Antoni Garrell i Guiu

Version en Castellano del Articulo EMPRESARIOS A MADRID: empresarios-a-madrid.pdf

La setmana passada representants d’organitzacions empresarials, que apleguen a quasi 1,5 milions de petites empreses i autònoms de tot l’Estat, -amb una nodrida representació catalana que de forma preocupant sembla haver oblidat, o ni sols considerat, les capacitats exigibles al govern català-, expressaren a Madrid, el seu rebuig a la erràtica política econòmica del president Zapatero, tot reclamant actuacions i politiques eficaces per ajudar a superar la crisi. Una critica plena de propostes, la majoria conjunturals, però també d’altres amb forta componen estructural.

La manifestació d’aquests emprenedors, -ja que la majoria d’ells són persones que al seu dia optarem per assumir el risc de generar bàsicament la seva pròpia ocupació-, que amb esforç i il·lusió, i sovint mancats de recursos, han forjat el teixit productiu espanyol, i  que en el cas de Catalunya representa el 80% de les empreses, aportant quasi el 60% del PIB, no es pot veure com una mobilització més per reclamar reformes enfront una crisi que ha portat a l’economia a entrar en recessió i duplicat, en un any i mig, el nombre d’aturats, el percentatge major de la Unió Europea. Una Unió que sovint ens mira de reüll recordant les afirmacions dels presidents dels governs espanyols que presumien de la nostra economia, oblidant els ajuts europeus que representaven gairebé un 1% del creixement, o la feblesa del nostre model baix en productivitat i allunyat de l’economia del coneixement.

Ara ja ningú hauria de dubtar que els problemes externs sols han estat el detonant de la greu situació actual, ja que una part important del problema resideix en nosaltres mateixos, en no haver sabut reaccionar a temps, ni aprofitar el període de bonança per abordar solucions efectives a problemes com els energètics, el dèficit comercial, els marcs reguladors de l’activitat econòmica i laboral, el fracàs del sistema educatiu, o la transferència del avens científic cap el teixit productiu.

Ara són requerides politiques amb visió de futur, no sols mesures conjunturals que només són els analgèsics en la malaltia. Probablement, com manifestà el President del govern d’Espanya, encara hi ha capacitat per llançar noves mesures d’estímul, es a dir: donar més analgèsics, però això per si sol no evitarà el tancament d’empreses ni la pèrdua de llocs de treball estructurals. A pesar dels mesos de crisis no arriben les reformes serioses per afrontar el futur, sembla que sols calgui esperar que la tempestat desapareix-hi i que la solució estigui en mans de tercers, ja sigui el G20, els Estat Units, la Unió Europea, o el recursos financers xinesos o aràbics.

Aplicar politiques socials per evitar que els més febles pateixin amb tota la cruesa la crisi o ajudar a les grans empreses, no és suficient, i aquest era el crit dels petits empresaris i dels autònoms a Madrid; protecció social SI, tota i més, però també protecció a la generació de valor i als llocs de treball, lideratge, visió de futur, reformes estructurals en profunditat i de gran abast,  i rapidesa en les actuacions, ja que els fets es succeeixen amb rapidesa i els temps administratius segueix essent lents, convertint-se en un altre escull per afrontar els problemes i alinear les capacitats existents amb els nous desafiaments.

Cal agrair als desplaçats a Madrid el seu crit per trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals, que garanteixen el futur, sense descuidar el present ni els avenços socials ni la sostenibilidad, sabent que és l’hora de governar amb lideratge tot administrant amb rigor.

Antoni Garrell i Guiu
29 de març de 2009

Article publicat al blog del diari electrónic  e-noticies, accés a l’article a e-noticies

version en Castellano (PDF) articulo:  Alinear capacidades con oportunidades
(version-en-castellano-alinear-capacidades-con-oportunidades.pdf)

Amb massa freqüència s’ignoren les notícies positives i s’eclipsen els missatges que podrien generar confiança, despertar la capacitat creativa i canalitzar les energies i els esforços col•lectius cap a objectius que permetin superar les dificultats, assumir compromís, tot assolint la productivitat requerida per ser competitius, uns desafiaments que obliguen a aplicar les capacitats intel•lectives i els avenços tecnològics en els processos i productes; per a això les empreses han de ser capaces de treballar simbiòticament en activitats de recerca i desenvolupament (R+D), individualment o en col•laboració, amb la introducció de canvis innovadors en els processos productius, en la pressa de decisions, i en la interacció amb els mercats. Un conjunt d’accions que han de concretar-se en resultats concrets, és a dir innovacions en producte, procés i organització.

