Antoni Garrell i Guiu

Amb les notícies de les darreres setmanes que no criden a l’optimisme i frenen la iniciativa, a nivell individual i col·lectiu, he llegit aquest dies el document “España en la era de la innovación”, editat per la “Fundación de las Cajas de Ahorros”. És un document que permet redescobrir les raons de perquè Espanya afronta la crisi amb debilitat. I el que és més important: algunes de les raons per les quals ens costarà recuperar el ritme del creixement i la generació d’ocupació. Un informe que, enquadrat en l’anàlisi de les polítiques pressupostàries, permet afirmar que no estem fent bé els deures per sortir millor de la crisi.

En efecte, el document explica que si bé l’R+D se situà en el 1,35% del PIB en 2008, encara estem molt llum de la mitjana Europea, que és del 1,85%. També explica la distància existent entre la universitat i l’empresa, en indicar que menys del 30% dels que generen avenços importants s’apropen a la universitat per desenvolupar les seves patents. A Europa, el percentatge supera el 40%. És un important escull si considerem que sols el 45% de la R+D+i de l’Estat és finançada per les empreses, mentre que en el conjunt de la UE s’assoleix el 66%, i que sols 2,5 investigadors de cada mil treballen a la empresa privada quan a la UE són 3,9 per mil.

Haurem d’esperar per conèixer els resultats del 2010. Però si coneixem les dades del INE del 2009, que indiquen que per primera vegada des de 1994 la inversió en R+D ha disminuït,  igual que el nombre de investigadors. I només Navarra, La Rioja i Aragó les varen augmentar.  També les empreses van aplicar un decrement del 6,3% en les despeses en R+D+i. Una tendència negativa recollida també en els pressupostos generals de l’Estat del 2010, que disminuïren en 5,5 punts la despesa en R+D. I empitjora aquest any ja que disminueixen en un 7,38%, situant-se en imports similars a l’any 2007. Certament, és un fet d’enorme influència per a l’esdevenidor com va denunciar, a mitjans de febrer, la “Confederación de Sociedades Científicas de España”.

Aquesta reducció pressupostària ens aparta de la societat i l’economia del coneixement. També ens allunya de països com Alemanya que, malgrat les retallades que ha efectuat, ha incrementat el pressupost en recerca en un 7%, o països com Suècia, Dinamarca i Finlàndia que la mantenen al voltant del 3%. Són decisions polítiques del govern de l’Estat que ens distancien del països més avançats i del camí del progrés.

És ben cert que en els darrers anys es va fer un esforç important en prioritzar el R+D+i, certificat en que Espanya se situés a la novena posició en el ranking de producció científica mundial. Però de poc ens serveix ocupar aquesta posició si no som capaços de convertir el progrés científic en llocs de treball i creixement econòmic. Ho demostra que presentem 33,4 patents EPO (European Patent Office) per milió d’habitants, xifra llunyana de les més de 700 del Regne Unit o de les més de 300 d’Alemanya. La feblesa de l’esperit emprenedor, l’absència de polítiques realment engrescadores en la creació d’empreses, i la manca de continuïtat entre el mon científic i tecnològic amb el món empresarial són problemes crònics a resoldre.

Cal, doncs -trencant fórmules obsoletes i actituds endogàmiques-, solucionar aquests aspectes cabdals per poder competir en l’economia globalitzada, que fonamenta la seva competitivitat en un model altament competitiu i intensiu en coneixement. Un model on Espanya té encara un llarg camí per recórrer ja que, a la baixa col·laboració de les universitats i els centres de recerca amb les empreses, se suma que el nostre teixit productiu no és d’alta intensitat en contingut tecnològic. Un fet inqüestionable si es considera que sols el 5% del valor afegit brut és generat per empreses d’alta tecnologia, o de tecnologia mitja-alta.

