Antoni Garrell i Guiu

Fa uns dies, organitzat pel Club de Roma, vaig assistir a una jornada sobre el canvi climàtic. La jornada va posar en evidencia la urgència de les mesures encaminades a frenar les actuacions que estan provocant unes variacions climàtiques difícilment qüestionables. Desprès del dinar, la conversa ens va portar a recordar al secretari general de la ONU, Ban Ki-Moon, qui el passat setembre explicà en  Ginebra  que l’absència d’una decidida reacció enfront del canvi climàtic ens portava cap l’abisme, tot explicant que el gel de l’Àrtic pot desaparèixer al 2030; unes previsions que es sustenten en els canvis ràpids i intensos que estan succeint en l’Àrtic, els quals sobrepassen les previsions dels models predictius, ja que el nivell de desglaç ha assolit els nivells que es preveient pel 2030 pel Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de la ONU.

L’assistència a la jornada del Club de Roma, celebrada a les portes de la nova Cimera de Copenhaguen, va renovar la meva atenció sobre les noticies del clima i l’augment de les catàstrofes naturals directament relacionades amb fenòmens meteorològics els quals, en opinió de molts experts, tenen una relació directa amb el  l’escalfament  del planeta. Uns canvis perceptibles sobre el paisatge  en certes àrees del planeta con es verifica al visitar-les novament desprès d’uns anys. Èpoques extremadament seques, inundació devastadores  i la continua disminució del gel dels pols que comportarà creixements del nivell del oceans, dibuixen un escenari amb un fort impacte sobre les persones, la seva salut i l’economia,  uns fets que succeeixin mentre una gran part dels ciutadans mira cap un altre costat  ignoraran l’afirmació de Ban Ki-Moon: ” tenim un peu premen l’accelerador i anem cap l’abisme”.   Uns impactes extremadament grans  ja que, segons estimació del Banc mundial el països desenvolupats requeriran gairebé 100.000 milions  de dolares l’any,  en els pròxims 40 anys, per afrontar les problemàtiques si la temperatura augmenta dos graus.

Des de 2007 arrel de publicació del quart informe del grup intergovernamental de experts sobre el canvi climàtic, en el que participaren científics de 100  països,  són menys els que neguen la interrelació  home i  canvi climàtic, tot reconeixent  que la temperatura  augmenta,   i que es  necessari   una resposta conjunta fonamentada amb una decidida cooperació financera i tecnològica a nivell global per implantar una economia no carbonodepenent, tot reduint dràsticament les emissions i a la vegada  frenar la desforestació. Unes evidencies que han portat a Xina a flexibilitzar la seva postura, i als Estat Units a reconèixer-les i arribar a Copenhaguen  amb la promesa de reduir en un 17% las emissions de CO2 al 2020.

Passat demà dia 7  s’inicia una nova cimera sobre el clima,  en font del pessimisme que sembla omplir a molta gent, el que va quedar-me clar en la jornada del Club de Roma és que encara estem a temps de canviar el rumb dels fets, ja que tenim solucions i sols ens cal voluntat política d’aplicar-les. La clau es evitar un escalfament per sobre de dos graus, i es pot fer, la catàstrofe seria superar aquest llinda.

Una voluntat política que cal confiar sorgeixi de Copenhaguen, a pesar de la greu crisis econòmica mundial que canvia les prioritats, ja que és una condició necessària però no suficient ja que requereix, a la vegada, del compromís de tota la ciutadania per obrir un període d’utilització de recursos amb criteris de sostenibilidad mediambiental, el que obliga a redefinir i reinventar la quotidianitat.

És en aquest necessari  canvi de la quotidianitat,  es requerit fer i actuar, no és suficient un cavi d’actituds de la ciutadania, cal també que disposar de les eines o productes requerits, cal conjugar actituds i nous productes. Uns productes    fabricats  mitjançant processos productius sostenibles, amb un òptim i eficient consum de recursos, que considerin els aspectes mediambientals, i el seu  us  eficient al llarg del seu cicle de  vida.  Per aquest motiu la innovació en productes esdevé un dels elements cabdals en la lluita per la sostenibilidad i el futur.

Una innovació que requereix del treball sinèrgic de dissenyadors, tecnòlegs i científics, els quals posin el seu talent i capacitat creativa en dissenyar y fabricar productes que minimitzin   els sobreescalfament planetari, redueixin els impactes mediambientals dels productes al llarg de la seva vida util, i esdevinguin nova matèria primera un cop finalizat el seu cicle d’us.

Politics amb voluntat i valentia per reorientar els marc legislatius i amb capacitat d’assumir el risc associat, ciutadans compromesos amb el futur, i dissenyadors, tecnòlegs i científics que treballin sincrònicament, són els tres components requerits per guanyar la batalla al canvi climàtic i la guerra per deixar un planeta habitable a les futures generacions. Cal esperar que Copenhaguen sigui el dia primer en l’assumpció d’aquest rols,  el dia en que es posaren les bases solides per acabar amb la petrodependència i la malversació de recursos. El dia en que en el dilema canvi climàtic o futur  guanyar el futur.

Antoni Garrell i Guiu
6 de desembre de 2009.

