Antoni Garrell i Guiu

Des de fa pràcticament dos anys els indicadors de l’economia espanyola, igual que la de la majoria dels estats, han vingut empitjorant, s’ha passat de ser l’economia europea que més llocs de treball creava, encara que fossin de baixa qualificació, a liderar la desocupació. La perplexitat per la ràpida destrucció d’ocupació ha sorprès la majoria dels ciutadans que volien ignorar, que els indicadors de futur evidenciaven la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i els tipus d’interès que fomentaven el consum.

Entre els informes que alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals figura l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes del inici de la crisi, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% al 2006, un increment llunyà al 7% de Letònia, i al 1,5% de la mitjana de la Unió. En aquest context, tampoc es pot oblidar l’estudi de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació que explicava que el salari mitjà dels titulats universitaris espanyols després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral es situava en 1.414 €, una xifra sensiblement inferior als 4.000 € de mitjana a Alemanya, Suïssa o Noruega, i que la seva taxa d’ocupació era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27.

Amb aquests antecedents, i les prediccions del Banc Central Europeu (BCE) i de l’OCDE que, augmentat les previsions de creixement de l’euro zona, indiquen que a Espanya la sortida de la crisi arribaria amb un retard no inferior a un any respecte als seus socis, no és d’estranyar que la majoria dels agents econòmics i socials mostrin una preocupació, no exempta de pessimisme, al certificar les dificultats de les empreses tant per la debilitat de la demanda interna, motivada per l’alt índex de la taxa d’atur, i la baixa competitivitat dels productes en els mercats internacionals, com pel fet que Espanya s’allunyava de l’evolució positiva d’altres països i especialment d’Alemanya i França. Sens dubte amb la iniciativa privada frenada per la incertesa i la falta de lideratge, una taxa d’atur que se situa al capdavant de l’OCDE, i un dèficit que dificulta les polítiques d’inversió pública, justifiquen les previsions i obliguen tant al necessari pacte social , com a emprendre les reformes estructurals requerides. Dos aspectes urgents si s’assumeix que en els últims mesos hem perdut una part significativa de la nostra capacitat de generar riquesa i no hem millorat el capital humà.

Un capital humà directament vinculat a la formació bàsica i molt especialment a la formació ocupacional i continuada, en aquest aspecte Espanya segueix aplicant un model que ens allunya dels països motors de la Unió, ja que la formació no s’imparteix massivament a les persones en atur, és a dir, no s’aprofita aquest període per augmentar la seva ocupabiilidad. Se segueix en la línia explicada al inici de la crisi pel Euroíndice laboral IESE-Adecco en el qual s’indicava que mentre que la Unió Europea invertia de mitjana en formació per aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 €, a Espanya només s’aplicaven 479 €. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a millorar la productivitat.

Quant a la indústria espanyola recordar que amb la caiguda, a meitat d’any, d’un 25% i de les comandes en un 26,2% en taxa interanual, va acumular deu mesos de caiguda de facturació i un any de contractació de nous comandes. Un fet que hauria d’obligar-nos a prestar especial atenció ja que són indispensables les seves exportacions per disminuir el dèficit exterior i aprofitar l’activació dels mercats d’aquelles economies que han iniciat el camí del creixement. Conseqüentment, la pregunta que molts es formulen és si la indústria serà capaç de resistir la crisi i quin és el seu futur.

És cert, que des de 1970 el pes de la Indústria en el PIB ha disminuït. L’any passat va representar un 17% del PIB, lluny del 34% de 1970 Una tendència similar a la majoria dels països desenvolupats, a causa de la globalització que va facilitar la fragmentació dels processos i la seva localització en els llocs òptims, especialment aquells processos de baixa complexitat tècnica-científica o els que usen intensivament recursos humans. Els processos industrials que s’han mantingut en l’origen són aquells que han afrontat processos significatius d’innovació, especialment en producte, gràcies a esforços en recerca, i que han utilitzat de forma intensiva la tecnologia més avançada, el que permet significatius avenços en productivitat.

La indústria espanyola, per la seva fragmentació i mida, no ha evolucionat d’acord amb aquests paràmetres seguint un model que no aprofita plenament el saber de les persones, o les capacitats de les universitats, el disseny i els centres de recerca, ni les oportunitats dels mercats globals. Una indústria que ha de transformar, incrementant la seva competitivitat i convertint-se novament en autèntic motor de progrés. Una transformació encaminada a aconseguir que sigui més eficient, més innovadora, més competitiva i ràpida a incorporar els avenços tècnic científic. L’objectiu a mitjà termini és incrementar la capacitat de desenvolupar, fabricar i comercialitzar productes complexos d’alt contingut innovador per competir per valor, i alhora diversificar els mercats arribant trencant l’Europa dependència, (el 2008 les exportacions a països europeus van representar el 77 , 3% del total), i aconseguint cotes significatives en els emergents.

Cal un model de desenvolupament sòlid, i la clau resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents i de qualitat, amb un alt contingut tecnològic i amb un disseny adequat, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar polítiques decidides de R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum adequat per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial com en els processos productius recolzant-se en el fet de que tot i el greu deteriorament sofert Espanya i Catalunya segueixen disposant d’una base sòlida per efectuar aquesta transformació. La competitivitat industrial, o el que es el mateix dels productes en els mercats internacional, és un desafiament urgent i prioritari ja que només amb una indústria competitiva pot garantir el progrés social, i assegurar-se la capacitat de participar en els mercats globals mantenint, o augmentant, la quota de mercat i obtenir les plusvàlues que garanteixen tant la rendibilitat de les inversions, com les actuacions en recerca, desenvolupament i innovació. En conseqüència, la sortida de la crisi i el camí del creixement sostenible a mig i llarg termini requereixen d’una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització.

Una política que afronti els desafiaments a llarg termini, canviant la tendència de menysvalorar la indústria i la seva importància estratègica, sense eludir les problemàtiques actuals i en especial aquelles arrelades en la crisi actual. Un suport selectiu especialment dirigit a aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant l’accés als recursos financers, especialment en èpoques de restriccions creditícies, ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat, per preservar tant les eines de creixement i generació d’ocupació, com per afrontar el problema de la balança comercial facilitant la seva expansió, amb especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per el increment de la seva demanda interna. Una política adreçada a potenciar tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com aquelles amb productes subjectes de ser reconeguts i acceptats pels mercats mundials. Actuacions que han d’anar acompanyades dels ajustos legislatius i estructurals que reactivin els canvis interns que permeten la competitivitat fonamentada en la importància del recurs humà, en un alt índex de productivitat i d’innovació, en una òptima estratègia d’aliances per estendre la seva cadena de valor al llarg del procés productiu i de comercialització funcionant sincrònicament amb els mercats.

