Antoni Garrell i Guiu

El passat divendres dia 1 d’octubre, quasi a l’una del migdia, l’enorme capçal de tall de 6,75 metres de diàmetre de la tuneladora S-510 Sabadell va començar a girar. S’iniciava la perforació dels 2,9 km de túnel que amb 5 estacions ajudarà a canviar la ciutat, posant les bases de la mobilitat de les properes dècades.

De tornada cap a l’ESDi, mentre un lleuger i quasi imperceptible núvol de pols, procedent del pou d’atac del Parc del Nord, evidenciava que el camí cap a Sabadell–Estació s’havia iniciat, vaig tenir la percepció de que estava observant un moment històric en un context ple de dificultats, que tot sovint impedeixen vertebrar un futur. Un futur que exigeix de cadascun de nosaltres esforç, coneixements, enginy i voluntats de canviar per fer més i millor amb menys, i a la vegada, que les Administracions configurin un escenari lliure de traves burocràtiques, de legislacions frenadores, amb mecanismes per facilitar que els recursos financers s’apliquin a les empreses, tot castigant les conductes especulatives, amb infraestructures per canalitzar l’avens científic cap al teixit productiu, tot facilitant la potenciació del capital humà i la mobilitat dels ciutadans i els productes amb criteris d’eficiència i sostenibilitat. La percepció d’aquesta sensació i el record de les exigències de l’esdevenidor varen omplir-me d’esperança, ja que ningú pot negar que a Sabadell s’estan posant les palanques per sortir enfortits de la crisis i guanyar la batalla de la competitivitat.

Guanyar-la o no dependrà de molts factors, però un d’ells, tot disposant de les eines requerides i les infraestructures indispensables, rau en ser conscient de les nostres fortaleses i no caure en el pessimisme que pot ocasionar fets com, per exemple, les 11 empreses multinacionals d’electrònica que han tancat les seves plantes al Vallès en la darrera dècada, i que, actualment, mirem amb preocupació els plans relatius a la planta de Sharp i les alternatives que s’analitzen  pel març del 2011. No podem oblidar que eren bàsicament plantes de muntatge amb centres de decisió llunyans, i que les cadenes de producció migren periòdicament a indrets amb menys costos o altres avantatges productives. Sols les empreses o instal·lacions que es transformen o que centren la seva activitats en el desenvolupament i l’aplicació del coneixement de forma integral es mantenen, creixent i desenvolupen; H.P. a Sant Cugat és un bon exemple.

Si el futur està arrelat en les fortaleses, hi ho està, des de Sabadell, con un node fonamental del Vallès, hauríem de mirar-lo amb optimisme, aquell optimisme que permet canalitzar forces, capacitats i il·lusions, ja que disposem de d’una base i tradició industrial, d’un conjunt d’universitats i centres de recerca, de persones preparades i compromeses, de nous espais per desenvolupar l’activitat productiva, d’empreses de serveis avançats, d’excel·lents instalacions culturals, lúdiques i esportives, d’un envejable, sistema de salut, i d’unes infrastrucures de movilitat que, si bé encara són insuficients, aporten una conectivitat interna i externa que no es pot menystenir.

Tenim les fortaleses, cal que les tractem con un tot integral i no com elements isolats, caldria assumir que per disposar d’un procés de generació de valor, menys subjecte a conjuntures i menys sensible a la multicompetència global, es requerit, com ja indicarem al Cercle per al Coneixement al 2006, “conformar una regió on s’assoleixi la complicitat i l’equilibri entre la iniciativa pública i privada, entre el món científic i l’empresa, i on es facilitin les iniciatives emergents. Una regió on s’orienti la recerca, o al menys una part important de la mateixa, cap als requeriments del mercat, a la vegada que es completi una àmplia disponibilitat d’infraestructures. Uns aspectes pels quals cal determinació, constància i a la vegada coratge per conduir a que els centres de recerca e innovació existents en el Vallès, o almenys una gran part d’ells, projectin conjuntament la seva activitat, comparteixin processos d’avaluació continuats per garantir l’excel·lència, disposin i comparteixin entre ells les infraestructures òptimes, es gestionin les seves actuacions amb criteris econòmics i orientats a assolir resultats, es potencií que els nous coneixements s’incorporin als productes i processos productius de les empreses i industries , es faciliti l’estreta relació entre la tasca de recerca i les activitats docents, es fomenti la configuració d’equips heterogenis, plurals i internacionals per afrontar nous reptes, tot garantint el desenvolupament de l’activitat en un entorn que permet el treball i les relacions formals i informals”. El Vallès té tots els ingredients per escriure novament la historia del desenvolupament de Catalunya, sols cal tenir la voluntad per fer-ho i persones amb capacitat de lideratge per impulsar-ho.

Quan el metro de Sabadell entri en funcionament incrementarà la rapidesa dels desplaçament, permetrà un millor us dels espais urbans, al facilitar la disminució del transit de superfície, milloraran conseqüentment la fluïdesa dels desplaçaments i reduint les emissions de CO2. Sens lloc a dubte, una nova eina integradora que l’iniciativa pública posa al servei de tots, cal reconèixer-ho i felicitar-nos, però a la vegada aprofitar aquesta nova peça del puzle que ens pot permetre vertebrar un futur prometedor. Fugir del pessimisme, aplicar enginy i cooperar per competir en són les claus, uns adjectius que han definit de sempre als vallesans en general i els sabadellencs en particular.