Les dades de l’economia espanyola continuen essent extremadament dolents, no només per l’alta taxa d’atur, també la resta d’indicadors de l’activitat i dinamisme empresarial mostren valors no recordats en molts anys; les dades evidencien la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i els tipus d’interès que fomentaven el consum. A ningú hauria de sorprendre aquestes males dades ja que abans d’esclatar la crisi diversos informes alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals, i fonamentar la seva competitivitat en el cost, en comptes de productes d’alt valor que integressin sistemàticament els avenços científics, les capacitats tecnològiques i les potencialitats del disseny.
Entre aquests informes destaquen el d’Adecco que indicava que el salari mitjà de la Unió es situava en 32 mil euros, 10.000€ per sobre dels espanyols, una distància que no es va reduir en les èpoques de creixement econòmic i generació d’ocupació, ja que entre el 2002 i 2006 només va créixer un 1,3%, mentre que en el d’Unió ho va fer un 3,9%; Un reduït increment igual que el del poder adquisitiu que va pujar únicament un 0,4%. Salaris menors que també afectaven als titulats universitaris, ja que com va explicà l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral cobraven 1.414 €, un import molt per sota dels 4.000€ de la mitjana Alemanya, igual que la taxa d’ocupació que també era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27. També l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes de l’inici de la crisi actual, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% el 2006, un increment llunyà al de la mitjana de la unió que va situar en el 1,5%.

Les causes residien en que Espanya es situava per sota de la mitjana europea, entre d’altres, en despesa en R + D, en nombre de llicenciats en carreres científiques i tècniques, en inversions de capital risc, en exportacions de productes d’alta tecnologia, o en inversió en TIC.

Però tot i aquestes dades, que alertaven de la debilitat i del inadequat del model econòmic, l’economia espanyola funcionava a un alt ritme gràcies al consum intern animat pels tipus d’interès reals (tipus interès financer - inflació) que eren negatius i les facilitats d’accés al crèdit mercès als fluxos provinents de l’estalvi exterior, per això es menyspreaven les alertes i les veus que reclamaven els ajustos requerits per avançar en l’economia del coneixement i la potenciació de la indústria.  

La circulació dels diners, gràcies al crèdit, el qual creixia sistemàticament, comporta una diferència entre diner real i virtual insostenible, generava unes dinàmiques econòmiques clarament desequilibrades ja que en el moment que el flux monetari internacional es…. per continuar un click en el segënt enllaç:     la-crisis-financera-i-el-crac-de-la-economia-espanyola-una-oportunitat-de-futur.pdf

Antoni Garrell i Guiu
1  de desembre de 2009.

______________________________________________

Altres informacions relacionades:

1.- Conferencia:  crisis-i-futur-espluga-de-francoli-3-12-2009.pdf
2.- Cronica de la conferencia: resum-o-cronica-conferencia-3-de-desembre-2009-a-espluga.pdf

Des de fa pràcticament dos anys els indicadors de l’economia espanyola, igual que la de la majoria dels estats, han vingut empitjorant, s’ha passat de ser l’economia europea que més llocs de treball creava, encara que fossin de baixa qualificació, a liderar la desocupació. La perplexitat per la ràpida destrucció d’ocupació ha sorprès la majoria dels ciutadans que volien ignorar, que els indicadors de futur evidenciaven la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i els tipus d’interès que fomentaven el consum.

Entre els informes que alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals figura l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes del inici de la crisi, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% al 2006, un increment llunyà al 7% de Letònia, i al 1,5% de la mitjana de la Unió. En aquest context, tampoc es pot oblidar l’estudi de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació que explicava que el salari mitjà dels titulats universitaris espanyols després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral es situava en 1.414 €, una xifra sensiblement inferior als 4.000 € de mitjana a Alemanya, Suïssa o Noruega, i que la seva taxa d’ocupació era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27.

Amb aquests antecedents, i les prediccions del Banc Central Europeu (BCE) i de l’OCDE que, augmentat les previsions de creixement de l’euro zona, indiquen que a Espanya la sortida de la crisi arribaria amb un retard no inferior a un any respecte als seus socis, no és d’estranyar que la majoria dels agents econòmics i socials mostrin una preocupació, no exempta de pessimisme, al certificar les dificultats de les empreses tant per la debilitat de la demanda interna, motivada per l’alt índex de la taxa d’atur, i la baixa competitivitat dels productes en els mercats internacionals, com pel fet que Espanya s’allunyava de l’evolució positiva d’altres països i especialment d’Alemanya i França. Sens dubte amb la iniciativa privada frenada per la incertesa i la falta de lideratge, una taxa d’atur que se situa al capdavant de l’OCDE, i un dèficit que dificulta les polítiques d’inversió pública, justifiquen les previsions i obliguen tant al necessari pacte social , com a emprendre les reformes estructurals requerides. Dos aspectes urgents si s’assumeix que en els últims mesos hem perdut una part significativa de la nostra capacitat de generar riquesa i no hem millorat el capital humà.

Un capital humà directament vinculat a la formació bàsica i molt especialment a la formació ocupacional i continuada, en aquest aspecte Espanya segueix aplicant un model que ens allunya dels països motors de la Unió, ja que la formació no s’imparteix massivament a les persones en atur, és a dir, no s’aprofita aquest període per augmentar la seva ocupabiilidad. Se segueix en la línia explicada al inici de la crisi pel Euroíndice laboral IESE-Adecco en el qual s’indicava que mentre que la Unió Europea invertia de mitjana en formació per aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 €, a Espanya només s’aplicaven 479 €. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a millorar la productivitat.

