayor cesión de competencias de los Estados a Bruselas para incrementar la coordinación económica de la Unión, la cual comportaría sustituir la política de los Estados actual por la política de la Unión. Para ello se deberá avanzar en una mayor supervisión de los proyectos de los presupuestos de los Estados miembros, un incremento del control del déficit, y finalmente en una harmonización fiscal.

Por todo ello en los próximos meses el gobierno electo, asumiendo los retos asociados a la actual problemática y sin rehuir de la responsabilidad, debería, a mi entender, sumar esfuerzos, evitar confrontaciones, sin dejar de tomar decisiones, y centrar sus actuaciones por un lado, en mantener las políticas que garanticen la universalidad de la sanidad, la educación, y el poder adquisitivo de las pensiones, y por otro en desplegar su acción de gobierno en tres ejes: el primero es dinamización la económica y la creación de empleo; el segundo incrementar la dotación del capital humano; y el tercero ajustar la administración pública y establecer un nuevo modelo de ordenación territorial y gobierno.

Para la creación de empleo es preciso recuperar la estabilidad económica, efectuando las reformas estructurales precisas tales como ajustar la regulación laboral para facilitar la inclusión de los jóvenes a las empresas, e incentivar el trabajo a tiempo parcial, para repartir el trabajo, y a la vez posibilitar la jubilación no plena, -combinar jubilación y trabajo-, con la finalidad de no perder talento y traspasar conocimiento a los recién incorporados; usar el ICO como banca pública, apoyado por las oficinas de las Cajas intervenidas para posibilitar vehicular la demanda de crédito que no es atendida por la banca privada (un crédito que si crece para las administraciones y decrece para las familias y empresas, las cuales ha disminuido en 36.000 millones en el último año); y establecer mecanismos para que los resultados de investigación desarrollada con recursos públicos lleguen a las empresas, otorgándoles valor diferencial a sus productos y mayor competitividad en los mercados globales.

El segundo eje de actuación encuadrará el incremento de la dotación del capital humano de los activos y parados. Nuevos métodos y procedimientos que afectarán no solamente a formación reglada en las escuelas, institutos y universidades, siendo requerido ajustar el modelo a las exigencias del futuro mercado de trabajo, potenciando la formación profesional, también los centros de trabajo se deberán sumar a ese proceso para hacer compatible trabajo y formación, sin olvidar convertir los periodos de paro en periodos de formación. Es momento de menos inversiones en infraestructuras no básicas y más de inversión en formación y en I+D+i.

En cuanto al tercer eje, las administraciones públicas se verán abocadas a un severo plan de austeridad con la finalidad de controlar eficazmente el gasto, será prioritario eliminar prebendas, duplicidades y niveles. Una reducción que deberá encuadrarse en el marco de la reciente modificación de la Constitución y que afectará por igual a la Administración central del Estado, a las administraciones autonómicas y a las locales. Todo ello planteando y resolviendo con valentía, y sin dilación, el modelo territorial y las trasferencias financieras entre las autonomías, ya que sin una profunda revisión y sin aceptar las realidades plurinacionales, los encajes serán imposibles y las tensiones no cesarán. El nuevo gobierno no puede ignorar ni dilatar el reconocimiento de las nacionalidades que configuran España. El concurso de todos se requiere ahora más que nunca; evitar tensiones territoriales es uno de los retos a asumir sin demagogia por parte del gobierno estatal, y a la vez aceptar e involucrarse en la gobernación del Estado es una responsabilidad a asumir en democracia por las nacionalidades históricas. La clave de todo ello estará en como el gobierno administre su mayoría, y es deseable, y en mi opinión plausible, que la gestione con criterios incluyentes y no excluyentes. Las Circunstancias lo obligan.

Los ciudadanos lo sabemos, “las cosas no van bien”, ya que directa o indirectamente la mayoría sufrimos las consecuencias de la crisis y el desanimo generalizado. El 20N se inicia una nueva etapa en la que gane quien gane, se debe poner fin a la improvisación y la interinidad y trazar con acierto las políticas de futuro. Por ello es momento de ser altamente creativo, de apartar el miedo al error, de huir de los patrones de comportamiento que nos llevan a actuar según las viejas experiencias adquiridas en entornos radicalmente diferentes. Es momento de aceptar y explorar las ideas que antes rechazábamos, ya que ahora pueden ser las ideas claves. La complejidad del entorno requiere pensar, proponer y actuar. Pensar entendiendo la realidad actual pero sin dejar de mirar el futuro; proponer superando los límites individuales, buscando la cooperación y la heterogeneidad; y actuar aplicando determinación, convicción, esfuerzo y talento. Confiemos que el nuevo gobierno lo asuma.

Antoni Garrell i Guiu
31 de octubre de 2011.

  Si alguna palabra caracteriza la primera quincena de agosto es desconfianza. Desconfianza en el futuro y en los líderes políticos por parte de los ciudadanos, desconfianza de los empresarios en los resultados de sus iniciativas, y desconfianza de los acreedores en que algunos países puedan pagar sus deudas. Sin duda, la confianza es uno de los bienes más preciados y más difícil de conseguir, mientras que la desconfianza surge y se instala con enorme facilidad, desterrarla de la esfera personal requiere grandes dosis de esfuerzo y convicción en las capacidades propias. Hacerla desaparecer de la esfera pública es aún más complejo, ya que se precisa  liderazgo ejercido por personas impregnadas de generosidad, entrega, pasión y con la mirada puesta en el futuro.

Son épocas que exigen grandes esfuerzos colectivos e individuales, y de políticas que estimulen por un igual el crecimiento y la reducción de los gastos, para ello se precisa eliminar lo obsoleto, mediante un proceso permanente de innovación, asumiendo el riesgo innato a la toma de decisión. Un esfuerzo colectivo que ha sobrepasado a las capacidades de cada país, como consecuencia de la moneda única, y que además exige un mayor protagonismo de la U.E., quien debería coordinar y dirigir las políticas económicas  y fiscales de los Estados miembros.

