Arxiu del Juny del 2010

Reforma Laboral: sols el 1er pas.

Diumenge, 27/06/2010 (11:56)

primer_paso.jpgComença l’estiu i amb ell arribarà la pujada de l’IVA el primer de Juliol, el tipus general al 18% i el reduït al 8%, una mesura encaminada a reduir el dèficit fiscal però de conseqüències negatives per l’economia segons la majoria d’especialistes i els models de simulació. S’incrementarà la recaptació fiscal, però o bé els preus pujaran, frenant el consum, o el increment serà absorbit per les empreses incrementant les seves problemàtiques. El creixement econòmic i l’ocupació estaran afectats per la pujada, i com explicava un estudi d’una universitat d’Andalusia l’increment de l’IVA reduirà la producció mitjana i les hores treballades, afectant al creixement i a la generació d’ocupació. Probablement incrementar els impostos era una acció inevitable arran de les polítiques efectuades fins a la data, -al igual que eliminar els 400 euros, o deixar de posar granet a les aceres, i altres actuacions pròpies de nous rics-, però no podem oblidar que és un impost sense progressivitat (a diferència del impost sobre l’estalvi que s’incrementa un punt percentual pels primers 6.000 euros i tres per la resta), i que la pujada del Iva afectarà amb més força a les persones aturades i a les rentes més baixes sens ajudar a generar l’ocupació. I ara més que mai la generació d’ocupació és quelcom essencial, com ho és tranquil·litzar els mercats i possibilitar que l’emissió deute sobirà espanyol sigui acceptat en el mercat a uns preus que no hipotequen el futur.

L’anunci de la pujada de l’Iva, amb tota probabilitat, ha originat els increments d’activitat del primer semestre mercès al increment del consum privat al avançar-se la compra d’aquelles béns que les famílies requeriran, unes dades que juntament amb els ajustaments aprovats pel govern en les darreres setmanes expliquen les darreres previsions de FUNCAS relatives a què en el tercer i el quart trimestre el PIB tornarà a creixements negatius. De tal manera pel 2010 es preveu una reducció del 0,7%. Un decreixement del PIB comporta la no generació d’ocupació, conseqüentment més tensió i desesperança pels ciutadans, un atur que el mateix informa preveu que continuarà creixent el proper any, tancant-se el 2009 amb un 19,9% i arribant al 20% en el proper. Un creixement de l’atur que actua com una espiral perversa dificultant enormement iniciar la senda d’un creixement vigorós i generar ocupació, una dificultat afegida a l’alt nivell d’endeutament privat, amb de centenars de milers de milions d’euros immobilitzats en construccions inacabades o sense ús, i amb el govern obligat a reduir el dèficit que, a pesar de les mesures de reducció que s’apliquen amb el decreixement dels salaris públics, en 2013 el deute governamental arribarà al 78%, pràcticament duplicant el que es tenia abans d’iniciar-se la crisi financera, una crisi financera que encara no ha finalitzat, amb el què el crèdit a les iniciatives empresarials segueix amb serioses restriccions.

Cal dons trencar l’espiral negativa, i sense oblidar les necessàries polítiques de foment a l’emprenedoria com un element clau per generar les empreses que crearan l’ocupació del demà, treballar en tres vies: activar les polítiques de generació d’ocupació; incrementar el capital dels recursos humans en atur simultàniament amb facilitar la millora del coneixements dels treballadors en actiu; i evitar que el desànim i la depressió arrelin entre els milions d’aturats i les persones que indirectament ho sofreixen.

Per aquets motius era necessària una reforma laboral i actuacions en les polítiques d’acompanyament als aturats. Una reforma aprovada, pel Congreso de los Diputados, el passat dimarts que no sembla suficients per reduir l’atur tot incentivant la generació ocupació, ni va acompanyada de les actuacions requerides per afrontar el dèficit d’ocupabilitat del nostre capital humà aturat, ni d’accions que permetin recuperar la confiança i autoestima. Una reforma necessària però insuficient ja que tampoc solucionarà, a curt termini, ni els problemes de les empreses ni dels assalariats i conseqüentment el de la nostra economia.

