Antoni Garrell i Guiu

Les darreres setmanes el preu del diner s’ha  incrementat significativament, l’euribor ha superat el 2%, i alguns analistes indiquen que pot sobrepassar el 2,75% a finals del 2011. El motiu no és altre que controlar la inflació en els països europeus que han recuperat o augmentant els nivells de producció d’abans de la crisi. Un encariment del diner que frenarà en part la inflació, però alentirà el creixement econòmic, perjudicant les previsions de creixement i de retruc la creació d’ocupació. Un fet indispensable a l’Estat al contemplar els 4,9 milions  d’aturats  (727 mil a Catalunya). Un nombre d’aturats que no para de créixer i que és inacceptable per qualsevol economia compromesa amb el progrés i la cohesió social. La magnitud de l´atur espanyol es percep amb  major claredat al considerar que Alemanya, amb una població que duplica l’espanyola, el nombre d’aturats no arriba als 3 milions, taxa del 7,1%, gairebé un terç de l’espanyola.

La manca de capacitat per capgirar la situació resideix en gran part en creure que els problemes són conjunturals, quan en gran part són estructurals. El progrés té que recolzar-se  en pilars sòlids, sobre una forta industria altament competitiva i amb gran capacitat exportadora, mercès a uns alts índex de productivitat, a un alt nivell d’innovació, a una bona xarxa d’empreses de serveis avançats, i a uns marcs reguladors que facilitin l’emprenedoria i l’ajustament a les situacions canviants.

Un d’aquests pilars quant al desenvolupament social i econòmic, és l’energia ja que permet assolir alts nivells de productivitat, facilita la mobilitat; atorga habitabilitat; i marca diferències fonamentals entre els que la tenen garantida i accessible, i aquells que tenen dificultats per accedir-hi. Cal tractar-la com un recurs estratègic que obliga a accelerar els debats, tenint present  la problemàtica del gasos d’efecte hivernacle. Actuar per disposar d’energia amb garantia de continuïtat  i a preus accessibles esdevé una de les exigències indefugibles.

Certament no podem oblidar que a Europa gairebé un terç de l’energia elèctrica es produeix en reactors nuclears. Un sistema de generació que és extremadament segur, quan les centrals estan ben dissenyades, construïdes i operades, i es renuncia a prolongar la vida d’aquelles construïdes amb tecnologia obsoleta, però que utilitza un combustible que produeixen enormes danys en cas d’accident.  Els recents episodis a Japó ens ho recorden i augmenten les pors al conèixer episodis com el del dijous passat a ASCO, on es produí  un abocament d’uns 25 metres cúbics d’aigua contaminada al interior de la central.

Actuar i posar les bases per garantir l’energia del futur és un debat d’avui molt dificultat per la problemàtica de l’energia nuclear, però fundamentalment pel elevat nombre de problemes que avui s’afronten i els canvis dels equilibris i fluxos mundials. Un conjut de problemes que a casa nostra s’incrementent per la manca de recursos i la voluntat de prioritzar el present enfront el futur. Un pacte impossible però imprescindible.

Construir el futur, posant les bases solides pel desenvolupament, obliga a acceptar que el passat no tornarà. Afrontar-ho exigeix la valentia dels governants per explicar amb claredat els problemes, exposar les solucions i traçar el cami amb lideratge. Però també requereix la voluntat de tots i cadascun de nosaltres d’acceptar que gaudir del present no garanteix el futur, i que sense sacrifici  i esforços el futur mai serà millor que el present.

Buscar l’equilibri present i futur és ara imprescindible, però hom té la impressió que arreu de l’Estat l’equilibri és asimètric i l’egoisme del present ens fa perdre d’il·lusió amb el futur.

Antoni Garrell i Guiu
30 d’abril de 2011

Amb les notícies de les darreres setmanes que no criden a l’optimisme i frenen la iniciativa, a nivell individual i col·lectiu, he llegit aquest dies el document “España en la era de la innovación”, editat per la “Fundación de las Cajas de Ahorros”. És un document que permet redescobrir les raons de perquè Espanya afronta la crisi amb debilitat. I el que és més important: algunes de les raons per les quals ens costarà recuperar el ritme del creixement i la generació d’ocupació. Un informe que, enquadrat en l’anàlisi de les polítiques pressupostàries, permet afirmar que no estem fent bé els deures per sortir millor de la crisi.

En efecte, el document explica que si bé l’R+D se situà en el 1,35% del PIB en 2008, encara estem molt llum de la mitjana Europea, que és del 1,85%. També explica la distància existent entre la universitat i l’empresa, en indicar que menys del 30% dels que generen avenços importants s’apropen a la universitat per desenvolupar les seves patents. A Europa, el percentatge supera el 40%. És un important escull si considerem que sols el 45% de la R+D+i de l’Estat és finançada per les empreses, mentre que en el conjunt de la UE s’assoleix el 66%, i que sols 2,5 investigadors de cada mil treballen a la empresa privada quan a la UE són 3,9 per mil.

Haurem d’esperar per conèixer els resultats del 2010. Però si coneixem les dades del INE del 2009, que indiquen que per primera vegada des de 1994 la inversió en R+D ha disminuït,  igual que el nombre de investigadors. I només Navarra, La Rioja i Aragó les varen augmentar.  També les empreses van aplicar un decrement del 6,3% en les despeses en R+D+i. Una tendència negativa recollida també en els pressupostos generals de l’Estat del 2010, que disminuïren en 5,5 punts la despesa en R+D. I empitjora aquest any ja que disminueixen en un 7,38%, situant-se en imports similars a l’any 2007. Certament, és un fet d’enorme influència per a l’esdevenidor com va denunciar, a mitjans de febrer, la “Confederación de Sociedades Científicas de España”.

Aquesta reducció pressupostària ens aparta de la societat i l’economia del coneixement. També ens allunya de països com Alemanya que, malgrat les retallades que ha efectuat, ha incrementat el pressupost en recerca en un 7%, o països com Suècia, Dinamarca i Finlàndia que la mantenen al voltant del 3%. Són decisions polítiques del govern de l’Estat que ens distancien del països més avançats i del camí del progrés.

