Antoni Garrell i Guiu

Les darreres setmanes, especialment des de  l’inici de setembre, les notícies que omplen els diaris sols parlen, directa i indirectament, dels problemes de les borses, de la solvència dels bancs, de  les fluctuacions del IPC,  del increment del preu del diner, del dèficit de la balança comercial, de la preocupant pujada de l’atur, de l’augment de la despesa en prestacions socials, de les dificultats que tenen les empreses per accedir al crèdit requerit per finançar les activitats, i més recentment de  la situació als Estats Units i del bimilionari pla de rescat americà a la banca sorgit arrel de l’avarícia d’alguns directius que no poden quedar en la impunitat. Problemes i males noticies, magnificades a vegades, acompanyades sovint d’anàlisi que expliquen les causes però que no aporten solucions.

Ja tots sabem que la crisis actual es diferent a les precedents, ja que aquesta es produeix amb una globalització econòmica molt gran, i amb alts graus d’independència, però també sabem que la via de solució es aplicar simbiòticament mesures conjunturals enfocades a garantir les cobertures socials i a la vegada a ajudar a les empreses en el seu dia a dia per potenciar la generació d’ocupació i reactivar la confiança, i politiques estructurals encaminades a fomentar que les empreses assoleixin un alt valor de competitivitat  potenciant la capacitat d’innovació, i la capacitat d’extreure productivitat a les infraestructures tecnològiques, dos aspectes que van molt lligats a la capacitat d’us dels coneixements requerits, en definitiva de la formació en actituds i aptituds de les persones.

Però entre les mesures conjunturals a aplicar, hom no pot oblidar als autònoms, i les  …… 

El passat diumenge, mentre als Estats Units debatien sobre el pla de rescat del sistema financer, un company d’universitat, sociòleg de formació, va dir-me “cal estar amatent ja que del pessimisme al pànic hi ha un marge molt estret, especialment quan el pessimisme esdevé crònic esperonat per la manca de projectes de futur i l’allau de males noticies sobre aspectes incomprensibles per a molts”. Essent cert que vivim una època de crisis molt profunda, i de difícil gestió arrel de que l’economia esta globalitzada i és interdepenent, el que obliga a l’actuació coordinades a nivell supranacional, també és cert que la sistemàtica i constant publicació de males noticies, emfatitzant el catastrofisme, generen la desconfiança necessària que fomenta el pessimisme.

El paper dels mitjans de comunicació és clau en aquets procés per trencar el cicle viciós en que ens trobem, ja que sols accentua els problemes i la intranquil·litat, evitant recuperar l’indispensable confiança per avançar. Com és impossible avançar decididament cap la solució de la crisis financera sense l’assumpció de compromís pel govern americà, sense que vulgui dir la renuncia a perseguir els responsables de les entitats privades responsables de la mateixa , i la intervenció coordinada dels països mes industrialitzats i amb més pes polític (G8), però també aquells que per diversos raons han progressat significativament en la seva capacita industrial, o tenen una important capacitat financera arrel dels canvis econòmics que s’han produït en els darrers anys, el que podríem dir G8plus, és a dir, a Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia, més la Xina, Brasil, i l’Aràbia Saudí.

Caldrà veure si els mitjans de comunicació són capaços de fugir del sensacionalisme per retornar a l’objectivitat, tot contextualitzant i matisant les informacions, i també quin polític tindrà la capacitat de lideratge per aglutinar l’acció coordinada dels països amb la finalitat de que els interessos globals s’imposin als interessos particular, i també si Europa podrà assumir el paper que li pertoca; però de ben segur ara la consciencia global és més amplia i els interessos entrecreuats també, per aquest motiu hi ha més motius per la confiança que per la desesperança i de segur cap raó pel pànic.

La crisis financera que afecta arreu, tanca una nova etapa i obra un altra que si bé esta plena d’incerteses, també ho esta d’oportunitats per aquelles que prenen decisions i assumeixin riscos. Una nova etapa que s’ha d’escriure, però en la que tenen avantatgés els que disposen d’un teixit productiu ampli, configurat per empreses que saben adaptar-se ràpidament a la nova situació, empreses de volum petit o mitja, altament especialitzades, que treballen cooperant i en xarxa, que exporten els seus productes, i que disposen d’una bona i professional gestió. Tot un conjunt de fets que caracteritzen a una part important del teixit productiu català. Les debilitats en certs moments ara poden esdevenir palanques per les noves fortaleses, cal considerar-ho i potenciar-les, facilitant-les-hi l’accés als recursos financers, ajustant les cotitzacions a la seguretat social, ajudant-les a la contractació de llicenciats i doctors, a ser més productives, en conseqüència a ser més competitives. Hi ha raons objectius per afrontar amb seguretat el futur, és hora d’ajudar decididament a les Pymes, i en especial a la pyme industrial, sabedors que a fent-ho no sols s’ajuda a mínbar la crisis i disminuir l’atur, sinó també a potenciar les exportacions, a  convertir els avenços tècnics i científics en PIB i a vertebrar el nou model que ha de permetre afrontar els reptes a 5 o 10 anys.