Antoni Garrell i Guiu
8 d’octubre de 2010. Publicat al diari de Sabadell (versió en pdf: metro-sabadell_13-10-2010.pdf); simultàniament al diari electrònic e-noticies.cat

Aquesta setmana s’inicià un nou curs universitari, s’efectua tenint present la recent publicació dels resultats de diversos processos d’avaluació d’universitats, a nivell planetari, que es concreten en els rànquings associat a cadascun d’ells. El rànquing QS corresponent al 2010, encapçalat per Cambridge,  indica que només la Universitat de Barcelona en el lloc 148, vint-i-tres llocs més endavant que al 2019, i la Universitat Autònoma de Barcelona en el 173, escalant 38 llocs respecte l’any anterior, es situen entre les 200 amb més qualitat del planeta, altres 7 universitats catalanes ho fan entre les 500 primeres. Els autors, tot reconeixent que el sistema universitari espanyol ha millorat la seva posició, expliciten que les universitats espanyoles no ocupen el lloc que els pertoca si es considera el pes econòmic i social de l’Estat. El rànquing QS ens posiciona millor que el Shanghai, en el qual cap universitat espanyola es situa entre les 200 millors, un rànquing que evidencia la creixent importància del coneixement a la Xina ja que hi ha 34 universitats xineses entre les 500 millors.

De ben segur que es poden discutir i matisar els paràmetres emprats en els diversos rànquings, però el que cal acceptar és que les universitats espanyoles no estan assumint el paper clau i de lideratge que els hi pertocaria en la societat i l’economia del coneixement, una societat on la formació associada al capital humà és estrictament necessària per possibilitar el  desenvolupament econòmic. Per aquest motiu, els resultats no es poden menystenir ja que la capacitació, voluntat de treball i publicacions de la comunitat universitària evidencia el seu enorme potencial, un potencial no desplegat en plenitud per la manca de recolzament social quant a exigir prioritats, legislacions, normatives i models de governança obsolets, i recursos insuficients per desenvolupar la seva activitat. Uns fets que caldria que els responsables polítics prenguessin nota i que els equips de govern universitari assumissin amb valentia i ambició el seu imprescindible rol per endegar les transformacions requerides al seu abast.

Uns resultats universitaris que cal contextualitzar-los amb els problemes dels sistema d’ensenyament pre-universitari, que presenta un índex de fracàs escolar insuportable. En aqueta línia, els resultats dels successius informes PISA evidencien que el sistema educatiu espanyol ha de millorar molt.

Les baixes tasses de formació de la població, si els comparem amb els països amb els qual hem de competir, demostra que tenim un sistema educatiu poc eficaç, i universitats que no despleguen tot el seu capital. Sense oblidar les reformes estructurals no abordades, que expliquen, en bona part, les continuades pèrdues de productivitat i la manca de competitivitat dels nostre sistema productiu, són un conjunt d’ingredients que col·laboren a que la tassa d’atur a l’estat espanyol sigui la més alta dels països industrialitzats, i que sigui un dels països en què és més complex posar en marxa les empreses i contractar els treballadors requerits, segons han explicat reiteradament diverses organitzacions internacionals.

Amb aquests antecedents no ens podem sorprendre que Espanya hagi retrocedit un any més en el informe de Competitivitat Global 2010-2011 presentat recentment a Pekin. El rànquing, en el qual Espanya ocupa el lloc 42 quant l’any passat any es situava en el 33, està encapçalat per Suïssa  i en les primeres posicions hi ha, Suècia, Singapur, Estats Units i Alemanya,…, i en el que també destaca Xina que ocupant el lloc 27,  ”l’economia més competitiva dels BRIC“. La posició espanyola es dolenta ja que nosaltres i els eslovens som els menys competitius de la Unió Europea, i cada cop ho som menys, s’ha passat del lloc 23 de l’any 2006 al 42 d’enguany.

De ben segur que la crisi i els problemes de finançament han accelerat la pèrdua de competitivitat, però tal i com expliquen els informes no es pot oblidar que l’activitat econòmica es desenvolupa en un mercat de treball amb legislació inadequada, amb excessiva regulació i burocràcia, i que un dels aspectes claus és la manca de formació dels treballadors, la qual és imprescindible per assolir la capacitat d’innovació, extreure capacitat productiva de les tecnologies, optimitzar processos, internacionalitzar-se i dissenyar i fabricar productes diferencials i capdavanters.

La formació es l’única palanca que ens pot obrir les portes d’un futur que no admet resignació i exigeix esforç i intel·ligència per a guanyar-la. Cal fer més amb menys (productivitat), cal aplicar seny i talent (capital humà), i cal canviar els paradigmes obsolets que han regit les activitats els darrers 50 anys (innovació).