Una aposta decidida per la Indústria fugint de la demagògia, la confrontació i la inacció que permeti un impuls en aquells camps on hi ha potencialitats reals per afrontar les oportunitats a l’existir una demanda real i no creada pel miratge de la riquesa irreal. Entre ells s’ha de tenir cura dels sectors com la robòtica i la seva indústria auxiliar, les telecomunicacions, l’energia, el tèxtil d’alt nivell i el desenvolupament de no teixits i teixits intel·ligents, l’alimentació, la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut, la mobilitat terrestre no contaminant i l’aeronàutica, i la d’equipament de la llar, prestant especial atenció a l’envelliment de la població. Definir-los és una tasca bàsica, i desenvolupar-los sumant il·lusions i unint voluntats, esforços, i complicitats un repte indefugible

Antoni Garrell i Guiu
President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement

octubre 2009.

Fa uns dies, com qui vol fugir de les continues noticies sobre la crisis econòmica  mundial i les seves terribles conseqüències sobre l’ocupació i les perspectives de futur, vaig assistir a una conferencia sobre la disponibilitat i cost de les matèries primeres, la malversació sistemàtica de recursos,  i l’ús abusiu de plàstic, organitzat en el marc de l’Escola Superior de Disseny ESDi. En el col·loqui, arrel d’una pregunta sobre els derivats del petroli,  el ponent va parlar de  ‘l’illa” que sua en el Pacífic formada en  un 80% per  residus plàstics i que, amb un pes de 3,5 milions de tones, té una superfície com França. Un volum immens de residus de difícil eliminació mentre es mantingui la plàstic-dependència, un fet que s’allargarà si considerem que la complexa situació actual fa que es relaxin les politiques encaminades a disminuir el seu ús, com és el cas de la moratòria que s’ha aplicat a Espanya en el Plan Nacional Integrado de Residuos 2008-2015, que ha ajustat  la prohibició de les bosses de plàstic a una reducció del 50%  a partir del  2010. El torn de preguntes va derivar cap els residus tèxtils i el fet de que sols a Espanya cada habitant tiri a les escombraries entre 7 i 10 kilograms de roba usada, el que representa  el 4% del total dels residus domèstics segon el Ministerio de Medio Ambiente.  Una gran quantitat de residus que obliguen a analitzar que es converteixin en nous recursos  útils, evitant que s’acumulin els abocadors tot generant a mig termini residus de difícil eliminació.

Reciclar es quelcom indispensable, i una necessitat creixent en un mon on les matèries primeres incrementen el seu cost, ja que permet disminuir la seva demanda i a la vegada preserva el planeta de la contaminació i l’explotació abusiva. Serveixi com exemple que la reutilització dels residus tèxtils pot reduir la necessitat d’obtenir quantitats més grans de fibres naturals verges, un fet que evitaria el increment de la desforestació per disposar de noves terres de cultiu o explotació ramadera, tot disminuint l’ús de substancies químiques sintètiques com els herbicides, plaguicides o fertilitzants que tenen una gran capacitat contaminant.  Uns residus que poden esser no sols emprats per generar novament fil, també per omplir seients de cadires i coixins, per fabricar plaques aïllants acústiques o tèrmiques, en l’elaboració de productes Geotèxtils que aporten estabilitat als terrenys, o per elaborar biomassa fertilitzant i disminuir l’ús de fertilitzants sintètics.

Al sortir de la  conferencia, vaig adonar-me de les noves possibilitats que s’obren en el sector del reciclatge, “recuperar en lloc de llançar” obre noves oportunitats de futur, al donar  una segona vida útil als productes o poder esser utilitzats com a matèria primera. De ben segur en aquest moments on tot es qüestiona, on s’està dibuixant un nou escenari mundial quant a desenvolupament econòmic i social, les oportunitats que obre el reciclatge quant a generació d’ocupació i valor no son menyspreables, i haurien d’esser considerades. Els esforços en recerca en aquest camp efectuades simbiòticament amb empreses amb capacitat de desenvolupar i aplicar processos productius de ben segur son requerits, i els resultats a obtenir són tan esperançadors com els que dia a dia s’obtenen en les energies renovables.

Antoni Garrell i Guiu
25 de setembre de 2009

Publicat al diari electronic e-notices.com

La setmana passada es va celebrar la quarta edició del 080 Barcelona Fashion, una iniciativa sorgida de la Generalitat de Catalunya al juliol de 2007 desprès d’un procés profund de creativitat i d’innovació, tot assumit que el disseny i la capacitat d’emprendre són elements íntimament lligats a la ciutat de Barcelona, amb la finalitat d’esdevenir un element de referència, a nivell internacional, quant a moda d’avantguarda i foment del talent, amb un clar suport als emergents i emprenedors, i tenint especial cura en buscar la trobada entre els creatius i el mercat. Tot identificant, com indicà llavors el Conseller Huguet, que l’espai associat a la moda independent i emergent no estava ocupat per cap ciutat. 

Ha estat un plaer passejar entre els estands del 080, visitar l’espai dedicat a la Moda Beatle, gaudir de les col·lacions en passarel·la, contemplar el talent i la il·lusió dels joves creadors, hem viscut un oasis d’il·lusió i esperança en aquest setembre complicat, farcit de males noticies. Un quarta edició del 080 Barcelona Fashion que ha evidenciat la solidesa de la iniciativa, la capacitat de convocatòria, una excel·lent gestió en tots els nivells, i la voluntat i fortalesa per seguir avançant; el bon nivell de les 18 col·leccions en passarel·la i els 60 expositores, l’optima organització, la implicació de patrocinadors i col·laboradors, l’excel·lent posta en escena ho certifiquen. Un fet que hauria de posar punt i final a les critiques que de forma sistemàtica ha rebut l’iniciativa, originades, de ben segur, per les pors que generen els canvis, les incògnites que s’obren, i les tensions creades al trencar el estatus quo.

