Antoni Garrell i Guiu

És divendres dia 27, al llevar-me he escoltat per la ràdio que els mossos i els serveis de neteja de l’Ajuntament de Barcelona estaven actuant a la Plaça de Catalunya, quelcom semblant passava a Lleida. La notícia m’ha portat a  recordar que ahir al vespre, quan sortia de la feina, vaig atansar-m’hi. Va ser un impuls originat arran de la meva conversa, un parell d’hores abans, amb un alumne de l’Escola Superior de Disseny ESDi  que arribava de la Plaça de Catalunya i que es podria sintetitzar en una frase. Va dir-me amb convicció:  “els nostres somnis de progrés no són utopies”, al que jo li vaig contestar: “i si ho fóssim haurien de fer-se realitat”, ja que el progrés sols s’assoleix afrontant l’horitzó amb el comprimís, l’ambició, i la determinació de tots, i expressant amb valentia i respecte les opinions; unes opinions a tenir en molta consideració quant són l’expressió dels joves, ja que ells són el futur.

Un cop arribat a la Plaça, vaig dirigir-me cap al centre, he de confessar que em va sorprendre, tant el increment de “precàries infraestructures” que s’havia produït des de la setmana passada, com el deteriorament accelerat de les condicions de salubritat i d’higiene, però a la vegada, si bé era menor el nombre de participants, els joves asseguts al mig de la plaça mantenien la mirada carregada, per un igual, d’il·lusions i de preocupació enfront d’una societat que no els hi atorga les possibilitats de desplegar el seu potencial i traçar el seu propi camí. Es notava els dies transcorreguts i s’identificava aquelles persones que havien convertit la indignació en compromís. Com bé m’havia explicat, un parell de dies abans, la mestra catalana de llengües estrangeres  Laura Martínez,  es veia amb facilitat la gent que portava dies allà, “debatin, cooperant, cuinant, dormint i compartint lectures, acompanyats per petits grups, que ocupaven àrees perifèriques de la Plaça, que s’havien apropat per passar una estona bevent cervesa i fumant porros”.

Vaig tornar cap a casa pensant que la concentració s’estava allargant massa, ja que la força dels primers dies s’estava diluint i l’ecosistema deteriorant, que fora bo que trobessin altres formes de donar continuïtat als seus missatges i pacífiques actuacions,  ja que no es pot perdre el missatge que traspua de l’observació d’aquests joves compromesos, -dels asseguts al mig de la Plaça i dels qui des dels diferents racons es cuiden de prestar assistència sanitària o cuidar dels serveis associats a la concentració. Un missatge que remou les consciencies i ens recorda que no s’han fet bé les coses, que és inadmissible que un 40% dels joves estigui sense feina; que l’edat d’emancipació es situï per sobre dels 30 anys quan al nord d’Europa es produeix sobre els 25; que els hagin fet creure que la bombolla de felicitat en que vivien no era un miratge; que els salaris mitjos es situïn per sota de les exigències de renda disponible d’acord als preus dels bens indispensables; que s’hagi gastat per sobre les possibilitats i que ens hem endeutant excessivament amb uns crèdits que originen que els interessos ofeguen el present, i la seva devolució hipoteca el futur; i que una part dels politics continuí amb les prebendes, com si la crisi no existís. Un conjunt de fets coneguts però que era més còmode, tancats en l’egoisme, ignorar-los i mirar cap un altra costat.

Desprès dels aldarulls d’aquest matí, sembla que la “normalitat” ha tornat a la Plaça Catalunya, el que ha passat avui hauria d’esser un toc d’atenció, no s’hauria de permetre que l’energia positiva que mou els joves aplegats en les places del país es dilueixi o es converteixi en negativa. Caldria que els indignats, que han esdevingut compromesos, siguin capaços d’elaborar un manifest conjunt que incorpori punts concrets i que mantinguin la pressió des de la raó i la no violència. Un manifest amb propostes argumentades  i enquadrades en un context global i interdepenent, entenent, per exemple, que  la taxa Tobin, que grava les transferències internacionals, sols es pot aplicar a escala global, ja que si ho fes un sols país l’únic que s’aconseguiria és que els recursos no anessin cap aquell país, o que reclamar menys poder del BCE és el mateix que dir adéu a l’euro, precisament la moneda que ens dona estabilitat. També que les propostes no poden menystenir les minories i les nacionalitats, com fora el cas de disposar d’una circumscripció electoral única, ja que sols atorgaria més poder a les grans ciutats; que exigí el dret d’habitatge sols serà efectiu si els preus baixen, i que per fer-ho cal facilitar  la sortida, a preus no especulatius,  dels estocs de pisos propietats de bancs i caixes, tot comprenent que la fallida dels bancs sols estrangularia encara més l’activitat de les empreses, que generen els llocs de treball, i s’esvairien els estalvis dels milions d’estalviadors. Un manifest que ha d’esser rebut amb positivitat pels responsables de les organitzacions polítiques, socials i empresarials, que han de possibilitar que aquest cabdal de voluntat de canviar les coses sigui el punt on recolzar la palanca que ha de possibilitar sortir de la situació de crisi.