Conquerir la productivitat, millorar el capital humà i innovar de forma continuada, és la via per assolir el futur, tres fets que resideixin en les facultats i actituds de les persones. Per aquest motiu al inici del curs acadèmic, quant es dibuixen els pressupostos del proper any a nivell de l’Estat, cal recordar la necessitat de incrementar els pressupostos de recerca i de formació, posant-los en el primer lloc de les prioritats, tal com han fet els països capdavanters i emergents, entre els quals en destaca Brasil, tot desterrant les sinergies i tendències del passat, i posant els esforços i les capacitats en l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 21 de setembre

Publicat al Cercle per al Coneixement, accés aquí, i al focus de l’Escola Superior de Disseny ESDi,  accés a la versió en castella/català

Finalitza la setmana amb la publicació del darrer baròmetre del Centre de Investigacions Sociològiques (CIS), realitzat la primera quinzena de maig, -període en què les borses varen tenir importants caigudes i el Govern va anunciar les mesures d’ajust per intentar tranquil·litzar els mercats i salvaguardar el deute públic-. En ell es posa novament amb evidència que l’atur continua sent la primera preocupació dels ciutadans espanyols, 79,9%, seguit per la problemàtica econòmica, explicitada pel 50,9% dels enquestats. La tercera preocupació citada, a una distància considerable de la segona, fa referència a la classe política i als partits polítics,  i el quart,  la immigració que és indicada pel 14,1%.

Amb un diàleg social que no troba el punt d’acord, a pesar de què l’atur sobrepassa el 4,5 milions d’aturats, amb les reiteres advertències  d’organismes internacionals sobre la greu situació de l’economia de l’Estat, -la darrera l’efectuà aquesta mateixa setmana el Banc Mundial, a traves del seu director de tendències macroeconòmiques que, al presentar l’informe Perspectives Econòmiques Mundials 2010 afirmà: “Crec que la situació en Espanya és molt greu i l’atur extremadament alt“, tot afegint, “probablement les darreres mesures del govern reduiran el risc d’empitjorament”-, i amb actuacions imposades per tercers, no es podia esperar altra cosa que el nou increment del percentatge de ciutadans que estem convençuts que la situació econòmica és dolenta, un 42,6%, o molt dolenta, un 33,5%, i que quasi 1 de cada 3 espanyols cregui que les coses empitjoraran en el proper 2011. Tota una sèrie de dades que dibuixen un escenari de manca de confiança en el model econòmic i les polítiques i actuacions adoptades per l’Administració. Preocupació que cal enquadrar-la en el fet de què el 41,5% dels enquestats indiquen que l’atur els afecta de prop, i que el 37,8% perceben dificultats econòmiques en el dia a dia; percentatge coherent amb què uns 1,2 milions de llars, un 7,5% del total, tenen tots els seus membres sense feina.

Certament les dades que dia a dia es coneixen, i les notícies publicades,  no criden al optimisme, i aquelles que són positives no es divulguen amb igual intensitat. Aquest és un cercle viciós que cal trencar, ja que més enllà de situacions conjunturals que poden ser dramàtiques, hi ha  un problema de confiança que immobilitza; una confiança necessària en un món globalitzat i interdependent, ja que és la clau del desenvolupament col·lectiu i personal. Conseqüentment és imprescindible recuperar-la per assolir que les persones despleguem la nostra capacitat i els ciutadans acceptem efectuar els requerits sacrificis. Per fer-ho, cal creure tant en nosaltres mateixos i les polítiques o actuacions que s’apliquen, com en les persones que tenen la capacitat de prendre-les.

Sense ignorar que el govern no va prendre en consideració, durant mesos, les advertències i recomanacions que diversos organismes i institucions efectuaven, i que és imprescindible canviar els lideratges per obrir nous espais i horitzons, el cert és que en les darreres setmanes ha hagut de canviar de conviccions i els problemes comencen a afrontar-se, encara que tímidament, per millorar l’ecosistema productiu, impulsar l’economia i allunyar el risc d’un col·lapse financer. Són mesures que permetran començar a avançar però que requereixen també no oblidar i impulsar tres línies imprescindibles: millorar el capital humà dels aturats, que comporta una forta i decidida invasió en formació; potenciar les polítiques d’innovació, fonamentes en desenvolupar i aplicar nous coneixements, tot assumint plenament la internacionalització, que vol dir: recuperar la importància i capacitat d’exportar, que obliga a facilitar la incorporació a les empreses de persones altament forçades; i en tercer lloc guanyar el repte de la productivitat en totes i cadascunes de les actuacions, que no és res més que fer més, amb menys esforç, amb menys recursos i evitant la malversació.

Tres mesures que requereixen per un igual recursos i actituds escaients. Per aquest motiu cal gestionar amb seny i determinació, establint prioritats i no menystenir la capacitat regeneradora de la democràcia, involucrant als ciutadans en la presa de decisions col·lectives i en la participació en els afers públics, fugir d’actituds messiàniques i trencar l’endogàmia d’alguns partits polítics. Cal recuperar la confiança del ‘podem’, que permet superar les situacions més complexes al afrontar-les amb entusiasme, esforç i enginy, ja que sols d’aquesta manera conquerirem el nostre propi futur, com es va fer, ara fa 25 anys, amb l’entrada a la Comunitat Europea, o en la dècada passada a l’afrontar les exigències d’implantar l’Euro.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 11 de juny de 2010.

publicat a e-noticies.cat el dia 12 de juny de 2010

Els ciutadans europeus que creiem en la Unió, finalitzarem les celebracions del 9 de maig, dia d’Europa, amb el cor agraït al ministre francès Robert Schuman que, al 1950, presentà la proposta que incentivar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, origen de la nostra Unió. Una celebració que, encara que no verbalitzi, no ignora que el Tractat de Lisboa, que entrà en vigència l’1 de desembre de 2009, no eliminà tots els tractats precedents com feia el projecte de Constitució Europea, ni recull, o parla, de la bandera europea i del seu himne. Un Tractat fet a mida per superar el no francès i holandès, i vencé les reticències poloneses i italianes, però que a pesar de les limitacions, fou un pas més en la voluntat dels 27 de seguir avançant cap una Unió molt més forta que la que associada al desenvolupament econòmics, o la moneda comuna.

