Antoni Garrell i Guiu

Molts som els ciutadans que ahir teníem la ment en el que passava, o podia passar al hemicicle del Congrés dels Diputats a Madrid, sabíem que havíem arribat al llindar del precipici, que podíem precipitar-nos-hi. Si passava, la situació econòmica i social podria empitjorar encara més a Espanya, posant-se a la vegada en seriós perill la recuperació econòmica Europea i de retruc la pròpia Unió.  Arribar al precipici era sens dubte inevitable si consideren que el govern de l’Estat va menystenir la importància de la crisi que dia a dia creixia a nivell mundial, de dos anys de polítiques inconsistents que feien créixer l’endeutament, de negar-se a afrontar les reformes estructurals requerides,  i de manca de polítiques d’ajut directe a les petites i mitjanes empreses que són la base del nostre teixit productiu, tal vegada per no recordar que la millor política social és fomentar la creació d’ocupació.

Ahir, si no s’aprovaven les mesures que el govern proposava, els mercats haurien castigat seriosament a Espanya, i cal recordar que el futur no és possible sense el concurs dels mateixos, ni sense el compromís de Xina, avui reafirmat, de  mantenir les seves posicions en el deute Europeu.  Per tal calia que els diputats assumissin un clar compromís amb els ciutadans i amb l’esdevenidor, que fugissin d’interessos partidistes, de polítiques de terra cremada, del “com pitjor millor”, i amb la mirada posada en el compromís i els ciutadans efectuessin un exercici de grandesa moral i compromís social. Una problemàtica que va comprendre Convergència i Unió, i que amb criteri d’Estat va possibilitar, amb la seva abstenció, l’aprovació de les mesures. Un exercici que mereix el nostre reconeixement i agraïment pel compromís que no amaga, tal com varen expressar amb rotunditat i claredat el Sr. Duran Lleida al Congrés i el Sr. Artur Mas a les jornades de Sitges, la manca de confiança que tenim els ciutadans en la capacitat del govern per guiar-nos cap la sortida del laberint en que estem.

Les mesures que s’aprovaren són doloroses, inevitables, arrel de les actuacions efectuades, també insuficients, ja que sols frenen l’endeutament però no senten les bases per a un nou creixement i una aposta decidida per incrementar la capacitat productiva i exportadora de les empreses, i la dotació del capital humà del país.  Mesures que hauran d’anar seguides  de la requerida reforma laboral, que el govern haurà d’afrontar amb urgència  sense recolzament parlamentari i amb mínimes possibilitats de diàleg i consens social. Una reforma que hauria de tenir especial cura en facilitar la contractació dels milers de joves ben preparats i amb il·lusió d’aportar el seu potencial.

En les pròximes setmanes i mesos, ens juguem més que el futur, ens juguem el ser o no ser, viurem moments difícils ja que estem com pujats en un vehicle que es mou per una carretera plena de corbes i amb gel al paviment, per aquesta raó necessitem el millor pilot i els millors professionals en cada lloc, i més que polítics requerim d’estadistes que actuïn amb la mirada posada en l’horitzó. Aquesta és una exigència indefugible que tots hem d’assumir convençuts de la força de la democràcia i del talent i la il·lusió d’un país que sols espera el lideratge requerit per conquerir el futur.

Antoni Garrell i Guiu
28 de maig de 2010

Article publicat a e-noticies.cat

El divendres passat quan em dirigia a Radio Sabadell per participar en la tertúlia del programa ‘A Bona Hora’, vaig trobar-me amb un jove emprenedor del disseny format a ESDi, desprès de saludar-nos em va dir, “… estic angoixat, quina improvisació la del ZP, ara retalla les jubilacions i els salaris, afectarà al creixement i a la meva feina. Una setmana dramàtica, sembla que el deteriorament de l’economia no tingui fi, i les perspectives de futur de tots s’esvaeixen, especialment la dels qui tenim menys de 35 anys; tant dels emprenedors per la manca de demanda i diners per abordar els projectes complexes, com pels que busquen feina per la llosa inmobilitzadora de l’atur, i una legislació laboral que perjudica als més joves per preparats que estiguem. Encara que de poc serveixi, explica novament, com vas fer a la tardor passada, la necessitat d’eleccions anticipades, ja que ara es veu amb claredat que ni el govern de Madrid ni el de Catalunya tenen credibilitat, i no ens mereixen confiança“.