Una edició que ha evidenciat més que mai la qualitat, l’esperit emprenedor i el talent emergent, ho ha fet des del principi fins a la darrera col·lecció presentada, la de la dissenyadora invitada Estrella Archs, formada a l’Escola d’Arts i tècniques de la Moda (EATM) de Barcelona. Una dissenyadora, amb un alta nivell creatiu, que ha creat la seva pròpia marca, sense altres recursos que constància, voluntat, esforç, i sacrifici, tot entenent que desenvolupar-se a nivell internacional obra la ment i multiplica les oportunitats.

Coneixem que la propera edició serà la setmana del 25 al 29 de gener de 2010, coincidint amb el saló de moda urbana Brandery, sorgit a iniciativa de l ‘Ajuntament de Barcelona; sens dubte una excel·lent noticia ja que  la col·laboració de la Generalitat i l’Ajuntament, tal com el sector ho reclama,  reforça el que tots sabem: “que sols cooperant podrem competir en un mon global i  evidenciar que Barcelona és la ciutat de referència quant a disseny i creativitat, on els creadors de moda són una de les seves màximes expressions”. Que el 080 Barcelona Fashion i Brandery sumin esforços hauria d’esser sols el primer pas per posar tot el potencial de Barcelona al servei de la creativitat i dels creadors, ja que sols d’aquesta manera, sumant i treballant plegats amb projectes propis, el talent s’aproparà al mercat i és generaran les plusvàlues que permeten captar vocacions, i que els dissenyador esdevinguin emprenedors, tot reactivant l’Industria tèxtil-confecció, i les seves empreses assoleixen els mercats del mon.

Antoni Garrell i Guiu

Director General de la Fundació pel Disseny Tèxtil

Barcelona 6 de setembre de 2009  

La celebración de los primeros 20 años de existencia de la FUNDIT i de ESDI celebrados en pasado 2 de julio fueron una evidencia del compromiso de la empresa en General, i de la Industria en particular, con el diseño entendido como uno de los factores clave que permite la innovación en producto y la competitividad de los mismos en los mercados internacionales. Mercados que exigen productos cuya decisión de adquisición y consumo reside en su  coste, y a la vez productos diferenciales y altamente innovadores al integrar simbióticamente los avances científicos y tecnológicos, con un diseño que considera los requisitos funcionales, antropológicos, culturales, económicos, sociológicos y ecológicos, conjuntamente con las potencialidades de los materiales, colores, texturas y formas.

Innovación en producto desarrollada en el seno de empresas altamente productivas para poder competir en un entorno complejo, asimétrico, cambiante y desregularizado. Productividad que exige tener especial cuidado con las  relaciones interpersonales y la atención a los clientes; es decir, se requieren equipos humanos cohesionados en el que, buscando la excelencia, coexisten compromisos, habilidades, conocimientos, actitudes, y liderajes diversos.

Los equipos humanos son especialmente importantes en las economías avanzadas y en las sociedades prosperas, ya que estas deben basar su competitividad en la innovación, en contraposición a la competencia por precio propia de los países emergentes. Consecuentemente  son requeridas personas altamente creativas,  dotadas de los conocimientos abstractos, que posibilitan continuar desarrollándose comprendiendo e incorporando los avances científicos y los cambios sociales; con un amplio dominio  de los conocimientos instrumentales que permitan extraer con eficiencia y eficacia las potencialidades de las herramientas tecnológicas; y dotadas de los valores actitudinales que facilitan el trabajo interdisciplinario en equipos heterogéneos y plurales que afrontan, en libertad y esfuerzo, la mejora de lo existente y la creación de lo nuevo.

Es en ese contexto, en que debe encuadrarse el rol del diseñador y en el que se puede y debe preguntar que habilidades requiere un diseñador que tiene la mirada puesta en los desafíos del tercer milenio, y el convencimiento de que el destino de la humanidad, como indicó el filosofo Vilém Flusser en su libro  “Filosofía del diseño”, depende básicamente del diseño. Asumir ere rol, requiere aceptar que el proceso de diseño, diseñar, implica una enorme responsabilidad, ya que por un lado el diseño aporta valor diferencial, gracias  a conjugar, de forma armónica, la seducción que otorga el diseño, con la integración en los productos de los avances científicos y tecnológicos que los dotan de valor y diferenciación; y por otro evita la exclusión por motivos culturales, formacionales o de género, ya que el diseño determina, en última instancia, quien puede acceder a los productos y servicios, el valor añadido o generación de riqueza, quien se puede beneficiar, el grado de respeto medioambiental y consumo de recursos, y en definitiva la generación de progreso y desarrollo socioeconómico.

Los diseñadores actuales no sólo requieren una elevada capacidad creativa, deben ser poderla canalizar hacia la innovación, para ello, deben  ser capaces de observar, analizar y sintetizar para aportar soluciones a los problemas existentes o evitar que surjan de nuevos, consecuentemente son personas que han interiorizado el riesgo de lo desconocido, de la ‘curva imposible’, del material y las herramientas que abren nuevas alternativas; personas conocedores de que la mejor solución surge del trabajo metódico y continuado, y que todo producto tiene fecha de caducidad por lo que la mejora es siempre posible. Personas que cuidan su formación, que comparten, analizan y debaten; que observan y se informan de lo que ocurre día a día sabedores de la relación directa entre la realidad y los cambios y prioridades sociales. Personas que miran más allá de su campo visual y que, trabajando en equipo, son capaces de redescubrir el presente y escribir el futuro.

Siendo tan elevada la responsabilidad de un diseñador, uno se pregunta en que se fundamentan algunas afirmaciones que colocan el diseño en una segunda línea de prioridad. Sin duda minusvalorar el rol del diseñador, y del diseño, únicamente se pueden fundamentar en la ignorancia de los retos actuales y los desafíos del futuro, en la no valoración del talento, o en que solamente con buenos diseñadores el progreso técnico científico se convierte en progreso social.

Actitudes o afirmaciones que no reconocen el papel del diseño sólo se justifican en economías no avanzadas, en las que el progreso colectivo es una tenue luz en el horizonte lejano. Pero en todas las sociedades prosperas, las que trazan el camino para conseguir altas cotas de progreso y bienestar de los ciudadanos, el diseño esta en el centro de las decisiones y las actividades. Por ello las empresas valoran comprometidas con el futuro apuestan por el diseño, y requieren de diseñadores de asumir el rol de los lideres del cambio, el progreso y la innovación desde la pluralidad i la divergencia enriquecedora.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la FUNDIT

4 de agosto de 2009.  