Una celebració matisada per la critica situació de moltes famílies per l’augment del índex de pobresa en països europeus, un índex que segons Moody’s, encapçala Espanya per el seu dèficit fiscal i la tassa d’atur. Una Unió Europea plena d’incertesa, tant per la manca de recolzament dels qui no acaben de fer una aposta ferma i compromesa amb ella, com pels especuladors financers que, als darrers dies, han atacat l’Euro a l’ombra de la greu crisi grega, els problemes persistent, i no abordats, del model productiu espanyol, i la debilitat de l’economia portuguesa. Una diada que finalitzava amb la mirada esperançada posada en la reunió de ministres a Paris.

Una reunió del Consell de Ministres d’economia i Finances de la Unió Europea, que ens portava, ja en la matinada d’avui dilluns, l’excel·lent noticia de l’acord de creació d’un mecanisme permanent d’estabilització financera que podrà mobilitzar fins 750 mil milions d’euros. Una resolució que sembla que evitarà que la problematica grega arribi a altres països amb economies febles, i que segueixen sense empendre les necesaris reformes estructurals o tenen greus problemes originats pel dèficit o l’atur.

Sens dubte una xifra enorme atès que el deute grec estimat per a final d’aquest any és de 330.000 milions, però que, amb tota probabilitat, pren en consideració el deute de Portugal i les possibles necessitats financeres d’Espanya, països en els que tenien la mirada posada ‘els llops especuladors’, probablement els mateixos que hauran guanyat centenars de milions amb les pujades de les borses europees, (14,43% l’Ibex35, un 10,37% la de Lisboa, un 9,66% el CAC-40 parisenc, un 5,30%  el DAX-30 de Frankfurt). Uns guanys sobre els que tindria que aplicar-se tota la capacitat impositiva de forma concertada, ja que no és legítim ni ètic que, en pocs minuts, les actituds especularies assoleixin aquest tipus de beneficis a esquenes de les pèrdues de molts petits inversors i de l’esforç que, sens lloc a dubte, tindrem que fer els ciutadans per poder sortir de la crisi que s’inicia, de forma silenciosa i quasi imperceptible, al desembre del 2006 amb la fallida del banc Califòrnia Ownit Mortgage Solutions especialitzat en hipoteques de baixa qualitat.

Els 750.000 milions són un sí inequívoc a l’Euro, a la Unió Europea. Un sí que evidencia que junts podem, i a la vegada que cal més agilitat en la pressa de decisions, ja que si l’acció concertada hagués arribat abans, menys foren els recursos requerits i menys els guanys dels especuladors.

Antoni Garrell i Guiu 

(10 de maig de 2010)

El passat dia 23, gràcies a la trobada a Sabadell de l’Associació de Col·lectivitats Tèxtils Europees, vaig contrastar opinions sobre el futur del sector davant la complexa situació econòmica actual. Analitzàrem les informacions del CITYC relatives a 2009, que indiquen que la producció tèxtil espanyola es va reduir un 17,9%, que es tancaren més de 500 empreses i que es destruïren 20 mil llocs de treball, dades que incrementen les veus crítiques al futur del tèxtil. Veus no informades, donat que creure que el tèxtil és un sector sense futur és ignorar la realitat.
El tèxtil de confecció és un sector clau de futur, tant pels seus productes que destaquen en els mercat per la seva qualitat i disseny, com per la seva experiència a l’hora d’adaptar-se als canvis i per les inversions efectuades en R+D+I. El sector fa més d’una dècada que incorpora els canvis tecnològics que milloren la productivitat, investigant, assumint les variacions dels mercats i costos productius, i afrontant la invasió de productes a preus baixos. Adaptant-se, en definitiva, als nous escenaris oberts el 2005 amb l’entrada en vigor de l’Acord sobre tèxtils i confecció.
 

Sense considerar les potencialitats del tèxtil-llar, o del disseny de teixits dirigits a mercats d’alt poder adquisitiu i a la moda, cal tenir consciència del treball dels dissenyadors amb ultramicrofibres i amb nous materials intel·ligents que estan obrint noves oportunitats al sector: disseny i manufacturació de peces que emmagatzemen energia solar, millorant la temperatura corporal o generant electricitat per els objectes personals; elaboració de complements tèxtils que incorporen telefonia mòbil i reproductors MP3; o la “construcció” d’una segona pell, altament resistent, amb indumentària molt fina, que redueix l’estrès, elimina bacteris, o protegeix dels efectes del canvi climàtic. Una sèrie d’avenços que atorguen al tèxtil de confecció un paper imprescindible en el futur.
 