L’Aura Costa, la conductora del programa, inicià la tertúlia que comparteixo amb el periodista i bon amic Joan Brunet, demanant-nos la nostra opinió sobre l’anunci del dimecres del Sr. Rodríguez Zapatero. Recordant l’emprenedor que uns minuts abans havia parlat, vaig explicar que els humans i les organitzacions han de decidir i actuar efectuant coses imprescindibles, ja que de no fer-les la situació esdevé dramàtica e irreversible, és el cas quan hom te una hemorràgia; hi ha també decisions i actuacions necessàries aquelles que de no fer-les el futur es qüestiona, una bona alimentació és un exemple; i finalment hi ha un tercer grup de decisions i actuacions que esdevenen recomanables per afrontar amb èxit l’esdevenidor, estudiar és uns d’elles. Hem d’acceptar que el govern no ha adoptat cap de les reformes estructurals necessàries, ni tan sols ha estat capaç de sumar voluntats amb un enriquidor diàleg social, i com no podia ser d’altra manera el que era recomanable és ara necessari, i el que era necessari és imprescindible.

Retallar la despesa era inajornable, no fer-ho posava en perill el futur del ciudatans de l’Estat espanyol, i també la recuperació europea i de retruc d’altres indrets del món. Qüestionar la necessitat de disminuir dràsticament la despesa és demagògia o ignorància, però cal entendre que aquesta retallada sols ajuda a poder emetre deute al seu venciment, un deute que en les actuals circumstancia esdevé un dels elements basics per establir la confiança dels inversos en el país, en cap cas permet incentivar la generació d’ocupació, incrementar els ingressos i sortir enfortits de la crisi.

Resten pendents les mesures per mirar amb esperança el futur, mesures que a partir d’ara seran més difícils. S’han posat entrebancs al diàleg social, per l’error de com es retalla la despesa al centrar-la, bàsicament, en els funcionaris i jubilats, un fet que evidencia improvisació i canvis no profunds. Una situació que és complica al disminuir les expectatives de creixement; pel més que probable increment d’impostos que s’apropa; i per l’augment de les dificultats d’una reforma laboral que permetí integrar a les empreses la il·lusió i el saber dels joves formats en les universitats i centres de formació professional. Unes mesures que el president del govern no ha volgut prendre abans i que ara, al fer-ho tard, amb preses i parcialment, comporten que perdi la confiança, que genera adhesions, desperta voluntats, i posa en marxa la força regeneradora de les persones al materialitzar-se que “creure es poder”.

Comprovar l’incapacitat d’assumir iniciativa, excepte quan et posen contra les cordes des de fora, treu la legitimitat d’encapçalar tot projecte a qui ho sofreix, el relleu esdevé una obligació indefugible. Salvant les distàncies, la pèrdua de capacitat de lideratge també se la va guanyar el Sr. Adolfo Suárez al 1980, el que comportà que el seu partit el substituís pel Calvo-Sotelo que fou investit president el 25 de febrer de 1981.

Sense oblidar que en democràcia qui té la veu és el poble, el relleu és un instrument democràtic que el PSOE no pot menystenir i que s’ha plantejar sense pauses, ja que en les actuals circumstàncies el president del govern no hauria de seguir. No és el seu futur el que està en joc, el que ens hi juguem és el futur nostre i dels nostres fills.