Sabiendo que sin crédito e inversión el cambio de modelo y la construcción de futuro es una misión titánica, los próximos días serán claves para afrontar la viabilidad del futuro colectivo, y del euro como instrumento de progreso. Los mercados, esos entes sin rostro que son capaces de convertir en insolvente cualquier organización solvente, los afrontan con escepticismo y desconfianza, como se evidencia que sólo la intervención del Banco Central Europeo permitió rebajar las primas de riesgo,  rentabilidad bono español del 6,04% al 4,99%. Una desconfianza fundamentada en las escasa capacidad de maniobra de las economías periféricas de la Unión, excesivamente endeudadas, para afrontar por un lado las reformas económicas y políticas requeridas y por otro disponer de recursos, los cuales permitan efectuar las inversiones precisas para fomentar la reactivación y el dinamismo económico.

Para eliminar incertidumbre, tejer confianza, es preciso avanzar en el establecimiento de las bases de una profunda actualización del modelo de toma de decisiones y de gobierno de la eurozona; para ello debe aceptarse las limitaciones francesas y alemanas en cuanto a su capacidad tractora, y los diversos países de la eurozona deben asumir el reto de las reformas requeridas para ajustarse a los nuevos paradigmas y restricciones, las cuales han dejado de ser coyunturales para convertirse en estructurales. La mayoría de los países, analizando su nivel de endeudamiento público y privado,  necesitarán mayores sacrificios y esfuerzos colectivos, y en otros, con altos índices de desempleo, como es el caso de España, es imprescindible facilitar la creación de empleo, ya que sólo generando riqueza y facilitando el emprendimiento podrán devolverse las deudas contraídas.

Invertir para generar riqueza y a la vez devolver las deudas, es el binomio a resolver. Un binomio complejo en las actuales circunstancias, tal como se evidencia con la variación de los índices de crecimiento, en los recortes sociales,  y en las fluctuaciones de las primas de riesgo. La situación es tan difícil que exige a Europa encontrar los recursos requeridos, garantizando su disponibilidad a largo plazo y desarrollar un programa de reformas coordinado y ambicioso que permita su aplicación y distribución a los diversos Estados de la Eurozona. Europa precisa, por qué no reconocerlo, salvando las distancias, un nuevo Plan Marshall, ya que el futuro no se alcanzará, ni será posible, sólo con restricciones y mayores sacrificios; se precisan nuevos recursos para recuperar la senda del crecimiento y enviar los mensajes tranquilizadores a los mercados.

Para responder a la pregunta de  si es  posible un Plan  Marshall II, deben darse respuestas a muchas preguntas del tipo: ¿Cuántos recursos realmente se precisan? ¿Quien debería, o puede, aportar los recursos financieros?, ¿Qué Estado o Estados disponen de los recursos y tienen la voluntad de entender que la crisis de la deuda europea es un reto a superar en beneficio propio?,  ¿Existen líderes europeos con credibilidad y liderazgo para asumir la batalla de la transformación económica, política y social de  la Unión Europea?. Un conjunto de cuestiones que deben considerar la imposibilidad de que ahora, a diferencia de 1947, sean los estadounidenses quien lideren la solución.

Europa debe ser capaz de aportar la solución por sí misma, y mirando a la vez hacia Asia, ya que no se debe ignorar  el papel de China en la economía mundial, la segunda economía mundial con aproximadamente un 12% del PIB mundial,  ni su voluntad de incrementar sus inversiones fuera de sus fronteras en sectores no financieros, en 2009 superaron los 30 mil millones de euros. También debe tomarse en consideración por un lado la gran cantidad de recursos que los Bancos chinos conceden a gobiernos y compañías de países en desarrollo, un volumen que según el periódico The Financial Times, refiriéndose al China Export Import Bank, y al China Development Bank  en 110 mil millones de dólares en 2009 y 2010, una cifra muy superior a la que presta el  Banco Mundial, el cual concedió  alrededor de 100 mil millones de dólares en el periodo comprendido entre junio 2008 y mitad 2010, y por otro que desde 2006  China y la U.E son de forma recíproca el principal socio comercial. Desde aquel año las cifras de negocio no han parado de crecer, en 2010 la Unión Europea siguió siendo el primer socio comercial de China con un volumen de intercambios de 371.000 millones de euros, una cifra que debe encuadrarse en el hecho de que China siguió siendo el mayor exportador mundial, con un superávit comercial, que ascendió de 141.900 millones de euros. Datos que evidencian la  necesidad, para el propio desarrollo de la industria China, que aportó en 2010 el 47% del PIB, de una Europa en crecimiento y con capacidad de importar los productos por ella manufacturados.

Quizás la falta de voluntad política y de liderazgo de la U.E., o los recelos en la cesión de competencias a Bruselas, y la falta de una política exterior comuna, impidan la toma de decisiones. Quizás el nivel de deterioro social aún no exige grandes y nuevas soluciones. Quizás no hayamos aprendido suficientemente de la historia. Pero a pesar de todos los quizás, y aceptando que el futuro puede ser el sueño que colectivamente queramos hacer realidad,  no deberíamos menospreciar  la capacidad de una Europa más fuerte con una política económica, fiscal y de proyección mundial única. Una nueva refundación de la Unión que es inaplazable, y que debería ser articulada mediante un nuevo gran proyecto Marshall II. Un proyecto que requiere el compromiso y la implicación de China, no en vano está llamada a ser la potencia de referencia mundial del siglo XXI.

Antoni Garrell i Guiu

15 de agosto de 2011

Escrit i publicat per sugerencia del periodista Ismael Garcia d’Ecomia Digital

Demà diumenge es celebrem les eleccions generals a Portugal, unes eleccions marcades per un rescat xifrat en 78.000 milions d’euros. Un préstec que obligarà al nou govern a un control estricte de la despesa i a enormes sacrificis als ciutadans. Uns esforços magnificats per no haver adoptar mesures quan eren requerides.