Quant a la indústria espanyola recordar que amb la caiguda, a meitat d’any, d’un 25% i de les comandes en un 26,2% en taxa interanual, va acumular deu mesos de caiguda de facturació i un any de contractació de nous comandes. Un fet que hauria d’obligar-nos a prestar especial atenció ja que són indispensables les seves exportacions per disminuir el dèficit exterior i aprofitar l’activació dels mercats d’aquelles economies que han iniciat el camí del creixement. Conseqüentment, la pregunta que molts es formulen és si la indústria serà capaç de resistir la crisi i quin és el seu futur.

És cert, que des de 1970 el pes de la Indústria en el PIB ha disminuït. L’any passat va representar un 17% del PIB, lluny del 34% de 1970 Una tendència similar a la majoria dels països desenvolupats, a causa de la globalització que va facilitar la fragmentació dels processos i la seva localització en els llocs òptims, especialment aquells processos de baixa complexitat tècnica-científica o els que usen intensivament recursos humans. Els processos industrials que s’han mantingut en l’origen són aquells que han afrontat processos significatius d’innovació, especialment en producte, gràcies a esforços en recerca, i que han utilitzat de forma intensiva la tecnologia més avançada, el que permet significatius avenços en productivitat.

La indústria espanyola, per la seva fragmentació i mida, no ha evolucionat d’acord amb aquests paràmetres seguint un model que no aprofita plenament el saber de les persones, o les capacitats de les universitats, el disseny i els centres de recerca, ni les oportunitats dels mercats globals. Una indústria que ha de transformar, incrementant la seva competitivitat i convertint-se novament en autèntic motor de progrés. Una transformació encaminada a aconseguir que sigui més eficient, més innovadora, més competitiva i ràpida a incorporar els avenços tècnic científic. L’objectiu a mitjà termini és incrementar la capacitat de desenvolupar, fabricar i comercialitzar productes complexos d’alt contingut innovador per competir per valor, i alhora diversificar els mercats arribant trencant l’Europa dependència, (el 2008 les exportacions a països europeus van representar el 77 , 3% del total), i aconseguint cotes significatives en els emergents.

Cal un model de desenvolupament sòlid, i la clau resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents i de qualitat, amb un alt contingut tecnològic i amb un disseny adequat, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar polítiques decidides de R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum adequat per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial com en els processos productius recolzant-se en el fet de que tot i el greu deteriorament sofert Espanya i Catalunya segueixen disposant d’una base sòlida per efectuar aquesta transformació. La competitivitat industrial, o el que es el mateix dels productes en els mercats internacional, és un desafiament urgent i prioritari ja que només amb una indústria competitiva pot garantir el progrés social, i assegurar-se la capacitat de participar en els mercats globals mantenint, o augmentant, la quota de mercat i obtenir les plusvàlues que garanteixen tant la rendibilitat de les inversions, com les actuacions en recerca, desenvolupament i innovació. En conseqüència, la sortida de la crisi i el camí del creixement sostenible a mig i llarg termini requereixen d’una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització.

Una política que afronti els desafiaments a llarg termini, canviant la tendència de menysvalorar la indústria i la seva importància estratègica, sense eludir les problemàtiques actuals i en especial aquelles arrelades en la crisi actual. Un suport selectiu especialment dirigit a aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant l’accés als recursos financers, especialment en èpoques de restriccions creditícies, ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat, per preservar tant les eines de creixement i generació d’ocupació, com per afrontar el problema de la balança comercial facilitant la seva expansió, amb especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per el increment de la seva demanda interna. Una política adreçada a potenciar tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com aquelles amb productes subjectes de ser reconeguts i acceptats pels mercats mundials. Actuacions que han d’anar acompanyades dels ajustos legislatius i estructurals que reactivin els canvis interns que permeten la competitivitat fonamentada en la importància del recurs humà, en un alt índex de productivitat i d’innovació, en una òptima estratègia d’aliances per estendre la seva cadena de valor al llarg del procés productiu i de comercialització funcionant sincrònicament amb els mercats.

Una aposta decidida per la Indústria fugint de la demagògia, la confrontació i la inacció que permeti un impuls en aquells camps on hi ha potencialitats reals per afrontar les oportunitats a l’existir una demanda real i no creada pel miratge de la riquesa irreal. Entre ells s’ha de tenir cura dels sectors com la robòtica i la seva indústria auxiliar, les telecomunicacions, l’energia, el tèxtil d’alt nivell i el desenvolupament de no teixits i teixits intel·ligents, l’alimentació, la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut, la mobilitat terrestre no contaminant i l’aeronàutica, i la d’equipament de la llar, prestant especial atenció a l’envelliment de la població. Definir-los és una tasca bàsica, i desenvolupar-los sumant il·lusions i unint voluntats, esforços, i complicitats un repte indefugible

Antoni Garrell i Guiu
President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement

octubre 2009.