Avui dia estan superats els canvis de paradigmes i formes de treball que comportaren les TIC’s quant al procés i emmagatzematge de la informació, o que permeteren canviar els models d’organització, producció i presa de decisions, o la forma de relacionar-nos i posicionar-nos, també els relatius al seu poder transformador de l’economia i l’equilibri mundial. Parlar encara de noves tecnologies és no haver assumits aquests canvis. El repte ara és utilitzar-les amb eficàcia, convertint la informació en coneixement per aconseguir innovacions basades en les potencialitats del saber i el talent, alineant les capacitats amb les oportunitats i les exigències socials, en especial quan la competència creix i els mercats es redueixen. En conseqüència la clau per assumir la innovació en períodes complexos resideix a alinear les estratègies empresarials amb les oportunitats dels mercats, usant les potencialitats de les tecnologies, els avenços científics, i els coneixements formals i informals existents, sense oblidar les necessàries millores en processos i productes que han caracteritzat els processos innovadors. Un binomi capacitat empresarial -oportunitat que exigeix de models organitzatius dinàmics i àgils, i d’equips humans amb les capacitats associades a aquests requisits. Podem dir que és tracta de fer allò requerit avui, no el que s’ha sabut fer bé fins avui.

La clau per aconseguir el binomi capacitat-oportunitat resideix en els recursos humans que s’ha dotat tota organització, en el seu grau de formació i la seva actitud enfront dels canvis sistemàtics encaminats a la millora permanent per a arribar a l’excel•lència. Així doncs, l’èxit i la superació de les dificultats resideix, fonamentalment, en les aptituds i actituds de les persones, unes actituds que es transformen quan la incertesa s’evidencia convertint-se en un seriós obstacle, ja que moltes persones entenent que enfront de la incertesa lo racional són les actituds d’espera i la precaució extrema, oblidant que en els contextos d’alta volatilitat, inestabilitat i incertesa cal estar disposat a assumir riscos i actuar simbiòticament en la detecció d’oportunitats i canalitzar les estratègies i recursos per aconseguir-les.

Consegüentment, en períodes econòmics complexos i de recessió econòmica, on el desassossec s’aguditza, els processos innovadors que permeten afrontar els nous escenaris poden veure’s frenats en contraposició als de les fases expansives dels cicles econòmics on l’eufòria i l’optimisme incrementen els recursos en tota activitats; per això, en aquests períodes difícils cal, tant a nivell empresarial com social, actuar assumint lideratge, transmetent, amb eines i polítiques adequades, la seguretat que la capacitat creativa per adaptar-nos i canviar innovant sempre estan latents, esperant aflorar, sols cal generar les condicions i la confiança requerida.

Alinear les capacitats amb les oportunitats no és una decisió fàcil, exigeix coratge i capacitat per canviar, assumir l’obsolescència i afrontar el risc, alguna cosa només a l’abast de persones allunyades de l’actitud dels antics egipcis que temien i odiaven els canvis, evitant-los si era possible; una actitud que si bé els va permetre prolongar el seu imperi gairebé 3.000 anys, avui dia no només no és valida, sinó que en ella resideix el problema per a assolir la competitivitat i tenir una posició determinant quan l’obsolescència s’imposa i la creativitat obre les portes i assegura l’èxit. Per a fer-ho, no és suficient que algunes empreses ho entenguin i apliquin, fa falta que la societat en general assumeixi la necessitat de canvi. Cal acceptar el risc del nou i la globalitat, definir les línies estratègiques d’acord a les oportunitats consolidades o emergents, que els centres d’investigació s’orientin cap a aquestes àrees del saber, que els centres formatius i universitats actuïn simbiòticament amb la societat i les empreses, que els grups humans actuïn com equips amb objectius comuns sense fugir de l’autoexigència. En definitiva, alinear capacitats amb oportunitats implica innovar, acceptant trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals que garanteixen el futur, sense castigar el present. No el canvi pel canvi, sinó el canvi com procés que permet els avenços productius, la propagació i ús dels coneixements, el progrés social i la sostenibilitat