Pensar en les eleccions i en la necessitat de prendre decisions, em porta a la memòria una intervenció del 1932 de José Ortega i Gasset en les Cortes Constituyentes, on manifestà  que sempre “arriba el moment precís en que cal trencar el silenci“, i reflexionà sobre la necessitat de posicionar-se, de prendre decisions i d’actuar coherentment. Ignorar-ho i no identificar aquests moments, seguint actuant com si res canvies, comporta  que els fets es desboquin i que finalment altres directament o indirectament prenguin les  decisions agafant el protagonisme del nostre destí. Aquest és un fet prou conegut per tots nosaltres en els darrers anys; primer menysvalorarem les senyals de l’horitzó en quant als riscos del model econòmic fonamentat en un endeutament excessiu; desprès menysteníem els problemes dels fracàs escolar i la manca de treballs qualificats; posteriorment quan el món es submergia en una crisi financera global alguns presumíem de la solidesa dels nostre sistema financer i seguien actuant com si el país no necessites reformes estructurals en la línia adoptada pels països europeus capdavanters, tant en generació de valor, com en protecció i desenvolupament social. Finalment mentre el país s’abocava a una taxa d’atur inacceptable i in-assumible, els agents econòmics i socials allargaven les negociacions mentre el govern expectant esperava el desenllaç, esgotant uns mesos valuosos.

La manca de presa de decisions, i la por en un esdevenidor sense els privilegis i el confort del passat han cultivat la inacció. Qualsevol decisió genera un corrent d’opinió que, amb un excés de crítica no raonada, condiciona les actuacions i frena la iniciativa. Una actitud pròpia de qui es nega a acceptar que l’entorn ha canviat substancialment, cal acceptar-ho i capgirar la situació. Caldria reconèixer que els pressupostos de la Generalitat són un exercici d’assumpció de responsabilitat, de no defugir de la responsabilitat de frenar el deteriorament en que ens trobem. Com també caldria acceptar que la llibertat d’uns acaba on comença la dels altres, que la necessitat de protegir els drets fonamentals i la seguretat ciutadana s’ha de fer sense exclusions, i que en democràcia, en la tasca de garantir la llibertat col·lectiva, la policia desenvolupa un paper fonamental. Negar sistemàticament la credibilitat dels responsables polítics de la mateixa, sense contrastar les informacions,  no sols no és democràtic, és caure en la demagògia i el populisme, accions que a la llarga minven la qualitat democràtica i incrementen la desafectació.

Caldria entendre que els canvis que s’han produït són enormes i que cal re-dissenyar la quotidianitat, defugint de l’ immobilisme i de solucions o anàlisis fonamentats en temps preterits que no tornaran. Cal aprendre les lliçons de la historia i no cometre un i altre cop els errors del passat entenent i aplicant el que afirmà en seu parlamentaria Manuel Azaña el 1932: “hem de fugir de l’error invers, que és el de mantenir en el patrimoni polític actual, en les idees i en els impulsos motors de les nostres polítiques, valors esgotats, barreres procedents de recintes per on la història va transità però per on no tornarà a passar mai“.

Antoni Garrell i Guiu
4 de juny de 2011

Publicat al diari electrónic e-noticies.cat (un click aquí)

És divendres dia 27, al llevar-me he escoltat per la ràdio que els mossos i els serveis de neteja de l’Ajuntament de Barcelona estaven actuant a la Plaça de Catalunya, quelcom semblant passava a Lleida. La notícia m’ha portat a  recordar que ahir al vespre, quan sortia de la feina, vaig atansar-m’hi. Va ser un impuls originat arran de la meva conversa, un parell d’hores abans, amb un alumne de l’Escola Superior de Disseny ESDi  que arribava de la Plaça de Catalunya i que es podria sintetitzar en una frase. Va dir-me amb convicció:  “els nostres somnis de progrés no són utopies”, al que jo li vaig contestar: “i si ho fóssim haurien de fer-se realitat”, ja que el progrés sols s’assoleix afrontant l’horitzó amb el comprimís, l’ambició, i la determinació de tots, i expressant amb valentia i respecte les opinions; unes opinions a tenir en molta consideració quant són l’expressió dels joves, ja que ells són el futur.

Un cop arribat a la Plaça, vaig dirigir-me cap al centre, he de confessar que em va sorprendre, tant el increment de “precàries infraestructures” que s’havia produït des de la setmana passada, com el deteriorament accelerat de les condicions de salubritat i d’higiene, però a la vegada, si bé era menor el nombre de participants, els joves asseguts al mig de la plaça mantenien la mirada carregada, per un igual, d’il·lusions i de preocupació enfront d’una societat que no els hi atorga les possibilitats de desplegar el seu potencial i traçar el seu propi camí. Es notava els dies transcorreguts i s’identificava aquelles persones que havien convertit la indignació en compromís. Com bé m’havia explicat, un parell de dies abans, la mestra catalana de llengües estrangeres  Laura Martínez,  es veia amb facilitat la gent que portava dies allà, “debatin, cooperant, cuinant, dormint i compartint lectures, acompanyats per petits grups, que ocupaven àrees perifèriques de la Plaça, que s’havien apropat per passar una estona bevent cervesa i fumant porros”.

Vaig tornar cap a casa pensant que la concentració s’estava allargant massa, ja que la força dels primers dies s’estava diluint i l’ecosistema deteriorant, que fora bo que trobessin altres formes de donar continuïtat als seus missatges i pacífiques actuacions,  ja que no es pot perdre el missatge que traspua de l’observació d’aquests joves compromesos, -dels asseguts al mig de la Plaça i dels qui des dels diferents racons es cuiden de prestar assistència sanitària o cuidar dels serveis associats a la concentració. Un missatge que remou les consciencies i ens recorda que no s’han fet bé les coses, que és inadmissible que un 40% dels joves estigui sense feina; que l’edat d’emancipació es situï per sobre dels 30 anys quan al nord d’Europa es produeix sobre els 25; que els hagin fet creure que la bombolla de felicitat en que vivien no era un miratge; que els salaris mitjos es situïn per sota de les exigències de renda disponible d’acord als preus dels bens indispensables; que s’hagi gastat per sobre les possibilitats i que ens hem endeutant excessivament amb uns crèdits que originen que els interessos ofeguen el present, i la seva devolució hipoteca el futur; i que una part dels politics continuí amb les prebendes, com si la crisi no existís. Un conjunt de fets coneguts però que era més còmode, tancats en l’egoisme, ignorar-los i mirar cap un altra costat.

