Arxiu del Juny del 2011

Crisi econòmica o crisi política?

Dilluns, 27/06/2011 (00:00)

“És l’hora de recuperar l’esperit europeu assumint la cohesió econòmica, social i territorial, i la solidaritat entre els Estats”

Vivim una època complexa i incerta amb cinc milions d’aturats a l’Estat, amb les despeses i inversions públiques reduïdes, amb els ingressos de l’Estat situats en uns nivells clarament insuficients per mantenir les prestacions dels darrers anys, tant per la pèrdua del ritme econòmic, com per l’enorme volum d’economia submergida que, segons dades de la Fundación de las Cajas de Ahorros, no ha parat de créixer i actualment es pot situar en un inadmissible 17% de l’activitat; i un sistema financer amb una situació que no facilita la reactivació econòmica. Males notícies per Espanya que incrementen la certesa que la crisi econòmica es prolongarà en el temps sense que es visualitzi clarament la sortida.

Un escenari desencisador però on també hi ha motius per la confiança quan analitzem l’activitat dels nostres centres de recerca i innovació, l’increment dels ingressos de les exportacions industrials que, en el primer trimestre, han crescut un 22,2% (16,2% les importacions), assolint una taxa de cobertura del 80,7%, o també que en els primers cinc mesos de l’any el nombre de turistes estrangers que han visitat l’Estat s’hagi incrementat un 7,3% segons dades del Ministeri d’Indústria.

Certament la situació espanyola és molt més dolenta que la dels països europeus amb qui competim, el baix creixement del PIB, l’alta taxa d’atur, la prima de risc, en són algunes evidencies; i que la confiança amb la capacitat de lideratge i guiatge del govern espanyol està sota mínims. Però també cert que la situació europea, a nivell global, és extremadament delicada i el somni de la plena ocupació s’ha esvaït. La situació critica grega i la manca de resultats en la cimera europea d’ahir 24 de juny en són evidències que condicionen que tots els anàlisis s’efectuïn amb òptica econòmica-financera, i amb l’amenaça d’una possible recaiguda global, com anunciava recentment l’expresident Felipe González a Viena, tot recordant que no han estat resolts els problemes a Estats Units, Europa i Japó.

És ben cert que patim una forta crisi econòmica, però ara, després de tres anys ja no és planetària. Centrant-nos en Europa crec que tindríem que parlar més de crisi política que de crisi econòmica, i actuar des de la política, ja que sols retornant a la Política, la pròpia dels estadistes, i fugint de la dictadura dels mercats s’eliminaran les tempestes en l’horitzó.

Sabien que difícilment podíem tenir una moneda única sense coordinar les polítiques econòmiques i fiscals, sabien que en front de possibles situacions complexes es requeririen respostes ràpides executades amb rigor i agilitat. La manca de lideratges, els egoismes dels Estats, l’ampliació accelerada de la Unió, i la renúncia a polítiques arrelades en els interessos electorals per part dels Estats membres van impedir cedir més competències a la Unió Europea.

La crisi del deute sobirà, i les tensions en els mercats, rau en gran mesura en la lentitud en la presa de decisions a nivell europeu, en la manca de respostes contundents ràpides, unitàries i clares, per part d’uns líders europeus incapaços de frenar els moviments especulatius. Novament són els mercats qui marquen el ritme i condicionen les actuacions polítiques, en lloc d’esser els polítiques qui marquin el ritme dels mercats financers, els quals, amb les seves maniobres especulatives, ens estan portant al precipici.

Avui en dia gairebé tothom reconeix l’error de deixar el creixement i el progrés en mans d’un mercat sense regles, i de reduir al mínim l’estructura i el rol de l’Estat. La crisi econòmica ha evidenciat la necessitat de capgirar completament la situació. Els fets demostren que els mercats financers han esdevingut, en moltes ocasions, generadors d’interessos amb l’única finalitat d’incrementar la rendibilitat de les seves inversions. És en aquest context, on la “Política” esdevé imprescindible, i la manca de decisions polítiques sols potencia la pròpia dinàmica especulativa.

Es hora d’exigir una “Política” capaç de controlar el poder especulatiu dels mercats financers. És l’hora de més Europa, de progressar en la governabilitat econòmica de la Unió sense egoismes, resolvent els problemes polítics i reforçant el poder de la Unió, ja que sols resolvent la crisi política superarem la crisi econòmica al poder plantar cara als desafiaments dels mercats financers desregularitzats. Crec que hauria d’esser l’hora de recuperar l’esperit europeu, assumint “la cohesió econòmica, social i territorial, i la solidaritat entre els Estats”, tal com afirma el Tractat de Lisboa.

