Antoni Garrell i Guiu

Las exigencias surgidas de las crisis económicas son múltiples y crecientes, manifestándose con fuerza cuando se constata la disponibilidad de menos recursos como consecuencia de la pérdida del ritmo de crecimiento económico, las restricciones crediticias que condicionan las actividades, y los elevados costes de las materias primas y de la energía. Recortar los gastos o recursos consumidos en toda actividad  es imprescindible, tanto para preservar el presente como para garantizar el futuro. La disminución de recursos comportar la necesidad de hacer más con menos, lo cual quiere decir buscar la eficiencia, dejar de hacer las cosas que no son requeridas, emplear  al máximo las infraestructuras disponibles, rediseñar los productos y servicios surgidos de nuestra actividad, cambiar los procesos y métodos que rigen las actividades. Son momentos que exigen alcanzar aceleradamente la eficiencia, superarse a si mismo, no ignorar las señales de los desafíos embrionarios, ya que es preciso anticiparse a los mismos. Las exigencias sobre los cambios son tan notorias que la necesidad de reinventar lo cotidiano se convierte en una responsabilidad ineludible.

La sociedad necesita nuevos productos acordes con la disminución de los recursos disponibles, las empresas necesitan competir diferenciándose de la competencia, y a la vez ser más competitivos. En este contexto, la responsabilidad del diseño crece de forma directamente proporcional a las dificultades, y es en el diseño donde reside  en gran medida la capacidad transformadora de la creación humana.

Es precisamente la capacidad creativa -enraizada en la capacidad humana de observar, analizar y tomar decisiones-, la que permite aportar nuevas soluciones a los problemas existentes o, aún mejor, evitar que surjan los problemas, anticipándonos a los mismos. Sin duda, el proceso creativo entendido como la capacidad de modificar la realidad aportando las soluciones óptimas a los problemas concretos, es una capacidad humana que se desarrolla en un entorno de máxima complejidad, ya que exige tratar paralelamente aspectos ambientales, económicos, sociales, productivos, antropológicos, de sostenibilidad, etc.; una actividad compleja que exige que el proceso creativo sea tratado como el resultado de la aplicación sistemática de una metodología y de una planificación que, sin coartar la libertad de creación, permita  el surgimiento de cosas inexistentes que, ajustándose a los requisitos funcionales, incorporan simbióticamente los aspectos formales, estructurales y estéticos, con los valores asociados a los entornes socioculturales de los usuarios.

Conseguir crear productos ex novo requiere, por un lado, que los diseñadores hayan adquirido las capacidades que les permitan superar las barreras externas, ya sean aquellas propias del entorno cultural, ambiental, productivo y económico, y internas o psíquicas, aquellas que surgen de la inseguridad por la falta de conocimientos y habilidades, o de los hábitos adquiridos. Por otro lado, los diseñadores deben conocer las técnicas y conocimientos asociados al proceso creativo, que debe iniciarse con el estudio de los fenómenos o problemas mediante la observación plena, usando la totalidad de los sentidos. Fruto de esa observación sistemática, mediante el proceso deductivo,  se podrán identificar los principios y leyes que rigen el fenómeno o problema estudiado a partir de las cuales se podrá proponer la solución óptima.

Superar las barreras, internas y externas, y dominar la metodología permite a los diseñadores, trabajando en equipos heterogéneos y multidisciplinarios, superar los problemas asociados a las técnicas comunicativas, compositivas, cromáticas, de análisis, de evaluación, de reciclaje y de dotación de una nueva vida al producto creado. Un proceso mental complejo que requiere gran capacidad de abstracción y de inhibición a los estímulos sensoriales  generadores de filtros distorsionadores. Pero por complejo que sea el trabajo creativo, suele manifestarse con mayor intensidad cuando surge  la necesidad de superar dificultades de todo tipo, ya sea las que  provienen del entorno cambiante, de los mercados altamente competitivos, globales y sin regularizar, o por la escasez incremental de recursos.

Siendo notoria y evidente la capacidad trasformadora del proceso creativo, es el momento de exprimir nuestra capacidad de invención e innovación, ya que como diría Einstein, el momento exige hacer las cosas de diferente manera, puesto que si las queremos hacer igual no saldremos del túnel.

Antoni Garrell Guiu
10 de abril de 2011. 

Publicat a www.esdi.es  accés al article a la web

El passat divendres, en una reunió d’avaluació d’una empresa logística, l’enginyer i membre de la comissió universitat-empresa de l’ESDi Josep Pallarés, especialista en organització i innovació, va afirmar “cal perdre greix per preservar la musculatura“. L’afirmació l’enquadrava en la necessitat de preservar el talent, especialment en èpoques de crisi, i deixar de fer aquelles coses obsoletes, innecessàries o inadequades que no aporten valor i  per contrari llastren els resultats. L’afirmació va anar seguida, recordant a Einstein, que en èpoques complexes és un bon moment per canviar les coses, ja que la creativitat sorgeix de la necessitat de fer més amb menys, de superar-se a si mateix, d’identificar solucions als desafiament nous que requereixin noves solucions.