Fa uns dies, com qui vol fugir de les continues noticies sobre la crisis econòmica  mundial i les seves terribles conseqüències sobre l’ocupació i les perspectives de futur, vaig assistir a una conferencia sobre la disponibilitat i cost de les matèries primeres, la malversació sistemàtica de recursos,  i l’ús abusiu de plàstic, organitzat en el marc de l’Escola Superior de Disseny ESDi. En el col·loqui, arrel d’una pregunta sobre els derivats del petroli,  el ponent va parlar de  ‘l’illa” que sua en el Pacífic formada en  un 80% per  residus plàstics i que, amb un pes de 3,5 milions de tones, té una superfície com França. Un volum immens de residus de difícil eliminació mentre es mantingui la plàstic-dependència, un fet que s’allargarà si considerem que la complexa situació actual fa que es relaxin les politiques encaminades a disminuir el seu ús, com és el cas de la moratòria que s’ha aplicat a Espanya en el Plan Nacional Integrado de Residuos 2008-2015, que ha ajustat  la prohibició de les bosses de plàstic a una reducció del 50%  a partir del  2010. El torn de preguntes va derivar cap els residus tèxtils i el fet de que sols a Espanya cada habitant tiri a les escombraries entre 7 i 10 kilograms de roba usada, el que representa  el 4% del total dels residus domèstics segon el Ministerio de Medio Ambiente.  Una gran quantitat de residus que obliguen a analitzar que es converteixin en nous recursos  útils, evitant que s’acumulin els abocadors tot generant a mig termini residus de difícil eliminació.

Reciclar es quelcom indispensable, i una necessitat creixent en un mon on les matèries primeres incrementen el seu cost, ja que permet disminuir la seva demanda i a la vegada preserva el planeta de la contaminació i l’explotació abusiva. Serveixi com exemple que la reutilització dels residus tèxtils pot reduir la necessitat d’obtenir quantitats més grans de fibres naturals verges, un fet que evitaria el increment de la desforestació per disposar de noves terres de cultiu o explotació ramadera, tot disminuint l’ús de substancies químiques sintètiques com els herbicides, plaguicides o fertilitzants que tenen una gran capacitat contaminant.  Uns residus que poden esser no sols emprats per generar novament fil, també per omplir seients de cadires i coixins, per fabricar plaques aïllants acústiques o tèrmiques, en l’elaboració de productes Geotèxtils que aporten estabilitat als terrenys, o per elaborar biomassa fertilitzant i disminuir l’ús de fertilitzants sintètics.

Al sortir de la  conferencia, vaig adonar-me de les noves possibilitats que s’obren en el sector del reciclatge, “recuperar en lloc de llançar” obre noves oportunitats de futur, al donar  una segona vida útil als productes o poder esser utilitzats com a matèria primera. De ben segur en aquest moments on tot es qüestiona, on s’està dibuixant un nou escenari mundial quant a desenvolupament econòmic i social, les oportunitats que obre el reciclatge quant a generació d’ocupació i valor no son menyspreables, i haurien d’esser considerades. Els esforços en recerca en aquest camp efectuades simbiòticament amb empreses amb capacitat de desenvolupar i aplicar processos productius de ben segur son requerits, i els resultats a obtenir són tan esperançadors com els que dia a dia s’obtenen en les energies renovables.

Antoni Garrell i Guiu
25 de setembre de 2009

Publicat al diari electronic e-notices.com

La setmana passada es va celebrar la quarta edició del 080 Barcelona Fashion, una iniciativa sorgida de la Generalitat de Catalunya al juliol de 2007 desprès d’un procés profund de creativitat i d’innovació, tot assumit que el disseny i la capacitat d’emprendre són elements íntimament lligats a la ciutat de Barcelona, amb la finalitat d’esdevenir un element de referència, a nivell internacional, quant a moda d’avantguarda i foment del talent, amb un clar suport als emergents i emprenedors, i tenint especial cura en buscar la trobada entre els creatius i el mercat. Tot identificant, com indicà llavors el Conseller Huguet, que l’espai associat a la moda independent i emergent no estava ocupat per cap ciutat. 

Ha estat un plaer passejar entre els estands del 080, visitar l’espai dedicat a la Moda Beatle, gaudir de les col·lacions en passarel·la, contemplar el talent i la il·lusió dels joves creadors, hem viscut un oasis d’il·lusió i esperança en aquest setembre complicat, farcit de males noticies. Un quarta edició del 080 Barcelona Fashion que ha evidenciat la solidesa de la iniciativa, la capacitat de convocatòria, una excel·lent gestió en tots els nivells, i la voluntat i fortalesa per seguir avançant; el bon nivell de les 18 col·leccions en passarel·la i els 60 expositores, l’optima organització, la implicació de patrocinadors i col·laboradors, l’excel·lent posta en escena ho certifiquen. Un fet que hauria de posar punt i final a les critiques que de forma sistemàtica ha rebut l’iniciativa, originades, de ben segur, per les pors que generen els canvis, les incògnites que s’obren, i les tensions creades al trencar el estatus quo.

Una edició que ha evidenciat més que mai la qualitat, l’esperit emprenedor i el talent emergent, ho ha fet des del principi fins a la darrera col·lecció presentada, la de la dissenyadora invitada Estrella Archs, formada a l’Escola d’Arts i tècniques de la Moda (EATM) de Barcelona. Una dissenyadora, amb un alta nivell creatiu, que ha creat la seva pròpia marca, sense altres recursos que constància, voluntat, esforç, i sacrifici, tot entenent que desenvolupar-se a nivell internacional obra la ment i multiplica les oportunitats.

Coneixem que la propera edició serà la setmana del 25 al 29 de gener de 2010, coincidint amb el saló de moda urbana Brandery, sorgit a iniciativa de l ‘Ajuntament de Barcelona; sens dubte una excel·lent noticia ja que  la col·laboració de la Generalitat i l’Ajuntament, tal com el sector ho reclama,  reforça el que tots sabem: “que sols cooperant podrem competir en un mon global i  evidenciar que Barcelona és la ciutat de referència quant a disseny i creativitat, on els creadors de moda són una de les seves màximes expressions”. Que el 080 Barcelona Fashion i Brandery sumin esforços hauria d’esser sols el primer pas per posar tot el potencial de Barcelona al servei de la creativitat i dels creadors, ja que sols d’aquesta manera, sumant i treballant plegats amb projectes propis, el talent s’aproparà al mercat i és generaran les plusvàlues que permeten captar vocacions, i que els dissenyador esdevinguin emprenedors, tot reactivant l’Industria tèxtil-confecció, i les seves empreses assoleixen els mercats del mon.