Antoni Garrell i Guiu

29 de septembre 2008

La crisis financera mundial, que no pot amagar la problemàtica específica en que s’arrelen els problemes estructurals de l’economia espanyola, ha evidenciat la seva magnitud al llarg d’aqueta setmana, sols la contundent i coordinada acció dels bancs centrals ha pogut frenar el fantasma del col•lapse que dia a dia creixia. Una setmana plena de males noticies que ens omplen de neguit i fan créixer la immobilitat de les persones, i de les seves accions, per la incertesa de la situació; crec que tots tindríem que fer un esforç per saber reconèixer les dificultats i actuar en conseqüència, però no hauríem d’oblidar les bones noticies, aquelles que ens permeten mirar amb confiança el futur, i que malauradament passen desapercebudes, talment es compleix la dita de que les bones noticies no són noticia. I de ben segur que de bones noticies es produeixen cada dia, en especial en aquells camps en que es sustenta la competitivitat i la innovació dels territoris, les persones i les empreses: en la ciència, la tecnologia i el disseny, és a dir, les bones noticies aquelles que permeten garantir i vertebrar el futur solen trobar-se en aquets àmbits.

Serveixi com exemple la noticia de fa uns dies que explicava que els oncòlegs Baselga i Tabernero, del Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, conjuntament amb investigadors americans, havien identificat el gen causant del 50% dels tumors de colon, falta un llarg recorregut per poder ser aplicat el descobriment als humans, però el camí esta dibuixant. O també la noticia que científics de casa nostra crearen el mirall mes perfecte mai fabricat, basant-se en una capa de silici d’espessor inferior a una dècima de mil•límetre, un avens que permetrà desenvolupar nous microscopis de possibilitats encara inimaginables, el nom amb que és coneix el projecte ja és prou revelador: microscopi d’àtoms. I encara un tercer exemple, aquest conegut a finals d’agots, em refereixo al dispositiu ReWalk creat per l’empresa israelí Argo Medical Technologies, un exoesquelet electrònic que permet a persones paraplègiques caminar i superar obstacles, un producte que ha gaudi. dels avenços en robòtica dels quals a casa nostra en temin també bons exemples, un d’ells és el projecte Urus dirigit pel Dr. Sanfeliu del IRI, encaminat a dissenyar i construir robots per ajudar a les persones en la seva mobilitat urbana.

Avenços científics i tecnològics que han d’anar acompanyats dels instruments per convertí aquest avens en progrés social i econòmic, i pel que es requerit persones formades tot incrementant els treballadors que desenvolupen la seva activitat en el camp de la ciència i la tecnologia; i en aquest aspecte tampoc es pot passar per alt que segons ha indicat aquets setembre l’Eurostat, l’Agencia de Estadístiques de la Unió Europea, Espanya, conjuntament amb Luxemburg, són els països que el període 2001-2006 més ha crescut el nombre de treballadors en ciència y tecnologia, un creixement mig anual del 6,1%, el doble de la mitjana de la UE, que es situà en un 3%. Sens dubte un fet que perpetrà incrementar la capacitat innovadora i la productivitat de la nostra economia, dos assignatures pendents des de fa temps i que representen un greu problema en el context d’economia globalitzada i mercats oberts, ja que no és pot oblidar que addicionalment als baixos nivells de productivitat, l’indicador de innovació tecnològica del 2007 elaborat per Comissió Europea situa a Espanya amb un nivell d’innovació baix-moderat proper als països menys innovadors

Aquest tipus de noticies són el garant del progrés, però per impregnar-les a la societat caldria impulsar un triple canvi. El primer un canvi cultural encaminar a valoritzar la tasca tecno-cientifica amb la finalitat que aquesta ocupi un lloc destacat i es consideri una activitat estratègica a cuidar i prioritzar. El segon és saber distingir entre innovació i creativitat, ja que si aquesta és condició necessària no és suficient, la suficiència l’atorga el coneixement que permet passar de la idea al producte, conseqüentment es requereix de persones formades i amb les actituds associades, valoritzar la formació de tots els treballadors i en especial la dels creatius, dotant-los del rigor metodològic per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitats. El tercer, també cultural, s’hauria de focalitzar a la comunicat científica per facilitar el sorgiment de spin-off encaminades a comercialitzar els resultats del seus treballs, tot acceptant que la rendibilització de l’esforç és la clau pel seu propi reconeixement i progrés. Cal entendre que és tant important generar coneixement com patentar-lo, un fet que obliga al treball simbiòtic de la comunitat científica, les empreses, i els sistema de finançament; tot disposant de mecanismes que facilitin que la transferència dels resultats de la recerca publica a la iniciativa privada.

Certament estem en temps de crisis, però hi ha suficients evidencies per l’esperança i l’assumpció de rics, cal dons explicar-ho i fugint del catastrofisme explicar i divulgar les bones noticies amb el mateix èmfasis i transparència que aquelles que certifiquen la dificultat del moment, sols així es canvien les tendències i la voluntat de vertebrar el futur s’accelera.

Antoni Garrell i Guiu
21 de septembre de 2008.

