Antoni Garrell i Guiu

Aquest inici d’any, amb la presidència espanyola de la Unió, s’ha posat en evidència els recels i preocupacions que genera la complexa situació econòmica espanyola, i, també, el fet que la manca de reformes estructurals està comportant que Espanya es quedi enrere de la recuperació ja iniciada pels països capdavanters europeus. Els editorials i articles d’opinió de la premsa anglosaxona i alemanya (The Economist, Financial Times, Die Wel, o Der Tagesspiegel) han estat especialment durs sobre la capacitat de lideratge del president del govern i, en concret, sobre la seva proposta de coordinar més les politiques econòmiques dels països de la Unió. Unes crítiques fonamentades en els indicadors econòmics espanyols que mostren que el creixement del 2010 pot ser negatiu, i en el millor dels casos sols lleugerament positiu, que l’atur no disminuirà i que l’accés al crèdit per a les empreses i els particulars continuarà essent molt complicat. Aquests fets que no poden amagar que per governar la Unió, amb la mirada posada en el 2020, es requereix d’una millor i més àmplia coordinació en la línia que proposà el president espanyol

Europa i la seva actuació estretament coordinada és una assignatura pendent. Igualment resta pendent de resoldre els grans problemes estructurals del model econòmic espanyol, que fonamentava el  creixement en la generació intensiva d’ocupació, oblidant la necessitat que el creixement, tot generant llocs de treball, ha d’estar basat en la utilització intensiva del coneixement sorgit dels treballs de recerca, seguint un procés sistemàtic i continuat d’innovació, en un entorn de màxima productivitat, i amb capacitat per competir en els mercats globals. Una assignatura pendent que esta present, o hauria d’estar-ho, en els moviments preelectorals que ja s’han iniciat a Catalunya.

L’Estat espanyol te pendent de resoldre els problemes que ens han portat a estar a la cua dels països de la UE, el que comporta que se’ns miri amb preocupació. Entenent que la política és acció, cal demanar que es faci política i s’afrontin els problemes reals, aquells que condicionen el futur: el model energètic i de mobilitat; el finançament de la sanitat; la millora de la formació i la valoració de la recerca; el model productiu i industrial; l’adequació del capital humà i de la legislació laboral per evitar l’exclusió del mercat d’una part important de la població, molt especialment dels més joves;  i -entre d’altres- els associats a la multiculturalitat  i la diversitat ètnica. Sens dubte ningú hauria de negar que la tasca pendent es colossal que requereix compromís, esforç, talent, i entusiasme. Una tasca, una acció política, que exigeix eficiència i la implicació dels millors, aquells que amb compromís no defugen els problemes reals i no busquen les aigües tranquil·les de la immobilitat i el curt termini.

Ara més que mai es requerit un govern fort, que sumi voluntats, que parli clar i estableixi les fites i el full de ruta, que entomi els reptes i endegui les reformes; un govern que, administrant el present, governi la construcció del futur; i que escolti el país, que esta expectant, ple de dubtes, però no mancat d’il·lusió.

Per això ara que els partits posen a punt la seva maquinaria electoral, que s’inicien a Catalunya els processos d’elaboració dels programes electorals, cal estar amatent, no sols al que fan i diuen, sinó que també cal estar disposats a aportar, amb generositat, opinió i propostes; cal que els ciutadans donem un pas endavant actuant com a persones compromeses amb el futur per trencar l’endogàmia partidista que impedeix l’assumpció dels reptes reals.

És hora d’un nou tarannà en la definició de problemes, en la identificació de les solucions i en el govern i la gestió de les actuacions,  a Europa i a casa nostra. Si els partits estan obligats a entendre i actuar en aquesta línia, també els ciutadans hem d’exigir-ho, ja que ara -sens dubte- és l’hora de la Política amb majúscula.  Un tarannà diferent, com el que es detectà quant l’Artur Mas va formulà la proposta de la Casa Gran del Catalanisme,  que ara s’hauria d’evidenciar plenament, ja que sols amb propostes sorgides de la participació plural serem capaços de sumar i sortir aviat, i enfortits, de la crisi. De la crisi en sortirem, però la pregunta és com ho farem. I sols ho farem bé si tots assumim compromís i acceptem els reptes.

Antoni Garrell i Guiu
27 de gener de 2010. 