Desprès dels aldarulls d’aquest matí, sembla que la “normalitat” ha tornat a la Plaça Catalunya, el que ha passat avui hauria d’esser un toc d’atenció, no s’hauria de permetre que l’energia positiva que mou els joves aplegats en les places del país es dilueixi o es converteixi en negativa. Caldria que els indignats, que han esdevingut compromesos, siguin capaços d’elaborar un manifest conjunt que incorpori punts concrets i que mantinguin la pressió des de la raó i la no violència. Un manifest amb propostes argumentades  i enquadrades en un context global i interdepenent, entenent, per exemple, que  la taxa Tobin, que grava les transferències internacionals, sols es pot aplicar a escala global, ja que si ho fes un sols país l’únic que s’aconseguiria és que els recursos no anessin cap aquell país, o que reclamar menys poder del BCE és el mateix que dir adéu a l’euro, precisament la moneda que ens dona estabilitat. També que les propostes no poden menystenir les minories i les nacionalitats, com fora el cas de disposar d’una circumscripció electoral única, ja que sols atorgaria més poder a les grans ciutats; que exigí el dret d’habitatge sols serà efectiu si els preus baixen, i que per fer-ho cal facilitar  la sortida, a preus no especulatius,  dels estocs de pisos propietats de bancs i caixes, tot comprenent que la fallida dels bancs sols estrangularia encara més l’activitat de les empreses, que generen els llocs de treball, i s’esvairien els estalvis dels milions d’estalviadors. Un manifest que ha d’esser rebut amb positivitat pels responsables de les organitzacions polítiques, socials i empresarials, que han de possibilitar que aquest cabdal de voluntat de canviar les coses sigui el punt on recolzar la palanca que ha de possibilitar sortir de la situació de crisi.

Com recentment em recordava un bon amic “no ens podem permetre que els politics es dediquin a desacreditar-se, ni que els ciutadans veiem sols drets i no responsabilitats, o que ens importi més l’ego que la col·lectivitat”, ara és moment de sumar seny, experiència i rauxa, és moment per assumir, des de la prudència, el talent, la força i la creativitat les transformacions requerides,  recordant que no hi castell inexpugnable, i que les utopies d’avui esdevenen realitats en l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu
27-maig-2011

Publicat a el diari: elsingulardigital.cat (clic aquí)

Aquesta darrera setmana ha estat complexa per aquells que se’ns fa difícil ignorar les senyals en l’horitzó. Els informes i les noticies relatives al nostre entorn no criden pas a l’optimisme, especialment si considerem les fonts i la seva capacitat d’encert, i recordem que tard o d’hora les coses acaben passant si es menyspreen, ometen o ignoren els avisos.

És ben cert que en els darrers mesos els mercats financers han evidenciat que la situació espanyola es distanciava de la portuguesa, grega i irlandesa. El propi Jean-Claude Trichet ho afirmava aquesta setmana al reconèixer que la credibilitat internacional d’Espanya ha millorat mercès als ajustos efectuats; tot recordant que encara hi ha pendents importants reformes estructurals. Aquest fet no amaga que la taxa d’inflació interanual ha assolit el 3,8% a l’abril, quelcom que ens fa menys competitius, i em recorda que, des de la creació de la unió monetària, el increment de preus a Espanya respecte a Alemanya s’apropi al 20%. Una pèrdua significativa de competitivitat on no si val l’excusa del increment dels preus de l’energia o de les matèries primeres, ja que en origen són per a tots iguals. Ni tampoc pot amagar que el PIB espanyol no creix amb la força requerida per generar ocupació, ni que les prediccions de Brussel·les el situen en un baix 0,8% per enguany (la meitat de mitjana de la zona euro) i en un 1,5% pel 2012, xifres molt per sota de les previsions del govern de l’Estat i que avalen les afirmacions de que les taxes d’atur seguiran per sobre del 20%, el que obligarà a més sacrificis per poder complir els ineludibles objectius de dèficit. Uns sacrificis que exigeixen buscar l’equilibri entre les despeses per mantenir el present i les inversions per conquerir el futur.

Quant al present, esdevé necessari retallar les despeses; superar les barreres que possibilitin guanyar competitivitat i generar llocs de treball; facilitar l’aflorament de l’economia submergida, probablement d’enorme volum, ja que sols així s’explica que amb un 20% d’atur no tinguem conflicte social; i disposar de models productius  capaços ajustar-se amb rapidesa a les realitats canviants del mercat mercès a ser flexibles, i assumir la corresponsabilitat al vincular, el progrés professional a la productivitat, el compromís i l’aportació als resultats. En aquest context, cal considerar les afirmacions del Sr. Gónzález Páramo, membre del comitè executiu del BCE, que afirma que el mercat laboral espanyol és el “més ineficient e injust d’Occident”.

Quant al futur, hem de tenir present la importància de l’Educació, la formació, i la col·laboració universitat empresa, però també que és precís un recolzament decidit per guanyar pes industrial, disposant d’una industria clarament orientada a l’exportació. Es pot afirmar, apropiant-nos de les paraules d’un bon amic industrial, que competint en un mon global, sols és la industra qui pot crear ocupació de forma significativa.