Cal que la democràcia actuï, no es pot actuar com en països on la manca de la mateixa impedeix el relleu dels dirigents, i desterrar les politiques erràtiques. La via no és altra que l’assenyada proposta d’Artur Mas, “Zapatero està amortitzat, hauria de ser substituït per algú del PSOE, per després donar la paraula als ciutadans“. Uns ciutadans que no volem pactes de despatxos, interpretant les nostre voluntats perquè tot continuï igual.

Sabem de les enormes potencialitats basades amb als joves preparats que té el país, coneixem les capacitats de generar progrés que té la nostra industria a pesar de les dificultats dels darrers dos anys, de les oportunitats que sorgeixen dels centres de recerca, i del poder transformador que té la formació dels aturats. Som ciutadans conscients que hem de fer sacrificis i que som afortunats al viure en democràcia, per axó volem exercir el dret de vot per atorgar la confiança i el lideratge, a Espanya i en el nostre cas a Catalunya, a qui amb valentia, projecte i determinació pugui conduir la nau col·lectiva per aquesta difícil singladura que pot, i ha de finalitzar, amb un món millor, ja que tota crisi està farcida per un igual de riscos i d’oportunitats.

Antoni Garrell i Guiu
16 de maig de 2010.

Els ciutadans europeus que creiem en la Unió, finalitzarem les celebracions del 9 de maig, dia d’Europa, amb el cor agraït al ministre francès Robert Schuman que, al 1950, presentà la proposta que incentivar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, origen de la nostra Unió. Una celebració que, encara que no verbalitzi, no ignora que el Tractat de Lisboa, que entrà en vigència l’1 de desembre de 2009, no eliminà tots els tractats precedents com feia el projecte de Constitució Europea, ni recull, o parla, de la bandera europea i del seu himne. Un Tractat fet a mida per superar el no francès i holandès, i vencé les reticències poloneses i italianes, però que a pesar de les limitacions, fou un pas més en la voluntat dels 27 de seguir avançant cap una Unió molt més forta que la que associada al desenvolupament econòmics, o la moneda comuna.

Una celebració matisada per la critica situació de moltes famílies per l’augment del índex de pobresa en països europeus, un índex que segons Moody’s, encapçala Espanya per el seu dèficit fiscal i la tassa d’atur. Una Unió Europea plena d’incertesa, tant per la manca de recolzament dels qui no acaben de fer una aposta ferma i compromesa amb ella, com pels especuladors financers que, als darrers dies, han atacat l’Euro a l’ombra de la greu crisi grega, els problemes persistent, i no abordats, del model productiu espanyol, i la debilitat de l’economia portuguesa. Una diada que finalitzava amb la mirada esperançada posada en la reunió de ministres a Paris.

Una reunió del Consell de Ministres d’economia i Finances de la Unió Europea, que ens portava, ja en la matinada d’avui dilluns, l’excel·lent noticia de l’acord de creació d’un mecanisme permanent d’estabilització financera que podrà mobilitzar fins 750 mil milions d’euros. Una resolució que sembla que evitarà que la problematica grega arribi a altres països amb economies febles, i que segueixen sense empendre les necesaris reformes estructurals o tenen greus problemes originats pel dèficit o l’atur.

Sens dubte una xifra enorme atès que el deute grec estimat per a final d’aquest any és de 330.000 milions, però que, amb tota probabilitat, pren en consideració el deute de Portugal i les possibles necessitats financeres d’Espanya, països en els que tenien la mirada posada ‘els llops especuladors’, probablement els mateixos que hauran guanyat centenars de milions amb les pujades de les borses europees, (14,43% l’Ibex35, un 10,37% la de Lisboa, un 9,66% el CAC-40 parisenc, un 5,30%  el DAX-30 de Frankfurt). Uns guanys sobre els que tindria que aplicar-se tota la capacitat impositiva de forma concertada, ja que no és legítim ni ètic que, en pocs minuts, les actituds especularies assoleixin aquest tipus de beneficis a esquenes de les pèrdues de molts petits inversors i de l’esforç que, sens lloc a dubte, tindrem que fer els ciutadans per poder sortir de la crisi que s’inicia, de forma silenciosa i quasi imperceptible, al desembre del 2006 amb la fallida del banc Califòrnia Ownit Mortgage Solutions especialitzat en hipoteques de baixa qualitat.