Les afirmacions d’en Josep Pallarés ens va permetre un enriquidor debat sobre com reduir despeses sense perdre activitat. Certament en situacions de crisi l’estratègia més senzilla és disminuir l’activitat i els serveis prestats. Una disminució que s’associa a retallar les despeses i congelar les inversions. Actuar d’aquesta manera de ben segur que no és la millor solució, ja que disminuir l’activitat al minvar els recursos no comporta un increment de productivitat, i incrementar-la és una exigència inexcusable, especialment si es considera la malversació abusiva, en la utilització de recursos, que ha caracteritzat els darrers anys, i ens han portat a la situació actual.

Avui les retallades en les despeses aplicades a l’activitat productiva pública o privada són indispensables, ja que no es pot  ignorar que disposem de molts menys recursos per la pèrdua del ritme de creixement econòmic, les restriccions creditícies que condicionen les activitats de les empreses, i la caiguda en picat dels ingressos de les Administracions al disminuir les rentes del treball en que es recolza en gran part la càrrega impositiva a Espanya.

Retallar és imprescindible per preservar el present i garantir el futur, però la disminució de recursos haurà de comportar l’assumpció de fer més amb menys, la qual cosa vol dir buscar l’eficiència, deixar de fer les coses que no són requerides, emprar al màxim les infraestructures disponibles, ajustar-se als cicles variants de la demanada, renunciar a privilegis insuportables fonamentats en la inactivitat dels altres.

Renunciar a exprimir la nostra capacitat d’invenció i innovació ens porta sols al desànim i a la protesta immobilitzadora. És l’hora con diria Einstein de fer les coses de diferent manera, ja que si les volem fer igual no sortirem del túnel.

Antoni Garrell i Guiu
16 d’abril de 2011

Publicat a e-noticies.cat, accedir aquí,   simultàniament a asabadell, per accedir-hi fer un clic aqui

 Aquesta setmana es confirmà que l’economia espanyola va créixer un 0,2% en el segon trimestre, un petit increment que, com indicà el Banc d’Espanya, resideix en el increment del consum privat, no aliè a l’augment de l’IVA del mes passat que comportà l’avançament de despeses i inversions, i que si bé és la consolidació de el inici de l’esperada recuperació també obliga a accelerar les reformes estructurals, sense oblidar la fragilitat de la recuperació i les incerteses que ens envolten.

Un lleuger augment del creixement del PIB espanyol en el període abril-juny, que cal enquadrar-lo en el increment del 1% del PIB de la zona euro, 1,7% interanual, mercès al creixement del 0,9% d’Àustria, del 0,6% de França i dels Països Baixos, i, bàsicament, a què l’economia Alemanya, recuperant el seu rol tractor, assolí un 2,2% d’increment, 4,1% interanual. Un creixement alemany que no hauria de sorprendre’ns, ja que la seva l’activitat industrial va créixer amb les xifres record de la darrera dècada al primer trimestre d’enguany, un creixement que situà el conjunt de la zona euro en un ritme no recordat des de 2006.

La industria ha evidenciat un cop més la seva força, la seva importància cabdal per generar valor econòmic i a la vegada esperonar el creixement de serveis qualificats, i que en ella resideix una gran part de futur, sempre que es recolzi sense complexes i amb determinació. Una industria que requereix desenvolupar-se en un entorn ajustat a les exigències dels mercats globals, que fuig de les politiques canviants, improvisades i discontinues. Una industria que valora la importància del coneixement i que assumeix com a propis, si les administracions no ho dificulten, els requeriments de l’economia del coneixement. Una economia que no persegueix el saber pel saber, sinó l’aplicació del coneixement al servei de les persones, mitjançant un procés de disseny i fabricació de nous productes, els quals incorporen els avenços del saber i les necessitats socials.

Extreure rendibilitat al coneixement generat en els centres de recerca, universitats i centres tecnològics, obliga a posar-lo a disposició del teixit productiu existent, tot facilitant la incorporació de graduats, llicenciats i doctors a les industries. Un model econòmic amb un clar accent industrial, on funciona de forma simbiòtica el binomi indústria-serveis d’alt valor a la producció, i que tot disposant d’un volum consistent, amb els desafiaments i oportunitats dels mercats, abasta de forma integral l’R D i el disseny, ja sigui propi o en cooperació.

Aspectes que requereixen que la legislació s’adeqüi a les problemàtiques actuals, que en gran part fa temps que son estructurals, que no es practiqui la demagògia, que es defugi de les frivolitats que minen la requerida confiança, que s’acceptin les prediccions quant a la debilitat de l’empenta econòmica i l’enorme desconfiança existent, que cal formar als aturats per potenciar el capital humà de l’Estat, que per generar ocupació cal crear empreses, fomentant la capacitat emprenedora i revaloritzant la imatge dels empresaris i els industrials, ja que si es miren les dades dels països que acceleren la sortida de la crisis, com són els dels centre i nord d’Europa o els Estat Units, el nombre de persones emprenedores i que generen empreses és molt superior al nostre

Es miri com es miri, el nostre creixement és feble i en els propers mesos seguirà sent-ho e inclús pot ser menor, cal dons assumir-ho i actuar seguint l’estela i l’exemple dels que van davant, recolzant la industria amb convicció, i oblidant-se del miratge del creixement per endeutament i consum que caracteritzà el model espanyol. En aquets aspectes l’assumpció de responsabilitat del govern de l’Estat és cabdal, al igual que és un requeriment indefugible desterrar l’optimisme infundat que el caracteritza i que evita actuar amb ple encert.

Antoni Garrell i Guiu.
15 d’agost de 2010.