Cal aconseguir per un igual que es recuperi la dinàmica de generació d’ocupació estable, com les relatives a facilitar la mobilitat dels treballadors i possibilitar a les empreses d’adaptar-se als canvis i conjuntures econòmiques tot incrementant la productivitat. Un marc laboral ajustant a les problemàtiques especifiques per superar una crisis que es prolongarà, i a la vegada adaptat a les exigències del nou model econòmic cap al que cal caminar, i que no és altre que l’associat a l’economia del coneixement. Una economia amb canvis permanents, mercats altament competitius i que requereix de persones formades i preparades per afrontar els reptes dels nous coneixements. Realitats que hem d’assumir ja que sols d’aquesta manera tornarem a créixer i generarem els recursos suficients per mantenir el cap més difícil estat del benestar.

Per aquest motiu cal entendre que el que es va aprovar el passat dimarts sols hauria de ser sols el primer pas, als diputats els hi queda un llarg camí de treball i valentia per fugir de la demagògia, tot reconeixent que sols tractant el problema en la seva globalitat ens en sortirem.

Antoni Garrell
23 de juny 2010.

Publicat a e-noticies.cat el dia 24 de juliol de 2010

Disseny Multidisciplinar: Una professió indispensable

Dimecres, 23/06/2010 (12:13)

diseno-interdisciplinar.jpgA l’inici de la crisi financera, que apunta pot ser d’abast global, s’evidencien aquells perfils professionals que són estrictament necessaris per facilitar la sortida de la crisi competint en un món globalitzat -en el qual el coneixement flueix lliurement-, on cal disposar de productes i serveis d’alt valor, diferencials i aporten, a qui els adquireix, un retorn més gran de les expectatives que tenia en el moment de la seva adquisició. Productes complexos que han d’evolucionar i renovar constantment recolzant-se en les oportunitats que el progrés científic i tecnològic possibilita, i en la capacitat del disseny que, compresos, els interioritza i incorpora als productes.

Un progrés tècnic-científic que està disponible, gairebé de la mateixa manera, per a totes les persones formades, amb accés a les xarxes d’intercanvi de saber i aquelles empreses amb talent, capacitat i voluntat d’accedir als mercats globals. L’única diferència entre organitzacions resideix en la capacitat de comprendre les seves potencialitats i fer-lo servir en el procés continu de disseny i innovació. És en aquest context, on el capital humà de les organitzacions es converteix en l’element fonamental i on sorgeix la necessitat del disseny i, consegüentment, de dissenyadors. Dissenyadors sens dubte especialitzats, però també dissenyadors disposats a treballar amb coneixements i equips heterogenis, preparats per actuar amb un alt nivell d’autonomia i compromís, i capacitats per abordar projectes cada vegada més complexos o aplicacions integrals de disseny en els entorns de marca i comunicació. Projectes que requereixen una eficient gestió tant del saber i recursos usats, com del procés de disseny, considerant la totalitat de les disciplines que intervenen, de tal manera que interactuant entre elles aconsegueixen els grans èxits així com complir les expectatives.

Per tant el desenvolupament social i econòmic, i la requerida competitivitat dels productes i serveis oferts per les organitzacions, exigeix dissenyadors que siguin no només innovadors, creatius i que dominin els mètodes associats al disseny, sinó també que siguin capaços de treballar en equip, i lleials en l’assumpció de la requerida iniciativa i el compromís, persones amb voluntat de ser pioneres en l’exploració de noves idees i oportunitats, obertes als nous mètodes d’interacció; constants i metòdiques en la recerca de la millor idea i solució; i molt especialment amb capacitat per a organitzar i gestionar projectes complexos, assumint la responsabilitat de la interacció i el lideratge.