Els 750.000 milions són un sí inequívoc a l’Euro, a la Unió Europea. Un sí que evidencia que junts podem, i a la vegada que cal més agilitat en la pressa de decisions, ja que si l’acció concertada hagués arribat abans, menys foren els recursos requerits i menys els guanys dels especuladors.

Antoni Garrell i Guiu 

(10 de maig de 2010)

La passada setmana el nostre Parlament va  votar una resolució en defensa de l’Estatut, davant de  l’incapacitat manifesta del Tribunal Constitucional de pronunciar-se sobre la constitucionalitat o no del mateix. Un pas més que evidència el profund malestar del país sobre un text que ha estat aprovat en referèndum pels ciutadans, i que va tenir un precedent inèdit, el 25 de novembre de l’any passat, quan la totalitat dels diaris amb la capacitat de decisió a Catalunya publicaren un editorial conjunt amb el títol “la dignitat de Catalunya“, en què s’expressava la preocupació per la més que probable interpretació restrictiva.

El problema en aquests moments ja no és si l’Estatut aprovat al Parlament Català i a les Corts Espanyoles és o no és constitucional, el tema és molt més greu. La sentencia podria modificar l’equilibri de forces i el rol del propi sistema democràtic: el poder legislatiu, l’executiu i el judicial, ja que és del tot inadmissible que ciutadans no elegits democràticament legislin i esdevinguin no sols en interpretadors de la constitucionalitat o no, sinó en els definidors del model d’Estat. Hom respecta les competències del Tribunal Constitucional com a intèrpret suprem de la Constitució d’acord a l’article 161 de la Constitució. Però tot respectant-lo tenim la impressió que s’estan reproduint models dictatorials on hi ha ciutadans de primera, aquelles que estan per damunt de la voluntat popular expressa en les urnes, i de segona, aquells que estan sotmesos al domini dels primers.

Els ciutadans de Catalunya no poden estar permanent esperant la sentencia d’un tribunal que en 4 anys no ha pogut pronunciar-se, bàsicament per les diferències en quant al nombre d’articles a modificar, una sentencia que es miri com es miri, si es compleix el que s’apunta en les informacions sorgides, serà una involució democràtica que no podem ni devem permetre.

La defensa de Catalunya, la defensa de la democràcia, -atenen que al novembre finalitza el mandat de 4 magistrats escollits pel Congrés de Diputats i que hi ha altres quatre que estan en funcions des de desembre de 2007-, exigeix la renovació dels membres del Tribunal Constitucional. És l’hora de la coherència dels nostres representants en els parlaments de Barcelona i de Madrid. És l’hora de la unitat, és l’hora final, la d’anteposar davant de tot els interessos dels ciutadans i les seves decisions. Cal que Catalunya estigui a la ment i a cor i si s’assumeix el compromís.

En aquesta tasca que obliga a la coherència, els parlamentaris del PSC  tenen un paper clau, ja que no poden votar al dictat del PSOE a Madrid i apartar-se a les resolucions del Parlament Català i de la decisió dels ciutadans que els elegiren. De fer-ho, els hi mancarà la coherència i s’esvairà la seva credibilitat.

Els ciutadans volem coherència i lideratge, especialment en períodes difícils  que obliga a sacrificis. No es l’hora de les paraules ni dels gestos, es l’hora dels fets, es l’hora de l’Estatut que aprovàrem en referèndum, cap altre retallat i menys reescrit. Els ciutadans de Catalunya tenim que pronunciar-nos i no amagar-nos, i de ben segur que estarem amatents i no permetrem ni que manqui la coherència, ni que no es compleixi el mandat sorgit de les urnes amb el nostre vot, ja que està en qüestió la nostra dignitat com a ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu
3 de maig de 2010