Antoni Garrell i Guiu

Fa uns dies coneguérem el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa 25 anys; una dada que és preludi de més problemes, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum,  de pèrdua de competitivitat dels productes industrials, i més dificultats en les exportacions, ja que si el increment de la inflació industrial està arrelada en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes pròpies del nostre baix nivell de productivitat; del diferencial d’inflació; del major creixement dels costos i manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat a la recerca. Una pèrdua de competitivitat que agreujarà més els baixos marges industrials i a la deteriorada balança comercial. El dèficit comercial (superior al 10% del PIB) és un dels problemes importants de l’economia, ja que un dèficit continuat genera problemes a llarg termini per la necessitat d’endeutament, un fet que cal capgirar i que requereix la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important per augmentar les exportacions. 

Quant la competitivitat industrial, evidenciada clarament en períodes difícils ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-la com un repte urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot assegurar la participació en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen la rendibilitat, les inversions en recerca, desenvolupament, innovació, les infraestructures requerides i el progrés social.

La competitivitat és la clau del progrés, conseqüentment cal crear els entorns per fer-la possible. Una competitivitat en la que conflueixen el subsistema educatiu; el sistema de recerca e innovació; les infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer, sense oblidar que cal entendre i assumir, tot implantant els canvis requerits, els paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; quelcom que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per ser altament productiu, a perseguir la qualitat, a identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser flexibles, a utilitzar la informació, a tenir una organització disposada a les innovacions, i a saber cooperar per poder competir arreu.

Cal dons un model de desenvolupament basat en empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència es necessari una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual que requereix solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en l’organització i la productivitat.

Efectivament, els aspectes financers són importants tant per afrontar l’expansió internacional com quan disminueix el ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i d’afrontar el futur disposin dels recursos requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat d’afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat.

Per afrontar el problema de la balança comercial cal acompanyar a les empreses mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna. Polítiques adreçades a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, i aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a les empreses que poden generar futur.

Si be les condicions d’entorn són fonamentals, hom no pot ignorar que sols es garanteix la competitivitat fonamentada en alta productivitat, bon nivell d’innovació i d’internacionalització, si l’empresa assumeix la importància del recurs humà, la necessitat de les aliances, el funcionament sincrònic amb els mercats, i implanta una gestió compromesa i participativa.

Estem en temps difícils, però és molt el que es pot fer per minimitzar els impactes i sortint enfortits, però la clau és apostar pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb els mercats.

Antoni Garrell i Guiu

2 de septembre de 2008

Publicat al Cercle per al Coneixement - Barcelona Breakfast el 2 de septembre de 2008, accés al article clic aqui; Una versió reduida es publixa al diari e-noticies amb el titol: Competitivitat i inflació Industrial

A principis d’aquest mil·lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, la Unió Europea, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa asimètrica amb  els Estats del nord amb el procés encarrilat i els del Sud encara ancorats en els beneficis derivats de les ajudes Europees i unes taxes de creixement altes que amagaven les febleses del model econòmic i la necessitat de canvis estructurals.

Han passat vuit anys, moltes coses han variat a casa nostra, a la Unió i al mon. Els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia a omplert els processos productius, les relacions interpersonals flueixen  per nous canal, els models de les organitzacions varien, i el disseny ha evidenciat plenament la seva capacitat innovadora tant per construir espais mons virtuals com per assolir la competitivitat. El mom s’ha globalitzat i cada cop és més interdependent i canviant, adaptar-se a les noves realitats es un exigència indefugible.

Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, de tal manera que ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament a canvis en el mercat del treball i les organitzacions, amb canvis demogràfics tenyits de interculturalitat i mestissatges, amb ajustos en l’organització familiar, amb un procés accelerat d’obsolescència tècnica arrel de les noves onades tecnològiques que amb elevada freqüència ens arriben, i amb una preocupant manca de capacitat de lideratge. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats, que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos.

Certament un escenari ple de riscos i amenaces, però que no pot amagar que està ple d’oportunitats, ja es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis quant hom és capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits emprant el seu valor més preuat: la seva capacitat d’aprendre, canviar i raonar.

La necessitat de canvi, i de viure en el canvi, no explícitament assumit per tots, va esser tractat amb rigor i claredat en la conferencia que el Dr. Pere Monràs va impartir en la Salà Àmbit del Corte Ingles el passat dia 19 de maig amb el títol “Aprendre ‘el’ canvi”. Els qui coneixement al Dr. Monràs sabem del seu expertici en els temes claus quant a la Societat del Coneixement i la seva capacitat per comunicar-ho, conseqüentment els missatges que ens va trametre varen ser molts,  però en el context que feia referència al inici d’aquest article en voldria destacar un: “Cal activar el màxim talent” i fer-ho sabent que hi ha dos realitats “l’externa, (que es diu objectiva), i la interna (subjectiva), que cal gestionar conjuntament amb la realitat compartida amb els altres”. En definitiva entendre que el futur és canvi i que s’ha d’assolir amb cooperació entenen que és el context global el que ens condiciona i guia.

Així dons, les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecten en major o menor grau a la majoria dels col·lectius i àrees del planeta, pero són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització són molt forts, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida enlloc d’una oportunitat, ja que no poden identificar el que comporta l’economia del coneixement, la qual no és altra cosa que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal; uns canvis a efectuar en un mon el que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda. Uns paradigmes radicalment diferents als que enquadraven l’era en la que varem ser formats molts dels ciutadans, i en la que hem desenvolupat la nostra activitat. Cal dons assumir-ho i obra en conseqüència sabent, com va indicar el Dr. Monràs, que sols ‘activant al màxim el talent’ i afrontant el canvi podrem preparar-nos per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitat que en ofereix el futur.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la Fundació per l’ESDI
www.esdi.es

Sabadell 22 de maig de 2008.

