Antoni Garrell i Guiu

Fa 3 dies que centenars de milers de catalans de tots els indrets del país, d’ideologia sobiranista, independentista, autonomista, federal, regionalista, o simplement demòcrates indignats per la sentencia del Tribunal Constitucional, ens varem concentrar al Passeig de Gracia encapçalats amb la frase: Som una Nació, nosaltres decidim. Fou una manifestació transversal arrelada tant en les conviccions democràtiques com en la indignació per la sentencia del Tribunal Constitucional que, passant pel damunt de la voluntat expressada en referèndum, negà, amb retòrica obsessiva els trets diferencials del col·lectiu de persones que amb llengua, historia i cultura pròpia configuren una nació mil·lenària. Una sentencia sorgida més de les conviccions personals preconfigurades que des de l’objectivitat exigible a tot magistrat.

Una sentencia que provoca indignació, ja que vol amagar la realitat de la nació catalana. Catalunya no és un invent sorgit de la restauració democràtica ni del pacte constitucional del 79, com ho són alguna de les ‘comunidades autonomas’ que sorgiren per descafeïnar o amagar les nacionalitats històriques existents en l’Estat espanyol. Un Estat que s’allunya del federalisme, que podria aplegar-nos, i alimenta d’independentisme que ara creix més per l’ofensa, la incomprensió i l’espoli, que per conviccions culturals o arrels històriques.

Avui per avui, els ciutadans de Catalunya majoritàriament no són independentistes, molts es poden sentir còmodes en una nació sense Estat sempre que es disposi d’un elevat grau d’autogovern; ara bé, també cal reconèixer que l’opció d’Estat propi és la desitjada per un 21,5% dels catalans, 8,5 punts percentuals més que fa 5 anys, i puixant . Aquesta realitat no amaga que si la nació catalana no cap en la Constitució, sols hi ha dos alternatives: modificar-la i progressar en el federalisme, o caminar cap a la independència sumant voluntats per assolir la amplia majoria requerida, ja que baixar el cap i renunciar al dret de decidir, és quelcom inadmissible per coherència amb llegat històric del que som dipositaris, i les convencions democràtiques en què es sustenta la convivència i la vertebració del futur, el politics no poden ignorar-ho i menys desprès de la manifestació del dissabte passat, han de prendré bona nota de la voluntat expressada i assumir-ho, de no fer-ho no ens representaran.

La manifestació del dia 10 a Barcelona no pot ésser tractada com un fet conjuntural, com foc d’encenalls, el seu lema: Som una Nació, nosaltres decidim, ha d’estar present i obliga a obrir un nou període que haurà d’ésser fundacional, entès com aquell en què es senten les bases del futur i s’estableixen les regles d’interacció. Un període que requereix identificar les fortaleses i debilitats, en què estableixen fites i sumen voluntats. Un període en què hi ha simultaneïtat entre la definició del futur, i la gestió del present sorgit de l’Estatut mutilat.

Un període llarg, en què el no es poden ignorar els condicionats del teixit social català, ni els associats a la resta de l’Estat, ni tampoc els propis de la vertebració europea. Per tant, caldrà facilitar canvis d’actituds internes, i disposar de capacitat i voluntat contrastada per a pressionar i condicionar el govern de l’Estat espanyol, sense aquesta capacitat les dificultats s’incrementaran i l’avenç cap l’autogovern esdevindrà un camí democràticament impossible.

Estem a pocs mesos de que els Catalans ens pronunciem novament, aquets cop en les urnes, per escollir el nou Parlament, conseqüentment els nostres governants. Uns mesos de campanya electoral que no haurien d’endarrerir l’assumpció de compromís en aquets nou període que cal iniciar quant abans, sense menystenir la greu crisi econòmica i la manca de recursos que complica encara més les actuacions i altera les prioritats. Fora desitjable que aquest mesos fossin els mínims possibles, i que el moment en que els Catalans ens pronunciem ho fem massivament, d’acord tant a les propostes i posicionaments de cada opció política, com en la seva capacitat de lideratge i credibilitat. Una decisió en la que haurem de posar indefugiblement Catalunya al mig del anàlisis de les diverses opcions, per encertar el camí en aqueta cruïlla historia que vivim.

Antoni Garrell i Guiu
13 de juliol de 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 15 de juliol de 2010

El passat dilluns, 4 anys desprès de que els ciutadans de Catalunya aprovarem amb referèndum l’Estatut sortit de les Corts Generals, el  Tribunal Constitucional ha invalidat 14 articles i en matisa altres 27.  No cal esperar a conèixer la totalitat de la sentencia, amb els seus raonaments i vots particulars,  per afirmar que  el que ens diuen és que l’Estatut no s’ajusta a la Constitució, es a dir, que la nostra nació no cap a l’Estat Espanyol, un resultat que no és cap sorpresa, ja que en els darrers mesos, les filtracions. més o menys interessades, indicaven que la sentencia seria dolenta o pitjor.

Cap sorpresa, però si la constatació de que els fonaments de la democràcia han estat vulnerats. En democràcia la voluntat sobirana resideix en el poble quan s’expressa pels canals de participació i d’acord a les lleis. Aquest va esser el cas del referèndum per el Estatut, conseqüentment la única sentencia possible, i admissible, era la que respectes la totalitat del seu contingut. Qualsevol altra solució sols pot entendres com la manifestació de que certes persones es consideren  superiors i que volen reescriure l’historia. i negar els fets que ens caracteritza com a col·lectiu humà amb unes arrels, historia, cultura i llengua pròpia.

Una sentencia que complau tant el PSOE, en paraules d’avui del president Rodriguez Zapatero: “Conseguido Objetivo”, com al PP que va presentar el recurs al Constitucional (sense oblidar que encara hi ha d’altres): Dos partits que els fets han evidenciat que, amb diferents arguments i tarannàs, buscaven el mateix “frenar assolir majors cotes d’autogovern a Catalunya”, per aquesta raó la composició del Tribunal Constitucional, amb membres sorgits de pactes politics i alguns d’ells amb mandats exhaurits, ja els hi anava bé.

Una complaença directament proporcional al increment de la desafectació del ciutadans catalans amb els seus representants, i també d’indiferència amb un govern que ens diu que sols s’han anul·lat un petit nombre d’articles. Precisament aquells que són el moll del os, ja que sense oblidar que es declara inconstitucional que la solidaritat es pugui limitar a qui la rep faci un esforç  similar, cal recordar que es toquen articles que fan referència als trets diferencials de la nostra nació, al declarar-se  inconstitucional que el català sigui la llengua d’ús preferent a les Administracions catalanes.

És miri com es miri, a la difícil situació econòmica que vivim, amb clares repercussions en el futur que omple d’angoixa a moltes persones, s’afegeix una sentencia que és una bufetada a l’exercí democràtic dels ciutadans, uns ciutadans que observen la manca de determinació i full de ruta del govern davant d’aquesta solució. Si abans era necessari recuperar la confiança i posar tota la nostra potencialitat a treballar pel futur, ara és urgent, i cal retornar quan abans la veu al poble, no per convocar manifestacions, sinó per expressar-nos a les urnes. i amb llibertat atorgar la confiança al qui amb determinació, i entenent el missatge del Constitucional, guií la nau col·lectiva cap la llum de l’esdevenidor.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de Juliol de 2010.

Publicat a e-noticies.car, accés