Publicat al diari e-notices.cat; i al Cercle per la Coneixement www.cperc.net

El dia 9 de maig de 2005 en el sopar mensual del Cercle varem rebre al diputat socialista Ramón Jaúregui, el motiu de la seva presència era parlar-nos de les activitats de la Subcomissió Parlamentària per a potenciar la Responsabilitat Social Corporativa; ara bé, en aquelles setmanes estaven en ple procés de redacció del nou estatut de Catalunya, i els dies precedents havien estats ‘moguts’; els diaris de Madrid i altres parts d’Espanya criticaven el model de finançament que havia proposat el tripartit, ni el PSOE ni el PP estaven d’acord, i uns dies abans la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, en una conferencia en Barcelona indicà que el model de finançament tenia que “garantir el manteniment de la cohesió i la solidaritat interterritorial”, que era el mateix que dir que Catalunya tenia que continuar aportant a l’Estat fins a límits que impedient el seu desenvolupament i competitivitat en una situació que ja exigia de recursos significatius per abordar la modernització del model econòmic català i fer front a les prioritats socials existents atès el creixement de l’edat mitjana de la població, l’arribada d’immigrants i aquells altres específics a la societat global, intercomunicada i oberta que s’anava consolidant.

Conseqüentment era inevitable que desprès de parlar-nos del significatiu canvi del rol de les empreses i dels empresaris i la necessitat han d’adaptar-se als canvis del govern i els sindicats en un context de “devaluació del poder dels estats que no poden resistir la pressió de la globalització i les seves exigències politiques, econòmiques i socials, movent-se des de la lleialtat institucional amb transparència per empatitzar i atraure el ciutadà”, en Ramón Jáuregui afrontes, en el debat posterior amb els membres del Cercle per al Coneixement, les problemàtiques del model de finançament de l’Estat i del finançament que es proposava a l’Estatut en redacció. En aquest context Jáuregui afirmà, tot esforçant-se en parlar des del seu rol en el si dels òrgans de govern del PSOE i persona propera al president Rodriguez Zapatero “ que no es podia estendre el concert econòmic d’Euskadi i Navarra a la resta d’Espanya perquè la hisenda estatal s’enfonsaria”, i va afegir, tot acotant a la baixa els límits del finançament dels percentatges que es debatien i molt allunyats als que s’aprovaren en el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, que “el problema català per guanyar autonomia és financer però s’ha de contextualitzar en les necessitats generals de l’Estat i el model associat” .

Cal reconèixer que el debat fou respectuós però no amb un cert grau de tensió, de fet un soci va marxar a mig debat, arrel de la claredat de l’exposició i la immobilitat evidenciades; al acabar el sopar varem coincidir molts associats que ja sabien la crònica final escrita des del PSOE a Madrid, i que el desenvolupament de la societat del coneixement i la transformació del nostre model econòmic perillava. Molts ens varem sorprendre positivament pel vot favorable del PSC-PSOE en l’Estatut del 30 de setembre tot recordant la frase ‘aprobaré lo que salga del Parlamento Catalán”, malauradament els fets evidenciaren la certesa de les Paraules del Sr. Jáuregui, i ara a pesar dels dos anys  (-el proper dia 9 d’agost es compleixen dos anys de l’entrada en vigor de l’Estatut-) que es disposava per assolir un acord en l’aplicació del finançament autonòmic, el temps s’ha exhaurit i es torna a la negociació a la baixa, volen aplicar una segona retallada, aquesta al marge del que la llei estableix, una retallada que al igual que al 2005 va acompanya de tensió i declaracions des d’autonomies, en les que el seu PIB esta molt condicionat per les subvencions, que s’atreveixin dir que “ no estamos dispuestos a asumir, como es garantizar sólo la financiación para los servicios fundamentales y no para el resto“, amb aquestes actituds difícilment Catalunya gaudirà del finançament requerit, a pesar del coratge del Conseller Castell i la unanimitat de les forces Catalanes en reclamar el finançament requerit per Catalunya de forma estable i permanent en el temps.

El 9 d’agost no hi haurà acord sobre el finançament, tos els indicadors ho evidencies, la pregunta és que cal fer, ja que aquells aspectes basics per desenvolupar el nostre País segueixen pendents, en refereixo als que incorporava el document que fou presentat en seu parlamentaria a totes les forces politiques, Es pot accedir al document a la web del cercle , en el que s’explicitava la necessitat de Possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social; Que cal facilitar l’aparició de noves iniciatives en àmbits emergents capdavanters; i en la necessitat de projectar Catalunya amb força a tot el món assumint capacitat de presència i actuació global i internacional, esdevenint pol d’atracció (desenvolupant capacitat d’atracció) de recursos humans i econòmics, nacionals i multinacionals.

La resposta al que cal fer, no pot ser altra que continuar reclamant, exigint el que es necessari i just pel país, amb independència de la resolució del tribunal constitucional, una reclamació que no ha d’excloure cap via ni cap sector social, es hora de demanar la compareixença del president del Govern al Congreso, del president Montilla al Parlament, de recolzar al govern, però també fer sentir la nostra veu com a ciudatans als mitjans i al carrer reclamant el compliment de la llei a no admetre cap reducció del model e finançament de l’Estatut ni a que es limiti autogovern, a que es respecti el nostre desenvolupament que no es sols nostre es de les properes generacions.