Present i futur ha esdevingut una equació de difícil solució, és cert que les politiques d’austeritat perjudiquen la recuperación económica, i que es requereix més despesa pública, especialment per ajudar a crear llocs de treball. Però també és cert que venim d’uns anys que tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, emprant l’estalvi d’altres països, i que tenim un excés d’endeutament, uns 300.000 milions d’euros en opinió del Banc de Santander. Ara no hi ha alternativa, hem gastat més del que podíem, és hora de pagar els deutes, és hora d’estalviar i treballar més, cadascu d’acord a les seves posibilitats i fuguint de l’injustia d’incrementar l’esforç dels més febles.

Amb aquests escenaris sols amb sacrifici, esforç, talent i imaginació el progrés és factible i s’allunyarà la realitat esclavitzant. Per aquest motiu soc incapaç de comprendre les polèmiques aferrades en l’egoisme, inclús les pròpies de les campanyes electorals, ni de comprendre a aquells que per dibuixar el camí deprecien les hipòtesis de futur que presenten els experts, i tampoc a aquells altres que volen donar solucions pretèrites al problemes nous. S’ha d’acceptar que cal anticipar-se amb valentia i fugir de les propostes de tots aquells que segueixen actuant creien que el riu tornarà a la mateixa llera.

Antoni Garrell i Guiu
15 de maig de 2011.

Publicat al diari digital el singulardigital.cat el dia 16 de maig de 2011, accés aquí

Les dades publicades en els últims mesos evidenciaven que una sèrie de països europeus estaven assolint índexs de creixement, els quals possibilitaven incrementar l’ocupació, o com a mínim no destruïen llocs de treball. Conseqüentment no és d’estranyar que les previsions que indicaven que en el segon trimestre la taxa d’atur es situaria per sota del 10% hagin esdevingut realitat. Les darreres dades d’Euroestat situen la taxa d’atur de la Zona Euro en el 9,9%, i la de la Unió Europea en el 9,5%.  En contraposició al creixement de l’ocupació o al manteniment de llocs de treball, en la majoria de països europeus, l’atur a l’Estat espanyol ha tornat a créixer al febrer, arribant al 20,5%. Espanya continua encapçalant una llista que tanquen els Països Baixos amb un petit 4,3%, precedida per Luxemburg amb un 4,5% d’aturats, i en la qual països amb serioses dificultats, com Grècia,  es situen en un 14,1%. Unes taxes d’atur espanyoles que no milloraran a curt termini, si considerem les previsions del Banc d’Espanya relatives al creixement del 2011, i les dels analistes de la Fundación de Cajas de Ahorro, que indiquen que la taxa d’atur al 2012 es mantindrà entorn al 20,5%, si bé el PIB creixerà un 1,4% no serà suficient per generar ocupació. Unes afirmacions que es matisen a l’ indicar que la situació es podria capgirar, quant a generació de llocs de treball, si s’aborda amb profunditat una reforma seriosa de la negociació col·lectiva.

Els increments de les taxes d’atur a Espanya en períodes de recessió, superant la mitjana de la Unió, ha estat una constant des de la crisi del petroli de 1973. Aquest és que reflexa tot el seu dramatisme si considerem addicionalment que la taxa d’atur dels joves de menys de 25 anys arriba al 43,5%, doblant la mitjana de la UE que és del 20,4%,  situant-se molt lluny de taxa d’Alemanya que és del 7,9%, i a la vegada recordem que des de l’ inici de la crisi, a més de l’ important nombre d’autònoms que han cessat en la seva activitat, hi ha unes 200.000 empreses menys inscrites a la Seguritat Social. Un conjunt de fets que evidencia que una gran part del problema resideix en el nostre model econòmic i laboral, per tant, no sols són les circumstàncies adverses les causants dels problemes.

La taxa d’atur espanyola ens obliga a acceptar que la prioritat fonamental és crear els entorns facilitadors, procurant que les empreses existents i les de nova creació generin llocs de treball. Una prioritat que cal anteposar-la a altres que per si soles impedeixen el creixement, i posen en perill l’equilibri social. Per fer-ho, tot disminuint els tràmits administratius que dificulten la creació d’empreses, cal eliminar els components que ens condueixin a què l’ajust recaigui en la destrucció de llocs de treball i d’empreses, en lloc de fer-ho recaure, com en altres països que minimitzen la seva destrucció, en els costos productius en general, en les hores treballades i els costos salarials. Urgeix analitzar i seguir les ensenyances, encara que comporti canvis culturals, d’aquells països europeus que eviten que la taxa d’atur esdevinguin un escull que mina l’autoestima, qüestiona l’estat del benestar, hipoteca el futur, i impedeix el desenvolupament autònom  dels joves.

En aquest context cal acceptar que tots els models productius estan en constant transformació, i que sectors impulsors de progrés i ocupació són reemplaçats per altres, si bé un dels requisits que es manté invariable és mirar al món com un mercat al nostre abasts, si s’aporta els productes que requereix i s’adopten actituds i models altament competitius que permeten d’accedir-hi. Conseqüentment per créixer és requerit disposar d’un teixit industrial competitiu amb capacitat d’exportar i generar ocupació. Ésser competitiu comporta disposar de productes diferencials, sorgits d’organitzacions altament productives, és a dir aquelles capaces d’absorbir, amb increments de la productivitat, el requerit augment salarial, el qual ens ha d’apropar als salaris dels països europeus capdavanters. Amb aquesta exigència, vincular els ajustos salarials a la productivitat objectiva de cada empresa i sector, en contrapunt a la inflació, esdevé un cami indefugible.

Si bé s’han efectuat importants ajustos, és obvi que no es genera ocupació, i que la confiança dels ciutadans en el govern presidit per Rodriguez Zapatero és mínima. L’anunci que avui ha efectuat el president, relatiu a la seva renúncia a presentar-se a un tercer mandat, elimina incerteses però no comporta, en cap cas, canvis significatius que permetin capgirar la situació en els propers mesos, tot despertant il·lusions i generant confiança. Reconeixent la determinació del President espanyol en les mesures que finalment ha adoptat, cal acceptar que el canvi de lideratge esdevé imprescindible.