Com recentment em recordava un bon amic “no ens podem permetre que els politics es dediquin a desacreditar-se, ni que els ciutadans veiem sols drets i no responsabilitats, o que ens importi més l’ego que la col·lectivitat”, ara és moment de sumar seny, experiència i rauxa, és moment per assumir, des de la prudència, el talent, la força i la creativitat les transformacions requerides,  recordant que no hi castell inexpugnable, i que les utopies d’avui esdevenen realitats en l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu
27-maig-2011

Publicat a el diari: elsingulardigital.cat (clic aquí)

Aquesta darrera setmana ha estat complexa per aquells que se’ns fa difícil ignorar les senyals en l’horitzó. Els informes i les noticies relatives al nostre entorn no criden pas a l’optimisme, especialment si considerem les fonts i la seva capacitat d’encert, i recordem que tard o d’hora les coses acaben passant si es menyspreen, ometen o ignoren els avisos.

És ben cert que en els darrers mesos els mercats financers han evidenciat que la situació espanyola es distanciava de la portuguesa, grega i irlandesa. El propi Jean-Claude Trichet ho afirmava aquesta setmana al reconèixer que la credibilitat internacional d’Espanya ha millorat mercès als ajustos efectuats; tot recordant que encara hi ha pendents importants reformes estructurals. Aquest fet no amaga que la taxa d’inflació interanual ha assolit el 3,8% a l’abril, quelcom que ens fa menys competitius, i em recorda que, des de la creació de la unió monetària, el increment de preus a Espanya respecte a Alemanya s’apropi al 20%. Una pèrdua significativa de competitivitat on no si val l’excusa del increment dels preus de l’energia o de les matèries primeres, ja que en origen són per a tots iguals. Ni tampoc pot amagar que el PIB espanyol no creix amb la força requerida per generar ocupació, ni que les prediccions de Brussel·les el situen en un baix 0,8% per enguany (la meitat de mitjana de la zona euro) i en un 1,5% pel 2012, xifres molt per sota de les previsions del govern de l’Estat i que avalen les afirmacions de que les taxes d’atur seguiran per sobre del 20%, el que obligarà a més sacrificis per poder complir els ineludibles objectius de dèficit. Uns sacrificis que exigeixen buscar l’equilibri entre les despeses per mantenir el present i les inversions per conquerir el futur.

Quant al present, esdevé necessari retallar les despeses; superar les barreres que possibilitin guanyar competitivitat i generar llocs de treball; facilitar l’aflorament de l’economia submergida, probablement d’enorme volum, ja que sols així s’explica que amb un 20% d’atur no tinguem conflicte social; i disposar de models productius  capaços ajustar-se amb rapidesa a les realitats canviants del mercat mercès a ser flexibles, i assumir la corresponsabilitat al vincular, el progrés professional a la productivitat, el compromís i l’aportació als resultats. En aquest context, cal considerar les afirmacions del Sr. Gónzález Páramo, membre del comitè executiu del BCE, que afirma que el mercat laboral espanyol és el “més ineficient e injust d’Occident”.

Quant al futur, hem de tenir present la importància de l’Educació, la formació, i la col·laboració universitat empresa, però també que és precís un recolzament decidit per guanyar pes industrial, disposant d’una industria clarament orientada a l’exportació. Es pot afirmar, apropiant-nos de les paraules d’un bon amic industrial, que competint en un mon global, sols és la industra qui pot crear ocupació de forma significativa.

Present i futur ha esdevingut una equació de difícil solució, és cert que les politiques d’austeritat perjudiquen la recuperación económica, i que es requereix més despesa pública, especialment per ajudar a crear llocs de treball. Però també és cert que venim d’uns anys que tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, emprant l’estalvi d’altres països, i que tenim un excés d’endeutament, uns 300.000 milions d’euros en opinió del Banc de Santander. Ara no hi ha alternativa, hem gastat més del que podíem, és hora de pagar els deutes, és hora d’estalviar i treballar més, cadascu d’acord a les seves posibilitats i fuguint de l’injustia d’incrementar l’esforç dels més febles.

