Antoni Garrell i Guiu

El darrer baròmetre del CIS ha posat en tercer lloc la preocupació del ciutadans pel comportament de la classe política, aquest és un aspecte no menor i que no es pot menysvalorar ja que el paper dels governs es clau tant per un desenvolupament just i sostenible, com en situacions de crisis com la que es viu on tots miràvem i mirem cap els governs esperant les solucions i el lideratge requerit.

La desafectació política és una realitat que es manifesta en les eleccions, però darrerament, al contemplar les imatges de polítics emmanillats, acusats de prevaricació, malversació de recursos, o blanqueig de capitals, la desafectació esdevé desconfiança tant per la corrupció i les ombres sobre el finançament dels partits, com per la manca de control dels recursos públics. Un conjunt d’aspectes que s’afegeixen a la manca de solucions, per variar el rumb de la crisis, amb politiques apropies i no al rebuf d’altres països. Davant d’aquest escenaris és lògic que la ciutadania es qüestioni la capacitat, l’honestedat  i la vàlua dels governants, i a la vegada analitzi quins són els interessos i les motivacions que condueixen les seves accions.

Tot un conjunt de fets que perjudiquen a la democràcia i condueixen als ciutadans a creure que els representants públics el que volen és el poder, i no el poder per servir a la societat. I és precisament el poder pel poder el causant d’actuacions autoritàries i abusives, el germen de la corrupció, la deshonestedat i la tirania.

Massa sovint la política es centra en la promesa i s’oblida de l’explicació requerida del grau del compliment de les mateixes. La manca del rigorós rendiment de comptes és la raó bàsica pel qual la corrupció és posible. Són setmanes, o mesos, els que es dediquen a analitzar, pactar i aprovar els pressupostos que estableixen les prioritats i les politiques anuals, i sols minuts, en tot cas hores, les que es dediquen a explicar la seva execució. La manca d’explicació genera la opacitat i possibilita les conductes no coherents. Sens dubte, vertebrar mecanismes per rendir comptes al parlament i als ciutadans de forma directa, és una via a no menystenir.

Així mateix davant d’aquest fets, cal una anàlisis acurada, i una reflexió serena, ja que essent cert que hi ha corrupció, el que cal preguntar-te és l’abast de la mateixa. Dels milers de persones que es dediquen la servei públic el percentatge d’aquells que no exerceixen el càrrec amb compromís és percentualment insignificant, un fet a no oblidar ja que, com deia el meu pare pots dies abans de morir, ‘no es pot fer de l’excepció la regla’.

Malauradament són sempre els errors i les actuacions deshonestes les qui encapçalen les noticies, i no les actuacions coherents amb el futur, o aquelles que, sense pensar en la popularitat de les mateixes, s’endeguen per construir-lo, és a dir, s’obliden als milers i milers de politics honestos.

Cal una reflexió rigorosa del paper dels mitjans de comunicació i de la forma de donar les noticies, en especial en les raons per no donar relleu al treball ben fet; també dels qui tenen capacitat de generar debat i configurar opinions; i de les actuacions d’organitzacions empresarials i socials que, renunciant a la independència, practiquen politiques mancades de transparència. Finalment, cal meditar sobre les actuacions dels propis politics i els seus partits. Una reflexió imprescindible, ja que si de forma sistemàtica es desqualifica a la classe política les corrents no democràtiques troben el terreny abonat

És conegut l’esperit de servei que guia a molts dels politics, a pesar de les dificultats que comporta el servei públic, conseqüentment hauríem de reconèixer l’honestedat, capacitat i compromís de l’immensa majoria dels politics; hauríem de considerar les dificultats que comporta esta sempre observat amb minuciositat, i valorar aquells que renunciant a l’ambigüitat, que facilita el missatge, aposten per la claredat i la veritat en les seves intervencions, aspecte lloable quant es detecta en els líders de l’oposició que, fugint de la critica fàcil, exerceixen la responsabilitat de la critica fonamentada en la proposta. Conseqüentment no és legítim ni ètic generalitzar les conductes minoritàries, ja que de fer-ho som corresponsables del increment de la desafectació i de donem força al gresol forjador de conductes excloents.