Les coses no s’han fet bé. Per afirmar-ho sols cal considerar l’elevada taxa d’atur 20,5% (mitjana de la UE 9,5%), o que un 43,5% (20,4% de mitjana europea) dels joves de menys de 25 anys estan aturats. Cal rectificar. I podem fer-ho perquè tenim un bon potencial i enormes oportunitats de millora. Però per fer-ho cal exportar més, ser més productius i posar èmfasi en la innovació. Per assolir-ho, cal treballar en la línia establerta l’any passat a l’Estratègia Estatal de Innovació, també coneguda per E2i, que persegueix situar la transferència de coneixement com a element central de les actuacions per possibilitar que els avenços científics i tecnològics arribin al sistema productiu. I, a partir d’aquí, impulsar el canvi del model productiu actual dotant-lo de més capacitat competitiva.

Hem d’eliminar els tòpics relatius a que la recerca -a les universitaris i centres de investigació- està impregnada d’una cultura burocràtica, sense motivació per l’excel·lència i la cooperació, i acceptar que és imprescindible la cooperació estreta i continuada del mon científic i l’empresa. És en aquest context que caldria analitzar i, des de el meu posicionament, recolzar amb entusiasme i generositat el projecte de la B-30 que, des de fa uns mesos, s’impulsa des del consistori, presidit per l’alcalde Bustos, de la ciutat de Sabadell. És un projecte que agrupa més de 20 municipis amb la voluntat de definir, desenvolupar i executar una estratègia conjunta de col·laboració entre Universitats, centres de recerca, empreses, organitzacions socials, sindicals i administracions.

La capacitat exportadora i de generació de riquesa d’aquesta àrea és notòria (sols cal analitzar la seva contribució a les exportacions i al PIB a nivell de l’Estat -més del 4%-). Però el que és encara més important és que disposa de les bases requerides per continuar sent capdavantera i esdevenir una zona d’innovació i generació de valor referencial a nivell mundial. Tant sols cal fer efectiva la cooperació i coordinació requerida tot implementant el model de governança escaient.

La potencialitat d’aquesta zona ja va ser explicitada al 2002, en un estudi efectuat pel Cercle per al  Coneixement, que analitzava les comunicacions relatives a persones, mercaderies i dades, la capacitat demogràfica i de formació dels seus ciutadans, els parcs tecnològics, les universitats i empreses implantades, i els instituts de recerca que al llarg d’aquest espai desenvolupen la seva activitat. I eren realitats que conduirien a que al 2003, des de la Generalitat, es definís el projecte MEDARC Catalonia presentat per Artur Mas, llavors conseller en cap, tot afirmant la voluntat de desenvolupar-lo a la següent legislatura. El projecte, que no fou assumit pel govern del President Maragall, situava com a element nuclear del Corredor Mediterrani del Coneixement els municipis de la B30.

La bonança econòmica que es visualitzava al 2004, i el miratge de la riquesa fictícia, avalada per l’alta taxa de generació d’ocupació, amagaren la feblesa del model de creixement, i no generaren les condicions per convertir el projecte en realitat. Ara les condicions són unes altres, i l’enorme potencial dels 20 municipis és una de les palanques bàsiques per construir el futur generant empreses, creant ocupació i convertir el progrés científic en PIB. No s’hauria de permetre que la iniciativa -ara amb nou impuls- es freni. Tenim uns antecedents que hauríem d’aprofitar ja que poden ajudar a minimitzar els temps, i construir de nou, aprenent de les iniciatives precedents desenvolupades amb èxit o d’aquelles que no l’assoliren.

És hora de sumar, d’enfortir-nos col·lectivament i progressar cap a un model de creació d’ocupació i riquesa sòlid i robust. Per aquest motiu, donar suport al projecte de la B-30 esdevé una obligació indefugible ja que mira el futur recolzant-se i potenciant el present. 

Antoni Garrell i Guiu
16 d’abril de 2011.  