Antoni Garrell i Guiu
21 de març de 2009

Article publicat al Cercle per al Coneixement, accés al article Aquí

Aquest dies les divergències i tensions  existents en el sistema de formació català han sortit al carrer, tan pels aldarulls originats pels estudiants oposat al L’espai europeu d’ensenyament superior (EEES), com per la vaga dels centres públics d’educació. L’anàlisi dels fets pot efectuar-se des de moltes perspectives, probablement totes elles són vàlides i encertades,  però el que no es pot oblidar és que el sistema eductiu espanyol te un índex de fracàs escolar que cap societat es pot permetre ja que condiciona el futur i el benestar, un 31% (al 2007),  sols superat per Portugal amb un 36,3% i per Malta amb un 37,6%;  ni tampoc podem ignorar que la implantació dels nous graus en el marc del EEES es desenvolupa amb normalitat en la majoria dels Estats de la Unió, en especial aquells amb millors resultats en el procés formatius. Tampoc tindríem que oblidar que la tassa de fracàs escolar a Espanya ha augmentat en 0,9 punts percentuals en els darrers 7 anys, mentre que en tots el països han baixat; o que el nivell formacional de la població activa no s’ajusta als requeriments del model productiu que es dibuixa al final de la crisi actual.

Es miri com es miri, la formació és l’element cabdal en la societat actual, l’autèntic  recurs estratègic que no es poc descuidar, no sols pel fet de que aportà les capacitats requerides per poder desenvolupar-nos en el mercat laboral, també perquè aporten aquelles actituds requerides en les situacions canviants e incertes, uns  períodes que requereixen d’esforç i sacrifici, especialment, com va dir en Artur Mas el passat dilluns en una excel·lent conferencia plena de pragmatisme y de propostes, “per superar la bonança fictícia que  hem viscut“.

Essent la formació un element estratègic, tindríem que posar fi aquesta disbauxa, la ciutadania no podem ni hem de quedar callats com espectadors aliens al problema, estem parlant de dotar o no de recursos als nostres fills, de garantir el nivell competencial de cadascun de nosaltres,  de facilita la reinserció al mercat del treball dels aturats, en definitiva d’augmentar l nivell del capital humà autèntic motor de tota nació.

Hauria d’ésser l’hora de l’aposta decidida per l’aprenentatge, hauria d’ésser l’hora d’impedir que una minoria frení  el progrés, és l’hora de mirar el futur amb generositat i entrega i acceptar el valor suprem de la democràcia que no és altre que el respecte escrupolós de la  voluntat majoritària dels ciutadans expressada en les urnes atorgant un mandat als seus representats que configuren el poder legislatiu.

Antoni Garrell
19 de març de 2009.

Publicat al diari electronic e-noticies  accés al article

Un dels problemes de l’economia espanyola és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, gairebé de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives, als coneixements i a les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior. Aquest era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produïa bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual, encara que s’ignorés, tenia límit i data de caducitat.

Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però un  l’anàlisi compatiu entre països evidencia que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995. Les causes del deteriorament de la productivitat resideixen en primer lloc en els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors, a les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, i els tràmits administratius, ja que existeix una correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; en segon lloc a la dimensió de les empreses ja que hi ha una relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades de l’OCDE demostren que en l’Estat Espanyol les empreses amb més de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites sols assoleixen la meitat de la mitjana; i en tercer lloc la baixa productivitat rau en la formació del capital humà, ja que aquesta no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant alhora la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més dèbils a les conjuntures negatives.

Sabem que la clau és ser productiu, per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa cal assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col·locant-los en els mercats internacionals. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre, caldria aprofitar aquest temps de crisi, que comporta un alt índex d’atur, per incrementar les capacitats de la població. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies -que en altres indrets ha evidenciat la seva idoneïtat- en funció dels coneixements previs i preferències dels aturats, i una transversal comú. La primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació.

Un pla ambicions i possible gracies a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans en especial les potencialitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent tot complementant el seu subsidi d’atur.

És ara quan una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible.