 Publicat a la web de l’ESDi, clic aquí

L’inici de vacances és un bon moment per resoldre els temes pendents, són gestions diverses o compres que podien esperar, que confies efectuar ràpidament, comptant amb la professionalitat dels qui tenen que atendre’t. Aquest era el meu cas, el dissabte em vaig adreçar a l’oficina de correus a recollir un certificat; en el mostrador un empleat atenia a un client que tramitava un gir postal, un altre a una persona que volia enviar un certificat, un tercer es movia entre el seu lloc de treball al mostrador i  unes taules, aparentment buscava un paquet. Uns instants desprès els dos empleats que atenien als clients s’aixecaren, a una crit del tercer, i es posaren a mirar un document, la situació, amb i anades i tornades a una sala interior, s’allargà uns 5’, els tres clients ens miraven en silenci; quasi  20 minuts desprès d’haver arribat a correus sortia amb el meu sobre,  nerviós davant de la manca productivitat i sensibilitat amb els temps dels clients.

Uns 45’ minuts més tard entrava en un gran magatzem i m’adreçava a la secció de mobiliari, vaig trobar els que necessitava, cap venedor estava a la secció, en la secció contigua vaig demanar ajuda, per dos cops vaig escoltar pels altaveus la petició que el personal de la secció de mobiliari acudissin al seu lloc, desprès de més d’un quart d’hora, i dos visites més a informació indicant que volia fer la comanda, sortia de la botiga cansat d’esperar i sense que cap persona acudis a la meva petició.

En tornar a casa, tenia al meu pensament  la baixa productivitat de les tres hores invertides, i que malgastar el temps és incrementar el cost al no ser productiu, vaig contraposar-ho amb el dia anterior quant vaig entrevistar-me amb Cristina Roselló, titular d’un estudi d’arquitectura a Montblanc, un amic m’he l’havia recomanat, la vaig trucar el dijous per demanar-li veure’ns, a ser possible el dia següent, ella tenia l’agenda complicada, però amb la celeritat del eficient professional que sap detectar les problemàtiques, i que viu amb plenitud la professió, va ajustar l’agenda tot considerant la meva. El dia següent, en menys de mitja hora solucionarem els temes que portaren a veure’ns.

Poden considerar que el temps dedicat en recollir el certificat i el frustrat intent de compra, són anècdotes isolades, però malauradament no ens són estranyes, ja que molts hem sofert fets similars, quelcom comprensible en moments d’hiperactivitat però difícil d’entendre quant l’activitat comercial baixa, les dificultats de les empreses creixent, i l’atur omple de desencís a moltes famílies, sense oblidar que aquests darrers mesos la paraula competitivitat està present arreu,  igual que la necessitat de no menysprear cap oportunitat ni cap mercat, ja que la competència és cada cop més global, agressiva i solvent, el que obliga a assolir l’excel·lència en el binomi virtuós eficiència i eficàcia, que comporta fer les coses amb el mínim cost per assolir els objectius establerts.

El conjunt d’elements que conflueixen en el repte de la competitivitat són diversos: el cost dels recursos, el disseny i la tecnologia incorporada, el grau d’innovació implícita o explícitament reconeguda, la demanda real o induïda …, però entre ells, ningú posa en dubte, la importància de la productivitat que vol dir “fer més amb menys”, especialment en moments on la demanda es redueix i la disminució dels marges s’imposa, quelcom que comporta treballar amb els procediments adequats a les eines tecnològiques i materials emprats; disposar dels coneixements requerits, i una actitud òptima en front del treball i els clients, raó d’esser de l’activitat empresarial, sense clients no hi ha activitat econòmica, igual que sense productes no hi ha transaccions.

Aptituds i actituds són els dos elements claus, i evidencien la importància del capital humà en tota activitat. Un recurs clarament millorable a l’Estat, tant en el que fa referència a les aptituds com s’evidencia amb els fracàs escolar, l’abandonament universitari, els diferencials quant a formació continuada respecte la mitjana europea; com en les actituds  concretades en la cultura del esforç, la iniciativa, la voluntat de millora, i les relacionals interpersonals.

Millorar la productivitat comporta assolir una actitud coherent enfront dels problemes, conseqüentment treballar les actituds és fonamental en tot el procés d’aprenentatge, però també el repte de les empreses, de les administracions i de tots i cadascun de nosaltres, ja que sols amb una actitud compromesa i valenta els desafiaments impossibles s’esvaeixen, i el futur deixa d’esser una quimera al fer-se realitat el ‘yes we can’ del president Obama.

Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2009.

Publicat a e-noticies.com, el dia 2 d’agost de 2009.  

 Complir anys sempre es un moment especial, tant per les persones com per les institucions, ja que són instants per analitzar les fites assolides, avaluar el grau de compliment dels objectius, i revisar els nous desafiaments a afrontar. Complir anys, és progressar en el coneixement que et dona la maduresa, i en el cas de les institucions, un camí que no té sostre ja que, a diferencia dels humans, les institucions poden no arribar mai a la tardor de la seva vida, preludi de la decadència  que condiciona la capacitat i condueix a la seva desaparició; ja que les organitzacions tenen capacitat plena de renovar-se i regenerar-se dècada darrera dècada. Es pot afirmar, que les institucions poden mantenir-se contínuament amb l’esperit, les il·lusions  i l’empenta dels 20 anys, amb l’experiència i solvència dels 50, i la saviesa i el seny dels 60.

Joventut i maduresa és un binomi assolible per les institucions compromeses, simbiòticament, amb les arrels i l’esdevenidor; amb l’ahir, el avui i el demà. Un repte que hauria d’estar present en tota institució,  però que obliga encara més a aquelles que centren la seva activitat en el suport al desenvolupament cultural o econòmic de la societat, i molt especialment a les institucions docents de grau superior que, conjugant recerca i docència, permeten avançar en el domini del saber i en convertir coneixement en progrés social.