Las exigencias surgidas de las crisis económicas son múltiples y crecientes, manifestándose con fuerza cuando se constata la disponibilidad de menos recursos como consecuencia de la pérdida del ritmo de crecimiento económico, las restricciones crediticias que condicionan las actividades, y los elevados costes de las materias primas y de la energía. Recortar los gastos o recursos consumidos en toda actividad  es imprescindible, tanto para preservar el presente como para garantizar el futuro. La disminución de recursos comportar la necesidad de hacer más con menos, lo cual quiere decir buscar la eficiencia, dejar de hacer las cosas que no son requeridas, emplear  al máximo las infraestructuras disponibles, rediseñar los productos y servicios surgidos de nuestra actividad, cambiar los procesos y métodos que rigen las actividades. Son momentos que exigen alcanzar aceleradamente la eficiencia, superarse a si mismo, no ignorar las señales de los desafíos embrionarios, ya que es preciso anticiparse a los mismos. Las exigencias sobre los cambios son tan notorias que la necesidad de reinventar lo cotidiano se convierte en una responsabilidad ineludible.

La sociedad necesita nuevos productos acordes con la disminución de los recursos disponibles, las empresas necesitan competir diferenciándose de la competencia, y a la vez ser más competitivos. En este contexto, la responsabilidad del diseño crece de forma directamente proporcional a las dificultades, y es en el diseño donde reside  en gran medida la capacidad transformadora de la creación humana.

Es precisamente la capacidad creativa -enraizada en la capacidad humana de observar, analizar y tomar decisiones-, la que permite aportar nuevas soluciones a los problemas existentes o, aún mejor, evitar que surjan los problemas, anticipándonos a los mismos. Sin duda, el proceso creativo entendido como la capacidad de modificar la realidad aportando las soluciones óptimas a los problemas concretos, es una capacidad humana que se desarrolla en un entorno de máxima complejidad, ya que exige tratar paralelamente aspectos ambientales, económicos, sociales, productivos, antropológicos, de sostenibilidad, etc.; una actividad compleja que exige que el proceso creativo sea tratado como el resultado de la aplicación sistemática de una metodología y de una planificación que, sin coartar la libertad de creación, permita  el surgimiento de cosas inexistentes que, ajustándose a los requisitos funcionales, incorporan simbióticamente los aspectos formales, estructurales y estéticos, con los valores asociados a los entornes socioculturales de los usuarios.

Conseguir crear productos ex novo requiere, por un lado, que los diseñadores hayan adquirido las capacidades que les permitan superar las barreras externas, ya sean aquellas propias del entorno cultural, ambiental, productivo y económico, y internas o psíquicas, aquellas que surgen de la inseguridad por la falta de conocimientos y habilidades, o de los hábitos adquiridos. Por otro lado, los diseñadores deben conocer las técnicas y conocimientos asociados al proceso creativo, que debe iniciarse con el estudio de los fenómenos o problemas mediante la observación plena, usando la totalidad de los sentidos. Fruto de esa observación sistemática, mediante el proceso deductivo,  se podrán identificar los principios y leyes que rigen el fenómeno o problema estudiado a partir de las cuales se podrá proponer la solución óptima.

Superar las barreras, internas y externas, y dominar la metodología permite a los diseñadores, trabajando en equipos heterogéneos y multidisciplinarios, superar los problemas asociados a las técnicas comunicativas, compositivas, cromáticas, de análisis, de evaluación, de reciclaje y de dotación de una nueva vida al producto creado. Un proceso mental complejo que requiere gran capacidad de abstracción y de inhibición a los estímulos sensoriales  generadores de filtros distorsionadores. Pero por complejo que sea el trabajo creativo, suele manifestarse con mayor intensidad cuando surge  la necesidad de superar dificultades de todo tipo, ya sea las que  provienen del entorno cambiante, de los mercados altamente competitivos, globales y sin regularizar, o por la escasez incremental de recursos.

Siendo notoria y evidente la capacidad trasformadora del proceso creativo, es el momento de exprimir nuestra capacidad de invención e innovación, ya que como diría Einstein, el momento exige hacer las cosas de diferente manera, puesto que si las queremos hacer igual no saldremos del túnel.

Antoni Garrell Guiu
10 de abril de 2011. 