Publicat al Diari de Sabadell el 3 de juny de 2008

En analitzar els desafiaments actuals i els reptes de la competitivitat, es constatà que els processos de producció de l’empresa ja no són un element diferencial, fonamental o estratègic per aconseguir la competitivitat i uns bons resultats. El factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones.

És evident que l’empresa ha de tendir a maximitzar els ingressos i a la vegada a minimitzar les despeses productives, el que comporta, d’una banda, oferir productes i serveis diferencials i de  valor  i, de l’altra, ser altament productiu, disposar de sistemes de producció flexibles i adaptables, localitzar els diversos processos en les ubicacions més escaients, disposar de la tecnologia òptima i extreure-li la màxima potencialitat, i assolir alts nivells de qualitat. Tot un conjunt de factors, que són funció directa de la recerca desenvolupada i del disseny, adreçats a satisfer des de les necessitats fisiològiques fins a les d’autorealització de les persones i a impulsar les seves motivacions com a consumidors o usuaris de productes i serveis.

El disseny, en conseqüència, esdevé la disciplina més important per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant. Diferents estudis posen de manifest que  les empreses que l’incorporen d’una forma efectiva assoleixen increments de vendes properes al 50% i, també, que el 80% de les grans empreses l’integren en la concepció dels productes, en els seus processos productius, i en totes les activitats dels procés de comercialització i venda. Caldria preguntar-nos què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat per a tots aquells que volen afrontar la competitivitat en un entorn global altament competitiu. Sens dubte la resposta rau en les dificultats arrelades als elements que envolten i conformen al disseny de nous productes i les especificitats del propi procés de disseny, ja que aquests requereixen escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte. Aquesta tasca no pot ignorar que el procés d’observació i d’anàlisi és altament complex, tant per les dificultats en interpretar i sintetitzar els hipercondicionants arrelats en la multiculturalitat, els mestissatge i els sorolls conjunturals existents, com ho són els avenços tècnics i científics que omplen de noves possibilitats el procés creatiu.

Sens dubte dissenyar és una tasca complexa que té com a dificultat afegida la necessitat de cicles curts de disseny, tot un conjunt de fets que ultrapassen les aportacions i els mètodes tradicionals de disseny, centrats en l’anàlisi de la funció i les definicions del producte. Avui en dia el procés creatiu ha d’integrar eficientment el gran nombre de variables que de forma interrelacionada convergeixen en el problema a resoldre i que obliguen a que totes elles siguin considerades, de tal manera que el procés creatiu serà òptim sols amb l’anàlisi sistemàtic i l’avaluació continuada de les diverses solucions.

El procés metodològic requerit pel disseny ha de cobrir des de la definició del problema i els subproblemes associats, fins a la recopilació de la informació i anàlisi de la mateixa -convertint-la en coneixement-, així com la identificació dels materials i de les tecnologies més apropiades per a desenvolupar   les solucions, contrastar-les i verificar-les. A l’hora de definir els prototips i d’avaluar-los, cal considerar factors específics de desenvolupament, viabilitat, ecològics i d’acceptació (enquadrada, d’igual manera, pel que fa als mercats locals i als  internacionals). Aquest procés metodològic també comporta tenir en compte les polítiques empresarials, les tendències sòcioculturals i, finalment, descriure les directius per a la producció, seguiment i ús del producte.

Una metodologia que no pot ser rígida ni restrictiva de les capacitats i alternatives, ja que el rigor metodològic ha de ser simbòlicament tractat amb els aspectes propis del procés creatiu, que té un fort component d’intuïció, imaginació i sensibilitat. En definitiva, el disseny cal que combini racionalitat, lògica i intuïció, una terna que fa del disseny quelcom diferencial, motor de progrés i de la generació de valor. Quelcom reservat a les persones amb capacitat d’integrar art, ciència i tecnologia;  així com d’organitzar el procés creatiu amb rigor científic, però sense limitar la recerca de la innovació i l’explosió creativa. Cal saber distingir la idoneïtat d’una proposta enfront de l’altra; sorprendre, sense generar rebuig; i garantir la qualitat, possibilitant un procés productiu òptim i fiable, evitant la malversació, i garantint la sostenibilidad al llarg de tot el cicle de vida del producte.

El disseny és, doncs, l’element indispensable per a totes les empreses i col•lectius humans capdavanters en assumir els reptes de la sostenibilidad i evitar l’exclusió. Malauradament és encara un bé escàs, que no està a l’abast de totes les organitzacions, tant per motius endògens arrelats en la cultura empresarial, com per la dificultat d’accés al món del disseny en funció de la dimensió de les empreses. Cal, doncs, actuar des d’un triple vessant: fomentant les vocacions de disseny, reconeixent la seva cabdal aportació, i recolzant als estudiants compromesos amb els procés creatiu i la societat; establint mecanismes per facilitar que les organitzacions descobreixen el valor del disseny i el seu impacte sobre els resultats, de la mateixa manera que es va fer, en el seu moment, amb la tecnologia; i, finalment, facilitant l’accés al disseny, d’acord amb la realitat del teixit social i productiu, i de forma simbiòtica amb els avenços tecnològics i científics. En definitiva, assolir els reptes relatius a preservar la qualitat de vida i incrementar els desenvolupament humà, sense condicionar l’esdevenidor. Uns reptes sols assolibles si es col•loca el talent i la creativitat al centre de totes les activitats.

Antoni Garrell i Guiu

Cercle per al Coneixement

Article publicat al diari: mon empresarial del mes de Maig 2008 pagina 12