Antoni Garrell i Guiu

Director General de la Fundació pel Disseny Tèxtil

Barcelona 6 de setembre de 2009  

La celebración de los primeros 20 años de existencia de la FUNDIT i de ESDI celebrados en pasado 2 de julio fueron una evidencia del compromiso de la empresa en General, i de la Industria en particular, con el diseño entendido como uno de los factores clave que permite la innovación en producto y la competitividad de los mismos en los mercados internacionales. Mercados que exigen productos cuya decisión de adquisición y consumo reside en su  coste, y a la vez productos diferenciales y altamente innovadores al integrar simbióticamente los avances científicos y tecnológicos, con un diseño que considera los requisitos funcionales, antropológicos, culturales, económicos, sociológicos y ecológicos, conjuntamente con las potencialidades de los materiales, colores, texturas y formas.

Innovación en producto desarrollada en el seno de empresas altamente productivas para poder competir en un entorno complejo, asimétrico, cambiante y desregularizado. Productividad que exige tener especial cuidado con las  relaciones interpersonales y la atención a los clientes; es decir, se requieren equipos humanos cohesionados en el que, buscando la excelencia, coexisten compromisos, habilidades, conocimientos, actitudes, y liderajes diversos.

Los equipos humanos son especialmente importantes en las economías avanzadas y en las sociedades prosperas, ya que estas deben basar su competitividad en la innovación, en contraposición a la competencia por precio propia de los países emergentes. Consecuentemente  son requeridas personas altamente creativas,  dotadas de los conocimientos abstractos, que posibilitan continuar desarrollándose comprendiendo e incorporando los avances científicos y los cambios sociales; con un amplio dominio  de los conocimientos instrumentales que permitan extraer con eficiencia y eficacia las potencialidades de las herramientas tecnológicas; y dotadas de los valores actitudinales que facilitan el trabajo interdisciplinario en equipos heterogéneos y plurales que afrontan, en libertad y esfuerzo, la mejora de lo existente y la creación de lo nuevo.

Es en ese contexto, en que debe encuadrarse el rol del diseñador y en el que se puede y debe preguntar que habilidades requiere un diseñador que tiene la mirada puesta en los desafíos del tercer milenio, y el convencimiento de que el destino de la humanidad, como indicó el filosofo Vilém Flusser en su libro  “Filosofía del diseño”, depende básicamente del diseño. Asumir ere rol, requiere aceptar que el proceso de diseño, diseñar, implica una enorme responsabilidad, ya que por un lado el diseño aporta valor diferencial, gracias  a conjugar, de forma armónica, la seducción que otorga el diseño, con la integración en los productos de los avances científicos y tecnológicos que los dotan de valor y diferenciación; y por otro evita la exclusión por motivos culturales, formacionales o de género, ya que el diseño determina, en última instancia, quien puede acceder a los productos y servicios, el valor añadido o generación de riqueza, quien se puede beneficiar, el grado de respeto medioambiental y consumo de recursos, y en definitiva la generación de progreso y desarrollo socioeconómico.

Los diseñadores actuales no sólo requieren una elevada capacidad creativa, deben ser poderla canalizar hacia la innovación, para ello, deben  ser capaces de observar, analizar y sintetizar para aportar soluciones a los problemas existentes o evitar que surjan de nuevos, consecuentemente son personas que han interiorizado el riesgo de lo desconocido, de la ‘curva imposible’, del material y las herramientas que abren nuevas alternativas; personas conocedores de que la mejor solución surge del trabajo metódico y continuado, y que todo producto tiene fecha de caducidad por lo que la mejora es siempre posible. Personas que cuidan su formación, que comparten, analizan y debaten; que observan y se informan de lo que ocurre día a día sabedores de la relación directa entre la realidad y los cambios y prioridades sociales. Personas que miran más allá de su campo visual y que, trabajando en equipo, son capaces de redescubrir el presente y escribir el futuro.

Siendo tan elevada la responsabilidad de un diseñador, uno se pregunta en que se fundamentan algunas afirmaciones que colocan el diseño en una segunda línea de prioridad. Sin duda minusvalorar el rol del diseñador, y del diseño, únicamente se pueden fundamentar en la ignorancia de los retos actuales y los desafíos del futuro, en la no valoración del talento, o en que solamente con buenos diseñadores el progreso técnico científico se convierte en progreso social.

Actitudes o afirmaciones que no reconocen el papel del diseño sólo se justifican en economías no avanzadas, en las que el progreso colectivo es una tenue luz en el horizonte lejano. Pero en todas las sociedades prosperas, las que trazan el camino para conseguir altas cotas de progreso y bienestar de los ciudadanos, el diseño esta en el centro de las decisiones y las actividades. Por ello las empresas valoran comprometidas con el futuro apuestan por el diseño, y requieren de diseñadores de asumir el rol de los lideres del cambio, el progreso y la innovación desde la pluralidad i la divergencia enriquecedora.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la FUNDIT

4 de agosto de 2009.  