És ben cert que en els darrers anys es va fer un esforç important en prioritzar el R+D+i, certificat en que Espanya se situés a la novena posició en el ranking de producció científica mundial. Però de poc ens serveix ocupar aquesta posició si no som capaços de convertir el progrés científic en llocs de treball i creixement econòmic. Ho demostra que presentem 33,4 patents EPO (European Patent Office) per milió d’habitants, xifra llunyana de les més de 700 del Regne Unit o de les més de 300 d’Alemanya. La feblesa de l’esperit emprenedor, l’absència de polítiques realment engrescadores en la creació d’empreses, i la manca de continuïtat entre el mon científic i tecnològic amb el món empresarial són problemes crònics a resoldre.

Cal, doncs -trencant fórmules obsoletes i actituds endogàmiques-, solucionar aquests aspectes cabdals per poder competir en l’economia globalitzada, que fonamenta la seva competitivitat en un model altament competitiu i intensiu en coneixement. Un model on Espanya té encara un llarg camí per recórrer ja que, a la baixa col·laboració de les universitats i els centres de recerca amb les empreses, se suma que el nostre teixit productiu no és d’alta intensitat en contingut tecnològic. Un fet inqüestionable si es considera que sols el 5% del valor afegit brut és generat per empreses d’alta tecnologia, o de tecnologia mitja-alta.

Les coses no s’han fet bé. Per afirmar-ho sols cal considerar l’elevada taxa d’atur 20,5% (mitjana de la UE 9,5%), o que un 43,5% (20,4% de mitjana europea) dels joves de menys de 25 anys estan aturats. Cal rectificar. I podem fer-ho perquè tenim un bon potencial i enormes oportunitats de millora. Però per fer-ho cal exportar més, ser més productius i posar èmfasi en la innovació. Per assolir-ho, cal treballar en la línia establerta l’any passat a l’Estratègia Estatal de Innovació, també coneguda per E2i, que persegueix situar la transferència de coneixement com a element central de les actuacions per possibilitar que els avenços científics i tecnològics arribin al sistema productiu. I, a partir d’aquí, impulsar el canvi del model productiu actual dotant-lo de més capacitat competitiva.

Hem d’eliminar els tòpics relatius a que la recerca -a les universitaris i centres de investigació- està impregnada d’una cultura burocràtica, sense motivació per l’excel·lència i la cooperació, i acceptar que és imprescindible la cooperació estreta i continuada del mon científic i l’empresa. És en aquest context que caldria analitzar i, des de el meu posicionament, recolzar amb entusiasme i generositat el projecte de la B-30 que, des de fa uns mesos, s’impulsa des del consistori, presidit per l’alcalde Bustos, de la ciutat de Sabadell. És un projecte que agrupa més de 20 municipis amb la voluntat de definir, desenvolupar i executar una estratègia conjunta de col·laboració entre Universitats, centres de recerca, empreses, organitzacions socials, sindicals i administracions.

La capacitat exportadora i de generació de riquesa d’aquesta àrea és notòria (sols cal analitzar la seva contribució a les exportacions i al PIB a nivell de l’Estat -més del 4%-). Però el que és encara més important és que disposa de les bases requerides per continuar sent capdavantera i esdevenir una zona d’innovació i generació de valor referencial a nivell mundial. Tant sols cal fer efectiva la cooperació i coordinació requerida tot implementant el model de governança escaient.

La potencialitat d’aquesta zona ja va ser explicitada al 2002, en un estudi efectuat pel Cercle per al  Coneixement, que analitzava les comunicacions relatives a persones, mercaderies i dades, la capacitat demogràfica i de formació dels seus ciutadans, els parcs tecnològics, les universitats i empreses implantades, i els instituts de recerca que al llarg d’aquest espai desenvolupen la seva activitat. I eren realitats que conduirien a que al 2003, des de la Generalitat, es definís el projecte MEDARC Catalonia presentat per Artur Mas, llavors conseller en cap, tot afirmant la voluntat de desenvolupar-lo a la següent legislatura. El projecte, que no fou assumit pel govern del President Maragall, situava com a element nuclear del Corredor Mediterrani del Coneixement els municipis de la B30.

La bonança econòmica que es visualitzava al 2004, i el miratge de la riquesa fictícia, avalada per l’alta taxa de generació d’ocupació, amagaren la feblesa del model de creixement, i no generaren les condicions per convertir el projecte en realitat. Ara les condicions són unes altres, i l’enorme potencial dels 20 municipis és una de les palanques bàsiques per construir el futur generant empreses, creant ocupació i convertir el progrés científic en PIB. No s’hauria de permetre que la iniciativa -ara amb nou impuls- es freni. Tenim uns antecedents que hauríem d’aprofitar ja que poden ajudar a minimitzar els temps, i construir de nou, aprenent de les iniciatives precedents desenvolupades amb èxit o d’aquelles que no l’assoliren.

És hora de sumar, d’enfortir-nos col·lectivament i progressar cap a un model de creació d’ocupació i riquesa sòlid i robust. Per aquest motiu, donar suport al projecte de la B-30 esdevé una obligació indefugible ja que mira el futur recolzant-se i potenciant el present. 

Antoni Garrell i Guiu
16 d’abril de 2011.  

El passat divendres dia 11 varem conèixer que la taxa d’inflació interanual a febrer es situà en un 3,6%, la subjacent en 1,8%, augmentant a la vegada el diferencial amb els països amb els qui competim, una dada que es suma al increment del preu del diner dels darrers dies. Sens dubte una noticia dolenta que augmentarà les dificultats de la nostra economia per competir en els mercats globals, conseqüentment créixer i generar ocupació.