Publicat a www.esdi.es  accés al article a la web

El passat divendres, en una reunió d’avaluació d’una empresa logística, l’enginyer i membre de la comissió universitat-empresa de l’ESDi Josep Pallarés, especialista en organització i innovació, va afirmar “cal perdre greix per preservar la musculatura“. L’afirmació l’enquadrava en la necessitat de preservar el talent, especialment en èpoques de crisi, i deixar de fer aquelles coses obsoletes, innecessàries o inadequades que no aporten valor i  per contrari llastren els resultats. L’afirmació va anar seguida, recordant a Einstein, que en èpoques complexes és un bon moment per canviar les coses, ja que la creativitat sorgeix de la necessitat de fer més amb menys, de superar-se a si mateix, d’identificar solucions als desafiament nous que requereixin noves solucions.

Les afirmacions d’en Josep Pallarés ens va permetre un enriquidor debat sobre com reduir despeses sense perdre activitat. Certament en situacions de crisi l’estratègia més senzilla és disminuir l’activitat i els serveis prestats. Una disminució que s’associa a retallar les despeses i congelar les inversions. Actuar d’aquesta manera de ben segur que no és la millor solució, ja que disminuir l’activitat al minvar els recursos no comporta un increment de productivitat, i incrementar-la és una exigència inexcusable, especialment si es considera la malversació abusiva, en la utilització de recursos, que ha caracteritzat els darrers anys, i ens han portat a la situació actual.

Avui les retallades en les despeses aplicades a l’activitat productiva pública o privada són indispensables, ja que no es pot  ignorar que disposem de molts menys recursos per la pèrdua del ritme de creixement econòmic, les restriccions creditícies que condicionen les activitats de les empreses, i la caiguda en picat dels ingressos de les Administracions al disminuir les rentes del treball en que es recolza en gran part la càrrega impositiva a Espanya.

Retallar és imprescindible per preservar el present i garantir el futur, però la disminució de recursos haurà de comportar l’assumpció de fer més amb menys, la qual cosa vol dir buscar l’eficiència, deixar de fer les coses que no són requerides, emprar al màxim les infraestructures disponibles, ajustar-se als cicles variants de la demanada, renunciar a privilegis insuportables fonamentats en la inactivitat dels altres.

Renunciar a exprimir la nostra capacitat d’invenció i innovació ens porta sols al desànim i a la protesta immobilitzadora. És l’hora con diria Einstein de fer les coses de diferent manera, ja que si les volem fer igual no sortirem del túnel.

Antoni Garrell i Guiu
16 d’abril de 2011

Publicat a e-noticies.cat, accedir aquí,   simultàniament a asabadell, per accedir-hi fer un clic aqui

Les dades publicades en els últims mesos evidenciaven que una sèrie de països europeus estaven assolint índexs de creixement, els quals possibilitaven incrementar l’ocupació, o com a mínim no destruïen llocs de treball. Conseqüentment no és d’estranyar que les previsions que indicaven que en el segon trimestre la taxa d’atur es situaria per sota del 10% hagin esdevingut realitat. Les darreres dades d’Euroestat situen la taxa d’atur de la Zona Euro en el 9,9%, i la de la Unió Europea en el 9,5%.  En contraposició al creixement de l’ocupació o al manteniment de llocs de treball, en la majoria de països europeus, l’atur a l’Estat espanyol ha tornat a créixer al febrer, arribant al 20,5%. Espanya continua encapçalant una llista que tanquen els Països Baixos amb un petit 4,3%, precedida per Luxemburg amb un 4,5% d’aturats, i en la qual països amb serioses dificultats, com Grècia,  es situen en un 14,1%. Unes taxes d’atur espanyoles que no milloraran a curt termini, si considerem les previsions del Banc d’Espanya relatives al creixement del 2011, i les dels analistes de la Fundación de Cajas de Ahorro, que indiquen que la taxa d’atur al 2012 es mantindrà entorn al 20,5%, si bé el PIB creixerà un 1,4% no serà suficient per generar ocupació. Unes afirmacions que es matisen a l’ indicar que la situació es podria capgirar, quant a generació de llocs de treball, si s’aborda amb profunditat una reforma seriosa de la negociació col·lectiva.