Amb l’agraïment pel molt que s’ha rebut i en les persones que ho han fet possible, i conscients del que comporta complir anys per tota institució,  afrontem il·lusionats la celebració dels primers vint anys de la Fundació pel Disseny tèxtil i de l’Escola Superior de Disseny ESDi. Vint anys, en els que  mercès a l’entrega de tots aquells que al llarg d’aquest anys han col·laborat amb l’ESDi, ha estat present la voluntat de treballar amb compromís, l’esperit de superació, les il·lusions i la força pròpia dels 20 anys.

Unes característiques adquirides en aquests anys i que han de seguir caracteritzant-nos; estem en el camí d’assolir la maduresa que et permet afrontar les complexes  cruïlles que la successió  dels fets comporta, i disposem de la saviesa que el consell executiu i el patronat aporta,  conseqüentment tenim l’obligació de no malbaratar aquests potencials, posant-los al servei dels estudiants  que  confien  amb  l’ESDi,  al escollir-la per assolir els coneixements i aptituds requerits  per afrontar amb èxit els reptes com a dissenyadors, amb els seus graduats per ajudar-los tant a mantenir els seus coneixements actualitzats, com per vertebrar la seva indispensable xarxa de contactes; amb els emprenedors donant-los-hi el suport requerit  per minimitzar els entrebancs i ajudar-los a consolidar la seva iniciativa empresarial; amb les empreses i institucions que varen fundar-la o que dia a dia permeten la simbiosis requerida entre universitat i societat tot facilitant les practiques dels alumnes, la transferència de coneixements, i aportant recursos per facilitar la política de beques de grau i postgraus o doctorats; sense oblidar que cal estar amatent a les demandes de la societat en general, en especial la més propera,  que necessita una universitat compromesa amb el territori i la seva gent.  

Els vint anys de l’ESDi són un petit pas en favor del disseny i la innovació, un període per recordar i aprendre, una base per recolzar-nos i seguir treballant, sabedors que el futur obliga, els alumnes i graduats ho exigeixen i la societat i les empreses ho requereixen. Seguir treballant amb compromís i entrega, ja que  sabem que és el futur el que ens aplega i els seus desafiaments els que ens guien.

Antoni Garrell i Guiu
Director General Fundació FUNDIT
Escola Superior de Disseny ESDi

Publicat a la web de l’ESDi arrel el dia 2 de juliol arrel del acte central dels 20 anys, accés al site 20 anys d’Esdi

El govern de l’Estat acaba fer públic les dades de l’escenari macroeconòmic   que malauradament no millora, obligant a noves mesures per afrontar les problemàtiques. Un fet que recorda que segueixin pendents les reformes estructurals que ens haurien de permetre sortir enfortits de la crisi, unes reformes que, sense oblidar la prioritat que cal atorgar als dramàtics problemes que origina l’atur, no poden ser sistemàticament demorades, ja que són la base per la vertebració del model econòmic que permetria, creant ocupació, generar la riquesa que garanteix el progrés social i la qualitat de vida.

No ens hauríem de sorprendre de les actuals dificultats, ja que el nostre model de creixement estava predestinat a un final dramàtic per l’excessiu pes del consum i el fort endeutament extern; però no hem d’oblidar el nivell d’obertura de la nostra economia (posició 17è en el ranking d’exportadors mundials) una bona base per afrontar el futur encara que, conjunturalment, estiguem afectats pel retrocés del volum del comerç que segons Organització Mundial del Comerç arribarà aquest any al 9%, la major disminució des de la Segona Guerra mundial. Una reducció d’exportacions que afectarà tan a les procedents dels països desenvolupats, que disminuiran un 10%, com les dels països emergents que cauran entre un 2% i un 3%.

Per dinamitzar l’economia, generar ocupació i capgirar el dèficit extern cal aprofitar la capacitat exportadora per guanyar cotes de mercat amb productes innovadors i de qualitat. Aquest és un fet inqüestionable que requereix una decidida aposta per l’industria d’alt valor, tot canviant la forma de pensar i actuar amb la finalitat de centrar-nos en un procés d’innovació continuat, especialment en producte, basat en la creativitat.

En aquest procés competitiu el disseny esdevé l’element nuclear per la seva capacitat transformadora, que està en el cor de tot procés d’innovació, i per ser una disciplina que permet afrontar activitats econòmiques qualificades. Per fer realitat les potencialitats del disseny són necessaris persones amb una capacitat innata per la creativitat i a la vegada amb una solida formació. Capacitat de “fer” i “saber fer” és un binomi indissoluble. Capacitat de fer per haver interioritzat el disseny i el procés creatiu com una forma de desenvolupament vital, -vocació-, i saber fer per canalitzar la potencialitat creativa cap la consecució de resultats òptims, tot considerant els avenços tècnics i científics i a la vegada les necessitats de progrés i benestar social.

Aquets binomi comporta que els dissenyadors tinguin una enorme responsabilitat i a la vegada l’assumeixin sense complexes, ja que ells són claus pel desenvolupament. Una enorme responsabilitat, -la dels dissenyadors, i dels futur dissenyadors que s’estan format en els centres universitaris de disseny-, que obliga que integrin en el seu tarannà tres aspectes claus: capacitat d’arriscar-se, esforç continuat, i aprenentatge permanent. La capacitat d’arriscar-se per fer possible l’impossible, el treballar incansablement per no descartar alternatives, sabent que la primera idea és sols la primera proposta, i l’aprenentatge  permanent per incrementar la capacitat d’observar, analitzar i proposar, ja que els resultats són per un igual intuïció, reflexió i mètode.

Avui tots reconeixem la importància del disseny, pedra angular, des de fa anys, de les empreses i societats més avançades. Lluny han quedat les èpoques en que la professió del dissenyador es considerava quelcom secundari a l’activitat dels enginyers i arquitectes, els primers com a professionals centrals per la innovació, i els segons com els màxims exponents de la creativitat tot preservant l’essència cultural. Serveixi com exemple de la creixent importància del disseny dos noticies d’aquest més de juny, la primera fa referència al treball de la Comissió Europea “Design as a driver of user-centred innovation” que te per objectiu identificar la via optima per posar el disseny com par integral de les polítiques Europees de innovació, un treball que incorpora una enquesta oberta que finalitzarà el proper dia 20. La segona succeí el passat dia 8 amb la signatura per part de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, del conveni amb Banesto per posar 100 milions d’euros a disposició de projectes d’inversió en disseny; una iniciativa que reconeix la importància innovadora del disseny, quelcom esperat si considerem que al gener d’aquest any el Consell de Ministres va traspassar al Ministeri de Ciència e Innovació el DDI (Sociedad Estatal para el Desarrollo del Diseño y la Innovación).