 Publicat a la web de l’ESDi, clic aquí

L’inici de vacances és un bon moment per resoldre els temes pendents, són gestions diverses o compres que podien esperar, que confies efectuar ràpidament, comptant amb la professionalitat dels qui tenen que atendre’t. Aquest era el meu cas, el dissabte em vaig adreçar a l’oficina de correus a recollir un certificat; en el mostrador un empleat atenia a un client que tramitava un gir postal, un altre a una persona que volia enviar un certificat, un tercer es movia entre el seu lloc de treball al mostrador i  unes taules, aparentment buscava un paquet. Uns instants desprès els dos empleats que atenien als clients s’aixecaren, a una crit del tercer, i es posaren a mirar un document, la situació, amb i anades i tornades a una sala interior, s’allargà uns 5’, els tres clients ens miraven en silenci; quasi  20 minuts desprès d’haver arribat a correus sortia amb el meu sobre,  nerviós davant de la manca productivitat i sensibilitat amb els temps dels clients.

Uns 45’ minuts més tard entrava en un gran magatzem i m’adreçava a la secció de mobiliari, vaig trobar els que necessitava, cap venedor estava a la secció, en la secció contigua vaig demanar ajuda, per dos cops vaig escoltar pels altaveus la petició que el personal de la secció de mobiliari acudissin al seu lloc, desprès de més d’un quart d’hora, i dos visites més a informació indicant que volia fer la comanda, sortia de la botiga cansat d’esperar i sense que cap persona acudis a la meva petició.

En tornar a casa, tenia al meu pensament  la baixa productivitat de les tres hores invertides, i que malgastar el temps és incrementar el cost al no ser productiu, vaig contraposar-ho amb el dia anterior quant vaig entrevistar-me amb Cristina Roselló, titular d’un estudi d’arquitectura a Montblanc, un amic m’he l’havia recomanat, la vaig trucar el dijous per demanar-li veure’ns, a ser possible el dia següent, ella tenia l’agenda complicada, però amb la celeritat del eficient professional que sap detectar les problemàtiques, i que viu amb plenitud la professió, va ajustar l’agenda tot considerant la meva. El dia següent, en menys de mitja hora solucionarem els temes que portaren a veure’ns.

Poden considerar que el temps dedicat en recollir el certificat i el frustrat intent de compra, són anècdotes isolades, però malauradament no ens són estranyes, ja que molts hem sofert fets similars, quelcom comprensible en moments d’hiperactivitat però difícil d’entendre quant l’activitat comercial baixa, les dificultats de les empreses creixent, i l’atur omple de desencís a moltes famílies, sense oblidar que aquests darrers mesos la paraula competitivitat està present arreu,  igual que la necessitat de no menysprear cap oportunitat ni cap mercat, ja que la competència és cada cop més global, agressiva i solvent, el que obliga a assolir l’excel·lència en el binomi virtuós eficiència i eficàcia, que comporta fer les coses amb el mínim cost per assolir els objectius establerts.

El conjunt d’elements que conflueixen en el repte de la competitivitat són diversos: el cost dels recursos, el disseny i la tecnologia incorporada, el grau d’innovació implícita o explícitament reconeguda, la demanda real o induïda …, però entre ells, ningú posa en dubte, la importància de la productivitat que vol dir “fer més amb menys”, especialment en moments on la demanda es redueix i la disminució dels marges s’imposa, quelcom que comporta treballar amb els procediments adequats a les eines tecnològiques i materials emprats; disposar dels coneixements requerits, i una actitud òptima en front del treball i els clients, raó d’esser de l’activitat empresarial, sense clients no hi ha activitat econòmica, igual que sense productes no hi ha transaccions.

Aptituds i actituds són els dos elements claus, i evidencien la importància del capital humà en tota activitat. Un recurs clarament millorable a l’Estat, tant en el que fa referència a les aptituds com s’evidencia amb els fracàs escolar, l’abandonament universitari, els diferencials quant a formació continuada respecte la mitjana europea; com en les actituds  concretades en la cultura del esforç, la iniciativa, la voluntat de millora, i les relacionals interpersonals.

Millorar la productivitat comporta assolir una actitud coherent enfront dels problemes, conseqüentment treballar les actituds és fonamental en tot el procés d’aprenentatge, però també el repte de les empreses, de les administracions i de tots i cadascun de nosaltres, ja que sols amb una actitud compromesa i valenta els desafiaments impossibles s’esvaeixen, i el futur deixa d’esser una quimera al fer-se realitat el ‘yes we can’ del president Obama.

Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2009.

Publicat a e-noticies.com, el dia 2 d’agost de 2009.  

 Complir anys sempre es un moment especial, tant per les persones com per les institucions, ja que són instants per analitzar les fites assolides, avaluar el grau de compliment dels objectius, i revisar els nous desafiaments a afrontar. Complir anys, és progressar en el coneixement que et dona la maduresa, i en el cas de les institucions, un camí que no té sostre ja que, a diferencia dels humans, les institucions poden no arribar mai a la tardor de la seva vida, preludi de la decadència  que condiciona la capacitat i condueix a la seva desaparició; ja que les organitzacions tenen capacitat plena de renovar-se i regenerar-se dècada darrera dècada. Es pot afirmar, que les institucions poden mantenir-se contínuament amb l’esperit, les il·lusions  i l’empenta dels 20 anys, amb l’experiència i solvència dels 50, i la saviesa i el seny dels 60.

