Antoni Garrell i Guiu

Fa uns dies, organitzat pel Club de Roma, vaig assistir a una jornada sobre el canvi climàtic. La jornada va posar en evidencia la urgència de les mesures encaminades a frenar les actuacions que estan provocant unes variacions climàtiques difícilment qüestionables. Desprès del dinar, la conversa ens va portar a recordar al secretari general de la ONU, Ban Ki-Moon, qui el passat setembre explicà en  Ginebra  que l’absència d’una decidida reacció enfront del canvi climàtic ens portava cap l’abisme, tot explicant que el gel de l’Àrtic pot desaparèixer al 2030; unes previsions que es sustenten en els canvis ràpids i intensos que estan succeint en l’Àrtic, els quals sobrepassen les previsions dels models predictius, ja que el nivell de desglaç ha assolit els nivells que es preveient pel 2030 pel Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de la ONU.

L’assistència a la jornada del Club de Roma, celebrada a les portes de la nova Cimera de Copenhaguen, va renovar la meva atenció sobre les noticies del clima i l’augment de les catàstrofes naturals directament relacionades amb fenòmens meteorològics els quals, en opinió de molts experts, tenen una relació directa amb el  l’escalfament  del planeta. Uns canvis perceptibles sobre el paisatge  en certes àrees del planeta con es verifica al visitar-les novament desprès d’uns anys. Èpoques extremadament seques, inundació devastadores  i la continua disminució del gel dels pols que comportarà creixements del nivell del oceans, dibuixen un escenari amb un fort impacte sobre les persones, la seva salut i l’economia,  uns fets que succeeixin mentre una gran part dels ciutadans mira cap un altre costat  ignoraran l’afirmació de Ban Ki-Moon: ” tenim un peu premen l’accelerador i anem cap l’abisme”.   Uns impactes extremadament grans  ja que, segons estimació del Banc mundial el països desenvolupats requeriran gairebé 100.000 milions  de dolares l’any,  en els pròxims 40 anys, per afrontar les problemàtiques si la temperatura augmenta dos graus.

Des de 2007 arrel de publicació del quart informe del grup intergovernamental de experts sobre el canvi climàtic, en el que participaren científics de 100  països,  són menys els que neguen la interrelació  home i  canvi climàtic, tot reconeixent  que la temperatura  augmenta,   i que es  necessari   una resposta conjunta fonamentada amb una decidida cooperació financera i tecnològica a nivell global per implantar una economia no carbonodepenent, tot reduint dràsticament les emissions i a la vegada  frenar la desforestació. Unes evidencies que han portat a Xina a flexibilitzar la seva postura, i als Estat Units a reconèixer-les i arribar a Copenhaguen  amb la promesa de reduir en un 17% las emissions de CO2 al 2020.

Passat demà dia 7  s’inicia una nova cimera sobre el clima,  en font del pessimisme que sembla omplir a molta gent, el que va quedar-me clar en la jornada del Club de Roma és que encara estem a temps de canviar el rumb dels fets, ja que tenim solucions i sols ens cal voluntat política d’aplicar-les. La clau es evitar un escalfament per sobre de dos graus, i es pot fer, la catàstrofe seria superar aquest llinda.

Una voluntat política que cal confiar sorgeixi de Copenhaguen, a pesar de la greu crisis econòmica mundial que canvia les prioritats, ja que és una condició necessària però no suficient ja que requereix, a la vegada, del compromís de tota la ciutadania per obrir un període d’utilització de recursos amb criteris de sostenibilidad mediambiental, el que obliga a redefinir i reinventar la quotidianitat.

És en aquest necessari  canvi de la quotidianitat,  es requerit fer i actuar, no és suficient un cavi d’actituds de la ciutadania, cal també que disposar de les eines o productes requerits, cal conjugar actituds i nous productes. Uns productes    fabricats  mitjançant processos productius sostenibles, amb un òptim i eficient consum de recursos, que considerin els aspectes mediambientals, i el seu  us  eficient al llarg del seu cicle de  vida.  Per aquest motiu la innovació en productes esdevé un dels elements cabdals en la lluita per la sostenibilidad i el futur.

Una innovació que requereix del treball sinèrgic de dissenyadors, tecnòlegs i científics, els quals posin el seu talent i capacitat creativa en dissenyar y fabricar productes que minimitzin   els sobreescalfament planetari, redueixin els impactes mediambientals dels productes al llarg de la seva vida util, i esdevinguin nova matèria primera un cop finalizat el seu cicle d’us.

Politics amb voluntat i valentia per reorientar els marc legislatius i amb capacitat d’assumir el risc associat, ciutadans compromesos amb el futur, i dissenyadors, tecnòlegs i científics que treballin sincrònicament, són els tres components requerits per guanyar la batalla al canvi climàtic i la guerra per deixar un planeta habitable a les futures generacions. Cal esperar que Copenhaguen sigui el dia primer en l’assumpció d’aquest rols,  el dia en que es posaren les bases solides per acabar amb la petrodependència i la malversació de recursos. El dia en que en el dilema canvi climàtic o futur  guanyar el futur.

Antoni Garrell i Guiu
6 de desembre de 2009.

Aquesta entrada fou publicada el Dilluns, 07/12/2009 (14:41) i està arxivada dins Desenvolupament. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.