Antoni Garrell i Guiu

27.06.2011

Publicat a el diari: elsingulardigital.cat (clica aquí)

 

Positivisme, confiança i seguretat

Dilluns, 13/06/2011 (13:45)

“Tenim més motius per l’esperança que pel desencís, però certament és indispensable que tots assumint responsabilitat des de la sobrietat i la generositat”

Avui dissabte 11 s’han constituït quasi la practica totalitat dels governs municipals pels propers 4 anys, la majoria d’ells amb el soroll de fons dels crits de protesta dels autodenominats indignats que anaven acompanyats de pancartes en els que es llegia “no ens representen” o “democràcia real ja!”. Observar les pancartes i els crits i xiulets, dirigits cap a les persones que entraven als edificis municipals, em va generar un sentiment de tristor i a la vegada preocupació. No em sembla legítim promoure la falsedat de què a l’Estat no tenim democràcia -sols cal mirar els canvis que s’han produit-, ni m’ha semblat ètic afirmar que “no ens representen” quant els càrrecs electes han sorgit de les urnes amb sufragi universals expressat amb llibertat. Com es pot negar la democràcia quan tots podem exercir el dret de vot que és capaç de canviar els governs?. Avui, qualsevol grup de ciutadans pot optar, acceptant la legislació vigent, a presentar-se a les eleccions, sols cal donar un pas endavant i acceptar la responsabilitat, al País Basc en tenim l’exemple. Sentir les protestes i les escridassades als legítims representants dels ciutadans, em porta a creure que és un greu error que no farà res més que restar credibilitat a les propostes dels que fins ara, amb seny i determinació, havien estat capaços de despertar consciencies i foragitar la resignació.

Desprès d’assistir a la presa de posició del consistori sabadellenc i elecció de l’alcalde, vaig constatar que la majoria de comentaris feien referència a la complexitat de la situació actual; períodes en els quals tant poden aparèixer les millors qualitats dels éssers humans, com aquelles actituds fonamentades en l’egoisme, l’oportunisme o la recerca del culpable o enemic comú. Saber canalitzar l’empenta positiva, esdevé un dels reptes del nous consistoris, al igual que ho és sumar inclusivament; assumir el risc des de la coherència i el compromís; i foragitar la por, tant trameten confiança com disposant d’un entorn segur en el que és minimitzin i aïllin les conductes il•legals e incíviques, protegint als ciudatans, les seves iniciatives emprenedores i els seus bens.

Pensar en la seguretat em recorda la recent trobada amb Núria Aymerich, directora de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, una peça cabdal per vertebrar el país amb unes forces de seguretat amb valors democràtics. Un valors que obliguen que la defensa dels drets i llibertat del ciutadans s’efectuï amb un codi de conducta que exigeix per igual aptituds, actituds, coneixements i eines, i que requereix de persones, i aquest és el repte de l’institut, que estiguin impregnades d’humanitat, respecte, compromís amb la convivència i amb la cura dels béns, i compromesos amb la societat. Uns valors que dónen garanties de què els homes i dones, que conformin els equips de seguretat, actuïn amb un codi de conducta que va més enllà d’aplicar les lleis i les ordenances i resoldre les emergències; cal actuar des de la prevenció i el suport a la col•lectivitat per garantir la seguretat i la convivència inclusiva.

La reunió amb la Sra. Aymerich, persona que es caracteritza per entendre la formació com “un procés integral que conjuga simbòticament coneixements tècnics amb els associats a les actituds i formes de treballar”, i la posterior visita a les instal•lacions de l’institut, tot escoltant les explicacions del contingut dels estudis, la metodologia emprada, i observant els moviments, les actituds i el comportament dels “estudiants”, els instructors, i del personal en general, vaig poder comprovar com tots aquelles valors associats a una democràcia plena s’aplicaven.