Més enllà de les actuacions deshonestes que creuen que el fi o el poder justifica els mitjans, o d’aquelles que ignoren les realitats i l’expressió majoritària dels ciutadans. Els ciutadans sabem que la política és l’eina que ens permet la convivència i el progrés, conseqüentment, des del pragmatisme ens cal assumir el compromís i defensar l’honestedat dels politics, tot exigim que els mecanismes de control funcionin i la Justícia actuí amb contundència. De fer-ho o no, ens juguem el futur i la democràcia.

Una defesa als servidors públics que sense oblidar el poder del vot per canviar els governs, consideri tant els qui govern com els qui estan a l’oposició controlant la seva tasca, posant especial èmfasis en reconèixer i valorar aquells que defensen les politiques necessàries en lloc de les populars, ja que és en aquest instant quant s’evidencia amb més força l’honestedat del polític i la seva capacitat de liderar i portar al país a desplegar el seu potencial.

Antoni Garrell i Guiu
24 de desembre de 2009.

Publicat al diari de Sabadell el 15 de gener de 2010

Aquestes dies arrel de la cimera de Copenhaguen sobre el clima, tres aspectes han generat, explicita o implícitament, un ampli consens. El primer és la necessitat de disposar de recursos per afrontar les problemàtiques associades al canvi climàtic, i molt especialment com ajudar als països més afectats i mancats de recursos, països que sofreixen les causes originades per actuacions de tercers. El segon fa referència a la necessitat de potenciar un model econòmic més eficient, que no malbarati els recursos i sigui més respectuós amb l’ecosistema; i el tercer, és el paper clau de la tecnologia, o el desenvolupament tecnològic, per afrontar les problemàtiques.

Sens lloc a dubte, en els últims anys els canvis tecnològics, o millor dit les eines i productes que la tecnologia ha permès desenvolupar, han generat importants canvis en els processos econòmics i relacionals, entre aquest aspectes hi ha la deslocalització, el teletreball i la telepresència, el increment de mobilitat, la telefonia i la computació personal, la robòtica i l’automatització de processos. Canvis originats per la tecnologia que ha possibilitat un increment de la productivitat; una disminució significativa de costos; el desenvolupament de nous productes i serveis més eficients; canvis en la forma d’organitzar-nos, treballar i prendre decisions; la millora de la protecció de la salut, el diagnosi anticipat, i els nous tractaments poc invasius i agressius tot augmentat la seva eficàcia;  i també, no és pot oblidar, una disminució de la ma d’obra poc qualificada simultàniament al increment de la demanda de persones altament qualificades i molt especialment de tecnòlegs i dissenyadors. En definitiva la tecnologia ha permès la transformació de l’economia i la societat cap el que es denomina societat i economia del coneixement.

Difícilment és pot posar en qüestió que estem a les portes d’un mon molt diferent del que coneixem gracies a la tecnologia, el canvis que hem viscut en els darrers 30 anys en són l’evidencia. Un mon que vindrà marcat per una tecnologia que incorporarà amb plenitud intel·ligència artificial per servir millor al desenvolupament humà, i el progrés econòmic i social. Conseqüentment cal entendre la tecnologia intel·ligent com l’integrador dels avenços científics i les potencialitats dels disseny al servei de les persones com l’element clau de futur.

Aquest enorme potencial és el que disposem per frenar el canvi climàtic, la tecnologia que ens ha permès progressar té un gran repte: evitar que caiguem en el precipici del escalfament catastròfic, l’anàlisi objectiu ens hauria de permetre afirmar, almenys a mi m’ho permet, està plenament convençut que podem fer-ho, podem evitar el precipici i sortir enfortits del repte. Per això miro amb confiança a Copenhaguen, però encara miro amb més confiança al poder transformador de la tecnologia al servei de la sostenibilitat i la limitació del escalfament planetari, i perquè no dir-ho clar, crec en el seny dels ciutadans, un seny que s’ha evidenciat en els moments difícils, i que sens dubte ara es tornarà a evidenciar.