Sense avançar les eleccions generals, que sols dificultarien encara més el lent camí cap a la recuperació, i deixant que la democràcia interna del PSOE elegeixi qui encapçali les llistes a les generals del 2012, caldria que un nou president sorgit de les files socialistes, que no actuï en contra de les seves promeses i sense ancoratges inmobilitzadors, rebi la confiança del Congrés i assumeixi la responsabilitat de conduir l’Estat cap a les eleccions dels 2012, capgirant les males previsions, quant a ocupació i evitant que es perdi un nou any.

Antoni Garrell Guiu
2 d’abril de 2011.

Publicat al diari elsingulardigital.cat

El passat dimecres al vespre, abans de sortir cap a l’auditori de l’ONCE per escoltar la conferencia d’en Xavier Trias, vaig parlar amb un amic sociòleg que va afirmar “aquest cop si, de la ma d’en Trias Convergència i Unió guanyarà i governarà a l’Ajuntament de Barcelona amb quasi majoria absoluta, es posarà punt i final als 32 anys de governs socialistes”. No ho justificà per la crisi econòmica i l’enuig d’una gran part dels barcelonins, sinó per la manca d’il·lusió que tramet en Jordi Hereu, una imatge pitjor que la de l’alcalde Clos en la seva etapa final, per la divisió interna de l’equip de govern municipal, per d’inexistència de projectes que busquin el reforçament del teixit productiu, trencant la muralla de Collserola, perquè l’alcalde ni tan sols inspira confiança en els militants i votants del seu partit, …, i perquè, en aquest punt el meu amic posant molt èmfasis afirmà, el projecte continuista està esgotat, els ciutadans saben que és moment de grans canvis i que sols amb l’alternança democràtica a l’Ajuntament, les institucions i les empreses per ell controlades arribarà la regeneració i l’aire nou que la ciutat necessita, i que permet trencar les inèrcies i els lligams inmobilitzadors.

Ja al cotxe vaig recordar una conversa, amb un company del Club de Roma, el passat 31 de juliol, just abans d’iniciar vacances, feia un parell de dies que s’havia fet públic el baròmetre semestral de juny, i en ell s’explicava que el 47,3% dels barcelonins suspeníem al Alcalde, i aprovàvem al líder de l’oposició amb una nota de 5,2. Des de llavors els problemes de l’Alcalde no han fet mas que multiplicar-se, com s’ha complicat el dia a dia dels ciutadans per la crisi que vivim i la manca d’idees i iniciatives noves per afrontar els problemes que de forma creixen es produeixen. Barcelona necessita una nova empenta i noves formes i propostes per d’entomar els problemes, que s’oblidi de la immobilitat de qui espera que escampi la tempesta, com si desprès sense fer res el sol brillarà.

Cal assumir que la societat afronta nous reptes i nous horitzons, uns reptes econòmics i socials, a curt i llarg termini, que requereixen posar en el centre de l’activitat a les persones i el seu talent per entomar-los amb capacitat i il·lusió. I uns horitzons llunyans incerts però inexorables. Una situació no pas nova, que la crisi ha evidenciat, no pas generat, ja que el cofoisme en que vivíem la tenia amagada.

Convençut de que Barcelona està preparada per desplegar tot el seu potencial, però que li manca la capacitat per fer-ho, ja que no sempre ha posat el progrés econòmic i social, en un marc de convivencia, com prioritat bàsica. Vaig entrar amb dificultats a l’auditori de la l’ONCE, amb les expectatives altes pel títol prometedor de la conferencia “La Barcelona en positiu, la Barcelona del futur”.

He de reconèixer que l’afirmació d’en Trias “és impossible sortir de moments com aquests seguint patrons antics, des de la simple resistència o només aguantant el temporal”, en la mesura que recollia sintèticament el que molts pensem em va predisposar a escoltar-lo amb una actitud positiva, buscant més la coincidència que la divergència, identificant el nucli de la intervenció i no la retòrica brillant o les afirmacions intel·ligents.

El candidat a l’alcaldia de Barcelona va estar lúcid i coherent, les seves propostes, explicades amb rigor, posaren en evidencia que l’Ajuntament pot facilitar o entorpir l’activitat del teixit productiu, impulsar i trametre valors, facilitar la recuperació econòmica i la generació d’ocupació, impregnar a la ciutadania de la importancia del talent, del coneixement i de la formació, impulsar la capitalitat en la regió mediterrània, i esdevenir la capital del talent i la creativitat del sud d’Europa.

Una tasca que exigeix de l’esforç de tots, cal deixar d’esser agents passius per esdevenir motors de canvi i activitat. Però per això cal que des de les Administracions es practiqui la voluntat de sumar i no d’excloure, de reconèixer les aportacions dels altres i no de negar-les sistemàticament, perquè no son les pròpies. Aspectes assumits per en Trias al afirmar que “Cal comptar amb tothom, fer passes endavant, amb obertura de mires i amb flexibilitat”.

Analitzant la conferencia d’en Xavier Trias, es constata que està en la línia del que va expressar fa mig any en el Cercle financer, o al Tribuna Catalunya-Fòrum Europa, entre altres, i que són l’expressió d’un polític sòlid, amb idees arrelades en profundes conviccions, que coneix la ciutat i els problemes de la seva gent, que toca de peus a terra apropant-se i no defugint dels problemes, amb ganes arromangar-se per resoldre’s. Una persona plena d’humanisme, res prepotent i proper, capaç d’aportar solucions de futur i també als desafiaments del dia a dia,  resolent els problemes d’avui i a la vegada construeixen el demà.

El proper maig el barcelonins tindrem la possibilitar de renovar el consistori, serà hora de votar, i pel bé de la democràcia i del nostre esdevenidor, caldria que tots els partits presentessin candidats que amb lucidesa mirin al futur i no al passat, llavors, de ben segur, serà menys complex sortir del pou que ara ens troben i encararem el futur amb força i il·lusió. Convergència i Unió ho ha fet, o faran els altres?.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 15 de gener de 2011

Publicat a e-noticies, per accedir-hi clic aquí

Artur Mas ja és el 129é president de la Generalitat de Catalunya, els 62 diputats que la ciutadania li atorgà el passat 28 de novembre, i les 28 abstencions del PSC ho han fet possible,  un gest de responsabilitat que cal reconèixer i agrair del primer partir de l’oposició per facilitar quant abans la posta en marxa del nou govern.