Publicat al diari electronic e-notices.cat  (accés aquí)

A l’inici de la crisi financera, que apunta pot ser d’abast global, s’evidencien aquells perfils professionals que són estrictament necessaris per facilitar la sortida de la crisi competint en un món globalitzat -en el qual el coneixement flueix lliurement-, on cal disposar de productes i serveis d’alt valor, diferencials i aporten, a qui els adquireix, un retorn més gran de les expectatives que tenia en el moment de la seva adquisició. Productes complexos que han d’evolucionar i renovar constantment recolzant-se en les oportunitats que el progrés científic i tecnològic possibilita, i en la capacitat del disseny que, compresos, els interioritza i incorpora als productes.

Un progrés tècnic-científic que està disponible, gairebé de la mateixa manera, per a totes les persones formades, amb accés a les xarxes d’intercanvi de saber i aquelles empreses amb talent, capacitat i voluntat d’accedir als mercats globals. L’única diferència entre organitzacions resideix en la capacitat de comprendre les seves potencialitats i fer-lo servir en el procés continu de disseny i innovació. És en aquest context, on el capital humà de les organitzacions es converteix en l’element fonamental i on sorgeix la necessitat del disseny i, consegüentment, de dissenyadors. Dissenyadors sens dubte especialitzats, però també dissenyadors disposats a treballar amb coneixements i equips heterogenis, preparats per actuar amb un alt nivell d’autonomia i compromís, i capacitats per abordar projectes cada vegada més complexos o aplicacions integrals de disseny en els entorns de marca i comunicació. Projectes que requereixen una eficient gestió tant del saber i recursos usats, com del procés de disseny, considerant la totalitat de les disciplines que intervenen, de tal manera que interactuant entre elles aconsegueixen els grans èxits així com complir les expectatives.

Per tant el desenvolupament social i econòmic, i la requerida competitivitat dels productes i serveis oferts per les organitzacions, exigeix dissenyadors que siguin no només innovadors, creatius i que dominin els mètodes associats al disseny, sinó també que siguin capaços de treballar en equip, i lleials en l’assumpció de la requerida iniciativa i el compromís, persones amb voluntat de ser pioneres en l’exploració de noves idees i oportunitats, obertes als nous mètodes d’interacció; constants i metòdiques en la recerca de la millor idea i solució; i molt especialment amb capacitat per a organitzar i gestionar projectes complexos, assumint la responsabilitat de la interacció i el lideratge.

Un perfil professional que és conegut com dissenyador multidisciplinari i que sorgeix, conseqüentment, del fet d’assumir en plenitud la complexitat existent i el potencial dels avenços tècnics, científics i canvis sociològics, aspectes que obliguen a que la millor solució busqui un enfocament multidimensional que no delimiti i redueixi les possibles solucions.

Disposar d’aquesta tipologia de dissenyadors exigeix una formació en disseny, un perfil professional, que s’allunya de la híper especialització que caracteritza “als que saben molt bé el seu mínim racó de l’univers, però ignoren tota la resta“, utilitzant paraules d’Ortega i Gasset. Persones la formació de les quals no perd la unitat del saber i es possibilita la compressió del tot, obrint-se les oportunitats de l’especialització en el transcurs de la carrera professional. Uns professionals que, en incorporar-se a les empreses, permeten assolir la necessària coherència entre els requeriments de propòsit general i els específics de tot producte, i implantar i aplicar les eines de gestió del disseny que augmenten la productivitat a optimitzar les relacions entre el client i els professionals que concreten els requisits, aporten les idees i implementen la solució.
Dissenyadors multidisciplinaris que actuen com a catalitzadors de la creativitat i gestors del projecte, de l’equip i del procés de disseny, facilitant al mateix temps la presa de decisions, reduint els costos i assegurant la coherència entre les diverses fases del projecte.

Un perfil de dissenyador que requereix una formació estètica, creativa i projectual, amb un bon nivell de gestió de les múltiples disciplines que convergeixen en la tasca comú que configura el projecte multidisciplinari. Per això la seva formació ha de buscar l’equilibri entre 3 blocs. El primer inclou els coneixements de les diverses disciplines del disseny, com ara interiorisme, comunicació visual, gràfic, interactivitat, Web, audiovisual i multimèdia, producte, tèxtil i indumentària, etc., El segon els coneixements associats als conceptes i eines de gestió de projectes i del disseny en el context del sistema empresa en què s’executen, el tercer correspon al coneixement dels models d’organització, direcció i gestió d’equips humans heterogenis en els que interactuen especialistes en disseny i d’altres disciplines. Un conjunt de coneixements que ha d’aportar el nivell òptim de formació per a prendre en consideració la totalitat dels requisits tècnics, socials, culturals i econòmics, i conseqüentment definir les característiques del producte des d’una perspectiva visual, formal, tecnològica, d’ús, constructiva, diferencial,… garantint l’equilibri entre tots ells per complir el propòsit últim o funció.

Es pot sintetitzar indicant que el disseny multidisciplinari, desenvolupat per professionals altament creatius i amb dots de gestió i lideratge, té per missió facilitar la interacció de disciplines diverses amb la finalitat d’aconseguir l’excel·lència al llarg de la vida útil de tot producte o servei; cuidant a més d’assolir l’eficiència i eficàcia en la gestió del procés i els recursos humans que hi intervenen. Una professió clau gràcies a la seva formació transversal, d’acord amb la demanda associada a l’economia del coneixement, i a la necessària evolució permanent d’acord amb les exigències socials, a les possibilitats derivades dels avenços del saber.