Antoni Garrell i Guiu

12 de març 2009  Versio reduida del publicat al Cercle amb el titol:  En front la crisi capital humà,   i a e-noticies, amb el mateix titol, clic aquí

Reflexionant sobre l’escenari econòmic pel 2009 presentat pel Ministre Solves la passada setmana, radicalment diferent al que dibuixen els pressupostos aprovats recentment: decreixement del PIB per sobre del 1,5%, dèficit del 5,8%, superant en 2,8 punts el permès per la Comissió Europea, i tassa d’atur aproximant-se al 15,9%, una xifra que en segons diversos estudis pot superar-se arribant al 4 milions d’aturats si no s’adopten de forma urgent les reformes estructurals requerides per garantir el manteniment de l’ocupació i recolzar les activitats de les empreses exportadores en especial las industrials, vaig recordar un informe conegut al desembre passat publicat per l’agencia europea “Center for Development of Vocational Training”, el qual situant-se en l’horitzó 2020, explicava que el 31% dels llocs de treball requeriran de persones altament formades, 6 punts percentual més que en l’actualitat; aquest increment dels llocs de treball intensius en formació anirà acompanyat de la disminució en 8 punts, del 26 al 18%, d’aquells amb baixes exigències de formació. Una variació de l’estructura del mercat laboral que representa que en els propers anys estaran disponibles 100 milions de llocs de treballs qualificats a la Unió Europea, dels quals 19,6 milions de llocs de treball seran de nova creació i 80,4 milions vindran per la finalització de l’activitat laboral aquest nombre de treballadors.

El creixement del nombre de llocs qualificats, independentment de la crisis econòmica que ens afecta, és una noticia que sols pot sorprendre, o esser menyspreada, per aquells que són nostàlgics del proteccionisme, l’aïllament i la confrontació entre països. Per la resta, és la reafirmació que el futur pasa per l’ús intensiu del progrés científic, tecnològic i del disseny en el si d’escenaris oberts i d’intercanvi lliure del coneixement. La xifra és sols una constatació de les potencialitats existents si sabem aprofitar les oportunitats.

Es poc dubtar de la precisió dels models matemàtics emprats pels autors de l’informe, especialment en un moment en que el mon es mou en la permanent incertesa quant a tendències i canvis arrelats en els nous paradigmes associats a la globalització, en el si de la liberalització comercial i del coneixement, en les potencialitats de la comunicació en temps real, i amb el creixement de conductes mimètiques sense diferenciació de races, cultures o ubicació geogràfica. Però essent legítim dubtar de la idoneïtat en l’elecció de les variables i les equacions matemàtiques emprades, al igual que de la seva infal·libilitat al no reflectir la complexitat del nou sistema mundial en construcció; ningú pot negar que el model econòmic al que ens endinsem es recolza tant en la transmissió rapida d’informació, trencant el binomi espai temps, com en usar el coneixement per elaborar productes i serveis cada cop més complexos tot buscant la productivitat i la competitivitat fonamenta en l’eficiència i la eficàcia, i la no malversació de recursos que dificulta el present e hipoteca el futur.

No es té que menysvalorar el potencial dels cent milions de llocs de treball a crear en la Unió europea, un espai sense fronteres on la ubicació dels processos productius s’efectua amb criteris de productivitat i competitivitat, en marcs legals atractius per la captació i retenció d’iniciatives empresarials, i amb gent formada en els coneixements i actituds requerides al nous model. Que el nostre país sigui el destinatari d’aquest llocs de treball qualificats, i permeti reduir l’atur i retribuir l’activitat professional amb salaris escaients, depèn de tots nosaltres, però fonamentalment de que les administracions ajustin les reglamentacions laborals i fiscals a les noves exigències que faciliten la creació i el manteniment dels llocs de treball a les empreses, i de la disponibilitat de recursos financers i de capital risc; i també de disposar de politiques formatives enfocades tant a l’ensenyament superior i professional, com a la formació ocupacional, el repte cabdal és canviar el nivell de formació de la gent per garantir la seva ocupabiilidad, el que comporta aprofitar els períodes d’atur per formar-se, podríem dir que el subsidi d’atur és per estudiar i potenciar l’ocupabilitat. Formació dels treballadors; sistemes eductius potents i eficients; marcs laborals àgils; politiques fiscals modernes, processos respectuosos amb el medi ambient i als requeriments globals; disponibilitat de recursos financers ajustats a les exigències de la operativitat, al R+D+i i la internacionalització de les iniciatives empresarials; i apostes decidides per aplicar els resultats de la recerca al procés productiu, són desafiaments que no podem ignorar ja que d’ells depèn generar ocupació i sortir preparats per gaudir del període de prosperitat que ens espera quant la crisis s’esvaeixi. 