 Publicat al diari electrónic e-noticies: link aquí

[Acceso a la versión en catalan: accés amb clic aquí]

Leyendo las crónicas de los resultados de las sesiones de trabajo de los 27 ministros europeos de Medio Ambiente reunidos en Sevilla, emerge con más fuerza el grave terremoto de Haití que pone en evidencia la fragilidad de los humanos frente a los desastres naturales, ya sean provocados por el estructura terráquea o por la avaricia y la insensatez humana en cuanto al uso de los recursos y la construcción de las infraestructuras, y la vez, los enormes costes en vidas humanas y de destrucción de capacidades de progreso. Desgraciadamente, y como era previsible, en Sevilla, se ha confirmado la lejanía de las posiciones de Italia y Polonia, en cuanto a la propuesta de ampliar las reducciones de las emisiones al 30%, tal como proponen, entre otros, España, Reino Unido, Francia y Alemania. Un hecho que evidencia las debilidades del modelo político de la Unión Europea, y no incrementa la presión sobre Estados Unidos y China en su indispensable compromiso para afrontar el incremento de la temperatura planetaria al acercarnos al 30 de enero, momento en que tienen que enviar al ONU sus planes de emisiones.
En Sevilla se ha vuelto a evidenciar las discrepancias de la Cumbre de Copenhague, una cumbre donde, reconociendo ciertos cambios de posicionamiento y lenguaje de países con China y los Estados Unidos, primaron el egoísmo y los intereses económicos a corto plazo, por encima de las problemáticas asociadas al cambio climático. Un hecho sorprendente, ya que existiendo coincidencia sobre la necesidad de actuar no hay la capacidad de hacerlo, a raíz de las complicidades entre las potencias emergentes con China, Brasil o India con Estados Unidos, unos y otros para no limitar sus potencialidades de crecimiento y la conquista de las oportunidades derivadas de la globalización, especialmente en unos momentos de crisis económica mundial que condiciona la solución de los problemas del presente, olvidando el futuro. Un fracaso que no disminuye por el acuerdo de aportar 30.000 millones de dólares a los países más pobres para afrontar las consecuencias de los desastres de las catástrofes naturales, una aspirina para tratar el cáncer generado por una globalización productiva y comercial sin reglas planetarias. Reglas que no pueden surgir por la obsolescencia de la Organización de las Naciones Unidas frente a los nuevos escenarios y equilibrios económicos y políticos mundiales, los cuales son regidos por nuevos agentes que demandan nuevas reglas e instituciones.

La incapacidad de la ONU para establecer y aplicar las necesarias reglas de juego y mecanismos de supervisión se ha evidenciado en Copenhague, al igual que ha quedado evidenciado, que la falta de reglas fomenta un modelo de desarrollo planetario donde predominan las economías con modelos de protección social y medioambiental minimizados. No es de extrañar en este escenario que las posturas europeas, fundamentadas con un mayor respeto a la persona y los intereses de la humanidad, se vayan alejando de las prioridades y resoluciones.

Desgraciadamente sabemos que es hora de actuar de forma más contundente para minimizar las emisiones de CO2, ya que estamos poniendo en serio peligro el desarrollo de las próximas generaciones por eso hay que redefinir tanto los procesos productivos, potenciando el binomio capacidad de innovación/productividad, disminuyendo el consumo, y la movilidad innecesaria, como las fuentes energéticas, sin olvidar la no emisión y seguridad de la energía nuclear. Ya que es un hecho que si bien los ciudadanos con buen nivel de vida, unos 800 millones de los habitantes del planeta, pueden progresar en el ahorro, no es menos cierto que los 6.000 millones restante no disponen de la energía básica para poder alcanzar una mínima calidad de vida, y la posibilidad de desarrollarse como persona y colectividad.

La falta de resultados y políticas reales es sin duda un reflejo de la situación de crisis en que estamos inmersos, pero también del nuevo orden mundial caracterizado por más incertidumbre, más dependencia del progreso científico y tecnológico, que reduce la necesidad de mano de obra, de la menor confianza en el poder regulador de los mercados libres a raíz de las empresas de alcance mundial, las dudas sobre la bondad de la globalización, y en definitiva, de la fragilidad del binomio mercado administración. Una fragilidad notoria cuando falta una sociedad civil fuerte, cohesionada y con capacidad de actuar como equilibrio de la terna virtuosa “administración empresa sociedad civil”

Una sociedad civil, que, como definimos en el marco fundacional del Cercle per al Coneixement, “… es aquella parte del ámbito privado la actividad de la cual no tiene ánimo lucrativo. Dicho de otro modo, la sociedad civil acaba donde empieza la Administración pública y dónde empieza el mercado (entendido como la actividad que se genera con finalidad lucrativa). Lo cierto es que los tres componentes (sociedad civil, administraciones y mercado) son factores esenciales de toda sociedad humana, sin los que una sociedad no puede desarrollarse. …”.