Antoni Garrell i Guiu
Març de 2008

Publicat a articles ESDI, el dia 22/6/2010

Version Castellana del articulo en web www.esdi.es:  hacer : Un clic aqui  (y seleccionar idioma)

Les organitzacions afronten els desafiaments de la competitivitat sabedors que només aconseguint l’èxit en la mateixa podran créixer, prolongar la seva existència, afrontar problemes complexos, i convertir-se en marques de referència tot augmentant la seva rendibilitat. Un conjunt d’aspectes que exigeixen cercar l’excel·lència en totes les activitats, i a no ignorar les fortaleses i debilitats dels competidors. Un procés competitiu que cal que sigui abordat de forma continuada, superant els factors endògens i exògens, assumint en plenitud els paradigmes de la societat i l’economia del coneixement, i entenent que les empreses han d’adquirir les capacitats requerides per accedir els mercats globals amb productes diferencials i d’alt valor.

Assumir els desafiaments en què s’enquadra el procés competitiu, exigeix considerar els avenços tècnic i científics, que es produeixen de manera continuada i que obren noves formes de plantejar les activitats i els processos productius, potenciar les capacitacions professionals dels treballadors i entendre les pautes socials que condicionen o fixen exigències, amb la finalitat d’innovar per fer més, fer-ho millor i de forma diferencial, possibilitant a la vegada increments de productivitat per assolir rendibilitats òptimes, tot assumint els riscos derivats del procés de mundialització i vertebració d’un mercat únic.

Un progrés que requereix evolucionar cap un model industrial robust que generi productes i serveis d’alt valor, el que comporta industries altament competitives, mercès a assolir un òptim equilibri entre una terna configurada por la capacitat innovadora, el establiment de sistemes per ser molt productiu, i utilitzar les avantatges de l’obertura dels mercats i la localització òptima dels seus processos productius gràcies al procés globalizador.

És en aquest context, en el que cal articular mecanismes per potenciar la competitivitat que permet generar ocupació i progrés social,  on s’enquadra la decisió del patronat de la Fundació per l’ESDi (Fundit), presidit pel Sr. Josep Bombardó,  d’organitzar el primer congrés Internacional de disseny e innovació de Catalunya. Un congrés internacional, perquè l’economia és oberta i interdependent; un congrés obert perquè sols fomentat la transmissió lliure del coneixement el progrés es factible; un congrés multidisciplinar perquè en ella es sustenta el poder de la innovació. Un congrés, també, que evidencies  la capacitat tractora e integradora del disseny; i un congres que potencies les xarxes de relació i col·laboració internacionals tant pel mon científic com empresarial. Uns objectius complexes però necessaris, ja que sols entomant els problemes amb noves visions i noves actuacions s’arriba a noves solucions.

Els objectius que es plantejava el congres eres complexes, però l’anàlisi dels abstracs de les 60 ponències i de les 7 conferències plenàries previstes ja aportaven pistes de la importància del disseny en un entorn especialment complex en als països on l’oferta sobrepassa la demanda, i on el nivell de la renda per càpita obliga que la competitivitat no sigui únicament qüestió de preu. Unes societats, i unes economies, en que la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat.

D’acord a les expectatives, el congrés ha posat de manifest que sense disseny no hi ha competitivitat i la necessitat d’evolucionar de l’egodisseny al co-diseny, en la línia impulsada per l’ESDi des de 2002; també que el disseny no és valor agregat és el valor de les coses; la importància del triangle Disseny-tecnologia-ciència; la importància creixent del disseny multidisciplinari; i la necessitat d’objectivar la subjectivitat per avançar en la gestió el disseny tot articulant una metodologia científica pròpia.

La gran quantitat  i qualitat de les idees i dels conceptes que s’han transmès obliguen a un rigorós anàlisis per ser assimilats i obrir noves oportunitats i visions als congressistes individualment, o col·lectivament, mercès a les activitats telemàtiques post-congresuales que incrementaran la interrelació entre ells.

Consegüentment es pot afirmar que el congrés ha superat amb escreix els seus objectius, ja que la qualitat dels ponents i els més de 500 assistents han permès progressar en la relació entre els investigadors en disseny, tecnologia i ciència, amb les empreses que han de convertir el saber en PIB. Ha permès apropar encara més al mon universitari a la societat tot incrementant la transversalitat i pluralitat; ha evidenciat que sols amb una industria moderna e innovadora el futur es possible, i a  l’ESDi incrementar el seus treballs ja que, com a primera escola de l’Estat espanyol en disposar de la titulació oficial de disseny, te la responsabilitat de marcar el camí per posar el disseny al mig de tota l’activitat productiva i de progrés social.

Antoni Garrell i Guiu

26 de març de 2010

Publicat al diari de Sabadell el 14 d’abril de 2009 http://www.diarisabadell.es/

El primer trimestre de l’any ha finalitzat amb una sèrie de notícies que posen més incertesa en l’horitzó, conseqüentment  incrementen la desconfiança d’aquells que generen llocs de treball, i de la població en general que veu com la taxa d’atur segueix creixent assolint, ja el febrer, la mitjana del 18% que havia augurat el Govern espanyol en el seu Pla d’Estabilitat per al 2010. Les últimes dades i previsions van ser les del Banc d’Espanya que va corregir significativament les previsions del govern, indicant que en el 2010 el PIB es contraurà un 0,4%, pronosticant per a 2011 un creixement d’un 0,8%, un punt menys del que preveu el govern central. Consegüentment s’endarrerirà un any més la creació d’ocupació i l’atur arribarà gairebé al 20%.