Davant aquestes realitats ningú pot dubtar que el sector hagi superat amb èxit una profunda reestructuració i modernització, havent assolit els nivells de qualitat i valoració que ens permeten mirar al futur amb optimisme.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 25 d’abril de 2010

Article Publicat al diari Avui clic aquí

Versión en castellano del articulo: www.esdi.es

 El passat dia 22 es va celebrar el “Dia de la Terra”, aquesta quarantena commemoració coincideix amb l’erupció del volcà de la glacera Islandesa Eyjafjälla, les seves cendres han paralitzant el transit aeri europeu els darrers dies, originant perdudes milionàries i bloquejant a milions de ciutadans de tot el planeta; i també amb les informacions procedents de la NASA relatives a què pot entrar en erupció el seu veí Katla, conseqüentment els núvols de cendres podrien reaparèixer dificultant novament els desplaçaments aeris. Erupció volcànica que, segons el climatòleg Herbert Formayer de l’Institut de Meteorologia de la Universitat de Recursos Naturals i Ciències Aplicades de Viena, pot originar canvis sobre el clima si les cendres arriben l’estratosfera i redueixen la radiació solar, que va estar precedida pel devastador sisme xilè i altres catàstrofes generades per tsunamis, inundacions, sequeres, gelades, tempestes, tornados, i huracans, que dia rere dia evidencien la fragilitat del desenvolupament humà quan el planeta mostra la seva força.

Catàstrofes que tenen greus conseqüències sobre les persones amb desenes de milers de morts, i també sobre les infraestructures, només el 2009 els danys van assolir els 50 mil milions de dòlars segons va explicar recentment el consorci reassegurador alemany Münchener Rück. És evident que no podem ni tenim que considerar les causes de les catàstrofes per un igual, hem de distingir les pròpies de la composició i estructura terràqüia, d’aquelles altres associades als canvis del clima que origina el model de creixement i de desenvolupament humà, però tampoc no podem ignorar que els danys s’han anat incrementat en els últims 50 anys com a conseqüència del canvi climàtic, i que, en opinió dels experts, seguiran creixent si no es redueixen les emissions de diòxid de carboni, i s’assumeix amb urgència la necessitat de limitar l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC.

L’anàlisi d’aquests fets, ens hauria de conduir a assumir que el més gran fre i amenaça al benestar i al desenvolupament humà és la malversació dels recursos naturals que condueix a la destrucció del planeta, per això necessitem, fins i tot en èpoques complexes i de falta de recursos com són les actuals, posar en marxa estratègies i actuacions per progressar cap a un model econòmic que harmonitzi simbiòticament desenvolupament i medi ambient. Un model que s’anticipi a un futur de canvis incerts, i que obliga a gravar les actuacions que deteriorin l’equilibri climàtic, instaurant taxes que penalitzin, entre d’altres, les emissions de CO2, la mobilitat innecessària de béns i persones, o els diferencials de legislació ambiental, amb la finalitat d’aportar recursos per reparar la destrucció associada a la sobreexplotació, i eliminar la pobresa. Una tasca que no pot oblidar que dels gairebé 7.000 milions d’habitants del planeta, sols uns 1.000 milions s’aixequen al matí i arriben al vespre havent menjat 3 àpats, aquesta és la realitat ni ètica ni acceptable que comporta que aquests 1.000 milions tinguin més obligacions en fer un mon més just i sostenible.

La celebració del dia de la Terra és un bon moment per prendre consciència de que el Clima i el nostre planeta són el recurs més valuós que tenim, sense ell la vida no és possible i el desenvolupament humà esdevé impossible. Protegir el futur està a les mans de qui dirigeix els recursos públics, però en les nostres mans està exigir que els factors econòmics no condicionin les decisions polítiques mediambientals, i a la vegada avançar en un model econòmic més ecològic, menys contaminant, més respectuós amb el medi ambient, més eficient quant a recursos emprats i més compromès amb el futur. Sens dubte és aquesta la nostra obligació; una obligació que hem d’assumir amb compromís i solidaritat, fomentant a la vegada, les actituds que faciliten conservar i protegir les capacitats regeneratives del nostre planeta, ja que si ho fem podrem mirar amb optimisme i confiança el futur.

Antoni Garrell i Guiu
24 d’abril de 2010

<i>Aquets article es publicà a  e-noticies.cat  el  24 d’abril de 2010</i>

Publicat a CATDEM.org, clic aquí

Version Castellana del articulo en web www.esdi.es:  hacer : Un clic aqui  (y seleccionar idioma)

En els darrers mesos han caigut els pilars amb que es sustentava la generació de riquesa i ocupació, una riquesa fictícia que es fonamentada amb un consum exagerat, insostenible, mercès a la disponibilitat de crèdit a uns tipus d’interès gairebé negatius. Un model econòmic que oblidava que la generació de riquesa, de forma sostinguda, requereix d’un teixit industrial potent, capaç de competir en els mercats internacionals i íntimament lligat  als centres de recerca. Poden afirmar que el miratge de la riquesa fonamentada amb una demanda artificial s’ha esvaït. Ara més que mai cal rearmar els nostres pilars de competitivitat i estrènyer la col·laboració entre el mon científic i tecnològic amb el disseny per poder incorporar els seus avenços als productes assolint la competitivitat en els mercats internacionals.