Parlar i negociar si, però amb data límit ja que els fets i el futur no espera, i fer-ho disposat a també a plantar-nos a dir prou i abonar, si fos requerit, els nostres impostos al govern Català perquè sigui ell qui els transfereixi mentre l’acord arribi i el compliment de la llei una realitat. Unes actuacions efectuades des de la convicció que sense recursos el futur es retalla i l’avens cap la societat del coneixement s’esfuma.

Antoni Garrell i Guiu

 Pubicat a la web del Cercle el 6 d’agost de 2008. Accés al Cercle aquí.

Aquest mes d’agost les coses i les actituds no són iguals, potser és una percepció errònia, però hom te la impressió que hi ha menys gent en els llocs habituals d’estiueig, que la preocupació es dibuixa en el rostre de molts ciutadans i la manca de confiança tenyeix les actituds i les converses. Preocupació pel deteriorament de la situació econòmica, i manca de confiança en els màxims responsables de l’Estat per la seva incapacitat de reacció, de dibuixar el camí i moure les voluntats col·lectives.

Esperar que el temporal escampi no sol esser la millor solució, especialment quan les reserves s’esfumen i la capacitat de generar-ne es redueixen. Assumir que no és pot fer res ja que els problemes són aliens, és una falsedat, ja que la nostra economia té i tenia seriosos problemes de productivitat, una inflació alta, baixos nivells de innovació, manca de suport a la industria i als emprenedors, un sistema educatiu inadequat, insuficient recolzament a la recerca, i un mercat laboral rígid. Una sèrie de problemes que limiten la capacitat competitiva de les empreses i que sumats a la manca de recursos financers a nivell internacional, al augment dels preus de les matèries primeres de l’energia i els aliments, posen a l’actual situació en estat d’emergència, el que hauria d’obligar a un pacte d’Estat entre el govern, l’oposició, i els agents econòmics i socials. 

Amb aquesta convicció, cal esperar el 14 d’agost i està atent al que es decideix en el Consell de Ministres extraordinari per veure, si d’una vegada per totes es reconeix la situació i s’actua en conseqüència; una actuació que requereix un pacte per afrontar la crisi, capgirar la situació i frenar l’atur, un atur que creix desmesuradament, 600.000 persones més que fa un any, i que castiga en especial a les franges de població més febles i més subjectes als cicles econòmics per la seva poca qualificació i formació, aquest és un aspecte diferencial en l’actual crisi, i no es pot oblidar que requereix una especial atenció ja que, més allà de l’actual conjuntura el model econòmic de futur, no pot basar-se en el creixement especulatiu fonamentat en la construcció i el consum arrelat en el endeutament exagerant de les famílies; un model productiu que te que caracteritzar-se per ser intensiu en coneixement i pel qual cal preparar la població per evitar la seva exclusió del mercat laboral.

És temps, per tant, d’un pacte que assumeixi que es hora d’intervenir, i actuar en tres eixos basics, en la línia del que han fet en altres indrets en situacions similars: ajudar a les empreses disminuint les dificultats per accedir als recursos financers arribant on el sistema financer no arriba o arbitrant politiques per fer-ho, tot emprant a la vegada la capacitat pressupostaria de l’Estat per esperonar i reorientar els mercats; el segon una decidida aposta per la formació de capital humà, redoblant esforços en la formació bàsica i continuada; i en tercer lloc una decidida aposta per la industria i els serveis d’alt valor, garantint la continuïtat del sistema de recerca cap el sistema productiu, per fer-ho cal posar els mecanismes per observar els resultats dels equips d’ R D i i completar els processos fins posar les patents a mans del sistema productiu.

Tres eixos d’actuació que requereixen de politiques especifiques, les quals, sense oblidar les de protecció social, haurien d’esser prioritzades, i a la vegada comptar amb la complicitat de tots els ciutadans, uns ciutadans que hem d’entomar la situació i tot exigint les mesures de forma decidida i ferma, hem de oblidar el cofoisme de ‘l’Estat protector’ i posar-nos a treballar amb una actitud positiva i participativa que augmenti la productivitat i la competitivitat.

Antoni Garrell Guiu

5  d’agost de 2008

Article publicat e-noticies:   Accés al article

El dijous 24 de juliol es celebrà els 35 anys de la fundació del BCD, una celebració que mirà al passat per reconèixer el camí recorregut, però que fonamentalment va posar èmfasis en els plans del futur encaminats a fomentar el valor estratègic del disseny i treballar activament en  crear un clúster de disseny que esdevingui referent mundial i sigui una peça cabdal per assolir la innovació.  

Els qui des de fa molt de temps venim defensant i explicant que la via de la innovació, -com a procés per assolir nous productes i serveis, i optimitzar els processos productius per assolir altes cotes de competitivitat i generació de valor- fonamenta en la triada Ciència, Tecnologia i Disseny varia de forma significativa el desenvolupament i significació del treball, i assenyala la pèrdua de l’hegemonia d’altres paràmetres que caracteritzaven èpoques pretèrites, constatem la importància creixent del disseny, com element que aporta valor diferencial, entès com ‘seducció de la forma i riquesa en contingut’, conjuntament a la capacitat d’evitar l’exclusió per motius culturals, formatius o de gènere.