La realitat és tossuda i, dia darrera dia, s’evidencia la necessitat de canvis significatius en el nostre model productiu i social; uns canvis que han d’ésser a la vegada culturals i actitudinals, ja que no podem aplicar les solucions de sempre als problemes que avui ens envolten. La crisi inicialment financera s’ha transformat en social, ja que s’ha emportat per endavant una bona part del teixit productiu debilitant enormement la capacitat de generar ocupació. Les noves ocupacions hauran de sortir fonamentalment de noves empreses, industrials i de serveis, que actuaran en sectors d’aplicació intensiva de coneixements. No podem confiar en aquelles que vertebren la seva viabilitat en subvencions o ajudes per minimitzar el impacte de la despesa ordinària.

Retornar a creixements significatius, com han fet la majoria de països europeus, exigeix recuperar la confiança amb el futur, un fet escàs si atenem que l’estalvi de les famílies s’ha incrementat molt des de l’inici de la crisi, passant del 10% de la renta disponible al 2001 al doble al 2008, gairebé 6 punts més que la mitjana de la Unió que es situa en el 14%. Com recuperar la confiança esdevé la pregunta clau, i sens dubte no hi ha una sola resposta però el que és ben cert és que el govern de l’Estat en té una gran part de responsabilitat, reconeixent els problemes i marcant el camí per superar-los; tot despertant il·lusions i gestionant amb eficiència i eficàcia els recursos disponibles .

Però si el govern té una part important de responsabilitat, cal també que tots treballem de forma proactiva; sumant esforços i acceptant els riscos associats a la emprenedoria i a la incertesa, ja que tots, en més o menys grau, tenim la nostra part de responsabilitat, ja sigui per acció u omissió, en la creació dels problemes que ens han portat a la crisi que sofrim. Per aquest motiu, cal que tots contribuïm en la solució, tot possibilitant que sorgeixin projectes que integrin la iniciativa pública i privada. Iniciatives públiques amb participació privada gestionades amb òptims criteris quant a generar rendibilitat de les inversions en els mercats globals.

Diners públics i gestió privada, amb la vista posada en el mon i en els avenços tècnics i científics són els instruments per avançar cap l’horitzó. Un horitzó que exigeix modificar la realitat aportant les solucions òptimes als problemes concrets que són a la vegada oportunitats. Unes solucions que han d’esser ex novo, és a dir, creant solucions prèviament inexistents que considerin a la vegada tant les problemàtiques d’avui, com els aspectes ambientals, econòmics, socials, productius, antropològics i de sostenibilitat, que condicionen el present i dificulten el futur.

Es requerit treballar de forma creativa, desenvolupant processos i adoptant actituds que permetin superar les barreres externes, ja siguin aquelles pròpies de l’entorn cultural, ambiental, productiu i econòmic, simultàniament a les barreres internes o psíquiques que s’han forjat en la inseguretat per la falta de confiança, coneixements o en els hàbits adquirits. Avui cal no sols aprendre a adaptar-se al nou entorn, és necessari desaprendre i desterrar moltes de les pautes que guiaven les nostres passos.

En l’actual conjuntura, sols sortirem de la crisi si es potenciem les iniciatives publiques-privades i treballem allunyant la negativitat, tot aplicant el coratge requerit per assolir els objectius fitxats, fent-ho amb humilitat però segur de les capacitats i potencialitats que tenim.

Antoni Garrell i Guiu
14-febrer-2011.

Publicat al singular digital, clic aquí. el dilluns 21 de febrer 2011

Fa pocs dies es publicà el baròmetre del CIS corresponent al mes de febrer, en ell s’indicava que el 79,2% dels espanyols consideraven la situació econòmica d’Espanya dolenta o molt dolenta, i també que d’aquí a un any, el 73% dels enquestats consideraven que serà igual o pitjor. Les dades eren semblants a les publicades un parell de setmanades abans pel Centre d’Estudis d’Opinió en el Baròmetre d’Opinió Política (1a onada 2011), on s’explicitava que el 73,7% dels catalans consideraven la situació econòmica catalana dolenta o molt dolenta (quant a l’espanyola 87,9%), tot  constatant que l’atur i precarietat laboral era la principal preocupació i problema (62,7%).

Unes dades que es mantenen trimestre darrera trimestre i que per esdevenir cròniques hom te la impressió que estan portant a la ciutadania a un preocupant grau de resignació i de fre a la  proactivitat. Sembla que oblidem que la sortida de la crisi, i la generació d’ocupació, sols serà possible si es recupera la confiança simultàniament a que el sistema productiu existent, disposant dels recursos financers requerits, sigui capaç de competir en els mercats global, i recuperi l’esperit emprenedor que, acceptant el risc en incertesa, permeti crear les noves empreses que seran les que a mig termini han d’aportar nous i important nombre de llocs de treball.

Enfront de la complexa problemàtica crec que no es admissible ni la immobilitat ni les pors. La nostra resposta hauria d’esser l’acció; aquella acció que ens permet, descobrint plenament les nostres potencialitats, convertir les dificultats en oportunitats, tot acceptant que en el futur tot es nou i que, com afirmava l’antropòloga Margaret Mead, “molts de nosaltres treballem en llocs de treball que no existien quant varem néixer i que no existiran quant morim”. Nous llocs de treball en el si de l’economia del coneixement, la qual requereix del coneixement que sorgeix del binomi intel·ligència i aplicació. Un binomi del que tenim una bona dotació si considerem les capacitats dels graduats universitaris i els resultats dels avenços tècnics i científics que sorgeix dels instituts de recerca i dels centres d’ innovació i disseny.

És ben cert que el govern té una part important de responsabilitat per facilitar la recuperació en situacions complexes, ja que és ell qui gestiona els recursos i les voluntats compartides, tot creant els marcs estructurals incentivadors i facilitadors del desenvolupament; però cal també assumir que  tots tenim la capacitat i l’obligació de posar el nostre gra de sorra, ja que en front del atur sols cap la iniciativa. Cal dons despertar i actuar per traçar el nostre propi futur sense esperar cap regal ni que ens vinguin a buscar a casa.