Un perfil professional que és conegut com dissenyador multidisciplinari i que sorgeix, conseqüentment, del fet d’assumir en plenitud la complexitat existent i el potencial dels avenços tècnics, científics i canvis sociològics, aspectes que obliguen a que la millor solució busqui un enfocament multidimensional que no delimiti i redueixi les possibles solucions.

Disposar d’aquesta tipologia de dissenyadors exigeix una formació en disseny, un perfil professional, que s’allunya de la híper especialització que caracteritza “als que saben molt bé el seu mínim racó de l’univers, però ignoren tota la resta“, utilitzant paraules d’Ortega i Gasset. Persones la formació de les quals no perd la unitat del saber i es possibilita la compressió del tot, obrint-se les oportunitats de l’especialització en el transcurs de la carrera professional. Uns professionals que, en incorporar-se a les empreses, permeten assolir la necessària coherència entre els requeriments de propòsit general i els específics de tot producte, i implantar i aplicar les eines de gestió del disseny que augmenten la productivitat a optimitzar les relacions entre el client i els professionals que concreten els requisits, aporten les idees i implementen la solució.
Dissenyadors multidisciplinaris que actuen com a catalitzadors de la creativitat i gestors del projecte, de l’equip i del procés de disseny, facilitant al mateix temps la presa de decisions, reduint els costos i assegurant la coherència entre les diverses fases del projecte.

Un perfil de dissenyador que requereix una formació estètica, creativa i projectual, amb un bon nivell de gestió de les múltiples disciplines que convergeixen en la tasca comú que configura el projecte multidisciplinari. Per això la seva formació ha de buscar l’equilibri entre 3 blocs. El primer inclou els coneixements de les diverses disciplines del disseny, com ara interiorisme, comunicació visual, gràfic, interactivitat, Web, audiovisual i multimèdia, producte, tèxtil i indumentària, etc., El segon els coneixements associats als conceptes i eines de gestió de projectes i del disseny en el context del sistema empresa en què s’executen, el tercer correspon al coneixement dels models d’organització, direcció i gestió d’equips humans heterogenis en els que interactuen especialistes en disseny i d’altres disciplines. Un conjunt de coneixements que ha d’aportar el nivell òptim de formació per a prendre en consideració la totalitat dels requisits tècnics, socials, culturals i econòmics, i conseqüentment definir les característiques del producte des d’una perspectiva visual, formal, tecnològica, d’ús, constructiva, diferencial,… garantint l’equilibri entre tots ells per complir el propòsit últim o funció.

Es pot sintetitzar indicant que el disseny multidisciplinari, desenvolupat per professionals altament creatius i amb dots de gestió i lideratge, té per missió facilitar la interacció de disciplines diverses amb la finalitat d’aconseguir l’excel·lència al llarg de la vida útil de tot producte o servei; cuidant a més d’assolir l’eficiència i eficàcia en la gestió del procés i els recursos humans que hi intervenen. Una professió clau gràcies a la seva formació transversal, d’acord amb la demanda associada a l’economia del coneixement, i a la necessària evolució permanent d’acord amb les exigències socials, a les possibilitats derivades dels avenços del saber.

Antoni Garrell i Guiu
Març de 2008

Publicat a articles ESDI, el dia 22/6/2010

Recuperar la Confiança

Diumenge, 13/06/2010 (11:47)

confianca.jpgFinalitza la setmana amb la publicació del darrer baròmetre del Centre de Investigacions Sociològiques (CIS), realitzat la primera quinzena de maig, -període en què les borses varen tenir importants caigudes i el Govern va anunciar les mesures d’ajust per intentar tranquil·litzar els mercats i salvaguardar el deute públic-. En ell es posa novament amb evidència que l’atur continua sent la primera preocupació dels ciutadans espanyols, 79,9%, seguit per la problemàtica econòmica, explicitada pel 50,9% dels enquestats. La tercera preocupació citada, a una distància considerable de la segona, fa referència a la classe política i als partits polítics,  i el quart,  la immigració que és indicada pel 14,1%.