Joventut i maduresa és un binomi assolible per les institucions compromeses, simbiòticament, amb les arrels i l’esdevenidor; amb l’ahir, el avui i el demà. Un repte que hauria d’estar present en tota institució,  però que obliga encara més a aquelles que centren la seva activitat en el suport al desenvolupament cultural o econòmic de la societat, i molt especialment a les institucions docents de grau superior que, conjugant recerca i docència, permeten avançar en el domini del saber i en convertir coneixement en progrés social.

Amb l’agraïment pel molt que s’ha rebut i en les persones que ho han fet possible, i conscients del que comporta complir anys per tota institució,  afrontem il·lusionats la celebració dels primers vint anys de la Fundació pel Disseny tèxtil i de l’Escola Superior de Disseny ESDi. Vint anys, en els que  mercès a l’entrega de tots aquells que al llarg d’aquest anys han col·laborat amb l’ESDi, ha estat present la voluntat de treballar amb compromís, l’esperit de superació, les il·lusions i la força pròpia dels 20 anys.

Unes característiques adquirides en aquests anys i que han de seguir caracteritzant-nos; estem en el camí d’assolir la maduresa que et permet afrontar les complexes  cruïlles que la successió  dels fets comporta, i disposem de la saviesa que el consell executiu i el patronat aporta,  conseqüentment tenim l’obligació de no malbaratar aquests potencials, posant-los al servei dels estudiants  que  confien  amb  l’ESDi,  al escollir-la per assolir els coneixements i aptituds requerits  per afrontar amb èxit els reptes com a dissenyadors, amb els seus graduats per ajudar-los tant a mantenir els seus coneixements actualitzats, com per vertebrar la seva indispensable xarxa de contactes; amb els emprenedors donant-los-hi el suport requerit  per minimitzar els entrebancs i ajudar-los a consolidar la seva iniciativa empresarial; amb les empreses i institucions que varen fundar-la o que dia a dia permeten la simbiosis requerida entre universitat i societat tot facilitant les practiques dels alumnes, la transferència de coneixements, i aportant recursos per facilitar la política de beques de grau i postgraus o doctorats; sense oblidar que cal estar amatent a les demandes de la societat en general, en especial la més propera,  que necessita una universitat compromesa amb el territori i la seva gent.  

Els vint anys de l’ESDi són un petit pas en favor del disseny i la innovació, un període per recordar i aprendre, una base per recolzar-nos i seguir treballant, sabedors que el futur obliga, els alumnes i graduats ho exigeixen i la societat i les empreses ho requereixen. Seguir treballant amb compromís i entrega, ja que  sabem que és el futur el que ens aplega i els seus desafiaments els que ens guien.

Antoni Garrell i Guiu
Director General Fundació FUNDIT
Escola Superior de Disseny ESDi

Publicat a la web de l’ESDi arrel el dia 2 de juliol arrel del acte central dels 20 anys, accés al site 20 anys d’Esdi

El govern de l’Estat acaba fer públic les dades de l’escenari macroeconòmic   que malauradament no millora, obligant a noves mesures per afrontar les problemàtiques. Un fet que recorda que segueixin pendents les reformes estructurals que ens haurien de permetre sortir enfortits de la crisi, unes reformes que, sense oblidar la prioritat que cal atorgar als dramàtics problemes que origina l’atur, no poden ser sistemàticament demorades, ja que són la base per la vertebració del model econòmic que permetria, creant ocupació, generar la riquesa que garanteix el progrés social i la qualitat de vida.

No ens hauríem de sorprendre de les actuals dificultats, ja que el nostre model de creixement estava predestinat a un final dramàtic per l’excessiu pes del consum i el fort endeutament extern; però no hem d’oblidar el nivell d’obertura de la nostra economia (posició 17è en el ranking d’exportadors mundials) una bona base per afrontar el futur encara que, conjunturalment, estiguem afectats pel retrocés del volum del comerç que segons Organització Mundial del Comerç arribarà aquest any al 9%, la major disminució des de la Segona Guerra mundial. Una reducció d’exportacions que afectarà tan a les procedents dels països desenvolupats, que disminuiran un 10%, com les dels països emergents que cauran entre un 2% i un 3%.

Per dinamitzar l’economia, generar ocupació i capgirar el dèficit extern cal aprofitar la capacitat exportadora per guanyar cotes de mercat amb productes innovadors i de qualitat. Aquest és un fet inqüestionable que requereix una decidida aposta per l’industria d’alt valor, tot canviant la forma de pensar i actuar amb la finalitat de centrar-nos en un procés d’innovació continuat, especialment en producte, basat en la creativitat.

En aquest procés competitiu el disseny esdevé l’element nuclear per la seva capacitat transformadora, que està en el cor de tot procés d’innovació, i per ser una disciplina que permet afrontar activitats econòmiques qualificades. Per fer realitat les potencialitats del disseny són necessaris persones amb una capacitat innata per la creativitat i a la vegada amb una solida formació. Capacitat de “fer” i “saber fer” és un binomi indissoluble. Capacitat de fer per haver interioritzat el disseny i el procés creatiu com una forma de desenvolupament vital, -vocació-, i saber fer per canalitzar la potencialitat creativa cap la consecució de resultats òptims, tot considerant els avenços tècnics i científics i a la vegada les necessitats de progrés i benestar social.