Es requerit que cadascun de nosaltres adopti el conjunt d’actituds i aptituds que permeten capgirar les situacions adverses, conseqüentment cal incrementar la nostra capacitat de treballar en equip multidisciplinaris i heterogenis, cal desenvolupar el rigor analític, que ens permet actuar sobre les acuses i no sols sobre els efectes, es precís incrementar la capacitat d’entendre la situació i no tenir por als errors sabedors que sols qui no actua no s’equivoca, cal també aplicar lleialtat i compromís a les nostres actuacions, tot desenvolupant la flexibilitat i la capacitat d’adaptació requeria en temps de canvis, i molt especialment cal potenciar, de forma permanent, la capacitat d’aprendre, assumint que sols quan perdem l’interès per seguir aprenent, esdevenim vells.

Antoni Garrell i Guiu
14 de febrer de 2010. 

Publicat a e-noticies, per accedir-hi fer un clic aquí 

Els darrers dies s’ha obert un nou cicle de tensions energètiques situant el petroli  Brent en 115,9 dòlars  barril. Un increment que no és sols conjuntural arran de la crisi Libanesa i les tensions en altres països productors. Les causes resideixen tant en la voluntat de l’OPEP de mantenir els preus del petroli alts, com en l` increment de la demanda dels països emergents, que han situat la previsió de demanda mundial en 1,2 milions de barrils al dia pel 2011. 

No es pot oblidar la importància de l’energia pel desenvolupament social i econòmic, ella és qui permet assolir ser la productivitat, permet la mobilitat, atorga habitabilitat i comoditat, i marca la diferencia de nivell de vida entre els que la tenen accessible i aquells amb dificultats per accedir-hi; ho certifica el  consum mig anual per càpita dels països de la OCDE que ronda els 8.000 kWh, i els 80 kWh dels països menys desenvolupats. Per aquets motius, sense eludir la necessitat d’estalviar-la i assolir un alt nivell d’eficiència, cal revisar el mix energètic amb voluntat de trencar la dependència del petroli, que a la vegada és reduir l’agressió al entorn, i assolir un raonable grau d’autonomia.

l’Estat Espanyol a pesar de l’augment de les energies renovables que al 2010  aportaren el 20% de la energia, segueix tenint una enorme dependència del petroli, el qual importa en un 100%, fet que redueix la competitivitat del sistema productiu i afebleix la seguretat energètica. Per això cal un mix energètic no sotmès a situacions climatològiques canviants o conjuntures globals. Conseqüentment  no es pot renunciar a cap font energètica neta, acceptant les noves centrals de carbó amb captura y emmagatzemen de CO2, i l’energia nuclear  per generar energia elèctrica, avui per avui la més neta en el seu ús; facilitar el increment de l’energia solar, eòlica, i geotèrmica a nivell domèstic; i accelerar la implantació dels motors elèctrics en substitució als motors d’explosió basats en el petroli. Cal dons abordar definitivament el canvi del model energètic, fugint d’improvisacions i solucions conjunturals que ignoren la realitat.

Antoni Garrell i Guiu
5-març-2011

Publicat al diari singulardigital.cat, clic aqui per accedir-hi

Publicat el 10.3.11 al diari asabadell.cat indicant la seva publicació a elsingulardigital.cat

Fa uns dies, en una taula rodona sobre les problemàtiques de competir en el mon global, tot reconeixent la importància d’extreure la màxima capacitat productiva a les eines tecnològiques, la necessitat d’emprar amb eficiència les telecomunicacions i les xarxes interactives, l’enorme potencial de les organitzacions quant les persones adopten rols proactius,…,  els quatre ponents coincidirem, quasi a la vegada, que la clau de volta que fa que les empreses esdevinguin referents i líders resideix en el disseny, aquell disseny que permet accedir als mercats amb productes innovadors, sorprenents i altament seductors. Forma i contingut són el binomi clau que obra les portes de l’èxit al  trametre  els valor de l’empresa o la filosofia científica, tècnica, social  i econòmica que marca el ritme del seu progrés i el pols del seu compromís.

L’afirmació construïda conjuntament sumant paraules i compartint conviccions, va ocasionar que un dels 4 ens recordes al dissenyador gràfic alemany Otl Aicher qui, juntament amb altres intel·lectuals, al 1953 va fundar la Hochschule für Gestaltung,  escola que va esdevenir  líder en  formació del disseny inspirant-se amb els principis de la Bauhaus i treballant simultàniament docència i recerca, tot aportant noves visions i formes de treball en la comunicació visual, wl disseny Industrial, i en l’audiovisual o cinema. La importància del disseny la concretava Aicher afirmant que el disseny “és la filosofia tècnica i econòmica de tota empresa, i la seva imatge explicita el seu caràcter i defineix la seva mentalitat” recordant-nos a la vegada que “El dissenyador és el filòsof de l’empresa, el que, amb independència de la seva mentalitat la fa identificable en el mercat”.

Són els dissenyadors amb capacitat de dissenyar productes que incorporen  els avenços tècnics i científics els qui fan que una empresa destaqui i sobrepassi als competidors, i s’obrin les portes dels beneficis potencials dels mercats.  Son els productes els qui projecten a l’empresa amb un missatge coherent o identitari ja que són l’essència de la mateixa.

Un rol, el del dissenyador, complex i determinat que requereix de professionals amb una solida formació que els hi atorgui una gran capacitat d’observació i anàlisis, una metodologia de treball amb rigor científic, un ampli coneixement quant les tècniques de treball en equips plurals i integradors, i amb solides conviccions de generar i aplicar coneixements en els seus productes.

Sens dubte els dissenyadors i la seva formació presenten tots els requisits que defineix la formació universitària de rigor, aquella que combina simbiòticament recerca, transferència de coneixement, docència i aprenentatge. La formació requerida pel progrés econòmic i social de tot país. Per aquest motius es requerit estar amatents als plans d’estudis i mètodes associats de les diverses escoles de disseny que configuren la xarxa de formació en disseny a Catalunya, ja que no totes són iguals, ni tenen les mateixes capacitats, ni presenten el mateix grau d’assumpció de compromís en acceptar les possibilitats i les exigències dels estudis oficials en grau universitari en disseny possibles des de el curs 2008-2009.