 Antoni Garrell i Guiu

18-1-2008

Publicat a el pais el el 23  de gener de 2009   acces aqui 

El que actualment entenem com va comerç internacional, es va forjar en els segles XVII i XVIII amb la finalitat d’augmentar la riquesa dels països mitjançant la venda els seus productes en els mercats internacionals. La seva importància va quedar ja reflectida al 1776 per Adam Smith en la seva obra “la riquesa de les nacions”, i malgrat els grans canvis socioeconòmics des de la seva publicació la clau de generació de riquesa, per garantir el desenvolupament dels països i el progrés humà, segueix residint en la capacitat d’exportar productes, especialment aquells d’alt valor resultat d’incorporar els avenços tècnics-científics i el disseny.

No s’hauria de dubtar que el comerç internacional és la clau per fomentar el creixement sostingut i continuat de les economies, ja que exportar permet diversificar els riscos inherents al mercat únic, i millorar l’ús de les capacitats productives al disminuir les capacitats ocioses.

Consegüentment exportar no és simplement vendre fora de les fronteres. Exportar és generar riquesa i crear llocs de treball; és potenciar la qualitat i la innovació recolzada en la col·laboració universitat empresa; és constituir equips potents enfocats al client i a les potencialitats dels mercats; és articular organitzacions flexibles i dinàmiques amb el domini de les tècniques i habilitats que exigeixen els mercats globals. Una sèrie de reptes potenciadors a l’haver de superar tant, els desafiaments i dificultats pròpies del increment de la competitivitat i la necessària adaptació dels productes als estàndards internacionals, com els derivats dels riscos legals, financers, logístics, de cost, de preu, de qualitat, de canal i d’atenció al client. Recursos financers, esperit emprenedor i persones formades és la terna imprescindible.

Disposant d’esperit emprenedor i persones formades, en les circumstàncies actuals la clau resideix en resoldre els problemes de finançament tan en el relatiu a la disponibilitat dels recursos, com a minimitzar el seu cost. Un desafiament complex per les Administracions, ja que s’han d’aplicar polítiques que garanteixin que els recursos flueixin a les empreses que els requereixen, ja sigui per la seva realitat exportadora, o la seva capacitat contrastada per fer-ho. Una capacitat basada en tres components essencials: producte de qualitat diferencial, equip humà amb capacitat d’interacció internacional, i voluntat d’innovació amb recursos propis o en cooperació.

Gestionar amb eficiència els tres components és el que permet dirigir els recursos cap els canals, optimitzant-los i garantint que arribin a les empreses adequades fent créixer la seva capacitat exportadora, un fet imprescindible en l’economia espanyola amb un dèficit exportador estructural que ha col·locat el dèficit en l’11% del PIB, el que obliga a l’endeutament extern condicionant el creixement i limitant la qualitat i el nombre dels llocs de treball. Tenir un país exportador és tenir capacitat de generar llocs de treball, ja que exportar és una eina fonamental per combatre l’atur i generar ocupació, a l’existir una relació directa entre increment del volum d’exportació i llocs de treball generats, o el que és el mateix com més exportació però llocs de treball.

Essent clau per la generació de llocs de treball estables l’exportació, especialment la de productes manufacturats de valor, s’haurien d’incrementar les polítiques de suport en especial les de finançament, actuant en una doble vessant, d’una banda garantir la disponibilitat dels recursos associats a la fabricació del producte (prefinançament) i als ajornaments de cobrament (postfinanciació), i per un altre disminuir els costos financers dels mateixos minimitzant els diferencials de tipus d’interès que s’apliquen, les comissions bancàries i les assegurances de canvi requerides. Un finançament preferencial que prioritza les organitzacions que disposen de productes exportables, assumint riscos per maximitzar el nombre d’empreses exportadores.