Aquest cop si  la voluntat majoritària dels catalans ha estat suficientment amplia per tancar l’etapa del govern tripartit iniciat al 2003, i obrir-ne una de nova. Una clara victòria que és fonamenta en part en la greu crisi econòmica i financera que vivim, la qual ha evidenciat la manca de decisions indispensables pel progrés i el desenvolupament econòmic  arran de que un o dos dels socis del govern no hi ha estat d’acord; però cal explicitar, que fonamentalment la victòria d’Artur Mas es deu a que ha sabut, amb un programa coherent i prometedor, trametre els valors que ell ha fet propis al llarg dels anys i que son indispensables en aquest moments: esforç, capacitat de sacrifici per ressorgir de les dificultats essent millor,voluntat de sumar sense exclusions, proximitat, humanisme, intel·ligència i humilitat.

Uns valors indispensables per entomar amb energia de combat als enormes reptes i desafiaments que tenim que afrontar per lluitar contra la crisi econòmica, transformar el model productiu per centrar-lo en el talent, integrar els joves en el mon laboral, tot disminuint les tasses d’atur a nivell general, millorar el sistema educatiu, tenir cura dels necessitats evitant l’exclusió, ja que tots som necessaris en aquesta singladura,…, i a la vegada, desterrar la crisi de valors que lenta i silenciosament s’ha instal·lat arreu. Tot un conjunt de reptes que obliguen a no estalviar feina, a unir les nostres forces i el nostre talent per esdevenir força la activa que transforma el present i dibuixa el futur.

En les seves primeres paraules desprès de superar la votació d’investidura, el president Mas va dir:  “No em sento salvador de Catalunya, sols un humil servidor que espero ser útil al país”; unes paraules que demostren el tarannà del nou president i que desterrant els salvadors de la pàtria, tan propis de sistemes poc democràtics, defineixen l’estil del que te que ser el nou govern. Unes paraules  que generen confiança, i amb confiança la sortida de la crisi serà menys lenta, però que crec que hauríem d’entendre com una crida al convenciment que entre tots podem capgirar la situació i allunyar els pronòstics negatius dels propers  anys.

Capital humà en tenim, preparat i capacitat, sols cal desplegar el coratge capaç de capgirar les tendències, un fet no nou ja que en la l’historia col·lectiva, la que s’endinsa en els orígens dels temps,  trobem molts exemples de com amb uns governs facilitadors, amb un full de ruta clar, propers  i amb coherència entre els fets i les paraules, els col·lectius humans recuperem la iniciativa,  crear noves oportunitats, tot retrobant la llum del far que ens guia cap una societat més lliure, mes solidaria, més compromesa i prospera, la Catalunya que el president l’explicità com “ millor i orgullosa de si mateixa”.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 24 de desembre de 2010. Publicat al diari de Sabadell i al diari digital  e-noticies.com el 25 de desembre de 2010, anar a l’article a e-noticies 

Aquest cap de setmana, a 7 dies de les eleccions al Parlament de Catalunya, els partits catalans, integrats en partits espanyols, han rebut novament el recolzament presencial dels seus respectius líders estatals, una evidencia més de la importància del resultat d’aquesta cita electoral, quant a condicionar i capgirar actuacions del govern de l’Estat, un fet no menor ja que molts dels aspectes que estan impedint que sortim enfortits de la crisi, depenent tan del govern català com, i molt, del de l’Estat.

En aquest moment, on les tensions dels mercats tornen a incrementar el preu de les emissions de la deute espanyola, i la disponibilitat de crèdit és molt baix, no podem ignorar la disminució continuada de la productivitat de les empreses catalanes en aquests anys d’important creixement econòmic, mercès a la important creació d’ocupació amb personal de baixa qualificació i amb salaris baixos, ni el gran nombre d’empreses que han fet fallida, situant l’atur al voltat del 20%, el doble de la mitjana europea, tampoc hem d’oblidar que els tràmits administratius comporten que per terme mig siguin necessaris quasi 50 dies per crear una empresa, quant la mitjana del conjunt de l’ OCDE és de 13, que la manca d’inversió en R D i implica la manca de capacitat competitiva de les nostres empreses en els mercats globals, conseqüentment la disminució de la seva capacitat exportadora, com s’evidencia amb l’enorme dèficit comercial. També hem de tenir present que si bé som una potencia en generar i divulgar coneixement, no som capaços de convertir el progrés en PIB com s’evidencia que a l’Estat disposem sols de 6,8 patens d’utilitat per mil habitants en front de les 108 d’Alemanya, o les 251 del Estats Units, tot recordant que encara no esta resolt el model energètic a pesar que tenim una dependència externa propera al 80%. Tot un conjunt de fets que dibuixen un panorama incert per l’economia de espanyola, que es concreta en que l’OCDE preveu que el creixement de l’economia espanyola en el 2011 serà sols d’un 0,2% i un 0,3% per l’any 2012. Un creixement que no permet generar ocupació, posa en perill l’estat del benestar, i impedeix generar la confiança requerida per capgirar la situació.

Estem en un fi de cicle, i en el inici d’un de nou en que les solucions aplicades fins ara ja no són valides, cal analitzar, dissenyar, produir, comercialitzar i consumir amb criteris radicalment diferents. Per aquets motiu, -tenint la certesa de que disposem de les capacitats requerides i que sols cal desplegar-les-, cal resoldre els problemes estructurals, que segueixin pendents, per facilitar la creació de noves empreses, que generaran els llocs de treball del futur, possibilitar incorporar talent a les organitzacions, potenciar la industria intensiva en coneixement, i mirar amb decisió als mercats globals.