Escoles que tenen una responsabilitat cabdal en aplicar la metodologia acadèmica associada a trametre i facilitar la comprensió i assimilació del conjunt de coneixements en que es sustenta la professió,  i a la vegada possibilitar l’adquisició de les actituds en que s’arrela l’esperit emprenedor, ja que és aquest esperit el que, juntament amb una solida formació, possibilitarà el sorgiment de noves empreses industrials i de serveis, les quals actuant amb productes acuradament dissenyats, al integrar el progrés científic i tècnic de forma harmònica amb els requeriments culturals, mediambientals i estètics, permetran generar les noves ocupacions, aquelles que possibiliten un futur de progrés universal tant en qualitat de vida, com amb respecte al mediambient, conseqüentment un desenvolupament més sòlid i sostenible

Antoni Garrell i Guiu
25-febrer-de 2011.

 Publicat a esdi  ; 
 Publicat al diari de sabadell el 19 de març de 2011

El Parc de Catalunya de Sabadell acull des de la setmana passada l’espai Antoni Farrés i Sabater, el primer alcalde de Sabadell desprès de la restauració democràtica. Un espai presidit per una impressionant escultura, concebuda per l’Agustí Puig, i que reflexa el caràcter i determinació d’aquella gran persona. Per una reunió inajornable a Barcelona no vaig poder assistir el divendres al acte de lliurament de l’espai i l’escultura a la ciutat, per això, ahir dissabte, vaig organitzar-me per anar-hi, percebia que necessitava temps des de que el passat dijous vaig veure des de la distancia l’escultura.

Assegut prop de l’escultura, amb la vista clavada en ella, vaig recordar que cadascun de nosaltres som per un igual present, explicat pels nostres records de les iniciatives afrontades i tasques no abordades, i el futur que sorgirà dels projectes que abordarem mercès a les nostres conviccions i determinacions. Mirant el passat vaig percebre que som més futur, ja que és el futur el que ens aplega i ens esperona, i que per assolir-lo hem de recolzant-nos amb els coneixements i vivències compartides o complementaries del passat. Passat i futur un binomi simbiòtic indissoluble

Aquest caminar permanent, que fuig de la immobilitat esclavitzant i del cofoisme atrofiant, és el que tramet l’escultura d’en Toni Farrés. Sense deixar de pensar en el futur, vaig recordar l’instant en que, com diria en Pla, varem passar de ser saludats a coneguts i que ens portaria amb el temps a esdevenir bons amics. Fou a la primavera de 1998, en un dinar de treball al Vapor Llonch, en que s’analitzava un projecte per trameté valors a la joventut utilitzant un joc de rol que simulava una situació extrema a Sabadell. Recordo que vaig comentar que creia que en un mon global els valors a impulsar eren els d’interacció i cooperació ultraterritorial, tot evitant aquells que potencien la tendència a caure en el tancament en el sí de la comunitat més pròxima al sorgir situacions extremes, un aspecte que no es podia obviar en el joc, atès que el poder transformador de les telecomunicacions i les potencialitats de la ciència computacional, esdevenen elements esperonadors del saber i la innovació, si s’utilitzen per compartir coneixements, des de la pluralitat i la diversitat, sense limitar el debat i la recerca de solucions amb els més propers.

Unes setmanes desprès, en una reunió a l’ajuntament l’Alcalde Farrés, tot recordant el poder transformador de la tecnologia computacional i la digitalització, va explicar-me el projecte que, juntament amb en Pere Monràs, llavors director del Tauli, estaven elaborant per impulsar la recerca i la formació en el camp de la salut. D’aquella reunió que em va permetre conèixer al Dr. Monràs i ajudar a aprofundir, de la ma de Silicon Grafics, a l’Alcalde amb les potencialitats de la realitat virtual augmentada i immersiva aplicades, entre altres, al diagnosi i tractament de malalties o a l’entrenament de personal sanitari. En aquells mesos vaig descobrir la persona inquieta i hiperactiva de l’Alcalde mentre explorava i descobria noves formes d’entomar l’esdevenidor, va ser un període en que junts descobrirem les arrels de l’economia del coneixement, mentre es forjava una solida amistat, i que portaren al Toni Farrés a afirmar que Catalunya seria digital o no seria, i que un any desprès de deixar l’alcaldia, conjuntament amb en Pere Monràs fundéssim el Cercle per el Coneixement, una associació que volia posar al mig del debat tant els pilars de l’economia del coneixement, com les vies per progressar cap un model de desenvolupament més robust i fonamentat en competir per valor i no per cost.

Ja de retorn, al observar la gent, vaig recordar la crisi econòmica, el drama de l’atur, i el poc que havíem avançat cap una economia robusta i compromesa amb el progrés. El sistema productiu té encara pendent possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, tot possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social, encara hi ha serioses dificultats per facilitar l’aparició de noves iniciatives industrials en àmbits emergents capdavanters, i manca voluntat i col·laboració per projectar el territori amb força a tot el món, assumint capacitat de presència i actuació global, tot esdevenint pol d’atracció de recursos humans i econòmics multinacionals.