La successió de records i pensaments arrelats en vivències, lectures, notícies i opinions em portà a constatar que, si bé estem en situació crítica tenim molts recursos i palanques per poder progressar i capgirar la situació. Tenim més motius per l’esperança que pel desencís, però certament és indispensable que tots assumint responsabilitat des de la sobrietat i la generositat. Una tasca en què els nous governs locals tenen, també, una enorme responsabilitat. En el seu dia a dia cal per un igual escoltar als ciutadans amb tota atenció per comprendre les emocions i sentiments que hi ha darrera de les paraules, els crits, i ,molt especialment, dels silencis de molts dels ciutadans, una atenció que comporta no caure en l’actitud de Montesquieu “a la majoria de persones prefereixo donar-les-hi la raó ràpidament en lloc d’escoltar-les”, i a la vegada gestionar i actuar amb rapidesa, positivisme i encert ja que “la inseguretat generar por, i la por foragita la confiança, i sense confiança no hi ha futur”. Aplicant Positivisme, confiança i seguretat cal buscar el que ens apropa, que sol ser l’essencial, i no ens hem de centrar en els matisos que ens separen, aquesta és una obligació indefugible per abordar l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu

13.06.2011

Publicat a el diari: elsingulardigital.cat (clica aquí)

Temps preterits i esdevenidor

Dissabte, 04/06/2011 (19:02)

azana.jpgDemà diumenge es celebrem les eleccions generals a Portugal, unes eleccions marcades per un rescat xifrat en 78.000 milions d’euros. Un préstec que obligarà al nou govern a un control estricte de la despesa i a enormes sacrificis als ciutadans. Uns esforços magnificats per no haver adoptar mesures quan eren requerides.

Pensar en les eleccions i en la necessitat de prendre decisions, em porta a la memòria una intervenció del 1932 de José Ortega i Gasset en les Cortes Constituyentes, on manifestà  que sempre “arriba el moment precís en que cal trencar el silenci“, i reflexionà sobre la necessitat de posicionar-se, de prendre decisions i d’actuar coherentment. Ignorar-ho i no identificar aquests moments, seguint actuant com si res canvies, comporta  que els fets es desboquin i que finalment altres directament o indirectament prenguin les  decisions agafant el protagonisme del nostre destí. Aquest és un fet prou conegut per tots nosaltres en els darrers anys; primer menysvalorarem les senyals de l’horitzó en quant als riscos del model econòmic fonamentat en un endeutament excessiu; desprès menysteníem els problemes dels fracàs escolar i la manca de treballs qualificats; posteriorment quan el món es submergia en una crisi financera global alguns presumíem de la solidesa dels nostre sistema financer i seguien actuant com si el país no necessites reformes estructurals en la línia adoptada pels països europeus capdavanters, tant en generació de valor, com en protecció i desenvolupament social. Finalment mentre el país s’abocava a una taxa d’atur inacceptable i in-assumible, els agents econòmics i socials allargaven les negociacions mentre el govern expectant esperava el desenllaç, esgotant uns mesos valuosos.

La manca de presa de decisions, i la por en un esdevenidor sense els privilegis i el confort del passat han cultivat la inacció. Qualsevol decisió genera un corrent d’opinió que, amb un excés de crítica no raonada, condiciona les actuacions i frena la iniciativa. Una actitud pròpia de qui es nega a acceptar que l’entorn ha canviat substancialment, cal acceptar-ho i capgirar la situació. Caldria reconèixer que els pressupostos de la Generalitat són un exercici d’assumpció de responsabilitat, de no defugir de la responsabilitat de frenar el deteriorament en que ens trobem. Com també caldria acceptar que la llibertat d’uns acaba on comença la dels altres, que la necessitat de protegir els drets fonamentals i la seguretat ciutadana s’ha de fer sense exclusions, i que en democràcia, en la tasca de garantir la llibertat col·lectiva, la policia desenvolupa un paper fonamental. Negar sistemàticament la credibilitat dels responsables polítics de la mateixa, sense contrastar les informacions,  no sols no és democràtic, és caure en la demagògia i el populisme, accions que a la llarga minven la qualitat democràtica i incrementen la desafectació.

Caldria entendre que els canvis que s’han produït són enormes i que cal re-dissenyar la quotidianitat, defugint de l’ immobilisme i de solucions o anàlisis fonamentats en temps preterits que no tornaran. Cal aprendre les lliçons de la historia i no cometre un i altre cop els errors del passat entenent i aplicant el que afirmà en seu parlamentaria Manuel Azaña el 1932: “hem de fugir de l’error invers, que és el de mantenir en el patrimoni polític actual, en les idees i en els impulsos motors de les nostres polítiques, valors esgotats, barreres procedents de recintes per on la història va transità però per on no tornarà a passar mai“.

Antoni Garrell i Guiu
4 de juny de 2011

Publicat al diari electrónic e-noticies.cat (un click aquí)