Antoni Garrell i Guiu

Els pressupostos del 2010 han iniciat el seu camí parlamentari amb l’amenaça de retallar les inversió en R+D+i, probablement serà més que una amenaçà. La pròpia Ministra Garmendia ho manifestava recentment, tot afirmant que si be “no estava satisfeta amb els pressupostos si que garantien la continuïtat de la ciència”. Les èpoques de l’abundància han finalitzat, les politiques erràtiques dels darrers mesos han deixat el marge de maniobra de l’administració a nivell minin, i el creixement de la tassa d’atur obliga a incrementar la despesa social, un increment que no pot ignorar, que a més d’una elevada tassa d’atur, el nostre model productiu ni de lluny s’apropava al que es definí com objectiu estratègic de l’ Unió en el Consell Europeu de Lisboa el 23 i 24 de març del 2000 per reforçar l’ocupació, reformar l’economia i la cohesió social, mercès a una economia basada en el coneixement. Un fet que no sols fa més difícil la recuperació econòmica, també comporta que una vegada iniciada la recuperació es tardarà més en generar novament ocupació. Una ocupació que exigirà un personal més preparat; on la continuïtat entre l’avens científic i la seva incorporació als productes es produeixi amb un flux continuo; on la internacionalització i el increment de les exportacions permetin capgirar la balança exterior; i on la valorització del talent permetrà passar de la precarietat laboral a l’estabilitat i a la retribució que possibilita el desenvolupament i el progrés dels treballadors. 

El dilema és com conjugar la requerida protecció social amb la vertebració de futur. Un futur que requereix, conseqüentment més i millor capital humà, una aposta seria per la R+D+i, i d’una industria que, pensant en el mon, transformi el reconegut potencial científic en innovació i conseqüentment en PIB. En conseqüència, sols amb més inversió en tecnologia i una millor ciència podrem sortir de la crisi actual, evitant la cronicitat dels baixos creixements que no permeten el progrés humà en un entorn de justícia i sostenibilidad.

Cal dir-ho amb contundència sols amb una decidida aposta per la recerca i l’ innovació, conjugant els avenços científics, amb el progrés tecnològic i les potencialitats del disseny podrem sortir enfortits de la crisis econòmica, per axó cal garantir els recursos econòmics en R+D+i, ja siguin per inversions directes de l’administració o per incentivacions fiscal en el marc de la iniciativa privada. De fer-ho o no depèn el nostre futur, depèn de canviar o no el nostre model de creixement, depèn de desterrar les actituds i pautes de progrés que han fet que la nostra economia sigui una de les que amb més virulència, a nivell d’atur, sofreixi la crisis, i sigui de les que més dificultats tingui per retrobar la senda de la creació d’ocupació, i dibuixar un horitzó amb sous mes escaient. Uns sous, els espanyols que disten molt dels països de la Unió, sols cal recordar, tal com explicava fa un any l’informe d’Adecco, que el salari mig de l’Estat estava uns 10.000€ per sota del salari mig de la Unió que era d’uns 32 mil euros, un salari que en el període 2002 i 2006, a pesar del creixement econòmic, s’allunya de la mitjana europea en créixer sols un 1,3%, mentre que aquell s’incrementava un 3,9%. Una prova evident de que la nostra economia no competia en el valor derivat del progrés tècnic i científic.

Cal superar la crisi compaginant protecció social, amb formació dels aturats i incrementar la inversió en innovació i recerca. Sols d’aquesta manera afrontarem amb èxit el futur, unes decisions que cal enquadrar-les en les noves dades aportades per l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament econòmic (OCDE), que, recolzant-se en l’índex compost d’indicadors líders corresponents a l’agost passat, indicava que els signes de la recuperació es reforcen en la majoria de les principals economies, tot indicant a la vegada, en contrapunt al que afirmava el FMI, que la economia espanyola recuperarà el creixement entre el segon i tercer trimestre de 2010.  Un fet que no comporta creació d’ocupació, però que pot marcar l’inici del nou període, i que ens ha de fer accelerar les actuacions per reforçar el capital huma, l’ innovació industrial i el progres cientific.

En conseqüència, es l’hora de la no resignació, del treball rigorós, i de que les politiques i els presupostos ho facilitin. Ara en el debat pressupostari, cal apostar fort per transformar el model i potenciar la societat, sens dubte ni els ministeris de treball, ni el d’educació, ni el de ciència i innovació, ni el de industria poden esser menystinguts, altres tenen que ser els que rebin una retallada del seus recursos, però no els que garanteixen la cohesió i el progrés.

Antoni Garrell i Guiu

12 d’octubre de 2009.

Aricle publicat al diari electronic e-noticies.com

El articulo puede leerse en castellano acediendo a la pagina WEB de la Escuela Superior de Diseño ESDI, un clic aqui, y seleccionando idioma castellano.