Ara, al igual que 10 anys enrere, avançar cap l’esdevenidor exigeix caminar amb pas decidit, amb determinació i seguretat, sols fent un pas enrere per agafar nou impuls o repassar l’historia per incrementar la seguretat en les nostres fortaleses i capacitats. Parlant de fortaleses, cal acceptar que Sabadell i el Vallès compleix tots els requisits per ésser un pol d’innovació i generació de riquesa a nivell mundial, ja que en ell es concentra un gran nombre de persones preparades i formades, tot presentat altes taxes de dinamisme demogràfic; la seva excel·lent ubicació possibilita minimitzar els desplaçaments i projectar el desenvolupament cap a la resta del territori català; la seva òptima ubicació per la proximitat al port i aeroport de Barcelona, sens oblidar l’aeroport propi de Sabadell, així com les autopistes i l’accessibilitat a la resta d’instal·lacions aeroportuàries de Catalunya,  tot constatant un bon nivell de mobilitat intern, mercès a la xarxa reticular que complementa a les de llarg recorregut; per disposar d’un nombre molt important de centres de recerca de referència, facultats i escoles universitàries, bones bases per recolzar el progrés; també acull un elevat nombre d’empreses nacionals i internacional simultàniament a un nombre important de parcs industrials i tecnològics. Es pot afirmar que per densitat demogràfica, per la disponibilitat d’infraestructures i de sol que permet un desenvolupament harmònic a nivell personal i professional sense condicionats complexes o dificultats insuperables el Vallès ès la punta de llança per conquerir el futur.

Es miri com es miri, les potencialitats de futur son enormes, sols cal activar-les, cooperant en la línia que proposta l’Alcalde Bustos en el projecte de la B30, i caminar amb determinació com feia l’Alcalde Farrés, seguir la seva estela i millorar la seva petjada és  el deure que a molts de nosaltres ens va deixar.

Antoni Garrell i Guiu
14 de febrer de 2011.

 Publicat a e-noticies.com ; Publicat a  asabadell.cat

Comença un nou any, i hom te la impressió que molts cruent que és com qui es canvia de casa, de ciutat i de feina, deixant enrere els problemes que tenia. Tot esdevé nou, tot és òptim pel nou projecte iniciat. Malauradament el canvi d’any, més enllà d’una espurna renovada d’humanisme i de propòsits honestament expressats, sols ser únicament un punt i seguit, ja que la màgia de les campanades no redueix els més de quatre milions d’aturats a l’Estat (700 mil a Catalunya), el que comporta que gairebé 1,2 milions de llars de l’Estat, aproximadament un 7,5% del total, tinguin tots els seus membres sense treball, ni la seva manca de formació per afrontar les exigències de capacitació dels treball de futur; ni l’excedent d’habitatges sense vendre, entre 700.000 y 1,1 milions a finals d’any segon el darrer Bolletí Estadístic del Banc d’Espanya; ni s’acabaran els drames familiars per les execucions hipotecaries, 249.281 a l’Estat al 2010 (47.838 a Catalunya) segons el Consell General del Poder Judicial; ni esvaeix la pressió dels mercats financers internacionals sobre l’economia espanyola i l’eurozona, la qual en 2011 tindrà que emetre, segons la Société Générale, uns 950 mil milions d’euros, quasi 570 mil per refiançar els venciments d’emissions i la resta per les noves necessitats arrelades en el dèficits existents; ni tampoc es retiraran a l’Estat les anunciades retallades de les ajudes socials, la crisi i els dèficits públics obliguen, ja sigui a la natalitat, desapareixent els 2.500 euros del naixement, o els 426 euros pels aturats sense subsidi, o la congelació de les pensions; ni deixaran de créixer els preus dels serveis bàsics, els del transport molt per damunt del IPC i de les previsions d’increments salarials, la llum un 9,8% i un 3,9% el gas.

Una crisi que massa sovint sembla oblidar a les persones, con s’evidencia amb les declaracions fa un parell de mesos del premi Nobel Paul krugman quan afirmà que “Espanya es el plat principal del mercat: Irlanda, Grècia i Portugal sòls son els entrants“, amagant en conseqüència que la crisi financera s’ha convertit en crisi social d’enorme repercussió, ja que moltes persones no disposen dels recursos mínims per poder subsistir.

Encetem un nou any, res ha canviat, tot segueix igual. El pes que portem i les previsions de creixement del govern del 1,3% (si bé el Fons Monetari Internacional considera que serà sols del 0,7%), no permetran cridar l’optimisme ni generar ocupació neta al considerar que sols s’aconsegueix amb creixements superiors al 2%. Però acceptar la fatalitat de l’esdevenidor es ignorar que ni el millor model matemàtic pot afrontar la imprevisibilitat de la conducta humana quant els ciutadans retroben la confiança en si mateixos i la fe en el poder de la societat que configuren. Quan això passa ressorgeix l’optimisme, i la capacitat d’innovar i reinventar-se esdevé realitat.

Sempre hi ha moments en que nous projectes, nous pressupostos noves prioritats i objectius s’estableixen tant a nivell empresarial com social, principi d’any sol ser un d’aquest instants, com ho són, a nivell de comunitats nacionals, cada cop que amb la força de les urnes es canvien els govern. Així dons, cal assumir que amb el inici del 2011 potser tot pot esdevenir diferent i el que passa és sols que ens costa descobrir-ho, al tenir por que ens mirin i ens diguin, recordant el Financial Times de finals de novembre quant parlava del President Rodríguez Zapatero, que som molt valents o molt estúpids al creure que capgirarem amb celeritat les previsions. Però no cal que siguem ni valents ni estúpids, solsament conscients de que cadascun de nosaltres cal que assumeixi que pot i té que fer per resoldre els problemes, sense negar ni ignorar la realitat.

És ben cert que sols estem l’inici d’un llarg i extremadament dur ajustament econòmic pels excessos comesos en els anys de creixement per sobre de la mitjana europea, i la manca d’encert en els primers mesos de la crisi. Uns temps en els que no varem fer els deures. Però ara, tot exigint que el governs facilitin les coses i administrin amb eficiència i eficàcia els seus recursos, tot assumint que la moneda única obliga a politiques econòmiques unitàries, cadascun de nosaltres, des dels nostres rols i situacions, podem fer molt per recuperar el camí del creixement, augmentar la nostra ocupabilitat, incrementar la productivitat i reduir la tassa d’atur.