Aquets binomi comporta que els dissenyadors tinguin una enorme responsabilitat i a la vegada l’assumeixin sense complexes, ja que ells són claus pel desenvolupament. Una enorme responsabilitat, -la dels dissenyadors, i dels futur dissenyadors que s’estan format en els centres universitaris de disseny-, que obliga que integrin en el seu tarannà tres aspectes claus: capacitat d’arriscar-se, esforç continuat, i aprenentatge permanent. La capacitat d’arriscar-se per fer possible l’impossible, el treballar incansablement per no descartar alternatives, sabent que la primera idea és sols la primera proposta, i l’aprenentatge  permanent per incrementar la capacitat d’observar, analitzar i proposar, ja que els resultats són per un igual intuïció, reflexió i mètode.

Avui tots reconeixem la importància del disseny, pedra angular, des de fa anys, de les empreses i societats més avançades. Lluny han quedat les èpoques en que la professió del dissenyador es considerava quelcom secundari a l’activitat dels enginyers i arquitectes, els primers com a professionals centrals per la innovació, i els segons com els màxims exponents de la creativitat tot preservant l’essència cultural. Serveixi com exemple de la creixent importància del disseny dos noticies d’aquest més de juny, la primera fa referència al treball de la Comissió Europea “Design as a driver of user-centred innovation” que te per objectiu identificar la via optima per posar el disseny com par integral de les polítiques Europees de innovació, un treball que incorpora una enquesta oberta que finalitzarà el proper dia 20. La segona succeí el passat dia 8 amb la signatura per part de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, del conveni amb Banesto per posar 100 milions d’euros a disposició de projectes d’inversió en disseny; una iniciativa que reconeix la importància innovadora del disseny, quelcom esperat si considerem que al gener d’aquest any el Consell de Ministres va traspassar al Ministeri de Ciència e Innovació el DDI (Sociedad Estatal para el Desarrollo del Diseño y la Innovación).

Les evidencies indiquen que es l’hora de la iniciativa, d’entendre que el disseny és una clau pel futur, com es desprèn del estudi del DDI relatiu al impacte del Disseny sobre les empreses en el 2008, on es constatà que millora la xifra de facturació (en opinió del 51,3% de les empreses), que millora la productivitats (53,6%), y que permet obrir nous mercats (58%). És hora per tant de fer que el disseny arribi arreu i aquesta és una oportunitat col·lectiva que hem d’aprofitar.

Antoni Garrell i Guiu
13 de juny de 2009.

Publicat a www.esdi.es   

Publicat al diari de sabadell el dia 1 de juliol de 2009

La final de la champions la vaig veure a casa dels meus pares, al arribar, faltaven menys de 5’ per començar el partit, adreçant-me al meu pare vaig dir-li ‘quins nervis’, ell amb la capacitat d’observació adquirida amb els anys, i la serenitat que ha assolit en la seva particular lluita contra el càncer, va contestar-me no “cal estar nerviós, aquest equip és més que professionals amb talent, no oblidis que 7 han crescut a la Masia, i tenen quelcom que junt amb el talent els fa forts: capacitat de sacrifici arrelat en el sentiment i orgull de pertànyer al Barça”. Al saltar al camp els jugadors vaig recordar les darreres paraules: talent, sentiment de pertinença, esforç, elements basics per entomar grans desafiaments. El meu pare va tenir raó: no calia patir, sols gaudir de l’espectacle i recollir el fruit del treball. Un treball que ha assolit un d’èxit històric.

Avui mentre els jugadors i cos tècnic del Barça recorrien els carrers de la ciutat, he sortit de la feina parlant amb un company, els dos hem coincidit en que l’èxit del Barça, sens cap dubte, és un èxit fonamentalment esportiu, i que no caldria buscar-hi més significats, encara que per a molts de nosaltres sigui quelcom impossible, ja que en la dictadura, amb un llenguatge ple d’eufemismes, quan dèiem visca el Barça, reivindicaven a la vegada la nostra nació i la nostra llengua, però reconeixent les limitacions emocionals i el vel de les sensibilitats sorgides de les vivències personals, hauríem de reconèixer, que el triomf d’aquest any del Barça és l’evidencia de que aquest sols arriba quan el talent, l’esforç, i el lideratge actuen simbiòticament, esdevenint l’energia que fa possible tota fita.

Talent, esforç i lideratge, en el sí d’equips plurals amb objectius clars és de ben segur el repte que tenen, que tenim, les empreses per assolir l’èxit. Un repte que, especialment en èpoques difícils, ens sembla quelcom impossible però que esdevé la via cap a l’èxit per superar la crisi.

Talent sorgit d’una solida formació, impartida en centres formatius dotats dels recursos necessaris i de professors compromesos amb els canvis i el futur. Esforç arrelat amb el sacrifici i la perseverança en superar fites complexes, fugint del cofoisme i acceptant el risc del nou que implicar innovar en el sí de la incertesa, i lideratge guanyat, no imposant, dir la veritat sense defugir de la responsabilitat i el compromís amb les persones i els projectes. Tres elements a l’abast de tots els qui ho persegueixen sense defallir. Tres elements que ha sabut aflorar e interioritzar l’entrenador, i millor persona, Josep Guardiola, i que mitjançant el Barça ens ha trames un missatge clar: Tot és possible i tot esta per fer.

Crec que aquest és el missatge, cal que posem mans a l’obra, que per complexa que sigui la crisi actual tenim les eines per superar-la, tot recordant que si bé la crisi és global, les solucions han d’esser aplicades a nivell local.

Antoni Garrell i Guiu
28 de maig de 2009

Publicat al diari electrónic e-notices; per accedir a l’article al diari clic aquí.