És en aquest context en el que al febrer de 2009 el patronat de la Fundació per l’ESDi (Fundit), presidit pel Sr. Josep Bombardó, va acordar organitzar el primer congrés Internacional de disseny e innovació de Catalunya, amb el lema  El disseny: motor de la innovació i el progrés social. Un congrés internacional, perquè l’economia es oberta i interdependent; un congrés obert perquè sols fomentat la transmissió lliure del coneixement el progrés es factible; un congrés multidisciplinar perquè en ella es sustenta la innovació. Un congrés que evidencies  la capacitat tractora e integradora del disseny; i un congres que potencies les xarxes de relació i col·laboració internacionals tant pel mon científic com empresarial. Uns objectius complexes però necessaris, ja que sols entomant els problemes amb noves visions i noves actuacions, es pot arribar a nous destins, a noves formes de treballar i progressar.

Un progrés que requereix “deixar enrere un model fonamentat en una industria financera que genera bombolles que exploten, per potenciar la industria real que genera bens i serveis”; una industria que requereix, com recorda el president de la FUNDIT, “del treball sinèrgic de totes les disciplines dels sabers, ja que el disseny ha deixat d’esser un valor estètic per passar a ser un valor estratègic, en la mesura que el disseny no és valor afegit: és el valor”.

Sens dubte les expectatives del congres eren moltes, i les 60 ponències i les 7 conferències plenàries, que el configuraven evidenciaven la importància del disseny en un entorn altament competitiva, especialment en als països on l’oferta sobrepassa la demanda i on el nivell de la renda per càpita obliga que la competitivitat no sigui únicament qüestió de preu. Unes societats, i unes economies, en que la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat. Una societat en què les organitzacions afronten els desafiaments de la competitivitat sabedors que només aconseguint l’èxit podran créixer, prolongar la seva existència durant temps, generar ocupació, afrontar problemes complexos, i convertir-se en marques de referència. Reptes que exigeixen cercar l’excel·lència en les activitats mateixes i a no ignorar les fortaleses i debilitats dels competidors.

D’acord a les expectatives, el congrés ha posat de manifest la potencialitat del disseny i la necessitat d’evolucionar de l’egodisseny al co-diseny, en la línia impulsada per l’ESDi des de 2002; també que el disseny no és valor agregat és el valor de les coses; la importància del triangle Disseny-tecnologia-ciència; la importància creixent del disseny multidisciplinari; i la necessitat d’objectivar la subjectivitat per avançar en la gestió el disseny toti articulant una metodologia científica pròpia.

La gran quantitat  de  les idees i els conceptes que s’han transmès obliguen a un rigorós anàlisis per ser assimilats i obrir noves oportunitats i visions als congressistes, individualment, o col·lectivament, mercès a les activitats telemàtiques post-congresuales que incrementaran la interrelació entre ells.

Consegüentment es pot afirmar que el congrés ha superat amb escreix els seus objectius, ja que la qualitat dels ponents i els més de 500 assistents han permès progressar en la relació entre els investigadors en disseny, tecnologia i ciència, amb les empreses que han de convertir el saber en PIB. Apropar encara més al mon universitari a la societat tot incrementant la transversalitat i pluralitat; i a  l’ESDi incrementar el seus treballs ja que, com a primera escola de l’Estat espanyol en disposar de la titulació oficial de disseny, te la responsabilitat de marcar el camí per posar el disseny al mig de tota l’activitat productiva i de progrés social.

El congrés ha finalitat ara és l`hora d’extreure el màxim rendiment, i aplicar les seves ensenyances per fer plenament realitat que El disseny és el  motor de la innovació i el progrés social. De ben segur que tots ho farem.

Antoni Garrell i Guiu
21 de març de 2010

Publicat al diaria avui (versió abreujada) per accedir-hi un clic aquí 

[Acceso a la versión en catalan: accés amb clic aquí]

Leyendo las crónicas de los resultados de las sesiones de trabajo de los 27 ministros europeos de Medio Ambiente reunidos en Sevilla, emerge con más fuerza el grave terremoto de Haití que pone en evidencia la fragilidad de los humanos frente a los desastres naturales, ya sean provocados por el estructura terráquea o por la avaricia y la insensatez humana en cuanto al uso de los recursos y la construcción de las infraestructuras, y la vez, los enormes costes en vidas humanas y de destrucción de capacidades de progreso. Desgraciadamente, y como era previsible, en Sevilla, se ha confirmado la lejanía de las posiciones de Italia y Polonia, en cuanto a la propuesta de ampliar las reducciones de las emisiones al 30%, tal como proponen, entre otros, España, Reino Unido, Francia y Alemania. Un hecho que evidencia las debilidades del modelo político de la Unión Europea, y no incrementa la presión sobre Estados Unidos y China en su indispensable compromiso para afrontar el incremento de la temperatura planetaria al acercarnos al 30 de enero, momento en que tienen que enviar al ONU sus planes de emisiones.
En Sevilla se ha vuelto a evidenciar las discrepancias de la Cumbre de Copenhague, una cumbre donde, reconociendo ciertos cambios de posicionamiento y lenguaje de países con China y los Estados Unidos, primaron el egoísmo y los intereses económicos a corto plazo, por encima de las problemáticas asociadas al cambio climático. Un hecho sorprendente, ya que existiendo coincidencia sobre la necesidad de actuar no hay la capacidad de hacerlo, a raíz de las complicidades entre las potencias emergentes con China, Brasil o India con Estados Unidos, unos y otros para no limitar sus potencialidades de crecimiento y la conquista de las oportunidades derivadas de la globalización, especialmente en unos momentos de crisis económica mundial que condiciona la solución de los problemas del presente, olvidando el futuro. Un fracaso que no disminuye por el acuerdo de aportar 30.000 millones de dólares a los países más pobres para afrontar las consecuencias de los desastres de las catástrofes naturales, una aspirina para tratar el cáncer generado por una globalización productiva y comercial sin reglas planetarias. Reglas que no pueden surgir por la obsolescencia de la Organización de las Naciones Unidas frente a los nuevos escenarios y equilibrios económicos y políticos mundiales, los cuales son regidos por nuevos agentes que demandan nuevas reglas e instituciones.