Per bé que es tancà el trimestre amb lleugers increments dels indicadors de confiança dels empresaris i consumidors, les noves prediccions evidencien la urgència de que s’adoptin actuacions per evitar que es segueixi debilitant el teixit productiu, i a la vegada s’iniciï la recuperació del potencial de creixement per evitar que la crisi es prolongui més allà del 2011. Un potencial que segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic s’ha retallat, pel que fa a l’economia espanyola, l’equivalent a una retallada del PIB de 10,6 punts, bàsicament per el impacte massiu que ha tingut la crisi sobre els llocs de treball, que representa 8,4 punts del PIB.  Ajudar les empreses a mantenir llos de treball i ser més competitius esdevé clau, i en especial a aquelles empreses amb capacitat de fabricar i exportar productes arreu del mon.

La situació evidencia encara més la necessitat de noves idees i mesures urgents per incentivar les capacitats associades a desenvolupar iniciatives i despertar l’esperit emprenedor, tot trencant la sensació de soledat de les empreses i dels empresaris, prioritzant actuacions per dinamitzar l’economia, per a això s’ha de potenciar l’exportació de productes de valor afegit i incentivar els processos d’innovació en producte; Facilitar la contractació de talent per part de les empreses; Incentivar les inversions en equipaments per millorar productivitat en èpoques de restricció financera; Agilitzar la creació d’empreses minimitzant els tramitis administratius; Incentivar les aliances empresarials, conjunturals o permanents per accedir els mercats globals; i comprometre a les organitzacions empresarials en el procés de suport a les empreses, als seus afiliats.

Actuacions que han d’anar acompanyades de canvis en la forma d’enfocar els reptes per part de les empreses, ja que les noves solucions obliguen també a una actitud nova, més exigent, compromesa i complexa. Les empreses, -i molt especialment les industries tractores de progrés i riquesa social-, han d’actuar inexorablement en tres fronts. El primer: “incrementar o recuperar la productivitat”, el que comporta no renunciar a les requerides actualitzacions de les seves infraestructures, a incrementar la dotació de coneixement dels seus equips humans, i reduir costos amb criteris d’eficiència en un context de sostenibilitat global. El segon és “gestionar la innovació”, assumint que els continus avenços tècnics i científics i l’elevada velocitat de transmissió de coneixements, comporta que la innovació sigui el factor clau per assolir de forma eficient i eficaç la productivitat. Un procés d’innovació que requereix ajustar les seves estructures, optimitzar els processos productius, orientar l’empresa al client i aportar als mercats productes i serveis diferencials gràcies al disseny, que es converteix en l’element fonamental per possibilitar la innovació, especialment en productes i aconseguir el reconeixement dels clients.

En tercer lloc, cal que les empreses assumeixin plenament “la internacionalització”, que en les actuals circumstàncies de restriccions creditícies, elevades taxes d’atur i mercats incerts ha d’entendres com competir i vendre en un món global, recuperant la importància d’exportar, en contraposició a la de localitzar o deslocalitzar processos, una actitud més exportadora que deslocalizadora que obliga a allunyar-se de la competència per cost i centrar-se a incrementar el valor dels productes, cosa que facilita la conversió dels avenços en PIB, avançant en la transformació del model productiu, i el que encara és més important generant ocupació.

Actuar en aquests tres àmbits: productivitat, innovació i internacionalització, requereix saber amb certesa l’objectiu final i a definir les estratègies i les tàctiques per assolir-los. És en aquest context on es requerit que, convençuts de les nostres potencialitats i capacitats, assumint riscos es redefineixin i executin nous plans i actuacions, ja que sols amb ambició i valentia ens podrem reinventar i accelerarem la finalització d’aquesta duríssima travessia del desert, i sortirem enfortits de la crisis, tot mirant plegats amb esperançà el futur.

Antoni Garrell i Guiu.

Sabadell 8 d’abril de 2010. Publicat simultaniamanet al diari de sabadell i al diari electrónic e-noticies.com 

El articulo puede leerse en castellano acediendo a la pagina WEB de la Escuela Superior de Diseño ESDI, un clic aqui, y seleccionando idioma castellano.

Vivim en una societat altament competitiva, especialment en els països on es disposa d’una elevada qualitat de vida i l’oferta sobrepassa la demanda. Competir en aquests entorns no és només qüestió de preu, la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat. És en aquest context altament competitiu on sorgeix la revaloració del disseny com l’element clau, ja que l’estètica és només el component que aglutina de forma simbiòtica i harmònica les funcionalitats aportades, la facilitat d’utilització, un ús ajustat a les exigències ambientals i costos associats, l’adequació als requisits de fabricació, la idoneïtat dels components o materials que el configuren; en definitiva la integració en el mateix dels avenços tècnic científics que permeten satisfer les necessitats, d’usar-los de forma sostenible i d’acord amb les tendències i exigències dels mercats i marcs reguladors. Per això el disseny és una professió en creixent expansió en aquelles empreses i col·lectius que han interioritzat la necessitat de competir en els mercats globals, fent-ho per valor i no per cost, una expansió que encara no ha assolit de manera significativa la totalitat de les empresa, especialment les de mida mitjana o petita que representen un alt percentatge del teixit empresarial, les quals no han ifet seves amb plenitud el que representa el disseny i els importants beneficis que es deriven de la seva integració en l’empresa.