Antoni Garrell i Guiu
Barcelona, 14  de desembre de 2009.

Article Publicat a e-noticies,   fer un clic aquí per accedir-hi

Fa uns dies, organitzat pel Club de Roma, vaig assistir a una jornada sobre el canvi climàtic. La jornada va posar en evidencia la urgència de les mesures encaminades a frenar les actuacions que estan provocant unes variacions climàtiques difícilment qüestionables. Desprès del dinar, la conversa ens va portar a recordar al secretari general de la ONU, Ban Ki-Moon, qui el passat setembre explicà en  Ginebra  que l’absència d’una decidida reacció enfront del canvi climàtic ens portava cap l’abisme, tot explicant que el gel de l’Àrtic pot desaparèixer al 2030; unes previsions que es sustenten en els canvis ràpids i intensos que estan succeint en l’Àrtic, els quals sobrepassen les previsions dels models predictius, ja que el nivell de desglaç ha assolit els nivells que es preveient pel 2030 pel Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de la ONU.

L’assistència a la jornada del Club de Roma, celebrada a les portes de la nova Cimera de Copenhaguen, va renovar la meva atenció sobre les noticies del clima i l’augment de les catàstrofes naturals directament relacionades amb fenòmens meteorològics els quals, en opinió de molts experts, tenen una relació directa amb el  l’escalfament  del planeta. Uns canvis perceptibles sobre el paisatge  en certes àrees del planeta con es verifica al visitar-les novament desprès d’uns anys. Èpoques extremadament seques, inundació devastadores  i la continua disminució del gel dels pols que comportarà creixements del nivell del oceans, dibuixen un escenari amb un fort impacte sobre les persones, la seva salut i l’economia,  uns fets que succeeixin mentre una gran part dels ciutadans mira cap un altre costat  ignoraran l’afirmació de Ban Ki-Moon: ” tenim un peu premen l’accelerador i anem cap l’abisme”.   Uns impactes extremadament grans  ja que, segons estimació del Banc mundial el països desenvolupats requeriran gairebé 100.000 milions  de dolares l’any,  en els pròxims 40 anys, per afrontar les problemàtiques si la temperatura augmenta dos graus.

Des de 2007 arrel de publicació del quart informe del grup intergovernamental de experts sobre el canvi climàtic, en el que participaren científics de 100  països,  són menys els que neguen la interrelació  home i  canvi climàtic, tot reconeixent  que la temperatura  augmenta,   i que es  necessari   una resposta conjunta fonamentada amb una decidida cooperació financera i tecnològica a nivell global per implantar una economia no carbonodepenent, tot reduint dràsticament les emissions i a la vegada  frenar la desforestació. Unes evidencies que han portat a Xina a flexibilitzar la seva postura, i als Estat Units a reconèixer-les i arribar a Copenhaguen  amb la promesa de reduir en un 17% las emissions de CO2 al 2020.

Passat demà dia 7  s’inicia una nova cimera sobre el clima,  en font del pessimisme que sembla omplir a molta gent, el que va quedar-me clar en la jornada del Club de Roma és que encara estem a temps de canviar el rumb dels fets, ja que tenim solucions i sols ens cal voluntat política d’aplicar-les. La clau es evitar un escalfament per sobre de dos graus, i es pot fer, la catàstrofe seria superar aquest llinda.

Una voluntat política que cal confiar sorgeixi de Copenhaguen, a pesar de la greu crisis econòmica mundial que canvia les prioritats, ja que és una condició necessària però no suficient ja que requereix, a la vegada, del compromís de tota la ciutadania per obrir un període d’utilització de recursos amb criteris de sostenibilidad mediambiental, el que obliga a redefinir i reinventar la quotidianitat.

És en aquest necessari  canvi de la quotidianitat,  es requerit fer i actuar, no és suficient un cavi d’actituds de la ciutadania, cal també que disposar de les eines o productes requerits, cal conjugar actituds i nous productes. Uns productes    fabricats  mitjançant processos productius sostenibles, amb un òptim i eficient consum de recursos, que considerin els aspectes mediambientals, i el seu  us  eficient al llarg del seu cicle de  vida.  Per aquest motiu la innovació en productes esdevé un dels elements cabdals en la lluita per la sostenibilidad i el futur.