Amb un diàleg social que no troba el punt d’acord, a pesar de què l’atur sobrepassa el 4,5 milions d’aturats, amb les reiteres advertències  d’organismes internacionals sobre la greu situació de l’economia de l’Estat, -la darrera l’efectuà aquesta mateixa setmana el Banc Mundial, a traves del seu director de tendències macroeconòmiques que, al presentar l’informe Perspectives Econòmiques Mundials 2010 afirmà: “Crec que la situació en Espanya és molt greu i l’atur extremadament alt“, tot afegint, “probablement les darreres mesures del govern reduiran el risc d’empitjorament”-, i amb actuacions imposades per tercers, no es podia esperar altra cosa que el nou increment del percentatge de ciutadans que estem convençuts que la situació econòmica és dolenta, un 42,6%, o molt dolenta, un 33,5%, i que quasi 1 de cada 3 espanyols cregui que les coses empitjoraran en el proper 2011. Tota una sèrie de dades que dibuixen un escenari de manca de confiança en el model econòmic i les polítiques i actuacions adoptades per l’Administració. Preocupació que cal enquadrar-la en el fet de què el 41,5% dels enquestats indiquen que l’atur els afecta de prop, i que el 37,8% perceben dificultats econòmiques en el dia a dia; percentatge coherent amb què uns 1,2 milions de llars, un 7,5% del total, tenen tots els seus membres sense feina.

Certament les dades que dia a dia es coneixen, i les notícies publicades,  no criden al optimisme, i aquelles que són positives no es divulguen amb igual intensitat. Aquest és un cercle viciós que cal trencar, ja que més enllà de situacions conjunturals que poden ser dramàtiques, hi ha  un problema de confiança que immobilitza; una confiança necessària en un món globalitzat i interdependent, ja que és la clau del desenvolupament col·lectiu i personal. Conseqüentment és imprescindible recuperar-la per assolir que les persones despleguem la nostra capacitat i els ciutadans acceptem efectuar els requerits sacrificis. Per fer-ho, cal creure tant en nosaltres mateixos i les polítiques o actuacions que s’apliquen, com en les persones que tenen la capacitat de prendre-les.

Sense ignorar que el govern no va prendre en consideració, durant mesos, les advertències i recomanacions que diversos organismes i institucions efectuaven, i que és imprescindible canviar els lideratges per obrir nous espais i horitzons, el cert és que en les darreres setmanes ha hagut de canviar de conviccions i els problemes comencen a afrontar-se, encara que tímidament, per millorar l’ecosistema productiu, impulsar l’economia i allunyar el risc d’un col·lapse financer. Són mesures que permetran començar a avançar però que requereixen també no oblidar i impulsar tres línies imprescindibles: millorar el capital humà dels aturats, que comporta una forta i decidida invasió en formació; potenciar les polítiques d’innovació, fonamentes en desenvolupar i aplicar nous coneixements, tot assumint plenament la internacionalització, que vol dir: recuperar la importància i capacitat d’exportar, que obliga a facilitar la incorporació a les empreses de persones altament forçades; i en tercer lloc guanyar el repte de la productivitat en totes i cadascunes de les actuacions, que no és res més que fer més, amb menys esforç, amb menys recursos i evitant la malversació.

Tres mesures que requereixen per un igual recursos i actituds escaients. Per aquest motiu cal gestionar amb seny i determinació, establint prioritats i no menystenir la capacitat regeneradora de la democràcia, involucrant als ciutadans en la presa de decisions col·lectives i en la participació en els afers públics, fugir d’actituds messiàniques i trencar l’endogàmia d’alguns partits polítics. Cal recuperar la confiança del ‘podem’, que permet superar les situacions més complexes al afrontar-les amb entusiasme, esforç i enginy, ja que sols d’aquesta manera conquerirem el nostre propi futur, com es va fer, ara fa 25 anys, amb l’entrada a la Comunitat Europea, o en la dècada passada a l’afrontar les exigències d’implantar l’Euro.

 

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 11 de juny de 2010.

