Antoni Garrell i Guiu

Demà diumenge es celebrem les eleccions generals a Portugal, unes eleccions marcades per un rescat xifrat en 78.000 milions d’euros. Un préstec que obligarà al nou govern a un control estricte de la despesa i a enormes sacrificis als ciutadans. Uns esforços magnificats per no haver adoptar mesures quan eren requerides.

Pensar en les eleccions i en la necessitat de prendre decisions, em porta a la memòria una intervenció del 1932 de José Ortega i Gasset en les Cortes Constituyentes, on manifestà  que sempre “arriba el moment precís en que cal trencar el silenci“, i reflexionà sobre la necessitat de posicionar-se, de prendre decisions i d’actuar coherentment. Ignorar-ho i no identificar aquests moments, seguint actuant com si res canvies, comporta  que els fets es desboquin i que finalment altres directament o indirectament prenguin les  decisions agafant el protagonisme del nostre destí. Aquest és un fet prou conegut per tots nosaltres en els darrers anys; primer menysvalorarem les senyals de l’horitzó en quant als riscos del model econòmic fonamentat en un endeutament excessiu; desprès menysteníem els problemes dels fracàs escolar i la manca de treballs qualificats; posteriorment quan el món es submergia en una crisi financera global alguns presumíem de la solidesa dels nostre sistema financer i seguien actuant com si el país no necessites reformes estructurals en la línia adoptada pels països europeus capdavanters, tant en generació de valor, com en protecció i desenvolupament social. Finalment mentre el país s’abocava a una taxa d’atur inacceptable i in-assumible, els agents econòmics i socials allargaven les negociacions mentre el govern expectant esperava el desenllaç, esgotant uns mesos valuosos.

La manca de presa de decisions, i la por en un esdevenidor sense els privilegis i el confort del passat han cultivat la inacció. Qualsevol decisió genera un corrent d’opinió que, amb un excés de crítica no raonada, condiciona les actuacions i frena la iniciativa. Una actitud pròpia de qui es nega a acceptar que l’entorn ha canviat substancialment, cal acceptar-ho i capgirar la situació. Caldria reconèixer que els pressupostos de la Generalitat són un exercici d’assumpció de responsabilitat, de no defugir de la responsabilitat de frenar el deteriorament en que ens trobem. Com també caldria acceptar que la llibertat d’uns acaba on comença la dels altres, que la necessitat de protegir els drets fonamentals i la seguretat ciutadana s’ha de fer sense exclusions, i que en democràcia, en la tasca de garantir la llibertat col·lectiva, la policia desenvolupa un paper fonamental. Negar sistemàticament la credibilitat dels responsables polítics de la mateixa, sense contrastar les informacions,  no sols no és democràtic, és caure en la demagògia i el populisme, accions que a la llarga minven la qualitat democràtica i incrementen la desafectació.

Caldria entendre que els canvis que s’han produït són enormes i que cal re-dissenyar la quotidianitat, defugint de l’ immobilisme i de solucions o anàlisis fonamentats en temps preterits que no tornaran. Cal aprendre les lliçons de la historia i no cometre un i altre cop els errors del passat entenent i aplicant el que afirmà en seu parlamentaria Manuel Azaña el 1932: “hem de fugir de l’error invers, que és el de mantenir en el patrimoni polític actual, en les idees i en els impulsos motors de les nostres polítiques, valors esgotats, barreres procedents de recintes per on la història va transità però per on no tornarà a passar mai“.

Antoni Garrell i Guiu
4 de juny de 2011

Publicat al diari electrónic e-noticies.cat (un click aquí)