Les evidencies indiquen que es l’hora de la iniciativa, d’entendre que el disseny és una clau pel futur, com es desprèn del estudi del DDI relatiu al impacte del Disseny sobre les empreses en el 2008, on es constatà que millora la xifra de facturació (en opinió del 51,3% de les empreses), que millora la productivitats (53,6%), y que permet obrir nous mercats (58%). És hora per tant de fer que el disseny arribi arreu i aquesta és una oportunitat col·lectiva que hem d’aprofitar.

Antoni Garrell i Guiu
13 de juny de 2009.

Publicat a www.esdi.es   

Publicat al diari de sabadell el dia 1 de juliol de 2009

La final de la champions la vaig veure a casa dels meus pares, al arribar, faltaven menys de 5’ per començar el partit, adreçant-me al meu pare vaig dir-li ‘quins nervis’, ell amb la capacitat d’observació adquirida amb els anys, i la serenitat que ha assolit en la seva particular lluita contra el càncer, va contestar-me no “cal estar nerviós, aquest equip és més que professionals amb talent, no oblidis que 7 han crescut a la Masia, i tenen quelcom que junt amb el talent els fa forts: capacitat de sacrifici arrelat en el sentiment i orgull de pertànyer al Barça”. Al saltar al camp els jugadors vaig recordar les darreres paraules: talent, sentiment de pertinença, esforç, elements basics per entomar grans desafiaments. El meu pare va tenir raó: no calia patir, sols gaudir de l’espectacle i recollir el fruit del treball. Un treball que ha assolit un d’èxit històric.

Avui mentre els jugadors i cos tècnic del Barça recorrien els carrers de la ciutat, he sortit de la feina parlant amb un company, els dos hem coincidit en que l’èxit del Barça, sens cap dubte, és un èxit fonamentalment esportiu, i que no caldria buscar-hi més significats, encara que per a molts de nosaltres sigui quelcom impossible, ja que en la dictadura, amb un llenguatge ple d’eufemismes, quan dèiem visca el Barça, reivindicaven a la vegada la nostra nació i la nostra llengua, però reconeixent les limitacions emocionals i el vel de les sensibilitats sorgides de les vivències personals, hauríem de reconèixer, que el triomf d’aquest any del Barça és l’evidencia de que aquest sols arriba quan el talent, l’esforç, i el lideratge actuen simbiòticament, esdevenint l’energia que fa possible tota fita.

Talent, esforç i lideratge, en el sí d’equips plurals amb objectius clars és de ben segur el repte que tenen, que tenim, les empreses per assolir l’èxit. Un repte que, especialment en èpoques difícils, ens sembla quelcom impossible però que esdevé la via cap a l’èxit per superar la crisi.

Talent sorgit d’una solida formació, impartida en centres formatius dotats dels recursos necessaris i de professors compromesos amb els canvis i el futur. Esforç arrelat amb el sacrifici i la perseverança en superar fites complexes, fugint del cofoisme i acceptant el risc del nou que implicar innovar en el sí de la incertesa, i lideratge guanyat, no imposant, dir la veritat sense defugir de la responsabilitat i el compromís amb les persones i els projectes. Tres elements a l’abast de tots els qui ho persegueixen sense defallir. Tres elements que ha sabut aflorar e interioritzar l’entrenador, i millor persona, Josep Guardiola, i que mitjançant el Barça ens ha trames un missatge clar: Tot és possible i tot esta per fer.

Crec que aquest és el missatge, cal que posem mans a l’obra, que per complexa que sigui la crisi actual tenim les eines per superar-la, tot recordant que si bé la crisi és global, les solucions han d’esser aplicades a nivell local.

Antoni Garrell i Guiu
28 de maig de 2009

Publicat al diari electrónic e-notices; per accedir a l’article al diari clic aquí.

Todos sabemos que en los momentos difíciles es cuando se pone a prueba la capacidad de innovación, de reinventarse, de buscar nuevas vías y soluciones; unas capacidades que residen en le talento de las personas y en sus actitudes, de tal manera que ni con todos los recursos uno es capaz de obtener grandes resultados, si no se tiene la capacidad creativa y de innovación sustentada por el talento. Un talento que surge de combinar óptimamente los avances tecnológicos y el diseño, tanto a nivel personal como colectivo. Este hecho es algo conocido desde hace tiempo, los éxitos de la empresas surgen por disponer de aquellas personas capaces de dar el salto cualitativo reservado a las organizaciones que interiorizan la innovación apoyada en esos valores.

Una nueva evidencia de la capacidad de innovación la tenemos en la Formula 1. Este año Brawn GP y Red Bull han roto las tendencias continuistas, superando a las grandes marcas como Ferrari y McLaren. Ante la arrolladora superioridad de esas marcas, muchos nos preguntamos donde esta la clave. Después de varias semanas de competición ya se ha evidenciado que el secreto no reside en el difusor ni en la mecánica o la forma de pilotar, sin duda otras son las causas de esa espectacular giro en la formula 1; la clave me la dio hace unos días el ingeniero Xavier Tarragó en una conversación a raíz del resultado en Momtmeló, él me hizo observar que detrás de Brawn GP y Red Bull están Ross Brawn conocido por los triunfos de Schumacher y el excelente diseñador Adrian Newey, dos personas con amplia experiencia y responsables de los logros de Ferrari y McLaren, dos escuderías que han vivido del empuje que les dejaron esos dos genios.

La conversación sobre la capacidad de innovación, -como la nueva forma de disipación del calor mediante el diseño de una estructura que permite la eliminación del ventilador-, cuando el talento raya a la genialidad, el esfuerzo y el trabajo en equipo, nos llevó a fijarnos en el móvil que había encima de la mesa, un smartphone o teléfono inteligente, un dispositivo que es a la vez ordenador, teléfono, y PDA; un objeto que ha revolucionado de forma significativa el mercado y ha conducido a que surja una nueva generación de teléfonos móviles, han cambiado las reglas del juego y las prestaciones gracias al uso de las nuevas posibilidades de interfase, surgidas de las pantallas táctiles, un avance técnico que fue incorporado por la mayoría de los principales fabricantes, siguiendo al iPhone, y que ha sido una autentica revolución en el mercado de la telefonía móvil.