Amb aquests escenaris sols amb sacrifici, esforç, talent i imaginació el progrés és factible i s’allunyarà la realitat esclavitzant. Per aquest motiu soc incapaç de comprendre les polèmiques aferrades en l’egoisme, inclús les pròpies de les campanyes electorals, ni de comprendre a aquells que per dibuixar el camí deprecien les hipòtesis de futur que presenten els experts, i tampoc a aquells altres que volen donar solucions pretèrites al problemes nous. S’ha d’acceptar que cal anticipar-se amb valentia i fugir de les propostes de tots aquells que segueixen actuant creien que el riu tornarà a la mateixa llera.

Antoni Garrell i Guiu
15 de maig de 2011.

Publicat al diari digital el singulardigital.cat el dia 16 de maig de 2011, accés aquí

Les darreres setmanes el preu del diner s’ha  incrementat significativament, l’euribor ha superat el 2%, i alguns analistes indiquen que pot sobrepassar el 2,75% a finals del 2011. El motiu no és altre que controlar la inflació en els països europeus que han recuperat o augmentant els nivells de producció d’abans de la crisi. Un encariment del diner que frenarà en part la inflació, però alentirà el creixement econòmic, perjudicant les previsions de creixement i de retruc la creació d’ocupació. Un fet indispensable a l’Estat al contemplar els 4,9 milions  d’aturats  (727 mil a Catalunya). Un nombre d’aturats que no para de créixer i que és inacceptable per qualsevol economia compromesa amb el progrés i la cohesió social. La magnitud de l´atur espanyol es percep amb  major claredat al considerar que Alemanya, amb una població que duplica l’espanyola, el nombre d’aturats no arriba als 3 milions, taxa del 7,1%, gairebé un terç de l’espanyola.

La manca de capacitat per capgirar la situació resideix en gran part en creure que els problemes són conjunturals, quan en gran part són estructurals. El progrés té que recolzar-se  en pilars sòlids, sobre una forta industria altament competitiva i amb gran capacitat exportadora, mercès a uns alts índex de productivitat, a un alt nivell d’innovació, a una bona xarxa d’empreses de serveis avançats, i a uns marcs reguladors que facilitin l’emprenedoria i l’ajustament a les situacions canviants.

Un d’aquests pilars quant al desenvolupament social i econòmic, és l’energia ja que permet assolir alts nivells de productivitat, facilita la mobilitat; atorga habitabilitat; i marca diferències fonamentals entre els que la tenen garantida i accessible, i aquells que tenen dificultats per accedir-hi. Cal tractar-la com un recurs estratègic que obliga a accelerar els debats, tenint present  la problemàtica del gasos d’efecte hivernacle. Actuar per disposar d’energia amb garantia de continuïtat  i a preus accessibles esdevé una de les exigències indefugibles.

Certament no podem oblidar que a Europa gairebé un terç de l’energia elèctrica es produeix en reactors nuclears. Un sistema de generació que és extremadament segur, quan les centrals estan ben dissenyades, construïdes i operades, i es renuncia a prolongar la vida d’aquelles construïdes amb tecnologia obsoleta, però que utilitza un combustible que produeixen enormes danys en cas d’accident.  Els recents episodis a Japó ens ho recorden i augmenten les pors al conèixer episodis com el del dijous passat a ASCO, on es produí  un abocament d’uns 25 metres cúbics d’aigua contaminada al interior de la central.

Actuar i posar les bases per garantir l’energia del futur és un debat d’avui molt dificultat per la problemàtica de l’energia nuclear, però fundamentalment pel elevat nombre de problemes que avui s’afronten i els canvis dels equilibris i fluxos mundials. Un conjut de problemes que a casa nostra s’incrementent per la manca de recursos i la voluntat de prioritzar el present enfront el futur. Un pacte impossible però imprescindible.

Construir el futur, posant les bases solides pel desenvolupament, obliga a acceptar que el passat no tornarà. Afrontar-ho exigeix la valentia dels governants per explicar amb claredat els problemes, exposar les solucions i traçar el cami amb lideratge. Però també requereix la voluntat de tots i cadascun de nosaltres d’acceptar que gaudir del present no garanteix el futur, i que sense sacrifici  i esforços el futur mai serà millor que el present.

Buscar l’equilibri present i futur és ara imprescindible, però hom té la impressió que arreu de l’Estat l’equilibri és asimètric i l’egoisme del present ens fa perdre d’il·lusió amb el futur.

Antoni Garrell i Guiu
30 d’abril de 2011