L’exportació, una eina clau per generar ocupació i disminuir el dèficit exterior, requereix solucions àgils a les problemàtiques financeres perquè moltes empreses donin el salt qualitatiu als mercats exteriors, però aquestes mesures han d’anar acompanyades de polítiques actives per fomentar les associacions entre exportadors complementaris per assolir sinergies comercials reduint els costos, ampliant el catàleg de productes, fidelitzant els clients i mercats. Polítiques integrals on les organitzacions empresarials tenen una clara responsabilitat ja que es requereix únicament la voluntat empresarial de cooperar per competir, un repte assumible i irrenunciable. 

Antoni Garrell i Guiu

22 decembre 2008

Escric aquestes línies al finalitzar una setmana on hem vist com una riada d’il·lusió i compromís ha portat a Barack Obama a assolir els vots necessaris per esdevenir el proper president dels Estats Units, cal reconèixer l’enorme repte que té per endavant a l’haver d’afrontar una seriosa crisi financera amb afectació en l’economia real que ha portat a EEUU a una taxa d’atur del 6,5%. Veure la taxa d’atur americana posa en evidència la magnitud del creixement de l’atur a Espanya; l’octubre ens deixà amb 192.658 persones més sense feina, sobrepassant els 2,8 milions, 769.449 persones més que fa un any. Un 13,6% de la població activa és una xifra preocupant que dóna credibilitat a les previsions comunitàries que indiquen que la taxa arribarà al 15,5% al 2010, la més alta de la U.E., doblant la mitjana comunitària. Una previsió que pot quedar curta si no es prenen miilor accions per evitar que continuï la destrucció de llocs de treball, no sols per la restricció de la demanda, sinó també per la manca de recursos financers a les empreses.  

Espanya, en un any, ha passat d’ésser l’Estat Europeu que més ocupació generava a liderar el percentatge de desocupats, un fet arrelat per un igual en els problemes derivats de la crisi financera internacional i en el model econòmic en què es basava el creixement espanyol que generava un dèficit exterior superior al 10% del PIB, el doble del dèficit americà. Recórrer sistemàticament a l’estalvi de fora, per finançar el creixement, comporta majors dificultats quan els recursos de l’exterior es tallen, i es constata la feblesa del nostre model que ignorava que tot deute té un venciment. L’endeutament exterior afegeix dificultats a que els recursos financers arribin a les empreses; és a dir, en les actuals circumstàncies, la injecció de recursos monetaris al sistema financer, com a garant de la fluïdesa de les transaccions, no garanteix que  aquests arribin a les empreses i permetin el seu desenvolupament, o el que és el mateix: mantenir l’ocupació. I ara el que és prioritari és el manteniment dels llocs de treball, uns llocs de treball que els creen i els mantenen les empreses. Conseqüentment cal buscar altres vies per garantir que aquestes disposin dels recursos requerits. Cal assolir aquest objectiu amb rapidesa ja que els fets es succeeixen acceleradament i cal anticipar-se. Un objectiu amb voluntat política.

Sabem que el futur del nostre model econòmic ha de basar-se en el talent, la innovació, la productivitat, en la celeritat en incorporar als productes els avenços científics i tècnics. Però ara les prioritats han canviat, i difícilment poden construir el futur sinó preserven el present, conseqüentment són necessàries mesures per mantenir l’ocupació, minimitzar el creixement de l’atur, el que requereix permetre que les empreses disposin de recursos i acceptar les precaucions, que ha d’extremar el sistema financer. 

Conseqüentment, aportar recursos de forma ràpida a l’empresa en l’excepcional situació actual requeriria permetre l’ajornament del pagament dels impostos i reduir-los per les pymes; disminuir les quotes de la seguretat social; implementar la devolució mensual de l’IVA; incrementar les deduccions per inversió en actius fixes i mediambientals; i potenciar i ampliar les línies de finançament de l’ICO i la seva finalitat. Un conjunt de mesures competència del govern de l’Estat, però que en el cas de Catalunya poden complementar-se amb actuacions de l’ICF, ajustant la normativa per poder finançar el circulant, utilitzar amb determinació la societat d’avals, facilitar la presència d’empreses en el mercat mundial, utilitzar els pressupostos com element dinamitzador, i disminuir  els terminis de pagament dels serveis rebuts. Mesures per garantir recursos i operativitat de l’empresa que també poden rebre la col·laboració de les administracions locals, amb politiques pressupostàries adequades, frenat els increments dels impostos de la seva competència, i liderant projectes col·lectius de formació i innovació.  