En aquest context ha de comprendre’s que el disseny és un procés metodològic, estructurat, que combina metodologia científica i eines d’expressió per passar de les idees als productes o els serveis. Un procés capaç de crear o aportar millores substancials, que es converteix en el motor de la innovació de les empreses, tants dels productes que fabriquen com en la imatge de l’empresa, de les estratègies d’accés als mercats, i que possibilita que el producte, durant tot el seu cicle de vida, segueixi aportant valor a l’usuari amb criteris d’adaptabilitat i no malversació de recursos. Sent clau l’aportació del disseny al progrés econòmic i social dels col·lectius humans, resulta evident que la capacitació dels professionals, tant pel que fa a les seves actituds com en les seves aptituds, resulta fonamental per assolir les potencialitats derivades de la innovació, especialment en producte, en la comunicació amb els mercats, i en els beneficis derivats d’augmentar la capacitat competitiva.

La capacitació en disseny, és a dir atorgar la capacitat per canalitzar la capacitat creativa, i el talent cap al procés de disseny és sens dubte el repte de tota societat que aspiri a la innovació en un context socioeconòmic de sostenibilitat, globalització, canvis permanents, legislacions asimètriques, avenços científics accelerats, accés lliure al coneixement, xarxes globals d’intercanvi i divulgació del saber, obsolescència accelerada,.. etc. És a dir, tots aquells aspectes que caracteritzen la societat i l’economia del coneixement; En definitiva per a aquells col·lectius humans capaços de convertir la informació en coneixement, col·locant-ho en el nucli central de tota la seva activitat, assumint que el coneixement és l’única primera matèria inesgotable i que com més intensivament es comparteix, més creix i més grans potencialitats aporta.

Els dissenyadors actuals,-i en conseqüència la formació que rebin aquells amb capacitat per assumir el rol de que la societat i l’empresa requereix els dissenyadors-, no pot descuidar d’aquells aspectes consubstancials a la seva activitat, és a dir, superant els que els atorguen una bona capacitat per canalitzar la creativitat en productes, és a dir els relacionats a potenciar la capacitat d’anàlisi, síntesi, habilitats projecta’ls en entorns pluridisciplinaris, i el domini de les eines i instruments requerits per plasmar les solucions aportades, la formació del disseny ha de proporcionar als futurs dissenyadors una elevada capacitat d’interacció en entorns heterogenis, aportant capacitat d’integració interdisciplinària; Un alt nivell d’observació, mirada exògena, és a dir d’aproximació als mercats globals per detectar les seves necessitats explícites o implícites i saber establir la direcció correcta en el procés de disseny; una elevada capacitat de lideratge per aglutinar i gestionar, amb criteris de temps i cost, cosa que exigeix una bona planificació i control, equips plurals on intervenen tants científics, tecnòlegs, com, entre altres, especialistes ambientals, de màrqueting, de producció, de comunicació, i de costos. Una gran capacitat de comunicació verbal i escrita, ja que únicament d’aquesta manera es pot treballar amb l’indispensable equip, presencial o telemàticament, i es podrà estrènyer la relació entre el disseny i el client o la resta de departaments de l’organització, una comunicació que s’arrela en el compromís del dissenyador amb la innovació, la rendibilitat i progrés de les organitzacions on treballa, uns aspectes que obliguen a saber conjuntar requeriments i objectius que poden arribar a estar contraposats; Amplis coneixements del sistema empresa en tots els seus components, ja siguin comercials, financers, productius o de R+D+i, dels seus models d’organització i instruments de gestió; Actitud proactiva per assumir el risc associat al que és nou, al desafio d’impossible o a la utopia d’ahir, actitud indispensable per abordar la innovació i el progrés.

Capacitat per canalitzar la creativitat en productes, capacitat d’interacció, alt nivell d’observació, capacitat de treball en equip i de lideratge, capacitat de comunicació verbal i escrita, amplis coneixements del sistema empresa, i actitud proactiva davant el risc. Són els 7 aspectes que determinen el camí de l’èxit de tot bon dissenyador, i en conseqüència l’èxit de les empreses o organitzacions que, assumint la importància del disseny, l’han interioritzat i convertit en el motor de la seva actuació, i la palanca que els projecta a un futur segur, més enllà de les dificultats conjunturals o complexitats estructurals.

Antoni Garrell i Guiu
Sabadell 3 de octubre de 2009.

 Article publiat a www.esdi.es 

Fa uns dies coneguérem el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa 25 anys; una dada que és preludi de més problemes, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum,  de pèrdua de competitivitat dels productes industrials, i més dificultats en les exportacions, ja que si el increment de la inflació industrial està arrelada en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes pròpies del nostre baix nivell de productivitat; del diferencial d’inflació; del major creixement dels costos i manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat a la recerca. Una pèrdua de competitivitat que agreujarà més els baixos marges industrials i a la deteriorada balança comercial. El dèficit comercial (superior al 10% del PIB) és un dels problemes importants de l’economia, ja que un dèficit continuat genera problemes a llarg termini per la necessitat d’endeutament, un fet que cal capgirar i que requereix la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important per augmentar les exportacions. 