Una revolución que eclosionó con el iPhone al integrar en el mismo los últimos avances tecnológicos y el diseño sorprendente y funcional de Apple. Diseño y tecnología, incorporando a la vez las potencialidades de los avances científicos, han sido la clave de Appel permitiéndole en muy poco tiempo colocarse en la segunda posición en el segmento mundial de smartphones, un ranking liderado por Nokia, un modelo imitado por los fabricantes mas reconocidos de móviles, que se vieron inicialmente sorprendidos por Apple con su iPhone.

Las innovaciones aparecidas en la formula 1, y en los smartphones, son consecuencia directa del uso intensivo de las potencialidades de aplicar el conocimiento, y de saber configurar equipos interdisciplinares que integran armónicamente tecnólogos, científicos y diseñadores. Unas transformaciones sorprendentes que se producen en un escenario económico especialmente complejo a nivel mundial, lleno de dificultades para muchos países, lo que comporta tasas de paro elevadas, altísimas en algunos Estados, y cierre de empresas lo que dificultará aun más la recuperación. Un escenario que afecta en mayor o menor grado a todas las economías, pero especialmente a las mas avanzadas, y que sin lugar a dudas está lleno de riesgos, pero de también de oportunidades si somos capaces de aprovechar las necesarias transformaciones que exige todo período de cambio. Para ello, es requerido activar el talento, lo cual implica poner el conocimiento en el centro del proceso creativo, sabiendo que en un mundo intercomunicado y con un mercado casi único y autorregulado por las leyes de la oferta y la demanda, los procesos se aceleran exponencialmente y las consecuencias de inhibirse catastróficas.

Activar el talento y el capital humano es sin duda lo que ha posibilitado avanzar a la humanidad a lo largo de la historia, ya que ha permitido tanto definir y desarrollar nuevos productos y servicios, como optimizar los procesos productivos. La capacidad de extraer potencial a la tripleta Ciencia, Tecnología Diseño ha variado significativamente el proceso económico y ha evidenciado la importancia del diseño como elemento de valor diferencial e instrumento esencial, al ser el hilo fundamental que conduce y articula la inclusión de los avances científicos y tecnológicos en los productos, servicios, procesos.

El diseño como piedra angular para afrontar la compleja multiproblemática sigue siendo un recurso insuficiente y que no esta al alcance de todas las organizaciones, fundamentalmente por un doble motivo: la falta de diseñadores y las resistencias al proceso de innovación, especialmente en producto, de algunas empresas.

La necesidad de ajustar la cartera de productos,  igual que la necesidad de apertura a nuevos mercados es algo que se ha interiorizado con rapidez, como consecuencia de la contracción de la demanda en los mercados, por consiguiente la problemática está en la disponibilidad de diseñadores. Unos diseñadores que cumplan las habilidades requeridas en los escenarios actuales, que exigen superar la metodología clásica, fundamentar el proceso creativo en el análisis de un gran número de variables interrelacionadas, las cuales conducen a un amplio abanico de soluciones que alcanzan su máxima eficacia cuando se es capaz, con eficiencia, de efectuar un análisis sistemático y de evaluación continuada de les diversas soluciones. El proceso creativo no es ya sólo un proceso basado en la intuición. es un proceso donde la creación surge de un sistemático trabajo basado en la metodología, la cual combina tanto el análisis de oportunidades, necesidades y capacidades, como aspectos asociados a legislación, disponibilidad tecnológica, costes y mercado entre otros, y que debe tener permanente presente el ‘qué‘ se produce ‘a quien’ va destinado, ‘como y donde se fabricará‘, en que “lugares se comercializará”, y cual será “el proceso último” una vez finalice su vida útil. Un proceso en el que convergen simbióticamente tecnología, instalaciones, localizaciones, capacidad creativa, talento, cultura innovadora y esfuerzo; lo cual permite extraer las enormes potencialidades de la capacidad trasformadora del diseño conduciéndonos hacia la innovación como proceso para reinventar y, superando lo imposible, abrir las sendas de la diferenciación y la generación de riqueza y progreso.

Un esfuerzo en diseño que exige equipos con personas que combinen de forma complementaria habilidades y conocimientos relativos “a formas y volúmenes; colores y texturas; energía, sostenibilidad y medioambiente; requisitos sociales y necesidades biológicas, condicionantes culturales y sociológicos; y a los avances técnicos y científicos”.

Un proceso complejo que debe contemplar la totalidad del ciclo de vida del producto; es decir el diseño no abarca únicamente las fases de observación, análisis, y proyectación de soluciones, considerando los aspectos de viabilidad de fabricación y uso, ya que también debe considerar los aspectos asociados a la fabricación, comercialización y distribución.

Avanzar en dotar a la sociedad de diseñadores con esas capacidades es un compromiso que debe asumir en primera persona las escuelas universitarias de diseño, las políticas de ocupación gubernamentales, y el sistema educativo preuniversitario. Éste ultimo para fomentar el surgimiento de vocaciones, apoyándose activamente en las iniciativas de las organizaciones y centros universitarios de formación en diseño encaminadas al surgimiento y concreción de las vocaciones. Las políticas de formación ocupacional y de especialización para conducir a personas de formación diversa hacia el campo del diseño, aportando su capacidad en los entornos multidisciplinares, y las escuelas de diseño en adaptar sus estudios y profesorado a las exigencia del diseño integral que garantiza el progreso social y la competitividad de las empresas.

Unos desafíos que sólo las sociedades avanzadas asumen, y que únicamente las mejores escuelas los interiorizan. A menudo se frivoliza el papel del diseño, y cualquier centro se siente capacitado para abordar su enseñanza, probablemente aquí surge el primer problema para que el diseño sea el motor de progreso. El diseño debe ser tratado como disciplina científica; es decir: con método, sistematización, esfuerzo y trabajo de equipo. Características que no están al alcance de todos los centros que dicen formar en diseño, y que, como me indicó el ingeniero Tarragó, han sabido incorporar en su trabajo el ingeniero, y mejor estratega, Ross Brawn y el excelente diseñador Adrian Newey, hechos que explican el cambio radical de la formula 1 en 2009, igual que supieron aplicar los ingenieros, informáticos y diseñadores de Apple desde sus orígenes y el revolucionario iPhone.