La incapacidad de la ONU para establecer y aplicar las necesarias reglas de juego y mecanismos de supervisión se ha evidenciado en Copenhague, al igual que ha quedado evidenciado, que la falta de reglas fomenta un modelo de desarrollo planetario donde predominan las economías con modelos de protección social y medioambiental minimizados. No es de extrañar en este escenario que las posturas europeas, fundamentadas con un mayor respeto a la persona y los intereses de la humanidad, se vayan alejando de las prioridades y resoluciones.

Desgraciadamente sabemos que es hora de actuar de forma más contundente para minimizar las emisiones de CO2, ya que estamos poniendo en serio peligro el desarrollo de las próximas generaciones por eso hay que redefinir tanto los procesos productivos, potenciando el binomio capacidad de innovación/productividad, disminuyendo el consumo, y la movilidad innecesaria, como las fuentes energéticas, sin olvidar la no emisión y seguridad de la energía nuclear. Ya que es un hecho que si bien los ciudadanos con buen nivel de vida, unos 800 millones de los habitantes del planeta, pueden progresar en el ahorro, no es menos cierto que los 6.000 millones restante no disponen de la energía básica para poder alcanzar una mínima calidad de vida, y la posibilidad de desarrollarse como persona y colectividad.

La falta de resultados y políticas reales es sin duda un reflejo de la situación de crisis en que estamos inmersos, pero también del nuevo orden mundial caracterizado por más incertidumbre, más dependencia del progreso científico y tecnológico, que reduce la necesidad de mano de obra, de la menor confianza en el poder regulador de los mercados libres a raíz de las empresas de alcance mundial, las dudas sobre la bondad de la globalización, y en definitiva, de la fragilidad del binomio mercado administración. Una fragilidad notoria cuando falta una sociedad civil fuerte, cohesionada y con capacidad de actuar como equilibrio de la terna virtuosa “administración empresa sociedad civil”

Una sociedad civil, que, como definimos en el marco fundacional del Cercle per al Coneixement, “… es aquella parte del ámbito privado la actividad de la cual no tiene ánimo lucrativo. Dicho de otro modo, la sociedad civil acaba donde empieza la Administración pública y dónde empieza el mercado (entendido como la actividad que se genera con finalidad lucrativa). Lo cierto es que los tres componentes (sociedad civil, administraciones y mercado) son factores esenciales de toda sociedad humana, sin los que una sociedad no puede desarrollarse. …”.

Sabemos que las problemáticas que afrontamos actualmente sobrepasan la capacidad de las Administraciones y de los mercados, por estos motivos es imprescindible una sociedad civil activa y estructurada, ya que sólo con ella, actuando como contrapoder, evitaremos los desequilibrios y el desánimo social, ya la vez se abrirán nuevas vías y actuaciones de futuro. La pregunta es hasta cuándo nos resignamos el curso de los hechos y a la comodidad de la inacción; hasta cuando los miedos evitarán que asumamos el compromiso. Un compromiso insoslayable, que estamos obligados a afrontar, ya que no tenemos que hacerlo para nosotros, lo debemos hacer por las generaciones que nos han de suceder.

Antoni Garrell i Guiu 
Barcelona 17 de gener de 2007

Versió en Català Publicat a e-noticies. com,  accés amb clic aquí

L’any 2009 ja és historia, un any que alguns diuen per ignorar i que altres considerem que és per analitzar, per prendre consciencia dels deures no realitzats i dels errors, sovint per omissió, efectuats. Comencem un nou any on molts ciutadans han adoptat actituds pròpies de la incertesa que ens envolta, i la majoria expressa manca de confiança en la capacitat dels qui tenen la màxima capacitat de govern, tot constatant que el nou any, si be serà millor a nivell d’evolució macroeconòmic que el que hem tancat, el drama de l’atur seguirà castigant a milions de famílies, i els joves seguiran amb serioses dificultats per endegar amb pas segur, des de la independència, el camí del seu desenvolupament personal i professional.

La nova dècada s’inicia plena d’assignatures pendents, d’intencions formalitzades però no executades per assolir un millor i segur desenvolupament econòmic i social, qui no recorda la declaració de Lisboa del 2000 amb la mirada posada al 2010?; de canvis que han capgirat el futur de la ma d’una crisis financera primer i de sostensibilitat del model productiu desprès. Un dècada en la que esdevé urgent i indefugible no desviar l’atenció dels problemes reals, que obliguen a fugir del egoisme i de l’endogàmia malaltissa, per assumir amb compromís els grans desafiaments.