Quant la competitivitat industrial, evidenciada clarament en períodes difícils ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-la com un repte urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot assegurar la participació en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen la rendibilitat, les inversions en recerca, desenvolupament, innovació, les infraestructures requerides i el progrés social.

La competitivitat és la clau del progrés, conseqüentment cal crear els entorns per fer-la possible. Una competitivitat en la que conflueixen el subsistema educatiu; el sistema de recerca e innovació; les infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer, sense oblidar que cal entendre i assumir, tot implantant els canvis requerits, els paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; quelcom que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per ser altament productiu, a perseguir la qualitat, a identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser flexibles, a utilitzar la informació, a tenir una organització disposada a les innovacions, i a saber cooperar per poder competir arreu.

Cal dons un model de desenvolupament basat en empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència es necessari una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual que requereix solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en l’organització i la productivitat.

Efectivament, els aspectes financers són importants tant per afrontar l’expansió internacional com quan disminueix el ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i d’afrontar el futur disposin dels recursos requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat d’afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat.

Per afrontar el problema de la balança comercial cal acompanyar a les empreses mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna. Polítiques adreçades a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, i aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a les empreses que poden generar futur.

Si be les condicions d’entorn són fonamentals, hom no pot ignorar que sols es garanteix la competitivitat fonamentada en alta productivitat, bon nivell d’innovació i d’internacionalització, si l’empresa assumeix la importància del recurs humà, la necessitat de les aliances, el funcionament sincrònic amb els mercats, i implanta una gestió compromesa i participativa.

Estem en temps difícils, però és molt el que es pot fer per minimitzar els impactes i sortint enfortits, però la clau és apostar pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb els mercats.

Antoni Garrell i Guiu

2 de septembre de 2008

Publicat al Cercle per al Coneixement - Barcelona Breakfast el 2 de septembre de 2008, accés al article clic aqui; Una versió reduida es publixa al diari e-noticies amb el titol: Competitivitat i inflació Industrial

A principis d’aquest mil·lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, la Unió Europea, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa asimètrica amb  els Estats del nord amb el procés encarrilat i els del Sud encara ancorats en els beneficis derivats de les ajudes Europees i unes taxes de creixement altes que amagaven les febleses del model econòmic i la necessitat de canvis estructurals.

Han passat vuit anys, moltes coses han variat a casa nostra, a la Unió i al mon. Els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia a omplert els processos productius, les relacions interpersonals flueixen  per nous canal, els models de les organitzacions varien, i el disseny ha evidenciat plenament la seva capacitat innovadora tant per construir espais mons virtuals com per assolir la competitivitat. El mom s’ha globalitzat i cada cop és més interdependent i canviant, adaptar-se a les noves realitats es un exigència indefugible.

Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, de tal manera que ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament a canvis en el mercat del treball i les organitzacions, amb canvis demogràfics tenyits de interculturalitat i mestissatges, amb ajustos en l’organització familiar, amb un procés accelerat d’obsolescència tècnica arrel de les noves onades tecnològiques que amb elevada freqüència ens arriben, i amb una preocupant manca de capacitat de lideratge. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats, que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos.

Certament un escenari ple de riscos i amenaces, però que no pot amagar que està ple d’oportunitats, ja es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis quant hom és capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits emprant el seu valor més preuat: la seva capacitat d’aprendre, canviar i raonar.

La necessitat de canvi, i de viure en el canvi, no explícitament assumit per tots, va esser tractat amb rigor i claredat en la conferencia que el Dr. Pere Monràs va impartir en la Salà Àmbit del Corte Ingles el passat dia 19 de maig amb el títol “Aprendre ‘el’ canvi”. Els qui coneixement al Dr. Monràs sabem del seu expertici en els temes claus quant a la Societat del Coneixement i la seva capacitat per comunicar-ho, conseqüentment els missatges que ens va trametre varen ser molts,  però en el context que feia referència al inici d’aquest article en voldria destacar un: “Cal activar el màxim talent” i fer-ho sabent que hi ha dos realitats “l’externa, (que es diu objectiva), i la interna (subjectiva), que cal gestionar conjuntament amb la realitat compartida amb els altres”. En definitiva entendre que el futur és canvi i que s’ha d’assolir amb cooperació entenen que és el context global el que ens condiciona i guia.

Així dons, les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecten en major o menor grau a la majoria dels col·lectius i àrees del planeta, pero són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització són molt forts, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida enlloc d’una oportunitat, ja que no poden identificar el que comporta l’economia del coneixement, la qual no és altra cosa que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal; uns canvis a efectuar en un mon el que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda. Uns paradigmes radicalment diferents als que enquadraven l’era en la que varem ser formats molts dels ciutadans, i en la que hem desenvolupat la nostra activitat. Cal dons assumir-ho i obra en conseqüència sabent, com va indicar el Dr. Monràs, que sols ‘activant al màxim el talent’ i afrontant el canvi podrem preparar-nos per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitat que en ofereix el futur.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la Fundació per l’ESDI
www.esdi.es

Sabadell 22 de maig de 2008.

Publicat al Diari de Sabadell el 3 de juny de 2008

En analitzar els desafiaments actuals i els reptes de la competitivitat, es constatà que els processos de producció de l’empresa ja no són un element diferencial, fonamental o estratègic per aconseguir la competitivitat i uns bons resultats. El factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones.