Tot un conjunt de mesures, que sense tenir por del dèficit, ens han de permetre lluitar per superar la crisi tot mantenint l’ocupació, sabedors que en moments d’emergència són necessaris solucions excepcionals.   

Antoni Garrell i Guiu

15.11.2008 

 Publicat al diari mon empresarial de desembre 

En moments de crisis, com la que estem submergits, hom descobreix amb força la importància del coneixement, de l’esforç, de la voluntat d’avançar i conquerir el futur traçant el propi camí, de la força de la innovació i de la necessitat de competir.

Competir per cost o competir per creativitat és el dilema que alguns encara es preguntem, tot oblidant que les societats avançades, les que garanteixen la qualitat de vida dels seus ciutadans i el progrés social,  la competència sols pot basar-se em la creativitat innovadora arrelada en el be més preuat de les persones: la seva capacitat creativa, la força dels seus coneixements, la voluntat de fer realitat demà l’utòpica d’ahir.  De ben segur que aquesta es la clau per sortir de la crisis, aportar cadascun de nosaltres la nostra capacitat creativa tot deixant aflorar, sense por, l’emprenedor que tenim a dins.

Capacitat d’emprendre i ser creatiu es un binomi que caracteritza als dissenyadors, i en especial als dissenyadors sorgits de l’ESDi; aquesta es una realitat que tot sovint s’evidencia  si mirem els treballs, els resultats, els reconeixements  i les iniciatives dels mateixos.

Serveixi com exemples de la capacitat d’innovació i esforç dels dissenyadors la feia desenvolupada per Nora Urkia, dissenyadora de moda, que l’ha portat a guanyar el premi del Modafad, o les excel·lents creacions de Serguei Povaguin que han esta reconegudes amb el premi Oreal al millor dissenyador al ECO de Cibeles, o la màgia d’Alberto Tous, dissenyador invitat al darrer 080 Barcelona Fashion, i els sorprenents resultats de xxx, i xxx amb les seves creacions en teixits tècnics, o de molts altres dissenyadors que dia a dia ens il·lusionen al observar amb atenció els productes que ens envoltes. 

Sense oblidar a tots els exlumnes avui he volgut personalitzar-los en La Nora, en Serguei, l’Alberto, la xxx i la xxx, cinc dissenyadors, cinc exalumnes de l’ESDi, cinc persones que amb el seu esforç ens recorden la força transformadora de la capacitat creativa humana, i ens fan mirar el futur amb esperança i seguretat a pesar que el present sigui complexa. Per això a ells i a tots i  cadascun dels dissenyadors que fan que les coses siguin millor cal manifestar-los el nostre agraíem i felicitació.

Agraïment per animar-nos a seguir treballant en favor de la creativitat, amb una formació rigorosa i que busca l’excel·lència  i el compromís, i felicitació per l’esforç que fan al ensenyar-nos el camí cap l’esdevenidor. 

Antoni Garrell i Guiu

7.11.2008

Les darreres setmanes, especialment des de  l’inici de setembre, les notícies que omplen els diaris sols parlen, directa i indirectament, dels problemes de les borses, de la solvència dels bancs, de  les fluctuacions del IPC,  del increment del preu del diner, del dèficit de la balança comercial, de la preocupant pujada de l’atur, de l’augment de la despesa en prestacions socials, de les dificultats que tenen les empreses per accedir al crèdit requerit per finançar les activitats, i més recentment de  la situació als Estats Units i del bimilionari pla de rescat americà a la banca sorgit arrel de l’avarícia d’alguns directius que no poden quedar en la impunitat. Problemes i males noticies, magnificades a vegades, acompanyades sovint d’anàlisi que expliquen les causes però que no aporten solucions.