Sabemos que las problemáticas que afrontamos actualmente sobrepasan la capacidad de las Administraciones y de los mercados, por estos motivos es imprescindible una sociedad civil activa y estructurada, ya que sólo con ella, actuando como contrapoder, evitaremos los desequilibrios y el desánimo social, ya la vez se abrirán nuevas vías y actuaciones de futuro. La pregunta es hasta cuándo nos resignamos el curso de los hechos y a la comodidad de la inacción; hasta cuando los miedos evitarán que asumamos el compromiso. Un compromiso insoslayable, que estamos obligados a afrontar, ya que no tenemos que hacerlo para nosotros, lo debemos hacer por las generaciones que nos han de suceder.

Antoni Garrell i Guiu 
Barcelona 17 de gener de 2007

Versió en Català Publicat a e-noticies. com,  accés amb clic aquí

L’any 2009 ja és historia, un any que alguns diuen per ignorar i que altres considerem que és per analitzar, per prendre consciencia dels deures no realitzats i dels errors, sovint per omissió, efectuats. Comencem un nou any on molts ciutadans han adoptat actituds pròpies de la incertesa que ens envolta, i la majoria expressa manca de confiança en la capacitat dels qui tenen la màxima capacitat de govern, tot constatant que el nou any, si be serà millor a nivell d’evolució macroeconòmic que el que hem tancat, el drama de l’atur seguirà castigant a milions de famílies, i els joves seguiran amb serioses dificultats per endegar amb pas segur, des de la independència, el camí del seu desenvolupament personal i professional.

La nova dècada s’inicia plena d’assignatures pendents, d’intencions formalitzades però no executades per assolir un millor i segur desenvolupament econòmic i social, qui no recorda la declaració de Lisboa del 2000 amb la mirada posada al 2010?; de canvis que han capgirat el futur de la ma d’una crisis financera primer i de sostensibilitat del model productiu desprès. Un dècada en la que esdevé urgent i indefugible no desviar l’atenció dels problemes reals, que obliguen a fugir del egoisme i de l’endogàmia malaltissa, per assumir amb compromís els grans desafiaments.

Desafiaments que exigeixen canvis a molt nivells, i que requereixen de persones que mirin l’horitzó llunya amb ambició, capaços de sumar esforços, canalitzant voluntats per fer el que cal amb independència dels aplaudiments que aixequin. Uns canvis que obliguen a efectuar reformes estructurals en molts camps: energètic, laboral, productius, formatius, de generació i aplicació del coneixement, i molt especialment en els models de governança i de rendiments de comptes. Rendiment de comptes ineludibles especialment per aquells que desenvolupen la seva activitat en l’esfera publica, i que tenen en conseqüència la responsabilitat del govern i administració dels recursos públics i de la sobirania popular.

Espanya no s’ha caracteritzat, en aquest mesos, en que la crisi ens ha afectat fortament, per assumir amb valentia els problemes i tractar simbòticament present i futur, la manca de politiques escaients ha comportat que el nostre teixit productiu s’hagi debilitat, que l’atur hagi assolit xifres dramàtiques, i que es fessin paleses les mancances del capital humà. Uns fets que els ciutadans no poden passar per alt ni tenim que permetre, ja que la responsabilitat mai és delegable, i de ben segur en tenim de forma directa o indirecta una part molt significativa de la mateixa.

Comencem un nou any, un any clau, per dibuixar el futur, ara que la crisis comença a esvair-se en molts països, nosaltres no ens podem quedar fora de la recuperació, la recuperació que arribi arreu i generi ocupació. Tenim el potencial requerit, solament necessitem poder-lo desenvolupar. Per fer-ho hem de construir l’ecosistema que ho permeti, per tant cal fugir de les postures còmodes i continuistes i donar un pas endavant en tots els camps: el professional per fer més competitives les empreses incorporant talent, innovant en producte i obrint-se a nous mercats; en el familiar per inculcar els valors del compromís i l’esforç, sense defugir del necessari sacrifici per assolir els gran reptes; i en el polític exercint el dret de vot per donar el poder a aquells que amb projectes, honestedat i iniciativa puguin actuar com gestors eficients i eficaços.

Antoni Garrell i Guiu
7 de gener de 2010

Publicat al diari digital e-noticies. link a l’article