És evident que l’empresa ha de tendir a maximitzar els ingressos i a la vegada a minimitzar les despeses productives, el que comporta, d’una banda, oferir productes i serveis diferencials i de  valor  i, de l’altra, ser altament productiu, disposar de sistemes de producció flexibles i adaptables, localitzar els diversos processos en les ubicacions més escaients, disposar de la tecnologia òptima i extreure-li la màxima potencialitat, i assolir alts nivells de qualitat. Tot un conjunt de factors, que són funció directa de la recerca desenvolupada i del disseny, adreçats a satisfer des de les necessitats fisiològiques fins a les d’autorealització de les persones i a impulsar les seves motivacions com a consumidors o usuaris de productes i serveis.

El disseny, en conseqüència, esdevé la disciplina més important per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant. Diferents estudis posen de manifest que  les empreses que l’incorporen d’una forma efectiva assoleixen increments de vendes properes al 50% i, també, que el 80% de les grans empreses l’integren en la concepció dels productes, en els seus processos productius, i en totes les activitats dels procés de comercialització i venda. Caldria preguntar-nos què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat per a tots aquells que volen afrontar la competitivitat en un entorn global altament competitiu. Sens dubte la resposta rau en les dificultats arrelades als elements que envolten i conformen al disseny de nous productes i les especificitats del propi procés de disseny, ja que aquests requereixen escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte. Aquesta tasca no pot ignorar que el procés d’observació i d’anàlisi és altament complex, tant per les dificultats en interpretar i sintetitzar els hipercondicionants arrelats en la multiculturalitat, els mestissatge i els sorolls conjunturals existents, com ho són els avenços tècnics i científics que omplen de noves possibilitats el procés creatiu.

Sens dubte dissenyar és una tasca complexa que té com a dificultat afegida la necessitat de cicles curts de disseny, tot un conjunt de fets que ultrapassen les aportacions i els mètodes tradicionals de disseny, centrats en l’anàlisi de la funció i les definicions del producte. Avui en dia el procés creatiu ha d’integrar eficientment el gran nombre de variables que de forma interrelacionada convergeixen en el problema a resoldre i que obliguen a que totes elles siguin considerades, de tal manera que el procés creatiu serà òptim sols amb l’anàlisi sistemàtic i l’avaluació continuada de les diverses solucions.

El procés metodològic requerit pel disseny ha de cobrir des de la definició del problema i els subproblemes associats, fins a la recopilació de la informació i anàlisi de la mateixa -convertint-la en coneixement-, així com la identificació dels materials i de les tecnologies més apropiades per a desenvolupar   les solucions, contrastar-les i verificar-les. A l’hora de definir els prototips i d’avaluar-los, cal considerar factors específics de desenvolupament, viabilitat, ecològics i d’acceptació (enquadrada, d’igual manera, pel que fa als mercats locals i als  internacionals). Aquest procés metodològic també comporta tenir en compte les polítiques empresarials, les tendències sòcioculturals i, finalment, descriure les directius per a la producció, seguiment i ús del producte.

Una metodologia que no pot ser rígida ni restrictiva de les capacitats i alternatives, ja que el rigor metodològic ha de ser simbòlicament tractat amb els aspectes propis del procés creatiu, que té un fort component d’intuïció, imaginació i sensibilitat. En definitiva, el disseny cal que combini racionalitat, lògica i intuïció, una terna que fa del disseny quelcom diferencial, motor de progrés i de la generació de valor. Quelcom reservat a les persones amb capacitat d’integrar art, ciència i tecnologia;  així com d’organitzar el procés creatiu amb rigor científic, però sense limitar la recerca de la innovació i l’explosió creativa. Cal saber distingir la idoneïtat d’una proposta enfront de l’altra; sorprendre, sense generar rebuig; i garantir la qualitat, possibilitant un procés productiu òptim i fiable, evitant la malversació, i garantint la sostenibilidad al llarg de tot el cicle de vida del producte.

El disseny és, doncs, l’element indispensable per a totes les empreses i col•lectius humans capdavanters en assumir els reptes de la sostenibilidad i evitar l’exclusió. Malauradament és encara un bé escàs, que no està a l’abast de totes les organitzacions, tant per motius endògens arrelats en la cultura empresarial, com per la dificultat d’accés al món del disseny en funció de la dimensió de les empreses. Cal, doncs, actuar des d’un triple vessant: fomentant les vocacions de disseny, reconeixent la seva cabdal aportació, i recolzant als estudiants compromesos amb els procés creatiu i la societat; establint mecanismes per facilitar que les organitzacions descobreixen el valor del disseny i el seu impacte sobre els resultats, de la mateixa manera que es va fer, en el seu moment, amb la tecnologia; i, finalment, facilitant l’accés al disseny, d’acord amb la realitat del teixit social i productiu, i de forma simbiòtica amb els avenços tecnològics i científics. En definitiva, assolir els reptes relatius a preservar la qualitat de vida i incrementar els desenvolupament humà, sense condicionar l’esdevenidor. Uns reptes sols assolibles si es col•loca el talent i la creativitat al centre de totes les activitats.

Antoni Garrell i Guiu

Cercle per al Coneixement

Article publicat al diari: mon empresarial del mes de Maig 2008 pagina 12