El dia 28, els catalans exercint el dret de vot, dipositàrem la confiança a qui té que configurar un nou govern. Un govern que té que desenvolupar canvis molt importants en les politiques desenvolupades fins ara ja que cal construir un nou ecosistema en un entorn complex d’endeutament i de manca de recursos, una construcció que requereix sacrificis per part de tots; però també, i bàsicament, un govern que té que generar confiança al  estar disposat a treballar amb serieta compromís i cohesió, tot aplicant mesures no fàcils, un govern que estigui disposat a perdre les pròximes eleccions, ja que el que cal garantir el present sense malversar el futur.

Ens cal dons un govern fort, ben liderat i cohesionat, amb un sol programa (no un sorgit de pactes post-electorals,)  i capaç d’entomar els problemes sense defugir de les responsabilitats, disposat a retornar la confiança amb en el futur, i capaç de defensar Catalunya, sense politiques matisades per llurs  matrius estatals, pressionant al govern de l’Estat per canviar les politiques que li són de la seva competència, tot assolint els recursos que ens pertoquen i que requerim, el que exigeix avançar en el concert econòmic en la línia del País Basc i Navarra. Un govern disposat a administrar i governar amb eficiència, coherent amb les seves propostes, sumant voluntats sense dividir ni canviar les prioritats.

Per assolir el bon govern, aquell que amb lideratge ens allunyarà la crisi, es requerit respectar la voluntat expressada en les urnes de forma clara i inequívoca, per aixà cal una amplia participació ciutadana que amb compromís atorgui la confiança a qui fugint de frivolitats ha encertat en el diagnosi i aportat noves propostes de solució. Cal que ningú delegui en els altres la decisió ja  qui no acudeix a les urnes no sols deix la decisió en mans de tercers, també defuig de la seva responsabilitat de decidir el futur que volem per Catalunya, i ara més que mai, quant iniciem un nou cicle ningun pot defugir de la seva responsabilitat.

Antoni Garrell i Guiu
21 d’octubre de 2010

Publicat al Diari de Sabadell el 26 de novembre de 2010, i al diari electrònic e-noticies

Aquesta setmana he viscut les eleccions legislatives americanes en directe, un dels fets evidenciats va ser l’estil diferent de campanya, per un costat, la presa de posició publica de ciutadans col·locant en els seus jardins i finestres banderoles dels seus candidats, per altra l’omnipresència dels anuncis pagats a la televisió, evidenciant la importancia desequilibrant i condicionant dels recursos econòmics mercès que el Tribunal Suprem, apelant la llibertat d’opinió,  va anular fa poc els límits que regulaven els recursos  finances dedicats a les campanyes o actuacions polítiques.

Un dels altres trets diferencials és la importància que els americans donaven a aquets eleccions, denominades midterm elections, ja que coincidint amb la meitat del mandat del president permeten renovar el congres i un terç del Senat, expressant, conseqüentment, la de forma directa, i no filtrada per les estructures i interessos de les forces politiques, l’opinió sobirana dels ciutadans. La meitat del  mandat del president Obama que si bé amb l’empenta que li donà la mobilització i il·lusió col·lectiva  va allunyar el risc d’un col·lapse econòmic mundial, s’afrontà als excessos del sector financer, i aprovà la reforma sanitària, un fet superat a Europa al estar garantida la sanitat universal, no ha aconseguit crear les condicions per reduir significativament l’atur. Probablement per aquesta raó, el president arribava al 2 de novembre  amb una clara davallada de la confiança i amb gairebé el 60% dels  americans convençuts que les coses no van en la bona direcció, en certa mesura era un examen del partit Demòcrata i del seu president Obama. Els milions d’americans, aplicant l’essència de la democràcia que és l’alternança, han atorgat el control de la Càmera de Representats als Republicans al igual que un avens molt significatiu  en el Senat on els democratas han conservat una minsa majoria.

Seguir els resultats a traves de les cadenes de televisió americanes va evidenciar la importància de la separació dels tres poders que configuren els òrgans de l’Estat,  el legislatiu, l’executiu i el judicial, i el fet de com el legislatiu pot desplegar la seva funció de control. Una nova realitat s’ha dibuixat, i el presidnet Obama haurà de modelar les seves actuacions a la nova realitat, un fet que va reconèixer ràpidament al trucar  als liders democratas i republicans del Senat i el Congres, tot indicant la seva voluntat d’identificar els punts de coincidencia per fer que el pais continuí avançant en favor dels seus ciutadans. Un gest del president Obama que evidencia tant les profundes conviccions democràtiques d’aquest gran  país,  com la importancia del  Congres i el Senat, els quals poden exercir plenament la tasca de Control a l’executiu. Un fet que es troba a faltar en democràcies on el president sorgeix del propi poder legislatiu d’acord a la majoria, un fet  que no sols pot vulnerar la voluntat expressada majoritàriament a les urnes, com el fet que limita plenament la capacitat de control i de condicionant del mateix sobre l’executiu.

La democràcia americana i les seves eleccions legislatives no poden passar-nos per alt per la capacitat de condicionar al president, certament és una democràcia que pot estar matisada per la capacitat de variar voluntats per l’ús desproporcionat dels recursos financers, un fet que atorga poder als més poderosos, però també que demostra cíclicament la capacitat de transformació i regeneració que no tenen altres, una capacitat de mobilitzar els ciutadans, com va fer el president Obama, i que hom troba a faltar en el continent europeu, on a vegades sembla que estem confortablement amb la decadència, ignorant que no hi ha res permanent i que cada dia s’ha de guanyar el futura amb esforç, enginy i dedicació; acudint a les urnes cada cop que els cicles electorals ens criden a exercir el dret democràtic del vot. Un vot que els catalans hem d’exercir el proper dia 28 per capgirar un futur que requereix noves idees, nous projectes i capacitat de lideratge, pensant més en el futur que en el present.Antoni Garrell i Guiu
5 de novembre de 2010.

Publicat a e-noticies.com