Ja tots sabem que la crisis actual es diferent a les precedents, ja que aquesta es produeix amb una globalització econòmica molt gran, i amb alts graus d’independència, però també sabem que la via de solució es aplicar simbiòticament mesures conjunturals enfocades a garantir les cobertures socials i a la vegada a ajudar a les empreses en el seu dia a dia per potenciar la generació d’ocupació i reactivar la confiança, i politiques estructurals encaminades a fomentar que les empreses assoleixin un alt valor de competitivitat  potenciant la capacitat d’innovació, i la capacitat d’extreure productivitat a les infraestructures tecnològiques, dos aspectes que van molt lligats a la capacitat d’us dels coneixements requerits, en definitiva de la formació en actituds i aptituds de les persones.

Però entre les mesures conjunturals a aplicar, hom no pot oblidar als autònoms, i les  …… 

El passat diumenge, mentre als Estats Units debatien sobre el pla de rescat del sistema financer, un company d’universitat, sociòleg de formació, va dir-me “cal estar amatent ja que del pessimisme al pànic hi ha un marge molt estret, especialment quan el pessimisme esdevé crònic esperonat per la manca de projectes de futur i l’allau de males noticies sobre aspectes incomprensibles per a molts”. Essent cert que vivim una època de crisis molt profunda, i de difícil gestió arrel de que l’economia esta globalitzada i és interdepenent, el que obliga a l’actuació coordinades a nivell supranacional, també és cert que la sistemàtica i constant publicació de males noticies, emfatitzant el catastrofisme, generen la desconfiança necessària que fomenta el pessimisme.

El paper dels mitjans de comunicació és clau en aquets procés per trencar el cicle viciós en que ens trobem, ja que sols accentua els problemes i la intranquil·litat, evitant recuperar l’indispensable confiança per avançar. Com és impossible avançar decididament cap la solució de la crisis financera sense l’assumpció de compromís pel govern americà, sense que vulgui dir la renuncia a perseguir els responsables de les entitats privades responsables de la mateixa , i la intervenció coordinada dels països mes industrialitzats i amb més pes polític (G8), però també aquells que per diversos raons han progressat significativament en la seva capacita industrial, o tenen una important capacitat financera arrel dels canvis econòmics que s’han produït en els darrers anys, el que podríem dir G8plus, és a dir, a Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia, més la Xina, Brasil, i l’Aràbia Saudí.

Caldrà veure si els mitjans de comunicació són capaços de fugir del sensacionalisme per retornar a l’objectivitat, tot contextualitzant i matisant les informacions, i també quin polític tindrà la capacitat de lideratge per aglutinar l’acció coordinada dels països amb la finalitat de que els interessos globals s’imposin als interessos particular, i també si Europa podrà assumir el paper que li pertoca; però de ben segur ara la consciencia global és més amplia i els interessos entrecreuats també, per aquest motiu hi ha més motius per la confiança que per la desesperança i de segur cap raó pel pànic.

La crisis financera que afecta arreu, tanca una nova etapa i obra un altra que si bé esta plena d’incerteses, també ho esta d’oportunitats per aquelles que prenen decisions i assumeixin riscos. Una nova etapa que s’ha d’escriure, però en la que tenen avantatgés els que disposen d’un teixit productiu ampli, configurat per empreses que saben adaptar-se ràpidament a la nova situació, empreses de volum petit o mitja, altament especialitzades, que treballen cooperant i en xarxa, que exporten els seus productes, i que disposen d’una bona i professional gestió. Tot un conjunt de fets que caracteritzen a una part important del teixit productiu català. Les debilitats en certs moments ara poden esdevenir palanques per les noves fortaleses, cal considerar-ho i potenciar-les, facilitant-les-hi l’accés als recursos financers, ajustant les cotitzacions a la seguretat social, ajudant-les a la contractació de llicenciats i doctors, a ser més productives, en conseqüència a ser més competitives. Hi ha raons objectius per afrontar amb seguretat el futur, és hora d’ajudar decididament a les Pymes, i en especial a la pyme industrial, sabedors que a fent-ho no sols s’ajuda a mínbar la crisis i disminuir l’atur, sinó també a potenciar les exportacions, a  convertir els avenços tècnics i científics en PIB i a vertebrar el nou model que ha de permetre afrontar els reptes a 5 o 10 anys.

Antoni Garrell i Guiu

29 de septembre 2008