 

publicat a e-noticies.cat el dia 12 de juny de 2010

Reforma laboral: recolzar al govern

Dissabte, 05/06/2010 (11:32)

sindicatos-y-patronal.jpgAvui a la tarda, conversant amb tres joves empresaris del sector de les TIC, dos d’ells m’han explicat que l’empresa els hi anava bé, s’havien adaptat a les demandes emergents associades a les empreses industrials que exporten. El tercer ha manifestat, amb preocupació, que l’impossibilitat d’ajustar la plantilla a la disminució de la demanda el portaria a la fallida el proper estiu. La conversa ha derivat cap a les restriccions creditícies, i a la requeria reforma laboral. Una reforma que hauria de sortir d’una negociació de totes les parts implicades, però que malauradament tot apunta a que serà impossible.

Desgraciadament el diàleg social no ha estat a l’alçada que exigia una crisi amb una enorme velocitat destructiva del teixit productiu i llocs de treball, una crisi amb un impacte molt important a Espanya, atès que vivíem per sobre de les nostres capacitats. Una crisi que ens hauria d’obligar asseure’ns i buscar el que ens apropa, tot defugint del que ens separa, per identificar les vies de la requerida cooperació, sabem que tancar-se en postures i actituds intransigents sols porta a la confrontació, sortir de la crisis ens tindria que unir i no separar. El bé col·lectiu obliga.

Amb o sense diàleg social la reforma laboral es inajornable i el govern finalment ho ha assumit, ho va indicar el president Rodríguez Zapatero al iniciar-se la setmana, i avui ho ha explicitat amb claredat, -que cal reconèixer i agrair-, el Ministre de Foment José Blanco, tot mostrant la determinació del govern de tirar-la endavant aquest mes, “costi el que costi”, assumint, ara sí, la responsabilitat, sabent de la dificultat que els sindicats i la patronal arribin a un acord i que serà requerit actuar per decret.

Escoltar les declaracions del Ministre Blanco, parlant públicament amb rigor i claredat, sense amagar la realitat, i els anys de dificultats que afrontem, és quelcom que no es pot passar per alt, i un motiu per confiar en la voluntat de fer-ho,  conseqüentment cal donar suport al govern en aquesta reforma, no posar-li les coses més difícils del que son, ni apel·lar als errors comesos en el passat o els terminis incomplerts. Cal entendre que el govern és troba en una cruïlla en solitari on els sindicats, i per a molts de nosaltres, es quasi impossible acceptar la reforma laboral que voldrien els mercats internacionals.

Una reforma laboral, que no serà probablement la que exigeix els escenaris de l’economia global i del coneixement, però de segur que serà un pas  per fomentar l’ocupació. Una reforma que no hauria de quedar-se sols en disminuir el cost d’adequació de les plantilles, per tal de garantir la seva continuïtat i evitar la destrucció de la totalitat de llocs de treball. Cal que consideri a la vegada els aspectes associats al reforçament del capital humà, garantint que la totalitat de les persones en atur puguin formar-se durant aquest període per poder incrementar la seva ocupabilitat; també que no defugi dels problemes associats a la productivitat i al absentisme, a la possibilitat d’ajustar les franges horàries d’acord a les variacions de la demanda, facilitar la incorporació dels joves preparats a les empreses amb bonificacions importants en la cotització a la seguretat social; incentivar la col·laboració i la continuïtat sistema universitària i de la formació professional amb el sistema productiu facilitant les practiques i la contractació dels recent graduats;  i potenciar la flexibilització dels horaris per conciliar el desenvolupament personal i professional.

Uns canvis de la legislació requerits i pels quals cal esperar que totes i cadascuna de les forces parlamentaries, oblidant la política de la critica per la critica, pensin amb els ciutadans i no amb interessos electorals. Conseqüentment, encara que un percentatge important dels ciutadans hàgim perdut la confiança amb el president del govern, és el moment de recolzar al govern de l’Estat, ja que és recolzar la generació d’ocupació, i aquesta es una exigència indefugible per a tots.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de juny de 2010

Article Publicat a e-noticies.cat