En aquest context determinant del disseny és fonamenta l’opinió, cada cop més acceptada, que el disseny ja no és sols un valor estètic, tot al contrari: és bàsicament un valor estratègic per les empreses i organitzacions més avançades, a la vegada que per als col·lectius humans esdevé l’eina bàsica per fer possible la sostenibilidad, que no és més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no és comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les properes generacions. Quelcom que obliga tant a la minimització del impacte ambiental dels productes, com a l’òptima utilització dels mateixos. En aquesta línia esdevé fonamental entendre que caldria ultrapassar els ajustos centrats en la minimització del impacte ambiental de les indústries, i el procés i reciclatge dels residus, tot assumint que la major part del malbaratament es produeix en el seu us i aquí el disseny és la novament la clau.

Amb interdependència del reconegut valor del disseny en tot producte, cal reconèixer  que el disseny és una qüestió que va més enllà de l’estètica  també en els serveis i en el si de la societat del coneixement i en els entorns sintètics del ciberespai. Al ciberespai –una pàgina web, la seu electrònica d’una organització  o empresa,  un sistema de missatgeria electrònica, un sistema d’aprenentatge digital o una xarxa de teletreball-, en tan que espai completament artificial, la qüestió del disseny passa a ser un aspecte de primer ordre. La forma en què imaginem i produïm un ciberespai per a ser usat, determinarà en última instància qui hi pot accedir, qui se’n pot beneficiar, qui l’aprofitarà i fins a quin punt serà un espai d’inclusió o exclusió social.

La funció i la necessitat del disseny en general, entès fonamentalment con a tercer component del procés d’innovació i l’element que harmonitza el desenvolupament d’avui i el del demà, sorgeix amb força renovada quan es te que competir en els mercats globals i en els períodes de crisi on els equilibris prestacions-cost juga un paper determinant per mantenir-se en el mercat o sucumbir a les dificultats. De tal manera que molts som els que creiem que el disseny, que ha estat capaç d’esdevenir l’eix vertebrador de la inclusió dels avenços científics i tecnològics en els productes, serveis, i processos; esdevé ara la pedra angular per afrontar la multiproblemàtica actual. Una problemàtica sols abordable amb un procés sistemàtic, continuat i rigorós d’innovació, desenvolupat per equips plurals i heterogenis, que assumeixin amb plenitud el potencial quant simbiòticament es gestiona l’avenç científic, el desenvolupament tecnològic i el disseny.

La forma en què imaginem i construïm les ‘coses’ per a ser usades, és una tasca d’enorme responsabilitat i el disseny té i tindrà una importància cabdal que es tradueix en el model econòmic que tindrem i de societat que viurem, de com ho fem es derivarà construir una societat equilibrada social i ecològicament, o tot el contrari.

Assumida la importància determinant del disseny, un aspecte prou conegut i assumit a la ciutat de Sabadell, -no em va la seva industria ha tingut la capacitat de superar les dificultats que han sorgint en el transcurs del temps a l‘incorporar el disseny com un element simbiòtic del seu propi treball-,  de ben segur que tots ens alegrem de la iniciativa del BCD, i estem disposats a col·laborar-hi amb generositat, la mateixa generositat i compromís amb la creativitat que va permetre constituir al 1989 la Fundació del Disseny Tèxtil, per iniciativa del Gremi de Fabricants y amb l’adhesió de la majoraria d’institucions sabadellenques, i l’Escola Superior de Disseny ESDi, primera institució que crear els estudis universitaris de disseny a l’Estat espanyol.  Una col·laboració requerida en favor del disseny i del que és mes important de les empreses en general i de les industries en particular,  ja que sols generant riquesa es podrà garantir el desenvolupament social.

Antoni Garrell

juliol 2008 

Aquest article fou publicat simultàniament a la web de l’ESDI, i una versió del mateix mes reduïda al diari electrònic e-noticies

Versión del articulo en Castellano: la-musica-motor-del-desarrollo-humano.pdf

El passat dissabte dia 5 de juliol en una jornada sobre Evolucionisme organitzada arrel dels propers 150 anys de la publicació del “Origen de les espècies” de Charles Darwin, MA., s’afirmà que ‘la paraula és l’alè modificat pels  cordes vocals’, unes paraules sorgides per la vibració de les cordes vocals que representaren un salt de qualitat pels homínids, com fou un salt qualitatiu el domini de l’expressió artística en general i de la musica, entesa com l’organització coherent i harmònica de sons i silencies. Un procés evolutiu que, sense renunciar a l’existència d’un instant creatiu, implica “la transformació irreversible en el temps dels models en que és sustenta el desenvolupament i progrés de la humanitat”; un progrés que, més enllà dels aspectes de l’entorn, està molt lligat als estats d’ànim amb el que s’afronten els problemes. 