Una innovació que requereix del treball sinèrgic de dissenyadors, tecnòlegs i científics, els quals posin el seu talent i capacitat creativa en dissenyar y fabricar productes que minimitzin   els sobreescalfament planetari, redueixin els impactes mediambientals dels productes al llarg de la seva vida util, i esdevinguin nova matèria primera un cop finalizat el seu cicle d’us.

Politics amb voluntat i valentia per reorientar els marc legislatius i amb capacitat d’assumir el risc associat, ciutadans compromesos amb el futur, i dissenyadors, tecnòlegs i científics que treballin sincrònicament, són els tres components requerits per guanyar la batalla al canvi climàtic i la guerra per deixar un planeta habitable a les futures generacions. Cal esperar que Copenhaguen sigui el dia primer en l’assumpció d’aquest rols,  el dia en que es posaren les bases solides per acabar amb la petrodependència i la malversació de recursos. El dia en que en el dilema canvi climàtic o futur  guanyar el futur.

Antoni Garrell i Guiu
6 de desembre de 2009.

Les dades de l’economia espanyola continuen essent extremadament dolents, no només per l’alta taxa d’atur, també la resta d’indicadors de l’activitat i dinamisme empresarial mostren valors no recordats en molts anys; les dades evidencien la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i els tipus d’interès que fomentaven el consum. A ningú hauria de sorprendre aquestes males dades ja que abans d’esclatar la crisi diversos informes alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals, i fonamentar la seva competitivitat en el cost, en comptes de productes d’alt valor que integressin sistemàticament els avenços científics, les capacitats tecnològiques i les potencialitats del disseny.
Entre aquests informes destaquen el d’Adecco que indicava que el salari mitjà de la Unió es situava en 32 mil euros, 10.000€ per sobre dels espanyols, una distància que no es va reduir en les èpoques de creixement econòmic i generació d’ocupació, ja que entre el 2002 i 2006 només va créixer un 1,3%, mentre que en el d’Unió ho va fer un 3,9%; Un reduït increment igual que el del poder adquisitiu que va pujar únicament un 0,4%. Salaris menors que també afectaven als titulats universitaris, ja que com va explicà l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral cobraven 1.414 €, un import molt per sota dels 4.000€ de la mitjana Alemanya, igual que la taxa d’ocupació que també era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27. També l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes de l’inici de la crisi actual, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% el 2006, un increment llunyà al de la mitjana de la unió que va situar en el 1,5%.

Les causes residien en que Espanya es situava per sota de la mitjana europea, entre d’altres, en despesa en R + D, en nombre de llicenciats en carreres científiques i tècniques, en inversions de capital risc, en exportacions de productes d’alta tecnologia, o en inversió en TIC.

Però tot i aquestes dades, que alertaven de la debilitat i del inadequat del model econòmic, l’economia espanyola funcionava a un alt ritme gràcies al consum intern animat pels tipus d’interès reals (tipus interès financer - inflació) que eren negatius i les facilitats d’accés al crèdit mercès als fluxos provinents de l’estalvi exterior, per això es menyspreaven les alertes i les veus que reclamaven els ajustos requerits per avançar en l’economia del coneixement i la potenciació de la indústria.  

La circulació dels diners, gràcies al crèdit, el qual creixia sistemàticament, comporta una diferència entre diner real i virtual insostenible, generava unes dinàmiques econòmiques clarament desequilibrades ja que en el moment que el flux monetari internacional es…. per continuar un click en el segënt enllaç:     la-crisis-financera-i-el-crac-de-la-economia-espanyola-una-oportunitat-de-futur.pdf

Antoni Garrell i Guiu
1  de desembre de 2009.

______________________________________________

Altres informacions relacionades:

1.- Conferencia:  crisis-i-futur-espluga-de-francoli-3-12-2009.pdf
2.- Cronica de la conferencia: resum-o-cronica-conferencia-3-de-desembre-2009-a-espluga.pdf