Antoni Garrell i Guiu

 Aquesta setmana es confirmà que l’economia espanyola va créixer un 0,2% en el segon trimestre, un petit increment que, com indicà el Banc d’Espanya, resideix en el increment del consum privat, no aliè a l’augment de l’IVA del mes passat que comportà l’avançament de despeses i inversions, i que si bé és la consolidació de el inici de l’esperada recuperació també obliga a accelerar les reformes estructurals, sense oblidar la fragilitat de la recuperació i les incerteses que ens envolten.

Un lleuger augment del creixement del PIB espanyol en el període abril-juny, que cal enquadrar-lo en el increment del 1% del PIB de la zona euro, 1,7% interanual, mercès al creixement del 0,9% d’Àustria, del 0,6% de França i dels Països Baixos, i, bàsicament, a què l’economia Alemanya, recuperant el seu rol tractor, assolí un 2,2% d’increment, 4,1% interanual. Un creixement alemany que no hauria de sorprendre’ns, ja que la seva l’activitat industrial va créixer amb les xifres record de la darrera dècada al primer trimestre d’enguany, un creixement que situà el conjunt de la zona euro en un ritme no recordat des de 2006.

La industria ha evidenciat un cop més la seva força, la seva importància cabdal per generar valor econòmic i a la vegada esperonar el creixement de serveis qualificats, i que en ella resideix una gran part de futur, sempre que es recolzi sense complexes i amb determinació. Una industria que requereix desenvolupar-se en un entorn ajustat a les exigències dels mercats globals, que fuig de les politiques canviants, improvisades i discontinues. Una industria que valora la importància del coneixement i que assumeix com a propis, si les administracions no ho dificulten, els requeriments de l’economia del coneixement. Una economia que no persegueix el saber pel saber, sinó l’aplicació del coneixement al servei de les persones, mitjançant un procés de disseny i fabricació de nous productes, els quals incorporen els avenços del saber i les necessitats socials.

Extreure rendibilitat al coneixement generat en els centres de recerca, universitats i centres tecnològics, obliga a posar-lo a disposició del teixit productiu existent, tot facilitant la incorporació de graduats, llicenciats i doctors a les industries. Un model econòmic amb un clar accent industrial, on funciona de forma simbiòtica el binomi indústria-serveis d’alt valor a la producció, i que tot disposant d’un volum consistent, amb els desafiaments i oportunitats dels mercats, abasta de forma integral l’R D i el disseny, ja sigui propi o en cooperació.

Aspectes que requereixen que la legislació s’adeqüi a les problemàtiques actuals, que en gran part fa temps que son estructurals, que no es practiqui la demagògia, que es defugi de les frivolitats que minen la requerida confiança, que s’acceptin les prediccions quant a la debilitat de l’empenta econòmica i l’enorme desconfiança existent, que cal formar als aturats per potenciar el capital humà de l’Estat, que per generar ocupació cal crear empreses, fomentant la capacitat emprenedora i revaloritzant la imatge dels empresaris i els industrials, ja que si es miren les dades dels països que acceleren la sortida de la crisis, com són els dels centre i nord d’Europa o els Estat Units, el nombre de persones emprenedores i que generen empreses és molt superior al nostre

Es miri com es miri, el nostre creixement és feble i en els propers mesos seguirà sent-ho e inclús pot ser menor, cal dons assumir-ho i actuar seguint l’estela i l’exemple dels que van davant, recolzant la industria amb convicció, i oblidant-se del miratge del creixement per endeutament i consum que caracteritzà el model espanyol. En aquets aspectes l’assumpció de responsabilitat del govern de l’Estat és cabdal, al igual que és un requeriment indefugible desterrar l’optimisme infundat que el caracteritza i que evita actuar amb ple encert.

Antoni Garrell i Guiu.
15 d’agost de 2010.

Publicat al diari electronic e-notices.cat  (accés aquí)

Aquest dies de forma directament proporcional a l’apropament de les eleccions catalanes, les veus que criden a la unitat dels partits amb accent  catalanista s’incrementen, esperonades per la sentencia del Tribunal Constitucional que nega els nostres fets diferencials com a nació amb una historia mil·lenària, tot manllevant la veu del poble expressada democràticament en referèndum.

Unitat d’acció per avançar en el camí de deixar d’esser una nació sense Estat, sens dubte un punt que, al assolir-ho, obrirà nous horitzons i marcs de desenvolupament,  uns marcs de desenvolupament que, en funció de la ideologia de la forçà política que rebi la confiança dels ciutadans, seran ben diferents. Coincidir en voler el màxim autogovern per Catalunya, expressat amb l’Estat propi,  no comporta  ni el mateix ordre de prioritats, quant a les polítiques a aplicar ni en la ideologia que les sustenta.

Hem de reconèixer que darrerament, massa sovint per les noves, i algunes no tan noves, organitzacions politiques, sembla que l’únic programa de futur sigui la independència sense més al no respondre a la pregunta: independència per fer què i com; ni tampoc: quin és el model d’Estat que ens proposen?, quines són les prioritats de desenvolupament econòmic i social?, quins són els seus posicionaments sobre els desafiaments bàsics com l’energia, la mobilitat i l’aigua?, o com s’ha d’afrontar la sostenibilitat del sistema del benestar?. Un conjunt de preguntes que requereixen resposta, sense oblidar les associades a la present crisi: l’atur que treu llibertat a les persones i els aboca a la desesperació, l’empobriment d’una part molt important de la població per la requerida reducció de les politiques socials, que no han fet més que començar, arran de les erràtiques polítiques econòmiques i la manca de coratge per afrontar amb profunditat les reformes estructurals requerides.

Estem en una cruïlla, a nivell mundial, on el paradigma del creixement sense límits s’ha esvaït, on si bé la recuperació amb més o menys força s’ha iniciat en algunes parts del mon, a casa nostra ens queda encara un llarg camí, ja que sols podrem donar per acabada la crisi quant l’índex de l’atur assoleixi xifres molt baixes, les associades a l’atur estructural.

En aquest escenari ens cal un govern cohesionat amb prioritats,  sensibilitats i  amb full de ruta  únic, no una amalgama de sigles que l’únic que els aplega és el destí final i no les polítiques a desplegar, tant mentre aquest arriba com en la nova etapa posterior. En aquest aspecte els catalans no oblidem els projectes aturats, o no endegats, pel govern tripartit arran de la manca de coincidència quant al model de desenvolupament i vertebració de futur.

De ben segur que els ciutadans entenem la diferencia quant a la requerida unitat catalana en les negociacions amb Madrid, i el model ideològic en la construcció del futur català. Precisament d’aquests aspectes sols en parlen les forces polítiques que han evidenciat la seva voluntat de govern més enllà de personalismes o conjuntures. Embolicar-se amb la senyera no amagarà que els catalans volen propostes i programes per desenvolupar i afrontar els reptes de futur, ja que la confiança la dipositarem en base a les mateixes, i no per frases fetes i discursos populistes propis d’altres latituds.

Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 3 d’agost de 2010, accés