Desafiaments que exigeixen canvis a molt nivells, i que requereixen de persones que mirin l’horitzó llunya amb ambició, capaços de sumar esforços, canalitzant voluntats per fer el que cal amb independència dels aplaudiments que aixequin. Uns canvis que obliguen a efectuar reformes estructurals en molts camps: energètic, laboral, productius, formatius, de generació i aplicació del coneixement, i molt especialment en els models de governança i de rendiments de comptes. Rendiment de comptes ineludibles especialment per aquells que desenvolupen la seva activitat en l’esfera publica, i que tenen en conseqüència la responsabilitat del govern i administració dels recursos públics i de la sobirania popular.

Espanya no s’ha caracteritzat, en aquest mesos, en que la crisi ens ha afectat fortament, per assumir amb valentia els problemes i tractar simbòticament present i futur, la manca de politiques escaients ha comportat que el nostre teixit productiu s’hagi debilitat, que l’atur hagi assolit xifres dramàtiques, i que es fessin paleses les mancances del capital humà. Uns fets que els ciutadans no poden passar per alt ni tenim que permetre, ja que la responsabilitat mai és delegable, i de ben segur en tenim de forma directa o indirecta una part molt significativa de la mateixa.

Comencem un nou any, un any clau, per dibuixar el futur, ara que la crisis comença a esvair-se en molts països, nosaltres no ens podem quedar fora de la recuperació, la recuperació que arribi arreu i generi ocupació. Tenim el potencial requerit, solament necessitem poder-lo desenvolupar. Per fer-ho hem de construir l’ecosistema que ho permeti, per tant cal fugir de les postures còmodes i continuistes i donar un pas endavant en tots els camps: el professional per fer més competitives les empreses incorporant talent, innovant en producte i obrint-se a nous mercats; en el familiar per inculcar els valors del compromís i l’esforç, sense defugir del necessari sacrifici per assolir els gran reptes; i en el polític exercint el dret de vot per donar el poder a aquells que amb projectes, honestedat i iniciativa puguin actuar com gestors eficients i eficaços.

Antoni Garrell i Guiu
7 de gener de 2010

Publicat al diari digital e-noticies. link a l’article

Aquestes dies arrel de la cimera de Copenhaguen sobre el clima, tres aspectes han generat, explicita o implícitament, un ampli consens. El primer és la necessitat de disposar de recursos per afrontar les problemàtiques associades al canvi climàtic, i molt especialment com ajudar als països més afectats i mancats de recursos, països que sofreixen les causes originades per actuacions de tercers. El segon fa referència a la necessitat de potenciar un model econòmic més eficient, que no malbarati els recursos i sigui més respectuós amb l’ecosistema; i el tercer, és el paper clau de la tecnologia, o el desenvolupament tecnològic, per afrontar les problemàtiques.

Sens lloc a dubte, en els últims anys els canvis tecnològics, o millor dit les eines i productes que la tecnologia ha permès desenvolupar, han generat importants canvis en els processos econòmics i relacionals, entre aquest aspectes hi ha la deslocalització, el teletreball i la telepresència, el increment de mobilitat, la telefonia i la computació personal, la robòtica i l’automatització de processos. Canvis originats per la tecnologia que ha possibilitat un increment de la productivitat; una disminució significativa de costos; el desenvolupament de nous productes i serveis més eficients; canvis en la forma d’organitzar-nos, treballar i prendre decisions; la millora de la protecció de la salut, el diagnosi anticipat, i els nous tractaments poc invasius i agressius tot augmentat la seva eficàcia;  i també, no és pot oblidar, una disminució de la ma d’obra poc qualificada simultàniament al increment de la demanda de persones altament qualificades i molt especialment de tecnòlegs i dissenyadors. En definitiva la tecnologia ha permès la transformació de l’economia i la societat cap el que es denomina societat i economia del coneixement.

Difícilment és pot posar en qüestió que estem a les portes d’un mon molt diferent del que coneixem gracies a la tecnologia, el canvis que hem viscut en els darrers 30 anys en són l’evidencia. Un mon que vindrà marcat per una tecnologia que incorporarà amb plenitud intel·ligència artificial per servir millor al desenvolupament humà, i el progrés econòmic i social. Conseqüentment cal entendre la tecnologia intel·ligent com l’integrador dels avenços científics i les potencialitats dels disseny al servei de les persones com l’element clau de futur.

Aquest enorme potencial és el que disposem per frenar el canvi climàtic, la tecnologia que ens ha permès progressar té un gran repte: evitar que caiguem en el precipici del escalfament catastròfic, l’anàlisi objectiu ens hauria de permetre afirmar, almenys a mi m’ho permet, està plenament convençut que podem fer-ho, podem evitar el precipici i sortir enfortits del repte. Per això miro amb confiança a Copenhaguen, però encara miro amb més confiança al poder transformador de la tecnologia al servei de la sostenibilitat i la limitació del escalfament planetari, i perquè no dir-ho clar, crec en el seny dels ciutadans, un seny que s’ha evidenciat en els moments difícils, i que sens dubte ara es tornarà a evidenciar.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona, 14  de desembre de 2009.

Article Publicat a e-noticies,   fer un clic aquí per accedir-hi