En el debat posterior al col·loquí, un dels especialistes comentà la importància de la musica en la generació d’aquests estats d’ànims, ho feu recordant l’obra del filòsof grec  Aristòtil,  en la que indicava el poder de la musica (ethos) per influir de forma diversa en l’esser humà, en concret com és pot provocar un increment de l’activitat conduint-lo a efectuar accions heroiques, o a incrementar la seva força espiritual i la fermesa moral, o provocar l’èxtasi momentani. L’especialista , antropòleg de formació, seguí recordant-nos el poder de la musicoteràpia per potenciar els tractaments farmacològics, com la quimioteràpia, al conforma estats anímics que permeten posicionar el cos cap actituds positives; per finalitzar, ens recordà que la musica ja no és sols l’expressió de l’home interioritzant la bellesa, sinó que tots i cadascun de nosaltres estem influïts per la musica ambiental, de tal manera que la musica actua sincronitzant amb les nostres neurones i ens ajuda a superar estats d’estres o desencís, o a treballar de forma mecànica, seguint un ritme o a relaxar-nos per possibilitar la concentració o reflexió.

La pròpia jornada i la conversa posterior va fer-me reflexionar sobre la importància de la musica en la seva doble component d’expressió cultural i potenciador del desenvolupament intel·lectual de les persones, quelcom conegut d’antuvi, ja que la formació musical a més de incrementar la sensibilitat, millora la memòria, ajuda al raonament complex i augmenta la comprensió espaial; la musica és per tant un instrument indispensable pel progrés, i és requerit disposar d’aquelles infraestructures, accions y politiques que permetin l’accés lliure i obert als ciutadans.

En esdevenir l’ensenyança musical, la divulgació i promoció de la cultura intrínseca a la mateixa, un element cabdal per desenvolupar el talent i el progrés humà, caldria que tot país incentives i potencies aquests aspectes, efectuant-ho des d’una perspectiva integral i integradora, amb la visió la internacional pròpia del mon globalitzat, amb voluntat d’esdevenir referent i referència obligada, i a la vegada recolzant-se amb bases solides, practicant conseqüentment un procés evolutiu per minimitzar els riscos i garantir els objectius.

És en aquest context, on vaig recordar el projecte “la Ciutat de la música de Sabadell”, una iniciativa ambiciosa enquadrada en el segle XXI, i que portarà a l’Eix Macià els equipaments que posaran la música i la ciutat com un dels element de referència de la mediterrània. Un projecte que sols es podia plantejar i fer-se a Sabadell per la seva llarga trajectòria en art i en disseny, especialment en la música, que sempre ha estat arrelada en la historia de la ciutat.

Lluny queda el 1810 amb la creació de la primera cobla de musics a Sabadell, o el 1892 amb la posta en marxa de l’escola municipal de música, o la fundació de l’orfeó de Sabadell al 1904. Unes llargues arrels plenes encara de vitalitat, com s’evidencia en la creació de l’associació d’amics de l’Opera de Sabadell al 1982, o el fet que més de 2.000 joves cursin estudis musicals. Unes realitats que fan de Sabadell el lloc idoni, aquest és un fet irrefutable per construir el futur, però essent condició necessària no és suficient, per ser-ho cal voluntat de plantejar i assolir reptes, de no deixar-se vèncer per les dificultats conjunturals, i assumir que per difícils que siguin les situacions la clau és saber compaginar present amb futur, i aquest és un element que ha caracteritzat la ciutat amb la seva permanent capacitat de reinventar-se i de generar valor i progrés,aquest és un aspecte del que tindríem que sentir-nos orgullosos.

Malauradament parlem tot sovint  més dels problemes que de les solucions, dels desastres que de les bones noticies, i aquesta és una tendència que no porta enlloc, per aquest motiu crec que tots tindríem que canviar les actituds, i sense defugir dels problemes ni amagar les realitats saber reconèixer, aplaudir i recolzar les iniciatives que miren el demà amb valentia i atreviment, i en aquesta bona actitud es troba la Ciutat de la Musica de Sabadell, una de les iniciatives que evidencien que no forçosament el passat te que esser millor que el futur.

Antoni Garrell i Guiu

13 de juliol de 2008

Publicat al  diari de Sabadell el dia 15 de juliol de 2008, (edición impresa diario de sabadell: la_musica_motor_del_desenvolupament_huma.pdf )

(Versión en Castellano del Articulo) 

A principis d’aquest mil•lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, alguns països europeus miraven cap un altra costat com si el seu model de desenvolupament fos inesgotable, oblidant que la Unió Europea en el seu conjunt, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa plena d’asimetries amb els Estats del nord que havien encarrilat el procés, mentre que els del Sud seguien ancorats en els beneficis derivats de les ajudes europees, oblidant que aquestes tenien data de caducitat arrel del increment de la renta i la més que previsible ampliació de la Unió.

Han passat 8 anys des de la declaració de Lisboa, els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia ha omplert els processos productius, les relacions interpersonals i la societat en general. El mom s’ha globalitzat i el creixement demogràfic sembla infrenable en un mon que cada cop més interdependent i sobreexplotat. Els preus de l’energia, l’aigua i els aliments creixent sistemàticament, tant pel increment de la demanda dels països en desenvolupament i per les variacions ambientals, com per certes politiques mancades de coratge i d’esperit de sacrifici, conjuntament a conductes estrictament especulatives, de certs països desenvolupats.

Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, igual que competitivitat o productivitat i innovació, en un context de canvis i desafiaments que afecten en major o menor grau a la majoria dels col•lectius del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica és molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida, enlloc d’una oportunitat en un mon que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, tot incrementant la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta.

Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és la societat sense industries, i sense agricultura i ramaderia. Efectivament, la societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació basada en processar informació, tot generant i aplicant nou coneixement, un fet que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però sense oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari, originant que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats, ara be els processos industrials de més valor associats al disseny, la recerca, la gestió i la logística, al igual que aquells processos de fabricació d’alt valor es mantenen en els punts d’origen, una industria intensiva en coneixement que permet de forma sostinguda mantenir el creixement de base, aquell que més enllà de dificultats conjunturals aporta el creixement sostingut de la qualitat de vida i la riquesa de tot país, aquest és un fet perceptible en aquests moments de serioses dificultats arrel de la crisis creixent, en la qual esta immersa l’economia mundial i molt especialment l’espanyola.

Aquests són els escenaris on es presenten els nous reptes a afrontar i que obliguem a nivell empresarial i territorial ser el màxim competitiu possible, el que comporta assolir la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses, ajustar el mercat laboral a les noves exigències del canviant mercat global, disposar de bons nivells de productivitat, ajustar les bases de generació de valor a les noves oportunitats, i a donar un decidit suport als emprenedors. Per fer-ho es requerit disposar d’un ecosistema favorable, i tenir definides y acotades les actuacions a desenvolupar en aquells eixos basics que enquadren el futur. Uns eixos que han d’esser tractats conjuntament buscant el equilibri òptim entre ells, superant les percepcions i prioritats individuals tot assolint la visió compartida mitjançant la confrontació d’idees i el talent. Uns eixos que en diverses reunions formals i informals del Cercle per al Coneixement - Barcelona Breakfast, s’han anat desgranant amb el contrast d’idees i l’observació dels que succeeix en els països capdavanters, fruit d’aquest anàlisis es pot concloure que els eixos claus pel desenvolupament fan referència a la formació; a la terna energia–aigua–mobilitat; a la sostenibilidad; a la qualitat de vida; a la competitivitat entesa com un equilibri entre productivitat, Innovació, i internacionalització; a la integració social; i a desenvolupar els sectors claus de generació de valor…..…….. (Article complert  SET EIXOS PER VERTEBRAR EL FUTUR)

El governador del Banc d’Espanya en el seu discurs al Consell de Govern del Banc començà indicant que ens trobaven amb un clima econòmic molt diferent als dels darrers anys, arrel de la simultaneïtat “de tres pertorbacions de gran abast: increment dels preus del petroli, d’altres matèries primeres i dels aliments; empitjorament de l’economia americana; i turbulències financeres”, eren la confirmació de que les coses s’agreugen tal com els ciutadans perceben dia a dia. De la lectura del discurs, tot assumint que ens espera un parell d’anys complicats, em va quedar el convenciment de que tenim una bona base per afrontar les dificultats al recordar que en aquest període la demanada exterior neta va nimbar els efectes de la disminució de la demanda interna, tot mantenint-se el creixement de les exportacions a pesar del enfortiment del euro enfront el dolar, una evidencia de la importància de disposar d’una economia oberta amb capacitat d’exportar productes als mercats mundials, el que obliga a posar l’èmfasi en la industria, entenent que és la industria amb alts nivell d’internacionalització i amb productes innovadors la que permet mantenir els creixements basics més enllà de turbulències o situacions conjunturals. 

La situació és complexa, les darreres dades indiquen un creixement del PIB pel 2008 prop del 1,5%, un punt menys que la mitjana de la U.E., mentre que la inflació puja, pot situar-se per sobre del 5%, una xifra superior a la dels països amb qui competint ocasionant pèrdua de productivitat. L’acumulació de dades negatives, han portat finalment al president Rodriguez Zapatero a reconèixer, en la presentació de l’informe econòmic del 2008, que el PIB creixerà per sota del 2%, a l’ abril encara mantenia una previsió del 3,1%, tot insistint que “estem en millors condicions que altres vegades per superar aquestes dificultats i per sortir enfortits d’aquesta fase“. Essent cert que estem en millors condicions no és menys cert que Espanya és més vulnerable que altres països arrel del fort endeutament, la necessitat de finançament exterior, la forta dependència energètica i una manca de productivitat.

Conseqüentment per sortir de la situació i tornar al creixement que garanteix el progrés caldria, sense ignorar la realitat, deixar de parlar de la crisis i renovar els esforços per modificar el model econòmic, ja exhaurit, que hem gaudit des de mitjans dels anys 90, que amb creixements propers al 3,5% ha permès la creació de gairebé 6 milions de lloc de treball. Una renovació que obliga a pensar en altres sectors per continuar creant ocupació d’acord a la globalització, ja que sols creant ocupació es pot garantir el benestar i el progrés dels ciutadans.