En aquest context, i des de l’assumpció de responsabilitats individuals en el si de la col·lectivitat,  és on hauríem d’assumir objectius per posar-nos al dia en coses que no hem fet i cal que sense més demora efectuem. Alguns d’aquests objectius determinats, no requereixen de nous recursos financers, ni del concurs de les administracions, sols de la nostra iniciativa i de la voluntat de cooperació. Entre ells cinc d’aquest objectius són: donar un suport real als emprenedors, sobretot en els sectors emergents de coneixement. Ens falta capital de risc i no tractar el fracàs com un estigma. Una tasca que és responsabilitat de les entitats i organitzacions amb recursos i que mirem al futur.  Segon, superar la manca de  cooperació empresarial; ser una petita empresa pot facilitar la capacitat d’adaptació, però impedeix afrontar els reptes de la globalització, cal trobar fórmules d’associació i cooperació que permetin assolir més dimensió de cara a projectes de gran calat, novament sols cal la voluntat dels directius de les empreses i la tasca d’apropament de les organitzacions empresarials amb criteris de transversalitat.

Un tercer objectiu és potenciar el capital humà, una  tasca que no és sols responsabilitat del “sistema educatiu”, és del conjunt de la societat, cal emprar el potencial de les famílies, dels mitjans de comunicació, dels llocs de treball, de les tecnologies aplicades a la formació, i fonamentalment activar la voluntat d’aprendre de  cadascun de nosaltres.

Un quart objectiu és superar el problema associat a convertir en progrés els avenços científics. Continuem sent una de les societats amb més producció en l’àmbit científic, però en canvi no les convertim en patents. Cal establir ponts entre el mom científic i els grups de recerca, facilitant el diàleg i a la vegada constituint una agència interuniversitària de seguiment de la recerca per posar les patents a l’abast del teixit productiu català. Finalment un cinquè és  ser altament productiu, fer més amb menys, en el treball i en les actuacions diàries, assolir-ho és bàsicament un problema d’actitud individual, ja que es disposen de les infraestructures, els productes i els coneixements per ser-ho. Ser productius és la clau per la competitivitat en els mercats globals.

Es cert que en l’horitzó hi ha foscor e incertesa, però també es cert que hi ha llums i treball a fer, convertir les llums amb claror i allunyar les tempestes té molt a veure  amb les prioritats  i objectius que  les organitzacions entomin per aquest any,  i de ben segur que si  analitzem les decisions podem ser optimistes quant a canviar les tendencies, i podem afirmar que el 2011 és l’any clau per, recuperant l’autoconfiança i la dels mercats, posar els fonaments del creixement que es visualitzarà inequívocament en el següent. Fer-ho realitat sols depèn de nosaltres.

Antoni Garrell Guiu
Barcelona 2 de gener de 2011.

Accés a e-noticies.cat; Publicat al diari de Sabadell

Amb l’abandó dels llocs de treball, de forma massiva i coordinada, per part dels controladors aeris de l’Estat espanyol s’ha evidenciat un altre cop la voracitat, l’avaria, i els menyspreu als interessos col·lectius de les minories privilegiades. Un col·lectiu d’unes 2.400 persones amb salaris anuals que multipliquen per 10 el salari mig dels treballadors de l’Estat espanyol, i són els més ben pagats d’Europa a pesar que la xifra de vols que controlen és molt inferior a la mitjana europea segons la Organització Europea per la Seguritat de la Navegació Aèria (Eurocontrol). Persones que no volen entendre que el demà no pot ser igual que l’ahir, i que en la societat global i del coneixement la defensa dels interessos col·lectius finalment està per damunt dels privilegies personals.

Uns controladors que han adoptat una actitud no ètica ni moralment admissible, que no és distant a la d’aquelles minories que amb la seva ambició desmesurada, i mancada de consciencia social, provocaren la crisi econòmica que ha condemnat a milions de persones al atur, tot disminuït la qualitat de vida i les perspectives de futur arreu.

Una defensa de privilegis en un moment on els impactes de la seva actitud a nivell econòmic són enormes, tan pel que representaven aquest dies per la industria turística i el comerç, com en la imatge, ja prou deteriorada, d’Espanya en el mon; un fet que es constata al analitzar com la premsa internacional tracta la noticia, i les insinuacions d’alguns mitjans angloamericans relatives a que l’executiu espanyol, al igual que en altres problemàtiques, ha deixat allargar un conflicte i ha ignorat la previsibilitat del final, atès el posicionament dels controladors evidenciats en els retards de les operacions aèries que es produïen, de forma sistemàtica, en els darrers mesos. Però si milionàries són les pèrdues econòmiques, encara són superiors els danys intangibles sobre la marca Espanya i els mecanismes que mouen les actuacions de les persones, ja que la constatació de la vulnerabilitat de les il·lusions, de la impotència enfront de l’anonimat, i de la fragilitat de les iniciatives, perduren i condicionen les actituds al mínbar la confiança que potència la capacitats d’assumir riscos per vertebrar el futur, un recurs imprescindible en les relacions i la interdependència humana.

Certament el govern, aquest cop si, va entomar amb celeritat el problema, La convocatòria del Consell extraordinari de Ministres i la declaració de “l’estat d’alarma” ha possibilitat el inici de la resolució dels greus problemes ocasionats pels controladors aeris. Però la solució donada, que no es pot prolongar excessivament, no amaga la dificultat de substituir-los d’un dia per l’altre, ni tampoc que ells són responsables del greu atemptat que han comes contra les llibertats de les persones i cal que el pes de la llei caigui sobre ells. Però el que es més important, hauríem d’assumir la obligació de meditar i analitzar els models de governança que disposem actualment a nivell local i global, ja que vivim amb normes excessives que frenen la iniciativa, però a la vegada son insuficients tan per acabar amb les minories privilegiades com per dinamitzar l’esperit emprenedor, ja que no s’ajusten als nous escenaris en que es desenvolupa l’activitat econòmica i es recolza el progrés social.