Vivim en una societat altament competitiva, especialment en els països on es disposa d’una elevada qualitat de vida i l’oferta sobrepassa la demanda. Competir en aquests entorns no és només qüestió de preu, la clau resideix en la seducció dels productes i la riquesa del seu contingut o valor aportat. És en aquest context altament competitiu on sorgeix la revaloració del disseny com l’element clau, ja que l’estètica és només el component que aglutina de forma simbiòtica i harmònica les funcionalitats aportades, la facilitat d’utilització, un ús ajustat a les exigències ambientals i costos associats, l’adequació als requisits de fabricació, la idoneïtat dels components o materials que el configuren; en definitiva la integració en el mateix dels avenços tècnic científics que permeten satisfer les necessitats, d’usar-los de forma sostenible i d’acord amb les tendències i exigències dels mercats i marcs reguladors. Per això el disseny és una professió en creixent expansió en aquelles empreses i col·lectius que han interioritzat la necessitat de competir en els mercats globals, fent-ho per valor i no per cost, una expansió que encara no ha assolit de manera significativa la totalitat de les empresa, especialment les de mida mitjana o petita que representen un alt percentatge del teixit empresarial, les quals no han ifet seves amb plenitud el que representa el disseny i els importants beneficis que es deriven de la seva integració en l’empresa.

En aquest context ha de comprendre’s que el disseny és un procés metodològic, estructurat, que combina metodologia científica i eines d’expressió per passar de les idees als productes o els serveis. Un procés capaç de crear o aportar millores substancials, que es converteix en el motor de la innovació de les empreses, tants dels productes que fabriquen com en la imatge de l’empresa, de les estratègies d’accés als mercats, i que possibilita que el producte, durant tot el seu cicle de vida, segueixi aportant valor a l’usuari amb criteris d’adaptabilitat i no malversació de recursos. Sent clau l’aportació del disseny al progrés econòmic i social dels col·lectius humans, resulta evident que la capacitació dels professionals, tant pel que fa a les seves actituds com en les seves aptituds, resulta fonamental per assolir les potencialitats derivades de la innovació, especialment en producte, en la comunicació amb els mercats, i en els beneficis derivats d’augmentar la capacitat competitiva.

La capacitació en disseny, és a dir atorgar la capacitat per canalitzar la capacitat creativa, i el talent cap al procés de disseny és sens dubte el repte de tota societat que aspiri a la innovació en un context socioeconòmic de sostenibilitat, globalització, canvis permanents, legislacions asimètriques, avenços científics accelerats, accés lliure al coneixement, xarxes globals d’intercanvi i divulgació del saber, obsolescència accelerada,.. etc. És a dir, tots aquells aspectes que caracteritzen la societat i l’economia del coneixement; En definitiva per a aquells col·lectius humans capaços de convertir la informació en coneixement, col·locant-ho en el nucli central de tota la seva activitat, assumint que el coneixement és l’única primera matèria inesgotable i que com més intensivament es comparteix, més creix i més grans potencialitats aporta.

Els dissenyadors actuals,-i en conseqüència la formació que rebin aquells amb capacitat per assumir el rol de que la societat i l’empresa requereix els dissenyadors-, no pot descuidar d’aquells aspectes consubstancials a la seva activitat, és a dir, superant els que els atorguen una bona capacitat per canalitzar la creativitat en productes, és a dir els relacionats a potenciar la capacitat d’anàlisi, síntesi, habilitats projecta’ls en entorns pluridisciplinaris, i el domini de les eines i instruments requerits per plasmar les solucions aportades, la formació del disseny ha de proporcionar als futurs dissenyadors una elevada capacitat d’interacció en entorns heterogenis, aportant capacitat d’integració interdisciplinària; Un alt nivell d’observació, mirada exògena, és a dir d’aproximació als mercats globals per detectar les seves necessitats explícites o implícites i saber establir la direcció correcta en el procés de disseny; una elevada capacitat de lideratge per aglutinar i gestionar, amb criteris de temps i cost, cosa que exigeix una bona planificació i control, equips plurals on intervenen tants científics, tecnòlegs, com, entre altres, especialistes ambientals, de màrqueting, de producció, de comunicació, i de costos. Una gran capacitat de comunicació verbal i escrita, ja que únicament d’aquesta manera es pot treballar amb l’indispensable equip, presencial o telemàticament, i es podrà estrènyer la relació entre el disseny i el client o la resta de departaments de l’organització, una comunicació que s’arrela en el compromís del dissenyador amb la innovació, la rendibilitat i progrés de les organitzacions on treballa, uns aspectes que obliguen a saber conjuntar requeriments i objectius que poden arribar a estar contraposats; Amplis coneixements del sistema empresa en tots els seus components, ja siguin comercials, financers, productius o de R+D+i, dels seus models d’organització i instruments de gestió; Actitud proactiva per assumir el risc associat al que és nou, al desafio d’impossible o a la utopia d’ahir, actitud indispensable per abordar la innovació i el progrés.

Capacitat per canalitzar la creativitat en productes, capacitat d’interacció, alt nivell d’observació, capacitat de treball en equip i de lideratge, capacitat de comunicació verbal i escrita, amplis coneixements del sistema empresa, i actitud proactiva davant el risc. Són els 7 aspectes que determinen el camí de l’èxit de tot bon dissenyador, i en conseqüència l’èxit de les empreses o organitzacions que, assumint la importància del disseny, l’han interioritzat i convertit en el motor de la seva actuació, i la palanca que els projecta a un futur segur, més enllà de les dificultats conjunturals o complexitats estructurals.

Antoni Garrell i Guiu
Sabadell 3 de octubre de 2009.

 Article publiat a www.esdi.es