La reassignació de recursos humans cap altres sectors obliga a una forta inversió en formació per garantir la ocupabiilidad, és a dir a dotar-los dels coneixements per poder afrontar les exigències del nou sector. En aqueta línia cal tenir present que cal canviar els models de protecció en els períodes d’atur per incrementar la ocupabiilidad de l’ aturat, la necessitat de reforma queda palesa si s’analitza l’Euroíndex laboral IESE-Adecco de fa uns mesos on s’indicava que mentre la Unió Europea és gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 euros, a Espanya són sols 479€. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a assolir la productivitat. Una xifra que cal també contextualitzar-la en que Espanya és el país que més diners dedica a subvencions als aturats

Si per garantir la ocupabiilidad en nous sector es requerit formació, també caldria entendre cap on és te que focalitzar aquesta formació, tot interioritzant que si be l’economia del coneixement genera ocupació basada en processar informació i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, no es pot oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes cada cop més complexos. Avui les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari originant que disminueixi, en els països avançats, l’ocupació industrial associada a grans series i de productes de baixa obsolescència, però no es pot oblidar que els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost.

En conseqüència al afrontar els desafiaments de la desacceleració o de la crisis del model de creixement, cal posar èmfasis en el binomi formació i industria com a clau de progrés, tractant-lo de forma singular i preferencial, entenent que sols amb ell la capacitat creativa i els esforços donen el seu màxim rendiment. 

Antoni Garrell

 Barcelona 24 de juny de 2008

……………………………………………………………………………………………………………. 
l’article fou publicat al diari electronic e-noticies.cat el 24 de juny de 2008, acces al article 

Al llarg de la setmana la vaga dels transportistes espanyols ha protagonitzat l’actualitat, les imatges mostraven reiteradament els estands buits d’alguns supermercats, l’actuació dels piquets “informatius” emprant la coacció i la violència, les cues en les gasolineres i en els centres comercials, i el bloqueig dels centres de distribució, duanes i carreteres. Per moments semblava que el país quedaria bloquejat i que el dret de vaga d’uns imposaria la seva llei sobre els drets de la resta dels ciutadans. Els missatges del govern i les afirmacions del Ministre de l’Interior, indicant que no mancaria el combustible ni els productes en els mercats, no tranquil·litzaren a la població, evidenciant la manca de confiança, ja que dia a dia tots perceben les dificultats d’una crisis generalitzada sistemàticament no reconeguda pels màxims responsables de l’Estat.

La manca d’intervenció inicial, permeten moviments tàctics de camions, va evidenciar que la vaga del transport no era sols una qüestió d’orde públic i subministraments, era l’evidencia que si es parava el transport per carretera es parava l’economia. A pesar que de forma insistent els mitjans de comunicació parlaven, casi en exclusiva, del comerç i la mobilitat ciutadana, els autèntics perjudicats no érem ni els comerciants ni els consumidors, ni aquells que incrementàvem els temps per arribar al lloc del treball. Sense saber el que costarà la vaga i com pot mínbar el creixement, els que han sofert les pèrdues reals, en molts casos irreparables, és el teixit productiu del país ja sigui la industria, l’agricultura, o la ramaderia, en especial el petits i mitjans productors, entre les pèrdues no podem oblidar els centenars de milers de quilos de fruita fresca malversada en les plantacions, i de litres de llet perduts, hom es pregunta en el cas de la llet on la deuen haver llançat i si desprès de les pèrdues que els haurà representat tindran que afrontar la responsabilitat d’un delicte ecològic.

El increment del preu del combustible, amb el barril rondant els 140 dolars, fou el detonant, la gota que omplí el got, però sense menysprear el significatiu preu del combustible el darrera fons hi ha un problema de rendibilitat de la inversió efectuada i de retorn a l’esforç que s’efectua. La raó en aquets casos sempre és el mateix: o manca de productivitat o excés d’oferta, i en el cas de teixits productius atomitzats, com és el cas del transports amb un elevant nombre d’autònoms amb un o dos vehicles, el problema real sorgeix quant disminueix la demanda i l’oferta és mante constant. Si s’analitzen les revindicacions presentades, i en concret l’exigència d’una tarifa mínima, s’evidencia que el rerefons de la vaga no és el petroli, més aviat hom creu que el problema de que motiva el manteniment del malestar d’alguns transportistes, o de la vaga per altres, és precisament la disminució de l’activitat econòmica que origina una pèrdua de demanda de transport amb el que, per la llei de l’oferta i la demanda, els preus baixen fins que arribin a unes tarifes insuportables o no rendibles. Una baixada de demanada previsible, ja que la disminució de la construcció i l’equipament associat als nou habitatges generava una demanda de mobilitat de productes que ara ha minvat en la mesura que disminueix la construcció, la venta d’immobles i l’equipament de noves llars.

En conseqüència, la vaga del transport és una evidencia de la disminució del ritme econòmic que vivim, i hauria d’esser entesa com l’exigència de mesures significatives per corregir la situació actual. Ara patim els problemes d’un creixement que semblava no tenir fi, esperonat per un tipus d’interès baix ajustat a l’Europa que no creixia, un període que no varem saber aprofitar per posar els fonaments d’un model més robust i que comporta que ara tinguem que fer els deures a marxes forçades i assumir que sols amb mesures rigoroses, algunes de les quals ara sembla que es volen posar en marxa, el futur és possible.

Antoni Garrell Guiu

Barcelona 13 de juny de 2008

Publicat a e-noticies.cat, link al diari