Analizar los casos de éxito ayuda a las empresas, y marca el camino de las escuelas comprometidas con la sociedad y el progreso, como es el caso de la Escuela Superior de Diseño ESDi, reconocida por su excelencia y compromiso por diversas instituciones y con alto nivel de calidad (como lo certificó recientemente la Agencia Catalana de calidad AQU). Un camino de progreso impulsado por el talento de diseñadores que incorporan los avances a los productos, aproximando de esa manera el progreso técnico y científico a la sociedad. Es ahora, en momentos complejos cuando se observa como se intensifican las inversiones en diseño y en facilitar la incorporación de diseñadores a las empresas. Es por eso que se debe apoyar el surgimiento de vocaciones y facilitar la formaron en diseño, tanto de grado universitario como de postgrado, -en la línea de las becas de excelencia de ESDI, con la finalidad que nadie con capacidad y vocación para el diseño quede excluido-, ya que esa es una vía para disminuir los efectos de la crisis, y a la vez desplegar el compromiso con la sociedad y con la generación de riqueza que tiene el diseño, lo que garantiza el progreso y el desarrollo humano.

Antoni Garrell i Guiu 
16 de Maig de 2009.

Publicat a la web www.esdi.es, en l’apartat d’articles.  

Amb massa freqüència s’ignoren les notícies positives i s’eclipsen els missatges que podrien generar confiança, despertar la capacitat creativa i canalitzar les energies i els esforços col·lectius cap a objectius que permetin superar les dificultats, assumir compromís, tot assolint la productivitat requerida per ser competitius, uns desafiaments que obliguen a aplicar les capacitats intel·lectives i els avenços tecnològics en els processos i productes; per a això les empreses han de ser capaces de treballar simbiòticament en activitats de recerca i desenvolupament (R+D), individualment o en col·laboració, amb la introducció de canvis innovadors en els processos productius, en la pressa de decisions, i en la interacció amb els mercats. Un conjunt d’accions que han de concretar-se en resultats concrets, és a dir innovacions en producte, procés i organització.

Avui dia estan superats els canvis de paradigmes i formes de treball que comportaren les TIC’s quant al procés i emmagatzematge de la informació, o que permeteren canviar els models d’organització, producció i presa de decisions, o la forma de relacionar-nos i posicionar-nos, també els relatius al seu poder transformador de l’economia i l’equilibri mundial. Parlar encara de noves tecnologies és no haver assumits aquests canvis. El repte ara és utilitzar-les amb eficàcia, convertint la informació en coneixement per aconseguir innovacions basades en les potencialitats del saber i el talent, alineant les capacitats amb les oportunitats i les exigències socials, en especial quan la competència creix i els mercats es redueixen. En conseqüència la clau per assumir la innovació en períodes complexos resideix a alinear les estratègies empresarials amb les oportunitats dels mercats, usant les potencialitats de les tecnologies, els avenços científics, i els coneixements formals i informals existents, sense oblidar les necessàries millores en processos i productes que han caracteritzat els processos innovadors. Un binomi capacitat empresarial -oportunitat que exigeix de models organitzatius dinàmics i àgils, i d’equips humans amb les capacitats associades a aquests requisits. Podem dir que és tracta de fer allò requerit avui, no el que s’ha sabut fer bé fins avui.

La clau per aconseguir el binomi capacitat-oportunitat  resideix en els recursos humans que s’ha dotat tota organització, en el seu grau de formació i la seva actitud enfront dels canvis sistemàtics encaminats a la millora permanent per a arribar a l’excel·lència. Així doncs, l’èxit i la superació de les dificultats resideix, fonamentalment, en les aptituds i actituds de les persones, unes actituds que es transformen quan la incertesa s’evidencia convertint-se en un seriós obstacle, ja que moltes persones entenent que enfront de la incertesa lo racional són les actituds d’espera i la precaució extrema, oblidant que en els contextos d’alta volatilitat, inestabilitat i incertesa cal estar disposat a assumir riscos i actuar simbiòticament en la detecció d’oportunitats i canalitzar les estratègies i recursos per aconseguir-les.

Consegüentment, en períodes econòmics complexos i de recessió econòmica, on el desassossec s’aguditza, els processos innovadors que permeten afrontar els nous escenaris poden veure’s frenats en contraposició als de les fases expansives dels cicles econòmics on l’eufòria i l’optimisme incrementen els recursos en tota activitats; per això, en aquests períodes difícils cal, tant a nivell empresarial com social, actuar assumint lideratge, transmetent, amb eines i polítiques adequades, la seguretat que la capacitat creativa per adaptar-nos  i canviar innovant sempre estan latents, esperant aflorar, sols cal generar les condicions i la confiança requerida.

Alinear les capacitats amb les oportunitats no és una decisió fàcil, exigeix coratge i capacitat per canviar, assumir l’obsolescència i afrontar el risc, alguna cosa només a l’abast de persones allunyades de l’actitud dels antics egipcis que temien i odiaven els canvis, evitant-los si era possible; una actitud que si bé els va permetre prolongar el seu imperi gairebé 3.000 anys, avui dia no només no és valida, sinó que en ella resideix el problema per a assolir la  competitivitat i tenir una posició determinant quan l’obsolescència s’imposa i la creativitat obre les portes i assegura l’èxit. Per a fer-ho, no és suficient que algunes empreses ho entenguin i apliquin, fa falta que la societat en general assumeixi la necessitat de canvi. Cal acceptar el risc del nou i la globalitat, definir les línies estratègiques d’acord a les oportunitats consolidades o emergents, que els centres d’investigació s’orientin cap a aquestes àrees del saber, que els centres formatius i universitats actuïn simbiòticament amb la societat i les empreses, que els grups humans actuïn com equips amb objectius comuns sense fugir de l’autoexigència. En definitiva, alinear capacitats amb oportunitats implica innovar, acceptant trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals que garanteixen el futur, sense castigar el present. No el canvi pel canvi, sinó el canvi com procés que permet els avenços productius, la propagació i ús dels coneixements, el progrés social i la sostenibilitat

Antoni Garrell i Guiu
21 de març de 2009

Publicat al Cercle per al Coneixemet.