Des de 2007 hem iniciat una nova singladura a nivell planetari, ho férem utilitzant les normes i procediments d’una època que no tornarà, cal reconstruir tot l’esquelet en que es sustenta les activitats i la convivència. Episodis com els atacs al deute sobirà dels estats, les especulacions financeres, l’empobriment i el sorgiment de la pobresa en àrees on estava superada, i la vulnerabilitat evidenciada per les actuacions com la dels controladors en són alguns del molts exemples. La pregunta avui igual que el divendres continua sent la mateixa: fins quan ignorarem les evidencies i començarem a sincronitzar el present amb les exigències del futur?. Al meu entendre la resposta la trobarem en la dificultat que tenen les noves generacions en accedir als llocs de responsabilitats, ja que l’espècie humana i la gent més gran, aferrant-se al càrrec, segueix oblidant que l’únic que no canvia en l’univers es que tot canvia de forma permanent i continuada, un fet que implicar evolucionar i adaptar-se.

Antoni Garrell i Guiu
5 de desembre de 2010

Publicat a e-noticies, el dia 5 de desembre 2010

A principios de esta década visité por primera vez Chile, fue un viaje invitado por la universidad chilena UNIACC. Los días que conviví con la comunidad universitaria me permitió descubrir a chilenos procedentes de las diversas regiones de ese largo y estrecho territorio, que mira al océano Pacifico resguardado por la impresionante cordillera Andina, las conversaciones con ellos alejaron el recuerdo de algunas afirmaciones relativas a que los chilenos tendían al fatalismo y a la resignación, y evidenciaron su voluntad de cuestionarse lo cotidiano desde la libertad, su dominio de la tecnología, su abertura al análisis y debate y un profundo sentimiento de colectividad, que permitía trazar un horizonte y aspiraciones comunes, el cual abrazada desde los mineros que trabajaban en el impresionante y rico desierto de Atacama, hasta los pescadores y agricultores de las tierras del Sur.

Diversos viajes posteriores me permitieron conocer sobre el terreno lo que había intuido y establecer lazos de amistad que perduran más allá de la distancia o los silencios que la lejanía impone. Recorrer Chile desde los glaciares al desierto, me permitió mucho más que la simple observación de los maravillosos contrastes geográficos del país, pude constatar el aumento de la calidad de vida tal como indicaban las estadísticas internacionales, lo cual se evidencia tanto por la significativa disminución de la pobreza, que en apenas 20 años pasó del 45% al 15%, como por el aumento de la expectativa de vida que se sitúa en 78 años, del numero de estudiantes universitarios, y de las infraestructuras que atorgan capacidad competitiva, y en especial descubrí la capacidad de compresión de la naturaleza de los habitantes de Punta Arenas y de la Patagonia, la creatividad omnipresente en Valparariso, y la fortaleza de voluntad de la comunidad minera desplegada en Atacama desde la árida Antogafasta.

Desde estas convicciones y criterios sigo con atención las noticias procedentes de Chile percibiéndolos como algo cercano. Con preocupación recibí la noticia del derrumbe de la mina de San José y la desaparición de los 33 mineros en la profundidad del desierto el pasado 5 de agosto. Aunque debo reconocer que desde el primer instante tuve la confianza, de que si habían sobrevivido al accidente, serian encontrados y rescatados. Conocer el pueblo chileno y su determinación, la involucración en el rescate de Codelco, Corporación Nacional del Cobre de Chile, empresa autónoma propiedad del Estado chileno, sin duda una organización con los mejores estándares de seguridad del mundo, con un alto dominio de los avances científicos y con herramientas de alta tecnología usadas en las prospecciones subterráneas justificaban mi convicción.

Encontrar a los mineros con vida a finales de agosto reafirmó la confianza en la capacidad de la minería chilena, pero los 688 m de tierra y roca que los separaban de la superficie, y los meses requeridos para llegar a los mineros teñían el horizonte de enormes dificultades para la capacidad de resistencia de la naturaleza humana. Por ello la precisión y la velocidad era un binomio indispensable.

La puesta en marcha del plan B, usando como guía la conducto efectuado por la sonda que llegó a la zona usada como taller, mediante la perforadora Schramm T-130 diseñada para realizar pozos de hasta 75 centímetros de diámetro y hasta una profundidad de 750 metros, después de los ajustes a sus sistema de perforación efectuados en Antofagasta, permitió aventurar una sensiblemente reducción de los tiempos previstos, inyectando nuevas energías y fuerzas a los ingenieros y especialistas que intervenían en el rescate. Una energía que no ha flaqueado a lo largo de 70 días de duro trabajo.

Muchas serán las lecturas que pueden hacerse de ese mediático rescate, que ha permitido descubrir el Chile democrático que dejo muy atrás la era de privacidad de libertades que sufrió. Un Chile con elevada domino de la tecnológica y con capacidad de cooperar a nivel mundial, pero sin duda, la enseñanza primera que nos ha dejado es la fuerza imparable que surge cuando los ciudadanos aunamos nuestras voluntades y esfuerzos para alcanzar el objetivo, aplicando a la vez para su consecución los avances científicos y capacidades tecnológicas, empeñando a la vez nuestras capacidades, talento, ilusiones esfuerzos y fe inquebrantable en que no hay barreras infranqueables sólo dificultades a superar.

Una enseñanza especialmente importante en épocas de enormes dificultades como la que vivimos. La crisis que nos atenaza, que esconde oportunidades, que inmoviliza actividades, que llena de temores y frena las capacidades de establecer alianzas y asumir riesgos. Pero esos días se ha evidenciado que no hay dificultad o crisis insuperable, si asumimos compromiso y aplicamos la misma receta que el pueblo chileno aplicó para pulverizar los 700 metros de tierra y roca que taponaban el futuro a los 33 mineros. Una enseñanza que no es otra que la fe en las capacidades humanas, el esfuerzo y el trabajo en equipo, precisamente los valores que necesitamos recuperar y aplicar en cada una de nuestras iniciativas. Chile nos ha mostrado el camino, seguirlo es ahora cosa de cada uno de nosotros.

Antoni Garrell Guiu
Presidente del Consejo Asesor ercle per al Coneixement

15 de octubre de 2010.