Els increments de les taxes d’atur a Espanya en períodes de recessió, superant la mitjana de la Unió, ha estat una constant des de la crisi del petroli de 1973. Aquest és que reflexa tot el seu dramatisme si considerem addicionalment que la taxa d’atur dels joves de menys de 25 anys arriba al 43,5%, doblant la mitjana de la UE que és del 20,4%,  situant-se molt lluny de taxa d’Alemanya que és del 7,9%, i a la vegada recordem que des de l’ inici de la crisi, a més de l’ important nombre d’autònoms que han cessat en la seva activitat, hi ha unes 200.000 empreses menys inscrites a la Seguritat Social. Un conjunt de fets que evidencia que una gran part del problema resideix en el nostre model econòmic i laboral, per tant, no sols són les circumstàncies adverses les causants dels problemes.

La taxa d’atur espanyola ens obliga a acceptar que la prioritat fonamental és crear els entorns facilitadors, procurant que les empreses existents i les de nova creació generin llocs de treball. Una prioritat que cal anteposar-la a altres que per si soles impedeixen el creixement, i posen en perill l’equilibri social. Per fer-ho, tot disminuint els tràmits administratius que dificulten la creació d’empreses, cal eliminar els components que ens condueixin a què l’ajust recaigui en la destrucció de llocs de treball i d’empreses, en lloc de fer-ho recaure, com en altres països que minimitzen la seva destrucció, en els costos productius en general, en les hores treballades i els costos salarials. Urgeix analitzar i seguir les ensenyances, encara que comporti canvis culturals, d’aquells països europeus que eviten que la taxa d’atur esdevinguin un escull que mina l’autoestima, qüestiona l’estat del benestar, hipoteca el futur, i impedeix el desenvolupament autònom  dels joves.

En aquest context cal acceptar que tots els models productius estan en constant transformació, i que sectors impulsors de progrés i ocupació són reemplaçats per altres, si bé un dels requisits que es manté invariable és mirar al món com un mercat al nostre abasts, si s’aporta els productes que requereix i s’adopten actituds i models altament competitius que permeten d’accedir-hi. Conseqüentment per créixer és requerit disposar d’un teixit industrial competitiu amb capacitat d’exportar i generar ocupació. Ésser competitiu comporta disposar de productes diferencials, sorgits d’organitzacions altament productives, és a dir aquelles capaces d’absorbir, amb increments de la productivitat, el requerit augment salarial, el qual ens ha d’apropar als salaris dels països europeus capdavanters. Amb aquesta exigència, vincular els ajustos salarials a la productivitat objectiva de cada empresa i sector, en contrapunt a la inflació, esdevé un cami indefugible.

Si bé s’han efectuat importants ajustos, és obvi que no es genera ocupació, i que la confiança dels ciutadans en el govern presidit per Rodriguez Zapatero és mínima. L’anunci que avui ha efectuat el president, relatiu a la seva renúncia a presentar-se a un tercer mandat, elimina incerteses però no comporta, en cap cas, canvis significatius que permetin capgirar la situació en els propers mesos, tot despertant il·lusions i generant confiança. Reconeixent la determinació del President espanyol en les mesures que finalment ha adoptat, cal acceptar que el canvi de lideratge esdevé imprescindible.

Sense avançar les eleccions generals, que sols dificultarien encara més el lent camí cap a la recuperació, i deixant que la democràcia interna del PSOE elegeixi qui encapçali les llistes a les generals del 2012, caldria que un nou president sorgit de les files socialistes, que no actuï en contra de les seves promeses i sense ancoratges inmobilitzadors, rebi la confiança del Congrés i assumeixi la responsabilitat de conduir l’Estat cap a les eleccions dels 2012, capgirant les males previsions, quant a ocupació i evitant que es perdi un nou any.

Antoni Garrell Guiu
2 d’abril de 2011.

Publicat al diari elsingulardigital.cat